Mostrando las entradas para la consulta farmassia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta farmassia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 11 de octubre de 2017

La campaneta del Pilá, lo que no vingue no tindrá pá

La campaneta del Pilá, lo que no vingue no tindrá pá

Cuan érem chiquets, a Beseit, antes del Pilá se resae a la vírgen del Pilar al carré del Pilá. Uns díes antes, los chiquets agarráem una campaneta de misa y anáem pel poble cantán esta cansoneta, y tocán la campana tot lo fort que podíem. Se fée casi de nit, o ya de nit.


Si no fee fret voltáem tot lo poble, aixina mos gitaem mes tart, y preníem la fresca. Mos fée molta ilusió ixí al carré, no érem massa beatos, y aprofitáem per a tiráls piñols de lladó a les dones que resáen. Feem aná canuts de caña, alguns de natros ne teníem uns de metal de bufá al foc, pero estos feen massa mal.

Natros alguna vegada vam traure les esquelles, algunes mol grans, de les vaques que van tindre mons yayos y mon pare. Entonses vivíen a casa les Carabines. Ara es casa Pelu. A la part enfrente de casa Lilo, ñabíe una figuera, mon pare va caure de minut y casi se va matá. Al atra banda donae a la replasseta damún la farmassia de ara, aon antes estae la discoteca Jerley.

Repartíen lleit pel poble, an algunes cases sol un cuart de litro, ñabíe molta pobresa. Ere la postguerra. Al menos ere lleit mol grassa y bona y la gen la teníe que mesclá en aigua. Ara u fan totes les marques y poca gen beu lleit bona.

Cabres n'ham tingut sempre. Yo als 16 añs después de minjá me podía fotre un flan de litro de lleit de cabra, aixina estic de fort.

Chapurriau, Moncho, códol, pedra, fort, forsa

A casa no van fe may formache, minjáem collada, bebíem lleit, féem flan (chino mandarín), natilles, poques vegades yogur. 

Cuan les cabres criáen, la lleit ere groga y se fée collada sense ficá coll, ni pels de carchofa (dels blaus, com los de la Marge Simpson), ni cuatre gotes de llimó.

Esta collada teníe uns grumos com una colifló, li ficáem be de sucre y tamé mos bebíem lo calostro, suquet, lleit, suero.

Cuan ficáem la lleit a bullí, se feen cuatre dits de nata, la ficáem a una tassa y sucre an ella.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IX.

IX.

Compreníe Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap, desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afáns, en los sensills y múltiples detalls de cada día.

Per la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc, lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé, simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó", que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués, que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo, lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons 
germáns, en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén, inexplicable.

L´atre fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos, perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano. Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje, dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio. Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero, segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses. César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va" o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y, sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen, la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano, Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla, desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns pera di dell una cosa que no fore serta.

Cuan van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a la gola. En verdat, no teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en dixás caure al atre costat de la tapia. 

U va fé blanamen, en una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:

- Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?

Don José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc, seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los ñirvis a Daniel, lo Mussol.

- ¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.

- ¡Scht!

Lo contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.

Ya estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo sacsaré la pomera.

Y va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades. Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo va dixá de sacsá la pomera.

- Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una extraña veu.

Daniel y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:

- Baixa de pressa; hi deuen está.

Daniel, lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns, pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá convensut al Tiñós:

- Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.

La temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol, sonabe alterada, en un to superió al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua exitassió anabe en aumén:

- ¡Ojito, Moñigo!

- Yo vach eixín.

- ¡Nassos!

- Gallina lo que salto primé la tapia.

No es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo Mussol, después de alló, se inclinabe a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena, algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.

- Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe. La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:

- ¿Tos agraden les mansanes?

Va tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo Mussol:

- Siiií...

Se va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes cadaú y veníu en mí.

Li van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna, y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel, lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.

Los brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al espay igual que una bambolla de sabó.

- Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.

Daniel, lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret" ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues dos manetes, ligeres y vitals.

La Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.

Los va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.

- Ara podéu anáton - va acabá.

Los tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó, y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.

Y, sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del apotecari.

viernes, 1 de septiembre de 2017

El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.

El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.

Codoñera membrillera, gente de poca razón, socarraron un tocino pasando la procesión.Dicho de Torrecilla de Alcañiz.
 
El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.
 
(Lástima que no fuese el presidente de la Ascuma, que parece un tocino.)
Lo teu poble o lloch o lloc (locum), Tomaset, Tomás, (o Tomàs), La Codoñera, es un dels llochs aon mes resistensia fiquen al dialecte occitan catalan, encara que tú, Arturico Quintanilla y Fuentecica (de Barchinona, afincat al teu poble), José Miguel Gracia Zapater (del lloch), faiguéu lo contrari, panfletá pel dialècte occitan catalan.
 
Thomas, vos c' anar soliatz ab lairos,
Panan bueus e bocx, cabras e moutos,
Porcs e galinas et aucas e capos,
Eratz glotz e raubaire,
Digas vostre veiaire:
Qual mestier es plus aontos,
D' esser joglar o laire?
Tú que díes que treballabes a la Comparativa y cantabes en chapurriau (be u saben los del teu poble) después te has fet catalanista. Mol be, defén el català post Pompeyo Fabra, pero no te enfrentos al chapurriau, només pedrás lo tems, y ya no ten deu quedá mol.
 
 

CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnol, d'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.


Escena XI DICHOS, MARÍA y ANTÓN por la izquierda. Después GALÁN (oculto).

Escena XI

DICHOS, MARÍA y ANTÓN por la izquierda. Después GALÁN (oculto).

Antón. ¡Hola, maño!... Tanto güeno po esta casa.
Cavila. Hola, Antoñejo.
María. Adiós, tío Cavila.
Antón. (A Serafín.) ¿Y tú tan reondico?
Serafín. ¡Je!...
María. Sentaros, sentaros.
Antón. (A Valentina.) Chacha; sácate la retacía y el chapurriau, que tomen una copica.
Valentina. Voy.
Cavila. Que no se incomode.
María. No es incomodo.
Valentina. (Que saca lo pedido y sirve.) ¡Qué va a ser! (Al tío Cavila.) ¿De cualo?
Cavila. De éste. (Le sirve Valentina.)
Valentina. (A Serafín.) ¿Y tú, salao?
Serafín. Metá y metá. Más metá de éste que del otro.
Valentina. Tiés güen gusto. (Le sirve.)
Serafín. ¿Ti tiembla el pulso?
Valentina. ¡De vete a tú!...
Antón. (Bebiendo. A Cavila.) ¿Qué te paice?...
Cavila. ¡Qué güeno es!... ¡Y qué juerza tié el ladrón!... Yo tamién hago un chapurriau que no tié parecido.
Antón. ¿Que no?
Valentina. Este lleva metá de anís y metá de arrope.
Cavila. Hombre, tamién hago yo un arrope que no hay otro que se le iguale.
Antón. ¿Que no?
Valentina. (Mirando a su padre.) ¡Dice que no! Nosotros lo hacemos del mosto mejor. Este es de la viña moscatel.
Cavila. Pos no será tan majo como el de la mía del Pizarral.
Antón. ¿Que no?
Valentina. Padre, dice que no...
Cavila. Miá tú que da un vinico claretico, claretico como agüica dorada; pero anda, anda, metete con él, que no tendrás frío, no.
Antón. (Irónico y molesto.) ¡Tú siempre tiés de lo mejor en to!
Valentina. Se lo fegura él.
Cavila. Es que se pué prebar. Díselo a unos franceses que vinieron por vinos esta Sanmiguelada, que al pronto paicía que lo tomaban a broma, y luego no hacían más que icir, le li, le li... que creo que es que pedían la cama.
Valentina. Pos a un inglés que prebó del nuestro tuvieron que llévaselo en una pollera, pa que no se matara po el camino.
Antón. Conque compara.
María. Güeno, güeno; dejase de peleas y no metamos la burra en las coles, y amos a lo que estamos, que es lo e los chicos, ¿no sus paice?
Serafín. Mejor será.
María. Eso digo yo.
Antón. ¡Por mí!... El es el que tié que escomenzar.
Cavila. Güeno, pos ya sabís que yo soy el tutor de éste... Y como tú m’ has dicho que no verías con malos ojos que tu chica... amos... y éste... me dijo que viniera a iciros... pos... pos vusotros diráis...
María. Yo por mí no digo na; pero sí digo que a ver lo que icen ellos, que son los interesaos.
Antón. Claro... por más que mi chica, lo que yo le diga... Pero amos.
Cavila. Pos éste, cuando m’ ha hecho dar este paso...
Serafín. ¡Je!...
Antón. (A Serafín.) ¿Quié icirse que tú... quiés a la Valentina?
Serafín. ¡Más que el enterraor a las pestes!
María. (A Valentina.) ¿Y tú qué ices a esto?
Valentina. Pos eso tamién... que yo... pos... al preguntale a una... no sé si me esplico...
Antón. ¡Repacho!... Como esplicate... no creas que mucho... ¿Quié icise que tú quiés casate con éste... no?
Valentina. Yo querer... amos... una cosa es querer... y otra... pero amos... ¿qué va a icir una?
Antón. Güeno... en resumidas cuentas... ¿Tú lo quiés pa marido?
Valentina. Hombre, yo... como querelo pa marido... no es que vayamos a icir una cosa ni otra... pero ustés s’ harán cargo...
Antón. ¡Idiós!... ¡Esvanza d’ una vez a ver si te entendemos, porque yo...
Valentina. ¡Pos me paice que hablo bien claro!... Y como yo tengo palabra, pos digo, lo dicho y na más.
Cavila. Güeno, pero ¿qué es lo que has dicho?
Valentina. Pos eso... porque claro... una no sabe hablar de estas cosas... y una... ustés s’ harán cargo.
María. Güeno, pos en vista de lo satisfatorio del resultao... ahí sus quedáis. (Vase.).
Cavila. Hasta dispués.
La maña de la mañica, sainete de costumbres aragonesas en un acto y en prosa. Carlos Arniches Barrera, 1866-1943.
Del llibre de Loís Alibèrt: gramatica occitana segon los parlars lengadocians

parlars lengadocians, occitan, catalan comprés
 
Lo nostre grupo, yo parlo chapurriau, a facebook, continuará luchán pel chapurriau, pera que no lo faigáu malbé en la vostra subnormalització y la vostra ideología catalanista.
 
CHAPURRIAU es lo nom que natros volem per a la nostra llengua, parlada y escrita. No asseptem varians com xapurriau, xampurrejar.
 
Vatros escribiu y parléu com tos vaigue be. Si tan democratics foreu com voléu que siguen los demés, mos dixaríeu en pas, escribín y parlán lo nostre chapurriau.
 
No tenim ni tindrem cap vergoña de fe aná este nom, pero sí mos fa vergoña que mos diguen catalans, que parlem catalá, o que escribim mal lo catalá.
Tots los chapurriaus son de Aragó, son aragonesos.
 
Escriurem en la ortografía del chapurriau; si tos fan mal los ulls, a la farmassia aon treballe lo apothecari catalanista y cantán de Los drapets bruts, Alejandro Romé i Saltarribassos, marqués de Agarrapepinillos, y an algunes drogueríes podeu trobá colirio.
 
Sou mol cansinos en lo de chapurrear y la RAE, chapurriau no existix a la rae, sou com una mosca collonera.
La palabra chapurriau no está registrada en el DPD. Las que se muestran a continuación tienen formas con una escritura cercana.
  • chapurrar.
  • chapurrear.
 
Viles i gents, columna del dialecte català a La Comarca:
 
Viles i gents, Tomás Bosque, Codoñera, codoñ, lo chapurriau
Viles i gents, Tomás Bosque, Codoñera, codoñ, diari

 
 
 
 
http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=2517
Tomás Bosque Peñarroya (La Codoñera, 27 de abril de 1948) es un cantautor español perteneciente al movimiento de la Nueva Canción Aragonesa, siendo, junto con Antón Abad, uno de los referentes de la canción aragonesa en dialecto catalán, aunque tiene una gran parte de su producción en lengua castellana. Trabajó en el mundo del cooperativismo agrario (el gran membrillo que se cree un erudito la llamaba comparativa). Ha grabado dos álbumes. El primero, Cuando los tiempos vienen mejores (1977), contenía dos temas en dialectillo occitano catalan. En 1978 publicó su segundo álbum Tomás Bosque. Sus canciones tratan del mundo agrario y sus problemas. Ha publicado poemas en dialecto catalán en diversas revistas y antologías, además de colaborar en una columna del diario La Comarca. Actualmente este analfabeto es profesor de música.

Coneixerá lo saboc de Tomás Bosque esta cansó ocsitana? O haurá lligit poemes de autós en ocsitá?

  • Lletra de la cançó "Hauríem", de Tomàs Bosque
  • Crítica al llibre Deu anys de "Viles i gents", en el qual apareixen articles de Tomàs Bosque
 
Fa algun temps, els chapurrianistes de la dreta rància aragonesa, van escriure a la Real Academia Española de la Lengua, demanant que el nom de la nostra llengua sigue CHAPURRIAU. I els acadèmics de Madrit, en bones paraules se’ls van treure de davant. // Vols di, si no ix chapurriau a la rae, sol chapurrear //
Vergonya se n’haurien de donar persones en aparença educades de dir que quan parlen xampurregen, perquè xampurrejar és parlar mal. Es verdat que la gent dels nostres pobles, especialment el més joves, ja no tenen el ric vocabulari ni enraonen en la traça que es feia abans. Però jo que parlo a sovint en amics i coneguts de diferents pobles de la Franja del meu cul, mai he notat que ningú s’embolico al parlar ni faigue cap cosa rara que es pugue identificar com xampurrejar.
Quina mania en voler que la llengua del Matarranya i altres trossos del Baix Aragó tingue un nom tant dolent i denigrant com CHAPURRIAU. Tanta mania, que eixe grupet incansable de defensa del nom miserable, fa un parell de mesos, es van cansar de replegar firmes en la intenció de rebentar la decisió del Govern d’Aragó de posar en marxa l’Academia Aragonesa de la Lengua (Català i Aragonés), per donar compliment, d’una volta, al que diu i obliga la Llei del Patrimoni Cultural Aragonès de 1999. Llei que, per cert, es va aprovar a les Corts d’Aragó governant el PP junt en lo PAR. Els firmants que vulguen saber la contestació del Govern d’Aragó, la poden llegir per internet: BOA 14-08-17 ANUNCIO de la Dirección General de Política Lingüística.
El debat entre Català (nom científic i oficial) i eixe insult castellà (este idiota encara se pense que Chapurriau es una paraula castellana) que molts parlants inconscientment han agafat com a propi, afortunadament s’està superant, salvat alguns racons com la Codonyera, on no accepten que els mestres de català de la DGA, ensenyon als xiquets lo més bàsic de la nostra llengua, com es fa a la resta dels pobles d’Aragó que parlen com naltros
//

Tomás Bosque, per escriure Tomàs no eres mes catalá, eres aragonés, t' agrado o no.Hauríes de revisá los teus justets coneiximens de ortografía. Per ejemple, confundixes la X en la CH. // 
Tomasico en Google:

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

jueves, 18 de noviembre de 2021

LTDF, ABOURLHOUS - ACATE

Abourlhous (D'), (it. da bornio), loc. adv. A l' aveuglette, en Dauphiné, v. cluchoun, plegoun.
Coumo siéu sèns ressourso, 
Fau qu' ane d' abourlhous. 
G. Martin. 
R. à, borlhe, borgne.
 
Abourma (S'), v. r. S' accroupir sur le fumier, se blottir, en Forez, v. agroua, agroumeli.
R. à, bourmo. 
 
Abourna (rom. bornar, b. lat. abonnare), v. a. Aborner, borner, délimiter, v. bouina. 
Aborne, abornes, aborno, abournan, abournas, abornon. R. à, borno, bouino.
 
Abournamen, s. m. Abornement, délimitation, bornage, v. agachoun.
Lou Rose ne siguèt l' abournamen. 
X. de Ricard. 
R. abourna.
 
Abourni (S'), S' Abournesi (lim.), v. r. S' échauffer, se gâter, se moisir, v. escaufa, mousi.
Lou la s' abournis, le lait s' échauffe. (cat. escalfe, escalfar; calentar; chap. escofá, escofás al foc)
PROV. Emé lou tèms s' abournira.
Abourni, abournido, part. et adj. Moisi, moisie, en bas Limousin. 
Froumage abourni, fromage gâté; viando abournido, viande échauffée. (escalfada)
R. à, buerno.
Abòuro, v. ahouro; abourra, v. bourra; abourrela, v. bourrela.
 
Abourri, Averri (d.), Esbauri, Aberra (g.), (rom. aborrir, aorrir, cat. aborrir, avorrir, esp. aburrir, it. aborrire, lat. abhorrere), v. a. Abhorrer, avoir en horreur, prendre en aversion, v. enira, ourri.
Abourrisse, abourrisses, abourris, abourrissèn, abourrissès, abourrisson. 
Abourris pancaro li femo, il aime encore le cotillon. (pancaro : pas encore)
S' abourri, v. r. Prendre les aliments en aversion, se dégoûter; tomber dans la crapule, v. abouli; fondre sur, en Béarn, v. toumba; s' exécrer.
E voulès pas que nous abourriguen?
J. Roumanille. 
PROV. B. Aglo nou s' abourreich sus mousco, 
l' aigle ne fait pas la chasse aux mouches.
(chap. l' águila o áliga no casse mosques.) 
Abourri, abourrit (l.), abourrido, part. et adj. Abhorré; dégoûté, dégoûtée; luxuriant, luxuriante; pour fané, v. abouli. 
Ai abourri la car, (chap. hay aburrit la carn) j' ai pris la viande en dégoût. (cas. he aborrecido la carne, la aborrezco) 
Mai óublides, di roso en furnant li boutoun, 
Que n' ères enca ièr qu' uno toro abourrido.
L. Roumieux. 
Fen abourri, foin touffu; pèu abourri, cheveux épais.
 
Abourrimen (cat. aborriment, esp. aburrimiento, it. aborrimento), s. m. Horreur, aversion, dégoût, v. escor, fàsti (fàstic, fástic, fástig), iro. 
L' iro, l' abourrimen,
L' endignacioun e l' escaufèstre. 
Calendau. 
 
Abourrissa, Aboutrissa (it. abborracciare, bousiller), v. a. Brouiller, emmêler, en Gascogne, v. embourrissa. 
Lous empèuts entre-laçats 
E lous brancs touts aboutrissats. 
G. D' Astros. 
R à, bourro, ou broussa.
 
Abourrissado, s. f. Pêle-mêle, choses brouillées, v. barbouiado. 
R. abourrissa. 
Abourrour, v. ourrour. 
 
Aboursage, Aboussàgi (m.), s. m. Piquenique, repas de société, v. escoutissoun. R. à, bourso. 
Abourta, v. avourta; abourtoun, v. avourtoun; abous, v. aguères.
 
Abóusa, Abausa (l.), Abóuva, Abauva (m.), (rom. abauzar), v. a. Coucher sur le ventre, retourner un vase sens dessus dessous, accabler, v. abouca; abattre, renverser, v. esterni. 
Abòuse, abòuses, abòuso, abòusan, abòusas, abòuson. (chap. aboco, aboques, aboque, aboquem o abocam, aboquéu o abocáu, aboquen; tombá) 
S' abóusa, v. r. Se coucher à plat ventre, se prosterner; tomber à plat. s' ébouler, s' affaisser; se poser, en parlant d' un oiseau.
Jan emé Jano 
Fasien uno cabano: 
Jan petè, 
La cabano s' abóusè. 
DICTON ENFANTIN.
Abóusa, abóusado (esp. abuzado), part. et adj. Couché sur le ventre, prosterné; accablé, accablée. R. à, bòuso. 
 
Abóusamen, Abausomen (l.), Abauvamen (m.), s. m. Prosternement; prostration, accablement, affaissement, effondrement, v. aboucamen. 
R. abóusa. 
Oh! quente abóusamen!
L. Moutier. 
 
Abouscassi, v. a. Mettre une terre en bois, v. abousqui. 
S' abouscassi, v. r. Devenir sauvage, se couvrir de bois, de broussailles, s' abâtardir; se ratatiner; se négliger dans sa tenue, v. abartassi, agarrussi.
Abouscassi, embouscati, ido, part. et adj. Devenu sauvage; boisé, boisée. 
S' es abouscassi, il s' est fait laid.
Se permenavo un jour dins la Vau-fèro, rode adounc sóuvertous, arèbre, abouscassi. 
V. Lieutaud. 
Encountrado abouscassido.
J.-B. Gaut. 
R. à, bouscas. 
Abouseira, v. esbousela, esboudela. 
 
Abousiga, v. a. Affricher, laisser en friche, v. acampassi. R. à, bousigo. 
 
Abóusoun (D'), D' Abóuvoun (m.), D' Abausou, D' Abausous (l.), Abaous (a.), (rom. abauzos, d' abauvon, b. lat. abovo), loc. adv. A plat ventre, à plate terre, ventre à terre, v. aboucoun, rebaloun.
D' oune toumba d' abóusoun. 
M. Lacroix. 
Un marit pourra d' abóuvoun 
Li faire petar la boufigo. 
C. Brueys.
R. abòusa. 
 
Abóusouna, Embóusouna, Embausouna, Esbousouna, v. a. Faire ébouler ou écrouler, v. agrasa. 
Lachèt un pet qu' empouisounavo
E que cujèt embóusouna
L' Italio e lou mount Etna. 
C. Favre.
S' abóusouna, s' embóusouna, s' esbóusouna, v. r. S' ébouler, s' écrouler, v. esboudela, esboudena, vedela. 
Ai pòu que ma pauro cabano s' abóusoune. 
L. Roumieux. 
Sa gleiseto toumbavo en rouino, s' esbóusounavo. 
A. Arnavielle. 
Abóusouna, abousounat (l.), abousounado, part. et adj. Éboulé, éboulée, en ruines.
Ah! se veirié pulèu lou mounde abóusouna! 
P. Gaussen. 
L' aubre que s' aubouro 
Sus Israèl abóusouna.
S. Lambert.
Dirias-ti que moun fil Ceset 
La voudriè vèire abóusounado! 
J. Reboul. 

R. abóusoun. 

 

Abóusounaduro, Embousounaduro, Esbousounaduro (l.), s. Éboulement, v. poulin, vedèu, embousenado. 
Lou cors d' un paure mestierau enseveli souto uno esbousounaduro. 
ARM. PROUV. 
R. abóusouna. 
 
Abóusounaire, Abóusounarello, Abóusounairo, s. et adj. Celui, celle qui fait ébouler, démolisseur, euse, v. destrùssi. 
Lou picou abóusounaire a escampihat toutos las pèiros. 
C. CAVALLIER. (escampihat : chap. escampat; cas. Esparcido; pèiros : chap. pedres, roques; cas. piedras, rocas)
R. abóusouna.
 
Abousqui (S') (chap. abosquí, abosquís; abosquit, abrosquillat), v. r. 
Se couvrir de bois, se pourvoir de bois, v. abouscassi. 
Abousqui, abousqueiri, ido, part. et adj. Pourvu de bois, boisé, boisée.
Aquelo colo es bèn abousqueirido. (chap. aquell coll, aquella montañeta está ben abrosquillat, abrosquillada; se ha tapat de brosquill)
J.-J. Bonnet.
R. à, bosc. 
 
Abousquimen. s. m. Boisement, reboisement. 
L' abousquimen di colo, le boisement des montagnes. R. abousqui.
 
Aboussa (esp. abosar), v. a. t. de mar. Bosser. 
Abosse, abosses, abosse, aboussan, aboussas, abosson. 
Aboussa, aboussado, part. Bossé, bossée. R. à, bosso. 
 
Aboussage, Aboussàgi (m.), s. m. t. de mar. Action de bosser; pour pique-nique, v. aboursage. R. aboussa. 
Abóussi, abousses, abousse, aboussem, aboussets, aboussen, ou abóussi, abóussis, abóussie, abóussim, abóussits, abóussin, imparf. subj. béarnais et aquitain du v. abé, avé.
Aboussina, v. aboucina. 
 
Abouta (rom. abotar), v. a. Haler un chien, exciter, v. Cassa, bourra. 
Abouto, abouto, chou! chou-pille! R. à, buta, ou abuto. 
Aboutal, v. agoutal; aboutas, v. ah! boutas. 
 
Abouti, v. n. Aboutir, v. recouti.
Aboutisse, aboutisses, aboutis, aboutissèn, aboutissès, aboutisson. 
En qu' aboutis acò? à quoi cela peut-il aboutir? 
Au doute tout aboutis.
H. Morel. R. à, bout. 
Aboutia, v. aboucha.
Abouticairis, s. f. Femme d' apothicaire. La sorre abouticairis, la soeur apothicairesse. R. abouticàri. (chap. boticaria, apotecaria; sorre, soeur, sor, germana, maña.)
 
Abouticàri, Bouticàri (m.), Bouticaire, Pouticàri (niç.), Apouticàri, Apoutingaire (l.), Apouticaire (d.), Pouticaire (g.), (rom. abotiquari, apotecari, ipoticari, ipotecari, ipoticaire, cat. apotecari (boticari, farmacèutic), esp. boticario (farmacéutico), lat. apothecarius). s. m. Apothicaire, pharmacien, v. farmacian. 
Comte d' abouticàri, mémoire d' apothicaire, sur lequel il y a beaucoup à rabattre; abouticàri sènso suere, (chap. apotecari sense suero) marchand mal approvisionné. 
Sàbi faire lou bouticàri. 
C. Brueys.
PROV. Vièi medecin, jouine cirourgian, riche abouticàri.
 
Abouticarié, Bouticarié (m.), Pouticariè, Apouticarìo (l.), (b. l. apothecaria), s. f. Apothicairerie, pharmacie, v. farmacìo. (cas. cat. Farmacia; chap. farmassia.)
Las pouticairiès soun deforo. (catalan actuel: Les farmàcies són defora; chap. les farmassies están a fora.)
J. Michel.
R. abouticàri. 
Abóutiera, v. abauqueira. 
 
Aboutissènt, Aboutissent (l.), Aboutissènto, Aboutissento, adj. et s. Aboutissant, Aboutissante, v. counfront. R. abouti. 
 
Aboutouli, Aboutoulit (l.), Aboutoulido, adj. Boursoufflé, boursoufflée, v. boudenfle.
R. à, boudoul. 
Aboutrissa, v. abourrissa; abouts, v. aguerias; abóuva, v. abóusa; abóuvi, v. abauvi, abausi; abóuvidou, v. abauvidou; abóuvimen, 
v. abauvimen; abóuvissènt, v. abauvissènt. 
 
Abouvia, v. a. Dételer les boeufs, v. desjougne. (chap. desjuñí, deschuñí, soltá los bueys – bous - del jou o chau o chou.)
Abòvie, abòvies, abòvio, abouvian, abouvias, abòvion. 
Abouvia, abouviado, part. Dételé, détaché de la charrue. R. à, biòu. 
 
Abra (messin apar, allumer, esp. aburar, brûler, hébr. baar, brûler, all. amberen, brûler) (all. brennen), v. a. Allumer, embraser, exciter, v. aluma, atuba, embranda. (all. Brand) (chap. cremá, ensendre, fé brasa)
Abre ou àbri (m.); abrave ou abràvi (m.); abrère ou abrèri (m.); qu' abrèsse ou abrèssi (m.). 
Abras lou lume, allumez la lampe; ai uno set que abre, je brûle de soif.
Sant Jan fai fiò, Sant Pèire l' abro,
paroles qu' on chante en allumant le feu de la Saint-Jean. 
(cas. palabras que se cantan cuando se enciende la hoguera de San Juan; chap. paraules que se canten cuan se ensén la foguera de San Juan)
L' ermito diligènt abro la regalido.
A. Crousillat. 
Sàbi que vous plasès au lume,
Car vous en abras sèt o vuech. 
G. Zerbin.
Baroun, abren la guerro santo.
J.-B. Gaut.
Abrarias uno brouqueto sus si gauto. 
M. de Truchet. 
S' abra, v. r. S' allumer.
Pertout la vounte lou fuec s' abro. 
C. Brueys.
Abra, abrado, part. et adj. Allumé, embrasé, embrasée. Abra d' iro, enflammé de colère. 
 
Abraca, Ablaca (l.), Abranca, v. a. et n. Accourcir, trancher, couper, v. trenca; abattre, verser les blés, v. abouca; tendre un câble, v. souca; pour braquer, v. braca.
Abraque, abraques, abraco, abracan, abracas, abracon. 
Abraca de maiòu, raccourcir des ceps nouvellement plantés; abraca la vido, trancher la vie; abraca l' amoulat, abattre l' airée; abraca 'no boutiho, briser une bouteille à coups de pierres; abraca de soutiso, accabler d' injures; abraco, embraque, commandement de marine pour faire roidir une manoeuvre; la cordo abraco trop, la corde est trop tendue. 
Se poudian abraca toun alo trop laugèro. 
J. Jasmin. 
PROV. En parlant, long camin s' abraco. 
Abraca, abracat (l.), abracado, part. et adj. Coupé, retranché, coupée, retranchée; brisé, brisée, accablé, accablée, abattu, abattue. 
Roure abraca, chêne renversé. R. à, brac.
Abracadis, s. m. Abatis, v. boucadis. R. abraca.
 
Abracado, Ablacado (l.), s. f. Chablis, abatis d' arbres, v. chaple; versement des blés par les pluies, v. estrai; jonchée, airée, v. soulado. 
E de la séuvo espalancado
Alor ié conte l' abracado. 
Calendau. 
R. abraca. 
 
Abradou, s. m. Lieu où l' on allume, foyer embrasé, fournaise, v. fiò.
L' abradou di fassaio, le foyer où l' on allume les brandons. 
(cas. obrador; horno, forno; lat. operatorium; chap. obradó, fornal, forn, forns, al Matarraña: Fornos, Fórnols.)
D' alegresso aro siéu un abradou terrible. 
G. B.-Wyse. 
R. abra.
 
Abragui, Abregui, Abregi, Abreguia, Abouriga (rom. abraguir), 
v. a. et n. Amener à suppuration; s' abcéder, v. apoustemi.
Acò abraguira, cette tumeur s' abcédera; faire abragui, ulcèrer. (chap. este gaburro supurará, traurá pus.)
S' abragui, v. r. Venir à suppuration. (cas. supurar – un tumor.)
Se s' abraguis, siéu gari. (gari : guarit : cas. sanado, sano, curado.)
J.-J. Bonnet.
Abragui, abraguido, part. et adj. Abcédé, abcédée, en suppuration, plein de pus; rempli, remplie, qui se répand; Abrachi, nom de fam. prov. 
R. à, brac.
 
Abraguiduro, Abreguiduro, s. f. Abcès, tumeur qui s' abcède, plaie qui suppure, v. apoustemiduro. R. abragui.
 
Abraire, Abello, airo, s. Allumeur, euse, v. alumaire, atubaire. R. abra.
 
Abram (rom. Abram, Abraham, it. Abramo, esp. Abrahan - Abraham, hébr. Abram, Abraham), (ar. Ibrahim) n. d' h. Abraham, personnage qui figurait jadis dans les jeux de la Fête-Dieu d' Aix; Abram, Abran, nom de fam. prov. israëlite.
Raço d' Abram, enfants d' Abraham, Hébreux; sant Abram, saint Abraham, mort en 472, honoré en Auvergne.
 
Abrama, Abrameja, Abrasama, Abresema (a.), Abramina (d.), ado, (it. bramare, désirer ardemment), adj. Enflammé de désir, passionné, affamé, affamée; âpre à la curée, avide, cupide, v. afri, aloubati, coubès, mau-plen.
Quand vèi l' argènt, es abrama, la vue de l' argent le tente.
L' abramado fielairis. 
T. Gros.
De tant d' abrasama l' apetis l' enfetavo. 
J.-B. Gaut. 
R. à, bram. 
 
Abramadisso, Abramaduro, s. f. Passion désordonnée, désir immodéré, avidité, cupidité, v. avariço, remoulige. 
Es d' uno abramadisso incouncevablo. (cas. es de una avidez inconcebible; chap. es de una avarissia inconsebible.)
J.-J. Bonnet.
R. abrama. 
Abranat, v. branat; abranca, v. abraca; abrand, v. à brand. 
 
Abrand (rom. Atbran, b. lat. Atbrandus), n. p. Habrand, Aybram, noms de fam. mérid. 
 
Abranda, Ablanda (lim.), (rom. abrandar, abrandir, all. Brand, incendie), v. a. et n. Embraser, incendier, enflammer, v. embranda, abrasa; attiser, propager, v. empura; pour appréhender, v. aprehèndre. 
Lis uei abrandon, les yeux flamboient. (uèlhs, uei, ulls, uyls, ojos, oios, güellos, Augen, eyes, occhi, etc...) 
Le bouissoun preservat dins le foc que l' abrando. (+ fuego, fuocco, foch, foc)
Guitard.
S' abranda, v. r. S' embraser, se propager.
La ploio es abranda (for.), la pluie tombe à verse.
O flamo
Ounte se purifico e s' abrando l' amour.
Calendau. 
Abranda, abrandat (l.), abrandado, part. et adj. Embrasé, enflammé, enflammée. 
Abranda de set, brûlant de soif.
PROV. Abranda coume un fiò de sant Jan, coume un carboun rousent. (chap. rousent : ruén; cat. ruent)
R. à, branda.
 
Abrandant, Ablandant (lim.), anto, adj. Enflammé, enflammée, brûlant, brûlante, v. auben, rousent.
Ferre abrandant, fer rougi au feu; uei abrandant, oeil flamboyant. 
Candèlo abrandanto.
Calendau. 
R. abranda. 
Abrano, v. brando; abrard, v. ebrat. 
 
Abrasa (rom. abraizar, cat. esp. port. abrasar) v a. Garnir de braise; (chap. fé brasa, caliu, calius) embraser, v. embranda; souder au feu, braser, v. brasa.
Abrasa 'no escaufeto, mettre de la braise dans un réchaud; abrasa sis esclop, passer de la braise dans ses sabots, pour les échauffer.
(chap. esclops y sabates ben calentetes, com les de aquell catalaniste de Torredarques.)
Abraso la jouvènço.
J.-B. Gaut. 
Quicon d' abrasant qu' es dins moun sen.
P. Gaussen. 
S' abrasa, v. r. S' embraser. 
Abrasa, abrasat (l.), abrasado, part. et adj. Embrasé, passionné, embrasée, passionnée. 
Pipo abrasado, pipe allumée. 
Abrasa d' uno fièro ardour.
S. Lambert.
R. à, braso. 
 
Abrasaduro, s. f. Brasure, soudure, v. brasaduro, sóudage. R. abrasa. 
 
Abrasaire, Estamarrasaire, Estabrasàri (lim.), Tabrasa, Estabrasa, Tarabrasa (l.), Estabrasaire (g.), s. m. Chaudronnier ambulant, étameur, v. estamaire, magnin. 
Fai un foc d' abrasaire. 
La Lauseto.
R. abrasa. 
Abrasama, v. abrama.
 
Abrasamen (cat. abrasament, port. abrasamento, esp. abrasamiento, it. abbracciamento), s. m. Embrasement, v. embrasamen. R. abrasa.
 
Abrasca, v. a. et n. Ébrancher, casser les branches, v. esbranca, espalanca, escranca. 
Abrasque, abrasques, abrasco, abrascan, abrascas, abrascon. 
Aubre qu' abrasco de fru, arbre qui rompt sous le fruit. 
(chap. esbrancá : es : des + branca; esguellás una branca, chafás, per massa pes de la fruita, esbrancamén, v. esbrancá. adj. esguellat, esguellada.)
En abrascant la cimerlo dau pivo. 
Lafare-Alais. 
S' abrasca, v. r. Rompre sous le poids des fruits.
Abrasca, abrascat (l.), abrascado, part. Ébranché, surchargé de fruits, surchargée. R. à, brasc. 
 
Abrascage, s. m. Action d' ébrancher, v. esbrancamen (chap. esbrancamén). R. abrasca. 
 
Abrascaire, Abrascarello, Abrascairo, s. et adj. Celui, celle qui ébranche, casseur de branches, v. esbrancaire. R. abrasca.
 
Abrascamen, s. m. Ébranchement, v. espalancamen. R. abrasca.
Abrasque, abrasco, v. brasc, asco. 
 
Abrassa (rom. cat. abrassar, it. abbracciare), v. a. Prendre avec les bras, embrasser, v. embrassa. (esp. abrazar; chap. abrassá; yo abrasso, abrasses, abrasse, abrassem o abrassam, abrasséu o abrassáu, abrassen.)
E pièi que la pas abrasse lou mounde.
F. Martelly.
S' abrassant a sa rusco.
Peyrounet. 
R. à, bras.
 
Abrassa, Abrassac et Aubrassac (g.), Arbassac, Aubressac (l.), Arressac, Orbiossa (d.), (all. Habersack), s. m. Havre-sac, v. sa, carnié. 
Tiro de soun abrassa l' Armana prouvençau. 
ARM. PROUV. 
Belèu fara rampli l' abrassac d' aucelous. 
L. Vestrepain. 
 
Abrassado (cat. abrassada, it. abbracciata), s. f. Prise à bras, embrassade, v. embrassado, brassado.
A forço d' abrassados, de plours sens fi. 
B. Floret.
R. abrassa.
 
Abrassagat, s. m. Contenu d un havre-sac. R. abrassa.
Abrausi, v. brausi, brounzi; abravaja, v. esbravacha; abravis, v. aubo-vit. 
 
Abre n. d' h. Saint Abre ou Avre, honoré à Grenoble; la mère de Fénélon s' appelait Louise de Saint-Abre. (¿Sanabria, leonés Senabria, galego Seabra, portugués moderno Sanábria?)
Abre, v. aubre; abrega, v. ablasiga; abregi, abregui, abreguia, v. abragui; abregoun, v. barjavoun; abreia, v. abriga; abreiga, v. ableiga, ablasiga; abreja, v. abréuja; abreja, v. abriga; abrejanço (d.), v. abreviacioun. 
 
Abrèl, Obrèl, s. m. Arroche, plante potagère, en bas Limousin, v. armòu. R. brèl, bruei. 
Abremba, v. membra. 
 
Abrena, v. a. Donner du son; charger de coups, rosser, v. ablada, acivada. R. à, bren.
 
Abrenouncia (lat. abrenuntiare), v. a. Renier, désavouer, abjurer, renoncer, en Béarn, v. renouncia. (chap. renunsiá, abjurá)
Es qu' aurian abrenounciat un quicoumet de nostos ideios? 
X. de Ricard 
Abresema, v. abrama; abressa, v. bressa; abrèu, v. abriéu. 
 
Abréuja, Abreja (g.), (rom. abreujar, abreviar, cat. esp. port. abreviar, it. lat. abbreviare), v. a. Abréger, v. acourchi. (cat. acurçar; chap. acursá, abreviá.) 
Abrèuje, abrèujes, abrèujo, abrèujan, abrèujas, abrèujon. 
Au travai, abrèujo un pau, il bâcle un peu le travail. 
Li chagrin abrèujon li jour.
J.-J. Bonnet.
Abréuja, abréujat (l.), abréujado, part. et adj. Abrégé, abrégée. 
En abrèuja, en abrégé, en peu de mots. R. à, brèu. 
 
Abréujaire, Abrejaire (g), arello, airo (cat. esp. abreviador, it. abbreviatore), s. Celui, celle qui abrège, abréviateur. R. abrèuja.
 
Abréujamen, Abrejamen (d.), (rom. abreviamen, cat. abreviament, esp. abreviamento (esp. abreviación, abreviatura), it. abbreviamento), s. m. Action d' abréger, diminution (cas. disminución), v. acóurchi. R. abréuja. 
 
Abréujat, Abrejat (g.), (esp. abreviado), (chap. abreviat), s. m. Abrégé, v. coumpendi, epitome, breviàri, lèmo. (cas. compendio, epítome, breviario.)
Vès-aqui l' abréujat d' aquelo nouvello obro.
A. Mathieu.
R. abrèuja. 
 
Abreviacioun, Abreviacien (m.), Abrebiaciéu (l. g.), (rom. cat. abreviació, esp. abreviación, it. abbreviazione, lat. abbreviatio, abreviatonis), s. f. Abréviation. (chap. abreviassió.)
 
Abri, Abric (l.), Abrit (g.), Apric (b.), (rom. abric, cat. abrich, port. esp. abrigo, it. aprico), (cas. aprisco) s. m. Abri, v. ardiero, aces, cagnard; haie morte, v. sebisso; protection, v. recès, sousto; Abric, Laprix, noms de fam. mérid. 
A l' abri, à l' abri, à couvert; (chap. a cubert) metre uno planto à l' abri, butter une plante; èstre à l' abri d' un ome, être en puissance de mari; 
i' a res à l' abri de sa lengo, sa langue ne respecte personne; n' avé ni ami ni abri, être dans l' abandon. (cas. no tiene ni amigo ni abrigo; estar abandonado, literal: estar dentro del abandono.)
Bouten-nous en aquest abri.
C. Brueys.
PROV. Mau vesti 
Vai pèr abri. 
- A auro drecho ges d' abri, 
E à paure ome ges d' ami.
PROV. L. Fai coumo la fourmic: (chap. fes com la formiga)
Met toun gran à l' abric. (chap. fica ton - lo teu - gra al abric.)
R. abriga.
Abria, n. d' h. Abriact, patron d' un village du Querci; Abria, nom de fam. mérid. 
Abria, v. abriga; abriago, v. ebriago; abriba, v. abriva; abribo, v. abrivo. 
 
Abrica (S'), v. r. Se poser sur un lieu élevé, se percher, dans les Alpes, v. ajouca, quiha; pour abriter, v. abriga. R. à, bric. 
Abricot, abricòu, v. aubricot. 
 
Abricoun (it. briccone, fripon), s. m. Charlatan, à Nimes, v. braguetian. 
 
Abriés (rom. Abries, Abriaux, b. lat. Communitas Abriarum, locus de Abriis), n. de l. Abriès (Hautes-Alpes); nom de fam. prov.
 
Abriéu, Abréu (rh.), Avriéu, Abril. Abrial (l.g.), Abriel (querc.), Abrier (a.), Abriau, Abri (lim.), Abriòu, Abriol (rouerg.), April (b.), (rom. abriu, abriel, april, cat. esp. port. abril, it. aprile, lat. aprilis), s. m. Avril, mois; Abrieu, Abrial, nom de fam. mérid.
Pèis ou peissoun d' abriéu, poisson d' avril. (chap. peix de abril.)
Serai peissoun d' abriéu pèr vous. 
G. Zerbin. 
Sian au mes d' abriéu, que lis ai s' abrivon; 
Quand saren au mes de mai, 
Lis ai s' abrivaran mai. 
DICTON POP. 
PROV. Au mes d' abriéu, 
Te *delèujes pas d' un fiéu; (delèujes o delènjes)
Au mes de mai, 
Vai coume te plais, 
ou Enca noun sai; 
Au mes de jun, 
Prengues counsèu de degun; 
Au mes de juliet,
Qu s' atapo es un *couiet, (o coniet, no atino)
- Au mes d' abriéu, 
Touto bèsti mudo de péu. 
- Au mes d' abriéu, 
Tout aubre a soun gréu. 
- Fau que lou mes d' abriéu 
Mete li valat à fiéu.
- Abriéu es de trento, mai quand plóurié trento-un, 
Farié mau en degun. 
- Quand en abriéu plóurié, 
Que tout lou mounde cridarié: 
Tout es nega, tout es perdu, 
Encaro aurié pas proun plóugu. 
- Se jamai abriéu venié, 
Jamai plueio arribarié. 
- Pichoto plueio d' abriéu 
Fai bello meissoun d' estiéu.
- D' abriéu e de mai se saup 
De l' an lou bèn e lou mau. 
- Abriéu n' a ges d' abri, 
Ni lou paure d' ami. 
- Quand abriéu en furour se met, 
*l' a pas dins l' an un pire mes. (I' a : hi ha) 
 
Lou diciounàri d' Abriéu, le dictionnaire provençal-français de J.-T. Avril, de Manosque (Apt, 1840).
Abriga, Abrica (l.), Abrita (g.), Abriça, Abreja (d.), Abria, Apriga (b.), (rom. abricar, abriar, cat. esp. port. abrigar, lat. apricari), v. a. Abriter, butter une plante, v. acala, acagnarda, acela, acessa; protéger, v. assousta. 
Abrigue, abrigues, abrigo, abrigan, abrigas, abrigon. 
(chap. abrigá, abrigás: me abrigo, te abrigues, se abrigue, mos abriguem o abrigam, tos abriguéu o abrigáu, se abriguen.)
Abrigo-me bèn, abrite-moi bien.
S' abriga, abriga-s (g.), v. r. S' abriter, se couvrir.
Me menèc abrica, que n' èro pas cubert.
A. Gaillard.
Abriga, abricat (l.), ado, part. et adj. Abrité, abritée. 
S' el se fousso voulgut, el se fous abricat.
A. Gaillard.
 
Abriga, v. a. Émier, briser, v. embriga; harasser, v. ablasiga. 
En resquibant, s' abrigon lou camard. 
P. Figanière. 
Ai bèn pòu que me l' abriguessias. 
M. Bourrelly. 
Enfounson lei pouerto duberto
En abrigant lei moussèu rout. 
M. Bourrelly. 
Abriga, abrigado, part. et adj. Émié, brisé, émiée, brisée, rompu, rompue, moulu, moulue. R. à, brigo. R. abriga.
 
Abrigado, s. f. Partie abritée; abri, asile, v. retirado, sousto.
L' ausèl cerco abrigado. (cas. el pájaro busca abrigo, refugio, retiro; chap. lo muixó busque retiro, abric, refugi.)
L. Piat.
R. abriga. 
 
Abrigage, Abricatge (l. g.), s. m. Action d' abriter, abri, v. souplè. 
Ana dins lous oustals pèr trouba d' abricatge.
J. Castela.
R. abriga.
 
Abrigaire, Abrigarello, Abrigairo, s. et adj. Celui, celle qui abrite, v. assoustaire. R. abriga.
 
Abrigalh, s. m. Vêtement pour se couvrir, cape, manteau, en Gascogne, v. roupo. (chap. abrigall; abrigo, manta, capa.)
R. abriga. 
Abrignoun, v. prugnoun. 
 
Abrigo, s. f . Tout ce qui abrite ou qui couvre, couverture de laine, v. cuberto, parofre. (chap. tot lo que abrigue o que cubrix, cobertura de llana; cobertó, cobertora, banua, manta).
Toutes dounen foço abrigos de lano.
M. Barthés.
R. abriga.
 
Abrigous, Abritous (g.), ouso, ouo (m.) adj. Qui est à l' abri, qui offre un abri, v. adrechous, souleiant. 
Abrigous coumo uno serro.
J. Laurès.
*Salisson lou mati toutes engrepesits (o Salissou)
Del bartas abrigous ount se soun refaudits. 
B. Fabre.
Savès que pèr fa 'n som l' endrech es abrigous.
ID. (B. FABRE.)
R. abric.
 
Abriguet, Abritet (g.), s. m. Petit abri, v. ardeirolo, cagnardet. 
R. abric.
 
Abrihando, Abrilhando (a.), Abriéurando, Brihando, Brihanto, s. f. Les quatre premiers jours d' avril, auxquels le peuple attribue une importance climatérique, v. vaqueirièu, emprunta. 
PROV. Se l' abrihando es ventouso, n' i' a pèr quaranto jour. 
- L' abrihando, 
Coume fai lou tres, fai lou quaranto,
ou bien, 
Abriéu lando 
Tau tèms jusqu'au quaranto, 
Se lou dès noun l' aplanto. 
R. abriéu. 
 
Abrihous, Abrilhous (l.), ouso (rom. avrillos), adj. Du mois d' avril, v. printanié. R. abriéu. 
Abriou, v. abriéu. 
 
Abriva, Abriba (g.), Embriva (l.), Esbriva (rom. abrivar, esbrivar, cat. abribar, it. abbrivare), v. a. et n. Accélérer, lancer, précipiter, hâter, faire courir, donner la chasse; t. de mar. faire force de rames (cas. fuerza de remos), v. coucha, suta; donner un poisson d' avril, en faire accroire, attraper, v. atrapa. 
Abrivo, élance-toi, en avant. 
Abrivant sus li front lou signe de la crous. 
Calendau. 
PROV. Abriéu abrivo, 
ou bien, 
Abriéu abrivo 
Lou blad à l' espigo.
S' abriva, v. r. S' élancer, se précipiter, se hâter, s' empresser, se laisser attraper; mûrir trop promptement.
T' abrives pas tant, ne te lances pas tant.
PROV. Au travai qu noun s' abrivo 
Es carogno touto vivo.
Abriva, abrivat (l.), abrivado, part. et adj. Lancé, lancée, entraîné, entraînée; attrapé, attrapée, trompé, trompée; Abribat, nom de fam. gasc.
Parti abriva, partir en toute hâte; bastimen abriva, navire porté par le vent ou entraîné par les courants.
PROV. Un couioun abriva travessarié 'n paié. 
R. à, briéu. 
 
Abrivacioun, Abrivacien (m.), Abribaciéu (l.g.), s. f. Accélération, précipitation, v. coucho, freto, suto; pour abréviation, v. abreviacioun. 
Hola, sourtès, la bello estello, 
Presènto pèr abrivacien. 
G. Zerbin. 
 
Abrivado, Abrivo, Abribo (l.), s. f. Élan, escousse, essor, hâte, v. empencho, vanc; préliminaire des grandes courses de taureaux, qui consiste à les lancer à outrance, à leur arrivée dans une ville, escortés d' un escadron de cavaliers, ce que les Espagnols appellent algarrada; forte réprimande, v. enflancado; poisson d' avril, attrape, fausse alerte, 
v. achapatòri. 
Fai acò d' uno abrivado, fais cela promptement et sans t' arrêter;
i' an douna l' abrivado, on l' a mystifié. 
Lou reinardié prouvoco uno abrivado. 
J. Désanat.
Iéu tabé soi *coutat sens vanc ni mouvemen, (o contat)
Despèi qu' ai perdut moun abrivo.
J. Laurès.
Tout d' uno abrivo.
J.-F. Roux. 
R. abriva.
 
Abrivaire, Abribaire (l.), arello, airo s. et adj. Accélérateur, accélératrice, v. couchaire; celui, celle qui lance, ou attrape, mystificateur, trompeur, trompeuse, v. enganaire, embulaire. (chap. engañadó, embustero.) 
Bèn gramaci, gros abrivaire.
L. Piche.
R. abriva. 
 
Abrivamen, Embrivamen (rom. abrivament, cat. abribament), s. m. Impétuosité, empressement, entraînement, irruption, v. rabino.
L' abrivamen de l' aguieloun. 
F. Du Caulon. 
R. abriva. 
 
Abrivau, s. m. Éperon? v. esperoun. (cast. espuela, espuelas)
Sus, Martin, douno-mi mous abrivaus de ferre. (chap. espola, espoles de ferro.)
La Bellaudière. 
R. abriva. 
Abro, v. aubre; abro, abrò, abrou, abroua, v. bro. 
 
Abroua (S'), (it. approdare), v. r. S' approcher du bord des champs, des broussailles qui bordent les champs, v. óuriera, ribeja.
Faire abroua l' avè, faire paître les brebis sur la lisière des champs, v. arriba. R. à, bro.
 
Abrouca, v. a. Mettre en perce, v. brouqueta; ficher, piquer, v. brouca. 
N' abroucaran la barriqueto. 
G. D' Astros. 
R. à, broco. 
 
Abroudi, v. a. Rendre paresseux, acoquiner, v. agourrini. 
(cast. acoquinar; Del fr. acoquiner. 1. tr. coloq. amilanar, acobardar, hacer perder el ánimo; chap. acoquiná, acolloná, acobardí, amilaná.)
Abroudisse, abroudisses, abroudis, abroudissèn, abroudissès, abroudisson. 
S' abroudi, v. r. Devenir paresseux. 
Abroudi, abroudit (l.), abroudido, part. et adj. Acoquiné, acoquinée; indolent, indolente. 
Uno meno d' abroudit. 
Bacqueira. 
R. à, brodo. 
 
Abroudimen, s. m. Action d' acoquiner, de s' acoquiner, v. agourrinimen. R. abroudi. (cas. Ver gurrumino.)
Abroue, v. brouo, bro. 
 
Abroues, Abrouas (esp. abrojo, chardon, écueil, lat. abruptum, précipice, ravine), s. m. Touffe de broussailles, tertre sur le bord d' une 
rivière, v. bros, matas, mourras; Abros, nom de lieu près Saint-Geniès (Basses-Alpes). 
Un tarnagas sóuvàgi 
Pounchejant d' un abroues. 
A. Crousillat. 
Quand l' eigagno en perleto,
Risouleto,
Trelusis sus leis abroues.
J.-B. Gaut. 
 
Abrouga, Abrouja (lim.), (cat. esp. port. abrogar - derogar, abolir -, it. lat. abrogare), v. a. Abroger. 
Abrogue, abrogues, abrogo, abrougan, abrougas, abrogon. 
Abrouga, abrougat (l. g.), abrougado, part. et adj. Abrogé, abrogée. 
 
Abrougacioun, Abrougacien (m.), Abrougaciéu (l. g.), (cat. abrogació, esp. abrogación, it. abrogazione, lat. abrogatio, abrogatonis), s. f. Abrogation. (chap. abrogassió)
Abroui, v. bruei; abroulha, v. brouia; abroulhoun, v. brouioun. 
 
Abrounca (S'), (rom. abroncar), v. r. Broncher, se heurter, v. brounca, embrounca. 
Mès à chasque pas s' abrounco, trantaio. 
A. Langlade.
Abrounca, abrouncat (l.), abrouncado, part. et adj. Heurté, penché, refrogné, ée. 
Lou front abrouncat. 
ID. 
R. à, brounc. 
Abrounda, v. asounda.
 
Abrouqui, Abrougui, v. a. Manger les sommités des arbrisseaux, brouter, v. esbrouta. (chap. esbordá, de brot, brots)
Abrouquisse, abrouquisses, abrouquis, abrouquissèn, abrouquissès, abrouquisson.
S' abrouqui, v. r. Se rabougrir, v. rabruga. 
Abrouqui, abrouquit (l.), abrouquido, part. et adj. Abrouti, abroutie, rabougri, rabougrie. 
Au cafour abrouqui.
Lafare-Alais. 
R. à, broco.
 
Abrouquiduro, s. f. Ce qui a été brouté, v. broustage. R. abrouqui.
 
Abrouquimen, s. m. Abroutissement, v. abroutimen. R. abrouqui. 
Abrouta, v. avourta; abrouta, v. esbrouta, abroutado, v. esbroutado; abroutaire, v. esbroutaire.
 
Abrouti, v. a. Détruire les bourgeons, brouter, v. esbrouta. 
(chap. esbordá; podá; als amelés u olivés - oliveres: despullissá.) 
Abrouti, abroutit (l.), abroutido, part. et adj. Abrouti, abroutie; rabougri, rabougrie. R. à, brout. (chap. brot, verbo brostá; cast. brote; brotar.)
 
Abroutiduro, s. f. Ce qui a été brouté ou ébourgeonné, v. rousigadisso. 
R. abrouti. 
 
Abroutimen, s. m. Abroutissement, v. abrouquimen. R. abrouti. 
Abroutun, v. esbroutun; abrudi, v. esbrudi.
 
Abrum, s. m. "Vieux mot qui exprime le hoquet d' une personne ivre" (J.-.J. Bonnet), v. chouquet.
"A brum, a brum, je suis prebstre Macé." 
(Rabelais, propos des beuveurs).
 
Abruti (rom. abruzir), v. a. Abrutir, v. abesti, abestiassi.
Abrutisse, abrutisses, abrutis, abrutissèn, abrutissès, abrutisson. 
(cast. Embrutecerse, de bruto, bestializarse, de bestia.)
S' abruti, v. r. S' abrutir.
Abruti, abrutit (l.), abrutido, part. et adj. Abruti, abrutie. 
Cadun s' es abrutit. 
Miral Moundi. 
Mena vido abrutido. 
M. Trussy. 
R. à, brut. 
 
Abrutimen, Abrutissimen. (Var), Abrutissomen, Abrutissènco (l.), s. Abrutissement, v. abestimen. R. abruti.
 
Abrutissènt, Abrutissènto, adj. Abrutissant, abrutissante, v. abestissènt. R. abruti.
 
Absaloun (rom. Absalon, Ansalo, lat. Absalo), n. p. Absalon.

Absènci, Assènci, Aussénci, Abséncio (g.), Absenço (l.), Assènço (niç.), (rom. absencia, absensa, cat. port. absencia, esp. ausencia, it. assenza, lat. absentia), (chap. ausensia) s. f. Absence. 
Après dous mes d' assènci e de languitudo. 
A. Crousillat. 
Moun aussènci, parai? noun t' a pesa 'no brigo. 
R. Marcelin. 
PROV. L' absènci es la maire de la demembranço.
(cas. La ausencia es la madre de la desmembranza, del desmembramiento.)
 
Absènt, Assènt, Aussènt, Absent (l.), ènto, ento (rom. absen, absens, cat. absent, it. assente, esp. ausente, port. absente, lat. absens, absentis), adj. et s. Absent, absente, v. mancant. (mancar : faltar; ni mes ni manco : ni más ni menos; chap. aussén, aussenta.)
Se siéu absènt à toun retour.
H. Morel. 
Moun amour va toujour creissènt, 
Bèn qu' àgi demourat absènt. 
G. Zerbin.
PROV. Is absènt e i mort
Noun ié fau faire tort.
 
Absenta (S'), S' Assenta (niç.), S' Aussenta (rom. cat. port. absentarse, it. assentarsi, esp. ausentarse, lat. absentare) (chap. aussentás, aussentá; yo estic aussén, yo me aussento, aussentes, aussente, aussentem o aussentam, aussentéu o aussentáu, aussenten), 
v. r. S' absenter, v. ana deforo. (chap. aná defora, fora, afora; cas. Ir – irse - fuera.)
Absènte, absèntes, absènto, absentan, absentas, absènton. 
Absentas-vous pendent quànquis meses.
H. Birat. 
Lou flagèt déu grand Diéu de ta tèsto s' absènte! 
Du Bartas.
Diligènt, assidu, noun s' aussentant jamai. 
A. Crousillat. 
Absenta, absentat (l.), absentado, part. Absenté, absentée. R. absènt.
 
Absido, Assido (b. lat. absida, lat. absis, absidis), s. f. Abside d' une église, v. lanterno. (cas. el ábside de una iglesia.) 
Lei bràvei Rousseten edificon subran 
La glèiso e sei doues tourre, e lei vouto e l' absido.
F. Vidal.
 
Absint, Absinte, Achinte (l.), (rom. absens, absinti, port. absinthio, lat. absinthium, absinthe), s. m. Absinthe, liqueur, v. (cast. absenta)
verdalo; plante, v. aussent. (chap. la absenta de Julián Segarra, Xert)
Absinte de sant Jan, armoise, à Toulouse, v. artemiso.
 
Absòudre, Assoudre (d.), Absolve, Absolbe (g.), Assolve (niç.), (rom. absolve, absolre, absolvre, absolver, asolver, cat. absoldre, esp. port. absolver, it. assolvere, lat. absolvere - ego te absolvo in nomine ...), v. r. Absoudre, v. aquita, desliga.
Absòuve, absòuves, absòu, absóuven, absóuvès, absòuvon; absóuvièu; absóuguère; absóudrai; absóudriéu; absòuve, absóuven, absóuves; qu' absóugue; absóuguèsse; absóuvènt.
L' ome de Diéu, en grand soucit.
Gueitavo l' istant de l' absòudre. 
H. Morel. 
T' absòuve, iéu, di pecat de ta vido.
Abbé Bresson. 
La glèiso absòu li pecadou. 
A. Peyrol. 
Iéu se pòu-ti que vous assòugue? 
Mirèio. 
Absòut, assolt (niç.), absòuto, absolto (rom absout, assout, assot, outa, ota), part. Absous, absoute. (cast. absuelto, absuelta; chap. absolt, absolta.)
Absoulu, v. assoulu; absoulucioun, (cast. absolución) v. assoulucioun; absourbi, v. assourbi. 
 
Absòuto, Assòuto, Sòuto (cat. absolta), s. f. Absoute, v. bèn-dire, canta. R. absòudre. Abstencioun, v. astencioun; absteni, v. asteni; abstinéncio, v. astinènci. 
 
Abstracioun, Abstracien (m.), Abstracciéu (l. g.), (rom. abstraccio, abstractio, cat. abstracció, esp. abstracción, it. astrazione, lat. abstractio, abstractonis), s. f. t. sc. Abstraction.
 
Abstraire (rom. astraire, cat. abstraure, it. astrarre, esp. abstraer, lat. abstrahere), v. a. t. sc. Abstraire. 
Se conj. comme traire. 
Abstra, Abstrach (l.), Abstrait (g.), abstracho, abstraito (rom. abstrayt, cat. abstret, lat. abstractus) (cast. abstraído), part. et adj. Abstrait, abstraite. (chap. encantat; no se sol di abstraít.)
 
Abstratiéu, Abstractiéu (l. G ), ivo, ibo (rom. cat. abstractiu, abstractiva, esp. port. abstractivo, it. astrattivo), adj. t. sc. Abstractif, abstractive. R. abstraire. 
Absurdamen, Absurdomen (l.), (cat. absurdament, it. assurdamente), adv. Absurdement v. niaisamen. R. absurde. (cast. absurdamente; chap. absúrdamen.)
 
Absurde, Absurdo (cat. esp. port. absurdo, it. assurdo, lat. absurdus), adj. Absurde, v. irresounable (cast. irrazonable). (catalan inventat, después de Mistral, Alibèrt y Pompeyo Fabra: absurd, absurds, absurda, absurdes.)
 
Absurdeta, Absurditat (l.), (cat. absurditat, esp. absurdidad, it. assurdità, lat. absurditas, absurditatis), s. f. Absurdité, v. nesciour. 
Vendras jamai à la sesoun 
Que toun absurditat atènde. 
G. Zerbin. 
Abuca, v. abouca; abucla, abugla, v. avugla; abucle, abugle, v. avugle; abudre, v. avé; abugada, v. bugada.
 
Abuha, v. a. Étonner, étourdir, désorienter, dans le Gers, v. abalourdi. 
Abuhat, abuhado, part. et adj. Etonné, etonée. R. à, bufo. 
Abuio, v. abiho; abula, v. aboula. 
 
Abulo, Abuelo (m.), Abello, s. f. Bûchette servant à mesurer la distance de deux boules, v. cano, broco, pamello. 
Èstre court à l' abulo, rester court, ne pas arriver à temps; lou cop es 
d' abulo, le coup est à mesurer; èstre luen d' abulo, être loin de compte; sian pas luen d' abulo, nous sommes près d' être d' accord.
Pèr la babiho èro pas liuen d' abulo. (liuen, luen : luny, lluny; chap. lluñ.)
J. Aubert.
R. abula, aboula. 
Abuoura, v. abéura; abuouròur, v. abéuradou; abure, v. avé. 
 
Aburrela, Burrela, v. a. Mettre en petits tas les plantes fourragères, en Castrais, v. acounoulha, acuchouna. 
Aburrèlli, aburrelles, aburrello, aburrelan, aburrelas, aburrellon. 
Aburrelat, aburrelado, part. Entassé, entassée. R. à, burrèl. 
 
Abus, Abèu (bord.), (rom. cat. abus, it. esp. port. abuso, lat. abusus), s. m. Abus, v. mal-adoubat. 
Abuses, plur. lang. d' abus. (chap. los abusos.)
Es un abus de l' entreprene, c' est une entreprise vaine; faire uno causo pèr abus, agir abusivement. (Voire Pasquier, Recherches de la France.)
PROV. Lou mounde es qu' un abus.
- Abus i' avié, abus i' aura, (chap. abús va ñabé, abús ñaurá.)
Tant que lou mounde durara. (chap. tan com lo món durará.)
 
Abusa (rom. cat. esp. port. abusar, it. abusare), v. a. et n. Abuser, v. engana (chap. engañá; sine engan); tromper, distraire, amuser, en Gascogne et Limousin, v. amusa. 
Vosto cresènço vous abuso. (N. E. Es pot aplicar al catalanisme.)
C. Favre.
S' abusa, v. r. S' abuser.
I' a de richas que s' abuson. 
M. de Truchet. 
Abusa, abusat (l.), abusado, part. Abusé, abusée, trompé, trompée. 
O gus, l' as abusado. 
A. Crousillat. 
R. abus.
 
Abusage, Abusatge (l. g.), (rom. abuzatge), s. m. Action d' abuser, v. enganamen (chap. engañamén). (cas. acción de abusar, abuso, engaño.) R. abusa. 
 
Abusaguet, s. m. Jouet d' enfant (cas. juguete; chap. juguet; cat: joguina), amusette, en bas Limousin, v. demouret, jouguet.
Jano d' Abusaguet, vieille femme qui fait des contes. R. abusa, amusa.
 
Abusaire, Abusarello, Abusairo (l.), s. et adj. Celui, celle qui abuse, abuseur, trompeur, trompeuse, v. enganaire. (cas. abusón, abusador, engañador.)
Coucoun abusaire ou ambusaire (l.), flûte, cocon de mauvaise qualité, à moitié percé par la chrysalide. 
Luquet n' es rèn qu' un abusaire. 
C. Brueys.
R. abusa.
 
Abusanço, s. f. Abus, mauvais usage. R. abusa.
 
Abusiéu, abusivo, abusibo (g.), (cat. abusiu, abusiva, esp. port. it. abusivo, lat. abusivus), adj. Abusif, abusive; musard, lambin, en bas Limousin, v. musaire. R. abus.
 
Abusivamen, Abusibomen (l. g.), (cat. abusivament, esp. port. it. abusivamente), adv. Abusivement. Abuso, v. aubuso.
 
Abuso-pastou, s. m. Engoulevent, oiseau, en Gascogne, v. cabrihau, chaucho-gàrri, esquicho-grapaud. R. abusa, pastour. 
(cast. engañapastores, engañapastor; chap. engañapastós.)
Abut, abudo (eu, eue), à Toulouse, v. avé.
 
Abuta (it. buttare), v. n. et a. Quiller, tirer vers un but pour savoir qui jouera le premier, v. revesi; pousser, bousculer, v. buta. 
L' abuto e pièi s' enva. 
J. Rancher.
R. à, but.
 
Abutoun, s. m. Poussée, coup de poing (chap. puñada; cop de puñ), à Nice, v. butado, butoun. 
Es qu' à la liberta cau douna l' abutoun 
E pensa que bèn lèu vènon li sabatoun. 
J. Rancher.
De tout coustat cadun si douno d' abutoun.
ID. 
R. abuta. 
 
Abza (rom. Abzac, Apsac), n. de l. Abzac (Gironde), v. ajat. 
 
Ac, Ag, At, Au (l.), A, Bac, Bat (g.), Ba (l.), Va (m.), Oc, Goc, Ot (g. b.), (rom. hec, hoc, lat. ac, hac, hoc), pron. relat. Le, cela, en Gascogne, Guienne et Béarn, v. va, ba, hou, lou. 
Ac cau agusa, cau ac agusa, il faut l' aiguiser; ac trucara, il le frappera; 
si nou ac sap, s' il ne le sait; s' ac podes pas dire, si tu ne peux le dire; 
ac vesèn, nous le voyons; bac couneguèn, nous le connaissons; n' ac an pas boulut, ils ne l' ont pas voulu; si lou marit at sabè, si le mari le savait; qu' at sèi, je le sais; qu' at harèi, je le ferai; digats-m'at, 
dites-le-moi; jou t' ag è dit e t' ag dìsi (G. d' Astros), je te l' ai dit et te le dis (cas. yo te lo he dicho y te lo digo; chap. yo te u hay dit y te u dic);
Diéu m' a perdou (F. de Cortète), Dieu me le pardonne; sabes-oc-tu? le sais-tu? (u saps tú?; ho saps tú?)
Ac se contracte avec les infinitifs et impératifs: pèr aima-c, pour aimer cela; pèr hè-c pour le faire; pèr frounsi-c, pour le froncer; pèr da-c oc à entène, pour le donner à entendre; demando-c, demande-le; minjo-c 
mange-le. 
Aça, v. eiça; aça, v. ah! ça, ah! ço, aisso (: açò, aço, aixó).
 
Acaba, Acava (l.), Achaba (lim.), Caba (g. B.), Chaba (d.), (rom. acabar, achabar, cat. acavar) (cast. acabar; chap. acabá; acabo, acabes, acabe, acabem o acabam, acabéu o acabáu, acaben), v. a. et n. Achever, terminer, parfaire, v. assouida; finir, cesser, v. fini; dissiper tout son bien, v. aplana, manja; gourmander, réprimander, en Castrais, v. charpa. 
Acabo, commandement de marine pour ordonner à l' équipage de prendre son repas; acabo ta sieto, vide ton assiette; acabara, il mangera tout; en Camargo, i' a d' arabi que vous acabon, dans la Camargue on est dévoré par les moustiques (: cas. mosquito, mosquitos; chap. mosquit, mosquits, coí, coíns); acaben, chabam-n'en (périg.), finissons-en. 
PROV. Es foulié de coumença 
Ço que noun pos acaba. (chap. Es tontería escomensá lo que no pots acabá)
S' acaba, v. r. S' achever; achever de se ruiner, de se tuer, de se griser. 
Acaba, acabat (l.), acabado, part. et adj. Achevé, achevée; Accabat, nom de fam. lang. 
Un acaba, un homme ruiné; es acaba, c' est un homme fini, usé; acaba que siegue, sitôt fini, ceci terminé; as pancaro acaba de soufri, tu n' es pas encore au terme de tes peines; a acaba de bèn faire, il n' a jamais 
rien fait de bon. 
Acabadet, acabadeto, presque achevé, à peine achevée. R. à, cap.
 
Acabado, Acabasou (l.), Acabanço (b.), (rom. acabansa), s. f. Achèvement, fin, v. assouido. (ing. achievement; cas. el acabose, fin, final.) 
A l' acabado! cri des revendeuses pour achever le débit de leurs marchandises, et des chefs de travailleurs pour encourager leurs hommes à finir l' ouvrage; eiçò 's l' acabado, c' est la fin. R. acaba.
 
Acabadou (rom. acabador), s. m. Achevoir, outil pour achever, lieu où l' on achève. R. ababa.
 
Acabadou, Acabadouiro (rom. cat. esp. port. acabador), s. Consommateur, dissipateur, mangeur, mangeuse, v. acabaire. R. acaba. 
 
Acabaduro, Cabaduro (lim.), (rom. acabadura), s. f. Achèvement, partie où l' on achève; fil d' une autre couleur que le tisserand met au bout d' une pièce de toile, v. listo. R. acaba.
 
Acabaio, Acabalhos (l. g.), s. f. pl. Fête rustique que l' on célèbre dans le Médoc, après l' achèvement de la vendange, v. assouido, reboulo, roulado. R. acaba. (cas. Fiesta rústica que se celebra en el Médoc, después de acabar la vendimia.)
 
Acabaire, Acabarello, Acabairis (m.), Acabairo (l.), s. et adj. Celui, celle qui achève, dissipateur, dissipatrice, qui mange son bien, prodigue, (cas. como el hijo pródigo), v. degaié, manjaire. 
A pres un acabaire, elle a épousé un gaspilleur.
Fau ploura, quau? lis acabaire 
Que manjon si castèu e que bevon si mas.
AD. Dumas.
Oh! la bello vido (N. E. Leo: oh l la bello, b parece h, v do)
Que fan lis acabaire!
Soun de sèns-soucit, 
Vivon dins li plesi. 
CH. POP. 
R. acaba. 
Açabal, v. eiçavau. 
 
Murillo, hijo pródigo, vuelve

 

 
Acabala, Achabala (l. m.), (rom. cat. esp. acabalar), v. a. Meubler une ferme, la munir des bestiaux et outils nécessaires, v. abestiala, 
prouvesi.
S' acabala, v. r. Se fournir de cheptel et d' outillage aratoire; 
s' approvisionner. 
Talo, dins soun tut, se fatigo, 
Pèr s' acabala, la fournigo. 
F. D' Olivet. 
Acabala, acabalat (l.), acabalado, part. et adj. Équipé, équipée, outillé, outillée. R. à, cabau. 
Acabala, acabalga, v. acavala. 
 
Acabamen, Acabomen (l.), Achabament (d. lim.), (rom. acabamen, cat. acabament, port. acabamento, esp. acabamiento), s. m.
Achèvement, consommation, extinction, perfection, v. perfin. R. acaba. 
 
Acabani, Acabana, v. a. Incliner comme le toit d' une cabane.
S' acabani, v. r. Être en forme de cabane, se courber en ogive, v. vouta.
Acabani, Acabana, acabanado, part. et, adj. Voûté, voûtée, ogival, ogival le. (cas. ojival, de ojiva) 
Sebisso acabanado, haie penchée en avant. R. à, cabano.
 
Acabassi (S'), v. r. Se flétrir, se faner, s' user, par l' effet de l' âge, des excès ou du travail, v. abouli, afatrassi. 
Acabassi, acabassit (l.), acabassido, part. et adj. Flétri, flétrie, usé, usée,  fané, fanée. 
Femo acabassido, femme qui se laisse aller, qui néglige sa toilette. 
Adounc la vierge benesido 
De-vers la chourmo acabassido 
Soun enfant a vira. 
S. Lambert.
R. à. cabas.
Acabbat, v. à cap-bat. 
 
Acabla, Acapla (l.), (du fr.), v. a. Accabler, v. aclapa, agrasa.
La languino m' acablo. 
F. de Cortète.
Sourtès d' eici, car iéu tramble de pòu
Que l' estable
Noun vous acable.
N. Saboly.
Acabla, acablat (l.), acablado, part. et adj. Accablé, accablée. 
Lou mau que me tèn acablat.
C. Brueys.
E l' on es acablat de penos e trabals. 
A. Gaillard.
 
Acablamen, Acaplomen (l.), s. m. Accablement, v. ablasigaduro, escrancaduro, agrasamen, lassige. R. acabla.
Acabra, v. encabra; acabussa, v. cabussa; acacagna, v. escarcagna. 
 
Acacha, Acassa, Acaissa (g.), Encacha (rom. acaissar, ocaizar, trancher avec les dents), v. a. Couper net, trancher, v. abraca, escacha; ajuster, égaliser, parer, unir; arranger, agencer, adoniser, v. atrenca, alisca, couti; rompre, écraser, briser, v. cacha. 
Acacha lou bos, appareiller le bois pour le mettre en fagot; aquelo raubo t' acacho, cette robe te va bien.
S' acacha, v. r. S' ajuster, s' attifer, se soigner, s' engraisser.
Acacho-te pèr parti, fais toilette pour partir.
Acacha, acachat (l.), acachado, part. et adj. Coupé net; propre, en ordre, ajusté, orné, ornée, fringant, fringante; écrasé, brisé, brisée.
PROV. Fiho acachado 
Mié-maridado. 
Un ome acaissat de lassièro. 
J. Castela.
R. à, cais. 
 
Acachadamen, Acachadomen (l.), adv. Avec netteté, avec ordre, v. proupramen. R. acacha. 
 
Acachaduro, Acassaduro, s. f. Netteté, propreté; ajustement, toilette, v. atrencaduro. 
I' a forço acachaduro dins l' oustau, c' est une maison très bien tenue.
R. acacha. 
 
Acachouli, v. a. Cajoler, amadouer, en Rouergue, v. cachoula.
Acachouli soun calignaire, enjôler son amant.
S' acachouli, v. r. Cacher sa figure dans le sein de sa mère, en parlant d' un enfant.
Acachouli, acachoulit (l.), acachoulido, part. et adj. Cajolé, cajolée. R. acatoula. 
Acachoun, v. acatoun (d').
 
Acacia, Agacia (l.), Cacia (cat. esp. it. lat. acacia), s. m. Acacia, robinier, arbre, v. cacìo. Acacia rouge, gainier, arbre, v. avelatié.
Acadeira, v. acoudoula, aqueira, acarreira. 
 
Acadèmi, Acadèmio (l. G.), Academio (rh.), Academié (m.), (it. accademia, cat. esp. port. lat. academia), s. f. Académie, v. counsistóri. (chap. academia, consistori; cas. consistorio del Gay Saber)
L' acadèmi di Jo Flourau, l' académie des Jeux Floraux de Toulouse, la plus ancienne société littéraire de l' Europe, v. jo; on dit pourtant que, vers 1100, les Juifs avaient fondé une académie à Lunel. 
Anan faire, dóu còup, e meissoun e vendèmi: (*vendèmi no se atina)
Sian urous mai-que-mai, sòci de l' acadèmi.
F. Vidal.
(cat. Jochs Florals de Barchinona, jocs florals de Barcelona)
 
Academi, Academic (l. g.), Academico (cat. academich, esp. port. it. academico – cas. académico -, lat. academicus), adj. Académique. 
Nosto founfònio academico 
Vous a di soun alleluia. 
H. Morel. 
Li felibre tènon à taulo si sesiho academico.
ARM. PROUV.
Academicamen (cat. academicament, it. accademicamente), adv. Académiquement. (cast. académicamente; chap. académicamen) 
R. academic.
 
Academician (angl. academician), s. m. Académicien. 
L' academician Raynouard èro de Brignolo. 
ARM. PROUV.
R. academic. 
 
Academisto, s. m. Académiste, membre d' une académie de jeu, 
d' armes ou d' équitation. R. acadèmi. (cast. académico, de la RAE.)
 
Acagassouns (D'), loc. adv. A croupetons, dans les Alpes, v. agrouva. 
E se metié d' acagassouns 
Pèr las culi sout lous bouissouns. 
L. Gorlier.
R. escagassa. 
(Dans la position d' une personne accroupie, le derrière sur les talons. https://www.larousse.fr/dictionnaires/francais/%C3%A0_croupetons/20711) 
 
Acagna (cat. acanyar), v. a. Rendre indolent, v. aperesi; irriter, acharner, v. encagna. 
S' acagna (génevois s' accagner), v. r. Se laisser aller à la paresse; 
s' accroupir; s' irriter, s' acharner.
Acagna, acagnado, part. et adj. Nonchalant, nonchalante, accroupi, accroupie; acharné, acharnée. 
Lou rabot, la destrau, dins si man acagnado
De cinq jour fan pa 'no journado.
S. Lambert.
R. à, cagno. 
 
Acagnarda, Acanarda, Cagnarda, v. a. Exposer au soleil, abriter, v. abriga, arraja. 
S' acagnarda, v. r. Se mettre au soleil devant un abri; s' acagnarder, 
s' acoquiner. 
Acagnarda, acagnardado, part. Abrité au soleil. R. à, cagnard.
 
Acagnardi, v. a. Acagnarder, acoquiner, v. agourrini.
Acagnardissè, acagnardisses, acagnardis, acagnardissèn, acagnardissès, acagnardisson.
S' acagnardi, v. r. S' habituer à prendre le soleil, s' acoquiner.
Acacnardi, acagnardit (l.), acagnardido, acacnardido, part. et adj. Acagnardé, acagnardée. 
Acagnardi coume un chin, acagnardit coumo un gous (l.), 
fainéant comme un chien. R. à, cagnard.
Acahut, v. aquedu. 
 
Acaian, Acaiano (it. Acajano), adj. et s. Achéen, enne, nom de peuple. R. Acaio.
 
Acalauda, Acalhauda (l.), v. a. Poursuivre à coups de cailloux, lapider, injurier publiquement, v. acoudoula, aqueira. (chap. Códol, códul, acodolá, lapidá, de lapide : pedra; cast. lapidar, apedrear.)
Cridarai coumo un sourd, vous acalhaudarai. 
J. Azaïs. 
T' espoumpisses d' avedre acalhaudat uno republico.
X. de Ricard. 
R. à, caiau. 
 
Acaio (cat. lat. Achaia), s. f. L' Achaïe, province de Grèce. 
Prince d' Acaio, prince d' Achaïe, titre que portaient les fils des rois de Naples, comtes de Provence.
Acaira, v. aqueira; acaira, v. esqueira; acaissa, v. acacha; acaissa, v. agassa.
 
Acajou (port. acajú, esp. acayoiba, malais kayou, bois), s. m. Acajou.
Moble d' acajou, meuble en acajou.
 
Acala (esp. acallar), v. a. Abriter, butter, protéger, v. abriga, acela; tasser, presser, v. quicha; apaiser, calmer, v. abauca. 
Acala sa nisado, couvrir sa nichée de ses ailes; acala la caiado, presser le caillé avec les mains.
Lou loup e l' elefant
Avien talent, e res pèr acala sa fam.
P. de Gembloux.
S' acala, s' acalha (g.), v. r. S' abriter; * se calmer, se taire.
Lou vent s' acalo, le vent s' apaise.
E se sa maire me crido, 
S' acalara, santa-Diéu! 
A. Rigaud. 
Acala, acalat (l.), acalado, part. et adj. Abrité, apaisé, abritée, apaisée. 
Digats-me lou boun mont e serèi acalat.
A. Gaillard.
R. à, calo.
 
Acalaire, Acalarello, Acalairo, s. Celui, celle qui abrite, tasse ou apaise, v. abrigaire, R. acala.
 
Acalamen, s. m. Mise à l' abri; tassement, pressée; apaisement, v. abaucamen. R. acala. 
Acalfura, v. escaufura. 
 
Acalignassi (S'), S' Acaligni, v. r. S' adonner aux fréquentations amoureuses (N. E. a ca l' Ignaci), v. fringa.
Acalignassi, acarignassi (m.), ido, part. et adj. Qui a une intrigue d' amour, amouraché, amourachée, v. fringarèu. 
Calendau. 
R. à, caligna, calino. (chap. calina, calorina; passió, va calén, calenta.)
 
Acalina, Achalina (lim.), Achalena, Achanela (metátesis) (b. lim.), (rom. acalinar), v. a. Échauffer (cat. escalfar), attacher fortement, v. afisca, engalina. 
S' acalina, v. r. S' échauffer à quelque chose, s' appliquer, s' attacher à une occupation. 
Acalina, acalinat (l.), acalinado, part. et adj. Attaché, passionné, appliqué, attachée, passionnée, appliquée. R. à, calino.
 
Acaloura, Acalouna (l.), Acaura (niç.), Achaura (l.), Acharla (lim.), Achaua (bord.) (rom. acalorar, acalivar, cat. esp. acalorar, it. accalorare), v. a. Échauffer, donner de la chaleur, v. escaufa, escaufura, escalouri. (chap. acalorá; yo me acaloro, acalores, acalore, acalorem o acaloram, acaloréu o caloráu, acaloren.)
E la tèndro bestiolo
Acalouro e cubris 
L' umblo paiolo. 
S. Lambert.
S' acaloura, v. r. S' échauffer, se mettre à la chaleur.
Lou tèms s' acalouro pas gaire, le temps ne se radoucit guères.
Acaloura, acalourat (l.), acalourado, part. et adj. Échauffé, échauffée, qui a chaud pour être trop couvert. 
(chap. acalorat, acalorada, qui té caló per está mol cubert.)
D' aquel enguènt puissant n' a doui vas acaurat. 
J. Rancher.
R. à, calour. (chap. caló.)
 
Acalourant, Acharlant (lim.), anto, adj. Échauffant, étouffant de chaleur, v. escaufant, caudinas. R. acaloura.
Acalustra, v. escalustra. 
 
Acamaia, v. a. Accoster, v. abourda. 
Adounc qu' ounestamen l' aguèt acamaiat. 
P. de Gembloux.
R. à, camai. 
 
Acamba, Acama (b.), v. a. Mettre à califourchon, v. acavala; enjamber, v. encamba; laisser les jambes libres à un enfant, en Gascogne, v. douna li pèd. 
Acamba, acambat (l.), acamat (bord.), acamado, part. et adj. A califourchon.
Bèn acamba, bien jambé, v. emboutela. 
R. à, cambo.
 
Acambarada (S'), s' Acamarada, v. r. Se faire camarade, devenir compagnon, v. amiga, assoucia. (chap. amigá, assossiá)
S' acambarado emé quau que siegue, il se lie avec le premier venu. (chap. Ell se ajunte en consevol que sigue.)
R. à, cambarado. 
 
Acamina, Achamina (d.), (rom. acaminar), v. a. Acheminer, v. adraia, avia, encamina; mettre en train, v. atrina; mettre en fuite, chasser, v. coussaia. (chap. acaminá, encaminá, pendre camí, fé camí; yo me acamino, acamines, acamine, acaminem o acaminam, acaminéu o acamináu, acaminen.) 
S' acamina, v. r. S' acheminer, se diriger, s' avancer, se hâter; parvenir. 
Li grand s' acaminon toujour, les grands font toujours leur chemin.
Aici moussu Birat que vès nous s' acamino.
H. Birat. 
Acamina, acaminat (l.), acaminado, part. et adj. Acheminé, empressé, acheminée, empressée, en train. R. à, camin. (chap. lo camí, novela de Miguel Delibes, traduída al chapurriau.)
 
lo camí, novela de Miguel Delibes, traduída al chapurriau

 

 
Acaminaire, Acaminarello, Acaminairis, s. et adj. Celui, celle qui achemine; guide, soutien, protecteur, trice, v. menaire. R. acamina. (esp. encaminador, encaminadora; guía; protector, protectora; chap. encaminadó, que encamine; encaminá: encamino, encamines, encamine, encaminem o encaminam, encaminéu o encamináu, encaminen; protectó, protectora.)
 
Acaminamen, s. m. Acheminement, v. aviamen. R. acamina
Açamount, v. eiçamount. (chap. acaminamén, encaminamén.) 
 
Acamp, Achamp (a.), (rom. acamp), s. m. Ramas, réunion, assemblée, v. rabai; abcès, v. apoustemiduro, amasso.
Faire l' acamp, se réunir pour frayer, en parlant des poissons. 
Calèndo es l' acamp di famiho.
A. Tavan.
R. acampa. 
 
Acampa, Achampa (a.), (rom. cat. acampar), (chap. acampá) v. a. et n. Amasser, cueillir; ramasser, recueillir, v. cuieic; acquérir, entasser, économiser, gagner, v. rabaia; réunir, assembler, v. assembla; transporter, charrier, v. carreja; chasser, mettre en fuite, v. campeja; augmenter, croître, v. crèisse; aboutir, abcéder, v. abragui.
Acampa de vièure, amasser du bien; acampa li carto, relever les cartes; acampa de graisso, de forço, prendre de l' embonpoint, des forces; acampa de sèn (seny, señ), prendre du bon sens; acampa sa car, acampa sis os, se relever d' une chute; acampa fam, gagner de l' appétit; acampa set, devenir altéré; acampa fre, être saisi par le froid; acampa som, tomber dans le sommeil; acampa querèlo, prendre querelle; li fedo acampon de lano, la laine des brebis commence à croître; (la llana de les ovelles escomense a creixe); s' acampa d' ounour, acquérir de l' honneur; acampo acò souto l' envans, transporte cela sous le hangar; moun det acampo, mon doigt apostume. 
Pèr acampa l' óubrage, 
Dóu tèms fau eissuga l' óutrage. 
Mirèio. 
Dins un jardin de rèi m' acampavon de flour.
J. Roumanille. 
Grand rèbe acampo lou bonur, pichou rèbe toujour l' atiro,
J. Jasmin. 
grand rêve chasse le bonheur, petit rêve l' attire toujours.
PROV. Anen plan e acampen bèn, 
ne nous hâtons pas et amassons bien tout (Rabelais).
- Quau pago, acampo.
- Fòu desiron, sage acampon.
S' acampa, v. r. S' amasser, se réunir, se rassembler; se relever d' une chute; revenir au gite, rentrer chez soi; se procurer, v. achabi. 
Faire acampa lou mounde, faira amasser la foule; aquèli blad s' acampon, ces blés s' épaississent; acampo-te 'no femo, cherche une femme; s' acampara mies que d' òli, il se relèvera bien tout seul, en parlant de quelqu'un qui tombe; acampas-vous lèu, rentrez bientôt. 
PROV. La fiero sara bello, li marchand s' acampon, 
la foire sera bonne, les marchands s' assemblent. 
(chap. La fira sirá bona, los marcháns, venedós, se ajunten.)
Acampas-vous, jouvènt, aliscas-vous, fiheto. 
F. Vidal.
Acampa, acampat (l.), acampado, part. et adj. Amassé, amassée, recueilli, recueillie, réuni, réunie, rentré, rentrée.
Ma fiho s' es pancaro acampado, ma fille n' est pas encore rentrée.
R. à, camp.
 
Acampado, Acampat (l.), s. Ce qu' on amasse en une fois, cueillette (chap. cullita, cullida), ramassis, réunion, recueil (cat. recull), v. amassadis, rejouncho, rabaiado. 
L' acampado dis iòu, la collecte des oeufs, que les garçons des villages font le mardi gras, v. carementreto. 
Calèndo es la bello soupado,
Quand degun manco à l' acampado.
A. Tavan.
R. acampa.
Acampadou, s. m. Lieu où l' on amasse, lieu de réunion, v. amassadou. R. acampa.
 
Acampadou, Acampadouiro, s. Ramasseur, thésauriseur, thésauriseuse, dont la passion est d' amasser, v. acampaire, amassadou.
PROV. A bon acampadou
Bon escampadou. 
R. acampa. 
(chap. a bon acampadó : arreplegadó, aclaperadó, acumuladó, tessorero, amassadó, bon escampadó.)
 
Acampaduro, s. f . Apostume, mal d' aventure, v. apoustemiduro, gor. R. acampa.
 
Acampage, Acampàgi (m.), s. m. Action d' amasser, de recueillir, de réunir, de charrier, de chasser, v. amassage. 
L' acampage de flous que n' as ta faudalado. 
A. Arnavielle. 
R. acampa. 
 
Acampagnardi (S'), v. r. Devenir campagnard, prendre du goût pour la vie rurale, v. apaïsani. R. à, campagnard.
 
Acampaire, Acamparello, Acampairis, Acampairo, s. et adj. Celui, celle qui amasse, qui recueille, qui accroît sa fortune, v. rabaiaire. 
Acampaire de garbo, celui qui ramasse les gerbes. 
(chap. Arreplegadó de garbes.)
PROV. A paire acampaire 
Enfant escampaire, (chap. A pare acumuladó, fill, infán, escampadó.)
ou 
Après un acampaire 
Arribo un escampaire.
R. acampa. 
(N. E. chap. Vore después del Rey Charles le Sage qué va passá.)
 
Acampamen (cat. acampament), s. m. Amas d' humeurs, pléthore, v. amas.
Acò n' èro qu' un acampamen, disent les femmes qui, après une suppression des règles, éprouvent une perte considérable. R. acampa.
 
Acampassi (S'), S' Achampassi (a.), Champesi (lim.), v. r. Devenir inculte, v. ermassi, trescampa. (N. E. champ, camp; campo.)
Acampassi, Acampassido, part. et adj. Inculte. R. à, campas.
 
Acampat, s. m. Ce qui est amassé, épargne, économies, v. espargne; cueillette, ramassis, v. acampado.
Aro vièu sus l' acampat, maintenant il vit de ce qu' il a gagné. R. acampa. 
Acampeira, v. champeira; acampeja, v. campeja.
 
Acampestri (S'), S' Achampestri (a ), v. r. Tomber en friche, devenir inculte, v. ermassi, achampi, trescampa. 
Acampestri, acampestrit (l.), acampestrido, part. et adj. Tombé en friche, inculte. 
Acampestrido e secarouso, 
L' inmènso Crau, la Crau peirouso
Au soulèu pau à pau se vesié destapa.
Mirèio. 
R. à, campèstre. 
 
Acampestrimen, s. m. Abandon à l' état inculte; état d' une terre en friche. R. acampestri. 
 
Acampo, Campo, s. f. Poursuite, chasse, combat à coups de pierres, en Languedoc, v. aqueirado. 
Douna l' acampo, donner la chasse; à l' acampo! à l' acampo! cri de guerre des enfants qui se battent avec la fronde, v. tabò. 
Entourat de roumans qu' abioi toujour en campo, 
J. Jasmin. 
entouré de romans que j' avais toujours sous la main.
Malos, paquets, tout èro en campo,
ID. 
malles, paquets, tout était en mouvement, R. acampa.
 
Acampo-bóuso, s. Ramasseur de crottin, v. bóusié. 
Istarié d' agi 'nsin emb un acampo-bóuso! 
A. Arnavielle. 
R. acampa, bòuso.
 
Acampo-bren-escampo-farino, s. m. Celui qui fait de petites économies et de grandes prodigalités, estrech au bren e larg à la farino. R. acampa, bren, escampa, farino.
Acampòu (d') pour d' enca 'n pau, à Nice.
 
Acana, Decana (m.), Achana, Dechana (a.), (b. lat. acanare), v. a. Abattre les olives avec un roseau, gauler les fruits, v. abala, caneja, escoudre, toumba; fronder; insulter, injurier, v. esqueireja; tromper, enjôler, v. engana.
Acana lis amelo, li nose, gauler les amandes, les noix; acana l' enemi, mitrailler, terrasser l' ennemi. (chap. Fé baixá en una batolla – o en una caña - : amela, ameles; anou, anous, oliva, olives.)
Quau n' acano fai d' argènt.
J.-B. Nalis.
Em' uno chico sus lou nas,
Souvèntei-fes leis acanas.
M. Bourrelly. 
E coumo bravamen acanon, las drouletos! 
M. Faure. 
Acana, acanat (l.), acanado, part. Gaulé, gaulée. R. à, cano.
 
Acanado, s. f. Ce qu' on gaule en une fois; époque où l' on gaule les fruits. R. acana.
 
Acanadouiro, Achanavouiro et Chanouiro (a.), s. f. Gaule pour abattre les fruits, v. gimble, jorg; fronde, v. foundo. 
Sèmblo uno acanadouiro, dit-on d' une personne trop grande. R. acana. 
(chap. Pareix, se assemelle a una batolla; verbo abatollá; yo abatollo, abatolles, abatolle, abatollem o abatollam, abatolléu o abatolláu, abatollen.)
 
Acanage, Acanàgi (m.), s. m. Action de gauler les fruits, v. abalage. 
R. acana.
 
Acanaire, Achanaire et Dechanaire (a.), arello, airo, s. Celui, celle qui gaule, v. abalaire; frondeur, v. foundejaire. 
La grelo que dins un istant
Toumbo mai de nose e d' amelo
Qu' un acanaire dins sèt an.
A. Autheman. 
R. acana.
 
Acanala (cat. acanalar), v. a. Canaliser, diriger l' eau par un canal, v. arriala, besala. (cas. canalizar, acanalar; de canal.) (chap. acanalá, canalisá, dirigí l' aigua per un canal.)
Acanala, acanalat (l.), acanalado, part. et adj. Canalisé, canalisée, qui suit un canal. R. à, canau. 
Acanarda, v. acagnarda; acanau, v. canau; acance, acànci, v. cance; acando, v. cando. 
 
Acandoula, Acandoura (m.), Acandouria (Var), Achandoura (a.), v. a. Achalander, v. apratica, aparrouquia; abonner, v. abouna, apountana. 
S' acandoula, v. r. S' abonner, v. afeva. 
Acandoula, acandoulado, part. et adj. Achalandé; abonné, achalandée, abonnée. R. à, cando.
 
Acandoulaire, Acandoularello, Acandoulairo, S. et adj. Qui achalande, qui amène des pratiques. R. acandoula.
 
Acanèio, Canèio, Aquèino (g.), (b. lat. haqueneya, esp. cat. hacanea, angl. hackney), s. f. Haquenée, v. faco.
Es vengu sus l' acanèio de sant Francès, 
il est venu sur la haquenée des Cordeliers, à pied.
(cas. Ha venido con el coche de San Fernando, un ratito a pie y el otro andando.)
Sus l' aquèino de nostre chicou, à pèd. 
P. Goudelin.
Acani, v. agani. 
 
Acanissa (b. lat. acannizare, esp. encarnizar - azuzar), v. a. Exciter un chien, mettre en fureur, haler, v. ahissa, bourra; gauler les arbres, v. acana.
Vous acanissaran à còup de cagatroues. 
Lou Tron de l' Èr.
Fa deganissa, faire endêver. 
S' acanissa, v. r. Se lever contre quelqu'un avec colère. R. à, canisso. 
 
Acantari, Acantairit (l.), Acantarido, Acantairido, adj. Toujours prêt à chanter, en train de chanter, v. cantarèu. R. à, canta. 
 
Acantela (rom. acantelar), v. a. Poser de champ, sur le côté; écorner, v. embreca. R. à, cantèu. 
Acanti, v. escanti. 
 
Acantin (lat. acanthinus, épineux), s. m. Chardon bénit, plante, v. cardoun, babis, gafo-l'ase. R. acanto.
 
Acanto (esp. it. acanto, cat. lat. acanthus), s. f. Acanthe, branc-ursine, plante, v. pato-d'ourse. 
Acanto espinouso, acanthe épineuse; fueio d' acanto, feuille d' acanthe. (cas. hojas de acanto, arquitectura.)
 
Acantouna (cat. esp. acantonar, port. acantoar, it. accantonare), v. a. Pousser, cacher dans un coin, rencogner, acculer; mettre au pied du mur; tirer à l' écart; cantonner des troupes; écoinçonner un mur, y placer l' écoinçon, la pierre angulaire, v. acoufina, ramba, sousqueira. 
Quand pòu vous acantouna, lorsqu' il peut vous rencontrer dans un coin. 
S' acantouna, se racantouna, v. r. Se cacher dans un coin, s' acculer. 
Vers la jasso à mouloun lou troupèu s' acantouno. 
T. Aubanel. 
Acantouna, acantounat (l. niç.), acantounado, part. et adj. Acculé, rencogné, acculée, rencognée. (chap. arraconat, racó, acantonat, cantó.)
Descuerbe acantounat un enorme gourbin. 
J. Rancher.
R. à, cantoun. 
 
Acapa, v. a. Cacher sous une cape, v. amanta.
Acapa, acapado, part. Caché, cachée, blotti, blottie. R. à, capo.
 
Acaparra (cat. esp. acaparrar), v. a. Couvrir d' un manteau, envelopper, v. amantoula; accaparer, v. encaparra.
S' acaparra de soun mantèu, s' envelopper de son manteau; s' acaparro pas, il n' est pas permis d' accaparer; acaparrado dins un chale, enveloppée d' un châle. R. à, capo, caparro. 
Acaparraire, v. encaparraire; acaparramen, v. encaparramen; acapbat, v. cap-bal; acapera, acapla, v. encapela. 
 
Acapi, v. a. Apprendre, à Nice, v. aprendre; comprendre, v. coumprendre. (it. capire; cas. entender, comprender; chap. adependre, compendre.)
La musico es coumo la fremo: pèr bèn l' acapi, la fau aima.
J.-B. Toselli. 
R. à, capi. 
 
Acapiala, v. a. Prendre dans un filet, en Rouergue, v. afielata. 
Trases toun esparbièl
Pèr nous acapiala joust aquelo rantelo.
A. Villié.
R. à, capial. 
Acapita, v. capita; acapla, v. acabla; acapladuro, v. aclapaduro. 
 
Acapouni (S'), v. r. S' acoquiner, s' acagnarder, se pervertir, v. degaia. 
Acapouni, acapounit (l.), acapounido, part. et adj. Acoquiné, acoquinée; apeuré, apeurée; devenu fripon.
Lou bouèmi acapounit.
X. de Ricard. 
R. à, capoun. 
Acapriça, v. encapriça; acapsus, v. cap-sus; acapta, v. acata; acapte, v. acate.
 
Acara (cat. esp. acarar, port. acarear), v. a. Confronter, mettre en présence, v. counfrounta; (cast. + confrontar, carear, careo) mettre un fusil en joue, v. agauta. (chap. encará: yo me encaro, encares, encare, encarem o encaram, encaréu o encaráu, encaren.)
Acara, acarat (l.), acarado, part. Confronté, ée. R. à, caro.
 
Acaralha (S'), v. r. Se chauffer à la flamme, à la partie la plus vive du feu, en Gascogne, v. tourroulha. (chap. escofás a la flama, a la part mes viva o calenta del foc – aon es lo foc mes viu.)
En bèt s' acaralha, 
G. D' Astros. 
en se câlinant au feu. R. à, caral.  
 
Acaramen (port. acareamento), s. m. Confrontation, v. counfrountacioun. R. acara.
 
Acarcaveli (S'), v. r. Tomber dans la décrépitude, en Languedoc, 
v. acorcoussouni. (cast. Volverse carca, decrépito; decrepitud.)
 
Acarcaveli, Acarcavieli, Carcavielit (l.), ido, part. et adj. Décrépit, décrépite, cassé, cassée, branlant de vieillesse ou de vétusté
Moble acarcaveli, meuble disjoint; es touto acarcavelido, elle est toute cassée. R. à, carcavièi, cascavèu. 
Acarèu, aphér. de macarèu. 
 
Acari, Acarias, n. p. Accary, Acarie, Acariès, Accarile, Acaria, Accarias, Carias, Carrias, Chairias, noms de famille dauphinois qu' on peut rapporter au latin aquarius, fontainier, ou bien aux Quariates, peuple gaulois qui habitait les Alpes, v. Queiras.
 
Acariastre, Acariastro, adj. et s. Acariâtre, v. charpinous, encaraire. 
Avié lou biais un pau acariastre. 
Isclo d' or.
R. acara.
Acarignassi, v. acalignassi. 
 
Acarna, Acarni, Acharna (a.), Acharni (lim.), (it. accarnare, accarnire), v. a. Acharner, exciter; donner le goût de la chair; pourvoir de viande, v. acarnassi. 
Acarna l' espitau, fournir la viande de boucherie de l' hôpital. 
S' acarna, s' acarni, v. r. S' acharner, s' irriter. 
Car sus elo li gus semblavon s' acarni.
F. Gras.
Acarna, acarnat (l.), acarnado, part. et adj. Acharné, acharnée.
E fan uno guerro acarnado (chap. Y fan una guerra encarnisada)
A nostro lengo tant mannado.
A. Mir.
R. à, carn. 
 
Acarnamen, Acharnamen (a.), g. m. Acharnement, v. achinimen. 
L' infatigable acharnamen. 
C. Favre.
R. acarna.
 
Acarnassi, Encarnassi (l.), Carnassi (rom. acarnacir, esp. encarnizar), v. a. Habituer à manger de la chair; acharner, v. acarna.
S' acarnassi, v. r. S' habituer à la chair, s' acharner.
S' aprocharon de l' ost de Carlemayne et aqui se van acarnassir. 
Tersin. 
Acarnassi, acarnassit (l.), acarnassido, part. et adj. Habitué à la chair, avide de chair ou de viande; acharné, acharnée. 
Li porc acarnassi soun dangeirous, les porcs nourris de viande sont dangereux. (ing. The porks nourrished with meat are dangerous)
Ounte cabusso acarnassido 
Aquelo escarrado d' arpians?
G. Azaïs. 
R. à, carnasso. 
 
Acarougnadi, Agaurignadi (l.), v. a. Rendre charogne, acoquiner, v. agourrini.
S' acarougnadi, v. r. Devenir rosse. 
 
Acarougnadi, Acarougnadit (l.), Acarougnadido, part. et adj. Acoquiné, acoquinée, paresseux, paresseuse. R. à, carougnado. 
 
Acarrali, v. a. Creuser des ornières dans un chemin. 
S' acarrali, v. r. Se remplir d' ornières.
Acarrali, acarralit (l.), acarralido, part. et adj. Plein d' ornières; foulé après la pluie. R. à, carrau. (chap. regall, regallá.)
 
Acarreira, v. a. Conduire ou loger dans une rue; acheminer, v. encarreira. (carrera, calle, carrer, carré, carraria)
Acarrèire, Acarrèires, Acarrèiro, Acarreiran, Acarreiras, Acarrèiron.
Se bèn acarreira, se loger dans une bonne rue; es mau acarreirado, elle habite un vilain quartier. R. à, carriero.
 
Acarreira, Acarrela, Acadeira, v. a. Fronder, lapider, chasser à coups de pierres, v. aqueira, esqueireja.
Acarrelle, Acarrelles, Acarrello, Acarrelan, Acarrelas, Acarrellon. 
S' acarrela, v. r. Se battre à coups de pierres. R. à, carrèu. 
 
Acarreiradou, s. m. Lieu où l' on se rendait pour s' exercer à la fronde ou pour se battre à coups de pierres, v. aqueirado, esqueirejado. 
R. acarreira.
Acarustra, v. escalustra. 
 
Acasa, Acasi (l.), Casi (rom. acazar, accasar, it. accasare), v. a. Établir, caser, marier, v. marida; enfermer, v. embarra; attirer dans ses intérêts, v. atira; acquérir, procurer, réserver, v. aquesi. 
S' acasa, s' acasi, v. r. S' établir, se marier. (chap. casá, casás: yo me caso, te cases, se case, mos casem o casam, tos caséu o casáu, se casen.)
Que lous Trouians un jour s' enangon acasi
Al païs italian.
J. de Valès.
Que s' aquel rèi vol se casi, 
Troubara rèinos tant aimablos
Que saurra pas quino causi.
Debar. 
Acasa, acasit (l.), acasado, acasido, part. et adj. Établi, établie; marié, mariée, casé, casée; enclos, enclose. 
La toustouno acasido en despièit des renouses.
Miral Moundi. 
R. à, caso.
 
Acasamen (it. accasamento, b. lat. accasamentum), s. m. Établissement, v. establimen. R. acasa.
 

 

 

Acasela, v. a. Empiler, en Rouergue, v. empiela. 
Acaselle, Acaselles, Acasello, Acaselan, Acaselas, Acasellon. 
Acaselat, acaselado, part. Empilé, empilée. R. à, casello. 
 
Acassa, v. a. Prendre à la chasse, attraper (chap. acassá, enchampá), v. arrapa, aganta; chasser, poursuivre, v. coucha; pour arranger, parer, v. acacha, pour couvrir, celer, v. acata. 
Acassa de niero, attraper des puces; un tèms acasso l' autre, après un temps il en vient un autre; m' acassaras pas pus (Bigot), tu ne m' y prendras plus.
Acassa, acassat (l.), acassado, part. et adj. Attrapé, attrapée, pris, prise; Acassa, nom de fam. prov. R. à, casso. 
Acassaduro, v. acachaduro; acasso, v. agasso.
 
Acastiha, Acastilha (l. g), (esp. acastillar, port. acastellar - acastelhar, it. accastellare), v. a. t. de mar. Accastiller, v. castela. 
Acastiha, Acastihado, part. et adj. Accastillé, accastillée, accompagné de ses deux châteaux, en parlant d' un vaisseau. R. à, castèu. (castell, chastel, castel, château, castello, castelho, castiello, castrum &c.) 
 
Acastihage, Acastihàgi (m.), (esp. acastillaje), s. m. Accastillage. 
R. acastiha.
 
Acata, Cata (lim. auv.), Acassa (d. Velay), (cat. acatar, fr. cacher),
v. a. Couvrir, celer, cacher, dissimuler, protéger, v. aclata, amaga (chap. amagá), curbi; enfouir, butter, v. enterra (chap. enterrá); abaisser, v. beissa (chap. baixá, baissá). 
Acata lou fiò, couvrir le feu; acata 'no fauto, cacher une faute; acato-me bèn, couvre-moi bien; acata lou cap, baisser la tête. (chap. acachá lo cap, baixá, abaixá; acacho, acaches, acache, acachem o acacham, acachéu o acacháu, acachen.)
Acatats açabal un regard de vostre èl. 
A. Mir.
Pèr acata si petoun.
B. Chalvet. 
S' a fre, l' enfant,
L' acatarai, pechaire!
L. Roumieux.
PROV. Entre Nosto-Damo de mars veni,
Acato lou fiò, e vai-t'en dourmi.
S' acata, v. r. Se couvrir, se tapir sous ses couvertures; se baisser, se courber, se taire; s' abaisser, s' humilier.
En m' acatant, m' a toumba de la pòchi, en me courbant, cela m' est tombé de la poche. 
Acata, acatat (l.), acatado, part. et adj. Couvert, couverte; dissimulé, dissimulée, humble; baissé, baissée.
Lou mort es acata, le cadavre est enterré: n' i' a terro acatado, la terre en est jonchée; parlaras se 'n cop lou fiò 's acata, tu auras la parole après le couvre-feu, se dit à un enfant; es un acata, c' est un sournois. 
R. à, cat, ato, coi. 
 
Acata, Cata (Menton), (rom. cat. esp. acaptar, it. accattare, b. lat. accaptare), v. a. Donner à emphytéose, (enfiteusis; enfiteutas) v. apensiouna: acheter, v. achata. R. acate.
 
Acatado, s. f. Ce qu' on couvre en une fois. R. acata.
 
Acatadou, Catadou (g.), s. m. Couvercle, v. curbecèu. R. acata.
 
Acatage, Acatàgi (m.), Acatatge (l. g.), s. m. Action de couvrir; couverture, v. cuberto.
Ai trop d' acatage, mon lit est trop couvert.
Toujour de soun coustat póutiron l' acatage. 
A. Bigot. 
Anen, quistas pertout, pourtas-li d' acatàgi. 
Emery. 
R. acata.
 
Acataire, Acatarello, Acatairo, s. et adj. Celui, celle qui couvre, cache, dissimule, v. mato.
Siéu crentous, siéu foneço acataire. 
J. Caulet. 
R. acata.
 
Acatamen, Acatomen (l.), s. m. Action de couvrir, de cacher, d' être caché; abaissement, v. abeissamen.
Al noum de l' acatamen e de l' escurino. (chap. escurina; cas. oscuridad) 
A. Fourès.
R. acata. 
 
Acate, Achate, Achapte et Achaptèl. (l.), (rom. acapte, achapte, capte, lat. acapitum), s. m. Acapte, droit qu' on payait au seigneur pour l' investiture emphytéotique: emphytéose, v. enfiteòsi, reacate, aubergamen. 
Lis Acate, les Accates, village de la banlieue de Marseille qui prit son nom de baux emphytéotiques établis par Jacques de Forbin. 
Rèire-acate, arrière-acapte.