Mostrando las entradas para la consulta emperadó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta emperadó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA NOVENA.

Bernabó de Génova, engañat per Ambruogiuolo, perd lo seu y mane matá a la seua dona, inossén; ésta se salve y, en hábit de home, servix al sultán; trobe al engañadó y porte a Bernabó a Alejandría aon, castigat lo estafadó, tornán a ficás vestits de dona, jun en lo home, rics tornen a Génova

Habén Elisa en la seua triste história cumplit lo seu deber, la Reina Filomena, que hermosa y alta de estatura ere, mes que cap atra amable y sonrién de rostro, va di:

- Lo pacte fet en Dioneo té que sé respetat y, aixina, no quedán mes que ell y que yo per novelá, diré yo la meua história primé y ell, com u va demaná per mersé, sirá lo radé que la digue. Y dit aixó, aixina va escomensá:
Ñabíen a París, a un albergue, uns cuans importantíssims mercadés italiáns, uns per un assunto y atres per uns atres. Habén sopat una nit tots, van escomensá a parlá de diferentes coses, y passán de una conversa a un atra, van arribá a parlá de les seues dones, que habíen dixat a les seues cases; y fen bromes va escomensá a di un:

- Yo no sé lo que fará la meua, pero sí sé be que, cuan aquí me se fique per dabán alguna joveneta que me agrade, dixo a una vora l´amor que li ting a la meua dona y trac de ella lo plaé que puc.
Un atre va contestá:
- Y yo fach lo mateix, perque si crec que la meua dona té alguna aventura, la té, y si no u crec, tamé la té; y per naixó, lo que se fa que se faigue: lo que lo burro fot contra la paret, ixo ressibix.

Lo tersé va arribá a la mateixa opinió, y a tots los pareixíe que estáen de acuerdo en que les dones dixades per nells no perdíen lo tems.
Sol un, que teníe per nom Bernabó Lomellin de Génova, va di lo contrari, afirmán que ell, per espessial grássia de Déu, teníe per cónyuge a la dona mes cumplida en totes aquelles virtuts que dona o caballé o donsella pot tindre, que potsé a Italia no ñaguere datra igual: perque ere hermosa de cos y encara bastán jove, y templada y forta, y res ñabíe propi de dona, com bordá
laboresde seda, fé calseta y coses paregudes, que no faiguere milló que cap. Ademés de aixó no se podíe trobá cap escudero, o criat si volém cridál aixina, que puguere serví milló la taula de un siñó del que ella servíe, sabíe mol y ere discreta. Ademés de aixó, sabíe montá a caball, goberná un falcó, llichí y escriure y contá una história milló que si fore un mercadé; y de aixó, después de moltes atres alabanses, va arribá a lo que se parlabe allí, afirmán en juramén que cap atra mes honesta ni mes casta se podíe trobá que ella; pel que creíe ell que, si deu añs o per sempre estiguere fora de casa, ella no se entendríe en datre home en tals assuntos. Ñabíe entre estos mercadés que aixina parlaben un jove de nom Ambruogiuolo de Piacenza, que an esta radera alabansa que Bernabó habíe fet de la seua dona va escomensá a fótre les mes grans carcañades del món, y li va preguntá si lo emperadó li habíe consedit aquell privilegio sobre tots los demés homes. Bernabó, una mica mosquejat, va di que no lo emperadó sino Déu, qui teníe algo mes de podé que lo emperadó, li habíe consedit aquella grássia. Entonses va di Ambruogiuolo:
- Bernabó, yo no dudo de que creus di la verdat, pero segóns me pareix, has mirat poc la naturalesa de les coses, perque si la hagueres mirat, no te crec de tan torpe ingenio que no hagueres vist an ella coses que te faríen parlá en mes cautela sobre este assunto. Y per a que no cregues que natros, que mol libremen ham parlat de les nostres dones, cregám tindre una dona feta de un atra pasta que la teua y ham parlat aixina per un espabil natural, vull charrá una mica en tú sobre esta materia. Sempre hay entés que lo home es lo animal mes noble que va sé creát per Déu entre los mortals, y después la dona; pero lo home, tal com generalmén se creu y veu en les obres, es mes perfecte, y tenín mes perfecsió, sense falta té que tindre mes gran firmesa, y la té perque universalmen les dones són mes caprichoses y volubles (
ladonna é mobile), y lo perqué se podríe en moltes raóns naturals demostrá, pero ara u dixaré a una vora. Si lo home, que es de mes gran firmesa, no pot ressistís, no diguém ya a una que lay rogo, sino a no dessichá an alguna que an ell li faigue tilín, y ademés de dessichála faigue tot lo que pugue per a está en ella, y alló no una vegada al mes sino mil al día li passe, ¿qué esperes que una dona, naturalmén caprichosa, pugue fé dabán dels rogs, los piropos y mil atres trucos que fa aná un home que la ame? ¿creus que podrá ressistís? Sértamen, encara que u afirmos no crec que u cregues; la teua dona es de carn y ós, com u són totes les demés. Es possible, encara que sigue honestíssima, que faigue lo que fan les atres: y no es possible negá res tan absolutamen ni afirmá lo contrari, com u fas tú.
A lo que Bernabó va contestá y va di:
- Yo soc mercadé y no filósofo, y com a mercadé contestaré; y dic que sé que lo que dius los pot passá a les néssies, que no tenen cap pudor; pero aquelles que sábies són tenen tanta solissitut per lo seu honor que se fan mes fortes que los homes, y de éstes es la meua.

Va di entonses Ambruogiuolo:

- Verdaderamen si per cada vegada que sediguéren a tals assuntos los creixquére un cuerno (baña) al fron, que donare testimoni del que habíen fet, crec yo que poques ñauríe que se dixáren engatussá, pero com lo cuerno no naix y no sels note, cuan poden los fiquen de amagatóns. Pots tindre aixó per sert, que sol es casta la que no ha sigut festejada per dingú, o si va festejá ella, la que no va sé escoltada. Y encara que yo sápiga per naturals y diverses raóns que les coses són aixina, no parlaría tan cumplidamen com u fach si no ne haguera ficat a proba moltes vegades a moltes dones; y te dic que si yo estiguera a la vora de la teua dona santíssima, crec que en poc tems la portaría a lo que ya hay portat a datres.

Bernabó, enfadat com un mico o macaco, va contestá:
- Lo debatí en paraules podríe allargás massa: tú diríes y yo diría, y al final no serviríe de res. Pero ya que dius que totes se pleguen tan fássilmen y que lo teu ingenio es tan, per a que te asseguros de la honestidat de la meua dona estic disposat a que me tallon lo cap si may pots conduíla al llit; y si no pots, no vull mes que pérgues mil floríns de or.

Ambruogiuolo, acalorat sobre lo assunto, va contestá:

- Bernabó, no sé qué faría en la teua sang si te guañara; pero si vols tindre una proba del que te hay explicat, aposta sing mil floríns de or dels teus, que tenen que sét menos volguts que esta calibóssia tan dura, contra mil dels meus, y men aniré a Génova y abáns de tres mesos desde que men hayga anat, hauré fet la meua voluntat en la teua dona, y en siñal de alló portaré en mí algunes de les seues coses mes pressiades, y tals y tans indissis que tú mateix conféssos que es verdat, en la condissió de que me dónos la teua paraula de no vindre a Génova abáns de este tems ni li escriurás res sobre este assunto.

Bernabó va asseptá la aposta, y encara que los atres mercadés que allí estaben van probá de estorbá aquell fet, veén que un gran mal podíe víndres, estaben sin embargo tan ensésos los ánims dels dos mercadés que, contra la voluntat dels atres, se van comprométre la un en l´atre y van firmá dos escrits. Y fet lo compromís, Bernabó se va quedá y Ambruogiuolo tan pronte com va pugué sen va aná cap a Génova.
Y quedánse allí algúns díes y en molta cautela informánse del nom del barri y de les costums de la Siñora, va sentí de ella lo que li habíe sentit a Bernabó; pel que li va paréixe habé emprés una néssia empresa. Pero sin embargo, habén conegut a una pobre dona que mol anabe a casa seua y a la que la Siñora volíe mol, la va corrómpre en dinés (soborná) y a dins de un baúl construít per al seu propósit, se va fé portá no sol a la casa sino a la alcoba de la noble Siñora: y allí, com si an alguna part vullguere anássen la pobre dona, segóns les órdens donades per Ambruogiuolo, li va demaná que la guardare algúns díes.

Quedánse, pos, lo baúl a la habitassió y arribada la nit, cuan Ambruogiuolo va pensá que la Siñora dormíe, obrínla en sertes ferramentes que portabe, va eixí a la alcoba en silénsio, a la que ñabíe una llum ensesa. Va escomensá a mirá y a guardás a la memória la decorassió de la cámara, les pintures y totes les demés coses notables que an ella ñabíe. Después, arrimánse al llit y veén que la Siñora y una sagaleta que en ella estabe dormíen com a socs, desplayet la va destapá tota y va vore que ere tan hermosa despullada com vestida, y cap siñal (marca) per a podé contála li va vore fora de una que teníe a la mamella esquerra, que ere una peca y en rogle uns pelets rubios com l´or; y vist aixó, en cuidadet la va torná a tapá, encara que, veénla tan hermosa, li van entrá ganes de aventurá la seua vida y gitásseli al costat.
Pero com habíe sentit que ere tan rigurosa y fura en aquells assuntos no se va arriesgá y, quedánse la mayoría de la nit per la alcoba ben a gust, una bossa y una saya va traure de un cofre seu, y uns anells y una correcha (un sinto), y ficán tot alló a la seua arca, ell tamé se va embutí a dins, y la va tancá tal com estabe abáns: y lo mateix va fé dos nits sense que la Siñora sen donare cuenta de res. Arribat lo tersé día, segóns la orden donada, la bona dona va torná a per l´arca, y se la va emportá; eixín de ella Ambruogiuolo y recompensán a la dona segóns li habíe prometut, lo mes pronte que va pugué en aquelles coses sen va entorná a París abáns del plasso que se habíen ficat. Allí, cridán als mercadés que habíen estat preséns a les paraules y a la aposta, están presén Bernabó va di que habíe guañat la aposta que habíe fet, ya que habíe conseguit alló que habíen apostat: y de que alló ere verdat, primé va dibuixá la forma de la alcoba y les pintures que an ella ñabíe, y después va enseñá les coses de ella que se habíe emportat, afirmán que les hi habíe donat. Va confessá Bernabó que aixina ere la cámara com ell diebe y que, ademés, reconeixíe que aquelles coses verdaderamen habíen sigut de la seua dona; pero va di que habíe pogut per algúns dels criats de la casa sabé les característiques de la alcoba y del mateix modo habé conseguit les coses; pel que, si no diebe res mes, no li pareixíe que en alló ñaguere prou per a donás per guañat. Pel que Ambruogiuolo va di:

- En verdat que en aixó tindríe que ñabé prou, pero com vols que diga algo mes, u diré. Te dic que la Siñora Zinevra, la teua dona, té daball de la mamella esquerra una peca grandeta, y al voltán uns pelets rubios com l´or.
Cuan Bernabó va sentí aixó, li va paréixe que li habíen enclavat un gaviñet al cor, tan doló va sentí, y en la cara cambiada, sense di cap paraula, va doná siñals manifestes de sé verdat lo que Ambruogiuolo diebe; y después de un ratet va di:

- Siñós, lo que diu Ambruogiuolo es verdat, y per naixó, habén guañat, que vingue cuan vullgue y se li pagará.
Y aixina se li va pagá al día siguién, y Bernabó, eixín de París, en cruels intensións contra la seua dona, cap a Génova sen va aná. Y arrimánse allí, no va volé entrá a la siudat, sino que se va quedá a unes vin milles a una de les seues possesións; y a un criat seu, del que mol se fiabe, en dos caballs y en les seues cartes va enviá a Génova, escribínli a la Siñora que habíe tornat y que vinguere a trobál. Al criat li va maná que, cuan estiguere en la Siñora, allí aon milló li pareguere, la matare y tornare aon estabe ell. Arribat, pos, lo criat a Génova y entregades les cartes y feta la seua embajada, va sé ressibit per la Siñora en gran alegría; y ella al matí siguién, montán en lo criat a caball, cap a la seua possessió se va ficá en camí; y caminán juns y parlán de diferentes coses, van arribá a una valleta mol fonda y solitaria y rodejada (voltada) per altes roques y ábres; y pareixénli al criat un puesto aon podíe en seguridat cumplí la órden del seu siñó, traén lo gaviñet y agarrán a la Siñora pel bras va di:
- Siñora, encomanéu la vostra alma a Déu, no aniréu mes abán, es nessessari que morigáu.

La Siñora, veén lo gaviñet y sentín les paraules, tota espantada, va di:

- ¡Mersé, per Déu! Abáns de que me matos dísme en qué te hay ofés per a que tingues que matám.

- Siñora - va di lo criat - , a mí no me hau ofés en res, pero en qué hau ofés al vostre home yo no u sé, ell me va maná que, sense tíndretos cap misericórdia, an este camí tos matara: y si no u fach me va amenassá en fém penjá. Sabéu be qué obligat li estic y que no puc díli que no a consevol cosa que ell me ordeno: sap Déu que per vos séntigo compassió, pero no puc fé datra cosa.

A lo que la Siñora, plorán, va di:

- ¡Ay, mersé per Déu!, no vullgues convertít en assessino de qui no te ha ofés per serví a un atre. Déu, que tot u sap, sap que no hay fet may res pel que tinga que ressibí tal pago de lo meu home. Pero dixém ara aixó; pots, si vols, a la vegada agradá a Déu, al teu siñó y a mí, fému de esta manera: agarra estes robes meues, y dónam lo teu jubón (jaqueteta) y una capa, y en elles torna al teu siñó y lo meu y disli que me has matat; y te juro que men aniré an algún puesto aon may ni a tú ni an ell tos arribo cap notíssia meua. Lo criat, que contra lo seu gust la teníe que matá, fássilmen se va apiadá; pel que va agarrá les seues robes y li va doná una jaqueteta seua y una capa en capucha, y algúns dinés, y li va rogá que de aquelles comarques se alluñare, la va dixá a peu a la vall y sen va aná aon lo seu siñó, al que li va di que no sol la seua orden habíe sigut cumplida, sino que lo cos de ella lo habíe aviát a uns llops. Bernabó, después de un tems, sen va entorná a Génova y, cuan se va sabé lo que habíe fet, va sé mol recriminat.
La Siñora, quedánse sola y desconsolada, al vindre la nit, disfrassánse tan be com va pugué va aná a una aldeaprop de allí y li va comprá a una agüeleta lo que nessessitabe, va arreglá la jaqueta a la seua medida, y la va acursá, y se va fé en la camisa un parell de miges y se va tallá lo pel. Com si fore un mariné, cap al mar sen va aná, aon per ventura va trobá a un noblecatalá de nom señer en Cararh, que de una nave seua, que estabe algo alluñada de allí, habíe baixat a refrescás a una fon de Alba; entrán en ell en conversa, la va contratá per criat, y va pujá en ell a la nave, fénse cridá Sicurán de Finale. Allí, en millós robes vestit en indumentária de gentilhome, lo va escomensá a serví tan be que mol li va agradá.
No va passá mol tems desde entonses que este catalá en la seua cárrega va navegá cap a Alejandría y li va portá al sultán uns falcóns peregrinos, pareguts als esparvés, y los hi va regalá; y habénlo lo sultán invitat a minjá alguna vegada y vistes les maneres de Sicurán que sempre anabe a aténdrel, y agradánli, lay va demaná al catalá, y éste, encara que du li va paréixe separás de ell (ella), lay va dixá. Sicurán en poc tems tamé la grássia y l´amor del sultán va conquistá en lo seu esmero, pel que en lo pas del tems va passá que, tenínse que fé a serta época del añ una gran reunió de mercadés cristianos y mussulmáns, com una fira, a Acre, que estabe al Señorío del sultán, y per a que los mercadés y les mercansíes segures estigueren, sempre habíe acostumbrat lo sultán a enviá allí, ademés de als atres ofissials, algúns dels seus dignataris en gen que atenguere a la guardia. Per an esta fira, arribat lo tems, va enviá a Sicurán, que ya coneixíe mol be la llengua.

Están, pos, Sicurán a Acre com siñó y capitá de la guardia dels mercadés y les mercansíes, y desempeñán allí be lo que tocabe pel seu ofissi, y donán voltes vigilán, veén a mols mercadés sicilianos y pissanos y genovesos y venessiáns y atres italiáns, en ells de bon grado se entreteníe, recordán la seua terra.
Ara, va passá una vegada que, habén ell un día desmontat a un almassén de mercadés venessiáns, va vore entre atres joyes una bossa y una correcha que enseguida va reconéixe com que habíen sigut seues. Sense fé cap gesto, amablemen va preguntá de quí eren y si les veníen. Habíe vingut allí Ambruogiuolo de Piacenza en moltes mercansíes en una nave de venessiáns, y al sentí que lo capitán de la guardia preguntabe de quí eren, va doná unes passes cap abán y, enriénsen, va di:
- Micer, les coses són meues, y no les veng, pero si tos agraden to les (donaré) daré en gust. Sicurán, veénlo riure, va sospechá que l´habíe reconegut en algún gesto; pero, ficán la cara seria, va di:
- Ten enríus potsé perque me veus a mí, home de armes, aná preguntán sobre estes coses de dones. Va di Ambruogiuolo:
- Micer, no men enric de aixó, sino del modo en que les vach conseguí. A lo que Sicurán va di:

- ¡Ah, aixina Déu te dóno bona ventura, si te apetix, dísme cóm les vas conseguí!

- Micer - va di Ambruogiuolo - , me les va doná en alguna atra cosa una noble Siñora de Génova, Zinevra, dona de Bernabó Lomellin, una nit que me vach gitá en ella, y me va rogá que pel seu amor les guardara. Ara, men enric perque me hay enrecordat de la tontina de Bernabó, que va está tan loco de apostá sing mil floríns de or contra mil meus a que la seua dona no se rendíe a la meua voluntat; cosa que vach fé yo y vach guañá la aposta; y ell, a qui se tendríe que castigá per la seua brutalidat en ves de an ella per habé fet lo que totes les dones fan, tornán de París a Génova, segóns u hay sentit, la va fé matá. Sicurán, al sentí aixó, va compéndre quina habíe sigut la raó de la ira de Bernabó contra nella y va vore que éste ere lo culpable de tot lo seu mal; y va dessidí al seu interió no dixál seguí impune. Va fé vore, pos, Sicurán que li habíe agradat mol esta história y va trabá en ell una estreta familiaridat, tanta que, per los seus consells, Ambruogiuolo, acabada la fira, en ell y en totes les seues coses sen va aná a Alejandría, aon Sicurán li va encarregá un negossi y li va dixá en depósit bastáns dels seus dinés, pel que ell, veénse traure gran profit, se quedabe de bona gana. Sicurán, preocupat de demostráli la seua inossénsia a Bernabó, no va descansá hasta que, en ajuda de algúns grans mercadés genovesos que a Alejandría estaben, trobán extrañes raóns, lo va fé vindre; y están éste en pobre estat, per algún amic seu lo va fé ressibí de amagatontes hasta lo momén que li va pareixe adecuat per a fé lo que cavilabe. Habíe ya Sicurán fet contáli a Ambruogiuolo la história dabán del sultán, y al sultán li va agradá, pero después de vore allí a Bernabó, pensán que no teníe que doná llargues a la faena, buscán lo momén adecuat, li va demaná al sultán que cridare a Ambruogiuolo y a Bernabó, y que en presénsia de Bernabó, si no podíe fes fássilmen, en severidat se li arrancare a Ambruogiuolo la verdat de cóm habíe sigut alló del que ell vassilabe o fanfarronejabe.
Arribán Ambruogiuolo y Bernabó dabán del sultán, en presénsia de mols, en cara seria, a Ambruogiuolo li va maná que diguere la verdat de cóm habíe guañat a Bernabó sing mil floríns de or; y estabe presén allí Sicurán, en qui confiabe mol Ambruogiuolo, y ell en la cara mol mes enfurruñada lo amenassabe en tortures si no diebe la verdat. Pel que Ambruogiuolo, acollonit y obligat, en presénsia de Bernabó y de mols atres, no esperán mes castic que torná los sing mil floríns de or y les coses, cóm habíe anat lo assunto va contá. Y habénu contat Ambruogiuolo, Sicurán, com delegat del sultán en alló, giránse cap a Bernabó, li va di:
- ¿Y tú, qué li vas fé per esta mentira a la teua dona?
A lo que Bernabó va contestá:
- Yo, portat de la ira per la pérdua dels meus dinés y de la vergoña pel deshonor que me pareixíe habé ressibit de la meua dona, vach fé que un criat meu la matare, y segóns lo que ell me va contá, pronte va sé engullida per mols llops.
Dites totes estes coses en presénsia del sultán y per nell sentides y enteses totes, no sabén ell encara aón volíe arribá Sicurán (que aixó li habíe demanat), li va di Sicurán:

- Siñó meu, claramen podéu vore cuán aquella bona Siñora podíe gloriás del amán y del home; perque lo amán la prive del honor tacán en mentires la seua fama y aparte de ella al home; y lo home, mes cregut de les falsedats de atres que de la verdat que ell per llarga experiénsia podíe sabé, la fa matá y destripá per los llops y ademés de aixó, es tan poc lo cariño y l´amor que tan l´amic com l´home li tenen que, están mol tems en ella, ningú la coneix. Si se pot castigá al estafadó y perdoná al estafat, faré que vingue ella dabán la vostra presénsia. Lo sultán, disposat en este assunto a contentá a Sicurán en tot, va di que sí, que faiguere vindre a la dona. Se maravillabe mol Bernabó, que firmemen la creíe morta; y Ambruogiuolo, veén vindre lo mal, no sol teníe temó ara de torná los dinés. Feta, pos, la consesió pel sultán a Sicurán, éste, plorán y aginollánse dabán del sultán, va abandoná la veu de home y va di en la seua veu natural:
- Siñó meu, yo soc la misserable y desventurada Zinevra, y porto sis añs voltán disfrassada de home pel món, per culpa de este traidó Ambruogiuolo, y per este infame y cruel home entregada a la mort a máns del seu criat y a sé despellotada per los llops. Y esgarránse los vestits y mostrán les dos cantrelles, va fé evidén que ere dona al sultán y a tots los demés; giránse después a Ambruogiuolo, preguntánli en insultos cuán, segóns fanfarronejáe, se habíe gitat en ella. Ell, reconeixénla y mut de vergoña, no diebe res. Lo sultán, que sempre per home la habíe tingut, veén y sentín aixó, tan se va maravillá que se pensabe que alló ere un somni. Pero después de passásseli lo encantamén, veén la verdat, va loá (alabá) en máxima alabansa la vida y la constánsia y les costums y la virtut de Zinevra, hasta entonses cridada Sicurán. Y fen portá riquíssims vestits de dona y dames que li faiguéren compañía segóns la petissió feta per nella, a Bernabó li va perdoná lo habéla fet matá, y ell se li va aviá als peus plorán y li va demaná perdó moltes vegades, y ella benignamen lo va perdoná, lo va fé eixecás y lo va abrassá com al seu home.
Lo sultán después va maná que Ambruogiuolo an algún puesto de la siudat fore lligat al sol a un poste y enviscat o en mel, y que de allí no lo traguéren hasta que caiguere; y aixina se va fé. Después de aixó, va maná que lo que habíe sigut de Ambruogiuolo se li donare a la Siñora, que no ere menos de deu mil doblas: y ell, fen prepará una hermossíssima festa, va honrá a Bernabó com a home de la Siñora Zinevra, y a la Siñora Zinevra com mol valenta dona, y li va doná, tan en joyes com en vajilla de or y de plata com en dinés, un atre tan, que valíe unes deu mil doblas.
Y fen prepará un barco per an ells, después de acabás la festa que los fée, los va doná llisénsia per a torná a Génova, aon forrats y en gran alegría van torná, y en máxim honor van sé ressibits, espessialmen la Siñora Zinevra, a qui tots creíen morta; y sempre va sé reputada de gran virtut mentres va viure.

Ambruogiuolo, lo mateix día que va sé lligat al piló y enviscat en mel, en grandíssim estorbo per les mosques, avespes, formigues y tabáns, dels que aquell país está plenet, va morí y va sé rossegat hasta los óssos. Estos, blangs y penján dels tendóns, durán mol tems, sense sé tocats de allí, de la seua maldat van sé testimoni a consevol que los vée. Y aixina lo burladó va sé burlat.


Déssima



miércoles, 7 de agosto de 2024

Nuptial - Desnoirir

 

Nuptial, adj., lat. nuptialis, nuptial, de noce. 

Las araubas nuptials et la archa e l' escrin.

Cout. de Condom, de 1313.

Les robes nuptiales et le coffre et l'écrin.

CAT. ESP. PORT. Nupcial. IT. Nuziale. (chap. Nupsial, nupsials : de boda, casamén, matrimoni; antigamen les noces, noses o nozes, en plural.)

2. Nuptialmen, adv., nuptialement, en mariage.

Jurero que penrias nuptialmen 

Filha d' imperador.

(chap. Van jurá (ells) que pendríes nupsialmen filla d' emperadó : que te casaríes en la filla del emperadó, que la pendríes per esposa.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 20. 

Jurèrent que vous prendriez en mariage fille d'empereur. 

IT. Nuzialmente. (chap. Nupsialmen.)

3. Nupseiar, Noceiar, v., faire noces, se marier.

Mais val nupseiar que ardre.

(chap. Mes val casás que cremás.)

Izarn: Diguas me tu.

Mieux vaut faire noces que brûler.

Melh es noceiar qe esser usclatz. 

Trad. de la 1re Épit. de S. Paul aux Corinthiens. 

Mieux est se marier qu'être brûlé.

Part. pas. La femna non noceiada. 

Trad. de la 1re Épître de S. Paul aux Corinthiens.

La femme non mariée. 

ANC. FR. Fame espouser et noçoier.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 382. 

ANC. CAT. Nupciayar.

4. Nossas, s. f. pl., lat. nuptias, noces.

El ser la 'nmenet al sieu castel, e lendeman l' espozet, e fes grans nossas. V. de Raimond de Miraval. 

Au soir il l' emmena au sien château, et le lendemain il l'épousa, et fit grandes noces. 

Totz jorns festas e nossas reyals. V. et Vert., fol. 29.

Toujours fêtes et noces royales.

Fig. An elegit las nossas del anhell. V. et Vert., fol. 96. 

Ont choisi les noces de l'agneau.

CAT. ESP. PORT. Nupcias. IT. Nozze. (chap. Les noces, noses, nozes, bodes, lo casamén, matrimoni. Com veéu, Raynouard fique en plural nupcias tamé en catalá, ya que este dialecte ocsitá fée aná los plurals en AS, inclús después de la gramática de laboratoris Pompeyo Fabra, escrita en castellá.)

5. Noceyamen, s. m., noce, mariage.

Can fetz de l'aigua vi, lai on era prezens,

En cort d' architricli, on fo 'l noceyamens.

Izarn: Diguas me tu.

Quand il fit de l'eau vin, là où il était présent, dans la cour de l' architriclin, où fut la noce.

6. Novi, s. m., fiancé, marié.

Negus novis ni autra persona.

Parens o amicx del novi.

Cartulaire de Montpellier, fol. 41. 

Nul marié ni autre personne. 

Parents ou amis du marié.

CAT. Nuvi, novi. ESP. Novio. (chap. Novio, novios; novios val igual com plural de novio, masculí, o los novios referinse a la parella. Avui en día tamé poden sé dos homens los novios que se casen, com va passá a Beseit en “carretell”, Fermín Odón y Francesc Xavier Cortés Yáñez. Cuan van está casats, lo alcalde los va di: “ya ton podéu aná a pendre pel cul”.)

7. Novia, s. f., fiancée, mariée.

Per lo novi, o per la novia.

Parens o amicx del novi, o de la novia. Cartulaire de Montpellier, fol. 41. Pour le marié, ou pour la mariée. 

Parents ou amis du marié, ou de la mariée. 

CAT. Nuvia, novia. ESP. Novia. 

(chap. Novia, novies. Avui en día tamé se poden casá dos dones. Cuan aixó passe, dos homens se queden solteros o soltés, y mes tranquils que una bassa d'oli.)

8. Novia, s. f., noce, mariage.

Per occaizon de la novia.

Alberc en que novias aia.

Cartulaire de Montpellier, fol. 40.

Par occasion de la noce. 

Habitation dans laquelle il (y) ait noces.


Nutritiu, adj., lat. nutritius, nutritif.

Per defauta de sanc nutritiu.

(chap. Per falta de sanc o sang nutritiva.)

Qu' el malaute sia pascut de viandas nutritivas.

Eluc. de las propr., fol. 57 et 56.

Par défaut de sang nutritif.

Que le malade soit nourri d'aliments nutritifs.

CAT. Nutritiu. ESP. PORT. IT. Nutritivo. 

(chap. Nutritiu, nutritius, nutritiva, farinetes nutritives pera Pininfarinetes : Carlos Rallo Badet, que está mol arguelladet.)

arguellat, arguellado, arguellao, caball, caballo, potro, jónec no

2. Nutricio, s. f., lat. nutricatio, nutrition, nourriture.

Quant a vianda et nutricio. Eluc. de las propr., fol. 154. 

Quant à aliment et nutrition.

CAT. Nudrició. ESP. Nutrición. PORT. Nutrição. IT. Nutrizione.

(chap. Nutrissió, nutrissions.)

3. Nutrimental, adj., nutritif. 

Denegant al cor sanc nutrimental.

La humor nutrimental.

Eluc. de las propr., fol. 53 et 217.

Déniant au corps sang nutritif. 

L'humeur nutritive. 

ESP. Nutrimental. IT. Nutrimentale.

4. Nurir, Nuyrir, Noirir, Noyrir, v., lat. nutrire, nourrir, alimenter.

En lor malvasa carn nurir delicament. Lo novel confort.

Pour leur mauvaise chair nourrir délicatement.

Noyrir fara celadament 

L' enfant.

V. de S. Honorat. 

Fera nourrir en cachette l'enfant.

Par extens. Per oli que noyriss lo fuoc en la lampeza.

V. et Vert., fol. 73. 

Par huile qui nourrit le feu dans la lampe.

Fig. Bonas obras noyrisso 'l ab doussor. 

G. Figueiras: Totz hom. 

Bonnes œuvres le nourrissent avec douceur. 

Los noyrisson en lur peccat et en totz mals. 

V. et Vert., fol. 23. 

Les nourrissent en leur péché et en tous maux.

Razo destruy, merce noyris.

Arnaud de Marueil: Sel que vos.

Raison détruit, merci nourrit. 

Substantiv. Per que no cre natura se desvi,

Si per noirir non muda son cami. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

C'est pourquoi je ne crois pas que nature se dévie, si par le nourrir elle ne change son chemin. 

Part. pas. Ni donzelo

C' om agues noirit en sa man.

P. Vidal: Abril issic. 

Ni jeune damoisel qu'on eût nourri dans sa main. 

ANC. FR. Ai-ge paour que Diex me faille,

Qui norrist les oisiaux au chans? 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 452.

CAT. Nudrir. ESP. PORT. Nutrir. IT. Nutrire. 

(chap. Nutrí, nutrís: yo me nutrixco o nutrixgo, nutrixes, nutrix, nutrim, nutriu, nutrixen; nutrit, nutrits, nutrida, nutrides. Juaquinico Monclús, lo presidén de la Ascuma, está ben nutridet, gort com un jónec; fotrá un pet consevol día y estirará la garra com lo folclorista Carrégalo.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

5. Nurimen, Noyrimen, s. m., lat. nutrimentum, nourriture, aliment.

Pot sostener sa vida de pauc de noyrimen. V. et Vert., fol. 101.

Peut soutenir sa vie de peu d' aliment.

Fig. Ayssi deu far qui vol afamar lo noyrimen de luxuria. 

V. et Vert., fol. 99.

Ainsi doit faire qui veut affamer l' aliment de luxure.

L' espiritual nuriment. Doctrine des Vaudois. 

La nourriture spirituelle.

- Éducation.

Bos noyrimens dona regla, 

E mals noirimens la tol.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Bonne éducation donne règle, et mauvaise éducation l'ôte. 

CAT. Nudriment. ESP. PORT. IT. Nutrimento. 

(chap. Nutrimén : nutrissió, nutrimens, nutrissions.)

6. Nuirissement, s. m., nourriture, aliment.

Que chascus, segont son poder, en recepcha bons nuirissemens.

(chap. Que cadaú, segons son (lo seu) poder, (ne) ressibixque bons alimens.)

Trad. de Bède, fol. 55. 

Que chacun, selon son pouvoir, en reçoive bonne nourriture. 

Fig. Lo nuirissement de cobeeza. Trad. de Bède, fol. 77.

L'aliment de convoitise.

ANC. FR. Car l'amour prent des yeux sans cesse accroissement,

Et se donne luy-mesme un grand nourrissement.

Œuvres de Dubellay, p. 309.

7. Noyritura, Noiridura, s. f., nourriture, éducation, instruction.

Sa noiridura, es del sanc qu' el beu per lo budel del emborilh.

Liv. de Sydrac, fol. 85.

(chap. Lo seu alimén es de la sang qu' ell beu per lo budell del melic.) 

Sa nourriture, c'est du sang qu'il boit par le boyau du nombril.

Fig. Mortz, per que nos as tout tant sancta creatura?

Com nos as mort am lui tota sa noiridura? 

V. de S. Honorat.

Mort, pourquoi nous as-tu enlevé si sainte créature? 

Comment nous as-tu tué avec lui toute sa nourriture?

ANC. FR. Qui eust jamais pensé et prédit si grand courage et si grande ambition à ce jeune roi, veu sa nourriture? 

Le vieux proverbe de jadis disoit que la nourriture passe nature.

Brantôme; Charles VIII. 

IT. Nutritura.

8. Nuiridor, Noyridor, s. m., lat. nutritor, nourricier, instituteur, gouverneur.

Can bo nuiridor avem que di: Eu ti donei dez, e tu no m vols una donar.

Trad. de Bède, fol. 46. 

Quand nous avons bon nourricier qui dit: Je te donnai dix, et tu ne me veux donner une.

Fig. Es noyridor de totz lachtz vicis. Eluc. de las propr., fol. 227. 

Est nourricier de tous laids vices.

(chap. nutridó, institutó, gobernadó).

IT. Nutritore. 

9. Nuirissa, Noyrissa, Noirissa, s. f., lat. nutricia, nourrice.

Ayssi co la noyrissa cossola son efan, cant plora, e li yssuga sos huells.

(chap. Així com la nodrissa console son infán, cuan plore, y li eixugue sons ulls.)

V. et Vert., fol. 63. 

Ainsi comme la nourrice console son enfant, quand il pleure, et lui essuie les yeux.

Noirissa del nostre paire.

Pierre de Corbiac: Domna dels.

Nourrice de notre père. 

Fig. Mesconioissensa es nuirissa de vices. Trad. de Bède, fol. 43.

Ingratitude est nourrice de vices.

(chap. Nodrissa, nodrisses, la dona que nutríe als chiquets o chiquetes, normalmen no eren fills seus. Ama de cría. Tamé ere la institutrís, educadora.)

10. Noyriguier, s. m., nourrisseur, producteur, cultivateur.

La terra torna guasta, non y a noyriguier. V. de S. Honorat. 

La terre devient déserte, il n'y a pas de producteurs.

Noyriguier panan so qu' om lor plieu. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nourrisseurs volant ce qu'on leur garantit.

(chap. Productó, cultivadó, llauradó, sembradó; productós, cultivadós, llauradós, sembradós; productora, cultivadora, llauradora, sembradora; productores, cultivadores, llauradores, sembradores.)

11. Norrigueira, s. f., nourrisseuse.

Es richa e bona norrigueira.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Est riche et bonne nourrisseuse.

12. Noirim, s. m., nourrain, rejeton, bouture.

Gen paissetz vostre noyrim.

B. Martin: A senhors.

Vous paissez bien votre nourrain. 

Aquels conpainos

Qui fan noirim cogular.

Marcabrus: L' autr' ier a l' issida.

Ces compagnons qui font abâtardir nourrain.

Mals albres de mal noirim;

De mala branca mala flors.

Marcabrus: Bel m' es quant.

Mauvais arbres, de mauvais rejeton; de mauvaise branche, mauvaise fleur.

(chap. Rechito, rechitos; empel, empels; cuan broste un abre y trau un peu, normalmen bort, que se ha de empeltá pera que faigue fruit o fruita bona. Estos brots són los millós per a replantá, perque están aveats al terreno, al clima.)

13. Anoirir, v., nourrir.

Molt si fai tener cueindamen, 

Et anoirir curiosamen.

Deudes de Prades: Auz. cass.

Se fait tenir moult proprement, et nourrir soigneusement.

14. Desnoirir, v., repaître, défrayer. 

E 'l sieu flac cors c' anc no m desnoiri, 

Ni cavalguet, ni garni, ni reten.

P. Durand: Mi dons qui. 

Et la sienne flasque personne qui oncques ne me reput, ni fournit cheval; ni équipa, ni retint.

(chap. Desnutrí, desnutrís; desnutrit, desnutrits, desnutrida, desnutrides.)

jueves, 11 de abril de 2024

Lexique roman; Image, Ymage, Emage - Indiger


Image, Ymage, Emage, s. f., lat. imaginem, image.

Loc. A la ymage de la sancta Trinitat. V. et Vert., fol. 40.

(chap. A la imache de la santa Trinidat.) 

A l'image de la sainte Trinité.

- Statue, figure.

L' image de sus de la tor. V. de S. Honorat. 

La figure du haut de la tour.

Cum fes la molher de Loth, per que fon mudada en ymage de sal.

V. et Vert., fol. 99. 

Comme fit la femme de Loth, par quoi elle fut changée en statue de sel.

Uns argentiers... fazia emages d'argent. 

Trad. des Actes des apôtres, ch. 19. 

Un argentier... faisait statues d'argent.

ANC. CAT. Imatge, image. ESP. Imagen. PORT. Imagem. IT. Image.

(chap. Imache, imaches.)

2. Ymagena, Emagena, Hemagena, Esmajena, s. f., image.

Ymagena a la semblansa de Dieu. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Image à la ressemblance de Dieu.

Aytantost demostret si la emagena de la cara.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2.

Aussitôt se montra l'image de la face.

- Statue, figure.

Hemagena que era gran, tota daurada. Philomena.

Statue qui était grande, toute dorée.

Fig. Paraula es esmajena de coratge, quar cals es l'om, tals es sa paraula. Trad. de Bède, fol. 2.

La parole est l'image du coeur, car quel est l'homme, telle est sa parole.

IT. Imagine.

3. Imaginatio, Ymagination, Emagenassio, s. f., lat. imaginationem, imagination, idée.

La tersa vigor entre nos 

Se ditz imaginatios.

Brev. d'amor, fol. 53. 

La troisième qualité entre nous se dit imagination. 

Cant se engoysset a la ymagination de sa mort.

V. et Vert., fol. 36. 

Quand il se tourmenta à l'idée de sa mort.

- Image, figure.

Met dins sa mayo

L' emagenassio

Del semblan e 'l parven.

Nat de Mons: Si Nat de Mons. 

Met dans sa maison l'image et l'apparence de la ressemblance.

CAT. Imaginació. ESP. Imaginación. PORT. Imaginação. IT. Imaginazione, immaginazione. (chap. Imaginassió, imaginassions; v. imaginá.)

4. Ymaginatiu, adj., lat. imaginativus, imaginatif.

La ymaginativa virtut. Eluc. de las propr., fol. 20. 

La puissance imaginative. 

CAT. Imaginatiu. ESP. PORT. IT. Imaginativo, immaginativo. (chap. Imaginatiu, imaginatius, imaginativa, imaginatives.)

5. Ymaginari, adj., lat. imaginarius, imaginaire.

Diversas formas et semlansas ymaginarias. Eluc. de las propr., fol. 77. Diverses formes et ressemblances imaginaires. 

CAT. Imaginari. ESP. PORT. Imaginario. IT. Immaginario. (chap. Imaginari, imaginaris, imaginaria, imaginaries.)

6. Ymaginable, adj., imaginable. 

De quascu ponh en el ymaginable. Eluc. de las propr., fol. 107.

De chaque point imaginable en lui. 

CAT. ESP. Imaginable. PORT. Imaginavel. IT. Immaginabile. 

(chap. Imaginable, imaginables.)

7. Imaginar, Ymaginar, Emaginar, v., lat. imaginari, imaginer, figurer. Emaginar et elevar son entendement. Leys d'amors, fol. 148. 

Imaginer et élever son entendement. 

Los pessamens que nostre cor ymagina. V. et Vert., fol. 62. 

Les pensées que notre coeur imagine. 

Part. pas. Sentensa cocirada et emaginada. Leys d'amors, fol. 150. Sentence considérée et imaginée. 

Yeu ai vist moltas vegadas, 

De nuech, causas imaginadas, 

Que mi venien en figura 

D' angel o d' altra creatura.

V. de S. Énimie, fol. 53. 

J'ai vu plusieurs fois, de nuit, des choses figurées, qui me venaient en forme d'ange ou d'autre créature. 

CAT. ESP. PORT. Imaginar. IT. Imaginare, immaginare. (chap. Imaginá, imaginás: yo m' imagino, imagines, imagine, imaginem o imaginam, imaginéu o imagináu, imaginen; imaginat, imaginats, imaginada, imaginades.) 


Imper, Empier, s. m., lat. imperium, empire, pouvoir, commandement.

Meri et mixt imper.

Tit. de 1468. Hist. de Languedoc, pr., t. V, col. 37.

Pur et mixte pouvoir.

Fig. Sobre totas a de beutat l' empier.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.

A sur toutes l'empire de beauté. 

IT. Impero. (chap. Imperi, imperis; poder, manamén. ESP. Imperio.)

2. Emperi, Enperi, s. m., lat. imperium, empire, pouvoir, commandement.

Grans enperis es esser emperador de se. Trad. de Bède, fol. 3. 

Grand empire c'est être empereur de soi.

No vuelh de Roma l' emperi.

A. Daniel: Ab guay so.

Je ne veux l'empire de Rome.

Sai conquerir l' emperi alaman.

Aimeri de Peguilain: En aquel temps.

Conquérir ici l'empire allemand.

CAT. Imperi. ESP. PORT. IT. Imperio. (chap. Imperi, imperis.)

3. Emperaire, Emperador, s. m., lat. imperatorem, empereur, chef.

Ieu no vuelh reis esser ni emperaire.

(chap. Yo no vull sé rey ni emperadó.)

Peyrols: Ben dei chantar. 

Je ne veux être roi ni empereur. 

Belh senher Dieus, si feyssetz a mon sen, 

Ben guardaratz qui faitz emperadors.

Peyrols: Pus flum Jordan. 

Beau seigneur Dieu, si vous faisiez à mon sens, vous regarderiez bien qui vous faites empereurs. 

Al emperador dreiturier, 

Frederic.

B. de Ventadour: En aquest. 

A l'empereur juste, Frédéric. 

Fig. Reys del cortes e dels pros emperaire. 

Bertrand de Born: Mon chan fenisc. 

Roi des courtois et des preux empereur. 

Gran senhoria te donarai, si es emperayres de te mezeys.

V. et Vert., fol. 33.

Je te donnerai grande seigneurie, si tu es empereur de toi-même.

CAT. Emperaire, emperador. ESP. PORT. Emperador. IT. Imperatore. (chap. Emperadó, emperadós.)

4. Emperairitz, s. f., lat. imperatrix, impératrice.

Portava armas imperials, e s fazia apelar emperaire, e sa molher emperairitz. V. de P. Vidal. 

Portait armes impériales, et se faisait appeler empereur, et sa femme impératrice.

Car l' emperairitz m' en somo.

Folquet de Marseille: Tan mov. 

Car l'impératrice m'en somme.

Fig. Maires de Dieu, Verges emperairitz. 

R. Gaucelm: Ab grans treballs. 

Mère de Dieu, Vierge impératrice. 

CAT. Emperatris (N. E. Emperatriu). ESP. Emperatriz. PORT. Imperatriz. IT. Imperatrice. (chap. Emperadora, emperadores.)

5. Emperial, Imperiau, Enperiau, adj., lat. imperialis, impérial. 

Ricas armas e cadeira e campolieit emperial. V. de P. Vidal.

Riches armes et siége e tente impériale.

Quan Mos Senher m' ac pres de lei assis

Sobr' un feutre enperiau.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Quand Mon Seigneur m'eut près d'elle assis sur un tapis impérial.

Mantelh plus qu' emperials. 

Raimond de Miraval: Tug silh que. 

Manteau plus qu'impérial. 

ANC. CAT. Emperial, imperial. ESP. PORT. Imperial. IT. Imperiale. 

(chap. Imperial, imperials.)

6. Imperatiu, adj., lat. imperativus, impératif.

Auctoritat... imperativa. Eluc. de las propr., fol. 9.

Autorité... impérative.

- Substantiv. Terme de grammaire.

Imperatius es aquel que om commanda. Gramm. Provençal.

(chap. L' imperatiu es aquell que hom (se) mane. Vine, minja, fes, corre, vola, dis, fica, puja.)

L' impératif est celui qui commande homme.

CAT. Imperatiu. ESP. PORT. IT. Imperativo. (chap. Lo tems imperatiu, imperatius, una frasse imperativa, orassions imperatives.)

7. Inperar, Emperiar, v., lat. imperare, commander, gouverner. Substantiv. L' emperi s'en poira clamar 

Delh e del sieu emperiar.

G. Figueiras: Ja de far. 

L'empire pourra en appeler de lui et de son commander. 

Part. prés. Princep inperant. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Prince gouvernant. 

CAT. ESP. PORT. Imperar. IT. Imperare. (chap. Imperá, maná, goberná: impero, imperes, impere, imperem o imperam, imperéu o imperáu, imperen; imperat, imperats, imperada, imperades.)


Impetrar, Empetrar, v., lat. impetrare, impétrer, obtenir.

A fin d' impetrar gratia. Tit. de 1534. DOAT, t. CIV, fol. 313.

A fin d'obtenir grâce.

Privilegis impetrats et a impetrar.

(chap. Privilegis impetrats y a impetrá.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35.

Priviléges impétrés et à impétrer. 

No empetrara ni fara impetrar perdon ni indulgencia.

(chap. No impetrará ni fará impetrá perdó ni indulgensia.)

Tit. de 1318. DOAT, t. XLII, fol. 219.

N' obtiendra ni fera obtenir pardon ni indulgence.

Part. prés. subst. Lo impetrant sera executat. Fors de Béarn, p. 1072.

L'impétrant sera exécuté.

Part. pas. Privileges empetrats.

(chap. Privilegis impetrats.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35. 

Priviléges impétrés.

Totas letras empetradas.

Reg. des États de Provence, de 1401.

Toutes lettres impétrées.

Tota gracia impetrada de la cort de Roma.

Tit. de 1283. Arch. du Roy., J. 323.

Toute grâce impétrée de la cour de Rome. 

ANC. CAT. Empetrar, impetrar. ESP. PORT. Impetrar. IT. Impetrare.

(chap. Impetrá: obtindre, conseguí una grassia, don, demanánla primé o previamen: impetro, impetres, impetre, impetrem o impetram, impetréu o impetráu, impetren; impetrat, impetrats, impetrada, impetrades. Los sans són impetradós y no donadós, perque impetren la grassia a Deu, y es ell qui la done, o no.)

2. Empetrador, s. m., lat. impetrator, impétrant, obtenteur.

Li san son doncx empetrador

D' alcus bes e non donador.

Brev. d'amor, fol. 75.

Les saints sont donc obtenteurs d'aucuns biens et non donneurs. 

ESP. Impetrador. IT. Impetratore. (chap. Impetradó, impetradós, impetradora, impetradores.)

3. Perpetrar, v., lat. perpetrare, perpétrer, commettre, consommer, accomplir.

Part. pas. Quand lo dit gentilhome aguet fait e perpetrat lo dit murtre.

Chronique des Albigeois, col. 4. 

(chap. Cuan lo dit gentilhome habíe fet y perpetrat lo dit assessinat u homissidi; consumat, cumplit. Té sempre un sentit negatiu, roín.)

Quand ledit gentilhomme eut fait et consommé ledit meurtre.

Per malefici perpetrat e fach en la dicha vila. Charte de Gréalou, p. 112.

(chap. Per malesa (malefissi) perpetrada y feta a la dita vila.)

Par maléfice perpétré et fait en ladite ville. 

ANC. CAT. ESP. PORT. Perpetrar. IT. Perpetrare. (chap. Perpetrá: perpetro, perpetres, perpetre, perpetrem o perpetram, perpetréu o perpetráu, perpetren; perpetrat, perpetrats, perpetrada, perpetrades.) 


Impetuosamen, Empetuosamen, adv., impétueusement.

Ni plus impetuosamen. Tit. de 1535. DOAT, t. CIV, fol. 325. 

Ni plus impétueusement. 

Anar en las batalhas saviament, e non pas empetuosamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 151. 

Aller dans les batailles sagement, et non pas impétueusement.

CAT. Impetuosament. ESP. PORT. IT. Impetuosamente. 

(chap. Impetuosamen: en ímpetu.) 


Inanicio, s. f., du lat. inanis, inanition, faiblesse.

Vigilia, inanicio.

Per tropa abstinencia et inanicio.

Eluc. de las propr., fol. 27 et 35.

Veille, inanition.

Par excessive abstinence et inanition.

ESP. Inanición. PORT. Inanição. (chap. Inanissió, inanissions: debilidat, fluixera extrema, normalmen per falta de alimén. Los catalans fan aná paraules com feblesa, fransés faiblesse, feble, febla.)


Increpar, Encrepar, v., lat. increpare, réprimander, accuser, apostropher, reprendre.

Part. pas. Increpat de trahition. Fors de Béarn, p. 1093.

(chap. Increpat, acusat de traissió.)

Accusé de trahison.

An encrepat e cargat lo dit conte. Chronique des Albigeois, col. 29.

Ont apostrophé et chargé ledit comte.

ANC. FR.

Puis increpez ceste mort qui nous fraude, 

En luy prouvant par dits philosophaux, 

Comme inutile est son dard et sa faux.

Clément Marot, t. III, p. 283.

Commancèrent à blasmer et incréper... icellui. 

Lett. de rém. de 1416. Carpentier, t. II, col. 852.

CAT. ESP. PORT. Increpar. IT. Increpare. (chap. Increpá: increpo, increpes, increpe, increpem o increpam, increpéu o increpáu, increpen; increpat, increpats, increpada, increpades; acusá, fotre la martellada, inculpá.)


Indi, Endi, s. m., inde, indigo.

Voyez Capmani (Capmany), Coll. Diplom., t. I, P. 378.

Grana e roga e brezilh,

Indi et alun atressi.

Évangile de l'Enfance.

Écarlate et garance et brésil, indigo et alun également.

Indi... bela mixtura de color cerulenca et purpurea.

Eluc. de las propr., fol. 267. 

Inde... beau mélange de couleur azurée et pourpre. 

Si l' endi no s vent en Narbona. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 152. Si l' inde ne se vend pas à Narbonne.

- Adjectiv. Violet.

Los sendatz gruecx, indis et blaus.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Les étendards jaunes, violets et bleus.

Sendatz vermelhs, endis e ros.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs.

Drapeaux vermeils, violets et rouges.

ANC. FR. Le roy avoit vestu une cotte de samit ynde. Joinville, p. 21.

Et voit sor sa destre mamiele

Une violette nouviele,

Inde paroir sor la car blanche.

Roman de la Violette, p. 34.

Está plorán. No té mamelles.

CAT. Indi. ESP. Indio (chap. blavet; índigo).

Indicar, v., lat. indicare, indiquer.

Om no pot pas indicar.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e part., c. Ier. 

On ne peut pas indiquer. 

CAT. ESP. PORT. Indicar. IT. Indicare. (chap. Indicá: indico, indiques, indique, indiquem o indicam, indiquéu o indicáu, indiquen; indicat, indicats, indicada, indicades.)

2. Indicatio, s. f., lat. indicatio, indication.

Usatz en la curacio de tots vostres malautes de pronosticacio e indicatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Usez dans la cure de tous vos malades de pronostication et indication.

CAT. Indicació. ESP. Indicación. PORT. Indicação. IT. Indicazione.

(chap. Indicassió, indicassions; v. indicá.)

3. Index, s. m., lat. index, index. 

Detz... segon apelam index. Eluc. de las propr., fol. 49.

(chap. Dits... al segón li diém índice.) 

Doigts... nous appelons le second index.

CAT. Indice, ESP. (chap. índice) PORT. Index. IT. Indice.

4. Indicatiu, s. m., lat. indicativus, indicatif, terme de grammaire.

Indicatius es apelatz, quar demostra lo faiz que om fai.

Tems del indicatiu de la prima conjugazo. Gramm. provençal.

Est appelé indicatif, car il indique le fait que l'on fait.

Temps de l' indicatif de la première conjugaison. 

CAT. Indicatiu. ESP. PORT. IT. Indicativo. 

(chap. Indicatiu, indicatius, indicativa, indicatives.)


Indigentia, s. f., lat. indigentia, indigence, besoin.

Si cum no hagues de loc indigencia. Eluc. de las propr., fol. 5. 

Comme s'il n'eût besoin d'espace. 

CAT. ESP. PORT. Indigencia. IT. Indigenza. (chap. Indigensia, indigensies. La Ascuma estaríe en indigensia si no fore per les subvensions que se donen als llepaculs del catalanisme.)

2. Indiger, v., lat. indigere, avoir besoin, manquer de.

Indigeys que sia inscidit.

Que tu indigescas de incizio.

Trad. d'Albucasis, fol. 16 et 15.

Il a besoin qu'il soit coupé.

Que tu aies besoin d'incision.

IT. Indigere. (chap. Nessessitá, tindre nessessidat; indigén, indigens, indigenta, indigentes.)

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA NOVENA. Saladino, Torello

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA NOVENA.

Saladino, disfrassat de viachán, es honrat per micer Torello; ve después la crusada; micer Torello li fique un plasso a la seua dona pera que pugue torná a casás, es fet presoné y com es mol bon amaestradó de falcons li arribe la notissia al sultán, que, reconeixénlo, lo honre mol; micer Torello, per arte de magia, es portat en una nit a Pavia, y a les bodes que se selebraben per lo nou matrimoni de la seua dona, reconegut per nella, torne a casa en la seua dona.

Habíe acabat Filomena, y la magnífica gratitut de Tito habíe sigut alabada mol per tots, cuan lo rey, resservánli lo radé puesto a Dioneo, aixina va escomensá a parlá: Atractives siñores, sense falta conte Filomena la verdat sobre la amistat, y en raó al final de les seues paraules se lamen que avui sigue esta tan poc grata als mortals. Y si natros estiguerem aquí pera corregí los defectes del món, o encara que sol fore pera repéndrels, continuaría yo lo discurs de les seues paraules; pero com estem aquí pera un atre proposit, me ha vingut al ánim lo mostrátos, potsé en una historia mol llarga, pero agradable, una de les magnífiques obres de Saladino.

Dic, pos, que, segóns afirmen algúns, al tems del emperadó Federico I, pera reconquistá terra Santa va ñabé una crusada general entre los cristiáns.
Saladino, valentíssim siñó y allabonses sultán de Babilonia, habén sentit algo de aixó, va voldre vore personalmen los preparatius dels Siñós cristiáns pera naquella crusada, pera milló pugué previndres. Y arreglats los seus assuntos a Egipto, fen vore que sen anabe de peregrinassió, en dos dels seus homens mes ilustres y mes sabuts y sol en tres criats, disfrassat de viachán se va ficá en camí; y habén caminat per moltes provinsies cristianes y cabalgán per la Lombardía pera passá mes allá dels montes, va passá que, anán de Milán a Pavia y fénse ya de nit, se van topá en un gentilhome de nom micer Torello de Strata de Pavia, que anabe en los seus criats y en gossos y falcóns cap a una hermosa possessió que teníe prop del riu Tesino.
Al vórels, micer Torello sen va doná cuenta de que eren nobles y forastés y va voldre honráls; per lo que, preguntánli Saladino a un dels criats de micer Torello cuán faltabe encara per a arribá a Pavia, y si arribaríen a tems de entráy, no li va dixá contestá al criat sino que ell mateix va contestá: - Siñós, no podréu arribá a Pavia a tems de entrá dins.
- Pos - va di Saladino - feumos la mersé de enseñámos, perque som extranjés, aón podríem albergámos milló.

Micer Torello va di: - Assó u faré de bona gana. Ara mateix estaba pensán en enviá a un de estos criats meus a Pavia per a sert assunto: lo enviaré en vos y tos portará a un puesto aon tos albergaréu mol convenienmen. Y arrimánse al mes discret dels seus criats, li va maná lo que teníe que fé, y lo va enviá en ells; y anánsen ell a la seua possessió, rápidamen, lo milló que va pugué va fé prepará un bon sopá y pará la taula a un jardí; y fet aixó, a la porta va aná a esperáls. Lo criat, parlán en los homens nobles sobre diverses coses, los va aná desvián per serts camíns y los va conduí hasta la possessió del seu siñó, sense que sen donaren cuenta. En cuan los va vore micer Torello, ixín a peu a trobáls, los va di sonrién:
- Siñós, sigáu mol ben vinguts.

Saladino, que ere mol espabilat, sen va doná cuenta de que este caballé se habíe pensat que no li hauríen asseptat lo convit si los haguere convidat cuan se van trobá, y per naixó, pera que no pugueren negás a quedás aquella nit en ell, en una artimaña los habíe portat hasta la seua casa; y contestán al seu saludo, va di:
- Siñó, si dels homens cortesos puguere un queixás, mos queixaríem de vos, que, encara que haigáu estorbat lo nostre viache, sense meréixemos la vostra benevolensia per sol saludámos, mos hau obligat a asseptá tan alta cortessía com es la vostra. Lo caballé, sabut y elocuén, va di:

- Siñós, esta que ressibíu de mí, en lo vostre aspecte, es pobra cortessía; pero en verdat fora de Pavia no podríeu está a datre puesto bo, y per naixó que no tos peno lo habé allargat un poc lo camí pera tindre una mica menos de incomodidat.

Y aixó dién, venín los seus criats y voltán als convidats, en cuan van desmontá, van acomodá los seus caballs a les cuadres, y micer Torello va portá als tres homens nobles a les cámares preparades pera nells, aon los va fé descalsás y refrescás un poc en fresquíssims vins, y en amable conversa hasta la hora de sopá los va entretindre. Saladino y los seus compañs y criats sabíen tots latín, per lo que mol be los enteníen y eren entesos, y los pareixíe a tots ells que este caballé ere lo home mes amable y mes cortés y que milló parlabe de tots los atres que habíen vist hasta entonses. A micer Torello li pareixíe que eren aquells homens ilustríssims y de mol mes valor de lo que abans habíe pensat, per lo que se dolíe de no podé honráls en compañía y en un convit mes solemne aquella nit; per lo que va pensá en repará alló al matí siguién, y informán a un dels seus criats de lo que volíe fé, a la seua dona, que ere discretíssima y de grandíssim ánimo, lo va enviá cap a Pavia, que estabe mol prop, y les portes no se tancaben may. Después de aixó, portán als gentilhomens al jardí, cortésmen los va preguntá quí eren y aón anáen.
A lo que va contestá Saladino: - som mercadés chipriotes, venim de Chipre, y per los nostres negossis anem a París.
Entonses va di micer Torello: - ¡Vullguere Deu que esta terra nostra produguere tals nobles com vech que a Chipre se fan los mercadés!

Y de este raonamén passán a datres, se va fé hora de sená: per lo que los va invitá a assentás a la taula, y encara que ere lo sopá improvisat, van sé mol be y ordenadamen servits; y poc después, desparades les taules, se van ficá de peu, y, donánsen cuenta micer Torello de que estaben cansats, los va fé portá a gitás a uns hermossíssims llits, y ell, poc después, tamé sen va aná a dormí. Lo criat enviat a Pavia va doná la embajada a la Siñora, y ella va fé rápidamen cridá a mols amics y criats de micer Torello, y va fé prepará totes les coses oportunes pera un grandíssim convit, y a la llum de les antorches va fé invitá al convit a mols dels mes nobles siudadáns, y va fé traure robes y sedes y pells y se va ficá en orden tot lo que lo home li habíe manat. Vingut lo día, los gentilhomens se van eixecá, y micer Torello, montán a caball y fen vindre los seus falcóns, sels va emportá cap a una bassa allí prop, y los va amostrá cóm volaben. Cuan va preguntá Saladino si algú podíe aná a Pavia y portáls al milló albergue, va di micer Torello:

- Tos acompañaré yo, perque ting que aná allí.

Ells, creénsu, se van alegrá y se van ficá en camí; y sén ya la hora de tersia y habén arribat a la siudat, creén que los portabe al milló hotel, en micer Torello van arribá a casa seua, aon ya lo menos sincuanta dels mes ilustres siudadáns habíen vingut pera ressibí als gentilhomens. Veén aixó Saladino y los seus compañs, van compendre qué ere alló y van di: - Micer Torello, aixó no es lo que tos habíem demanat: ya hau fet prou esta nit passada y mol mes del que mos mereixem; per lo que sense cap inconvenién podíeu dixámos seguí lo nostre camí.
A lo que micer Torello va contestá: - Siñós, de lo que anit to se va fé estic yo mes agrait a la fortuna que a vatros, que a tems tos vach alcansá al camí cuan nessessitabeu vindre a la meua caseta; de lo de este matí tos quedaré yo obligat y jun en mí tots estos gentilhomens que están al vostre voltán, als que si tos pareix cortés negátos a minjá en ells podéu féu si voléu. Saladino y los seus compañs, vensuts, van desmontá y ressibits per los gentilhomens van sé portats a les seues cámares, que estaben mol ben preparades; y dixán les robes de camí y refrescánse una mica, van aná cap a la sala, que estabe aparellada esplendidamen; y después de rentás les mans y assentás a la taula en orden, en moltes viandes van sé magníficamen servits; tan que, si lo emperadó haguere vingut allí, no se haguere sabut cóm féli mes honor. Y encara que Saladino y los seus compañs foren grans Siñós y acostumats a vore grandíssimes coses, no menos se van maravellá de esta, y los pareixíe de les mes grans, tenín en cuenta la calidat del caballé, que sabíen que ere burgués y no noble. Acabada la minjada y desparada la taula, habén parlat un tan de altes coses, com fée molta caló, cuan va volé micer Torello, los gentilhomens de Pavia sen van aná a descansá, y quedánse ell en los tres seus, y entrán en ells a una cámara, allí va fé cridá a la seua valerosa dona. Ella, majíssima y alta, adornada en riques vestimentes, al mich de dos fills seus, que pareixíen dos angelots, va vindre cap an ells y los va saludá. Ells, al vórela, se van eixecá y en reverensia la van ressibí, y fénla assentás entre ells, gran festa van fé en los seus dos hermosos fillets. Pero después de apartás un rato micer Torello, ella amablemen los va preguntá de aón eren y aón anáen; a lo que los gentilhomens van contestá lo mateix que li habíen dit a micer Torello. Entonses la Siñora, en alegre gesto, va di:

- Aixina pos, vech que la meua previsió femenina sirá útil, y per naixó tos rogo que per espessial mersé no rechasséu ni tinguéu per vil lo regalet que tos faré portá.

Y fen portá pera cadaú dos parells de sobrevestes, una forrada de seda y un atra de marta, roba de siñós, y tres jubóns de sendal y lli, va di: - Prenéu aixó: les robes de lo meu siñó són com les vostres; les atres coses, considerán que estéu lluñ de les vostres dones, y lo llarg camí fet, y lo que tos quede per fé, y que los mercadés són homens asseats y delicats, encara que poc valguen podrán sétos pressiades.
Los gentilhomens se van maravillá y claramen van vore que micer Torello cap classe de cortessía volíe dixá de féls, y se van pensá, veén la noblesa de les robes, gens propies de viacháns, que hagueren sigut reconeguts per micer Torello; pero sin embargo, va contestá un dells: - Estes són, Siñora, grandíssimes coses y no hauríem de péndreles si no mos obligaren los vostres rogs, als que no pot dís que no.

Fet aixó y habén ya tornat micer Torello, la Siñora, encomanánlos a Deu, se va separá dells. Micer Torello los va demaná que tot aquell día se quedaren en ell; per lo que, después de dormí un rato, ficánse les seues robes, en micer Torello un rato van cabalgá per la siudat, y arribán la hora del sopá, en mols honorables compañs magníficamen van sená. Y cuan va sé lo momén, anánsen a descansá, al arribá lo día se van alsá y van trobá en ves de los seus rossíns cansats, tres palafrens bons y datres caballs nous y forts pera tots los seus criats.
Veén aixó Saladino, giránse cap als seus compañs, va di:

- Juro dabán de Deu que home mes cumplit ni mes cortés ni mes precabut que este no lo hay vist may; y si los reys cristiáns són tals reys en la seua condissió com este es caballé, lo sultán de Babilonia no podrá enfrentás ni en un sol, ¡ya no digám en tots los que veém que se preparan pera fótresseli damún!

Pero sabén que negás a recibirlos no ere oportú, agraínu mol cortésmen, van montá a caball. Micer Torello, en mols compañs, un bon tros del camí los va acompañá fora de la siudat, y per mol que a Saladino li dolguere separás de micer Torello, tan se habíe prendat ya dell, li va demaná que sen tornare cap atrás, que ells continuaríen lo viache. Ell los va di: - Siñós, u faré perque voleu, pero tos diré aixó: yo no sé quí sou ni vull sabé mes de lo que vullgáu dím; pero sigáu qui sigáu, que sou mercadés no mu crec; que Deu tos guardo.

Saladino, habén ya pres llissensia de tots los compañs de micer Torello, li va contestá:- Siñó, encara podríe passá que tos faigám vore la nostra mercansía, en la que assegurarem la vostra creensia; anéu en Deu.

Sen van aná, pos, Saladino y los seus compañs, en grandíssim ánimo de (si la vida los durabe y la guerra que esperaben no u impedíe) féli encara no menos honor a micer Torello del que este li habíe fet; y mol dell y de la seua dona y de totes les seues coses y actes y fets va parlá en los seus compañs, alabánu tot. Pero después que tot Ponén, no sense gran fatiga, van recorre, entrán al mar, en los seus compañs sen van torná a Alejandría, y plenamen informat, se va disposá a la defensa. Micer Torello va está cavilán quí siríen aquells tres, pero no va arribá a la verdat, ni se va aproximá. Venín lo tems de la crusada y fénse grans preparatius per tot arreu, micer Torello, a pesá de los rogs de la seua dona y les llágrimes, se va disposá a anássen a la guerra; y habén fet tots los preparatius y están a pun de montá a caball, li va di a la seua dona, a la que volíe mol:

- Dona, com veus, men vach an esta crusada tan per lo honor del cos com per la salvassió del alma; te encomano totes les nostres coses y lo nostre honor; y com estic segú de anámen, y no ting cap sertesa de torná, per mil acsidéns que puguen sobrevindre, vull que me consedixques una grassia: que passo lo que passo en mí, si no tens cap notissia serta de la meua vida, que me esperos un añ y un mes y un día sense torná a casát, escomensán este día del que de tú me separo.
La dona, que mol plorabe, va contestá:

- Micer Torello, no sé cóm soportaré este doló en lo que me dixau al partí: pero si la meua vida es mes forta que ell y algo tos passare, podéu está segú de que viuré y moriré com a dona de micer Torello y de la seua memoria.

A lo que micer Torello va di:

- Dona, estic mol segú de que, si fore per tú faríes aixó que me prometixes; pero eres una dona jove y maja y de gran linaje, y la terua virtut es mol coneguda per tots; per naixó no dudo de que mols grans y gentilhomens, si no se sapiguere res de mí, te demanarán per dona als teus germáns y paréns, y dels seus consells, encara que vullgues, no podrás deféndret y per forsa tindrás que compláurels; y este es lo motiu per lo que te demano este plasso y no mes llarg.
La dona va di: - Yo faré lo que puga de lo que te hay dit; y si un atra cosa tinguera que fé, tos obeiré en aixó que me manáu. Li demano a Deu que estos plassos ni a vos ni a mí mos porton estos tems. Acabades estes paraules, la Siñora, plorán, se va abrassá a micer Torello, y traénse del dit un anell lay va doná, dién:

- Si passe que me móriga yo abáns de torná a vóretos, enrecordéuton de mí cuan lo veigáu. Y ell, agarránlo, va montá a caball, y dién adiós a tot lo món, va empendre lo seu viache; y arribán a Génova en la seua compañía, puján a la galera, sen va aná, y en poc tems va arribá a Agre y en latre ejérsit dels cristiáns se va ajuntá. En lo que casi inmediatamen va escomensá una grandíssima enfermedat y mortandat, durán la que, fore l´art o la fortuna de Saladino, casi tot lo que va quedá dels cristiáns que se van salvá van sé per nell capturats a mansalva, y per moltes siudats repartits y ficats a la presó; entre los que estabe micer Torello, y lo van portá a Alejandría. Allí, no sén conegut y tenín temó de donás a coneixe, per la nessessidat obligat se va dedicá a domesticá falcóns, en lo que ere un grandíssim maestre; y de aixó va arribá la notissia a Saladino, per lo que lo va traure de la presó y se va quedá en ell com a falconé. Micer Torello, al que Saladino li díe «lo cristiano», no reconeixíe al Sultán, ni lo sultán an ell, sol a Pavia teníe lo ánimo, y moltes vegades habíe intentat escapás, y no habíe pogut féu; per lo que, vinguts serts genovesos com a embaixadós a Saladino pera rescatá an algúns consiudadáns seus, y tenín que anássen, va pensá en escríureli a la seua dona que estabe viu y que tornaríe en ella en cuan puguere, y que lo esperare; y aixina u va fé, y mol li va rogá a un dels embaixadós, que coneixíe, que faiguere que aquelles notissies arribaren a mans del abat de San Pietro de Cieldoro, que ere son tío. Y están en estos termes micer Torello, va passá un día que, parlán en ell Saladino de los seus falcóns, micer Torello va escomensá a sonriure y va fé un gesto en la boca del que Saladino, están a casa seua de Pavia, sen habíe fixat mol, per lo que li va vindre al cap a Saladino micer Torello; y va escomensá a mirál fíxamen y li va pareixe que ere ell; per lo que, dixán la primera conversa, va di: - Dísme, cristiano, ¿de quín país de Ponén eres tú?

- Siñó meu - va di micer Torello -, soc lombardo, de una siudat que se diu Pavia, home pobre y de baixa condissió.

Al sentí aixó Saladino, ara casi segú de que ere ell, se va di alegre: «¡Deu me ha donat la ocasió de amostráli an este cuán me va agradá la seua cortessía!»
Y sense di mes, fen prepará a una alcoba tots los seus vestits, lo va portá a dins y li va di: - Mira, cristiano, si entre estes robes ne ña alguna que haigues vist abans. Micer Torello va escomensá a mirá y va vore aquelles que la seua dona li habíe donat a Saladino, pero no va pensá que podíen sé aquelles; pero va contestá:

- Siñó meu, no ne reconeixco cap, encara que aquelles dos s´apareixen a robes en les que yo me vach vestí, ademés de tres mercadés que a casa meua van está. Entonses Saladino, no podén ya aguantás, lo va abrassá tendramen, diénli:
- Vos sou micer Torello de Strá, y yo soc un dels tres mercadés als que la vostra dona los va doná estes robes; y ara ha arribat lo tems de assegurá la vostra creensia en lo que ere la meua mercansía, com al separám de vos tos vach di que podríe passá.

Micer Torello, al sentí aixó, va escomensá a ficás contentíssim y a avergoñís; a está contén de habé tingut tal invitat, y a avergoñís de que pobremen li pareixíe habél ressibit; a lo que Saladino va di:

- Micer Torello, ya que Deu tos ha enviat a mí, penséu que de ara en abán sou vos aquí l´amo.

Y fénse festes grans, en reals vestits lo va fé adornás, y portánlo dabán dels seus baróns mes ilustres y habén dit moltes coses en alabansa del seu valor, va maná que per consevol que la seua grassia apressiare tan honrat fore com la seua persona; lo que desde entonses tots van fé, pero mol mes que los atres los dos Siñós que habíen sigut compañs de Saladino al viache. La altura de la súbita gloria a la que se va vore micer Torello li va fé olvidássen una mica de les coses lombardes, y mes encara perque en seguridat esperabe que les seus cartes hauríen arribat a son tío. Ñabíe, al campo aon estabe lo ejérsit dels cristiáns, lo día que van sé apresats per Saladino, mort y sepultat un caballé provensal de poca monta de nom micer Torello de Dignes; per lo que, sén micer Torello de Strá per la seua noblesa conegut per lo ejérsit, consevol que va sentí di «Ha mort micer Torello», se va pensá que ere micer Torello de Strá y no lo de Dignes; y lo acsidén del apresamén que los va sobrevindre no va dixá que los engañats ixqueren del seu error. Per lo que mols itálics van torná en esta notissia, entre los que ne van ñabé algúns tan presuntuosos que van osá di que lo habíen vist mort y que habíen assistit a la seua sepultura. Aixó, sabut per la dona y per los seus paréns, va sé ocasió de molta pena, no sol dells, sino de tots los quel habíen conegut. Llarg siríe de contá lo doló y la tristesa y los plos de la seua dona. Después de algúns mesos de dol va sé solissitada per los mes ilustres homens de la Lombardía; sons germáns y tots los seus paréns van escomensá a demanáli que se casare, a lo que ella moltes vegades y en grandíssims plos se habíe negat; pero obligada, al final va tindre que fé lo que volíen los seus paréns, en esta condissió: que teníe que está sense conviure en lo home tan tems com li habíe prometut a micer Torello. Mentres a Pavia estaben les coses de la Siñora en estos termes, y faltán sol vuit díes per a anássen a viure en lo seu nou home, va passá que micer Torello va vore a Alejandría un día a un que habíe vist pujá en los embaixadós genovesos a la galera que veníe a Génova; per lo que, fénlo cridá, li va preguntá quín viache habíen tingut y cuán habíen arribat a Génova. A lo que va di este:

- Siñó meu, mal viache va fé la galera, tal com vach sentí a Creta, aon me vach quedá; perque están prop de Sicilia, se va eixecá una perillosa tramontana que la va espentá contra les naus de la Berbería, y no se va salvá ni un alma; y entre los atres van morí tamé dos germáns meus.

Micer Torello, creén les paraules de aquell, que eren mol verdaderes, y enrecordánsen de que lo plasso que li habíe demanat a la seua dona se acababe, y donánsen cuenta que a Pavia no se deuríe sabé res dell, va tindre per sert que la seua dona se hauríe tornat a casá; en lo que va caure en tan gran doló que, perduda la gana de minjá y tombánse al llit, va dessidí morís. Aixó, cuan va arribá a oíts de Saladino, que mol lo volíe, va acudí a vórel; y después de mols rogs que li va fé, sabuda la raó del seu doló y de la seua enfermedat, li va reprochá mol no habélay dit abáns, y después li va demaná que se animare, asseguránli que, si podíe, ell obraríe de modo que estiguere a Pavia abáns del plasso donat; y li va di cóm se podríe fé. Micer Torello, donán fe a les paraules de Saladino, y habén moltes vegades escoltat di que alló ere possible y se habíe fet moltes vegades, va escomensá a animás, y a demanáli a Saladino que se donare pressa en fé alló. Saladino, a un nigromante seu, li va maná que arreglare la manera de que micer Torello, damún de un llit fore transportat a Pavia en una nit; a lo que lo nigromante va contestá que aixina siríe fet, pero que per lo seu be lo adormigueren. Arreglat aixó, va torná Saladino a Micer Torello, y trobánlo completamen determinat a está a Pavia abáns del plasso donat, si puguere sé, y si no se puguere fé a dixás morí, li va di aixó: - Micer Torello, si mol voléu a la vostra dona y teméu que pugue sé de un atre, sap Deu que yo no puc reprochátosu perque de cuantes dones me pareix habé vist ella es la que per les seues costums, les seues maneres y lo seu porte (dixán la hermosura, que es flo caduca) mes digna me pareix de alabás y tíndres en apressio. Me hauríe complagut mol que, ya que la fortuna tos habíe portat aquí, lo tems que vos y yo visquerem, al gobern del regne que yo ting forem igualmen Siñós; pero com puc enviátos a casa y vos dessicháu está allí, de la forma que tos hay dit tos enviaré.

A lo que micer Torello va replicá:

- Siñó meu, sense les vostres paraules, los vostres actes me han demostrat be la vostra benevolensia, que yo may hay mereixcut, y de lo que diéu, encara que no u diguéreu, vic y moriré sertíssimamen; pero tal com hay dessidit, tos rogo que lo que me hau dit que faréu u faigáu pronte, perque demá es lo radé día del plasso.
Saladino va di que alló estabe arreglat; y esperán enviál per la nit, va fé Saladino prepará a una gran sala un hermossíssim y ric llit ple de madalaps, cuixins, segons la seua costum, en vellut y bordats en or, y se va ficá una banua en arabescos de perles mol grosses y en riquíssimes pedres pressioses, que va sé después aquí tinguda com un incalculable tessoro; y fet aixó, va maná que a micer Torello li ficaren un traje a la guisa sarracena, que ere la roba mes rica y mes maja que may dingú haguere vist, y lo cap, a la seua manera, va fé que lay embolicaren en un dels seus llarguissims turbans. Y sén ya tard, Saladino va entrá, en mols dels seus barons, a la alcoba aon Micer Torello estabe, y assentánse a la seua vora, casi plorán, va escomensá a díli: - Micer Torello, lo momén que me separará de vos ha arribat, y com yo no puc acompañátos ni fétos acompañá, per la condissió del camí que teníu que fé, aquí a la alcoba ting que despedím de vos, a lo que hay vingut. Y per naixó, antes de dixátos en Deu, tos rogo que per l´amor a la amistat que ña entre natros, que no tos olvidéu de mí, y si es possible, antes de que mos arribo la nostra hora, que vos, habén ficat en orden les vostres coses a la Lombardía, una vegada per lo menos vinguéu a vórem pera que puga yo entonses enmendá la falta que ara per la vostra pressa ting que cometre; y hasta que aixó passo, visitéume en cartes y demanáume les coses que tos agradon, que en mes agrado per vos que per cap home del món u faré en seguridat.

Micer Torello no va pugué aguantás les llágrimes, y per naixó, impedit per nelles, va contestá en poques paraules que ere impossible que may los seus benefissis y lo seu valor se ni anaren de la memoria, y que sense falta lo que li demanabe faríe si lo tems lay consedíe. Per lo que Saladino, abrassánlo y besánlo, entre llagrimots li va di:

- Anéu en Deu - y va eixí de la alcoba, y los demés baróns detrás dell se van despedí y sen van aná en Saladino a la sala aon habíe fet prepará lo llit.

Pero sén ya tard y lo nigromante están esperán a fé alló y preparánu tot, va vindre un meche en un brebaje pera micer Torello, y diénli que lay donabe pera reforsál, sel va beure: y no va passá mol rato abáns de adormís. Y aixina dormín va sé portat per orden de Saladino al hermós llit; y li van colocá una gran y bella corona mol valuosa, y la va siñalá de manera que claramen se va vore después que Saladino lay enviabe a la dona de micer Torello. Después, li va ficá a micer Torello al dit un anell al que se habíe engastat un carbunclo tan relluén que pareixíe una antorcha ensesa, de valor inestimable; después li va fé señí una espasa valuosa, y un broche al pit, en perles may vistes, y moltes atres pedres pressioses, y después, als dos flancos, va fé ficá dos grandíssims ribells de or plens de doblers y perles enredades, y anells, y sinturóns, y datres coses que llarg siríe contáu. Y fet aixó, un atra vegada va besá a micer Torello y li va maná al nigromante que faiguere lo seu; per lo que, en seguida, en presensia de Saladino, lo llit que portabe a micer Torello, va desapareixe de allí, y Saladino se va quedá parlán dell en los seus baróns.

Ya a la iglesia de San Pietro de Cieldoro (ciel d´oro, sel o sial de or) de Pavia, tal com u habíe demanat, estabe micer Torello en totes les dites joyes y adornos, y encara dormíe, cuan habén tocat ya a maitines, lo sacristá va entrá a la iglesia en una llum a la ma, va vore lo ric llit y no sol se va maravellá, sino que se va esglayá, y va fugí. Veénlo lo abat y les monjos, li van preguntá la raó. Lo monjo la va di.- ¡Oh! - va di lo abat -, no eres ya cap chiquet ni tan nou a la iglesia pera espantát tan fássilmen; anémhi, pos, y veigám quín coco has vist. Enseses, pos, mes llums, lo abat en tots los seus monjos van entrá a la iglesia y van vore este llit tan maravellós y ric, y al caballé que dormíe; y mentres, temoricos y timits, sense arrimás al llit, les nobles joyes miraben, va passá que, habén passat la virtut del brebaje, micer Torello se va despertá y va suspirá. Los monjos al vore aixó, y lo abat en ells, espantats y cridán: "¡Siñó, ajúdamos!", van fugí tots.

Micer Torello, uberts los ulls y mirán al voltán, va vore que estabe allí aon li habíe demanat a Saladino, de lo que se va ficá mol contén; per lo que, assentánse al llit y miránu tot detalladamen, per mol que ya sabíe la magnifissensia de Saladino, li va pareixe ara mes gran. Veén als monjos fugín y donánsen cuenta del perqué, va escomensá a cridá al abat pel seu nom, y a rogáli que no tingueren temó, perque ell ere Torello, lo seu nebot. Lo abat, al sentí aixó, encara se va esglayá mes, perque lo teníe per mort; pero después de un rato, tranquilisat per verdaderes probes, fen la siñal de la santa creu, se va arrimá cap an ell; al que micer Torello va di: - Oh, pare meu, ¿de qué teníu temó? estic viu, grassies a Deu, y aquí hay tornat de ultramar. Lo abat, a pesá de que teníe la barba llarga y estabe vestit en traje de moros, después de un bon rato lo va reconeixe al final, y lo va agarrá de la ma, y li va di:
- Fill meu, ¡sigues ben vingut! - No tens que extrañát de la nostra temó, perque an esta terra no ña dingú que no cregue firmemen que estás mort. Hasta doña Adalieta, la teua dona, vensuda per los rogs y les amenasses dels seus paréns y contra la seua voluntat, se ha tornat a casá; y avui de matí té que anássen en lo seu home, y les bodes y tot lo que se nessessite pera la festa está ya preparat.
Micer Torello, eixecánse del ric llit y fénlos al abat y als monjos maravelloses festes, los va demaná a tots que de la seua tornada no parlaren en dingú, hasta que no haguere ell resolt un assunto seu. Después de aixó, fen ficá a salvo les riques joyes, li va contá al abat lo que li habíe passat hasta aquell momén. Lo abat, contén de les seues aventures, en ell va doná grassies a Deu. Después de aixó, li va preguntá micer Torello al abat quí ere lo nou home de la seua dona. Lo abat lay va di, a lo que micer Torello va di:
- Abáns de que se sápigue que hay tornat vull vore lo comportamén que té la meua dona en estes bodes; y per naixó, encara que no sigue costum que los religiosos vaiguen a tals convits, vull que per lo meu amor u arregléu de manera que los dos hi aniguem.

Lo abat va contestá que de bona gana; y al fés de día va maná un recado al ressién casat dién que volíe assistí a la boda en un compañ; a lo que lo gentilhome va contestá que mol li agradabe. Arribada, pos, la hora del minjá, micer Torello, en aquell traje que portabe, sen va aná en lo abat a casa del ressién casat, mirat per tots en assombro, pero no reconegut per dingú; y lo abat los díe a tots que ere un sarraceno enviat per lo sultán al rey de Fransa com a embaixadó. Y, pos, micer Torello assentat a una taula exactamen enfrente de la seua dona, a la que en grandíssim plaé mirabe; y en lo gesto li pareixíe molesta per estes bodes.
Ella tamé alguna vegada lo mirabe, no perque lo reconeguere en res (que la llarga barba y lo extrañ traje y la firme creensia de que estabe mort no lay permitíen), sino per la raresa del traje. Pero cuan li va pareixe oportú a micer Torello vore si sen enrecordabe dell, traénse del dit lo anell que la seua dona li habíe donat al separás della, va fé cridá a un mosset que servíe dabán dell, y li va di:

- Dísli de la meua part a la ressién casada que al meu país se acostume, cuan algún forasté com yo minge al banquete de una ressién casada, com es ella, en siñal de que li agrade de que ell haigue vingut a minjá, que ella li envíe la copa en la que beu plena de vi; y después de que lo forasté ha begut, tapánla, la novia se beu lo que ha quedat.

Lo jovenet li va doná lo recado a la Siñora, que pensán que aquell ere un gran infanzón, pera mostrá que li agradabe la seua arribada, una gran copa dorada, que teníe dabán, va maná que fore rentada y omplida a cormull de vi y portada al gentilhome; y aixina se va fé. Micer Torello, que se habíe embutit a la boca lo seu anell, lo va dixá caure a dins de la copa sense que dingú sen acatare, y dixán un poc de vi, la va tapá y lay va enviá a la Siñora. Ella, prenénla, pera cumplí en la costum, destapánla se la va portá a la boca y va vore lo anell, y sense di res lo va está mirán un rato; y reconeixénlo com lo que ella li habíe donat al anássen a micer Torello, lo va pendre, y mirán fíxamen al que creíe forasté, com si se haguere tornat loca, tirán an terra la taula que teníe dabán, va cridá:

- ¡Es lo meu siñó, es verdaderamen micer Torello!

Y corrén a la taula a la que ell estabe assentat, sense importáli les seues robes ni res de lo que ñabíe damún de la taula, se va aviá contra nell, lo va abrassá mol fort, y no se la va pugué arrencá del seu coll, hasta que micer Torello li va di que se tranquilisare una mica, perque tems ñauríe de abrassál. Entonses ella, alsánse, están ya les bodes totes turbades y en part mes alegres que may per la recuperassió de tal caballé, rogats per nell, tots van callá; per lo que micer Torello los va narrá tot lo que li habíe passat desdel día de la seua partida hastan aquell momén, concluín que al gentilhome que, creénlo mort, habíe pres per dona a la seua, si están viu lay preníe, no teníe que paréixeli mal.
Lo ressién casat, encara que se sentire burlat, generosamen y com amic va contestá que de les seues coses podíe fé lo que mes li agradare. La Siñora, lo anell y la corona ressibides del nou home allí los va dixá y se va ficá aquell que de la copa habíe pres, y tamé la corona que li habíe enviat lo sultán. Ixín de la casa aon estaben, en tota la pompa de unes bodes, hasta la casa de micer Torello sen van aná, y allí los desconsolats amics y paréns y tots los siudadáns, que lo miraben com si haguere ressusitat, en llarga y alegre festa se van consolá. Micer Torello, donánlos de les seues pressioses joyes una part als que habíen fet lo gasto de les bodes y al abat y a mols atres, y per mich de un mensajero fenli sabé la seua felís repatriassió a Saladino, declaránse lo seu amic y criat, mols añs en la seua valerosa dona va viure después, sén mes cortés que may.

Este va sé, pos, lo final de les penes de micer Torello y de les de la seua volguda dona, y lo galardón de les seues alegres cortessíes.
Algúns que tenen en qué, saben tan mal féles que les fan pagá mes de lo que valen; per lo que, si de elles no se seguix cap recompensa, no tenen que maravillás, ni ells ni datres.