Mostrando las entradas para la consulta dormín ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dormín ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 23 de mayo de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.
La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:
Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.
La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.
Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!
Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?
Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.
Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:
- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.
La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.
Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.
Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:
- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.
Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:
- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.
Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.
Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima


jueves, 8 de febrero de 2024

Lexique roman; Dorc - Dormir, Entredormir

Dorc, s. m., cruche, vase. 

Loc. prov. Tan vai lo dorcx a l'aiga 

Tro que l'ansa lai rema.

(chap. Tan va lo cante, canti, cantrella, pichella, barrala, chorrillo, etc a la fon - hasta que l'ansa se quede allí – que al final se trenque.)

no reguéu, que ve aigua a cabassos, Tío Visantico

ESP. Tanto va el cántaro a la fuente - que al final se rompehasta que el asa se queda allí.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce que l'anse demeure là.

Proverbis es comus que tant vay lo dorc a l'ayga tro que se trenca.

V. et Vert., fol. 86. (N. E. trebuca : trenca. Chap. se trenque.)  

Le proverbe est commun que tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce qu'elle se brise.

massa jeta, masageta, Torra, botijo, cantrella, pichella, barrala, chorrillo, canti

2. Dorca, s. f., cruche, cruchon, bocal. 

Laissi gran cuba per dorc

E ydria per pauca dorca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Je laisse grande cuve pour cruche et jarre pour petit cruchon.

Saumada de dorcas, que son orjols, dona una dorca.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107.

Une charge de cruchons, qui sont pots à eau, donne un cruchon.

ANC. CAT. Dorca.

 

Dormir, Durmir, v., lat. dormire, dormir. 

Los hueills te claus per dormir.

(chap. Los ulls té tancats per a dormí.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tient les yeux clos pour dormir. 

Greu conquier hom ben terra en durmen.

(chap. Difíssilmen se conquiste be terra dormín.)

Bertrand de Born: Gent fai nostre.

Difficilement on conquiert bien terre en dormant. 

Quar Dieus dorm que ve lar (velar) solia.

(chap. Ya que Deu dorm, cuan velá solíe : teníe la costum.)

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.

Car Dieu dort qui avait coutume de veiller.

Substantiv. E 'l trop velhar e 'l pauc dormirs.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Et le beaucoup veiller et le peu dormir. 

Part. prés. Prov. A volpilh dormen

Non entra grilh en boca ni en den. 

(chap. A la rabosa que dorm no li entre cap grill a la boca ni a les dens.)

E. Cairel: Tot mi plai.

A renard dormant il n'entre grillon en bouche ni en dent. 

ANC. FR. Treske io dorn, ma buche esprent.

Lai d'Haveloc, v. 297.

CAT. ESP. PORT. Dormir. IT. Dormire. (chap. dormí: dórmigo, dorms, dorm, dormim, dormiu, dormen; dormit, adormit, dormits, adormits, dormida, adormida, dormides, adormides.)

2. Dormillos, Durmillos, adj., dormeur.

Me preiavatz qu'ieu no fos dormillos, 

Enans velhes tota nueg tro al dia.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Vous me priiez que je ne fusse pas dormeur, mais que je veillasse toute la nuit jusqu'au jour. 

Car per seinhor durmillos

No voill intrar en guerra ni en conten.

Bertrand de Born: Gent fait nostre.

Car pour seigneur dormeur je ne veux entrer en guerre ni en dispute.

ANC. ESP. Dormiloso (MOD. dormilón). PORT. Dormilão. IT. Dormiglioso.

(chap. dormilón, dormilons, dormilona, dormilones.) (CAT. dormilec, dormilechs, dormilega.
https://dcvb.iec.cat/results.asp?word=dormilec)

3. Dormidor, s. m., lat. dormitor, dormeur.

Seingner, lo gap que faitz lo ser

Vos oblidon cilh dormidor.

T. du Comte de Rhodez et d'H. de S.-Cyr: E vostr' ais. 

Seigneur, ces dormeurs vous oublient la plaisanterie que vous faites le soir.

CAT. ESP. PORT. Dormidor. IT. Dormitore. (chap. dormidó, dormidós, dormidora, dormidores.)

4. Dormidor, s. m., lat. dormitorium, dortoir. 

S'en intret al dormidor tot suau. Philomena. 

Il entra au dortoir tout doucement. 

Jasso e dormo en un dormidor... Far dormidor nou.

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 338 et 339. 

Ils couchent et dorment en même dortoir... Faire un dortoir neuf.

ANC. FR. Cloistre y fit faire e dormoir,

Celier, quisine e refreitoir. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 76. 

ANC. CAT. Dormidor. ANC. ESP. Dormitor. IT. Dormitoro.

5. Dormitori, s. m., lat. dormitorium, dortoir.

El dormitori d'aquela glyeia.

(chap. Al dormitori d'aquella iglesia.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 108.

Au dortoir de cette église.

CAT. Dormitori. ESP. PORT. IT. Dormitorio. (chap. dormitori, dormitoris.)

6. Dormicio, s. f., lat. dormitio, sommeil, repos.

Sia la dormicio del malaute sobre lo sieu dos.

Trad. d'Albucasis, fol. 63.

Que le sommeil du malade soit sur le sien dos.

- Engourdissement.

Sent en aquel loc del pe dormicio et formigament.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Il sent en ce lieu du pied engourdissement et fourmillement. 

ESP. Dormición (: entumecimiento). IT. Dormizione.

7. Dormitar, v., lat. dormitare, sommeiller, dormir.

Part. prés. Dormitan, dormen, vellan.

(chap. Dormitán, dormín, velán.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 174.

Sommeillant, dormant, veillant. 

CAT. ESP. PORT. Dormitar. IT. Dormitare.

8. Adormir, Adurmir, v., endormir, sommeiller.

Adormic si

En la falda de la donzela.

(chap. Se va adormí a la falda de la donsella. v. dormí, adormí, adormís: yo me adórmigo, adorms, adorm, adormim, adormiu, adormen.)

V. de sainte Enimie, fol. 33.

Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.

S'endormit au giron de la damoiselle.

Anc tan suau no m'adormi.

G. Rudel: No sap chantar.

Jamais je ne m'endormis aussi agréablement.

Fig. Fay lo adormir en son peccat.

V. et Vert., fol. 71.

Le fait endormir en son péché.

Son vere es tan freg que tot membre ret adormit et ses sentiment.

(chap. Lo seu veneno es tan fred que dixe tots los membres adormits y baubos, sense sentimén. En alemán se diu “taub” cuan no sens la ma perque te se ha adormit. Tamé signifique sort, que no sen.)

 

Eluc. de las propr., fol. 240.

Son venin est si froid qu'il rend tout membre endormi et sans sentiment.

Part. pas. La nueg, quan mi sui adurmitz.

(chap. A la nit, cuan me hay adormit. No fem aná lo verbo sé, “me soc adormit”, sino lo habé.)

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Le nuit, quand je me suis endormi.

Loc. Am Dieu s'es adormit els gautz celestials. V. de S. Honorat.

Il s'est endormi avec Dieu dans les joies célestes.

(chap. literal: En Deu se ha adormit y los gochs selestials.)

CAT. ANC. ESP. (dormirse) Adormir. IT. Addormire.

9. Endormir, Endurmir, v., endormir.

Per pauc de joi no m'endurmi.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Peu s'en fallut que je ne m'endormis de joie. 

Part. pas. Clauzi mos huelhs, fas un sospir, 

En sospiran vau endormitz. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je clos mes yeux, fais un soupir, en soupirant je vais endormi.

Fig. Mas la gleiza esta tan endurmida,

Que de passar negus homs non covida.

R. Gaucelm: Ab grans treballs. 

Mais l'église demeure si endormie, qu'elle ne convie personne de passer.

ANC. FR.

A tant s'est endormit od cest purpeusement. 

Roman de Horn, fol. 5. 

IT. Indormire.

10. Acondormir, v., endormir. 

Part. pas. Qant serai acondormiz.

P. Rogier: Dousa amiga. 

Quand je serai endormi.

(chap. Luis Arrufat fa aná sondormí en varies conjugassions; cuan estaré sondormit, sondormits, sondormida, sondormides.)

11. Entredormir, v., sommeiller, rêver.

Part. pas. Tan l'am de bon coratge

C'ades soi entredormis.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut.

Je l'aime de si bon coeur que je suis toujours rêvant.

jueves, 7 de mayo de 2026

Sarcocolla, Sarda, Sardi, Sardil, Serga, Sirgua, Sardoyne, Sardonic, Sardina, Sargotar, Sarigot, Serigot, Sarnalha

Sarcocolla, s. f., lat. sarcocolla, sarcocolle, sorte de plante.
Liniment... fait de aloe e enses e sarcocolla. Trad. d'Albucasis, fol. 18.
Liniment... fait d'aloès et d'encens et de sarcocolle.
ESP. Sarcocola. PORT. IT. Sarcocolla.

Liniment... fait de aloe e enses e sarcocolla.

Sarda, s. f., lat. sarda, sardine.
Ha plus gran gaug... pescayre, cant pren 1 gran salmo o 1 esturjon, que cant pren 1 sarda. V. et Vert., fol. 98.
(chap. Té mes gran goch... peixcadó, cuan pren (peixque) un gran salmó o un esturió, que cuan peixque una sardina.)
A plus grande joie... pécheur, quand il prend un grand saumon ou un esturgeon, que quand il prend une sardine.
ESP. (sardina) PORT. Sarda. (chap. Sardina, sardines; sardineta, sardinetes.
Si te pique lo cul, sardineta a la plassa. A Valderrobres está lo Mas de Sardina.)


Sardi, s. m., du lat. sarda, cornaline, sorte de pierre précieuse.
Sardi es de color de terra roia..., et es bela peyra.
Eluc. de las propr., fol. 192.
Cornaline est de couleur de terre rouge... et est belle pierre.
Li fondament del mur son de peiras preciosas..., lo primier fondament es jaspis..., lo VI sardis. Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 21.
Les fondements du mur sont de pierres précieuses..., le premier fondement est jaspe..., le sixième cornaline.
ESP. PORT. Sardio.

Sardi es de color de terra roia..., et es bela peyra.



Sardil, s. m., serge. 
Voyez Denina, t. II, p. 174.
Vestida fon d' un nier sardil,
Ab capa griseta ses pelh.
Guillaume d'Autpoul: L' autr' ier.
Elle fut vêtue d'une noire serge, avec cape de grisette sans poil.

2. Serga, s. f., serge.
No 'l cal vestir presset vermel ni serga.
Guillaume de Durfort: Quar say.
Ne lui faut vêtir perse vermeil ni serge.
CAT. Sarja. ESP. Sarga. PORT. Sarja. IT. Sargia.

3. Sirgua, s. f., serge.
No portet vestir de sirgua.
P. Vidal: Lai on cobra.
Ne porta le vêtir de serge.

Sardoyne, s. f., du lat. sardonyx, sardoine, sorte de pierre précieuse. 
Sardoynes dona castetat. Brev. d'amor, fol. 40.
La sardoine donne chasteté.
ANC. CAT. Sardenia.

2. Sardonic, s. m., lat. sardonychus, sardoine, sorte de pierre précieuse. 
Li fondament del mur son de peiras preciosas..., lo primier fondament es jaspis..., lo V sardonic.
Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 21.
Les fondements du mur sont de pierres précieuses..., le premier fondement est jaspe..., le cinquième sardoine.
Arabia..., sardonix et yris en ela hom troba. Eluc. de las propr., fol. 163.
Arabie..., sardoines et iris en elle on trouve.
ESP. Sardonix. IT. Sardonico.

3. Sardina, s. f., sardoine, sorte de pierre précieuse.
Amors a signifiansa
De maracde o de sardina,
Qu' es de joi cims e racina.
Marcabrus: Per savi 'l tenc.
Amour a signification d'émeraude ou de sardoine, vu qu'il est de joie sommet et racine.

Sargotar, v., jargonner.
Subst. Cor mi 'n fai laigna
Ab lor sargotar.
Pierre de la Caravane: D' un sirventes.
Le coeur m'en fait affliction avec leur jargonner.
(chap. Chapurrejá.)

chapurriau, champoiral, champouirau, jargon, Girgo

Sarigot, Serigot, s. m., petit-lait.
Layt..., la partida grossa es fromagge, la aygoza es sarigot.
Prezurat, es layt en estomach d' alcunas bestias endurzit per la separatio del serigot, del boder et del fromagge.
Eluc. de las propr., fol. 273 et 275.
Lait..., la partie épaisse est fromage, l'aqueuse est petit-lait. 
Présure, c'est lait en estomac d'aucunes bêtes endurci par la séparation du petit-lait, du beurre et du fromage.
(ESP. Suero de la leche. Chap. Presa, preses; suero, sueros de la lleit. Ya veéu que antigamén ñabíen varians per a escriure formache, en este cas fromagge.)

Sarnalha, s. f., sarnaille, sorte de lézard.
Sarnalha.., specia de lauzert.
Quan la sarnalha ve alcuna serpent pres home dorment, soptament li sauta sobre la cara e 'l revelha.
(chap. Cuan la sargantana veu alguna serp prop de un home dormín (que dorm), súbitamen li salte damún de la cara y lo desperte.)
Eluc. de las propr., fol. 258 et 237.
La sarnaille..., espèce de lézard.
Quand la sarnaille voit aucun serpent près d'homme dormant, subitement elle lui saute sur la face et le réveille.
(chap. Sargantana, sargantanes. ESP. Lagartija.)

Cuan la sargantana veu alguna serp prop de un home dormín (que dorm), súbitamen li salte damún de la cara y lo desperte.

miércoles, 4 de marzo de 2020

Lo Decamerón, JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.

Ricciardo Manardi es enchampat per micer Lizio de Valbona en la seua filla, en la que se case, y aixina quede en pas en son pare.

Al callá Elisa, les seues compañes van fé moltes alabanses de la seua historia. Va maná la reina a Filostrato que parlare ell, que va escomensá dién:
hay sigut emprés tantes vegades per tantes de vatres perque tos vach imposá un assunto de narrassions cruels y que féen plorá, que me pareix que estic obligat a contá alguna cosa per a que ton pugáu enriure una mica; y per naixó, de un amor que no va tindre mes pena que algúns suspiros y una miqueta de temó mesclada en vergoña, y va arribá a bon port, tos contaré una historieta mol curta.

No ha passat mol tems desde que va ñabé a la Romania un caballé mol bo y cortés que se díe micer Lizio de Valbona, a qui, casi agüelo ya, li va naixe una filla de la seua dona que se díe doña Giacomina. Esta filla, mes que les demés de la comarca, al creixe se va fé mol guapa; y com ere la radera que los quedabe al pare y a la mare la volíen mol y la vigilaben en mol cuidado, esperán consertali un gran matrimoni.

Frecuentabe mol la casa de micer Lizio y mol se entreteníe en ell un jove pincho y guapo, que ere de los Manardi de Brettinoro, de nom Ricciardo, del que confiaben micer Lizio y la seua dona tan com si haguere sigut fill seu. Este, una vegada y un atra, habén vist a la jove majíssima y pita y de bones maneres y costums, y ya en edat de pendre home, de ella en ardó se va enamorá, y en gran cuidado teníe ben amagat lo seu amor. La jove sen va acatá, y tamé va escomensá a vóldrel an ell, de lo que Ricciardo estáe mol contén.
Y habén moltes vegades tingut dessichos de díli algunes paraules, y habén callat per temó, sin embargo una vegada, buscán la ocasió y valentía, li va di:
- Caterina, te rogo que no me faigues morí de amor.
La jove va contestá enseguida:
- ¡Vullguere Deu que me faigueres tú morí a mí!
Esta resposta mol plaé y valor li va doná a Ricciardo, y li va di:
- Per mí no quedará res per fé que te agrado, pero a tú te correspón trobá la manera de salvá la teua vida y la meua.
La jove entonses va di:
- Ricciardo, veus lo vigilada que estic, y per naixó no sé cóm podríes vindre a mí; pero si tú veus algo que puga fé sense que me deshonra, dísmu, y yo u faré. Ricciardo, habén pensat moltes coses, de repén va di:
- Dolsa Caterina meua, no vech datre camí per a arribá a tú mes que este: Has de aná a la galería que está a la vora del jardí de ton pare. Si yo sé que tú hi estarás, per la nit me les arreglaré per a arribáy, per mol alta que estigue.
Y Caterina li va contestá:
- Si te demane lo cor vindre allí crec que podré arreglámeles per a dormí allí. Y dit aixó, una sola vegada se van besá amagatóns, y se van separá.
En son demá, están ya prop lo final de mach, la jove va escomensá dabán de la mare a queixás de que la nit passada, per massa caló, no habíe pogut dormí be.
- Va di la mare:
- Filla, pero ¿quina calorina dius? Anit no va fé gens de caló.
Y Caterina li va di:
- Mare, hauríe de di «a mí me va pareixe» y potsé diríeu be, pero hau de pensá que les dones joves són mes fogoses que les dones mes grans.
La Siñora va di entonses:
- Filla, es verdat, pero yo no puc fé la caló o lo fret al meu gust, com tú pareix que voldríes; lo tems ña que patíl com lo donen les estassions; potsé esta nit faigue mes fresqueta y dórmigues milló.
- Vullgue Deu - va di Caterina- , pero no sol passá, que anán cap al estiu, les nits vaiguen refrescanse.
- Pos - va di la Siñora- , ¿qué li farem?
Va contestá Caterina:

JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA. Decamerón, chapurriau, jilguero, cardelina, cagarnera, carduelis

- Si lo pare y vosté volen, yo manaría fé un llitet per a la galería que está a la vora de la seua alcoba, damún del chardí, y dormiría allí sentín cantá les cagarneres; y tenín un puesto mes fresquet, descansaría mol milló que a la alcoba.
La mare entonses va di:
- Filla, cálmat, lay diré a ton pare, y si ell vol aixina u farem.
Sentín micer Lizio a la seua dona, com ya ere agüelo y algo malhumorat, va di:
- ¿Quína cagarnera es eixa en la que vol adormís? La hauré de fé dormí en lo refregá de les chicharres.
Sabén aixó Caterina, mes per enfurruñada que per caló, no va dormí, y tampoc va dixá dormí a sa mare, queixanse seguit de la calorina, aixina que la mare va aná pel matí a parlá en micer Lizio y li va di:
- Micer, vos que voléu mol an esta jove; ¿quín mal tos pot fé que dórmigue an eixa galería? En tota la nit no ha pegat l´ull per la calina, y ademés, ¿tos assombréu de que li agrado lo can de la cagarnera sén com es una criatura? A los jovens los agraden les coses que se assemellen an ells.
Micer Lizio, al sentí aixó, va di:
- Vale, ¡que li faiguen un llitet per a que cápigue allí, y que dórmigue allí, y que séntigue cantá a les cardelines hasta que sen farto!
La jove, enterada de aixó, va fé prepará allí un llit; y com habíe de dormí allí la nit siguién, va esperá hasta que va vore a Ricciardo y li va fé una siñal convinguda entre ells, per la que va entendre lo que teníe que fé.
Micer Lizio, sentín que la jove se gitáe, va tancá una porta que donáe de la alcoba a la galería, y sen va aná a dormí. Ricciardo, cuan per tot arreu va sentí les coses tranquiles, ajudanse de una escala va pujá al muro, y después se va agarrá als eixidós de un atre muro. En molta faena (y perill si haguere caigut), va arribá a la galería, aon en silensio y gran goch va sé ressibit per la jove; y después de mol besás se van gitá juns y durán tota la nit van chalá, fen cantá moltes vegades a la cagarnera. Y sén les nits curtes y lo plaé gran, y ya arribán lo día (en lo que no pensaben), calentats tan per lo bon tems com per lo jugá, sense res damún se van quedá adormits com a socs. Caterina teníe abrassat a Ricciardo, en lo bras dret daball del seu coll y agarránlo en la ma esquerra de eixa cosa que vatres mol tos avergoñiu de nombrá cuan estéu entre homens. Y dormín de esta manera, sense despertás, va arribá lo día y se va eixecá micer Lizio; y enrecordansen de que la seua filla dormíe a la galería, va obrí la porteta sense fé soroll y se va di an ell mateix:
- Vach a vore cóm ha fet dormí la cagarnera esta nit a Caterina. Y eixín de la alcoba a poquetet, va eixecá la borrassa en la que se cubríe lo llit, y se va trobá a Ricciardo y an ella despullats y destapats dormín de la manera a dal dita. Va coneixe be a Ricciardo, en silensio sen va aná de allí cap a la alcoba de la seua dona y la va despertá dién:
- Venga, dona, rápit, eixécat, vine a vore com la teua filla, que estabe tan dessichosa de la cagarnera, tan la ha encorregut que la ha pessigat y la té a la ma.
Va di la Siñora:
- ¿Cóm pot sé aixó?
Va di micer Lizio:
- U vorás si vens a escape.
La Siñora, donanse pressa a vestís, en silensio va seguí a micer Lizio, y arribán los dos juns al llit y eixecada la borrassa claramen va pugué vore doña Giacomina cóm la seua filla habíe agarrat y apretabe la cardelina que tan dessichabe sentí cantá. Per lo que la Siñora, sentinse mol engañada per Ricciardo, va voldre cridali y díli grans insults, pero micer Francisco li va di:
- Dona, aguántat, no li digues res, perque en verdat, ya que la ha enchampada, seua sirá. Ricciardo es un jove noble y ric; no pot donamos mes que un bon linache; si vol separás de mí en bons modos tindrá que casás primé en ella, aixina se trobará que ha embutit la carderola a la gabia.
Per lo que la Siñora, consolada, veén que lo seu home no estabe enfadat per neste assunto, y considerán que la seua filla habíe passat una bona nit y habíe descansat be y habíe agarrat la cagarnera, va callá. Y poques paraules se van di después de éstes, hasta que Ricciardo se va despertá; y veén que ya ere de día cla se va tindre per mort, y va despertá a Caterina dién:
- ¡Ay de mí, alma meua! ¿Qué farem ara que ha vingut lo día y me ha pessigat aquí?
An estes paraules, micer Lizio, eixín de la alcoba y alsán la borrassa va contestá:
- Farem lo que pugam.
Cuan Ricciardo lo va vore, li va pareixe que li arrencáen lo cor del pit; y alsanse al llit va di:
- Siñó meu, tos demano mersé per Deu, sé que com home desleal y roín mereixco la mort, y per naixó féu de mí lo que vullgáu, pero tos rogo, si pot sé, que tingáu piedat de la meua vida y no me matéu.
Micer Lizio li va di:
- Ricciardo, aixó no su mereixíe l´amor que te tenía y la confiansa que ficaba en tú; pero ya que ha passat aixina, y que a tan gran falta te ha portat la juventut, per a salvát de la mort y a mí de la deshonra, antes de móuret pren a Caterina per la teua legítima dona, per a que, aixina com esta nit ha sigut teua, u sigue mentres vixque; y de esta guisa podrás conseguí lo meu perdó y la seua salvassió. Si no vols fé aixó, encomana a Deu la teua ánima.
Mentres estes paraules se díen, Caterina va soltá la cagarnera, y despertanse, va escomensá a plorá mol y a demanali a son pare que perdonare a Ricciardo; y li rogabe a Ricciardo que faiguere lo que micer Lizio volíe, per a que en tranquilidat y mol tems pugueren passá juns nits com aquella. Pero no van fé falta mols rogs, perque, per una part, la vergoña de la falta cometuda y lo dessich de arreglala y, per atra, la temó a morí y lo dessich de salvás, y ademés de aixó l´amor y les ganes de tindre a la dona volguda, de bona gana y sense tardá li van fé di que estabe disposat a fé lo que li habíe dit micer Lizio; per lo que demananli micer Lizio a la Siñora Giacomina un dels seus anells, allí mateix, sense moures, dabán dels pares de ella, Ricciardo va pendre per dona a Caterina.
Fet aixó, micer Lizio y la seua dona sen van aná, dién:
- Ara descanséu, que potsé u nessessitéu mes que eixecatos. Y una vegada sen habíen anat, los joves se van abrassá la un al atre, y no habén caminat mes que sis milles per la nit, ne van caminá unes atres dos antes de eixecás, y van acabá la seua primera jornada. Después Ricciardo va tindre una ordenada conversa en micer Lizio, y pocs díes después, com conveníe, en presensia dels seus amics y de los parens, va torná a desposá a la jove y en gran festa se la va emportá a casa seua, y se van selebrá unes honrades y hermoses bodes, y aixina en ell durán mol tems en pas y tranquilidat, tan cuan va volé va cassá la cardina, tan de día com de nit.

jornada-quinta-novela-sexta

/ Nota: Lo muixó original es lo rusignuolo, Ruiseñorrossignolrossinyol. 
La cardelina, cagarnera, es lo jilguero en castellá.

Che rusignuolo è questo a che ella vuol dormire? Io la farò ancora addormentare al canto delle cicale.


Che rusignuolo è questo a che ella vuol dormire? Io la farò ancora addormentare al canto delle cicale.

domingo, 23 de septiembre de 2018

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Tres joves, malgastán los seus bens, se empobríxen; y un nebot seu, que al torná a casa desesperat té com compañ de camí a un abad, trobe que éste es la filla del rey de Inglaterra, que lo pren per home y critique los descalabros de sons tíos restituínlos lo seu bon estat.


Van sé sentides en admirassió les aventures de Rinaldo de Asti per les Siñores y los joves y alabada la seua devossió, y donades grássies a Déu y a San Julián que li habíen prestat socorro cuan gran nessessidat ne teníe, y no va sé per naixó (encara que aixó se diguere mich de amagatóns) reputada per sabóca la Siñora que habíe sapigut agarrá lo be que Déu li habíe manat a casa. Y mentres que sobre la bona nit que aquell habíe passat se enraonabe entre sonrisses de pillos, Pampínea, que se veíe al costat de Filostrato, acatánse que an ella li tocabe esta vegada, va escomensá a pensá en lo que teníe que contá, y va escomensá a parlá aixina:

Valeroses Siñores, contra mes se parle dels fets de la fortuna mes quede per contá; y de alló dingú té que maravillás si pense que totes les coses que nostres anomenám están a les seues máns y ella les cambie segóns lo seu amagat juissi, sense cap pausa y sense cap orden conegut per natros.

Va ñabé a la nostra siudat un caballé de nom micer Tebaldo, que, segóns volen algúns, va sé dels Lamberti y atres afirmen que ere dels Agolanti, segóns lo ofissi que los seus fills después de ell han fet, conforme al que sempre los Agolanti habíen fet y encara fan. Pero dixán a una vora a quina de les dos cases perteneixíe, dic que va sé éste als seus tems un riquíssim caballé y va tindre tres fills, lo primé va tindre per nom Lamberto, lo segón Tebaldo y lo tersé Agolante, hermosos y cortesos joves, encara que lo mes gran no arribare als devuit añs, cuan este riquíssim micer Tebaldo se va morí, y an ells, com als seus hereus, tots los seus bens inmobles y mobles va dixá.

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Éstos, veénse quedá riquíssims, en campos, llauradós y possesións, sense cap atre gobern mes que lo seu propi plaé, sense cap freno ni serreta al bossal van escomensá a gastá. Teníen mols criats y bons caballs y góssos y muixóns y continuamen invitats, y donáen a tots, y féen justes y féen no sol lo que a gentilhomes correspón, sino tamé alló que los donáe la gana fé. Y no habíen portat mol tems tal vida cuan lo tessoro dixat pel pare va mermá y no tenínne prou per als gastos les rentes, van escomensá a empeñá y a véndre les possesións; y avui una, demá un atra, casi no sen van doná cuenta y ya estaben arruinats, y se van obrí a la pobresa los seus ulls, que a la riquesa habíen tingut tancats. Lamberto, cridán un día als atres dos, los va di cuán gran habíe sigut la honorabilidat del pare y cuánta la seua, y cuánta la seua riquesa y quina la pobresa a la que per lo seu desordenat gastá habíen arribat; y lo milló que va sabé, abáns de que mes clara fore la seua miséria, los va animá a véndre lo poc que los quedabe y a anássen; y aixina u van fé.

Y sense despedís ni fé cap pompa, van eixí de Florencia, y no se van aturá hasta que van arribá a Inglaterra, y allí, llogán o alquilán una caseta a Londres, fen mol poquets gastos, van escomensá a dixá dinés en ussura; y tan favorable los va sé la fortuna en este negossi que en pocs añs una grandíssima cantidat de dinés van guañá. Tornán a Florencia, gran part de les seues possesións van torná a comprá y moltes atres, y se van casá; y, per a continuá dixán dinés a Inglaterra, a aténdre los seus negossis van enviá a un jove nebot seu que teníe per nom Alessandro, y ells tres se van quedá a Florencia, habén olvidat a lo que los habíe portat lo gasto de abáns, mes que may tornaben a gastá massa y teníen mol crédit en tots los mercadés y per consevol cantidat gran de dinés.
Estos gastos uns cuans añs va ajudá a mantindre la moneda que los enviabe Alessandro, que se habíe ficat a dixá dinés a baróns que dixaben en garantía los seus castells y atres rentes seues, y aixó grans rendiméns donabe. 

Y mentres los tres germáns gastaben y cuan los faltaben dinés los demanáben en préstamo, tenín sempre la seua esperansa a Inglaterra, va passá que va escomensá a Inglaterra una guerra entre lo rey y un fill seu per la que se va partí tota la isla, y uns apoyáben a un y datres al atre. Per naixó van sé tots los castells dels baróns arrebatats a Alessandro y ara no teníen cap renta. Esperán que consevol día entre lo fill y lo pare se faríen les paus y aixina totes les coses siríen restituídes a Alessandro, rendiméns y capital, Alessandro de la isla no sen anabe, y los tres germáns, que a Florencia estaben, gens ni mica los seus gastos limitaben, demanán en préstamo encara mes cada día. Pero después de que durán mols añs cap efecte se va vore seguí a la esperansa de la pas, los tres germáns no sol lo crédit van pédre sino que, volén aquells a qui debíen sé pagats, van sé engarjolats; y no ñabénne prou en les seues possesións per a pagá, pel que faltabe se van quedá a la presó, y les seues dones y los fills encara minuts sen van aná al campo en bastán pobres avíos o guarnissió, no sabén ya qué podíen esperá mes que miséria per a sempre.

Alessandro, que a Inglaterra la pas mols añs habíe esperat, veén que no arribabe y pareixénli que se quedabe allí tamé en perill de la seua vida, habén pensat torná a Italia sol, se va ficá en camí. Y per casualidat, al eixí de Brujas, va vore que eixíe un abad blang acompañat de mols flares, en mols criats y pressedit de gran bagache; en ell veníen dos caballés vells, paréns del rey, als que; com a coneguts, se va arrimá Alessandro, per nells a la seua compañía va sé de bona gana ressibit. Caminán, pos, Alessandro en ells, los va preguntá quí eren los flares que en tan séquito montaben dabán y aón anaben. A lo que un dels caballés va contestá:

- Este que monte dabán es un jove parén nostre, abad de una de les mes grans abadíes de Inglaterra, casi tan gran com la deKingsbridge; y com es mes jove del que les leys manen per a tal dignidat, anem natros en ell a Roma a suplicáli (impetrar) al san pare que, pesse a la seua tendra edat, lo dispenso y después en la dignidat lo confirmo: perque aixó no se pot tratá en dingú mes. Caminán, pos, lo novel abad ara dabán dels seus criats ara a la vora de ells, aixina com veém que fan tots los díes per los camíns los Siñós, va vore a Alessandro que prop de ell caminabe. Alessandro teníe una cara mol hermosa, ere cortés y agradable y de bones maneres. Aixó li va agradá a primera vista mes del que res li habíe agradat may, y cridánlo a la seua vora, en ell va escomensá a conversá y a preguntáli quí ere, de aón veníe y aón anabe. A lo que Alessandro tot sobre la seua condissió francamen li va di y va contestá totes les seues preguntes, y se va oferí al seu servissi, encara que poc puguere fé. Lo abad, sentín la seua bona conversa y considerán les seues maneres, y pensán que encara que lo seu ofissi habíe sigut servil, ere gentilhome, se va ensendre mes en este agrado; y ya ple de compassió per les seues desgrássies, lo va confortá y li va di que tinguere bona esperansa perque, si home de pro ere, Déu li tornaríe la fortuna y hasta lay aumentaríe; y li va rogá que, ya que cap a la Toscana anabe, vullguere quedás a la seua compañía, ya que ells tamé anaben cap allí. Alessandro li va doná les grássies pel consol y li va di que acataríe tot lo que li manare. Al pit del abad se movíen extrañes coses per lo que li habíe vist a Alessandro, y va passá que después de algúns díes van arribá a una vila que no estabe massa dotada de albergues, y volén allí acomodá al abad, Alessandro lo va fé desmontá a casa de un venté o possadero que li ere mol conegut y li va fé prepará una alcoba al puesto menos incómodo de la casa. Y, convertit ya casi en mayordomo del abad, com estabe mol acostumbrat an alló, com milló va pugué va instalá per la vila a tot lo séquito. Habén ya sopat o senat lo abad y ya sén nit tancada, y tots los homes están dormín, Alessandro va preguntá al messoné aón podríe dormí ell. A lo que lo possadero li va contestá:

- De verdat que no u sé; ya veus que tot está ple, y pots vore als meus criats dormín als bangs y cadieres, pero a la alcoba del abad ñan uns arcóns als que te puc portá y ficá damún algún madalap y allí, si te pareix be, com milló pugues gítat esta nit.
A lo que Alessandro va di:

- ¿Cóm hay de aná a la cámara del abad, que saps que es minuda y tan estreta que no se han pogut gitá allí cap dels seus flares? Si yo men haguera donat cuenta de alló cuan se van córre les cortines hauría fet dormí damún dels arcóns als seus flares y yo me hauría quedat aon ells dórmen. A lo que lo possadero va di:

- Pero aixina está lo assunto, y podríes, si vols, está allí ben be; lo abad dorm y les cortines están passades, yo te portaré sense fé soroll una manta, ves a dormí. Alessandro veén que aixó podíe fes sense cap moléstia per al abad, va está de acuerdo, y tan a poquetet y calladet com va pugué se va acomodá allí. Lo abad, que no dormíe, sino que pensabe en los seus extrañs dessichos, sentíe lo que lo possadero y Alessandro parláben, y tamé habíe sentit aón se habíe gitat Alessandro; per lo que, mol contén, se va escomensá a di:

- Déu ha enviat la ocasió als meus dessichos; si no la aprofito, igual no tornará en mol tems. Y dessidínse del tot a aprofitála, pareixénli tot tranquilet al albergue, en veu baixa va cridá a Alessandro y li va di que se gitáre a la seua vora; ell, después de moltes negatives, se va despullá y se va gitá allí. Lo abad, ficánli la má al pit lo va escomensá a tocá igual com solen fé les dessichoses joves als seus amáns; de lo que Alessandro se va extrañá mol, y va dudá si lo abad, espentat per un deshonesto amor, lo tocabe de aquella manera. Esta duda la va reconeixe lo abad, y va sonriure, y traénse la camisa que portabe damún va agarrá la má de Alessandro y se la va ficá damún del pit diénli:

- Alessandro, avénta fora los teus pensaméns de tontet, y busca aquí, mira lo que amago. Alessandro, en la má damún del pit del abad, va trobá dos mamelletes redones y pretes y delicades, com si hagueren sigut de marfil. Vist enseguida que lo abad ere una dona, sense esperá un atra invitassió, abrassánla la volíe besá, cuan ella li va di:

- Abáns de que te arrimos, escolta lo que te vull di. Com pots vore, soc dona y no home; y, donsella, men vach aná de casa meua y al Papaanaba a que trobáre un bon home: o per la sort de trobát o per a la meua desgrássia, al vóret l´atre día, me va fé enséndre per tú lo amor com a cap dona li haygue passat abáns; y per naixó hay pensat vóldret com lo meu home abáns que a cap atre. Si no me vols per dona, ix de aquí enseguida y torna al teu puesto.
Alessandro, encara que no la coneixíe, considerán la compañía que portabe, va estimá que teníe que sé noble y rica, y hermossíssima la veíe; pel que, sense pensássu massa, va contestá que, si li apetíe alló, an ell mol li agradabe. Ella entonses, eixecánse y assentánse al canto del llit, dabán de una fusteta aon estabe la efigie o imache de nostre Siñó, ficánli a la má un anell, se van casá, y después, ben apretadets, en gran plaé de cada una de les parts del cos, lo que quedabe de aquella nit van aná tombán y girán sense despertá als que com a socs dormíen.

Y convenín entre ells lo modo y la manera dels fets per vindre, al eixecás lo día, Alessandro, eixín pel mateix puesto de la alcoba pel que habíe entrat, sense sabé ningú aón habíe dormit aquella nit, mes contén que unes castañoles, en lo abad y en la seua compañía se va ficá en camí, y después de moltes jornades van arribá a Roma. Después de uns díes, lo abad en los dos caballés y en Alessandro, sense dingú mes, van sé ressibits per un cardenalen apellit de origen sarraceno y en acento chapurriau, y ell los va fé entrá a vore al Papa; y feta la reverénsia pertinén, aixina va escomensá a parlá lo abad:

- San Pare, aixina com vosté milló que dingú hau de sabé, tots los que honestamen volen viure tenen que fugí de lo que de per un atra senda puguere conduíls; lo que per a que yo, que honestamen vull viure, podría fé, en lo hábit en que me veéu escapada secretamen en mols dels tessoros del rey de Inglaterra, mon pare, que al rey de Escocia, un siñó més agüelo que los márgens, sén yo jove com me veéu, me volíe doná per dona, y hay vingut aquí per a que la vostra santidat me donare un bon home. Y no me va fé fugí sol la vellesa del rey de Escocia, tamé la temó de fé, per la fragilidat de la meua juventut, si en ell me casara, algo que aniguere contra les divines leys y contra lo honor de la sang real de mon pare.

Y venín per aixó, Déu, que sol ell coneix lo que a cadaú li fa falta, crec que per la seua misericórdia, an aquell a qui an ell apetíe que fore lo meu home me va ficá dabán dels ulls: y aquell va sé este jove - y va enseñá a Alessandro - que vos veéu a la meua vora. Les seues costums y mérit són dignes de consevol gran Siñora, encara que potsé la noblesa de la seua sang no sigue tan clara com es la real. An ell, pos, hay pres per home y an ell vull, y no ne tindré may a datre, y me done igual lo que li paregue a mon pare o als demés. Aixina que la prinsipal raó que me va fé vindre aquí ha desaparegut, pero me va paréixe be completá lo camí, tan per a visitá los sans puestos y dignes de reverénsia, dels que está plena esta siudat, com a la vostra santidat, y tamé per a que per vos lo matrimoni entre Alessandro y yo dabán sol de la presénsia de Déu, faiguera yo públic dabán la vostra presénsia, y la dels demés homes. Humildemen tos rogo que alló que a Déu y a mí mos ha apetit tos sigue grato y que me donéu la vostra bendissió, per a que en ella tingám la de aquell del que sou vicari, pugám juns, en lo honor de Déu y lo vostre, viure y finalmen morí.


Se va maravillá Alessandro al sentí que la seua dona ere filla del rey de Inglaterra, y se va omplí de extraordinária alegría; pero mes se van maravillá los dos caballés y tan se van enfadá que si a un atra part y no dabán del Papa hagueren estat, los hauríen fet a Alessandro y potsé a la dona alguna canallada. Per un atra part, lo Papa se va maravillá mol tan del hábit de la dona com de la seua elecsió; pero sabén que no se podíe reculá, va voldre satisfé la seua demanda y primé consolán als caballés, als que vee cabrejats, y ficánlos en pas en la Siñora y en Alessandro, va doná órdens per a fé lo que calguere. Y arribán lo día fixat per nell, dabán de tots los cardenals y atres mols grans homes de pro, que invitats a una grandíssima festa preparada per nell habíen vingut, va fé vindre a la Siñora, que tan hermosa y atractiva pareixíe que ere per tots alabada, y del mateix modo Alessandro espléndidamen vestit. En apariénsia y en modáls no pareixíe un jove que a ussura haguere dixat dinés, sino mes be de sang real, y per los dos caballés va sé mol honrat. Y aquí se van fé selebrá solemnemen los esponsales, y después, fetes be y magníficamen les bodes, en la seua bendissió los va despedí. Li va apetí a Alessandro, y tamé a la Siñora, al partí de Roma aná a Florencia aon ya habíe arribat la fama de la notíssia; y allí, ressibits per los siudadáns en máxim honor, va fé la Siñora liberá als tres germáns, habén fet primé pagá a tots los deudós y tornáls les seues possesións an ells y a les seues dones. Pel que, en bons dessichos de tots, Alessandro en la seua dona, emportánse a Agolante, sen va aná de Florencia y arribats a París, honorablemen van sé ressibits pel rey. De allí sen van aná los dos caballés a Inglaterra, y tan se van afaná en lo rey que los va torná la seua grássia y en grandíssima festa va ressibí an ella y al seu gendre, al que poc después va fé caballé y li va doná lo condat de Cornualles. Y ell va sé tan capás que va reconsiliá al fill en lo pare, y va torná la pas a la isla y se va guañá lo amor y la grássia de tots los del país, y Agolante va recuperá tot lo que li debíen, y ric sen va entorná a Florencia, habénlo primé armat caballé lo conde Alessandro. Lo conde, después, en la seua dona gloriosamen va viure, y segóns lo que algúns diuen, en lo seu juissi y valor y la ajuda del sogre va conquistá después Escocia, de la que va sé coronat rey.

CUARTA

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SÉPTIMA.

Talano de Imola ensomie que un llop li esgarre tota la cara y la gola de la seua dona; li diu que paro cuenta; ella no u fa y li passe aixó.


Talano de Imola ensomie que un llop li esgarre tota la cara y la gola de la seua dona; li diu que paro cuenta; ella no u fa y li passe aixó.

Habén acabat la historia de Pánfilo y sén alabada per tots la invensió de la dona, la reina li va di a Pampínea que contare la seua, que escomensáe aixina:
Un atra vegada, amables siñores, sobre la verdat demostrada per los somnis, dels que mols sen enfoten, se ha parlat entre natros; y sin embargo, encara que ya se haigue dit, tos contaré una historieta mol curta de lo que li va passá a una veína meua, no fa encara mol tems, per no creure en un somni que habíe tingut lo seu home.

No sé si vatres vau coneixe a Talano de Imola, home mol honrat. Este, habén pres per dona a una jove de nom Margarita, mes hermosa que totes les demés, pero, sobre tot, mol caprichosa y dessustansiada, que no volíe fé res al gust de dingú, ni los demés podíen féu al seu gust. Aixó, que li resultabe mol pesat a Talano, sense pugué fé datra cosa, u patíe en silensio, com les morenes o almorranes. Va passá una nit, están Talano en esta Margarita seua al campo, a una de les seues possessións, que están ell dormín li va pareixe vore a la seua dona aná per un bosquet mol hermós que estabe no massa lluñ de la masada; y mentres la veíe caminá aixina, li va pareixe que de una part del bosc eixíe un gran y furo llop, que rápidamen li saltabe a la gola y la tirabe an terra, y ella, demanán ajuda, se esforsabe en tráuressel de damún; y cuan se va pugué escapá de les dens del llop, tota la cara y la gola li va pareixe que teníe destrossades.
Eixecánse en son demá, li va di a la seua dona: - Dona, encara que la teua manera de sé no me hague permitit may passá un día en pas en tú, sentiría mol que te passare algún mal; y per naixó, si confíes en lo meu juissi, no eixirás avui de casa. Y preguntánli ella lo perqué, li va contá lo seu somni. La dona, movén lo cap, va di: - Lo qui mal te vol mal te ensomie; mol te compadixes de mí, pero me ensomies com voldríes vórem; y per sert que me guardaré, avui y sempre, de donát lo gust en este o en datre mal.
Va di entonses Talano: - Ya sabía yo que me contestaríes assó, perque aixina li paguen al que críe corvs, créute lo que vullgues, yo tu dic pel teu be, y te torno a advertí que te quedos avui a casa, o per lo menos, que ten guardos de caminá pel bosquet.

La dona va di: - Está be.

Y después va escomensá a dís an ella mateixa:

«¿Has vist en quína malissia se creu este que me ha fet temó, que no vaiga avui al nostre bosquet, aon segú que té alguna sita en consevol desgrassiada, y no vol que lo enchampa allí? ¡Oh, qué bon romansé que es!, y ben tonta siría yo si mel creguera.
Pero no u conseguirá; ting que vore, encara que tinga que estám allí tot lo día, quína classe de comers es lo que vol fé avui.»
Y después de habé pensat aixó, eixín lo home per una porta de la casa, va eixí ella per un atra, y de amagatóns, sen va aná cap al bosque y allí, a la part aon mes brosquill ñabíe, se va amagá, están atenta y mirán, ara aquí, ara allá, per a vore si veíe vindre an algú.
Y mentres estabe de esta guisa, sense cap temó dels llops, de una matissa li ix un llop gran y terrible, y no va pugué ella, en cuan lo va vore, di mes que: «¡Siñó, ajúdam!», que lo llop ya se li habíe aviát a la gola y, mossegánla en forsa, va escomensá a emportássela de allí com si fore un corderet. Ella no podíe quirdá (tan apretat teníe lo garganchó), ni deféndres; per lo que, enduénsela lo llop, sense falta la haguere estrangulat o escañat si no se haguere topetat en uns pastós, que, cridán, lo van obligá a soltála; y ella, pobra desgrassiada, reconeguda per los pastós y portada a casa seua, después de mols llargs esforsos va sé curada per los meches, pero tota la gola y una bona part de la cara se li van quedá espentolades de tal manera que sén primé mol guapa, se va quedá después feíssima y deformada. Per lo que ella, avergoñínse de apareixe aon puguere sé vista, moltes vegades va plorá la seua suspicassia y lo no habéli fet cas al somni del seu home.