Mostrando las entradas para la consulta convenién ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta convenién ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 17 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Lo siñó Cepparello engañe a un san flare en una falsa confessió y mor después, y habén sigut un home mol roín en vida, es reputat per san y de nom San Ciapelletto.

Convé, mol volgudes Siñores, que tot lo que lo home fa u escomenso en nom de aquell que va sé de tots creadó; per lo que, tenín yo que doná escomensamén al nostre novelá, enteng escomensá en un dels seus maravillosos fets per a que, sentínlo, la nostra esperansa en ell com en cosa inmutable se afirmo, y sempre sigue per natros alabat lo seu nom. Manifesta cosa es que, com les coses temporals són totes transitóries y mortals, están plenes de doló, de angustia y de molestia; los que vivím mesclats en elles y som part de elles, no les podém ressistí ni féls frente, si la espessial grássia de Déu no mos preste forsa y prudénsia, que no es de creure que baixo per cap mérit nostre, mes que moguda per la seua propia benignidat y per les plegáries de aquells que, com u som natros, van sé mortals y, habén seguit be los seus gustos mentres van tindre vida, ara se han transformat en eternos y benaventurats. Natros mateixos, ben informats per la experiénsia de la nostra fragilidat, y potsé no atrevínmos a mostrá les nostres plegáries a la vista de tan gran juez, roguém per les coses que creém oportunes. Y ell, ple de piadosa liberalidat cap a natros, siñalém que, no podén la agudesa de los ulls mortals traspassá de cap modo lo secreto de la divina men, a vegades passe que, engañats per la opinió, fem procuratresdabán sa majestat a gen que ha sigut aviáda per Ella al etern exili. Aquell a qui cap cosa se li pot amagá, com si fore benaventurat dabán dels seus ulls, no pot dixá de escoltá a qui li rogue. Lo que apareixerá a la novela que contaré, no es lo juissi de Déu mes que lo dels homes.

Se diu, pos, que habénse convertit Musciatto Franzesi de riquíssim y gran mercadé a Fransa en caballé, y tenín que vindre a Toscana en micer Carlos Senseterra, germá del rey de Fransa, que va sé cridat per lo papa Bonifacio, donánse cuenta de que los seus negossis estaben, com moltes vegades u están los de los mercadés, mol enredats aquí y allá, y que no se podíen fássilmen ni de repén desenredá (desintrincá), va pensá transferíls a varies persones, y per a tots va trobá cóm; li va quedá la duda de a quí dixá per a rescatá los crédits fets a uns cuans borgoñóns. Y la raó de la duda ere sabé que los borgoñóns són pleitejáns y de roína condissió y desleals, y an ell no li veníe al cap quí podríe ñabé tan malvat per a fé frente a la seua perversidat. Y después de pensá mol tems en este assunto, li va vindre a la memória lo siñó Cepparello de Prato, que moltes vegades se hospedabe a la seua casa de París, baixet pero mol pincho y arreglat, no sabén los fransesos qué volíe di Cepparello, y creén que volíe di capelo, es di, guirnalda, com al seu romance, perque ere minut com diém, no Chapelo, sino Ciappelletto lo cridaben: y com Ciappelletto ere conegut a tot arreu, mol pocs com Cepparello lo coneixíen. Ere este Ciappelletto notari, y sentíe grandíssima vergoña si algún de los seus instruméns (encara que ne eren pocs) no fore fals; de los que ne haguere fet tans com li hagueren demanat gratuitamen, y en milló gana que algún de un atra classe mol ben pagat. Declarabe en fals mol a gust, tan si se li demanabe com si no; y donánse en aquells tems a Fransa grandíssima fe als juraméns, no preocupánse per jurá en fals, guañabe malvadamen tantes causses, encara que li demanaren que jurare di la verdat per la seua fe. Teníe un atra classe de plaés (y mol se empeñabe en alló) en provocá entre amics y paréns y consevol atre, mals y enemistats y escándols, de los que contra mes mals veíe que seguíen, mes alegría sentíe. Si sel invitabe an algún assessinato o a consevol atre acto criminal, sense negás may, de bona gana hi anabe y moltes vegades se va trobá a gust ferín y matán homes en les propies mans. Gran blasfemadó ere contra Déu y los sans, y per consevol atra coseta, perque ere rabiós com cap atre. A la iglesia no hi anabe may, y mol menos a missa, y a tots los sacraméns com a cosa vil ofeníe en palabrotes y cagánse en ells; y per lo contrari les tabernes y los atres puestos deshonestos visitabe de bona gana y los frecuentabe. A les dones ere tan afissionat com u són los gossos a la gayata, mes que cap atre home flaco se encantae. Hauríe furtat y robat en la mateixa consiénsia en la que resaríe un san. Mol golut y gran bebedó, hasta arribá als repugnáns vómits, tamé ere un solemne jugadó en dados trucats.
Pero ¿per qué me allargo en tantes paraules? Ere lo pijó home, potsé, que may haigue naixcut. Y la seua maldat mol tems la va mantindre lo poder y la autoridat de micer Musciatto, per qui va sé protegit moltes vegades, no sol de les persones privades a qui assobín injuriabe, sino tamé de la justíssia.
Vingut, pos, este siñó Cepparello a la memória de micer Musciatto, que coneixíe mol be la seua vida, va pensá que éste ere lo que nessessitabe contra la maldat de los borgoñóns; per lo que, cridánlo, li va di aixina:
- Siñó Ciappelletto, com sap, estic per retirám del tot de aquí y, tenín entre atres coses que enténdrem en los borgoñóns, homes engañadós, no sé a quí podría dixá mes apropiat que vosté per a rescatá de ells los meus bens; y per naixó, com vosté ara mateix no está fen res, si vol ocupás de aixó li conseguiré lo favor de la corte y li donaré aquella part del que rescato que sigue convenién.
Lo siñó Cepparello, que se veíe desocupat y mal provit de bens y veíe que sen anabe qui lo seu sostén y auxilio habíe sigut durán mol tems, sense pensássu gens y com espentat per la nessessidat se va dessidí, y va di que volíe féu de bona gana. Per lo que, ficats de acuerdo, ressibits per lo siñó Ciappelletto los podérs y les cartes credensials del rey, sen va aná cap a la Borgoña aon casi dingú lo coneixíe: y allí, de modo extrañ a la seua naturalesa, de bones y en tranquilidat va escomensá a rescatá y fé alló a lo que habíe anat, com si se reservare la ira per al final. Y fénu aixina, hospedánse a casa de dos germáns florentíns prestamistes que féen préstamos en ussura y per amor a micer Musciatto lo honraben mol, va passá que se va ficá dolén, en lo que los dos germáns van fé vindre meches y criats per a que lo servigueren en consevol cosa nessessária per a recuperá la salut.
Pero tota ajuda ere en vano perque lo bon home, que ere ya agüelet y habíe viscut desordenadamen, segóns díen los dotós anabe cada día de mal a pijó com qui té un mal roín; los dos germáns mol se dolíen y un día, mol prop de la alcoba a la que lo siñó Ciappelletto estae patín, van escomensá a enraoná entre ells.
- ¿Qué farém en este? - li diebe la un al atre- . Estém per culpa seua en una situassió péssima perque fótrel fora de la casa nostra tan dolén mos portaríe gran deshonra, y siríe un signo manifest de poc juissi. Voríe la gen que primé lo habíem ressibit y después fet serví y ara medicá, sense que haygue fet res que puguere oféndremos, fótrel fora de casa nostra tan de repén, y dolén de mort. Per un atra part, ha sigut un home tan calavera que no voldrá confesás ni ressibí cap sacramén de la iglesia y, com morirá sense confessió, a cap iglesia voldrán ressibí lo seu cos y sirá aviát a les fósses com un gos. Y si per lo contrari se confesse, los seus pecats són tans y tan horribles que no ne ñaurá de pareguts y cap flare o móssen voldrá ni podrá absóldrel; per lo que, sense perdó de Déu, sirá tamé aviát a les fósses com un goz. Y si aixó passe, lo poble de esta terra, tan per lo nostre ofissi, que los pareix poc bo perque tot lo tems passen maldiénlo, com per lo dessich que té de robámos, veénu, se amotinará y cridará: «Estos gossos lombardos als que la iglesia no vol ressibí no se poden aguantá mes», y correrán en busca de les nostres arques y potsé no sol mos róbon los dinés sino que igual mos trauen la vida; per lo que de tota manera estém fututs si éste se mor.
Lo siñó Ciappelletto, que, estabe prop de aon éstos parláben, com teníe encara bon oít, com la mayoría de les vegades los passe als doléns, va sentí lo que estaben dién y los va fé cridá y los va di:
- No vull que tingáu temó per mí ni tinguéu po de ressibí per la meua caussa algún mal; hay sentit lo que hau estat parlán de mí y estic convensut de que passaríe com diéu si aixina com pensáu anáren les coses; pero anirán de un atra manera. Hay fet, vivín, tantes injúries al Siñó Déu que per féni una mes a la hora de la mort poc se portará. Y per naixó, procuréu fé vindre un flare tan san com lo trobéu y dixéume fé, que yo arreglaré los vostres assuntos y los meus de tal manera que resulton be y estigáu conténs.
Los dos germáns, encara que no teníen massa esperanses, no van dixá de aná a un convén de flares y van demaná que algún home san y sabio escoltare la confessió de un lombardo que estabe dolén a casa seua; y los va sé donat un flare agüelo de santa y bona vida, y gran mestre de la escritura y home mol venerable, a qui tots los siudadáns teníen en grandíssima y espessial devosió y estima, y lo van portá en ells. Lo flare, arribat a la cámara aon lo siñó Ciappelletto estabe, y assentánse a la seua vora, va escomensá primé a confortál y li va preguntá después que cuán tems fée que no se habíe confessat. A lo que lo siñó Ciappelletto, que may se habíe confessat, va contestá:
- Pare meu, la meua costum es de confessám totes les semanes al menos una vegada; y bastantes vegades me confesso mes assubín; y la verdat es que, desde que m´hay ficat dolén, que són ya casi vuit díes, no me hay confessat, tan es lo malestá que en la enfermedat hay tingut.
Va di entonses lo flare:

- Fill meu, be has fet, y aixina tens que fé de ara en abán; y vech que si tan assubín te confésses, poca faena tindré de escoltát y preguntát.
Va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó retó, no diguéu aixó; yo no me hay confessat may tantes vegades ni en tanta frecuénsia que no vullguera fé sempre confessió general de tots los pecats que puguera recordá desde lo día en que vach náixe hasta lo que me hayga confessat; y per naixó tos rogo, bon pare, que me preguntéu de totes les coses com si may me haguéreu confessat, y no tinguéu compassió perque estiga dolén, que mes vull disgustá an estes carns meues que, excusánles, fé cap cosa que puguere resultá en la perdissió de la meua alma, que lo meu Salvadó va rescatá en la seua pressiosa sang.
Estes paraules van agradá mol al flare y li van pareixe siñal de una men ben amoblada; y después que lo siñó Ciappelletto habíe alabat mol esta práctica, va escomensá a preguntáli si habíe pecat alguna vegada de lujuria en alguna dona. A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá suspirán:
- Pare, me fa vergoña di la verdat tenín temó de pecá de vanagloria.
A lo que lo san flare va di:

- Dísla en tranquilidat, que per di la verdat ni a la confessió ni a cap atre cas may se ha pecat.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Ya que u voléu aixina, tos u diré: soc tan virgen com vach eixí del cos de la meua mare.

- ¡Oh, que Déu te beneíxque! - va di lo flare- , ¡qué be has fet! Y al féu has tingut tan mérit perque, si hagueres vullgut, teníes mes libertat de fé lo contrari que tením natros y tots los atres que están tancats detrás de alguna regla y reixa.

Y después li va preguntá si habíe desagradat a Déu en lo pecat de la gula. A lo que, suspirán mol, lo siñó Ciappelletto va contestá que sí y moltes vegades; perque, ademés del dijú de la cuaresma que les persones devotes fan durán lo añ, totes les semanes teníe la costum de minjá només pá y beure aigua al menos tres díes, y se habíe begut l'aigua en tan gust (espessialmen cuan no habíe pogut resá o aná en peregrinassió) com los grans bebedós se béuen lo vi. Y moltes vegades habíe dessichat minjás l´ensiám de herbetes que fan les dones cuan van al campo, y algunes vegades li habíe paregut milló minjá que fé dijú. A lo que lo flare va di:
- Fill meu, estos pecats són naturals y són leves, y per naixó no vull que te carrégos la consiénsia mes del nessessari. A tots los homes los passe que los pareix bo minjá después de fé dijú durán un tems, y, después de cansás, beure.

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , pare meu, no me diguéu aixó per a reconfortám; be sabéu que yo sé que les coses que se fan en servissi de Déu tenen que fes llimpiamen y sense cap taca al ánimo: y qui u fa de un atra manera, péque.

Lo flare, contentíssim, va di:

- Y yo estic contén de que aixina u entengues, y mol m´agrade la teua pura y bona consiénsia. Pero dísme, ¿has pecat de avaríssia dessichán mes del convenién y volén tindre mes de lo que s´ha de tindre?
A lo que lo siñó Ciappelletto va di:
- Pare meu, no voldría que sospecháreu de mí perque estic a casa de estos ussureros: yo no pinto res aquí, sol había vingut en la intensió de amonestáls y empéndrels y arrancáls de este abominable ofissi; y crec que u hauría pogut fé si Déu no me haguere visitat de esta manera. Pero hau de sabé que mon pare me va dixá ric, y de los seus bens, cuan ell va morí, ne vach doná una gran part a Déu; y después, per a sustentá la meua vida y podé ajudá als pobres de Cristo, hay fet los meus negossiets y hay dessichat tindre ganánsies de ells, y sempre en los pobres de Déu lo que hay guañat u hay partit a miges, dedicán la meua mitat a les meues nessessidats, y donánlos an ells l’atra mitat; y en aixó me ha ajudat tan be lo meu Creadó que sempre de be a milló han anat los meus negossis.
- Has fet be - va di lo flare- , pero ¿en cuánta frecuénsia te has dixat portá per la ira?

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , aixó tos dic que moltes vegades u hay fet. ¿Y quí podríe aguantás veén tot lo día als homes fen coses brutes y asqueroses, no observá los mandamientos de Déu, y no tindre temó al seu juissi? Han sigut moltes vegades al día los que hay vullgut está milló mort que viu al vore als joves aná detrás de les vanidats y sentínlos jurá y perjurá, aná a les tasques o tabernes, no visitá les iglesies y seguí mes les víes del món que les de Déu.
Va di entonses lo flare:
- Fill meu, esta es una ira bona y yo per lo que a mí respecte no sabría imposat per nella cap peniténsia. Pero ¿auncás no te haurá pogut portá la ira a cométre algún homissidi o a insultá an algú o a fé algún atre despressio?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- ¡Ay, siñó!, vos que me pareixéu home de Déu, ¿cóm diéu estes paraules? Si yo haguera pogut tindre encara que fore un pensamén de fé alguna de estes coses, ¿creéu que Déu me hauríe aguantat tan? Aixó són coses que fan los assessinos y los criminals, de los que, sempre que n´hay vist an algún, hay dit sempre: «Ves en Déu a que te convertixgue».

Entonses va di lo flare:
- Ara dísme, fill meu, que beneít sigues per Déu, ¿alguna vegada has dit fals testimoni contra algú, o dit mal de algú o agarrát an algú coses sense consentimén del seu amo?

- Sí, siñó - va contestá lo siñó Ciappelletto - hay dit mal de atres, perque vach tindre un veí tan cafre que en la rabia mes gran del món no fée mes que apalissá a la seua dona tan que una vegada vach parlá mal de ell als paréns de la dona. Tanta pena vach sentí per aquella pobreta, a la que ell, cada vegada que habíe trascolat massa, la assuriacabe com només Déu u sap.
Va di entonses lo flare:
- Ara be, tú me has dit que has sigut negossián: ¿Has engañat alguna vegada an algú com fan tots los mercadés?

- Per la meua fe - va di lo siñó Ciappelletto- , siñó, sí, pero no sé quí eren: habénme donat uns dinés que me debíen per roba que los había venut, yo los vach ficá a un cofre sense contáls, y vach vore después de un mes que eren cuatre reals mes del que tocabe, per lo que, no habénlos tornat a vore y habénlos conservat un añ per a tornálsi, los vach doná per amor a Déu.
Va di lo flare:

- Aixó va sé poca cosa y vas fé be.
Y después de aixó li va preguntá lo san flare sobre moltes atres coses, a les que va doná resposta de la mateixa manera. Y volén ell prossedí ya a la absolusió, va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó meu, ting encara algún pecat que no tos hay contát.
Lo flare li va preguntá quin, y va di:
- Men enrecordo que vach fé al meu criat, un dissapte después de nona, agraná la casa y no va tindre al san día del domenge la recompensa que debíe.

- ¡Oh! - va di lo flare- , fill meu, aixó es poca cosa.

- No - va di lo siñó Ciappelletto - , que lo domenge mol ña que honrá perque en un día aixina va ressusitá de la mort a la vida nostre Siñó.
Va di entonses lo flare:

- ¿Alguna cosa mes has fet?

- Siñó meu, sí - va contestá lo siñó Ciappelletto- , que yo, no donánmen cuenta, vach escupiñá una vegada a dins de la iglesia de Déu.
Lo flare se va ficá a riure, y va di:
- Fill meu, éissa no es cosa de preocupassió: natros, que som religiosos, tot lo día escupiñém an ella.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Y féu una gran canallada, perque res convé tindre tan limpio com lo san templo, al que se rendíx sacrifissi a Déu.
Y de tals fets ne va di mols, y per a acabá va escomensá a suspirá y a plorá mol, com be u sabíe fé vore cuan volíe. Va di lo san flare:

- Fill meu, ¿qué te passe?
Va contestá lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, siñó! Que me ha quedat un pecat del que may me hay confessat, tan gran vergoña me done contál, y cada vegada que lo recordo ploro com veéu, y me pareix mol sert que Déu may tindrá misericórdia de mí per neste pecat.
Entonses lo san flare va di:
- ¡Bah, fill! ¿Qué estás dién? Si tots los pecats que han fet tots los homes del món, y que farán tots los homes mentres lo món duro, siguéren tots de un home sol, y éste estiguere arrepentit y apenat com te vech, tanta es la benignidat y la misericórdia de Déu que, confessánse, los hi perdonaríe; aixina que díslo en confiansa.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto, encara plorán mol:

- ¡Ay, pare meu! lo meu es un pecat massa gros, y apenes puc creure, si les vostres plegáries no me ajúden, que puga sé per Déu perdonát.
A lo que li va di lo flare:

- Díslo en confiansa, que yo te prometixgo demanáli a Déu per tú.
Pero lo siñó Ciappelletto plorabe y no u diebe y lo flare venga animál a díu. Después de plorá un bon rato y tindre al flare entretengut, va soltá un gran suspiro y va di:
- Pare meu, ya que me prometix rogá a Déu per mí, tos u diré: sabéu que, cuan era minudet, vach despotricá una vegada de ma mare.
Y dit aixó, va torná a plorá encara mes fort. Va di lo flare:

- ¡Ah, fill meu! ¿Y aixó te pareix tan gran pecat? Oh, los homes blasfemám contra Déu tot lo día y si ell perdone de bon grado a qui se arrepentíx de habé blasfemat, ¿no creus que te perdonará aixó? No ploros, consólat, que segú que encara que hagueres sigut un dels que lo van enclavá a la creu, tenín la contricsió que te vech, Ell te perdonaríe.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, pare meu! ¿Qué diéu? La dolsa mare meua que me va portá al seu cos nou mesos día y nit, y me va sostindre en brassos mes de mil vegades. ¡Mol mal vach fé en oféndrela, y es un pecat mol gros; y si no reséu a Déu per mí, este pecat no me sirá perdonát!
Veén lo flare que res li quedabe per di al siñó Ciappelletto, li va doná la absolusió y la seua bendissió tenínlo per home santíssim, perque del tot se creíe lo que lo siñó Ciappelletto li habíe dit: ¿y quí no su haguere cregut veén a un home en perill de mort confessánse? Y después de tot aixó, li va di:

- Siñó Ciappelletto, en la ajuda de Déu estaréu pronte sano; pero si passare que Déu cridare a la vostra beneita alma, ¿tos agradaríe que lo vostre cos fore sepultat al nostre convén?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- Siñó, sí, no voldría está a datre puesto, ya que vos me hau prometut rogá a Déu per mí, ademés de que yo hay tingut sempre una espessial devosió per la vostra orden; y per naixó tos rogo que, en cuan estiguéu al vostre convén, féu que vingue a mí aquell verdadé cos de Cristo que vos per lo matí consagréu al altá, perque encara que no siga digne, voldría combregá en la vostra llisénsia, y después la santa y radera unsió per a que, ya que hay viscut com a pecadó, al menos móriga com a cristiano.
Lo san home va di que mol li agradabe y ell diebe be, y que faríe que lay portáren enseguida; y aixina va sé.

Los dos germáns, que teníen molta temó de que lo siñó Ciappelletto los engañare, se habíen ficat en la orella apegada a un tabique que separabe la alcoba aon lo siñó Ciappelletto estabe de un atra y, escoltán, fássilmen sentíen y enteníen lo que lo siñó Ciappelletto al flare li diebe; y sentíen algunes vegades tantes ganes de enríuressen, al sentí les coses que li confessabe habé fet, que casi petáen de rissa, y se díen un al atre: ¿quin home es éste, al que ni la vellesa ni la enfermedat ni la temó de la mort que veu tan prop, ni de Déu, de qui lo juissi espere tindre de aquí poc, han pogut apartál de la seua maldat? Pero veén que habíe dit que sí, que ressibiríe la sepultura a la iglesia, de res mes se van preocupá. Lo siñó Ciappelletto va combregá poc después y, empijorán sense reméi, va ressibí la radera unsió; y poc después de la baixada del sol, lo mateix día que habíe fet la seua bona confessió, se va morí. Per lo que los dos germáns van prepará lo cos per a que fore honradamen sepultat y enviál al convén, y van avisá que vinguéren per la nit a velál segóns ere la costum. Lo san flare que lo habíe confessat, al sentí que habíe finát, va aná a buscá al prior del convén, y habén fet tocá a capítul, als flares reunits los va contá que lo siñó Ciappelletto habíe sigut un home san segóns ell u habíe pogut enténdre de la seua confessió; y esperán que per nell Déu mostrare mols milagres, los va convénse de que en grandíssima reverénsia y devosió ressibiguéren aquell cos. En aixó lo prior y los flares, creénsu tot, van está de acuerdo: y per la nit, anán tots allí aon descansabe lo cos del siñó Ciappelletto, li van fé un gran y solemne velatori, y pel matí, vestits tots en albes y capes, en los llibres a la má y les creus dabán, cantán, van aná a per este cos y en grandíssima festa y solemnidat sel van portá a la seua iglesia, seguínlos tota la siudat, homes y dones; y, habénlo ficat a la iglesia, puján al púlpito, lo san flare que lo habíe confessat va escomensá sobre ell y la seua vida, sobre los seus dijús, la seua virginidat, la seua simplissidat y la inossénsia y santidat, a predicá maravilloses coses, entre atres contán lo que lo siñó Ciappelletto teníe com lo seu pecat mes gros, y plorán li habíe confessat, y cóm ell apenes li habíe pogut ficá al cap que Déu lay perdonaríe. Después se va girá a empéndre al poble que lo escoltabe, dién:
- Y vatros, fugíts de Déu, per consevol palla a la que entropesséu, blasfemáu, y tos caguéu en la mare de Déu y en tota la corte selestial.
Y ademés de estes, moltes atres coses va di sobre la seua lealtat y la seua puresa, y en les seues paraules, a les que la gen de la comarca donaben completa fe, hasta tal pun lo va ficá al cap de tots los que allí estaben que, después de acabat lo ofissi, entre los mes grans apretóns del món tots van aná a besáli los peus y les máns, y li van esgarrá tota la roba que portabe damún, tenínse per benaventurat qui al menos una mica de ella va pugué agarrá:
y tot lo día va sé conservat aixina, per a que per tots puguere sé vist y visitat. Per la nit, en una urna de mármol va sé sepultat en honor a una capella, y al día siguién ya va escomensá la gen a aná allí y a enséndre veles y sírios y a venerál, y a fé promeses y a penjá exvotos de sera segóns la promesa feta. Y tan va creixe la fama de la seua santidat y la devosió que se li teníe que no ñabíe dingú que contra alguna desgrássia faiguere promeses a datre san, y lo van cridá y lo criden San Ciappelletto, y afirmen que Déu ha mostrat mols milagres per nell y los amostre encara. Aixina pos, va viure y va morí lo siñó Cepparello de Prato y va arribá a sé san, com hau sentit; y no vull negá que sigue un benaventurat a la presénsia de Déu perque, encara que la seua vida va sé criminal y malvada, va pugué fé al final un acto de contricsió de manera que Déu va tindre misericórdia de ell y lo va ressibí al seu reino; pero com aixó es una cosa amagada, raóno sobre lo que es aparén y dic que mes segú es que estigue condenat entre les máns del dimoni que al paraísso. Y si aixina es, grandíssima ham de reconéixe que es la benignidat de Déu, que no mire los nostres fallos sino la puresa de la fe, y al péndre natros de consiliadó a un enemic seu, creénlo amic, mos escolte, com si an algú verdaderamen san acudiguérem com a consiliadó de la seua grássia. Y per naixó, per a que per la seua grássia a la adversidat presén y en esta compañía tan alegre mos conservém sanos, alabán lo seu nom en lo que la ham escomensat, an ell acudirém en les nostres nessessidats, seguríssims de sé escoltats.

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA OCTAVA.

De dos amics que sempre están juns un se gite en la dona del atre; este atre, donánsen cuenta, compinchat en la seua dona lo tanque a un baúl damún del que, están aquell a dins, en la dona dell se entén.

Graves y dolorosos habíen sigut los patiméns de Elena als oíts de les siñores, pero perque en part estimaben que li habíen passat justamen, en mes moderada compassió los habíen sobreportat, encara que inflexible y fieramen constán, aixina com cruel, reputaren al escolá. Pero habén Pampínea arribat al final de la novela, la reina li va maná a Fiameta que continuare; ella, dessichosa de obeí, va di:
Amables siñores, com me pareix que tos ha causat alguna amargura la severidat del ofengut escolá, crec que es convenién ablaní en algo mes deleitable los exasperats espíritus; y per naixó vull contátos una historieta sobre un jove que en ánim mes manso va ressibí una injuria, y la va vengá en una acsió mes moderada; per la que podréu compendre que cadaú té que contentás, com un ase català, en ressibí lo que li ha futut a la paret, sense dessichá (sobrepassán les conveniénsies de la venjansa) injuriá cuan lo que pretén es vengá la injuria ressibida. Teníu que sabé, pos, que a Siena, com hay sentit di, van ñabé dos joves mol acomodats y de bones families plebeyas, de los que un se díe Spinefloccio de Távena y l´atre Zeppa de Mino, y los dos eren veíns de Cainollia.
Estos dos jovens sempre anaben juns y, per lo que pareixíe se volíen com si foren germáns o mes; y los dos teníen dones mol hermoses. Ara be, va passá que anán Spinefloccio mol assobín a casa de Zeppa, estáni allí Zeppa o sense estáy, de tal manera va intimá en la dona de Zeppa que va escomensá a gitás en ella; y aixina van continuá durán bastán tems sense que dingú sen acatare. Pero al remat, están un día Zeppa a casa sense sabéu la seua dona, Spinefloccio va víndre a buscál. La dona li va di que no estabe a casa; en lo que Spinefloccio, puján a escape y trobán a la dona a la sala, y veén que no ñabíe dingú mes, abrassánla, va escomensá a besála, y ella an ell.
Zeppa, que va vore aixó, no va di ni chut, se va quedá amagat per a vore aón arribabe aquell joc; y en seguida va vore a la seua dona y a Spinefloccio anássen abrassats cap a la alcoba y tancás allí; de lo que mol se va enfadá. Pero sabén que ni fén un abalot ni per atra cosa se aminoraríe la seua ofensa, sino que aumentaríe la seua deshonra, se va ficá a cavilá quína venjansa podríe féls, que, sense divulgás, tranquilisare lo seu ánim.
Y después de mol pensá, pareixénli habé trobat lo modo, se va está amagat tot lo rato que Spinefloccio va está en la seua dona; y en cuan sen va aná va entrá ell a la alcoba, aon va trobá a la seua dona colocánse al cap la toca, que jugán Spinefloccio li habíe desordenat; y li va di:

- Dona, ¿qué fas?

A lo que la dona li va contestá:

- ¿No u veus?

Va di Zeppa:

- Be que u vech, ¡y tamé hay vist un atra cosa que no haguera volgut!
Y en ella va escomensá a parlá de les coses passades; y ella, en molta temó, después de donáli moltes voltes, habénli confessat lo que claramen negá no podíe de la seua intimidat en Spinefloccio, plorán va escomensá a demanáli perdó. A lo que Zeppa va di:

- Mira, dona, has fet mal; y si vols que te u perdona pensa en fém cas de lo que te vach a maná, que es aixó: vull que li digues a Spinefloccio que demá pel matí cap a la hora de tersia trobo alguna raó per a separás de mí y acudí a tú; y cuan estigue aquí, yo tornaré, y al sentím, féslo amagás an este baúl y táncal a dins; después, cuan haigues fet aixó, te diré lo demés que tens que fé; y en fé aixó no tingues cap temó perque te prometixgo que no li faré cap mal. La dona, per a satisfél, va di que u faríe; y aixina u va fé. Arribat lo día siguién, están Zeppa y Spinefloccio juns, cap a la hora de tersia, Spinefloccio, que li habíe prometut a la dona aná a vórela an aquella hora, li va di a Zeppa:

- Este matí ting que aná a amorsá en un amic y no lo vull fé esperá, aixina que quédat en Deu.

Va di Zeppa:

- Encara no es hora de amorsá hasta daquí un rato.

Spinefloccio va di:

- No importe; tamé ting que parlá en ell de un assunto meu; de manera que me convé arribá pronte.

Separánse, pos, Spinefloccio de Zeppa, donán una volta per a despistál, sen va aná cap a casa seua en la seua dona; y sol habíe acabat de entrá a la alcoba cuan Zeppa va torná; lo que, al escoltáu la dona, mostránse en molta po, lo va fé amagás al baúl que lo seu home li habíe dit, y lo va tancá a dins y va eixí de la alcoba.
Zeppa, arribán a dal, va di: - Dona, ¿es hora de amorsá?

La dona va contestá: - Si, ya u es.

Va di entonses Zeppa: - Spinefloccio sen ha anat a amorsá en un amic seu y ha dixat sola a la seua dona; assómat a la finestra y crídala, y disli que vingue a amorsá en natros.

La dona, tenín temó per nella mateixa, y per naixó mol obedién, va fé lo que lo home li manabe. La dona de Spinefloccio, insistín la dona de Zeppa, va víndre allí al sentí que lo seu home no acudiríe a amorsá; y cuan ella va arribá, Zeppa, fénli grans afalagaméns y agarránla familiarmen de la ma, li va maná en veu baixa a la seua dona que sen anare a la cuina, y an ella se la va emportá a la alcoba; y cuan estáen allí, va tancá la alcoba per dins. Cuan la dona lo va vore tancá la alcoba per dins, va di:

- ¡Ay, Zeppa!, ¿qué vol di aixó? ¿Éste es l´amor que li tens a Spinefloccio y la leal compañía que me féu?

A lo que Zeppa, arrimánse al baúl aon estabe tancat lo seu home y agarránla be, va di:
- Siñora, antes de queixát, escolta lo que te hay de di: yo hay volgut y vull a Spinefloccio com a un germá; y ahir, sense sabéu ell, me vach trobá en que la confiansa que yo li tenía habíe arribat a que ell se gite en la meua dona com u fa en tú; ara be, com lo vull, no vull pendre atra venjansa contra nell mes que una que igualo a la ofensa:
ell ha tingut a la meua dona y yo vull tíndret a tú. Si tú no vols, tindré que vengá la ofensa de un atra manera, de lo que ni tú ni ell estaréu may conténs.

La dona, al sentí aixó, y después de moltes confirmassións que li va doná Zeppa, creénlo, va di: - Zeppa meu, ya que esta venjansa me té que caure damún, estic disposada an aixó, sempre que aixó que ham de fé no me faigue enemiga de la teua dona, perque yo espero seguí en pas en ella encara que lo que me ha fet sigue mol gros.

A lo que Zeppa va contestá:

- Aixó faré; y ademés de aixó te donaré una joya mes hermosa y pressiosa que consevol de les que tens.

Y dit aixó, abrassánla y escomensán a besála, la va ficá damún del baúl aon estabe tancat lo seu home, y allí damún, tot lo que van volé se van magrejá y van fé tremolá lo arcón. Spinefloccio, a dins del baúl cotet habíe sentit totes les paraules de Zeppa y la resposta de la seua dona, y después habíe escoltat la dansa trevisana que li ballaben damún del cap, durán mol rato va sentí tal doló que li pareixíe morís; y si no fore perque teníe temó de Zeppa, li haguere cridat a la seua dona un gran insulto, tancat com estabe. Después, pensánse milló que la injuria la habíe escomensat ell y que Zeppa teníe raó en féli lo que li fée y que se habíe comportat humanamen y com amic, se va di an ell mateix que habíe de sé mes amic que may de Zeppa, si este volíe.
Zeppa, después de está en la dona tot lo que va volé, va baixá del baúl, y demanánli la dona la joya prometuda, obrín la alcoba, va fé víndre a la seua dona, que sol va di:

- Siñora, me hau donat un pa per unes tortelles - y u va di enriénsen. A lo que Zeppa va di: - Obri este baúl - y ella u va fé; y a dins va trobá la Siñora al seu Spinefloccio.
Y llarg siríe de contá quin dels dos se va avergoñí mes, si Spinefloccio veén a Zeppa y sabén que sabíe lo que ell habíe fet, o la seua dona veén al seu home y sabén que ell habíe sentit y notat lo que li habíe fet damún del cap.

A lo que va di Zeppa:

- Aquí está la joya que te dono.

Spinefloccio, eixín del baúl, sense gastá moltes paraules, va di:
- Zeppa, estem igualats, y per naixó está be, com li díes abáns a la meua dona, que sigam sén amics com solíem, y sense tindre entre natros res que no sigue comú, ni les dones, que tamé les ham compartit.

Zeppa va asseptá, y en la armonía mes gran del món van amorsá los cuatre juns; y desde entonses cada una de aquelles dones va tindre dos hómens y cada un dells va tindre dos dones, sense que tingueren may cap discussió ni enfado per naixó.

domingo, 16 de septiembre de 2018

Proemio

Lo Decamerón

Giovanni Boccaccio

Llibre de cuentos. Texto complet en Chapurriau.


“La dona no se medix de los peus al cap, sino del cor al infinito…”

Lo Decamerón en chapurriau, Giovanni Boccaccio, Llibre de cuentos. Texto complet





Escomense lo llibre titulat DECAMERÓN, apellidat PRÍNCIPE GALEOTO, que conté sen (100) noveles o cuentos contades o contats en deu díes per sat dones y tres homes joves.


Humana cosa es tindre compassió de los apenats, y encara que a tots convé sentíla, mes propi es que la séntiguen aquells que ya han tingut menesté de consol y l´han trobat als brassos de uns atres, entre los que, si va ñabé algú nessessitat de consol o va sé volgut, me conto yo. Perque desde la meua primera juventut hasta avui habén estat sobremanera inflamat per un altíssim y noble amor (potsé, per yo narráu, bastán mes del que pareixeríe convenién a la meua baixa condissió encara que per los discretos fore alabat y reputat), tamé me va sé grandíssima molestia patíu: sertamen no per crueldat de la dona amada mes que per lo exessiu foc consebut a la men per les poc dominades ganes, que en cap raonable límit me dixabe está contén, me fée moltes vegades sentí mes doló del que fee falta. Y an aquella angustia tan alivio me van procurá les amables raóns de algún amic y los seus loables consols, que ting la opinió firmíssima de que per habém passat aixó no estic mort. Pero cuan li va apetí an aquell que, sén infinito, va doná per ley inflexible a totes les coses del món lo tindre final, lo meu amor, mes que consevol atre ruén y al que no habíe pogut ni chafá ni doblegá cap forsa de voluntat ni de consell ni de vergoña evidén ni cap perill que puguere seguís de alló, va mermá en lo tems, de esta manera que sol me ha quedat de ell a la memória lo plaé que acostumbre oferí a qui no se fique a navegá als seus mes fondos océanos, per lo que, habén desaparegut tots los seus afáns, séntigo que ha permaneixcut deleitós aon en mí solíe dolorós está. Pero, encara que haygue acabat la pena, no per ixo ha fugit lo recuerdo de los benefissis ressibits entonses de aquells a qui, per benevolénsia a mí, los penaben les meues fatigues; ni may sen anirá, tal com crec, mes que en la mort. Y perque la gratitut, segóns u crec, es entre les demés virtuts mol de alabá, per no pareixe desagraít me hay proposat prestá algún alivio, en lo que puc y a cambi de los que hay ressibit (ara que puc cridám libre), als que me van ajudá, que per ventura no tenen nessessidat de ell per la seua cordura y per la seua bona sort, y a qui u nessessito. Y encara que lo meu apoyo, o consol si volém nomenál aixina, pugue sé y seguix bastán poc per als nessessitats, no dixe de paréixem que té que oferís primé allí aon la nessessidat paregue mes gran, tan perque sirá mes útil com perque sirá ressibit en mes gran dessich. ¿Y quí podrá negá que, per minut que seguix, no convingue donál mol mes a les amables dones que als homes? Elles, dins de los delicats pits, tenín temó y avergoñínse, tenen ocultes les amoroses flames; y ademés, obligades per los dessichos, los gustos, les órdens de los pares, de les mares, los germáns y los hómens, passen la mayoría del tems confinades a lo minut sircuit de les seues alcobes, habitassións, cámares, assentades y ossioses, sense faena, y van fen voltá als seus caps diferéns pensaméns, y no es possible que tots siguen alegres. Y si per caussa de ells, portada per algún fogós dessich, les invadix alguna tristesa, los es forsa detíndres en ella en doló si noves raóns no la regiren. Aixó no los passe als homes enamorats, tal com podem vore natros. Ells, si los apene alguna tristesa o pensamén serio, tenen mols mijáns per a aliviás o per a olvidáu perque, si volen, res los impedix passejá, sentí y vore moltes coses, donás a la setrería, cassá o peixcá, jugá y fé negossis, y aixina tots troben la forsa de recobrá lo ánimo, en part o sansé, y apartá lo dolorós pensamén al menos durán un tems; de un modo o de un atre, arribe lo consol o lo doló méngüe. Per a que al menos per la meua part se enmendo lo pecat de la fortuna, tal com veém a les delicades dones, vull contá sen noveles, o fábules o paráboles o cuentos o históries, com les vullguém cridá, narrades en deu díes per una honrada compañía de sat dones y tres joves, als pestiléns tems de la passada mortandat y escabechina, y algunes cansóns cantades per les dites Siñores. An estes noveles se vorán casos de amor plassenté y tamé áspre, aixina com atres arriesgats fets passats tan als tems moderns com als antics. Les dones que los llíxguen, a un tems podrán distráures en les coses amenes mostrades y obtindrán útil consell, podrán conéixe de qué s´ha de fugí y qué s´ha de seguí. Coses que sense que los passo lo doló no crec que puguen passá. Y si alló passe, vullgue Déu que aixina seguix, dónon grássies al Amor que, libránme dels seus llassos, me ha consedit podé aténdre als seus plaés.

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 8. Ix del convén.

Capítul VIII.

Ix del convén.

Pedro Saputo ix del convén.

Se va corre la veu que sen anáe Geminita, y va ñabé una consternassió general a la comunidat. La coixa, o sigue la organista, va di, que después que la habíe escomensat a desburrá (¡una coixa desrucá a Pedro Saputo!) la fotíen fora del convén pera que aniguere a un atre a lluí la seua habilidat; afegín en lo seu desenfado natural que mes valdríe que se morigueren la mitat de les monges y hasta lo mateix pare confessó a que sen aniguere Geminita. Una agüela de nom sor Bonifacia, que habíe sigut mol viva y conserváe encara la valentía de la seua verda edat, se va presentá a la priora y li va di: ¿Qué feu, mare priora? ¿Cóm dixéu anassen, si es que no la fotéu fora, an ixa pressiosa sagala, cuan la tindríem que conservá com a una reliquia? Desde que está al convén han parat los odios y les riñes que abans ñabíe; perque veénla an ella a totes mo se amansabe lo pit y se templabe la saña. Be sabéu que sor Venancia y sor Tolomea mos teníen fartes y apenades en les seues batalles, y que fa pocs díes están al claustre nou se van enganchá (arrifá) de modo que se van fé fils los vels, y se van agarrá de les toques, y se les van arrencá, y van passá al que yo men dono vergoña de di; y presentanse allí de improvís ixa sagala, o ángel o lo que sigue, que anáe a les seues obligassions, y paranse a mirales com demananles lo pas passífic, se va aturá lo combat com per encán, y sense res mes que di en aquella grassia tan atractiva, en aquell to y veu que derretix les pedres:

¡Ay, siñores, que aixó no su creuríe la gen del siglo de persones tan virtuoses! Se van aplacá y separá, y ara ya se parlen si no com amigues al menos no com enemigues. Miréu per Deu que no fotegáu fora de casa an ixa sagala, perque feu cuenta que aventéu del convén la pau y la alegría.

Y díe be la mare Bonifacia, perque al menos este be sí que lay debíe la comunidat; tal ere l'enchís de les seues paraules, y hasta de la seua sola presensia. Així es que pera tot la buscaben. Geminita u ha dit; Geminita u ha fet; Geminita es; Geminita entre; Geminita ix; Geminita puje; Geminita baixe; Geminita va; Geminita ve.

Y en raó tot, y mes y mol mes que faigueren. Perque si se oferíe a retallá alguna pessa de roba, encara que foren uns cansonsillos de flare, portáe molta ventaja en fassilidat y perfecsió a la mateixa sor Mercedes, que ere la milló estisora de la comunidat; si cusíe, dixáe mols puns atrás a sor Ángeles, que ere tamé la milló agulla del convén; si bordáe, lo seu primor fée ajupís a totes; si vestíe alguna imache, alló ere encantás de vóreu; si contáe cuentos, pera cada un que se sabíen les mes sabudes, ne sabíe Geminita una dotsena. 

Y ¡qué grassiosos!, pero al mateix tems mol dessens, com se supose, no com alguns de Lo Decamerón en chapurriau. 

¡Cóm no habíen de sentí que sen anare! U sentíen mol, y no va ñabé monja ixos díes que no la abrassare, que no la besare, que no li suplicare, que no li apretare la má, si be diuen que moltes teníen tanta enveja com cariño.

A la coixa, que de un arrebato de espíritu y de una avinguda de amor li va doná un día una dotsena de besos, perque ere de genio fogós, no va tindre per convenién dili la causa per qué sen anáe pareixenli perillós descubrís perque ere malissiosa, y sobre tot fássil y resoluta. Ni creuríe tampoc la seua transformassió, al seu cas ñabíe que dili la verdat o inventá una historia mol calificada que se puguere admití y no portare a sospeches contra cap monja o contra les novissies.

Per fin va arribá lo día; res teníe ya que previndre a les dos sagales; y pera que no malpensaren la priora y sor Mercedes, no va voldre les raderes nits dormí al novissiat, sino a una segona cámara que se comunicabe en la de la priora, intermija en la de la amiga; pero passán tots los ratos libres del día en les seues caríssimes (estimades, encariñades) novissies; ratos als que vée lo ressel en que lo volíen tindre sempre al seu costat la una o l'atra de aquelles dos tendres amigues.

Va tocá un matí les sis lo rellonge del poble; y mentres la comunidat estáe al coro, va eixí vestit de dona y en un feix lo traje de home del bras, y van plorá al cap de uns minuts la seua aussensia totes les mares, espessialmén les dos que tan lo volíen y tan se regaláen en ell los radés quinse díes. Les simpletes novissies ploráen, pero se van consolá después en la esperansa de eixí a la libertat del siglo.

Va quedá viuda la comunidat; als claustres reinabe lo silensio; les parets se cubríen de dol; lo minjadó estáe desganat, y lo coro, picat y enfadat. Van tindre consell aquella nit les dos consabudes mares, van suspirá, van plorá, y van proposá de manali que tornare; pero ya ere tart; s'habíe allargat mol y no sabíen la direcsió que portáe. Van torná a suspirá, van torná a sentí la pena, y al seu cor passáe mol mes de lo que manifestaben, portanles lo sentimén casi a desesperás. Be mo se está, va di sor Mercedes; a la nostra má estáe; ¡y lo vam dixá anassen! ¿Quína nessessidat ñabíe mentres no passare algo mes? Consoleutos ara si podéu, moríu en esta tristesa. Va contestá an aixó la priora en un gran suspiro y dién:

Teniu raó, pero ya no ña remey. Y ere verdat, perque ell encara no habíe caminat dos mil passes cuan se va traure les faldes de dona y se va ficá lo traje, enfotensen per una part de la inossensia de aquelles monges, y sentín per l'atra la falta de repén de la seua acostumbrada veu y compañía, y del amor tan natural y dols de dos angelicals novissies.


Original en castellá:

Capítulo VIII.

Sale del convento.

Divulgóse la voz que se iba Geminita, y hubo una consternación general en la comunidad. La coja, o sea la organista, dijo, que después que la había comenzado a desasnar (¡una coja desasnar a Pedro Saputo!) la echaban del convento para que fuese a otro a lucir su habilidad; añadiendo con su desenfado natural que más valdría se muriesen la mitad de las monjas y aun el mismo padre confesor, que no se fuese Geminita. Una vieja llamada sor Bonifacia, que había sido muy viva y conservaba aún la valentía de su verde edad, se presentó a la priora y le dijo: ¿qué hacéis, madre priora? ¿Cómo dejáis ir, si es que no la echáis, a esa preciosa muchacha, cuando la deberíamos conservar como una reliquia? Desde que está en el convento han cesado los odios y las discordias que antes había; porque en viéndola a ella a todas se nos amansaba el pecho y se templaba la saña. Bien sabéis que sor Venancia y sor Tolomea nos tenían afligidas con sus batallas, y que hace pocos días encontrándose en el claustro nuevo se arrifaron de modo que se hicieron pedazos los velos, y se asieron de las tocas, y se arrancaron, y pasaron a lo que yo me doy vergüenza de decir; y presentándose allí de improviso esa muchacha, o ángel o lo que sea, que iba a sus obligaciones, y parándose a mirallas como pidiéndoles el paso pacífico, cesó el combate como por encanto, y sin más que decilles con aquella su gracia tan atractiva, con aquel tono y voz que derrite las piedras. ¡Ay, señoras, que eso no lo creerían las gentes del siglo de personas tan virtuosas!, se aplacaron y separaron, y agora se hablan ya si no como amigas al menos como enemigas. Mirad por Dios que no echéis de casa a esa muchacha, porque haced cuenta que echáis del convento la paz y la alegría.

Y decía bien la madre Bonifacia, porque a lo menos este bien sí que se lo debía la comunidad; tal era el poder de sus palabras, y aun de su sola presencia. Así es que para todo la buscaban. Geminita lo ha dicho; Geminita lo ha hecho; Geminita es; Geminita entra; Geminita sale; Geminita sube; Geminita baja; Geminita va; Geminita viene. Y con razón todo, y más y mucho más que hicieran. Porque si se ofrecía cortar alguna prenda de ropa, aunque fuesen unos calzoncillos de fraile, llevaba mucha ventaja en facilidad y perfección a la misma sor Mercedes, que era la mejor tijera de la comunidad; si coser, dejaba muchos puntos atrás a sor Ángeles, que era también la mejor aguja del convento; si bordar, su primor hacía encoger a todas; si vestir alguna imagen, aquello era encantarse de verlo; si contar cuentos, para cada uno que sabían las más decidoras, sabía Geminita una docena. Y ¡qué graciosos!, pero al mismo tiempo muy decentes, como se supone. ¡Y no sentirían que se fuese!, lo sentían, y no hubo monja aquellos días que no la abrazase, que no la besase, que no le suplicase, que no le apretase la mano, si bien dicen que en muchas tanto era envidia como cariño.

A la coja, que un arrebato de espíritu y de una avenida de amor le dio un día una docena de besos, porque era de genio fogoso, no tuvo por conveniente decirla la causa por qué se iba pareciéndole peligroso descubrírsele porque era maliciosa, y sobre todo fácil y resoluta. Ni creyera tampoco en su transformación, en cuyo caso había que decirle la verdad o inventar una historia muy calificada que se pudiese admitir y no indujese sospechas contra ninguna monja o contra las novicias.

Por fin llegó el día; nada tenía ya que prevenir a las dos niñas; y para que no maliciasen la priora y sor Mercedes, no quiso las últimas noches dormir en el noviciado sino en una segunda celda que se comunicaba con la de la priora, intermedia con la de la amiga; pero pasando todos los ratos libres del día con sus carísimas novicias; ratos que le cercenaba mucho el recelo con que advirtió le querían tener siempre a su lado la una o la otra de aquellas dos tiernas amigas.

Dio una mañana las seis el reloj del pueblo; y mientras la comunidad estaba en el coro, salió vestido de mujer con su bulto del traje de hombre del brazo, llorando a breves minutos su ausencia todas las madres, especialmente las dos que tanto le querían y tanto se regalaron con él los últimos quince días, pues no fueron menos los que le detuvieron después de tener hecho el vestido. Las simplecillas novicias lloraban por de pronto, mas se consolaron luego con la esperanza de salir a la libertad del siglo. Quedó en fin viuda la comunidad; en los claustros reinaba el silencio; las paredes se cubrían de luto; el refectorio era desabrido, y el coro, molesto y enfadoso. Tuvieron consejo aquella noche las dos consabidas madres, suspiraron, lloraron, y propusieron si le mandarían volver; pero ya era tarde; habríase alongado mucho y no sabían la dirección que llevaba. Tornaron a suspirar, sintieron de nuevo la pena, y en su corazón pasaba mucho más de lo que manifestaban, llevándolas el sentimiento casi a desesperarse. Bien se nos está, dijo sor Mercedes; en nuestra mano estaba; ¡y lo dejamos ir! ¿Qué necesidad había mientras más no sucediese? Consolaos agora si podéis, morid en esta tristeza. Respondió a esto la priora con un gran suspiro y diciendo: Tenéis razón, pero ya no hay remedio. Y era verdad, porque él aún no había andado dos mil pasos cuando se quitó las faldas de mujer y se vistió su traje, riéndose por una parte de la inocencia de aquellas monjas, y sintiendo por otra la falta repentina de su acostumbrada voz y compañía, y del amor tan natural y dulce de dos angelicales novicias.

lunes, 31 de agosto de 2026

Venerable, Venet, Venia, Venial, Venialmens, Venir, Venguda, Venimen - Subventio

Venerable, adj., lat. venerabilem, vénérable.
Mon oeuvre sera vénale. 
De las gleisas e dels autres logs venerables. Trad. du Code de Justinien, fol. 1.
(chap. De les iglesies y dels atres puestos (llocs) venerables.)
Des églises et des autres lieux vénérables. 
CAT. ESP. Venerable. PORT. Veneravel. IT. Venerabile. 
(chap. Venerable, venerables.)

Venet, adj.: lat. venetus, bleu turquin, bleu de mer.
Indi color, autrament dita veneta, es color blava mot bela.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Couleur inde, autrement dite bleu de mer, est couleur bleue moult belle.

Venet, adj.: lat. venetus, bleu turquin, bleu de mer.

Venia, s. f., lat. venia, pardon, indulgence.
Venias e dejunis e trebals si donavan. V. de S. Honorat.
Indulgences et jeûnes et tourments se donnaient.
Quan li fraire seran tornat,... fasson lor venia el sol de la glieiza, e demandon ajutori d' oration de totz los frayres. Regla de S. Benezeg, fol. 79.
Quand les frères seront revenus,... qu'ils fassent leur pardon sur le seuil de l'église, et demandent aide de prière de tous les frères.
CAT. ESP. IT. Venia. (chap. En la venia, siñoría; venies.)

2. Venial, adj., lat. venialis, véniel.
Non crezet que fos mortals
Lo dig peccat, mas venials.
(chap. No creíe (va creure) que fore mortal lo dit pecat, sino venial.)
Brev. d'amor, fol. 58.
Il ne crut pas que fût mortel ledit péché, mais véniel.
CAT. ESP. PORT. Venial. IT. Veniale. (chap. Venial, venials.)

3. Venialmens, adv., véniellement.
En moutas manieyras pecca hom en matrimoni venialmens e mortalmens.
V. et Vert., fol. 92.
En de nombreuses manières l'homme pèche dans le mariage véniellement et mortellement.
CAT. Venialment. ESP. PORT. IT. Venialmente. (chap. Venialmen.)

Venir, v., lat. venire, venir, parvenir.  
Fassa m denan se venir,
E do m so qu' ieu plus dezir.
Azemar le Noir: Ja d' ogan.
Qu'elle me fasse devant soi venir, et me donne ce que plus je désire.
No sai on vauc ni d' on mi venc.
(chap. (yo) No sé aón vach ni de aón (me) ving.)
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Je ne sais où je vais ni d'où je viens.
Fig. Qui be 'l volria lauzar,
D' un an no y poiria venir.
Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.
Qui bien le voudrait louer, d'un an n'y pourrait parvenir.
- Survenir, advenir, arriver, tourner.
Czo que era a venir el lor vay annunciar. La Nobla Leycson.
Ce qui était à arriver il leur va annoncer.
Loc. Dieus que fetz tot quan ve ni vai.
G. Rudel: Lanquan li jorn.
Dieu qui fit tout ce qui vient et va.
Encaras mens pot venir a bon cap. 
Serveri de Girone: A greu pot.
Encore moins il peut venir à bonne fin.
Amors sol dissendre
Lai on li ven a plazer.
B. de Ventadour: Amors e que.
Amour a coutume de descendre là où il lui vient à plaisir.
Far so que us vengua a talen.
Un Troubadour Anonyme: Bona domna.
Faire ce qui vous vienne en désir.
En despagamen
Venon ades aital afar.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel.
En désappointement tournent incessamment pareilles affaires.
Combatre non o ausa venent per batala. Titre vers 1040.
Combattre il ne l'ose venant en bataille.
Part. pas. Ieu soi vengut de mon repaire. 
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Je suis venu de ma demeure.
Ar vey qu' em vengut als jorns loncs.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey.
Maintenant je vois que nous sommes venus aux jours longs.
Loc. Belh respos, e ben siatz vengutz.
Bertrand de Born: Mon chan fenisc.
Belle réponse, et bien soyez venu.
Que 'l traitor seran destrut,
E li trahit, ben vengut.
P. Cardinal: Razos es qu' ieu.
Vu que les traîtres seront détruits, et les trahis, bien venus.
ANC. FR. L'autre er, quant à moi venistes.
G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 350.
Si voit Renart, si le salue:
Sire Renart, bien veniez-vos. 
Roman du Renart, t. 1, p. 115.
Sire, dist-ele, bien veignoiz
Et vous et vostre compaignie.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 93.
Voyez Esperar, Gandir, Grat, Part.
CAT. ESP. Venir. PORT. Vir. IT. Venire. (chap. Vindre : ving o vinc, vens, ve, venim, veniu, venen; vingut, vinguts, vinguda, vingudes; vindré; vindría; si yo vinguera.)

2. Venguda, s. f., venue, arrivée.
Profethizaran lo filh de Dieu e sa venguda. Liv. de Sydrac, fol. 30.
(chap. Profetisarán al fill de Deu y sa vinguda : arribada.)
Prophétiseront le fils de Dieu et sa venue.
Elh s' alegravo d' aquesta venguda. Philomena.
(chap. Ells s'alegraben d'esta vinguda.)  
Ils se réjouissaient de cette venue.
Loc. S' ela m fai bel semblan,
Quan sera lai ma venguda.
Azemar le Noir: De solatz.
Si elle me fait belle mine, quand sera là mon arrivée.
Adv. comp. Aussis de venguda II cavayers. Philomena. 
Occit de venue (de prime abord) deux cavaliers.
CAT. Vinguda. (chap. Vinguda, vingudes.)

3. Venimen, s. m., venue.
Sieus venimens li tol la paraula. Leys d'amors, fol. 138.
Sa venue lui enlève la parole.
IT. Venimento.

4. Venedor, Venidor, adj., devant venir, futur, avenir.
D' aqui es venidors jutgar los vieus e los mortz.
Cartulaire de Montpellier, fol. 171.
De là il est devant venir juger les vifs et les morts.
Vol dire venedors, en aquest cas, aquel que vendra. Leys d'amors, fol. 100.
Veut dire devant venir, dans ce cas, celui qui viendra.
CAT. Venider. ESP. Venidero. (chap. Lo que vindrá.)

5. Avenir, v., lat. advenire, advenir, arriver, parvenir, venir.
Per mal que m dei' avenir,
No s tanh que m recreya.
P. Raimond de Toulouse: Atressi cum la.
Pour mal qui me doive advenir, il ne convient pas que je me lasse.
Per que no puesc avenir
En far chanson avinen.
Pons de Capdueil: Quoras que.
C'est pourquoi je ne puis parvenir à faire chanson avenante.
A la boca nulha res m' ave
Mas de merce.
Folquet de Marseille: En chantan.
A la bouche nulle chose (ne) me vient que de merci.
Un' aventura que avenc. 
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Une aventure qui arriva.
Soven m' aven, quan soi colgatz.
Arnaud de Marueil: Aissi cum.
Souvent il m'arrive, quand je suis couché.
En mans luocs s' ave
Qu' el mal taing qu' el bes vensa.
Guillaume de Cabestaing: Ancmais no.
En maints lieux il arrive qu'il convient que le bien vainque le mal.
- Accorder, accommoder.
Sempres s' esdeve
Qu' us fis cors ab autre s' ave.
Pons de Capdueil: S' ieu fis ni dis.
Toujours il arrive qu'un pur coeur avec autre s'accorde.
Part. pas. Avengutz es lo temps e la sazos
On deu esser proat qual temon Dieu.
Aimeri de Peguilain: Ara parra.
Est arrivé le temps et la saison où il doit être prouvé lesquels craignent Dieu.
CAT. ESP. Avenir. IT. Avvenire. (chap. Avindre, avindres : yo me aving o avinc, avens, ave, avenim, aveniu, avenen; avingut, avinguts, avinguda, avingudes; avindré; avindría; si yo me avinguera.)

6. Avenidor, adj., devant venir, futur, avenir.
Querem socors 
Passatz, prezens, avenidors.
Brev. d'amor, fol. 104.
Nous requerrons les secours passés, présents, futurs.
Subst. Remembran mon greu temps passat...
E cossiran l' avenidor.
G. Riquier: Be m.
Rappelant mon pénible temps passé... et considérant l'avenir.
ANC. CAT. Avenider. ESP. Avenidero. (chap. A vindre : futur o futuro.)

7. Avent, s. m., lat. adventus, avent.
Caresmas et avens.
Bertrand de Born: S' abrils.
Carêmes et avents.
IIII (4) temps et avens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Quatre temps et avents.
CAT. Advent. ESP. Adviento. PORT. Advento. IT. Avvento. (chap. Adviento.)

8. Avenement, Avenimen, Advenement, Adveniment, s. m., avénement, arrivée, venue.
Juscas al avenimen del filh de Dieu en terra, lo verai propheta; en apres juscas al avenimen de Sathanas, lo fals propheta. Liv. de Sydrac, fol. 6.
(chap. Hasta l'advenimén del fill de Deu a la terra, lo ver o verdadé profeta; después hasta l'advenimén de Satanás, lo fals profeta.)
Jusques à l'arrivée du fils de Dieu, le vrai prophète, sur la terre; ensuite jusqu'à l'arrivée de Satan, le faux prophète.
Li cal crezeron en l' avenement d' el.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.
Lesquels crurent à l'avénement de lui.
Saber lo advenement. Lettre de l'évêque de Maguelone, Martin, p. 156.
Savoir l'arrivée.
Lo adveniment de Dieu. Libre de Tindal.
(chap. Lo advenimén de Deu : la vinguda o arribada de Deu : Jesús o Jessús.)
La venue de Dieu.
CAT. Adveniment. ANC. ESP. Advenimiento. IT. Avvenimento.
(chap. Advenimén, advenimens : vinguda : arribada.)

9. Avinent, Avinen, adj., avenant, agréable, convenable.
Longamen ai atenduda
Una razon avinen.
Hugues de Saint-Cyr: Longamen.
Longuement j'ai attendu une raison convenable.
Coven li que sapcha far
Faigz avinens.
Le Comte de Poitiers: Pus vezem.
Il lui convient qu'il sache faire faits avenants.
Loc. Tot quant fauc d' avinen.
(chap. Tot cuan fach de avinén : convenién : agradable.)
P. Vidal: Ab l' alen.
Tout ce que je fais de convenable.
Subst. A la gensor
Et a la plus avinen.
B. de Ventadour: Acossellatz.
A la plus gentille et à la plus avenante.
Adv. comp. En ayssi al avinen. Leys d'amors, fol. 95.
Par ainsi à l'avenant.
Atretan fai qui dona follamen
Com a bon pretz qui dona d' avinen.
Elias d'Uisel: Lo desirier.
Autant fait qui donne follement comme a bon mérite qui donne convenablement.
Si saupes d' avinen dire.
B. Calvo: Temps e luec.
Si je susse agréablement dire.
CAT. Avinent. ESP. Aveniente. IT. Avvenente. 
(chap. Avinén, avinens, com les dones de un poema de Giraud Riquier;
“En Cataluenha la gaya,
Entre 'ls Catalas valens
E las donas avinens.”)

10. Avinentmen, adv., convenablement.
Ab son joy fai los iratz rire,
Tant avinentmen se capte.
Bertrand de Born: Sel que camja.
Avec sa gaîté elle fait les tristes rire, tant convenablement elle se comporte.
ANC. FR. Avenamment l'a salué.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 58.
ANC. CAT. Avinentment. IT. Avvenentemente. (chap. Avinenmen : convenienmen : agradablemen.)

11. Avinensa, s. f., convenance, chose agréable.
Ja pois li pro ni li valen
No 'n diran mas avinensa.
La Comtesse de Die: Ab joi et ab.
Jamais ensuite les preux ni les vaillants n'en diront que chose convenable.
ANC. FR. Avenandise et nétéez
Vault moult miex que gaste biautez.
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 199.
ANC. CAT. Avinensa. ESP. Avenencia. IT. Avvenenza. (chap. Avinensa, avinenses; conveniensia, conveniensies.)

12. Dezavinensa, s. f., désaccord, désunion.
Qu' els cossols adobon dezavinensa, can sera entr' els seinors e 'ls veguiers.
Cout. d'Alais, Arch. du Roy., K, 714.
Que les consuls arrangent désaccord, quand il sera entre les seigneurs et les viguiers.
CAT. ESP. Desavenencia. IT. Disavvenenza. (chap. Desavinensa, desavinenses : desacord, desacords o desacuerdo, desacuerdos: cuan no se avé una persona en un atra, no se entenen, no se poden vore, no se fiquen de acord o acuerdo.)

13. Desavinent, Desavinen, adj., inconvenant, désagréable.
Trop mais pels conoissens
Que per malvatz parliers desavinens.
P. Raimond de Toulouse: S' ieu fos.
Beaucoup plus par les connaissants que par les mauvais parleurs inconvenants. 
ANC. FR. Soit honeste ou désavenant. Roman de la Rose, v. 17665.
ESP. Desaveniente. IT. Disavvenente. (chap. Desavinén, desavinens, desavinenta, desavinentes.)

14. Sobravinent, Sobravinen, adj., sur-avenant, très avenant, très convenable.
Sobravinens
Es e bona ma razos
De far chansos.
Giraud de Borneil: Jois sia.
(chap. Sobreavinén es y bona ma raó de fé cansons.)
Très convenable est et bonne ma raison de faire chansons.
(chap. Sobreavinén, sobreavinens, sobreavinenta, sobreavinentes : mol avinén, convenién.)

15. Avenhat, adj., convenable, nécessaire.
Avenhat m' er que n' esfrangna la tregua.
Sail de Scola: Gran esfortz.
Il me sera convenable que j'en rompe la trêve.
Avenhat m' es del morir (o murir),
E per re no y puesc fugir.
Leys d'amors, fol. 14.
Il m'est nécessaire du mourir, et par rien je n'y puis fuir.
16. Desavenir, v., désaccorder, désunir.
Per gen tener, ab Dieu no s desave.
Guillaume de Montagnagout: Del tot vey.
Pour gentiment tenir, avec Dieu ne se désunit pas.
Trop m' a azirat Amor,
Quant ab merce se desave
Mi dons.
Folquet de Marseille: Mot i.
Trop m'a haï Amour, quand avec merci se désaccorde ma dame.
CAT. ESP. Desavenir. PORT. Desavir. IT. Disavvenire. (chap. Desavindre : desuní : no está avinguts, separá, separás, reñí, discutí.)

17. Mesavenir, v., mésarriver, éprouver des accidents, commettre une faute.
Nuls hom en ren non faill
Tantost ni mesave,
Com en loc on se te
Per plus asseguratz.
Aimeri de Peguilain: Nuls hom.
Nul homme en rien ne faut aussitôt ni n'éprouve des accidents, comme dans l'endroit où il se tient pour plus assuré.
S' om mesave, fazen son dever,
Es encolpat e repres de faillir.
B. Calvo: Una gran.
Si l'homme commet une faute, en faisant son devoir, il est inculpé et repris de faillir.
ANC. FR. Du sien peut bien mésavenir.
Ysopet Avionnet, fabl. 5. Robert, t. II, p. 50.
IT. Misavvenire.

19. Aventura, s. f., aventure, événement inopiné.
Ieu soi vengut de mon repaire
A vos per dire e per retraire
Un' aventura que avenc.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Je suis venu de ma demeure vers vous pour dire et pour raconter une aventure qui arriva.
- Hasard, sort, occasion.
Aissi parti natura,
Gracia et aventura,
Los dons entre las gens.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Ainsi partagea nature, grâce et hasard, les dons entre les gens.
Qual sera m' aventura,
Pois de tos bes mos cors ses vos endura?
Pistoleta: Sens e sabers.
Quel sera mon sort, puisque de tous biens mon coeur sans vous manque?
- Espoir, espérance.
Que m fetz amar tan fort outra mezura
Lieys on perdei mon joy e m' aventura.
G. Faidit: Tant a.
Qu'il me fit aimer si fort outre mesure celle où je perdis ma joie et mon espoir.
De mon conort aten
Enquera bon' aventura.
B. de Ventadour: Conortz era.
De ma consolation j'attends encore bonne espérance.
- Terme de chevalerie pour désigner des combats, des périls extraordinaires.
Quis tos temps aventuras pel mon.
Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo.
Chercha (en) tous temps aventures par le monde.
Grans aventuras d' armas e de donas. V. de Guillaume de Berguedan.
(chap. Grans aventures d'armes y de dones.) 
Grandes aventures d'armes et de dames.
Loc. Fai gran foldat e n' es en aventura.
Folquet de Marseille: Sitot me soi.
Fait grande folie et en est en aventure.
Fas' un vers a m' aventura.
Pierre d'Auvergne: Bel m' es quan.
Que je fasse un vers à mon aventure (risque).
Jura
Que mais no joc a gran bon' aventura.
Folquet de Marseille: Sitot me soi.
Jure qu'il ne joue plus à grande bonne aventure.
Adv. comp. L' autre jorn per aventura
M' anava sol cavalcan.
Gui d'Uisel: L' autre jorn.
L'autre jour par aventure je m'en allais seul chevauchant.
Autra vetz fuy a parlamen
El cel, per bon' aventura.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Autre fois je fus à parlement au ciel, par bonne aventure.
ANC. CAT. ESP. PORT. Aventura. IT. Avventura. (chap. Aventura, aventures, com les de Pedro Saputo, llibre en chapurriau.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó

19. Aventurament, Aventuramen, s. m., aventure.
De Galvan, son nebot, los aventuramens.
(chap. De Galván, son nebot, los aventuramens : les aventures.)
Pierre de Corbiac: El nom de.
De Gauvain, son neveu, les aventures.
(chap. Aventuramén, aventuramens.)

20. Aventurier, s. m., aventurier.
A aventuriers et a portadors de pelha, lo portal San Gili.
Cartulaire de Montpellier, fol. 44.
A aventuriers et à porteurs de peille, le portail Saint-Gilles.
CAT. Aventurer. Est. Aventurero. PORT. Aventureiro. IT. Avventuriere. 
(chap. Aventurero, aventureros o aventuré, aventurés, aventurera, aventureres.)

21. Aventurar, Avanturar, v., aventurer, risquer.
Part. pas.
Om non sap ges com s' es aventuratz.
B. de Ventadour: Per miel cobrir.
Homme ne sait point comment il s'est aventuré.
Mant avanturat conrey.
A. Daniel: Ab plazer.
Maint festin aventuré.
CAT. ESP. PORT. Aventurar. IT. Avventurare. (chap. Aventurá, arriesgá, aventurás, arriesgás.)

22. Aventuros, adj., aventureux, entreprenant, hasardeux.
Anc hom escars non fo aventuros.
Bertrand du Pujet: De sirventes.
Oncques homme avare ne fut aventureux.
Fort et apres et enginhos,
E de cassar aventuros.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Fort et instruit et adroit, et à chasser entreprenant.
Sui d' aitan aventuros
Qu' enqueras n' ai mon cor jauzen.
G. Rudel: Quant lo rossinhols.
Je suis d'autant entreprenant que j'en ai encore mon coeur joyeux.
CAT. Aventuros. IT. Avventuroso. (chap. Aventurós, aventurosos, aventurosa, aventuroses; aventurat, aventurats, aventurada, aventurades; emprenedó, emprenedós, emprenedora, emprenedores; arriesgat, arriesgats, arriesgada, arriesgades.)

23. Desaventura, s. f., mésaventure, malencontre, malheur.
Estet gran sazo en marrimen, planhen la desaventura que l' era venguda.
V. de Folquet de Marseille.
Il fut longtemps en tristesse, déplorant la mésaventure qui lui était arrivée.
Gran dolor si donet de la desaventura. V. de S. Honorat.
Grande douleur il se donna du malheur.
ANC. ESP. PORT. Desaventura. IT. Disavventura. (chap. Desaventura, desaventures : mala sort o fortuna : desastre, mala passada, etc.)

24. Desaventurat, adj., désaventuré, malheureux, infortuné.
Fos mostratz
Coma fol desaventuratz.
Giraud de Borneil: Alegrar.
Fut montré comme fou malheureux.
En la sazon qu' es desaventuratz.
Pons de Capdueil: Aissi cum.
Dans le temps qu'il est malheureux.
ESP. Desventurado. IT. Disavventurato. (chap. Desaventurat, desaventurats,  desaventurada, desaventurades; infortunat, infortunats, infortunada, infortunades; desafortunat, desafortunats, desafortunada, desafortunades.)

25. Desaventuros, adj., désaventuré, malheureux, infortuné, dénué, privé.
Ben es mortz qui apensatz
Viu ni desaventuros
D' aisso don es cobeitos.
Elias de Barjols: Car comprei.
Bien est mort qui vit rêveur et privé de ce dont il est désireux.
Subst. Com l' autres desaventuros
Qu' es tant de totz mals aips cargatz.
T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigon.
Comme l'autre désaventuré qui est tant de toutes 
mauvaises qualités chargé. 
ANC. CAT. Desaventuros. IT. Disavventuroso. (chap. Desaventurós,  desaventurosos, desaventurosa, desaventuroses.)

26. Covent, Coven, s. m., lat. conventus, couvent, assemblée.
Totz nostres covens que son catholicos.
(chap. Tots nostres convens que són catolics.)
Izarn: Diguas me tu.
Tous nos couvents qui sont catholiques.
Fes accampar tot lo covent. V. de S. Honorat.
Il fit assembler tout le couvent.
En la fraternitat et en la companhia de tot lo coven del paradis.
V. et Vert., fol. 42.
En la fraternité et en la compagnie de toute l'assemblée du paradis.
CAT. Convent. ESP. PORT. IT. Convento. (chap. Convén, com lo de La Fresneda, convens. Vore: Pedro Saputo al convén.)

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

27. Coventual, adj., conventuel, de couvent.
Priors coventuals, e totz lo covens. Tit. de 1253. Arch. du Roy., J, 323.
(chap. Prior conventual, y tot lo convén.)
Prieur conventuel, et tout le couvent.
CAT. ESP. PORT. Conventual. IT. Conventuale. (chap. Conventual, conventuals.)

FUNDACIÓN Y DESTRUCCIÓN DE LA CIUDAD DE PANO  (SIGLO VIII. SAN JUAN DE LA PEÑA)

28. Convent, Conven, Coven, s. m., lat. conventum, accord, convention.
En tau convent que nul strani no y fasse nulh embadiment. Titre de 1080.
En tel accord que nul étranger n'y fasse nul envahissement.
Amarai la, mi dons, per tal conven,
Qu' al cor aurai l' amoros pensamen.
Peyrols: Mot m' entremis.
Je l'aimerai, ma dame, par telle convention, qu'au coeur j'aurai l'amoureuse pensée.
Loc. Que l' estraya so que l' a en coven.
Jordan de Confolen: S' ira d' amor.
Qu'elle lui retire ce qu'elle lui a en accord.
ANC. FR. Puis lor menti de quanque il lor ot convent. Villehardouin, p. 162.
ANC. CAT. Convent. (chap. Conveniensia, convensió, convinensa, acord o acuerdo, pacte. v. convindre : convingut.)

29. Convinent, Convinen, Covinent, Covinen, s. m., accord, convention, traité, stipulation.
Covinens, es aco que dui ome convenunt de far o de donar quascun l' us a l' autre.
Dels covinens qu' om fai d' aco don es platz.
Aquel covinens deu esser servatz eissament cum l' autre.
Trad. du Code de Justinien, fol. 3 et 4.
Convention, c'est ce que deux hommes conviennent de faire ou de donner chacun l'un à l'autre.
Des conventions qu'on fait de ce dont il est procès.
Cette convention doit être conservée également comme l'autre.
A 'ls covinens fratz.
Rambaud de Vaqueiras: Leu sonet.
Il a rompu les accords.
Loc. Del gran secors que m' avia en covinen.
G. Faidit: Mas la bella.
Du grand secours qu'il m'avait en convention.
ANC. FR.
Des covenanz tenir te donra boen ostage. Roman de Rou, v. 1891.
Par le convenant des deus rois.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 292.
ANC. CAT. Convinent, covinent. IT. Convenente.

30. Covenensa, s. f., convention, stipulation.
Non val la covenensa.
Aquel om que fetz la fin et la covenensa. Trad. du Code de Justinien, fol. 4.
Ne vaut la stipulation.
Cet homme qui fit l'accord et la stipulation.
ANC. CAT. Convenenza, convinenza, convinença. IT. Convenenza.
(chap. Convinensa, convinenses; estipulassió, estipulassions.)

31. Conveniencia, Conveniensa, Convinensa, Covinensa, s. f., lat. convenientia, convenance, conformité, accord, traité.
Ordre et conveniencia.
Esshimis ab home han conveniensa de carrage.
(chap. Simios en home tenen conveniensa (conformidat) de cara. Sobre tot lo ministre del PSOE Óscar Puente.)

(chap. Simios en home tenen conveniensa (conformidat) de cara. Sobre tot lo ministre del PSOE Óscar Puente.)


Eluc. de las propr., fol. 106 et 258.
Ordre et convenance.
Singes avec homme ont conformité de visage.
No m ten plevi ni covinensa.
P. Vidal: S' ieu fos en.
Ne me tient gage ni convention.
Mi franh ma covinensa.
Pons d'Ortafas: Si ai perdut.
Elle me rompt mon traité.
Loc. Una vetz la pris en covinensa.
G. Faidit: Tot so que.
Une fois je la pris en convenance.
ANC. FR.
Tenir li vout, ço dist, par tot sa covenance. Roman de Rou, v. 4300.
Ne tint pas longuement les convenances qu'il avoit à l'évesque promises.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 233.
ANC. CAT. ESP. PORT. Conveniencia. (chap. Conveniensia : conformidat, conformidats.)

32. Convenable, Covenhable, Covinhable, adj., convenable.
Luec covenhable va trobar. V. de S. Honorat.
Lieu convenable il va trouver.
Chausa que non es convenabla ni agradabla als homes. Trad. de Bède, fol. 49.
(chap. Cosa que no es convinén ni agradable als homens.)
Chose qui n'est convenable ni agréable aux hommes.
Ieu te demandarai el temps covinhable. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 24.
Je te questionnerai au temps convenable.
PORT. Convinhavel. (chap. Convinén, convinens, convinenta, convinentes; convenién, conveniens, convenienta, convenientes.)

33. Convenientment, adv., convenablement.
Membres format et convenientment aptat. Eluc. de las propr., fol. 13.
Membres formés et convenablement adaptés.
CAT. Convenientment. ESP. PORT. IT. Convenientemente. 
(chap. Convenienmen, convinenmen.)

34. Coveniablament, adv., convenablement.
No t' eslevar en ta sabieza no coveniablament. Trad. de Bède, fol. 34.
Ne pas t'élever en ta sagesse non convenablement.

35. Convencion, Convention, s. f., lat. conventionem, convention, pacte, accord, traité.
Gracias, conventions, immunitats. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 63.
(chap. Grassies, convensions, inmunidats.)
Grâces, conventions, immunités.
Qual convention de Christ al diavol. Doctrine des Vaudois.
Quelle convention de Christ au diable.
- Foire, marché.
Los mercadiers de convencions que tenon botigas.
Tit. de 1314. Hist. de Nîmes, t. II, pr., p. 17.
Les marchands de foires qui tiennent boutiques.
CAT. Convenció. ESP. Convención. PORT. Convenção. IT. Convenzione.
(chap. Convensió, convensions; pacte, pactes, acord, acords, trate, trates.)

36. Coventional, adj., lat. conventionalis, conventionnel.
Si autre covinens non es entre els... o per la lei coventional.
Cout. d'Alais, Arch. du Roy., K, 714.
Si autre convention n'est entre eux... ou par la loi conventionnelle.
CAT. ESP. PORT. Convencional. IT. Convenzionale. (chap. Convensional, convensionals.)

37. Convenivol, adj., convenable.
Lo cultivament convenivol. Doctrine des Vaudois.
Le culte convenable.
IT. Convenevole.

38. Convenir, Covenir, v., lat. convenire, convenir, consentir.
Ta m' en convenras per nom de sacrament. Titre de 1023.
(chap. Tú m'en convindrás (consentirás) per nom de sagramén : juramén, com los del añ 842.)
Tu m'en consentiras par nom de serment.
Ditz, qui us au ni vos ve,
Que mays ni mens no y cove.
P. Bremond Ricas Novas: Si m ten.
Dit, qui vous entend et vous voit, que plus ni moins n'y convient.
Si m baissar mi cove.
T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peyrols.
Si (de) me baisser il me convient.
Al savi cove
Que s' an' ades loinhan,
Per miels salir enan.
B. de Ventadour: Pus mi preiatz.
Au sage il convient qu'il s'en aille incessamment reculant, pour mieux sauter en avant.
Part. prés. Es pro e convenenta.
Un Troubadour Anonyme: En aquest gai.
Elle est méritante et convenante.
CAT. ESP. Convenir. PORT. Convir. IT. Convenire. (chap. Convindre : consentí.)

39. Convinentement, adv., convenablement.
Sia tot be fait e convinentement. Philomena.
(chap. Sigue tot ben fet y convinenmen o convinentamen.)
Tout soit bien fait et convenablement.
(chap. Convinenmen, convinentamen, en conveniensia, com cal, com Deu mane.)

40. Coventar, v., accorder, convenir.
Il m' autreia e coventa
So don non serai parliers.
B. Zorgi: Entre totz mos.
Elle m'octroie et accorde ce dont je ne serai point parleur.

41. Desconvenir, Descovenir, v., lat. disconvenire, ne pas convenir, être inconvenant.
Quant ama so que 'l descove.
P. Cardinal: Ben tanh.
Quand il aime ce qui ne lui convient pas.
Ses res que y desconvenha.
G. Rudel: Quan lo rossinhols.
Sans rien qui y soit inconvenant.
Si ben dison tug que ben descove
Que domna preia cavallier de se.
La Dame Castelloze: Amics si us.
Aussi bien ils disent tous que bien il est inconvenant que dame prie cavalier de soi.
CAT. ESP. Desconvenir. PORT. Desconvir. IT. Disconvenire. (chap. Desconvindre, no convindre, sé inconvenién o inconvinén.)

42. Desconvinent, Desconvinen, adj., lat. disconvenientem, disconvenable, inconvenant.
Ni s cug que m pas las dens
Unz motz desconvinens.
Giraud de Calanson: El mon.
Ni se pense que me passe les dents un mot inconvenant.
ANC. FR. Si m'apelle-il déconvenant. Roman de la Rose, v. 22003.
CAT. Desconvenient. ESP. PORT. Desconveniente. IT. Disconveniente.
(chap. Desconvinén o desconvenién, desconvinens o desconveniens, desconvinenta o desconvenienta, desconvinentes o desconvenientes; inconvenién o inconvinén, inconveniens o inconvinens, inconvenienta o inconvinenta, inconvenientes o inconvinentes.)

43. Disconveniencia, Descovinensa, Descovinenza, s. f., lat. disconvenientia, disconvenance, inconvenance.
Si 'l monz fondes a meravilla gran,
Non l' auria a descovinenza.
B. Zorgi: Si 'l monz.
Si le monde croulait par grande merveille, je ne l'aurais pas à inconvenance.
Empastatz coblas ab soill
De descovinensa.
Lanfranc Cigala: Lantelm.
Vous empâtez couplets avec souillure d'inconvenance.
Conveniencia o disconveniencia. Eluc. de las propr., fol. 18.
Convenance ou disconvenance.
ESP. PORT. Desconveniencia. IT. Disconvenienza. (chap. Desconveniensia,  desconveniensies; desconvinensa, desconvinenses; inconveniensia, etc.)

44. Desconvenable, Descovenable, adj., disconvenable, inconvenable.
Non drechurier
O descovenable.
Seria cauza mot desconvenabla.
Leys d'amors, fol. 118 et 74.
Non juste ou inconvenable.
Serait chose moult disconvenable.

45. Reconvencion, s. f., lat. reconventionem, réconvention, convention nouvelle.
Per maniera de reconvencion. Cartulaire de Montpellier, fol. 58.
Par manière de convention nouvelle.
CAT. Reconvenció. ESP. Reconvención. PORT. Reconvenção.
(chap. Reconvensió, reconvensions : nova convensió, pacte, etc.)

46. Inconvenient, Inconvenien, s. f., lat. inconvenientem, inconvénient.
Gran res de inconveniens. 
Statuts des Barbiers de Carcassonne. Ord. des R. de Fr., 1400, t. VIII, p. 400.
Grand nombre d'inconvénients.
Per evitar... inconveniens. Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 485.
Pour éviter... inconvénients.
CAT. Inconvenient. ESP. PORT. IT. Inconveniente. (chap. Inconvenién, inconveniens; inconvinén, inconvinens.)

47. Contravenir, v., lat. contravenire, contrevenir.
En deguna maniera non contravenir. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 64.
En aucune manière ne contrevenir.
CAT. ESP. Contravenir. PORT. Contravir. IT. Contravvenire.
(chap. Contravindre : vindre en contra : refutá, no asseptá, etc.)

48. Devenir, v., lat. devenire, devenir, advenir, arriver.
Quals es, ni que deu devenir.
Pierre d'Auvergne: De Dieu.
Quel il est, et quoi il doit devenir.
Pueis devenc que la ciutatz defalhi. V. de S. Trophime.
Puis il advint que la cité défaillit.
Part. pas. Ieu cug que de cavalier
Siatz devengutz camjaire.
T. de la Comtesse de Die et de Rambaud d'Orange: Amicz.
Je pense que de chevalier vous soyez devenu changeur.
ANC. ESP. Devenir. IT. Divenire. (chap. Devindre; desvindre; convertís en; arribá a.)

49. Endevenir, v., advenir, devenir, arriver.
Esser pot ben qu' en aissi esdevenha.
G. Magret: En aissi m.
Il peut bien être que par ainsi il advienne.
Part. pas. Comtet lor tot quant lor era endevengut. Philomena.
Il leur conta tout ce qui leur était arrivé.

50. Endevenh, Endeveing, s. m., avenir, suite. 
Una vetz n' aurai
Mon bon endevenh.
Giraud de Borneil: Gen m' aten.
Une fois j'en aurai mon bon avenir.
Segon l' endeveing
Que us es a venir vos enseing.
Marcabrus: Assatz m' es.
Selon la suite qui vous est à venir je vous enseigne.

51. Esdevenir, v., devenir, arriver, advenir.
Hom, que no s dona alegrier,
No sai que puesc' esdevenir.
B. de Ventadour: En aquest gai.
Homme, qui ne se donne pas de joie, je ne sais ce qu'il puisse devenir.
El solamen, ses falhir,
Sap so que deu esdevenir.
Brev. d'amor, fol. 12.
Lui seulement, sans faillir, sait ce qui doit arriver.
Pieitz trac ni plus m' azir,
Miels en mon chan esdeven.
Raimond de Miravals: A penas.
Pire je souffre et plus je m'afflige, mieux en mon chant il arrive.
Quan se pot esdevenir
Qu' ieu vos vey, dona, ni us remir.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Quand il se peut advenir que je vous vois, dame, et vous regarde.
CAT. Esdevenir. (chap. Esdevindre, esdevindres; es de vindre : lo que está per vindre : lo que ve : lo futur. Se ha esdevingut este matí de trobám en un amic que no veía desde fa mes de vin añs.)

52. Endevenidor, adj., devant advenir, avenir, futur.
Totz nostres bes presens et endevenidors.
Tit. de 1274. Arch. du Roy., M, 876.
Tous nos biens présents et futurs.
Subst. A totz homes, als presens et als endevenidors.
(chap. A tots los homens, als presens y als que vindrán. Vore “als presentz”, de Pedro II de Aragó, 1196.)
Tit. de 1284. Arch. du Roy., M, 876.
A tous hommes, aux présents et aux futurs.

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

53. Esdevenidor, adj., devant advenir, avenir, futur.
Que us anunciara las causas esdevenidoiras. Frag. de trad. de la Passion.
Qui vous annoncera les choses futures.
CAT. Esdevenidor.
54. Esdeveniment, s. m., événement, aventure.
Diguas mi la razon e l' esdeveniment.
A lor totz comptatz los esdeveniments.
V. de S. Honorat.
Dites-moi la cause et l'événement. 
Leur a conté tous les événements.
CAT. Esdeveniment.

55. Forvenir, v., mettre hors, abaisser, renverser.
En devetz ben l' afan soffrir,
E 'ls Sarrazins tornar atras
E del aut orgoill forvenir.
Marcabrus: Emperaire.
Vous en devez bien souffrir la peine, et les Sarrasins tourner arrière et du haut orgueil abaisser.
(chap. Foragitá : gitá fora : expulsá : fotre fora.)

56. Inventio, Invention, s. f., lat. inventionem, invention, découverte, action de trouver.
La inventio de S. Esteve. Calendrier provençal.
(chap. La invensió de San Esteve, Esteban; descubrimén dels restos mortals, la trobada del san.)
L'invention de saint Étienne.
L' invention de la sancta crotz. Fors de Béarn, p. 1097.
(chap. La invensió de la santa creu.)
La découverte de la sainte croix.
CAT. Invenció. ESP. Invención. PORT. Invenção. IT. Invenzione. 
(chap. Invensió, invensions; trobada; descubrimén; invento, inventos, v. inventá, descubrí, trobá.)

57. Inventari, s. m., lat. inventarium, inventaire.
Si el no fa inventari. Inventaris, so es una carta que deu far aquel que ven a la heretat d' alcun ome, o per testamen o ses testamen, on el deu far escriure totas las causas de la heretat. Trad. du Code de Justinien, fol. 63.
S'il ne fait inventaire. Inventaire, c'est un acte que doit faire celui qui vient à l'héritage d'aucun homme, ou par testament ou sans testament, où il doit faire écrire toutes les choses de l'héritage.
Loc. Per benefici d' inventari.
Statuts de Provence, Julien, t. 1, p. 96.
Par bénefice d'inventaire.
CAT. Inventari. ESP. PORT. IT. Inventario. 
(chap. Inventari, inventaris. No tos inventéu los números cuan faigáu algún inventari.)

58. Intervenir, Entervenir, Entrevenir, v., lat. intervenire, intervenir.
Non deia intervenir,... e si, per aventura, y intervenia.
(chap. No degue intervindre,... y si, per aventura hi interveníe.)
Statuts de Provence. Julien, t. 1. p. 82.
Ne doive intervenir,... et si, par aventure, il y intervenait.
Los inconveniens que podon entervenir.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1, ch. 45.
Les inconvénients qui peuvent intervenir.
Part. prés. Per ferma e valedoira stipulation entrevenent.
Tit. de 1295. DOAT, t. CXXIX, fol. 126.
Pour ferme et valable stipulation intervenante.
CAT. ESP. Intervenir. PORT. Intervir. IT. Intervenire. (chap. Intervindre;  intervení no se ha de di.)

59. Mensvenir, v., ravaler, abaisser, avilir.
Part. prés. Ab gran mensveingnen tort.
B. Zorgi: L'autr' ier quan.
Avec grand avilissant tort.
IT. Misvenire. (chap. Vindre a menos.)

60. Pervenir, v., lat. pervenire, parvenir, arriver.
Tan hauta e tan grant qu' ilh pervengues entro el cel. La nobla Leycson.
Si haute et si grande qu'elle parvint jusqu'au ciel.
CAT. ESP. Pervenir. IT. Pervenire. (chap. Pervindre. Tan alta y tan gran que ella pervinguere hasta lo sel; la torre de Babel.)

62. Pervencio, s. f., prévention.
La pervencio faita en vostra cort.
Lo titol de la pervencio. 
Tit. entre les vic. et la ville de Narbonne, fol. 240.
La prévention faite en votre cour.
Le titre de la prévention.
62. Prevention, s. f., lat. praeventionem, prévention.
Per maniera d' acusation.… de prevention. Cout. de Condom.
Par manière d'accusation... de prévention.
CAT. Prevenció. ESP. Prevención. PORT. Prevenção. IT. Prevenzione. 
(chap. Prevensió, prevensions.)

63. Prevenir, v., lat. praevenire, prévenir, accuser.
Part. pas. Prevengut de tal crim, de que pena de cors s' en pogues enseguir.
Cout. de Condom.
Prévenu de tel crime, de quoi peine de corps s'en pût ensuivre.
CAT. ESP. PORT. Prevenir. IT. Prevenire. (chap. Previndre; previngut, previnguts, previnguda, previngudes. Antigamen tamé significabe acusá, acusat, acusat, acusada, acusades.)

64. Revenir, v., revenir, lat. revenire, retourner.
Al departir 
Me dis ploran: Dieus te lais revenir !
P. Raimond de Toulouse: Si com.
Au départir elle me dit en pleurant: Dieu te laisse revenir !
- Réparer, ranimer, rétablir.
Si ab autre cor sa perda non reve,
No m par que la revenha ab aquel qu' a en se.
Sordel: Planher vuelh.
Si avec autre coeur sa perte il ne répare pas, il ne me paraît pas qu'il la répare avec celui qu'il a en soi.
Quan fai lo dous auratge
Que m reven lo cor aissi.
Arnaud de Marueil: Belh m' es quan.
Quand il fait le doux vent qui me ranime le coeur ainsi.
Tant es mortals lo dans qu' ieu no y ai sospeisso
Que jamais si revenha.
Sordel: Planher vuelh.
Tant est mortel le dommage que je n'y ai pas soupçon que jamais il se répare.
Substantiv.
Si 'l revenir non prendetz geynh et art,
De vostr' onor perdretz lo tiers e 'l quart.
E. Cairels: Pus chai la.
Si au revenir vous ne prenez adresse et art, de votre patrimoine vous perdrez le tiers et le quart.
Part. pas. So de que mot paubre poyrian esser revengutz et sadollasz (sadollatz). V. et Vert., fol. 21.
Ce de quoi de nombreux pauvres pourraient être ranimés et rassasiés. 
CAT. ESP. Revenir. IT. Rivenire. (chap. Revindre : re + vindre : torná. La neu se revé, se fon y creixen los rius.)


65. Revenimen, s. m., retour, recours.
Non ai esperansa
En calque revenimen.
Elias de Barjols: Pus vey que.
Je n'ai pas d'espoir dans quelque retour.
El preiar ai un gran revenimen. 
La Dame Castelloze: Amics.
Dans le prier j'ai un grand recours.
Adv. comp.
S' outra mar non fan secors breumen,
La terra s pert ses tot revenimen.
Bertrand d'Allamanon III: D' un sirventes.
Si outre-mer ils ne font brièvement secours, la terre se perd sans aucun retour. 

66. Revinensa, s. f., retour.
Ueymais non an pus revinensa.
Guillaume de Montagnagout: Ges per.
Désormais ils n'ont plus de retour.

67. Sobrevenir, v., lat. supervenire, survenir, surprendre.
Ans que la mort me sobrevenga.
(chap. Abans (antes) de que la mort me sobrevingue : sorprengue : me se fótegue damún.)
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Avant que la mort me surprenne.
Part. prés. Per que demostres sobre nos las auondans riquezas de la sieua gracia els sobrevenens segles.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Ephésiens.
Pour qu'il démontrât sur nous les abondantes richesses de la sienne grâce aux siècles survenants.
CAT. ESP. Sobrevenir. PORT. Sobrevir. IT. Sopravvenire.
(chap. Sobrevindre : sorpendre o sorprendre : fotres a damún - la mort.)

68. Sovenir, v., souvenir.
Be 'l degra hueimais sovenir
Cum enans m' afiet per ver.
G. Faidit: Ben a Amors.
Bien lui devrait désormais souvenir comment avant elle me garantit pour vrai.
No m puesc mudar no m sovena
D' un' amor don ieu sui joyos.
Arnaud de Marueil: Bel m' es.
Je ne puis m'empêcher que je ne me souvienne d'un amour dont je suis joyeux.
Quan de lieys me sove.
B. de Ventadour: Pus mi preiatz.
Quand d'elle il me souvient.
IT. Sovvenire. (chap. Recordá, enrecordassen. Enrecórdaten: un souvenir es un record o recuerdo de algún viache que la gen sol comprá, com un imán, una torre Eiffel o andamio de París, etc.)

69. Sovenh, s. m., souvenir, souvenance.
Nulh hom no pot falhir
Que de lieys aia sovenh.
Raimond de Miraval: A penas sai.
Nul homme ne peut faillir que d'elle il ait souvenir.

70. Sovinensa, s. f., souvenance, souvenir.
Ades ai sovinensa
De mos amics de Proensa.
P. Bremond Ricas Novas: Tant fort.
Incessamment j'ai souvenance de mes amis de Provence.
Loc. Bona dompna, aiatz en sovinenza.
Arnaud de Marueil: La grans beutatz.
Bonne dame, ayez en souvenance.
ANC. CAT. Sovenenza. IT. Sovvenenza. (chap. Record, records; recuerdo, recuerdos; inclús añoransa, añoranses.)

71. Dessovenir, Desovenir, v., dessouvenir, oublier, perdre le souvenir.
Bona dona, l' onramen
Non degr' ieu desovenir,
Quan vos plac que m des un rir.
Pons de Capdueil: Quoras que m.
Bonne dame, je ne devrais pas oublier l'honneur, quand il vous plût que vous me donnassiez un sourire.
Tan vos cobeitan mei oil,
Que de tot al ren dessoveing.
H. Brunet: Ab plazers.
Tant vous convoitent mes yeux, que de toute autre chose je perds le souvenir.
De me no us desove.
B. de Ventadour: Amors enquera.
De moi il ne vous dessouvient pas.
Part. pas.
Senher, quo us es tan tost dessovengutz
Lo vostre belhs deportz?
G. Riquier: L' autr' ier trobei.
Seigneur, comment vous est-il sitôt dessouvenu le votre beau divertissement? 
IT. Dissovenire. (chap. Olvidá, des + recordá, des + enrecordassen.)

72. Dessoven, s. m., dessouvenir, oubli.
Loc. Aquels, per so,...
Vulhatz metre a desoven.
P. Vidal: Abril issic.
Ceux-là, pour cela,... veuillez mettre en oubli.

73. Subventio, s. f., lat. subventio, subvention.
Diversas subventios et cargas.
(chap. Diverses subvensions y cárregues.)
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.
Diverses subventions et charges.
CAT. Subvenció. ESP. Subvención. IT. Sovvenzione. (chap. Subvensió, subvensions, com les que ressibix la Ascuma de Calaseit per escriure animalades catalanistes. Són uns llepasubvensions, pero después los llibres están agotats de esperá lo fin, com los Ilegales; “exhaurits” escriuen los mol sompos y mol sompes ascumites.)

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2