Agüelo sebeta a Juan Luis

Les aventures del agüelo “Sebeta”: “Chapurriau”.

Hola Juan Luis: Desde la mateisa educasió que me oferises, yo te contesto.

Primé: vull disculpam, perque yo no parlo lo catalá com tú dius, yo parlo lo chapurriau del meu poble que segur es diferen del teu poble o dels pobles del voltán.

Segun: tindrás que perdonam tamé que no escriga en la llimpiesa que u fas tú y ni en palabres estrañes pa mi y pa molta de la chen que mos llechís.

Sol fachs lo mateis que faen los catalans, eisos amics teus, fa més de sen añs: escriure com me demane lo cor, hasta que natres tingam tamé lo nostre Pompeu Fabra que se invento una gramática, si la dell va valdre, la nostra tamé deurie de feu.

Com veus al meu poble parlem un Chapurriau espesial, diferen de uns atres pobles, igual que pase a casi tots los termes de la vora, cada un tenim diferentes influansies que en lo pasá los añs se han fet peculiars de cada racó. Ahí tenim la riquesa, a cada puesto lo parlem de una manera pareguda y cuan estem chuns, mos entenem tots.
Una cosa pareguda pase en lo catalá, perque, según diuen, lo valensiá, lo mallorquí y lo chapurriau, tots som catalá y mira que son diferens.

Yo penso, soc un ignorán en asó, que tots, per uns o uns atres camins, venim del llemosí y podriem sé chermans si vols, pero mai lo catalá la mare y los demés los fills.
Después de esta entrada, anem a parlá de la teua charrada:

No entro a parlá sobre la denominasió de algún poble perque, no sé si tú tindrás, pero yo no ting coneisimens praus pa feu y no vull ficam a cap de fangal, del que no sabría eisí, ni tampoc entrá.

Mos dius que no tenim que piarde palabres nostres y a mi me volen fe piarde la iglesia que es meua, per la de esglesia, que no sé de a on ve; San Miquial que es lo meu san, per San Miquel. Tot asó ¿qué vol di?, ¿no se están fican a la meua casa, sense que yo asca cridat a dingú, per més que me digues que ve de Saragosa?.
¿No me dius que yo ting dret a conservá lo meu?, ¿per qué no me diseu? Ni Saragosa, per lo que vech, ni los catalans per lo que llechisco.

Mos dius que lo catalá mos ve donat gratis, gratis será pa tú, pa mi es al preau de piarde la meua llengua y aisó no me pareis gratis, me pareis car, mol car, masa car.
Mos amenases que al radé será Saragosa qui desidirá qué es lo que parlam natres, pos u sentisco mol, me podrá di lo que vullgue, pero yo seguiré parlán lo Chapurriau.
Me dius tamé que lo catalá servis pa trova faena, hasta lo mon mundial, no se tú, yo no vech quel demanon tan llun, pero encara te diré més cuan per casualidat hay vist demanat lo catalá, u fan a un nivel que cap de natres tenim. Entonses pa arrivá ahí tindriem que posamos a estudiá y está cla si ting que estudiá pa dependre una llengua minoritaria, preferisco dependre lo inglés, lo fransés, lo alemán, inclus lo chino que, desde llun, te ubrisen moltes més portes.

Me dius, o pareis que dius que piarde la nostra llengua pa tú es un asunto “sentimental o politic”, pos mira chaic, pa mi es sentimental y mol, de politic, res de res. Pero de sentimén, tot lo del mon, sentimén per que es la meua llengua, la que hay mamat de menut, la que me va enseñá ma mare, y perdona aisó no se toque, la que, según pareis han parlat los antics de la tiarra, los antics de Aragó, ya desde les copies del Fuero de Jaca (1063). Crec que Cataluña an aquells tems no existíe.
Pa acavá cuan llechisco als que defeneu lo catalá, vech un mun de palabres que no son nostres, o sigue que vatres o parleu de un atra manera a la nostra o tos han fet cambiá. Y yo per ara, u digue Saragosa, o u digue lo catalá, vull seguí parlán lo Chapurriau, sense cambiali ni una lletra, clá, sempre sense piarde la educasió.
Que pensem de diferenta manera, nos es problema paque, si un día mos trovem per la nostra tiarra, mos prengam una servesa y, segur, que parlán les nostres llengues, cada u la seua, intentarem enténdremos, encara que yo no tinga lo B-1, o lo A-3, o com se digue, perque yo tindré la sort de tindre lo Chapurriau a seques.

FIN

JUAN LUIS CAMPS JUAN.

/ Foto de la Universitat de Saragossa. /

He tingut multitud de consultes i converses al respecte de la llengua pel debat sobre lo topònim Vall-de-roures i vull deixar clares quatre coses. Jo personalment no tinc cap interès d’imposar res i menys de decidir com vol parlar la gent. En cap cas he dit que s’ha de substituir Valderrobres per Vall-de-roures. Lo que dic i sempre diré es que hem de fer lo possible per /a/ no perdre topònims tan bonics com este ni atres paraules que van sortin al grup de Paraules del Matarranya al que molts participeu.

Jo parlo català i castellà indistintament, i això m’ha servit molt a la vida i no entenc com no és /es sense tilde/ vol aprofitar una cosa que mos bé donada gratis. Perquè mos posèssem com mos posèssem al final seran les autoritats acadèmiques los que decidiran (que ja ho han fet) sobre que és lo que parlem. I parlo dels de Saragossa.

Lo català serveis per a trobar faena a més /ademés/ d’atres coses, a la comunitat Valenciana, a les Balears, a Catalunya, a l’Aragó i també a la resta d’Espanya y mundo mundial. / Ni també, ni resta, no se diu a Queretes. Que trobos faena pel catalá a Fransa occitania o de professó de universidat a Alemania com Quintanilla y Escocia com la Ponsatí  /

Privar als nostres fills d’esta ventatja per un tema sentimental o polític, no sé si es de rebut. En fi cadascú que face o digue lo que cregue convenient. Repeteixo sense perdre la educació.

Vicente Blasco Ibáñez, valencians, cuideu-se dels catalans, que siguent simples pastors i morts de fam no a soles s'apoderaran de lo Regne, sino també de la cultura i de l'història de Valéncia. 

cuan te vech eixí de la ducha en les bragues de Batman del Primark

Te vull, te estimo, cuan te vech eixí de la ducha en les bragues de Batman del Primark me se fiquen les venes de la sigala com a tronchos ( trongs ) de ensiam.  

Cuando te veo salir de la ducha con las bragas de Batman del Primark se me ponen las venas de la chorra como troncos de lechuga.   

embutí al dimoni al infern

A la vila de Beseit, al Matarraña, va ñabé fa tems un home riquíssim que, entre datres fills, teníe una filleta hermosa y donosa de nom Fátima; ella, no sén cristiana y sentín a mols cristianos que a la vila se alababe mol la fe cristiana y lo servissi de Déu, un día li va preguntá a un de ells de quina manera y en menos impediméns podríe servíli a Déu.

Este li va contestá que servíen milló a Déu aquells que mes fugíen de les coses mundanes, com féen los que a la soledat de los plans de Refalgarí se habíen retirat.

La jove, que ere mol simple y encara teníe només uns catorse añs, per un impuls de sagala o venada, sense díli res a dingú, al matí siguién cap a Refalgarí, de amagatóns, sola, se va encaminá; y en gran faenada, seguín los seus dessichos, después de algúns díes an aquelles soledats va arribá, va vore desde lluñ una caseta, sen va aná cap an ella, aon a un san varón va trobá a la porta, que, maravillanse de vórela allí, li va preguntá qué anabe buscán. Ella va contestá que, inspirada per Déu, estabe buscán ficás al seu servissi, y tamé quí la enseñare cóm se li debíe serví. Lo honrat varón, veénla jove y mol hermosa, tenín temó de que lo demoni, si la reteníe, lo tentare, que ya u estabe fen, li va alabá la seua bona dispossisió y, donanli de minjá algunes arraíls de herbes y fruites silvestres com les serbes y, y aigua, li va di:

- Filla meua, no mol lluñ de aquí ña un san varón que per a lo que vas buscán es mol milló mestre del que yo soc: anirás cap an ell.

Y li va amostrá lo camí; y ella, arribada an ell y sentides de éste les mateixes paraules, anán mes abán, va arribá a la celda de un ermitaño jove, mol devota persona y bo, de nom Rústic, y la mateixa petissió li va fé que als atres los habíe fet. Este, per a ficá la seua firmesa a una forta proba, no la va maná anassen, o seguí mes abán, sino que la va tindre a la seua celda; y arribada la nit, li va fé a un raconet una márfega de fulles y barallofa, y li va di que se gitare damún de ella.

Fet aixó, no van tardá gens les tentassións y la lucha contra les forses del dimoni, sense massa assaltos va girá la esquena y se va entregá com a vensut; y dixán a una vora los pensamens sans y les orassions y les disciplines, va escomensá a portás a la memoria la juventut y la hermosura de ésta, y ademés de aixó, a pensá de quina manera teníe que comportás en ella, per a que no sen donare cuenta de que ell, com home, volíe arribá an alló que dessichabe de ella. Y probán primé en sertes preguntes, va averiguá que no habíe conegut may a cap home y que tan saboqueta ere com pareixíe, pel que va pensá cóm, fen vore que serviríen a Déu, la portaríe cap a la seua voluntat. Y primé en moltes paraules li va enseñá lo enemics que eren lo dimoni de nostre Siñó, y después li va doná a entendre que lo servissi que mes li agradaríe a Déu ere embutí al demoni al infern, aon nostre Siñó lo habíe condenat. La joveneta li va preguntá cóm se fée alló y Rústic li va di:

- Pronte u sabrás, y per an alló farás lo que a mí me veigues fé. Y va escomensá a despullás de la poca roba que portabe, y se va quedá en piloteta del tot, y lo mateix va fé la mosseta; y se va ficá a ginollóns com si resá vullguere y contra nell la va fé ficás an ella. Y están aixina, sentinse Rústic mes que may inflamat pel seu dessich al vórela tan hermosa, va vindre la ressurrecsió de la carn; y miranlo Fátima, y sorprenense, va di:

- Rústic, ¿qué es eixa cosa que te vech que te ix cap afora y yo no la ting?
- Oh, filla meua - va di Rústic- , es lo dimoni del que te hay parlat; ya veus, me causse una grandíssima molestia, tan que apenes la puc soportá.

Entonses va di la jove:

- Oh, alabat sigue Déu, que vech que estic milló que tú, que no ting yo eisse dimoni. Va di Rústic:

- Dius be, pero tens un atra cosa que yo no ting, y la tens en ves de aixó.
Va di Fátima:

- ¿Lo qué?

Rústic li va di:

- Tú tens lo infern, y te dic que crec que Déu te ha enviat aquí per a la salvassió de la meua alma, perque si eisse dimoni me done este tormén, si tú vols tindre de mí tanta piedat y patí que lo embutixga al infern, me donarás a mí un grandíssim consol y li donarás a Déu gran plaé y servissi, si per an aixó has vingut per estos andurrials, com dius.

La jove, de bona fe, va contestá:

- Oh, pare meu, ya que yo ting lo infern, sigue com voléu.

Va di entonses Rústic:

- Filla meua, beneita sigues, anem y embutimlo, y espero que después me dixo está tranquil. Y dit aixó, portada la jove damún de una de les márfegues, li va enseñá cóm teníe que ficás per a pugué encarselá an aquell dimoni maldit per Déu.

La jove, que may habíe ficat al infern a cap dimoni, la primera vegada va sentí una mica de doló, pel que li va di a Rústic:

- Per sert, pare meu, mol roín té que sé este dimoni, y verdaderamen enemic de Déu, que done mal hasta cuan se embutix al infern.
Va di Rústic:

- Filla, no passe sempre aixina.

Y per a fé que alló no passare, sis vegades abáns de que se mogueren de la márfega lo van embutí allí dins, y aquella vegada li van arrencá tan be la soberbia del cap que de bona gana se va quedá tranquilet.

Pero com tornáe después moltes vegades, y disposanse la jove sempre ben creguda a tráureli la soberbia, va passá que lo joc va escomensá a agradali, y va escomensá a díli a Rústic:

- Vech que la verdat díen aquells sabios homes de Beseit, que lo serví a Déu ere una cosa tan dolsa; y en verdat no recordo que may haiga fet cap cosa yo que tan gust y plaé me haigue donat com es lo embutí al dimoni al infern; y per naixó me pareix que consevol persona que se ocupe en atres coses en ves de en servíli a Déu es un animal.

Per naixó, moltes vegades li diebe a Rústic:

- Pare meu, yo hay vingut aquí per a serví a Déu, y no per a está bambán, anem a embutí lo dimoni al infern.

Y li diebe an ell alguna vegada:

- Rústic, no sé per qué lo dimoni se escape del infern; que si estiguere allí de tan bona gana com lo infern lo ressibix y lo reté, no eixiríe may.

Tan assubín va invitá la jove a Rústic y lo va consolá al servissi de Déu, que li habíen tret la barallofa a la márfega, y per naixó va escomensá a díli a la jove que al dimoni no sel teníe que castigá y embutíl al infern mes que cuan ell, per soberbia, eixecare lo cap.

Y aixina li va imposá una mica de tranquilidat a la jove, pero ella, después de vore que Rústic no li demanabe mes embutí lo dimoni al infern, li va di un día:

- Rústic, si lo teu dimoni está castigat y ya no te moleste, a mí lo meu infern no me dixe tranquila; pel que be farás si en lo teu dimoni me ajudes a calmá la rabia del meu infern, com yo en lo meu infern te hay ajudat a tráureli la soberbia al teu dimoni.

Rústic, que passáe de arraíls de herbes y aigua, mal podíe contestá als envites; y li va di que mols atres diables voldríen entrá an aquell infern ruén, pero que ell faríe lo que puguere; y aixina alguna vegada la satisfée, pero ere tan poca cosa com aviá una faba a la boca de un león; aixina que la jove, com no li pareixíe serví be a Déu, remugabe mol.

Mentres que entre lo dimoni de Rústic y lo infern de Fátima ñabíe, pel massa dessich y per la forsa justeta, esta cuestió, va passá que se va botá foc a Beseit, y en la propia casa se van cremá lo pare de Fátima en tots los fills y demés familia que teníe; per naixó, Fátima, de tots los seus bens va quedá hereua.

Un jove de nom Abu Said, habén gastat en magnifissensies tots los seus habers, escoltán que ésta estabe viva, se va ficá a buscála y la va trobán abáns de que lo fisco se apropiare dels bens que habíen sigut del pare, com se fee en los homes morts sense hereus, y en gran plaé de Rústic y contra la voluntat de ella, la va torná a portá a Beseit y la va pendre per dona, y en ella del seu gran patrimoni va sé hereu. Preguntanli les dones cóm servíe a Déu al desert, no habense encara Abu Said gitat en ella, va contestá que lo servíe embutín al dimoni al infern y que Abu Said habíe cometut un gran pecat arrencanla de tal servissi.

Les dones van preguntá:

- ¿Cóm se embutix al dimoni a dins del infern?

La jove, entre paraules y gestos, los u va enseñá; del que tan sen van enriure que encara sen enriuen ara, y van di:

- No estigues trista, filla, no, que aixó tamé se fa be aquí, Abu Said be servirá en tú a Déu nostre Siñó en aixó.

Después, contánsu una a l´atra per tota la siudat, van fé famós lo dit de que lo mes agradable servissi que a Déu puguere fes ere embutí al dimoni al infern; y esta dita va aná passán de boca en boca al raconet del foc, pero estabe casi perduda.
Y per naixó vatres, joves dones del Matarraña que nessessitéu la grássia de Déu, adeprenéu a embutí al dimoni al infern, perque alló es cosa mol grata a Déu y agradable per a les dos parts.

Versió de una noveleta de Lo Decameron en chapurriau

TERSERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Alibechse fa ermitaña, y lo flare Rústic la enseñe a fótre al dimoni al infern, después se convertíx en la dona de Neerbale.

Dioneo, que habíe escoltat en atensió la história de la Reina, veén que se habíe acabat y que sol an ell li faltabe novelá, sense esperá órdens, sonrién, va escomensá a di:

Grassioses Siñores, potsé may haigáu sentit contá cóm se embutíx al dimoni al infern, y per naixó, sense apartám casi de la seguida que vatres hau contat tot lo día, tos puc di: potsé tamé pugáu salvá les vostres almes después de habéu adeprés, y podréu tamé sabé que per mol que Amor habite mes als alegres palaus y los llits blanets que a les pobres barraques, no per naixó alguna vegada díxe de fé sentí les seues forses entre los espessos bosques y los fréstecs Alpes, pel que compéndre se pot que a la seua poténsia están sujetes totes les coses. Venín, pos, al assunto, dic que a la siudat de Cafsa, a la Berbería, va ñabé fa tems un home riquíssim que, entre atres fills, teníe una filleta hermosa y donosa de nom Alibech; ella, no sén cristiana y sentín a mols cristianos que a la siudat ñabíe alabá mol la fe cristiana y lo servissi de Déu, un día li va preguntá a un de ells de quina manera y en menos impediméns podríe servíli a Déu. Este li va contestá que servíen milló a Déuaquells que mes fugíen de les coses mundanes, com féen los que a la soledat del desert de la Tebaida se habíen retirat. La jove, que ere mol simple y encara teníe només uns catorse añs, per un impuls de sagala o venada, sense díli res a dingú, al matí siguién cap al desert de Tebaida, de amagatóns, sola, se va encaminá; y en gran faenada, seguín los seus dessichos, después de algúns díes an aquelles soledats va arribá, va vore desde lluñ una caseta, sen va aná cap an ella, aon a un san varón va trobá a la porta, que, maravillánse de vórela allí, li va preguntá qué anabe buscán. Ella va contestá que, inspirada per Déu, estabe buscán ficás al seu servissi, y tamé quí la enseñare cóm se li debíe serví. Lo honrat varón, veénla jove y mol hermosa, tenín temó de que lo demoni, si la reteníe, lo tentare, que ya u estabe fen, li va alabá la seua bona disposissió y, donánli de minjá algunes arraíls de herbes y fruites silvestres com figues chumbes y dátils, y aigua, li va di:

- Filla meua, no mol lluñ de aquí ña un san varón que per a lo que vas buscán es mol milló mestre del que yo soc: anirás cap an ell.

Y li va amostrá lo camí; y ella, arribada an ell y sentides de éste estes mateixes paraules, anán mes abán, va arribá a la celda de un ermitaño jove, mol devota persona y bo, de nom Rústic, y la mateixa petissió li va fé que als atres los habíe fet. Este, per a ficá la seua firmesa a una forta proba, no la va maná anássen, o seguí mes abán, sino que la va tíndre a la seua selda; y arribada la nit, li va fé a un raconet una márfega de fulles y ballarofa o barallofa de palmera, y li va di que se gitare damún de ella.

Fet aixó, no van tardá gens les tentassións y la lucha contra les forses del dimoni, sense massa assaltos va girá la esquena y se va entregá com a vensut; y dixán a una vora los pensaméns sans y les orassións y les disciplines, va escomensá a portás a la memória la juventut y la hermosura de ésta, y ademés de aixó, a pensá de quina manera teníe que comportás en ella, per a que no sen donare cuenta de que ell, com home, volíe arribá an alló que dessichabe de ella. Y probán primé en sertes preguntes, va averiguá que no habíe conegut may a cap home y que tan saboqueta ere com pareixíe, pel que va pensá cóm, fen vore que serviríen a Déu, la portaríe cap a la seua voluntat. Y primé en moltes paraules li va enseñá lo enemics que eren lo dimoni de nostre Siñó, y después li va doná a enténdre que lo servissi que mes li agradaríe a Déu ere embutí al demoni al infern, aon nostre Siñó lo habíe condenat. La joveneta li va preguntá cóm se fée alló y Rústic li va di:

- Pronte u sabrás, y per an alló farás lo que a mí me veigues fé. Y va escomensá a despullás de la poca roba que portabe, y se va quedá descorcholí del tot, y lo mateix va fé la mosseta; y se va ficá de ginolls com si resá vullguere y contra nell la va fé ficás an ella. Y están aixina, sentínse Rústic mes que may inflamat pel seu dessich al vórela tan hermosa, va víndre la ressurecsió de la carn; y miránlo Alibech, y sorpenénse, va di: 

- Rústic, ¿qué es eixa cosa que te vech que te ix cap afora y yo no la ting?
- Oh, filla meua - va di Rústic- , es lo dimoni del que te hay parlat; ya veus, me causse una grandíssima moléstia, tan que apenes la puc soportá.

Entonses va di la jove:

- Oh, alabat sígue Déu, que vech que estic milló que tú, que no ting yo eisse dimoni. Va di Rústic:

- Dius be, pero tens un atra cosa que yo no ting, y la tens en ves de aixó.
Va di Alibech:

- ¿Lo qué?

Rústic li va di:

- Tú tens lo infern, y te dic que crec que Déu te ha enviat aquí per a la salvassió de la meua alma, perque si eisse dimoni me done este tormén, si tú vols tíndre de mí tanta piedat y patí que lo embutíxga al infern, me donarás a mí un grandíssim consol y li donarás a Déu gran plaé y servissi, si per an aixó has vingut per estos andurrials, com dius.

La jove, de bona fe, va contestá:

- Oh, pare meu, ya que yo ting lo infern, sígue com voléu. 

Va di entonses Rústic:

- Filla meua, bendita sígues, aném y embutímlo, y espero que después me díxo está tranquil. Y dit aixó, portada la jove damún de una de les márfegues, li va enseñá cóm teníe que ficás per a pugué encarselá an aquell dimoni maldit per Déu.

La jove, que may habíe ficat al infern a cap dimoni, la primera vegada va sentí una mica de doló, pel que li va di a Rústic:

- Per sert, pare meu, mol roín té que sé este dimoni, y verdaderamen enemic de Déu, que done mal hasta cuan se embutíx al infern.
Va di Rústic:

- Filla, no passe sempre aixina.

Y per a fé que alló no passare, sis vegades abáns de que se mogueren de la márfega lo van embutí allí dins, y aquella vegada li van arrancá tan be la soberbia del cap que de bona gana se va quedá tranquilet.

Pero com tornáe después moltes vegades, y disponénse la jove sempre ben creguda a tráureli la soberbia, va passá que lo joc va escomensá a agradáli, y va escomensá a díli a Rústic: 

- Vech que la verdat díen aquells sabios homes de Cafsa, que lo serví a Déu ere una cosa tan dolsa; y en verdat no recordo que may haiga fet cap cosa yo que tan gust y plaé me haigue donat com es lo embutí al dimoni al infern; y per naixó me pareix que consevol persona que se ocupe en atres coses en ves de en servíli a Déu es un animal.

Per naixó, moltes vegades li diebe a Rústic:

- Pare meu, yo hay vingut aquí per a serví a Déu, y no per a está bambán, aném a embutí lo dimoni al infern.

Y li diebe an ell alguna vegada:

- Rústic, no sé per qué lo dimoni se escape del infern; que si estiguere allí de tan bona gana com lo infern lo ressibíx y lo reté, no eixiríe may.

Tan assubín va invitá la jove a Rústic y lo va consolá al servissi de Déu, que li habíen tret la barallofa a la márfega, y per naixó va escomensá a díli a la jove que al dimoni no sel teníe que castigá y embutíl al infern mes que cuan ell, per soberbia, eixecare lo cap.

Y aixina li va imposá una mica de tranquilidat a la jove, pero ella, después de vore que Rústic no li demanabe mes embutí lo dimoni al infern, li va di un día:

- Rústic, si lo teu dimoni está castigat y ya no te moleste, a mí lo meu infern no me díxe tranquila; pel que be farás si en lo teu dimoni me ajudes a calmá la rábia del meu infern, com yo en lo meu infern te hay ajudat a tráureli la soberbia al teu dimoni.

Rústic, que passáe de arraíls de herbes y aigua, mal podíe contestá als envites; y li va di que mols atres diables voldríen entrá an aquell infern ruén, pero que ell faríe lo que puguere; y aixina alguna vegada la satisfée, pero ere tan poca cosa com aviá una faba a la boca de un león; aixina que la jove, com no li pareixíe serví be a Déu, remugabe mol. 

Mentres que entre lo dimoni de Rústic y lo infern de Alibech ñabíe, pel massa dessich y per la forsa justeta, esta cuestió, va passá que se va botá foc a Cafsa, y en la própia casa se van cremá lo pare de Alibech en tots los fills y demés família que teníe; per naixó, Alibech, de tots los seus bens va quedá hereua.
Un jove de nom Neerbale, habén gastat en magnifissénsies tots los seus habers, escoltán que ésta estabe viva, se va ficá a buscála y la va trobán abáns de que lo fisco se apropiare dels bens que habíen sigut del pare, com se fee en los homes morts sense hereus, y en gran plaé de Rústic y contra la voluntat de ella, la va torná a portá a Cafsa y la va péndre per dona, y en ella del seu gran patrimoni va sé hereu. Preguntánli les dones cóm servíe a Déu al desert, no habénse encara Neerbale gitat en ella, va contestá que lo servíe embutín al dimoni al infern y que Neerbale habíe cometut un gran pecat arrencánla de tal servissi.

Les dones van preguntá:

- ¿Cóm se embutíx al dimoni a dins del infern?

La jove, entre paraules y gestos, los u va enseñá; del que tan sen van enriure que encara sen enriuen ara, y van di: 

- No estigues trista, filla, no, que aixó tamé se fa be aquí, Neerbale be servirá en tú a Déu nostre Siñó en aixó.

Después, contánsu una a l´atra per tota la siudat, van fé famós lo dit de que lo mes agradable servissi que a Déu puguere fes ere embutí al dimoni al infern; y esta dita ha passat an este costat del mar, encara se sen. Y per naixó vatres, joves dames, que nessessitéu la grássia de Déu, adeprenéu a embutí al dimoni al infern, perque alló es cosa mol grata a Déu y agradable per a les dos parts.

Mil vegades o mes habíe mogut a riure la história de Dioneo a les honestes dames, pel que, arribat ell a la conclusió de esta charrada, veén la Reina que acabáe lo seu Señorío, traénse lo lloré del cap, lo va ficá damún del cap de Filostrato, y va di:

- Pronte vorém si lo llop sap guiá milló a les ovelles que les ovelles guíen als llops. Filostrato, al sentí aixó, va di enriénsen:

- Si me hagueren fet cas, los llops hauríen enseñat a les ovelles a embutí al dimoni al infern com u va fé Rústic en Alibech; y per naixó no mos cridéu llops perque no hau sigut ovelles, pero segóns me ha sigut consedit, gobernaré lo Reino que me s´ha dixat. 

A lo que Neifile va contestá:

- Escolta, Filostrato, volénmos enseñá, haguéreu pogut adependre sensatés com va adependre Masetto de les monges y va recuperá la veu de tal manera que los óssos sense amo hauríen adeprés a chulá. Filostrato, veén que ñabíen allí tamé tantes falsetes com dardos teníe ell, dixán la broma, va escomensá a dedicás al gobern del Reino encomanat; y fen cridá al senescal, va volé sentí en quin pun estaben totes les coses, y ademés de aixó, segóns lo que va pensá que estaríe be y que debíe satisfé a la compañía, mentres durare lo seu Señorío, discretamen va disposá, y después, dirigínse a les Siñores, va di:

- Amoroses Siñores, per la meua desventura, pos mol doló hay conegut, sempre per la hermosura de alguna de vatres hay estat amarrat a Amor, y ni lo sé humilde ni lo sé ben cregut ni lo secundál com milló hay pogut en totes les seues costums, me ha valgut mes que per a sé abandonat per un atre y después aná de mal en pijó, y aixina crec que aniré hasta la mort, y per naixó vull que se parlo demá de aquells amors en final infelís, no per atra cosa lo nom que ting me va sé imposat. 

Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná a tots llisénsia.
Ere tan hermós lo jardí que no va ñabé cap que triare eixí de ell, y com lo sol ya estabe tibiet y no ofeníe, van acudí cabridets y cachapets y atres animalets que corríen per allí y se van ficá a acassán algún. Dioneo y Fiameta van escomensá a cantá sobre micer Guglielmo y la Dama del Vergel, Filomena y Pánfilo se van ficá a jugá al ajedrez, y aixina, uns fen aixó, atres fen alló, va passá lo rato y va arribá la hora de la sena o sopá. Parades les taules voltán la fon, allí en gust van sená per la nit. Filostrato, per a no eixíssen del camí seguit per les que reines abáns que ell habíen sigut, cuan se van eixecá los mantels, va maná que Laureta guiare una dansa y cantare una cansó, y ella va di:

- Siñó meu, cansóns dels demés no ne sé, ni de les meues ne ting al cap que siguen prou conveniéns a tan alegre compañía; si ne voléu de les que sé, to les cantaré de bona gana.
Lo rey nou li va di:

- Tot lo que ve de tú ha de sé majo y plassenté, y per naixó, lo que sápies, cántau. Laureta, en veu suave, contestánlos als demés, va escomensá aixina:

Dingú tan desolada

com yo ha de queixás,

que triste, en vano, gemego enamorada.

Aquell que mou lo sel y tota estrella

me va formá al seu gust,

maja, pita, grassiosa y guapa,

per a aquí baix al intelecto sé

una siñal de aquella

bellesa que may díxa de vore,

pero lo mortal poder,

coneixénme mal,

no me valore, soc menospressiada.

Ya va ñabé qui me va vóldre y, mol be,

sén jove me va obrí

los seus brassos, cor y me va cuidá,

y en la llum dels meus ulls se va inflamá,

y lo tems (que mol depressa

se escape) a festejám va dedicá,

y sén cortés yo

digna de ell vach sabé fém,

pero ara estic de aquell amor privada.

A mí va arribá después, presuntuós,

un mosset fiero

reputánse noble y valén,

la seua prissionera soc, y lo traidó

avui se ha tornat selós;

pel que, triste, casi desespero,

ya que verdadé

es que, venín al món

per be de mols, sol de un soc guardada.

Maldigo la meua ventura

que, per a cambiám en esta

vestimenta vach contestá que sí de aquella oscura

en que alegre me vach vore, mentres en ésta

porto una vida dura,

mol pijó que la passada honesta.

¡Oh dolorosa festa,

abáns morta me veiguera

que habé sigut tan desgrassiada!

Oh volgut amán, en qui vach sé primé

mes que dingú dichosa,

que ara al sel veus al verdadé

creadó, míram en la teua piadosa

bondat, ya que per un atre

no te puc olvidá, fes la amorosa

flama cremá per mí, ansiosa,

y roga que yo torna an eixa morada.

Aquí va acabá Laureta la cansó, que va sé entesa per tots; y ne van ñabé que van entendre a la milanesa que milló ere un bon gorrino que una bella mossa; atres van sé de mes sublime y milló y mes verdadé intelecto, sobre lo que al presén no es propi ressitá. 

Lo rey, después de ésta, damún de la herba y entre les flos habén fet enséndre moltes veles grosses, va fé cantá als atres hasta que totes les estrelles que pujaben van escomensá a caure; pel que, pareixénli tems de dormí, va maná que cadaú sen aniguére a la seua alcoba.

ACABE LA TERSERA JORNADA

cuarta jornada

JORNADA PRIMERA. NOVELA SEGONA.

Lo judío Abraham, animat per Giannotto de Civigní, va a la corte de Roma y, vista la maldat de los religiosos, torne a París y se fa cristiano.

La novela de Pánfilo va sé selebrada per les dones, y com estabe sentada a la seua vora Neifile, li va maná la Reina que, contán una historia, continuare lo orden del entretenimén. Y ella, com tan de corteses maneres com de bellesa estabe adornada, va contestá que de bona gana, y va escomensá aixina: 

Pánfilo mos ha mostrat a la seua novela la benignidat de Déu que no mire los nostres errors cuan vénen de algo que no mos es possible vore; y yo, en lo meu cuento, vull mostrátos cuán esta mateixa benignidat, soportán en passiénsia los defectes de qui tenen que doná de ella verdadé testimoni en obres y paraules y fan lo contrari, es per naixó mateix argumén de infalible verdat per a que los que creém continuém en mes firmesa de ánimo.

Tal com yo, grassioses Siñores, hay sentit di, va ñabé a París un gran mercadé y home bo que de nom Giannotto de Civigní, mol leal y recte y gran negossián de llana y roba; y teníe íntima amistat en un riquíssim home judío de nom Abraham, que ere tamé mercadé y tamé mol recte y leal. Veén aixó Giannotto, va escomensá a tindre gran llástima de que l´alma de un home tan valiós y sabio y bo se perguere per falta de fe, y per naixó amistosamen li va escomensá a rogá que dixare los errors de la fe judaica y se convertiguere a la verdat cristiana, a la que com santa y bona podíe vore sempre aumentá y prosperá, mentres la seua, per lo contrari, podíe vore cóm disminuíe y se anabe reduín. Lo judío contestabe que cap religió creíe ni santa ni bona fora de la judaica, y que en ella habíe naixcut y en ella volíe viure y morí; no ñauríe res que de alló lo faiguere moures. Giannotto no va pará de, passats algúns díes, repetíli paregudes paraules, mostránli, tan toscamen com la mayoría de los mercadés poden féu, per qué raóns la nostra religió ere milló que la judaica.

Y encara que lo judío siguere gran mestre de la ley judaica, com la gran amistat que teníe en Giannotto lo movíe, o potsé les paraules que lo Espíritu San ficabe a la llengua del home simple u faiguéren, al judío li van escomensá a agradáli mol los arguméns de Giannotto; pero tossut en les seues creénsies, no se les dixabe cambiá. Y encara que ell aguantabe, com no dixabe Giannotto de solissitál, hasta que lo judío, vensut per tan seguides instánsies, va di:

- Vale, Giannotto, a tú te agradaríe que me faiguera cristiano; y yo estic disposat a féu, tan sertamen que vull primé aná a Roma y vore allí al que tú dius que es lo vicari de Déu a la terra, y considerá los seus modos y les seues costums, y los de sons germáns los cardenáls; y si vech que la vostra fe es milló que la meua, com te has empeñát en demostrám, faré alló que te hay dit: y si no fore aixina, me quedaré sén judío com soc. Cuan Giannotto va sentí aixó, se va ficá mol triste, diénse an ell mateix:

«Hay perdut los esforsos que me pareixíe habé empleat mol be, creén que había convertit an éste; perque si va a la corte de Roma y veu la vida criminal y bruta de los religiosos, no sol no se fará cristiano, sino que si se haguere fet cristiano, sense duda se tornaríe judío». Y giránse cap a Abraham li va di:

- Ay, amic meu, ¿per qué vols passá eissa pena y fé tan grans gasto per a aná de aquí a Roma? Sense contá en que, tan per mar com per terra, per a un home ric com eres tú tot está ple de perills. ¿No creus que trobarás aquí qui te batejo? Y si tens dudes sobre la fe que t´amostro, ¿ñan mes grans mestres y homes mes sabuts allí que aquí per a podét aclarí tot lo que vullgues o pregúntos? Per tot lo que, al meu paréixe esta idea teua está de mes. Pensa que igual són allí tan pelats los prelats com aquí los has pogut vore y los veus; y aixó que aquells están mes prop del pastó prinsipal. Y per naixó, eixa moléstia, segóns lo meu consell, te servirá en un atra ocasió per a obtíndre algún perdó, en lo que yo te faré compañía.

A lo que va contestá lo judío:

- Yo crec, Giannotto, que sirá com me contes, pero per a resumítu en poques paraules, estic del tot disposat, si vols que faiga lo que tan me has rogat, a anámen. Giannotto, veén la seua voluntat, va di:

- ¡Vésten en bona ventura! - y va pensá que may se faríe cristiano una vegada haguere vist lo Vaticano de Roma; pero com res perdíe, va callá.

Lo judío va montá a caball y lo mes pronte que va pugué sen va aná a la corte de Roma, aon al arribá va sé per los seus compañs judíos honradamen ressibit; y vivín allí, sense di a ningú per qué hi habíe anat, en cuidadet va escomensá a fixás en les maneres del Papa y de los cardenáls y de los atres prelats y de tots los cortessáns; y entre lo que ell mateix va observá, com home mol furigaña que ere, y lo que tamé algúns li van contá, va trobá que tots, del mes gran al mes minut, generalmén pecaben deshonestíssimamen de lujuria, y no sol de la natural sino tamé de la sodomítica, se donaben pel cul, sense cap freno de remordimén o de vergoña. Ademés de aixó, eren tos llépols, bebedós, borrachíns y los mes farts que habíe vist may. Y los va vore tan agarrats, pretos, y afanosos de dinés que en dinés veníen y compraben bules y privilegis, fen en elles mes comérs y empleán a mes corredós de mercansíes que ñabíen a París de la moda o cap atre negossi, y habén a la simonía(acsió de comersiá en coses espirituals o religioses, com sacraméns, cárrecs eclesiástics)manifesta ficat lo nom de «mediassió» y a la gula lo de «manutensió», com si Déu, no ya lo significat de les palaures, sino la intensió de los péssims ánimos no coneguere y per los homes se dixare engañá per lo nom de les coses. Estes coses, mes atres moltes que tenen que callás, li van desagradá mol al judío, que ere sobrio y modesto, y pareixénli habé vist prou, se va proposá torná cap a París; y aixina u va fé. Allí, al sabé Giannotto que habíe tornat, esperán consevol cosa menos que se faiguere cristiano, va aná a vórel y se van fé mutuamen grans festes; y después de descansá algúns díes, Giannotto li va preguntá lo que pensabe del San Pare y de los cardenáls y de los atres cortessáns. A lo que lo judío va contestá:

- Me paréixen mal, que Déu los maldigue a tots; y te dic que, si yo sé be enténdre, cap santidat, cap devossió, cap bona obra o ejemplo de vida o de alguna atra cosa me va pareixe vore en cap religiós, mes que lujuria, avaríssia y gula, fraude, enveja y soberbia y coses paregudes y pijós, si de pichós ne pot ñabé; me va pareixe vore que es lo Vaticano mes una forja de dimonis que la antessala del sel. Tots se esforsen en reduí al no res y expulsá del món a la religió cristiana, allí aon hauríen de sé lo seu solamén y embastida. Y com vech que no passe alló en lo que se esforsen mes, sino que la vostra religió aumente y mes relluén y clara se torne, me pareix vore que lo Espíritu San es lo seu solamén, y vech esta religió com la mes verdadera y mes santa. Ara te dic en tota franquesa que per res dixaré de fém cristiano. Anem, pos, a la iglesia; y allí segóns les costums de la vostra santa fe me faré batejá. Giannotto, que esperabe un final exactamen contrari an este, al sentíl di aixó se va torná lo home mes contén que ha ñagut may: y a Nostra Siñora de París anán en ell, va demaná als móssens de allí dins que li donaren a Abraham lo batech. Y ells, sentín que ell u demanabe, u van fé a escape; y Giannotto lo va portá a la pila sagrada y lo va batejá en lo nom de Giovanni, y per homes de valor lo va fé adoctriná en la nostra fe, la que va adepéndre mol pronte; y va sé después un home bo y de santa vida.

jornada-primera-novela-tersera

Algunes diferénsies entre catalá, valencià, chapurriau

Texto en valensiá (ñabíen algúns errors, encara ne ñan)

En la flexió verbal.

Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià:

Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro).

Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare".

Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb".

català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill).

català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu).

català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content)

Conjugació verbal.

Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació:

c. tenir, venir, veure
v. tindre, vindre, vore
ch. Tindre, vindre, vore. Ting, tens, té, tením, teníu, ténen. Ving, vens, ve, vením, veníu, vénen. Vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.

c. prengui, prenguem
v. prenga, prengam
ch. Prenga, préngues, prengue, prengám, prengáu, prénguen

c. donés, sofrix
v. donara, sofrira
ch. donara, donares, donare, donárem, donáreu, donáren; patiguera , patiguéres, patiguére, patiguérem, patiguéreu, patiguéren

c. neixer, treure
v. naixer, traure
ch. Náixe, traure. Naixco, naixes, naix, naixém, naixéu, náixen. Trac, traus, trau, traém, traéu, tráuen.

c. seure, ensopegar
v. assentarse, entropeçar
ch. Assentás. Yo me assento (yo m´assento), tú te assentes, assente, assentém, assentéu o assentáu, assénten. Entropesso, entropésses, entropésse, entropessém, entropesséu o entropessáu, entropéssen.

c. temo, perdo (1ª pers.)
v. tem, perc
ch. Yo ting temó o po, tens temó, té temó, tením temó, teníu temó, ténen temó. Yo pergo, perts, pert, perdém, perdéu, pérden.

c. visc, cresc
v. vixc, creixc
ch. Vic, vius, viu, vivím, vivíu, víuen. Créixco, créixes, creix, creixém, creixéu, créixen.

c. creiem, caieu
v. creem, caeu
ch. Natros creém, caém. Vatros o vatres creéu, caéu. Mingém, mingéu. Fem, féu. Soltém, soltéu. Pujém, pujéu.

c. perdi, creixis
v. perga, creixques
ch. Perga, pergues, pergue, pergám, pergáu, pérguen. Creixca, creixques, creixque, creixcám, creixcáu, créixquen.

c. veuré, veuries
v. voré, vories
ch. Vore, yo voría, voríes, voríe, voríem, voríeu, voríen. Yo vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.

c. plangui, planguí
v. planyga, plangyuí
ch. Queixás, queixo, queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen.

c. vinguem, vingueu
v. vingam, vingau
ch. Que yo vinga, vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen.

c. serveix, converteix
v. servix, convertix
ch. Servíx, convertíx. Servixco, servixes, servix, servím, servíu, servíxen. Convertixco, convertíxes, convertíx, convertím, convertíu, convertíxen.

c. obre, omple
v. obri, ompli
ch. Obri, ompli. Óbrigo, óbris, obri, obrím, obríu, óbren - obríxen.
Ómpligo, ómplis, omplix - umplix, omplím - umplím, omplíu - umplíu, omplíxen - umplíxen - ómplen. Pleno, plenes, plene, pleném, plenéu o plenáu, plénen.

c. sofert, omplert
v. sofrit, omplit
ch. Patit, omplit – umplit. Yo hay patit. Yo hay omplit – umplit (plenat).

c. amansir, espessir
v. amansar, espesar
ch. Amansá, espesá. Amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen. Espesso, espésses, espésse, espessém, espesséu o espessáu, espéssen.

c. sapiga, sapigues
v. sapia, sapies
ch. Sápiga, sábiga, sápigues, sábigues, sápigue, sábigue, sapigám, sabigám, sapiguéu, sabiguéu, sápiguen, sábiguen. Sápia, sápies tamé se diu an algún poble.
Verbo sabé. Yo sé, saps o sas, sap, sabém, sabéu, sáben. Sabré, sabrás, sabrá, sabrém, sabréu, sabrán.

c. culli, cullis
v. cullga, cullgues
ch. Que yo cullga, que tú cullgues, cúllgue, cullgám, cullgáu, cúllguen. La cullita.

c. tusso, tussi
v. tusc, tusca
ch. Yo tusgo, tússes, tus, tussím, tussíu, tússen. Que yo túsga, túsgues, túsgue, tussigám, tussigáu, tússguen.

c. cuso, cusi, cusis
v. cusc, cusca, cusques
ch. Cusí. Yo cusgo, cuses, cus, cusím, cusíu, cúsen.

Preposicions.

El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciació:

c. s’entesta que li donen
v. s’encabota en que li donen
ch. S´empeñe en que li dónon. Es mol tossut, es mol tossuda. Cabut, cabuda.

c. es queixaven que
v. es queixaven de que
ch. Se queixáben de, queixáen. Yo me queixaba, te queixabes, queixáes, se queixábe, queixáe, mos queixábem, queixáem, tos queixábeu, queixáeu, se queixáben, queixáen.

c. anarem en aquell lloc
v. anarem a aquell lloc
ch. Vam aná an aquell lloc o puesto. Yo vach aná, vas aná, va aná, vam aná, vau aná, van aná.

c. estic a Valencia
v. estic en Valencia
ch. Estic a Valénsia. Estás, está, estém o estám, estéu o estáu, están.

c. prometre de veure
v. prometre vore
ch. Yo vach prométre de vore, prométre que voría. Verbo prometí. Prometixgo, prometíxes, prometíx, prometím, prometíu, prometíxen.

c. Jaume veu (en) Pere
v. Jaume veu a Pere
ch. Jaume veu a Pere, veu a la María.

c. pensar a dir-ho
v. pensar en dir-ho
ch. Pensá en díu. Penso, penses, pense, pensém o pensám, penséu o pensáu, pénsen. Cóm collóns se pot pronunsiá U la paraula HO. Home, hort, hospedá, etc.

c. no m’era permés d’anar
v. no m’estaba permés anar
ch. No me estabe permetut (permitit) aná a casa de ma tía.

c. pis per llogar (causal)
v. pis per llogar
ch. Pis per a llogá, pis en llogué, se llogue este pis, (se alquile)

c. pis per llogar (final)
v. pis per a llogar

c. a la tarda
v. per la vesprada (vesprà)
ch. A la tarde, a la vesprá o vesprada, al tardet,

c. al dessota de
v. baix de

c. al davant de
v. davant de
ch. Dabán de casa meua han ficat la paradeta. Ting la paradeta (a) dabán de casa. En cambi, tira cap abán.

c. al defora de
v. fora de

c. malgrat
v. a pesar de
ch. A pesar de,

Substantius.

Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres:

c. (el) fel
v. (la) fel
ch. La fel está al feche, es mol amarga, poques coses ñan mes amargues que la fel.

c. (el) aventatge
v. (la) ventaja
ch. La ventaja.

c. (el) escafandre
v. (la) escafandra
ch. La escafandra del buzo.

c. (la) aladre
v. (el) aladre
ch. LO aladre, l´aladre, los aladres, la rella, les relles.

També diferencies en el mateix genero

c. jueva
v. jueua
ch. Una judía, los judíos (se pronúnsie la j de judía diferén a la de JOTA)

c. princessa
v. princesa
ch. Lo príncipe, la prinsesa.

c. alcaldessa
v. alcaldesa
ch. Lo alcalde, la alcaldesa.

c. comtessa
v. comtesa
ch. Lo conde, la condesa.

c. el periodista (masc.)
v. el periodiste (masc.)
ch. Lo periodista, la periodista.

c. el maquinista (masc.)
v. el maquiniste (masc.)
ch. Lo maquiniste, la maquinista ?

Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià:

c. [papés]
v. papers
ch. Papés, papé.

c. [carrés]
v. carrers
ch. Los carrés, lo carré. La carrera, les carreres (a La Codoñera per ejemple).

c. homes
v. hómens
ch. Homes y hómens.

c. joves
v. jovens
ch. Los joves, los jóvens. Les joves, les jóvens.

c. presupostos
v. presuposts
ch. Los presuposts, los presupostos. Lo presupost.

c. boscos
v. boscs
ch. Lo bosque, los bosques.

c. generes
v. generos
ch. Los géneros. Lo género. En cambi, ña mol (de) Género a la paradeta de la fruita. Esta G se pronúnsie diferén que la G de gat. Paregut a gepa, geput (chepa), jupa (chupa), junta, ajuntamén.

c. quadres
v. quadros
ch. Lo cuadro, los cuadros. La cuadra (de caballs), les cuadres, lo mosso de cuadra, los mossos de cuadra.

c. litres
v. litros
ch. Un litro, dos litros.

c. goigs
v. gojos/goigs
ch. Lo goch, los gochs. Gochet (cusigañes a La Fresneda). Aixó fa goch.

c. desigs
v. desijos/desigs
ch. Lo dessich, los dessichos, desseos.

c. assumpte
v. assunt
ch. Un assunto, dos assuntos.

c. culte
v. cult
ch. Culto, cultos.

Adjetius.

En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjetius i pronoms):

c. meva
v. meua
ch. Meua, meues, meus, meu.

c. teva
v. teua
ch. Teua, teues, teu, teus.

c. el meu (neutre)
v. lo meu (neutre)
ch. Lo meu, la meua, los meus, les meues.

c. el nostre (neutre)
v. lo nostre (neutre)
ch. Lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.

Demostratius:

c. aquest
v. est/este
ch. Este, esta, estos, estes

c. aqueix
v. eix/eixe
ch. Eixe, eixa, ixe, ixa, íxes, eixes,

numerals cardinals:

c. vuit
v. huit
ch. Vuit. A Valjunquera: Siat, nau, diau, dotche,

c. dinou
v. deneu
ch. denóu

c. seixanta
v. xixanta
ch. sixanta

c. dues-centes
v. doscentes
ch. Dosséntes, dosséns.

c. milió
v. milló
ch. Milló (1.000.000) un milló es milló que satséns mil.

Numerals ordinals:

c. cinqué
v. quint
ch. Quin, quinta. Lo quinto, la quinta, es lo-la que fa 18 añs aquell añ.

c. sisé
v. sext
ch. Sexto, sexta.

c. vinté
v. vigesim
ch. Vigéssim casi no se fa aná, lo número vin.

Partitius i colectius:

c. meitat
v. mitat
ch. Mitat, la mitat.

c. miler
v. miler/miller/millar (Fullana)
ch. Un milená, mil.

Quantitatius:

c. força
v. molt
ch. Mol

c. quant pa
v. quant de pa
ch. Cuán pa teníu al forn?

c. fa molt fret
v. fa molt de fret
ch. Fa mol fret. Fa molta fresca.

c. quanta de neu
v. quanta neu
ch. Cuanta. Cuánta neu ña al port? - Cuán sol nessessite esta florera?

Indefinits:

c. altre
v. atres
ch. Atre, altre. Atres, altres.

c. abdues
v. les dos
ch. Les dos, en les dos máns.

c. nombrós
v. numerós
ch. Numerós, numerosa.

Articul definit.

En català està proscrit l’articul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar.

En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en català.

Pronom personal.

En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI:

c. hom diu per tot arreu
v. se diu per onsevol
ch. Se diu per tot arreu. Tot lo món u diu, s´ha escampat per tot arreu.

c. jo us mane
v. yo vos mane
ch. Yo tos mano. Tos U mano per radera vegada (lo que tos hay dit abáns dos vegades).

c. Que no hi es?
v. ¿ que no està ?
ch. Está Mariano o fulanito a casa? - No - No hi está? Pos si m´ha dit que hi estaríe an esta hora.

En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses:

c. en turnem a parlar
v. tornem a parlar
ch. Ne tornem a parlá, ne tornarém a parlá, sen parlará, ne parlarém un atre rato, etc.

Frases i tractaments:

c. davant meu
v. davant de mi
ch. Dabán de mí. Pássa dabán de mí, pássam !

c. darrere teu
v. darrere de tu
ch. Detrás de tú.

c. aquest és pintat per mi
v. este està pintat per mi
ch. Este está pintat per mí. Este lay (lo hay, l´hay) pintat yo.

Adverbis:

Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius:

c. lluny
v. llunt
ch. lluñ

c. sota, dessota
v. baix, baix de
ch. Baix, a baix, daball (de), cap aball, cap a baix.

c. endavant
v. davant, cap davant
ch. Abán, cap abán

c. al damunt
v. damunt
ch. Damún

c. aleshores
v. llavors
ch. Entonses, allavonses, llavores, allacuanta (fa mol tems),

c. avui
v. hui
ch. Avui (de AB + HUY - HUI )

c. aviat
v. pronte
ch. Pronte (aviát es de aviá, aventá), prontet.

c. a entrada de fosc
v. a boqueta nit
ch. Al tardet, cuan oscurix, cuan se fa fosc, cuan pardeje,

c. demà passat
v. despusdemà
ch. Después demá

c. abans d’ahir
v. despusahir
ch. Antes ahí

c. dos quarts de nou
v. les huit i mija
ch. Les vuit y mija

c. de cop sopte
v. de repent
ch. De repén

c. s’un plegat
v. d’una volta
ch. De una vegada, de una tongada

c. no facis pas el meu
v. no faces lo meu
ch. No fáigues lo meu

c. mai no vindràs
v. no vindràs mai
ch. No vindrás may - mai