Mostrando las entradas para la consulta fuet ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fuet ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro : Pietro, Violante : Yolanda

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 


Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

Les siñores, que tremolaben pendens de sentí si los dos amans se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:

Hermosíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuans, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Com los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casare, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis res la un al atre, encara que los dos u dessichaben mol. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe.
Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben o acostumaben o acostumáen a aná assobín per a distráures; allí, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en nugols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare y dels atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoleo mol gran y espés va escomensá a caure, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó.
Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén los va tranquilisá una mica los anims, y va despertá lo desich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tindre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abans de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tindre que empleá moltes arts per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a tú te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena.
A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu.
La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols angels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa.
La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possessió seua.
Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a vindre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fet a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé pendre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetat per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amans y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadans que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta sentensia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuet. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres homens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los homens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans lligades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va vindre a la memoria un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tindre notissies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetat, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tindre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó o forca que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaríe de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confessán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va doldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a algú a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere o cumplire. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué o sabé se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la sentensia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan arrimada, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grassia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat a Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadans. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tindre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tindre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amans en mol descans y plaé tan com la vida los va durá.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro, Armenia, Pietro, Violante, Yolanda



jornada-quinta-novela-octava

jueves, 29 de febrero de 2024

Lexique roman; Fardar - Fatigacio


Fardar, v., farder.

Voyez Denina, t. II, p. 297, et t. III, p. 22.

De fardar e de polir e de rigotar lurs caps, V. et Vert., fol. 70.

De farder et de polir et de friser leurs têtes.


Fardel, s. m., fardeau.

Voyez Denina, t. III, p. 22.

D' avol fardel

Se carga e d'avol fais.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz.

Se charge de méchant fardeau et de mauvais faix.

ANC. FR. Si l'a lié en un fardel.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 386.

Si ont moult bien apareillié 

Comme marcheanz lor fardel.

Roman du Renart, t. I, p. 139.

CAT. Fardell. ESP. (hato) PORT. Fardel. IT. Fardello. (chap. Fardell, fardells; v. fardellá. Lliga la borrassa en un fardell, que mon anem al atra finca.)


Farga, s. f., forge.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com aurs en fuec e cum aciers en farga 

S' afina.

Guillaume de Durfort: Quar say. 

Comme or en feu et comme acier en forge s'afine. 

Fig. Tribulatio es la farga e lo martell de paciencia.

V. et Vert., fol. 66. 

Tribulation est la forge et le marteau de patience. 

CAT. Farga. ESP. PORT. Forja. (chap. Forja, forges; ya ha eixit més amún,  aon fique fabreguayar.)

2. Fargar, v., forger, fabriquer. 

En Guillelm Fabre sap fargar, 

Et anc nulh temps fabres no fo.

B. d'Auriac: En Guillem. 

(N. E. Ironía con el apellido Fabre, como Forges lo hizo con Fraguas.)

herrar es humano, forja, cómic, dibujo, hierro, herrar, errar es humano

Le seigneur Guillaume Fabre sait forger, et oncques jamais il ne fut forgeron.

Martella ab so martell sobre nostre dos, e 'll nos farga.

V. et Vert., fol. 44.

Martelle avec son marteau sur notre dos, et il nous forge.

Fig. Quant autres fan enguanas farguar. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Quand les autres font forger tromperies. 

Part. pas. I bastays cargatz

Sol d' esterlis de nou fargatz. 

V. de S. Alexis. 

Un portefaix chargé seulement de sterlings fabriqués de neuf.

Can l' archa fon fargada.

Trad. de la 1re épître de S. Pierre.

Quand l'arche fut fabriquée. 

Aytal mot son finch e fargat segon lati. 

Leys d'amors, fol. 69.

De tels mots sont formés et forgés selon le latin.

CAT. ESP. PORT. Forjar. (chap. Forjá.)


Farina, s. f., lat. farina, farine.

Coma aquel que purga la pura farina del bren. V. et Vert., fol. 35.

Comme celui qui purge la pure farine du son. 

Prov. Mas aras sai que mains fols pais, 

So di 'l reprovier, farina.

P. Camor: Iratz chant.

Mais maintenant je sais que farine nourrit maints fous, ce dit le proverbe.

CAT. ANC. ESP. Farina. ESP. MOD. Harina PORT. Farinha (N. E. galego Fariña, como la de Sito Miñanco). IT. Farina. (chap. Farina, farines; farinetes, lo minjá preferit de Pininfarinetes.)

2. Farnier, s. m., farinier. 

Per menador o per farnier.

Qu'el mounier o 'l farnier sia en colpa. 

Ieu son mouniers... o farniers. 

(chap. Yo soc moliné... o fariné.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 140, 46 et 141. 

Par meneur ou par farinier. 

Que le meunier ou le farinier soit en faute. 

Je suis meunier... ou farinier.

ANC. CAT. Fariner. ESP. Harinero (: molinero).

3. Far, s. m., lat. far, escande, espèce de froment.

So mantas especias de froment, alcu es dit far.

Eluc. de las propr., fol. 208. 

Sont maintes espèces de froment, aucun est dit escande.

ESP. Farro (Triticum dicoccum). IT. Farro, farre.


Farsir, Frasir, v., lat. farcire, farcir, garnir, remplir, gonfler. 

Las ronhonadas dels moutons... non... farcirai, ni sobre aquelhas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Je ne farcirai pas... les rognons des moutons, ni sur ceux-là aucune graisse je ne superposerai. 

Part. pas. Ventres replez e farsiz de grans viandas.

(N. E. No sé si Juaquinico Monclús entenderá esta frase en lengua occitana. Es el presidente de la Ascuma.)

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús, Esteban

Trad. de Bède, fol. 9.

Ventres pleins et farcis de quantité d'aliments. 

Dos fadestols ab aur farcis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90. 

Deux fauteuils garnis d'or.

(N. E. Más arriba: Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil, silla plegable, sillón.)

Sel de Milan ab lur farsida pansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Ceux de Milan avec leur panse gonflée. 

(N. E. No sé si se refiere a algunos antepasados de Oriol Junqueras.)

Fig. Del trachor de Metaplana

Qu'es d'engan frasitz e ples.

Guillaume de Berguedan: Chansoneta.

Du traître de Métaplane qui est farci et plein de tromperie.

CAT. Farcir. (chap. farsí, plená, omplí, rellená es castellanisme: farsixco o farsixgo, farsixes, farsix, farsim, farsiu, farsixen; farsit, farsits (ous rellenos), farsida, farsides; embutí: butifarra, butifarres, güeña, güeñes, llenguañissa, llenguañisses, churís, churissos, chorís, chorissos (choricer a Alcañís), salchicha, salchiches, chistorra, chistorres. Encara me dixo algún embutit, com la sobrasada mallorquina, la botifarra catalana, de aon ve lo nom de butifarrendum o botifarrendum, fuet, espetec, mortadela, salami, etc.)

Fastic, Fastig, Fasti, s. m., lat. fastidium, dégoût, répugnance, ennui. Fastic, es can no pot manjar.

Deudes de Prades, Aus. cass.

Dégoût, c'est quand il ne peut manger. 

Fastig es abhominacio no voluntaria de vianda et de beuragge.

Eluc. de las propr., fol. 91. 

Dégoût est abomination non volontaire de nourriture et de breuvage.

Fig. Lo demoni, que fay far lo peccat e lo procura, n' a fasti et abhominacio, cant hom lo fay. V. et Vert., fol. 19.

Le démon, qui fait faire le péché et le procure, en a dégoût et abomination, quand on le fait.

Hueimais fastics mi seria

Cobleiars d'aisso que no m cal.

B. Zorgi: Mout fai. 

Désormais me serait dégoût de faire des couplets de ce dont ne me soucie.

Loc. Tenon s'a fastic

Qui tot non lor o gic.

P. Cardinal: Li clerc si.

Ils tiennent à ennui qui ne le leur laisse tout.

CAT. Fastig. ANC. ESP. (MOD. Hastío, asco) PORT. Fastio. IT. Fastidio.

(chap. Fástic, fastics; asco, ascos, asquejat, asquejats, asquejada, asquejades; vómit, vomits, v. vomitá, gitá, arrojá, traure los feches.)

2. Fastigos, adj., fastidieux, dégoûté.

Fastigos,

Chufaniers e vils janglos.

P. Vidal: Abril issic.

Dégoûté, railleur et vil hableur.

CAT. Fastigos. ESP. Fastidioso. ANC. PORT. Fastioso. PORT. MOD. IT. Fastidioso. (chap. Asquerós, asquerosos, asquerosa, asqueroses; igual algú diu fastigós, pero yo no may; vomitiu, que fa vómit, asquerós, que done asco, me fa escrúpol, repelén, repulsiu, etc.)

3. Fastir, v., lat. fastidire, dégoûter, ennuyer, fatiguer.

Car no vol fastir (N. E. vol : vuelh, vull)

Ma bel' amia.

G. Faidit: Solatz e chantar.

Car je ne veux ennuyer ma belle amie.

IT. Fastidire.

4. Fasticar, v., être dégoûté, avoir dégoût, dégoûter.

Pueis donatz la

A sel auzel que fastica.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis donnez-la à cet oiseau qui a dégoût.

Part. pas. Tant es malvatz,

Qu' eu fastigatz

Sui e lassatz.

Esperdut: Qui non. 

Tant est mauvais, que j'en suis dégoûté et lassé. 

CAT. Fastiguejar. ESP. Fastidiar. IT. Fastidiare. (chap. Fastidiá es doná fástic a un atre, molestá. Algo o algú te fa fástic, disgust, malestá, ganes de vomitá, arrojá o “gitá”, com se díe als masos de Beseit – Arnes, perque yo hay conegut a una dona que u va di están a la taula. Este gitá encara se fa aná al aragonés, y tamé foragitá, jetter en fransés.)


Fat, s. m., lat. fatum, destin, destinée, fatalité.

Ay avut aytal fat tota ora,

C' amoros soi et amoros serai.

(chap. literal: Hay tingut tal mala fortuna a tot' hora, que amorós soc y amorós siré o seré.)

Perdigon: D' amor non puesc.

J'ai toujours eu telle destinée, qu' amoureux je suis et amoureux je serai.

Vos volem demostrar, 

Per entendre pus clar, 

Qu' es astres ni qu' es fatz.

Nat de Mons: Al bon rey.

Nous vous voulons démontrer, pour entendre plus clair, qu'est astre et qu'est destinée.

Gayne, so a ditz Karles, Dieus ti done mal fat.

Roman de Fierabras, v. 787.

Ganelon, ce a dit Charles, que Dieu te donne mauvaise destinée.

ANC. FR. Il n'appartient qu'aux fatz d'establir le fat ou destinée.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 283. 

CAT. Fat. ANC. ESP. Fato. ESP. MOD. Hado. PORT. Fado (N. E. como la canción más conocida del país). IT. Fato. (chap. mala sort, mala fortuna, mal destino, fatalidat.)

2. Fada, s. f., lat. fatua, fée. 

Toza, fi m ieu, gentil fada 

Vos adastret, quan fos nada, 

D'una beutat esmerada.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Jeune fille, me fis-je, quand vous fûtes née, gentille fée vous doua d'une beauté pure. 

Selhui fadet gentils fada 

A cui fon s' amors donada.

Marcabrus: Estornelh. 

Gentille fée doua celui à qui son amour fut donné.

ANC. ESP.

Que las mis fadas negras no se parten de mi. 

Arcipreste de Hita, cop. 798. 

CAT. Fada. ESP. MOD. Hada. PORT. Fada. IT. Fata. (chap. Hada, hades; diém tamé hada madrina y no hada padrina, cuan diém padrina a la dona que mos porte a la pila a batejá.)

- Sorte d'araignée.

Aranhas c'om apela fadas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Araignées qu'on appelle fées.

3. Fachurier, Fachilador, s. m., enchanteur, magicien, sorcier.

Fachuriers e devins

Et autres galiarts que sabien diablias.

(chap. Magos y adivinos y datres impostós que sabíen diablures.)

V. de S. Honorat.

Magiciens et devins et autres imposteurs qui savaient diableries.

Li non cast, li fachilador, li homicidi.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 22. 

Les non chastes, les sorciers, les homicides.

ANC. CAT. Fatiller, fadador. ANC. ESP. Hadador. (MOD. encantador, mago, quien hace sortilegios: sortílego. PORT. Feiticeiro. (chap. Encantadó, mago, adivino, bruixa, bruixes, bruixot, bruixots, curandero, curanderos, curandera, curanderes, perque ne ñabíen que coneixíen técniques com la de traure lo enfit, curá chiquets herniats, que no són sol físsiques. Men enrecordo de que mon yayo Tomás ne coneixíe un prop de Tortosa. Allacuanta anaben caminán a Tortosa desde Beseit (y tornaben lo mateix día) ben assobín, per la actual senda GR-8, a un tros encara se pot vore la antiga calsada romana.

Al llibre Pedro Saputo podéu vore una bona crítica irónica cuan se fa meche, per ejemple, los “flarets” que li fot pel cul a un agüelo per 

La Almunia de Doña Godina o prop. Y al Decamerón en chapurriau bastantes práctiques de nigromansia y datres encantamens, póssimes, etc.)

4. Fachilieira, Faitileira, s. f., sorcière, fée, magicienne.

Las faitileiras pudens.

Marcabrus: Pus mos. 

Les sorcières puantes.

Crezo vilhas fachilieiras. Brev. d'amor, fol. 131.

Croient vieilles sorcières.

ANC. CAT. Fatillera. PORT. Feiticeira.

5. Fachilhayritz, s. f., sorcière.

Falsas vielhas fachilhayritz 

Per cosselhar qualque bevenda.

Brev. d'amor, fol. 131.

Fausses vieilles sorcières pour conseiller quelque breuvage.

6. Fachillamens, Faitilhamens, s. m., enchantement, sorcellerie.

Cill que fan faitilhamens.

Marcabrus: Pus mos. 

Ceux qui font sorcelleries.

Fachillamens se trouve dans des variantes.

7. Fadar, Faidar, v., féer, douer, enchanter.

En aissi m fadet mos pairis 

Qu'ieu ames e no fos amatz.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ainsi mon parrain me féa que j'aimasse et ne fusse aimé.

Aissi m fadero tres serors

En aquella ora qu'ieu sui natz,

Que totz temps fos enamoratz. 

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Ainsi trois soeurs me douèrent en cette heure que je suis né, que je fusse toujours enamouré. 

Part. pas. Nuls hom faidatz.

Pistoleta: Aitan sospir.

Nul homme féé.

So qu'es predestinat 

O fadat per natura.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Ce qui est prédestiné ou doué par nature. 

ANC. FR. Je cuit que cist hom est faez.

Fables et cont. anc., t. III, p. 430. 

C'est une chose faée.

Charles d'Orléans, p. 264.  

Sachiez de voir que l'espée 

Est en tel manière faée.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 144.

ANC. ESP. Que los que a vos fadaron

Non sean verdaderos en lo que adevinaron.

Arcipreste de Hita, cop. 125.

ANC. CAT. Fadar. ESP. MOD. Hadar. PORT. Fadar. IT. Fatare.

8. Fachurar, Faiturar, v., enchanter, ensorceler, fasciner.

Ab sos bels huoills amoros, 

De qe m poizona e m faitura 

Silh que m'a joya renduda.

B. de Ventadour: Aitantas bonas.

Avec ses beaux yeux amoureux, avec quoi m'empoisonne et m'enchante celle qui m'a rendu la joie.

ANC. CAT. Fatillejar.

L'ancien français employait le substantif faiture et faicturerie pour sorcellerie.

Sorceries, charoiz et faitures soubs le sueil de l' uys de l'hostel. 

Lett. de rém. de 1376. Carpentier, t. II, col. 348.

Par leurs sorceries et faictureries. 

Lett. de rém. de 1446. Carpentier, t. II, col. 348.


Fat, adj., lat. fatuus, fat, fou, ignorant, sot, simple, imbécile.

(N. E. Esta palabrica la conocen bien algunos fatos de Huesca, como los de la CHA, que salieron después del diluvio a regar con botas de goma y chubasquero.)

Si m partetz un juec d'amor, 

No suy tan fatz

No sapcha triar lo melhor 

Entr' els malvatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh. 

Si vous me départez un jeu d'amour, je ne suis si sot que je ne sache choisir le meilleur entre les mauvais.

Quar ab vos son fadas las conoissens.

Pons de Capdueil: Humils e fis. 

Car avec vous sont sottes les savantes. 

Qui s vuelha m'en tenha per fat.

R. Rigaut: Tota domna.

Qui se veuille m'en tienne pour imbécile. 

Falhon per fadas enpreizos.

H. Brunet: Lanquan son.

Manquent par folles entreprises. 

Substantiv. Sa beutatz

Fai 'ls fols e 'ls fatz 

Tornar senatz. 

Raimond de Miraval: Forniers per mos. 

Sa beauté fait retourner sensés les fous et les simples. 

Proverb. Si voletz el segle parer,

Siatz en luec folhs ab los fatz.

P. Rogiers: Senher Raymbaut.

Si vous voulez paraître au siècle, soyez en lieu fou avec les fats. 

ANC. CAT. Fat. ESP. PORT. IT. Fatuo. (chap. ignorán, capsot, simple, imbéssil, idiota, borinot, cap de soca, tonto, atontat, apamplat, etc; per a resumí: Tomás Bosque. Per a les dones tamé ñan varians. Vore la retahíla de piropos que Pedro Saputo li va di a una dona agüela.)

2. Fad, adj., lat. fatuus, fade. (chap. sossa, sense sal, sense gust.)

Si la sal es fada, en que la saborares?

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 9. 

Si le sel est fade, avec quoi lui donnerez-vous de la saveur?

De sabor... fada. Eluc. de las propr., fol. 271. 

De saveur... fade.

CAT. Fad. IT. Fado.

3. Fadamen, adv., follement, sottement.

Quan fadamen 

Parl' om soven.

Giraud de Borneil: Quar non ai. 

Quand on parle souvent sottement.

4. Fadet, adj. dim., frivole, léger.

Fadet joglar, 

Con potz pensar 

Aquo qu'es greu per eyssernir?

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Frivole jongleur, comment peux-tu penser ce qui est pénible pour discerner?

5. Fadelh, adj., fat, fou.

Trobat m'an nesci e fadelh,

Quar no sai aver ajustar.

B. Martin: Farai un vers. 

Ils m'ont trouvé niais et fou, parce que je ne sais pas amasser richesse.

6. Faduc, adj., fade, fastidieux, ennuyeux, méprisé.

Vos, drutz, etz gent faduca.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Vous, galants, vous êtes gent ennuyeuse. 

Pel joglareiar faduc.

Garins d' Apchier: Aissi con. 

Par le bouffonner fastidieux. 

Substantiv. En totz bos sens ab los faducx. 

Marcabrus: Al departir. 

En tous bons sens avec les ennuyeux.

7. Fatonier, Fantonier, adj., fou, niais, fantastique, faquin, fanfaron.

Albertet, ben vos teng per fatonier, 

Car mais prezatz foudat que sen.

T. d' Albertet et de Pierre: En Peire. 

Albertet, je vous tiens bien pour fou, car vous prisez plus folie que sens.

Non amest cusson ni fantonier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug. 

Vous n'aimâtes goujat ni faquin. 

Ni vuellas esser menuziers

En tos avers ni fatoniers.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ni veuilles être mesquin ni fanfaron dans tes richesses.

8. Fatuitat, s. f., lat. fatuitatem, fatuité, sottise, niaiserie.

Gran re de paraulas, las quals escriure es fatuitatz.

Leys d'amors, fol. 120. 

Beaucoup de paroles, lesquelles écrire c'est sottise. 

CAT. Fatuitat. ESP. Fatuidad. PORT. Fatuidade. IT. Fatuità, fatuitate, fatuitade.

9. Fades, s. m., fadaise, impertinence, fatuité.

En crides pueis mon fades.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben. 

En criât ensuite mon impertinence. 

Loc. Sitot m'o tenetz a fades.

Rambaud d'Orange: Escotatz. 

Quoique vous me tenez cela à fadaise.

10. Fadeza, s. f., fadaise, sottise, fatuité.

Corona del sabi es sa richesa, e 'l no sens del fol es fadeza.

Trad. de Bède, fol. 36.

Couronne du sage est sa richesse, et le non-sens du fou est folie.

Fig. Ab un ram de fadeza,

Del portar temeros 

Estara vergonhos.

G. Riquier: Si m fos. 

Avec un rameau de fatuité, il restera honteux du porter modeste.

ANC. FR. J'abhorre, en y pensant, moy-mesme et ma fadesse.

Ronsard, t. II, p. 1302. 

CAT. Fadea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana.)

11. Fadenc, s. m., fadaise, niaiserie. 

Ab los cortes apren hom cortesias,

Et ab los pecx, fadencx e gamusias.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Avec les courtois on apprend courtoisies, et avec les sots, niaiseries et bêtises.

Tug lor fait son de fadencx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Tous leurs faits sont de fadaises.

12. Fadeiar, v., extravaguer, gausser, ridiculiser.

Mas talant a de fadeiar 

Qui so que te vol demandar.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Mais a désir de gausser qui ce qu'il tient veut demander.

Mesura m dis qu' eu non domnei, 

Ni ja per domnas no fadei.

Garins le Brun: Nuoitz e jorn. Var. 

Raison me dit que je ne fasse pas le galant, ni que jamais je n'extravague pour dames.

Com cel qu' en tot cant vol far se fadeya. 

T. de Jean Lag et d'Ebles: Qui vos dara.

Comme celui qui en tout ce qu'il veut faire se ridiculise.

13. Enfadezir, v., faire le fou, bouffonner, rendre fou. 

Ben poiras, fol, enfadezir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Tu pourras bien, fou, bouffonner. 

No m' en pot nuls fagz enfadezir.

Folquet de Marseille: Ja non cug. 

Nul fait ne m'en peut rendre fou. 

CAT. Enfadeir.


Fatigar, v., lat. fatigare, fatiguer.

Part. pas. Jhesus fon fatiguat.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 4.

Jésus fut fatigué.

Fig. Els esperitz d'aquels... fatigatz de sol l'auzir.

Leys d'amors, fol. 114. 

Les esprits de ceux-là... fatigués seulement de l'entendre. 

CAT. ESP. PORT. Fatigar. IT. Faticare. (chap. fatigá, fatigás: yo me fatigo, fatigues, fatigue, fatiguem o fatigam, fatiguéu o fatigáu, fatiguen; fatigat, fatigats, fatigada, fatigades; cansá, agotá, baldá, chafá, etc.) 

2. Fatigacio, s. f., lat. fatigatio, fatigue.

Ses enueg et fatigacio.

De labor et fatigacio.

Eluc. de las propr., fol. 106.

Sans ennui et fatigue.

De labeur et fatigue.

ESP. Fatigación (fatiga). (chap. fatiga, fatigues; cansamén, cansamens; baldamén, baldamens; agotamén, agotamens; chafamén, chafamens.)

sábado, 9 de marzo de 2024

Lexique roman; Fisc - Flauzon

 

Fisc, Fisco, s. m., lat. fiscus, fisc. 

Deu las aver l'emperaire, so es lo fisco

Si com es si alcus hom avia una causa cominal ab lo fisco.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2 et 40. 

Doit les avoir l'empereur, c'est-à-dire le fisc. 

Ainsi comme est si aucun homme avait une chose commune avec le fisc.

Per drech de fisc o altre drech.

Charte de Gréalou, p. 118. 

Par droit de fisc ou autre droit. 

CAT. Fisc. ESP. PORT. IT. (chap.) Fisco.

2. Fiscal, adj., lat. fiscalis, fiscal. 

Si 'l deude era fiscal.

(chap. Si la deuda (o lo deute) ere fiscal).

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Si la dette était fiscale.

En las causas fiscals del emperi.

L'Arbre de Batalhas, fol. 188. 

Dans les choses fiscales de l'empire.

CAT. ESP. PORT. Fiscal. IT. Fiscale.

3. Confiscation, s. f., lat. confiscationem, confiscation.

Sus pena de confiscation de tal aver. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 14.

Sous peine de confiscation de tel troupeau. 

CAT. Confiscació. ESP. Confiscación. PORT. Confiscação. IT. Confiscazione.

(chap. Confiscassió, confiscassions.)

4. Confiscar, v., lat. confiscare, confisquer. 

Part. pas. Sos bes seran confiscat al senhor. 

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128. 

Ses biens seront confisqués pour le seigneur. 

Lors causas... confiscadas.

(chap. Les seues coses... confiscades. En catalán pre Pompeyo Fabra todavía se decía y escribía lurs cosas confiscadas. Cualquier víctima del tomàtic puede encontrar plurales en AS en google.cat)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

Leurs choses... confisquées.

CAT. ESP. PORT. Confiscar. IT. Confiscare. (chap. Confiscá: confisco, confisques, confisque, confisquem o confiscam, confisquéu o confiscáu, confisquen; confiscat, confiscats, confiscada, confiscades.)


Fistola, Fistula, s. f., lat. fistula, fistule.

Fistola no ro, mas corrump. Eluc. de las propr., fol. 97.

La fistule ne ronge pas, mais corrompt.

Quan tu curas fistula. Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Quand tu soignes fistule.

CAT. ESP. (fístula) Fistola. PORT. Fistula. IT. Fistola.

(chap. Fístula, fístules.)


Flac, adj., lat. flaccidusflasquefaiblemoulâche

Voyez Muratori, Diss. 33.

Si col flacs molins torneia.

Tomiers et Palazis: Si col flacs. 

Ainsi comme le flasque moulin tourne. 

Quar la pelh a molha e flacha.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert. 

Car il a la peau molle et flasque. 

Fig. Om de flac cor s'espavent' e s'esmaya. 

G. Faidit: Ja non crezatz. 

Homme de coeur lâche s'épouvante et s'effraie. 

Li flac ric de paratge, 

Sofraitos de coratge.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Les lâches riches de parage, pauvres de courage. 

ANC. FR.

Et leurs estomacs flacs, eslancez de tranchées. 

De Laudun, Franciade, p. 308. 

Disoit que les vers de luy, par lui prononcez, estoient sonoreux et graves; par autres, flacques et efféminez.

Œuvres de Du Bellay, p. 36. 

CAT. Flac. ESP. Flaco. PORT. Fraco. IT. Fiacco. (chap. débil, debils, débiles; moll, molls, molla, molles; flaco de poca carn es prim, prims, prima, primes.) 

2. Fluis, adj., flasque, mou.

Borsa fluissa, plena de ven.

(chap. Bossa fluixa, plena de ven. Com veéu, ven ya se escribíe sense t final en ocsitá. Guillem de Berguedan, Berguedà, catalá, escribíe en esta llengua. Fluixfluixosfluixafluixes.)

Guillaume de Berguedan: Mal o fe.

Bourse flasque, pleine de vent.

CAT. Flux. ESP. Flojo. PORT. Floxo.

3. Flaqueza, s. f., faiblesse, lâcheté, mollesse.

Misericordia ses drechura es flaqueza. 

Vol dire flaqueza, que cascun jorn se pejuyra.

(chap. Vol di fluixera (flaquesa), que cada día empijoreva a pijó.)

V. et Vert., fol. 80 et 13.

Miséricorde sans justice est faiblesse.

Veut dire mollesse, vu que chaque jour s'empire. 

Loc. A rey armat ho ten hom a flaqueza, 

Quant es en camp, e vai penre playdey. 

Bertrand de Born: Pus li baron.

A roi armé on tient cela à lâcheté, quand il est en camp, et va prendre plaid.

CAT. Flaquesa. ESP. Flaqueza. PORT. Fraqueza. IT. Fiacchezza.

(chap. Flaquesa, flaqueses; fluixerafluixeres.)

4. Flacamen, adv., flasquement, mollement, lâchement.

Obron flacamen tot jorn. Brev. d'amor, fol. 127.

Travaillent toujours flasquement.

CAT. Flacament. ESP. Flacamente. PORT. Fracamente. IT. Fiaccamente.

(chap. Fluixamen, dixadamen; flacamen no se diu.)

5. Flacar, v., lat. flaccere, doubler, courber, faiblir.

Part. pas. E 'l vostre cors flacat e nonchalen.

T. de Guigo et de B. d'Allamanon: Vist hai.

Et le votre corps courbé et nonchalant.

IT. Fiaccare. (chap. belcat, belcats, belcada, belcades; curvat, curvats, curvada, curvades; v. curvá, belcá: belco, belques, belque, belquem o belcam, belquéu o belcáu, belquen.)

6. Flaqueir, Flaquezir, Flaquizir, v., devenir flasque, fléchir, faiblir.

Vol que totz li soplegon, et ell no ce flaquezeria per negu.

(chap. Vol que tots li suplicon, y ell no se belcaríe per ningú: curvaríe, acacharíe, inclinaríe, humillaríe, flaquejaríe, debilitaríe, amolliríe, etc.)

V. et Vert., fol. 26.

Veut que tous lui supplient, et lui ne se fléchirait pour nul.

Escarsedatz

Que lor fai lo cor flaqueir.

Marcabrus: Puois l'ivern.

Avarice qui leur fait fléchir le coeur.

Part. pas. subst. Dont el en jeta ruina als flachizis.

Trad. de Bède, fol. 42.

Dont il en jette ruine aux lâches.

ANC. ESP. Flaquecer.

7. Flaqueiar, v., devenir flasque, faiblir. 

Ses mon cosselh, tota forsa flaqueia.

Palaytz de Savieza. 

Sans mon conseil, toute force faiblit. 

CAT. Flaquejar. ESP. Flaquear. PORT. Fraquear. (chap. Flaquejá.)

8. Aflichizir, v., affaiblir.

Cant aflichizis son cors per abstinensia. Trad. de Bède, fol. 64. 

Quand il affaiblit son corps par abstinence.

CAT. Aflaquir.


Flagel, Flachel, s. m., lat. flagellum, fléau, fouet. 

Am lo flagel baten son blat.

Brev. d'amor, fol. 47.

Avec le fléau battant son blé.

Lo flagell partiss lo gra de la palha. V. et Vert., fol. 77.

Le fléau sépare le grain de la paille.

Fig. Attila, flagel de Dieu. Cat. dels apost. de Roma, fol. 59. 

Attila, fléau de Dieu.

Prov. Lo flagels esfassa la colpa. Trad. de Bède, fol. 68.

Le fouet efface la faute.

- Extrémité supérieure des arbres.

(chap. Sarmén, sarmens, de viña. Pullís, pullissos, dels abres.)

Flagels apelam las sobrenautas partidas d'aybres et de vitz, quar soven so feridas et flageladas per vens. Eluc. de las propr., fol. 209.

Nous appelons fouets les plus hautes parties des arbres et des vignes, car souvent elles sont frappées et fouettées par les vents.

ANC. FR. Le royaume des Assiriens fut le flael que Dieu appareilla pour amatir sou peuple d'Israël. Œuvres d'Alain Chartier, p. 295.

Ceste pestilence e cest flael. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 7. 

Comme flagel à cela depputé 

Pour le pays mettre en captivité.

Vigilies de Charles VII, t. I, p. 73. 

CAT. Flagell. ANC. ESP. Flagelo (MOD. látigo). PORT. IT. Flagello.

(chap. fuet, fuets; fuetada, fuetades.)

2. Flagellar, Flajelar, v., lat. flagellare, flageller, fouetter. 

Om miels non mazela 

Autrui porc ni flajela.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Mieux on ne tue ni flagelle porc d'autrui. 

Que hom lo degues flagelar,

E flagellat crucificar.

(chap. Que se 'l teníe que afuetá y afuetat crusificá.)

Brev. d'amor, fol. 123.

Qu'on le dût flageller, et flagellé crucifier.

Part. pas. Eron dorssatz e flagellatz. V. et Vert., fol. 98.

Étaient bâtonnés et flagellés.

Feridas et flageladas per vens.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Frappées et fouettées par les vents.

ANC. FR. Puis sunt penduz e flaélez.

Marie de France, t. II, p. 415.

CAT. PORT. Flagellar. IT. Flagellare. (ESP. Flagelar, maltratar con azotes, azotar, zurrar, fustigar, dar latigazos. Chap. v. afuetá; afuetat, afuetats, afuetada, afuetades.)


Flagrar, v., lat. flagrare, brûler, être flagrant.

Part. prés. En crim flagrant, o suspect de fugir. Fors de Béarn, p. 1079.

(chap. En crimen flagrán, o sospechós de fugí.)

En crime flagrant, ou suspect de fuir.

ESP. PORT. Flagrar. IT. Flagrare. (chap. Cremá, ensendre, relluí, etc; flagrán, flagrans, flagrantes.)


Flairar, v., flairer, sentir, être odorant.

Voill que m' ofratz de loing merces, 

C'un petit vos flaira l' ales.

Giraud de Borneil: Cardaillac.

Je veux que vous m'offriez merci de loin, vu qu'un peu vous sent l'haleine.

Flayravan coma si fos fum d' aromatic. Philomena.

(chap. Flairaben com si foren fum d'aromátic.)

Étaient odorants comme si fût fumée d'aromate. 

Pus flayret doussament que canela muscada.

(chap. Flairabe mes dolsamen que la canela moscada.)

Roman de Fierabras, v. 4981.

Sentit plus suavement que cannelle musquée.

Subst. Si com hom sent flor de rosier

Al flairar, ses tot lo vezer.

P. Cardinal: Anc no vi.

Ainsi comme on sent fleur de rosier au flairer, sans aucunement le voir.

Part. prés. Tan dousa e tan ben flairantz. 

(chap. Tan dolsa y tan ben flairán : en tan bona auló.)

Roman de Jaufre, fol. 37.

Si douce et si bien sentant.

ANC. FR. Quant ge le senti si flairier.

Roman de la Rose, v. 1679. 

CAT. Flayrar. PORT. Cheirar. IT. Fiutare. (chap. Flairá, fé bona auló.)

2. Flairor, s. f., odeur, parfum.

Eis ne una flairor tan grantz, 

Tan dousa e tan ben flairantz.

Roman de Jaufre, fol. 37.

(chap. Ne ix una flairó tan gran, tan dolsa y tan ben flairán.)

En sort une odeur si grande, si douce et si bien sentant.

Flairor de cozina. P. Cardinal: Sel que fes.

Odeur de cuisine.

Quan m'en ven flairor de taverna. 

Le Moine de Montaudon: Mot m'enueya. 

Quand m'en vient odeur de taverne. 

ANC. FR. La fumée m'en monte jusqu'au cervel, 

Et la flairor m'en vient jusqu'au musel. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 232. 

Des erbes ung flair doulx issoit.

(chap. De les herbes una flairó dolsa ixíe.)

Œuvres d'Alain Chartier, p. 595.

La fumée qui se mectra emmy la mer n'aura nulle pueur pour la fleureur de la mer sallée.

Prophéties de Merlin, fol. 58. 

CAT. Flayre. PORT. Cheirar. IT. Fiuto.


Flama, s. f., lat. flamma, flamme.

Aissi col focs s' abrasa per la legna,

On mays n'y a, e la flam' es plus grans.

G. Faidit: Pel messatgier.

Ainsi comme le feu s'enflamme par le bois, où plus il y en a, et la flamme est plus grande.

Quan vi gran fum e la flam' e 'l carbo.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Quand je vis grande fumée et la flamme et le charbon.

Fig. Flama qu'amors noyris

M' art la nueg e 'l dia.

Peyrols: Quoras que. 

La flamme qu'amour nourrit me brûle la nuit et le jour.

Ebrietaz fai... la flama de luxuria.

Trad. de Bède, fol. 46. 

Ivresse fait... la flamme de luxure.

Loc. A fuoc et a flamma avian messa lur terra. V. de S. Honorat.

Avaient mis leur terre à feu et à flamme.

ANC. ESP.

Andaba entre todos Ector flamas echando. 

Poema de Alexandro, cop. 523. 

CAT. Flama. ESP. MOD. Llama. PORT. Flamma. IT. Fiamma. (chap. Flama, flames; flameta, flametes. Fiammetta es un dels personajes del Decamerón, yo hay escrit Fiameta en chapurriau, haguera pugut escriure Flameta.)

2. Flamier, s. m., flammiche, gâteau cuit à la flamme.

Non triar ja pel ni os,

Flamier ni crosta dura.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz

Ne jamais trier peau ni os, flammiche ni croûte dure.

3. Flamadura, s. f., flammule, sorte de plante.

Am flamadura, pren farina.

Rec. de remèdes en prov., fol. 2. 

Avec flammule, prends farine.

4. Flameiar, Flamegar, v., flamboyer, étinceler.

Elmes et ausbercs flameyar.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Heaumes et hauberts étinceler. 

Part. prés. Esgart salvatge, flameian.

(chap. Mirada salvache, flameján.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Regard sauvage, flamboyant.

Zo es l'espaza flamegant.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

C'est l'épée flamboyante.

CAT. Flamejar. ESP. Flamear. PORT. Flamejar. IT. Fiammeggiare. 

(chap. flamejá: flamejo, flameges, flamege, flamegem o flamejam, flamegéu o flamejáu, flamegen; flamejat, flamejats, flamejada, flamejades. Es fássil que algú digue “flambeá” cuan se referix a la técnica de cuina.)

5. Aflamar, Afflamar, v., enflammer, brûler, flamber.

Fig. Aquellas causas que afflamo lo mal fuoc de luxuria.

(chap. Aquelles coses que aflamen (inflamen, ensenen) lo mal foc de lujuria.)

V. et Vert., fol. 85. 

Ces causes qui enflamment le mauvais feu de luxure. 

L' amors que m' aflama e m pons.

(chap. L'amor que m'aflame y 'm punche.)  

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

L'amour qui m'enflamme et m'aiguillonne. 

Domna, merce vos clam, 

Que totz ard et afflam, 

Tan de bon cor vos am.

Arnaud de Marueil: Ses joi. 

Dame, je vous crie merci, vu qu'entièrement je brûle et flambe, tant je vous aime de bon coeur.

Luxuria que se afflama per la glotonia de la gola. V. et Vert., fol. 85.

Luxure qui s'enflamme par la gloutonnerie de la bouche.

Part. pas. Aflamat de tan grant cobeeza. Trad. de Bède, fol. 47. Enflammé de si grande convoitise. 

ANC. CAT. ANC. Esp. Aflamar. IT. Affiammare. (chap. Aflamá: aflamo, aflames, aflame, aflamem o aflamam, aflaméu o aflamáu, aflamen; aflamat, aflamats, aflamada, aflamades, com les pataqueres per massa caló.)

6. Inflammacio, Enflamacio, Eflamacio, s. f., lat. inflammatio, inflammation.

Engendro el ayre focs et inflammacios. 

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Engendrent dans l'air feux et inflammations. 

Se fan en l'aire, sobre nos, 

Alcunas enflamacios.

Brev. d'amor, fol. 37.

Se font en l'air, sur nous, aucunes inflammations.

Per razo de sa... eflamacio.

Eluc. de las propr., fol. 133. 

En raison de son... inflammation. 

En lor camba enflammacio vehement.

Trad. d'Albucasis, fol. 48. 

A leur jambe inflammation violente. 

CAT. Inflamació. ESP. Inflamación. PORT. Inflammação. 

IT. Infiammazione. (chap. Inflamassió, inflamassions; inflamat, inflamats, inflamada, inflamades.)

7. Enflabot, s. m., flambeau.

Lo vers fo faitz als enflabotz,

A Poivert, tot jogan, rizen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le vers fut fait aux flambeaux, à Puivert, tout en jouant, en riant.

8. Eflammatiu, adj., enflammatif, propre à enflammer.

De colra exitatiu et eflammatiu. Eluc. de las propr., fol. 123. 

(chap. Exitadó e inflamatiu de la bilis.)

Excitatif et enflammatif de bile.

IT. Infiammativo. (chap. Inflamatiu, inflamatius, inflamativa, inflamatives.)

9. Enflamar, v., lat. inflammare, enflammer.

On mais la vey, la m tenon per gensor 

Miey huelh, que m fan enflamar et encendre. 

G. Magret: En aissi m. Var.

Où plus je la vois, mes yeux, qui me font enflammer et brûler, me la tiennent pour plus gente.

De paraulas que alcunas vetz movo et enflamo lo cor, coma fuoc.

Liv. de Sydrac, fol. 32.

De paroles qui quelquefois meuvent et enflamment le coeur, comme feu.

ANC. FR. Lorsque j'étois jeune et que le feu naturel enflamboit mes entrailles.

Joyeusetés, facéties, etc., p. 217.

CAT. ESP. Inflamar. PORT. Inflammar. IT. Infiammare. (chap. Inflamá, inflamás: yo me inflamo, inflames, inflame, inflamem o inflamam, inflaméu o inflamáu, inflamen.)

10. Reflamar, v., échauffer, enflammer, rendre brûlant.

Fig. Adonx las humors bulho e reflamo, e lo cors pert lo beure e 'l manjar.

Las humors lo reflamo.

Elas reflamo e corro per tot lo cors.

Liv. de Sydrac, fol. 36, 42 et 79. 

Alors les humeurs bouillent et s'enflamment, et le corps perd le boire et le manger.

Les humeurs l'échauffent. 

Elles rendent brûlant et courent par tout le corps.

11. Reflamamen, s. m., échauffement, inflammation.

Las humors movo per lo cors, e redo lhi reflamamen per que el enfla trop.

Las flamas so freidas, e'l reflamamen si es frehs.

Liv. de Sydrac, fol. 104 et 79.

Les humeurs se meuvent par le corps, et lui donnent échauffement par quoi il enfle beaucoup.

Les flegmes sont froids, et l' échauffement ainsi est froid.

12. Reflamear, v., reluire, étinceler.

Part. prés. Don son trencat lhi elme reflamean.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26.

Dont sont tranchés les heaumes reluisants.

IT. Rifiammeggiare.


Flamet, s. m., flamant, sorte d'oiseau.

Si quo 'l flametz que, ses tota meizura,

Art lo leo ab son espiramen.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l solelhs.

Ainsi comme le flamant qui, sans aucune mesure, brûle le lion avec son souffle.

CAT. Flamenc. ESP (chap.). Flamenco. (PORT. Flamingo)
(N. E. Phoenicopterus, como el Fénix)

Phoenicopterus, Fénix, flamenco, flamingo, flamenc


Flamina, s, m., lat. flaminem, flamine.

Flaminas, so es a dire evesques de payas.

(chap. Flamines, es a di, obispos de paganos.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 20.

Flamines, c'est-à-dire évêques de païens.

2. Archiflamina, s. m., archiflamine.

I avia mais III archiflaminas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 20.

Il y avait de plus trois archiflamines. 


Flanc, s. m., flanc, côté.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Dels greus sospirs don mi dolon li flanc.

A. Daniel: Si m fos.

Des pénibles soupirs dont les flancs me causent douleur.

Dorm sobr' arc' o sobre banc

Tro que m dolon ams mey flanc.

Giraud de Borneil: Quant la. 

Je dors sur coffre ou sur banc jusqu'à ce que mes deux flancs me fassent douleur.

Tenc se ricamens pels flancs.

V. Cardinal: Una cieutat. 

Se tint fièrement par les flancs. 

CAT. Flanc. ESP. PORT. Flanco. IT. Fianco. (chap. Costat, costats; costellam, costellams; flanc, flancs.)


Flataria, s. f., flatterie.

Aysso no dis pas per flataria. L'Arbre de Batalhas, fol. 189.

Ne dit pas cela par flatterie.

2. Flataire, s. m., flatteur.

Es un grand flataire. Chronique des Albigeois, col. 62.

(chap. Es un gran aduladó, afalagadó, normalmén en mala intensió.)

Est un grand flatteur.

3. Afflataria, s. f., flatterie, caresse.

Petit troba hom que lur diga veritat, mays afflatarias; e de messogas (messongas) ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104.

On trouve peu qui leur dise vérité, davantage flatteries; et il y a grand marché de mensonges entre leurs interlocuteurs.

4. Afflatador, s. m,, flatteur.

Afflatadors que... tantost ho van ad ells mezeyces dire.

V. et Vert., fol. 23.

Flatteurs qui... aussitôt vont le dire à eux-mêmes.

5. Aflatar, v., flatter, insinuer.

Usquecx ab vos s'aflata. 

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Un chacun s'insinue auprès de vous.

ANC. FR. Ceulx qu'elle veult aflater et blandir. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 714.


Flauta, s. f. flûte.

Flauta es istrument redent so per suflament. Eluc. de las propr., fol. 282. Flûte est instrument rendant son par soufflement.

El pert son aubergo e son tabors e sa flauta. 

L'Arbre de Batalhas, fol. 120. 

Il perd son haubergeon et son tambour et sa flûte. 

ANC. CAT. Flaut. CAT. MOD. ESP. Flauta. PORT. Flauta, frauta. IT. Flauto. (chap. Flauta, flautes.)

2. Flautol, s. m., flageolet, flûte.

Al son de flautol

Balar.

T. de R. Gaucelm et de Joan Miralhas: Joan.

(chap. Ballá (dansá) al so de fabriol. Vore lu pun 6, flavio.)

Danser au son de flageolet.

3. Flautel, Flaustel, s. m., fifre, flageolet.

En luec de chant d' auzeus,

Auzir trompas e flauteus.

B. Calvo: En luec de.

Au lieu de chant d'oiseaux, ouïr trompettes et fifres.

Mais non sabretz sonar flaustel. 

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai.

Plus ne saurez sonner flageolet. 

ANC. FR. Drois est que mon frestel estuie, 

Car biau chanter sovent ennuie.

Roman de la Rose, v. 20863.

Or me represte le frestel.

Roman du Renart, t. II, p. 260.

ESP. Flautillo. IT. Flautino.

4. Flautar, v., flûter, jouer de la flûte.

De las quals una cantava, l' autra flautava.

(chap. De les cuals la una cantabe, l'atra “flautabe” : tocabe la flauta.) 

Eluc. de las propr., fol. 258.

Desquelles l'une chantait, l'autre flûtait. 

PORT. Frautar. (ESP. Tocar la flauta. Flautar: Se documenta por primera vez, con la acepción “modular (el tono de la voz) para hacerlo más agudo, como el propio de la flauta”, en 1551, en la traducción de 

La primera parte de la Cuarta de la Crónica del excelentísimo príncipe don Florisel de Niquea a cargo de F. Silva; no se consigna en ningún diccionario y apenas se espiga en los testimonios más allá del Siglo de Oro. A partir del siglo XIX aflautar toma el relevo y, desde el siglo XX el número de registros es muy numeroso, aunque comienza a competir con flautear (registrado desde 1917), de documentación más escasa.)

5. Frestelar, v., flûter, jouer, sonner du fifre.

No i ausiratz parlar, ni motz brugir, 

Ni gacha frestelar, ni corn bondir. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6. 

Vous n'y entendriez parler, ni mots bruire, ni sentinelle sonner du fifre, ni cor retentir. 

ANC. FR. Fouchier forment frestele

Pour s'amiete Aeliz. 

Anonyme, Gloss. sur les Poésies du roi de Navarre. 

Devant le jor corne el frestele. Fables et cont. anc., t. I, p. 200.

6. Flavio, s. m., flûte, flageolet.

En flavios ni en caramels 

Non faretz accordar los sos.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

En flageolets ni en chalumeaux vous ne ferez accorder les sons.

ANC. FR. J'oi Robin flagoler 

Au flagol d'argent. 

Le Gieu de Robin et de Marion, p. 6.

7. Flauzar, v., flûter, jouer du flageolet.

Qui vol, corn, crit e flaug.

Rambaud d'Orange: Ben s'eschai. 

Qui veut, corne, crie et joue du flageolet.

8. Flaujolar, v., flûter, jouer du flageolet.

A mos ops chant et a mos ops flaujol.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Pour mon besoin je chante et pour mon besoin je flûte.

ANC. FR. Que vous voi-ge ci flajolant.

Roman de la Rose, v. 20862. 

Pasteur qui conduiras en ce lieu ton troupeau, 

Flageollant une éclogue en ton tuyau d'aveine. 

Ronsard, t. 1, p. 263. 

Vous ne poés de li partir, 

Tousjors ensemble flajolés.

Roman de la Rose, v. 8571. 

Et par Dieu, c'est trop flageollé.

Farce de Pathelin, p. 95. 


Flauza, s. f., flause, sorte de cendre fine et blanchâtre.

Flauza... es una pauca cendre remanent apres la extinccio de la scintillacio o belugament del carbo... es mola, declinant a blancor, seca et leugiera. Eluc. de las propr., fol. 132.

Flause... est une cendre fine restant après l'extinction de la scintillation ou bluettement du charbon... elle est molle, inclinant à blancheur, sèche et légère.


Flauzon, s. m., flan, sorte de gâteau.

Mais am flauzons e sopas en sabrier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

J'aime davantage flans et soupes avec saveur.

ESP. Flaón. (m. p. us. Flan de dulce. Del fr. ant. Flaon. Son conocidos los flaons de Morella.)


flaons, Morella, Castelló, Castellón