Mostrando las entradas para la consulta farmassia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta farmassia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de julio de 2026

Temptar, Temptacio, Temptament, Temptaire, Attentar, Ten, Tin, Tendre

Temptar, v., lat. tentare, tenter.
Qu' el diables no ns puesca temptar. Brev. d'amor, fol. 20.
(chap. Que lo dimoni (diable) no mos pugue tentá.)
Que le diable ne nous puisse tenter.
Cant lo temptayres nos tempta. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Cuan lo tentadó - tentaire - mos tente.)
Quand le tentateur nous tente.
ANC. CAT. Temptar. CAT. MOD. ESP. PORT. Tentar. IT. Tentare. 
(chap. Tentá : tento, tentes, tente, tentem o tentam, tentéu o tentáu, tenten; tentat, tentats, tentada, tentades; tentaré; tentaría; si yo tentara.)

embutí al dimoni al infern, chapurriau; Temptar, v., lat. tentare, tenter.

2. Temptacio, Temptatio, Tentacio, Tentacion, s. f., lat. tentacionem, tentation.
Non pogram lur temptacios
Sofrir. 
Brev. d'amor, fol. 24.
Nous ne pourrions leurs tentations souffrir.
Met lo en temptacio. V. et Vert., fol. 11.
Le met en tentation.
Que no intres en tentacion. Hist. de la Bible en prov., fol. 60.
Que tu n'entres pas en tentation.
ANC. CAT. Temptació. CAT. MOD. Tentació. ESP. Tentación. PORT. Tentação. 
IT. Tentazione. (chap. Tentassió, tentassions.)

3. Temptament, Temptamen, s. m., lat. tentamentum, tentation, tentative.
Toz los temptamens del diable. Trad. de Bède, fol. 17.
(chap. Tots los tentamens del diable o dimoni.)
Toutes les tentations du diable.
IT. Tentamento. (chap. Tentamén, tentamens.)

4. Temptaire, Temptayre, Tentador, adj., lat. tentator, tentateur.
Diables es totz temps temptayres. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Lo diable o dimoni es tots tems (sempre, seguit) tentaire o tentadó.)
Le diable est (en) tout temps tentateur.
Subst. Cant lo temptayres nos tempta. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Cuan lo tentaire o tentadó mos tente.)
Quand le tentateur nous tente.
CAT. ESP. PORT. Tentador. IT. Tentatore. (chap. tentaire, tentaires; tentadó, tentadós; tentadora, tentadores.)

5. Attentar, v., lat. attentare, attenter.
Injustamen o senes causa si attentava. 
Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 151.
Injustement ou sans cause s'il attentait.
CAT. ESP. Atentar. PORT. Attentar. IT. Attentare. (chap. Atentá : atento, atentes, atente, atentem o atentam, atentéu o atentáu, atenten; atentat, atentats, atentada, atentades; atentaré; atentaría; si yo atentara contra los amics dels etarres me diríen terroriste; aixina es la política.)

Ten, Tin, s. m., lat. tempus, tempe, partie de la tête.
Per tens, l' esprit animal si expan als nervis sensitius.
Eluc. de las propr., fol. 39.
Par les tempes, l'esprit animal s'étend aux nerfs sensitifs.
Lo feri al tin de costa l' aurelha. Cat. dels apost. de Roma, fol. 130.
(chap. Lo va ferí al tin (os temporal) contra la orella.)
Le frappa à la tempe de contre l'oreille.
(chap. Tin, tins; ten, tens; os temporal, ossos temporals; pulsera - vore Pols.)

2. Templar, s. m., tempe.
Del templar senestre entro al templar destre. Trad. d'Albucasis, fol. 14.
(chap. Del temporal esquerro hasta lo temporal dret; senestre : zurdo, esquerro; destre : diestro : dret, de la dreta.)
De la tempe gauche jusqu'à la tempe droite.

3. Templa, s. f., lat. tempora, tempe.
Am dos cauteris sobre doas templas. Trad. d'Albucasis, fol. 4.
Avec deux cautères sur les deux tempes.
IT. Tempia. (chap. Temporal, temporals - os, ossos; vore Pulsera, pulseres. ESP. Hueso temporal.)

Tendre, v., lat. tendere, tendre, étendre, bander, étaler, déployer.
Dieus, lo reys, sap s' arbalesta tendre. 
G. Faidit: Cascus hom.
Dieu, le roi, sait son arbalète tendre.
De mercier e de sabatier e de tot tendier estranh que tenda.
Tit. de 1246. Arch. du Roy., comtes de Toulouse.
De mercier et de cordonnier et de tout étalagiste étranger qui étale.
- Dresser des tentes.
Pausero se costa Sant Felitz, et aqui elhs se tendero. Philomena.
(chap. Se van posá al costat de San Félix, y aquí (allí) van pará les tendes.)
Se placèrent contre Saint-Félix, et là ils se dressèrent des tentes.
- Dresser des piéges.
Ieu saupra gent tendre,
E penre ors o laupart.
Hugues de la Bachelerie: Per grazir.
Je saurais bien tendre, et prendre ours ou léopard.
- Viser à, se diriger vers, s'appliquer à.
Loc. Vas l' albert tenc de son vassalh, (albert : alberc)
En Bascol.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Il se dirigea vers la demeure de son vassal, le seigneur Bascol.
Cel que tenc vas s' amia. 
T. de Lanfranc Cigala et de (Guillelmine) Guillaumine de Roziers: Guilelma.
Celui qui se dirigea vers son amie.
Loc. fig. Toza, tal fazenda
Ai qu' obs m' es que y tenda.
G. Riquier: Gaya pastorella.
Fillette, j'ai telle affaire que besoin m'est que je m'y applique.
Part. pas. Dieus ten son arc tendut.
P. Cardinal: Razos es.
Dieu tient son arc tendu.
Quan lay aura son trap tendut.
Bertrand de Born: Lo coms.
Quand là il aura sa tente tendue.
Can la ost fonc tenduda entorn lo castel.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 7.
Quand l'armée fut déployée autour du château.
CAT. Tendre. ESP. PORT. Tender. IT. Tendere. (chap. Tendre; estendre o extendre; pará una tenda.)

2. Tendemen, s. m., tension.
Prov. Arc frain tendemens, et alaschamens, coratge. Trad. de Bède, fol. 3.
Tension brise arc, et relâchement, courage.
3. Tendier, s. m., tendeur, étalagiste.
De mercier e de sabatier e de tot tendier estranh que tenda.
Tit. de 1246. Arch. du Roy., Comtes de Toulouse.
De mercier et de cordonnier et de tout étalagiste étranger qui étale.
CAT. Tender. ESP. Tendero. PORT. Tendeiro. IT. Tenditore. (chap. Tendé, tendés, tendera, tenderes; de botiga : botigué, botigués, botiguera, botigueres : de botica : farmassia : boticari, boticaris, boticaria, boticaries; apotecari, apotecaris, apotecaria, apotecaries. En alemán se li diu Apotheke a la farmassia : farmasséutic, farmasseutics, farmasséutica, farmasséutiques.)

Pietro Cucalón, Ascuma, Calaceite

4. Tenda, s. f., tente.
Plai me quan vey sus el pratz
Tendas e pavallos fermatz.
Bertrand de Born: Be m play.
Il me plaît quand je vois sur le pré tentes et pavillons fixés.
Tendas e traps despleyar.
(chap. Tendes y draps (pabellons) desplegá : pará.)
Pierre du Villar: Sendatz vermelhs.
Tentes et pavillons déployer.
- Étendage.
Los garnidors dels draps no garnisso ni cardo los draps cant los auran levat de las tendas, entro que los pezadors establitz los aio pezatz.
Tit. de 1331, DOAT, t. CXLVI, fol. 220.
Que les garnisseurs des draps n'appareillent ni cardent les draps quand ils les auront levés des étendages, jusqu'à ce que les peseurs établis les aient pesés.
CAT. Tenda. ESP. Tienda. PORT. IT. Tenda. (chap. Tenda, tendes; tendeta, tendetes.)

5. Tendelh, Tendil, s. m., tenture, pavillon.
Que 'l ric, de cuy son li tendelh,
Tenon li pueg e la planha.
H. Brunet: Lanquan son.
Vu que les riches, de qui sont les pavillons, tiennent les coteaux et la plaine.
En la cambra qu' es vouta, dins lo tendil.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 34.
Dans la chambre qui est voûtée, dans le pavillon.

6. Atendar, v., camper, dresser des tentes.
Elh los fe atendar costa si am lurs tendas. Philomena. 
(chap. Ell los va fé atendá (pará) al costat d'ell en les seues tendes.)  
Il les fit camper contre soi avec leurs tentes.
Part. pas. Elh rey Marsseli, que saup que aqui s fo atendat R. am los XII pars.
Philomena.
Le roi Marsile, qui sut que là se fut campé R. avec les douze pairs.
CAT. ESP. Atendar. IT. Attendare. (chap. Atendá, pará una tenda de campaña o un pabelló de guerra.)

7. Atendre, v., lat. attendere, attendre, espérer.
Que farai, ieu, qu' autre joi non aten?
Hugues de Saint-Cyr: Tres enemicx.
Que ferai-je, moi, qui autre joie n'attends pas?
Atendion qu' el guazardon vengues.
(chap. Ells atendíen (esperaben) que lo guañ vinguere.)
G. Faidit: Fortz chausa es.
Ils attendaient que le profit vint.
A mi platz mais que atenda.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous.
A moi il plaît davantage que j'attende.
Fig. Rei castellas, l' emperi vos aten.
(chap. Rey castellá, l'imperi vos (tos) atén : espere.)
Guillaume de Montagnagout: Bel m' es.
Roi castillan, l'empire vous attend.
- Tenir, accomplir, soutenir.
O atendrai a te. Titre de 960.
Cela je tiendrai à toi.
Que ara nos atenda so que nos a promis. Guillaume de Tudela.
Que maintenant il nous tienne ce qu'il nous a promis.
Loc. Sol ma dona me deng voler,
E sa paraula atendre.
B. de Ventadour: Amors e que.
Seulement que ma dame me daigne vouloir, et sa parole tenir.
Per qu' ieu non puesc sa guerra sol atendre,
A sa merce me ren sos domengiers.
Arnaud de Marueil: Anc vas Amors.
Puisque je ne puis sa guerre seul soutenir, à sa merci je me rends son sujet.
- Réputer, estimer.
Attenguatz lo per vilan qui no l' enten.
Le Comte de Poitiers: Companho.
Que vous le teniez pour vilain (celui) qui ne l'entend pas.
- Faire attention.
Ella s fen sorda, gens a lui non atend. Poëme sur Boèce.
Elle se feint sourde, point à lui ne fait attention.
- Durer, se prolonger.
El se dava grand temor
Qu' al ser non atendes vius.
G. Riquier: Ad un fin.
Il se donnait grande crainte qu'au soir il n'attendît (n'atteignît) vivant.
- S'appliquer, être attentif, porter ses soins.
Tan m' atendiei per far lo sieu servir.
B. de Ventadour: Bels Monruels.
Tant je m'appliquai à faire le sien servir.
Quan auza sa malanansa
Dir a lieys a cui s' aten.
Aimeri de Peguilain: Pus descobrir.
Quand il ose sa souffrance dire à celle à qui il porte ses soins.
Al mieu semblan, qui en dos luecs s' aten,
Vas quascun es enganaire e trahire.
Arnaud de Marueil: Aissi cum sell.
A mon avis, qui en deux endroits porte ses soins, envers chacun est trompeur et traître.
Subst. A tot lo meins m' es l' atendres honor.
Aimeri de Sarlat: Fis e leials.
A tout le moins l'attendre m'est honneur.
Part. pas. Non pot esser suffert ni atendut
Qu' ades non chan, pus estius vey tornat.
G. Adhemar: Non pot esser.
Il ne peut être souffert ni attendu que maintenant je ne chante pas, puisque je vois l'été revenu.
Conj. Attendut la amor e la gran affection.
Tit. de 1391, bailliage de Sisteron.
Attendu l'amour et la grande affection.
Conj. comp. Attendut que de ben fach nos aurian avol guiardon.
Tit. de 1391, bailliage de Sisteron.
Attendu que de bien fait nous aurions mauvaise récompense.
Voyez Paraula.
CAT. Atendrer. ESP. Atender. PORT. Attender. IT. Attendere. (chap. Atendre.)

8. Aten, s. m., attente.
Trop cug que fas lonc aten. 
B. de Ventadour: Conort.
Beaucoup je crois que je fais longue attente.
Arnaut a fait e fara lons atenz.
A. Daniel: Si m fos Amors.
Arnaud a fait et fera longues attentes. 
ANC. CAT. Atend. (chap. Atén, atens : espera, esperes.)

9. Atenda, Atenta, s. f., attente, espoir.
Ni m faza far long' atenda,
Que lonc termini m fan paor.
B. de Ventadour: Estat ai.
Ni me fasse faire longue attente, vu que longs termes me font peur.
Per venir a lors atentas. Chronique des Albigeois, col. 21.
Pour venir à leurs attentes.
(chap. Atenda, atendes; atenta, atentes : espera, esperes.)

10. Atendensa, s. f., attente, délai.
No 'l vuelh plus tarzar
Ni far longu' atendensa.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Je ne le veux plus retarder ni faire long délai.
Gen complir m' atendensa.
G. Faidit: L' onratz jauzens.
Gentiment remplir mon attente.
- Intention, affection, disposition.
Per bona atendensa
Esper qu' alcus jois m' en veigna.
Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.
Par bonne affection, j'espère que quelque joie m'en vienne.
Don sui paguatz, ses plus, ab s' atendensa.
Aimeri de Peguilain: Ancmais de.
Dont je suis payé, sans plus, avec son affection.
CAT. Atendencia. (chap. Atendensa, atendenses : atensió, atensions.)

11. Atendezo, s. f., attente, espérance.
Anc non auzi, fors de Breto,
D' ome tan longua atendezo.
G. Adhemar: Be m' agr' obs.
Oncques je n'ouïs, hors de Breton, d'homme si longue attente.

12. Atendemen, s. m., attente, espoir.
A vos lais lo lonc atendemen
Senes jauzir, qu' ieu voill lo jauzimen.
T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal.
A vous je laisse la longue attente sans jouir, vu que je veux la jouissance.
Per qu' ieu lais
L' atendemen. 
G. Faidit: Gen fora.
C'est pourquoi je laisse l'attente.
ANC. CAT. Atendement, atendiment. ANC. ESP. Atendimiento. IT. Attendimento. (chap. Atendimén, atendimens.)

13. Atenduda, s. f., attente, espoir.
Atenduda dels dreituriers et alegresa. Trad. de Bède, fol. 58.
Attente et allégresse des justes.
Aquesta mi' atenduda.
Guillaume de Saint-Didier: Malvaisa. Var.
Cette mienne attente.
ANC. FR. Demain morras sans atendue.
Chr. de Troyes, Hist. litt. de la Fr., t. XV, p. 207.

14. Atendudament, adv., attentivement.
Si atendudament regardam le mon, en sa grandeza... conoyssherem le gran poder del Payre. Eluc. de las propr., fol. 4.
Si attentivement nous regardons le monde, dans sa grandeur... nous connaîtrons le grand pouvoir du Père.
(chap. Atentamen o aténtamen.)

15. Atensar, v., tendre, bander.
Part. pas.
Li Turc trazo sagetas ab lors arcx atensatz. Roman de Fierabras, v. 2947.
(chap. Los Turcos tiren saetes (fleches) en los seus arcs (arcos) tensats.)
Les Turcs tirent flèches avec leurs arcs tendus.

16. Destendre, v., détendre.
Mains cairels desclavar e destendre.
Aicarts del Fossat: Entre dos reis.
Maints carreaux détacher et détendre.
Pereiras far destrappar e destendre.
Bertrand de Born: Ar ven la.
Pierriers faire débander et détendre.
Nuills archiers tan dreich non sap destendre.
Richard de Barbezieux: Ben volria.
Nul archer si droit ne sait détendre.
Fig. Pus sos belhs ditz vol destendre.
Raimond de Miraval: Selh cui joys.
Puisque ses beaux propos il veut détendre.
IT. Distendere. (chap. Destendre : des + tendre, despará : des + pará.)

17. Entendre, v., lat. intendere, entendre, écouter.
No lo y dirai, s' ilh non o vol entendre.
(chap. No lay diré, si ella no u vol entendre : escoltá.)
Pons de la Garde: Sitot non.
Je ne le lui dirai pas, si elle ne le veut pas entendre.
Suau parlem, dona, c' om no ns entenda.
Un Troubadour Anonyme: Bona domna.
Parlons doucement, dame, qu'on ne nous entende pas.
- Comprendre, deviner, apprendre.
Conosc e sai entendre
Las lurs malvestatz.
Pierre de Bussignac: Sirventes.
Je connais et je sais entendre les leurs méchancetés.
Seinher Conrat, ieu sai dui rei qu' estan
D' ajudar vos; aras entendatz qui.
Bertrand de Born: Ara sai ieu.
Seigneur Conrad, je sais deux rois qui s'abstiennent de vous aider; maintenant apprenez qui.
Loc. Sos amics d' el li deron ad entendre l' engan.
(chap. Sons amics (d'ell) li van doná a entendre l'engañ.)  
V. de Savari de Mauléon.
Ses amis de lui lui donnèrent à entendre la tromperie.
- Savoir, avoir le talent, l'expérience.
Entendia se de trobar. V. de S. Honorat.
Il s'entendait à trouver. 
Mielhs s' entend que vos en amor.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Mieux il s'entend que vous en amour.
- Supposer, imaginer.
Lo vers a fait Peyrols, e no i enten 
Mot maladrech, ni ren que y descovenha.
Peyrols: Ben dei.
Peyrols a fait le vers, et il n'y entend propos malhonnête, ni rien qui y soit inconvenant.
- Prétendre, vouloir.
Que il plagues, s' ieu l' entendia 
Servir et honrar.
B. Zorgi: Totz hom.
Qu'il lui plût, si j'entendais la servir et honorer.
- Viser, avoir du penchant, s'affectionner, s'appliquer.
Tu, qu' en adulteri 'ntendes.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Toi, qui à l'adultère as du penchant.
Soliatz en domneiar entendre. V. de R. Jordan.
Vous souliez à courtiser vous appliquer.
Entendia en pretz et en ben dig de lauzor. V. de Bertrand de Born.
Il s'affectionnait à mérite et à bien dit de louange.
Entendet en una borzeza d' Orlhac. V. de H. Brunet.
(chap. Se enteníe en una burguesa de Orlhac.)
Il s'affectionna à une bourgeoise d'Orlhac.
L' autre en entendre sapuz.
T. de Rambaud et d'Albertet: Albertet.
L'autre à s'affectionner instruit.
Part. prés.
Tan ben parlan ni tan ben entenden.
Aimeri de Peguilain: En aquelh.
Si bien parlant et si bien comprenant.
Substantiv. Que m deignes suffertar
Qu' ieu sia sos fis entendens.
Giraud de Borneil: Quan lo freitz.
Qu'elle me daignât supporter que je sois son fidèle affectionné.
Part. pas. Quan sos pes
Es entes.
G. Riquier: Qui s tolgues.
Quand sa pensée est entendue.
ANC. FR. Non puet nus qui aim par amors
Entendre aillors que vers s'amie.
Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 83.
Si te suppli, entens à mes clamours.
Cl. Marot, t. IV, p. 110. 
CAT. Entendrer. ESP. PORT. Entender. IT. Intendere. 
(chap. Entendre, entendres : yo me enteng o entenc, entens, entén, entenem, entenéu, entenen; entés, entesos, entesa, enteses; entendré; entendría; si yo entenguera lo romans.)

18. Enten, s. m. attente, intention, but, fin, dessein.
Preyar no us aus per enten de jauzir.
Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.
Je n'ose vous prier par intention de jouir.
D' amar mi dons en cui es mos entens.
Pons de Capdueil: L' adreitz solatz.
D'aimer ma dame en qui est mon attente.
Val mais a mos entens 
En luec foudatz que sobriers sens.
G. Adhemar: Ieu ai.
Vaut mieux à mes desseins folie à propos que sens supérieur.

19. Entensa, s. f., attente, intention, volonté, dessein.
Vas vos soplei vas cui ai mes m' entensa.
R. Jordan Vicomte de S. Antonin: Vas vos.
Je supplie vers vous vers qui j'ai mis mon attente.
Car ac entensa,
Nul temps, de far penedensa.
V. de S. Honorat.
Car il n'eut intention, (en) nul temps, de faire pénitence.
ANC. CAT. Entenza. IT. Intenza. (chap. Entensa, entenses; intensió, intensions;  voluntat, voluntats.)

20. Ententa, s. f., attente, intention, attention.
Per l' amor de la genta...
En cui ai mes m' ententa.
B. de Ventadour: Quan la doussa.
Pour l'amour de la gentille... en qui j'ai mis mon attente.
Ben pert m' ententa e ma cura.
Lamberti de Bonanel: Pois vei.
Je perds bien mon attention et mon soin.
ANC. FR. En fol lin ai mis m'entente. 
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 170.
Car celle-là vers qui tu as entente
De t'adresser. 
Cl. Marot, t. II, p. 14.
ANC. CAT. Ententa.

21. Entendensa, s. f., avis, idée, pensée.
De so don yeu soy doptos
Me diatz vostr' entendensa.
T. d'un Marquis et de Giraud: De so don.
De ce dont je suis douteux que vous me disiez votre avis.
- Attente.
Greus es trop longa entendensa. 
T. du Comte de Rodez et de Hugues de Saint-Cyr: N Ugo.
Pénible est fort longue attente.
- Affection, tendresse, inclination.
Non partrai m' entendensa. 
G. Faidit: Ben for' oimais.
Je ne départirai pas mon affection.
Ans que us vis,
Fo m' entendensa
Que us ames e us servis.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous cossire.
Avant que je vous visse, ce fut mon inclination que je vous aimasse et vous servisse.
On lit dans un passage de Gui d'Uisel, cité par Redi Annot. al Ditir., p. 50:
La vermeilla e blanca kara de la mea fina entendensa.
Et Boccacio, dans le Filostrato, a dit:
Di poter ricever, qual si vuol pria, la dolce sua e unica intendenza.
Intendenza alla provenzale in vece dell' amata.
CAT. Entendenza, entendanza. IT. MOD. Intendenza.
(chap. Entendensa, entendenses; idea, pensamén, cavilassió.)

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

22. Entencio, Entensio, Entenssio, s. f., lat. intentio, intention, affection, attention, application.
Si la entencios de ton cors es torta. V. et Vert, fol. 62.
Si l'intention de ton coeur est tortue.
Membre li que long' entencios
A destorbat manta bona fazenda. 
Albert de Sisteron: En amor ai.
Qu'il lui souvienne que longue application a troublé mainte bonne affaire.
Loc. Non agui m' entensio
En autra, si en vos no.
Hugues de Saint-Cyr: Longamen.
Je n'eus mon intention en autre, sinon en vous.
El avia tot jorn s' entensio
En aculhir et en far onramen.
B. Carbonel: S' ieu anc.
Il avait toujours son attention à accueillir et à faire honneur.
- Intensité.
Per compressio del cor, et intenssio de calor.
Eluc. de las propr., fol. 84.
Par compression du coeur; et intensité de chaleur. 
ANC. CAT. Entenció. CAT. MOD. Intenció. ESP. Intención. PORT. Intenção. 
IT. Intenzione. (chap. Intensió, intensions.)

Charlie Hebdo: los catalans, mes tontos que los corsos

23. Entendement, Entendemen, Intendemen; s. m., entendement, intelligence.
El sen e l' entendemen
Que m tolc Amors al venir,
Ai tot cobrat al partir.
Gaubert, Moine de Puicibot: Be s cuget.
Le sens et l'entendement que m'ôta Amour au venir, j'ai tout recouvré au partir.
Cavall o mul que son bestias ses entendemen. V. et Vert., fol. 93.
(chap. Caball o macho que són besties sense entenimén - com los de la Ascuma.)
Cheval ou mulet qui sont bêtes sans entendement.
- Explication, avis, interprétation.
Volguem saber,
Per cascus d' els, l' entendemen.
Henri, Comte de Rhodez: Si m fos.
Nous voulûmes savoir, par chacun d'eux, l'explication.
Enterpreta e retorna en la melhor partida so que se pot far o dir o entendre en divers intendemens. V. et Vert., fol. 52.
Interprète et retourne du meilleur côté ce qui se peut faire ou dire ou entendre en diverses interprétations.
Loc. Al mieu entendemen. V. de S. Honorat.
Au mien avis.
 - Intention, projet, but.
Mantas vetz rizen, guaban,
Caussiga 'l pe a manta gen
Domna, ses autre entendemen.
T. de Savari de Mauleon, de Hugues de la Bachelerie et de G. Faidit: Gaucelm.
Que maintes fois riant, jouant, presse le pied à mainte gente dame, sans autre intention.
Retornon en mal entendement so que se pot far et entendre en be.
V. et Vert., fol. 52.
Tournent en mauvaise intention ce qui se peut faire et entendre en bien.
- Affection, inclination.
En tal domna, qu' es belh' e pros,
Ai mon entendemen assis.
Arnaud de Marueil: Bel m' es lo.
En telle dame, qui est belle et méritante, j'ai placé mon affection.
Que m don son entendemen.
H. Rigaut: Tota domna.
Qu'elle me donne son affection.
ANC. CAT. Entendement, entendiment. ESP. Entendimiento. PORT. Entendimento. IT. Intendimento. (chap. Entenimén, entenimens; coneiximén, coneiximens; inteligensia, inteligensies.)

24. Entendeire, Entendedor, s. m., entendeur, qui entend.
Mos sens es clars
Als bos entendedors.
Gavaudan le Vieux: Ieu no sui.
Mon sens est clair aux bons entendeurs.
Li conoissen entendedor.
(chap. Los inteligens entenedós.)
T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm.
Les intelligents entendeurs.
- Confident, affectionné, soupirant.
S' anc fuy gays entendeires ni drutz.
Rambaud de Vaqueiras: D' amor.
Si oncques je fus gai soupirant et galant.
A m pres per entendedor.
Bertrand de Born: Greu m' es.
Elle m'a pris pour confident.
CAT. ESP. PORT. Entendedor. IT. Entenditore. (chap. Entenedó, entenedós,  entenedora, entenedores. Lo bon entenedó no sap minjá sopes en tenedó.)

25. Entendable, adj., intelligible, compréhensible.
A bels ditz et entiers,
Entendables e plas.
Giraud de Borneil: Dels bels.
Avec beaux mots et entiers, intelligibles et imples.
ANC. FR. En romanz k'il seit entendables
A laie genz e covenables.
Marie de France, t. II, p. 499.
- Intelligent.
so menhs entendables que bestias. Liv. de Sydrac, fol. 106.
Sont moins intelligents que bêtes.
(chap. Entendible, entendibles : que se pot entendre; inteligible, inteligibles; comprensible, comprensibles.)

26. Entendablamens, adv., intelligiblement.
Ne sai razon rendre ben entendablamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
J'en sais rendre raison bien intelligiblement.
(chap. Entendiblemen; comprensiblemen; inteligiblemen.)

27. Ententiu, adj., attentif.
Ententivas trop fortmen. Leys d'amors, fol. 100.
Attentives très fortement.
ANC. FR. Ils sont ententifs à veoir faire cest ouvrage.
Hist. maccaronique, t. II, p. 203.

28. Entesar, Entezar, v., tendre, diriger.
Part. pas. Pueis trag demanes
Sagetas d' aur ab son arc entesat.
Giraud de Calanson: A lieys cui am. Var.
Puis tire de suite sagettes d'or avec son arc tendu.
ANC. FR. Si a le vilein regardé 
Qui avoit son coup entesé.
Roman du Renart, t. III, p. 171.
ESP. PORT. Entesar.

29. Entensar, Intensar, v., avoir intention, disposer, appliquer.
Part. pas.
Lo coms lo vic venir de ferir entensatz. 
Cascus es del ferir duramentz entensatz. 
Roman de Fierabras, v. 1474 et 1479.
Le comte le vit venir à frapper disposé.
Chacun est au frapper rudement disposé.
(chap. Intensioná : tindre la intensió : disposá : está disposat. Intensionat, intensionats, intensionada, intensionades; disposat, disposats, disposada, disposades.)

30. Intens, adj., lat. intensus, tendu, intense.
Calor trop intenssa.
Virtut intensa.
Eluc. de las propr., fol. 19 et 20.
Chaleur trop intense. 
Force intense.
CAT. Intens. ESP. PORT. IT. Intenso. (chap. Intens, intensos, intensa, intenses.) 

31. Ensio, s. f., intention.
N' entr' en mar ab bona ensio.
Guillaume de Mur: D' un sirventes.
Qu'il en entre en mer avec bonne intention.

32. Estendre, Extendre, v., lat. extendere, étendre, allonger, répandre, 
épanouir.
A lui platz son cors en crotz estendre.
Bernard d'Auriac: Be volria.
A lui il plut de son corps sur la croix étendre.
Feric lo del punh tal qu'en terra l' esten. Roman de Fierabras, v. 3838.
Le frappa du poing (de) telle (sorte) qu'en terre il l'étend.
Tan cum mars clau, ni terra pot estendre.
Arnaud de Marueil: Anc vas amor.
Autant comme mer enclot, et terre peut (s') étendre.
Coia salvagga que si exten per terra. Eluc. de las propr., fol. 204.
Citrouille sauvage qui s'étend par terre.
Rey qui badal ni s' estenda,
Quan aug de batalha parlar.
Bertrand de Born: Quan vey pels.
Roi qui bâille et s'étende, quand il entend de bataille parler.
Ben se cuiden en las terras estendre,
E far conquitz.
G. Faidit: Cascus hom.
Bien ils se pensent dans les terres répandre, et faire des conquêtes.
Ans que s' estenda
Sobr' el cor la dolors.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous.
Avant que se répande sur le corps la douleur.
Extenden et ronsan lors alas per l' ayre. Eluc. de las propr., fol. 45.
Étendant et agitant leurs ailes dans l'air.
Fig. En valor
M' a fait estendre, e poiar en honor.
P. Raimond de Toulouse: Lo dolz chan.
En mérite m'a fait étendre, et monter en honneur.
Segon que sera mos poders,
E s' estendra mos paucx saber.
Brev. d'amor, fol. 79.
Selon que sera mon pouvoir, et s'étendra mon petit savoir.
Fig. et moral.
Ab un bays li fes lo cor estendre.
Un Troubadour Anonyme: Bona domna.
Avec un baiser lui fit le coeur épanouir.
Part. pas. Lo deleiz de las genitalias sec lo ventre estendut per viandas.
Trad. de Bède, fol. 45.
Le délice des génitoires suit le ventre étendu par aliments.
Un peys teriblamen estendut e gros. Carya Magalon., p. 1.
Un poisson terriblement étendu (long) et gros.
CAT. Estendrer, extendrer. ESP. Extender. PORT. Estender, extender. 
IT. Stendere. (chap. Estendre, estendes; extendre, extendres : yo me esteng o estenc, estens, estén, estenem, estenéu, estenen; se ha estés tot lo llarc que es, estesos, estesa, esteses; yo me estendré an terra; estendría; si yo me estenguera. Yo me exteng o extenc, extens, extén, extenem, extenéu, extenen; extés, extesos, extesa, exteses; yo me extendré fén este discurs; extendría; si yo me extenguera. ¿Quín san es avui? - San Estés.)

33. Estendament, Extendement, s. m., extension.
Frenezia,... senhals... so... dissolut extendement de mas.
Eluc. de las propr., fol. 80.
Frénésie ... les signes... sont... excessive extension de mains.
- Expansion.
Per aspersion o estendament del sanc de Jhesu Crist.
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 4.
Par effusion ou expansion du sang de Jésus-Christ.
IT. Stendimento. (chap. Extendimén, extendimens de sang o sanc; estendimén, estendimens; extensió, extensions; estesa, esteses; estesina, estesines.)

34. Estenduda, s. f., étendue.
Que es sel ? - Sel? estenduda. Declaramens de motas demandas.
Qu'est (-ce que) le ciel? - le ciel? l'étendue.

35. Extencio, Extensio, Extension, s. f., lat. extensionem, extension.
Sens far... extension. Fors de Béarn, p. 1086.
(chap. Sense fé... extensió.)
Sans faire... extension.
Extenda aquels am extencio vehement. 
Vehement extensio.
Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 68.
Qu'il étende ceux-là avec extension véhémente.
Véhémente extension.
CAT. Extensió. ESP. Extensión. PORT. Extensão. IT. Stensione.
(chapurriauExtensió, extensions.)

36. Extensiu, adj., extensif, propre à étendre.
Movement,... quan es del centre ves la circumferencia, es extensiu.
Grayssha... es... de las ruas del cuer extensiva.
(chap. La grassa es de les arrugues de la pell extensiva : fa extendre la pell. La grassa té datres noms, greix, sagí, cansalada.)
Eluc. de las propr., fol. 121 et 65.
Le mouvement,... quand il est du centre vers la circonférence, est extensif.
La graisse... est... des rides de la peau extensive.
CAT. Extensiu. ESP. Extensivo. IT. Stensivo. (chap. Extensiu, extensius, extensiva, extensives : que fa extendre. Un códul al camí es estensiu, fa que te estengues.)

37. Estendilhar, Estendillar, v., étendre, allonger, étirer. 
S' estendilh' e badalha.
Bertrand de Born: Un sirventes.
S'étire et bâille.
Veill la nuoich, e m' estendill.
Giraud de Borneil: No m platz.
Je veille la nuit, et je m'étire. 
ANC. FR. D'eures en autres s'estendeille.
Roman du Renart, t. I, p. 242.
ANC. CAT. Estendillar.

38. Sobrestendre, v., sur-étendre, sur-allonger, étendre, allonger beaucoup.
Qu' om, per engan, lo col no us sobrestenda.
Giraud de Borneil: Cardalhac.
Que, par tromperie, on ne vous sur-allonge le cou.
(chap. Sobrestendre, sobrextendre : estendre o extendre massa, per ejemple, lo coll dels catalanistes en un llasset groc penjat a una branca de olivé.)

Sobrestendre, sobrextendre : estendre o extendre massa, per ejemple, lo coll dels catalanistes en un llasset groc penjat a una branca de olivé.

miércoles, 11 de octubre de 2017

La campaneta del Pilá, lo que no vingue no tindrá pá

La campaneta del Pilá, lo que no vingue no tindrá pá

Cuan érem chiquets, a Beseit, antes del Pilá se resae a la vírgen del Pilar al carré del Pilá. Uns díes antes, los chiquets agarráem una campaneta de misa y anáem pel poble cantán esta cansoneta, y tocán la campana tot lo fort que podíem. Se fée casi de nit, o ya de nit.


Si no fee fret voltáem tot lo poble, aixina mos gitaem mes tart, y preníem la fresca. Mos fée molta ilusió ixí al carré, no érem massa beatos, y aprofitáem per a tiráls piñols de lladó a les dones que resáen. Feem aná canuts de caña, alguns de natros ne teníem uns de metal de bufá al foc, pero estos feen massa mal.

Natros alguna vegada vam traure les esquelles, algunes mol grans, de les vaques que van tindre mons yayos y mon pare. Entonses vivíen a casa les Carabines. Ara es casa Pelu. A la part enfrente de casa Lilo, ñabíe una figuera, mon pare va caure de minut y casi se va matá. Al atra banda donae a la replasseta damún la farmassia de ara, aon antes estae la discoteca Jerley.

Repartíen lleit pel poble, an algunes cases sol un cuart de litro, ñabíe molta pobresa. Ere la postguerra. Al menos ere lleit mol grassa y bona y la gen la teníe que mesclá en aigua. Ara u fan totes les marques y poca gen beu lleit bona.

Cabres n'ham tingut sempre. Yo als 16 añs después de minjá me podía fotre un flan de litro de lleit de cabra, aixina estic de fort.

Chapurriau, Moncho, códol, pedra, fort, forsa

A casa no van fe may formache, minjáem collada, bebíem lleit, féem flan (chino mandarín), natilles, poques vegades yogur. 

Cuan les cabres criáen, la lleit ere groga y se fée collada sense ficá coll, ni pels de carchofa (dels blaus, com los de la Marge Simpson), ni cuatre gotes de llimó.

Esta collada teníe uns grumos com una colifló, li ficáem be de sucre y tamé mos bebíem lo calostro, suquet, lleit, suero.

Cuan ficáem la lleit a bullí, se feen cuatre dits de nata, la ficáem a una tassa y sucre an ella.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IX.

IX.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Compreníe Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap, desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afans, en los sensills y múltiples detalls de cada día.

Per la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc, lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé, simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó", que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués, que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo, lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons 
germáns, en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén, inexplicable.

L´atre fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos, perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano. Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje, dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio. Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero, segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses. César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va" o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y, sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen, la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano, Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla, desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns pera di dell una cosa que no fore serta.

Cuan van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a la gola. En verdat, no teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en dixás caure al atre costat de la tapia. 

U va fé blanamen, en una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:

- Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?

Don José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc, seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los ñirvis a Daniel, lo Mussol.

- ¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.

- ¡Scht!

Lo contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.

Ya estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo sacsaré la pomera.

Y va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades. Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo va dixá de sacsá la pomera.

- Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una extraña veu.

Daniel y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:

- Baixa de pressa; hi deuen está.

Daniel, lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns, pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá convensut al Tiñós:

- Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.

La temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol, sonabe alterada, en un to superió al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua exitassió anabe en aumén:

- ¡Ojito, Moñigo!

- Yo vach eixín.

- ¡Nassos!

- Gallina lo que salto primé la tapia.

No es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo Mussol, después de alló, se inclinabe a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena, algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.

- Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe. La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:

- ¿Tos agraden les mansanes?

Va tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo Mussol:

- Siiií...

Se va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes cadaú y veníu en mí.

Li van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna, y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel, lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.

Los brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al espay igual que una bambolla de sabó.

- Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.

Daniel, lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret" ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues dos manetes, ligeres y vitals.

La Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.

Los va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.

- Ara podéu anáton - va acabá.

Los tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó, y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.

Y, sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del apotecari.