Mostrando las entradas para la consulta espart ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta espart ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 16 de abril de 2017

Sária, sáries, sárria

Sária, sáries




  saria, sàrria, sáries, macho, mula

SÀRRIA (i més dialectal sària). f. 
|| 1.   Recipient d'espart o de palma, d'un metre a vuit pams de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems, i serveix, posat de través damunt una bístia, per a transportar les coses més diverses, com fruita, verdures, aviram, terra, herba, fems, etc.; cast. serón. Sàrria d'angiles o de peix salat, Leuda Coll. 1249, 254. No sia negun reuenedor qui gos comprar neguna caça ni ous... ni sàrries ni senayles, doc. a. 1299 (BABL, xii, 202). XIII sàrries de rajoles de Paterna, doc. a. 1402 (Misc. Puig 28). Lo lançol blanch, lo cel cristallí; la sàrria, que u cobre tot, són los cels ab les steles, Sermons SVF, i, 176. Quatre sàrias oldanes, dues d'espart e dues de palma, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131). Posaren-les dins una sàrria, Tirant, c. 19. Tres sàries, la una xica e dues grans, doc. a. 1499 (Misc. Puig, i, 133). El traginer descarregava sàrries curulles de conquilles, Foix Diari 57.
|| 2. fig. Dona bruta o menyspreable (Empordà). Ja t'adobaré jo, ja, mala sàrria!, Girbal Pere Llarch 41.
|| 3. pl. Esquellots (Petra, Vilafr. de B.); cast. cencerrada.
    Loc.
—a) A sàrries: molt, en gran manera (Eiv., Formentera). «Sa salsa m'agrada a sarris».—b) Pobra sàrria!: es diu d'una dona que vol que tot l'hi portin ben a punt perquè ella no hagi de treballar ni molestar-se gens (Empordà).—c) ¿Quina sàrria busca?: es diu per demanar de què se les heu, de què es tracta (Valls).
    Fon.: 
sáriə (Ripollès, Gir., Empordà, Cardona, Solsona, Vic, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Ciutadella); sáriɛ (Sort, Organyà, Balaguer, Bellpuig, Sta. Col. de Q., Maó); sária (Calasseit); sári (Ross., Conflent, Mall., Eiv.); sáɾiɛ (Tremp, Oliana, Artesa de S., Agramunt, Gandesa, Sueca, Alcoi); sáɾia (Tamarit de la L., Freginals, Morella, Benassal, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Sanet, Pego, Benidorm, El Pinós, Crevillent).
    Intens.:
—a) Augm.: sarriassa (Ja l'adreçaria, ja, ella, an aquella sarriassa!,Girbal Pere Llarch 173);—b) Dim.: sarrieta, sarriona, sarrió;—c) Pejor.: sarriota, sarriot.
    Etim.: 
incerta; s'ha considerat probable un origen gòtic *sahrja, però darrerament Coromines prefereix partir d'una forma ibèrica (proto-basca) *sarea; vegeu Corominas DECast, s. v. sera, i Congr. Barc. 408.
SARRIÀ 
|| 1. topon. a) Poble situat prop de la ciutat de Girona.—b) Antic poble i avui barriada de la ciutat de Barcelona.—c) Alqueria del terme de Calvià (Mall.).—d) Callosa d'En Sarrià: vila de la part meridional del País Valencià.
|| 2. Llin. existent a Barc., St. Antolí i Vilanova, Xixona, etc.
    Etim.: 
d'un derivat llatí en -anu d'algun nom personal com Sarius Serius; en els documents llatins medievals apareixen les formes Sirriano (a. 986), Serriano (a. 1011) i Sarriano (a. 1279). La forma Sarrian apareix com a nom personal en un doc. de l'any 1265: CL sous, Item a'N Sarrian per son ofici, ap. Soldevila PG, iii, 455.


SARRIÓ (i dial.sarió). m.
|| 1. Sàrria usada principalment per al transport de carbó a esquena de bístia (Ribes, Garrotxa, Empordà, Collsacabra, Manresa, Tremp, Conca de Barberà, Vinaròs); cast. serón. Sarrió de espart pera portar carbó o altres coses: Spartea sporta, Lacavalleria Gazoph. El bosc va desaparèixere convertit en fusta i carbó, sarrions d'escorxa i faixines de rama, Pous Empord. 8.
|| 2. Sàrria relativament petita per a portar coses a coll els homes (Urgell, Calasseit, Priorat, Tortosa, Benassal).
|| 3. Peça de llatra de palma, de forma rodona, de 4 a 6 pams de diàmetre i amb dues anses, que serveix per a aplegar i transportar agranadures, palla i altres residus (Mall.).
|| 4. Estorí de palmes, forrat de tela de sac, que es posa darrera l'albarda perquè la sàrria no faci mal a la bístia (Santa Margalida).
|| 5. Morrió d'espart per a donar menjar als animals (Sueca); cast. morral.
|| 6. Cabàs gran, de palma, que s'usa per a posar-hi figues (Tortosa).
|| 7. Sarrió de carbó: nom satíric que es dóna als capellans perquè van vestits de negre (Llofriu).
    Fon.: sərió (or., bal.); sarió (Priorat); saɾió (Urgell, Tortosa, Maestrat).
    Intens.:—a) Augm.: sarrionàs.—b) Dim.: sarrionet, sarrionetxo, sarrionel·lo, sarrioneu, sarrioniu.—c) Pejor.: sarrionot.
    Etim.: derivat de sàrria.

2. SARRIÓ
Llin. existent a Barc., Alberic, Canals, Sueca, Al., Villena, etc.
    Etim.: del topònim aragonès Sarrión (Passant per Montalbà, per Mora y per Sarrió, Pere IV, Cròn. 369).

jueves, 25 de julio de 2024

1. 5. De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.

Capítul V.

De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.


Llichí y mes lligí als llibres que li dixáe lo retó y un ric del poble va sé lo que va fé en mol tems. Entre tots los que mes li agradáen eren los de historia y les fábules de Esopo en la vida de este gran fabulista: y un atre llibre al que li dieben Lo Cortesano. Pero no olvidáe lo ejercicio de les roques ni lo aná als campos en lo primé llauradó que entopetabe o topetabe, ni les probes de agilidat.

Un día li va di sa mare: 

- Fill, ya tens dotse añs; ya es tems de que adeprengues algún ofissi. Y ell va contestá que pera qué eren los ofissis. Són, fill, li va contestá sa mare, pera no está bambán y guañás la vida. 

- ¿Només que per an aixó?, va di ell; pos yo tos dono paraula de no está may bambán, com veéu que tampoc no u estic ara, pos ya vech que es roín, encara que sol sigue perque lo que no fa res, ya en aixó fa mol mal no ocupán lo entretenimén y les mans, y en cuan a guañás la vida tingue firme esperansa que no me faltará, si Deu vol, ni a vosté en mí. Que no vull yo que vaigue a rentá en fret y en caló perque es siñal de molta pobresa, y no ha de passá tans mals ratos. Pero si tos entristix que no adeprenga un ofissi, digueume quin hay de adependre. Y sa mare li va contestá que lo que vullguere. 

- Pos yo, va di ell, no ne vull adependre cap. Perque hau de sabé que segons yo hay advertit, los homens són mol ignorans y no fan mes que disparates, obrán en tot en molta torpesa y sense cap discurs; y encara mes, generalmen fan mal als atres en malissia, y potsé an ell mateix per rechás. Yo no sé si a datres puestos són diferens, perque ya sabeu que no hay eixit de Almudévar mes que pera aná a vore als nostres parens, y dos vegades a Huesca aon a ningú vach coneixe ni vach tratá mes persones que les recaderes del mercat, que per sert gasten mol desenfado y poca vergoña. Pero si tots són lo mateix, no nessessito cap ofissi pera guañám la vida y félay a vosté descansada.

- Fill meu, va di entonses sa mare: mol saps y vech que parles com los flares que prediquen o com los homens que van en nous trajes per lo món y vénen de lluñanes terres. Fes lo que vullgues y Deu te ilumino: sol no vullguera que fores roín.

- Hasta ara, mare, va contestá ell, no u hay sigut ni hay probat de séu; y lo que hasta los dotse añs no es roín, ya sempre sirá bo. 

- Segons, li va replicá sa mare: algúns s' hi tornen después. 

- No pot sé, va di ell: perque yo sé que lo que es roín de home fet ya u ere de chiquet, pero no sabíe ni podíe empleá la maldat, pero lo que es mala inclinassió ya la teníe al alma.

- Ara vech, va contestá sa mare, que vas tenín raó. 

¿Quí t’ha amostrat estes coses?

- Aquí dins, va contestá ell, me les amostren totes; y los llibres que llechisgo o llixgo, y les dones cuan riñen unes en atres. 

- ¿Cóm poden enseñát o amostrát res les dones y mes reñín?, 

va preguntá sa mare mol admirada.

- Pos me enseñen mol, va contestá ell; tot lo que entonses diuen es locura y sabiduría, y lo mateix me enseñe la un que l’atre. Y u adepreng de elles y dels atres chics a les seues enganchades, y dels llibres, u aplego aquí dins y u guardo, y alló engendre atres coses, y estes engendren después atres; y les junto y les regiro y amasso totes, o les separo y compong segons me demanen les ocasions.

Entonses sa mare, esbarrada de sentíl parlá en tanta sabiduría, li va di: 

- No sé, fill meu, cóm sen yo tan tonta vach parí un fill tan espabilat.

- ¡Tonta, diéu!, va contestá ell; pos yo no hay advertit que u siguéu, perque les dones que yo ting per tontes al poble són vanes, cantoneres, gorrines, desastrades, rezongueres, noveleres, picudes, chismoses y bachilleres

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

- Fill, fill, li va di entonses sa mare; eixa es massa malissia pera la teua edat; dixa a les pobres dones, que tan despressio porten a costes per sé dones y per ende lo espart del món.

- Ara sí que vech que sou una mica tonta, va di ell: perque hau dit una tontada mol gran. ¿Cóm diéu que les dones són lo espart del món? ¿Quin espart sou vosté a la vostra casa? Vosté sou la siñora y yo lo vostre fill, vosté me voléu y yo la vull; vosté me servís ara y yo la serviré después; vosté me cuidéu y yo creixco y me fach home pera donali honra y amparala y mantíndrela. No tos digáu espart, perque me hau afrentat y casi no puc mirala a la cara.

Un atre día a la hora de minjá va arribá sa mare en gran sofoco dién entre llágrimes:

- Los rics sempre rics y los pobres sempre ham de callá. Mira, fill, que ving acalorada. Lo hidalgo de la cantonada de la plassa me ha topetat al carré, y plantanse a cuatre passes me ha dit: "Be críe lo fill, la pubilla; ya casi es home y sol sap parlá y fé lo Marc Esopo. 

La paga que ell tos donará per lo ofissi que li habéu amostrat. ¿Pensáu fél rentadora o cuinera com vosté? Milló li cuadraríe lo ofissi de comare o de casamenté.» Yo, al sentí paraules tan ofenedores, me hay mort de vergoña, la llum del sel no la veía; y casi me aufego de la pena que me unfle lo pit. ¿Qué me dius, fill meu, per al meu consol?

- Per ara, mare meua, sol tos dic que mingéu en gust, y demá tos diré lo que faré en este enfado que tos han donat perque no convé obrá ni adoptá consell cuan la caló de la passió está al mes alt pun, com u está ara als dos, vosté plore pero yo encara que estic ofés parlo en esta templansa. Ya que eixe hidalgo creu que pot oféndrela perque no me donéu ofissi, dixem la seua insolensia y agarrem la raó. Demá, si voléu, adependré de teixidó, después demá, de sastre, lo dilluns, de pelaire, lo dimats, de fusté, lo dimecres... 

casa el sastre, turismo rural, Beceite

- Fill meu, lo va tallá sa mare olvidán les llágrimes y la afrenta:

¿quín disparate estás dién? ¿No saps que cada un de eixos ofissis coste mols añs de adependre, y tú, vols adependren un cada día? 

- Torno a di, y sertifico, va contestá ell, que cada día hay de adependre un ofissi, y mes si es menesté o convé. Hasta mich día lo estudiaré, per la tarde entrenaré les mans, y a la nit cuan vinga a casa li portaré ya alguna mostra de la meua obra. Perque yo hay mirat a ixos homens als seus tallés y sé lo que me dic. Mínjo y alégros, que lo fill que hau parit no va naixe pera burret o ruquet, com Carlos Rallo Badet; ni tampoc pera sé humillat per cap fill d' algo ni pera patí que sa mare u sigue per ningú.
Yo faré que dins de pocs díes sigáu beneída per tots, y envechada potsé de eixe mateix hidalgo que tos ha insultat. Perdonemlo empero per la bona intensió en que u haurá fet, encara que en poc miramén y sobrada fanfarronería y mals modos. aixó es soberbia de naiximén y confiansa en les riqueses.

Aquella tarde anáe Pedro a casa de sa padrina, com solíe, y al passá per la plassa va vore al hidalgo en lo mossen: se va arrimá an ells y sense saludá se va encará en aquell y en gran aplom li va di: 

sa padrina, Ángeles Gil Guimerá

- Siñó fill d'algo de la cantonada (cridanlo aixina per despressio): avui hau fet plorá a ma mare, y les seues llágrimes me han abrasat les entrañes y les guardo aquí (siñalán lo cor), perque soc lo seu fill y sé quí té o no té dret a oféndrela. No u olvidéu, que tampoc yo u olvidaré. Adiós. Y dién aixó sen va aná en tota serenidat y mirada severa.
Lo mossen lo va cridá moltes vegades y hasta va volé seguil; pero lo va tindre que dixá perque ni la cara va girá pera mirál y va colá com un rellámpec. Va sentí mol lo mossen aquell cas, y u va sentí tamé lo hidalgo, pero de manera diferén, perque lo mossen u sentíe per amor al chiquet, y l’atre de ira y de rencor de les seues paraules y atrevimén.


Original en castellá:

Capítulo V.

De cómo Pedro Saputo determinó aprender algún oficio.

Leer y más leer en los libros que le dejaba el cura y un rico del pueblo fue lo que hizo en mucho tiempo. Entre todos los que más le gustaban eran los de historia y las fábulas de Esopo con la vida de este gran fabulista: y otro libro que llamaban El Cortesano. Pero no olvidaba el ejercicio de las peñas ni el ir a los campos con el primer labrador que encontraba, ni las pruebas de agilidad y ligereza.

Un día le dijo su madre: - Hijo, ya tienes doce años; ya es tiempo de que aprendas algún oficio. Y él respondió que para qué eran los oficios. Son, hijo, le respondió su madre, para no estar ocioso y ganar la vida. - ¿No más que para eso?, dijo él; pues yo os doy palabra de no estar nunca ocioso, como veis que tampoco no lo estoy ahora, pues ya se me alcanza que es malo, aunque sólo sea porque el que no hace nada, ya con eso hace mucho mal no ocupando el entretenimiento y las manos, y en cuanto a ganar la vida tened firme esperanza que no me faltará, Dios mediante, ni a vos conmigo. Que no quiero yo que vayáis a lavar con frío y con calor porque es señal de mucha pobreza, y no os habéis de dar tan mal tiempo ni vida tan lacerada. Pero si os afligís porque no aprendo un oficio, decidme cuál he de aprender. Y su madre le respondió que el que quisiera. - Pues yo, dijo él, no quiero aprender ninguno. Porque habéis de saber que según yo he advertido, los hombres son muy ignorantes y no hacen sino disparates, y rudezas obrando en todo con mucha torpeza y sin ningún discurso; y el que es un poco más avisado, generalmente hace daño a los otros con malicia, y tal vez a sí mismo por reverbero. Yo no sé si en otras partes son diferentes, porque ya sabéis que no he salido de Almudévar sino que para ir a ver a nuestros parientes, y dos veces a Huesca en donde a nadie conocí ni traté más personas que las recaderas del mercado, que por cierto gastan largo de su desenfado y poca vergüenza. Pero si todos son lo mismo, no necesito ningún oficio para ganar la vida y dárosla a vos descansada. - Hijo mío, dijo entonces su madre: mucho sabes y veo que hablas como los flaires que predican o como los hombres que andan con nuevos trajes por el mundo y vienen de luengas tierras. Haz lo que quieras y Dios te ilumine: sólo que no querría que fueses malo. - Hasta ahora, madre, respondió él, no lo he sido ni entendido serlo; y el que hasta los doce años no es malo, ya siempre será bueno. - Según, le replicó su madre: algunos se tornarán después. - No puede ser, dijo él: porque yo conozco que el que es malo de hombre hecho lo hubo de ser de niño, sino que no sabía ni podía ejecutar la maldad, pero lo que es mala inclinación ya la tenía en el alma.

- Agora veo, contestó su madre, que vas teniendo razón. ¿Quién te ha enseñado esas cosas? - Aquí dentro, respondió él, me las enseñan todas; y los libros que leo y las mujeres cuando riñen unas con otras. - ¿Cómo pueden enseñarte nada las mujeres y más riñendo?, preguntó su madre muy admirada. - Pues me enseñan mucho, respondió él; todo lo que entonces dicen es locura y sabiduría, y lo mismo me enseña lo uno que lo otro. Y lo aprendo de ellas y de los otros chicos en sus contiendas, y de los libros, lo recojo aquí dentro y lo guardo, y aquello engendra otras cosas, y éstas engendran luego otras; y las junto y las revuelvo y amaso todas, o las separo y compongo según me cumple y piden las ocasiones.

Entonces su madre, espantada de oírle hablar con tanta sabiduría, le dijo: - No sé, hijo mío, cómo siendo tan tonta he parido un hijo tan agudo. - ¡Tonta, decís!, contestó él; pues yo no he advertido que lo seáis, porque las mujeres que yo tengo notadas por tontas en el lugar son vanas, cantoneras, puercas, desastradas, rezongueras, noveleras, picudas, chismosas y murmuradoras. - Hijo, hijo, le dijo entonces su madre; ésa es demasiada malicia para tu edad; deja a las pobres mujeres, que harto desprecio llevan a cuestas con ser mujeres y por ende el estropajo del mundo. - Ahora sí que veo que sois un poco tonta, dijo él: porque habéis dicho una muy grandísima necedad. ¿Cómo llamáis a las mujeres el estropajo del mundo? ¿Qué estropajo sois vos en vuestra casa? Vos sois la señora e yo vuestro hijo, vos me queréis e yo os quiero; vos me servís agora e yo os serviré después; vos me cuidáis e yo crezco y me hago hombre para daros honra y ampararos y manteneros. No os llaméis estropajo, por vida mía, porque me habéis afrentado y casi no oso miraros a la cara.

Otro día a la hora de comer llegó su madre con gran bochorno y pasión diciendo entre lágrimas: - Los ricos siempre ricos y los pobres siempre hemos de callar. Mira, hijo, que vengo llena de calor y corrimiento. El hidalgo de la esquina de la plaza me ha topado en la calle, y plantándoseme a cuatro pasos me ha dicho: «Bien criades el hijo, la Pupila; ya casi es hombre y sólo sabe parlar y hacer el Marco Esopo. El pago que él os dará por el oficio que le habéis enseñado. ¿Pensáis hacelle lavandera o cocinera como vos? Andad, que mejor le cuadraría el oficio de comadrón o de casamentero.» Yo, al oír palabras tan injuriosas, me he cubierto de vergüenza, la luz del cielo no veía; y casi me ahogo de la pena que me hinche el pecho. ¿Qué me dices, hijo mío, para mi consuelo? - Por ahora, madre mía, sólo os digo que comáis con gusto, y otro día os diré lo que hace a este enojo que os han dado porque no conviene obrar ni adoptar consejo cuando el calor de la pasión está en su mayor punto, como lo está ahora en los dos, que vos lloráis e yo de puro levantado y ofendido hablo con esta templanza. Y ya que ese hidalgo cree que puede ultrajaros porque no me dais oficio, dejemos su insolencia y tomemos su razón. Mañana, si queréis, aprenderé de tejedor, después de mañana, de sastre, el lunes, de peraile, el martes, de carpintero, el miércoles... - Hijo mío, le atajó su madre olvidando las lágrimas y su afrenta: ¿qué disparate estás diciendo? ¿No sabes que cada uno de esos oficios cuesta muchos años, y tú, quieres aprender uno cada día? - Torno a decir y certificaros, contestó él, que cada día he de aprender un oficio, y más si es menester o conviniera. Hasta medio día lo estudiaré, por la tarde ejercitaré las manos, y a la noche cuando venga a casa os traeré ya alguna muestra de mi obra. Porque yo he mirado a esos hombres en sus talleres y sé lo que me digo. Comed y alegraros, que el hijo que habéis parido no nació para jumento; ni tampoco para ser escarnecido de ningún hidalgo ni para sufrir que su madre lo sea de nadie. Yo haré que dentro de pocos días seáis bendecida de todos, y envidiada quizá de ese mismo hidalgo que os ha insultado. Perdonémosle empero por la buena intención con que lo habrá hecho, aunque con poco miramiento y sobrada altivez y mal modo. Eso es soberbia del nacimiento y confianza en las riquezas.

Aquella tarde iba Pedro a casa de su madrina, como solía, y al pasar por la plaza vio al hidalgo con el cura: acercóse a ellos y sin saludar se encaró con aquél y con grande entereza dijo: - Señor hidalgo de la esquina (llamándole así por desprecio): hoy habéis hecho llorar a mi madre, y sus lágrimas me han abrasado las entrañas y las guardo aquí (señalando el corazón), porque soy su hijo y sé quién tiene o no tiene derecho a ultrajalla. No lo olvidéis, que tampoco yo lo olvidaré. Adiós. Y diciendo esto se fue con su serenidad y mirada severa. El cura le llamó muchas veces y aun quiso seguirle; mas lo hubo de dejar porque ni aun la cara volvió a mirarle y traspuso como un relámpago. Sintió mucho el cura aquel caso, y lo sintió también el hidalgo, pero diferentemente, porque el cura lo sentía de amor al niño, y el otro de ira y de mancilla de sus palabras y atrevimiento.

martes, 18 de abril de 2017

cofí, cofins

cofí, cofins

De espart, per a prensá pasta de oliva o raím a una prensa.

cofín en castellá es lo cóvec.

Del ant. cofino, este del lat. cophĭnus, y este del gr. κόφινος kóphinos.

1. m. Cesto o canasto de esparto, mimbres (vime) o madera (fusta), para llevar frutas u otras cosas.


cofí, cofins, espart, oli, oliva, vi, raim


trull

Lo trull de les raboses a Valderrobres

trull, trujal, trullo, cup, fe vi, hacer vino


cofins, cofí, prensa

verbo prensá,

prenso, prenses, prense, prensám o prensém, prensáu o prenséu, prénsen

De prenses antigues sol hay vist fe aná la de La Prensa, Beseit, prop del portal del Pilá, casa sons yayos de la Anna Celma.
M'enrecordo que cuan se acabae de prensá se féen sardines a la brassa (espetos). 

trull, prensa, vi, oli, almazara

La casa se va restaurá, foto anterió



TRULL m. 
|| 1. a) ant. Premsa de vi. Per rahó de adobar e reparar los trulls del celler que el senyor Rey ha en la dita vila, doc. a. 1406 (Arx. Gral. R. Val.). En un trull o prença d'or sia premuda, Cauliach Coll., vi, 1a, 1.—b) Safareig on es diposita el most i el raïm trepitjat perquè hi fermenti (Tremp. Urgell, La Llitera, Ll., Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Maella, Val.); cast. jaraiz, lagar. Dins la vinya féu un trull per a veremar, Quar. 1413, p. 115. Ple de verema era lo trull,Spill 6345. Ab incansable peu follejant balla en lo trull ple de vi, Llorente Versos.—c) fig. Home molt bevedor (Calasseit). 
|| 2. a) Molí d'oliva (Empordà, Costa de Llevant, Penedès, Vendrell, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Tortosa, Calasseit, Pego, Mall., Men., Eiv.); cast. almazara. (Vegeu dibuixos de trulls en l'article oli). Un trull ab sa mola de pedra per trullar olives, doc. a. 1523 (Alós Inv. 31). Lo trull o la mola que pasta les olives: Hic trapes trapetis, hoc trapetum trapeti, Pou Thes. Puer. 17. Un cavall... donant voltes ab el trui, Rosselló Many. 25.—b) Cassal; safareig o pica excavada a terra per guardar-hi l'oli procedent de la premsa (Gandesa, Calasseit, Tortosa). 
|| 3. a) Peça de pedra troncocònica que volta en el molí d'oli i esclafa les olives (Mancor).—b) Peça de pedra troncocònica que serveix per a pelar el blat en l'escairador (Cerdanya, Ripollès, Berguedà, Garrotxa). Li ensenya l'escairador, que es compon de mola sotana, riscle, trull, remenador, bras de fer anar el trull, Scriptorium, juny 1925.—c) Trill o trompellot per a batre els cereals (Pego, Sanet, Calp); cast. trillo.d) Peça de pedra troncocònica que es fa rodar per esclafar terra, grava, etc.; cast. rodillo. Los bolca i los destrossa | com terrosseda d'aspre goret lo pas del trull, Atlàntida i. 
|| 4. Moviment i soroll fort, d'activitat intensa (mall., men.); cast. bullicio, jaleo, ruido. Ran d'un camí ple de truy, Maura Aygof. 111. Va sentir per última vegada el truy y el moviment de la gran ciutat, Oliver Obres, v, 226. Movien una mica de trull, Galmés Flor 33. Y el nin mirava, sens gosar fer truy, Salvà Poes. 126. Mes lluny del trull de la gentada, Colom Juven. 99.
    Loc.

Ser l'amo del trulltenir molt d'ascendent sobre alguna persona o cosa (Labèrnia-S. Dicc.).
Trull: llin. existent a Celrà, Gir., Pardines, Santa Pau, Torroella de F., Barc., Mataró, Molins de Rei, Val., Guadassuar, etc. Hi ha la variant Trulls a Vilanant, Artés, Manresa, Reus, etc. Es troba documentada la forma Truy en el nom d'En Bonanat dez Truy l'any 1354 (Bofarull Mar. 77).
    Fon.: 
tɾúʎ (pir-or., or., occ., val.); tɾúј (Empordà, Penedès, Bal.).
    Etim.: 
del llatí vg. *trŏcŭluvar. de tŏrcŭlummat. sign. |||| 1, 2, 3 a



COFÍ m. 


|| 1. Mena de senalla planera d'espart que serveix per a contenir figues, panses, peix o altra cosa (Maestr., Cast., Val., Men); cast. serijo, cofín. Bota de sucre e cofins de verges, Reua Perp. 1287. De sucre en cofí III quintars genouins per sportada, Consolat, c. 45. Dos coffins grans de gerb per tenir figues, It. un cofi de gerb per tenir panses, doc. Vic, a. 1412 (ap. Aguiló Dicc.). Hagueren grans coffins e còvens..., e foren-ne omplits VII coffins de pa de forment, Quar. 1413, p. 175. Per rahó e preu de dos cofins de sardina, doc. val., a. 1419 (Arx. Gral. R. Val.).

 Dotze sportins del peix cofins e pa plegats, Spill 14888. Un coffí de tenir pances, doc. a. 1504 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Que mengi figues de cofí, Vilanova Obres, xi, 155.

|| 2. Esportí on es posa la pasta d'oliva per premsar-la (Igualada, Penedès, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Eiv.); cast. esportín. 
|| 3. Panereta on els flequers posen la pasta dels pans abans d'enfornar (Gir.)
|| 4. Senalleta molt petitona que serveix per a tenir-hi diners (Sineu, Artà).
|| 5. Capsa de llauna amb tapadora, que serveix per a dur el menjar cuit (Manacor); cast. fiambrera.
    Fon.: 
kufí (or., Sineu, Artà, Men., Eiv.); kofí (occ., val., Palma, Manacor).
    Etim.: 
evidentment cal relacionar cofí amb el fr. coffín, ‘panereta’, ‘estoig’, ‘coder’; segons el diccionari francès de Hatzfeld-Darmesteter-Thomas, coffin és pres del llatí cophĭnus, ‘cove’; la mateixa etimologia admet Meyer-Lübke REW 2207. No deixa d'oferir certa dificultat el fet que d'un -ĭnus llatí amb ĭ breu hagi resultat una terminació francesa i castellana -in i catalana -i, que correspon a un -īnum amb llarga. Per altra banda, tenim en català i castellà el mot cofa, del qual pot esser cofí un derivat (cofí de cofa com esporti de esporta).

miércoles, 26 de septiembre de 2018

Lligassa, vensill

Aragonés : Ligarzo, ligarza. Atadura de la gavilla con la misma mies.


Lligassa a Beseit pot sé un NUGO, o un VENSILL.

El tío Pascual de Simforosa lligant el vencill.


El tío Pascual de Simforosa lligant el vencill.

DCVB:
VENCILL m. 
|| 1. Lligall fet d'un manoll de brins d'un cereal o d'espart, i a vegades de sarment, per a lligar les garbes quan seguen; cast. vencejo, tramojo. 
Es pràctica molt seguida la de lligar vencills als troncs, 
Serra Calend. folkl. 176. 
|| 2. Corretgeta que lliga el mantí amb el vergueró de la batolla (Puigcerdà).
    Var. form. 
dial.: vencí, vencís, vincell.

    Fon.: 
vənsíʎ (Valls, Reus); bənsíʎ (Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ripollès, Solsona, Igualada, St. Martí SG, Sta. Col. de Q.); bensíʎ (Pont de S., Tremp, Urgell, Ll., Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Morella, Val., Gandia); vensíʎ (Calasseit, Cast., Sueca, Alcoi, Pego, Sanet); benzíʎ (Llucena); bɛnsíʎ (Guardamar); bənsí (Ripollès, Empordà, Berguedà, Vic, Vallès); bənzí (Vilafr. del P.); vənsíј, vənsí (Mall.); vənsís (Mall., Men., Eiv.); binséʎ (Bonansa).

    Pl.: 
la forma normal és vencills, però de la forma dialectal vencís s'ha format un plural vencisos.

    Intens.: 
vencillet, vencillot, vencilló.

    Etim.: 
del llatí vg. *vincīcŭlum, VINCULO ‘lligam’ (derivat de vincire, ‘lligar’). La forma
ribagorçana 
vincell ve d'una forma llatina *vincĭcŭlum amb tònica breu (la mateixa que ha donat en cast. vencejo).


sábado, 16 de junio de 2018

Vocabulari Penarroja Tastavins, Matíes Pallarés

Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó) Por M. Pallarés * 
Publicado en el "Butlletí de Dialectología Cagalana",
IX, 1921, págs. 69-72.


http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/11/69/11pallares.pdf

https://xarxes.wordpress.com/2017/06/27/vocabulari-de-pena-roja-per-maties-pallares/ (una de les seues webs en xarxa de Ignacio Sorolla Amela) Vocabulari de Pena-roja, per Maties Pallarés.

Natxo Sorolla Amela, Ignacio Sorolla Vidal
Matíes escribíe Penarroja y varians, Ignacio Sorolla Vidal, naixcut y malcriat a Pena Rubea, fique lo guionet en ves de doble RR que recorde a la grafía castellana y a la aragonesa, ya u fee Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroya de Tastavins, roya o roja en aragonés.

Tan Matíes com Desiderio NO relasionen les paraules nostres en les aragoneses u ocsitanes, sol en les catalanes, (eren grans erudits) pos be, moltes tenen enllás a léxic aragonés, ocsitá, o textos dins de esta web.

Desideri, Desiderio Lombarte Arrufat
Sempre se pot un aprofitá de les tontades que escriu consevol catalaniste, pero si les escriu lo idiota dotó en sossiollingüística Ignacio Sorolla Amela, fa mes goch.

Copy paste de la seua web:


Una de les coses més bones de les temporades en què els grupuscles ultra-xapurrianistes se mobilitzen és que, com has de tindre a mà en tot moment los avals sobre la denominació i natura de la llengua catalana a la Franja, sovint trobes altres avals que fan créixer la col·lecció. En esta ocasió (re)trobo el vocabulari pena-rogí,  que m’unfle el patriotisme local, i és accessible en línia. Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921?

 / ¿Cuántes desde 1196 ?

¿Haurá lligit lo inútil este algún texto com estos:

https://historia-aragon.blogspot.com/2020/09/15-16-de-enero.html

"... Creheu ab gran dolor e congoxa recau en nosaltres tal pensament que sentissem la dita Majestat per reparacio de tals prejudicis no voler retornar lo Senyor Princep en la vegueria de Leyda don lo ha tret pero cove saber quen ha esser prestament del och o no..." 

https://langueoccitane.blogspot.com/2020/09/och-hoc-oc.html

/

Podeu acompanyar la lectura en les indagacions sobre la literatura de la Franja fetes per Hèctor Moret, que tracten a fons la figura de Pallarés.


Esquerra paraula nostra, del chapurriau, dreta descripsió en catalá del bò

A

adés, adv.: ara fa poc.

afant, m.: afany, tribulació.


aladre, m.: arada.


albada, f.: música que toca a la  primera hora del matí.


albenc, m.: forat o escletxa de  les roques.


alifara, f.: menjada acompanyada de disbauxa i divertiment.


apegar, v.: comanar-se una malaltia d'altra persona.


asclar, v.: estellar la llenya o altra cosa sòlida.


aubelló, m.: desaiguador o claveguera.


averia, f.: el gallinam i tota clase de bestiar domèstic.


B

bacó, m.: porc; xorc.

bada, f.: escletxa.

/ balagosto /

baló, balons, m.: pantalons curts, molt usats.


bardissa, f.: esbarzers i mates punxants que es posen damunt les parets, estables, coberts,  etcètera.


bàssia, f.: gaveta de fusta que serveix als paletes per a preparar el ciment, guix, etc., i als pagesos per a donar menjar als porcs.


bassiol, m.: tronc de fusta buidat del mig que serveix d'abeurador al bestiar.


batolla, f.: 1. Barra per a fer caure les nous, ametlles, etc.

2. Instrument per a batre els llegums.
batollar, v.: 1. Fer caure les nous, ametlles, etc. 2. Batre els llegums fent caure el gra i aixafant la palla.

bellota, f. gla.


bocinada, f.: cop, bufetada, etc.


borboll, m.: l'ebullició de l'aigua en els saltants i revolts.


borralló, m.: 1. Tros de llana o d'estopa separat del borrissol.

2. Volva grossa de neu.

bos, m.: el morrió dels gossos.


botja, f.: nom genèric per a anomenar les mates petites, com

l'espígol, la farigola, etc. / bocha

C

cabals, m.: béns, riquesa, benestar.  / caudales

calcigar, v.: trepitjar amb els peus. / palsigá


canalobre, m.: estalactita de glaç que es forma pels saltants

d'aigua quan glaça molt.

canella, f.: aixeta.


cantal, m.: pedra o roc.


canut, m.: canó de posar agulles.


caramanyola, f. carabassa vinera.


carassa, f.: careta de disfressar-se.


cardar, v.: pentinar llana. / avui en día se pentine un atra clase de llana cuan se carde a Penarroija


carronya, f.: persona o cosa dolenta o roïna.


cartró, m.: petita canastra de vímets.


catxo, adj.: baix, acotat. Es diu d'un sostre i d'una persona que camina esquena-plana. / cacho, cachet, cachotet


cimal, m.: cada una de les branques de l'arbre que neixen del tronc.


còdol, m.: pedra cantelluda.


cofí, m.: esportí d'espart que serveix per a posar la pasta de

les olives mòltes que s'ha de destinar a la premsa.

convoiar, v.: tractar amb molta amabilitat una persona.


cormull, m.: la quantitat de gra compresa del ras de la mesura per amunt.


cremaller, m.: graella per a posar les teies de fer llum.


curro, ad.: 1. Esguerrat a qui falta una mà o un braç. 2. Persona presumida.


D

desjunyir, v.: teure del jou les mules i els bous. / juñí es ficals o ficales al jou


desgana, f.: falta de gana, pèrdua dels sentits per defalliment.


devesa, f.: lloc destinat a pastura del bestiar.


dula, f.: ramada de bèsties d'una mateixa espècie, formada pels caps de bestiar de cada casa que juntament van a pasturar a l'ampriu.


dur, m.: espès, atapeït.  / du,  com lo ges, alchez a la bássia


E

eix!: interjecció per a significar fàstic.

eli! ali!, interjecció: així, així; a poca diferència.


emborollar, v.: embullar, embolicar, destorbar. / embrullo


engordir, v.: engreixar.


engorjar, v.: fer menjar per força. / engargallá lo minjá


enrunar, v.: cobrir amb terra alguna cosa. Un Pallarés ho fa a Penarroja amb una Volvo mixta.


enze, m.: animal tomany.


ert, adj.: encarcarat de fred. / carpit, carpidet


escull, m.: bon aspecte. "Fa bon escull": està sa i té salut.


escullós, adj.: fi, sa, de bona presència i bon color.


espill, m.: mirall. / obra en valencià de Jaume Roig


espitralat, adj.: espitregat; que va amb el pit descobert. / despitralat, pitral, pit


eu!: interjecció antiga molt usada. / au a cascala ! Hala en aragonés


F

facilon, adj.: fanfarró, presumit.


faldetes, f.: faldilles.


falòria, f.: mentida, engany.


falló, adj.: enutjat.


fenàs, m.: fanal, classe d'herba. /  Fenassera , ... fenasseres, quan no quedarà res ... quedarà la paraula, quedarà. / Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921? Cuántes ne queden?

feram, m.: mot per a insultar una persona. / afaram, béstia de cárrega ñirviosa

folia, f.: 1. Tontería, ximplesa. / fool inglés /

2. Quarteta que es canta mentre es balla.

forro, adj.: anar...: anar sense càrrega.


G

gaita, f.: instrument semblant al sac de gemecs, però sense sac.

gandaia, f.: ret, no xarxa com la web de Íñigo Sorolla Amela, còfia. / a Valderrobres, mote de Granja Briansó y família


garriga, f.: bosc de carrascotsalzines petites.


garrut, adj.: garrell.


gavarnera, f.: roser bord. / picaesquenes, paregut a la romiguera, gabarrera

gavarnera, roser bord, picaesquenes, paregut a la romiguera, gabarrera

gel, m.: aigua glaçada.


gema, f: rovell de l'ou. / yema


gom, adj.: ple. / de gom a gom


gord, adj.: gras. / gort, gorda , gros, grossa


granera, f.: escombra.  / agraná, agrano, agranes, agrane, agranem o agranam, agraneu o agranau, agranen


grupa (anar a la): muntar un home i una dona en una cavalcadura.

Al DCVB podeu vore que ix País Valencià, ya veéu lo rigurós que es este dicsionari escomensat per Mossen Alcover, mallorquí
GRUPA f. Gropa (val.). Dient ja vaig per ella, aur, girà la grupa, Rond. de R. val., 41. Per dute jo a la grupa | te aguarda mon poltro blanch, Llorente Versos, ii, 125. Especialment: a) Parella d'home i dona que van encavalcats en un mateix cavall formant part d'una cavalcada en certes festes populars del País Valencià.

J

joquer, m.: lloc on dormen les gallines i altres aus. / allí aon se ajoquen les lloques, cloques o gallines ponedores.

jou, m.: 1. Instrument de fusta que es posa al coll del parell quan llaura
2. El vel que es posa als nuvis quan es casen.


jupa, f.: gec.


justador, m.: l'armilla.


LL

llanda, f.: llauna.

llavar, f.: rentar la roba. / per ejemple, al safarech de Penarroija, voltat de flos. llavar se parece mucho a lavar. /

llavar, f.: rentar la roba. / per ejemple, al safarech de Penarroija, voltat de flos. llavar se parece mucho a lavar. /


llenç, m.: tela de cànem. / llansol, lienzo

llépol, adj.: llaminer. / laminero, laminera

llépol, llaminer, laminero, laminera



lleus, m.: pulmons.


llord, adj.: brut, bonyegut, mal treballat.

http://dcvb.iec.cat/results.asp?Word=llord&Id=89328&search=llord
Etim.: del llatí lūrĭdu, ‘fosc’, ‘lívid tirant a negre’, o més aviat d'una forma llatina *lōridu en comptes de lūridu, segons Coromines (BDC, xix, 37).

M

/ malea / brosquill

malesa, f.: dolenteria. / maleses (fe)


malfarjat, adj.: mal endreçat.


manducar, v.: menjar.

mano, m.: germà. S'aplica de petit a gran. / maño, maña


manoll, m.: ram de flors o d'altra cosa que s'aguanta amb la mà.
/ títul de un llibre editat per la Ascuma de un pastoret drogadicte y alusinat que encara seguix al gran Khan : ca : gos : Arturico Quintana Font; crec que se diu Julio Micolau Burgués y es de La Fresneda.


manyós, adj.: intel·ligent, industriós. / mañós , mañosa, tindre trassa


massetja, f.: fona. / massecha, honda como la de David contra Goliat


milorxa, f.: grua.


moixó, m.: ocell petit. / muixó , muixonet, catalá en bigot, ojo muixonot


moragues, f. pl.: olives cuites al caliu. Les preparen mol be los maños Moragrega al hotel restaurán La fábrica de Solfa, quin sol fa a Beseit, la Margarita Celma Tafalla fique lo puntet de sal.


morca, f.: solatge de l'oli. / solada


P

peüc, m.: mitjó que sols tapa el peu.

picaport, m.: anella de picar a la porta.

/ pigot. Pájaro carpintero, pico picapinos / piñerol , pinyerol

pigota, f.: verola. / viruela


pimpollada, f.: bosc o extensió de pins joves i ufanosos.


pitança, f.: cada un dels menjars que es donen en l'àpat.


priló, m.: columna o pedestal que sosté alguna creu de terme o alguna imatge. / piló


Q

quera, f.: core que destrueix la fusta. / corcó, s'ha querat lo barró de melis, mos caurá la barraca de Queretes, paregut a la termita

quimera, f.: mania. / com la franja, paísos cagaláns, diada de la franja, abunde esta manía a Penarroija grássies a Ignacio Sorolla Amela pero la paraula no sé si encara se diu en lo significat de manía.


R

rabosa, f.: guineu. / rabosí de Valderrobres, rabosa de Ráfels








ras, adj.: llis, desembarassat. "Passar la nit al ras."


recapte, m.: tota classe de menjars i viandes.


renc, m.: rengle. / un renc o reng de amelés, ringlera, renglera, línia
recta.


reuca, f.: filera de rossins o muls lligats l'un a la cua de l'altre.


ribàs, m.: marge.


romer, m.: romaní. / lo romeret a la boca ... (y lo sigarro)


S

saduritja, f.: sajulida.  / saduricha, ajedrea en castellá

saurí, m.: persona que falsament diu que veu ço que està ocult, encara que sigui sota terra, mentre no ho cobreixi roba blava. / zahorí que trobe aigua, com Ángel de Valjunquera (que bon sel tingue)

Zahorí cast., çaurí val. De zoharí, adj. de zohra, "Lucifer, Venus, stella" en R. Martín. Dozy. El nombre zoharí, que significa propiamente servidor del planeta Venus, fue dado a los geomancios por los astrólogos a consecuencia de la estrecha analogía de sus procedimientos en el estudio de los datos por los cuales conduce aquel planeta, según cuentan, al conocimiento de las cosas ocultas. (como el agua subterránea) V. Aben Jaldún, Proleg., 1, 209.



sem, adj.: dessubstanciat, defectuós; fruita que ha perdut el suc, el color i el gust. / s' ha semat la carbassa, no me miros que me semo.
sonrós, adj.: mandrós.

sus!: crit per a esquivar els gossos.

sutja, f.: l' engrut de la llana. / suncha


T

taleca, f.: saca, sac, sarró.

tany, m.: cada una de les estelles en què es parteix el tronc amb

la destral.

teca, f.: porquería. / brutíssia


toll, m.: sot i dispòsit d'aigua que es forma en els rius.


tort, m.: borni.


totxo, m.: garrot, bastó, boscall. / tocho, tochada es un cop en un tocho.



V

verdanc, m.: rebrot llarg i prim de l'arbre. (rechito, pullís)

verga, f.: vara o bastó llarg, prim i flexible que es fa dels rebrots d'arbres o verdancs.

(Dels Missatges de verga de la cancellaria.

Considerants que engir la preminencia del offici de la nostra cancellaria real manaments diverses son daquella continuament emanadors: per tal a execucio daquells digna cosa esser pensam que certes persones qui tota hora al canceller e en la sua absencia al vicecanceller on que iran estants en la nostra cort davant vagen e los dits manaments
exeguesquen sien deputades. Perque ordenam que a les damunt dites coses complidores sien destinats tres homens bons e sufficients qui missatges de verga sien nomenats los quals tota hora que lo canceller en la nostra cort sera present o ell absent al vicecanceller on que iran devant vagen e los manaments daquells e encara de qualsevol altre de nostre consell e del nostre protonotari e encara dels oydors con a ells de part nostra seran injuncts exeguesquen ab acabament. Aquests empero al nostre canceller si present sera o ell absent al nostre vicecanceller en lo reebiment del seu offici sagrament faran que son offici ben e leyalment exerciran e la salut de nostra persona per son poder conservaran e que res no han fet ne faran per que les coses damunt dites no puguen fermament observar.)

vespra, f.: vigília d'una festa. (vespera)


vesprada, f.: el temps que va del migdia al vespre.


X, en chapurriau (occitan) CH:

xarc, m.: bassal. / charco


xec, m.: noi. / cheic, chaic, aik, eik, etc.


xixa, f.: carn. / chicha, se li diu als chiquets o chiquetes


xorlo, adj.: mal vestit.