Mostrando las entradas para la consulta manta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta manta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 20 de octubre de 2023

XXVIII, Sirventes vuelh far

XXVIII.


Sirventes vuelh far

En est son que m' agensa,

No 'l vuelh plus tarzar

Ni far longu' atendensa,

E sai, ses duptar,

Qu' en aurai malvolensa,

Car fauc sirventes

Dels fals d' enjans ples,

De Roma que es

Caps de la dechasensa

On dechai totz bes.


No m meravilh ges,

Roma, si la gens erra,

Qu' el segl' avetz mes

En trebalh et en guerra,

Car pretz e merces

Mor per vos e sosterra:

Roma enganairitz,

Qu' etz de totz mals guitz

E sims e razitz;

Lo bon reys d' Anglaterra

Fon per vos trahitz.


Roma trichairitz,

Cobeitatz vos engana,

Qu' a vostras berbitz

Tondetz trop la lana;

Mas sayns Esperitz

Que receup carn humana

Entenda mos precx,

E franha tos becx,

Roma, e no m' en precx, 

Quar yest falsa e trefana 

Vas nos e vas Grecx.


Rom', als homes pecx

Rozetz la carn e l' ossa,

E guidatz los secx

Ab vos ins en la fossa;

Trop passatz los decx

De dieu, quar es tan grossa

Vostra cobeitatz,

Quar vos perdonatz

Per deniers peccatz; 

De trop mala trasdossa,

Roma, vos cargatz.


Roma, be sapchatz

Que vostr' avols barata

E vostra foldatz

Fetz perdre Damiata.

Malamen renhatz,

Roma, dieus vos abata

En dechazemen,

Quar tan falsamen

Renhatz per argen;

Roma, de mal' escata

Es ab fals coven.


Roma, veramen

Sabem senes duptansa

Qu' ab gualiamen

De falsa perdonansa

Liuretz a turmen

Lo barnatge de Fransa,

La gent de Paris;

E 'l bon rey Loys

Per vos fon aucis,

Qu' ab falsa prezicansa

'L gitetz del pays.


Rom', als Sarrazis 

Faitz petit de dampnatge,

Mas Grecx e Latis 

Geratz a carnalatge: 

Ins el foc d' abis,

Roma, avetz vostr' estatge

E 'n perdicio;

Mas ja dieus no m do,

Roma, del perdo

Ni del pellegrinatge

Que fetz d' Avinho.


Roma, ses razo

Avetz manta gent morta,

E ges no m sap bo

Quar tenetz via torta,

Qu' a salvatio,

Roma, serratz la porta;

Per qu' a mal govern

D' estiu e d' ivern

Qui sec vostr' estern,

Qu' el diables l' enporta

Ins el foc d' ifern.


Roma, ben dessern

Los mals qu' om ne pot dire,

Quar faitz per esquern

Dels crestias martire;

Mas en qual cazern

Trobatz qu' om dey' aucire,

Roma, 'ls crestias?

Vers dieus e vers pas

E vers cotidias

Me don so qu' ieu dezire

Vezer dels Romas.


Roma, vers es plas

Que trop etz angoissoza

Dels prezicx trefas

Que faitz sobre Toloza;

Lag rozetz las mas

A ley de cer rabioza

Als paucs et als grans:

Mas si 'l coms prezans

Viu encar dos ans,

Fransa n' er doloirosa

Dels vostres enjans.


Roma, tant es grans 

La vostra forfaitura, 

Que dieus e sos sans 

En gitatz a non cura, 

Tant etz mal renhans, 

Roma falsa e tafura;

Per qu' en vos s' escon 

E s baissa es cofon 

L' enguan d' aquest mon, 

Tant faitz gran desmezura 

Al comte Ramon!


Roma, dieus l' aon, 

E 'l don poder e forsa

Al comte que ton

Los Frances e 'ls escorsa,

E 'ls pen e 'n fai pon,

Quant ab luy fan comorsa;

Et a mi plai fort,

Roma, dieus recort

Li vostre gran tort,

Si 'l plai, qu' el coms n' estorsa 

De vos e de mort.


Roma, be m conort,

Qu' abans que trigue guaire

Venretz a mal port,

Si l' adreitz emperaire

Endressa sa sort,

E fai so que deu faire:

Roma, ieu dic ver,

Que vostre poder

Veyretz dechazer,

E dieus, del mon salvaire,

Lais m' o tost vezer!


Roma, per aver 

Faitz manta fellonia, 

E mant desplazer, 

E manta vilania;

Tan voletz aver

Del mon la senhoria,

Que res non temetz

Dieu ni sos devetz,

Ans vei que fairetz

Mais qu' ieu dir non poiria

De mal per un detz.


Roma, tan tenetz 

Estreg la vostra grapa 

Que so que podetz 

Tener, greu vos escapa; 

Si 'n breu non perdetz 

Poder, a mala trapa

Es lo mon cazutz

E mortz e vencutz. 

Roma, la vostra papa 

Fai aitals vertutz.

Roma, selh qu' es lutz

Del mon e vera vida

E vera salutz

Vos don mal' escarida,

Quar tans mals saubutz

Faitz, don tot lo mons crida.

Roma desleyals,

Razitz de totz mals,

Els focs yfernals

Ardretz, senes falida,

Si non pessatz d' als.


Roma, als cardenals

Vos pot hom ben rependre

Per los criminals

Peccatz que fan entendre; 

E non pensan d' als

Mas cum puoscan revendre

Dieu e sos amicx,

E no y val casticx.

Roma, grans fasticx

Es d' auzir e d' entendre

Los vostres prezicx.


Roma, ieu suy enicx

Quar vostre poders monta

E quar grans destricx

Totz ab vos nos afronta

Quar vos etz abricx

E capdelhs de gran anta

E de dezonor,

E vostre pastor

Son fals e trachor,

Roma, e qui 'ls acointa

Fai trop gran folhor.


Roma, mal labor

Fa 'l papa, quar tensona

Ab l' emperador,

Ni 'l dreg de la corona

Li met en error,

Qu' a sos guerriers perdona,

Et aitals perdos,

Qui non siec razos,

Roma, non es bos,

Ans qui 'l ver en razona

Es trop vergonhos.


Roma, 'l glorios

Que sufri mort e pena

En la crotz per nos,

Vos don la mala estrenha;

Quar totas sazos

Portatz la borsa plena,

Roma, d' avol for;

Quar tot vostre cor

Avetz en tezor;

Don cobeitatz vos mena

El foc que non mor.


Roma, del mal cor

Que portatz en la gola

Nais lo sucx don mor

Lo mons e s' estragola

Ab dossor del cor;

Per qu' el savis tremola,

Quar conois e ve

Lo mortal vere,

E de lai on ve,

Roma, del cor vos cola

Don li pietz son ple.


Roma, ben ancse

A hom auzit retraire

Qu' el cap sem vos te,

Per qu' el faitz soven raire;

Per que cug e cre

Qu' ops vos auria traire,

Roma, del cervel;

Quar de mal capel

Etz vos e Cystelh,

Qu' a Bezers fezetz faire

Mout estranh mazelh.


Rom', ab fals sembelh 

Tendetz vostra tezura,

E man mal morselh

Manjatz, qui que l' endura;

Car' avetz d' anhelh

Ab simpla guardadura,

Dedins lop rabat,

Serpent coronat

De vibra engenrat,

Per qu' el diable us apella

Com al sieu privat.


        Guillaume Figueiras.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens. Llibre primé.




Llibre primé.

Azarías.

Los sans inosséns. Llibre primé.

A san germana, la Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell, entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error, que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara, aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret, lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens, Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta, llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc, a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne resservabe una pera la milana, de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare, a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren, disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit, daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y, encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo, al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet, lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh, fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto, y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño, y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas, (al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa, milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre, sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías, amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú, llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae, ¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro, com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé, y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen, sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada, ¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet, en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat, fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!, hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang, ¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems, la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell, implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica, com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro, que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral, llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján, y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa, sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta, va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y, al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret, ¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret, y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías, implorán, ¿autorise lo siñoret que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías, si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías, atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu, onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses, lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell, mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.

(Paco Rabal al papé de Azarías)

Azarías, Duc, duque, búho real

Azarías, Paco Rabal, duc, duque, búho real, los sans inosséns

martes, 26 de diciembre de 2023

Lexique roman, Ap: Aparat - Apte

Aparat, s. m., lat. apparatus, apparat, ouvrage préparatoire.

Aicho es contengut en l' aparat de las decretals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 100.

Ceci est contenu dans l'apparat des décrétales.

CAT. ESP. Aparato. PORT. IT. Apparato.


Apcha, Ayssa, s. f., lat. ascia, goth. Akhen, hache, coignée.

Cascus porta sa apcha o sa destrau.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Chacun porte sa hache ou sa coignée.

O apcha esmoluda, faucilla o pilo.

Guillaume de Tudela.

Ou hache émoulue, faucille ou dard.

Ab apchas et ab picx an los portals brisatz.

Roman de Fierabras, v. 4195.

Ils ont brisé les portes avec les haches et les pics.

Fig. Ricx, ponhens plus que garriga,

Iferns vos estrenh e us fayssa

E us vay dolan ab tal ayssa,

Que no us te pro cot ni manta.

B. Alahan de Narbonne: No puesc.

Riches, poignants plus que ronce, l'enfer vous étreint et vous accable et va vous dolant avec telle hache, que cotte ni manteau ne vous tient profit.

CAT. Axa. ESP. Hacha. IT. Ascia.

2. Ayssola, s. f., petite hache, hachette, herminette.

Afilatz becx d' ayssola.

Marcabrus: Quan la fuelha.

Becs afilés de petite hache:

3. Ayssadon, s. m., petite bêche.

Prenon palas et ayssadons.

V. de S. Honorat.

Ils prennent pelles et petites bêches.

CAT. Axadó. ESP. Azandoncillo.

4. Ayssar, v., hacher, diminuer.

Qu'el vostre gens cors engraissa,

Quan lo mieus trebalh e ayssa.

G. Adhemar: Lanquan.

Que votre gentil corps engraisse quand le mien souffre et diminue.


Appellar, v., lat. appellare, nommer, appeler.

C' ades me fug on plus l' apel.

B. de Ventadour: Ab cor.

Que toujours il me fuit où plus je l'appelle.

E lo princes de la ciptat

C' om appellava Monordric...

Et ancaras s' apela lo terraires de plan,

Per las gens, al Dragon, de sobre Draguignan.

V. de S. Honorat.

Et le prince de la cité, qu'on appelait Monordric...

Et au-dessus de Draguignan, le terroir s'appelle encore simplement, par les gens, au Dragon.

Part. pas. E tals es savis apellatz, 

Que fai e ditz de grans foldatz.

Pistoleta: Manta gent.

Et tel est appelé sage, qui fait et dit de grandes folies.

- Dénoncer, accuser.

Qu'ieu la repte e l' apelh

De trassio e d' anjan.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Queje la blâme et l' accuse de trahison et de fraude.

Part. prés. subst. Cum l' appellant non allegua prova de dret comun.

Arbre des Batailles, p. 98.

Quand l' accusateur n' allègue pas preuve de droit commun.

L' apelans, si vol proar lo crim qu'el met en avant.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 140.

L' accusateur, s'il veut prouver le crime qu'il met en avant.

Part. pas. substantiv. Per confessio de l' appelat.

Arbre des Batailles, p. 98.

Par confession de l' accusé.

- Porter la cause du tribunal où elle a été jugée à celui où elle ressortit.

E d'aital sententia a negu non sia lezer d' appellar.

Statuts de Montpellier de 1258.

Et qu'il ne soit faculté à aucun d' appeler d'une telle sentence.

CAT. Apellar. ESP. Apelar. PORT. Appellar. IT. Appellare.

2. Apel, s. m., appel.

Car no venetz a mos APELLS.

Passio de Maria.

Car vous ne venez à mes appels.

Qu'el mons es ples de platz e de tensos,

Qu'om sec apelhs, assizas volentos.

G. Riquier: Jamais non.

Que le monde est plein de plaids et de contestations, vu qu'on suit les appels, les assises volontiers.

IT. Appello.

3. Appellation, s. f., lat. appellatio, appel, appellation.

Lasquals venon per appellations.

Statuts de Provence. BOMY, p. 5.

Lesquelles viennent par appel.

Per via de apellation, de requesta... supplication.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 91.

Par voie d' appellation, de requête... supplique.

CAT. Apellació. ESP. Apelación. PORT. Appellação. IT. Appellazione.

4. Apellaire, s. m., appelant.

Si l' apellaire o gazanha, neguna mesion non dara.

Statuts de Montpellier de 1204.

Si l' appelant le gagne, il ne donnera aucun frais.

CAT. Apellador.

5. Appellatori, adj., qui concerne l' appel, appellatoire.

E mon libel prendretz appellatori.

Leys d'amors, fol. 152.

Et vous prendrez ma cédule appellatoire.

6. Apellatiu, adj., lat. appellativus, appellatif.

Us noms apellatius es comus naturalmens a motas causas.

Leys d'amors, fol. 44.

Un nom appellatif est commun naturellement à plusieurs choses.

CAT. Apellatiu. ESP. Apelativo. PORT. IT. Appellativo.

7. Contrapellar, v., réclamer, résister.

Lo fieu que fo mon paire non contrapel...

… No trobon dedins qui 'ls contrapel.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48 et 12.

Je ne réclame point le fief qui fut de mon père.

Ils ne trouvent pas au-dedans qui leur résiste.

ESP. Contrapelar.


Apenthezis, s. f., apenthèse.

*gr est appositio ad mediam dictionem litterae aut syllabae.

DONAT., de Schem., col. 1772, ed. Putsch.

Es una figura aqui qu'es apelada Apenthezis, laqual dona creyssemen en lo mieg de dictio de sillaba o de letra.

Leys d'amors, fol. 69.

Là est une figure qui est appelée apenthèse, laquelle donne accroissement d'une lettre ou d'une syllabe dans le milieu d'un mot.

2. Apenthezir, v., soumettre à l' apenthèse, apenthéser.

Part. pas. Si prendon creysshemen en lo mieg loc, adonx aytal mot son apelat apenthezit.

Leys d'amors, fol. 69.

S'ils prennent accroissement dans le milieu, alors de tels mots sont appelés apenthésés.


Apercio, s. f., lat. apertio, trou, ouverture.

Per razo de la apercio dels pors.

Eluc. de las propr., fol. 74.

Par raison de l' ouverture des pores.

Sia la apercio ampla... Si la apercio es petita.

Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 53.

Que l' ouverture soit ample... Si l' ouverture est petite.

PORT. Aperção. IT. Aperzione.

2. Apertiu, adj., lat. apertivus, apéritif.

De vias urinals apertiva.

Eluc. de las propr., fol. 199.

Apéritive des voies urinales.

IT. Apertivo.

3. Aperitiu, adj., lat. aperitivus, apéritif.

De canals del pulmo et del pieytz aperitiva.

Eluc. de las propr., fol. 269.

Apéritive de canaux du poumon et de la poitrine.

Aperitius, resolutius.

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Apéritifs, résolutifs.

Substantiv. Ab aperitius cum es gra de mostarda fomentar.

Eluc. de las propr., fol. 81.

Fomenter avec des apéritifs comme est grain de moutarde.

CAT. Aperitiu. ESP. PORT. IT. Aperitivo.

4. Apert, adj., lat. apertus, ouvert, évident, développé.

Dieus li a fach vertutz e miracles apertz.

V. de S. Honorat.

Dieu lui a fait prodiges et miracles évidents.

Grossetz pel peitz e ben apert.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Gros par la poitrine et bien développé.

Lo pus cortes e 'l mielhs apertz.

Gavaudan le Vieux: Yeu no sui.

Le plus courtois et le mieux ouvert.

Adv. comp.

Mandan per la ciptat a rescos, ad apert.

V. de S. Honorat.

Commandant dans la cité secrètement, ouvertement.

Quar la gensor am e coli

Del mon, so us dis en apert,

A. Daniel: Ab guai so.

Car j'aime et je cultive la plus belle du monde, je vous le dis ouvertement.

ANC. FR. Que mençonge avez dite aperte.

Roman du Renart, t. II, p. 182.

Caesar et Pompeius estans entrés en aperte guerre l'un contre l'autre.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. III, p. 390.

Si voit or bien tot en apert

Que qui tot covoite tot pert.

Roman du Renart, t. I, p. 147.

Cesseront de faire guerre en appert et en couvert.

Monstrelet, t. II, fol. 9.

CAT. Obert. ESP. Abierto. PORT. Aberto. IT. Aperto.

5. Apertemen, adv., publiquement, ouvertement.

Si ela non es donada apertamen.

Trad. du Code de Justinien, fol. II (ou 11).

Si elle n'est pas donnée publiquement.

Qui vol aquest thesaur vezer apertamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Qui veut voir ouvertement ce trésor.

ANC. FR. Qui Dieu guerroie apertement. Helinand, Vers sur la Mort.

Quand on ne peut vaincre apertement, on a recours aux embuscades, trahisons, surprises.

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 312.

CAT. Obertament. ESP. Abiertamente. PORT. Abertamente. IT. Apertamente.

6. Obriment, Ubriment, s. m., action d' ouvrir, ouverture.

Uelh tart en son obriment.

Eluc. de las propr., fol. 38.

L' oeil tardif en son ouverture.

Ubrimens de sa boca.

Trad. de Bède, fol. 43.

L' ouverture de sa bouche.

ANC. CAT. Obriment.

7. Ubertura, s. f., lat. apertura, ouverture.

Et huels ab gran ubertura

Devon aver per natura.

Brev. d'amor, fol. 31.

Et ils doivent avoir par nature des yeux avec grande ouverture.

CAT. Obertura. ESP. PORT. Abertura. IT. Apertura.

8. Obrir, Ubrir, v., ouvrir.

E las carcers ont ilh m'a mes

No pot claus obrir.

B. de Ventadour: Non es.

Et clef ne peut ouvrir les prisons où elle m'a mis.

Obri mos huelhs isnelamen,

Gart sai e lai.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

J' ouvre mes yeux promptement, je regarde çà et là.

- Desserrer.

Qu'us per oc dir non auz' obrir la dens.

Alegret: A per pauc.

Vu qu'un seul n' ose desserrer les dents pour dire oui.

- Mettre à découvert.

Los Juzieus que lo crucifiguero; cars ells no li ubriro negus de sos osses, mays alcus crestias lo despezon plus menudamens que hom no fai carna a mazell. V. et Vert., fol. 25.

Les Juifs qui le crucifièrent; car ils ne lui mirent à découvert aucun de ses os, mais quelques chrétiens le dépècent plus menu qu'on ne fait chair à boucherie.

Part. pas. Aissi com lo leos,

Huelhs ubertz, es dormens.

Giraud de Calanson: El mon.

Ainsi que le lion est dormant, les yeux ouverts.

Ades te la boc' uberta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tient toujours la bouche ouverte.

ANC. CAT. Ubrir. CAT. MOD. Obrir. ESP. Abrir. PORT. Aprir. IT. Aperire.

9. Adubrir, v., ouvrir.

Per so que Dieus aduebra a vos l'us de paraula.

Trad. de l' Épître de S. Paul aux Colossiens.

Afin que Dieu vous ouvre l' huis de la parole.

10. Entrubrir, v., entr'ouvrir.

El dos temps...

Entruebre 'ls becs dels auzelos.

Pierre d' Auvergne: Chantarai pus.

Que le doux temps... entr'ouvre les becs des oiseaux.

Part. pas. fig. Qu' entrubert tenc mon coratge.

Aimeri de Bellinoi: Per Crist.

Vu qu'il tint mon coeur entr'ouvert.

CAT. Entrobrir. ESP. Entreabrir.


Api, s. m., lat. apium, api, ache, céleri (DE. Sellerie).

La flor de l' api faitz secar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Faites sécher la fleur de l' api.

Suc d' api contra frenezi

E letarguia issamens

Es mot medicinal enguens.

Brev: d'amor, fol. 50.

Le suc de céleri est un onguent très médicinal contre la frénésie et la léthargie également.

CAT. Apit (àpit). ESP. Apio. PORT. Aipo. IT. Appio.

2. Apiostra, s. f., lat. apiastrum, apiastre.

Herba dita apiostra semlant api, que auci home rizen.

Eluc. de las propr., fol. 178.

Herbe dite apiastre ressemblant au céleri, laquelle tue homme riant.


Apleg, Apleit, s. m., plane, instrument, outil.

Sens mon apleg no vauc ni sens ma lima.

Aimeri de Peguilain: Sens mon.

Je ne vais sans ma plane ni sans ma lime.

Fig. Los apleitz ab qu'ieu suoilh chantar.

Giraud de Borneil: Los apleitz.

Les instruments avec lesquels j'ai coutume de chanter.

ANC. FR.

Mal fera soc ne coltre ne apleit remuer...

A la charue apleiz, soc et coltre leissa.

Roman de Rou, v. 1979 et 1993.

… Pour estre à un profit de peschier, l' apploit ou harnois dudit Colin fu plus grevé. Lett. de rém., 1379. Carpentier, t. 1, col. 236.

2. Esplet, Esplec, s. m., instrument, outil.

Si lai a draps, astz ni pals ni picx,

Que al levar s'en van ab los espletz.

P. Cardinal: D'un sirventes.

S'il y a là manteaux, lances et pieux et piques, vu qu'au lever ils s'en vont avec les instruments.

Noe mes en l' archa dels esplehs que foro fargatz.

Liv. de Sydrac, fol. 38.

Noé mit dans l' arche des instruments qui furent forgés.

Dels corns al foc redressatz et amolezitz, si fan vaysels, arcs et... explechts.

Eluc. de las propr., fol. 239.

Des cornes redressées au feu et ramollies, se font vaisseaux, arcs et... instruments.

- Hâte, presse.

Fig. Ab pauc d' espleg me pot levar mon mal.

G. Faidit: Pel messatgier.

Avec un peu de hâte, elle me peut ôter mon mal.

Adv. comp.

E lo coms pren comjat e va s'en a espletz.

Guillaume de Tudela.

Et le comte prend congé et s'en va à la hâte.

Que manjava a gran espley.

P. Cardinal: Tos temps.

Qu'il mangeait à grande hâte.

ANC. FR. Vers li ala à grant espleit.

Marie de France, t. II, p. 156.

Parmi la gran forest d' errer

Ne cesserent à grant expleit.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 197.


Apoca, s. f., lat. apoca, quittance.

Apoca es escriptura lacal fetz lo credeire en aissi... que l'avers que li devia us hom li era pagat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 29.

La quittance est l' écriture que fit le créancier alors... que la somme qu'un homme lui devait lui était payée.

CAT. ESP. IT. Apoca.

2. Antapoca, s. f., contre-lettre.

Si com es apoca e antapoca.

Trad. du Code de Justinien, fol. 29.

Comme est quittance et contre-lettre.

3. Appodissa, s. f., quittance.

Si pagan manudierament et sensa neguna apodissa.

Non prengan ren per lur appodissa.

Statuts de Provence. BOMY, p. 213 et 218.

S'ils payent de la main à la main et sans aucune quittance.

Qu'ils ne prennent rien pour leur quittance.


Apocalipsi, s. m., lat. apocalypsis, Apocalypse.

De que S. Johan parla en l' Apocalipsi.

V. et Vert., fol. 67.

De quoi saint Jean parle dans l' Apocalypse.

Grans mestiers o secrets de l' Apocalipsi.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 161.

Grands mystères ou secrets de l' Apocalypse.

CAT. ESP. Apocalipsis. PORT. Apocalypse. IT. Apocalisse.


Apocopa, s. f., lat. apocope, apocope, retranchement, figure de grammaire.

*gr est ablatio de fine dictionis litterae aut syllabae.

DONAT., de Schem., col. 1772, ed. Pustch (Putsch).

Apocopa es ostamens de letra o de sillaba de la fi de dictio.

Leys d'amors, fol. 124.

L' apocope est retranchement de lettre ou de syllabe de la fin d'un mot.

CAT. Apocope. ANC. ESP. Apocopa (mod. apócope). IT. Apocope.

2. Apocopamen, s. m., apocope, retranchement, figure de grammaire.

Volem tractar del apocopamen.

Leys d'amors, fol. 60.

Nous voulons traiter du retranchement.

3. Apocopar, v., apocoper, abréger.

Per esta maniera qu'om no deu apocopar, so es abreviar la primiera persona.

Troncat coma aquel qu'om apocopa.

Leys d'amors, fol. 91 et 70.

Par cette manière qu'on ne doit apocoper, c'est-à-dire abréger la première personne.

Tronqué comme celui qu'on apocope.

Part. pas: Dels noms apocopatz coma Virgilius, Virgili.

Leys d'amors, fol. 10.

Des noms apocopés comme Virgilius, Virgili.

ESP. Apocopar. IT. Apocopare.


Apocripha, adj., lat. apocryphus, apocryphe, non autenthique.

Aquel libres es reputats apocriphas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 5.

Ce livre est réputé apocryphe.

CAT. ESP. (Apócrifo) PORT. IT. Apocrifo.


Apoplexia., s. f., lat. apoplexia, apoplexie.

Laqual malaudia li Grec apelo apoplexia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.

Laquelle maladie les Grecs appellent apoplexie.

Don ve suffocacio cum vezem en apoplexia.

Eluc. de las propr., fol. 19.

D'où vient suffocation comme nous voyons en apoplexie.

CAT. Apoplexia. ESP. Apoplejía. PORT. Apoplexia. IT. Apoplessia.


Apostata, adj., lat. apostata, apostat.

Apostata, so es fals crestia e renegatz e juzieus.

E qui lo trenca es apostata e  sacrilegis.

V. et Vert., fol. 7 et 98.

Apostat, c'est-à-dire faux chrétien et renégat et juif.

Et qui le rompt est apostat et sacrilége.

ANC. FR.

Pou en est qui de court veulent estre apostate.

J. de Meung, Testam., v. 841.

CAT. ESP. PORT. IT. Apostata.

2. Apostatar, v., lat. apostatare, apostasier.

Part. pas. Era apostatatz e perturbava tot lo regne.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 120.

Il était apostasie et troublait tout le royaume.

CAT. ESP. PORT. Apostatar. IT. Apostatare.


Apostema, s. m., lat. apostema, apostème, abcès.

Aver incidit un apostema.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Avoir taillé un apostème.

ANC. CAT. Aposterma. CAT. MOD. Postema. ESP. PORT. IT. Apostema.

2. Apostemacio, s. f., état d' apostème, apostémation.

Devant la apostemacio del loc.

Trad. d'Albucasis, fol. 30.

Avant l' apostémation du lieu.

ANC. ESP. Apostemación. ANC. PORT. Apostemação. IT. Apostemazione.

3. Apostemat, adj., apostémé.

La cara vezes esser apostemada.

La coyssa e 'l pe foro apostematz.

Trad. d'Albucasis, fol. 8 et 1.

Tu vois la face être apostémée.

La cuisse et le pied furent apostémés.

ESP. PORT. Apostemado. IT. Apostemato.

4. Apostemos, adj., apostémeux, qui annonce l' apostème.

Dissipa de comensament inflacios apostemozas.

Eluc. de las propr., fol. 219.

Dissipe dès le commencement les enflures apostémeuses.

ESP. IT. Apostemoso.


Apostol, Apostoli, s. m., lat. apostolus, apôtre.

Qu'als apostols dis Jhesus veramen

Qu'hom lo seguis.

Pons de Capdueil: Er nos sia.

Que Jésus dit vraiment aux apôtres qu'on le suivît.

Trobam els fagz dels apostols. V. et Vert., fol. 78.

Nous trouvons aux actes des apôtres.

- Par ext., pape, évêque.

No vuelh de Roma l' emperi

Ni qu'om m'en fass' apostoli.

A. Daniel: En cest sonet.


Je ne veux l' empire de Rome ni qu'on m'en fasse pape.

Donec C jorns de perdon... can fon apostolis.

V. de Folquet de Marseille.

Il donna cent jours d' indulgences... quand il fut évêque.

ANC. FR. Au pape, c'est al apostole.

Roman du Renart, t. IV, p. 424.

Qui de Rome fu apostoiles.

Fabl. et cont. anc, t. 1, p. 327.

CAT. ESP. Apóstol. PORT. IT. Apostolo.

2. Apostola, s. f., messagère.

La sancta Magdalena de tot ben adhumplida, apostola de Dieu... Quan fon resuscitaz, premieramens lo vi, e li fes tant d' onor, c' apostola en fes, cant a sos cars amics cochadamens la trames.

V. de S. Magdelaine.

La sainte Magdelaine remplie de tout bien, messagère de Dieu... Quand il fut ressuscité, elle le vit la première, et il lui fit tant d' honneur, qu'il en fit sa messagère, quand il l' envoya en hâte à ses chers amis.

3. Apostoliat, s. m., lat. apostolatus, apostolat, papauté.

Entro al apostoliat de sanh Peyre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.

Jusqu'à la papauté de saint Pierre.

CAT. Apostolat. ESP. PORT. Apostolado. IT. Apostolato.

4. Apostolical, adj., apostolique.

Per la actoritat apostolical.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 210.

Par l' autorité apostolique.

Per letras apostolicals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 227.

Par lettres apostoliques.

ANC. CAT. ANC. ESP. Apostolical. IT. Apostolicale.

Apostrophe, s. f., lat. apostrophe, apostrophe, figure de réthorique.

Apostrophe e tropologia... Fan se aquestas figuras, cant hom vira la tersa persona en segonda.

Leys d'amors, fol. 141.

L' apostrophe et le discours figuré... Ces figures se font, quand on tourne la troisième personne en seconde.

CAT. ESP. Apóstrofe. PORT. IT. Apostrofe.

Apoziopazis, s. f., lat. aposiopezis, réticence.

*gr, Tiber. rhetor., 10.

Aposiopesis est, cum id quod dicturi videbamur, silentio intercipimus, ita: Quos ego... sed motos, etc. Isidor., Orig., I, 21.

Apoziopazis es cant hom comensa alcunas parolas e per sobrefluitat de gaug o d'ira... hom s'en layssha.

Leys d'amors, fol. 141.

La réticence est quand on commence aucunes paroles, et par superfluité de joie ou de tristesse... on s'en désiste.


Apozisma, s. m., lat. apozema, apozème.

Bega lo pacient un apozisma de ruda ortenca.

Recettes médicales en provençal.

Que le malade boive un apozème de rue de jardin.

PORT. Apozima. IT. Aposema. (ESP. Pócima)


Apte, adj., lat. aptus, apte, convenable.

Qui met sa ma a l' arayre e regarda dereyre se, non es aptes ni dignes davan lo regne de Dieu. V. et Vert., fol. 99.

Qui met sa main à la charrue et regarde derrière soi, n'est apte ni digne devant le royaume de Dieu.

En aitals causas aptes, experts.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 217.

Aptes, experts en telles choses.

May apte per cantar amb esturmens. Leys d'amors, fol. 41.

Plus convenable pour chanter avec instruments.

CAT. Apte. ESP. PORT. Apto. IT. Atto.

2. Aptament, adv., habilement, convenablement.

Hom no obra tan aptament.

Per que sia de tota sabor plus aptament receptiva.

Eluc. de las propr., fol. 124 et 16.

Homme ne travaille pas aussi habilement.

Afin qu'elle soit plus convenablement capable de recevoir toute saveur.

CAT. Aptament. ESP. PORT. Aptamente. IT. Attamente.

3. Apteza, s. f., aptitude, habileté.

De montar apteza et habilitat.

Eluc. de las propr., fol. 139.

Aptitude et habileté à monter.

ANC. ESP. Apteza (MOD. Aptitud, habilidad). IT. Attezza.

4. Adaut, adj., adroit.

E fai tornar los mals adauz cortes.

Giraud de Borneil: Non es savis.

Et fait devenir polis les maladroits.

5. Aptar, v., lat. aptare, accommoder, adapter.

Part. pas. Convenientment aptat.

Eluc. de las propr., fol. 13.

Convenablement adapté.

6. Aptificar, v., accommoder, disposer.

Es necessaria la mixtio per aptificar sanc a noyriment dels membres melancolix.

Eluc. de las propr., fol. 32.

Le mélange est nécessaire pour disposer le sang à la nourriture des membres mélancoliques.

7. Adaptar, v., lat. adaptare, adapter, disposer.

Per que s pot adaptar

A taulier gent et be.

Giraud de Calanson: Als subtils.

Parce qu'il peut s' adapter agréablement et bien au tablier.

Si adapta a putrefacio. Eluc. de las propr., fol. 26.

Se dispose à putréfaction.

Part. pas. Ab nervis et autres ligaments adaptats.

Eluc. de las propr., fol. 33.

Avec nerfs et autres ligaments adaptés.

8. Mal apte, Malaut, adj., lat. male aptus, mal apte, malade, indisposé.

O es malaptes, o autre pres lo te.

Poëme sur Boece.

Ou il est malade, ou autre chose le tient pris.

Metges non a at als sas, mas als malaptes. Trad. de Bède, fol. 79.

Médecin n'a besoin aux sains, mais aux malades.

Per son joi pot malautz guerir. Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.

Par sa grâce elle peut guérir les malades.

ANC. CAT. Malaut. CAT. MOD. Malalt. 

ANC. ESP. Non ovó el malato mester otro padrino.

V. de S. Domingo de Silos, cop. 477.

ANC. IT. Pare essere malato forte palato di vostro cuore.

Guittone d' Arezzo, Lett. 14.

IT. MOD. Ammalato.

9. Malaptia, Malautia, s. f., maladie.

Segunt la malaptia deu hom donar la medecina... E garir lor malaptias.

Trad. de Bède, fol. 51 et 10.

Selon la maladie on doit donner la médecine... Et guérir leurs maladies.

Per guerir malautia de peccat. V. et Vert., fol. 79.

Pour guérir la maladie du péché.

CAT. Malaltia. ANC. ESP. Malatia. (MOD. Enfermedad) IT. Malattia.

10. Malagge, s. m., maladie.

Fol es qui cel al mege son malagge.

T. de Raimbaud et de Coine: Senh' En.

Fol est celui qui cache au médecin sa maladie.

ANC. FR. A Acre moru de malage.

PH. Mouskes. Carpentier, t. II, col. 1128.

IT. Malaggio.

11. Malaudaria, s. f., hôpital, maladrerie.

En la capela de la malaudaria de Soubiros.

Tit. de 1302. DOAT, t. CXVIII, fol. 247.

Dans la chapelle de la maladrerie de Soubiros.

12. Malavejar, v., être malade.

Que malavejet longuament. V. de S. Honorat.

Qu'il fut malade long-temps.

Avia estat de dormir tan can avia malavechat.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 280.

Il avait cessé de dormir tant qu'il avait été malade.

ANC. FR. Dont il maladia environ dix sepmaines et en moru.

Lett. de rém. 1377. Carpentier, t. II, col. 1128.

ANC. CAT. Malavejar.

13. Emmalautir, v., rendre malade.

Car fortor d' erbas e de vi

L' emmalautis, e si l' aucis.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car l' odeur forte d' herbes et de vin le rend malade, et même le tue.

- Devenir malade.

Que ne mangeron ses morir, ses emmalautir.

V. et Vert., fol. 37.

Qu'ils en mangèrent sans mourir, sans devenir malades.

ANC. FR. Mes la reyne enmaladist.

Roman d' Haveloc, v. 231.

IT. Ammalare.