Mostrando las entradas para la consulta roíns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta roíns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel; Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.


Original en castellano:

Capítulo XIV.

Máximas y sentencias de Pedro Saputo.

Solía decir que más quería enemigos agudos que amigos tontos.

- Decía que hablando en general todos los hombres son buenos y todos malos, porque no les debemos pedir lo que no pueden dar, ni querer que obren como no les conviene aunque tal vez entiendan mal esta conveniencia. Y en cuanto a la justicia, que o no la conocen en los casos que obran mal, o que no saben lo que vale.

- Preguntáronle una vez, qué hombres eran los más perjudiciales, y respondió que los envidiosos. Admiráronse de esta respuesta, y quisieron saber lo que sentía de los ladrones, matadores y otros; y dijo, que de éstos mucha parte eran también envidiosos y por envidia comenzaban a ser malos; que otros son unos miserables, ignorantes, rudos y mal encaminados por otros como ellos, o perdidos por la mala educación en su niñez y mocedad; pero que al fin de todos ellos tarde o temprano se hace justicia. Mas que el envidioso es un verdadero malsín, el traidor por naturaleza, el animal propiamente dañino, contra el cual no hay castigo en las leyes ni en las costumbres, para el daño que causa en general y en particular, que es más que el que nos viene de todas las demás clases juntas de hombres perversos y malvados. Que la envidia ha causado más trastornos en el mundo que la codicia y la ambición juntas si no es que la ambición sea un nombre dorado de la envidia. Pero que sin embargo podían alguna vez, y de particular a particular, producir un bien parecido al de las indigestiones y cólicos en el cuerpo humano, que si no son frecuentes ni muy graves, hacen al hombre templado y sobrio.

- También decía muchas veces que la codicia no había levantado ninguna casa; y sí muchas el orden y la economía.

- Decía que los mayores enemigos del bien del hombre suelen ser la vanidad y la pereza. La vanidad porque gasta más de lo que puede y se arruina o dice más de lo que debe y cae en grandes inconvenientes; y la pereza, porque va detrás de las estaciones en el tiempo, de la sazón en los negocios, de los hechos en los acontecimientos, dejándoselo venir todo encima, hasta que se le cae la casa y acaba en sus ruinas, o huye espantada y no encuentra donde meterse, pobre, falta de consejo y aborrecida.

- Decía que la necedad es mal incurable y piedra en que siempre se tropieza; y que los tres mayores trabajos que puede pasar un hombre son vivir con necios, tratar con embusteros y viajar con un cobarde.

- El influjo de la imprenta y la aplicación de cada uno guiada y excitada por los sabios, decía que harían hombre al mundo, porque hasta ahora (en su tiempo) aún no ha salido de niño.

- Creía que los hombres nunca habían sido mejores, sino que en algunos tiempos tuvieron menos leyes y menos sociedad, y así menos juicio y censura de sus acciones; pero que la sociedad había estado mejor constituida, aunque no bien del todo.

- Según él, los hombres de su tiempo no entendían el comercio, la agricultura, las artes, ni las ciencias, porque le parecía que no veía sino torpeza, casualidad, charlatanismo y miseria.

- Cuando se supo su resolución de casarse le preguntaron, cómo siendo tan sabio caía en esta vulgaridad. Y respondió: no es vulgaridad casarse, porque es seguir la naturaleza, sino casar mal por interés o por mera y sola razón de nombre, y quejarse después, o condenar el matrimonio y hablar mal de las mujeres.

- Antes de conocer a su padre decía que daba gracias a Dios porque no se lo había dejado conocer, pues había visto muchos niños de quien no le pesaría ser padre, y pocos hombres de quien quisiera ser hijo. Mas cuando encontró a su padre, lloró de pena de no haberle conocido desde la cuna. Y acerca de su apellido respondió a don Vicente, el hermano de Morfina que le preguntó si estaba muy vano de él: ya me parecía a mí que no podía escapar de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, porque estos linajes son como los gorriones que en todo poblado se encuentran.

- Como había tratado con frailes y monjas y los conocía muy bien, decía que a aquéllos les faltaba un voto, y a éstas les sobraban dos. Pero no explicaba más, y no sabemos qué votos eran éstos.

- Por tres cosas (decía) daría yo la vida: por la religión que profeso, por mi madre y por mi pueblo. Preguntáronle una vez que acababa de decir esto, si la daría por el rey; y respondió que no entendía la pregunta.

- Solía decir que en general la primera necesidad de las mujeres es hablar; la segunda murmurar de otras, y la tercera, ser aduladas.

- La pereza en los jóvenes, la desautoridad en los viejos, la vanidad en las feas, y casar hombre pequeño con mujer alta, decía que son cuatro pecados iguales contra natura.

- Recomendando la frugalidad solía decir: carne una vez al día, y ésa en la olla o asada. Y condenando la prolijidad en los platos: el mejor dulce es la miel, el mejor bizcocho, el buen pan, el mejor licor, el buen vino, y el mejor guiso, el más corto y simple.

- Decía que había cuatro cosas que le ponían a punto de alferecía: mesa pequeña, cama corta, mula pesada, y navaja sin filo. Cuatro que le regaban el alma de risa: una vieja con flores, un marido gurrumino, un predicador de mal ejemplo, y un fraile o clérigo haciendo la rueda a una dama. Y cuatro que le hacían llevar la mano a la espada: engañar a un ciego, burlarse de un viejo, un hombre pegando a una mujer, y un hijo maltratando a su padre o a su madre.

- Estando en Sevilla le brindaron si quería ir a ver una poetisa que componía sonetos, églogas de pastores y otras poesías; y respondió que sí, pero que le habían de decir con tiempo el día y la hora porque quería prepararse. 

- ¿Qué preparación necesitáis?, le preguntaron, y dijo, purgarme y limpiar bien el estómago, y luego tomar un elixir que sé yo hacer muy especial contra las náuseas y la flojedad del vientre.

- Entre las sentencias de los antiguos la que más le gustaba era aquella de Virgilio, Felix qui potuit rerum cognoscere causas. «Dichoso el que alcanza a conocer las causas de las cosas»; esto es, a la naturaleza.

- Y de él la sentencia que más se celebra es ésta: que el mucho rezar a nadie ha hecho santo, ni el mucho leer sabio, ni el mucho comer robusto y fuerte.

Muchos otros dichos y sentencias se le atribuyen; pero o son muy vulgares, o se les quiere dar autoridad con su nombre. Y asimismo se refieren de él varios hechos que de ningún modo corresponden al concepto que su gran talento y suma prudencia le ha merecido. Yo me persuado que así los dichos como los hechos que corren como los suyos y son tan indignos de su discreción y sabiduría, pertenecen al falso Pedro Saputo, a quien los de Almudévar echaron con razón de su pueblo tan malparado, y que, como hemos dicho, era un mentecato, un vago y un borracho torpe e indecente. El hijo de la Pupila fue muy sobrio, muy fino, muy amable, persona de mucho respeto, y tan grande en todo como se ha visto en esta verdadera historia de su vida.

jueves, 24 de agosto de 2017

roín, roína, roíns, roínes

roín, roína es una persona dolenta en dialecte catalá, mala en castellá.
Plural: roíns, roínes.

"Les persones que sempre están rién, o sen enriuen seguit, són mes amables y pures de cor." 

roín , roína es una persona dolenta en catalá , mala en castellá.

Yo estic dolén es jo estic malalt en catalá normatiu, yo estoy enfermo en castellá. A Tortosa están en perill moltes paraules.

ROÍ ROÍN, -ÏNA (o -ÍNadj. 

|| 
1. Miserable, escàs de qualitats; raquític (mall.); cast. mezquino,  (como alguno del Mezquín) ruínArnaut se trobà en son lit roy [sic] e mesquí e pobre, Eximenis Terç, c. 111. Jo, en que sia petit y roí, hi voldria un arrap, ab vós, Alcover Rond. ii, 30. La Natura per tu es demostrà molt ruïna, Bergue Fables 81.

|| 2. Dolent, que no és bo (en sentit material o moral); cast. malo
Evitar de dir... cosa ruina per dir ruín cosa, Pau Regles 216. Veureu les estranyes e roines viandes, Ramon Lull Blanquerna. 6. Una vil hosta, royn, disposta a puteriaSpill 3284. Moltes voltes li esdeué que elegeix lo més rohín, Tirant, c. 86. Deueu tenir rohín luquet, Somni J. Joan 262. O és de la metcha roín lo cotó, Proc. Olives 440. La major part dels dits caualls esser molt ruhins, doc. a. 1576 (BSAL, vii, 48). Ruhín bugada se ha fet, Pou Thes. Puer. 152. Guarda-los bé de tentacions indignes, de pensaments rohins, Llorente Versosi, 167. Ell ha estat roí sempreCasp Proses 105. Propi dels darrers dies de l'hivern que són els més roïns, Valor Rond. ii, 52. En aquest sentit tan ample, de ‘dolent’ en general, roí roín s'usa a tot el País Valencià

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Mela

|| 3. Xiscló, cavall que només té un testicle (Barc., ap. BDC, xxii, 199).
Roí (escrit també Ruí Rohí): llin. existent a Hostalric, Peratallada, Maçanet de la S., Vilanant, Calella, Mataró, Terrassa, etc.


Refr.
—a) «A roí, roí i mig»: significa que quan algú vol obrar de manera indecorosa, cal que trobi algú altre que el tracti a ell de la mateixa manera.

—b)
 «Parlant del roí, vet-el-aquí»: es diu quan, parlant d'algú que estava absent, compareix aquest per casualitat.

—c)
 «Roí amb roí, que així casen a Masquefa»: vol dir que convé que els matrimonis es facin entre persones de la mateixa classe social perquè siguin ben avinguts.

—d) 
«Qui és roín en sa casa, roín serà allà on vaja»: significa que per a mostrar bona educació davant els altres, cal observar les regles de l'educació en privat (val.).

—e) 
«Més val poc i bo, que molt i roín» (val.).

—f)
 «Més val roín conegut, que bo per conèixer» (val.).

—g)
 «Roín vindrà, que bo et farà»: vol dir que quan ens queixem d'algú que ens sembla dolent, hem de tèmer que sigui substituït per un altre que sigui pitjor. (Com Monclús y Quintaneta a la Ascuma)

—h)
 «El porc més roín menja el millor aglà»: es refereix a aquells que obtenen càrrecs o honors que no mereixen.

Francho Nagore Laín, aragonés, fabla, fablante, fablans

    Var. form.: 
roví, -ina (Una gent tan baixa i tan rovinaAlcover Cont. 303).
    Fon.: 
roí, roín, ruí, ruín (val.); roví (mallorquí).
    Intens.: 
roïnàs
roïnassa; roïnet, -eta; roïnotroïnota; roïníssimroïníssima.
    Etim.: 
d'una forma de llatí vg. *ruīnus, mat. sign. ||1, 2, bastida damunt ruīna.

Podium montibus tamé es roín. Y té un pel que pareix un niu de sigüeñes.

Carles Puigdemont, Karles, Charles, Carlos, Carlitos, Charlie, Podio de Monte, Podium montibus

domingo, 12 de mayo de 2024

Maissella, Maissela, Mayselha, Maichela

Maissella, Maissela, Mayselha, Maichela, s. f., lat. maxilla, mâchoire, joue.

Mals de dens, quan dol en la maissela.

P. Vidal: S'ieu fos en.

Mal de dents, quand il fait mal en la mâchoire.

Dolor de dens e de maichelas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 189.

Douleur de dents et de mâchoires.

Si 'l vuelh baizar la mayselha.

Deudes de Prades: Amors m' evida.

Si je lui veux baiser la joue.

Qui te ferira a la maissela, dona li l'altra.

Trad. du N.-Test. S. Luc, ch. 6. 

Qui te frappera sur la joue, donne-lui l'autre. 

Loc. Fassa m bon' escudela, 

S'ieu dejus sui, 

E s'ieu, sotz la maissella, 

Ben non l' estui.

Richard de Tarascon: Cabest. 

Qu'il me fasse bonne écuelle, si je suis à jeûn, et si, sous la mâchoire, je ne la cache bien. 

ANC. FR. Quant canté ot la damoisiele

Sa main a mise à sa maisiele.

Roman de la Violette, p. 20. 

Qui là veist les XX puceles 

Rompre lor crins et lor maiseles.

Roman del conte de Poitiers, v. 462.

IT. Mascella. (ESP. Mejilla; mandíbula. Chap. Les barres, mandíbula, mandíbules; galta, galtes. Galtada, galtades: bufetada, bufetades.)

Maissella, Maissela, Mayselha, Maichela, barres, quixals, mandíbula, mandíbules

2. Mayssha, s. f., mâchoire, joue.

Maysshas o mandibulas so ditas, quar ministro a manjar.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Sont dites mâchoires ou mandibules, car elles servent à manger.

3. Maxillar, adj., lat. maxillaris, maxillaire.

Cum defenda les nervis maxillars del aire trop freg.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Comme elle défende les nerfs maxillaires de l'air trop froid.

IT. Mascellare. (ESP. Maxilar, maxilares. Chap. Maxilar o maxilá, maxilars o maxilás.) 

 

Majofa, s. f., fraise.

Ac talant de majofas, e Jhesu Crist las lhi ministret.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.

Eut envie de fraises, et Jésus-Christ les lui fournit. (CAT. MOD. Maduixa, maduixas o maduixes.)

 

Majorana, s. f., lat. majorana, marjolaine.

Majorana es cauda et seca. Eluc. de las propr., fol. 215. 

La marjolaine est chaude et sèche.

Pren semensa de majorana. Collec. de recettes de médecine. 

Prends semence de marjolaine.

ANC. ESP. Majarona. ESP. MOD. Mejorana (Origanum majorana, familia Lamiaceae, cultivada como condimento por su aroma, parecido al del orégano.) IT. Maiorana, maggiorana.

(chap. Majorana. Té la auló pareguda a la orenga.)

Majorana. Té la auló pareguda a la orenga.

 

Mal, Mau, adj,, lat. malus, mal, méchant, pernicieux, mauvais.

Cel que gurpis los mals vices d'aquest segle. Trad. de Bède, fol. 67.

Celui qui abandonne les vices pernicieux de ce monde.

Vos m' es mal' e cozens. 

Gaubert, moine de Puicibot: Una gran.

Vous m'êtes mauvaise et cuisante.

- Intrépide.

No seria pros ni maus, 

E parec be al badalhar.

Bertrand de Born: Quan vey pels. 

Ne serait preux ni intrépide, et il parut bien au bâiller.

Substant. Qu'om sia humils als bos, 

Et als mals, ergulhos.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Qu'on soit indulgent envers les bons et envers les méchants, altier. 

Loc. Sai que mal lor es.

R. Gaucelm de Beziers: A penas. 

Je sais que mauvais il leur est. 

ANC. FR. Remède jusques à présent n'ha esté trouvé contre la male fame. Rabelais, liv. IV, ch. 65.

Et si estoient forgées de fer fort mal, de sorte qu'elles se courboient et plioient incontinent.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Camille.

Se nous descendions par où nous estions montés, nous ne le pourrions faire sanz grant péril, pour ce que la coste estoit trop male, et les Sarrazins nous descendroient sur le cors. Joinville, p. 190.

- En parlant du diable, de l'esprit malin.

Mal esperit que totz jorns guerreia las bonas creaturas.

Liv. de Sydrac, fol. 72. 

Le malin esprit qui guerroie toujours les bonnes créatures.

CAT. ESP. Mal. PORT. Mào (ruim). IT. Malo. (chap. Mal, mals, mala, males; roín, roíns, roína, roines; enfermedat, enfermedats.)

Adverb. Mal er baillitz,

So vos autrei.

Giraud de Borneil: A l' honor Dieu.

Il sera mal mené, cela je vous promets. 

Greu veiretz chantador 

Ben chan, quan mal li vai.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Vous verrez difficilement que chanteur chante bien, quand mal lui va.

Qui mal fai e mal ditz, e mal met e mal dona. 

Palais: Un sirventes. 

Qui mal fait et mal dit, et dépense mal et donne mal. 

CAT. ESP. PORT. Mal. IT. Male.

Adv. comp. Qu'a mala hora

Qui diable siec non la port. 

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Vu qu'à la male heure qui diable suit ne la porte pas.

ANC. FR. Einsi fu la paiz graantée

Ki à male hore fu donée.

Roman de Rou, v. 573.

IT. Quando tu nella tua mal' ora venisti.

Boccaccio, Decameron, V, 10.

Souvent on sous-entendait le mot hora, et alors mala était de même employé comme adverbe.

Ai! douss' amia, 

Mala us viron mey huelh.

(chap. Ay! dolsa amiga, en mala hora tos (te) van vore los meus ulls.)

G. Adhemar: El temps d'estiu.

Ah! douce amie, à male (heure) vous virent mes yeux.

Mala veyra sos efans.

G. Riquier: Qui m disses. 

A male (heure) il verra ses enfants.

2. Sobremal, adj., très mal, très mauvais, très méchant.

Lo prunier rams es mals, lo segon es peiors, lo ters es sobremals.

V. et Vert., fol. 7. 

Le premier rameau est mauvais, le second est pire, le troisième est très mauvais. 

Adv. Sobremal t' arm' enfornas

En trebaill et en turmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Tu enfournes très mal ton âme en peine et en tourment.

3. Mal, Mau, s. m., lat. malum, mal, douleur, souffrance. 

Pregavan li mot fort 

Qu' en patz portes son mal.

V. de S. Honorat. 

Le priaient moult fort qu'en paix il supportât son mal.

Graissans ni serps, que s'amola, 

No m fai espaven ni mau.

Marcabrus: Pus la fueilla. 

Crapaud ni serpent, qui s' amoncelle, ne me fait peur ni mal.

Val a mal d' uelh atressi. Brev. d'amor, fol. 40. 

Vaut pour mal d'oeil aussi. 

Cura mal de rey et ydropizia. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Guérit mal de roi et hydropisie.

- Le contraire du bien.

Non puesc mal dir de lieys, quar no i es ges. 

B. de Ventadour: Be m'an perdut. 

Je ne puis dire mal d'elle, car il n'y est pas.

- Défaut.

Sirventes non es leials,

S'om no i ausa dir los mals.

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Un sirvente n'est pas loyal, si on n'ose y dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des principaux.

CAT. ESP. PORT. Mal. IT. MOD. Male. 

Loc. Ira de mal en peior.

(chap. Anirá de mal en pijó.)

B. Zorgi: Totz hom. 

Ira de mal en pis.

IT. Andava di giorno in giorno di male in peggio.

Boccaccio, Decameron, I, 1.

Per qu'ieu vuel mal als huelhs ab que us remire. 

Folquet de Marseille: Tan m'abellis. 

C'est pourquoi je veux mal aux yeux avec quoi je vous contemple.

Ieu lor vuelh mal de mort, et ilh a me.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Je leur veux mal de mort, et eux à moi. 

Mal aia 'l jorns qu'amors mi fetz emprendre. 

Pons de la Garde: Sitot non. 

Mal ait le jour qu'amour me fit éprendre.

ANC. FR.

Mal ait traïstre roiz qui sainz busuing ment. Roman de Rou, v. 4526.

Anc vos autres non demandetz venjansa 

De la mia mort, per so siatz a mal mes. 

R. Gaucelm: Qui vol aver. 

Oncques vous autres ne demandâtes vengeance de la mienne mort, pour cela soyez livrés à mal. 

Pot esser qu' ilh so tengua a mal.

(chap. Pot sé que ella s' ho (tingue) prengue a mal.) 

Arnaud de Marueil: Ab pauc.

Il peut être qu'elle tienne cela à mal. 

Prov. Qui mal fai, mal pren.

(chap. Qui mal fa, mal pren.)

Pons de Capdueil: Ja non er. 

Qui mal fait, mal prend.

4. Malamen, adv., méchamment, durement, pernicieusement.

Per delieg c'al cors cossentes, 

Seras punitz malamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Pour le plaisir que tu accordes au corps, tu seras puni durement.

Malamen renhatz, Roma.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous régnez méchamment, Rome.

ANC. FR. E cil qui tel sentence sivent

Contre Diex malament estrivent.

Roman de la Rose, v. 17494.

Qu'il a ouvré moult malament.

Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 44. 

Pour aller en pays estrange 

Souz l'espoir de quelque louenge 

Malement travailler mes jours.

Olivier de Magny, p. 112.

CAT. Malament. ESP. IT. Malamente. (chap. Malamen.)

5. Maligne, adj., lat. malignus, malin, malicieux, pervers, perfide, malfaisant.

No tem truan maligne.

R. Vidal de Bezaudun: Entr'el taur. 

Je ne crains pas fripon malin. 

Hun maligne home que era de son conselh.

(chap. Un maligne (malissiós, roín) home que ere de son consell.)

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 34. 

Un malicieux homme qui était de son conseil. 

Aquelas so malignas, las quals no obeseysso a curacio.

(chap. Aquelles són malignes, les cuals no obeíxen a curassió, cura.)

Trad. d'Albucasis, fol. 25.

Celles-là sont malignes, lesquelles n' obéissent pas à cure.

Non i a tan malignes que no sia doptos. Guillaume de Tudela. 

Il n'y a si malicieux qui ne soit craintif. 

Signe 

Verenos, freg e maligne.

Brev. d'amor, fol. 30. 

Signe vénéneux, froid et malfaisant.

- En parlant du diable, des démons, on a dit:

El fuoc del malign' esperit.

(chap. Al foc del espíritu maligne.)

Marcabrus: Assatz m'es. 

Au feu du malin esprit. 

An poder de comandar als malignes esperitz. Liv. de Sydrac, fol. 9. 

Ont pouvoir de commander aux malins esprits.

- Substantiv. et absolum. Le malin esprit, le diable.

Lo malignes no lo toca. Trad. de la 1re Épître de S. Jean.

(chap. Lo maligne (lo dimoni, diable) no lo toque.)

Le malin esprit ne le touche pas.

CAT. ESP. PORT. IT. Maligno. (chap. Maligne, malignes, maligna, malignes; roín, roíns, roína, roínes; malfactó, malfactós, malfactora, malfactores.)

6. Malignamen, adv., malignement.

Malignamen,

Ab semblansa d' ajudamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Malignement, avec apparence d'assistance.

(chap. Malignamen.)

7. Malignitat, s. f., lat. malignitatem, malignité, malice.

Que non tema far malignitat. V. et Vert., fol. 16. 

Qu'il ne craigne pas de faire malignité. 

Segon lor qualitat, ha lor vere malignitat. Eluc. de las propr., fol. 236.

Selon leur qualité, leur venin a malignité. 

CAT. Malignitat. ESP. Malignidad. PORT. Malignidade. IT. Malignità, malignitate, malignitade. (chap. Malignidat, malignidats.)

8. Malicia, s. f., lat. malitia, malice, malignité.

En lurs peccatz et en lurs malicias. V. et Vert., fol. 63. 

Eu leurs péchés et en leurs malices.

CAT. ESP. PORT. Malicia. IT. Malizia. (chap. Malissia, malissies.)

9. Malissa, s. f., malice, malignité. 

Per obviar a la malissa d'aucuns marchans.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 588. 

Pour obvier à la malice d'aucuns marchands.

(chap. Malissia, malissies.)

10. Maleza, s. f. méchanceté, rudesse, rigueur.

Platz me a ric hom franqueza 

E, vas son enemic, maleza. 

Le Moine de Montaudon: Mout me platz. 

Me plaît franchise en homme puissant et, envers son ennemi, rigueur.

De maleza non a par.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

En méchanceté n'a pareil.

- Maladie, souffrance.

Conoc maleza, qu' entuysegada fon. V. de S. Honorat. 

Connut la maladie, vu qu'elle fut empoisonnée. 

CAT. Malesa. ESP. Maleza. PORT. Malesa. (chap. Malesa, maleses : acsió roína, mala feta. Als sagals sels díe: no faigáu maleses.) 

11. Malicios, adj., lat. malitiosus, malicieux, malin, fourbe. 

Encaras son li traidor 

Diable, malvatz, peccador, 

Malicios e desleal.

Brev. d'amor, fol. 24. 

Encore sont les traîtres diables, méchants, pécheurs, malicieux et déloyaux.

Fig. Neys de paraula ociosa 

E que no fos maliciosa.

Contricio e penas ifernals. 

Même de parole oiseuse et qui ne fut pas malicieuse.

Substantiv. Si es ajustatz 1 bos

Amb un autre malicios.

Brev. d'amor, fol. 32. 

Si un bon est ajusté avec un autre malicieux. 

CAT. Malicios. ESP. PORT. Malicioso. IT. Malizioso. 

(chap. Malissiós, malissiosos, malissiosa, malissioses. Ne podéu trobá uns cuans a la Ascuma de Calaseit cuan tenen reunió per a vore cóm se repartixen les subvensions.)

12. Maliciosamen, adv., malicieusement, malignement. 

Non jura maliciosamen ni am blasphema. V. et Vert., fol. 2. 

(chap. No jure malissiosamen ni en blasfemia.)

Ne jure malicieusement ni avec blasphéme.

CAT. Maliciosament. ESP. PORT. Maliciosamente. IT. Maliziosamente.

(chap. Malissiosamen. La c del ocsitá se pronunsie igual que la s, que es doble perque va entre dos vocals.)

13. Malaigna, Malainha, s. f., malignité, malice, humeur maligne. 

Fig. Ben volgra 'l reis fos devis...

E conogues la malaigna

De que clocha Lemozis.

Bertrand de Born: Be m platz quar. 

Je voudrais bien que le roi fût devin... et connût l' humeur maligne de quoi cloche le Limousin.

(chap. Malissia, malignidat, humor o sentimén maligne.)

14. Enmalignar, v., irriter, envenimer. 

Part. pas. Era corossat ni enmalignat contra la dita villa.

Chronique des Albigeois, col. 9. 

Était courroucé et irrité contre ladite ville.

15. Enmalezir, v., irriter, devenir mauvais, envenimer. 

Part. pas. Aissi us es enmalezida

Vas cels que us an obezida. 

Elias de Barjols: Amor be m.

Ainsi vous vous êtes irritée contre ceux qui vous ont obéie.

16. Malvatz, Malvais, adj., mauvais.

Conosc que malvat labor 

Fan Lombart del emperador.

G. Figueiras: Ja de far. 

Je connais que les Lombards font mauvais labeur de l'empereur.

Dieus li do mal' escarida 

Qui porta malvais messatge.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Dieu lui donne mauvaise aventure à qui porte mauvais message.

- Méchant, dangereux, enclin à faire le mal.

Mafomet de Mecha, malvaisa creatura. V. de S. Honorat.

(chap. Mahoma de la Meca, malvada criatura.)

Mahomet de la Mecque, mauvaise créature.

Ai! Malvasa gen savaia.

B. de Ventadour: Era non. 

Ah! mauvaise gent infâme. 

Substant. Adoncs paregron li malvatz 

E las malvaisas ad un latz. 

Deudes de Prades: Trop ben m' estera. 

Alors paraîtraient les mauvais et les mauvaises d'un côté.

CAT. Malvad. ESP. PORT. Malvado. IT. Malvagio. 

(chap. Malvat, malvats, malvada, malvades.)

Voyez Vazer.

17. Malvadament, Malvaizamen, Malvayzamen, adv., méchamment.

Per tu, Joan, que vey anar obran 

Malvayzamen, soi per sert cossiros. 

B. Carbonel: Joan Fabre. 

Pour toi, Jean, que je vois aller travaillant méchamment, je suis certainement inquiet. 

Las gens vey renhar malvaizamen.

P. Cardinal: Totz lo mons. 

Je vois les gens se comporter méchamment. 

Ela avia tractat sa mort malvadament... per poyssos.

L'Arbre de Batalhas, fol. 229.

Elle avait traité sa mort méchamment... par poisons.

CAT. Malvadament. ESP. PORT. Malvadamente. IT. Malvagiamente. 

(chap. Malvadamen.)

18. Malvestat, s. f., mauvaiseté, méchanceté.

No m'en sapchan mal gral, 

S' ieu dic lurs malvestatz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Qu'ils ne m'en sachent pas mauvais gré, si je dis leurs méchancetés.

Conosc et sai entendre

Las lurs malvestatz.

P. de Bussignac: Sirventes e chansos. 

Je connais et sais entendre les leurs méchancetés. 

Fig. De malvestat vuoill que port la corona. 

Palais: Un sirventes. 

De mauvaiseté je veux qu'il porte la couronne. 

ANC. FR. Et pour ce lor malvetiez fut couverte et aombrée d'aucune coulour de droit. Annales du règne de S. Louis, p. 260.

ANC. ESP. Omes de raiz mala asmaron malvestad.

Poema de Alexandro, cop. 1742.

ANC. IT. Ricchezza crescere a misero

Malvagio uomo e misera malvestà. 

Guittone d'Arezzo, Lett. 25.

ANC. CAT. Malvestat. IT. MOD. Malvagità.

 

Mala, s. f., lat. mala, mâchoire, joue.

Maisshelas, per diminutio, so es a dire petitas malas.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Mâchoires, par diminution, c'est-à-dire petites joues.

(chap. Mola, moles; moleta, moletes; quixal, quixals; den, dens; barres.)

 

Mala, s. f., malle, caisse.

Ja no portarem mala ni re aital. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

Jamais nous ne porterons malle ni chose pareille.

ESP. PORT. Mala. (chap. Caixa, capsa.)

2. Maleta, s. f. dim., mallette, cassette.

Quar Dieus sap tot que porta en sa maleta.

Guillaume de Mur: d'un sirventes.

Car Dieu sait tout ce qu'il porte dans sa mallette.

CAT. ESP. Maleta. (chap. Maleta, maletes; caixeta, caixetes; capseta, capsetes.)

 

Malh, Maill, Mal, s. m., lat. malleus, mail, maillet. 

A Peiraguers, pres del muralh, 

Si que y poirai lansar ab malh, 

Venrai armat sobre Bayart. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

A Périgueux, pres de la muraille, de sorte que j'y pourrai lancer avec le mail, je viendrai armé sur Bayard.

No 'l quier ges ni ab malh ni ab bonba.

Guillaume de Durfort: Quar say petit. 

Je ne le cherche point ni avec maillet ni avec masse.

ANC. FR. Cil combatoit d'un mail d' achier qui fu pesant.

Combat des Trente. 

Desquelles ils combatront d' estoc, de mail ou de taille, ainsi que mieulx leur plaira, sans reprinse. Hist. de Jehan de Saintré, t. II, p. 310.

CAT. Mall. ESP. Mazo. PORT. Malho. IT. Maglio. (chap. Mall, malls.)

2. Malha, Mailha, s. f., massue, masse d'armes.

Fa mal quan porta mailha

Ni armas, mas los esperos, 

Que mais l' an valgut a sazos 

Que lansa ni branz que tailha. 

Lantelmet d'Aiguillon: Er ai ieu. 

Fait mal quand il porte massue et armes, excepté les éperons, qui plus lui ont valu dans l'occasion que lance ni glaive qui taille. 

ANC. FR. Et prindrent leurs espées, haches, mailles, becs de faucons et autres bastons, frappant, abatant et occisant iceux. 

Monstrelet, t. 1, fol. 229.

IT. Maglia. (chap. Massa, massola, masses, massoles.)

3. Magall, s. m., mail, masse. 

Va prendre lo magall, 

Tres colps feri la peira.

V. de S. Honorat. 

Va prendre la masse, trois coups frappa la pierre. 

CAT. Magall.

4. Malhet, s. m. dim., maillet.

Percuteys... am un petit malhet entro que inscidas tot.

Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

Frappe... avec un petit maillet jusqu'à ce que tu incises tout.

(chap. Mallet, mallets : mall menut.)

5. Malleable, adj., malléable.

Art de far veyre malleable.

No es degu metalh mielh malleable.

Eluc. de las propr., fol. 194 et 183. 

Art de faire verre malléable.

Il n'est nul métal mieux malléable.

(chap. ESP. Maleable.)

6. Mallear, Malhar, Mallar, v., lat. malleare, marteler, battre.

No s deu malhar rozent.

(chap. No 's deu martellá (mallá) ruén.) 

Colp d' aquel que malha.

Al pacient apar que hom... malle le cap, e 'l fiera.

Eluc. de las propr., fol. 187, 183 et 79.

Ne se doit pas marteler rouge.

Coup de celui qui martelle.

Il paraît au patient qu'on... martelle la tête, et le frappe.

Part. pas. De eram fondut o malleat. Trad. d'Albucasis, fol. 40.

(chap. D' aram fos o martellat, batut.) 

D' airain fondu ou battu.

ANC. FR. Des puins des espées se maillent. Roman de la Violette, p. 98. Hardiement, vaille que vaille, 

Renaut i fiert, Renaut i maille.

G. Guiart, t. I, p. 305 et 306.