fals, falz, zoqueta, soqueta

Fals, falseta, corbella, falz,

falce en latín pot sé tamé la dalla.

ferramenta agrícola.

hoz castellá.

zoqueta, soqueta :

Pedro Bel Caldú :
A Fórnols soqueta, l'hai vist emplear molt pero jo, que era menut, la vaig emplear molt poc.

/
Higinio Latorre :

Soqueta pa segá en la fals o corbella. Se pose a la ma esquerra pa protegíla y agarrá mes grapat de blat o lo que se estigue segán. Té que aná lligada a la muñica en una veta pa que no caigue y podéla regulá donánli voltes sobre la moñica.
/
En Azanuy zoqueta. Serviba còma seguridat pa no talla-se y pilla la garba que s'anaba segan.

DCVB :

FALÇ f. 
Eina consistent en una fulla de ferro acerat, corba, tallant o dentada en la vora còncava, i posada al cap d'un mànec, que serveix per a segar les messes o tallar l'herba; cast. hoz. Es freqüent la pronúncia fauç, i aquesta forma ha estat usada també literàriament. Un aradre, una lança..., una fauç, un striyol aul, doc. a. 1380 (BABL, vi, 472). E yo he fet del regle falç molt corba, Ausiàs March, cv. Les fístoles penetrants... no són sanades sinó ab ligament, e ab foragitament ab la faus, Cauliach Coll., ll. iv, d. 2a, c. 7. En eix blat del diable no cal oscar la fauç, Atlàntida iii. La mitja lluna se representa com una fauç,Costa Agre terra 21. Falç brossera: la que serveix per a tallar brossa (Cast.). Falç de desbarbar: la que serveix per a desbarbar les garbes d'arròs (Cullera). Falç canemera: la que és especial per a segar cànem (Cast.). Falç esquerrana: la que té la fulla en posició inversa respecte del mànec, i va destinada als segadors esquerrans (Mall.). Falç bosquera: falç molt resistent per a tallar branques d'arbusts. Una forca de ferre, una fanga e una axada, II faus bosqueres (el text imprès diu bosgrens, però és per imperfecció de còpia), doc. a. 1377 ap. Miret Templers 562. a) per ext., Eina que els gerrers empren per a tallar la rodona a talls (Empordà) o per a buidar els escalons (Mall.).—b) Cadascun dels segadors d'un tall (Mall.). «Per fer sa segada necessitam setze fauçs» (=setze segadors). Fauç morta: segador que a vegades es contracta a més dels que es necessiten, i es té reguardat per si més envant fes falta (Mall.).—c) Fer mitja fauç: fer mitja volta, descriure un semicercle aproximadament, per anar a un lloc (Manacor).
    Loc.—a) A la falç: a punt de segar. Les langostes... menjaren-se los blats a la falç, doc. a. 1420 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).—b) A la falç: a punt, a propòsit, a temps oportú.—c) Caure a la fauç: escaure's bé, venir la bona ocasió d'una cosa (Mall.).
    Refr.—a) «Pel juny, la falç al puny»: es diu perquè el mes de juny és el propi de la segada.—b) «On no entra sa xapeta, no hi entra sa fauç»: vol dir que si el camp no es duu ben net de males herbes, no arriba a produir (Mall.).—c) «Entre la falç i la gavella, està la fam verdadera»: significa que la temporadeta que passa entre el segar i el batre sol esser d'escassetat de menjar per al pagès, perquè encara no pot aprofitar la nova collita i moltes vegades ja té gairebé exhaurida la de l'any anterior.
    Fon.: fáɫs (Cerdanya, Barc., Igualada, Vilafr. del P., Solsona, tot el cat. occ. i val.); fáws (Olot, Ripoll, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Bal.).
    Pl.: falçs és la forma correcta de plural; en el dialecte castellonenc s'usa la forma falces.
    Sinòn.: corbella.
    Etim.: del llatí falce, mat. sign.

FALS, FALSA adj.: cast. falso.
|| 1. Que no és ver; que per error o engany no correspon a la veritat. Per engan o per ladronici o per tolta o per fals jutgament, Hom. Org. 5. Lo jutge daria falsa sentència si no jutjaua segons testimonis et jutjaua per auuirs e auaranys, Llull Cavall 31 vo. Hajam enteses lurs falses oppinions e errors, Llull Gentil 3. Lo fals pas ver, la veritat falsia, Ausiàs March, xcii. Tengueren concell contra les falses ensenyances dels acephals, Boades Feyts 75. a) usat adverbialment: Amb falsetat. Nos mostra que fals ta lengua rahona, Passi cobles 24.
|| 2. Que no és real; que no té sinó l'aparença; que no és allò que sembla. Que auietz feita moneda falsa..., Aduxeren letres del fals archebisbe, doc. a. 1251 (Pujol Docs.). Que neguna persona... qui obre o vena candeles de seu... no les gos fxer falses, doc. a. 1375 (arx. mun. de Barc.). Ell els falsos profetes, com a cans, ha degollats, Alcover Poem. Bíbl. 76. Falses costelles: les costelles que no arriben fins a l'estèrnum. Falses membranes: producció morbosa anàloga a les membranes naturals. Falsa regna: brida que impedeix al cavall baixar el cap. Unes capçanes, falsa regna, pitral e reretrangues, Inv. Anfós V, 157. Clau falsa: clau feta d'amagat per a obrir porta o caixa d'altri. Porta falsa: porta secreta o secundària, per a entrar o sortir separadament de l'altra gent. Per la porta falsa del castell isqué molt secretament, Tirant, c. 12. Falsa acàcia: planta lleguminosa de l'espècie Robinia pseudo-acacia.
|| 3. Enganyador; que diu o fa coses enganyoses; que pren l'aparença d'una cosa per tal d'enganyar. «Aquesta dona és una falsa»: és una hipòcrita, una embullosa, que no se'n poden fiar. Per zo que'ls falses judeus no'l anassen cercar en altra terra, Hom. Org. 7 vo. Per falses lausengers qui m'han acusat ab ell, Desclot Cròn., c. 1. No us cal gemegar ab llàgrimes falses, «Cancion muy gentil», segle XVI (ap. Cançon. Satír.). Prouar pretench com aquest fals | en tots los set peccats mortals | ha molt peccat, Vent. Pel. 34. Tirant lo Blanch... ha morts ab les sues falses mans a dos reys e dos duchs, Tirant, c. 67.
|| 4. Que no és exacte o no té la direcció que pertoca. «He fet un moviment fals». «He posat un peu en fals i he estat a punt de caure». Notant les falses orthographias, Ordin. Univ. 1629, fol. 76. Falsa regla oFalsa esquadra: capserrat, escaire que té un braç movible per a la medició d'angles. Fals escaire: biaix; angle oblic (Empordà, Barc., Camp de Tarr.). Falsa esquadra (de la finestra); la part de la finestra que té més ample de part de dins (Ribagorça).
|| 5. Insegur; mancat de solidesa o d'estabilitat. «Aquesta paret està falsa; amenaça ruïna». «La taula és molt falsa; no està gens segura». Barco fals: vaixell que es tomba fàcilment i no aguanta vela. Tot quant afina fals, corcat o brévol o vell o mal forjat, Penya Poes. 322. En fals: sense seguretat, amb poca solidesa o consistència. Los pilars que havien... estar lo hu sobre lo altre, estan en fals, doc. a. 1535 (Est. Univ. xiii, 463).

    Loc.—a) No fer-hi el fals: fer tot el que es pot, aportar tot l'esforç (Barc., Solsona).—b) Esser més fals que Mahoma, o que Judes, oque l'ànima de Judes: esser molt hipòcrita i malvolent.
    Fon.: fáɫs (pir-or., or., occ., val., bal.).
    Intens.: falsot, -ota; falsíssim, -íssima.
    Var. ort. ant. (incorrecta): falç.
    Etim.: del llatí falsum, mat. sign. || 1.

2. FALS m. 
Alfals (Empordà, Val., Gandia).
    Etim.: de alfals, per disgregació de l'article aràbic al-.

3. FALS 
|| 1. topon. Poblet agregat al municipi de Fonollosa. Ab XX sòlidos que pac ad clericos de Falz per missas, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7).
|| 2. Llin. existent a Barcelona i Sitges Hi ha la variant Faus, existent a St. Feliu de G., Igualada, Val., Gandia, Cocentaina, Muro d'Alcoi, etc.

4. FALS f.: 
V. falç.

//

Una hoz es una herramienta agrícola hecha de hierro en aleación con cobre (que la hace resistente a la humedad) y que tiene como principal uso el corte de tallos de gramíneas, sobre todo de cereales. En Chile se llama echona (del idioma mapuche ichuna). Consiste en una cuchilla metálica en forma de media luna y un mango para poder dirigirla. Tiene cierta semejanza de forma y función con una guadaña, pero su hoja es más curva y mucho más pequeña, lo que permite emplearla con una sola mano, liberando la otra para agarrar lo segado. En algunos lugares, los dedos de la mano que sostiene la gavilla se protegen con una zoqueta. Es una herramienta que comenzó a usarse durante el Neolítico, cuando era fabricada en piedra o hueso, y hasta la invención de la cosechadora mecánica, el uso de hoces y guadañas estaba muy extendido en toda la población agrícola, por lo que frecuentemente era empleada también como arma de defensa o de ataque en los ejércitos europeos reclutados durante la Edad Media / y los segadors catalanes /. En la mitología griega se dice que Cronos castró a Urano con una hoz de pedernal.
La diosa Deméter también porta una hoz a manera de símbolo.

http://demeter2007.blogspot.com/2010/09/demeter-de-tastavins-sl-apasionados-por.html

els segadors en el parlamento catalán

Persona - Petar

  

Persona, s. f., lat. persona, personne.

Si que anc jorn no fon persona a cui ela parles ni demandes de lui.

V. de Pons de Capdueil. 

De sorte qu'oncques jour (jamais) ne fut personne à qui elle parlât ni s' informât de lui.

Un sirventes farai d'una trista persona. 

Palais: Un sirventes. 

Un sirvente je ferai sur une triste personne.

Mas anc non vist menar son par dol a persona. V. de S. Honorat.

Mais oncques vous ne vîtes mener son pareil deuil à personne.

- Corps, individu.

Li vestiment son saint, mas fals' es sa persona. 

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.

Les vêtements sont saints, mais faux est son individu.

Loc. Ieu, qu' en pert lo cor e la persona. 

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no.

Moi, qui en perds le coeur et le corps. 

Adv. comp. Fassa hom gach en persona.

Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.

Qu'on fasse guet en personne.

- Terme de théologie.

Lo Senher qu'es una persona en tres. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Le Seigneur qui est une personne en trois. 

De Nazareth reys Jhesus, 

Pair' en tres personas, us 

E Filhs e Sanhs Esperitz.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

De Nazareth roi Jésus, un, en trois personnes, Père et Fils et Saint-Esprit.

- Terme de grammaire.

Aici finis en las tres personas el singular del temps presen del indicatiu.

Gramm. provençal.

Ainsi finit avec les trois personnes le singulier du temps présent de l'indicatif.

CAT. ESP. Persona. PORT. Pessoa. IT. Persona. (chap. Persona, persones.)

2. Personatge, Personage, s. m., personnage.

Lo dit personatge trames devers lo visconte. 

Chronique des Albigeois, col. 16.

Ledit personnage transmis devers le vicomte.

D'un personage a lui fidel.

Fors de Béarn, p. 1074.

D'un personnage à lui fidèle.

CAT. Personatge. ESP. Personage (personaje). PORT. Personagem. 

IT. Personaggio. (chap. Personaje, personajes; personache, personaches.)

3. Personal, adj., lat. personalis, personnel.

Execution tant personal coma autra per deutes.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 490. 

Exécution tant personnelle comme autre pour dettes.

Las dictios dels verbs personals. Leys d'amors, fol. 56. 

Les termes des verbes personnels. 

Subst. Personal val mays qu' impersonal. Leys d'amors, fol. 75. Personnel vaut mieux qu'impersonnel. 

CAT. ESP. Personal. PORT. Pessoal. IT. Personale. 

(chap. Personal, personals.)

4. Personalment, adv., personnellement.

Adjornar personalment per denant lui.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. IX, fol. 167. 

Ajourner personnellement par devant lui. 

CAT. Personalment. ESP. Personalmente. PORT. Pessoalmente. 

IT. Personalmente. (chap. Personalmen.)

5. Personalitat, s. f., lat. personalitatem, personnalité.

Aquesta pluralitatz significa motas personalitatz.

Leys d'amors, fol. 54. 

Cette pluralité signifie de nombreuses personnalités.

Angel ha... perfiecha personalitat. Eluc. de las propr., fol. 9. 

(chap. L' ángel té... perfecta personalidat.) 

Ange a... parfaite personnalité.

(chap. Personalidat, personalidats. ESP. Personalidad.)

6. Personat, Perzonat, s. m., personnat, bénéficier.

Per los personatz

O dic o per prelats.

G. Riquier: Pus Dieu.

Pour personnats je le dis ou pour prélats.

- Adj. Qualifié, élevé en dignité.

Aitan be son perzonatz.

P. Vidal: Abril issic. 

Si bien ils sont qualifiés.

CAT. Personat. ESP. Personado. (chap. Personat, personats, personada, personades : personalidat, personalidats : gen importán; 

benefactó, benefactós, benefactora, benefactores.)

7. Despersonar, v., dépeupler.

Lo reierme de Fransa desfai e despersona.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 1.

Le royaume de France détruit et dépeuple.

(chap. Despoblá: despoblo, despobles, despoble, despoblem o despoblam, despobléu o despobláu, despoblen; despoblat, despoblats, despoblada, despoblades. Contrari: poblá, repoblá.)

3. Impersonal, adj., lat. impersonal, impersonnel.

L' infinitius es impersonals, so es ses persona.

Del verb impersonal no tractem.

(chap. L'infinitu es impersonal, aixó es sense persona.

Del verbo impersonal no tratem.)

Leys d'amors, fol. 75 et 90.

L'infinitif est impersonnel, c'est-à-dire sans personne.

Du verbe impersonnel nous ne traitons pas.

CAT. ESP. Impersonal. PORT. Impessoal. IT. Impersonale.

(chap. In + personal, n se fa m dabán de la p: impersonal, impersonals.)

Perspectiu, adj., du lat. perspectus, perspectif, qui a rapport à la perspective. 

Segon que demostra la sciencia perspectiva.

Eluc. de las propr., fol. 107. 

Selon que démontre la science perspective.

(chap. Perspectiu, perspectius, perspectiva, perspectives.)

2. Perspectiva, s. f., perspective, traité de perspective. 

Segon que ditz Alacen en sa perspectiva. Eluc. de las propr., fol. 14.

Selon que dit Alacen en sa perspective.

(chap. Perspectiva, perspectives.)

Pertus, Pertuis, s. m., du lat. pertusus, pertuis, trou, crevasse. 

Aia al mieh luoc un pertus. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Qu'il y ait au milieu un trou.

Tu qu' estas com fan rat en pertus.

G. Rainols d'Apt: A tornar m' er.

Toi qui demeures comme font rats en trou.

Per un pertuis de taraire.

Marcabrus: Auias de chan. 

Par un pertuis de tarière. 

ANC. FR. Li berteisches garnir, è li pertuz garder. Roman de Rou, v. 4261. Dans les pertuis de ton tronc.

Ronsard, t. I, p. 498.

Par le petit pertuis d'un gran tuyau percé. 

Premières Œuvres de Desportes, fol. 242.

IT. Pertuso, pertugio. (N. E. Véase el puerto Perthus, Pertús : tajo, raja, apertura. Chap. Cribassa, cribasses; tall, talls; bada, bades; forat, forats.)

2. Pertusos, adj., poreux.

Sucre... es pertusos, e fon de leu. Eluc. de las propr., fol. 228. 

Sucre... est poreux, et fond facilement.

(chap. Lo sucre... es porós, y se fon fássilmen.)

3. Pertusar, v., percer, trouer, perforer, cribler.

Darz d'acer voill que ill pertus la pansa.

Lanza: Emperador avem.

Je veux que dard d'acier lui perce la panse.

Ambas las nars li pertuzatz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les deux narines vous lui percez.

Part. pas.

Non es mes en bassac pertussat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

N'est pas mis en bissac troué.

Quan be se dreça, lo cel n' a pertusat. Poëme sur Boèce.

Quand bien elle se dresse, le ciel elle en a percé. 

Fort destreg de lebrozia que l' a tot pesseiat e pertuzat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3.

Fortement étreint de lèpre qui l' a tout brisé et criblé.

ANC. FR. Nulz vers ne la puet pertuisier

Ne son vernis vermenuisier.

Jehan de Meung, Trésor, v. 634.

Faisant parler dessous ses divins doigts 

Un chalumeau pertuisé par neuf fois.

Scevole de Sainte-Marthe, p. 69.

IT. Pertugiare.

Peryodus, s. m., périodus, sorte de ponctuation qui correspondait au point et virgule.

Peryodus es us ponchs ab una tirada, so es ab una vergueta tirada ad enjos (N. E. Algo parecido a ĭ). Leys d'amors, fol. 144.

Le périodus est un point avec un tiret, c'est-à-dire avec une petite barrette tirée en dessous (ĭ).

Pes, Pez. f., lat. pix, poix, glu, colle.

Apres aiatz de pes fort neta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après ayez de la poix fort nette.

Qui tocha la pez. Trad. de Bède, fol. 35.

Qui touche la poix.

ESP. PORT. Pez. IT. Pece. (chap. La pez es una pega que se fique a dins de les botes de cuero; tamé se li pot di brea, que se fa aná per a calafatá o embreá barcos o barques.)

2. Pegz, s. f., poix.

Saumada de pegz.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114. 

Charge de poix.

3. Pega, Peja, s. f., lat. pice, résine. 

Pega es humor de pi, per decoctio de foc negra et indurzida.

Eluc. de las propr., fol. 218. 

Résine est suc de pin, par décoction de feu noire et durcie.

- Poix, colle, glu.

Pudion a pegua e a solpre. Revelatio de las penas d'yferns.

(chap. Putíen (pudíen, féen pudó) a pega y a sofre.)

Puaient à poix et à soufre.

Lo pegairos dona, l' an, de leida, II massas de peja.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Le marchand de poix donne, par an, de leude, deux masses de poix.

ANC. FR. Il estoit noir comme peige bouillie. 

Roman français de Fierabras, liv. II, part. III, c. 6 et 7. 

CAT. ESP. Pega. (chap. Pega, pega grega per a empeltá; pegues; pegamento, pegamentos; cola, coles.)

4. Pegar, v., lat. picare, poisser, goudronner, enduire, cirer. 

Una caysseta mandet far,

E vay la defora pegar.

V. de S. Honorat.

Une cassette il commanda de faire, et va la poisser extérieurement.

CAT. ESP. PORT. Pegar. (chap. Apegá, pegá; apego, apegues, apegue, apeguem o apegam, apeguéu o apegáu, apeguen; apegat, apegats, apegada, apegades.)

5. Pegairos, adj., marchand, fabricant de poix.

Lo pegairos dona, l' an, de leida, II massas de peja.

Charte de Besse, en Auvergne, de 1270. 

Le marchand de poix donne, par an, de leude, deux masses de poix.

6. Empeguir, v., poisser, oindre, frotter, s'embrouiller.

Fig. Don fassa home empeguir. 

Vos, sitot non an sazo 

Lur dig, no vulhatz enpeguir. 

Els s' empeguisson de plazer.

P. Vidal: Abril issic. 

Dont il fasse homme s'embrouiller. 

Vous, quoique n'ont pas (ne soient pas de) saison leurs propos, ne veuillez pas vous embrouiller. 

Ils s'embrouillent à plaisir.

Part. pas. Mentr' aissi son enpeguit.

P. Vidal: Abril issic. 

Tandis qu'ils sont ainsi embrouillés. 

ANC. FR. Vous me semblez à une souris empegée; tant plus elle s'efforce soy dépestrer de la poix, tant qu'elle s'en emberne. 

Rabelais, liv. III, ch. 36. 

ANC. CAT. Empeguir.

7. Empegar, Enpegar, Empezar, Enpezar, poisser, goudronner, enduire, empeser.

Ni 'ls capels blans engrezar ni enpezar, ni 'ls negres colrar ab pega non farem.

Ieu non empezarai ni farai empezar alcun capel.

Cartulaire de Montpellier, fol. 144.

Nous ne ferons ni oindre ni goudronner les chapeaux blancs, ni colorer les noirs avec de la poix.

Je ne goudronnerai ni ferai goudronner aucun chapeau.

Pega naval apta per linir et enpegar naus. Eluc. de las propr., fol. 218. Poix navale apte à enduire et goudronner navires. 

CAT. ESP. Empegar. IT. Impeciare.

8. Empeguntar, v., poisser, enduire de poix.

Part. pas. Una caxeta empeguntada

E calefatada.

V. de S. Honorat.

Une petite caisse enduite de poix et calfatée.

CAT. ESP. Empeguntar.

Pessa, Peza, s. f., pièce, morceau, lambeau. 

Voyez Denina, t. III, p. 58.

Lo mort, e 'nporta 1 pessa e pueys autra. V. et Vert., fol. 24. 

Le mord, et emporte une pièce et puis l'autre. 

Loc. prov. Per V sols a om la pess' e 'l pan.

(chap. Per sinc sous (sueldos) se té la passa y lo pa.)

Sordel: Qui be s membra.

Pour cinq sous on a la pièce et le pan.

- Espace de temps.

Quant el s' auzi saludar

De part vos, non poc mais sonar

D' una pessa.

Un troubadour anonyme: Senhor vos. 

Quand il s' ouït saluer de par vous, il ne put plus parler d'un espace de temps.

Adv. comp. Gran peza lo deu hom tener.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Grand espace de temps on doit le tenir. 

ANC. FR. Quant li rois ot demouré en ces parties une pièce. 

Demoura une pièce du temps, puis s'en parti. 

Chr. de Fr. Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 237; et t. III, p. 155.

Grant pièce aveit lur terre éue. Roman de Rou, v. 7905.

Qui estoient bien las, car ils avoient grand pièce couru.

Comines, liv. I, p. 525.

IT. Dimorarsi una pezza con voi. 

Egli ha gran pezza che, etc.

Boccaccio, Decameron, IV, 2; II, 5. 

Li principi de' Romani si tacerono grande pezza. 

Cento novel. antic., n° 92.

CAT. Pessa. ESP. Pieza. PORT. Peça. IT. Pezza. (chap. Pessa, pesses.)

2. Pesseiar, Peceiar, Pezeiar, Pesegar, Pessuguar, Peciar, v., briser, mettre en pièces, rompre, mutiler.

Lo fes tot pesseiar.

Bertrand de Born: Quan vey. 

Le fit tout mettre en pièces.

Tant escut peciar e fendre. Guillaume de Tudela. 

Tant d'écus briser et fendre.

Trenquet lo e 'l peseguet, et cant l' ac peseguat.

Abr. de l'A. et du N.-Test., fol. 12. 

Le cassa et le mit en pièces, et quand il l'eut mis en pièces.

Combatr' et envazir 

Murs, tors, e peceiar, 

Ardre e fondr' eissamenz.

B. Calvo: Mout a que. 

Combattre et envahir murs, tours, et mettre en pièces, brûler et renverser également.

Fig. Plus cai d'aut pretz, plus franh e pesseya.

Aimeri de Peguilain: Destreitz cochatz.

Plus mérite choit de haut, plus il se casse et se brise.

A penas sent qui 'l bat o 'l pessuga. Eluc. de las propr., fol. 77.

A peine il sent qui le bat ou le mutile.

Loc. Can se viron pesseiar a cartiers.

P. Cardinal: Tendas e traps. 

Quand ils se virent briser à quartiers.

- Déchirer.

Lo peronhs es una veruga

Sus en la cropa, que s pessuga

Tot auzel, can se vol peronner.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le péron est une verrue sur le croupion, que se déchire tout oiseau, quand il veut s'enduire.

Fig. Escas non vol qu' om lo pessug.

Bernard De Venzenac: Pus vey. 

L'avare ne veut pas qu'on le déchire. 

Prov. Qui non pot mordre, pessuga.

Gavaudan le Vieux: Lo vers.

Qui ne peut mordre, déchire. 

Part. prés. O bona asta de fraisne o masa peceiant. Guillaume de Tudela.

Ou bonne lance de frêne ou masse mettant en pièces. 

Part. pas. Aqui veirem manz sirventz peceiatz. 

Blacasset: Gerra. 

Là nous verrons maints sergents mutilés. 

Manta testa pezeiada. V. de S. Honorat.

Mainte tête brisée.

Fig. En aitals motz peceiatz.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no m.

En tels mots brisés.

ANC. FR. Qu'il li a pecoié l' escu. Roman du Renart, t. III, p. 245. 

Que l' anelet qui fu s' amie 

Féust perdus ne peçoiez.

Fables et cont. anc., t. II, p. 421. 

Tant que l' eschine ai peçoiée. Roman du Renart, t. II, p. 339.

Que il le fist et fendre et peçoier.

Roman d'Agolant, v. 929.

ANC. CAT. Pecejar. CAT. MOD. Pessigar. IT. Pizzicare. 

(chap. Fé a pesses, pessejá; pessigá, de pessic (pellizco en castellá): pessigo, pessigues, pessigue, pessiguem o pessigam, pessiguéu o pessigáu, pessiguen; pessigat, pessigats, pessigada, pessigades.)

3. Pessar, Pezar, v., briser, casser, rompre.

Pessa lazes e cordons.

(chap. Trenque (chafe) llassos y cordons.)

L'uns si pezet lo bratz, l'autre esdevenc rancs. V. de S. Honorat. 

Brise lacets et cordons.

L'un se cassa le bras, l'autre devint boiteux.

Part. pas. De viure non ac conort,

Ans cugeron qu'ell fos pessat

Per lo verin qu'el ac tocat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

De vivre n'eut espoir, mais ils crurent qu'il fut brisé par le venin qu'il eut touché.

4. Peceiador, adj., briseur, casseur, coupeur. 

Ab lui s'en van bel feridor de lanza, 

Pecciador de cambas e de bratz.

B. Zorgi: No m laissarai.

Avec lui s'en vont beaux frappeurs de lance, briseurs de jambes et de bras.

5. Peassar, v., rapiécer, raccommoder.

Sens peassa et ajusta

So que largueza frusta.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Sens rapièce et rajuste ce que largesse dépèce.

ESP. Pedazar.

6. Espessar, Espezar, v., briser, mettre en pièces, dépecer.

Colompnas e marmes entiers

A fag espessar per cartiers.

V. de S. Honorat.

Colonnes et marbres entiers il a fait briser par quartiers. 

Bertran, mestier no m' azauta de sirven,

C' om l' espesa e l' eisorba e l' art e 'l pen.

T. d'Augier et de Bertrand: Bertran.

Bertrand, ne me convient pas le métier de sergent, vu qu'on le met en pièces et l'aveugle et le brûle et le pend.

IT. Spezzare.

7. Espesseiar, Espessegar, v., briser, mettre en pièces, déchirer.

Elhs los van totz espessegar, que no n' escapero mays IIII que aportero las novelhas. Philomena.

Ils les vont tous mettre en pièces, de sorte que n'en échappèrent que quatre qui apportèrent les nouvelles.

Part. pas. Mortz e nafratz tan laydament

Et espesseiatz per Sarrazins. V. de S. Honorat.

Tués et blessés si laidement et mis en pièces par Sarrasins.

Los autres, que no volgro penre baptisme, foro totz espessegatz.

Philomena.

Les autres, qui ne voulurent prendre baptême, furent tous mis en pièces.

ANC. FR. A plusurs fist traire les denz 

E li altres fist espeecer.

Roman de Rou, v. 6098. Var.

(chap. Despedassá: despedasso, despedasses, despedasse, despedassem o despedassam, despedasséu o despedassáu, despedassen; despedassat, despedassats, despedassada, despedassades.)

3. Despessar, Despezar, Despechar, v., dépecer, mettre en pièces, diviser, distribuer.

Cels falz Juzieus ferir e despechar. Passio de Maria. 

Ces faux Juifs frapper et mettre en pièces.

Lo despezon plus menudamens que hom no fay carn a mazell.

V. et Vert., fol. 25.

Le dépècent plus menuement qu'on ne fait chair à boucherie.

Be say que mos payres, lo reys,

Non despesa aysi son peys

Ni las viandas a sa gent.

V. de S. Honorat.

Je sais bien que mon père, le roi, ne distribue pas ainsi son poisson ni les subsistances à sa gent.

Part. pas. Totas sas viandas sant Honorat avia despesadas a paures.

V. de S. Honorat. 

Toutes ses subsistances saint Honorat avait distribuées aux pauvres.

Pesseguier, Presseguier, s. m., du lat. persicus, pêcher.

Florisson li pesseguier.

(chap. Florixen los pressegués.)

Marcabrus: Al departir. 

Fleurissent les pêchers.

Aquel presseguiers es floritz. Leys d'amors, fol. 73. 

Ce pêcher est fleuri.

CAT. Presseguer. PORT. Pessegueiro. (chap. Pressegué, pressegués. ESP. Melocotonero.)

2. Presega, s. f., pêche.

De presegas auretz nogaills; 

Faitz n' oli.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De pêches vous aurez noyaux; faites-en huile. 

CAT. Presseg. PORT. Pessego. IT. Persica. (chap. Préssec, pressecs, bresquilla, bresquilles; mullarero, mullareros per la zona de Fraga, Maials, etc. ESP. Melocotón.)

Pestar, v., lat. pistare, piler.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Sol de pestar en morter 

Pebre, e de tastar sabrer. 

Le moine de Montaudon: Fort m'enoia. Var. 

Seulement de piler en mortier poivre, et de tâter sauce. 

ESP. Pistar. PORT. Pisar. IT. Pestare.

Pestilentia, Pestilencia, Pestilensa, s. f., lat. pestilencia, peste,

contagion.

Guerras e pestilentia an destrug la ciptat. V. de S. Honorat. 

Guerres et peste ont détruit la cité.

Per la pestilencia d' aqui on ve lo vens. Liv. de Sydrac, fol. 48. 

Par la contagion de là où vient le vent.

Roma delhiurada de la pestilensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 37. 

Rome délivrée de la peste.

ANC. FR. D' estrange pestilence et de ocisiun. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 7.

CAT. ESP. PORT. Pestilencia. IT. Pestilenzia, pestilenza. 

(chap. Peste bubónica, pestes; pestilensia, pestilensies; contagi, contagis; pandemia, pandemies; corrupsió, corrupsions; peste tamé es pudina, corrompina, mala auló, com passabe als puestos aon ñabíe peste. 

Lo Decamerón, traduít al chapurriau, escomense en este tema.)

2. Pestilencial, adj., pestilentiel.

L' ayre pestilencial depuron. Eluc. de las propr., fol. 134-5.

(chap. L' aire pestilén depuren.)

Épurent l'air pestilentiel.

CAT. ESP. PORT. Pestilencial. IT. Pestilenziale.

3. Pestilent, adj., lat. pestilentem, pestilent, empesté.

Per infeccio d' ayre pestilent. 

Soven engendra pestilens malautias.

Eluc. de las propr., fol. 81 et 16. 

Par infection d'air empesté. 

Engendre souvent maladies pestilentes. 

CAT. Pestilent. ESP. PORT. IT. Pestilente. 

(chap. Pestilén, pestilens, pestilenta, pestilentes.)

4. Pestiferat, adj., pestiféré.

Substantiv. Nombre de pestiferatz.

Carya Magalon, p. 52.

Nombre de pestiférés.

(chap. Apestat, apestats, apestada, apestades.)

Pet, Peit, s. m., lat. peditus, pet, vent. 

Qu' eu fassa 'l petz per lor donar de ven.

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Amics. 

Que je fasse le pet pour leur donner du vent.

Tals peitz que son de corn vos semblaran.

T. de Montan et d'une dame: Ieu veng.

De tels pets que son de cor ils vous sembleront.

CAT. Pet. ESP. Pedo. PORT. Peido. IT. Peto. (chap. Pet, pets.)

2. Petar, v., lat. pedere, péter, éclater.

Las castanhas del brasier

Peton quan no son mordudas.

(chap. Les castañes del brasé peten cuan no están mossegades - tallades, badades, ubertes, etc.)

Un troubadour anonyme: Las castanhas.

Les châtaignes du brasier pètent, quand elles ne sont pas mordues.

CAT. Petar. PORT. Peidar. (chap. Petá, petás: yo me peto, petes, pete, petem o petam, petéu o petáu, peten; petat, petats, petada, petades. Petaré, petarás, Juaquinico Monclús petará de gort, petarem, petaréu, petarán; petara, petares, petare, petarem, petareu, petaren; petaría, petaríes, petaríe, petaríem, petaríeu, petaríen; petera, peteres : ganes de fotres pets. Explotá, estallá.)

aubarda, albarda

aubarda, albarda

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Albarda

L'agüelo "Seveta" seguis......

Alguns, en tota la rao, han pensat, este com diu qu'ere pobre si teníen un macho y una burreta.
Be, aiso es de cuan yo m'enrecordo. Al principi sol teníen un macho mol furo, que fae parella en la burra de un germa de ma mare y pa trilla u faen junts. Despres van compra la mula y la burreta al fiat. Pasan lo tems van vendre la mula y van compra un carro vell. Y lo rade va sé una burreta que se va queda la radera al poble.
Los grasons, que li han agradat a Moncho, se faen cuan plovie y la aigua corrie o atravesabe los camins de tiarra. Si teníe forza s'enduie la tiarra y sol quedaen les pedres que estaben clavades al camí. Y com les "aigüeres" (ya tens un atra paraula, Moncho) habíen rebaixat lo nivell del piso la pedra se había convertit en un grasó, en el que entropesaes mes de un camí. Camí = vegada.
Les besties portaen un cabestre que s'els ficabe al cap y allí s'enganchabe lo ramal, que servie pa guia al animal.
Normalmente portaen una albarda que se lligabe a la bestia en una faixa (que no m'enrecordo com se diebe, !!!!ajuda Moncho!!! sincha, cincha), que li pasabe per daball de la tripa y una fusta doblada (que tampoc m'enrecordo del nom, tafarra, mes torsut (tort) que una tafarra) que estabe enganchada als dos costats de la albarda y se ficabe devall de la coga.
Damún se posabe la saria (serón en castella) que ere trensada y tenía com una canasta a cada costat. Banasta, banastes.
(La cornalera de la banasta es com lo nas de la Rosi de Palma o de doña Rogelia.)
A un costat se posae la sistella en lo minchá y al atre la pichella p'al aigua. Cuan era menudet a mi me ficaben a un costat y la sistella y la pichella al atre.
Tamé se posaben les ferramentes pa treballá, según la epoca del añ, eren unes u atres: la cavegueta, la aisadella, lo chapo, la estraleta, la dalla, l'alfals (o algo paregut, fals, falz) y moltes mes.
Ya val, sino les aventures del agüelo "seveta" no t'os dixarán dormi.
Tots al llit y ya sabeu "Bona nit, totes les pulses al teu melic y la mes menuda com un cabrit".
Continuará......sino me envien al carré, per pesat.

ALBARDA (i dial. aubarda). f. 

I.   Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda,Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:

|| 1.   A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets o sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cingla, cinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitral, que és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.

|| 2.   Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixins, que són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavalló, format de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarra. En el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals. 

|| 3.  A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló. 

|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.

II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).

|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda. 

|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).

    Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda o Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albarda: esser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.

    Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.

    Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).

    Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.

    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).

1.   ALBARDÀ (dial. aubardà). m., 

sinòn. de albarda (Mallorca, Eivissa). Dues muyles veyles... e dos alberdans avols, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132). L'aubardà mallorquí, representat en el gravat adjunt, és una espècie de sella sense arçons visibles, embotida de palla o llana, i coberta de pell; va subjectada a la bístia per mitjà del cover (corretja que passa per davall la coa) i de les cingles i capcingles; serveix per dur càrrega i principalment per cavalcar-hi. a) Aubardà de cadireta: l'aubardà que té els coixins plans (Un Mall. Dicc.).

    Loc. i refr.—a) «Segons s'ase, s'albardà» (Mall.).—b) «Ase que no està avesat a dur albardà, sa tafarra prest l'ençata» (Mal.).—c) No esser mai ase ni albardà: no arribar a res, no assolir cap èxit en cap sentit (Mall.).—d) «¡Veiam qui guanyarà? s'ase o s'aubardà?»: ho diuen parlant de l'autoritat dèbil (Mall.).

    Fon.: əwbəɾðá (Mall., Eiv.).

    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, mat. sign., amb l'accentuació hispano-aràbiga d'aquest mot (Corominas DECast, i, 83).

2. ALBARDÀ m. 

|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardán. Lo rey Felip de França veent que'ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.o El vent, albardà foll, | xiscla i s'escampa, Espriu Cam. 52.

|| 2. Representant o comediant (Torra Thes.).

|| 3. Qui menja a despeses d'altri. Albarda per a menjar: parasitus, Nebrija Dict.

|| 4. Persona molt beneita, irreflexiva o inconsiderada (Santanyí). «Fulano és un aubardà».

    Cult. pop.—Aubardà desvergonyit, mai espera lo convit (Saura Dicc.); cast.: El porfiado albardán comerá tu pan.

    Fon.: əwβəɾðá (Santanyí).

    Etim.: de l'àrab al-bardán, ‘el foll, el qui diu bestieses’ (Dozy Gloss. 66).

Albarda es el arreo de las bestias de carga compuesto principalmente de dos grandes almohadillas que se adaptan a los dos lados del lomo, sujeta al vientre por una cincha dejando éste en hueco a fin de que la carga no lastime al animal. Generalmente va colocada sobre un arzón, al que van sujetos el pretal, grupera y batipola. En México, la albarda es una silla de montar a caballo con las dos piernas de un solo lado (a mujeriegas), en lugar de sentarse a horcajadas sobre el lomo del animal. Se utiliza mucho en las escaramuzas de o en México que son ejecuciones a caballo de distintos ejercicios con un tal grado de dificultad, además de ser un acto muy vistoso para los espectadores, para ofrecer un buen acto de belleza conocidas también por estar en un carrusel charro las mujeres de a caballo viva. Se citan las siguientes variedades: Albarda gallinera: la que tiene las almohadillas planas. Albarda maragata: la que es larga y estrecha por alusión a la que empleaban los maragatos para sus caballerías a las cuales cubría desde la raíz del cuello hasta las ancas.

Expresiones relacionadas:

Albarda sobre albarda.

Se usa cuando se impone un nuevo gravamen a quien ya está sufriendo otro y cuando en la conversación o por escrito se repite una cosa sin necesidad.

A otro burro con esa albarda. Se dice cuando no se quiere admitir un trabajo demasiado penoso.

Ahora llueven albardas. Se dice cuando oímos alguna cosa que nos parece imposible.

Como la albarda al burro. Se dice familiarmente de una persona a quien está grande la ropa, principalmente si aquella es gruesa.

Echar una albarda a uno. Abusar de la paciencia de uno, haciéndole aguantar lo que no debe.

Volverse la albarda a la barriga. Salir una cosa al contrario de lo que se deseaba o esperaba.

De cuando hablaban las albardas. Alusión a tiempos tan antiguos como desconocidos.

Salta como granizo en albarda, se refiere a una persona que está hablando y otra se ofende y responde de manera agresiva,
(dicho de Lobras (Granada))

En vasco, chalma, chalmia.

relasionades:

cincha, sincha

tafarra,

cuixins,

pell,

saria, banasta, banastes, cornalera etc...