Horror, Orror - Hume

Horror, Orror, s. f., lat. horror, horreur, effroi.

Gran horror deuria hom aver de solamens l' auzir.

V. et Vert., fol. 26.

Grande horreur on devrait avoir seulement de l'entendre. 

Orror d'esperansa es lo maier pechaz que sia. Trad. de Bède, fol. 58.

Horreur d'espérance est le plus grand péché qui soit. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Horror. IT. Orrore.

2. Horrible, Orrible, adj., lat. horribilem, horrible, affreux. 

Horrible redressament de pels. Eluc. de las propr., fol. 90. 

Horrible redressement de poils.

Enfern orrible e puden.

(chap. Infern horrible y pudén.)

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Enfer horrible et puant.

Peccat mortal et orrible. V. et Vert., fol. 16.

Péché mortel et horrible.

CAT. ESP. (chap.) Horrible. PORT. Horrivel. IT. Orribile.

3. Horriblamen, Orriblament, adv., horriblement, épouvantablement.  Jura horriblamens de Dieu et dels sieus sans. 

Mot orriblament punis Dieus peccat de claustra.

V. et Vert., fol. 2 et 99.

Jure horriblement de Dieu et des siens saints.

Dieu punit moult épouvantablement le péché de cloître.

CAT. Horriblement. ESP. Horriblemente. PORT. Horrivelmente. 

IT. Orribilmente. (chap. Horriblemen)

4. Aborrir, Aorrir, v., lat. abhorrere, abhorrer, détester.

Que negus pueis no l' aorris. Brev. d'amor, fol. 171. 

Vu que nul depuis ne l' abhorre.

- Effrayé.

Selh que vertatz aborris 

Ni ab dreitura s'irais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Celui que vérité effraye et qui avec la droiture s'irrite.

ANC. FR. Détestoient e abhorrissoient encore néantmoins ce nom de roi. Amyot, Trad. de Plutarque, V. d'Antoine. 

CAT. Aborrir. ESP. PORT. Aborrecer. IT. Aborrire. (chap. Aburrí: yo aburrixco o aburrixgo, aburrixes, aburrix, aburrim, aburriu, aburrixen; aburrit, aburrits, aburrida, aburrides. Té diferens significats: no soportá; no sabé qué fé en lo tems, cansá, cansás, aixó aburrix a les ovelles.)

5. Horripilacio, s. f., lat. horripilatio, horripilation, frisson.

Horripilacio es horrible redressament de pels.

Ab horripilacio, so es a dire ab yrissament. 

Eluc. de las propr., fol. 90 et 91.

Horripilation c'est horrible redressement de poils.

Avec horripilation, c'est-à-dire avec hérissement. 

ESP. Horripilación. PORT. Horripilação. (chap. Horripilassió, horripilassions; v. horripilá, horripilás, paregut a estorrufás, esturrufás lo pel per temó o po; horripilán, horripilans : que fa po o temó.)

6. Orretat, Orrezetat, s. f., souillure, saleté, infamie.

Si que l' ayga dels lavamens...

Plena de grans orrezetatz

Li gitavo per mieg son cap.

V. de S. Alexis.

De telle sorte que l'eau des ablutions... pleine de grandes saletés ils lui jetaient au milieu de sa tête.

Ab lur orretatz, 

En fan per totz sens 

Lurs drutz conoyssens.

Pierre de Bussignac: Sirventes.

Avec leurs infamies, elles en font en tous sens leurs amants connaissants.

(chap. Gorrinada, brutissia, impuresa, merda.) 

7. Orezansa, s. f., souillure, impureté.

Nostra amonestansa non es d' error ni de orezansa, ni en bauzia.

Trad. de la Ire Ép. de S. Paul aux Thessaloniciens. 

Notre avertissement n'est d'erreur ni d'impureté, ni en tromperie.

8. Orres, adj., lat. horridus, horrible, impur, laid, dégoûtant, sale, souillé.

Hom ergolios es orres davant Deu. Trad. de Bède, fol. 36.

Homme orgueilleux est horrible devant Dieu.

Sa boca plena d' orre crai.

P. Vidal: Pus ubert ai. 

Sa bouche pleine de dégoûtant crachat. 

Cals es son commensamens, sinon fort vil et orreza semenssa?

V. et Vert., fol. 90. 

Quel est son commencement, sinon fort vile et impure semence?

Fig. Son bel per la cara et orres de peccatz. 

P. Cardinal: Un estribot. 

Sont beaux par le visage et horribles de péché.

Cant los clergues e los prelatz de sancta Glieya sont tacatz e orres per luxuria.

Pueys que las paraulas son orrezas e vilanas e ribaudas.

V. et Vert., fol. 97 et 85.

Quand les clercs et les prélats de sainte Église sont tachés et souillés par la luxure.

Puisque les paroles sont impures et vilaines et ignobles.

9. Orre mal, s. m., mal-caduc, haut-mal, épilepsie.

Demanda per que cazo las gens del orre mal. Liv. de Sydrac, fol. 75.

Demande pourquoi les gens tombent du haut-mal.

10. Orrain, adj., impur, sale.

Obs t'es eschivar la via orraina. Trad. de Bède, fol. 5. 

T'est besoin d'esquiver la voie impure.

11. Horrejar, Orrezar, v., souiller, salir, pervertir.

Fig. Nuls preire no deuria

Ab sa putan orrejar aquel ser 

Que landeman deia 'l cors Dieu tener. 

G. Figueiras: No m laissarai. 

Nul prêtre ne devrait souiller avec sa concubine ce soir où le lendemain il doive tenir le corps de Dieu.

Fay sacrilegi que horreza lo S. sagramen de matremoni.

Folhas companhas aunisson et orrezon soven los efans.

V. et Vert., foi. 18 et 91. 

Fait sacrilége, vu qu'il souille le saint sacrement de mariage.

Folles compagnies avilissent et souillent souvent les enfants.

Lo fermamen de son coratge orrezet per amonestatio del serp.

Declaramens de motas demandas. 

Souilla la fermeté de son coeur par l'exhortation du serpent.

Meils es que hom s' arda que ss' orreje de luxuria. Trad. de Bède, fol. 41.

Il est mieux qu'on se brûle que si on se souille de luxure.

Part. pas. S' uns d' els ab femna jatz, 

Lendeman, tot orrejatz, 

Tenra 'l cors nostre Seignor. 

G. Figueiras: No m laissarai. 

Si un d'eux couche avec femme, le lendemain, tout souillé, il tiendra le corps de notre Seigneur.

Non orezada e non marcezibla.

Trad. de la Ire Épître de S. Pierre. 

Non souillée et non flétrissable.

 

Hoste, Oste, Osde, s. m., lat. hospitem, hôte, celui qui reçoit. 

Uns nobles homs del luec lo recep volontier;

L' ostes avia un filh.

V. de S. Honorat. 

Un noble homme du lieu le reçut volontiers; l'hôte avait un fils.

Siatz lur bos osdes.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Soyez-leur bon hôte.

Fig. Pietatz

A d' hoste sofrachura.

P. Cardinal: Tals cuia. 

Piété a privation d'hôte.

- Celui qui est reçu.

Avia li revelat c' uns ostes li venria. V. de S. Honorat. 

Lui avait révélé qu'un hôte lui viendrait. 

Car anc, per ma fe, non aigui

Osde que tant m' abelis.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Car oncques, par ma foi, je n'eus hôte qui tant me convint.

- Hôtelier, cabaretier, aubergiste.

Mout se fez grazir... als hostes et als taverniers. V. de G. Figueiras. 

Moult se fit agréer... des aubergistes et des taverniers.

Bailet dos deniers al oste. Brev. d'amor, fol. 134.

Donna deux deniers à l'hôtelier.

CAT. Hoste. ESP. Huésped. PORT. Hospede. IT. Oste. (chap. Invitat, invitats, invitada, invitades; convidat, convidats, convidada, convidades; huésped, huespeds; igual val per al que invite o convite o ressibix com per al que es invitat, convidat o ressibit; tamé per al possadé, alberguista, amo de una fonda.)

2. Hosta, Osta, s. f., lat. hospita, hôtesse.

M' avenc l' autr' er a combatre

Ab m' osta tota una nuich.

Guillaume de la Tour: Una doas.

M' advint l'autre jour de combattre avec mon hôtesse toute une nuit.

Gualbortz, filha de l' osta. V. de S. Honorat. 

Gualbort, fille de l'hôtesse.

CAT. Hostessa. ESP. Huéspeda. PORT. Hospeda. IT. Ostessa. (chap. Invitada, convidada, invitades, convidades; ama de la fonda; possadera, possaderes.)

3. Hostalier, Ostalier, s. m., hôte, hôtelier, aubergiste.

En ostal truep irat ostalier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

En hôtel que je trouve triste hôtelier. 

Hostalier voluntieiramen

Traisson.

Brev. d'amor, fol. 127. 

Les hôteliers volontairement trahissent.

(chap. Los hostalés voluntariamen traissionen.)

Fig. Mon cor, qu'es lai vostr' ostaliers.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Mon coeur, qui est là votre hôte.

ANC. FR.

L' hostelier Jupiter qu'offendre il a osé. 

R. Garnier, La Troade, act. IV, sc. 2.

CAT. Hostaler. ANC. ESP. Hostalero (MOD. Hotelero, alberguista. Chap. Hostalé, possadé, alberguista, amo del hotel.)

4. Ostaleira, s. f., hôtesse, hôtelière.

Vengui l' autre dia,

De plueia tot mullatz,

En poder d' ostaleiras 

Qu' ieu no conoissia.

(chap. Vach vindre l'atre día tot bañat perque plovíe, en poder de hostaleres que yo no coneixía.) 

G. Riquier: A sant Pol.

Je vins l'autre jour, de pluie tout mouillé, au pouvoir d' hôtelières que je ne connaissais pas.

5. Ostalaria, s. f., hôtellerie, auberge.

On agues ostalaria.

Tenc via 

Dreg ad un' ostalaria.

Brev. d'amor, fol. 68 et 134.

Où il y eût hôtellerie. 

Tint voie directement vers une hôtellerie. 

ANC. CAT. Hostaleria. ESP. Hostería (albergue, hotel). IT. Osteria. 

(chap. Hotel, hostal, albergue, fonda, possada; per ejemple la antiga possada de Roda, Fonda Cinta Roda Gil, a Beseit.)

6. Hostal, Ostal, Ostau, s. m., hôtel, maison, logis, demeure. 

Si col paubres que jay el ric ostal,

P. Vidal: Si col.

Ainsi comme le pauvre qui gît dans le riche hôtel.

Joglar que non demora gayre en son ostal, car non troba peior ostal del sieu. V. et Vert., fol. 68.

Jongleur qui ne demeure guère en son logis, car il ne trouve pire logis que le sien.

E 'lh done l' ostal desiron, 

On so 'ls apostol pres de se.

J. Estève: Planhen ploran. 

Et lui donne la demeure désirable, où sont les apôtres près de lui. 

Fig. S' amor natural,

Que dins mon cor a pres ostal. 

Folquet de Marseille: Ab pauc ieu. 

Son amour naturel, qui dans mon coeur a pris demeure.

- Famille.

Joseph del ostal de Davi. Brev. d'amor, fol. 82. 

Joseph de la maison de David.

Loc. Ges de disnar no for' oimais matis 

Qui agues fort bon ostau.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Point ne serait jamais matin pour dîner qui aurait fort bon hôtel.

Gent aculhir e servir de bon aire... 

E gran ostal paguat e gen tengut. 

Bertrand de Born: Mon chan finisc. 

Bien accueillir et servir de bonne manière... et grand hôtel payé et bien tenu.

Cascun cap d'hostal pagara, per cascun an, al dit legat.

Hist. des Albigeois. Cat. hist. des comtes de Tolose, p. 262. 

Chaque chef de maison paiera, pour chaque année, audit légat.

ANC. FR. La dame les fist à s' ostel séjorner. 

Roman de Rou, v. 1958. 

ANC. CAT. ESP. (chap.) Hostal. IT. Ostello.

7. Hostalet, s. m. dim., petit hôtel, hôtelet, maisonnette.

Ver diminitiu son: Hostals, hostaletz. Leys d'amors, fol. 69.

(chap. Vers (verdadés) diminutius són: Hostal, hostalet.)

Vrais diminutifs sont: Hôtel, hôtelet.

8. Ostalar, v., loger, héberger.

Deu hom aver maior cura

E d' aculhir e d' ostalar.

Brev. d'amor, fol. 68.

On doit avoir plus grand soin et d'accueillir et d' héberger.

ANC. FR. Quant saint Pieres le vit venir,

Se li corut la porte ouvrir,

Richement le fist osteler.

Fables et cont. anc., t. III, p. 295. 

Qui en la Vierge s' ostela. Roman de la Rose, v. 19339. 

Sor la rive d' Andele une noit s' ostelerent. Roman de Rou, v. 3914. 

En ort leu m' orent ostelé. Roman du Renart, t. II, p. 177. 

Diex en paradis l' ostela. Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 409.

(chap. Hospedá, hospedás: yo m' hospedo, hospedes, hospede, hospedem u hospedam, hospedéu u hospedáu, hospeden; hospedat, hospedats, hospedada, hospedades.)  

9. Ostatjar, v., loger, établir.

Er grans tortz de me cui l' afans es, 

Si pert mon joy, et autre s' i ostatje. 

G. Faidit: Pel messatgier. 

Sera grand tort pour moi à qui est la peine, si je perds ma joie, et qu'un autre s'y établisse. 

ANC. FR. Que cil que il ostagera

Moult mielx de li le conoistra... 

Bien sai, se me conissiez, 

Que meintenant m' ostagissiez. 

Roman du Renart, t. III, p. 156.

10. Ostage, s. m., demeure.

Tenc son ostage en Jerusalem. Hist. abr. de la Bibl., fol. 43.

Tint sa demeure en Jérusalem.

11. Hospital, Ospital, Espital, s. m., lat. hospitalis, hôpital.

A gleisas et a hospitals. Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

(chap. A iglesies y a hospitals.)

A églises et à hôpitaux.

Mes se en lo ospital per servir los malautes. V. et Vert., fol. 78. 

Se mit en l'hôpital pour servir les malades. 

Espital y feron per ver,

On albergavan cascun ser

Los paures e 'ls orfes enfanz.

V. de S. Honorat. 

Hôpital y firent véritablement, où ils hébergeaient chaque soir les pauvres et les enfants orphelins.

- Ordre religieux.

Be us tenc per sobre plus leyal 

Que no son silh del Espital.

T. de la Comtesse de Die et de Rambaud d'Orange: Amicx ab gran. 

Bien je vous tiens pour beaucoup plus loyal que ne sont ceux de l' Hôpital. 

Cavallairia, 

Hospitals ni Maizos,

Ordes que sia, 

No m' es plazens ni bos.

B. Sicard de Marjevols: Ab greu. 

Chevalerie, Hôpital ni Maison, ordre qui soit, ne m'est agréable ni bon.

ANC. CAT. Espital. CAT. MOD. Hospital. ESP. PORT. Hospital. IT. Ospedale.

(chap. Hospital, hospitals; aon van los dolens y una orden religiosa, Hospital o San Juan de Jerussalén.) 

12. Hospitalitat, Ospitalitat, s. f., lat. hospitalitatem, hospitalité. 

So es gran hospitalitat. Brev. d'amor, fol. 61. 

C'est grande hospitalité.

Religion et ospitalitat. Cartulaire de Montpellier, fol. 173. 

Religion et hospitalité. 

Loc. Recebia volontiers los paures, e tenia ospitalitat.

V. et Vert., fol. 79.

Recevait volontiers les pauvres, et tenait hospitalité.

CAT. Hospitalitat. ESP. Hospitalidad. PORT. Hospitalidade. IT. Ospitalità, ospitalitate, ospitalitade. (chap. Hospitalidat, hospitalidats.)

13. Hospitaleir, Espitaler, adj., hospitalier.

Il hermitan e 'l genz hospitaleira

Sabon ades vostra maior paubreira.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seing' En. 

Les ermites et la gent hospitalière savent maintenant votre plus grande pauvreté.

- Subst. Frère de l' ordre de l' Hôpital. 

Espitaler del Espital. Tit. de 1244. DOAT, t. CXXIX, fol. 286. 

Hospitalier de l'Hôpital. 

ESP. Hospitalero. PORT. Hospitaleiro. (chap. Hospitalé, hospitalés : de la orden del Hospital; igual que Templari: de la orden del Temple.)

 

Hostia, s. f., lat. hostia, hostie, victime. 

Feron vedel en aquels jorns, et ufriron li hostias.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 7. 

Firent veau en ces jours, et lui offrirent victimes.

- Pain que le prêtre consacre à la messe.

L' ostia es el calice e 'l vi pauzat dejos. 

Izarn: Diguas me tu. 

L' hostie est au calice et le vin posé dessous.

De l' ostia, cum si deu sagrar. V. de S. Honorat.

(chap. De l' hostia, com se deu consagrá (sagrá).)  

De l'hostie, comment elle se doit consacrer.

CAT. ESP. PORT. Hostia. IT. Ostia. (chap. Hostia, hosties, la neula que lo mossen beneíx y mos mingem a la comunió - eucaristía; s'apegue mol al paladá; está feta de pa ássim, sense llevat o llevadura. Tamé signifique: galtada, galtades, trompada, trompades, bufetada, bufetades, etc.)

2. Host, Ost, s. f., du lat. hostis, armée.

Host et cavalcada. Petit Thalamus de Montpellier, p. 43.

Armée et chevauchée.

Elhs viron las tendas de la ost. Philomena.

Ils virent les tentes de l' armée.

Loc. Il valen rey d'Espanha

Fassan gran ost sobre Maurs conquerer, 

Qu'el marques vai ost e setges tener 

Sobr' el Soudan.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.

Que les vaillants rois d'Espagne forment grande armée pour conquérir sur les Maures, vu que le marquis va tenir armée et siéges contre le Soudan.

Fig. Horguelhs es lo principals cavaliers en la ost del diable.

V. et Vert., fol. 7. 

Orgueil est le principal cavalier en l'armée du diable.

ANC. FR. Esmut son ost pour ostoier en Gascoigne.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 286.

Li dus oï dire asez tost

Ke Heraut assemblout grant ost. Roman de Rou, v. 11892.

Un y alla et porta un sauf-conduict du roy, et m'en rapporta un pour parlementer à my-chemin des deux osts.

Philippe de Comines, liv. I, p. 529.

ANC. CAT. Host, ost. ANC. ESP. Hoste. ESP. MOD. Hueste. PORT. Hoste. IT. Oste. (chap. Host: ejérsit que se anabe cridán per cada puesto. Teníen que anáy segons la costum, fuero, ley de host, exsepte los que foren francs, o massa jovens, o massa vells, dones, religiosos, etc.)

3. Hostilitat, s. f., lat. hostilitatem, hostilité.

Era guerra et hostilitats... Aichela guerra e hostilitats avia estat e durat per long temps.

Duran la dicha guerra et hostilitat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 91.

Était guerre et hostilité... Cette guerre et hostilité avait été et duré pendant long-temps.

Durant ladite guerre et hostilité. 

CAT. Hostilitat. ESP. Hostilidad. PORT. Hostilidade. IT. Ostilità. 

(chap. Hostilidat, hostilidats : guerra, ataques, cavalgades, etc.)

4. Ostatge, Ostage, s. m., otage.

Per so donatz ostatges mi e mo fraire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 51. 

Pour cela donnez pour otages moi et mon frère. 

Loc. De sa preison jamas issir non quier, 

Car l' ai plevitz l' ostage. 

Aimeri de Peguilain: Lanquant chanton. 

De sa prison jamais à sortir je ne cherche, car je lui ai juré l' otage.

Loc. fig. Domna, mon coratge, 

Melhor amic qu'ieu ai, 

Vos man en ostatge 

Entro qu'ieu torn de sai. 

B. de Ventadour: Lanquan vei. 

Dame, mon coeur, le meilleur ami que j'ai, je vous envoie en otage jusqu'à ce que je retourne ici. 

ANC. CAT. Hostatge. ANC. ESP. Hostage (MOD. Rehén). IT. Ostaggio.

(chap. Hostache, hostaches, rehén, rehens.)

5. Osteiar, v., guerroyer, combattre.

Quan venc sai per nos osteiar.

Bertrand de Born: Quan vei pels.

Quand il vint ici pour nous guerroyer.

Non puesc luenh osteiar ses aver.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je ne puis guerroyer loin sans argent. 

ANC. FR. Ensi fu bien un an entier 

Tant que li reis dut ostoier.

Marie de France, t. 1, p. 516. 

Son ost appareilla li rois pour ostoier.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 175. 

IT. Osteggiare. (chap. Hostejá: guerrejá, combatre.)

 

Houssa, s. f., housse.

Portans houssas de drap.

Tit. de 1535. DOAT, t. CIV, fol. 321.

Portant housses de drap.

(N. E. (c. 1200) Du vieux-francique *hulftia (“couverture”), vite réduit à *hultia, attesté au XIIe siècle sous la forme hulce. Me suena al alemán Hose, pantalón, Hosen, pantalones. Chap. feltre.)

 

Hume, s. m., lat. humerus, épaule.

So... humes compostz de trops osses... et aquestz osses so necessaris per defendre... pieytz contra tota lezio de part dareyre.

Eluc. de las propr., fol. 47.

Sont... les épaules composées de beaucoup d'os... et ces os sont nécessaires pour défendre... la poitrine contre toute lésion du côté de derrière.

ESP. PORT. Hombro. IT. Omero. (chap. Muscle, muscles; Segons lo texto, se referix a les costelles que formen la esquena. Espala, espales; espaleta, espaletes. Lo capsot de la foto es Daniel Vives Albesa, de Fondespala, Fuentespalda, al Matarraña, Teruel.)

ERNESTO NAZARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA

José Antonio Carrégalo,

Som aragonesos i parlem en català.

ERNESTO NARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA.

Expert en ensenyament d’idiomes i en la formació del seu professorat, Ernesto Nazario Martín Peris (la Sorollera, 1949) és llicenciat en Filologia Hispànica i en Filologia Germànica, i doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, per la Universitat de Barcelona. També és llicenciat en Teologia per la Universitat d’Innsbruck, Àustria, on va anar a prosseguir los estudis eclesiàstics que havia iniciat al seminari de Saragossa. Ernesto parla, a banda del català i lo castellà, alemany, anglès i francès, (coneixerá la llengua de òc ?) i la seua carrera professional ha segut, i és encara, molt intensa: des de 1993 és professor de llengua espanyola a la Universitat Pompeu Fabra (actualment en situació d’emèrit); abans havia estat catedràtic i director de l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. Va treballar a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, com a coordinador d’espanyol en lo Servei de Capacitació i Exàmens. I va ser lo primer director acadèmic de l’Instituto Cervantes, quan esta institució va ser creada l’any 1991. Ha estat convidat com a professor en nombrosos programes de doctorat i congressos nacionals i internacionals sobre aprenentatge de llengües.

Lo nostre entrevistat és fill d’Adrián Martín Bayod i de Luisa Peris Grau.
I tot i que va nàixer a la Sorollera, durant la infància i la primera joventut va estar molt vinculat a Mont-roig, ja que hi va viure alguns anys i hi té família. Gràcies a la càlida acollida, i a la bona disposició, des del primer contacte, per part de l’Ernesto, l’entrevista es desenvolupa en un clima d’amable cordialitat i oberta companyonia, fruit de la relació entre entrevistat i entrevistador durant la comú infància mont-rogina. És per això que, revivint antigues vivències compartides, lo tuteig aflora espontàniament.

Ernesto, vas marxar de Mont-roig sent molt jovenet. Com va ser això?

Quan tenia vuit anys mon pare va morir d’un accident laboral; la família es va traslladar a Alcanyís per què los fills poguérem estudiar, i l’any 1961 vaig ingressar en lo seminari diocesà de Saragossa, on vaig fer lo batxillerat i los primers cursos de filosofia. Al principi, durant uns anys, encara pujàvem a passar l’estiu a Mont-roig, però poc a poc vam anar perdent-ne lo contacte, a mesura que ens anàvem fent grans i als estius treballàvem per a ajudar a l’economia familiar. A més, l’any 1974 vaig anar a acabar los estudis a Barcelona. I m’hi vaig quedar.

Com es va despertar en tu l’interès per la lingüística?

Doncs jo crec que es pot remuntar a l’etapa infantil i va ser d’una manera molt simple però també molt interessant. Es dóna la circumstància que entre la parla de la Sorollera i la de Mont-roig hi ha algunes diferències, menudes, però que es noten molt; per exemple, a casa, a Mont-roig “dièvem” (com a la Sorollera): cial, siarra, siat, diau; a l’escola, los xiquets mont-rogins, “díen”: cèl, sèrra, set, dèu. Així, des de menut vaig experimentar la diversitat lingüística “en carne propia” (com es diu en castellà) i a petita escala. I també vaig poder tindre experiència de les actituds que s’hi associen: no era infreqüent que los amics mont-rogins se n’enrigueren una mica de la meua manera de parlar.

Actituds com la que expliques poden ocasionar que a mig termini desapareguen formes dialectals genuïnes, com és lo cas del català d’Aiguaviva, en avançat estat de substitució per abandonament. Que en penses del tema?

Be, cal dir que allò no era una cosa greu. Del cas concret d’Aiguaviva, dissortadament, no en tinc prou informació per parlar-ne amb fonament; però sí que conec la preocupació de molta gent de la comarca per una eventual desaparició de les nostres peculiaritats lingüístiques. Jo penso que si això ens preocupa de veritat, no es perdran, serem nosaltres mateixos los que les mantindrem. Per a mi, tanmateix, lo veritable problema és lo de la preservació de la llengua (lo català), i no tant, si m’ho permets, lo de determinades peculiaritats pròpies d’un dialecte o d’una època. Les llengües evolucionen, totes, fins i tot les més potents demogràficament: si mirem lo castellà, veurem que no és lo mateix de fa cinquanta anys, i ningú no se’n plany; precisament, tenen un programa de ràdio que es diu “Palabras moribundas”, la gent hi truca i diu quan és l’última vegada que va sentir un determinat mot, si és que lo va arribar a sentir; i en parla emocionada, sí, però no preocupada. En totes les llengües, la gent fa servir lo seu dialecte en situacions col·loquials, i un estàndard culte en les situacions que ho requereixen. Nosaltres què volem?: tindre lo català dialectal per a anar per casa i lo castellà com a única llengua de comunicació cultural, científica, periodística? O bé, poder fer servir lo català en totes les situacions i tots los àmbits? L’amor a peculiaritats locals i la cura per conservar-les no és incompatible amb lo domini de la varietat estàndard de la llengua.

Així, en lo teu cas, aquelles actituds, una mica burletes, dels companys mont-rogins van produir l’efecte contrari al que comentàvem d’Aiguaviva.

Sí, sí, és veritat. Recordo que, quan ja estudiava a Saragossa i tornava a casa de vacances, les converses a la taula, en català, anaven plenes de paraules i expressions en castellà: lo nostre dialecte ens servia per a parlar només de les coses més properes, però no de temes culturals o d’actualitat (com, sortosament, ho estem fent tu i jo ara en esta entrevista). L’alternativa aleshores era: o parlar en castellà o parlar en una versió devaluada del català. Sense cap mena de militància ni ideologia, nosaltres seguíem parlant en català, de manera natural i espontània, tot i que n’era una versió devaluada. Açò crec que il·lustra l’autèntic dilema: o desenvolupament de l’ús del català com a llengua —amb tots los atributs d’una llengua i no només com una variant dialectal que cal conservar—, o, a la llarga i indefectiblement, substitució pel castellà. També recordo que al seminari de Saragossa los feia explicacions de la nostra llengua als meus amics, o també, a la classe de francès comprovava que, a mi, aprendre’l em resultava molt més fàcil que als meus companys, per les similituds amb lo català: la pronunciació, los pronoms en i hi, etc. Jo crec que vaig créixer amb allò que en castellà diem “el gusanillo” de les llengües.

Com a lingüista, quin futur li preveus a la llengua catalana a Aragó.

Et respondré a esta pregunta també des de la meua experiència personal. Quan la família es va traslladar a viure a Alcanyís, zona de parla castellana, a casa vam seguir sempre parlant lo català, com ja t’he dit; la meua germana més menuda tenia només un any i mig, i la gent li deia a ma mare, “Però com és que no li parleu en castellà, pobreta?”. Eixe era l’ambient que s’hi vivia i los valors que hi predominaven; al carrer no se sentia ni una paraula de català, ens feia vergonya que ens sentiren… Això actualment ha millorat d’una manera radical. Per això crec que tenim prou motius per ser optimistes: hem recuperat l’orgull i la dignitat, i ja no ens avergonyim de la nostra llengua. Ara bé, no sabem quin camí seguirà esta evolució, en lo món actual és molt difícil fer previsions sobre lo futur, en qualsevol tema. Em temo, però, que potser fem massa èmfasi en les peculiaritats dialectals i no som conscients del perill que corre la llengua. És veritat que hi ha una recuperació de la literatura escrita en estes terres, i que cada volta més gent jove publica en la nostra llengua, cultivant amb amor les seues particularitats. Però en lo meu entendre no ens podem aturar aquí: cal estendre lo coneixement de la llengua culta, oral i escrita, a tota la població. Les nostres formes dialectals només sobreviuran a l’ombra del català estàndard: si perden lo lligam amb la seua matriu natural, la substitució pel castellà és un greu perill, certament.

Creus que estes idees poden, al seu torn, produir l’efecte contrari en part de la població, de rebuig a l’ensenyament del català?

Sí, és clar que això pot passar; de fet, està passant. Sóc plenament conscient que és un tema delicat. I vull deixar clar que per damunt de tot està la llibertat de les persones: cadascú pot triar l’opció que li parega més convenient. Però los que ens dediquem a l’estudi de les llengües no podem falsejar les coses ni tancar la boca davant afirmacions que neguen la realitat de la llengua. I les institucions, per la seua banda, tenen l’obligació de vetllar per la conservació del patrimoni cultural comú, una part important del qual és la llengua.

Tenim entès que eres membre, molt actiu, dels “Foros de la Concórdia”, amb seu a Alcanyís. Quina és la teua vinculació? I quines són les finalitats de l’associació?

Actualment sóc secretari de la junta directiva. És una associació que es va crear l’any 2012, amb ocasió del centenari de la Concòrdia d’Alcanyís (prèvia al Compromís de Casp), per una iniciativa de la societat civil; vull dir, sense cap tipus de vincle amb les institucions ni amb cap partit polític. Actualment som una seixantena de socis, de tots los territoris espanyols que formaven la Corona d’Aragó (amb los territoris italians que també n’eren part, de moment no hi hem establert cap contacte) i ens proposem traslladar a l’actualitat l’esperit de diàleg i consens d’aquell Compromís, promoure entre estos territoris relacions de convivència basades en l’humanisme ètic, lo respecte i la comprensió mutus i la renovació de vincles històrics.

Quines activitats organitzeu?

D’una banda, organitzem Fòrums d’estudi i debat sobre temes d’interès comú, en una visió lligada a la construcció europea. D’altra banda, hem signat acords de cooperació amb tres universitats (Saragossa, Lleida i Jaume I de Castelló), que a partir d’este curs acadèmic organitzaran actes sobre temes relacionats amb los objectius de l’associació.

Fins al moment s’han celebrat dos Fòrums, no és així?

Sí, dos Fòrums, acompanyats d’una versió “junior”, en la qual hi participen alumnes de tres instituts de secundària, d’Alcanyís, Tortosa i Vinaròs. L’any 2014 se’n va celebrar lo primer, centrat en les actuals relacions econòmiques entre los territoris. Amb la voluntat de donar continuïtat a les idees i les conclusions d’este primer Fòrum, vam considerar que calia abordar l’estudi de la realitat sociocultural dels territoris. Així doncs, es va escollir lo llegat cultural comú com a tema inicial per al segon.

I l’octubre passat, va tindre lloc lo segon.

Efectivament, los dies 22 i 23. Lo dissabte al matí hi va haver quatre conferències sobre temes relacionats amb lo llegat cultural: “El Gòtic internacional”, (Joan Aliaga, de la Universitat Politècnica de València), “L’Estudi General de Lleida”, (Joan J. Busqueta de la Universitat de Lleida), “Emblemàtica de la Corona d’Aragó” (Víctor Mínguez de la Universitat de Castelló) i “Historiografia de la Corona d’Aragó” (Ignacio Peiró, de la Universitat de Saragossa). Totes les conferències van posar de relleu com lo nostre patrimoni cultural comú està insert en la cultura europea, una cultura amb múltiples llaços i intercanvis en los quals participava intensament la Corona d’Aragó. Este aspecte supranacional ens pareix especialment important, la dimensió europea de què parlàvem.

I en finalitzar lo Fòrum vau fer públic un manifest.

Sí, amb les idees que s’hi van exposar s’havia debatut sobre dos temes de gran actualitat: lo conflicte pels béns artístics de les diòcesis de Barbastre-Montsó i Lleida, i lo coneixement, denominació i ús de les llengües pròpies dels territoris. Lo grup d’experts reunits va aprovar per unanimitat lo text d’un Manifest pel Patrimoni Cultural Comú.

Es pot accedir d’alguna manera a les conclusions que es recullen en lo manifest?

Han estat publicades a la pàgina web de l’associació (http://www.forosdelaconcordia.com/). I la premsa se n’ha fet ressò. Los lectors de Temps de Franja hauran pogut veure-les al  número digital 30 [desembre 2016]. M’agradaria destacar ací que a l’acte de lectura pública del manifest s’hi va generar un petit però intens col·loqui amb lo públic assistent. I es van expressar idees molt interessants; per exemple, que la cultura, lluny de ser un adornament circumstancial, és lo fonament de la vida d’una societat; los béns culturals són molt més que simples objectes, susceptibles de mercantilització: són portadors de missatges, que hem de ser capaços de llegir i interpretar; i això exigeix que los responsables de la seva gestió i administració los facin accessibles al públic en un context apropiat.

I pel que ateny a les llengües?

En este tema es va aprofundir en la concepció de lo que és una llengua, i lo que suposa fer-la servir: una llengua no és únicament una eina de comunicació asèptica, sinó també i alhora, un factor de identitat, individual i col·lectiva, juntament amb la resta dels components del patrimoni cultural. Un altre aspecte que se’n va destacar es que lo fet de parlar requereix la voluntat d’escoltar; i l’escolta és apertura a l’altre i voluntat de comprendre’l, només d’esta manera són possibles la comunicació i la convivència. Esta voluntat de comprendre l’altre és indissoluble del reconeixement de la seua personalitat integral i d’aquella seua identitat de la qual la llengua n’és part substancial.

I en aspectes més concrets i pràctics, es va decidir alguna cosa?

En qüestions més concretes es va parlar de la denominació de la llengua, un tema polèmic ací i a València. Lo nom amb què cada territori anomena les seues llengües no ha de condicionar-ne l’ús, ensenyament, valor patrimonial i consideració institucional. La diferència de denominacions, comunament acceptada per totes les parts, ha de ser indissoluble del reconeixement exprés que, en cada cas, es refereixen a varietats locals d’una mateixa llengua, i no hauria de ser una eina per a la negació d’esta llengua comuna. Algú va proposar lo lema, que jo subscric: “Som aragonesos i parlem en català”.

Finalment, que se’n fa de les conclusions de cada Fòrum?

Lògicament, com hem dit abans, les publiquem a la nostra web. A més, tenim intenció de fer-les arribar a les institucions polítiques i culturals dels territoris i de l’Estat. I tots los membres de l’associació les difonem en los nostres àmbits professionals i socials.

Tant de bo aquelles institucions se’n facen ressò en benefici de la nostra llengua i la nostra cultura. Gràcies, Ernesto, pel teu interès. I molta sort.

2. 11. Aon se prosseguix lo escomensat.

Capítul XI.

Aon se prosseguix lo escomensat.

Va arribá la hora, y abans de eixí se van asseá los estudians lo milló que van pugué. Pedro Saputo va traure la funda de la gorra, se va ficá un coll nou mol risat y va quedá fet un caballé, y per lo jove y guapo, un Amor vestit, un Adonis en traje español y de tall, y acompañats del huésped, de un cuñat, una filla de deu añs y una neboda de quinse, en alguns veíns que se van pendre la libertat de pujá mentres sopáen, se van encaminá a la casa portán detrás una gentada, mes gen que va aná may al sermó de la galtada. Van arribá, van saludá mol cortesmen an aquelles siñores y a datres que elles habíen convidat; y don Severo al vorels tan cortesans, tan atentos y ben parlats se va alegrá mol y va di en veu baixa a la dona y filla:

- ¿Veéu, gloria meua, quin porte y qué ben criats? No dirás mes que són fills de grans caballés: y alguns de ells u sirán, perque mentres seguixen los estudis ñan mols als que los agraden les aventures y libertat de esta vida a les vacassions, y cuan se reincorporen al curs repartixen los profits als compañs mes pobres. En aixó la mare y la filla los trataben en miramén, y al mateix tems los mostraben afabilidat y confiansa. La gen del poble que los habíe seguit va sé tamé admitida a dos grans sales que estáen una a cada costat de la del sarao y va di lo caballé:

- An esta rogo que dingú entro sense la meua llissensia; a les atres que s' acomodon los que puguen en orden y bons modos. Ara, siñós, cuan vullgáu, va di als estudians, podéu escomensá la música.

Primé van tocá un rato pera amostrá la seua habilidat, y después van preguntá a don Severo si se habíe tratat de que ballaren. 

Va contestá que sí, y los va suplicá que obrigueren dos de ells lo ball, pos així tamé u dessichaben aquells joves caballés. Entonses dixen los instrumens lo de la pandereta y lo del pito, y trauen a ballá lo primé a la filla de la casa, y lo segón a un atra donsella que ere cusina de Morfina, agarrán mentrestán Pedro Saputo la pandereta. La destresa y grassia que los estudians van ostentá al ball va agradá a tots, y no menos la dessensia, que sempre y en tot es importán. Ya no eren ixos estudians vestits en cuatre draps; eren uns verdadés caballés ben naixcuts, y finamen educats, de lo que s' alegrabe 

l'amo del convit y no dixáe de medíu la seua dona y atres siñores prinsipals que ñabíe. Se van retirá y van agarrá los instrumens, dixán la part del ball als joves que van vindre convidats.

Van ballá totes y tots, la festa se va correspondre en la magnifissensia que en tot se usabe a la casa. 

Lo del pito li va di al home de la casa:

- Ara, don Severo, si li pareix a vostra mersé, lo meu compañ Paquito y yo predicarem un sermó a la plebe de les antessales, los dos a un tems, y cada un a una sala desde la porta pujats a uns púlpitos que sirán dos taules.

- Está be, va di lo caballé, ¿y a tú, Mariquita?, va preguntá a la dona. Va contestá ella que sí. Y parades les taules y saltán an elles los oradós, escomensen a soltá chorros de disparates, que cada minut teníen que pará y doná tems a la rissa que a les tres sales va arrencá mil novedats als cossos ya una mica fluixos. Les dames y caballés de la del mich podíen sentí al un o al atre, no paráen de riure y apretás les barres y pegás als ginolls en les dos mans y hasta puñades a les parets. Lo mateix don Severo va pedre la seua seriedat, y va tindre que recuperala, tapanse los oíts pera pugué dils: 

- ¡Prou, siñós, prou!, que mos morirem tots. Pero ells embriagats de elocuensia ni paraben ni podíen encara que vullgueren. Hasta que van agarrá los instrumens los atres y van fé soná la música, y esta per fin va tallá l'enchís. Paren ells y pare tamé la música, y saludán los dos a les siñores y caballés en una gran cortessía, va estampí un aplausso de mans tan estrepitós y llarg, que se va comunicá a les antessales y pareixíe que anáen a sorsís.

Se van volé ficá a ballá per segona vegada, y no va sé possible. 

Be se esforsaben los musics, pero ningú podíe fé mes que riure y torná als disparates dels sermons. Se ficáen en actitut de ballá, pero algú soltáe una carcañada y ya tots se retiráen, caén a les cadires y fen pasmos y exclamassions.

Entretán corríe la nit, y mirán don Severo la hora, va vore que eren les onse y micha, y va di:

- Siñós, esta micha hora que falte hasta les dotse, perque de micha nit no passen les festes a casa meua, tots la nessessitem pera templamos y disposamos a dormí. Siñós llissensiats: ting barruntos de que vostés volen passá an este poble vuit díes per lo menos; yo per la meua part espero que lo dimecres per la nit tornon an esta casa.

- Demá, va di un jove caballé, me ha manat mon siñó pare que los rogara se dignaren vindre a la meua.

- Y a casa vostra, va contestá don Severo, tamé anirán les meues siñores dona y filla. Li va doná les grassies lo caballé, y parán los cumplimens se van oferí los estudians a les ordens de don Severo, y als peus de aquelles siñores, y se van despedí de tots los convidats.

Cada nit va sé la funsió a una casa diferenta, y tamé los estudians variaben les invensions passán los matins en ordenales, sense descuidás de visitá a les persones que mes los honraben y se u mereixíen, com don Severo. 

La nit de la segona funsió a casa de éste se va presentá Pedro Saputo disfrassat de dona y va engañá a tots, mes particularmen a Morfina, la va obligá a confessá lo seu amor guañanse lo cor y vensén la seua resserva. ¿Cóm resistiríe la infelís per advertida, per reportada, per serena, profunda y circunspecta que fore? 

No ere possible. Y així ell, lograt lo seu objectiu, va dixá caure lo disfrás, rién tots mol del engañ y selebrán la donosura de la forastera; después va continuá ya la funsió com totes les nits.

Lo radé día en lo bon pareixe de don Severo, perque tot lay comunicaben y consultaben, van fé un atra ronda pels carrés, y van fé tanta plega que casi los va pareixe massa; cosa impossible per als estudians. Daball del balcó de don Severo van pará y van cantá un rato. Per la nit van aná de tertulia a casa seua y don Severo los va doná sis escuts de or, suplicanlos que si no se apartaben mol a un atra direcsió tornaren per allí al retirás als seus estudis, y lay van prometre.

Pel matí van eixí del poble, passán aposta, encara que donáen volta, pel carré de Morfina, y a la porta se van pará a tocá lo himno de despedida. Van eissí don Severo y les seues siñores a sentils; y Pedro Saputo, que anáe previngut, va cantá en los seus compañs y mol ben acompañat de la música, unes lletres que portáe pensades, de les que la primera diebe:

Pos me dixo lo cor

¿Me emportaré un pensamén?

Morfina en mol dissimulo va fé seña que sí; y van cantá la segona, que teníe per final:

Pos te vach entregá, cor, 

¿Aón te guardarán?

Y Morfina a se va tocá y señalá lo pit en dissimulo. 

La tersera acababe:

¿Te trobaré, cor,

cuan torna, aon estarás?

Va incliná Morfina una mica lo cap y los ulls y per cántic de gloria y conclusió díen los radés versos de la radera lletra:

Pos influí ya no pot

sino be la estrella meua.

Y en aixó se va acabá lo can y se van despedí. Morfina, com se va alegrá de vorels encara un atra vegada, no va pugué evitá que se li bañaren los ulls, ixquere un suspiro, aufegat pel decoro, y corregueren per les seues rosades galtes dos llágrimes de mes valor que tot l'or que teníe son pare, al menos per al que les va vore corre y que va pugué di meues són cuan caíen y arreplegales en los seus labios y passales al cor en l'amor que les derramabe.

Original en castellá:

Capítulo XI.

Donde se prosigue lo comenzado.

A más de andar llegó la hora, y antes de salir se asearon los estudiantes lo mejor que pudieron. Pedro Saputo quitó la funda de la gorra, se puso un cuello nuevo muy rizado y quedó hecho un caballero, y por lo joven y hermoso, un Amor vestido, un Adonis en traje español y de corte, y acompañados del huésped, de un cuñado, una hija de diez años y una sobrina de quince, con algunos vecinos que se tomaron la libertad de subir mientras cenaban, se encaminaron a la casa llevando detrás, porque había acudido a la calle gran tumulto, más gente que fue nunca al sermón de la bofetada. Llegaron, saludaron muy cortésmente a aquellas señoras y a otras que ellas habían convidado; y don Severo al verlos tan cortesanos, tan atentos y bien hablados se alegró mucho y dijo en voz baja a su esposa e hija: - ¿Veis, gloria mía, qué porte y qué bien criados? No diréis sino que son hijos de grandes caballeros: y algunos de ellos lo serán, porque mientras siguen los estudios hay muchos que gustan de las aventuras y libertad de esta vida en las vacaciones, y cuando se restituyen al curso reparten los provechos en los compañeros pobres. Con esto la madre y la hija los trataban con miramiento, y al propio tiempo les mostraban afabilidad y confianza. La gente del pueblo que los había seguido fue también admitida en dos grandes salas que estaban una a cada lado de la del sarao y dijo el caballero: - En ésta ruego que nadie entre sin mi licencia; en esotras acomódense los que puedan con orden y buen modo. Agora, señores, cuando gustáredes, dijo a los estudiantes, podréis dar principio a la música.

Diéronlo al punto; y primero tocaron un rato para hacer muestra de su habilidad, y luego preguntaron a don Severo si se había tratado que bailasen. Respondió que sí, y les suplicó abriesen dos de ellos el baile, pues así también lo deseaban aquellos jóvenes caballeros. Entonces dejan los instrumentos el de la pandera y el del pito, y sacan a bailar el primero a la hija de la casa, y el segundo a otra doncella que con Morfina se hallaba de prima, tomando entretanto Pedro Saputo la pandera. La destreza y gracia que los estudiantes ostentaron en el baile gustó a todos, y no menos su decencia, que siempre y en todo es importante. Ya no eran aquellos estudiantes andrajosos de bayetas y mirando y hablando a lo tuno en puridad como en la calle; eran unos verdaderos caballeros bien nacidos, y finamente educados, de lo cual se alegraba el dueño del convite y no dejaba de ponderarlo su esposa y otras señoras principales que había. Retiráronse y tomaron los instrumentos, dejando la parte de baile a los jóvenes que vinieron convidados.

Bailado que hubieron todas y todos, salió el agasajo, el cual correspondió a la magnificencia que en todo se usaba en la casa. Y así que tomaron lo que pareció y supo mejor a cada uno, fue el del pito al dueño y le dijo: - Agora, don Severo, si parece a vuesa merced, mi compañero Paquito e yo predicaremos un sermón a la plebe de las antesalas, ambos a un tiempo, y cada uno a su sala desde la puerta subidos por púlpitos en sendas mesas.- Que me place, dijo el caballero, ¿y a ti, Mariquita?, preguntó a su esposa. Respondió ella lo mismo. Y puestas las mesas y saltando a ellas los oradores, principian a soltar chorros de disparates, que cada minuto tenían que parar y dar lugar a la risa que en las tres salas causó mil novedades en los cuerpos un poco flojos. Las damas y caballeros de la del centro ya atendían al uno ya al otro, no parando de reír y apretarse las ijadas y arrimarse y pegarse a las paredes. El mismo don Severo perdió su gravedad, y hubo de volver en sí, y taparse los oídos para decirles: - ¡Basta, señores, basta!, que nos morimos todos. Pero ellos embriagados de elocuencia ni paraban ni podían aunque quisieran. Hasta que tomados los instrumentos los otros hicieron sonar la música, y ésta por fin cortó el encanto. Cesan ellos y cesa también la música, y saludando los dos a las señoras y caballeros con una gran cortesía, estalló un aplauso de manos tan estrepitoso y largo, que se comunicó a las antesalas y parecía que iban a hundirse.

Quisiéronse poner a bailar segunda vez, y no fue posible. Bien se esforzaban los músicos de su parte, pero nadie podía sino reír y volver a los disparates de los sermones. Poníanse en actitud de bailar, y soltaban la carcajada y se retiraban cayéndose en las sillas y haciendo pasmos y exclamaciones.

Entretanto corría la noche, y mirando don Severo la hora, vio que eran las once y media, y dijo: - Señores, esta media hora que falta hasta las doce, porque de media noche no gusto que pasen las fiestas de mi casa, todos la necesitamos para templarnos y disponernos al sueño. Señores licenciados: tengo barruntos de que vuesas mercedes van a pasar en este pueblo ocho días por lo menos; yo por mi parte espero que el miércoles por la noche serán servidos de volver a esta casa. - Mañana, dijo un joven caballero, me ha mandado mi señor padre rogase a vuesas mercedes se dignasen venir a la mía. - Y a vuestra casa, respondió don Severo, también irán mis señoras esposa e hija. Diole las gracias el caballero, y cesando los cumplimientos se ofrecieron los estudiantes a las órdenes de don Severo, y a los pies de aquellas señoras, y se despidieron con todos los convidados.

Cada día era la función en otra casa, y también los estudiantes variaban las invenciones pasando las mañanas en ordenarlas, sin descuidarse de visitar a las personas que más los honraban y se lo merecían, como don Severo y alguna otra. La noche de la segunda función en casa de éste se presentó Pedro Saputo disfrazado de mujer y engañó a todos, logrando un gran rato a su intento, que fue el de hablar más particularmente a Morfina y obligarla a confesar su amor ganándole el corazón y venciendo su reserva. ¿Cómo resistiría la infeliz por advertida, por reportada, por serena, profunda y circunspecta que fuese? No era posible. Y así él, logrado su objeto, abatió el disfraz, riendo todos mucho del engaño y celebrando la donosura de la forastera; después continuó ya la función como todas las noches.

El último día con el buen parecer de don Severo, porque todo se lo comunicaban y consultaban, hicieron otra ronda por las calles, y recogieron tanto dinero que casi les pareció mucho; cosa imposible a estudiantes. Debajo del balcón de don Severo pararon y cantaron un rato. Por la noche fueron de tertulia a su casa y don Severo les dio seis escudos de oro, suplicándoles que si no se apartaban mucho en otra dirección volviesen por allí al retirarse a sus estudios, y se lo prometieron.

Por la mañana salieron del pueblo, pasando de propósito, aunque rodeaban, por la calle de Morfina, a cuya puerta se pararon a tocar el himno de despedida. Salieron don Severo y sus señoras a oírlos; y Pedro Saputo, que iba prevenido, cantó con sus compañeros y muy bien acompañado de la música, unas letras que llevaba pensadas, de las cuales la primera concluía;

Pues me dejo el corazón

¿Me llevaré un pensamiento?

Morfina con mucho disimulo hizo seña que sí; y cantaron la segunda, que tenía por final:

Pues te entregué, corazón,

¿En dónde te guardarán?

Y Morfina a la deshecha se tocó y señaló el pecho ligeramente. La tercera acababa:

¿Te encontraré, corazón

Cuando vuelva donde estás?

Inclinó Morfina un poco la cabeza y los ojos y por cántico de gloria y conclusión decían los últimos versos de la última letra:

Pues influir ya no puede

Sino bien la estrella mía.

Y con esto se acabó el canto y se despidieron. Morfina, puesto que se alegró de verlos todavía otra vez, no pudo menos de mostrar los ojos un poco preñados, que a un suspiro, ahogado del decoro, hubieran de reventar, y corrieron por sus rosadas mejillas dos lágrimas de más precio que todo el oro que tenía su padre, a lo menos para el que las vio correr y que a estar a tiro pudiera decir, mías son, y recogerlas con sus labios y pasarlas al corazón con el amor que las derramaba.