CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALENSIA, 1462

¿PAÏSOS CATALANS? CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALENSIA, 1462. 

 

A la segona mitat del siglo XV, lo Regne de Valencia se va enfrentá un atra vegada als seus incómodos veíns del nort, los cataláns. Estos se van eixecá contra lo monarca aragonés.

La rebelió catalana va sé la prinsipal caussa de la decadénsia de la Corona de Aragó. Los cataláns se van aliá en Fransa y en Castilla contra los valensiáns, aragonesos y mallorquins, explique lo professó Ricart García Moya.

Lo capellán de Alfonso lo Magnánim, al seu Dietari, va escriure:

“Digous, a XXXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia foch feta crida com lo Rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gents del dit rey a foch e sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne an gran tresticia e dolor; consident los tans e tans grans mals que per causa del cathalans ha en la major part de Spanya e casi tota divisio dels reys, regnes, de terres, de senyors, discordia en mala voluntad ¡e qui pot dir ni estimar les persones que per causa de vostra llibertat son mortes! e quants son fora de sos regnes perdent, presones, bens, heretats ¡e quantes senyores dones e donzelles envergonyides, e van desolades ¡o catalans! e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes criminosos”.

Estes lamentassió

¿PAÏSOS CATALANS? CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALENSIA, 1462. 

 

A la segona mitat del siglo XV, lo Regne de Valencia se va enfrentá un atra vegada als seus incómodos veíns del nort, los catalans. Estos se van eixecá contra lo monarca aragonés.

La rebelió catalana va sé la prinsipal caussa de la decadensia de la Corona de Aragó. Los catalans se van aliá en Fransa y en Castilla contra los valensians, aragonesos y mallorquins, explique lo professó Ricart García Moya.

Lo capellá de Alfonso lo Magnánim, al seu Dietari, va escriure:

“Digous, a XXXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia foch feta crida com lo Rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gents del dit rey a foch e sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne an gran tresticia e dolor; consident los tans e tans grans mals que per causa del cathalans ha en la major part de Spanya e casi tota divisio dels reys, regnes, de terres, de senyors, discordia en mala voluntad ¡e qui pot dir ni estimar les persones que per causa de vostra llibertat son mortes! e quants son fora de sos regnes perdent, presones, bens, heretats ¡e quantes senyores dones e donzelles envergonyides, e van desolades ¡o catalans! e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes criminosos”.

Estes lamentassions van está motivades per la guerra entre catalans y valensians, que al 1462 ere una lucha generalisada. Los valensiáns van tíndre que soportá los ataques de catalans y castellans.

La Real Senyera presidíe la eixida de les tropes desde Valensia y en algunes ocasions va aná en elles als combates. Anabe sempre escoltada per la compañía del Centenar de la Ploma que la protegíe y salvaguardabe.

Capitol LXXXII. Com la senyora fon auisada que fugis en Egipte: car herodes volia matar lo senyor fill seu.

Capitol LXXXII. Com la senyora fon auisada que fugis en Egipte: car herodes volia matar lo senyor fill seu.

Com lo senyor hagues vn any poch mes creixent la malicia de herodes: a la senyora conuengue buydar la terra e peregrinar en terra estranya: car fon dit a Joseph per langel dormint en son lit de part de nostre senyor deu. ¶ Surge et accipe puerum et matrem eius: 7 fuge in egiptum et esto dum dicam tibi. Futurum est enim vt herodes querat puerum ad perdendum eum. Qui pot pensar com se leua Joseph espantat e alterat de vna tal noua: e tot tremolant e plorant exi de la sua cambra: e toca a la porta de la celleta hon la senyora staua e per la cuyta del tocar sa senyoria se espanta: e leuant se ab molta prudencia per no despertar lo seu fill tan amat que lauors se era adormit: E obri la porta sens fer remor dix ab la cara molt piadosa: Ques aço Joseph sentiu nenguna nouitat contra lo fill meu: E lo dit Joseph vehent sa altesa axi recelosa de la persona del seu fill a ella tan cara: augmenta lo seu plor no podent formar paraula: E sa senyoria trauessada de dolor coneixent que a alguna cosa de molta congoixa volia dir lo seu spos Joseph que rahonar ni esplicar no la podia: fallint les les forçes a sa senyoria baixas sient se en terra e arrima lo cap a la porta e sens parlar lançaua grans gemechs sperant que seria aço que Joseph li vol denunciar. Lo qual vehent sa senyoria en tan extrema pena prengue esforç e dix a sa merce. ¶ O domina mea nolite expanescere surgite eamus peregrinari in egiptum: quia congregati sunt inimici nostri: vt effundant sanguinem filij tui: et inimici nostri sunt iudices. Volent dir: O excellent senyora nous espanteu ne sia lo vostre cor esmayat: car ara senyora es hora d´exercitar la virtuosa fortalea del real animo vostre: Car necessari es a vostra senyoria leuarse en fortalea d´amor e que fujam prest e anem a peregrinar en egipte: car yo he sentit per reuelacio diuina que los nostres enemichs se son ajustats e venen deliberats d´escampar la sanch del vostre glorios fill. E no pense vostra merce que los dits enemichs nostres sien persones de poca estima e que facilment los pugam fugir: ans son certament los jutges e regidors de la terra: e lo rey de aquella: Per que senyora noy ha loch segur en la propria patria acampar la vida del senyor fill vostre: ans es necessari anar en estranya terra hon no siam coneguts: car ja sab vostra senyoria que diu lo consell diuinal. ¶ Cum persequentur vos in vna ciuitate: fugite in aliam. Co es que com serem perseguits en vna ciutat ho en vna terra que fujam en altra. Axi senyora esforçes vostra merce ab molta paciencia: car esta fahena no sofir dilacio: ans esta nit ans que sia de dia hauem a exir de natzaret: car los aguayts dels enemichs nostres son molts e acampar no poriem de les sues malicioses mans si tardauem mes la partida. E la senyora hoydes aquestes paraules lança vn doloros sospir e dix. ¶ O ioseph concusa sunt enim ad hanc vocem omnia viscera mea. Volent dir Hoyt lo vostre parlar Joseph spos meu meu totes les entramenes mies sin stades regirades e han tremolat: E leuant se la senyoria de peus no podent hauer repos vehent la persona a ella tan cara posada en perill de mort: dix ab feruor de amor. Assumat spuns meus peñas (primera eñe, ñ) vt aquila volet et non defficiat: vt saluum faciat filium meum. Volent dir: O si lo sperit meu ensemps ab la persona mia podien seguir la feruor d´amor que dins la anima sent pendrien a les axi com aguila e volaria sens cansar per saluar la vida del meu fill tan amat. Car ja sabeu Jseph ço que es scrit. ¶ Amanti nichil est impossibile: qr vbi amor est labor non est. Car al qui verdaderament ama no li par res impossible que a fer haja per la persona que ama: car alla hon es la amor: lo treball no es sentit ni estimat. E Joseph vehent la tanta feruor de sa senyoria mesclada ab incomportable dolor: e contemplant lo delicament e tendrea de la sua real persona: e la difficultat del cami: cuydaua esclatar: e desijaua morir e no veure sa senyoria en tanta angustia. E la senyora anant al lit hon dormia lo seu fill ab vna lum en la ma miraual: e vehent lo dormir ab tanta suauitat e dolçor no li bastaua lo cor a despertarlo: ans trauessada de piadosa dolor deya. ¶ O ihesu benignissime tu dormis super latus tuum sinistrum: et inimici tui circundant te. Volent dir: O iesus fill meu y senyor bondat y dolçor infinida vos dormiu axi reposat sobre lo vostre costat esquerre mostrant la benignitat e pacificacio del vostre piados e misericordios cor: e los enemichs vostres senyor vos circuixen desijant matar e destroir la vostra persona: O senyor y hon son los tants y tan singulars benificis que a aquest poble judaych haueu fet que axi sou per ells desconegut: que en esta persecucio de Herodes nengu nous fa valença: ans senyor son tots conta vos: eus lançen de la propria terra: O vida mia vos los haueu deliurat de la dura captiuitat d´egipte ab tantes marauelles e miracles: mostrant la vostra diuinal potencia: ara senyor sou perseguit per ells: haueu a fogir en la mateixa terra d´egipte per mostrar la paciencia e humilitat vostra: O senor exemplar sou fet de tots los perseguits e tribulats: mostrant los ques aperten (a+p:per+ten) a la furia de sos enemichs: e que ab paciencia e callament vençen les sues batalles. O clemencia diuina be ha dit de vos Dauid pare vostre. ¶ Non est qui se abscondat a calore eius. Car a tots los lochs e terres sera manifesta la calor inflamada de la misericordia vostra: car egipte per la vostra diuinal potencia es stat ferit de diuerses plagues quant volgues deliurar lo poble vostre: ara senyor visitant la dita terra guarreu (guarireu) aquella de totes les malalties sues ab la medecina de la vostra real presencia: Ara senyor poran dir los dits habitadors de Egipte lo parlar d´Osee propheta qui diu. ¶ Percutiet nos: et curabit nos: visitabit nos: 7 suscitabit nos. Volent dir. Aquest senyor nos ha batuts e ferits: e ell mateix nos ha curats: e visitant nos per sa clemencia nos ha resuscitats: Ara senyor e fill meu passareu per aquell desert: hon los pares nostres stigueren quaranta anys: e aqui la diuinal clemencia vostra los sostengue de vianda celestial: essent los molt propici e faborable: e aqui senyor vos desconegueren e se apartaren de vos ydolatrant e murmurant moltes vegades: E de aços clamaua Dauid en persona vostra dient. ¶ Quadraginta annis proximus fui generationi huic: et dixi semper hij errant corde: (i+p en virgulilla+i) vero non cognouerunt vias meas. E per lo passament vostre senyor lo dit desert sera purificat e sanctificat e en temps esdeuenidor sera habitacio de sancts hermitans: quius seruiran ab deuocio inestimable: dels quels vos senyor sereu guiador e capita: O clement senyor y vida mia vos obris la mar en dotze camins per que lo poble d´israel passas sens treball nengu: ara senyor son a vos closos tots los camins de la terra: que nous puch portar en nenguna part: que no sia recelosa de mortal perill car lo enemich vostre meu Herodes se es tant huy encrudelit contra mi que vol robar e destroir la vida vostra qui es a mi molt pus cara que la propria: Per que puch dir manifestant la mia dolor al eternal pare vostre dient a la clemencia sua. ¶ Vide domine afflictionem meam: quem (q+m en virgulilla) erectus est inimicus 7 terruit me de circuitu. Volent dir. O senyor omnipotent a qui totes coses son manifestes: mirau la afflictio mia: car la persecutio del vostre fill e meu propria es mia: e yo porte dins la anima mia les dolors sues: car veig que aquest enemic meu se es leuat contra mi ab tanta potencia que de totes parts (pts) so circuyda de temor: ajudau me vos senyor: e pugnau per lo fill vostre: qui en tanta humilitat es posat per amor de natura humana: que pot esser dit (dir) de sa excellencia. ¶ Ille ante faciem persecutoris fugit cui angeli ministrant. Car aquest senyor fuig a la faç del seu perseguidor segons la humanitat que de mi ha presa: e segons le diuinal natura sua com a fill vostre li es deguda seruitut angelica. ¶ Quia si non fuisset homo: quis in egipto fugit. Et si non fuisset deus: cui dicitur: ex egipto vocaui filium meum. Car si aquest senyor e redemptor de natura humana no fos verdader home no fora a ell necessari fugir en egipte: e si no fos verdader deu: aqui fora dit per vos eternal pare seu de egipte he cridat lo fill meu: Axi clement pere (p+e) placiaus ajudar a la pert (p+t) mia: qui es passible e mortal: e sotsmesa a moltes dolors per rembre los peccadors. ¶ Quia si ille non esset (eēt) homo: non liberetur homo. Car sino fos home: no haguera deliurat lo home. E ja per axo la part vostra senyor no resta humiliada: ans en quant fill vostre es inmortal e impassible: egual a vos en potencia: e essencia e en totes les perfections diuinals. Vos senyor omnipotent sou lo pare de les consolacions e glorificacions: e yo la mare penes e dolors: hajau pietat senyor de la angustia mia: e done vostra clemencia confort en esta peregrinacio que manau que faça: e feu me (m en virgulilla) portar lo vostre fill en loch que campe la vida sua: qui en tant perill es posada per la malicia e enueja dels seus enemichs. Car la dita enueja los ha axi infectionades les affections e pensaments seus que continuament lançen de si pudor de malicioses obres. E perço dix Salamo. Putredo ossiú (u nassal) inuidia. E la senyora dient aquestes coses ab multissimes lagrimes miraua lo fill seu: e vehent que encara nos despertaua acostas e ell ab molta amor e besal estretament per despertarlo ab mes dolçor ab tot que lo dit senyor per lo trencament del son: e per lo sobtos e cuytat despertament se prengue a plorar ab vna careta tant piadosa: que lo cor de la senyora mare sua fon axi trauessat d´extrema dolor que cuyda morir: e tornant lo a besar ab molta compassio prenguel al braç affalagant lo ab molta amor e deyali. Ay vida mia e no ploreu car vos sabeu ab quanta dolor vos he yo despertat per la gran temor que tinch del perill vostre: car so certa senyor que los enemichs vostres no dormen ne cessen de perseguir a vos. ¶ Or aperierunt super teos suñ omnes inimici tui: sibilauerunt et fremuerunt dentibus 7 dixerunt deuorabimus eum. Car los dits enemichs vostres senyor han vbertes les boques sues sobre vos: e han chiulat e cridat estrenyent les dents ab gran furia dient: que de tots punts vos deliberen deuorar e leuar la vida. axi senyor puix no deliberau contendre ab vostres enemichs nels voleu vençre sino ab sola paciencia: necessari es que fujam: car la furia d´Herodes es molta e desmesurada. E dit aço la senyora vesti lo seu fill e bolcal posantli tota la robeta que tenia: ab tot fos tan poca e tan pobreta: que nol podia molt calfar ni guardar del fret: e posali vn drap doble al cap cobrintli la careta tant com podia: car la fredor de la nit era gran e lo senyor tan delicat que sentia les penalitats humanes pus viuament que nengun altre home: E apres sa senyoria li dona a mamar regalant (regant) li la cara ab les lagrimes abundoses que dels seus vlls exien dient: O senyor y vida mia y en tan poca edat començen les persecucions vostres: les quals augmentaran continuament fina a la fi de la vida vostra: E leuant se sa senyoria ab lo senyor al braç: ixque de casa acompanyada del seu spos Joseph: e passa a la posada de la senyora sa mare: per despedir se de sa merce e pendre la benedictio sua: ans de començar son cami.

Capitol lix. Com misericordia e pietat supplicaren la mare de deu: Adam.

Capitol lix. Com misericordia e pietat supplicaren la mare de deu: que Adam e la sua gent vingues a fer reuerencia a sa senyoria.

Acabada la visita de tots los officials reals e ciutadans de parays resta la senyora sola en la cambra a acompanyada solament del visrey Miquel qui seruia sa senyoria de camarlench: e de ses donzelles molt amades. E stant axi misericordia e pietat deliberaren supplicar la senyora del que Adam los hauia recomanat. E venint les dos dauant sa senyoria ficaren lo genoll dauant sa altesa e digueren. Excellent senyora ja sab vostra merce que nosaltres dos germanes som stades tant partials a natura humana: que del seu cayment ença nunqua la hauem desemparada: ans hauem treballat sens cessar per reuelarla e tornarla en gracia e amicicia del seu creador. E lo dia que acabam e cloguem aquesta fahena: ço es que lo fill de deu se encarnaria dins vostra senyoria: deuallant del cel molt alegres de la conclusio de aquest misteri passam per lo carcre hon sta Adam e los fills seus: e dientlos la bona noua alegrarense de infinit goig. E lo pare adam ab affectio no recomptable nos prega molt que com vostra merce hagues concebut: suplicassem aquella volgues recaptarlos esta singular gracia ab la magestat del senyor fill vostre: que lo dit adam ab tots los presos que ab ell son sien licenciats de formar cossos segons la natura e venir adorar lo seu redemptor e senyor: e besar la ma a vostra senyoria per lo medi de la qual han aconseguit tan singular gracia. E la senyora hoyda aquesta piadosa demanda stigue tota pensosa e recollegida dins si mateixa volent consultar de aquesta fahena ab lo seu excellent fill: parlant li en sperit segons acostumat hauia. E sentida la voluntat e delliber del dit senyor respos sa merce a misericordia e pietat: dient. Donzelles al meu fill e a mi plau que sia contentat Adam e vinga e veja lo seu desig complit: car ab gran fam ha desijat e sperat aquesta jornada: anau vosaltres e portaulo. E misericordia e pietat molt alegres de la liberal resposta de la senyora besant les mans a sa senyoria digueren. ¶ Qui sperant in te amictum luminis induentur: et gaudium et perpetuam letitiam fortientur. Volent dir. O clement senyora: que tots aquells qui en vos speren seran vestits e cuberts de resplandent lum: e acompanyats de goig e perpetual alegria. E volent partir d´aqui molt prest per anar als lims: dix sanct miquel. Aturau senyores que yo he de anar ab vosaltres. E dit aço lo dit sanct Miquel fica lo genoll dauant la senyora: e dix a sa altesa. Sia de vostra senyoria darme licencia que vaja ab aquestes donzelles per acompanyar Adam: car tal manament tinch de nostre senyor deu que apres que los ciutadans de parays haguessen fet reuerencia a vostra senyoria: yo fes venir Adam e tota la generacio sua per besar la ma a vostra altesa. E ara senyora ire (jre; iré : aniré) molt ben acompanyat ab aquestes donzelles que vostra senyoria y tramet: car elles e yo som tant affectats a Adam e a la generacio sua: que entendre en les fahenes sues nos es vn gran delit. E la senyora respos a sanct Miquel: dient. Molt me plau visrey que vos aneu: car gran raho es que per vos sia cridat adam a venir en aquell conuit per ell tan desijat. E dit aço lo visrey e les donzelles feta reuerencia a sa senyoria partiren de aqui per anar als lims: hon era encarcerat Adam ab sos fills. E moltes altres donzelles de la senyora demanaren licencia a sa merce de anar ab lo visrey per acompanyar Adam: car totes se alegrauen infinidament de la reparacio e goig del dit Adam. E axi anant peruengueren a aquell loch tenebros: e sanct Miquel vehent Adam parlali ab veu molt alegra: dient. O venerable vell e pare de tota natura humana alegrau vos de singular goig: car yo so açi de part de la magestat diuina: per conuidaruos que aneu a fer reuerencie a la excellent senyora reyna sposa sua e filla vostra: La qual trobareu ja prenyada del redemptor e senyor vostre deu e hom verdader ¶ E hoyda aquesta gloriosa noua per Adam fon recomplit de goig infinit: e fica los genolls en terra ab les mans plagades: dix. ¶ O pretiosum et admirandum conuiuium (convivium : convit: convite): salutiferum et omni suauitate repletum. Volent dir. O glorios Miquel y quin conuit tan precios e tan admirable es aquest: a que vos me conuidau: quant sera suau e plaent e profitos a mi: lo qual me recomplira de tota dolçor e alegria. ¶ Vadam et videbo eum quem diligit anima mea. Anem prest senyor Miquel e vega yo aquell qui tan carament ama la mia anima. E dit aço entraren totes aquelles donzelles: e dix sanct Miquel. Veus açi Adam les vostres aduocades misericordia e pietat: que han supplicat la nostra senyora: queus recaptas aquesta gracia ab lo seu diuinal fill que poguesseu anar a la presencia sua per visitar sa merce. E lo dit adam leuantse corregue abraçar a la senyora misericordia: dient. O senyora e maestressa mia que vos e la germana vostra haueu portat a fi les fahenes mies: Les quals vos hauia recomanades de verdader cor confiant de vos e no so stat enganat: ab vos me so aconsolat en totes les angusties mies: tenint lo consell de sauiesa: qui diu. ¶ Causam tuam tracta cum amico tuo: et secretum tuum extraneo ne reueles. Volent dir:les propries necessitats ab lo verdader amich les deu hom tractar e menejar: e lo secret intrinsech no reuelar per res al strany. ¶ O senyora misericordia y tan certs poden esser los qui en vos confien que a la fi veuran tots los seus desigs complits. Axi senyora guiaume e peruinga yo prest a veure aquella senyora: per qui tant de be he aconseguit (casi totes les vegades trobo a+espay+conseguit): car la tarda mes (me es, m´es) molt penosa ab fam insaciable desije adorar lo seu diuinal prenyat e besar les mans a sa merçe.

PRIMERA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Lo siñó Cepparello engañe a un san flare en una falsa confessió y mor después, y habén sigut un home mol roín en vida, es reputat per san y de nom San Ciapelletto.

Convé, mol volgudes Siñores, que tot lo que lo home fa u escomenso en nom de aquell que va sé de tots creadó; per lo que, tenín yo que doná escomensamén al nostre novelá, enteng escomensá en un dels seus maravillosos fets per a que, sentínlo, la nostra esperansa en ell com en cosa inmutable se afirmo, y sempre sigue per natros alabat lo seu nom. Manifesta cosa es que, com les coses temporals són totes transitóries y mortals, están plenes de doló, de angustia y de molestia; los que vivím mesclats en elles y som part de elles, no les podém ressistí ni féls frente, si la espessial grássia de Déu no mos preste forsa y prudénsia, que no es de creure que baixo per cap mérit nostre, mes que moguda per la seua propia benignidat y per les plegáries de aquells que, com u som natros, van sé mortals y, habén seguit be los seus gustos mentres van tindre vida, ara se han transformat en eternos y benaventurats. Natros mateixos, ben informats per la experiénsia de la nostra fragilidat, y potsé no atrevínmos a mostrá les nostres plegáries a la vista de tan gran juez, roguém per les coses que creém oportunes. Y ell, ple de piadosa liberalidat cap a natros, siñalém que, no podén la agudesa de los ulls mortals traspassá de cap modo lo secreto de la divina men, a vegades passe que, engañats per la opinió, fem procuratresdabán sa majestat a gen que ha sigut aviáda per Ella al etern exili. Aquell a qui cap cosa se li pot amagá, com si fore benaventurat dabán dels seus ulls, no pot dixá de escoltá a qui li rogue. Lo que apareixerá a la novela que contaré, no es lo juissi de Déu mes que lo dels homes.

Se diu, pos, que habénse convertit Musciatto Franzesi de riquíssim y gran mercadé a Fransa en caballé, y tenín que vindre a Toscana en micer Carlos Senseterra, germá del rey de Fransa, que va sé cridat per lo papa Bonifacio, donánse cuenta de que los seus negossis estaben, com moltes vegades u están los de los mercadés, mol enredats aquí y allá, y que no se podíen fássilmen ni de repén desenredá (desintrincá), va pensá transferíls a varies persones, y per a tots va trobá cóm; li va quedá la duda de a quí dixá per a rescatá los crédits fets a uns cuans borgoñóns. Y la raó de la duda ere sabé que los borgoñóns són pleitejáns y de roína condissió y desleals, y an ell no li veníe al cap quí podríe ñabé tan malvat per a fé frente a la seua perversidat. Y después de pensá mol tems en este assunto, li va vindre a la memória lo siñó Cepparello de Prato, que moltes vegades se hospedabe a la seua casa de París, baixet pero mol pincho y arreglat, no sabén los fransesos qué volíe di Cepparello, y creén que volíe di capelo, es di, guirnalda, com al seu romance, perque ere minut com diém, no Chapelo, sino Ciappelletto lo cridaben: y com Ciappelletto ere conegut a tot arreu, mol pocs com Cepparello lo coneixíen. Ere este Ciappelletto notari, y sentíe grandíssima vergoña si algún de los seus instruméns (encara que ne eren pocs) no fore fals; de los que ne haguere fet tans com li hagueren demanat gratuitamen, y en milló gana que algún de un atra classe mol ben pagat. Declarabe en fals mol a gust, tan si se li demanabe com si no; y donánse en aquells tems a Fransa grandíssima fe als juraméns, no preocupánse per jurá en fals, guañabe malvadamen tantes causses, encara que li demanaren que jurare di la verdat per la seua fe. Teníe un atra classe de plaés (y mol se empeñabe en alló) en provocá entre amics y paréns y consevol atre, mals y enemistats y escándols, de los que contra mes mals veíe que seguíen, mes alegría sentíe. Si sel invitabe an algún assessinato o a consevol atre acto criminal, sense negás may, de bona gana hi anabe y moltes vegades se va trobá a gust ferín y matán homes en les propies mans. Gran blasfemadó ere contra Déu y los sans, y per consevol atra coseta, perque ere rabiós com cap atre. A la iglesia no hi anabe may, y mol menos a missa, y a tots los sacraméns com a cosa vil ofeníe en palabrotes y cagánse en ells; y per lo contrari les tabernes y los atres puestos deshonestos visitabe de bona gana y los frecuentabe. A les dones ere tan afissionat com u són los gossos a la gayata, mes que cap atre home flaco se encantae. Hauríe furtat y robat en la mateixa consiénsia en la que resaríe un san. Mol golut y gran bebedó, hasta arribá als repugnáns vómits, tamé ere un solemne jugadó en dados trucats.

Pero ¿per qué me allargo en tantes paraules? Ere lo pijó home, potsé, que may haigue naixcut. Y la seua maldat mol tems la va mantindre lo poder y la autoridat de micer Musciatto, per qui va sé protegit moltes vegades, no sol de les persones privades a qui assobín injuriabe, sino tamé de la justíssia.

Vingut, pos, este siñó Cepparello a la memória de micer Musciatto, que coneixíe mol be la seua vida, va pensá que éste ere lo que nessessitabe contra la maldat de los borgoñóns; per lo que, cridánlo, li va di aixina:

- Siñó Ciappelletto, com sap, estic per retirám del tot de aquí y, tenín entre atres coses que enténdrem en los borgoñóns, homes engañadós, no sé a quí podría dixá mes apropiat que vosté per a rescatá de ells los meus bens; y per naixó, com vosté ara mateix no está fen res, si vol ocupás de aixó li conseguiré lo favor de la corte y li donaré aquella part del que rescato que sigue convenién.

Lo siñó Cepparello, que se veíe desocupat y mal provit de bens y veíe que sen anabe qui lo seu sostén y auxilio habíe sigut durán mol tems, sense pensássu gens y com espentat per la nessessidat se va dessidí, y va di que volíe féu de bona gana. Per lo que, ficats de acuerdo, ressibits per lo siñó Ciappelletto los podérs y les cartes credensials del rey, sen va aná cap a la Borgoña aon casi dingú lo coneixíe: y allí, de modo extrañ a la seua naturalesa, de bones y en tranquilidat va escomensá a rescatá y fé alló a lo que habíe anat, com si se reservare la ira per al final. Y fénu aixina, hospedánse a casa de dos germáns florentíns prestamistes que féen préstamos en ussura y per amor a micer Musciatto lo honraben mol, va passá que se va ficá dolén, en lo que los dos germáns van fé vindre meches y criats per a que lo servigueren en consevol cosa nessessária per a recuperá la salut.

Pero tota ajuda ere en vano perque lo bon home, que ere ya agüelet y habíe viscut desordenadamen, segóns díen los dotós anabe cada día de mal a pijó com qui té un mal roín; los dos germáns mol se dolíen y un día, mol prop de la alcoba a la que lo siñó Ciappelletto estae patín, van escomensá a enraoná entre ells.

- ¿Qué farém en este? - li diebe la un al atre- . Estém per culpa seua en una situassió péssima perque fótrel fora de la casa nostra tan dolén mos portaríe gran deshonra, y siríe un signo manifest de poc juissi. Voríe la gen que primé lo habíem ressibit y después fet serví y ara medicá, sense que haygue fet res que puguere oféndremos, fótrel fora de casa nostra tan de repén, y dolén de mort. Per un atra part, ha sigut un home tan calavera que no voldrá confesás ni ressibí cap sacramén de la iglesia y, com morirá sense confessió, a cap iglesia voldrán ressibí lo seu cos y sirá aviát a les fósses com un gos. Y si per lo contrari se confesse, los seus pecats són tans y tan horribles que no ne ñaurá de pareguts y cap flare o móssen voldrá ni podrá absóldrel; per lo que, sense perdó de Déu, sirá tamé aviát a les fósses com un goz. Y si aixó passe, lo poble de esta terra, tan per lo nostre ofissi, que los pareix poc bo perque tot lo tems passen maldiénlo, com per lo dessich que té de robámos, veénu, se amotinará y cridará: «Estos gossos lombardos als que la iglesia no vol ressibí no se poden aguantá mes», y correrán en busca de les nostres arques y potsé no sol mos róbon los dinés sino que igual mos trauen la vida; per lo que de tota manera estém fututs si éste se mor.

Lo siñó Ciappelletto, que, estabe prop de aon éstos parláben, com teníe encara bon oít, com la mayoría de les vegades los passe als doléns, va sentí lo que estaben dién y los va fé cridá y los va di:

- No vull que tingáu temó per mí ni tinguéu po de ressibí per la meua caussa algún mal; hay sentit lo que hau estat parlán de mí y estic convensut de que passaríe com diéu si aixina com pensáu anáren les coses; pero anirán de un atra manera. Hay fet, vivín, tantes injúries al Siñó Déu que per féni una mes a la hora de la mort poc se portará. Y per naixó, procuréu fé vindre un flare tan san com lo trobéu y dixéume fé, que yo arreglaré los vostres assuntos y los meus de tal manera que resulton be y estigáu conténs.

Los dos germáns, encara que no teníen massa esperanses, no van dixá de aná a un convén de flares y van demaná que algún home san y sabio escoltare la confessió de un lombardo que estabe dolén a casa seua; y los va sé donat un flare agüelo de santa y bona vida, y gran mestre de la escritura y home mol venerable, a qui tots los siudadáns teníen en grandíssima y espessial devosió y estima, y lo van portá en ells. Lo flare, arribat a la cámara aon lo siñó Ciappelletto estabe, y assentánse a la seua vora, va escomensá primé a confortál y li va preguntá después que cuán tems fée que no se habíe confessat. A lo que lo siñó Ciappelletto, que may se habíe confessat, va contestá:

- Pare meu, la meua costum es de confessám totes les semanes al menos una vegada; y bastantes vegades me confesso mes assubín; y la verdat es que, desde que m´hay ficat dolén, que són ya casi vuit díes, no me hay confessat, tan es lo malestá que en la enfermedat hay tingut.

Va di entonses lo flare:

- Fill meu, be has fet, y aixina tens que fé de ara en abán; y vech que si tan assubín te confésses, poca faena tindré de escoltát y preguntát.

Va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó retó, no diguéu aixó; yo no me hay confessat may tantes vegades ni en tanta frecuénsia que no vullguera fé sempre confessió general de tots los pecats que puguera recordá desde lo día en que vach náixe hasta lo que me hayga confessat; y per naixó tos rogo, bon pare, que me preguntéu de totes les coses com si may me haguéreu confessat, y no tinguéu compassió perque estiga dolén, que mes vull disgustá an estes carns meues que, excusánles, fé cap cosa que puguere resultá en la perdissió de la meua alma, que lo meu Salvadó va rescatá en la seua pressiosa sang.

Estes paraules van agradá mol al flare y li van pareixe siñal de una men ben amoblada; y después que lo siñó Ciappelletto habíe alabat mol esta práctica, va escomensá a preguntáli si habíe pecat alguna vegada de lujuria en alguna dona. A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá suspirán:

- Pare, me fa vergoña di la verdat tenín temó de pecá de vanagloria.

A lo que lo san flare va di:

- Dísla en tranquilidat, que per di la verdat ni a la confessió ni a cap atre cas may se ha pecat.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Ya que u voléu aixina, tos u diré: soc tan virgen com vach eixí del cos de la meua mare.

- ¡Oh, que Déu te beneíxque! - va di lo flare- , ¡qué be has fet! Y al féu has tingut tan mérit perque, si hagueres vullgut, teníes mes libertat de fé lo contrari que tením natros y tots los atres que están tancats detrás de alguna regla y reixa.

Y después li va preguntá si habíe desagradat a Déu en lo pecat de la gula. A lo que, suspirán mol, lo siñó Ciappelletto va contestá que sí y moltes vegades; perque, ademés del dijú de la cuaresma que les persones devotes fan durán lo añ, totes les semanes teníe la costum de minjá només pá y beure aigua al menos tres díes, y se habíe begut l'aigua en tan gust (espessialmen cuan no habíe pogut resá o aná en peregrinassió) com los grans bebedós se béuen lo vi. Y moltes vegades habíe dessichat minjás l´ensiám de herbetes que fan les dones cuan van al campo, y algunes vegades li habíe paregut milló minjá que fé dijú. A lo que lo flare va di:

- Fill meu, estos pecats són naturals y són leves, y per naixó no vull que te carrégos la consiénsia mes del nessessari. A tots los homes los passe que los pareix bo minjá después de fé dijú durán un tems, y, después de cansás, beure.

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , pare meu, no me diguéu aixó per a reconfortám; be sabéu que yo sé que les coses que se fan en servissi de Déu tenen que fes llimpiamen y sense cap taca al ánimo: y qui u fa de un atra manera, péque.

Lo flare, contentíssim, va di:

- Y yo estic contén de que aixina u entengues, y mol m´agrade la teua pura y bona consiénsia. Pero dísme, ¿has pecat de avaríssia dessichán mes del convenién y volén tindre mes de lo que s´ha de tindre?

A lo que lo siñó Ciappelletto va di:

- Pare meu, no voldría que sospecháreu de mí perque estic a casa de estos ussureros: yo no pinto res aquí, sol había vingut en la intensió de amonestáls y empéndrels y arrancáls de este abominable ofissi; y crec que u hauría pogut fé si Déu no me haguere visitat de esta manera. Pero hau de sabé que mon pare me va dixá ric, y de los seus bens, cuan ell va morí, ne vach doná una gran part a Déu; y después, per a sustentá la meua vida y podé ajudá als pobres de Cristo, hay fet los meus negossiets y hay dessichat tindre ganánsies de ells, y sempre en los pobres de Déu lo que hay guañat u hay partit a miges, dedicán la meua mitat a les meues nessessidats, y donánlos an ells l’atra mitat; y en aixó me ha ajudat tan be lo meu Creadó que sempre de be a milló han anat los meus negossis.

- Has fet be - va di lo flare- , pero ¿en cuánta frecuénsia te has dixat portá per la ira?

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , aixó tos dic que moltes vegades u hay fet. ¿Y quí podríe aguantás veén tot lo día als homes fen coses brutes y asqueroses, no observá los mandamientos de Déu, y no tindre temó al seu juissi? Han sigut moltes vegades al día los que hay vullgut está milló mort que viu al vore als joves aná detrás de les vanidats y sentínlos jurá y perjurá, aná a les tasques o tabernes, no visitá les iglesies y seguí mes les víes del món que les de Déu.

Va di entonses lo flare:

- Fill meu, esta es una ira bona y yo per lo que a mí respecte no sabría imposat per nella cap peniténsia. Pero ¿auncás no te haurá pogut portá la ira a cométre algún homissidi o a insultá an algú o a fé algún atre despressio?

A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- ¡Ay, siñó!, vos que me pareixéu home de Déu, ¿cóm diéu estes paraules? Si yo haguera pogut tindre encara que fore un pensamén de fé alguna de estes coses, ¿creéu que Déu me hauríe aguantat tan? Aixó són coses que fan los assessinos y los criminals, de los que, sempre que n´hay vist an algún, hay dit sempre: «Ves en Déu a que te convertixgue».

Entonses va di lo flare:

- Ara dísme, fill meu, que beneít sigues per Déu, ¿alguna vegada has dit fals testimoni contra algú, o dit mal de algú o agarrát an algú coses sense consentimén del seu amo?

- Sí, siñó - va contestá lo siñó Ciappelletto - hay dit mal de atres, perque vach tindre un veí tan cafre que en la rabia mes gran del món no fée mes que apalissá a la seua dona tan que una vegada vach parlá mal de ell als paréns de la dona. Tanta pena vach sentí per aquella pobreta, a la que ell, cada vegada que habíe trascolat massa, la assuriacabe com només Déu u sap.

Va di entonses lo flare:

- Ara be, tú me has dit que has sigut negossián: ¿Has engañat alguna vegada an algú com fan tots los mercadés?

- Per la meua fe - va di lo siñó Ciappelletto- , siñó, sí, pero no sé quí eren: habénme donat uns dinés que me debíen per roba que los había venut, yo los vach ficá a un cofre sense contáls, y vach vore después de un mes que eren cuatre reals mes del que tocabe, per lo que, no habénlos tornat a vore y habénlos conservat un añ per a tornálsi, los vach doná per amor a Déu.

Va di lo flare:

- Aixó va sé poca cosa y vas fé be.

Y después de aixó li va preguntá lo san flare sobre moltes atres coses, a les que va doná resposta de la mateixa manera. Y volén ell prossedí ya a la absolusió, va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó meu, ting encara algún pecat que no tos hay contát.

Lo flare li va preguntá quin, y va di:

- Men enrecordo que vach fé al meu criat, un dissapte después de nona, agraná la casa y no va tindre al san día del domenge la recompensa que debíe.

- ¡Oh! - va di lo flare- , fill meu, aixó es poca cosa.

- No - va di lo siñó Ciappelletto - , que lo domenge mol ña que honrá perque en un día aixina va ressusitá de la mort a la vida nostre Siñó.

Va di entonses lo flare:

- ¿Alguna cosa mes has fet?

- Siñó meu, sí - va contestá lo siñó Ciappelletto- , que yo, no donánmen cuenta, vach escupiñá una vegada a dins de la iglesia de Déu.

Lo flare se va ficá a riure, y va di:

- Fill meu, éissa no es cosa de preocupassió: natros, que som religiosos, tot lo día escupiñém an ella.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Y féu una gran canallada, perque res convé tindre tan limpio com lo san templo, al que se rendíx sacrifissi a Déu.

Y de tals fets ne va di mols, y per a acabá va escomensá a suspirá y a plorá mol, com be u sabíe fé vore cuan volíe. Va di lo san flare:

- Fill meu, ¿qué te passe?

Va contestá lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, siñó! Que me ha quedat un pecat del que may me hay confessat, tan gran vergoña me done contál, y cada vegada que lo recordo ploro com veéu, y me pareix mol sert que Déu may tindrá misericórdia de mí per neste pecat.

Entonses lo san flare va di:

- ¡Bah, fill! ¿Qué estás dién? Si tots los pecats que han fet tots los homes del món, y que farán tots los homes mentres lo món duro, siguéren tots de un home sol, y éste estiguere arrepentit y apenat com te vech, tanta es la benignidat y la misericórdia de Déu que, confessánse, los hi perdonaríe; aixina que díslo en confiansa.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto, encara plorán mol:

- ¡Ay, pare meu! lo meu es un pecat massa gros, y apenes puc creure, si les vostres plegáries no me ajúden, que puga sé per Déu perdonát.

A lo que li va di lo flare:

- Díslo en confiansa, que yo te prometixgo demanáli a Déu per tú.

Pero lo siñó Ciappelletto plorabe y no u diebe y lo flare venga animál a díu. Después de plorá un bon rato y tindre al flare entretengut, va soltá un gran suspiro y va di:

- Pare meu, ya que me prometix rogá a Déu per mí, tos u diré: sabéu que, cuan era minudet, vach despotricá una vegada de ma mare.

Y dit aixó, va torná a plorá encara mes fort. Va di lo flare:

- ¡Ah, fill meu! ¿Y aixó te pareix tan gran pecat? Oh, los homes blasfemám contra Déu tot lo día y si ell perdone de bon grado a qui se arrepentíx de habé blasfemat, ¿no creus que te perdonará aixó? No ploros, consólat, que segú que encara que hagueres sigut un dels que lo van enclavá a la creu, tenín la contricsió que te vech, Ell te perdonaríe.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, pare meu! ¿Qué diéu? La dolsa mare meua que me va portá al seu cos nou mesos día y nit, y me va sostindre en brassos mes de mil vegades. ¡Mol mal vach fé en oféndrela, y es un pecat mol gros; y si no reséu a Déu per mí, este pecat no me sirá perdonát!

Veén lo flare que res li quedabe per di al siñó Ciappelletto, li va doná la absolusió y la seua bendissió tenínlo per home santíssim, perque del tot se creíe lo que lo siñó Ciappelletto li habíe dit: ¿y quí no su haguere cregut veén a un home en perill de mort confessánse? Y después de tot aixó, li va di:

- Siñó Ciappelletto, en la ajuda de Déu estaréu pronte sano; pero si passare que Déu cridare a la vostra beneita alma, ¿tos agradaríe que lo vostre cos fore sepultat al nostre convén?

A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- Siñó, sí, no voldría está a datre puesto, ya que vos me hau prometut rogá a Déu per mí, ademés de que yo hay tingut sempre una espessial devosió per la vostra orden; y per naixó tos rogo que, en cuan estiguéu al vostre convén, féu que vingue a mí aquell verdadé cos de Cristo que vos per lo matí consagréu al altá, perque encara que no siga digne, voldría combregá en la vostra llisénsia, y después la santa y radera unsió per a que, ya que hay viscut com a pecadó, al menos móriga com a cristiano.

Lo san home va di que mol li agradabe y ell diebe be, y que faríe que lay portáren enseguida; y aixina va sé.

Los dos germáns, que teníen molta temó de que lo siñó Ciappelletto los engañare, se habíen ficat en la orella apegada a un tabique que separabe la alcoba aon lo siñó Ciappelletto estabe de un atra y, escoltán, fássilmen sentíen y enteníen lo que lo siñó Ciappelletto al flare li diebe; y sentíen algunes vegades tantes ganes de enríuressen, al sentí les coses que li confessabe habé fet, que casi petáen de rissa, y se díen un al atre: ¿quin home es éste, al que ni la vellesa ni la enfermedat ni la temó de la mort que veu tan prop, ni de Déu, de qui lo juissi espere tindre de aquí poc, han pogut apartál de la seua maldat? Pero veén que habíe dit que sí, que ressibiríe la sepultura a la iglesia, de res mes se van preocupá. Lo siñó Ciappelletto va combregá poc después y, empijorán sense reméi, va ressibí la radera unsió; y poc después de la baixada del sol, lo mateix día que habíe fet la seua bona confessió, se va morí. Per lo que los dos germáns van prepará lo cos per a que fore honradamen sepultat y enviál al convén, y van avisá que vinguéren per la nit a velál segóns ere la costum. Lo san flare que lo habíe confessat, al sentí que habíe finát, va aná a buscá al prior del convén, y habén fet tocá a capítul, als flares reunits los va contá que lo siñó Ciappelletto habíe sigut un home san segóns ell u habíe pogut enténdre de la seua confessió; y esperán que per nell Déu mostrare mols milagres, los va convénse de que en grandíssima reverénsia y devosió ressibiguéren aquell cos. En aixó lo prior y los flares, creénsu tot, van está de acuerdo: y per la nit, anán tots allí aon descansabe lo cos del siñó Ciappelletto, li van fé un gran y solemne velatori, y pel matí, vestits tots en albes y capes, en los llibres a la má y les creus dabán, cantán, van aná a per este cos y en grandíssima festa y solemnidat sel van portá a la seua iglesia, seguínlos tota la siudat, homes y dones; y, habénlo ficat a la iglesia, puján al púlpito, lo san flare que lo habíe confessat va escomensá sobre ell y la seua vida, sobre los seus dijús, la seua virginidat, la seua simplissidat y la inossénsia y santidat, a predicá maravilloses coses, entre atres contán lo que lo siñó Ciappelletto teníe com lo seu pecat mes gros, y plorán li habíe confessat, y cóm ell apenes li habíe pogut ficá al cap que Déu lay perdonaríe. Después se va girá a empéndre al poble que lo escoltabe, dién:

- Y vatros, fugíts de Déu, per consevol palla a la que entropesséu, blasfemáu, y tos caguéu en la mare de Déu y en tota la corte selestial.

Y ademés de estes, moltes atres coses va di sobre la seua lealtat y la seua puresa, y en les seues paraules, a les que la gen de la comarca donaben completa fe, hasta tal pun lo va ficá al cap de tots los que allí estaben que, después de acabat lo ofissi, entre los mes grans apretóns del món tots van aná a besáli los peus y les máns, y li van esgarrá tota la roba que portabe damún, tenínse per benaventurat qui al menos una mica de ella va pugué agarrá:
y tot lo día va sé conservat aixina, per a que per tots puguere sé vist y visitat. Per la nit, en una urna de mármol va sé sepultat en honor a una capella, y al día siguién ya va escomensá la gen a aná allí y a enséndre veles y sírios y a venerál, y a fé promeses y a penjá exvotos de sera segóns la promesa feta. Y tan va creixe la fama de la seua santidat y la devosió que se li teníe que no ñabíe dingú que contra alguna desgrássia faiguere promeses a datre san, y lo van cridá y lo criden San Ciappelletto, y afirmen que Déu ha mostrat mols milagres per nell y los amostre encara. Aixina pos, va viure y va morí lo siñó Cepparello de Prato y va arribá a sé san, com hau sentit; y no vull negá que sigue un benaventurat a la presénsia de Déu perque, encara que la seua vida va sé criminal y malvada, va pugué fé al final un acto de contricsió de manera que Déu va tindre misericórdia de ell y lo va ressibí al seu reino; pero com aixó es una cosa amagada, raóno sobre lo que es aparén y dic que mes segú es que estigue condenat entre les máns del dimoni que al paraísso. Y si aixina es, grandíssima ham de reconéixe que es la benignidat de Déu, que no mire los nostres fallos sino la puresa de la fe, y al péndre natros de consiliadó a un enemic seu, creénlo amic, mos escolte, com si an algú verdaderamen san acudiguérem com a consiliadó de la seua grássia. Y per naixó, per a que per la seua grássia a la adversidat presén y en esta compañía tan alegre mos conservém sanos, alabán lo seu nom en lo que la ham escomensat, an ell acudirém en les nostres nessessidats, seguríssims de sé escoltats.

Y aquí, va callá.

jornada-primera-novela-segona

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

Micer Gentile dels Carisendi, arribán de Módena, trau de la sepultura a una dama volguda per nell, donada per morta y enterrada, la que, confortada, parix un fill mascle, y micer Gentile an ella y a son fill los restituix a Niccoluccio Caccianernici, lo seu home.

Maravillosa cosa los va pareixe a tots que algú fore generós hasta en la seua propia sang: y van afirmá que verdaderamen Natán habíe sobrepassat la generosidat del rey de España y la del abat de Cluny. Después, lo rey, mirán a Laureta, li va amostrá que volíe que narrare ella, aixina que Laureta va escomensá:
Joves siñores, magnífiques y majes han sigut les histories contades, y me pareix que no mos quede mol pera di a natros (tan ocupat está tot per la excelensia de les magnifissensies contades) si no se parle de assuntos de amor, que a tota classe de narrassió oferixen abundantíssima copia. Y per naixó tos contaré un gesto de magnifissensia fet per un enamorat, que, si be u consideráu, no tos pareixerá menos que los mostrats, si es verdat alló de que los tessoros se donen, les enemistats se olviden y se fique la propia vida, lo honor y la fama, que es mol mes, en mil perills per a pugué posseí la cosa amada.

Va ñabé a Bolonia, nobilíssima siudat de la Lombardía, un caballé mol digne de considerassió per la seua virtut y noblesa de sang, que se díe micer Gentile dels Carisendi. Este, de una noble Siñora de nom doña Catalina, dona de un tal Niccoluccio Caccianernici, se va enamorá; y com no ere correspongut per l´amor de la Siñora, desesperat y sen cridat per la siudat de Módena, allí que sen va aná. En este tems, no están Niccoluccio a Bolonia, y habénsen la seua dona anat a una possessió seua a unes tres milles de la siudat perque estabe embarassada o preñada o grávida, va passá que li va sobrevindre un patatús, de tanta forsa que va apagá en ella tota siñal de vida, y per naixó un meche la va doná per morta; y com los seus paréns mes arrimats díen que sabíen per nella que no fée prou tems que estabe preñada pera que la criatura puguere está formada, tal com estabe, a una sepultura de una iglesia veína, después de mols plos, la van enterrá.
Aixó, inmediatamen, per un amic seu li va sé fet sabé a micer Gentile, que se va doldre mol, diénse an ell mateix: «doña Catalina, ara que estás morta, com yo, mentres vas viure, may vach pugué obtindre de tú ni una mirada, com no podrás prohibímu, morta com estás, te arrencaré algún beset.» Y dit aixó, sén ya de nit, organisán les coses pera que la seua anada fore secreta, montán a caball en un criat seu, sense parás un momén, van arribá aon estabe sepultada la dama; y obrín la sepultura, an ella en cuidadet y cautela va entrá, y gitánse a la seua vora, la seua cara va arrimá a la de la Siñora y moltes vegades, derramán moltes llágrimes, la va besá. Pero aixina com veém que la ganeta dels homens no té may cap límit, sino que sempre vol mes, y espessialmén la dels amáns, habén este dessidit no quedás allí, se va di: «¡Bah!, ¿per qué no li toco, ya que estic aquí, una mica les mamelles? No podré tocála mes y may la hay tocat.»

Vensut, pos, per estes ganes, li va ficá la ma al pitral y tenínla allí durán un rato, li va pareixe notá que an alguna part li bategáe lo cor; y, después de desfés de la temó, buscán en mes atensió, va vore que no estabe morta, encara que lo pols fore mol débil; per lo que, lo mes cuidadosamen que van pugué, ell y lo seu criat la van traure del monumén, la van colocá al caball, y secretamen la van portá a Bolonia. Estabe allí sa mare de Gentile, valerosa y discreta Siñora, que después de escoltáu tot de boca de son fill, moguda per la compassió, amagatontes, en foguerades y en algúns bañs caléns, an aquella li va torná la desmayada vida.
Al torná en sí, va suspirá la Siñora y va di:

- ¡Ay!, ¿aón estic?

A lo que la valerosa Siñora va contestá:

- Tranquilísat, estás a bon puesto.

Ella, una mica recuperada, mirán al voltán, sense sabé aón estabe y veén dabán della a micer Gentile, mol extrañada li va preguntá a la mare de este de quína manera habíe ella arribat allí, y micer Gentile en orden lay va contá tot. De lo que dolénse ella, después de un rato li va doná les grassies y después li va demaná, per l´amor que li habíe tingut y per cortessía, que respetare lo seu honor y lo del seu home, y al arribá lo día, que la dixare torná a casa seua; a lo que micer Gentile va contestá:

- Siñora, consevol que lo meu dessich haigue sigut en tems passats, no vull al presén ni may daquí abán (ya que Deu me ha consedit esta grassia que de la mort a la vida tos ha tornat a mí, sén lo motiu l´amor que tos hay tingut) tratátos ni aquí ni a datra part mes que com a una "cara" germana. Pero lo benefissi que tos hay fet esta nit mereix algún galardó; y per naixó vull que no me neguéu una grassia que tos demanaré.

A lo que la Siñora benignamen va contestá que estabe disposada an alló si se podíe y ere honesto. Micer Gentile va di entonses:

- Siñora, tots los vostres paréns y hasta tots los boloñesos creuen y tenen per sert que estáu morta, per lo que no ña dingú que tos espero a casa; y per naixó vull demanátos com a grassia que vullgáu quedátos aquí de amagatóns en ma mare hasta que yo torna de Módena, que sirá pronte. Y la raó per la que tos u demano es perque vull, en presensia de los millós siudadáns de esta siudat, fé de vos un pressiós y solemne don al vostre home.

La dama, sabén que estabe obligada al caballé y que la petissió ere honesta, encara que volíe alegráls en la seua vida la dels seus paréns, se va disposá a fé alló que micer Gentile demanabe, y aixina lay va prometre y li va doná la seua paraula. Y apenes habíe acabat de parlá cuan va trencá aigües y va notá que lo tems de parí habíe arribat; per lo que, ajudada per sa mare de micer Gentile, al poc rato va parí un hermós mascle, lo que va redoblá la alegría de micer Gentile y la seua. Micer Gentile va maná que se prepararen les coses nessessaries y que ella fore atenguda com si fore la seua dona, y sen va entorná cap a Módena secretamen. Acabat allí lo tems del seu ofissi y tenín que torná a Bolonia, va fé que, lo matí que teníe que entrá a Bolonia, se preparare un gran convit a casa seua pera mols nobles de Bolonia, entre los que estabe Niccoluccio Caccianernici; y habén tornat y ficat lo peu an terra y trobánse en ells, habén tamé trobat a la Siñora mes hermosa y mes llustrosa que may y que lo seu fill estabe be, en alegría incomparable als seus convidats va assentá a la taula y los va fé serví magníficamen mols manjars. Y están ya casi acabán de minjá, habénli dit ell abáns a la Siñora lo que intentabe fé y habén arreglat en ella la manera en la que se faríe, va escomensá a parlá aixina:

- Mons siñós, men enrecordo de habé escoltat alguna vegada que a Persia ña una costum, honrada segóns lo meu juissi, que es que cuan algú vol honrá mol al seu amic lo invite a casa seua y allí li amostre la cosa mes pressiada que té, sigue la seua dona, la seua amiga, o la seua filla, ¡afirmán que, si puguere, tal com li mostre alló, en mol mes agrado li mostraríe lo seu cor!; esta costum vull seguí yo a Bolonia. Vatros, per vostra mersé, hau honrat lo meu convit acudín, y yo vull honrátos a la manera persa, amostrántos la cosa mes apressiada que ting al món y que sempre tindré. Pero abáns de féu, tos rogo que me digáu lo que opinéu de una duda que tos vach a plantejá. Ña una persona que té a casa a un bo y fiel criat que se fique mol dolén; este, sense esperá a vore lo final del criat dolén lo fa portá al mich del carré y no se preocupe mes dell; ve un extrañ y, mogut per la compassió, sel emporte a casa seua y en gran solissitut y en gastos lo torne a la seua salut; voldría yo sabé ara si, guardánlo per an ell y ficánlo al seu servissi, lo seu siñó podríe doldres o queixás del segón si, al demanálay, no vullguere tornálay.

Los gentilhomens, después de uns cuans raonaméns entre ells y concurrín tots en la mateixa opinió, li van encarregá la resposta a Niccoluccio Caccianernici, que ere un oradó mol bo y templat. Este, alabán la costum persa, va di que ell y los demés estaben de acord en esta opinió: que lo primé siñó ya no teníe cap dret sobre lo seu criat, ya que lo habíe abandonat y apartat dell, y que per los benefissis ressibits del segón de justissia pareixíe habé passat a sé lo seu criat; per lo que, guardánsel, cap mal, forsa o injuria li fée al primé. Los demés homens que estaben a la taula, que tots eren homens valerosos, van afirmá que sosteníen lo que habíe contestat Niccoluccio.
Lo caballé, contén en tal resposta y que Niccoluccio la haguere donat, va di que ell tamé ere de aquella opinió, y después va di:

- Ya es hora de que segóns la meua promesa tos honra.

Y cridán a dos dels seus criats, los va enviá a buscá a la Siñora, a la que habíe fet vestí y adorná egregiamen, y ella va acudí a alegrá als homens nobles en la seua presensia, portán als brassos al seu hermossíssim fillet, acompañada dels criats. Se va assentá a la vora de un dels gentilhomens, y ell va di: - Siñós, esta es la cosa mes pressiada que ting y que vull tindre mes que cap atra; veigáu si tos pareix que ting raó.

Los atres nobles, honránla, loánla, y sobre tot miránla mol, mols hagueren dit quí ere si no la tingueren per morta; sobre tot la mirabe Niccoluccio, que volíe sabé quí ere ella, y sense pugués aguantá li va preguntá an ella si ere boloñesa o forastera. La Siñora, sentín que lo seu home li preguntabe, en molta faena se va aguantá de contestáli, pero pera seguí la orden que li habíen donat, va callá. Algún atre li va preguntá si ere seu aquell chiquet, y algún atre si ere la dona de micer Gentile o parenta; tampoc va doná cap resposta. Tornán micer Gentile, li va di un dels seus invitats:

- Siñó, hermosa cosa es esta vostra, pero pareix muda; ¿u es?
- Siñós - va di micer Gentile -, lo no habé parlat ella es bona proba de la seua virtut.
- Diguéumos, pos, vos – va seguí lo mateix - quí es.

Va di lo caballé:

- U faré de bon grado si me prometéu que per res que diga dingú se mourá del seu puesto hasta que acaba la meua historia.

Habénu prometut tots, y habén ya desparat les taules, micer Gentile, assentánse a la vora de la Siñora, va di:

- Siñós, esta Siñora es aquell criat leal y fiel del que tos hay fet antes una pregunta; ella, poc estimada per los seus, com ya no ere útil la van aventá al mich del carré, y va sé arreplegada per mí y en la meua solissitut y obres va sé arrencada de les mans de la mort; y Deu, mirán lo meu pur afecte, la ha feta passá de cos espantable a hermosa com la veéu. Pero pera que entengáu be cóm me ha passat aixó, tos u aclariré.

Y escomensán desde lo seu enamoramén della, los va contá tot lo que habíe passat hasta allavonses, en gran maravella de los oyéns, y después va afegí:

- Per naixó, si no hau cambiat la opinió que teníeu fa un rato, y espessialmen Niccoluccio, esta dona mereixcudamen es meua, y dingú me la pot reclamá en títul just.
An aixó dingú va contestá, esperaben tots lo que diríe después. Niccoluccio y los demés que allí estaben, y la Siñora ploraben de compassió; pero micer Gentile, ficánse de peu y prenén als brassos al chiquet y a la Siñora de la ma y anán cap a Niccoluccio, li va di:
- Compare, no te torno a la teua dona, a la que los seus paréns y los teus van aviá al carré, sino que te dono an esta Siñora, la meua comare, en este fillet seu, que va sé engendrat per tú y al que vach aguantá al batech y li vach ficá de nom Gentile: te rogo que perque haigue estat a casa meua prop de tres mesos no te sigue menos volguda; te juro per lo Deu que potsé va fé enamorám della pera que lo meu amor fore, com ha sigut, la ocasió de la seua salvassió, que may ni en son pare ni en sa mare ni en tú mes honestamen ha viscut de lo que u ha fet están en ma mare a casa meua.
Y dit aixó, se va girá cap a la Siñora y li va di:

- Siñora, ara ya de totes les promeses que me hau fet tos libero y libre tos dixo en Niccoluccio. Y habénli tornat a la dona y al chiquet a Niccoluccio, va torná a assentás. Niccoluccio va ressibí a la seua dona y a son fill, mol mes dichós perque lluñ estabe de esperáls; y lo milló que va pugué y va sabé li va doná les grassies al caballé; y los demés, que tots ploraben de compassió, lo van alabá mol per naixó, y tamé lo van alabá tots los que u van sentí. La Siñora, en maravillosa festa va sé ressibida a casa seua y com a ressussitada va sé mol tems mirada en admirassió per los boloñesos; y micer Gentile sempre va sé amic de Niccoluccio y de tots los seus paréns.
¿Qué diréu, pos, benignes siñores? ¿Creéu que lo habé donat un rey lo seu cetro y la seua corona, y un abat sense que res li costare habé reconsiliat a un bandido en lo Papa, y un agüelo arrimá lo garganchó a la espasa del enemic, són dignes de igualá la acsió de micer Gentile?
Este radé, jove y fogós, pareixénli que teníe dret an alló que uns atres habíen aventat y ell per la seua bona fortuna habíe arreplegat, no sol va acorá honestamen lo seu foc, sino que liberalmen lo que solíe en tot lo seu pensamén tratá de robá, tenínu, u va restituí.
Per sert que cap de les abáns contades me pareix que se assemello an esta.

Len - Lepos

Len, adj., lat. lenis, lisse, doux, glissant, délicat.

Poia i hom per catre gras mout les.

Giraud de Calanson: A lieys cui am. 

On y monte par quatre degrés moult glissants. 

Gient e fresca, blanca e lena.

Lamberti de Bonanel: Pois vei. 

Gentille et fraîche, blanche et lisse. 

Estrenha vas me 

Son cors blanc, gras e le. 

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Que j'étreigne vers moi son corps blanc, gras et délicat. 

ANC. ESP. IT. Lene.

2. Lene, adj., lat. lenem, lisse, doux, délicat.

Lentisc... es lene, mol et plicable.

Eluc. de las propr., fol. 211.

Le lentisque... est lisse, mou et pliable.

3. Lenitiu, adj., lénitif, adoucissant. 

Per accident es lenitiva. Eluc. de las propr., fol. 25.

Accidentellement elle est lénitive. 

CAT. Lenitiu. ESP. PORT. IT. Lenitivo.

4. Lenitat, s. f., lat. lenitatem, douceur, délicatesse.

Plazo... per lenitat al tocament. Eluc. de las propr., fol. 209.

Plaisent... par douceur à l'attouchement. 

ESP. Lenidad. PORT. Lenidade. IT. Lenità, lenitate, lenitade.

5. Leneza, s. f., douceur, délicatesse.

Mol es... ab alguna leneza. Eluc. de las propr., fol. 21. 

Est mou... avec quelque douceur.

6. Lenir, v., lat. lenire, adoucir, calmer, affaiblir.

Que mollifique e leniesca. Trad. d'Albucasis, fol. 67.

- Qui amollisse et adoucisse.

Part. pas. Cum l'estomach sia trop lenec. 

Eluc. de las propr., fol. 269. 

Comme l'estomac soit beaucoup affaibli.

ANC. ESP. Lenir. IT. Lenire.

7. Lenegar, v., glisser. 

Leu lenega o escapa. 

Colan de leu escapa et lenega.

Eluc. de las propr., fol. 248 et 236.

Facilement glisse ou échappe. 

Coulant facilement échappe et glisse.

8. Lenificatiu, adj., lénitif, adoucissant. 

De las partidas tacadas penetrativa et lenificativa.

Eluc. de las propr., fol. 26. 

Pénétrative et lénitive des parties tachées. 

ESP. IT. Lenificativo.

9. Lenificar, v., lénifier, adoucir. 

Part. pas. Las partidas de jos,.. so lenificadas. 

Trad. d'Albucasis, fol. 36.

Lee parties de dessous... sont lénifiées.

ESP. Lenificar. IT. Lenificare.

10. Enlenir, v., adoucir, oindre. 

Part. pas. Fo enlenitz et enrozatz... 

Del oli del cel glorios.

Leys d'amors, fol. 135.

Fut oint et arrosé... de l'huile du ciel glorieux.

 

Lende, s. m., lat. lendem, lente, oeuf de pou.

Auci lendes, pezolhs, etc. Eluc. de las propr., fol. 184.

Tue lentes, poux, etc.

ESP. Liendre. PORT. Lendea. (chap. Liendre, liendres: ous de poll, polls: piojo, piojos. No són ous de pollastre, pollastres, ni de polla, polles.)

 

Lengua, Lenga, s. f., lat. lingua, langue.

Ans vuelh qu' om me talh la lenga

S' ieu ja de leis crezi lauzenga.

Rambaud d'Orange: Pos tals. 

Mais je veux qu'on me coupe la langue si jamais je crois médisance d'elle.

La lengua vir on la dent mi fa mal.

Hugues de l'Escure: De motz.

Je tourne la langue où la dent me fait mal.

Qui non sap ab la lengua 

Dir so que il coven.

Rambaud d'Orange: Pos tals. 

Qui ne sait avec la langue dire ce qui lui convient. 

Fig. et allus. Agra l' obs lenga d' argen

Al vilan qu' er uns pelliciers. 

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre.

Il lui serait nécessaire d'une langue d'argent au vilain qui était un pelletier.

- Fig. Parole, propos. 

Ab las lengas verinosas.

(chap. En les llengües venenoses.)

V. et Vert., fol. 25. 

Avec les langues venimeuses. 

Lenga suaus apaia ira. Trad. de Bède, fol. 20.

Parole douce apaise colère. 

Fo mout cridat et auzit pel mont, e doptatz per sa lenga.

V. de Marcabrus. 

Fut moult renommé et écouté par le monde, et redouté pour sa langue.

- Langage, idiome.

Richart tornet sa lengua, e parlet arago. 

Roman de Fierabras, v. 4030.

Richard changea son langage, et parla aragonais. 

Senes breu de pargamina, (parguamina)

Tramet lo vers en chantan,

En plana lengua romana.

G. Rudel: Quan lo rius.

Sans bref de parchemin, je transmets le vers en chantant, en simple langue romane.

Par ext. Li auzellet en lor leis...

Usquecs s' alegr' en sa lenga.

Rambaud d'Orange: Pos tals.

Les oiselets à leur manière... chacun se réjouit en son langage.

Loc. Quascus s' en gaba e s'en ri, 

Gieta lenga e fai bossi.

Aimar de Rocaficha: No m lau. 

Chacun s'en raille et s'en rit, tire la langue et fait la moue.

Loc. fig. Lauzengiers fals, lengas de colobra. 

A. Daniel: Doutz braillz. 

Médisants faux, langues de couleuvre. 

No sai quals son plus aveuzitz

De lauzengiers lengua forbitz,

O selhs que crezon ditz savays.

Arnaud de Cotignac: Mout dezir. 

Je ne sais quels sont plus méprisables de médisants aiguisés par la langue, ou (de) ceux qui croient méchants propos.

Lauzengier, 

Lengua logat, creba mostier.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Médisants, mis à louage pour la langue, renverseurs de monastère.

Lengua forcat, engres, 

Lo trastornon ades.

B. Martin: A senhor. 

Fourchés de langue, fâcheux, le bouleversent incessamment.

- Bout, extrémité d'une flamme, d'une banderole, d'un guidon.

Defors pendon las lenguas d'un gonfaino. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74.

Dehors pendent les langues d'un gonfanon.

CAT. Llengua. ESP. Lengua. PORT. Lingua, lingoa. IT. Lingua.

(chap. Llengua, llengües.)

2. Lenguatge, Lengatge, Lengaje, s. m., langage, langue. 

Vos, entendetz e veiatz, 

Que sabetz mon lengatge.

Giraud de Borneil: No pues (puesc) sofrir. 

Vous, qui savez mon langage, entendez et voyez. 

Seran de divers lengatges. Liv. de Sydrac, fol. 21.

Seront de divers langages.

Fig. Quecx auzel en son lenguatge.

Arnaud de Marueil: Bel m'es quan. 

Chaque oiseau en son langage. 

Loc. En autra terra irei penre lengaje. 

Guillaume de Cabestaing: Mout m'alegra. 

En autre terre j'irai prendre langue. 

CAT. Llenguatge. ESP. Lenguaje. PORT. Lingoagem. IT. Linguaggio.

(chap. llenguache, llenguaches.)

3. Lenguos, Lengos, adj., verbeux, bavard.

Hom lenguos es fols.

Morgues lenguos torba sos fraires.

Trad. de Bède, fol. 78 et 62. 

Homme bavard est fou. 

Moine bavard trouble ses frères. 

IT. Linguoso.

4. Lengut, adj., parleur, bavard.

Digz durs

D' omes iros ni lauzengiers lengutz.

Pierre d'Auvergne: Lo fuelhs.

Propos durs d'hommes colères et médisants bavards.

CAT. Lengud. IT. Linguuto. (chap. llengüerut, llengüeruts, llengüeruda, llengüerudes; charraire, charraires, charraira, charraires.)

5. Lenguejar, v., parler, bavarder, criailler.

De lenguejar

Contra joglar,

Etz pus afilatz que milas

Del vostre bec.

Marcabrus: Senher.

Pour bavarder contre jongleur, vous êtes plus affilé que milan de votre bec.

ANC. FR. Et finablement ils langagèrent tant ensemble qu'enfin... ils conclurent.

Monstrelet, t. II, p. 135.

ANC. ESP. Lenguear (MOD. Lengüear). IT. Linguettare. (chap. llengüejá, charrá, parlá.)

 

Lent, adj., lat. lentus, lent, paresseux. 

Si n' ai estat alques lens,

No m' en deu hom ochaizonar.

Berenger de Palasol: S' ieu sabi' aver.

Si j'ai été quelquefois lent, on ne doit pas m'en faire reproche.

Del donar m' es lenta.

P. Rogiers: Tan no plou.

Du donner m'est lente.

Fig. No s cove qu' al sieu mandamen 

Sia mos sabers flacx ni lens. 

Folquet de Marseille: Tant mov de. 

Il ne convient pas qu'au sien commandement mon savoir soit flasque et lent.

Adverb. M' esgarda, mas so fai tan len

C' uns sols dias me dura cen.

B. de Ventadour: Chantars no pot. 

Me regarde, mais cela elle fait si lentement qu'un seul jour me dure cent.

Mas trop ven len sa merces. 

Rambaud de Vaqueiras: Ben for' oimais. 

Mais sa merci vient trop lentement.

- Tranquille, paisible, dans le sens du passage de Virgile:

Tu, Tityre, lentus in umbra. Églogue I, v. 4.

Totas vetz assestatz 

Lent dedins lor ostal.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Continuellement assis paisibles dans leur demeure.

CAT. ESP. PORT. IT. Lento. (chap. Lento, lentos, lenta, lentes.)

2. Lentament, adv., lentement.

Dizo que lentament... o liquidament, segon lati, sonan las ditas letras.

Leys d'amors, fol. 111.

Disent que lentement... ou liquidement, selon le latin, sonnent lesdites lettres. 

CAT. Lentament. ESP. PORT. IT. Lentamente. (chap. Lentamen; desplay.)

3. Alentar, v., ralentir, retarder.

Ges per aisso no m' alen;

Ans dobl' ades mos pessamens.

Folquet de Marseille: Tant mov de.

Point pour cela je ne me ralentis; au contraire, je redouble incessamment mes pensées.

Ieu sai ben qu' en lui no resta

La guerra, ni no s' alenta.

Bertrand de Born: Al dous nou. 

Je sais bien qu'en lui la guerre ne s'arrête, ni ne se ralentit. 

IT. Allentare. (chap. Ralentisá, retardá)

4. Alentir, v., ralentir, retarder. 

Per nuill auzel no s' alentis;

L' aigla no ill fai nuilla paor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il ne se ralentit par nul oiseau; l'aigle ne lui fait nulle peur.

ANC. FR. N' onques por ce ne s' alenti. Roman du Renart, t. 1, p. 311.

Molière s'est encore servi de cette expression:

Je veux de son rival alentir les transports. 

L'Étourdi, acte III, sc. IV.

 

Lentilla, Lentilha, s. f., lat. lenticula, lentille. 

Que semblon grans lentillas rossas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui ressemblent à grandes lentilles rouges.

Del gros d' una lentilha. Liv. de Sydrac, fol. 29. 

Du gros d'une lentille.

De lentillas la farina.

(chap. La farina de llentíes, llentilles.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

La farine de lentilles.

- Lentille de marais.

D' un' erba que a nom lentilla,

Qu' en aiga nais per meravilla.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

D'une herbe qui a nom lentille, qui naît dans l'eau par merveille.

ANC. CAT. Llentilla. EST. Lenteja (lentilla óptica). PORT. Lentilha. 

IT. Lenticchia. (chap. Llentía, llentíes, llentilla, llentilles. Les dels ulls tamé se poden di lentilles, perque són lentes menudes.)

2. Lentillos, adj., lat. lenticulosus, lentilleux, couvert de rousseurs. 

Tota la cara li torna lentilloza. Eluc. de las propr., fol. 258. 

Toute la figure lui devient couverte de rousseurs. 

IT. Lentigginoso, lintigginoso.

3. Lenticular, adj., lat. lenticularis, lenticulaire.

La partida lenticular. Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

La partie lenticulaire.

ESP. PORT. Lenticular. (chap. Lenticulá, lenticulás: que té la forma de la llentía o llentilla, com la lentilla, lentilles per als ulls; tamé la apófissis lenticulá, un osset del oít.)

 

Lentisc, s. m., lat. lentiscus, lentisque. 

Lentisc es aybre breu et medicinal. Eluc. de las propr., fol. 211. 

Le lentisque est arbre court et médicinal. 

CAT. Llentisc. ESP. PORT. IT. Lentisco.

 

Leo, s. m., lat. leo, lion.

Aissi cum lo leos 

Huelhs ubertz es dormens.

Giraud de Calanson: El mon non. 

Ainsi comme le lion est dormant les yeux ouverts. 

Fig. Anhels sui, ilh m'es leos.

Hugues de S. Cyr: Nulha res. 

Je suis agneau, elle m'est lion.

- Enseigne, étendard.

Crit ma enseigna, e desplec mon leon.

Gui de Cavaillon: Doas coblas. 

Je crie mon signal, et je déploie mon lion. 

CAT. Lleó. ESP. Léon. PORT. Leão. IT. Leone. (chap. León, leons.)

2. Leona, s. f., lat. leoenessa, lionne.

Mi dons es a semblan de leona.

Raimond de Miraval: Chansoneta. 

Ma dame est à ressemblance de lionne. 

CAT. Lleona. ESP. Leona. PORT. Leôa. (chap. leona, leones.)

3. Leonessa, s. f., lionne.

Can la leonessa a leonat. Naturas d'alcunas bestias.

Quand la lionne a mis bas. 

IT. Leonessa, lionessa.

4. Leonel, s. m. dim., lionceau.

Com lo leos 

Qu'es tan fers quan s' irais 

De son leonel.

Richard de Barbezieux: Atressi com. 

Comme le lion qui est si férocé quand il s'irrite au sujet de son lionceau.

ESP. Leoncillo (leoncito). PORT. Leonculo, léãozinho. IT. Leoncello.

5. Leonet, s. m. dim., lionceau.

IIII leonetz d'aur hi avia figuratz. Roman de Fierabras, v. 1046. 

Quatre lionceaux d'or il y avait figurés. 

CAT. Lleonet. (chap. Leonet, leonets, leoneta, leonetes.)

6. Leonat, s. m. dim., lionceau.

Filhs mieus, puiatz yest a la presa 

Cum leonatz, per ta proeza.

Leys d'amors, fol. 135. 

Mon fils, tu es monté à la prise comme lionceau, par ta prouesse.

7. Leonin, adj.., lat. leoninus, léonin, de lion.

Pel leonina. Eluc. de las propr., fol. 233. 

(chap. Pell leonina : pell de león.)

Peau de lion.

ESP. IT. Leonino. (chap. Leonino o leoní, leoninos o leonins, leonina, leonines.)

8. Leonar, v., mettre bas des petits lionceaux.

Part. pas. Can la leonessa a leonat. Natura d'alcunas bestias.

Quand la lionne a mis bas.

(ESP. Parir leoncitos. Chap. Parí leonets.)

 

Leonisme, adj., du lat. leoninus, léonin, terme qui sert à désigner une

sorte de vers.

Ab rims sonans, consonans, leonismes. La Crusca provenzale, p. 101.

Avec rimes sonnantes, consonnantes, léonines.

Alqunas consonans, alqunas simplas leonismas, alqunas perfiechas leonismas. Leys d'amors, fol. 26.

Aucunes consonnantes, aucunes simples léonines, aucunes parfaites léonines.

2. Leonismetat, s. f., léonisme, rime léonine.

Sonansa e consonansa se fan per una vocal, e leonismetatz se fay tos temps per doas vocals.

Tractem de leonismetat perfiecha.

Leys d'amors, fol. 21. 

Sonnance et consonnance se font par une voyelle, et léonisme se fait toujours par deux voyelles. 

Traitons de léonisme parfait.

(chap. Leonisme, rima leonina.)

 

Leopart, Leupart, Laupart, Lhaupart, Lupart, s. m., lat. leopardus, léopard.

Leopart est mot cruzel bestia. Eluc. de las propr., fol. 253.

Le léopard est moult cruelle bête. 

Mot son ardit li leupart. Brev. d'amor, fol. 52.

Moult sont hardis les léopards. 

Fig. Si degus m' es laupart, ieu li serai leos. Guillaume de Tudela.

Si aucun m'est léopard, je lui serai lion.

- Allusiv. aux armes d'Angleterre.

Sendatz vermelhs, endis e ros... 

Veirem en breu qu' el lhaupart fenh 

Que say per Flor culhir s'espenh.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Étendards vermeils, violets et rouges... nous verrons bientôt, vu que le léopard feint qu'il s'élancè ici pour cueillir la Fleur.

- Nom de monnaie. 

Luparts que liegon Eduardus. Tarif des monnaies en provençal. 

Les léopards où ils lisent Eduardus. 

CAT. Lleopardo. ESP. PORT. IT. (chap.) Leopardo.

 

Lepar, v., du lat. lambere, laper, lécher, flatter, cajoler. 

L' escorpion... lepa e blandis tot premierament ab la lenga.

V. et Vert. fol. 32.

Le scorpion... lèche et caresse tout premièrement avec la langue.

La mayre lo lepa am la lengua. Eluc. de las propr., fol. 21.

(chap. La mare lo llepe en la llengua.)

La mère le lèche avec la langue.

Bevo lepan, quals so gat et ca. Eluc. de las propr., fol. 231. 

(chap. Beuen llepán, com son lo gat y lo gos.)

Boivent en lapant, tels sont chats et chiens. 

CAT. Llepar. (chap. Llepá: llepo, llepes, llepe, llepem o llepam, llepéu o llepáu, llepen; llepat, llepats, llepada, llepades.)

2. Lepaudier, s. m., lécheur, flatteur, cajoleur.

Es a femna lepaudiers,

Per so que l'am plus voluntiers.

Brev. d'amor, fol. 120.

Il est cajoleur de femme, pour cela qu'elle l'aime plus volontiers.

(chap. Llepadó, llepadós, llepadora, llepadores; llepaculs; llepasubvensions com los de la Ascuma; llépol, llepols, llépola, llépoles : golut, llaminé.)

 

Lepos, s. m., lat. lepos, lépos, figure de grammaire.

Lepos, es can, per cauza d' onor o de cortezia, hom parla ad una persona en plural. Leys d'amors, fol. 143.

Lépos, c'est quand, pour cause d'honneur ou de courtoisie, on parle à une personne au pluriel.