Mostrando las entradas para la consulta cuáns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cuáns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 1 de abril de 2019

A Barselona tindrán que retirá lo alumbrat públic

Memoria histórica. A Barselona tindrán que retirá lo alumbrat públic de uns cuáns carrés perque va sé instalat en época franquista.
ABC, 11 de octubre de 1969


http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1969/10/11/064.html

Más de siete millones de pesetas importan las nuevas instalaciones de alumbrado para setenta calles de Barcelona. La supresión del apeadero de los Ferrocarriles Catalanes en Manresa permitirá la expansión urbanística de una importante zona.

Catalunya ens roba a la resta dels espanyols.



Memoria histórica. A Barselona tindrán que retirá lo alumbrat públic de uns cuáns carrés perque va sé instalat en época franquista.

Tamé han de assolá lo Camp Nou del F.C. Barselona

Tamé han de assolá lo Camp Nou del F.C. Barselona

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 

Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

Les siñores, que tremolaben pendéns de sentí si los dos amáns se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
Hermossíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuáns, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Como los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casáre, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis la un al atre res, encara que mol los dos u dessichaben. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe. Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben a aná assobín per a distráures; aon, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en núgols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare, y de los atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoléo mol gran y espés va escomensá a caurer, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó. Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén va los va tranquilisá una mica los ánims, y va despertá lo dessich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tíndre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abáns de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tíndre que empleá moltes artes per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a ti te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena. A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu. La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols ángels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa. La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possesió seua. Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a víndre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fer a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé péndre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetát per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amáns y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadáns que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta senténsia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuét. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres hómens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los hómens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans gigades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va víndre a la memória un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tíndre notíssies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetát, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tíndre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaría de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confesán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va dóldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la senténsia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan justeta, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grássia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadáns. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tíndre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tíndre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amáns en mol descáns y plaé tan com la vida los va durá.

jornada-quinta-novela-octava

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre quinto.

Llibre quinto.

Lo acsidén.


Al arribá lo pas dels coloms, lo siñoret Iván se instalabe al cortijo durán dos semanes, pera nestes feches, Paco, lo Baixet, ya teníe preparats los coloms y los arreos y habíe engrassat lo balansí, de modo que tan pronte com se personabe lo siñoret, corríen en lo Land Rover de un puesto a un atre, de carril en carril, reconeixén les carrasques y les bellotes, pero tal com passáen los añs a Paco, lo Baixet, se li anabe fén mes difíssil pujá a les carrasques y lo siñoret Iván, al vórel abrassat torpemen a les soques, sen enríe, la edat no perdone, Paco, lo cul escomense a pesát, es ley de vida, pero Paco, lo Baixet, per amor propi, per no doná lo seu bras a torse, pujáe al alcornoque o a la carrasca, ajudánse de una maroma, encara que se pelare les mans y lligáe lo reclam a la part mes vissible del abre, a sé possible a la copa, y desde dal, enfocabe altivamen cap al siñoret Iván los grans forats del seu nas chato, com si mirare en ells, encara valgo, siñoret, ¿no li pareix? cridabe eufóric, y, a caball de un simal, ben assentat, estiráe del cordell amarrat al balansí pera que lo colom, al falláli les cames y pedre lo equilibri, aletejare, mentres lo siñoret Iván, amagat al esperadó, escudriñabe atentamen lo sel, los desplassaméns dels bandos y li advertíe, dos dotsenes de surites, templa, Paco, o be una junta de turcassos, quédat cotet, Paco, o be, les bravíes están en dansa, ojo, Paco, y Paco, lo Baixet, pos a templá, o a pará, o a ficá lo ull a les bravíes, pero lo siñoret Iván rara vegada se quedabe conforme, mes suavet, maricón, ¿no veus que en eixos estiróns me les espantes? y Paco, lo Baixet, pos mes suavet, en mes tiento, hasta que, de pronte, mija dotsena de coloms se separaben del bando y lo siñoret Iván preparáe la escopeta y dolsificáe la veu, ojo, ya doblen, y, en estos casos, los estironets de Paco, lo Baixet, se féen secs, rítmics, per a que lo colom se moguere sense desplegá del tot les ales y, conforme se aproximaben planeján los atres coloms, lo siñoret Iván se armabe, agarráe los puns y ¡pim-pam!, ¡dos, la parella! se alegráe Paco entre les rames, y lo siñoret Iván, calla la boca, tú, ¡pam-pim! ¡atres dos! chillabe Paco a dal sense pugué aguantás, y lo siñoret Iván, tanca lo pic, tú, y ¡pom-pum! ¡una que sen va a criá! se lamentabe Paco, y lo siñoret Iván, ¿no pots dixá quieta la llengua, tros de maricón? pero, entre pim-pam y pam-pim, a Paco, lo Baixet, se li adormíen les cames enganchades damún del simal y al baixá del abre, u habíe de fé a pols perque moltes vegades no sentíe los peus y, si los sentíe, notáe com formigues y cusigañes, com si foren de gaseosa, absolutamen irresponsables, pero lo siñoret Iván no reparabe en alló y lo apremiabe pera buscá una nova atalaya, pos li agradáe cambiá de puesto cuatre o sing vegades per día, de forma que, al acabá la jornada, a Paco, lo Baixet, li féen mal los muscles, y li coíen les mans pelades, y notáe agulles a les garres y teníe tot lo cos baldat, de les agujetes, a vore, que sentíe los membres com a descojuntats fora del puesto, pero, en son demá, tórnay, que lo siñoret Iván ere insassiable en los coloms, una cosa fora de serie, que li apetíe este tipo de cassera tan o mes que la de perdius en batuda, o la de
gangas a la espera, al aiguamoll, o la de turcassos a la Guita y lo cascabell, que no se fartáe lo home y, de matinet, entre dos llums, ya estabe en dansa, ¿estás cansat, Paco? sonreíe malissiosamen y afegíe, la edat no perdone, Paco, quí te u habíe de di a tú, en lo que tú has sigut, y a Paco, lo Baixet, li picabe lo orgull y pujabe als abres casi mes rápit que la vespra, encara en perill de desnucás, y amarrabe lo reclam a la copa de la carrasca o lo alcornoque, al pun mes alt, pero si los bandos se mostraben resselosos o desconfiats, pos aball, a un atra querensia, y de este modo, de abre en abre, Paco, lo Baixet, anabe agotán les seues energíes, pero dabán del siñoret Iván, que escomensabe a resselás de ell, ñabíe que fingí forsa y escaláe de pressa y cuan ya estabe casi a dal, lo siñoret Iván, ahí no, Paco, collóns, esta carrasca es mol menuda, ¿es que no u veus?, busca la atalaya com sempre has fet, no me sigues dropo, y Paco, lo Baixet, baixáe, buscabe la atalaya y un atra vegada cap a dal, hasta la copa, lo reclam a la ma, pero un matí, ara sí que la ham futut, siñoret Iván, me hay olvidat los capirots a casa, y lo siñoret Iván, que estáe aquell día llaminé, que lo sel negrejabe de coloms damún del carrascal de les Planes, va di imperiosamen, pos sega al reclam y no pergam mes tems, y Paco, lo Baixet, ¿lo sego, siñoret Iván, o li fach un capirot en lo mocadó? y lo siñoret Iván, ¿no me has sentit? y Paco, lo Baixet, sense fes de rogá, se va apretá al simal, va desplegá la navalla y en un dos per tres li va buidá los ulls al reclam y lo colom, veénse de repén sego, fée uns moviméns torpes y destronats, pero eficasos, pos doblaben mes muixóns que de costum y lo siñoret Iván no se parabe en barres, Paco, has de segá a tots los coloms, ¿sens? en los dichosos capirots entre la llum y los animals no cumplixen, y aixina un día y un atre hasta que una tarde, después de semana y mija de eixí al monte, segóns baixáe Paco, lo Baixet, de una carrasca monumental, li va fallá la cama adormida y va caure, espatarrat, com un sac ple de códuls, dos metros dabán del siñoret Iván, y lo siñoret Iván, alarmat, va fotre un bot y va cridá, ¡sirás maricón, casi me aplanes! pero Paco, se retorsíe an terra, y lo siñoret Iván se va arrimá an ell y li va aguantá lo cap, ¿te has fet mal, Paco? pero Paco, lo Baixet, ni podíe contestá, que lo cop al pit lo habíe dixat sense esma, y sol se siñalabe la cama dreta en insisténsia, ¡Ah, bueno, si no es mes que aixó...!, díe lo siñoret Iván, y tratabe de ajudá a Paco, lo Baixet, a ficás de peu, pero Paco, lo Baixet, cuan, al final va pugué articulá alguna paraula, va di, apoyat al trong de la carrasca, la cama esta no me aguante, siñoret Iván está com atontada, y lo siñoret Iván, ¿que no te aguante? ¡veus!, no me sigues ploramiques, Paco, si la dixes arrefredá sirá pijó, pero Paco, lo Baixet, va intentá fé una passa y va caure, no puc, siñoret, está trencada, yo mateix hay sentit cóm se tronsáe l´os, y lo siñoret Iván, tamé es mariconada, collóns y ¿quí me amarrará lo reclam ara en la junta de turcassos que ñan a les Planes? y Paco, lo Baixet, desde enterra, sentínse íntimamen culpable, va sugerí pera aplacál, igual lo Quirce, lo meu mosso, ell es habilidós, siñoret Iván, una mica tarugo pero pot servíli, y fée momos pel doló de la cama y lo siñoret Iván va doná unes passes en lo cap cacho, dudán, pero finalmen, se va arrimá una mica al cortijo, va fé bocina en les mans y va bramá una, dos, tres vegades, cada vegada mes fort, mes impassién, mes repodrit, y, com no acudíe dingú a les veus, se li va soltá la llengua y se va ficá a jurá y al remat, se va girá cap a Paco, lo Baixet, ¿segú que no te pots valdre, Paco? y Paco, lo Baixet, apoyat al trong de la carrasca, mal u vech, siñoret Iván, y, de repén, va assomá lo mosso gran de Facundo per la tanca de la corralada y lo siñoret Iván va traure de la burchaca un mocadó blang y lo va ventejá repetidamen y lo mosso de Facundo va contestá movén los brassos com aspes de molí y al cap de un cuart de hora, ya estabe bufán aon ells, que cuan lo siñoret Iván cridabe, ñabíe que donás pressa, ya se sabíe, sobre tot si anáe en la escopeta, y lo siñoret Iván li va ficá les mans als muscles y li va apretá pera que veiguere la importánsia de la seua misió y li va di, que ne vinguen dos, ¿sens?, los que siguen, pera ajudá a Paco que se ha fet mal, y lo Quirce pera acompañám a mí ¿u has entés? y segóns parlabe, lo mosso, de ulls vius y pell renegrida, assentíe y lo siñoret Iván va indicá en la barbilla a Paco, lo Baixet, y va di a modo de aclarassió, lo maricón dell se ha futut una costellada, ya veus qué oportú, y, al rato, ne van acudí dos del cortijo y se van emportá a Paco estés a una camilla y lo siñoret Iván se va embutí pel carrascal en lo Quirce, tratán de conectá en ell, pero lo Quirce, chitón, sí, no, pot sé, a lo milló, furo, reconsentrat, hermétic, que mes pareixíe mut pero, a cambi, lo tío teníe maña en lo reclam, que ere un virtuós, que sol calíe díli, fort, suavet, templa, sec, pera que acatare rigurosamen la orden, y los seus moviméns eren tan pressisos, que les turcassos doblaben sense desconfiansa damún del reclam y lo siñoret Iván, ¡pim-pam!, ¡pam-pim!, disparáe sense pará, que no donabe abast, pero errabe una y un atra vegada y, a cada errada, soltáe sapos y serps per la boca, pero lo que mes li enrabiabe ere que, en justissia, no podíe fótreli les culpes a dingú y, ademés de aixó, li fastidiabe que lo Quirce fore testigo de les seues errades y li díe, lo cas de ton pare me ha ficat ñirviós, sagal, en tota la vida no hay fallat tan com avui y lo Quirce, camuflat entre les fulles, contestáe indiferén, pot sé, y lo siñoret Iván se desfée, no es que puga o dixa de pugué, collóns, es una verdat com un templo, lo que te estic dién va a missa, y ¡pim-pam! ¡pam-pim! ¡pom-pum!, ¡un atre maricón a criá! bramáe lo siñoret Iván, y lo Quirce, a dal, en silénsio, cotet y parat, com si no anare en ell y, en cuan van torná al cortijo, lo siñoret Iván va passá per casa de Paco, ¿cóm anem, Paco? ¿cóm te trobes? y Paco, lo Baixet, tirán, siñoret Iván, teníe la cama estesa damún de un taburet y lo turmell gros, unflat, com un bot, es una ferida roína, ¿no va sentí esbadocás l´os? pero lo siñoret Iván anáe a lo seu, en tota la vida no hay errat mes coloms que este matí, Paco, ¡quínes coses!, pareixía un prinsipián, ¿qué haurá pensat lo teu sagal? y Paco, lo Baixet, a vore, los ñirvis, natural, y lo siñoret Iván, natural, natural, no buscos excuses, ¿de verdat te pareix natural, Paco, en les hores de vol que yo ting, errá una surita atravessada, de aquí al geranio? ¿eh? dis, Paco, ¿es que me has vist errá alguna vegada un colom atravessat de aquí al geranio?, y lo Quirce detrás dell, encantat, aburrit, lo ram de coloms a una ma y la escopeta enfundada al atra, sompo, silensiós, y, en éstes, va apareixe a la porta de la casa, daball del emparrat, lo Azarías, descals, los peus bruts, los pantalóns caiguts, sonrién en les genives, remugán com un cachorro, y Paco, una mica alterat, lo va señalá en un dit formulariamen, aquí, lo meu cuñat, va di, y lo siñoret Iván va analisá atentamen al Azarías, sí que tens una familia apañada, va comentá, pero lo Azarías, com atragut per una forsa magnética, se anabe arrimán a la percha y mirabe golut cap als coloms morts y de pronte, los va tocá, y los examinabe un per un, los furgabe les potes y lo pic, pera comprobá si eren jóvens, o vells, mascles o femelles, y, al cap de un rato, va eixecá los seus ulls adormilats y los va encará en los del siñoret Iván, ¿vol que los hi desploma? va preguntá expectán, y lo siñoret Iván, ¿es que saps desplomá coloms? y va di Paco, lo Baixet, home, no ne ha de sabé, si en tota la vida no ha fet datra cosa, y, sense mes explicassións, lo siñoret Iván, va pendre la percha de mans del Quirce y lay va doná al Azarías, tin, va di, y, cuan los tingues, los hi portes a doña Purita, de la meua part, ¿ten enrecordarás?, en cuan a tú, Paco, dónat pressa, mon anem a Cordovilla, aon lo meche, no me agrade eixa cama y lo 22 tenim batuda, y entre lo siñoret Iván, lo Quirce y la Régula, van acomodá a Paco, lo Baixet, al Land Rover y, una vegada a Cordovilla, don Manuel, lo dotó, li va paupá lo turmell, va intentá móurel, li va fé dos radiografíes y, al acabá, va enarcá les selles, ni nessessito vóreles, lo peroné, va di, y lo siñoret Iván, ¿qué?, está tronsat, pero lo siñoret Iván, se resistíe a admití les paraules del meche, no me fótegues, Manolo, lo 22 tenim batuda a la finca, yo no puc pressindí de ell, y don Manuel, que teníe los ulls mol negres, mol juns y mol penetráns, com los de un inquisidó, y lo clatell recte, com si lay hagueren allisat en una plana, va alsá los muscles, yo te dic lo que ña, Iván, después tú fas lo que te dono la gana, tú eres lo amo de la burra y lo siñoret Iván va torse la boca, contrariat, no es aixó, Manolo, y lo dotó, de momén no puc fé datra cosa que ficáli una férula, aixó está mol inflamat y escayolán no adelantaríem res, dins de una semana lo tornes a portá aquí, y Paco, lo Baixet, callabe y mirabe ladinamen a un y al atre, estes fractures de maléolo no son graves, pero donen guerra, u séntigo, Vanet, pero tindrás que agensiát un atre secretari, y lo siñoret Iván, después de uns instáns de encantamén, menuda mariconada, escolta, y lo cas es que encara estic de sort, va caure aixina de prop de mí, indicabe la vora de la alfombra, lo maricón no me ha desnucat de milagre, y, al cap de uns minuts de conversa, van torná al cortijo y, passada una semana, lo siñoret Iván va pasá a replegá a Paco, lo Baixet, en lo Land Rover y van torná a Cordovilla, y antes de que lo dotó li traguere la férula, lo siñoret Iván li va di, ¿no podríes ingeniáteles, Manolo, pera que lo 22 puguere váldres?, pero lo dotó movíe enérgicamen lo seu clatell aplanat, negán, pero si lo 22 es después demá com qui diu, Iván, y este home té que está coranta sing díes en lo alchés, aixó sí, pots compráli un parell de gayates o muletes pera que dins de una semana escomenso a moures per dins de casa, y una vegada acabat lo engessá, Paco, lo Baixet, y lo siñoret Iván van empendre la tornada cap al cortijo y anaben en silénsio, distansiats, com si algún llas fundamental acabare de trencás entre ells, y de cuan en cuan, Paco, lo Baixet, suspirabe, sentínse responsable de aquella quebra y intentabe diluí la tensió, créguem, que mes u séntigo yo, siñoret Iván, pero lo siñoret Iván, los ulls fixos mes allá del vidre del parabrises, conduíe en les selles caches, sense di paraula, y Paco, lo Baixet, sonreíe, y fée un esfors pera moure la cama, ya pese este chisme, ya, afegíe, pero lo siñoret Iván seguíe inmóvil, pensatiu, sorteján los grasóns y baches, hasta que a la cuarta tentativa de Paco, lo Baixet, se va dispará, mira, Paco, los meches poden di missa, pero lo que tú tens que fé, es no dixát, esforsát, caminá, ma yaya, que gloria tingue, se va dixá, y tú u saps, coixa pera sempre, en estos casos, en gayates o sense gayates, ña que móures, eixí al campo, encara que faigue mal, si te dixes ya estás sentensiat, te u dic yo, y, al franquejá la tanca del cortijo, se van topá al pati en lo Azarías, la gralleta al muscle, y lo Azarías, al escoltá lo motor, se va girá cap an ells y se va arrimá a la ventanilla o finestreta de dabán del Land Rover y sen enríe mostrán les genives, babeján, no va volé anássen en les milanes, ¿verdat, Quirce? díe, acarissián a la gralleta, pero lo Quirce callabe, mirán al siñoret Iván en les seues nines fosques, redones, com les de una pitorra, y lo siñoret lván se va apeá del coche fascinat per lo muixó negre posat damún del muscle del Azarías, ¿es que tamé saps amaestrá muixóns? va preguntá, y va estendre lo bras en lo propósit de agarrá la gralleta, pero la muixona va soltá un «quiá» de temó y va volá hasta lo alero de la capella y lo Azarías sen enríe, movén cap als costats les barres, se acobarde, va di, y lo siñoret Iván, normal, soc extrañ, no me coneix, y eixecabe los ulls cap al muixó, y ¿ya no baixe de ahí? va inqurí, y lo Azarías, que no baixe, atento, y la seua gola va modulá un «quiá» avellutat, untuós, y la gralla va pendulejá uns instáns, inquieta, damún de les seues potes, va ataullá la corralada y, finalmen, se va llansá al buit, les ales ubertes, planeján, describín dos sírculs al voltán del automóvil, se va posá damún del muscle del Azarías, y se va ficá a escarbá al seu clatell, embutín lo pic entre lo seu pel canós, com si lo despollare, y lo siñoret Iván, assombrat, aixó es collonut, vole y no cole, y Paco, lo Baixet se va arrimá renqueján cap al grupo y va di, dirigínse al siñoret Iván, a vore, la ha criat ell y está enseñada, vosté vorá, y lo siñoret Iván, cada vegada mes interessat y ¿qué fa este bicho durán lo día? y Paco, lo Baixet, miro, lo que tots, trau suro dels alcornoques, busque vidres o cristals, se afile lo bec a la pedra del abeuradó, fa una michdiada al oró, lo animalet passe lo tems com pot, y, conforme parlabe Paco, lo siñoret Iván observabe al Azarías, y, al cap de un rato, va mirá a Paco, lo Baixet, y li va di a mija veu, dixán rellissá les paraules per lo muscle, com si parlare en ell mateix, dic, Paco, que en estes mañes que se gaste, ¿no siríe ton cuñat un bon secretari? pero Paco, lo Baixet, va negá en lo cap, va descansá lo cos damún del peu esquerro pera siñalás la pulsera en la ma dreta y va di en lo colom podríe sé, pera la perdiu es curtet, y, a partí de eixe día, lo siñoret Iván visitabe cada matí a Paco, lo Baixet y lo insitabe, Paco, moute, collóns, no te dixos, que mes pareixes un paralític, no olvidos lo que te vach di, pero Paco, lo Baixet, lo mirabe en los seus melancólics ulls de perdigué dolentet, qué fássil se diu, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mira que lo 22 está damún, y Paco, lo Baixet, y ¿qué li ham de fé?, mes u séntigo yo, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mes u séntigo yo, mes u séntigo yo, mentira podrida, lo home es voluntat, Paco, collóns, que no vols enténdreu y, aon no ña voluntat, no ña home, Paco, desengáñat, que has de esforsát encara que te faigue mal, si no no farás may vida de tú, te quedarás inútil pera sempre, ¿sens?, y lo instabe, lo apremiabe, lo urgíe lo siñoret Iván, hasta que Paco, lo Baixet, farfullabe entre plos, en cuan apoyo lo peu es com si mel serraren en un serrucho, no veigue quín doló, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, aprensións, Paco, aprensións, ¿es que no pots ajudát en les muletes? y Paco, lo Baixet, ya veu, a pas lento y per lo pla, pero va vindre lo día 22 y lo siñoret Iván, erre que erre, se va presentá al alba a la porta de Paco, lo Baixet, en lo Land Rover marrón, venga, amún, Paco, ya caminarem en cuidado, tú no te preocupos, y Paco, lo Baixet, que se va arrimá an ell en serta retissénsia, en cuan va aulorá lo sebo de les botes y lo timó y lo espígol dels baixos dels pantalóns del siñoret, se va olvidá de la seua cama y va montá al coche mentres la Régula ploriquejabe, a vore si aixó mos donará que parlá, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, tranquila, Régula, tel tornaré sansé, y a la Casa Gran, exultaben los siñorets de Madrid en los preparatius, y lo siñó Ministre, y lo siñó Conde o Comte, y la siñoreta Miriam, que tamé li agradabe lo tiro en batuda, y tots, fumaben y eixecaben la veu mentres amorsaben café en migues y, conforme va entrá Paco al minjadó va pujá la euforia, que Paco, lo Baixet, pareixíe polarisá lo interés de la batuda, y cada un per lo seu costat, ¡home, Paco! ¿cóm va sé pera caure, Paco, collóns? claro que pijó haguere sigut trencát los nassos, y lo Embaixadó tratabe de exposá a mija veu al siñó Ministre les virtuts cinegétiques de Paco, lo Baixet, y Paco procurabe atendre a uns y als atres y subrayabe adelantán les muletes, com ficanles per testigos, disculpon que no me descubrixca, y ells, faltaríe mes, Paco, y la siñoreta Miriam, sonrién en aquella sonrissa uberta y lluén, ¿tindrem bon día, Paco? y dabán de la inminensia del vatissini, se va obrí un silénsio entre los invitats y Paco, lo Baixet, va sentensiá, diriginse a tots, lo matí está ras si les coses no se torsen yo me penso que entrarán pesses, y, en éstes, lo siñoret Iván, va traure de un caixonet de la arqueta florentina lo estuche de cuero, ennegrit per lo manosseo y lo tems, en les laminetes de nácar, com si fore una pitillera o sigarrera y algú va di, ha sonat la hora de la verdat, y, un a un, seremoniosamen, com cumplín una vella seremonia van agarrá una lamineta en lo número amagat a la punta, rotarem de dos en dos, va advertí lo siñoret Iván, y lo siñó Conde va sé lo primé en comprobá la seua lamineta y va exclamá en veu forta, ¡lo nou! y, sense doná explicassións, tontamen, va escomensá a palmotejá, y en tan entusiasme se aplaudíe y tanta satisfacsió irradiabe la seua cara, que lo siñó Ministre se va arrimá an ell, ¿tan bo es lo 9, Conde? y lo siñó Conde, ¿bo?, tú me dirás, Ministre, un roquissal, a la caiguda de un collet, a la valleta, se despenjen com a tontes y cuan se volen vore ni tems los done de eixecás, 43 ne vach despenjá lo añ passat an eixe puestet, y, mentrestán, lo siñoret Iván, anabe anotán a una agenda los noms de les escopetes en los números corresponéns, y una vegada que va apuntá lo radé, va guardá la agenda a la burchaca alta del chaleco-canana, arreém, que se fa tart va apremiá, y cadaú va montá al seu Land Rover en los secretaris y lo joc de escopetes bessones y los morrals dels cartuchos, mentres Crespo, lo Guarda Majó, acomodabe als esbarradós, los cornetes, y los abanderats, als remolques dels tractós y, al final, tots se van ficá en marcha, y lo siñoret Iván mostrabe en Paco, lo Baixet, tota serie de miraméns, que no es un di, que lo arrimabe a la pantalla en lo jeep encara que no ñagueren roderes, a campo través, pel erm, inclús, si ere pressís, vadeján corréns de aigua, en tot cuidado, tú, Paco, espérat aquí, no te mogues, vach a amagá lo coche detrás de eixes carrasques, o sigue, que tot anabe be, lo únic lo cobrá, pos Paco se desenvolvíe torpemen en les muletes, se atrasabe, y los secretaris dels puestos veíns, aprofitánse de la seua lentitut, li trincaben los muixóns morts, siñoret Iván, lo Ceferino se emporte dos perdius que no son seues, se lamentabe, y lo siñoret Iván, cabrejat, Ceferino, vinguen eixes dos perdius, me cago en la mare que te va parí, a vore si lo peu de Paco ha de serví pera que ton burléu de un pobre inútil, cridabe, pero, datres vegades, ere Facundo y, datres, Ezequiel, lo Gorriné, y lo siñoret Iván no podíe contra tots, impossible luchá en eficassia a tots los frentes, y cada vegada mes fart, de pijó humor, ¿no pots mouret una mica mes depressa, Paco, collóns? pareixes una apissonadora, si te descuides te robarán hasta los cansonsillos, y Paco, lo Baixet, procurabe fé un esfors, pero los collets en rostolls dificultaben los seus moviméns, no li permitíen apoyá pla lo peu, y, en una de éstes, ¡crac!, Paco, lo Baixet, an terra, com un sapo, ¡ay siñoret Iván, que me se ha tornat a tronsá l´os, que lay sentit!, y lo siñoret Iván, que per primera vegada a la historia del cortijo, portabe a la tersera batuda sing muixóns menos que lo siñó Conde, se va arrimá an ell fora de sí, traén pestes per la boca, ¿qué te passe ara, Paco, collóns? ya es molta mariconería aixó, ¿no te pareix? pero Paco, lo Baixet, insistíe desde enterra, la cama, siñoret, se ha tornat a tronsá l´os, y los juraméns del siñoret Iván se sentíen hasta a Cordovilla, ¿es que no pots meneját? intenta, al menos, ficát de peu, home, pero Paco, lo Baixet, ni u intentabe, tombat a una bocha, se aguantabe la cama esbadocada en les dos mans, sense atendre als juraméns del siñoret Iván, per lo que, al final, lo siñoret Iván, va claudicá, de acuerdo, Paco, ara te arrime Crespo a casa, te gites y, a la tarde, cuan acabem, te portaré aon don Manuel, y, hores mes tard, don Manuel, lo meche, se va incomodá al vórel, podríe vosté ficá mes cuidado, y Paco, lo Baixet, va intentá justificás, yo... pero lo siñoret Iván teníe pressa, lo va interrompre o interrumpí, aviva Manolo, ting sol al Ministre, y lo dotó enfadat, ha tornat a fracturá, lógic, una soldadura de brot verd, inmovilidat absoluta, y lo siñoret Iván, ¿y demá? ¿qué faré demá, Manolo? no es un capricho, te u juro, y lo dotó, mentres se traíe la bata, fes lo que vullgues, Vanet, si vols desgrassiá an este home pera lo que li quede de vida, allá tú, y ya al Land Rover marrón, lo siñoret Iván, pensatiu y silensiós, enseníe sigarros y algún caliqueño tot lo tems, sense mirál, tal que si Paco, lo Baixet, u haguere fet a posta, tamé es mariconada, repetíe, entre dens, de cuan en cuan y Paco, lo Baixet, callabe, y notabe la humitat de la nova escayola a la pantorrilla, y, al crusá lo de les Tapes, van eixí aullán los mastíns detrás del coche, y, en los clapits, lo siñoret Iván va pareixe eixí del seu encantamén, va sacsá lo cap com si vullguere expulsá un fantasma y li va preguntá a Paco, lo Baixet, de sopetón, ¿quín dels teus dos chics es mes espabilat? y Paco, los dos van a una, y lo siñoret Iván, lo que me va acompañá en lo reclam al colom, ¿cóm se diu?, lo Quirce, siñoret Iván, es mes de monte, y lo siñoret Iván, después de una paussa, tampoc se pot di que sigue mol parladó, y Paco, pos, no siñó, aixina les gaste, coses de la juventut, y lo siñoret Iván, mentres enseníe un atre sigarro, ¿pots dim, Paco, qué vol la juventut de ara que no está a gust a cap puesto? y, al matí siguién, lo siñoret Iván, a la pantalla, se sentíe incómodo dabán del tenso hermetisme del Quirce, de la seua olímpica indiferénsia, ¿es que te aburrixes? li preguntabe, y lo Quirce, miro, ni me aburrixco ni me dixo de aburrí, y tornabe a guardá silénsio, com si estare lluñ de la batuda, pero carregabe rápidamen y en seguridat les escopetes bessones y localisabe sabiamen, sense cap error, les perdius derribades, pero, a la hora de cobráles, se mostrabe fluixet, condessendén dabán de la avidés insassiable dels secretaris veíns, y lo siñoret Iván bramabe, Ceferino, maricón, no te aprofitos de que lo chic es nou ¡venga, dónali eixe muixó! y, cuberts per la pantalla, que ere una situassió casi doméstica que invitabe a la confidénsia, lo siñoret Iván intentabe guañás al Quirce, insufláli una miqueta de entusiasme, pero lo mosso, sí, no, pot sé, a lo milló, miro, cada vegada mes lluñá y aspre, y lo siñoret Iván anabe cargánse com de electrissidat, y aixina que va acabá la cassera, al ample minjadó de la Casa Gran, se va desahogá o desaufegá, los jóvens, dic, Ministre, no saben ni lo que volen, que en esta beneita pas que disfrutam los ha resultat tot massa fássil, una guerra los donaba yo, tú me dirás, que may han viscut com viuen avui, que a dingú li falte sing duros a la burchaca, que es lo que yo penso, que lo tindre los fa orgullosos, que ¿qué diréu que me ha fet lo sagal de Paco esta tarde?, y lo Ministre lo mirabe sense girá lo cap, en la coeta del ull, mentres devorabe en ganeta lo solomillo, sol lo milló del llom, y se passabe cuidadosamen la servilleta blanca per los labios, tú dirás, y lo siñoret Iván, mol sensill, al acabá la cassera, li allargo un billet de sen, vin durets, ¿no?, y ell, dixo, no se molesto, que yo, te prens unes copes, home, y ell, grássies, li hay dit que no, bueno, pos no va ñabé manera, ¿qué te pareix?, que yo recordo abáns, bueno, fa cuatre díes, son pare, Paco, dic, grássies, siñoret Iván, o per moltes vegades, siñoret Iván, un atre respete, que se diríe que avui als jóvens los moleste asseptá una jerarquía, pero es lo que yo dic, Ministre, que a lo milló estic equivocat, pero algúns mes y datres menos tots tenim que acatá una jerarquía, uns deball y datres damún, es ley de vida, ¿no? y la concurrensia se va quedá uns minuts en suspens, mentres lo Ministre assentíe y mastegabe, sense pugué parlá, y, una vegada que va tragá lo bossí, se va torcá los labios delicadamen en la servilleta blanca y va sentensiá, la crissis de autoridat afecte avui a tots los nivells, y los minjadós van aprobá les paraules del Ministre en cabotades adulatories y frasses de assentimén, mentres la Nieves cambiabe los plats, retirabe lo brut en la ma esquerra y ficáe lo llimpio en la dreta, la mirada discreta, los labios inmóvils, y lo siñoret Iván seguíe les evolussións de la chica en atensió, y, al arribá aon ell, la va mirá de ple, descaradamen, y la mosseta se va ensendre tota y va di, entonses, lo siñoret Iván, ton germá, dic, chiqueta, lo Quirce, ¿pots dim per qué es tan furo? y la Nieves, cada vegada mes sofocada, va alsá los muscles y va sonriure, y, finalmen, li va ficá lo plat llimpio per lo costat dret en ma tremolosa, y va aná despistada tota la sena y, a la nit, a la hora de gitás, lo siñoret Iván va torná a cridála, chiqueta, estira de esta bota, ¿vols?, ara li ha donat per di que no y no ña forma de tráuremela, y la chiqueta va estirá de la bota, primé de la punta y, después, del taló, punta-taló, punta-taló, com a la jota, basculán, hasta que la bota va eixí y entonses, lo siñoret Iván va eixecá en perea la atra cama hasta la descalsadora, ara l´atra, mosseta, ya fes lo favor sansé, y cuan la Nieves va traure l´atra bota, lo siñoret Iván va descansá los peus damún de la alfombra, va sonriure imperseptiblemen y va di, mirán a la mosseta, ¿saps, chiqueta, que te has fet dona de repén y te se ha ficat una figura mol maja? y la Nieves, avergoñida, roija, en un fil de veu, si lo siñoret no nessessite datra cosa... pero lo siñoret Iván va arrencá a riure, en la seua rissa franca, cap dels fills eixiu a ton pare, a Paco dic, chiqueta, ¿es que tamé te moleste que te comboya y elogia la teua figura? y la Nieves, no es aixó, siñoret Iván, y, entonses, lo siñoret Iván va traure la sigarrera del bolsico, va pegá un cop a un sigarro contra nella y lo va ensendre, ¿cuáns añs tens, chiqueta? y la Nieves, vach pera quinse, siñoret Iván, y lo siñoret Iván va apoyá lo clatell al respaldo de la butaca y va traure lo fum en tenues volutes, de esplay, recreánse, verdaderamen no ne son mols, pots retirát, va admití, pero cuan la Nieves alcansáe la porta la va cridá, ¡ah! y dísli a ton germá que pera la próxima no sigue tan aspre, chiqueta, y va eixí la Nieves, pero a la cuina, fregán los cacharros, no podíe pará cota, esgelláe algún plat, va fé trossets o añicos una fon, que la Leticia, la de Cordovilla, que pujáe al cortijo en ocasió de les batudes, li preguntabe ¿se pot sabé qué te passe esta nit, chiqueta? pero la Nieves callabe, que no ixíe del seu desconsert, y cuan va acabá, tocades ya les dotse, al atravesá lo jardí, camí de casa seua, va descubrí al siñoret Iván y a doña Purita casi minjánse a la llum de la lluna daball de la pérgola del sopadó.

jueves, 7 de diciembre de 2023

La caiguda dels gigans, Ken Follet (un trosset)

Aixó es una traducsió parsial y una mica libre de un trosset del llibre de Ken Follet, La caída de los gigantes, Fall of giants,

al chapurriau: La caiguda dels gigans o jagans.

Chapurriau no es chapurrear com Ke te follon no es Ken Follet.

Este llibre es part de una trilogía: The Century, lo siglo.

Si Kenneth Martin Follet me done la autorisassió de traduí la trilogía 

The Century al chapurriau, potsé continuará...

La caiguda dels gigans, Ken Follet

//

Ken Follet va naixe a Cardiff, Gales, pero cuan teníe deu añs la seua familia se va trasladá a Londres. Se va llissensiá en filossofía a la universidat de Londres y después va treballá com reporté al South Wales Echo, lo diari de la seua siudat natal. Mes tart va conseguí faena al Evening News de la capital inglesa y durán esta época va publicá, sense massa éxit, la seua primera novela. Va dixá lo periodisme per a incorporás a una editorial menuda, Everest Books, y mentrestán va seguí escribín. Va sé la novela número onse la que se va convertí en lo seu primé éxit literari.

Ken Follet está casat en Bárbara, activista política que va sé representán parlamentaria del partit laborista durán tretse añs. Viuen a Stevenage, al nort de Londres. Per a relajás, va al teatro y toque la guitarra a una banda que se diu Damn Right I got the Blues.

Al 2010 li van doná lo premio “qué leer” dels lectós per este llibre.


Prólogo. 

Inissiassió.

22 de juñ de 1911.

Lo mateix día que Jorge V va sé coronat rey a la abadía de Westminster, a Londres, Guillermet Williams va baixá per primera vegada a la mina de Aberowen, Gales del Sur.

Lo mateix día que Jorge V va sé coronat rey a la abadía de Westminster,

Lo 22 de juñ de 1911, Guillermet cumplíe tretse añs. Son pare va fe aná la técnica habitual per a despertál, un método que se caracterisáe per sé mol mes eficás que cariñós, y consistíe en donali palmadetes a les galtes a un ritmo regulá, en firmesa y insistensia, una y datra vegada.

Lo sagal dormíe profundamén, y per un momén va tratá de no fé cas an aquelles galtades, pero les bufetades continuáen. Se va enfadá una mica, pero entonses sen va enrecordá de que teníe que eixecás, hasta ne teníe ganes, així que va obrí los ulls y se va incorporá de un bot.

Son les cuatre, va di son pare antes de eixí de la alcoba, y se va sentí lo soroll de les botes baixán per los escalons de la escala de fusta.

Aquell día, Guillermo teníe que escomensá a treballá com aprendís de minero, igual que habíen fet la mayoría dels homens de la siudat a la mateixa edat. Li haguere agradat sentís mes ilusionat per la idea de sé minero, pero estáe dessidit a no fé lo ridícul. David Crampton va plorá lo primé día a la mina y encara lo cridáen Dai lo plorón, encara que ya teníe vintissing añs y ere la estrella del equip de rugby local.

Ere lo día después del solstisi de estiu, y la claridat dels primés rayos de la matinada entráe pel finestró del cuartet. Guillermet va mirá a son yayo, gitat a la seua vora, y va vore que teníe los ulls uberts. Cuan Guillermet se eixecáe, l' agüelo sempre estáe despert, díe que los agüelets no dormíen massa.

Lo sagalet va eixí del llit, sol portáe los cansonsillos. Cuan fée fret, dormíe en camisola, pero aquell añ les isles Britániques estáen disfrután de un estiu calurós, y les nits eren suavetes. Va traure lo bassí de davall del llit y va eixecá la tapa (aquell ne teníe).

No habíe ñagut cap cambi en la mida de la seua sigala, a la que li díe pito, seguíe sen la mateixa coeta infantil que habíe sigut sempre. Teníe la esperansa de que haguere escomensat a créixeli la vespra del cumpleañs, o sinó, al menos de vore eixí algún pel negre per la vora, pero se va emportá una gran dessepsió.

Per al seu amic, Tomasset Griffiths, que habíe naixcut lo mateix día que ell, la cosa habíe sigut diferenta. Li habíe cambiat la veu y hasta li habíe eixit una pelussa fosca damún del labio superió. Ademés, per a colmo, lo seu pito ere com lo de un home fet y dret. Alló ere humillán.

Mentres fée aná lo bassí, Guillermet va mirá per la finestra. Lo únic que se veíe desde allí ere la escombrera, un montícul gris pizarra de terra erma, la materia estéril de la mina de carbó, esquisto y sauló en la majó part.

Aquell ere l' aspecte que debíe tindre lo món antes de la creassió, antes de que Deu diguere “que faigue la terra herba verda”. Una brissa suaveta va eixecá una fina capa de pols negre de la escombrera y la va derramá sobre la filera de cases.

A dins la alcoba, encara ñabíen menos coses que vore. Estáe a dal de tot de la casa, a la esforfa o perchi; ere un espai estret aon apenes cabíe lo catre, una cómoda y un vell baúl del yayo. Penjat de la paret ñabíe un bordat aon se lligíe:

Creu en lo Siñó Jesucristo y estarás segú.

No ñabíe cap espill.

Una porta portáe al cap de la escala y l' atra al dormitori prinsipal, al que sol se podíe arribá atravessán la alcobeta.

L' atra habitassió ere mes gran, en puesto per a dos llits, y allí dormíen la mare y lo pare; inclús les germanes de Guillermet habíen dormit allí, bastans añs abans.

La mes gran, Ethel, ya no vivíe en ells, y les atres se habíen mort, una de sarrampió, un atra de tos ferina, y la tersera de difteria. Tamé habíe tingut un germá gran que va compartí lo catre en ell antes que son yayo. Li díen Wesley y va morí avall a la mina, atropellat per una vagoneta fora de control, per un dels carros que transportáe lo carbó.

Guillermet se va ficá la camisa, la mateixa que habíe portat a escola lo día anterió. Eixe día ere dijous, y sol se cambiáe la camisa los domenges. Teníe un parell nou de pantalons, los seus primés pantalons llargs, fets de un cotó fort impermeable al que li díen pell de furigañ. Eren un símbolo del ingrés al món dels homens, y sels va ficá en orgull, disfrután de la sensassió masculina de la tela. Se va apretá un sinto (sinturó, correcha) de cuero y les botes que habíe heredat de Wesley, y va baixá les escales.

La gran mayoría de la planta baixa estáe ocupada per la sala de está, de uns vin metros cuadrats, en una taula al sentro y una enchumenera a una vora, amén de una alfombra feta a ma damún lo pisso de pedra.

Lo pare estáe assentat a la taula lligín un ejemplar atrasat de La Comarca, en unes ulleres apoyades al pon del nas llarg y afilat com lo de un pigot.

La mare estáe preparán lo té. Va dixá la tetera fumeján a la taula, va besá a Guillermet y li va preguntá:

¿Cóm está lo meu homenet lo día del seu cumpleañs?

Guillermet no va contestá. Lo diminutiu li va doldre mol perque seguíe sen menut y no encara no ere un home verdadé. Va aná a la cuina, a la part de detrás. Va embutí un cacharro de llanda a la barrica del aigua, se va rentá la cara y les mans, y va tirá l' aigua a la pileta baixa de pedra. Allí ñabíe un calderó en una griella per al foc davall, pero sol se fée aná los díes de rentás, que eren los dissaptes.

Los habíen prometut que no tardaríen a tindre aigua corrén, y les cases de alguns mineros ya ne teníen. La familia de Tomasset estáe entre les afortunades. Cada vegada que anáe a casa del amic, li pareixíe un milagre podé omplí una tassa de aigua fresca y clara obrín sol la eixeta, sense tindre que portala en cubos o galletes desde lo surtidó del carré. Este milagre encara no habíe arribat a Wellington Row, lo carré aon vivíen los Williams.

Va torná a la sala de está y se va assentá a la taula. Sa mare li va ficá dabán una tassada de té en lleit y sucre. Va tallá dos llesques de un pa de pintadó redó y li va portá un tros de manteca del rebost, que estáe davall de la escala (a casa meua li díem la pastera perque allí teníem la pastera de fusta aon se fermentáe lo lleute, antes de aná al forn).

Guillermet va juntá les mans, va tancá los ulls y va di: Grássies, Siñó, per estos alimens. Amén.

Va beure un glop de té y va refregá la manteca al pa. Los ulls blaus cla de son pare lo van mirá per damún del diari.

Fícat sal al sagí, suarás davall de terra.

Son pare de Guillermet ere representán minero de la federassió minera de Gales del Sur, lo sindicat mes famós y fort de tota Gran Bretaña, tal com díe cada vegada que teníe ocassió. Lo coneixíen com a Dai lo sindicaliste.

A mols homens los díen Dai, diminutiu de David, Dafydd en galés. Guillermet habíe adeprés a escola que David ere mol común a Gales perque ere lo nom del san patró del país, com San Patrick a Irlanda. 

No se distinguíe un Dai de un atre per lo apellit, perque casi tots se apellidáen Jones, Williams, Evans, Morgan, sino per lo mote.

Los noms verdadés se féen aná mol rara vegada cuan ñabíe una alternativa mes divertida. Guillermet se díe William Williams, així que per a tots ere Guillermet Doble.

A vegades, les dones ressibíen lo mote del home, sa mare de Guillermet ere la dona de Dai lo sindicaliste.

Lo yayo va baixá cuan Guillermet estáe minjanse la segona llesca de pa. Encara que fée caló, portáe jupa y chaleco. Cuan se va rentá les mans se va assentá enfrente de Guillermet.

No estigues tan ñirviós, yo vach baixá al pou cuan tenía deu añs, y mon pare va baixá a cascarrulles del seu cuan ne teníe sing, y treballáe desde les sis del matí hasta les sat de la tarde. De octubre a mars no veíe la llum del sol.

No estic ñirviós, va di Guillermet.

No ere verdat, estáe mort de temó.

Son yayo no va insistí. A Guillermet li caíe be. Sa mare tratáe a Guillermet com a un crío menut; son pare ere severo y sarcástic, pero lo yayo ere tolerán y li parláe com a un home.

Escoltéu, va di lo pare.

Ell ere incapás de comprá lo Correu, un diariet de dretes, pero a vegades se emportáe a casa lo ejemplar de un atra persona y los lligíe lo periódic en veu alta, enriensen de la tontina y la falta de honradés de la classe dirigén.

Lady Diana Manners ha sigut objecte de crítiques per habé acudit en lo mateix vestit a dos balls diferens. La filla menuda del duc de Rutland va ressibí lo galardó del milló vestit de siñora, al ball del Savoy per portá escote de barco y falda de miñaque, y lo premio ere de dossentes sincuanta guinees.

Va baixá lo diari y va di, aixó es per lo menos lo teu jornal de sing añs, fill meu.

Va seguí lligín. Sin embargo, la van criticá los connoisseurs per portá lo mateix vestit a la festa que lord Winterton y F. E. Smith van selebrá al hotel Claridge. En contra de lo que diu la dita popular, lo que abunde, y en este cas repetix, a vegades sí que fa mal, va sé lo comentari dels assistens.

Va eixecá la mirada del diari y va di, així que ya u saps, mare, sirá milló que te cambios de vestit si no vols que te criticon los coneixedós.

Alló no li va fe cap grassia a la mare. Portáe un vestit vell de llana de coló pardo en los colses recusits y taques devall de les axiles.

Si tinguera dossentes sincuanta guinees, te asseguro yo que estaría mol mes guapa y elegán que lo adefessio de lady Diana Comsedigue, va di, no sense amargura.

Es verdat, va afirma lo yayo. Cara sempre va sé la mes guapa… igual que sa mare.

Sa mare de Guillermet se díe Cara. L' agüelo se va dirigí al chic, ta yaya ere italiana, se díe María Ferrone. Aixó Guillermet ya u sabíe, pero al yayo li agradáe contá una y datra vegada les antigues histories familiás.

De ahí va heredá ta mare eixe pel tan brillán y negre y eixos ulls oscurs tan majos. Y san germana tamé. Ta yaya ere la dona mes guapa de Cardiff. Y yo me la vach quedá. De pronte, un núgol de tristesa li va ensombrí la cara. Aquells sí que eren bons tems, va di en veu baixa.

Lo pare va arronsá lo fron en aire reprobadó perque, al seu juissi, aquella conversa evocáe los plaés de la carn, pero la mare se va sentí halagada pels piropos de son pare, y va sonriure contenta mentres servíe l' amorsá.

Uy, sí, ya u crec, a man germanes y a mí tot lo món mos consideráe unes belleses. Sen enteraríen eixos ducs de lo que es una dona guapa si tinguerem dinés y mich metro de encaje negre.

Guillermet se va quedá pasmat, pos may se li habíe passat pel cap considerá a sa mare guapa ni res pel estil, encara que cuan se vestíe per a les reunions a missa lo dissapte per la tarde sí que estáe radián, sobre tot cuan portáe sombrero. Suposáe que debíe habé sigut guapa alguna vegada, fée mols añs, pero li costáe imagináu.

Y ademés, per a que u sápigues, va di lo yayo, a la familia de ta yaya eren tots mol listos. Mon cuñat ere minero, pero va dixá la mina y va obrí un café a Tenby. ¡Aixó sí que es vida! Disfrutá de la brissa marina y no fe res en tot lo día apart de prepará café y contá los dinés del caixó.

Lo pare va lligí un atra notissia. Com part dels preparatius per a la coronassió, lo palau de Buckingham ha elaborat un manual de protocolo de dossentes dotse págines. Va eixecá la vista del papé. No te olvidos de mensioná aixó avui abaix al pou, Guillermet. Los homens se alegraríen de sabé que, cuan de la corona se trate, no se dixe res al azar.

A Guillermet la realesa lay bufáe, lo que li agradáe eren les histories de aventures que lo Correu solíe publicá de corpulens y valens alumnes de les escoles privades que jugáen al rugby y arreplegáen a escurridissos espíes alemans. Segons lo diari, estos espíes infestáen les siudats de tota la geografía británica, encara que per desgrassia no pareixíe ñabén cap a Aberowen.

Guillermet se va eixecá de la taula. Vach tirán carré aball, va anunsiá.

Va eixí de casa per la porta prinsipal. Lo de aná carré aball ere un eufemismo familiá per a di aná a les letrines, que quedáen a mich camí de Wellington Row. Ñabíe una caseta baixa en lo tellat de chapa ondulada, construida damún de un forat fondo excavat, esgarrapat, an terra. La barraca estáe dividida en dos cámares, compartimens, un per als homens y l' atre per a les dones, y cada cámara contáe en un assiento doble, per a que la gen puguere fe les seues nessessidats de dos en dos. Los homens se limitáen a mirá cap abán y no se díen res, pero les dones charráen alegremén.

La pudina ere mol gran, encara que hi estigueren acostumats per anay tots los díes. Guillermet sempre intentáe aguantá la respirassió en totes les forses per a después, al ixí, inspirá desesperadamén buscán aire puro.

Un home al que tot lo mon cridáe Dai lo Boñigues se encarregáe de buidá lo forat periódicamen.

Cuan Guillermet va torná a casa, se va emportá una gran alegría de vore a san germana, Ethel, assentada a la taula (bueno, a una cadira). 

¡Felicidades, Guillermet! Tenía que vindre a donát un bessito antes de que baixos al pou.

Ethel teníe devuit añs, y a diferensia de lo que passáe en sa mare, a Guillermet no li costáe cap esfors vore lo guapa que ere. Teníe lo pel de coló roch caoba, y los ulls negres sentelleaben en picardía. Potsé sa mare haguere tingut aquell aspecte alguna vegada, fée mol tems. 

Ethel portáe un vestidet sensill negre, y una cofia blanca de cotó típica de les donselles, un uniforme que li quedáe francamén be.

Guillermet adoráe a san germana. Ademés de hermosa ere divertida, lista y valenta, y a vegades hasta li plantáe cara a son pare. Li explicáe a Guillermet coses que dingú ere capás de contali, com lo del transe mensual al que les dones díen periodo, regla, o en qué consistíe aquell delicte contra la moral pública que habíe obligat al mossen anglicá (Mossen Enfoten) a abandoná la siudat en tanta pressa. Habíe sigut la primera de la classe a escola, y la seua redacsió sobre lo tema “la meua siudat o poble” va guañá lo primé premio a un concurs organisat per lo South Wales Echo. Li habíen regalat un ejemplar del Atlas Mundial de Cassell.

Ethel va besá a Guillermet a la galta.

Li hay dit a la siñora Jevons, l' ama de les claus, que mos estáem quedán sense betún y que lo milló siríe que aniguera a comprán a la siudat. 

Ethel vivíe y treballáe a Ty Gwyn (la y porte ^), la mansió inmensa del comte Fitzherbert, a un kilómetro y mich coll amún. Li va doná a Guillermet algo embolicat en un mocadó llimpio, - hay robat un tros de pastel, per a portátel. -

Moltes grássies, Eth! Li encantáen los pastels a Guillermet, ere mol golut, llépol, mes que la gata la Flora.

¿Vols que te la fica en lo amorsá? Va preguntá sa mare.

Si, per favó.

La mare va traure una caixeta de llanda y va guardá a dins lo tros de tarta. Va tallá dos llesques mes de pa, les va untá en manteca, va ficá sal, y les va embutí a la fiambrera. Tots los mineros se emportáen lo minjá en una caixa de llanda, perque si baixáen lo minjá embolicat en un drap, les rates o ratolins sel hagueren futut antes del descans de mich matí.

Cuan me portos lo primé salari o jornal, podrás emportát un tall de tossino, cansalada, a la caixeta.

Al prinsipi, al arrencá, lo jornal de Guillermet no siríe gran cosa, pero per a la seua familia suposáe una gran diferensia. Se va preguntá cuáns dinés li dixaríe quedás sa mare per als seus gastos, y si podríe aforrá prou per a comprás eixa bissicleta que dessicháe mes que consevol cosa del món.

Ethel se va assentá a la taula y son pare li va preguntá:

¿Cóm van les coses a la casa gran?

Tot be, sense novedats. Lo comte y la prinsesa están a Londres, per a la coronassió. Va mirá lo rellonge de la repissa de la enchumenera. Se eixecarán pronte, tenen que está a la abadía mol de matí. An ella no li fará cap grassia, per supost, perque no está acostumada a matiná, pero no pot presentás tart dabán del mismíssim rey. La dona del comte, Bea, ere una prinsesa russa de ilustre cuna.

Voldrán assentás dabán, per a podé vore milló lo espectácul, va di lo pare.

No, no… no pots assentat aon vullgues, han encarregat aposta sis mil cadires de fusta de caoba en los noms dels invitats en lletres dorades al respaldo.

¡Pos vaya gasto! Va cridá lo yayo. ¿Y qué pensen fe en elles después? 

No u sé, a lo milló se les emporten a casa de recuerdo.

Dislos que mon envíon alguna que los sobro, va di lo pare en tono sec, aquí sol ne som sing y ta mare pobra té que quedás de peu.

Cuan lo pare se ficáe sarcástic, casi sempre significáe que estáe realmén enfadat. Ethel se va eixecá de un bot.

U séntigo, mare, no men había donat cuenta…

Quédat aon estás, estic massa ocupada per a sentám.

Lo rellonge va doná les sing.

Guillermet, fill meu, mes val está allí prontet. Sirá milló que arrencos.

Lo sagal se va eixecá de mala gana y va agarrá l' amorsá.

Ethel li va doná un beset y lo yayo li va apretá la ma. Son pare li va allargá dos claus de quinse sentímetros, rovellats, y una mica belcats o torsuts.

Guárdatels a les burchaques dels pantalons.

¿Per a qué són? Va voldre sabé lo sagal.

Ya u vorás, va contestá son pare, sonrién.

La mare li va doná a Guillermet una botella de litro en tap de rosca, plena de té fresquet, en lleit y sucre, y li va di:

Bueno, Guillermet, no te olvidos de que Jessús sempre está en tú, inclús a baix a la mina.

Sí, mare.

Va vore una llagrimeta als ulls de sa mare y se va girá depressa perque an ell tamé li entráen ganes de plorá. Va agarrá la gorra del penjadó o percha.

Hasta después, va di, com si només aniguere a escola, y va eixí per la porta prinsipal.

Habíe sigut un estiu solejat y calurós hasta entonses, pero eixe día en concret estáe anugolat y pareixíe que plouríe.

Tomasset estáe apoyat al muro de la casa, esperanlo.

Aik! Guillermet, va saludá.

Hola Tomasset.

Van escomensá a caminá juns pel carré.

Guillermet habíe adeprés que antigamén, Aberowen habíe sigut un poble menut en un mercat per als granjeros del voltán. Desde lo alt de Wellington Row se veíe lo sentro vell, en corrals uberts per a les transacsions de bestiá, lo edifissi de la llonja de llana y la iglesia anglicana, tot a la mateixa vora del riu Owen, que ere poc mes que un regué.

Ara, una línea de tren atravessáe la siudat com si fore una sicatriu, y anáe a morí a la entrada de la mina.

Les viviendes dels mineros s' habíen estés per la falda de la vall, sentenás de casetes de pedra gris en teulades o tellats de pizarra galesa de un gris mes oscur o fosc.

Estáen construídes en fileres serpentejans que seguíen lo contorno de les pendens, y les fileres estáen atravessades per uns carrerons mes curts que se pressipitáen cap al fondo de la vall.

¿En quí creus que treballarás? Va preguntá Tomasset.

Guillermet va eixecá los muscles. Los sagals nous se assignáen a un dels ajudans del capatás de la mina.

Ni idea.

Yo espero que me ficon a cuidá dels caballs. 

A Tomasset li agradáen mol. A la mina vivíen uns sincuanta ponis que estiráen les vagonetes que omplíen los mineros, arrastranles per los raíls del ferrocarril.

¿Quina faena t' agradaríe fe?

Guillermet esperáe que no li donaren una faena massa pesada per al seu físsic de chiquet, pero no estáe disposat a admitíu en veu alta.

Engrassá les vagonetes, va contestá.

¿Per qué?

Pareix fássil.

Van passá per dabán de la escola de la que habíen sigut alumnes hasta lo día de abans. Ere un edifissi victoriano en finestres ojivals com les de una iglesia. L' habíen fet los Fitzherbert, y lo directó se encarregáe de recordáu als alumnes de forma incansable. Lo comte encara contratáe personalmén als mestres y dessidíe lo contingut del programa académic. Les parets estáen plenes de cuadros de heroiques victories militars, y la grandesa de Gran Bretaña ere un tema constán. A la classe sobre les Escritures que escomensabe cada jornada se impartíen estrictes doctrines anglicanes, encara que casi tots los chiquets proveníen de sectós dissidens, fora de la iglesia anglicana, los no conformistes.

Ñabíe una junta escolar de la que formáe part son pare de Guillermet, pero no teníe poder auténtic y les seues funsions se limitáen únicamen a aconsellá y assessorá. Lo pare del chic asseguráe que lo comte tratáe la escola com si fore una propiedat personal.

Al seu radé añ de estudis, Guillermet y Tomasset habíen adeprés les nossions básiques de la minería, mentres que les chiques adepreníen a cusí y guisá. A Guillermet li habíe sorprés descubrí que la terra davall dels seus peus estáe formada per capes de diferentes classes, com si ñagueren un mun de bocadillos aclaperats uns damún dels atres. Una veta de carbó, una expressió que habíe escoltat tota la vida sense enténdrela, ere una de estes capes. Tamé li habíen amostrat que lo carbó estáe fet de fulles mortes y atres classes de materia vegetal, acumulades durán mols añs y comprimides per lo pes de la terra que ñabíe damún.

Tomasset, que son pare ere ateo, asseguráe que aixó demostráe que lo que díe la Biblia ere mentira, pero lo pare de Guillermet afirmáe que sol ere una interpretassió.

La escola estáe forra an aquelles hores, y lo pati de recreo tamé desert. Guillermet se sentíe orgullós de habé dixat atrás la escola, encara que una part menuda del seu ser dessicháe podé torná allí en ves de baixá al pou.

A medida que se anáen aproximán a la mina, los carrés o carreres se escomensáen a omplí de mineros, tots en les seues caixetes de llanda y una botella de té. Anáen vestits igual, en trajes vells que se trauríen en cuan arribaren al seu puesto de treball.

Algunes mines eren mol gelades, pero a la de Aberowen fée molta caló, y los homens treballáen en roba interió y botes, o en uns pantalons de fil basto als que dieben bannickers. Tots portáen una gorra enguatada sempre, perque los techos dels tunels eren mol baixets y ere fássil pegás al cap.

Per damún de les cases, Guillermet va vore lo cabrestán, una torre coronada per dos rodes de grans dimensions que giráen en sentit oposat, estirán los cables que pujáen y baixáen la gabia.

Ñabíen datres construcsions al voltán de la boca de la mina, com si hagueren caigut allí per casualidat. Ofissines, ferrería, almassens… 

Per enterra ñabíen vagons averiats, llumeres o barrons de fusta vells y badats, sacs de minjá y pesses de maquinaria rovellades y sense aná, tot cubert per una capa de pols de carbó.

Son pare de Guillermet díe que ñauríen menos acsidens si los mineros tingueren les coses mes ordenades.

Guillermet y Tomasset van entrá a les ofissines de la mina. A la antessala estáe Arthur Llewellyn “lo Taques”, un treballadó no mol mes gran que ells. Portáe lo coll y los puñs de la camisa blanca bruts. Estáe esperanlos, pos los pares dels dos habíen quedat en que escomensaríen a treballá aquell día. Lo Taques va escriure los noms a un llibre y después los va conduí al despach del capatás.

Lo jove Tomasset Griffiths y lo jove Guillermet Williams, siñó Morgan.

Maldwyn Morgan ere un home alt y vestíe un traje nou. No ñabíen restos de carbó als puñs de la seua camisa, y teníe les galtes rosades, llises y fines, lo que significáe que, probablemén, se afeitáe tots los díes. La seua titulassió de ingeniero lluíe enmarcada a la paret, y lo seu bombín, l' atra siñal distintiva del seu estatus, penjáe del penjadó que ñabíe a la porta.

Per a sorpresa de Guillermet, no estáe sol. A la vora teníe una figura que encara fée mes po, Perceval Jones, directó de Celtic Minerals, la compañía que posseíe y explotáe la mina de carbó de Aberowen, ademés d' atres.

Un homenet agressiu al que los mineros díen Napoleón. Anáe vestit formalmén en un frac negre y pantalons a rayes grises, y no s' habíe tret lo sombrero de copa.

Jones va mirá als sagals y va moure lo cap.

Griffiths, ton pare ere un sossialista revolussionari.

Sí siñó.

Y un ateo.

Sí, siñó Jones.

Se va girá per a dirigís a Guillermet. 

Y ton pare es un dirigén de la Federassió Minera de Gales del Sur.

Sí, siñó Jones.

No m' agraden los sossialistes. Y los ateos están condenats al foc etern. 

Y los sindicalistes són los pijós de tots.

Va mirá als dos fíxamen, pero no los habíe fet cap pregunta, així que Guillermet no va di res.

No vull abalotadós. A la vall de Rhondda porten coranta y tres semanes de huelga per culpa de gen vaga com los vostres pares, que sembren cañota y los animen.

Guillermet sabíe que la huelga de Rhondda no habíe sigut provocada per alborotadós, sino per los amos de la mina de Ely, a Penygraig, que habíen fet un tancamén patronal contra los mineros, pero va mantindre la boca tancada.

¿No siréu vatros abalotadós? Jones va siñalá a Guillermet en un dit ossut, arguellat, y lo sagal se va ficá a tremolá. ¿No t' haurá dit ton pare que defengues los teus drets mentres treballes per a mí?

Guillermet va tratá de fe memoria, pero ere difíssil tenín la cara amenassadora de Jones a pocs sentímetros de la seua. Son pare no li habíe dit gran cosa aquell matí, pero la nit anterió sí que li habíe donat algún consell.

Pos vorá, siñó, m' ha dit: No los plantos cara ni te faigues lo gallet en los patrons, que esta es la meua faena.

A la seua esquena, Lo Taques sen va enriure per baix.

A Perceval Jones no li va fe cap grassia.

Mocós insolén … Pero si no te dixo entrá a treballá a la mina tindré a tota la vall en huelga.

A Guillermet no se li habíe passat pel cap algo aixina. ¿Tan importán ere? No, pero cabíe la possibilidat de que los mineros se ficaren en huelga per a defendre a los fills de los seus dirigens sindicals. No portáe ni sing minuts traballán y lo sindicat ya lo estáe protegín.

Empórtatels de aquí, va maná Jones. Morgan va assentí. Fotlos fora, Llewellyn, Rhys Price pot encarregás d' ells.

Guillermet va protestá cap al seu interió, pos Rhys Price ere un dels ajudans del capatás que teníe mes mala fama y pusses. Habíe ficat los ulls en san germana Ethel lo añ anterió y ésta lo va rechassá de ple. 

San germana de Guillermet habíe fet lo mateix en la mitat dels soltés de Aberowen, pero Price se u habíe pres massa a pit.

Lo Taques va negá en lo cap.

¡Fora! Los va acompañá mentres ixíen del despach.

Esperéu a fora al siñó Price.

Guillermet y Tomasset van abandoná lo edifissi y se van apoyá al muro, a la vora de la porta.

M' agradaríe fótreli una puñada a Napoleón a la panchota que té, va di Tomasset, eixe sí que es un gorrino capitalista.

Pos sí, tens raó, va di Guillermet, encara que no se li habíe passat pel cap algo així.

Rhys Price va apareixe al cap de un minut. Com tots los ajudans del capatás, portáe un sombrero de ala menuda y abarquillada al que li díen sombrero de bolet, mes car que una gorra de minero pero mes barat que un bombín. A les burchaques del chaleco (a les mánegues no) guardáe una llibreta y un llápis, y aguantáe una regla de medí. Price portáe barba de dos díes y teníe les dens serrades. Guillermet sabíe que teníe fama de listo pero tamé de roín.

Bon día, siñó Price.

¿Se pot sabé qué trames en aixó de donám lo bon día, Guillermet Doble? 

Lo siñó Morgan ha dit que baixaríem en vosté a la mina. 

¿Així que ha dit aixó, eh? Price teníe la curiosa costum de pegá mirades brusques a dreta y esquerra, y a vegades cap atrás, com si esperare que li plogueren los problemes desde tots los cantons.

Aixó ya u vorem – Va mirá al cabrestán com si buscare allí una explicassió – No ting tems per a aná en mocosos. Va entrá a les dependensies de la ofissina. 

Espero que trobon a un atre que mos porto a baix, perque este odie a la meua familia desde que man germana lo va rechassá.

Tan germana se creu massa bona per a los homens de Aberowen, va di Tomasset, y ere evidén que repetíe en veu alta algo que habíe sentit abans.

Es que u es, es massa bona per an ells, va sentensiá Guillermet, categóric.

Price va eixí de la ofissina.

Está be, veníu en mí, y va arrencá a caminá en pas dessidit. Los sagals lo van seguí cap a dins de la cresolería. Lo cresolé li va doná a Guillermet un cresol brillán de latón, de seguridat, y ell se 'l va enganchá a la correcha tal com féen los atres homens.

Habíe adeprés mol sobre los cresols a escola. Entre los perills de que explotare lo carbó estáe lo metano, lo gas inflamable que se filtráe per les vetes de carbó. Los homens li díen grisú, y ere la causa de totes les explossions subterranies. Les mines galeses eren espessialmén famoses per lo alt contingut de gas a les galeríes. Lo cresol estáe disseñat de manera ingeniosa per a que la flama no prenguere lo grisú, y al entrá en contacte en lo gas la flama cambiáe de forma y se allargáe, servín aixó de avís, pos lo grisú no despreníe cap auló.

Si lo cresol se apagáe, lo minero no podíe torná a enséndrel. Estáe prohibit portá mistos, y lo cresol estáe tancat en clau. Se teníe que aná a un pun per a torná a enséndrel, normalmén ere al fondo de la mina, prop del tiro. A vegades ñabíe que caminá mes de un kilómetro y mich a peu, a fosques y a paupons, pero mereixíe la pena per a evitá una explossió.

Als sagals los habíen enseñat a escola que los cresols eren una de les maneres que teníen los patrons y propietaris de les mines de mostrá preocupassió per lo benestá y la seguridat de los seus traballadós. 

Son pare de Guillermet díe: Com si evitá les explossions no benefissiare al patró, que així no té que interrumpí lo treball a la mina ni repará lo mal fet als tunels. 

Después de agarrá los cresols, los homens fan fe coa per a pujá a la gabia. Ñabíe un tablón aon se anunsiáen partits de críquet, campeonat de dardos, una navalla perduda, un ressital del coro de homens de Aberowen, una charrada sobre la teoría del materialisme históric de Karl Marx a la biblioteca libre.

Los ajudans del capatás no teníen que fe coa, aixina que Price se va obrí pas cap abán, seguit pels sagals.

Com la mayoría de les mines, la de Aberowen teníe dos pous verticals en ventiladós per a que l' aire baixare per un y pujare per l' atre, fen aixina un sircuit de ventilassió adecuat.

Los propietaris solíen batejá los pous, y estos dos se díen Píramo y Tisbe. Píramo ere lo pou que pujáe, y Guillermet va pugué apressiá l' aire calén que pujáe per nell.

Un día de l' añ anterió, Guillermet y Tomasset van aná a chafardejá al pou y se van assomá. Ere dilluns de Pascua, los homens no treballaben. Van esquivá al vigilán, van atravessá la escombrera hasta la bocamina y van escalá la valla de protecsió. La plataforma de la gabia no cubríe tot lo pou, així que se van tombá de pancha per aball y se van assomá al borde. Se van quedá mirán fascinats y escagarsats les entrañes d' aquell abisme imponén y Guillermet va advertí que se li fée un nugo al estómec. La escurina pareixíe infinita. Lo sagal va experimentá una emossió intensa, una mescla de alegría per no tindre que baixá allí y de terror absolut al pensá que pronte tindríe que féu. Va aventá un códol y lo van sentí rebotá contra l' andamio de fusta y los tubots del revestimén. Los va pareixe una eternidat hasta que van sentí un soroll fluixet y lluñá de la pedra al caure esclafín al toll d' aigua del sol.

Un añ después, Guillermet estáe a pun de seguí la mateixa trayectoria del barrócul.

Se va di que teníe que armás de valor y no sé un cobard, que teníe que comportás com un home fet y dret, encara que al fondo del alma sentiguere que no u ere. Lo pijó de tot siríe fe lo ridícul y convertís en lo fesmerriure del pou. Aixó li fée mes temó que la mort.

Va vore la reixa corredera que tancáe lo pou. Mes allá sol estáe lo buit, pos la jaula escomensáe allí lo seu recorregut cap amún. Va vore al cabrestán que uns chorros de vapor ixíen del mecanisme. Los cables, sirgues, fotíen cops com si foren látigos o fuets, y per tot arreu se sentíe auló de oli calén. 

En lo chirrit del ferro la gabia forra va apareixe detrás de la reixa. Lo operadó de superfissie, encarregat de la gabia a dal, va obrí la reixa correnla. Price va entrá al espai buit y los dos sagals lo van seguí. Tretse mineros van entrá detrás d' ells, ya que cabíen setse homens. Lo operari va tancá la reixa de golpe.

Va seguí una pausa. Guillermet estáe escagarsat, acollonit. La gabia penjáe de una maroma de acero, pero no ere del tot segú. Tot lo món sabíe que lo cable de Tirpentwys se va soltá un bon día al 1902 y la gabia se va pressipitá hasta estrellás contra lo sol del pou. Van morí vuit homens.

Va saludá en lo cap al minero que teníe a la vora, Harry lo sebós Hewitt, un jove en cara de flan y sol tres añs mes gran que ell, pero li traíe un cap de altura. Guillermet sen enrecordáe de cuan Harry anáe a escola, habíe repetit tersé varies vegades, sempre estáe a la classe dels chiquets de deu añs, y habíe suspés lo examen añ tras añ hasta que va fe tretse añs.

Va soná la señal que anunsiáe que la porta del embarcadó del peu del pou estáe tancada. Lo operadó de superfissie va acsioná una palanca y va soná un atra siñal. La maquinaria de vapor va escomensá a chulá y se va sentí un cop y una sorollina. 

La gabia va baixá a plom cap al buit.

Guillermet sabíe que l' ascensor baixáe en caiguda libre al prinsipi y que frenáe just a tems de fe un aterrissaje suau, pero cap teoría lo podíe prepará per a la sensassió de caure a plom cap a les entrañes de la terra. Los peus se li van separá de enterra, y se va ficá a cridá, no va pugué evitáu.

Los homens van comensá a enríuressen, sabíen que ere la seua primera vegada y estáen esperán la seua reacsió. Va vore massa tart que tots se agarráen als barrots de la gabia per a evitá la sensassió de flotá al aire, pero alló no va valé per a calmá la temó. No va pugué dixá de cridá hasta que va apretá les dens en totes les seues forses.

Per fin se va acsioná lo freno. Va baixá la velossidat de la caiguda y los peus li van tocá anterra. Se va agarrá a un dels barrots y va intentá dixá de tremolá. Al cap de un minut li va invadí una sensassió de injustissia y humillassió, va sentí la coissó de les llágrimes als ulls.

Va vore la cara burlona del Sebós y va cridá en veu alta, per a que lo sentigueren, ¡Tanca esta bocota que tens, Hewitt, tros de saboc!

Al sentí alló, al sebós li va cambiá la cara de repén y va ficá cara de enfadat, pero los demés homens sen van enriure encara mes. Guillermet tindríe que demanali perdó a Jessús per habé insultat d' aquella manera al seu compañ, pero al menos ya no se sentíe tan encantat.

Va mirá a Tomasset, que estáe blang com lo papé sense ressiclá. ¿Habíe cridat Tomasset? Teníe temó de preguntali per si ere que no.

La gabia se va pará, la reixa se va obrí y van eixí al cor de la mina.

Allí estáe tot fosc, oscur, ñabíe molta escurina.

Los cresols dels mineros féen menos llum que les lamparetes de parafina de casa seua, y tot estáe oscur com una nit sense lluna. Potsé que no faiguere falta vore be per a traure carbó, va pensá.

Va crusá un charco y al sentí lo chip chap va mirá cap aball y va vore que tot ere fang y aigua, relluín daball de la fluixeta llum dels cresols. Va notá un gust raro a la boca, culpa del pols del carbó, l' aire ere mol espés. Cóm ere possible que los homens pugueren passá tot lo día respirán alló. Seguramén per naixó los mineros estáen sempre tussín y escupiñán.

Ñabíen cuatre homens esperán per a entrá a la gabia y pujá cap a dal. Cadaún de ells portáe un maletín de cuero, y Guillermet sen va acatá de que eren bomberos. Tots los matins, antes de que los mineros escomensaren la jornada, los bomberos inspecsionáen les galeríes per a detectá los nivells de gas. Si la consentrassió de metano alcansáe nivells alts, manáen als homens que no traballaren hasta que los mecanismes de ventilassió hagueren despejat l' ambién.

Just a la seua vora, Guillermet va vore una filera de caixons per a ponis y una porta uberta que donáe a una sala ben iluminada en un escritori, seguramén una ofissina per als ajudans del capatás. Los homens se van dispersá y van entrá a cuatre tunels diferens, que arrancáen desde lo fondo del pou. Los tunels se díen galeríes y conduíen a les secsions de la mina aon se extraíe lo carbó.

Price los va portá a un cobertís y va obrí un candado. Ere un almassén de ferramentes. Va triá dos pales per als sagals y va tancá lo cobertís.

Van aná cap als corrals. Un home vestit únicamen en uns pantalons curts y unes botes traíe en una pala la palla bruta de una de les cuadres y la carregáe a una vagoneta de carbó. La suó li rellissáe per la esquena musculosa. Price se va atansá an ell.

¿Vols un sagal que t' ajudo?

L' home se va girá y Guillermet va reconeixe a Dai Ponis, un dels miembros del consell de la iglesia de Bethesda. Dai no pareixíe reconéixel an ell.

No vull al esmirriat, va di.

Mol be, va asseptá Price, l' atre es Tomasset Griffiths, quédat en ell.

Tomasset estáe contén, habíe cumplit lo seu dessich, encara que sol trauríe fem, treballaríe als corrals.

Anem, Guillermet Doble, va di Price, y se va enfilá cap a una de les galeríes.

Guillermet se va carregá la pala al muscle y lo va seguí. Estáe mes ñirviós ara que Tomasset no anáe en ell, y va pensá que ojalá l' hagueren enviat a llimpiá lo fem al corral, com al seu amic.

¿Qué faré yo, siñó Price?

¿A tú qué te pareix? Per a qué collons creus que t' hai donat esta pala?

Guillermet se va quedá de pedra al sentí com parláe aquell home, fen aná totes les paraules que estáen prohibides a casa seua. No teníe ni idea de lo que faríe en eixa pala, pero no va preguntá res mes.

Lo túnel teníe forma redona, y lo techo estáe apuntalat en reforsos curvats de acero. Una tubería de uns sing sentímetros de amplaria recorríe la part de dal, seguramén per a transportá l' aigua. Totes les nits, los aspersós regáen les galeríes per a tratá de reduí la polseguina, no sol per lo perill que suposáe per a la salut y los pulmons o lleus dels treballadós, si sol fore per aixó a Celtic Minerals no los importaríe, sino perque ere un perill de insendi. Lo sistema de aspersós no ere massa adecuat. Son pare de Guillermet habíe insistit en que fée falta una tubería de quinse sentímetros de diámetro, pero Perceval Jones s' habíe negat a invertí mes dinés.

Después de recorre casi mich kilómetro, van doblá cap a un ramal secundari que pujáe costa amún (y baixabe costa aball). Ere un passadís mes vell y menut, en bigues de fusta en ves de puntals de acero. 

Price teníe que acachá lo cap cada vegada que lo techo baixáe. 

Cada trenta metros passáen per les entrades dels puestos aon los mineros ya estáen traén carbó. 

Guillermet va escoltá un murmull cada vegada mes intens.

A la alcantarilla, va di Price.

¿Qué?, Guillermet va mirá an terra.

Una alcantarilla ere algo que formáe part dels pavimens de les siudats, y allí an terra no se veíe res mes que les víes del carril de ferro per les que rodáen les vagonetes.

¡A la alcantarilla! Va cridá Price.

Guillermet seguíe sense entendre qué teníe que fe, pero sen va doná cuenta de que lo túnel ben just ere uns sentímetros mes ample que los vagons, y que estos estáen a pun de emportássel per dabán y empastrál. 

Li va pareixe que Price se embutíe a un raconet per a amagás.

Guillermet va soltá la pala, se va girá y va arrencá a corre per aon habíen vingut. Va intentá tráureli ventaja al poni, pero lo animalet avansáe a una velossidat assombrosa. Entonses va vore un nincho a la paret de roca y va recordá que habíe vist esta classe de forigons cada vin metros mes o menos. Aixó debíe de sé lo que Price volíe di en alcantarilla, així que se va aviá a dins del nincho y lo tren li va passá pel costat a tota mecha.

Cuan ya habíe passat, Guillermet va eixí del forat en la respirassió mich tallada.

Price va fe vore que estáe enfadat, pero sonreíe.

Tindrás que está mes alerta la próxima vegada, o acabarás mort aquí baix, com ton germá.

Guillermet va descubrí que a la mayoría de los homens los agradáe ridiculisá y enfótressen de la ignoransia dels sagals mes joves, y va dessidí no fe lo mateix cuan fore gran.

Va agarrá la pala de enterra, estáe intacta.

Per sort per a tú, va di Price, si alguna vagoneta la haguere trencat, te tocaríe pagán una de nova.

Van seguí caminán y no van tardá en entrá a un filó agotat y desert. Ñabíe menos aigua an terra, tot cubert de una grossa capa de carbó en pols, polset de carbonilla. Van doblá unes cuantes vegades a dreta y esquerra, y Guillermet va pedre lo sentit de la orientassió. Van arribá a un puesto aon lo túnel estáe bloquejat per una vella vagoneta plena de brutissia, merda.

S' ha de llimpiá este puesto.

Ere la primera vegada que se molestáe en explicali algo, y Guillermet va tindre la sensassió de que li estáe mentín. 

La teua faena sirá ficá tota esta gorrinada a la vagoneta en la pala.

Guillermet va mirá al seu voltán. Lo polset medíe casi dos pams hasta aon se veíe pel cresol, y va suposá que aon no se veíe tamé estáe igual. Podríe passás una semana sansera traén pols sense que se notare cap diferensia. Ademés, ¿per a qué valdríe fe alló? Lo filó estáe agotat. 

Va optá per no preguntá, seguramén siríe una espessie de proba. 

Tornaré d' aquí un rato a vore com te va, va di Price, se va girá y va dixá sol a Guillermet.

Lo sagalet no se esperáe alló. Pensáe que treballaríe a la vora de mineros en experiensia y adependríe d' ells, pero sol podíe fe lo que li habíen manat.

Va desenganchá lo cresol del sinto y va buscá algún puesto per a colocál. No ñabíe cap repissa alta aon dixál, així que lo va dixá an terra, pero allí no li servíe de res, no s' hi veíe. Entonses sen va enrecordá dels claus que li habíe donat son pare. Conque servíen per an aixó… Sen va traure un de la burchaca, y fen aná la plancha de la pala, lo va enclavá a una de les travesses de fusta y va penjá lo cresol. Així estáe mol milló.

La vagoneta teníe la altura del pit de un home adult, pero a Guillermet li arribáe hasta los muscles, y en cuan se va ficá mans a l' obra va descubrí que la mitat del pols rellissáe de la pala antes de podél tirá per la barana del vagó. Va pensá en fe girá la plancha de la pala per a evitáu, pero al cap de uns minuts ya estáe amerat de suó, va descubrí per a qué valíe lo segón clau. Lo va enclavá a un atre travessé y va penjá la camisa y los pantalons.

Al cap de un rato va notá la sensassió de que ñabíe algú miranlo. Per la coeta del ull va vore una figura plantada com un estaquirot. 

Collons!, va soltá, y se va girá per a vórela de frente, ere Price.

Me s' ha olvidat examiná lo teu cresol, va di. Lo va despenjá y lo va toquiñejá. No té bona pinta, te dixaré la meua. Va penjá l' atre cresol y va desapareixe.

Aquell tiparraco li ficáe los pels de punta, pero al menos pareixíe velá per la seguridat de Guillermet.

Lo sagal va torná a la faena y al poc rato li van escomensá a fe mal les garres y los brassos. Estáe acostumat a fe aná la pala, teníen un gorrino detrás de casa y una vegada a la semana se encarregáe de llimpiá la soll. Per an aixó sol tardáe un cuart d' hora. ¿Podríe aguantá així tot lo día?

Davall de la capa de pols, lo sol ere de roca y argila. Al cap de un rato ya habíe despejat un área de poc menos de mich metro cuadrat, la amplada del túnel. Los escombros ben just cubríen lo sol de la vagoneta, pero ell ya estáe baldat. 

Va intentá espentá la vagoneta cap abán per a no tindre que caminá tan tros en la pala plena, pero les rodes pareixíen soldades per está tan tems parada.

No teníe rellonge, y ere difíssil calculá cuan tems habíe passat. Va escomensá a treballá mes desplai, tratán de aforrá energíes.

Y en aquell momén, lo cresol se va apagá.

Al prinsipi, la flama va parpadejá, y Guillermet va mirá en ansiedat lo cresol que penjáe del clau o tacha grossa, pero sabíe que la flama se allargaríe si ñabíe grisú. No estáe passán aixó, aixina que va respirá aliviat, pero acte seguit, la flama se va extinguí del tot.

May habíe vist tanta escurina. No veíe res, absolutamén res de res. Ni se podíen atiná zones mes clares, o diferens tonos de negre. Va alsá la pala hasta ficala a la altura de la seua cara y la va aguantá a dos dits del nas, pero encara així, continuáe sense vórela. Així deuríe sentís un siego.

Se va quedá coto. ¿Qué faríe ara? Se suposáe que teníe que portá lo cresol a un pun de ensesa, pero ni en tots los cresols de minero del món siríe capás de trobá lo camí de tornada pels tunels. Rodejat de aquella oscurina, podíe passás hores vagán per les galeríes. No teníe ni idea de cuans kilómetros teníen los filons abandonats, y no volíe que los homens tingueren que enviá una partida de búsqueda per a trobál. 

Se quedaríe allí, mol cotet, esperán a Price. L' ajudán habíe dit que tornaríe en un rato. Alló podíe significá igual uns minuts com una hora o mes, y sospecháe que siríe mes tart que pronte. Segú que Price u habíe fet aposta. Un cresol de seguridat no se apagáe així com així, y ademés allí dins bufáe mol poquet aire. Price s' habíe emportat lo cresol de Guillermet y lay habíe cambiat per un atre en poc oli.

Va sentí autocompassió y les llágrimes li van inundá los ulls. ¿Qué habíe fet ell per a mereixe alló? Después va recobrá la serenidat. Ere un atra proba, com la de la gabia. Be, pos los demostraríe a tots lo du que ere. 

Va dessidí que lo milló siríe continuá treballán, encara que fore a fosques. Movense per primera vegada desde que s' habíe apagat la flama, va apoyá la pala an terra y la va fe rellissá cap abán, probán de agarrá algo de carbonilla. Cuan la va eixecá va suposá, pel pes, que la habíe omplit prou. Se va girá, va fotre dos galarchades, va eixecá la pala intentán buidala a la vagoneta, pero va fallá en lo cálcul de l' altura. La pala va topetá en lo canto del vagó y va caure an terra la cárrega. 

Tornaríe a probá. Va repetí los mateixos passos y esta vegada va eixecá la pala mes alt. Cuan la habíe buidat, la va dixá caure y va notá que lo mánec tocáe la barana del vagó. Així estáe milló. Va escomensá a contá en veu alta les passes que fée y va continuá l' estall.

La faena se fée mes automática y lo seu servell teníe tems de divagá, cosa que no ere massa bona. Se preguntáe hasta aon arribáe lo túnel de dabán, y si portáe mol fora de servissi. Pensáe en la terra que ñabíe damún del seu cap, casi un kilómetro, y en lo pes que aguantáen aquells puntals de fusta. Sen va enrecordá de son germá, Wesley, y dels atres homens que habíen mort an aquella mina. Pero los seus espíritus no estáen allí, per supost. Wesley estáe en Jessús, los atres tamé deuríen estay, a no sé que hagueren anat a pará a un atre puesto…

De repén, va sentí po y va dessidí que no ere bona idea pensá en ánimes, escomensáe a tindre gana. ¿Ere ya hora de pegá un mos? No teníe ni idea, pero va pensá que minjaríe igualmén. Va refé lo camí hasta aon teníe penjada la roba, a paupontes, va trobá la botella y la caixa de llanda.

Se va assentá apoyán la esquena a la fusta, y va beure un bon glop de té fresquet y dolset. Cuan se estáe minján lo pa untat en sagí, va sentí un sorollet. Esperáe que foren les botes de Price, pero ere inútil engañás, sabíe quí fée aquell soroll, aquells crits, les rates.

No 'l assustáen. Ñabíen muns de rates a les sanjes dels carrés de Aberowen, pero a la escurina, aquells bichos pareixíen mes valens, y al cap de un momén ya li corríen entre les garres despullades. Si haguere portat los pantalons haguere sigut pijó, pujaríen pels camals. Va agarrá lo minjá en la ma zurda, en la dreta va agarrá la pala y va pegá cops an terra. No les va assustá gens, li enclaváen les ungles als peus y cames, y una li va probá de pujá pel bras. Habíen aulorat lo minjá. Van aumentá los chillits, y se va preguntá cuántes ne ñauríen. 

Se va eixecá y se va embutí depressa a la boca lo radé corrusco de pa. 

Va beure una mica mes de té y se va minjá lo pastel a tota pressa.

Les rates van adiviná que ya no quedáe res aon pegá quixalada y sen van aná poc a poc.

Noves energíes per a continuá navegán, encara que li fée mol mal la esquena, un doló punchán. Va continuá trafegán mes desplai, parán assobín a descansá. Per a animás se díe an ell mateix que deuríe sé mes tart de lo que creíe, igual hasta ya ere michdía. Algú aniríe a per nell al final del turno, lo cresolé sempre comprobáe los números, així que sabríe si algún home encara no habíe tornat. Oh, pero Price se habíe emportat lo seu cresol y lay habíe cambiat. ¿Es que acás pensáe dixál allí tota la nit? 

Aixó no podíe sé. Son pare pujaríe per les parets y remouríe sel y terra hasta trobál. Los jefes teníen temó de son pare, tart o pronte sense duda algú aniríe a buscál. Pero cuan va torná a notá los retortigons de la fam, se va dona cuenta de que habíen passat moltes hores. Va escomensá a assustás de verdat y esta vegada li ere impossible traures la temó de damún. La escurina lo ficáe mol ñirviós. Hauríe pugut soportá la espera si puguere vore, pero en aquelles tiniebles li pareixíe que perdíe l' oremus. No teníe sentit de la orientassió. Antes li preocupáe ficás a gañolá com un chiquet, pero ara li estáe costán mol reprimí los brams.

Entonses se va enrecordá de les paraules de sa mare: No te olvidos de que Jessús está sempre en tú, inclús a baix a la mina. Cuan lay va di pensáe que sol u fée per a que se portare be, pero en aquell momén va compendre que sa mare habíe volgut di algo mes. Per supost que Jessús estáe en ell, estáe a tot arreu. La escurina no importáe, ni lo pas del tems, Guillermet teníe an algú a la voreta que lo cuidáe y lo protegíe. 

Per a recordál mes intensamen, va cantá un himno. No li agradáe la seua veu, que ere encara massa aguda, pero no ñabíe ningú allí per a escoltál, així que se va ficá a cantá a ple pulmó. Cuan va cantá totes les estrofes y la temó tornáe, se va imaginá a Jessús dabán de ell, detrás de la vagoneta, miranlo fíxamen, en un gesto de profunda compassió a la seua cara en barba de hipster.

Cantán un atre himno, va moure la pala y camináe al compás de la música. La mayoría de himnos teníen ritmo. De cuan en cuan li tornáe la temó de que s' hagueren olvidat de ell, de que haguere acabat lo turno y estiguere sol allí baix, y entonses tornáe a imaginás la figura vestida en una túnica llarga que lo acompañabe a la foscó. 

Se sabíe moltissims himnos. Portáe acudín al templo de la iglesia de Bethesda tres vegades tots los domenges, desde que ere prou gran com per a estás sentadet sense fe soroll. Los llibres de himnos eren mol cars y no tota la congregassió sabíe lligí, per lo que tot lo món se adepreníe la lletra de memoria.

Cuan habíe cantat dotse himnos, va calculá que habíe passat un hora. Alló segú que ere lo final del turno, ¿no? Pero va seguí cantánne dotse mes. Después ya li va sé difíssil seguí la cuenta. Va cantá los himnos favoritos dos vegades y va seguí treballán, cada vegada mes desplai. 

Estáe cantán la tumba lo va tancá a crit pelat cuan va vore llum. La faena se habíe fet tan automática que ni se va aturá, sino que va fotre un atra palada y la va portá a la vagoneta, sense dixá de cantá, hasta que la llum se va fe mes intensa. Se va apoyá a la pala. Rhys Price estáe miranlo, en lo cresol penjat del sinto, en una expressió rara a la cara entre les sombres.

Guillermet no va volé exteriorisá lo seu alivio, no pensáe donali a Price lo gust de vore com se habíe sentit. Se va ficá la camisa y los pantalons, va despenjá lo cresol apagat del clau y sel va enganchá al sinturó. 

¿Qué li ha passat al teu cresol?, va preguntá Price.

Ya sap lo que li ha passat, va contestá Guillermet, en un tono de veu que va soná assombrosamén adulto.

Price li va doná la esquena y va tirá pel túnel. 

Guillermet va mirá cap a la vagoneta. Encara estáe la cara barbuda del home vestit en túnica de coló cla, pero la figura se va desfé com un fantasma.

Grássies, va di Guillermet al túnel forro.

Mentres seguíe a Price, les cames li féen tan mal que pensáe que li fallaríen y que cauríe de un momén al atre, pero no li importáe. Pronte estaríe a casa y podríe tombás a descansá.

Van arribá al fondo del pou vertical y se van embutí a la gabia en un grupo de mineros en la cara negra com un teó. Tomasset no estáe allí, pero Hewitt lo sebós sí. Mentres aguardáen la señal de dal, Guillermet sen va doná cuenta de que tots lo miráen de reull, en sonrissetes. 

Dismos, ¿cóm t' ha anat lo primé día, Guillermet Doble?

Be, grássies, va contestá.

La expressió de Hewitt ere rencorosa, sense duda recordáe que Guillermet lo habíe cridat tros de saboc. ¿No has tingut ningún problema? Va preguntá.

Guillermet su va pensá antes de contestá. Saltáe a la vista que sabíen algo, pero volíe que veigueren que no habíe sucumbit a la temó.

Me s' ha apagat lo cresol, va di, en prou faena per a que no li tremolare la veu. Va mirá a Price, pero va dessidí que ere mes propi de un home fet y dret no acusál. M' ha costat mol treballá així, a escurines, paleján tot lo día. S' habíe quedat bastán curt en aquella explicassió, perque podíen pensá que en realidat no ñabíe per a tan, pero aixó ere milló que reconeixe tota la temó que habíe passat.

Entonses va parlá un dels homens grans. Ere John Jones lo de la tenda, a qui díen aixina perque la seua dona portáe una tendeta a la part de detrás de casa.

¿Tot lo día? Va preguntá.

Sí, va contestá Guillermet.

John Jones va mirá a Price y va di: Condenat fill de puta, se suposáe que sol teníe que durá un hora.

Les sospeches de Guillermet se van confirmá. Tots estáen al tanto de lo que habíe passat, y per lo vist, u féen a tots los nous, pero Price habíe sigut mes du en ell que de costum.

Hewitt lo sebós sonreíe de orella a orella.

¿Y no teníes temó, Guillermet, tú sol allí baix, a la escurina?

Lo sagal va pensá antes de contestá. Tots estáen miranlo, esperán sentí lo que anáe a di, ya sense cap rastre de les sonrissetes, y tots pareixíen una mica avergoñits. Va dessidí di la verdat.

Hay passat temó, sí, pero no estaba sol.

Hewitt se va quedá en la boca uberta. ¿Que no estáes sol?

No, claro que no, va di Guillermet, Jessús estáe en mí.

Hewitt va petá a carcañades, pero va sé lo únic. La seua rissa va retumbá al silensio y va callá de repén.

Lo silensio va durá uns minuts. Después se va sentí un soroll metálic, seguit de un tremoló y una sacsada y la gabia va empendre la pujada.

Harry se va doná mija volta.

A partí de entonses, van escomensá a dili Guillermet de Jessús.






Primera part.

Lo sel amenassadó.

Giné de 1914.

Lo comte Fitzherbert, de vintivuit añs de edat, conegut per la Familia y amics com Fitz, ere lo noveno home mes ric de tota Gran Bretaña. 

No habíe fet res per a guañá los seus ingresos, sensillamén, habíe heredat mils de hectaries de terra a Gales y Yorkshire. Les granjes no produíen massa benefissis, pero deball d' elles ñabíen grans cantidats de carbó, y son yayo de Fitz s' habíe fet inmensamén ric en les consessions de la explotassió del mineral. 

Estáe cla que ere la voluntat de Deu que los Fitzherbert gobernaren als seus semellans y que vixqueren de manera acorde a la seua condissió, pero Fitz pensáe que no habíe fet res que justificare la fe que Deu habíe depositat en ell. 

Son pare, lo anterió comte, habíe sigut un cas diferén. Ofissial de la Armada, almirán después del bombardeo de Alejandría al 1882, se habíe convertit en embaixadó británic a San Petersburgo y, finalmén, habíe sigut ministre al gabinet de Lord Salisbury. Los conservadós van pedre les elecsions generals de 1906 y son pare de Fitz va morí escasses semanes mes tart, una mort pressipitada, de aixó Fitz estáe segú, per lo fet de vore a liberals irresponsables com David Lloyd George y Winston Churchill fes cárrec del gobern de sa majestat.

Fitz va ocupá lo seu escañ a la Cámara de los Lores, la cámara legislativa superió del Parlamén Británic, com par conservadó. Parláe un fransés mol correcte y se defeníe en russo, y lo seu somni ere convertís en jefe del Foreign Office. Per desgrassia, los liberals no dixáen de guañá les elecsions continuamén, aixina que encara no habíe tingut la ocassió de sé Ministre de gobern.

La seua carrera militar habíe sigut tamé fluixa. Habíe estat a la academia de entrenamén de ofissials del ejérsit de Sandhurst, y va passá tres añs al regimén de Fussilés Galesos per a convertís en capitá. Después de casás va abandoná la carrera militar, y va passá a sé coronel honorífic de los Territorials de Gales del Sur. Lamentablemén, los coronels honorifics may guañáen medalles. 

Sin embargo, ñabíe algo de lo que sí se sentíe orgullós, pensáe mentres la locomotora de vapor avansáe per les valls del sur del país de Gales. Dos semanes mes tart, lo rey en persona passaríe uns díes a la casa de campo de Fitz. Lo rey George V, y son pare de Fitz habíen sigut compañs a la Armada cuan eren joves. Fée poc, lo rey habíe dit que volíe sabé qué pensáen los seus subdits mes joves, y Fitz habíe organisat una discreta velada a casa per a que sa majestat coneguere an alguns dels mes brillans de la seua generassió. An aquells momens, Fitz y la seua dona, Bea, anáen de camí a la mansió per a acabá de preparáu tot per a la visita del monarca.

Fitz ere mol tradissional, no ñabíe res a la historia de la humanidat capás de rivalisá en la estabilidat que proporsionáe l' orde estableixcut, bassat en los cuatre estamens de la sossiedat: monarquía, aristocrassia, comersians, llauradós. Al mirá per la finestreta del tren veíe que la sombra de una seria amenassa penjabe sobre les costums tradissionals de la sossiedat británica, una amenassa mes gran que consevol de les que habíen amenassat en los cuatressens añs anteriós. Cubrín per complet los talussos dels montes, allacuanta tan verts, estenense com una plaga de taques grises a les fulles dels rododendros, eixíen les cases dels mineros de carbó. An aquelles mugrientes cases se parláe de republicanisme, de ateísme y de revolussió. Sol habíe passat un siglo mes o manco desde que habíen portat a la noblesa fransesa en carretons hasta la guillotina, y lo mateix passaríe allí si algún de aquells mineros musculosos en la cara mascarada lográen ixissen en la seua.

Fitz estaríe encantat de renunsiá a los benefissis del carbó si Gran Bretaña tornare a la sensillés d' atres tems. La familia real ere un poderós instrumén contra la insurrecsió. 

La visita del monarca lo fée sentís orgullós pero tamé lo ficáe ñirviós, pos ñabíen moltes coses que podíen ixí mal. En la realesa, consevol descuido podíe sé una señal de negligensia, y per tan, una falta de respecte. Hasta lo radé detall del cap de semana siríe comentat pel servissi dels visitans a uns atres criats, per lo que totes les dames de la sossiedat de Londres acabaríen sabén si durán la seua estansia a Ty Gwyn al rey li habíen donat un cuixí massa du, una pataca podrida o la botella de champañ equivocada. Lo Rolls-Royce Silver Ghost de Fitz estáe esperanlos a la estassió de tren de Aberowen. Se va assentá a la vora de Bea y lo chófer los va conduí un kilómetro y mich cap a Ty Gwyn, la casa de campo.

Estáe plovén, un' aigüeta fina pero constán, com ere habitual a Gales.

Ty Gwyn signifique casa blanca en galés, pero lo nom habíe acabat sen una mica irónic perque, com tot lo demés an aquell racó de món, lo edifissi estáe cubert per una capa de pols de carbó, y los blocs de pedra que a datres tems habíen sigut de un blang inmaculat, eren de coló gris fosc que embrutáe les faldes de les siñores que rossáen les parets sense volé.

Ere un edifissi magnífc que omplíe a Fitz de orgull a medida que lo Rolls avansáe pel camí de entrada a la casa. La mansió privada mes gran de tot Gales, teníe mes de dossentes habitassions. Una vegada, de menut, ell y san germana, Maud, habíen contat les finestres hasta sumá 523. 

La habíe construít son yayo, y al disseñ de les tres plantes se apressiáe una gran armonía. Los finestrals de la planta noble eren alts y dixáen passá molta llum als salons majestuosos. A la planta de dal ñabíen moltes habitassions de invitats, y a la esgorfa estáen los dormitoris del servissi, menuts.

Les vin hectaries de jardins eren la debilidat de Fitz, ell mateix se encarregáe de supervisá la faena dels jardinés, prenén dessisions sobre lo planté, la poda y aon aniríe cada abre o plansó. 

Una casa digna de la visita de un monarca, va comenta cuan lo vehícul se va aturá al pórtic. 

Bea no va di res, los viaches la ficáen de mal toc.

Al baixá del coche, Gelert, lo gos de montaña dels Pirineus, va acudí, un animal gran com un onso que li va llepá la ma y después va escomensá a corre alegremén al voltán del pati per a selebrá que lo seu amo habíe arribat.

Una vegada al vestíbul, Fitz se va traure la roba de viache y se va ficá un traje de tweed marrón cla. Va aná a la cámara de Bea.

La sirvienta russa, Nina, estáe traénli les agulles de cap del sombrero que Bea portáe pal viache. Fitz va vore la cara de Bea reflejada al espill y se li va asselerá lo cor. Va retrossedí cuatre añs atrás, hasta lo salón de ball de San Petersburgo aon habíe vist per primera vegada aquella cara tan hermosa, rodejada de tirabussons rubios impossibles de dominá. Aquell día, igual que an eixe momén, Bea estáe enfurruñada y aixó l' atraíe mol. Entonses no li va costá gens dessidí que ere ella, entre totes les dones, a la que volíe convertí en la seua dona.

Nina ere una dona de mijana edat, y en aquells momens li tremoláe lo pols. Bea ficáe ñirvioses a les sirvientes mol assobín. Mentres Fitz la miráe, una de les agulles de cap se li va enclavá a la testa y Bea va cridá. Nina se va ficá blanca.

¡U séntigo mol, altesa! Se va disculpá en russo.

Bea va agarrá una agulla de cap del tocadó. ¡A vore si te agrade! 

Va chillá, y la hi va enclavá al bras.

Nina se va ficá a plorá y va eixí corrén de la cámara.

Dixa que t' ajuda, va di Fitz, pero ella estáe abalotada.

U faré yo sola.

Fitz va aná cap a la finestra. Abaix ñabíe un ejérsit de jardinés podán los setos, tallán lo césped y rascleján la gravilla. Ñabíen alguns arbustos en flo, viburnos de hivern, jasmins grocs, hamamelis y maresselva. Al atre costat del jardí se veíe la falda de la montaña.

Teníe que tindre passiensia en Bea y no olvidá que ere extranjera, que estáe aislada a un país extrañ, lluñ de la seua familia y de tot alló que li proporsionáe seguridat. Habíe sigut fássil los primés mesos de matrimoni, cuan ell encara estáe embriagat per la bellesa física, per la seua auló y lo tacte de la seua suaveta pell. Ara li costáe sert esfors.

¿Per qué no descanses? Va sugerí. Yo aniré a parlá en Peel y la siñora Jevons y voré com van los preparatius. Peel ere lo mayordomo y la siñora Jevons la ama de les claus.

En teoría ere Bea la encarregada de organisá al personal, pero Fitz estáe una mica ñirviós per la visita del rey y volíe partissipá mes activamén als plans.

Ya te informaré mes tart, cuan haygues descansat. Va traure la sigarrera. 

No fumos aquí dins, li va renegá ella.

Escolta, no te comportarás així dabán del rey y la reina, ¿verdat? 

Me referixco a lo de maltratá al servissi. 

Yo no la hay maltratat, li hay enclavat una agulla de cap per a que adeprengue.

Los russos féen esta classe de coses. Cuan son pare de Fitz se va queixá de la desidia del servissi de la embajada británica a San Petersburgo, los seus amics russos li van di que ere perque no los surráe prou.

Siríe una mica embarassós per al rey tindre que pressensiá algo així. Com ya t' hay dit atres vegades, aixó no se fa a Inglaterra.

Cuan era chiqueta, me van obligá a vore com penjáen a tres llauradós. 

A ma mare no li agradáe la idea, pero mon yayo va insistí. Me va di: Aixina adependrás a castigá als teus criats. Si no los fuetejes o los pegues per faltes menudes, com habé tingut algún descuido sense importansia o per sé dropos, ganduls, al final acabarán fenne de mes grosses y acabarán al patíbul. Ell me va enseñá que la indulgensia en les classes inferiós, a la llarga, es mes cruel.

Fitz escomensabe a pedre la passiensia en la seua dona. Bea recordáe una infansia rodejada de lujo y riquesa inmensa, en una legión de sirviens fiels y obediens y un clapé de llauradós felisos. Si son yayo, un home implacable y extremadamén competén, no haguere mort, potsé aquella vida haguere continuat sén així. Sin embargo, son pare de Bea, un trascoladó empedernit y son germá, un saboc, que veníe la fusta sense replantá lo monte, habíen conseguit dilapidá la totalidat de la fortuna familiá.

Los tems han cambiat, li va explicá Fitz, te estic demanán, milló dit, te mano que no me faigues quedá mal dabán del meu rey. Espero habém expresat en sufissién claridat. Y dit aixó, va eixí y va tancá la porta.

Va arreá pel pasillo ample, enfurruñat y una mica tristón. Poc después de casás, aquella classe de rifirrafes lo dixáen abatut, pero últimamen se estáe acostumán. ¿Passaríe lo mateix a tots los matrimonis? No u sabíe. 

Un lacayo de gran estatura que estáe pulín lo pom de una porta se va eixecá, se va colocá en la esquena contra la paret y va baixá la mirada, tal com los miembros del personal de servissi teníen instrucsions de fe cuan lo comte desfiláe dabán d' ells. An algunes mansions, lo servissi teníe que colocás de cara a la paret, pero aixó a Fitz li pareixíe massa feudal. Lo comte va reconeixe al home, pos lo habíe vist jugán un partit de críquet entre lo personal y los mineros de Aberowen. Ere mol bo en lo bate.

Morrisson, va di Fitz, que va recordá lo seu nom, dislos a Peel y a la siñora Jevons que acudixquen a la biblioteca. 

Enseguida, milord.

Fitz va baixá la majestuosa escalinata. S' habíe casat en Bea perque esta lo habíe encandilat, pero tamé per una raó mes poderosa, ensomiáe en la idea de fundá una dinastía anglorrussa y que lo seu domini se escampare hasta los radés confins de la terra, tal com los Habsburgo habíen gobernat diferentes parts de Europa durán siglos.

Sin embargo, per an aixó nessessitáe un heréu, y lo mal humor de Bea significáe que aquella nit no li dixaríe entrá al dormitori.

Podíe insistí, pero normalmén no ressultáe massa satisfactori. Habíen passat ya dos semanes desde la radera vegada que habíe rascat, no volíe una dona que estiguere sempre disposada a fe aquelles coses, siríe una vulgaridat, pero per un' atra part, quinse díes eren massa tems.

San germana, Maud, seguíe soltera als vintitrés añs, y per a colmo siríe capás de educá a consevol fill seu per a que siguere un sossialista rabiós que no se pensaríe malgastá la fortuna familiá imprimín panfletos revolussionaris. 

Ell portáe casat tres añs y escomensáe a preocupás. Bea sol s' habíe quedat preñada una vegada, l' añ anterió, pero va pedre lo chiquet als tres mesos. Va passá just después de una riña entre los dos. Fitz habíe canselat un viache planejat a San Petersburgo y Bea se va alterá mol, va comensá a plorá y a cridá que volíe anassen cap a casa. Fitz se va plantá y se va negá. Un home no podíe dixá que la dona li manare. Pero entonses, cuan ella va abortá, la culpabilidat lo va convense de que habíe sigut culpa seua. Si ella se tornáe a queda embarassada, se va jurá que no faríe res que puguere malmetre lo naiximén de son fill.

Lo comte va entrá a la biblioteca y se va assentá al escritori en incrustassions de cuero per a confecsioná una lista. Al cap de un parell de minuts, Peel va apareixe acompañat de una donsella. Lo mayordomo ere lo fill menut de un granjero, teníe la cara plena de peques y lo pel roch. Evocáe sert aire a cam y aire libre, pero portáe tota la vida treballán a Ty Gwyn.

La siñora Jevons está dolenta, milord, la pancha.

Afórram los detalls. Fitz va mirá a la donsella, una jove guapa de uns vin añs, la seua cara li ressultáe algo familiá. ¿Esta quí es?

Ella va contestá:

Ethel Williams, milord. Soc la ajudán de la siñora Jevons. Parláe en lo acento cantarín de les valls de Gales del Sur.

Bueno, Williams, lo sert es que pareixes mol jove per a assumí la faena de un ama de les claus.

La siñora Jevons va di que seguramén manaríe cridá a la ama de les claus de Mayfair, pero espere que mentrestán yo conseguixca satisfé les seues nessessidats. 

¿Auncás va vore picardía als ulls de ella cuan va parlá de satisfé les seues nessessidats? Encara que parláe formalmén, teníe aspecte de descarada.

Mol be, va di Fitz.

Williams portáe una llibreta grossa a una ma y dos llápissos al atra.

¿Per qué portes dos llapisseres?

Per si sen chafe una. Va contestá, y va sonriure.

Les sirvientes no teníen que sonriure al comte, pero Fitz no va pugué evitá tornali la sonrissa.

Be, disme, qué has anotat an eixe cuadern.

Tres coses. Invitats, personal, provissions.

Mol be.

Per la carta que va enviá lo siñó ting entés que ñaurán vin invitats. 

La mayoría de ells vindrán acompañats de un o dos assistens personals, ficarem dos de mija, així sirán coranta persones mes en cuan al alojamén del servissi. Tots arribarán lo dissapte y sen anirán lo dilluns.

Correcte. Obviamén, los reys dormirán a les Habitassions Egipsies. 

Fitz va assentí. Aquelles eren les dependensies privades mes espassioses. Lo papé pintat de les parets teníe motius ornamentals de los templos egipcios.

La siñora Jevons ha sugerit quines atres dependensies ham de acondissioná y les hay anotat aquí.

A vore, enséñam aixó.

La chica va rodejá lo escritori y va colocá la llibreta uberta dabán del comte. Los sirviens domestics teníen que rentás una vegada a la semana, així que no fée pudó com atres miembros de la classe treballadora. De fet, lo seu cos calén despreníe una fragansia floral. Potsé habíe robat lo sabó aromátic de Bea. Va lligí la lista que li habíe enseñat.

Mol be. La prinsesa se encarregará de assigná los invitats a les diferentes habitassions. Potsé que tingue idees mol concretes. Williams va passá la página. Esta es una llista del personal adissional que mos fará falta:

Sis chiques a la cuina, per a rentá les verdures, hortalissia, y fregá los cacharros.

Dos homens en les mans llimpies per a serví la taula.

Tres donselles mes y tres mossos per a llimpiá botes y ensendre les veles.

¿Y saps aón podem proví tota esta gen?

Uy sí, milord, ting una lista de gen del poble que ya han treballat aquí antes, y si no ne ña prou en ells, los podem demaná que mos recomanon a datres.

Res de sossialistes, sobre tot, intentaríen parlali al rey de les perversidats del capitalisme, en los galesos may se sap. 

Per supost, siñó.

¿Qué tal les provissions?

Aixó es lo que nessessitam, basánmos en datres banquets o fartaneres que s' han fet a la casa.

Fitz va examiná la llista:

Sen barres de pa, vin dotsenes d' ous, coranta litros de nata, corantassing kilos de cansalada The Tour, tressens kilos de pataques…

¿No hauríem de dixá aixó hasta que la prinsesa haygue dessidit los menús?

Es que se té que portá tot de Cardiff, les tendes de Aberowen no poden suministrá pedidos tan grans, y hasta als proveedós de Cardiff ña que encomanals en tems, per a asseguramos de que tinguen cantidat sufissién lo día en cuestió. 

La sagala teníe raó. Lo comte se va alegrá de que estiguere a cárrec de la organissasió, teníe la capassidat de prevore les coses, de vóreles vindre. 

No me aniríe mal tindre a una chica com tú al meu regimén.

No puc vindre vestida de coló caqui, no me sente be en esta pell tan clara, va contestá en descaro.

Lo mayordomo pareixíe escandalisat.

¡Williams, compórtat, pocavergoña!

Li demano perdó, siñó Peel.

Fitz sen va doná cuenta de que habíe sigut culpa seua, per dirigís a la chica en aquella familiaridat. No li desagradáe lo desparpajo de la sagala, li agradáe y tot.

A la cuinera se li han ocurrit algunes idees per als menús, milord, va di Peel, que li va atansá una fulla de papé bruta y emborronada en lletra infantil, de la cuinera.

Es una mica pronte per al ternasco lechal, pero mos poden enviá una gran variedat de peix fresc desde Cardiff, en blocs de gel.

Tot aixó se pareix mol a lo que vam oferí a la cassera de novembre, va di Fitz, encara que milló no fe experimentos en coses noves an esta ocassió, farem plats que ya haygam probat antes. 

Exacte, milord.

Y ara, los vins, anem a la bodega.

Peel pareixíe sorprés, lo comte no solíe baixá al sótano.

Williams, vine tamé, aixina pendrás notes.

Lo mayordomo va aguantá la porta y Fitz va eixí de la biblioteca y va baixá per la escala de detrás. La cuina y la sala del servissi estáen a un semi sótano. Allí abaix, la etiqueta funsionáe de una manera diferén, y les sirvientes y los mossos se inclináen o féen una reverensia cuan passáe ell.

La bodega estáe a un sótano. Peel va obrí la porta.

En permís, yo aniré dabán. Peel va ensendre una vela en un misto y va baixá los grasons. Al arribá a baix, va ensendre una vela mes gran.

Fitz teníe una bodega mes be modesta, unes dotse mil botelles, la mayoría eren herensia de son pare y son yayo. Lo champagne, Oporto y vi blang del Rhein eren les begudes predominans, en cantidats mes menudes de clarete y Borgoña blang. Fitz no ere cap sommeiller ni coneixedó de vins, pero sentíe espessial debilidat per la bodega perque li recordáe a son pare. Una bodega de vi requerix de capassidat de previsió y bon gust, solíe di son pare. Estes son les virtuts que conformen la grandesa de Gran Bretaña.

Fitz volíe serví lo milló al soberano, pero per an aixó fée falta criteri. 

Lo champagne siríe Perrier-Jouët, lo mes car, ¿pero de quina añada? 

Un champagne madú, de vin o trenta añs, teníe menos bombolles y mes gust, pero les cullites joves teníen algo espessial, algo chispeján delissiós.

Va triá una botella al azar. Estáe polsosa, roñosa y plena de taragañes. Va agarrá lo mocadó de fil de la burchaca de la jaqueta y va llimpiá la etiqueta. Encara no podíe vore la fecha per la poca llum de les veles. Li va arrimá la botella a Peel, que s' habíe ficat unes ulleres. 

1857, va di lo mayordomo.

Deu san, men enrecordo de esta botella, va sé la primera cullita que vach probá a la meua vida, y seguramén la milló.

De pronte va recordá la presensia de la donsella, que habíe inclinat lo cos cap an ell y estáe examinán la botella que ere mol mes vella que ella. La proximidat del cos de la jove lo va dixá sense alé.

Peel va di que la cullita del 1857 ya habíe dixat atrás lo seu milló momén, milló siríe la del 1892.

Fitz va mirá un atra botella, no vech res en esta llum, pórtam una lupa, Peel.

Peel va pujá los graons de pedra.

Fitz va mirá a Williams. Estáe a pun de fe una locura, pero no podíe aguantás.

Qué guapa eres, va di.

Grássies, milord.

Davall de la cofia, assomáen uns risos de pel oscur. Lo comte li va acarissiá lo pel, sabíe que algún día se arrepentiríe de alló.

¿Has sentit parlá de lo que los fransesos diuen droit de seigneur?

Soc galesa, no fransesa, en un movimén insolén de barbilla característic de ella.

Va moure la ma desde lo pel hasta la nuca y la va mirá als ulls. Ella li va aguantá la mirada. ¿Significáe alló que volíe que continuare o que estáe disposta a montali una escena humillán?

Lo comte va sentí un soroll de passes a les escales de la bodega, Peel ya estáe allí, se va apartá de la sirvienta.

Les risses de la jove van sorprendre a Fitz.

¡Tindríe que vores la cara de culpabilidat, siñó! Pareix vosté un sagal de escola.

Peel se va assomá entre la penumbra en una bandeja de plata a la que portáe una lupa en lo mánec de marfil.

Fitz va intentá recuperá l' alé. Va agarrá la lupa y va continuá inspecsionán les botelles de vi, parán cuenta de no entropessá en la mirada de Williams.

Deu meu, va pensá, quina sagala mes extraordinaria.





II


Ethel Williams se sentíe rebossán de alegría. Podíe enfrentás a consevol situassió, solussioná tots los problemes. Cuan se miráe al espill, veíe que li brilláe la pell y li sentelleáen los ulls. Lo domenge, después de la missa, son pare habíe fet algún comentari al respecte, en lo seu sarcasmo habitual.

¿Te vech mol contenta, es que t' has topetat en un sac de dinés?

Assobín se sorpreníe corrén, y no caminán, pels llargs passillos de Ty Gwyn, y tots los díes omplíe fulles y mes fulles del cuadern en listes de la compra, calendaris de treball, cuadrans del servissi, horaris, calculs, número de fundes de cuixins, jarrons, servilletes, veles, culleres, tenedós, gaviñets, etc…

Aquella ere la seua gran oportunidat. Encara que fore jove, estáe fen de ama de les claus per a una visita del rey en persona. La siñora Jevons no milloráe y no se eixecáe del llit, així que sobre Ethel recaíe tota la responsabilidat de amaní la mansió per a doná lo ressibimén que mereixíen rey y reina.

Sempre habíe estat segura de que ere capás de fe les coses milló que dingú y destacá, sempre y cuan li donaren la oportunidat, pero a la rígida jerarquía del servissi doméstic, ñabíen escasses oportunidats de demostrá que ere milló que los demés. Ara teníe que aprofitá la ocassió al máxim. Después de alló podríe sé que li assignaren a la siñora Jevons una faena en menos responsabilidat y que an ella la nombraren ama de les claus, en lo doble de jornal que cobráe ara, en un dormitori per an ella sola y la seua propia sala de está prop de les dependensies del servissi.

Pero encara no habíe arribat eixe momén. Ere evidén que lo comte estáe satisfet en ella, perque al final no habíe cridat a l' ama de claus de Londres, lo que Ethel interpretáe com un cumplit. Encara ñabíe tems de cometre algún descuido, un error fatal que podíe féu malbé tot: un plat del sopá brut, un desaigüe taponat, un ratolí mort a la bañera… 

Y entonses lo comte sí que se enfadaríe.

Lo matí del dissapte en que arribáen los reys, Ethel se va encarregá personalmén de supervisá totes y cada una de les cámares de invitats, per a assegurás de que les enchumeneres estáen enseses y que les banues estaben prou toves. A cada cuarto ñabíe al menos un jarrón en flos, portades aquell matí del invernadero. A cada escritori ñabíe papé de cartes en lo escut de Ty Gwyn, y habíen proveít toalles, sabó, aigua per al asseo personal. Al anterió comte no li agradáe la fontanería moderna, y Fitz encara no habíe manat que instalaren aigua corrén a les habitassions. Sol ñabíen tres vaters a una casa en sen dormitoris, féen falta bassins.

Tamé habíen colocat flos seques aromátiques a totes elles, fetes per la siñora Jevons segons la seua propia ressepta, per a eliminá la pudó, les aulós roínes, pudós.

Se esperáe que arribare la comitiva real per a l' hora del té. Lo comte acudiríe a ressibils a la estassió de tren de Aberowen, aon segú que s' hauríe aclaperat una gran patolea de gen, que esperaríe podé entrevore als soberanos, encara que no estáe prevista cap aparissió pública allí.

Fitz los portaríe a casa en lo seu Rolls-Royce, un automóvil gran y tancat. Lo ajuda de cámara del rey, sir Alan Tite, y lo demés séquito aniríen detrás, en lo bagache, en uns carros tirats per caballs. Dabán de la casa, un batalló de los Fussilés Galesos ya estáe formán als dos costats del camí de entrada per a actuá com guardia de honor.

La parella real apareixeríe públicamen dabán dels subdits lo dilluns pel matí. Planejáen fe un passeo per les aldees dels voltans, en un coche de caballs descubert y parás al ajuntamén de Aberowen per a reunís en lo alcalde y consejals antes de aná cap a la estassió. Los demés invitats arribaríen a michdía.

Los primés en arribá van sé los tíos de Fitz, lo duc y la duquesa de Sussex. Lo duc ere cusí germá del rey, y l' habíen invitat per a que se trobare a un ambién mes cómodo y familiá. A la duquesa li agradáe la política, a la seua casa de Londres selebráe una tertulia o charradeta aon anáen los miembros del gabinet del ministeri.

La duquesa li va di a Ethel que lo rey estáe obsessionat en los rellonges, que no li agradáe gens vore que a una casa marcaren hores diferentes. Ñabíen mes de un sentená per tota la casa. Ethel va demaná lo rellonge de la siñora Jevons y va aná per tota la casa ajustán l' hora.

Cuan va entrá al minjadó menut se va trobá en lo conde. Ell estáe de peu al finestral, estáe com enchisat. Ella se va pará a mirál un momén. Ere l' home mes guapo que habíe vist a la seua vida. La seua cara com la cals, iluminada per la tenue llum d' hivern, pareixíe está feta de mármol de Carrara o de alabastro. Teníe les barres o mandíbules cuadrades y lo nas griego. Teníe lo pel negre, los ulls verts, una combinassió poc frecuén. 

No portáe barba ni mostacho, tampoc patilles o pulseres. Una cara tan maja com aquella, ¿per a qué tapala en pel?

Ell la va sorprendre miranlo. Va di:

Acabo de sabé que al rey li agrade tindre una sistella en taronjes a la habitassió y no trobo una taronja en tota la condenada casa!

Ethel va arrugá lo fron. Cap tendero de Aberowen tindríe taronjes, pos los cliéns no su podíen permetre o permití. Passaríe lo mateix a tots los pobles de les valls de Gales del Sur.

Si puguera fe aná lo teléfono cridaría an alguna fruitería de Cardiff, podríe sé que tingueren taronjes an este tems del añ.

¿Pero cóm mos u farem per a que mo les envíon hasta aquí?

Los demanaré que ficon una sistella al tren. En una mica de sort les taronjes arribarán al mateix tems que lo rey.

Aixó es, va di Fitz, açó farem. La va mirá directamén, ¡eres assombrosa!, va cridá, no estic segú de habé conegut may a cap sagala com tú.

Ethel li va aguantá la mirada. Les dos semanes anteriós, ell s' habíe dirigit an ella en un to massa familiar, en serta intimidat, y aixó la habíe fet sentí rara, li habíe provocat una espessie de incómoda euforia, com si algo perillosamén emossionán estiguere a pun de passá. Ere com aquell momén dels cuentos de fades aon lo príncipe entre al castell encantat.

Unes rodes a fora van chirriá y van chafá l' enchís. Se va sentí una veu familiá.

¡Peel, cuán me alegro de vóret!

Fitz va mirá per la finestra y va fe momos.

¡Oh, no, es man germana!

Benvinguda a casa, lady Maud, va contestá Peel, no la esperabem.

Al comte se li va olvidá invitám, pero hay vingut de totes formes.

Ethel se va aguantá una sonrissa. Fitz adoráe a san germaneta, pero li ressultáe difíssil tratá en ella. Les seues opinions polítiques eren mol liberals, ere sufragista, militán activa del movimén que intentabe conseguí que les dones pugueren votá. A Ethel, Maud li pareixíe maravillosa, just la classe de dona independén que an ella li agradaríe sé. 

Fitz va eixí del minjadó y Ethel lo va seguí al salón, una estansia imponén decorada en estil gótic que tan los agradáe als victorians com son pare de Fitz: revestimens de fusta fosca, papé de paret pintat, cadires de fusta de roble treballades com si foren tronos medievals. Maud ya estáe entrán per la porta.

Fitz, cariño, ¿cóm estás?

Maud ere alta com son germá, y los dos se assemellaben mol, pero les facsions sinselades que féen que lo comte pareguere la estatua de un Deu no resultáen tan afavoridores per a una dona, per lo que Maud ere mes ben atractiva, en ves de verdaderamén guapa. Al contrari de la fama de anticuades de les feministes, la jove vestíe a la última moda, en una falda llarga de tubo, botins abotonats, un abrigo de coló blau marí en sinturó ample y puñs de botons, y un sombrero en una ploma enclavada a dabán com si fore una bandera de regimén.

La acompañabe tía Herm. Tía Hermia ere l' atra tía de Fitz. A diferensia de san germana, que s' habíe casat en un duc ric, Herm s' habíe casat en un baró despilfarradó que va morí jove; partín del no res, va alcansá les cotes mes altes de la miseria.

Deu añs abans, cuan van morí los pares de Fitz y Maud en un interval de pocs mesos, tía Herm sen va aná a viure en ells per a cuidá de Maud, que teníe tretse añs, y ara encara fée de siñora de compañía de la jove, sense tindre sobre ella cap autoridat.

¿Qué fas aquí? Va preguntá Fitz.

Ya te vach di que no li faríe cap grassia, va rossegá la tía Herm.

No podía faltá a la visita del rey, haguere sigut una falta de respecte.

No vull que li parlos al rey de los drets de les dones.

Ethel no creíe que lo comte tinguere raons per a preocupás. Encara que fore radical en les seues idees polítiques, sabíe com coquetejá en los homens mes poderosos, y podíe embutís a la burchaca inclús als amics mes conservadós de Fitz.

Hola Williams, ¿cóm estás? 

Benvinguda, siñoreta, ¿vol ocupá la suite Gardenia?

Sí, grássies, me encantes les vistes.

¿Voldrá amorsá mentres li preparo la habitassió?

Sí, per favor, me mórigo de gana.

Avui lo estem servín al estil club, siñora, pos los invitats están arribán a diferentes tongades.

Aquell día l' amorsá ere mes be modesto, sopa india en espessies, fiambre y peix fumat, trucha rellena o farsida, chulles de cordé, surtit de postres y formaches.

Van aná al minjadó prinsipal. Los cusins Von Ulrich ya estáen amorsán. Walter von Ulrich, lo mes jove, ere un home ben plantat y encantadó, y pareixíe entussiasmat de está a Ty Gwyn, mentres que Robert ere mes quisquillós. Habíe adressat lo cuadro del castell de Cardiff de la paret, habíe demanat mes cuixins y habíe descubert que lo seu tinté estáe sec, un descuido que va fe que Ethel se preguntare quins atres detalls habíe passat per alt.

Los dos se van eixecá cuan van entrá les dames. Maud va aná directamén cap a Walter y va cridá, estás exactamén igual que cuan teníes devuit añs! ¿T' en enrecordes de mí?

Pos claro, pero hay de di que tú sí que has cambiat desde que teníes tretse…

Se van doná la ma y después Maud li va doná dos bessitos a les galtes, com si foren parens. 

Estaba loca per tú an eixa edat, va confessá en sinseridat. 

Tú a mí tamé me teníes robat lo cor.

¡Pero si sempre te comportáes com si tinguera la peste!

Tenía que dissimulá los meus sentimens dabán de Fitz, que te protegíe com un mastín dels Pirineus.

Tía Herm va tussí, indicán aixina que desaprováe la esceneta.

Tía, te presento a Herr Walter von Ulrich, un antic compañ d' escola de Fitz que veníe aquí de vacassions. Ara traballe al cos diplomátic de la embaixada alemana a Londres.

Los presento a mon cusí, lo Graf Robert von Ulrich (Ethel sabíe que Graf ere comte), es agregat militar de la embaixada austríaca.

En realidat, eren cusins segons, li habíe explicat Peel a Ethel, confidensialmén. Los yayos dels dos eren germans, lo mes menut o cagarniu se va casá en una rica hereua alemana y va abandoná Viena per a aná a viure a Berlín, per naixó Walter ere alemán y Robert de austríaco. A Peel li agradáe dixá estes coses mol clares.

Tots se van assentá. Ethel va escorre la cadira de tía Herm.

¿Vol una mica de sopa de espessies, lady Hermia?

Sí, per favó, Williams.

Ethel li va fe una siñal a un lacayo y éste va aná a buscá la sopa, que estáe a un ressipién espessial per a que no se arrefredare. 

Walter va di: men enrecordo de lo mol que te agradáe la música, Maud, just estáem parlán del ballet russo, ¿qué opines de Diaguilev?

No ñabíen mols homens que li preguntaren a una dona qué opináe, aixó li agradabe a Maud. Mentres Ethel baixáe los escalons per a manáls a dos donselles que faigueren les habitassions, va pensá: este alemán es un encán. 


III.

La sala escultórica de la casa ere una antessala del minjadó, y los invitats solíen reunís allí antes de sopá o sená. Fitz no ere un gran interessat pel arte, aquelles pesses les habíe reunit son yayo, pero les escultures oferíen un tema per a charrá mentres se fée hora de sopá.

Fitz parláe en sa tía la duquesa y anáe mirán al voltán als homens vestits de rigurosa etiqueta y a les dones en vestits escotats y tiares. Lo protocolo exigíe que tots los invitats estigueren presens a la sala antes de que lo rey y la reina aparegueren. ¿Pero, aón estáe Maud? ¿Auncás estáe cavilánne alguna? No, allí estáe, en un traje de seda púrpura y los diamans de sa mare, parlán en Walter von Ulrich.

Fitz y Maud sempre habíen estat mol units. Lo pare habíe sigut un héroe distán, y sa mare la infelís seguidora del seu home. A la mort dels pares, los dos germans s' habíen unit encara mes, compartín lo doló. Entonses Fitz teníe devuit añs y habíe intentat protegí a san germaneta de aquell món implacable y cruel. Ella li habíe mostrat adorassió absoluta. En lo pas dels añs, al arribá a la edat adulta, Maud se habíe convertit en una jove independén, capás de pensá per nella mateixa, mentres que ell continuáe creén que, com a cap de familia, encara teníe alguna autoridat sobre ella. L' afecte habíe demostrat sé mes fort que les diferensies, de momén.

En aquells instans, Maud dirigíe la mirada de Walter cap a un cupido de bronse. Ella enteníe d' art. Fitz va resá per a que san germana se passare parlán tota la velada charrán sobre art y no enterbolire lo sopá en algún discurs sobre los drets de les dones.

Jorge V odiáe als liberals, ere un secret a veus. Per regla general, los monarques solíen sé conservadós, pero los acontessimens ressens habíen assentuat la manía del rey. Habíe pujat al trono en plena crissis política y s' habíe vist obligat per lo primé ministre liberal H .H. Asquith, en lo apoyo de la opinió pública, a retallá lo poder de la Cámara dels Lores. 

La ferida de aquella humillassió encara estáe uberta. Fitz, com par conservadó, habíe luchat en totes les forses contra la reforma, pero si Maud ne soltáe alguna eixa nit, lo rey no lo perdonaríe may.

Walter ere un diplomátic de rango mes baix, pero son pare ere un dels millós amics del Kaiser. Robert tamé teníe bons contactes, ere amic del archiduc Francisco Fernando, hereu al trono del imperi austrohúngaro. 

Un atre dels invitats que se movíe en sirculs selectes ere lo jove nortamericá, de gran estatura, que estáe parlán en la duquesa. Se díe Gus Dewar, y son pare, un senadó ere consellé personal del pressidén de Estats Units, Woodrow Wilson. Fitz va pensá que habíe fet be de reuní aquell grupo de jovens, la élite dirigén del futur.

Gus Dewar ere un jove simpátic pero una mica rarot. Sempre belcáe la esquena, com si vullguere sé mes baixet y no destacá tan. No pareixíe mol segú de sí mateix, pero ere cortés en tot lo món.

Lo poble de EEUU está mes preocupat per los problemes de la nassió que per la política exterió, li díe a la duquesa, pero lo pressidén Wilson es liberal, y com tal, es mes probable que simpatiso en democrassies com la de Fransa y Gran Bretaña que en les monarquíes autoritaries de Austria y Alemania.

En aquell momén, se van obrí les dos fulles de la porta, se va fe lo silensio a la habitassió, lo rey y la reina entráen a la sala. 

La prinsesa Bea va fe una reverensia, Fitz va incliná lo cap y tots los demés van seguí l' ejemple. A continuassió van passá uns minuts de incómodo silensio, pos no se podíe parlá hasta que la parella real haguere dit algo. Al final, lo rey se va dirigí a Bea:

Ya me vach alojá an esta casa fa vin añs, ¿u sabíe? Los demés se van relajá.

Lo rey ere un home elegán, va pensá Fitz mentres los cuatre parláen. Portáe la barba y lo bigot mol cuidats. Escomensáe a tindre canes al pel, pero encara ne teníe prou per a pentinássel en una raya tan recta com una regla. Lo traje de etiqueta li sentáe com un guán. A diferensia de son pare, Eduardo VII, no ere un gourmet. Se relajáe en afissions que requeríen pressisió, colecsioná sellos y apegáls meticulosamén al álbum, un passatems que provocáe les burles dels irrespetuosos intelectuals de Londres (alguns dels cuals eren: sir Arthur Quintane Fountain, Thommas Wood from Membrillus, Joachim Closedmount, Raymond Moore from Beautifulmount, Héctor Littlemoore, Charles Ray Badet, Marcel Rockcliff Bringuey, Emmanuel River, Louis Rage-Dell, Sylvia Fromisle, Francis Tafallet, Margaret Tafallet from Oakvalley, Joseph Johan Fields from Crete, Reivaj Tlarig Thetour, Louis Companies, Charles Mountpodium, George Littlepodium, Charles Theres, Francis Youllbe, Joseph Michael Grace Schumacher, Dai Live from Backfountain, Ignatius Moves from Redrock, Ignatius Rosmarin, Desire from Lombardy, etc…)

La reina inspiráe mes temó, teníe lo pel risat y de coló sendrós, y un rictus severo als labios. Teníe bon mamellam (com les dones de casa pechúa), realsat per l' escote del vestit, segons la moda de rigueur. 

Ere filla de un príncipe alemán. Habíe estat comprometuda en lo germá gran de George, Albert, pero este va morí de neumonía just abans del enllás. Cuan Jorge se va convertí en l' hereu al trono, tamé se va quedá en la prometuda de son germá, una costum que alguns van considerá una mica medieval.

Bea estáe a la seua salsa. Anáe vestida de manera espectaculá, de seda rosa, los seus tirabussons rubios pareixíen esturrufats, com si acabare de interrumpí un beset ilíssit. Conversáe en lo rey, li contáe com Pere lo Gran teníe la armada russa, y lo monarca assentíe en gesto de interés.

Peel se va assomá per la porta del minjadó, va captá la atensió de Fitz y li va fe una siñal mol elocuén. Fitz se va dirigí a la reina:

¿Voldríen passá a sopá, Majestats?

Ella li va oferí lo bras. Detrás d' ells, lo rey va agarrá lo bras de Bea y los demés comensals se van aparellá conforme al protocolo. Van entrá al minjadó en professó. 

Qué maja la taula, va di la reina.

Grássies, majestat, va contestá Fitz, y va suspirá aliviat.

Bea habíe fet mol bona faena: ñabíen tres arañes penjades a poca altura damún de la allargada taula, y la llum se reflejáe a les copes de cristal. Tota la cubertería ere d' or, igual que los salés y pebreres, y hasta les caixetes de mistos per als fumadós. 

Lo mantel blang estáe cubert de roses de invernaderos, y per a doná un toc espectaculá, baixáen fulles de falaguera desde les arañes hasta les pirámides de raím sobre les bandejes dorades.

Tots se van assentá, lo bisbe va beneí la taula y Fitz se va tranquilisá. Les reunions que escomensáen be casi sempre corríen sense insidens, lo vi y lo minjá féen que los assistens trobaren menos defectes. 

Lo menú escomensáe en los hors d' œuvres russos, recordán la terra natal de Bea, blinis en caviar de esturió y nata, torrades en salmó fumat, galletes salades en seitó en vinagre, tot regat en lo champañ Perrier-Jouët de 1892, tan delissiós com Peel habíe dit. Fitz no apartáe la mirada del mayordomo, y éste no dixáe de mirá al rey. En cuan sa majestat soltáe los cuberts, Peel retiráe lo plat, y eixa ere la siñal per a que los lacayos retiraren los atres. Si algú no s' habíe acabat lo plat teníe que dixál en siñal de deferensia al rey. A continuassió van serví la sopa, un pot-au-feu acompañada de un delissiós Jerez de Sanlúcar de Barrameda. Lo peix ere mare de llus, regat en un madú Meursault Charmes que sabíe a gloria. Per als medallons de cordé galés, Fitz habíe triat lo Château Lafite de 1875, pos lo de 1870 encara no estáe a pun per a beure. 

Va seguí corrén lo vi negre en lo parfait de feche d' oca (foie) que anáe después y en lo radé plat de carn, milfulles farsit de codorniu en raím.

Ningú se minjáe tot alló, los homens agarráen lo que los apetíe y les dones picotejáen una mica. Mols plats tornáen a la cuina sense tocá.

Va ñabé amanida, un postre, aperitius salats, fruita y petits fours. 

La prinsesa Bea va alsá una sella de forma discreta en direcsió a la reina y ella va assentí casi sense notáu ningú. Se van eixecá les dos, les demés les van imitá y van abandoná la sala.

Los homens se van torná a sentá, los lacayos van portá caixes de puros y Peel va ficá un decantadó de Oporto Ferreira de 1847 a la dreta del rey. Fitz va pegá una chupada a un Cohiba, les coses habíen anat be. Lo rey ere poc afissionat a la vida sossial, sol se sentíe cómodo en los antics compañs de la Marina, pero aquella nit habíe estat mol a gust. Tot habíe anat com la seda. Hasta les taronjes habíen arribat a tems. Fitz habíe parlat antes en Alan Tite, ajuda de cámara del rey, un ofissial retirat que encara portáe patilles anticuades. Al día siguién, tots los homens sentats a la taula podríen parlá un' hora en lo rey, tots ells teníen informassió privilegiada dels seus respectius goberns. Fitz se va dirigí a Walter von Ulrich, se va aclarí la gola y li va di:

Walter, tú y yo som amics desde fa quinse añs, vam aná juns a Eton, li va parlá a Robert, y conec a ton cusí desde que los tres vam compartí apartamén a Viena cuan erem estudians, Robert va sonriure y assentí. 

A Fitz li caíen be los dos. Robert ere un tradissionalista, com Fitz, Walter, que ere mol inteligén, no ere tan conservadó com ells.

Ara ñan rumós de una possible guerra entre los nostres paísos. ¿Creéu que cap la possibilidat de que estallo?

Walter va contestá:

Si parlá de la guerra pot fe que esta peto, entonses sí, no tindrem mes remey que enfrentamos, perque tot lo món se está preparán per si passe. ¿Existís alguna raó de pes? Yo no u crec.

Gus Dewar va eixecá la ma. A Fitz li agradáe Dewar encara que fore bastán liberal. Se suposáe que los nortamericans se comportáen en massa desparpajo, pero aquell teníe bons modos y ere una mica tímit. Tamé estáe mol ben informat. En aquell momén va di:

Gran Bretaña y Alemania tenen moltes raons per a enfrentás.

Walter se va gira cap an ell, - ¿com per ejemple?

Gus va traure lo fum del puro, - la rivalidat naval. 

Walter va assentí.

Lo meu Kaiser no creu que ñague cap ley divina per la que l' armada alemana tingue que sé mes menuda que la británica. Fitz va mirá al rey, que volíe a la Royal Navy per damún de tot, y podíe sentís ofés. Per un atra part, lo Kaiser Wilhelm o Guillem ere son cusí. Son pare de Jorge y la mare de Wilhelm eren germans, los dos fills de la reina Victoria. 

Aixó ha sigut motiu de fricsions al passat, pero fa dos añs que estem de acuerdo, de manera extraofissial, sobre la mida de les nostres flotes.

¿Y qué ña sobre la rivalidat económica? Va preguntá Dewar.

Es verdat que Alemania se está fen cada día mes próspera y potsé que pronte alcanso a Gran Bretaña y EEUU en cuan a nivells d' economía productiva, pero ¿per qué hauríe de suposá aixó un problema? Alemania es un dels prinsipals cliéns de GB. Cuan mes dinés tingam per a gastá, mes comprarem.

Dewar hi va torná. Se rumorege que los alemans volen mes colonies.

Han ñagut guerres per les colonies (com a consevol lavabo de cada casa), sobre tot al seu país de origen, sin embargo avui en día podem solussioná estos conflictes sense acudí a les armes. Fa tres añs, Inglaterra, Alemania y Fransa van reñí per culpa de Marruecos, pero la disputa se va ressoldre sense cap guerra. Fa poc, Alemania y GB han arribat a un acord respecte al assunto del tren de Bagdad. Si seguim fen les coses aixina, no entrarem en cap guerra.

¿Me perdonaríe fe aná lo término militarisme alemán? Va preguntá Dewar.

Fitz va sentí un escalofrío, alló ere passás de la raya.

Walter se va ficá roch, pero va contestá en calma.

Li agraíxco la franquesa. L' imperi alemán está dominat pels prussians, que son com los inglesos al Regne Unit de Sa Majestat.

Fitz se ficáe ñirviós.

Los prussians tenen una forta tradissió militar pero no van a la guerra sense motiu.

Entonses, Alemania no es agressiva, va di Dewar en un tonet… 

Ni mol menos, los asseguro que Alemania es la única, subrayo única, potensia d' Europa continental que no es agressiva.

Per la taula se va sentí un murmull de sorpresa, y Fitz va vore que lo rey arquejáe les selles.

¿Ah, per qué u diu?

Los modos de Walter, y lo seu to amigable, traíen ferro a les provocadores paraules.

Primé, examinem lo cas de Austria. Mon cusí vienés Robert, aquí presén, no negará que al imperi austrohúngaro li agradaríe ampliá les fronteres al surest.

Y no sense raó, va di Robert, aquella part del món a la que los britanics diuen los Balcans, ha format part del domini otomano durán siglos, pero lo imperi otomano s' ha desmoronat, y ara als Balcans reine la inestabilidat. L' emperadó austríaco considere lo seu deber sagrat mantindre l' orden y la religió cristiana an eixa regió.

Es sert, pero tamé Russia vol territori als Balcans. 

Fitz va creure que teníe que defendre al gobern russo, per está casat en Bea, prinsesa russa. Ells tamé tenen bones raons, la mitat del comersi exterió passe pel mar negre y arribe al Mediterráneo pels estrets. Russia no pot dixá que datra potensia domino los estrets anexionánse territori als Balcans orientals. Siríe com ficá una maroma al coll de la economía russa.

Exacte, va di Walter, en cuan al extrem ocsidental d' Europa, Fransa vol arrebatá a Alemania la Alsacia y la Lorena.

En aquell momén, lo únic invitat fransés, Jean Pierre Charlois, va estallá indignat: ¡Robades a Fransa fa corantatrés añs! 

No entraré en discussions sobre este pun, va di Walter, dixému en que los territoris de Alsacia y Lorena se van anexioná al imperi alemán al 1871, después de la derrota de Fransa a la guerra franco-prussiana. Robat o no, monsieur le compte, convindrá en mí en que Fransa vol recuperá estos territoris.

Naturalmén. Lo fransés se va acomodá a la cadira y va beure de la copa de Oporto. 

Hasta a Italia li agradaríe péndreli a Austria los territoris de Trentino…

¡Aon la mayoría de la poblassió parle italiá! Va exclamá lo signor Falli… ademés de bona part de la costa dálmata… ¡Que está plena de leons de Venecia, iglesies católiques y columnes romanes! … y lo Tirol, una provinsia en una llarga historia de autogobern, aon la mayoría parle alemán.

Pura nessessidat estratégica.

Per supost.

Fitz sen va doná cuenta de lo inteligén que habíe sigut Walter. Sén provocadó sense dixá de sé cortés, habíe punchat als representans de cada nassió per a que confirmaren, en un llenguache mes o menos bélic, les seues ambissions territorials.

Walter encara díe, ¿pero quíns territoris nous esta reclamán Alemania? Cap. Lo únic país de Europa, apart de Alemania, que pot di lo mateix, es GB.

Gus Dewar va di, suposo que tens raó.

Walter va di, entonses, vell amic meu, Fitz, ¿per qué hauríem de aná a la guerra?


IV.

Lo dilluns pel matí, antes de amorsá, lady Maud va maná cridá a Ethel. Williams estáe massa ocupada. Ere pronte pero ya fée rato que treballáen a bon ritmo. Ñabíe que llimpiá les enchumeneres, torná a ensendre los focs, omplí los caixons del carbó, ordená y ventilá los salons prinsipals com lo minjadó, la sala de está, la biblioteca, lo salón de fumadós, etc. Ethel esperáe que no li manare algo massa complicat. 

Cuan Ethel va entrá a treballá a Ty Gwyn, los amos li pareixíen com ixits de un cuento, irreals, o com alguna tribu de la Biblia, los hitites potsé, y li féen temó. Patíe per cometre alguna errada y perdre la faena, pero tamé sentíe una gran curiosidat per vore an aquelles criatures mes de prop.

Un día, una de les criades que ajudabe a la cuina li va di que pujare a la sala del billar y portare lo tántalo. Estáe massa ñirviosa per a preguntá qué ere alló, aixina que va aná a la sala y va buscá per tot arreu, esperán que fore algo evidén, com una bandeja de plats bruts, pero no va vore res que puguere está a la cuina. Ya escomensáen a saltásseli les llágrimes cuan Maud va entrá a la habitassió.

Maud ere entonses una sagala espigada de quinse añs, una dona vestida en roba de chica, malcarada y rebelde. Hasta mes tart no li va doná sentit a la seua vida, canalisán tota la rabia y descontén en una crusada personal. Als quinse añs ya teníe eixa compassió inmediata que la fée sensible a les injustissies y a la opressió. 

Li va preguntá a Ethel qué li passáe. Lo tántalo va resultá sé un ressipién d' argén en decantadós de coñac y güisky. Ere engañós, teníe un mecanisme per a tancás y així evitá que los sirviens pugueren beure de amagatontes. Aquella siríe la primera de les moltes atensions que tindríe en ella, y en lo tems, Ethel se va encariñá en aquella sagala algo mes gran que ella; sentíe per nella adorassió.

Ethel va pujá a la habitassió de Maud, va tocá en los nuguets a la porta y va entrá. La suite Gardenia estáe decorada en papé pintat, flos en un disseñ mol particulá, pero passat de moda después del cambi de siglo. Desde 'l balcó miradó se veíe la part mes maja del vergé de Fitz, lo passeo de l' ala de ponén, una senda llarga que atravessáe les flos y anáe cap a un pabelló d' estiu.

Maud se estáe calsán les botes. Hay de ixí a doná un passeo y me tens que fe de carabina. Ajúdam en lo sombrero y cóntam qué se cou. 

¿En quí anáe a doná un passeo, aón estáe la tía Herm, la carabina habitual, per qué se estáe ficán un sombrero tan elegán sol per a doná una volta pel chardí? ¿Podríe sé que tot alló tinguere algo que vore en algún home?

Mentres colocáe les agulles de cap, Ethel va di: Este matí s' ha armat un bon rebombori a baix. Morrison no sen ha anat a dormí hasta les cuatre del matí, es un dels lacayos, lo alt en mostachet rubio. 

Sé quí es Morrison y sé en quí ha passat la nit.

Ethel li va preguntá, ¿y no mu dirás?

Es que te escandalissarás. 

Pos encara en mes raó.

Va está en Robert von Ulrich, ¿qué te pareix?

Recollons, may u haguera dit, sabía que Morrison no estáe mol interessat en les dones, pero no pensaba que fore un d' eixos, ya me entens.

Pos Robert sí que es un d' eixos, lo vach enchampá peganli miradetes a Morrison durán lo sopá.

Y dabán del rey, ademés, ¿cóm saps lo de Robert?

Walter mu va di.

¡Pero quína classe de caballé li conte aixó a una dama! Desde luego, la gen u conte tot, ¿quíns chismes corren per Londres?

Lo siñó Lloyd George está a la boca de tot deu. David Lloyd George ere lo canciller del Exchequer, y estáe a cárrec de les finanses del país. De origen galés, ere un brillán oradó de esquerres. Son pare de Ethel díe que haguere tingut que afiliás al partit laborista. Durán la huelga minera de 1912, habíe parlat hasta de nassionalisá les mines.

¿Y qué diuen d' ell?  

Que té una querida.

¡No pot sé! ¡Pero si es baptista!

Maud sen va enriure. ¿Y siríe menos escandalós si fore anglicá?

¡Sí! No va di per supost p' els pels, ¿y quí es ella?

Frances Stevenson. Ere la institutrís de la filla, pero es una dona mol lista, té un títul en llengües clássiques, y ara es la seua secretaria personal.

Aixó es terrible.

Ell la cride “cachapeta”.

Ethel casi se va ficá roija. No sabíe qué di dabán d' alló. Maud se va eixecá y Ethel la va ajudá a ficás l' abrigo.

¿Y la seua dona, Margaret?

Viu aquí, a Gales, en los cuatre fills. Ne teníen sing, pero un se 'ls va morí. Pobre dona.

Maud estáe preparada. Walter von Ulrich les esperáe al vestíbul, vestit en un abrigo llarg y oscur, abotonat hasta dal, al mes pur estil alemán. 

Teníe un bigot curt y los seus ulls eren de coló avellana. Ere la classe de home que podíe fe una reverensia, pegá taconada y después guiñát un ull, va pensá Ethel. Així que ere per naixó que lady Hermia no estáe de carabina…

Williams va vindre a la casa a treballá cuan yo era una sagala, y som amigues desde allabonses.

A Ethel li agradáe Maud, pero di que eren amigues ere aná massa llun. Eren ama y criada.

Walter se va dirigí a la donsella en educassió: Encantat de conéixela, Williams, ¿cóm está vosté?

Grássies, siñó, aniré a buscá l' abrigo.

Va corre escales aball. Lo sert ere que no teníe ganes de ixí a passejá durán la estansia del rey a la casa, preferíe está prop y supervisá lo traball de les criades, pero no podíe negás.

A la cuina, la donsella de la prinsesa Bea, Nina, estáe preparán té (chai) a la manera russa per a la siñora. Ethel li va di a una donsella: 

Herr Walter ya s' ha eixecat, ya pots llimpiá la habitassió Gris. En cuan apareixíen los invitats, les mosses criades teníen que aná als dormitoris, fe los llits, llimpiá, buidá los bassins, cambiá l' aigua de les palanganes per a l' asseo. Va vore a Peel contán plats. ¿Ña movimén a dal? 

Denou, vin, va di. Lo siñó Dewar ha cridat per a demaná aigua calenta per a afeitás y lo signor Falli ha demanat café expresso.

Lady Maud vol que ixca en ella. 

¡Recollona!, va cridá Peel disgustat. Te nessessitem a la casa. 

Ethel ya u sabíe.

¿Y qué vol que faiga, siñó Peel? ¿Que li diga que sen vaigue a cagá? 

Va contestá en sarcasmo.

No sigues tan sanguanga, sagala, torna lo antes possible.

Cuan va torná a dal, lo goz que teníe lo comte (no s' ha de di lo gos del comte, ni lo burro de Tonet), Gelert, estáe dabán de la porta prinsipal, gruñín exitat perque lo traíen a passejá. Van eixí y van crusá los jardins del ala este en direcsió al bosque.

Walter li va di a Ethel: Suposo que lady Maud ya t' habrá instruít per a que te declaros sufragista.

En realidat va sé al contrari, va di Maud, Ethel va sé la primera persona que me va parlá de les idees liberals.

Tot mu va enseñá mon pare.

Ethel sabíe que no volíen parlá en ella. La etiqueta no los permitíe está sols, ixí acompañats de la donsella ere lo mes paregut a estáu. Ethel va cridá a Gelert y se va adelantá per a jugá en lo gos y aixina donáls intimidat. Va girá una mica lo cap y va vore de reúll que féen manetes.

Maud no ere de les que perdíen lo tems, va pensá Ethel. Per lo que habíe dit lo día anterió, no habíe vist a Walter desde faie diau añs, y entonses no habíe ñagut cap idili, sol una atracsió inconfessable. Algo habíe passat la nit abans. Igual se habíen quedat charrán hasta la matinada. Maud coquetejáe en tots los homens, aixina los sonsacáe informassió, pero saltáe a la vista de Quico lo tortosí que alló ere algo mes serio.

Walter va entoná una cansó. Maud lo va seguí y después van pará y se van ficá a riure. A Maud li encantáe la música, y tocáe mol be lo piano, a diferensia de Fitz, que no teníe oít pero orelles ne teníe dos, y ben burchades. Pareixíe que Walter teníe la mateixa afissió y fassilidat per a la solfa que ella (com la Margharida Celma Tafalla y son germá Xesc).

Teníe una agradable veu de barítono que faríe chalá a tota la iglesia de Bethesda, se va di Ethel.

Se va ficá a pensá en la faena, com fan los bons catalans. No habíe vist cap sabata llustrosa a la porta de les habitassions, tindríe que enchampá als llimpiabotes y díls que arrearen.

Se va preguntá quin' hora siríe. Si aquell passeo se allargáe mes tindríe que insistí per a que tornaren a la mansió.

Va mirá cap atrás, y no los va vore. ¿S' habíen parat, habíen agarrat un atre camí? Se va queda cota un o dos minuts, pero no podíe estás allí esperán en los brassos crusats tot lo matí, aixina que va torná sobre les seues passes pel bosque. Los va vore al cap de un momén. Estáen abrassats, besanse apassionadamén. Walter teníe les mans al cul de Maud, y la estáe apretán contra nell (y no portáe cap panolla de panís a la burchaca). Los dos se besáen en la boca uberta, y va sentí que Maud se arruentáe y gemegáe.

Los va está aguaitán, preguntánse si algún día un home la besaríe y magrejaríe an ella d' aquella manera. Llewellyn lo Taques la habíe besat a la playa durán una excursió de la iglesia, pero no habíe sigut en la boca uberta ni se habíen apretat la un al atre, y no habíe gemegat gens. 

Dai lo Chulles, lo fill del carnissé, li habíe futut ma per deball de la falda al sine Palace Gatet de Cardiff, y va di: ¡ah qué carneta qué carneta!, y ella lay habíe apartat de una manotada en pocs segons. Li habíe agradat mol Llewellyn Davies, fill de un mestre, que li habíe parlat del gobern liberal y li habíe dit que les seues mamelletes eren com muixonets ressién naixcuts al niu, calentets y finets, pero va marchá a estudiá a la universidat y may li habíe escrit. En ells habíe sentit curiosidat, y lo dessich de explorá y aná mes allá, pero no habíe sentit passió de verdat. Teníe envejeta de Maud.

En aquell momén, Maud va obrí los ulls, va vore a Ethel y se va separá de golpe de Walter.

Gelert va comensá a udolá y camináe fen rogles en la coa entre les potes. ¿Qué se deuríe aulorá l' animalet?

Al cap d' uns segons, Ethel va notá un tremoló de terra, com si estare passán un tren, pero les víes estáen a un kilómetro y mich de allí.

Maud va arronsá lo fron y va obrí la boca per a di algo, pero entonses se va sentí un estampit com un tro.

¿Se pot sabé qué ha sigut aixó, va preguntá Maud?

Ethel u sabíe. Va cridá y va arrencá a corre.



V.


Guillermet Williams y Tomasset Griffiths habíen parat per a descansá. Estáen al yassimén carbó de cuatre peus, una veta de esta mida, que estáe a sisséns metros de profundidat o fondaria, no tan aball com lo nivell prinsipal. Teníe sing secsions, cada una portáe lo nom de un hipódromo. Estáen a Ascot, bastán prop del tiro Píramo, lo que pujáe. 

Los dos eren mossos, ajudans dels mineros mes experimentats. Lo minero fée aná lo chapo-pic, mandril, un pic de pala recta, y lo ajudán omplíe la vagoneta. Habíen escomensat a les sis del matí, com sempre, y entonses, después de un parell de hores, féen un alto per a descansá, assentats a la terra humida en la esquena apoyada a la paret, dixán que la brisseta del sistema de ventilassió los refrescare la pell, mentres bebíen té dols y tibio de les botelles.

Los dos habíen naixcut lo mateix día de 1898, los faltáen sis mesos per a cumplí devuit añs. La vergoñosa diferensia de dessarrollo físsic de Guillermet als tretse añs habíe desaparegut; los dos eren de espales amples y brassos musculosos, se afeitáen una vegada a la semana, encara que no u nessessitáen. A la mina només portáen pantalons curts y botes, y teníen lo cos mascarat de negre, una mescla de suó y carbonilla. Daball la fluixeta llum del cresol, los dos pareixíen estatues de ébano de un deu pagano. Sol les gorres malmetíen esta comparassió.

La faena ere pesada, pero ya estáen acostumats. No se queixáen del mal de esquena o de les juntes, articulassions, com féen los mineros mes grans. Transpiráen energía pels cuatre costats (amún, aball, abán, detrás), y los díes libres tamé féen deport, per ejemple rugby, o boxejáen a puñ pelat detrás del pub Two Crowns (dos corones).

Guillermet no olvidáe lo primé día y s' habíe jurat no maltratá als novatos. Aquell matí li habíe advertit al menut Bert Morgan: Que no te extraño si los homens te fan alguna mala passada, igual te dixen a fosques durán un hora o alguna cosa pareguda. Als cabets de suro sol se 

'ls ocurrixen mesquindats (sobre tot als mes mesquins del Mesquí, José Miguel Gracia Zapater, Tomás Bosque, Ramón Mur, y lo catalá adoptat a La Codoñera: Arturico Quintanilla y Fuentecica.)

Los mineros mes grans de la gabia lo van fulminá en la mirada, pero ell los va ignorá, sabíe que teníe raó, y ells tamé.

Aquell día sa mare s' habíe enfadat mes que ell per la novatada del primé día.

Disme, li va di al pare, en los brassos com una engerra, (com “Tropio” de Beseit), ¿cóm se servix a la voluntat de Deu torturán als chiquets?

Tú no u entens, eres una dona, li habíe contestat, una resposta poc propia d' ell.

Guillermet pensáe que lo món en general, y la mina de Aberowen en particulá, siríen millós si tots los homens portaren una vida temorosa de Deu. Son pare de Tomasset ere ateo y discípul de Karl Marx, creíe que lo sistema capitalista no tardaríe en destruís an ell mateix, en algo de ajuda de una classe obrera revolussionaria. Los dos sagals discutíen acaloradamén, pero seguíen sen mol amics (com Franco y Companys).

No es normal que tú treballos en domenge, va di Tomasset. Y ere verdat, a la mina se estáen fen turnos extraordinaris per a pugué fe frente a la demanda de carbó, pero per respecte a la religió la compañía Celtic Minerals habíe fet optatius los turnos dominicals.

Crec que lo siñó vol que tinga una bissicleta.

Tomasset sen va enfotre, pero Guillermet no anáe de broma. La iglesia de Bethesda habíe ubert un templo germá a una aldea a setse km, y Guillermet ere un dels miembros voluntaris per a impulsá lo nou templo. Si tinguere una bissi, podríe aná tamé de nit entre semana y ajudá a organisá classes de La Biblia o assamblees de orassió. Habíe discutit aquell plan en los consellés del templo, un d' ells Henry Sureanne Heavenhand, y tots habíen acordat que lo siñó aprobaríe treballá en domenge unes semanes.

Guillermet li estáe a pun d' explicá alló al seu amic cuan la terra va tremolá, se va sentí un percut ensordidó, com si fore lo día del juissi final, y un airegaz, ventolina, un ven huracanat li va arrencá la botella de té de les mans.

Va sé com si se li parare lo cor. Sen va enrecordá de que estáe a sens de metros daball terra, en millons de tonelades de roca y capes de minerals damún del cap, aguantades per uns puntalets de fusta.

¿Se pot sabé qué collons ha sigut aixó? Va preguntá Tomasset en veu tremolosa.

Guillermet se va eixecá de un bot, tremolán de po, va alsá lo cresol y va mirá cap als dos costats de la galería. No va vore cap flama, ni desprendimens o solsits de terra, y tampoc mes pols del habitual. 

Cuan van pará los tremolons, no se sentíe cap soroll.

Habíe sigut una explossió. Ere la pessadilla o lo malsón de consevol minero, la temó mes gran. Un sol desprendimén de una roca podíe liberá grisú, hasta un minero picán podíe fe que lo gas ixquere del seu amagatall. Si dingú veíe les siñals de advertensia o si la consentrassió aumentáe massa rápit, lo gas inflamable podíe pendre hasta en una purna de los cascos de un poni ferrat, lo timbre eléctric de una gabia, o per culpa de algún minero borinot que dessidiguere ensendre una pipa, en contra de les normes de seguridat.

¿Pero aón ha passat aixó? Va preguntá Tomasset.

Deu sé a baix, al nivell prinsipal, per naixó mon ham salvat.

No ñabíe rastre dels dos mineros en los que estáen treballán, habíen anat a descansá a les secsions de Goodwood. Ara teníen que pendre dessisions ells mateixos. Se van vestí, se van lligá los cresols als sintos y van corre cap al pou Píramo, lo que pujáe. Lo embarcadó a cárrec de la gabia ere Dai Chulles.

¡La gabia no puje! Estic cridánla sense pará!

La temó de aquell home ere contagiosa, y Guillermet va tindre que fe un gran esfors per a controlá lo pánic.

¿Qué passe en lo teléfono? Va di Guillermet. Lo operari se comunicáe en lo seu compañ de superfissie en un timbre eléctric, pero fée poc que ñabíen teléfonos als dos nivells, conectats als despach del capatás, Maldwyn Morgan.

No conteste, va di Dai.

Tornaré a intentáu. Lo teléfono estáe acoplat a la paret, a la vora de la gabia. Guillermet va despenjá y va acsioná la manivela. ¡Venga, va! 

Va contestá una veu ñirviosa. Ere Arthur Llewellyn, secretari del capatás.

Taques, soc Guillermet Williams, ¿aón está lo siñó Morgan?

No está aquí. ¿Qué ha sigut este estruendo?

Una explossió a la mina, atontat, ¿aón está lo jefe?

Sen ha anat a Merthyr.

Pero ¿per qué ha anat?… bueno no importe, olvídau, te diré lo que tens que fe, ¿me escoltes?

Sí. Ara la veu sonáe mes forta.

Apunta. Lo primé, envía an algú a la iglesia metodista y que li diguen a Dai lo plorón que aplego a la seua cuadrilla de rescate. Después crida al hospital, que envíon una ambulansia a la bocamina. Que tots los homens vaiguen al cobertís de llimpiesa per a traure mangueres per al foc. La carbonilla estará seguramen en flames. Crida a la comissaría y dili a Geraint que ha ñagut una explossió. Ell cridará a Cardiff. ¿Me has entés?

Sí.

Guillermet va penjá l' aparato, no estáe segú de que les seues instrucsions se cumpligueren, pero parlá en Taques li habíe anat be per a serenás y pugué pensá en claridat.

Ñaurá ferits al nivell prinsipal, ham de baixá allí, li va di a Dai Chulles.

No podem, la gabia no está aquí.

Ña una escala a la paret del pou, ¿no?

¡Pero si són dossens metros!

Bueno, es que si fora un cobardica no m' hauría fet minero, ¿no creus? parláe en valentía, pero estáe assustat.

La escala del pou no se fée aná casi may, per lo que podíe está en mol mal estat. Una rellissada o un escaló mich trencat podíe fe que caiguere al buit y se matare. Dai va obrí la reixa en un soroll metálic rovellat. 

Lo pou estáe revestit de tubot y fée auló a moho per la humitat. La escala de ferro estáe agarrada de una manera que inspiráe poca confiansa. Guillermet su va pensá un momén, pero fes atrás no entráe als seus plans, així que va respirá fondo, va resá en silensio, se va llimpiá la suó de les mans als pantalons y va escomensá a baixá. Lo ferro teníe un tacto aspre, y rugós, y lo rovell se soltáe y se li quedáe apegat a les mans. 

An alguns puns, les fixassions estáen soltes, y la escala balláe. Lo cresol fée prou llum per a iluminá un o dos escalons, pero no lo fondo del pou, pero no sabíe si lamentáu o agraíu. La baixada li va doná tems per a pensá, va repassá totes les maneres en les que podíe morí un minero. 

La mort per explossió ere un final misericordiós y rápit per als mes afortunats. Lo metano, al cremás, produíe un CO2 asfixián al que díen mofeta. Mols d' ells se quedáen atrapats y apretats pels solsimens de roques, y a vegades se dessangráen antes de que acudigueren los equips de rescat. Alguns se moríen de set, encara que ñagueren compañs a pocs metros, tratán desesperadamén de obrí un túnel entre la enruna.

Tomasset baixáe just damún d' ell, seguínlo cap al abismo, pero no se veíen.

¿Estás per ahí, Tomasset?

Sí.

Sentíl li va dona anims, va baixá una mica mes depressa, recuperán la confiansa y seguridat en ell mateix. No va tardá en vore llum y escoltá unes veus; tamé auloráe fum. Va sentí uns sorolls que féen po, crits y cops, eren los relinchos dels ponis acollonits y lo sarabastall veníe dels caixons de fusta aon estáen tancats. Ell estáe igual que los pobres animalets.

Una vegada al nivell prinsipal, va aná a ginollons per los tubots, va obrí la reixa desde dins y va saltá a la terra enfangada. La poca llum subterránea estáe amortida per lo fum, pero veíe los tunels prinsipals.

Lo embarcadó de baix ere Patrick O' Connor, un home d' edat mijana que habíe perdut una cama un solsimén.

Ere católic practicán y lo cridáen Pat lo Papa. Lo va mirá sense creure lo que veíen los seus ulls, com San Tomás.

¡Mecagondéu, Guillermet de Jessús! ¿Pero d' aon ixes?

Del filó dels cuatre peus, ham sentit la explossió. Tomasset va apareixe y va preguntá: ¿Qué ha passat, Pat?

Crec que ha petat al pou Tisbe, al atre extrem d' este nivell. Lo ajudán del capatás y los demés han anat a vore qué ha passat. 

Parláe tranquil, pero se veíe la seua dessesperasió a la mirada.

Guillermet va agarrá lo teléfono y va girá la manivela. Al cap de un momén va sentí la veu de son pare.

Williams al aparato, ¿quí es?

Papa, soc yo, Guillermet.

Grássies a deu totpoderós, ¿estás be? ¡Cóntam lo que saps!

Tomasset y yo estáem al filó dels cuatre peus, ham baixat per Píramo hasta lo nivell prinsipal, creém que lo pet ha sigut a Tisbe, y ña una mica de fum, no mol, pero la gabia no funsione.

Lo mecanisme del cabrestán s' haurá malmetut per la onda expansiva que pujáe, estem tratán de reparál, en poc rato estará arreglat. Procura ajuntá a tots los homens que pugues prop de la gabia per a que pugam pujáls cuan arreo.

Lo pou Tisbe está colapsat, que no vaigue dingú cap allí, podríen quedá voltats pel foc. Ñan aparatos de oxígeno a la porta de la ofissina dels ajudans. 

Guillermet ya u sabíe, ere una innovassió, u reclamáe lo sindicat y ere obligatori per la ley de mines de carbó de 1911.

L' aire no está contaminat ara mateix.

Potsé no aon estás tú, pero mes a dins podríe está pijó.

Tens raó. Guillermet va penjá.

Los va repetí a Tomasset y Pat lo que habíe dit son pare. Pat va siñalá una filera de armaris nous. La clau deu está a la ofissina.

Guillermet va corre cap a la ofissina pero no va vore cap clau, va suposá que algú la portáe penjada al sinto. Als armaris de llanda ficáe: 

aparato respiradó. 

¿Ña alguna pota de cabra o palanca, Pat?

Lo operari teníe una caixa de ferramentes y li va doná un destornilladó gros y fort.

Guillermet va pugué obrí lo primé armari. ¡Estáe forro! Se va quedá en la boca uberta.

¡Mos han engañat! Va di Pat.

Gorrinos capitalistes, va rossegá Tomasset.

Guillermet va obrí un atre armari y tamé estáe forro. Los va reventá tots, enfadat, dessichán denunsiá la falta d' escrupols de Celtic Minerals y Perceval Jones.

Ya mos les arreglarem sense ells, va di Tomasset, que estáe impassién per ficás mans a l' obra.

Guillermet tratáe de dessidí quines eren les millós opsions. Va mirá cap a la vagoneta d' extinsió de insendis, una mala copia que la compañía habíe trobat per a sustituí un camión de bomberos en condissions. La vagoneta estáe plena d' aigua y teníe una bomba de ma. No ere inútil del tot, Guillermet la habíe vist funsioná cuan ñabíe una sentella, una mica de grisú que se cremáe un momén, y tots se tiráen an terra. Estes sentelles a vegades botaén foc al pols de carbó de les parets, que se teníen que arruixá en aigua.

Mos emportarem la vagoneta, li va proposá a Tomasset.

Ya estáe als raíls, y la van espentá per a féla abansá. A Guillermet se li va passá pel cap engancháli un poni dabán, pero su va repensá perque los animalets estáen mol abalotats (com los animalots de la Ascuma).

Pat lo Papa va di: lo meu fill, Miquelet, está a la secsió Marygold, pero no puc aná a buscál, me ting que quedá aquí. Estáe desesperat, pero obligat, en cas d' emergensia lo embarcadó no podíe abandoná lo seu puesto al pou.

Faré tot lo que puga per trobál, va di Guillermet.

Grássies, sagal.

Les vagonetes no portáen frenos, se 'ls atravessáe una cuña de fusta de melis als radios de les rodes. Les vagonetes soltes, fora de control, habíen causat moltes morts, ñafres y ferides als mineros.

Ya portáen mich kilómetro cuan van notá que pujáe la temperatura y lo fum se espessáe. No van tardá a sentí veus. Van seguí les veus per un ramal de una galería. Ere un filó en plena explotassió, als dos costats estáen les portes, los puestos de treball, que a vegades eren sol uns forigons. Cuan lo soroll se va fe mes fort, van dixá lo vagó y van mirá cap abán.

Lo túnel estáe ple de foc y les flames llepáen en furia les parets. Ñabíe un grapat de homens al atre costat del foc, pareixíen les almes dels condenats al infern. Un d' ells portáe una manta a la ma y fotíe cops a unes fustes probán de apagáles. Uns homens cridáen pero ningú ateníe los crits. Llun ñabíe un tren de vagonetes. Lo fum fée auló, mes be pudina, a carn cremada, sucarrada, Guillermet sen va doná cuenta, y al féu casi va vomitá; eixa corrompina veníe del poni que estiráe les vagonetes.

Guillermet va parlá en un dels homens: ¿Qué passe?

Ñan compañs atrapats a les portes, pero no podem arribá an ells.

Lo home que habíe contestat ere Rhys Price, en raó allí ningú s' arremangáe. 

Ham portat la vagoneta de insendis.

Un atre minero se va girá, ere John Jones lo botigué, un home mol templat.

¡Bon treball! Acabem en este infern a manguerades. 

Guillermet va estendre la manguera mentres Tomasset conectáe la bomba. Va dirigí lo chorro al techo del túnel, per a que l' aigua rellissare per les parets. Lo sistema de ventilassió estáe espentán les flames y lo fum cap an ell. En cuan se puguere, diríe als operaris que cambiaren lo sentit dels ventiladós. Segons la normativa, los aparatos reversibles eren ya obligatoris a consevol explotassió minera, un atre dels requissits de la ley de 1911.

Lo foc va escomensá a afluixá y Guillermet va pugué abansá lentamén. 

Al cap de un rato, la porta que estabe mes prop del foc va quedá despejada y dos mineros van ixí volán, respirán aire relativamén llimpio del túnel, eren los germans Ponti, Giuseppe y Giovanni, coneguts com Joey y Johnny (a la mina de Prat de Compte siríen Josep y Joan).

Alguns homens van arreá cap a dins la porta y van traure lo cos de Dai Ponis, lo encarregat dels caballs, no se veíe si estáe mort o sol habíe perdut lo coneiximén.

Ña que portál a Píramo, no a Tisbe.

¿Quí eres tú per a aná manán, Guillermet de Jessús? Va preguntá Price.

Guillermet no li va fe cas y se va dirigí a Jones. Hay parlat per teléfono en los de dal. Tisbe ha quedat mol afectat per lo foc, pero la gabia de Píramo pronte funsionará. M' han dit que los diga a tots que vaiguen cap a allí y esperon.

Ok, los u diré als atres.

Guillermet y Tomasset van seguí combatín lo foc, apagán flames de les portes y liberán mineros. Alguns sanguejáen, datres estáen cremats, atres estáen nafrats per les roques que van caure. Los que podíen caminá arrossegáen als morts y arrastráen als ferits graves, ere una lúgubre professó.

L' aigua se va acabá massa pronte.

Espentarem la vagoneta y la reomplirem en aigua del fondo del pou. 

Van aná depressa cap al pou. La gabia encara no anáe. Ñabíen uns dotse mineros esperán. Alguns cridáen, atres estáen massa cotos. Tomasset omplíe lo vagó en aigua fangosa, Guillermet va torná a cridá a dal.

Lo cabrestán tornará a funsioná en sing minuts. ¿Cóm van les coses per ahí baix?

Ham tret alguns malferits y morts de les portes. Envía vagonetes plenes de aigua en cuan pugues. S' hauríe de invertí lo sentit de la ventilassió.

No se pot fe, Perceval Jones los va contá als inspectós una historia penosa y li van doná un atre añ de plasso per a modificá la estructura.

¿Y si fiques en marcha los aspersós, pots féu?

Sí, aixó sí, per qué no me s' ha ocurrit antes? estáe parlán al mateix tems en un atra persona a dal.

Guillermet va penjá, va ajudá a Tomasset en la bomba de ma, tardáe tan en omplís com en buidás.

Los aspersós anáen, pero lo chorret de aigua que plovíe de la tubería ere massa fluixet per a apagá lo foc. Al menos empapáe algo.

John Jones estáe dirigín als homens. Vatres dos tornéu y portéu un atra vagoneta en aigua.

En aquell momén una figura corríe cap a Guillermet, atravessán la cortina de flames, en la roba cremánse. ¡Deu san! La figura va caure an terra.

Apúntam en la manguera, Jones, y va arrencá a corre en direcsió al túnel. Un chorro de aigua li pegáe a la esquena. La calina ere insoportable, li fée mal la cara y se li cremáe la roba. Va agarrá al home d' enterra per daball dels brassos y lo va estirá marcha atrás. No li veíe la cara, pero ere un sagalot de la seua edat.

Jones seguíe apuntán a Guillermet, ameránlo, pero la part de dabán estáe seca com la mojama, y ya ensumabe la seua propia auló a sucarrat (com los de Monroch, al Matarraña). Va cridá de doló, pero va conseguí aguantá al sagal inconsién. Se va girá cap a Jones y va dixá que lo arremullare sanseret, l' aigua que li corríe per la cara ere una bendissió, perque, encara que li fée mal, lo doló ere soportable.

Jones va bañá al home d' enterra. Guillermet li va doná la volta y va vore qu' ere Miquelet O' Connor, fill de Pat lo Papa, que li habíe dit a Guillermet que probare de trobál.

Jessús misericordiós, apiádat de Pat.

Se va acachá y va agarrá a Miquelet. Lo seu cos penjáe sense forses, sense cap siñal de vida, com a un cuadro de Pedro de Campaña.

Lo portaré al pou.

Tomasset va acompañá a Guillermet, que estáe algo marejat pero encara podíe carregás a Miquelet. A la galería prinsipal van trobá a un equip de rescate en un poni que estiráe un trenet de vagonetes plenes d' aigua. Deuríen vindre de la superfissie, aixó volíe di que la gabia ya anáe, y se estáe rescatán a la gen. De la gabia estáen ixín mes equips de rescate vestits en roba de protecsió y mes vagonetes en aigua.

Cuan Pat va aviá la gabia cap a dal, se va arrimá an ell en Miquelet als brassos.

Pat lo va mirá en ulls de terror, negán en lo cap, com si aquell gesto puguere impedí lo inevitable.

U séntigo mol, Pat.

Pat no volíe mirá aquell cos.

No, eixe no es lo meu Miquelet.

Lo vach traure del foc, pero ya ere massa tart. Y entonses se va derrumbá y va plorá.

(Potsé que continúo)