Mostrando las entradas para la consulta frecuénsia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta frecuénsia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 2 de mayo de 2019

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA


CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA
Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor.


Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.
Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.
A lo que Guiscardo sol va contestá:
- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.
Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.
Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:
- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.
Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:
- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.
Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:
- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.
Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:
- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.
Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:
- Quedéutos en Déu, que yo men vach.
Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

Lo forné Cisti en una sola paraula fa arrepentís a micer Geri Spina de demanáli algo.

Mol va sé per totes les dones y los hómens alabat la dita de doña Oretta, y la reina va maná que Pampínea continuare; per lo que ella va escomensá aixina:

Hermoses siñores, no sé vore per mí mateixa quí té mes culpa, si la naturalesa emparellán un alma noble en un cos vil o la fortuna emparellán a un cos dotat de un alma noble en un vil ofissi, com li va passá a Cisti, lo nostre consiudadá, y en mols mes ham pogut vore que ha passat. Cisti, provist de un ánim altíssim, la fortuna lo va fé forné.
Y sértamen li fotría yo la martellada per igual a la naturalesa y a la fortuna si no sapiguera que la naturalesa es mol discreta y que la fortuna té mil ulls encara que los tontos se la imaginon sega. Com los mortals fan moltes vegades, insegús de qué los portará lo futur, per a un cas les seues coses mes valioses als puestos mes vils de les seues cases, com menos sospechós, sepulten, y de allí les trauen cuan venen les nessessidats, habenles lo vil puesto mes seguramen conservat que u hauríe fet una hermosa cámara.

Y aixina los dos ministres del món en frecuénsia les seues coses mes pressioses amaguen daball de la sombra de les arts reputades mes vils, per a que al tráureles de elles cuan los fa falta, mes cla aparegue lo seu esplendó. Aixina li va passá al forné Cisti obrínli los ulls de la inteligénsia a micer Geri Spina (la história de doña Oretta, que va sé la seua dona, mel ha portat a la memória). Tos u contaré en una historieta mol curta.

Lo papa Bonifacio, a la vora del cual micer Geri Spina va tíndre grandíssim favor, va maná a Florencia an algúns nobles embajadósseus per a sertes grans nessessidats seues. Habénse quedat ells a casa de micer Geri, y tratán ell en ells los assuntos del Papa, va passá que, consevol que fore la raó, micer Geri en estos embaixadós del Papa, tots a peu, casi tots los matíns passaben per dabán de Santa María Ughi, aon lo forné Cisti teníe lo seu forn y en persona coíe lo pa. A Cisti, encara que la fortuna li haguere donat un ofissi mol humil, tan en ell habíe sigut benigna que se habíe fet mol ric, y sense voldre may abandonál per un atre, vivíe espléndidamen, tenín entre datres bones coses los millós vinsblangs y negres que se trobáen a Florencia o als pobles del voltán. Cisti, veén tots los matíns passá per dabán de la seua porta a micer Geri y los embajadós del Papa, y sén gran la caló, va pensá que siríe gran cortessía invitáls a beure del seu bon vi blang; pero considerán la seua condissió y la de micer Geri, no li pareixíe cosa decorosa atrevís a invitál, y va discurrí una manera que portare a micer Geri a invitás an ell mateix. Y vestín una roba blanquíssima y un devantal o delantal mol llimpio, que mes be lo feen pareixe moliné que forné, tots los matinets a la hora que pensáe que micer Geri en los embajadós passaríe, se fée portá dabán de la seua porta una galleta o cubo nova o nou a cormull de aigua fresca y un jarronet boloñés del seu bon vi blanc y dos tassetes o gotets que pareixíen de plata, de tan clas que eren; y sentánse, cuan passaben (y después de aclarís la gola una vegada o dos), escomensabe a beure en tan gust aquell vi seu que li hagueren entrat ganes de béuressel hasta a un mort. Micer Geri, después de vore alló dos matíns, va di lo tersé: - ¿Qué es aixó, Cisti? ¿Está bo?

Cisti, alsánse rápidamen, va contestá:

- Siñó, sí; pero no tos u podría fé entendre si no lo probáu. Micer Geri, que o per lo tems calén que fée o per habés cansat mes de lo acostumat o potsé per lo gust en que veíe beure a Cisti, sentíe sed, y giránse cap als embajadós los va di sonrién: - Siñós, bo sirá que probem lo vi de este home honrat; potsé sigue tan bo que no mon arrepentiguem.

Y jun en ells se va arrimá a Cisti, y ell, fen inmediatamen traure un bon bang fora de la tahona, los va rogá que se assentaren, y als seus criats que se adelantáen per a rentá los gotets los va di: - Compañs, apartéutos y dixéume fé a mí este servissi, que igual que sé fornejá, sé escansiá; ¡y no esperéu probán ni una gota!

Y dit aixó, rentán ell mateix cuatre tassetes bones y noves, y fen traure un jarret del seu milló vi, nels va doná a beure a micer Geri y als seus compañs. An ells los va pareixe lo milló que habíen begut en mol tems, per lo que, alabánlo mol, mentres los embaxadós van está allí, casi tots los matíns va aná en ells a beure micer Geri. Habén acabat los seus assuntos y tenín que partí, micer Geri los va fé doná un magnífic convit, al que va invitá a una part de los mes honorables siudadáns, y va fé invitá a Cisti, que de cap manera va volé anáy. Va maná entonses micer Geri a un dels seus criats que aniguere a per un cante del vi de Cisti, y de ell ne donare mija tassa per persona la primera vegada que serviguere.

Lo criat, potsé enfadat perque no habíe pogut tastá lo vi, va pendre un gran cante, y al vorel Cisti li va di:

- Fill, micer Geri no te envíe a mí.

Lo que afirmán moltes vegades lo criat y no puguén obtíndre datra resposta, va torná aon micer Geri y lay va di aixina. Micer Geri li va di:

- Torna allí y dísli que de verdat te envío yo, y si un atra vegada te conteste lo mateix pregúntali que aón te envío.

Lo criat, tornán, li va di:

- Cisti, es verdat que micer Geri me envíe un atra vegada.

Cisti li va contestá:

- Segú, fill, que no.

- Entonses - va di lo criat - ¿a quí envíe?

Va contestá Cisti:

- Al Arno.

Lo que contánli lo criat a micer Geri, enseguida li va obrí los ulls de la inteligénsia, y li va di al criat:

- Díxam vore quín cante li portes. - Y veénlo, va di- : Cisti diu be. Y insultánlo, li va fé pendre un cante apropiat. Veénlo Cisti va di: - Ara vech que te envíe a mí.

Y de bona gana lay va umplí.

Y después, aquell mateix día, fen omplí un carretellet del mateix vi y fénlo portá desplayet a casa de micer Geri, sen va aná detrás y al trobás en ell li va di: - Siñó, no voldría que creguéreu que lo cante de este matí me habíe espantat; pero pareixénme que ton habíeu olvidat de lo que yo tos hay mostrat estos díes en les meues jarretes, es di, que este no es vi per a criats, hay vullgut recordátosu este matí. Pero com no soc lo guarda de ell, tos hay portat tot lo que me quede: feu en ell lo que vullgáu.

Micer Geri va ressibí lo bon regalo de Cisti y li va doná les grássies que creíe que conveníen, y sempre después lo va tíndre en gran estima y va sé lo seu amic.

viernes, 14 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA CUARTA.

Don Felice li enseñe a Puccio cóm guañás la benaventuransa fen una peniténsia que ell sap; lo germá Puccio la fa, y don Felice, mentrestán, en la dona de Puccio se divertíx.

Después de que Filomena, acabada la seua história, va callá, habén Dioneo en dolses paraules alabat mol lo ingenio de la Siñora y tamé la plegaria feta per Filomena al acabá, la Reina va mirá cap a Pánfilo sonrién y va di:

- Pos ara, Pánfilo, allarga en alguna coseta plassentera lo nostre entretenimén. Pánfilo va contestá que de bona gana, y va escomensá:

Segóns hay sentit di, a San Brancazio vivíe un home bo y ric de nom Puccio de Rinieri, que, habénse entregat del tot a les coses espirituals, se va fé beato de ixos de San Francisco y va péndre lo nom de germá Puccio; y seguín la seua vida espiritual, com no teníe datra família que la seua dona y una criada, y no nessessitabe ocupás en cap ofissi, anabe mol a la iglesia. Y com ere un home simple y de tosca calaña, diebe los seus padrenuestros, anabe als sermóns, anabe a les misses y may faltabe als cántics de laudes que cantaben los seglás; y fee dijú y se disciplinabe, y habíe corregut la veu de que ere dels flageláns. La dona, a qui quirdaben Siñora Isabetta, jove de sol vintivuit o trenta añs, fresca y hermosa y tan redoneta que pareixíe una poma golden, per la santidat del home y potsé per la vellesa estabe en molta frecuénsia a dieta mol mes tems del que haguere volgut; y cuan volíe jugá en ell, lo encantat li contabe la vida de Cristo o los sermóns de fray Anastasio o los plos de la Magdalena o atres coses paregudes.

Va torná an este tems de París un flare de nom don Felice, del convén de San Brancazio, que ere bastán jove y hermós en persona, y de agut ingenio y de profunda siénsia, en lo que fray Puccio se va lligá en estreta amistat. Y com ell totes les seues dudes les hi ressolvíe, y ademés, habén conegut la seua condissió, se li mostrabe santíssim, va escomensá lo germá Puccio a portál algunes vegades a casa y a donáli de diná y sopá, segóns veníe al cas; y la dona tamé, per amor de fray Puccio, se habíe fet a la seua compañía y de bona gana li fée los honors. continuán, pos, lo flare les visites a casa de fray Puccio y veén a la dona tan fresca y redoneta, sen va doná cuenta de quina ere la cosa de la que mes careixíe; y va pensá si no podríe, per a tráureli faena a fray Puccio, suplílay ell. Y tiránli mirades una y un atra vegada, astutamen, tan va fé que li va ensendre a la seua men aquell mateix dessich que ell teníe; del que habénse apersebut lo flare, tan pronte com va pugué va parlá en ella de los seus dessichos. Pero encara que la trobare ben disposada a rematá lo assunto, no podíe trobá lo modo, perque ella de cap puesto del món se fiabe per a está en lo flare mes que a casa seua; y a la casa no se podíe perque lo germá Puccio no eixíe may de la siudat. Lo flare teníe gran pena; y después de mol cavilá se li va ocurrí un modo de podé está en la dona a la seua casa sense sospeches, encara que lo germá Puccio allí estiguere. 

Un día li va di al germá Puccio. 

- Ya men hay donat cuenta moltes vegades, germá Puccio, de que lo teu mes gran dessich es arribá a sé san, segóns me pareix, vas per un camí massa llarg cuan ña un atre mol mes curt, que lo Papa y los seus atres prelats lo saben y lo fiquen en práctica, y no volen que se divulgo perque lo orden clerical, que la mayoría viuen de ermoña (limosna, almoina) se desfaríe. Pero com eres amic meu y me has honrat mol, si yo creguera que no lay diríes a dingú al món, y vullgueres seguíl, tel enseñaría. 

Lo germá Puccio, dessichán aquella cosa, primé va escomensá a rogáli en grandíssimes instánsies que lay enseñare y después a juráli que may lay diríe a dingú, afirmán que se ficaríe a fé lo que li diguere.

- Ya que aixina mu prometixes - va di lo flare - te la explicaré. Tens que sabé que los sans doctós sosténen que qui vol arribá a benaventurat té que fé la peniténsia que sentirás; pero enténu be: no dic que después de la peniténsia no sigues tan pecadó com eres, pero passará que los pecats que has fet hasta la hora de la peniténsia estarán purgats y per nella perdonats y los que faigues después no se escriurán per a la teua condenassió sino que sen anirán en l´aigua beneita com ara fan los venials. Lo home té que confesás dels seus pecats cuan va a escomensá la peniténsia, y después de alló té que escomensá un dijú y una abstinénsia grandíssima, que convé que duro coranta díes, als que té que abstíndres no ya de atres dones sino de tocá a la seua própia. Y ademés de aixó, tens que tíndre a casa algún puesto aon per la nit pugues vore lo sel, y cap a la hora de completes anáten an este puesto; y tíndre allí un tauló mol ample colocat de manera que, están de peu, pugues apoyá los riñóns an ella y, en los peus an terra, exténdre los brassos en creu; y si los vols apoyá an algún clau pots féu; y de esta manera, mirán al sel, has de está sense mouret gens hasta maitines. Y si fores lletrat te convendríe an este tems di sertes orassións que te donaré; pero com no u eres tens que resá tresséns parenostres en tresséntes avemaríes y alabanses a la Trinidat, y mirán al sel tíndre sempre a la memória que Déu ha sigut lo creadó del sel y de la terra, y la passió de Cristo están de la mateixa manera en que va está ell a la creu. Después, al tocá maitines, pots si vols anáten, y aixina vestit tombát al llit y dormí; y al matí siguién tens que aná a la iglesia y sentí allí per lo menos tres misses y di sincuanta padrenuestros en atres tantes avemaríes y, después de aixó, en sensillés fé algúns dels teus negossis si ne tens algún que fé, y después diná y aná de véspres a la iglesia y di sertes orassións que te donaré escrites, sense les que no se pot passá, y después a torná a lo dit abáns. Y fen aixó, com yo hay fet, espero que al acabá la peniténsia sentirás la maravillosa sensassió de la beatitut eterna, si la has fet en devossió. 

Lo germá Puccio va di entonses:

- Aixó no es cosa massa pesada ni massa llarga, y té que pugués fé bastán be; y per naixó vull escomensá lo domenge en nom de Déu.

Y separánse de ell y anánsen a casa, en llisénsia per a féu, a la seua dona lay va contá tot. La dona u va enténdre mol be, per alló de estás coto hasta lo matí sense moures, va vore qué volíe di lo flare, pel que, pareixénli bon invento, li va di que de aixó y de consevol atre be que li faiguere a la seua alma, estabe ella contenta; y que, per a que Déu faiguere la seua peniténsia profitosa, volíe en ell fé dijú, dichuná, pero lo demés no.
Habén quedat, pos, de acuerdo, arribat lo domenge, lo germá Puccio va escomensá la seua peniténsia, y lo siñó flare, habénse ficat de acuerdo en la dona, a una hora a la que no podíe sé vist, la mayoría de les nits veníe a sopá en ella, portán sempre en ell bons manjars y begudes; después, se gitáe en ella hasta la hora de maitines, a la que, eixecánse, sen anabe, y lo germá Puccio tornáe al llit. Lo cuarto que lo germá Puccio habíe triat per a cumplí la seua peniténsia estáe a la vora de la alcoba aon se gitáe la dona, y només estabe separat de ella per una paret mol primeta; pel que, retossán lo siñó flare en massa brío en la dona y ella en ell, li va paréixe al germá Puccio sentí una tremoló del terra de la casa; pel que, habén ya dit sen de los seus padrenuestros, fen una pausa, va cridá a la dona sense moures, y li va preguntá qué fée. La dona, que ere ingeniosa, potsé cabalgán entonses en la bestia de San Benito o la de San Juan Gualberto, va contestá: 

San Juan Gualberto
San Juan Gualberto


- ¡A fe, home, que me menejo tot lo que puc!

Va di entonses lo germá Puccio:

- ¿Cóm que te meneges? ¿Qué vol di aixó de meneját?

La dona, enriénsen, com ere espabilada y valenta, y perque potsé teníe motiu de riure, va contestá: 

- ¿Cóm, no sabéu lo que vull di? Pos yo u hay sentit di mil vegades:
«Qui per la nit no sope, totala nit se sorolle».

Se va creure lo germá Puccio que lo dijú, que en ell fingíe fé, ere la raó de no podé dormí, y que per naixó se sorollabe al llit; pel que, de bona fe, va di: 

- Dona, ya te u hay dit: «No desdichunos»; pero ya que u has volgut fé no pensos en alló; pensa en descansá; que dones tantes voltes al llit que u fas tremolá tot. 

Va di entonses la dona:

- No tos amoinéu, no; be sé lo que me fach; féu be lo vostre que yo faré be lo meu si puc. Va callá entonses, pos, lo germá Puccio y va torná als seus padrenuestros, y la dona y lo siñó flare desde aquella nit, fen colocá un llit a un atra part de la casa, allí mentres durabe lo tems de la peniténsia del germá Puccio en grandíssima festa se estaben; y a un tems colabe lo flare y la dona tornáe al seu llit, y als pocs instáns de la seua peniténsia veníe an ella lo germá Puccio. Continuán, pos, de este modo lo germá la peniténsia y la dona en lo flare lo seu gust, moltes vegades fen broma li va di:

- Tú li fas fé una peniténsia al germá Puccio que mos ha fet guañá a natros lo paraísso. Y pareixénli a la dona que li anabe be, tan se va afissioná a les minjades del flare, que habén sigut pel home mol tems tinguda a dieta, después de acabás la peniténsia del germá Puccio, va trobá lo modo de alimentás en ell a un atre puestet, y en discressió mol tems en ell va péndre lo seu plaé.

jornada tersera novela quinta

lunes, 17 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Lo siñó Cepparello engañe a un san flare en una falsa confessió y mor después, y habén sigut un home mol roín en vida, es reputat per san y de nom San Ciapelletto.

Convé, mol volgudes Siñores, que tot lo que lo home fa u escomenso en nom de aquell que va sé de tots creadó; per lo que, tenín yo que doná escomensamén al nostre novelá, enteng escomensá en un dels seus maravillosos fets per a que, sentínlo, la nostra esperansa en ell com en cosa inmutable se afirmo, y sempre sigue per natros alabat lo seu nom. Manifesta cosa es que, com les coses temporals són totes transitóries y mortals, están plenes de doló, de angustia y de molestia; los que vivím mesclats en elles y som part de elles, no les podém ressistí ni féls frente, si la espessial grássia de Déu no mos preste forsa y prudénsia, que no es de creure que baixo per cap mérit nostre, mes que moguda per la seua propia benignidat y per les plegáries de aquells que, com u som natros, van sé mortals y, habén seguit be los seus gustos mentres van tindre vida, ara se han transformat en eternos y benaventurats. Natros mateixos, ben informats per la experiénsia de la nostra fragilidat, y potsé no atrevínmos a mostrá les nostres plegáries a la vista de tan gran juez, roguém per les coses que creém oportunes. Y ell, ple de piadosa liberalidat cap a natros, siñalém que, no podén la agudesa de los ulls mortals traspassá de cap modo lo secreto de la divina men, a vegades passe que, engañats per la opinió, fem procuratresdabán sa majestat a gen que ha sigut aviáda per Ella al etern exili. Aquell a qui cap cosa se li pot amagá, com si fore benaventurat dabán dels seus ulls, no pot dixá de escoltá a qui li rogue. Lo que apareixerá a la novela que contaré, no es lo juissi de Déu mes que lo dels homes.

Se diu, pos, que habénse convertit Musciatto Franzesi de riquíssim y gran mercadé a Fransa en caballé, y tenín que vindre a Toscana en micer Carlos Senseterra, germá del rey de Fransa, que va sé cridat per lo papa Bonifacio, donánse cuenta de que los seus negossis estaben, com moltes vegades u están los de los mercadés, mol enredats aquí y allá, y que no se podíen fássilmen ni de repén desenredá (desintrincá), va pensá transferíls a varies persones, y per a tots va trobá cóm; li va quedá la duda de a quí dixá per a rescatá los crédits fets a uns cuans borgoñóns. Y la raó de la duda ere sabé que los borgoñóns són pleitejáns y de roína condissió y desleals, y an ell no li veníe al cap quí podríe ñabé tan malvat per a fé frente a la seua perversidat. Y después de pensá mol tems en este assunto, li va vindre a la memória lo siñó Cepparello de Prato, que moltes vegades se hospedabe a la seua casa de París, baixet pero mol pincho y arreglat, no sabén los fransesos qué volíe di Cepparello, y creén que volíe di capelo, es di, guirnalda, com al seu romance, perque ere minut com diém, no Chapelo, sino Ciappelletto lo cridaben: y com Ciappelletto ere conegut a tot arreu, mol pocs com Cepparello lo coneixíen. Ere este Ciappelletto notari, y sentíe grandíssima vergoña si algún de los seus instruméns (encara que ne eren pocs) no fore fals; de los que ne haguere fet tans com li hagueren demanat gratuitamen, y en milló gana que algún de un atra classe mol ben pagat. Declarabe en fals mol a gust, tan si se li demanabe com si no; y donánse en aquells tems a Fransa grandíssima fe als juraméns, no preocupánse per jurá en fals, guañabe malvadamen tantes causses, encara que li demanaren que jurare di la verdat per la seua fe. Teníe un atra classe de plaés (y mol se empeñabe en alló) en provocá entre amics y paréns y consevol atre, mals y enemistats y escándols, de los que contra mes mals veíe que seguíen, mes alegría sentíe. Si sel invitabe an algún assessinato o a consevol atre acto criminal, sense negás may, de bona gana hi anabe y moltes vegades se va trobá a gust ferín y matán homes en les propies mans. Gran blasfemadó ere contra Déu y los sans, y per consevol atra coseta, perque ere rabiós com cap atre. A la iglesia no hi anabe may, y mol menos a missa, y a tots los sacraméns com a cosa vil ofeníe en palabrotes y cagánse en ells; y per lo contrari les tabernes y los atres puestos deshonestos visitabe de bona gana y los frecuentabe. A les dones ere tan afissionat com u són los gossos a la gayata, mes que cap atre home flaco se encantae. Hauríe furtat y robat en la mateixa consiénsia en la que resaríe un san. Mol golut y gran bebedó, hasta arribá als repugnáns vómits, tamé ere un solemne jugadó en dados trucats.
Pero ¿per qué me allargo en tantes paraules? Ere lo pijó home, potsé, que may haigue naixcut. Y la seua maldat mol tems la va mantindre lo poder y la autoridat de micer Musciatto, per qui va sé protegit moltes vegades, no sol de les persones privades a qui assobín injuriabe, sino tamé de la justíssia.
Vingut, pos, este siñó Cepparello a la memória de micer Musciatto, que coneixíe mol be la seua vida, va pensá que éste ere lo que nessessitabe contra la maldat de los borgoñóns; per lo que, cridánlo, li va di aixina:
- Siñó Ciappelletto, com sap, estic per retirám del tot de aquí y, tenín entre atres coses que enténdrem en los borgoñóns, homes engañadós, no sé a quí podría dixá mes apropiat que vosté per a rescatá de ells los meus bens; y per naixó, com vosté ara mateix no está fen res, si vol ocupás de aixó li conseguiré lo favor de la corte y li donaré aquella part del que rescato que sigue convenién.
Lo siñó Cepparello, que se veíe desocupat y mal provit de bens y veíe que sen anabe qui lo seu sostén y auxilio habíe sigut durán mol tems, sense pensássu gens y com espentat per la nessessidat se va dessidí, y va di que volíe féu de bona gana. Per lo que, ficats de acuerdo, ressibits per lo siñó Ciappelletto los podérs y les cartes credensials del rey, sen va aná cap a la Borgoña aon casi dingú lo coneixíe: y allí, de modo extrañ a la seua naturalesa, de bones y en tranquilidat va escomensá a rescatá y fé alló a lo que habíe anat, com si se reservare la ira per al final. Y fénu aixina, hospedánse a casa de dos germáns florentíns prestamistes que féen préstamos en ussura y per amor a micer Musciatto lo honraben mol, va passá que se va ficá dolén, en lo que los dos germáns van fé vindre meches y criats per a que lo servigueren en consevol cosa nessessária per a recuperá la salut.
Pero tota ajuda ere en vano perque lo bon home, que ere ya agüelet y habíe viscut desordenadamen, segóns díen los dotós anabe cada día de mal a pijó com qui té un mal roín; los dos germáns mol se dolíen y un día, mol prop de la alcoba a la que lo siñó Ciappelletto estae patín, van escomensá a enraoná entre ells.
- ¿Qué farém en este? - li diebe la un al atre- . Estém per culpa seua en una situassió péssima perque fótrel fora de la casa nostra tan dolén mos portaríe gran deshonra, y siríe un signo manifest de poc juissi. Voríe la gen que primé lo habíem ressibit y después fet serví y ara medicá, sense que haygue fet res que puguere oféndremos, fótrel fora de casa nostra tan de repén, y dolén de mort. Per un atra part, ha sigut un home tan calavera que no voldrá confesás ni ressibí cap sacramén de la iglesia y, com morirá sense confessió, a cap iglesia voldrán ressibí lo seu cos y sirá aviát a les fósses com un gos. Y si per lo contrari se confesse, los seus pecats són tans y tan horribles que no ne ñaurá de pareguts y cap flare o móssen voldrá ni podrá absóldrel; per lo que, sense perdó de Déu, sirá tamé aviát a les fósses com un goz. Y si aixó passe, lo poble de esta terra, tan per lo nostre ofissi, que los pareix poc bo perque tot lo tems passen maldiénlo, com per lo dessich que té de robámos, veénu, se amotinará y cridará: «Estos gossos lombardos als que la iglesia no vol ressibí no se poden aguantá mes», y correrán en busca de les nostres arques y potsé no sol mos róbon los dinés sino que igual mos trauen la vida; per lo que de tota manera estém fututs si éste se mor.
Lo siñó Ciappelletto, que, estabe prop de aon éstos parláben, com teníe encara bon oít, com la mayoría de les vegades los passe als doléns, va sentí lo que estaben dién y los va fé cridá y los va di:
- No vull que tingáu temó per mí ni tinguéu po de ressibí per la meua caussa algún mal; hay sentit lo que hau estat parlán de mí y estic convensut de que passaríe com diéu si aixina com pensáu anáren les coses; pero anirán de un atra manera. Hay fet, vivín, tantes injúries al Siñó Déu que per féni una mes a la hora de la mort poc se portará. Y per naixó, procuréu fé vindre un flare tan san com lo trobéu y dixéume fé, que yo arreglaré los vostres assuntos y los meus de tal manera que resulton be y estigáu conténs.
Los dos germáns, encara que no teníen massa esperanses, no van dixá de aná a un convén de flares y van demaná que algún home san y sabio escoltare la confessió de un lombardo que estabe dolén a casa seua; y los va sé donat un flare agüelo de santa y bona vida, y gran mestre de la escritura y home mol venerable, a qui tots los siudadáns teníen en grandíssima y espessial devosió y estima, y lo van portá en ells. Lo flare, arribat a la cámara aon lo siñó Ciappelletto estabe, y assentánse a la seua vora, va escomensá primé a confortál y li va preguntá después que cuán tems fée que no se habíe confessat. A lo que lo siñó Ciappelletto, que may se habíe confessat, va contestá:
- Pare meu, la meua costum es de confessám totes les semanes al menos una vegada; y bastantes vegades me confesso mes assubín; y la verdat es que, desde que m´hay ficat dolén, que són ya casi vuit díes, no me hay confessat, tan es lo malestá que en la enfermedat hay tingut.
Va di entonses lo flare:

- Fill meu, be has fet, y aixina tens que fé de ara en abán; y vech que si tan assubín te confésses, poca faena tindré de escoltát y preguntát.
Va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó retó, no diguéu aixó; yo no me hay confessat may tantes vegades ni en tanta frecuénsia que no vullguera fé sempre confessió general de tots los pecats que puguera recordá desde lo día en que vach náixe hasta lo que me hayga confessat; y per naixó tos rogo, bon pare, que me preguntéu de totes les coses com si may me haguéreu confessat, y no tinguéu compassió perque estiga dolén, que mes vull disgustá an estes carns meues que, excusánles, fé cap cosa que puguere resultá en la perdissió de la meua alma, que lo meu Salvadó va rescatá en la seua pressiosa sang.
Estes paraules van agradá mol al flare y li van pareixe siñal de una men ben amoblada; y después que lo siñó Ciappelletto habíe alabat mol esta práctica, va escomensá a preguntáli si habíe pecat alguna vegada de lujuria en alguna dona. A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá suspirán:
- Pare, me fa vergoña di la verdat tenín temó de pecá de vanagloria.
A lo que lo san flare va di:

- Dísla en tranquilidat, que per di la verdat ni a la confessió ni a cap atre cas may se ha pecat.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Ya que u voléu aixina, tos u diré: soc tan virgen com vach eixí del cos de la meua mare.

- ¡Oh, que Déu te beneíxque! - va di lo flare- , ¡qué be has fet! Y al féu has tingut tan mérit perque, si hagueres vullgut, teníes mes libertat de fé lo contrari que tením natros y tots los atres que están tancats detrás de alguna regla y reixa.

Y después li va preguntá si habíe desagradat a Déu en lo pecat de la gula. A lo que, suspirán mol, lo siñó Ciappelletto va contestá que sí y moltes vegades; perque, ademés del dijú de la cuaresma que les persones devotes fan durán lo añ, totes les semanes teníe la costum de minjá només pá y beure aigua al menos tres díes, y se habíe begut l'aigua en tan gust (espessialmen cuan no habíe pogut resá o aná en peregrinassió) com los grans bebedós se béuen lo vi. Y moltes vegades habíe dessichat minjás l´ensiám de herbetes que fan les dones cuan van al campo, y algunes vegades li habíe paregut milló minjá que fé dijú. A lo que lo flare va di:
- Fill meu, estos pecats són naturals y són leves, y per naixó no vull que te carrégos la consiénsia mes del nessessari. A tots los homes los passe que los pareix bo minjá después de fé dijú durán un tems, y, después de cansás, beure.

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , pare meu, no me diguéu aixó per a reconfortám; be sabéu que yo sé que les coses que se fan en servissi de Déu tenen que fes llimpiamen y sense cap taca al ánimo: y qui u fa de un atra manera, péque.

Lo flare, contentíssim, va di:

- Y yo estic contén de que aixina u entengues, y mol m´agrade la teua pura y bona consiénsia. Pero dísme, ¿has pecat de avaríssia dessichán mes del convenién y volén tindre mes de lo que s´ha de tindre?
A lo que lo siñó Ciappelletto va di:
- Pare meu, no voldría que sospecháreu de mí perque estic a casa de estos ussureros: yo no pinto res aquí, sol había vingut en la intensió de amonestáls y empéndrels y arrancáls de este abominable ofissi; y crec que u hauría pogut fé si Déu no me haguere visitat de esta manera. Pero hau de sabé que mon pare me va dixá ric, y de los seus bens, cuan ell va morí, ne vach doná una gran part a Déu; y después, per a sustentá la meua vida y podé ajudá als pobres de Cristo, hay fet los meus negossiets y hay dessichat tindre ganánsies de ells, y sempre en los pobres de Déu lo que hay guañat u hay partit a miges, dedicán la meua mitat a les meues nessessidats, y donánlos an ells l’atra mitat; y en aixó me ha ajudat tan be lo meu Creadó que sempre de be a milló han anat los meus negossis.
- Has fet be - va di lo flare- , pero ¿en cuánta frecuénsia te has dixat portá per la ira?

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , aixó tos dic que moltes vegades u hay fet. ¿Y quí podríe aguantás veén tot lo día als homes fen coses brutes y asqueroses, no observá los mandamientos de Déu, y no tindre temó al seu juissi? Han sigut moltes vegades al día los que hay vullgut está milló mort que viu al vore als joves aná detrás de les vanidats y sentínlos jurá y perjurá, aná a les tasques o tabernes, no visitá les iglesies y seguí mes les víes del món que les de Déu.
Va di entonses lo flare:
- Fill meu, esta es una ira bona y yo per lo que a mí respecte no sabría imposat per nella cap peniténsia. Pero ¿auncás no te haurá pogut portá la ira a cométre algún homissidi o a insultá an algú o a fé algún atre despressio?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- ¡Ay, siñó!, vos que me pareixéu home de Déu, ¿cóm diéu estes paraules? Si yo haguera pogut tindre encara que fore un pensamén de fé alguna de estes coses, ¿creéu que Déu me hauríe aguantat tan? Aixó són coses que fan los assessinos y los criminals, de los que, sempre que n´hay vist an algún, hay dit sempre: «Ves en Déu a que te convertixgue».

Entonses va di lo flare:
- Ara dísme, fill meu, que beneít sigues per Déu, ¿alguna vegada has dit fals testimoni contra algú, o dit mal de algú o agarrát an algú coses sense consentimén del seu amo?

- Sí, siñó - va contestá lo siñó Ciappelletto - hay dit mal de atres, perque vach tindre un veí tan cafre que en la rabia mes gran del món no fée mes que apalissá a la seua dona tan que una vegada vach parlá mal de ell als paréns de la dona. Tanta pena vach sentí per aquella pobreta, a la que ell, cada vegada que habíe trascolat massa, la assuriacabe com només Déu u sap.
Va di entonses lo flare:
- Ara be, tú me has dit que has sigut negossián: ¿Has engañat alguna vegada an algú com fan tots los mercadés?

- Per la meua fe - va di lo siñó Ciappelletto- , siñó, sí, pero no sé quí eren: habénme donat uns dinés que me debíen per roba que los había venut, yo los vach ficá a un cofre sense contáls, y vach vore después de un mes que eren cuatre reals mes del que tocabe, per lo que, no habénlos tornat a vore y habénlos conservat un añ per a tornálsi, los vach doná per amor a Déu.
Va di lo flare:

- Aixó va sé poca cosa y vas fé be.
Y después de aixó li va preguntá lo san flare sobre moltes atres coses, a les que va doná resposta de la mateixa manera. Y volén ell prossedí ya a la absolusió, va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó meu, ting encara algún pecat que no tos hay contát.
Lo flare li va preguntá quin, y va di:
- Men enrecordo que vach fé al meu criat, un dissapte después de nona, agraná la casa y no va tindre al san día del domenge la recompensa que debíe.

- ¡Oh! - va di lo flare- , fill meu, aixó es poca cosa.

- No - va di lo siñó Ciappelletto - , que lo domenge mol ña que honrá perque en un día aixina va ressusitá de la mort a la vida nostre Siñó.
Va di entonses lo flare:

- ¿Alguna cosa mes has fet?

- Siñó meu, sí - va contestá lo siñó Ciappelletto- , que yo, no donánmen cuenta, vach escupiñá una vegada a dins de la iglesia de Déu.
Lo flare se va ficá a riure, y va di:
- Fill meu, éissa no es cosa de preocupassió: natros, que som religiosos, tot lo día escupiñém an ella.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Y féu una gran canallada, perque res convé tindre tan limpio com lo san templo, al que se rendíx sacrifissi a Déu.
Y de tals fets ne va di mols, y per a acabá va escomensá a suspirá y a plorá mol, com be u sabíe fé vore cuan volíe. Va di lo san flare:

- Fill meu, ¿qué te passe?
Va contestá lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, siñó! Que me ha quedat un pecat del que may me hay confessat, tan gran vergoña me done contál, y cada vegada que lo recordo ploro com veéu, y me pareix mol sert que Déu may tindrá misericórdia de mí per neste pecat.
Entonses lo san flare va di:
- ¡Bah, fill! ¿Qué estás dién? Si tots los pecats que han fet tots los homes del món, y que farán tots los homes mentres lo món duro, siguéren tots de un home sol, y éste estiguere arrepentit y apenat com te vech, tanta es la benignidat y la misericórdia de Déu que, confessánse, los hi perdonaríe; aixina que díslo en confiansa.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto, encara plorán mol:

- ¡Ay, pare meu! lo meu es un pecat massa gros, y apenes puc creure, si les vostres plegáries no me ajúden, que puga sé per Déu perdonát.
A lo que li va di lo flare:

- Díslo en confiansa, que yo te prometixgo demanáli a Déu per tú.
Pero lo siñó Ciappelletto plorabe y no u diebe y lo flare venga animál a díu. Después de plorá un bon rato y tindre al flare entretengut, va soltá un gran suspiro y va di:
- Pare meu, ya que me prometix rogá a Déu per mí, tos u diré: sabéu que, cuan era minudet, vach despotricá una vegada de ma mare.
Y dit aixó, va torná a plorá encara mes fort. Va di lo flare:

- ¡Ah, fill meu! ¿Y aixó te pareix tan gran pecat? Oh, los homes blasfemám contra Déu tot lo día y si ell perdone de bon grado a qui se arrepentíx de habé blasfemat, ¿no creus que te perdonará aixó? No ploros, consólat, que segú que encara que hagueres sigut un dels que lo van enclavá a la creu, tenín la contricsió que te vech, Ell te perdonaríe.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, pare meu! ¿Qué diéu? La dolsa mare meua que me va portá al seu cos nou mesos día y nit, y me va sostindre en brassos mes de mil vegades. ¡Mol mal vach fé en oféndrela, y es un pecat mol gros; y si no reséu a Déu per mí, este pecat no me sirá perdonát!
Veén lo flare que res li quedabe per di al siñó Ciappelletto, li va doná la absolusió y la seua bendissió tenínlo per home santíssim, perque del tot se creíe lo que lo siñó Ciappelletto li habíe dit: ¿y quí no su haguere cregut veén a un home en perill de mort confessánse? Y después de tot aixó, li va di:

- Siñó Ciappelletto, en la ajuda de Déu estaréu pronte sano; pero si passare que Déu cridare a la vostra beneita alma, ¿tos agradaríe que lo vostre cos fore sepultat al nostre convén?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- Siñó, sí, no voldría está a datre puesto, ya que vos me hau prometut rogá a Déu per mí, ademés de que yo hay tingut sempre una espessial devosió per la vostra orden; y per naixó tos rogo que, en cuan estiguéu al vostre convén, féu que vingue a mí aquell verdadé cos de Cristo que vos per lo matí consagréu al altá, perque encara que no siga digne, voldría combregá en la vostra llisénsia, y después la santa y radera unsió per a que, ya que hay viscut com a pecadó, al menos móriga com a cristiano.
Lo san home va di que mol li agradabe y ell diebe be, y que faríe que lay portáren enseguida; y aixina va sé.

Los dos germáns, que teníen molta temó de que lo siñó Ciappelletto los engañare, se habíen ficat en la orella apegada a un tabique que separabe la alcoba aon lo siñó Ciappelletto estabe de un atra y, escoltán, fássilmen sentíen y enteníen lo que lo siñó Ciappelletto al flare li diebe; y sentíen algunes vegades tantes ganes de enríuressen, al sentí les coses que li confessabe habé fet, que casi petáen de rissa, y se díen un al atre: ¿quin home es éste, al que ni la vellesa ni la enfermedat ni la temó de la mort que veu tan prop, ni de Déu, de qui lo juissi espere tindre de aquí poc, han pogut apartál de la seua maldat? Pero veén que habíe dit que sí, que ressibiríe la sepultura a la iglesia, de res mes se van preocupá. Lo siñó Ciappelletto va combregá poc después y, empijorán sense reméi, va ressibí la radera unsió; y poc después de la baixada del sol, lo mateix día que habíe fet la seua bona confessió, se va morí. Per lo que los dos germáns van prepará lo cos per a que fore honradamen sepultat y enviál al convén, y van avisá que vinguéren per la nit a velál segóns ere la costum. Lo san flare que lo habíe confessat, al sentí que habíe finát, va aná a buscá al prior del convén, y habén fet tocá a capítul, als flares reunits los va contá que lo siñó Ciappelletto habíe sigut un home san segóns ell u habíe pogut enténdre de la seua confessió; y esperán que per nell Déu mostrare mols milagres, los va convénse de que en grandíssima reverénsia y devosió ressibiguéren aquell cos. En aixó lo prior y los flares, creénsu tot, van está de acuerdo: y per la nit, anán tots allí aon descansabe lo cos del siñó Ciappelletto, li van fé un gran y solemne velatori, y pel matí, vestits tots en albes y capes, en los llibres a la má y les creus dabán, cantán, van aná a per este cos y en grandíssima festa y solemnidat sel van portá a la seua iglesia, seguínlos tota la siudat, homes y dones; y, habénlo ficat a la iglesia, puján al púlpito, lo san flare que lo habíe confessat va escomensá sobre ell y la seua vida, sobre los seus dijús, la seua virginidat, la seua simplissidat y la inossénsia y santidat, a predicá maravilloses coses, entre atres contán lo que lo siñó Ciappelletto teníe com lo seu pecat mes gros, y plorán li habíe confessat, y cóm ell apenes li habíe pogut ficá al cap que Déu lay perdonaríe. Después se va girá a empéndre al poble que lo escoltabe, dién:
- Y vatros, fugíts de Déu, per consevol palla a la que entropesséu, blasfemáu, y tos caguéu en la mare de Déu y en tota la corte selestial.
Y ademés de estes, moltes atres coses va di sobre la seua lealtat y la seua puresa, y en les seues paraules, a les que la gen de la comarca donaben completa fe, hasta tal pun lo va ficá al cap de tots los que allí estaben que, después de acabat lo ofissi, entre los mes grans apretóns del món tots van aná a besáli los peus y les máns, y li van esgarrá tota la roba que portabe damún, tenínse per benaventurat qui al menos una mica de ella va pugué agarrá:
y tot lo día va sé conservat aixina, per a que per tots puguere sé vist y visitat. Per la nit, en una urna de mármol va sé sepultat en honor a una capella, y al día siguién ya va escomensá la gen a aná allí y a enséndre veles y sírios y a venerál, y a fé promeses y a penjá exvotos de sera segóns la promesa feta. Y tan va creixe la fama de la seua santidat y la devosió que se li teníe que no ñabíe dingú que contra alguna desgrássia faiguere promeses a datre san, y lo van cridá y lo criden San Ciappelletto, y afirmen que Déu ha mostrat mols milagres per nell y los amostre encara. Aixina pos, va viure y va morí lo siñó Cepparello de Prato y va arribá a sé san, com hau sentit; y no vull negá que sigue un benaventurat a la presénsia de Déu perque, encara que la seua vida va sé criminal y malvada, va pugué fé al final un acto de contricsió de manera que Déu va tindre misericórdia de ell y lo va ressibí al seu reino; pero com aixó es una cosa amagada, raóno sobre lo que es aparén y dic que mes segú es que estigue condenat entre les máns del dimoni que al paraísso. Y si aixina es, grandíssima ham de reconéixe que es la benignidat de Déu, que no mire los nostres fallos sino la puresa de la fe, y al péndre natros de consiliadó a un enemic seu, creénlo amic, mos escolte, com si an algú verdaderamen san acudiguérem com a consiliadó de la seua grássia. Y per naixó, per a que per la seua grássia a la adversidat presén y en esta compañía tan alegre mos conservém sanos, alabán lo seu nom en lo que la ham escomensat, an ell acudirém en les nostres nessessidats, seguríssims de sé escoltats.

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA

Lo Assicalat li regale a micer Francesco Vergellesi un palafrén seu, y per naixó li parle a la seua dona en lo seu permís; y com ella calle, ell conteste com si fore ella, y a la seua resposta li seguíx lo efecte consiguién.

Habíe Pánfilo acabat la história del germá Puccio, no sense risses de les Siñores, cuan la Reina li va maná a Elisa que continuare, y ella aixina va escomensá a parlá:
Mols que mol saben, se creuen que los atres no saben res, y ells, moltes vegades, creuen que engañen als atres, pero después veuen que han sigut ells los engañats; per naixó reputo gran locura la del que se fique sense nessessidat de probá les forses del ingenio de un atre. Pero com potsé no tindríen tots la meua opinió, tos contaré lo que li va passá a un caballé pistoyés:
Va ñabé a Pistoya, a la família dels Vergellesi, un caballé de nom micer Francesco, home mol ric y sabut y ademés cautelós, pero mol agarrat; este, tenín que aná a Milán en lo cárrec de podesta, de totes les coses oportunes per a anáy honradamen se habíe provist, menos de un palafrén que fore prou bo per al seu rango; y no trobánne cap que li agradare, estabe preocupat per naixó.
Ñabíe entonses un jove a Pistoya de nom Ricciardo, de baix naiximén pero mol ric, que tan adornat y pulit anabe, que lo cridaben lo Assicalat; y durán mol tems habíe amat y festejat en vano a la dona de micer Francesco, que ere hermossíssima y mol honesta.

Pos éste teníe un dels palafréns mes majos de tota la Toscana, y lo teníe en mol apréssio per la seua hermosura; y sén públic a tot lo món que festejabe a la dona de micer Francesco, va habíe ñabé qui li va di que si ell lay demanare lo obtindríe per l´amor que lo tal Assicalat li teníe a la seua dona. Micer Francesco, portat per la avaríssia, fen cridá al Assicalat li va demaná que venguere lo seu palafrén, per a que lo Assicalat lay oferiguére de regalo. Lo Assicalat, al sentí alló, se va ficá contén, y va contestá al caballé:

- Micer, si me donáreu tot lo que teniu al món no podríeu comprám lo palafrén; pero tol donaría en esta condissió: que yo, abáns de que lo prengáu, puga, en la vostra venia y en la vostra presénsia a la casa, dili unes paraules a la vostra dona, sense la presénsia de ningú, mes que ella y yo.

Lo caballé, portat per la avaríssia y esperán podé burlál, va contestá que sí, cuan ell vullguere; y dixánlo a la sala del seu palau, sen va aná a la cámara de la Siñora, y cuan li habíe dit lo fássilmen que podíe guañás lo palafrén, li va maná que vinguere a sentí al Assicalat, pero que se guardare de contestáli ni poc ni mol a res del que ell li diguere. La Siñora va reprobá mol alló, pero com li conveníe donáli gust al home, va di que u faríe, y detrás del home sen va aná a la sala a sentí lo que lo Assicalat vullguere díli. Este, habén confirmat lo pacte en lo caballé, a una part de la sala bastán apartada de consevol persona se va assentá a la vora de la Siñora y li va escomensá a parlá aixina: 

- Honrada Siñora, me pareix está segú de que sou tan sabia, que mol be, fa mol tems, habréu pogut compéndre a cuán gran amor me ha portat a tíndretos la vostra hermosura, que sobrepasse a consevol atra que hayga pogut vore. Dixo a una vora les costums loables y les singulás virtuts que en vos ñan, que tindríen forsa per a apresá los ánims de consevol home; y per naixó no fa falta que tos mostra en paraules que aquell ha sigut lo mes gran que may cap home haygue sentit per cap dona, y aixina sirá sense falta mentres la meua misserable vida aguanto estes cames y brassos, y mes encara, que, si allá dal com aquí se ame, perpetuamen tos amaré. Y per naixó podéu está segura que res teniu, sigue pressiós o de poc valor, que mes vostre puguéu tíndre y en tot momén disposá de alló com de mí, pel que yo valga, y tamé de les meues coses. Y per a que tinguéu sertíssima proba de aixó, tos dic que reputaré com la mes gran grássia que consevol cosa que yo puguera fé y que tos vinguere en gana me manéu, que res ñaurá que, manánu yo, no me obeíxquen. Pel que, si soc tan vostre com sentíu que u soc, no osaré elevá los meus rogs a la vostra altesa, de la que tota la meua pas, tot lo meu be y la meua salut pot víndrem, y de cap atra part: y aixina com humildíssim criat tos rogo, volgut be meu y única esperansa de la meua alma, que esperán que lo amorós foc en vos se alimento, que la vostra benignidat sigue tanta, y aixina ablaníxque la vostra passada duresa mostrada cap a mí (que vostre soc) que yo, reconfortat en la vostra Piedat, puga di que com de la vostra hermosura me hay enamorat, per nella hay de tíndre la vida; y esta vida, si als meus rogs lo pujadet ánim vostre no se incline, sense falta se acabará y me moriré, y podréu sé cridada la meua homissida. Y dixém que la meua mort no tos faiguere honor, no dixo de creure que, tenín alguna vegada remordiméns de consiénsia no tos doldríe habéu fet, y potsé, milló disposada, en vos mateixa diríeu: 

«¡Ay!, ¡qué mal vach fé al no tíndre misericórdia del meu Assicalat!». 

Y no servín de res arrepentítos tos siríe ocasió de mes gran patimén; pel que, per a que no passo, ara que socórrem podéu, teníume llástima, y abáns de que me móriga tingáu misericórdia de mí, perque sol vos podéu fém lo mes felís o lo mes dolorit home que vigue. Espero que sigue tanta la vostra cortessía que no patiguéu que per tan y tal amor ressibíxca la mort per galardón, sino que en alegre resposta y plena de grássia reconfortéu lo meu espíritu que tot espantat tremole dabán la vostra presénsia.

Y callánse aquí, algunes llágrimes, después de profundíssims suspiros, vertides, se va ficá a esperá lo que la noble Siñora li habíe de contestá.
La Siñora, a la que lo llarg festejá, lo justá, les serenates y les atres coses paregudes an estes fetes pel Assicalat no habíen pogut conmoure, van conmoure ara les afectuoses paraules dites pel ferventíssim amán, y va escomensá a sentí lo que abáns may habíe sentit, aixó es, lo amor. Y encara que, per a obeí la orden donada pel home, callare, no va pugué per naixó dixá de amagá en algún suspiret lo que de bona gana, contestán al Assicalat, haguere manifestat.

Lo Assicalat, habén esperat una mica y veén que cap resposta li arribabe, se va extrañá, y enseguida va escomensá a donás cuenta de la artimaña del caballé; pero sin embargo, miránla a la cara y veén la fogossidat dels seus ulls cap an ell, y ademés de alló sentín los suspiros que en tota la forsa del seu pit dixabe eixí, va cobrá alguna esperansa y, ajudat per nella, va tíndre una rara idea; y va escomensá a parlá com si ell fore la Siñora, sentínu ella, a contestás an ell mateix de esta manera: 

- Assicalat meu, sense duda fa mol tems que me hay acatat de que lo teu amor cap a mí es grandíssim y perfecte, y ara per les teues paraules u sé, y estic contenta, com ha de sé. Pero, si dura y cruel te hay paregut, no vull que cregues al ánimo hay sigut com hay mostrat en lo gesto; pos sempre te hay amat y volgut mes que a consevol home, pero me ha convingut féu aixina per temó dels demés y per a preservá la meua fama de honestidat. Pero ara ve lo tems en que podré claramen mostrát si te vull y consedít lo galardón del amor que me has tingut y me tens; y per naixó consólat, guarda la esperansa, perque micer Francesco está per anássen dins de pocs díes a Milán com podesta, com ya saps. Per l´amor meu li has donat lo teu hermós palafrén; y cuan sen haygue anat, sense falta te dono la paraula, pel bon amor que te ting, que no passarán mols díes sense que te reuníxques en mí y al nostre amor li doném plassenté y sansé cumplimén. Y per a que no te tinga que parlá un atra vegada de esta materia, desde ara te dic que lo día en que veigues dos robetes esteses a la finestra de la meua alcoba, que done sobre lo nostre jardí, aquella nit, cuidán be de no sé vist, víne a mí per la porta del jardí: me trobarás allí esperánte y juns tindrém tota la nit festa y plaé la un en l´atre tan com dessichém.
Apenes habíe lo Assicalat parlat aixina com si fore ell la Siñora, que va escomensá a parlá en la seua veu:

- Volguda Siñora, está per la superabundán alegría de la vostra favorable resposta tan colmada tota la meua virtut que apenes puc formulá la resposta per a rendítos les debudes grássies, pero si puguera parlá com dessicho, cap terme es tan llarg que me bastare per a podé agraítos del tot com voldría y com me convendríe fé; y per naixó a la vostra discreta considerassió atañ sabé lo que yo, encara que u dessicho, no puc explicá en paraules. Sol tos dic que lo que me hau manat pensaré en fé sense falta, y potsé entonses, mes tranquilisat en tan gran don com me hau consedit, me imaginaré en donátos les grássies tan cuan puga. Que no quedo res per di, Siñora meua, Déu tos dono la alegría y be mes gran, a Déu tos encomano. 

A tot aixó no va di la Siñora cap paraula; lo Assicalat se va ficá de peu y va escomensá a caminá cap al caballé, que, veénlo de peu, va eixí a trobál, y enriénsen li va di: 

- ¿Qué te pareix? ¿hay cumplit be la meua promesa?

- Micer, no - va contestá lo Assicalat-, que me vau prometre dixám parlá en la vostra dona y me hau dixat parlá en una estatua de mármol.
Estes paraules van agradá mol al caballé, que, encara que ya teníe bona opinió de la seua dona, encara la va tíndre milló per nelles; y va di: 

- Ara es meu lo palafrén que va sé teu.

A lo que lo Assicalat va contestá:

- Micer, sí, pero si yo haguera cregut traure de esta grássia ressibida de vos tal fruit com hay tret, sense demanátosla to la haguera donat; y ojalá Déu que u haguera fet, perque vos hau comprat lo palafrén y yo no l´hay venut.
Lo caballé sen va enriure de aixó, y ya provist de palafrén, al cap de pocs díes se va ficá en camí cap a Milán com a podesta. 

La dona, quedánse libre a casa, donánli voltes a les paraules del Assicalat y al amor que li teníe y al palafrén que pel seu amor habíe regalat, y veénlo desde casa seua passá en molta frecuénsia, se va di:

«¿Qué es lo que fach?, ¿per qué pergo la meua juventut? Éste sen ha anat a Milán y no tornará hasta de aquí sis mesos; ¿y cuán me los tornará?, ¿cuan siga vella? 

Y ademés de aixó, ¿cuán tornaré a trobá un amán com lo Assicalat? 

Estic sola, de dingú ting que tindre temó; no sé perque no agarro lo goch mentres puc; no sempre tindré la ocasió com la ting ara: aixó no u sabrá may dingú, y si tinguere que sabés, milló es fé algo y arrepentís que no féu y arrepentís.» 

Y aixina aconsellánse an ella mateixa, un día va ficá dos robetes a la finestra del jardí, com li habíe dit lo Assicalat; estes van sé vistes pel Assicalat, que se va ficá contentíssim, y al vindre la nit, secretamen y sol sen va aná cap a la porta del jardí de la Siñora y la va trobá uberta; y de aquí va aná a un atra porta que donabe a la entrada de la casa, aon va trobá a la noble Siñora que lo esperabe. Ella, veénlo vindre, eixecánse a trobál, en grandíssima festa lo va ressibí, y ell, abrassánla y besánla sen mil vegades, per la escala amún la va seguí; y sense tardá se van gitá, y lo seu amor van contentá. Y no va sé esta vegada la radera, perque mentres lo caballé va está a Milán, y tamé después de la seua tornada, va torná allí, en grandíssim plaé de cada una dels parts, moltes mes vegades.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/jornada-tersera-novela-sexta.html

viernes, 3 de mayo de 2019

Jornada cuarta. Novela tersera.

Cuarta jornada. Novela tersera.

Tres joves volen a tres germanes y en elles se fuguen a Creta. La mes gran, per sels, mate al seu amán. La segona, entregánse al duque de Creta, salve de la mort a la primera, pero lo seu amán la mate y fuch en la primera. Culpen de aixó al tersé amán en la tersera germana y a la presó u confessen y per temó a morí sobornen (corrompíxen en dinés) a la guardia, y, pobres, fugen a Rodas y a la pobresa allí se moren.
Filostrato, sentit lo final del novelá de Pampínea, se va quedá un poc encantat y después va di giránse cap an ella:
- Algo bo y que me ha agradat ha tingut lo final de la vostra novela, pero massa chalera y cachondeo ha tingut la historia, que haguera preferit que no tinguere.
Después, giránse cap a Laureta, va di:
- Siñora, seguíu vos en una milló, si es que pot sé.
Laureta, enriénsen, va di:
- Massa cruel estéu contra los amáns, si sol un mal final los dessicháu; y per a obeítos tos contaré una história sobre tres que van acabá mal, habén disfrutat poc del seu amor. Y dit aixó, va escomensá:
Joves siñores, com claramen podéu vore, tots los vissis poden tornás, en grandíssim doló, contra qui los té y moltes vegades contra datres; y entre los que en mes fluixes riendes a los nostres perills mos porte, me pareix que la ira es la que mes. La ira no es datra cosa que un impuls rápit y sense pensá, y desterrada tota raó y tenín los ulls de la men ombriosos per les tiniebles, en ardentíssima fogonada ensén lo nostre ánimo. Y encara que en frecuénsia li sobrevé al home, y mes a uns que a datres, no menos ha sobrevingut a les dones, perque mes fássilmen se ensén en elles y allí creme en flama mes clara y en menos freno les sacse.
Y no ña que maravillás de aixó: perque si volem mirá, vorem que lo seu foc per la seua naturalesa antes pren en les coses ligeres y suaves que en les dures y mes pesades; y natros som (no u tínguen a mal los homes) mes delicades del que u són ells, y mol mes volubles. Per lo que, veénmos naturalmén an aixó proclives, y mirán después cóm la nostra mansedumbre y benignidat són gran descáns per als homes en los que acostumbrem a tratá, y cóm la ira y la furia són de gran angustia y perill, per a que de ella en mes fort pit mos guardem, l´amor de tres joves y tres siñores, com hay dit abáns, convertit de felís que ere en mol infelís per la ira de una de elles, tos amostraré a la meua história.
Marsella está, com sabéu, a la Provença, es una nobilíssima y antiga siudat, situada a la vora del mar, y va sé abáns mes abundán en homes rics y en grans mercadés de lo que avui se veu; entre los que va ñabé un de nom N'Arnald Civada, home de naiximén lo mes baix possible pero de cla honor y leal viachán, sense mida ric en possesións y en dinés, y de la seua dona teníe mols fills entre los que ñabíen tres dones, y eren de mes edat que los atres que eren homes. De estes, dos, naixcudes de una bessonada, teníen quinse añs, la tersera ne teníe catorse; y los seus paréns sol esperaben per a casáles la tornada de N'Arnald, que en la seua mercansía sen habíe anat cap a España. Eren los noms de les dos primeres, Ninetta y Maddalena. La tersera se díe Bertella. De Ninetta estabe un jove, gentilhome encara que fore pobre, de nom Restagnone, enamorat tan com podíe, y la jove de ell; y de tal modo habíen sabut obrá que, sense que cap persona al món u sapiguere, disfrutaben del seu amor; y ya habíen chalat bastán tems cuan va passá que dos joves amics, Folco y Ughetto, morts sons pares y habén quedat riquíssims, la un de Maddalena y l´atre de Bertella se van enamorá. De lo que acatánsen Restagnone (habénli sigut mostrat per Ninetta) va pensá en ajudás en la seua falta de amor, y familiarissánse en ells, ara a un ara al atre, y a vegades als dos, los acompañabe a vore a les seues siñores y la de ell.
Y cuan li va pareixe sé prou familiar y amic seu, un día los va cridá a casa seua y los va di: - Mol volguts joves, lo nostre trate tos pot habé demostrat cuán es l´amor que tos ting y que per vatros faría lo mateix que per mí; y perque mol tos vull, tos mostraré lo que me ha vingut al ánimo, y vatros después en mí, juns, agarrarém lo partit que tos paregue milló. Vatros, si les vostres paraules no mentíxen, y per lo que en lo vostres comportamén de día y de nit me pareix habé entés, teníu un grandíssim amor per les dos joves que voléu, y yo per la tersera, san germana. Me demane lo cor trobá un dols y plassenté remei com es éste: vatros sou riquíssims, lo que no soc yo; si vullguéreu ajuntá les vostres riqueses y fém a mí lo tersé posseedó de elles jun en vatros y cavilá a quina part del món podríem aná a viure alegremen en elles, sense falta me diu lo cor que podré fé que les tres germanes, en gran part de lo que té son pare, vínguen en natros aon vullgám aná, y allí cada un en la seua com a germáns podrem viure com los homes mes felisos que ña en tot lo món. A vatros tos toque ara dessidí si voléu sé felisos fén aixó, o dixáu está.
Los dos joves, que anáen ensesos per les dos dones, al sentí que podríen tíndre a les dos dones, no van passá mol rato pensán, y van di que, si aixó passabe, estaben disposats a féu. Restagnone, en esta resposta de los joves, al cap de pocs díes se va trobá en Ninetta, a la que sol podíe vore en gran dificultat; y después de está en ella un tan, li va explicá lo que habíe parlat en los joves, y en moltes raóns la va intentá convénse de esta empresa. Pero poc difíssil li va sé, perque ella mol mes que ell dessichabe pugué está en ell sense sustos y ñirvis; per lo que de bona gana li va contestá que li pareixíe be y que les seues germanes, y sobre tot en aixó, faríen lo que ella vullguere.
Tornán Restagnone cap als dos joves, los va di que per part de les seues siñores lo assunto estabe dessidit; y entre ells van quedá anássen a Creta después de véndre algunes possesións que teníen, en la excusa de volé aná a comersiá en eixos dinés, y cambiades en dinés totes les demés coses que teníen, van comprá una saetíay la van armá en secreto, y van esperará la fecha pactada.
Per un atra part, Ninetta, que del dessich de les germanes massa sabíe, en dolses paraules les va inflamá que los va pareixíe que no viuríen prou per a arribá a fé alló. Per lo que, arribada la nit a la que teníen que embarcá a la saetía, les tres germanes, ubert un gran cofre de son pare, van traure de ell una gran cantidat de dinés y de joyes, y en elles, de casa les tres de amagatóns van eixí, segóns lo planejat, y van aná cap allí aon estaben los seus tres amáns que les esperaben. Van pujá a escape a la saetía, van "doná los reinos al aigua" y van marchá navegán, y sense parás un pun a cap puesto, en son demás de tarde van arribá a Génova, aon van pugué disfrutá los amáns del goch y plaé del seu amor per primera vegada. Y provínse de alló que nessessitaben van continuá lo viache, y de un port a un atre, antes de que arribare lo día vuit desde que van eixí, sense cap impedimén van arribá a Creta, aon van comprá grandíssimes y hermoses possesións, y mol prop de Candia van construí hermossíssimes mansións; y allí van escomensá a viure en mols criats, gossos, carn de ploma, caballs, y fen convits y festes y chalán tot lo que volíen, a guisa de baróns. Y vivín aixina, va passá que encara que les coses mol te agradon, si se tenen en massa cantidat cansen. Restagnone, que mol habíe vullgut a Ninetta, puguénla tíndre sense cap temó, va escomensá a cansás de ella, y a falláli l´amor per nella. A una festa li va agradá mol una jove del país, hermosa y noble Siñora, y la va escomensá a festejá, y a fé per nella mols gastos y festes, de lo que sen va acatá Ninetta, y li van entrá tans sels de ell que no podíe doná una passa sense que ella u sapiguere y sense que después lo renegare. Pero aixina com la abundánsia de les coses porte lo empach, se multiplique la gana cuan te neguen lo que dessiches: y aixina los renecs de Ninetta avivaben les flames del nou amor de Restagnone; y com passán lo tems la cosa va seguí pel mateix camí, Ninetta se va ficá mol triste, y li va assaltá la ira y a tan va víndre que, convertit l´amor que li teníe a Restagnone en odio amarg, segada per la ira, va pensá en matá a Restagnone y vengá la vergoña que li pareixíe habé patit. Va fé víndre a una agüela griega, gran mestra en escriure venenos, y en promeses y en regalos li va fé prepará un aigua venenosa, y sense aconsellás de dingú, una nit a ni va doná de beure a Restagnone que estabe acalorat y que no se barruntabe res. La forsa mortal de aquella aigua va sé tanta que abáns de arribá lo matí lo habíe matat. Esta mort la van sentí mol Folco, Ughetto y les seues dones, sense sabé que habíe mort envenenat. Van plorá juns en Ninetta y lo van enterrá. Pero va passá que no mols díes después, per un atra malvada acsió, va sé apresada la agüela que habíe preparat lo veneno, y entre atres maldats, al patí la tortura, va confesá, y va mostrá lo que habíe passat en Restagnone, per lo que lo duque de Creta, sense res di, de amagatóns una nit va aná pels voltáns de la vila de Folco, y sense cap abalot ni opossisió, se va emportá detinguda a Ninetta, de la que, sense cap tortura, ben pronte va sabé lo que volíe sentí sobre la mort de Restagnone.
Folco y Ughetto se van enterá per qué habíe sigut apresada Ninetta, lo que mol los va dóldre, y ficáen mol empeño en fé que Ninetta escapare al foc, al que creíen que siríe condenada, pero lo duque estabe firme en fé justíssia.
Maddalena, que ere una hermosa jove y habíe sigut festejada per lo duque sense habé fet may res del que ell volíe, creén que si li donabe lo gust podríe liberá a la germana del foc, lay va doná a enténdre per mich de un cauto embajadó, que ella estabe a les seus órdens si dos coses se seguíen de alló; la primera, que recuperare a san germana salva y libre; y l’atra, que alló fore cosa secreta. Lo duque, escoltada la embajada y agradánli, va considerá si teníe que féu y al final va está de acuerdo y va contestá que se faríe. Fen apresá, en consentimén de la Siñora, una nit a Folco y a Ughetto, va aná secretamen a albergás en Maddalena. Va ficá a Ninetta a dins de un sac y va di que aquella nit mateixa la aviaríe al aigua en una pedra lligada al coll. Lay va portá a san germana y per preu de aquella nit lay va doná, demanánli al anássen pel matí que aquella nit, que habíe sigut la primera del seu amor, no fore la radera. Pel matí, Folco y Ughetto, habíen sentit que Ninetta per la nit habíe sigut aviada al mar, y creénsu, una vegada liberats, van torná a casa per a consolá a les seues dones per la mort de la germana. Per mol que Maddalena se les va ingeniá en amagála, Folco sen va acatá de que estabe allí; de lo que se va extrañá mol y de repén va sospechá, perque habíe sentit que lo duque habíe festejat a Maddalena, y li va preguntá cóm podíe sé que Ninetta estiguere allí. Maddalena va cavilá una llarga fábula per a explicálay, pero ell (que ere malissiós) se la va creure ben poc, y la va apretá per a que diguere la verdat. Y ella, después de moltes paraules, lay va di.
Folco, vensut per lo doló, inflamat per la ira, va desenvainá una espasa, y la va matá, sense fé cas de los crits de mersé. Teménse la ira y la justíssia del duque, dixánla morta a la alcoba, sen va aná aon estabe Ninetta, y en la cara mol alegre, li va di:
- Anem allí aon tan germana ha determinat que te porta per a que no tornos a máns del duque.
Creénsu Ninetta, y com teníe temó del Duque, sen va aná en Folco, sense despedís de san germana. Sén ya de nit, se van ficá de camí, y en los dinés que Folco va pugué agarrá, que van sé pocs; sen van aná cap al port, van pujá a una barca y may mes se va sabé aón van arribá. Al día siguién se van trobá a Maddalena morta, y van ñabé algúns que per la enveja y odio que li teníen a Ughetto, rápidamen lay van fé sabé al duque, y ell, que mol volíe a Maddalena, corrén fogosamen cap a la casa, va detíndre a Ughetto y a la seua dona, que de estes coses encara no sabíen res, y los va fé confesá que ells y Folco habíen sigut los culpables de la mort de Maddalena. Per esta falsa confessió, ells, teménse la mort, en gran habilidat a qui los guardaben van soborná, donánlos una serta cantidat de dinés que teníen amagats a casa per a un cas mol nessessari: y jun en los guardies, sense tíndre tems de agarrá cap de les seues coses, van pujá a una barca, y de nit se van escapá a Rodas, aon van viure a la miseria no mol tems.
Pos an este estat los va portá a tots lo loco amor de Restagnone y la ira de Ninetta.

jornada cuarta novela cuarta