Mostrando las entradas para la consulta jusgá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta jusgá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 17 de abril de 2024

Jusarma - Judaigar, Judayzar

Jusarma, s. f., guisarme.

Tant gran colp li va donar 

D' una jusarma sus l' escur.

Roman de Blandin de Cornouailles.

Si grand coup d'une guisarme lui va donner sur l'écu.

ANC. FR. En lor cols aveient levées 

Dui gisarmes lunges et lées.

Roman de Rou, v. 13437.

Qui couppa la corde d'une gisarme et chéut à terre.

Monstrelet, t. II, fol. 79. 

Anuit, fet-il, la teste m' oste

A ceste jusarme trenchant.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 19.

(ESP. Bisarma)

Jusarma, guisarme

 

Jusquiam, s. m., lat. hyoscyamusjusquiame, plante.

Jusquiam, nat en Persa, es fort nociu. Eluc. de las propr., fol. 196. 

La jusquiame, née en Perse, est fort nuisible. 

Pren jus de jusquiam. Coll. de Recettes de médecine. 

Prends suc de jusquiame.

Prends suc de jusquiame.

 

Just, adj., lat. justus, juste, équitable. 

Com diray que sia justz ni drechuriers aquel que non paga son deute?

V. et Vert., fol. 64.

Comment dirai-je que soit juste et droit celui qui ne paie pas sa dette?

- Qui a la justesse convenable.

Segon l' escayre just. Trad. du Tr. de l'Arpentage, Ire part., ch. 35. 

Selon l' équerre juste.

La meitat del just prestz.

Tit. de 1250. DOAT, t. CXXXVII, fol. 16. 

La moitié du juste prix.

- Étroit.

C' om los meses en I vayselh de fust, 

Mot fort sarat, et que fosa ben just.

Vie de S. Trophime. 

Qu'on les mît dans un vaisseau de bois, serré moult fort, et qui fût bien juste.

Subst. E 'ls desviatz mostron als justz la via. 

P. Cardinal: Sirventes fauc. 

Et les égarés montrent la voie aux justes. 

Maier jois es en cel d'un pechador covertit que d' un just.

Trad. de Bède, fol. 50.

Plus grande est la joie dans le ciel au sujet d'un pécheur converti que d'un juste. 

CAT. Just. ESP. PORT. Justo. IT. Giusto. (chap. Just, justs o justos, justa, justes. Tamé just : preto, estret. - ¿Quína es la diferensia entre just y correcte? - Si yo te fótego un dit al cul, entre just, pero no es lo correcte.)

2. Justicia, Justizia, s. f., lat. justitia, justice.

Tota justizia deu esser fortz. Livre de Sydrac, fol. 23. 

(chap. Tota justissia deu sé forta. Dura lex ist lex.)

Toute justice doit être forte. 

Fam e set de justicia. V. et Vert., fol. 64.

(chap. Fam y set de justissia.)

Faim et soif de justice. 

Loc. Hom deu plus fort justicia far al ric que al paure, e mai castiar. 

Liv. de Sydrac, fol. 25.

On doit faire plus fortement justice au riche qu'au pauvre, et (le) châtier davantage. 

Cant Dieus fara justicia. V. et Vert., fol. 60. 

Quand Dieu fera justice. 

CAT. ESP. Justicia. PORT. Justiça. IT. Giustizia. (chap. Justissia, justissies.)

3. Justicier, s. m., justicier, juge.

Lo justicier lo 'n trays, et ostet li las bueias.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 23. 

Le justicier l'en tira, et lui ôta les chaînes. 

ANC. FR. En signe k'il est justicieres.

Roman du Renart, t. IV, p. 245.

CAT. Justicier. ESP. Justiciero. PORT. Justiceiro. IT. Giustiziere. 

(chap. Justissié, justissiés, justissiera, justissieres; pot significá juche o jutge, y tamé lo verdugo, pero tamé qui impartix justissia de forma bona, com algún héroe.)

4. Justesiador, s. m., justicier.

Qui no sofre castiador,

Per fort sofre justesiador.

Libre de Senequa. 

Qui ne souffre correcteur, souffre forcément justicier. 

ESP. Justiciador.

5. Justiciable, adj., justiciable. 

Neguna persona... justiciabla al rey.

Tit. de 1394. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 126. 

Nulle personne... justiciable du roi. 

Justiciable d' aichel avesque.

(chap. Justissiable d' aquell obispo.) 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88. 

Justiciable de cet évêque.

(chap. Justissiable, justissiables, que están deball de la jurisdicsió de algú, sigue un obispo, rey, com a les frasses d'aquí damún, o un conde.) 

6. Justiziar, v., justicier, punir, faire justice, supplicier.

Veus mon cors per justiziar.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Voici ma personne pour justicier. 

Tota justizia deu esser fortz per justiziar los malvatz.

Liv. de Sydrac, fol. 23.

Toute justice doit être forte pour punir les méchants.

Part. prés. Jutgan et justizian.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 83.

Jugeant et punissant.

Part. pas. Per que del tot sera condempnatz e justiziatz. 

V. et Vert., fol. 7.

C'est pourquoi il sera du tout condamné et justicié. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Justiciar. PORT. Justiçar. IT. Giustiziare.

(chap. Justissiá, ajustissiá : matá, penjá, segons la justissia.)

7. Justificacio, Justification, s. f., lat. justificationem, justification.

Per la nostra justification. Doctrine des Vaudois. 

Pour la nôtre justification. 

Lo temps de ta justificacio. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 19.

Le temps de ta justification. 

CAT. Justificació. ESP. Justificación. PORT. Justificação. IT. Giustificazione.

(chap. Justificassió, justificassions.)

8. Justifiar, Justifiquar, v., lat. justificare, justifier.

Cofessios justifia, e dona perdon a pechat. Trad. de Bède, fol. 49. 

La confession justifie, et donne pardon à péché. 

E 'lh Publica justifiqueron Dieu.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 7. 

Et les Publicains justifièrent Dieu. 

No t justifies davant Deu, car el es coinoisseire de cor. 

Trad. de Bède, fol. 39. 

Ne te justifies devant Dieu, car il est connaisseur de coeur.

Part. pas. Sabieza es justifiada de sos fils. Trad. de Bède, fol. 36.

Sagesse est justifiée par ses fils. 

CAT. ESP. PORT. Justificar. IT. Giustificare. (chap. Justificá, justificás: yo me justifico, justifiques, justifique, justifiquem o justificam, justifiquéu o justificáu, justifiquen; justificat, justificats, justificada, justificades.)

9. Injust, adj., lat. injustus, injuste.

Injust per no just. Leys d'amors, fol. 69. 

Injuste pour non juste.

Injusta violencia. L'Arbre de Batalhas, fol. 113. 

Injuste violence. 

CAT. Injust. ESP. PORT. Injusto. IT. Ingiusto. (chap. Injust, injusts o injustos, injusta, injustes. Inchust.)

10. Injustament, adv., injustement. 

Injustament, o senes causa. Tit. de 1241. DOAT, t. CLXX, fol. 151. Injustement, ou sans cause.

(chap. Injustamen, inchustamen.)

11. Injusticia, s. f., lat. injustitia, injustice.

No sabia la injusticia de mon payre. L'Arbre de Batalhas, fol. 111. 

Ne savait l'injustice de mon père.

CAT. ESP. Injusticia. PORT. Injustiça. IT. Ingiustizia. (chap. Injustissia, injustissies; inchustissia, inchustissies; in + justissia.)

12. Enjurios, adj., lat. injuriosus, injurieux, outrageux, injuste.

Enjurios es e chastia messongeirament qui altrui fai enjuria.

Trad. de Bède, fol. 55.

Est injuste et châtie mensongèrement qui fait injustice à autrui.

Benefica, a nulh enjurioza. Eluc. de las propr., fol. 179. 

Bienfaisante, à nul outrageuse. 

CAT. Injurios. ESP. PORT. Injurioso. IT. Ingiurioso. (chap. Injuriós, injuriosos, injuriosa, injurioses.)

13. Injuriosament, adv., injurieusement. 

Qui traira coutel iradamen et injuriosament.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 140. 

Qui tirera couteau avec colère et injurieusement. 

CAT. Injuriosament. ESP. PORT. Injuriosamente. IT. Ingiuriosamente.

(chap. Injuriosamen.)

14. Injuria, Enjuria, s. f., lat. injuria, injure, injustice, tort.

Si cum es de furt e de rapina e de injuria faire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 4. 

Ainsi comme est de vol et de rapine et de faire injure.

Qui altrui fai enjuria. Trad. de Bède, fol. 55. 

Qui fait injure à autrui.

Mot es grans enjuria a Dieu tolre so que hom li a donat.

V. et Vert., fol. 93.

C'est moult grande injure d'ôter à Dieu ce qu'on lui a donné.

CAT. ESP. PORT. Injuria. IT. Ingiuria. (chap. Injuria, injuries.)

14. Enjuriar, v., lat. injuriari, injurier, blâmer.

K., quan vic sa voluntat, no 'l ne volc enjuriar. Philomena.

Charles, quand il vit sa volonté, ne voulut l'en blâmer.

Els enjuriavo als Sarrazis. Cat. dels apost. de Roma, fol. 203. 

(chap. Ells injuriaben als Moros : sarracenos.)

Ils injuriaient aux Sarrasins.

CAT. ESP. PORT. Injuriar. IT. Ingiuriare. (chap. Injuriá: injurio, injuries, injurie, injuriem o injuriam, injuriéu o injuriáu, injurien; injuriat, injuriats, injuriada, injuriades.)

16. Jutge, s. m., lat. judicem, juge. 

Fo jutges cavaliers. V. de Lanfranc Cigala.

Fut juge chevalier.

So son fals jutges raubador.

Marcabrus: Pus mos coratges.

Ce sont faux juges voleurs.

Bailieus e senesquals e jutges. Livre de Sydrac, fol. 102.

Baillis et sénéchaux et juges.

CAT. Jutge. ESP. Juez. PORT. Juiz. IT. Giudice. (chap. Juche, jutge; jutges, juches.) 

17. Jutjaire, Jutgaire, Jutjador, Jutgador, Jujador, s. m., juge, justicier.

Lo durables jutgaire cossira plus lo cor que las paraulas.

Trad. de Bède, fol. 50. 

Le juge éternel considère plus le coeur que les paroles.

Domna, cel que es jutgaire 

Perdonet gran forfaitura.

Rambaud d'Orange: Ar m'er. 

Dame, celui gui est juge pardonna grande forfaiture. 

Mas lo dreiturier jutjaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es. 

Mais l'équitable juge.

Devo esser... jutgador a cascu a dreh et a razo. Liv. de Sydrac, fol. 111.

Doivent être... juges à chacun avec droit et avec raison.

Aissi fon partit et egat,

En la cor del ver Dieu d' amor,

A dreit per leial jutjador.

Richard de Tarascon: Ab tan de.

Ainsi fut divisé et égalisé, en la cour du vrai Dieu d'amour, justement par loyal juge.

ANC. FR. Tu siez solier de justise jugières. 

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 9. 

Nobles jugières de mors estoit hore qui dampnoit en son filz le mariage qui estre ne pooit selonc le droit de sainte Églyse.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 215.

Quar trop son près li jugeor.

Roman de Partonopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 72. 

ESP. Juzgador. PORT. Julgador.

18. Jutjairitz, s. f., lat. judicatrix, femme juge, justicière.

Amans qui m fai jutjairitz.

B. Zorgi: L'autr'ier quant. 

L'amant qui me fait juge.

19. Juge maje, s. m., juge-mage, grand-juge.

Per portar lettras clausas de part mossenhor lo juge maje.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Pour porter lettres closes de la part de monseigneur le grand-juge.

20. Judici, Juzizi, Juzi, s. m., lat. judicium, jugement.

Lo judici sy deu finir la on es commensat. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 461. 

Le jugement doit se finir là où il est commencé. 

Ni de secret juzizi sieu. Brev. d'amor, fol. 7. 

Ni de secret jugement sien. 

L' arbitres deu donar juzi. Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

L'arbitre doit donner jugement.

- Absolum. Le jugement dernier. 

Salva m' al jorn del juzizi. (Salva 'm) 

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Sauve-moi au jour du jugement. 

Al dia del judici on tuit serem jutjat. Guillaume de Tudela.

Au jour du jugement où nous serons tous jugés. 

ANC. FR. Nostre Seignor vendra au jor de joïsse.

Sermon. Carpentier, t. II, col. 940. 

CAT. Judici, juhii. ESP. Juicio. PORT. Juizo. IT. Giudizio. (chap. Juissi, juissis.)

21. Jutjamen, s. m., jugement.

Aissi cum selh qu' om mena al jutjamen, 

Que es per pauc de forfag acuzatz.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Ainsi comme celui qu'on mène au jugement, qui pour peu est accusé de forfait.

Fassa 'n lo jutjamen, 

A Ventadorn, Na Maria. 

T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N Uc. 

En fasse jugement, à Ventadour, dame Marie.

- Absolum. Le jugement dernier. 

Paor deuran aver al jutjamen.

Pons de Capdueil: So qu' hom plus. 

Peur devront avoir au jugement.

Lo jorn del jutjamen maior.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us.

Le jour du jugement majeur.

CAT. Jutjament. ANC. ESP. Juzgamiento. PORT. Julgamento.

IT. Giudicamento. (chap. Jusgamén, jusgamens; juissi, juissis.)

22. Judicat, s. m., jugement, chose jugée.

Executions de judicat. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 255. Exécution de jugement.

CAT. Judicat. IT. Giudicato.

23. Judicial, adj., lat. judicialis, judiciaire.

Sa actoritat judicial. Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 209. 

(chap. Sa autoridat judissial.)

Son autorité judiciaire.

CAT. ESP. PORT. Judicial. IT. Giudiziale. (chap. judissial, judissials.)

24. Judicialmen, adv., judiciairement.

Judicialmen, per confession de partida. Fors de Béarn, p. 1095. Judiciairement, par aveu de partie. 

CAT. Judicialment. ESP. PORT. Judicialmente. IT. Giudizialmente.

25. Judicatiu, adj., appréciatif, capable d'apprécier.

Ses comu qui es perceptiu, discretiu, judicatiu.

De vertat et de falsetat judicativa.

Per sa virtut judicativa.

Eluc. de las propr., fol. 17, 23 et 13.

Sens commun qui est perceptif, distinctif, appréciatif.

De vérité et de fausseté appréciative.

Par sa faculté appréciative.

ANC. ESP. Judicativo. IT. Giudicativo. (chap. Judicatiu, judicatius, judicativa, judicatives. Que es capás de jusgá, apressiá, entendre.)

26. Juditiari, adj., lat. judiciarius, judiciaire. 

Son decret juditiari. Tit. de 1331. DOAT, t. XXXIX, fol. 109. 

Son décret judiciaire. 

CAT. Judiciari. ESP. PORT. Judiciario. IT. Giudiciario. 

(chap. Judissiari, judissiaris, judissiaria, judissiaries.)

27. Jutjar, Jutgar, v., lat. judicare, juger, condamner.

Devia s jutjar per lo rey a cap de cinq jorns. V. d'Arnaud Daniel. 

(chap. De debíe jusgá per lo rey al cap de sinc díes.)

Devait se juger par le roi au bout de cinq jours.

Jutgar los bos e 'ls mals. Liv. de Sydrac, fol. 20.

Juger les bons et les méchants.

Si totz lo mons mi jutjava a murir.

Perdigon: Ben aio 'l mal. 

Si tout le monde me condamnait à mourir.

- Apprécier.

Ieu no sai cor jutgar per semblansa.

Hugues Brunet: Cortezamen.

Je ne sais juger le coeur sur l'apparence. 

Part. pas. Sabem cert que totz serem jutgatz, 

E bos e mals, segon nostres peccatz. 

Guillaume de S. Didier: El temps quan. 

Nous savons certainement que nous serons tous jugés, et bons et méchants, selon nos péchés. 

ANC. FR. Il serat jugiet à lui.

Seient jugiet les genz devant la tue face. 

Anc. trad. du Psautier, Ms. n° I, ps. 36 et 9. 

CAT. Jutjar. ESP. Juzgar. PORT. Julgar. IT. Giudicare. (chap. Jusgá: jusgo, jusgues, jusgue, jusguem o jusgam, jusguéu o jusgáu, jusguen; jusgat,  jusgats, jusgada, jusgades.)

28. Jurisdictio, Jurisdiccion, s. f., lat. juridictionem, juridiction. 

Li plag devon esser fach denant aquelas personas que an jurisdiccion, so es potestatz. Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá les leys.

Les plaids doivent être faits devant ces personnes qui ont juridiction, c'est-à-dire autorité. 

Retenen... la jurisdictio alta e bassa. Charte de Gréalou, p. 62. Retenant... la juridiction haute et basse. 

Segnorias, juridictions et autres bens. 

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350. 

Seigneuries, juridictions et autres biens.

CAT. Jurisdicció. ESP. Jurisdicción. PORT. Jurisdicção. IT. Giurisdizione.

(chap. Jurisdicsió, jurisdicsions.)

29. Juridic, adj., lat. juridicus, juridique.

Lo prumer jorn juridic. Fors de Béarn, p. 1076.

Le premier jour juridique.

CAT. Juridic. ESP. (Jurídico) PORT. Juridico. IT. Giuridico. (chap. Jurídic, juridics, jurídica, jurídiques.)

30. Juridicament, adv., juridiquement.

Son estat feytz juridicament. Fors de Béarn, p. 1094. 

Ont été faits juridiquement.

CAT. Juridicament. ESP. (jurídicamente) PORT. Juridicamente. 

IT. Giuridicamente. (chap. Jurídicamen.)

31. Prejudici, s. m., lat. praejudicium, préjudice.

 

No y pot far tort ni degun prejudici. Leys d'amors, fol. 152. 

N'y peut faire tort ni nul préjudice.

Ni faça prejudici a la compositio que fo facha.

Tit. de 1253. DOAT, t. CVI, fol. 96. 

Ni fasse préjudice à la composition qui fut faite. 

CAT. Perjudici. ESP. Perjuicio. PORT. Prejuizo. IT. Pregiudicio, prejudizio.

(chap. Per + juissi: perjuissi, perjuissis. Pre + juissi, prejusgá: prejuissi, prejuissis.)

32. Perjudicial, adj., lat. praejudicialis, préjudiciable.

Si aquelas questios e aquelas rancuras, que son fachas en plag en una sola part o a amdoas, son perjudiciales, so es la una notz a l' autra.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Si ces demandes et ces plaintes, qui sont faites en plaid contre une seule partie ou contre deux, sont préjudiciables, c'est-à-dire (si) l'une nuit à l'autre.

CAT. ESP. Perjudicial. PORT. Prejudicial. IT. Pregiudiciale. 

(chap. Perjudissial, perjudissials.)

33. Prejudiciable, adj., préjudiciable. 

Que al dit senhor... en algun temps no fos prejudiciable.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 111. 

Qu'audit seigneur... en aucun temps il ne fût préjudiciable. 

ESP. Perjudiciable.

34. Prejudicar, Prejudiciar, v., lat. praejudiciare, préjudicier.

Neguna cauza que prejudique ni puesca prejudicar.

Cartulaire de Montpellier, fol. 186. 

Nulle chose qui préjudicie ni puisse préjudicier.

En deguna maneira no pusca prejudiciar. 

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 295. 

En nulle manière ne puisse préjudicier.

Part. prés. No prejudiciant enver lo rey. Charte de Gréalou, p. 106. 

Ne préjudiciant pas envers le roi.

CAT. ESP. Perjudicar. PORT. Perjudicar, prejudicar. IT. Pregiudicare. 

(chap. v. perjudicá: perjudico, perjudiques, perjudique, perjudiquem o perjudicam, perjudiquéu o perjudicáu, perjudiquen; perjudicat, perjudicats, perjudicada, perjudicades.)

35. Extrajudiciable, adj., extrajudiciaire.

Cesta punycio s' apelara extrajudiciabla. L'Arbre de Batalhas, fol. 240.

Cette punition s'appellera extrajudiciaire.

36. Forsjutgar, Forsjugjar, Forjujar, v., juger à tort, mal juger, condamner injustement. 

Qui detra so fraire o 'l forsjutga, detrai la lei. Trad. de Bède, fol. 63.

Qui détracte son frère ou le juge à tort, détracte la loi.

Part. pas. Amors m' a forsjugjat, no sai co. 

Perdigon: Tot l'an mi. 

Amour m'a condamné injustement, je ne sais comment.

Eu dic o, per so car es amors 

Forjujada per nescis jujadors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Je dis cela, parce qu'amour est mal jugé par juges ignorants.

ANC. FR. Ce dist Nobles: Vos avez tort 

Qant Renart volez forsjugier. 

Roman du Renart, t. II, p. 11.

 

Juvar, v., lat. juvare, aider, secourir.

Tu, lo juva. Litanies du VIIIe siècle.

(chapurriau del siglo 8: Tú, ajúdal.)

Toi, aide-le.

IT. Giovare. (chap. Ajudá. Esp. Ayudar.)

2. Juvatiu, adj., juvatif, propre à aider.

Es millor e mays juvatiu. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Est meilleur et plus juvatif.

(chap. Ajudadó, que ajude, ajudadós, ajudadora, ajudadores; ajudán, ajudans, ajudanta, ajudantes.)

3. Adjudar, Ajudar, Agudar, v., lat. adjuvare, aider, secourir.

Cavalier, anem ajudar 

A mon seigner lo rei Artus.

(chap. Caballés, anem a ajudá a mon siñó lo rey Arturo.)

Roman de Jaufre, fol. 4. 

Chevaliers, allons aider à monseigneur le roi Artus.

Que t' en adjud. Tit. de 1034. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 192. Qu'il t'en aide.

En Arago, al rey, cuy Dieus ajut.

(chap. A Aragó, al rey, a qui Deu ajudo.)

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

En Aragon, au roi, à qui Dieu aide.

Loc. No vos sai cosselhar; Dieus vos agut! 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 85. 

Je ne vous sais conseiller; que Dieu vous aide!

Que ieu nulha res tant ames 

Co ieu am vos, m' ajut fes! 

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Que je n'aimasse aucune chose autant comme je vous aime, m'aide foi!

Part. prés. Dieu ajudan, acabaray la obra. Philomena.

Dieu aidant, j'achèverai l'oeuvre. 

CAT. Ajudar. ESP. Ayudar. PORT. Ajudar. IT. Aiutare. (chap. Ajudá: ajudo, ajudes, ajude, ajudem o ajudam, ajudéu o ajudáu, ajuden; ajudat, ajudats, ajudada, ajudades. Achudá.)

4. Adjuvatiu, adj., adjuvatif, propre à aider.

De totas operacios... adjuvativa. Eluc. de las propr., fol. 27.

De toutes opérations... adjuvative. 

IT. Aiutativo.

5. Ajudable, adj., secourable.

Plusors... ajudable en l' agusim d'entencio. Trad. de Bède, fol. 83.

Plusieurs... secourables en la subtilité d'intention.

6. Ajuda, Ajudha, s. f., aide, assistance.

In ajudha et in cadhuna cosa. Serments de 842.

(chapurriau del 842: En ajuda y en (cada una) consevol cosa.)

En aide et en chacune chose.

Silh vas cui ieu sui aclis

Fezes m' ajuda e secors.

Arnaud de Marueil: Belh m' es lo. 

Que celle vers qui je suis soumis me fît assistance et secours.

- Celui qui aide.

Al mieu compainh sias fizelz ajuda.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

A mon compagnon soyez fidèle aide.

Loc. Pregua Jhesu Christ en ajuda lur sia. V. de S. Honorat. 

Prie Jésus-Christ qu'il leur soit en aide.

- Aide, sorte d'impôt.

Subsidi,... ajuda, don gracios.

(chap. Subsidi,... ajuda, don grassiós : donassió.)

Rég. des états de Provence, de 1401.

Subside,... aide, don gracieux.

Puescan metre blat et vi ses pagar ajuda per tota lur provisio.

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 210. 

Qu'ils puissent mettre blé et vin sans payer aide pour toute leur provision. 

ANC. FR. Nos esteit en ajue. 

Sermons de S. Bernard, fol. 350. Roquefort, Gloss., t. 1, p. 46. 

De Mahumet jà n'i aurez ajude. Chanson de Roland, p. 52. 

CAT. Ajuda. ESP. Ayuda. PORT. Ajuda. IT. Aita. (chap. Ajuda, ajudes; achuda, achudes.)

7. Ajudansa, s. f., aide, secours.

L' autra gen 

Que us vol far ajudansa.

Germonde de Montpellier: Greu m' es.

L'autre gent qui vous veut faire aide.

ANC. FR. Par quoy le duc luy requéroit

Confort, secours et adjuvance. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 4. 

Richart est en leur aïdance.

G. Guiart, t. 1, p. 65.

8. Ajudament, Ajudamen, s. m., lat. adjuvamentum, aide, assistance.

Ab las autras estelas que y fan ajudamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Avec les autres étoiles qui y font aide. 

Es la ma del corrs gran ajudament. Eluc. de las propr., fol. 48.

La main est grand aide du corps.

Malignamen 

Ab semblansa d' ajudamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Malignement avec apparence d'assistance.

ANC. ESP. Ayudamiento. IT. Aiutamento.

9. Adjutori, Ajutori, s. m., lat. adjutorium, aide, secours, assistance,

auxiliaire.

Aissi vers ajutoris t'en serai. Titre de 1139. 

Ainsi je t'en serai vrai auxiliaire.

Nos ver adjutori t' en serem... per cosselh et adjutori de moos baroos de Bearn. Tit. de 1080.

Nous t'en serons vrais auxiliaires... par conseil et aide de mes barons de Béarn.

Si 'n breu non ai ajutori. 

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. 

Si dans peu je n'ai secours.

- Os du bras, humérus.

Adjutori, es aquo que es entre coyde entro al cap de la spalla.

De la fractura del adjutori.

Trad. d'Albucasis, fol. 62. 

Humérus, c'est ce qui est entre le coude jusqu'au sommet de l'épaule.

De la fracture de l'os du bras.

ANC. FR. Après la pierre de Adjutorie se alogièrent.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 6.

Par eulx et par leur adjutoire

En ot Vortigern la victoire.

Roman de Brut. 

Le roi passa en petit de adjutoire 

Oultre le pont.

J. Marot, t. V, p. 104.

CAT. Adjutori. ANC. ESP. PORT. Adjutorio. IT. Aiutorio.

10. Adjutor, s. m., lat. adjutor, aide, auxiliaire.

Adjutors t'en serei. Titre de 960. 

Je t'en serai auxiliaire.

ANC. FR. Ou adjuteurs à faire injure.

J. Collin, Tr. du traité de l' Amitié de Cicéron, p. 24. 

Son ami et son adjuteur. 

Ysopet Ier, fable 49. Robert, t. I, p. 203.

11. Ajudayre, Ajudador, s. m., celui qui aide, auxiliaire, aide.

Dieus es bos e lials e fizels ajudayres.

V. et Vert., fol. 45.

Dieu est bon et loyal et fidèle auxiliaire.

Aquels que ero ajudadors ni valedors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 207.

Ceux qui étaient aides et soutiens.

Nos vos serem bo ajudador. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 18.

Nous vous serons bons auxiliaires. 

ANC. FR. Deus li miens ajuverre.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° I, ps. 58.

CAT. Ajudador. ESP. Ayudador. PORT. Ajudador. IT. Aiutatore.

(chap. Ajudadó, ajudadós, ajudadora, ajudadores; achudadó, achudadós, achudadora, achudadores; auxiliá, auxiliás : que done auxili, que ajude.)

12. Ajudaritz, s. f., du lat. adjutrix, auxiliaire, secourable.

Adjectiv. Sol que vostra merces me sia ajudaritz.

Lanfranc Cigala: Gloriosa. 

Pourvu que votre merci me soit auxiliaire.

IT. Aiutatrice.

13. Aidar, Aizar, v., aider.

Que anes el pays soccorrer et aidar. Roman de Fierabras, v. 5015.

Qu'il allât au pays secourir et aider. 

Deu hom aizar los autres can non an de que vieure.

Liv. de Sydrac, fol. 41. 

On doit aider les autres quand ils n'ont pas de quoi vivre.

Aidatz me, qu' ieu sals sia.

Le Moine de Foissan: Cor ai. 

Aidez-moi, que je sois sauvé.

Aug cridar: Aidatz! aidatz!

Bertrand de Born: Be m play.

J'entendis crier: Aidez! Aidez!

ANC. FR. Sui aidet de tei.

Car tu, Sire, as aidied à mei.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 40 et 85.

CAT. Aidar, aydar. IT. Aitare. (chap. Ajudá; aidá: aido, aides, aide, aidem o aidam, aidéu o aidáu, aiden; aidat, aidats, aidada, aidades.)

14. Ais, s. m., aide, auxiliaire. 

Ni 'n tem lo seignor del Bais,

Anz en mov contr' el tal ais,...

No sai si l' er danz o pros.

Pierre de Bergerac: Bel m' es cant. 

Ni je n'en crains le seigneur du Bais, mais j'excite contre lui tel auxiliaire,... que je ne sais s'il lui en sera dommage ou profit.

15. Ayda, s. f., aide, sorte d'impôt.

Ayda accordada. Tit. de 1422. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. Aide accordée.

(chap. Ajuda, ajudes; aida, aides.)

16. Ayde, s. m., aide, sorte d'impôt.

La copia de la commission del ayde de .CL. .M. liuras tornes.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

La copie de la commission de l'aide de cent cinquante mille livres tournois.

17. Ahia, s. f., aide, secours.

No y romas cavayer no 'lh vengues en ahia.

Roman de Fierabras, v. 50.

N'y reste cavalier qui ne lui vînt en aide.

18. Coadjutor, Coajutor, s. m., coadjuteur.

Clerc... a my donat coadjutor. Cout. de Saussignac, de 1319.

Clerc... à moi donné pour coadjuteur. 

Los notaris et lors coadjutors. Fors de Béarn, p. 1076.

(chap. Los notaris y sons (los seus) coadjutós : co + ajudadós.)

Les notaires et leurs coadjuteurs. 

Coma coajutors d' apostoli. Cat. dels apost. de Roma, fol. 12. 

Comme coadjuteurs de pape. 

CAT. ESP. PORT. Coadjutor. IT. Coadiutore. (chap. coadjutó, coadjutós,  coadjutora, coadjutores.)

 

Juzieu, Jusieu, s. m., lat. judaeus, Juif. 

Alcu dels Juzieus conjurador. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 19. Quelques uns des Juifs enchanteurs.

- Nom de peuple.

Als Juzieus lo mes en venda.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Aux Juifs le mit en vente. 

Adj. Tant avinen crestiana,

Ni juzieva ni pagana.

P. Vidal: Cara amiga. 

Si avenante chrétienne, ni juive ni païenne. 

CAT. Jueu. ESP. Judío. PORT. Judeo. IT. Giudeo. (chap. Judío, judíos, judía, judíes. Se pronunsie en la j de Jordi, jupa, jaqueta.)

2. Judaigar, Judayzar, v., judaïser. 

Forsas las gens judaigar. Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates. 

Tu forces les gens à judaïser. 

Per que no semle que judayzem. Eluc. de las propr., fol. 129.

Pour qu'il ne semble pas que nous judaïsons. 

Part. prés. La maire de Costanti judaysan. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 36. 

La mère de Constantin judaïsant. 

CAT. Judaisar. ESP. Judaizar. PORT. Judiar. IT. Giudaizzare. 

(chap. Judaissá, practicá lo judaísme, la religió dels judíos.)

sábado, 27 de julio de 2024

3. 1. Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.

Llibre tersé.

Capítul I.

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.

¡Venerable antigüedat, amor del cor, encanto de la imaginassió, dessich del tems presén, gloria y honor dels pobles, de les nassions y de la humanidat, ajuntán sempre lo sel en la terra, als deus en los homens! ¡Salve! Tamé yo me alimento de la teua memoria, me exalto de les teues maravilles, magnifico a los teus héroes y contemplo estátic y ansiós lo mágic resplandó dels teus nugols arrebolats.

Mol tems fáe que Pedro Saputo dessichabe visitá los pobles historics del nostre regne; y libre ara de tota preocupassió y abans de que lo cridare alguna nova obra, va determiná satisfé la seua curiosidat. 

Va visitá, pos, los antics forts dels cristians, que eren Marcuello, que al seu tems encara se conserváe, Loharre, Montearagón y Alquézar (al qsar), que tan sélebres y nomenats són a les nostres histories.

A Alquézar habíe estat en los estudians, pero no va examiná les seues antigüedats, y va volé torná mol aposta a vóreles, y mes les pintures de la iglesia. Va vore unes opossisions de segón violín de aquella capelleta de música; aon van concursá sis opossitós. Per sert que al vore la parsialidat en la que se va jusgá la habilidat comparativa dels musics, va di: "Pamema de pamemes y tot pamemes es aixó de les opossisions; una cortina que cubrix una farsa; lo cumplimén de una ley lo seu espíritu no entre a la consiensia o se quede allí y no ix als efectes. Van competí aquí les mitres y les faldes, y van guañá les faldes.» Va sabé que ñabíe recomanassions de dos siñós obispos y de una siñora de títul, habense emportat la plassa lo recomanat per esta. Per lo demés, lo milló de ells li va pareixe sol mijanot. Y encara que en gust haguere agarrat lo violín y ficat en ridícul a tots, no va volé féu pera evitá la vanidat.

De Alquézar, per está tan prop y habé volgut sempre, va puchá a la serra de Guara. Va pujá, y una vegada a la punta va mirá infinidat de pobles que se veuen, sobre tot an aquell pressiós lienzo o llansol estés desde la falda al que diuen lo Semontano. Y va di: ¿ñaurá un atre paraís a la terra? Sol falte que u entenguen y valoron los que hi viuen.

Va mirá después cap al seu lloc (poble, vila), y va saludá a sa mare, a sa padrina, a san germaneta Rosa y a Eulalia; va bachá un atra vegada al poble, y va visitá lo alcázar de aon agarre lo nom aquella mol antiga y mol noble vila.

De ahí va pujá al Sobrarbe, y va visitá la seua capital, la famosa vila de Aínsa, poble entonses de singsens veíns y ara de poc mes de sen, habén sigut cremat a la guiarra de sucessió, y enrunats fée poc los seus valens forts; sén, sin embargo, una plassa que si tinguerem gobern siríe mes respetable y forta que la de Jaca y no menos importán y nessessaria.

Va pujá tamé a San Victorián; va visitá la antiga cova dels monjos, o sigue del san; va adorá lo cos de éste pensán en Alcoraz; va venerá lo sepulcre de don Gonzalo, y dudán del de Arista, va baixá y sen va aná a Jaca, desde aon va pujá a San Juan de la Peña.

251. NACIMIENTO DE SAN JUAN DE LA PEÑA (SIGLO VII. SAN JUAN DE LA PEÑA)

¡Oh, en quin respecte y amor va venerá les sendres dels nostres reys allí enterrats, y dels héroes que al seu costat dormen an aquell antic panteón y cova aon están les memories y tota la gloria de lo nostre regne!

Va sentí lo del vol del caball o lo salt al aire just al canto de aquella altíssima peña; va vore, meneján lo cap, les columnes, altera Troja, de que mos parle lo bon pare Briz Martínez, y al sabé de les rentes del monasteri y veén qué poc les nessessitáen los monjos, se va di per an ell: eixes rentes han de pedrels, primé pedrán a Deu, después pedrán lo món.

Tamé va pujá a la cova mes alta del monte Oruel; y después de respirá fondo va baixá per lo camí real cap a Almudévar, pero passán per Riglos, perque va volé vore los Mallos, aquelles peñes que pareixen malls o martells en renglera, en lo mánec embutit a la montaña. S’hi va atansá, y los va vore, y va pujá an ells, y en un gabiñet va escriure lo seu nom al fron del que mes erguit y solt té lo cap.

Cuan arribáe prop del seu lloc va vore una gran gentada a la part de fora, se sentíe un gran estrapalussi, brogit, crits y veus com de mando. Y ¿qué ere? No u haguere volgut vore; sego haguere vullgut está. Habíe caigut un rayo a la torre de la iglesia y la habíe inclinat una mica cap a un costat desde lo radé cos; y lligada en redol una maroma passán per damún dels edifissis de les cases hasta lo campo, estáen tots agarrats an ella y estirán pera adressala.

Així que lo van vore y van coneixe se van alegrá mol y lo van cridá, perque esperáen que en lo seu bon discurs se inventaríe alguna trassa pera animá lo intento, y li van di lo que passáe, que prou veíe ell y sentíe. Pero va dissimulá y va maná portá mes cordes y lligales a la maroma de la que estiráen; va repartí la forsa entre totes, y va di que lo llas de la torre no estáe ben ficat; y que abans de fé lo gran estiró volíe ell compóndrel. Va escalá la torre com un gat, y en una navalla va retallá la maroma sense dixali mes que una veta sana, pera que al menos puguere atribuí la desgrassia al poble. Va fé desde la teulada de la iglesia la siñal convenida, y a una veu que va doná lo encarregat de la direcsió de les forses, van estirá tots en tanta forsa y tan rápit que se va trencá la maroma y van caure tots de cul a enterra; estáe mol humida y blana y va quedá un forat mol gran, tardán tots no poc en alsás, ya que no podíen desapegás del fang. Va ploure per la tarde y tota la nit y se va umplí lo forat de aigua, y pel matí se van trobá en una bassa feta y dreta que encara al nostre tems, después de tans añs desde lo fet, se diu la bassa de la culada (que es mol pareguda a la de Fórnols, lo poble del autó).


Original en castellá:

Libro tercero

Capítulo I.

Pedro Saputo visita algunos pueblos. Encuentra al volver en un grande empeño a los de su lugar.

¡Venerable antigüedad, amor del corazón, encanto de la imaginación, deseo del tiempo presente, gloria y honor de los pueblos, de las naciones y de la humanidad, juntando siempre el cielo con la tierra, los dioses con los hombres! ¡Salve! También yo me alimento con tu memoria, me exalto con tus maravillas, magnifico a tus héroes y contemplo estático y ansioso el mágico resplandor de tus nubes arreboladas.

Mucho tiempo hacía que Pedro Saputo deseaba visitar los pueblos históricos de nuestro reino; y libre ahora de todo cuidado y antes que le llamase alguna nueva obra, determinó satisfacer su curiosidad. Visitó, pues, los antiguos fuertes de los cristianos, que eran Marcuello, el cual en su tiempo aún se conservaba, Loharre, Montearagón y Alquézar, que tan célebres son en nuestras historias.

En Alquézar había estado con los estudiantes, pero no examinó sus antigüedades, y quiso volver muy adrede a verlas, y más las pinturas de la iglesia. Presenció acaso unas oposiciones de segundo violín de aquella capilla de música; adonde concurrieron seis opositores. Por cierto que al ver la parcialidad con que se juzgó la habilidad comparativa de los músicos, dijo: «Pamema de pamemas y todo pamemas es esto de las oposiciones; una cortina que cubre una farsa; el cumplimiento de una ley cuyo espíritu no entra en la conciencia o se queda allí y no sale a los efectos. Compitieron aquí las mitras y las faldas, y vencieron las faldas.» Porque supo que había recomendaciones de dos señores obispos y de una señora de título, habiéndose llevado la plaza el comendado por ésta. Por lo demás, aun el mejor de ellos le pareció sólo mediano. Y aunque con gusto hubiera tomado el violín y ajado a todos, no quiso por evitar la vanidad.

De Alquézar, por hallarse tan cerca y haberlo siempre deseado, quiso subir a la sierra de Guara. Subió, y puesto en la cumbre miró infinidad de pueblos que se descubren, especialmente en aquel hermosísimo lienzo tendido desde su falda que llaman el Somontano. Y dijo: ¿habrá otro paraíso en la tierra? Sólo falta que lo entiendan y correspondan sus moradores.

Miró después su lugar, y saludó a su madre, y a su madrina y a su hermanita Rosa y a Eulalia; y se bajó otra vez al pueblo, y visitó el alcázar de donde se ha corrompido el nombre que lleva aquella antiquísima y nobilísima villa.

De ahí subió a Sobrarbe, y visitó su capital, la famosa villa de Aínsa, pueblo entonces de quinientos vecinos y ahora de poco más de ciento, habiendo sido quemado en la guerra de Sucesión, y arruinándose poco ha sus hermosos fuertes; siendo, sin embargo, una plaza que si tuviéramos gobierno sería más respetable y fuerte que la de Jaca y no menos importante y necesaria. Subió también a San Victorián; visitó la antigua cueva de los monjes, o sea del santo; adoró el cuerpo de éste pensando en Alcoraz; veneró el sepulcro de don Gonzalo, y dudando del de Arista, se bajó y fue a Jaca, de donde subió a San Juan de la Peña.

¡Oh, con qué respeto y amor veneró las cenizas de nuestros reyes allí enterrados, y de los héroes que a su lado yacen en aquel antiguo panteón y cueva donde están las memorias y toda la gloria de nuestro reino! Oyó encogiéndose de hombros lo del vuelo del caballo o su salto al aire en el canto de aquella altísima peña; vio, meneando la cabeza, las columnas, altera Troja, de que nos habla el buen padre Briz Martínez, y al saber de las rentas del monasterio y viendo cuán poco las necesitaban los monjes, dijo entre sí: esas rentas han de perdellos, primero con Dios, después con el mundo.

También subió a la cueva más alta del monte Oruel; y saciando su ávido pecho se bajó por el camino real hacia Almudévar, pero pasando por Riglos, porque quiso ver los Mallos, aquellas peñas que parecen martillos en fila, con el mango metido en la montaña. Y fue, y los vio, y subió a ellos, y con un cuchillo escribió su nombre en la frente del que más erguida y suelta tiene la cabeza.

Cuando llegaba cerca de su lugar vio una gran multitud de gente a la parte de afuera, oyéndose un grande murmullo, y gritos y voces como de mando. Y ¿qué era? No lo hubiese querido ver; ciego quisiera haber sido. Había caído un rayo en la torre de la iglesia e inclinándola un poco a un lado desde el último cuerpo; y atada alrededor una cuerda valiente y pasándola por encima de los edificios de las casas hasta el campo, estaban todos asidos de ella y tirando para enderezarla. Así que lo vieron y conocieron se alegraron mucho y le llamaron, porque esperaban que con su buen discurso les inventaría alguna traza para lograr su intento, y le dijeron lo que pasaba, que harto veía él y sentía. Pero disimuló y mandó traer más cuerdas y atarlas a la única de donde tiraban; repartió la fuerza en todas, y dijo que el lazo abrazador de la torre no estaba bien puesto; y que antes de hacer el tirón quería él componerlo. Fue allá, se encaramó a la torre como un gato, y con una navaja cortó disimuladamente la cuerda sin dejarle más que un ramal sano, para que al menos pudiera atribuir a desgracia el no haber salido el pueblo con la empresa. Hizo desde el tejado de la iglesia la señal convenida, y a una voz que dio el encargado de la dirección de las fuerzas, tiraron todos con tal y tan súbito esfuerzo que se rompió la cuerda y cayeron todos de culo en tierra; la cual estaba muy llovida y blanda y quedó hecho un hoyo muy grande, tardando no poco en levantarse, no pudiendo desasirse del lodo. Llovió por la tarde y toda la noche se llenó el hoyo de agua, y por la mañana se encontraron con una hermosa balsa hecha y derecha que todavía en nuestro tiempo, después de tantos años y del suceso, la llamaron y se llama aún ahora la balsa de la culada.


domingo, 28 de julio de 2024

3. 9. De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.

Capítul IX.

De aon ve la dita: La justissia de Almudévar.

De aon ve la dita: La justissia de Almudévar.


Mol al seu gust vivíe Pedro Saputo an aquell tems, volgut de tots, requerit, buscat, cridat y selebrat, próspero (com Bufa al ull, Bofarull) y ric, mes be per la seua modestia y filossofía que per les riqueses, encara que ya ere tal lo seu estat, que sa mare lluñ de serví a datres ere ella servida, pos teníe criades y se veíe estimada y respetada al poble per lo seu fill, y per nella mateixa tamé, que sabíe tratá en los grans y en los minuts sense adulá an aquells ni afoná als atres. Pedro Saputo estudiabe, cassabe, y donáe los ratos libres a les seues dos enamorades Rosa y Eulalia, que en les lecsions y trate de un home com ell habíen millorat mol lo seu bo natural, y reflejaben la seua amabilidat y la seua grandesa de ánimo, discretes, enteses, ben parlades y naturals, en tot amabilíssimes. Al poble y casa de don Severo pesse a la carta y amor de Morfina y de la promesa a son pare no pensabe anáy tan pronte per raons que ell teníe y que al seu tems declarará a qui correspongue. Y no va dixá de sentí esta contradicsió de la sort, perque encara no van passá dos mesos, cuan va sabé que habíe mort don Severo; y ni en este motiu se va atreví a aná a vore a Morfina. La sala en aixó ya no se pintaríe; y se quedaríe al seu puesto. Ixíe a pintá per alguns pobles; encara que sén totes obres de poca monta, eren les aussensies curtes y servíen sol pera renová lo gust de aquella dolsíssima vida. Pero va ocurrí al cap de un tems un cas que lo va entristí de gran manera, casi no ne teníe prou en tota la seua filossofía pera no renegá del seu poble, y agarrá a sa mare y anassen a viure a un atre.

Lo ferré un día se va cabrejá en la seua dona perque li habíe portat lo amorsá gelat; y agarrán un ferro ruén que estáe calentanse a la forja lay va embutí per la boca hasta lo garganchó, expirán la infelís al cap de un ratet. Ere lo ferré home mol estrafalari, bossal, may segú y de mol males bromes, perque es de advertí que tot u fée enriénsen. La pobre dona passáe molta pena en ell, si li apetíe fótreli lleña, lay fotíe; si acarissiali lo pel, lay acarissiáe; fela dormí a enterra despullada y sense roba al hivern, la fée dormí o gitás aixina; si li oferíe com per cariño un mosset en la cullera, al tems que obríe la boca lay tiráe a la cara o al pit. Atres vegades agarrabe un gabiñet, y fenla estirás y ficanli lo peu al coll jugabe a degollá al cordé o al gorrino, o acabáe eixecán lo bras dién: quí com Deu. 

Atres li lligabe los brassos al cos y después les cames, y la fée rodá per lo cuarto y alguna vegada per la escala. Pero esta burla que va volé fé en lo ferro de la forja va superá a totes, pos va dixá a la pobre dona sense vida en menos de cuatre minuts.

Lo van prendre inmediatamen, y ficat a la presó en moltes cadenes al coll y grillets als peus, lo van jusgá aquell mateix día y lo van condená a mort; la sentensia la ejecutaríen un atre día. Ya estáe la forca eixecada y tot lo poble a la plassa aguardán la ejecussió; ya lo traíen y portáen al patíbul, cuan puján un del poble baixotet damún dels muscles de un atre poc mes alt, va di:

"¿Qué faréu, fills de Almudévar? ¿Conque enforcaréu o penjaréu al ferré, que sol ne tenim un? Y ¿qué farem después sense ferrero? ¿Quí mos luciará les relles? ¿Quí ferrará les nostres mules desmemoriades? miréu lo que passe. En ves de penjá al ferré que mos fará después muita falta, perque ye sol, enforquem un teixidó que ne tenim set al poble y per un menos o mes no ham de aná sense camisa».

- ¡Té raó!, ¡té raó!, van cridá tots; ¡penjarem a un sastre!, ¡un teixidó!... ¡un sastre!... Y sense mes que esta veu y crit agarren al primé de ells que van topetá per allí, lo porten a la forca, lo pujen y lo penchen, y fiquen en libertat al ferré.

Va sabé aixó Pedro Saputo, que no va volé aná a la ejecussió ni habíe eixit de casa, y va aná corrén a escape a la plassa a vore si podíe impedí aquella animalada injusta; pero va arribá tart perque ya estáe garreján lo infelís del sastre. Se va umplí de horror de tan gran barbaridat, y sen va entorná cap a casa seua mut de paraules y gelat lo cor, pareixenli que lo sel y la terra se habíen cambiat lo puesto.

Per la tarde los va di als prinsipals del poble que van aná a vórel:

- Calléu al menos, siñós; que aixó no se sápigue; que aixó no ixque dels nostres muros; perque, ¿qué se dirá de natres? Si aixó arribe a sabés, y se sabrá, no dudéu que mentres lo món seguixque sen món se sitará y recordará en etern baldón del nom de Almudévar. 

Pero ells se van excusá dién que no van podé convense a la multitut irrassional, ni fes sentí en aquell momén.

Y se va consumá la barbaridat mes gran que van vore los siglos.

Pedro Saputo va sentí tan disgust, que pera distraures va agarrá la espasa y una mula de son padrí y sen va aná a passá uns díes fora.


Original en castellá:

Capítulo IX.

De donde viene el dicho: La justicia de Almudévar.

Muy a su gusto vivía Pedro Saputo en aquel tiempo, querido de todos, buscado, llamado y celebrado, próspero y rico, más bien por su modestia y filosofía que por las riquezas, aunque ya era tal su estado, que su madre lejos de servir a otros era ella servida, pues tenía criadas y se veía estimada y respetada en el pueblo por su hijo, y por ella misma también, que sabía tratar con los grandes y con los pequeños sin adular a aquéllos ni confundir a éstos. Pedro Saputo estudiaba, cazaba, y daba los ratos libres a sus dos enamoradas Rosa y Eulalia, que con las lecciones y trato de un hombre como él habían mejorado mucho su buen natural, y reflejaban su amabilidad y su grandeza de ánimo, discretas, entendidas, bien habladas y naturales en todo amabilísimas. Al pueblo y casa de don Severo a pesar de la carta y amor de Morfina y de la promesa de su padre no pensaba ir tan pronto por razones que se tenía y que a su tiempo declarará a quien corresponda. Y no dejó de sentir esta contradicción de la suerte, porque aún no pasaron dos meses, cuando supo que había muerto don Severo; y ni con este motivo se atrevió a ir a ver a Morfina. Sobre que la sala con esto ya no se pintaría; y permanecería en su lugar. Salía a pintar a algunos pueblos; aunque siendo todas obras de poco momento, eran las ausencias cortas y servían sólo de renovar el gusto de aquella dulcísima vida. Pero ocurrió de ahí a algún tiempo un caso que le afligió en gran manera, no bastando casi toda la filosofía para no maldecir de su pueblo, y coger a su madre e irse a vivir a otro.

El herrero un día se enfureció contra su mujer porque le llevó el almuerzo frío; y tomando un hierro que estaba caldeando en la fragua se lo metió por la boca y la garganta, expirando la infeliz en brevísimo rato. Era el herrero hombre muy estrafalario, bozal, nunca seguro y de muy malas chanzas, porque es de advertir que todo lo hacía riendo. La pobre mujer pasaba mucho trabajo con él porque sin más causa ni motivo que antojársele darle palos, le daba; mesarle los cabellos, se los mesaba; hacerla dormir en el suelo desnuda y sin ropa en invierno, la hacía dormir o acostarse así por lo menos; ofrecerle como por cariño un bocado con la cuchara, se lo ofrecía y al tiempo que abría la boca se lo tiraba a la cara o en el seno. Otras veces cogía un cuchillo, y haciéndola echar y poniéndole el pie en el cuello jugaba a degollar el carnero o el cochino, o concluía levantando el brazo diciendo: quién como Dios. Otras la ataba los brazos al cuerpo y luego las piernas en uno, y la hacía rodar por el cuarto y tal vez por la escalera. Pero esta burla que quiso hacer con el hierro de la fragua superó a todas, pues dejó a la pobre mujer sin vida en menos de cuatro minutos.

Prendiéronle inmediatamente, y puesto en la cárcel con muchas cadenas al cuello y cepos a los pies, le juzgaron aquel mismo día y le condenaron a muerte; cuya sentencia iban a ejecutar otro día. Ya estaba la horca levantada y todo el pueblo en la plaza aguardando la ejecución; ya le sacaban y llevaban al patíbulo, cuando subiendo uno del pueblo a caballo encima de los hombros de otro dijo: «¿Qué is a fer, hijos de Almudévar? ¿Conque esforcaréis a o ferrero que sólo tenemos uno? Y ¿qué faremos después sin ferrero? ¿Quién nos luciará as rellas? ¿Quién ferrará as nuestras mulas? Mirad lo que m'ocurre. En vez de enforcar a o ferrero que nos fará después muita falta, porque ye solo, enforquemos un teisidor que en tenemos siete en o lugar e por uno menos o más no hemos d'ir sin camisa». - ¡Tiene razón!, ¡tiene razón!, gritaron todos; ¡enforcar un teisidor!, ¡un teisidor!... ¡un teisidor!... Y sin más que esta voz y grito cogen al primero de ellos que toparon por allí, le llevan a la horca, le suben y le ahorcan, y ponen en libertad al herrero.

Supo esto Pedro Saputo, que no quiso ir a la ejecución ni había salido de casa, y fue corriendo a la plaza a ver de impedir aquella atrocidad e injusticia; pero llegó tarde porque ya estaba despachado el infeliz del tejedor. Llenóse de horror de tan grande barbaridad, y se volvió a su casa mudo de palabras y frío del corazón pareciéndole que el cielo y la tierra se habían mudado.

Por la tarde dijo a los principales del pueblo que fueron a verle: - Cállese al menos, señores; que esto no se sepa; que esto no salga de nuestros muros; porque, ¿qué se ha de decir de nosotros? Si esto llega a saberse, y se sabrá, no dudéis que mientras el mundo sea mundo se citará y recordará con eterno baldón del nombre de Almudévar. Mas ellos se excusaron diciendo que no pudieron persuadir a la multitud irracional, ni aun hacerse oír en aquel momento. Y se consumó la barbarie más inicua que vieron los siglos.

Pedro Saputo sintió tanto disgusto, que por distraerse tomó la espada y una mula de su padrino y se fue a pasar unos días fuera.