Mostrando las entradas para la consulta brutes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta brutes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, V.

V.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Es verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol, que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies assossiassions piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes fisics y morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell, ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta, sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.

- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -,  anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?

Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:

- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.

La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:

- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?

Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:

- Si no tens datres faltes pots féu.

Y aixina un día y un atre.

- Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni si no creu en Deu?

Y unes hores después:

- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?

Don José, lo mossen, tragabe saliva:

- No siríe difíssil, filla.

- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.

Doña Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol, va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per estatura.

Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.

Un-dos, un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:

- Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en elles, aspra y digna y destemplada:

- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.

Y, desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble". En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta". Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá, per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde, la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:

- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.

Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?

Va sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va di.

Lola, la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic? Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería? Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene; casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar abalotada.

- Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble, escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién, Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la rectoría.

- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.

- Assosségat, serénat, filla.

Se va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.

- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.

Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.

- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?

Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.

Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.

- Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?

La Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se casarán.

La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:

- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.

Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:

- Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran, va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure: "Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits consecutives.

miércoles, 28 de noviembre de 2018

comisaría de Polisía

Luis Arrufat :

A una comisaría de Polisía, arribe un avís de que una dona ha matat al seu home.

Inmediatamen se envíe a un patrullé pa que vesque qué ha passat y detingue a la dona.

Al sinc minuts lo comisari cride per radio al coche que ha anat a la casa.

- Patrullé, pal comisari.


+ Aquí lo patrullé.


- Si ha arribat al puesto, me digue ¿qué ha passat?

+La dona estáe fregán la sala y ha arribat lo home en les sabates brutes, perque estáe plovén y ñabíe fang y li ha ficat les recholes perdudes. Ella se ha enfadat y li ha pegat vin puñalades.

- ¿ya ha detingut a la dona?

+ Encara no.

- Y ¿per qué no? ¿Qué esta esperán?

+ QUE SE SECO LA SALA.


//

Jajaja la milló barrera que ña al món es la fregona crusada a la porta, no ña dingú que tingue pilindrengues de saltássela.


viernes, 8 de enero de 2021

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Se eixeque una abadesa pitán y a fosques pera trobá a una monja seua, delatada an ella, al llit en lo seu amán, y están un mossen en ella, creén que se ficabe al cap la toca, se va ficá los cansonsillos del retó; veénlos la acusada, y fénlay observá, va sé absolta de la acusassió y va tindre libertat pera está en lo seu amán.

En cuan va callá Filomena, después de habé sigut alabat per tots lo bon juissi de la Siñora pera tráures de damún an aquells als que no volíe; y, per lo contrari, no amor sino tontería habíe sigut jusgada per tots la ossada presunsió dels amáns, cuan la reina li va di a Elisa: - Elisa, seguix.

Ella, en seguida, va escomensá:

Caríssimes siñores, discretamen va sabé doña Francesca, com se ha contat, librás de lo que la molestabe; pero una jove monja, en la ajuda de la fortuna, se va librá, en les paraules oportunes, de un amenassadó perill. Y com sabéu, ne són mols los que, sén uns sabocs, mestres se fan dels demés y los emprenen. An estos, tal com podréu compendre per la meua historia, la fortuna algunes vegades mereixcudamen los escarmente; y alló li va passá a una abadesa de la que tos parlaré.

Hau de sabé, pos, que a Lombardía va ñabé un monasteri famossíssim per la seua santidat y religió al que, entre atres monjes que allí ñabíen, estabe una jove de sang noble y de maravillosa hermossura dotada, de nom Isabetta. Habén acudit un día a la reixa pera parlá en un parén seu, de un pincho jove que en ell estabe se va enamorá; y este, veénla majíssima, habén entés lo seu dessich en los ulls, se va inflamá per nella, y no sense gran tristesa dels dos, este amor durán mol tems van mantindre sense cap fruit. Al final, están los dos atentos an alló, va vore lo jove una vía pera pugué acudí aon la monja mol amagadamen; en lo que, alegránse ella, no una vegada, sino moltes, en gran plaé dels dos, la va visitá. Pero continuán aixina, va passá que ell, una nit, va sé vist per una de les siñores de allá a dins (sense que ni ell ni ella sen acataren) aná a vore a Isabetta y torná; lo que a les atres va comunicá. Y primé van pendre la dessisió de acusála a la abadesa, que doña Usimbalda teníe per nom, bona y santa Siñora segóns la seua opinió y de consevol que la coneguere; después van pensá, pera que no puguere negáu, en fé que la abadesa la enchampare en lo jove in fraganti, y, aixina, callán, se repartigueren entre elles les vigilies y les guardies secretamen pera enchampála.
Y, no cuidánse Isabetta de aixó ni sabén res, va passá que lo va fé vindre una nit; lo que inmediatamen van sabé les que estaben a la expectativa. Elles, cuan los va pareixe oportú, están ya la nit avansada, se van separá en dos grupets, unes se van ficá en guardia a la porta de la selda de Isabetta y les atres sen van aná corrén cap a la alcoba de la abadesa, y donán cops a la porta de esta, que ya contestabe, van di:

- ¡Sús!, Siñora, eixécos depressa, que ham trobat a Isabetta en un jove a la selda.
Estabe aquella nit la abadesa acompañada de un mossen, y, al sentíles, en temó de que les monjes tocán a la porta la obrigueren, apressuradamen se va ficá de peu y lo milló que va pugué se va vestí a fosques, y creén pendre unes toques que se porten al cap y que se diuen «lo salterio», va agarrá los cansonsillos del mossen, y tanta va sé la pressa que, sense donássen cuenta, en ves del salterio sels va ficá al cap y va eixí, y rápidamen se va tancá la porta detrás della, dién:

- ¿Aón está eixa maleída de Deu?

Y en les demés, que tan exitades y atentes estaben per trobá a Isabetta en pecat que de lo que portabe al cap la abadesa no sen van acatá, van arribá a la porta de la selda de esta y, ajudada per les atres, la van obrí; y entrán a dins, al llit van trobá als dos amáns abrassats, que, del susto, no sabén qué fé, se van está quietos. La jove va sé en seguida agarrada per les atres monjes y, per orden de la abadesa, portada a capítul. Lo jove se habíe quedat y, vestínse, esperabe a vore en qué parabe la cosa, en la intensió de vengás de les que puguere arreplegá si a la seua jove li faigueren algún mal, y emportássela en ell. La abadesa, assentánse al capítul, en presensia de totes les monjes, que sol miraben a la culpable, va escomensá a díli les mes grans injuries que may a una dona van sé dites, perque la santidat, la honestidat y la bona fama del monasteri en les seues brutes y vituperables acsións, si se sapiguere afora, tot u contaminaríe; y después de los insults afegíe gravíssimes amenasses. La jove, vergoñosa y tímida per la culpa, no sabíe qué contestá, y callán, fée a les demés sentí compassió della. Y multiplicán la abadesa les seues histories, va eixecá la mirada la jove monja y va vore lo que la abadesa portabe al cap y les sintes que de aquí y allá li penjaben; per lo que, donánsen cuenta de lo que ere, tranquilisada del tot, va di:
- Siñora, aixina tos ajudo Deu, lliguéutos be la cofia y después me diréu lo que vullgáu. La abadesa, que no la enteníe, va di:

- ¿Quína cofia, mala dona? ¿tens la cara de fét la grassiosa? ¿te pareix que has fet algo en lo que vaiguen be les bromes?

Entonses la jove, un atra vegada, va di:

- Siñora, tos rogo que tos lliguéu la cofia; después diguéume lo que vullgáu.
En lo que moltes de les monjes van eixecá la mirada cap al cap de la abadesa, y ella tamé portánse an ell les mans, se van doná cuenta de per qué Isabetta díe alló; en lo que la abadesa, donánsen cuenta de la seua mateixa falta y veén que totes la veen y no podén amagá los cansonsillos, va cambiá de sermón, y va seguí parlán de una manera mol diferenta, y va arribá a la conclusió de que ere impossible deféndres de los estímuls de la carn; y per naixó calladamen, com se habíe fet hasta aquell día, va di que cada una se divertiguere tan com puguere. Y ficán en libertat a la jove, sen va entorná a gitás en lo seu mossen, y Isabetta en lo seu amán, al que moltes vegades después, a pesá de aquelles que li teníen enveja, lo va fé vindre allí; les demés que no teníen amán, lo milló que van pugué van probá fortuna.

//

Notissia relassionada:

calzoncillos, cansonsillos, cap, cabeza

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIII.

XIII.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Ñan coses que la voluntat humana no es capás de controlá. Daniel, lo Mussol, acababe de averiguáu. Hasta entonses va creure que lo home pot elegí o triá libremen entre lo que vol y lo que no vol; inclús ell mateix podíe aná, si este ere lo seu dessich, al dentista que estabe a la galería de Quino, lo Manco, los dijous pel matí, per un módic llogué, y tráures la den que li estorbare. Ñabíen algúns homens, com Lucas, lo Mutilat, als que hasta los tallaben un membre si eixe miembro arribabe a sé pera nells un estorbo o fée nosa.
Es a di, que hasta la tarde aquella que van saltá la tapia del Indiano pera robáli les pomes y los va enchampá la Mica, Daniel, lo Mussol, va creure que los homens podíen desentendres al seu antojo de lo que suposare pera nells una rémora, igual en lo relatiu al cos que en lo consernén al espíritu. Pero sol abandoná la finca del Indiano en una poma a cada ma y les orelles caches, Daniel, lo Mussol, va compendre que la voluntat del home no u es tot a la vida. Existíen coses que se li imposen al home, y lo sojusguen, y lo sometixen al seu imperi en cruel despotismo. Com - ara sen donabe cuenta - la deslumbradora bellesa de la Mica. Com lo esceptissisme de Pancho, lo Sensedéu.
Com lo ensés fervor de don José, lo mossen, que ere un gran san. Com, en fin, la antipatía sorda de la Sara cap a son germá Roc, lo Moñigo.
Desde lo frustrat robo de les pomes, Daniel, lo Mussol, va entendre que la Mica ere mol guapa, pero, ademés, que la hermosura de la Mica habíe ensés al seu pit una viva flama desconeguda. Una flama que li abrasabe la cara cuan algú mentabe a la Mica a la seua presensia. Assó constituíe, en ell, algo insólit, algo que trencabe lo hasta ara despreocupat y independén curs de la seua vida. Daniel, lo Mussol, va asseptá este fenómeno en la ressignassió en que se assepten les coses ineluctables. Ell no podíe evitá enrecordássen de la Mica totes les nits al gitás, o los domenges y díes de festa si minjabe collada. Aixó lo va portá a deduí que la Mica significaríe pera lo felís mortal que la 
conquistare un mol dols remanso de pas. Al prinsipi, Daniel, lo Mussol, va intentá desfés de esta presió interió que li enervabe la seua insobornable autonomía, pero va acabá admitín lo constán pensamén en la Mica com algo consustansial an ell mateix, algo que formabe part mol íntima del seu ser. Si la Mica se aussentabe del poble, la vall se tornabe ombriosa als ulls de Daniel, lo Mussol, y pareixíe que lo sel y la terra se tornaren erms, assustadós y grisos. Pero cuan ella tornabe, tot preníe un atre aspecte y atres colós, se féen mes dolsos y cadensiosos los mugits de les vaques, mes insitán lo verd dels prats y hasta los cántics de les merles adquiríe, entre les bardisses, una sonoridat mes matisada y cristalina. Entonses se produíe com un portentós renaiximén de la vall, una assentuassió exhaustiva de les seues possibilidats, aromes, tonalidats y rumós peculiás. En una paraula, com si pera la vall no ñaguere ya al món datre sol que los ulls de la Mica y datra brisa que lo ventet de les seues paraules. Daniel, lo Mussol, guardabe la seua fervén admirassió per la Mica com lo únic secret no compartit. No obstán, algo als seus ulls, potsé a la seua veu, revelabe una exitassió interió mol difíssil de acallá. Tamé los seus amics admiraben a la Mica. La admiraben per la seua bellesa, igual que admiraben al ferré per la seua forseguera, o a don José, lo mossen, que ere un gran san, per la seua piedat, o a Quino, lo Manco - antes de enterássen lo Moñigo de que habíe plorat cuan la mort de la seua dona - per lo seu muñó. La admiraben, sí, pero com se admiren les coses majes o poderoses que después no dixen rastre. Sentíen, sense duda, dabán de la seua presensia, com una nova emossió estética que inmediatamen se dissipabe dabán de un tord abatut en la massecha o una regletada de don Moissés, lo maestre. La seua vergoña no perdurabe; ere efímera y decadén com una explosió. En alló va advertí Daniel, lo Mussol, que lo seu estat de ánim dabán de la Mica ere una cosa espessial, diferenta del estat de ánim dels seus amics. Y si no, ¿per qué Roc, lo Moñigo, o Germán, lo Tiñós, no se aprimaben tres kilos si la Mica sen anabe a América, o un parell si sol sen anabe a la siudat, o se engordíen lo perdut y un kilo mes cuan la Mica tornabe a la vall per a estáy una llarga temporada? Ahí estabe la demostrassió de que los seus sentiméns cap a la Mica eren singulars, mol diferéns dels que embargaben als seus compañs. Encara que al parlá della se faigueren creus, o Roc, lo Moñigo, tancare los ulls y chulare, com li veíe fé a son pare dabán de una mossa ben maja. Aixó ere pura ostentassió, estridensies superfissials y no, de cap manera, un interromput y violén movimén de fondo. Una tarde, al prat de la carrasca, van parlá de la Mica. Va eixí la conversa a propósit del mort que segóns la gen ñabíe enterrat desde la guerra al mich del prat, daball de la carrasca sentenaria. 

- Sirá ya sendra - va di lo Tiñós -. No quedarán ni los ossos. ¿Creéu que cuan se mórigue la Mica fará mala auló, com los demés, y se desfará en pols?
Va experimentá lo Mussol una surriacada de sang a la cara.

- No pot sé - va saltá, ofés, com si hagueren insultat a sa mare -. La Mica no pot putí may. Ni cuan se mórigue. Lo Moñigo va soltá al aire una risseta seca.

- Este está sompo - va di -. La Mica cuan se mórigue putirá com tot fill de veí.

Daniel, lo Mussol, no se va entregá.

- La Mica pot morí en auló de santidat; es mol bona - va afegí.

- ¿Y qué es assó? - va di Roc.

- La auló dels sans.

Roc, lo Moñigo, se va sulfurá:

- Assó es un di. No te cregues que los sans fan auló a colonia. Pera Deu, sí, pero pera los que aulorem en los nassos, no. Mira don José. Crec que no pot ñabé home mes san, ¿eh? ¿Y no li put la boca? Don José sirá tot lo san que vullgues, pero cuan se mórigue fará pudó, corrompina, com la Mica, com tú, com yo y com tot lo món.

Germán, lo Tiñós, va desviá la conversassió. Fée sol dos semanes del assalto a la finca del Indiano. Va ajuntá los ulls pera parlá. Li costabe mol esfors expresás. Son pare, lo sabaté, assegurabe que se li escapaben les idees per les calves.

- ¿Ton vau fixá... ton vau fixá - va preguntá - en la pell de la Mica? Pareix que sigue de seda.

- Assó se diu cutis... tindre cutis - va aclarí Roc, lo Moñigo, y va afegí -:
De tot lo poble es la Mica la única que té cutis.

Daniel, lo Mussol, va experimentá un gran goch al sabé que la Mica ere la única persona del poble que teníe cutis.

- Té la pell com una poma llustrosa - va aventurá tímidamen.

Roc, lo Moñigo, va seguí en lo seu:

- La Josefa, la que se va suissidá per lo Manco, ere gorda, pero per lo que diuen mon pare y la Sara tamé teníe cutis. A les capitals ñan moltes dones que ne tenen. Als pobles, no, perque lo sol los creme la pell, lo fret acribasse y l´aigua arrugue.
Germán, lo Tiñós, sabíe algo de assó, perque teníe un germá a la siudat y algúns añs veníe a Nadal y li contabe moltíssimes coses de allá.

- No es per assó - va tallá, en aire de sufissiensia absoluta -. Yo sé per qué es. Les siñoritingues se fiquen cremes y potingues per les nits, que borren les arrugues.
Lo van mirá los atres dos, embobats.

- Y encara sé mes. - Se va suavisá la veu y Roc y Daniel se van arrimá an ell invitats per lo seu misteriós aire de confidensia -. ¿Sabéu per qué a la Mica no se li arrugue la pell y la conserve fina y fresca com si fore una chiqueta? - va di.
Les dos interrogassions se van confundí en una sola veu: - ¿Per qué?

- Pos perque se fique una lavativa totes les nits, al gitás. Assó fan totes les del sine.
U diu mon pare, y don Ricardo li ha dit a mon pare que assó pot sé verdat, perque la vellesa ix de la pancha. Y la cara se arrugue per tindre brutes les tripes. Pera Daniel, lo Mussol, va sé esta manifestassió com una massolada. A la seua men se confundíen o confoníen la Mica y la lavativa en una irritán promiscuidat. Eren dos polos opostos, irreconsiliables. Pero, de improvís, recordabe lo que díe a vegades don Moissés, lo maestre, de que los extrems se toquen y sentíe una fonda depresió, com si algo se ni anare del cos a chorros. La afirmassió del Tiñós ere, pos, consiensuda, del tot possible y verossímil. Pero cuan dos díes después va torná a vore a la Mica, se ni en van aná estos baixos ressels y va compendre que don Ricardo y lo sabaté y Germán, lo Tiñós, y tot lo poble díen lo de la lavativa, perque ni les seues mares, ni les seues dones, ni les seues germanes, ni les seues filles teníen cutis y la Mica sí que ne teníe. La sombra de la Mica acompañabe a Daniel, lo Mussol, en tot lo que fée. La idea de la mossa se va encaixoná al seu servell com una obsessió. Entonses no reparabe en que la chica li portáe deu añs y sol li preocupabe lo fet de que cadaú perteneixquere a una casta sossial diferén. No se reprochabe mes que ell haguere naixcut pobre y ella rica y que son pare, lo formaché, no sen haguere anat, al seua día, cap a les Amériques, en Gerardo, lo cagarniu de la siñora Micaela. En tal cas, podríe ell disposá, an estes altures, de dos restaurans de lujo, un establimén de resseptós de radio y tres barcos de cabotaje o al menos de un comers de aparatos electrics com lo que teníen a la siudat los "Ecos del Indiano". En la tenda de aparatos electrics sol lo separaríen de la Mica los dos restaurans de lujo y los tres barcos de cabotaje. Ara, ademés dels restaurans de lujo y los barcos de cabotaje, ñabíe per mich un establimén de resseptós de radio que tampoc ere moc de pavo. Sin embargo, a pesá de la admirassió y la vergoñeta de Daniel, lo Mussol, van passá añs abáns de pugué intercambiá una paraula en la Mica, apart de los amables renecs del día de les pomes. Daniel, lo Mussol, se conformabe en despedíla y donáli la benvinguda en una mirada trista o radián, segóns les sircunstansies. Assó sol, hasta que un matí de estiu lo va portá hasta la iglesia en lo seu coche, aquell auto negre y allargat y relluén que casi no fée soroll al aná. Entonses, lo Mussol habíe cumplit ya los deu añs y sol ni faltabe un pera anássen al colegio a escomensá a progressá. La Mica ya ne teníe denou pera vin y los tres añs transcurrits desde la nit de les pomes, no sol no van afectá a la seua pell, ni a la seua cara, ni al seu cos, sino, al contrari, van serví pera que la seua pell, lo seu cos y la seua cara entraren a una fasse de mes armonía y plenitut.

Ell pujabe la costa agobiat per lo sol de agost, mentres flotaben al matí de la vall los tañits rápits del radé toc de la missa. Encara li faltabe casi un kilómetro, y Daniel, lo Mussol, desesperabe pera alcansá a don José abáns de que este escomensare lo Evangelio. 

De repén, va sentí al seu costat lo pito del coche negre de la Mica, va girá lo cap assustat y se va topetá, de bones a primeres, en la franca y inesperada sonrissa de la mossa. Daniel, lo Mussol, se va sentí envarat, preguntánse si la Mica sen enrecordaríe del frustrat robo de les pomes. Pero ella no va aludí al epissodio.

- Menut - va di -. ¿Vas a missa?

Se li va trabá la llengua al Mussol y no va assertá a contestá mes que en un movimén de cap. Ella mateixa va obrí la porteta y lo va invitá: - Es tart y fa caló. ¿Vols pujá?

Cuan va repará en los seues moviméns, Daniel, lo Mussol, ya estabe acomodat a la voreta de la Mica, veén desfilá asseleradamen los abres detrás dels vidres del automóvil. Notabe ell la proximidat de la mossa a la sang, a la tensió incómoda dels ñirvis. Ere tot com un somni, dolorós y punchán. "Deu meu - pensabe lo Mussol -, aixó es mes de lo que yo haguera imaginat", y se va ficá tenso y com acartonat, insensible, cuan ella lo va acarissiá en la seua fina ma al clatell y li va preguntá suavemen:

- ¿Tú de quí eres?

Va farfallá lo Mussol, en un forsejeo sense mida als nervis:

- De... del formaché.

- ¿De Salvador?

Va baixá lo cap, assentín. Va intuí que ella sonreíe. Lo contacte de la seua fina pell al clatell li va fé sospechá que la Mica teníe tamé cutis a les palmes de les mans.

Se divisabe ya lo campanari de la iglesia entre los abres.

- ¿Voldrás pujám un parell de formaches de nata después, per la tarde? - va di la Mica.

Daniel, lo Mussol, va torná a assentí mecánicamen en lo cap, incapás de articulá cap paraula. Durán la missa no va sabé de quín costat li pegáe
l´aire y dos vegades se va santiguá extemporáneamen o a destems, mentres Ángel, lo cabo de la Guardia sivil, sen enríe convulsivamen al seu costat, tapánse la cara en lo tricornio, de la seua desorientassió.

Al fes de nitet se va ficá lo traje nou, se va pentiná en cuidado, se va rentá y refregá los ginolls y sen va aná cap a casa del Indiano a portá los dos formaches. Daniel, lo Mussol, se va maravillá del lujo de la casa de la Mica. Tots los mobles relluíen y la seua superfissie ere llisa y suave, com si tamé ells tingueren cutis.

Al apareixe la Mica, lo Mussol va pedre lo poc aplom almassenat durán lo camí.
La Mica, mentres mirabe y pagabe los formaches, li va fé moltes preguntes. Ere una mossa sensilla y simpática y no sen enrecordabe gens del dessagradable epissodio de les pomes.

- ¿Cóm te diuen? - va di.

- Da... Daniel.

- ¿Vas a la escola?

- Ssssí.

- ¿Tens amics?

- Sí.

- ¿Cóm se diuen los teus amics?

- Lo Mo... Moñigo y lo Ti... Tiñós.

Ella va fé uns momos de fástic.

- ¡Uf, quíns noms mes feos! ¿Per qué crides als teus amics en uns noms tan feos? - va di.

Daniel, lo Mussol, va compendre ara que habíe contestat com un borinot, sense

reflexioná. An ella li haguere tingut que di que los seus amics se díen Roquito y Germanín. La Mica ere una mossa mol fina y delicada y en aquells motes habíe ferit la seua sensibilidat. Se va lamentá del seu error. Va sé en eixe momén, dabán de la sonrién y atractiva cara de la Mica, cuan sen va doná cuenta de que li agradabe la idea de marchá al internat y progressá. Estudiaríe en aplicassió y potsé guañare después mols dinés. Entonses la Mica y ell estaríen ya a un mateix nivell sossial y podríen casás y, a lo milló, la Uca-uca, al sabéu, se tiraríe despullada al Chorro desdel pon, com la Josefa lo día de la boda de Quino. Ere agradable y estimulán pensá en la siudat y pensá que algún día podríe sé ell un honorable caballé y pensá que, en alló, la Mica perdíe la seua inassequibilidat y se colocabe al alcans de la seua ma. Dixaríe, entonses, de di motes y palabrotes y de aventás en los seus amics boñigues seques y hasta faríe auló a perfumes cars en ves de a calostros. La Mica, en tal cas, dixaríe de tratál com a un sagal maleducat y de poble. Cuan va abandoná la casa del Indiano ere ya de nit. Daniel, lo Mussol, va pensá que ere bo pensá a la oscurina. Casi se va assustá al sentí la presió de uns dits a la carn del seu bras. Ere la Uca-uca.

- ¿Per qué has tardat tan en dixáli los formaches a la Mica, Mussol? - va inquirí la chiqueta. Li va doldre que la Uca-uca vulnerare en este desparpajo la seua intimidat, que no lo dixare tartí ni pera madurá y reflexioná sobre lo seu futur encara per vindre.

Va adoptá un grassiós aire de superioridat.

- ¿Me vols dixá en pas de una vegada, mocosa?

Anabe de pressa y la Mariuca-uca casi corríe, a la seua vora, baixán la costa.

- ¿Per qué te has ficat lo traje nou pera pujáli los formaches, Mussol? Dísme - va insistí ella. Ell se va pará al mich de la carretera, exasperat. Va dudá, per un momén, si fótreli una galtada a la chiqueta.

- A tú no te importe res de lo meu, ¿entens? - va di, finalmen.

Li va tremolá la veu a la Uca-uca al indagá: - ¿Es que te agrade mes la Mica que yo?

Lo Mussol va soltá una carcañada. Se va arrimá mol a la chiqueta pera cridáli:

- ¡Escóltam! La Mica es la chica mes guapa de la vall y té cutis y tú eres fea com un coco de llum y tens la cara plena de peques. ¿No veus la diferensia?

Va reempendre la marcha cap a casa seua. La Mariuca-uca ya no lo seguíe. Se habíe assentat a la cuneta dreta del camí y, amagán la pecosa cara entre les mans, singlotejabe y plorabe.

jueves, 28 de marzo de 2024

Garra - Gavarer

Garra, s. f., jambe, cuisse.

Garde se que mal non dia,

Quar autramen gran drech seria,

Que om li ne trenches la garra.

Brev. d'amor. Rochegude, Gloss. Ms.

Qu'il se garde qu'il ne dise mal, car autrement grande justice serait qu'on lui en coupât la jambe.

(chap. Garra, garres. A Fondespala ña una banda de música que se diu garres altes.
Estirá la garra vol di morís, com Carrégalo y com tots los humans.)

Carrégalo, Monroch, estirá la garra, morís

 

Garric, Guarric, s. m., chêne, yeuse. 

Pus chai la fuelha del garric.

E. Cairel: Pus chai.

Puisque tombe la feuille du chêne.

Pos dels vertz folhs vei clarzir los guarrics.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls. 

Puisque je vois les chênes s'éclaircir des vertes feuilles. 

CAT. Garrig.

2. Gariga, Guarriga, s. f., chênaie, lieu planté de chênes.

La gariga de Puy de Peira.

Tit. de 1247. Arch. du Roy., J. 302.

La chênaie de Pui-de-Pierre.

CAT. Garriga (La Garriga, Barcelona; Las Garrigas, Les Garrigues, comarca de Lérida, Lleida.)

Gart, Guart, s. m., gars, garçon, valet, goujat, misérable.

Guartz, tu perdras la testa, se tu i mens. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 111. 

Gars, tu perdras la tête, si tu y mens. 

Dreitz ni razo no i vei mais tener gaire, 

Quan per aver es un gartz emperaire.

Marcabrus: Auiatz de chan. 

Droit ni raison je n'y vois plus tenir guère, quand par argent un gars est empereur. 

Adj. Mos parsoniers es tan gualartz 

Que vol la terr' a mos enfans, 

Et ieu vuelh li 'n dar, tan sui guartz! 

Bertrand de Born: Ges de far. 

Mon copartageant est si perfide qu'il veut la terre à mes enfants, et moi je veux lui en donner, tant je suis misérable!

ANC. FR. Le povre gars estoit banni de France. 

Clément Marot, t. II, p. 180.

2. Garsi, s. m., garçon.

L' autra es vielha, et a un pauc garsi. 

P. Cardinal: Prop a guerra. 

L'autre est vieille, et a un petit garçon.

3. Garso, s. m., valet, goujat, garçon.

Las regnas romp a un randon, 

E vay derrocar lo guarzon.

V. de S. Honorat. 

Les rênes rompt d'un coup, et va abattre le valet. 

Li fols e ill garso naturau.

Marcabrus: Bella m' es. 

Les fous et les goujats bâtards.

- Varlet, jongleur.

Un non truep en cent garsos 

Que gart sos, 

Mais volon burdir 

De chansos falaburdir.

P. Cardinal: De sirventes. 

Un je ne trouve en cent jongleurs qui garde air, mais ils veulent s'amuser à bredouiller chansons.

ANC. FR. Un truant o un garson.

Eustache Deschamps, p. 63.

CAT. Garsó. ESP. Garzón. IT. Garzone. (chap. Mosso de cuadra, no d'Esquadra, com la polissía de la - encara no - republiqueta.)

4. Gasso, s. m., valet.

Qui pus ha cavals et autras bestias, pus li fay mestiers estables e gassos.

V. et Vert., fol. 87.

Qui plus a chevaux et autres bêtes, plus lui fait besoin étables et valets.

5. Garsonia, s. f., folie de jeune homme étourderie.

Totz es de garsonia 

Que met gran manentia 

Pel cap puditz.

Marcabrus: Soudadier. Var. 

Est tout d' étourderie qui met grande richesse pour le chef pourri. 

ANC. ESP.

En la fin jaze el precio de la caballeria 

La qual as tu tornada en pura garzonia

V. de S. Millán, cop. 265.

6. Garsonailla, s. f., canaille.

Per conseill de garsonailla.

Marcabrus: Cant l'aura.

Par conseil de canaille.

ANC. FR. Une multitude de racaille et de garçonaille mauvaise. 

Not. des mss. de la bibl. dite de Bourgogne, p. 10.

Car il n'i a fors garçonaille.

G. Guiart, t. I, p. 151.

7. Agarissonar, v., mener en goujat.

Part. pas. Esser vilmens tractatz e remenatz et agarissonatz.

V. et Vert., fol. 51. 

Être durement traité et tracassé et mené en goujat.

 

Garular, du lat. garrulus, babiller, répéter, gazouiller, murmurer.

Segon que li yretgue garulo. Cat. dels apost. de Roma, fol. 11.

Selon ce que les hérétiques répètent.

ANC. CAT. Garrullar.

2. Garueilh, s. m., lat. garritus, babil, gazouillement, murmure. 

L'auzelet, uns, dui e trei,

Penson d'amor e de dompnei,

E contra 'l rai si fan garueilh.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo 'l.

Les oiselets, un, deux et trois, pensent d'amour et de caresse, et contre le rayon (du soleil) se font gazouillement.

PORT. Garrulo. IT. Garrito. (chap. Garrulo, garrulos. ESP. Garrulo, rústico, zafio.)

 

Garuna, s. f., garenne.

En boscs ni en garuna.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

En bois ni en garenne.

2. Varena, s. f., garenne, bois, taillis. 

Quant vi venir F. per la varena. 

Lo chaval abat en la varena. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71 et 80. 

Quand il vit venir Folquet par la garenne. 

Abat le cheval dans la garenne.

(N. E. Inherited from Middle French garenne, garanne, from Old French garenne, garanne, guarenne, from Medieval Latin warenna, itself of Germanic origin; from or related to Old High German warōn (“to be wary”) and werren (“to forbid”), through Proto-Germanic *warōną (“to heed, be careful”) and Proto-Germanic *warjaną (“ward off, defend against”), from Proto-Indo-European *wer- (“to become aware; take heed”).

Unclear if has relationship to Gaulish varenna (“enclosed area”); if any it is likely not a direct one. Also compare English warren.)

 

Gasarma, s. f., guisarme.

Cascus porta sa apcha o sa destrau,

O lansa o gasarma o arc manan.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Chacun porte sa cognée ou sa hache d'armes, ou lance ou guisarme ou arc manuel. 

Que tuh portan gazarmas. Roman de Fierabras, v. 2363.

Qui tous portent guisarmes. 

ANC. FR. De fer dur forgièrent lors armes, 

Coutiaus, espées et guisarmes.

Roman de la Rose, v. 9680.

Hache ou guisarme.

Monstrelet, t. II, fol. 32.

 

Gasc, Guasc, adj., Gascon.

Cals donas son pus belas

O Gascas o Englesas?...

Respondetz: Si no us pesa,

Senher, genser es Guasca.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Quelles dames sont plus belles ou Gasconnes ou Anglaises?... 

Répondez: Si ne vous déplaît, seigneur, plus belle est la Gasconne

Subst. Quo fes lo Guasc que traisses del afan. 

Peyrols: Pus flum Jordan. 

Comme fit le Gascon que vous tirâtes de la peine.

2. Gasco, Guasco, adj., gascon. 

Tal dompna don sui amaire, 

Non ges a la lei gascona.

Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.

Telle dame dont je suis amoureux, non point à la manière gasconne.

Substantiv. Quar li Frances no son Gasco

A. Daniel: D'autra guisa.

Car les Français ne sont pas les Gascons.

ESP. Gascón. (chap. Gascón, gascona; apellit de alguns que defenen lo chapurriau.)

3. Engasconir, v., engasconner.

Que m cugei engasconir.

Giraud de Borneil: Aital cansoneta. 

Vu que je faillis m' engasconner.

 

Gast, Guast, adj., lat. vastatus, désert, dévasté, solitaire, abandonné. 

La terra torna guasta, non y a noyriguier. 

Que fara l'islla de Lerins?

Ar tornara gasta e boscoza.

V. de S. Honorat.

La terre redevient déserte, il n'y a pas de producteurs.

Que fera l'île de Lerins? maintenant elle redeviendra déserte et boisée.

Fig. Pretz es estortz qu' era guastz e malmes. 

Aimeri de Peguilain: En aquel. 

Mérite est délivré qui était abandonné et maltraité. 

ANC. FR. Si s'en va par la terre gaste

Tot belement et tot sanz haste. 

Roman du Renart, t. III, p. 122. 

Devant une gaste meson

Don chéu furent li chevron.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 4.

Tot trovèrent le païs gast.

Roman de Brut, t. 1, p. 31.

ANC. CAT. Guast. IT. Guasto. (ESP. Devastado, desierto, abandonado.)

2. Gast, Guast, s. m., dévastation, désert, solitude.

Lo gast dels orts e de las vinhas.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 143. 

La dévastation des jardins et des vignes. 

Ni pesada ni tast 

De nulha creatura que passes per lo guast. V. de S. Honorat.

Ni empreinte de pied ni vestige de nulle créature qui passât par le désert.

ANC. FR. Par li grant gast k'il firent e par le lonc sejor. 

Roman de Rou, v. 1057.

Que il entrassent en la terre de Bonivent, et que il la meissent à gast et à destruction.

La cité mist toute à gast et à destruction.

Il mistrent tout le pays à gast par feu et par occision.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 242, 313 et 235.

Hors les calamités de l'aer, du guast des bêtes brutes.

Rabelais, liv. IV, ch. 61.

CAT. Gasto. ANC. ESP. Guasto. ESP. MOD. PORT. Gasto. IT. Guasto.

3. Gastament, s. m., altération, corruption.

Las vapors de mar, per actio del solelh, prendo gastament.

Per que, entre si fregan, no prengo gastament.

Eluc. de las propr., fol. 152 et 61.

Les vapeurs de mer, par action du soleil, prennent altération.

Pour que, frottant entre soi, ils ne prennent altération.

CAT. Gastament. ESP. Gastamiento. IT. Gastamento. (chap. Gastamén, gastamens.)

4. Gastaire, Gastador, s. m., dévastateur, prodigue, dissipateur, dépensier.

L' autr' es del sieu gastaire.

(chap. L'atre es del seu gastadó.)

T. d'Albertet et de Pierre: En Peire.

L'autre est dissipateur du sien.

Un gastaire luxurios.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Un prodigue luxurieux. 

Tots malfactors et gastadors.

Tit. de 1464. DOAT, t. CXXIX. (Non paginé.) 

Tous malfaiteurs et dévastateurs.

CAT. ESP. PORT. Gastador. IT. Guastatore. (chap. Gastadó, gastadós, gastadora, gastadores; pródigo, dissipadó, derrochadó, malversadó; té les mans foradades : per los forats li cauen les monedes.)

5. Gastayritz, s. f., dépensière.

Adj. Quar mala molher es... gastayritz et sumptuoza.

Eluc. de las propr., fol. 71. 

Car mauvaise femme est... dépensière et prodigue.

6. Gastar, Guastar, v., gâter, détruire, ravager, endommager.

Quant hom gast e destrui.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz. 

Quand on gâte et détruit.

Ab fals cosselh gaston l' autrui sabrier.

P. Vidal: Drogoman. 

Avec faux conseils gâtent le goût d'autrui. 

Eran C M cavayers en cavalhs, que... corseyavan tota la terra e la gastavan. Philomena.

Étaient cent mille cavaliers en chevaux, qui... parcouraient toute la terre et la ravageaient.

- Dissiper, gaspiller.

L'autrui pan guasta e despen, 

E 'l sieu met en luoc salvador.

Pierre d'Auvergne: Belha m' es la. 

Le pain d'autrui gaspille et dépense, et met le sien en lieu de salut.

Ges dels ricx torneiadors, 

Sitot se guaston l' aver, 

Non pot a mon cor plazer. 

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas.

Point des riches coureurs de tournois, bien qu'ils dissipent l'avoir, ne peut plaire à mon coeur.

Gastet e despendet tot son heritatge en glotonias.

V. et Vert., fol. 49.

Dissipa et dépensa tout son héritage en gourmandises.

Part. pas. Pueis no sap en qual part fuga 

Selh qui del fuec es guastatz. 

Marcabrus: Dirai vos. 

Puis ne sait en quelle part il fuie celui qui est endommagé du feu.

Totas honors e tuig fag benestan

Foron gastat.

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

Tous honneurs et tous faits bienséants furent détruits.

ANC. FR. Qu'il li gaste son pays.

Roman de Partonopex de Blois. 

Alla piller et gaster tout le plat païs.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Pyrrhus. 

Depuis il rasa les murs de leur ville, destruisit et gasta tout leur plat païs.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Flaminius.

ANC. CAT. ANC. ESP. Guastar. CAT. MOD. ESP. MOD. PORT. Gastar. 

IT. Guastare. (chap. Gastá: gasto, gastes, gaste, gastem o gastam, gastéu o gastáu, gasten; gastat, gastats, gastada, gastades.)

7. Degastatiu, adj., dévastatif, capable de dévaster, corruptif.

De humors degastativa. Eluc. de las propr., fol. 25.

Corruptive des humeurs.

8. Degastament, s. m., altération, corruption.

Lors humors prendo gran degastament.

Per degastament d'humors.

Eluc. de las propr., fol. 28 et 83. 

Leurs humeurs prennent grande altération. 

Par corruption d'humeurs.

9. Degastaire, Degastador, s. m., dévastateur, dissipateur, prodigue.

Prodigues, so es degastaire de las soas causas.

(chap. Pródigo, aixó es gastadó de les seues coses.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 5. 

Prodigue, c'est dissipateur de ses choses. 

Degastayre de trops bes.

Eluc. de las propr., fol. 112. 

Dissipateur de beaucoup de biens.

Adject. No sia avars ni degastaire.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 17. 

Qu'il ne soit avare ni prodigue.

- Transgresseur.

Que tenguesso la regla, e que no fosso degastadors. Philomena. 

Qui tinssent la règle, et qui ne fussent transgresseurs. 

ANC. FR. Mangeurs et degasteurs.

Monstrelet, t. I, fol. 184.

ANC. CAT. Deguastador. (chap. Desgastadó, desgastadós, desgastadora, desgastadores: que desgaste.)

10. Desgatairitjz, s. f., dépensière, prodigue. 

Adj. Paubrieyra gent menada dura, 

E ricor desgatairitz endura.

Libre de Senequa. 

Pauvreté bien menée dure, et richesse dépensière endure.

11. Deguais, s. m., déchet, ruine, dégât.

Ben es tornada en deguais 

La beutat qu'ilh avia.

Rambaud de Vaqueiras: D'una dona. 

Bien est tournée en déchet la beauté qu'elle avait.

12. Degalhier, adj., prodigue, dissipateur. 

Cest nos fai degalhiers, envios e metens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Celui-ci nous fait prodigues, envieux et dépensants. 

Lo fai... luxurios e degalhier. V. et Vert., fol. 20. 

Le fait... luxurieux et prodigue. 

Cell que despen en avareza 

Non es larx, ans es degaliers.

Gui Folquet: Escrit trop. 

Celui qui dépense en avarice n'est pas généreux, mais est prodigue.

13. Degatier, s. m., surveillant des dégâts, garde champêtre.

Los degatiers... no devo far composicio ni accordier.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 132.

Les gardes champêtres... ne doivent faire composition ni accord.

14. Degastar, v., dévaster, ruiner, détruire, détériorer.

Coma la candela que ren sa clardat e se mezeissa degasta.

Aquel flagels si es l'espaza ab que la prima generacios corra contra l' autra, et en aisi si degastaran. 

Liv. de Sydrac, fol. 76 et 48.

Comme la chandelle qui donne sa clarté et soi-même se détruit.

Ce fléau est l'épée avec quoi la première génération courra contre l'autre, et par ainsi se détruiront. 

Part. pas. Trastot lo pays es ades degastatz. Roman de Fierabras, v. 92.

Tout le pays est incessamment dévasté.

ANC. FR.

L'isle de Corse avoient prebée et degastée. 

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 252. 

Ils degastent leurs puissances et consument leurs forces, et, par leurs violences, les assaillis se exercitent aux armes.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 365. 

Après qu'iceluy duc eut moult degasté le pays.

Monstrelet, t. 1, fol. 52. 

ANC. CAT. Deguastar. CAT. MOD. ANC. ESP. Degastar (desgastar). 

IT. Diguastare. (chap. Desgastá.)

 

Gastal, s. m., gâteau.

Anc nulhs francs hom non dec sofrir

Qu' aitals gastaus fummos tengues.

Marcabrus: Pois l' iverns. 

Oncques nul franc homme ne dût souffrir qu'il tînt de tels gâteaux enfumés. 

ANC. FR. Que li gastiax qui est ceianz...

Qu'est-ce, dame, avon-nos gastel?

- Oïl, certes, et boen et bel.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 110.

Asquanz li denouent gastels.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 129. 

Cil qu'il ateint à coup dessus son basterel

Jamais ne mengera de miche ne de gastel.

Combat des Trente. (chap. Pastel, pastels. ESP. Pastel, pasteles; pastelería, etc.)

 

Gatge, Gatghe, Gaje, s, m., du lat. vadimonium, gage, caution, garantie, engagement, assurance.

Ja mos huelhs messongiers, traidors, 

Non creirai mais, ni fiansa ses gatge. 

G. Faidit: Tant ai sufert. 

Jamais mes yeux mensongers, traîtres, je ne croirai plus, ni traité sans gage. 

Devon donar gatge o fermansa. Trad. du Code de Justinien, fol. 10. Doivent donner gage ou assurance. 

Loc. Baros, metetz en gatge 

Castels e vilas e ciutatz.

Bertrand de Born: Be m play lo. 

Barons, mettez en gage châteaux et villes et cités. 

Pus mon cor tenetz en gatge.

Arnaud de Marueil: Dona sel que.

Puisque vous tenez mon coeur en gage.

Aquest sieus hom qu' amors reten en gatge.

G. Faidit: Pel messatgier.

Ce sien homme qu'amour retient en gage. 

La ley lombarda permet gatghe de batalha.

L'Arbre de Batalhas, fol. 230. 

La loi lombarde permet gage de bataille.

- Testament.

En lur gaje layssavan establit 

C' om los meses en I vaysel de fust. 

V. de S. Trophime. 

Dans leur testament laissaient ordonné qu'on les mît en un cercueil de bois.

ANC. CAT. Gatge. ESP. Gage (gaje, gajes del oficio). IT. Gaggio.

(chap. Gache, gaches; tamé testamén, testamens, radera voluntat.)

2. Gadi, Gazi, s. m., disposition testamentaire, volonté dernière.

Alcuna de las personas es morta ab intestat, so es ses gadi.

Si lo paire o la maire fan testament, so es si dono lor gadi.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Aucune des personnes est morte ab intestat, c'est-à-dire sans disposition testamentaire.

Si le père ou la mère font testament, c'est-à-dire s'ils donnent leur disposition testamentaire. 

Quant ac auzit lo dig gazi. Brev. d'amor, fol. 101.

Quand eut entendu ladite volonté dernière. 

Filla maridada non pot far gazi o derairana volontat, ses consel de paire.

Statuts de Montpellier, de 1304.

Fille mariée ne peut faire disposition testamentaire ou dernière volonté, sans conseil de père.

3. Gatgier, s. m., garant, caution. 

D'aquesta adoptio coma bos gatgiers, so dis sanh Paul. 

V. et Vert., fol. 39.

Comme bon garant de cette adoption, ce dit saint Paul. 

ANC. FR. Aprochant de ces gageurs. Hist. macar., t. 1, p. 220.

ANC. ESP. Gagero.

4. Gatgieyra, Gajaria, s. f., prêt sur gage, nantissement. 

En aquest mandamen son devedadas usuras e motas baratas per esperanza de gazanhar, e gatgieyras. V. et Vert., fol. 3. 

Dans ce commandement sont défendues usures et beaucoup de tromperies et prêts sur gages par espérance de gagner.

Consentir literas d' ostages ny gajarias.

Statuts de Provence. BOMY, p. 4. 

Consentir lettres d' ôtages et nantissements.

5. Gaziaire, Gaziador, s. m., exécuteur testamentaire.

El gaziaire... establit del mercadier mort. 

Statuts de Montpellier, de 1258.

L'exécuteur testamentaire... établi du marchand mort.

En son testament fara gaziadors; aquil gaziador son entendut tutors d'aquels enfans, si, en aquel testamen, alcuns autres tutors expressamen non era establit. Statuts de Montpellier, de 1205.

En son testament il fera des exécuteurs testamentaires; ces exécuteurs testamentaires sont censés tuteurs de ces enfants, si, en ce testament, aucun autre tuteur n'était expressément établi.

6. Gatgar, Gatjar, v., gager, prendre des gages.

Per gatjar pastors e boyers.

Folquet de Lunel: E nom del.

Pour gager pasteurs et bouviers.

- Engager. 

Per lor propria authoritat penhurar et gatgar. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88.

Par leur propre autorité hypothéquer et engager.

Puescon... gajar e revocar los precaris. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 4. 

Puissent... engager et révoquer les précaires.

ANC. FR. On viendra, on nous gagera, 

Quanque avons nous sera osté. 

Farce de Pathelin, p. 28. 

Toutefois, se voyant gagez et obligez par ostages.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Romulus.

7. Engatge, s. m., enjeu.

Per joc es hom trop mal volgut,

Cant hom non pren engatge per faiso.

T. de Faure et de Falconet: En Falconet.

Pour jeu on est très mal voulu, quand on ne prend enjeu par forme.

8. Engatgar, Enguatgar, Engatjar, Enguatjar, v., engager. 

Ella pusca engatgar, vendre et alienar. 

Tit. de 1398. DOAT, t. XXXIX, fol. 206. 

Qu'elle puisse engager, vendre et aliéner. 

Car mi podetz donar, 

... O vendr' o engatjar, 

Plus que si m'aviatz comprat.

Amanieu des Escas: A vos que ieu. 

Car vous me pouvez donner... ou vendre ou engager, mieux que si vous m'aviez acheté. 

Que lo sieu ben enguatge.

Bertrand de Born: Belh m' es. 

Que le sien bien il engage. 

ANC. CAT. Engatjar. IT. Ingaggiare. (chap. Engachá.)

9. Sobregatge, Sobregaje, s. m., surgage. 

Mon Santongier man, e mon sobregaje, 

Qu' ar ai comprat gran sen ab gran folaje.

G. Faidit: Tant ai.

A mon Saintongier je mande, en mon surgage, que maintenant j'ai acquis grand sens avec grande folie.

 

Gau, s. m., rapidité, élan, promptitude.

Dans la langue francique, gahen signifiait se hâter. Schiller, Gloss.

teuton., p. 340 et 348.

Loc. Passet sotz Rossilho del prumier gau.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6.

Passa sous Rossillon du premier élan.

 

Gau, s. m., forêt.

Bagaudae dicti quasi sylvicolae; gau enim lingua gallica sylvam sonat.

Altaserra, Rer. aquit., p. 134.

Abans eu passaria la mar a nau, 

E ceria C ans ermi e gau, (N. E. Ceria : sería.)

Que ja vos mi metatz ab lui cabau.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17. 

Je passerais la mer avec navire, et je serais cent ans ermite en forêt, avant que jamais vous me mettiez avec lui supérieur.

ANC. FR. Audigier ne volt faire noces en pré, 

En bois, ne en rivière, n' en gaut ramé. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 232.

Conmence à corner si haut

Que retentir en fait le gaut... 

Que cler chantent parmi le gaut 

Loriol et le papegaut

Roman du Renart, t II, p. 240, et t. III, p. 323.

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

2. Gas, s. m., forêt, bois.

Un jorn intra en us gas grans e pleniers, 

Et auzit una nau de charpentiers. 

Essenhet lhi la via per gas antis. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87 et 85. 

Un jour entre en certains bois grands et touffus, et entendit une cognée de charpentiers. 

Lui enseigna la route par forêts antiques.

3. Gaudina, s. f., bois, forêt.

Pres de tres ans en la gaudina, 

Hon avian mot paura cozina.

V. de S. Honorat. 

Près de trois ans dans la forêt, où ils avaient moult pauvre cuisine.

- Bosquet, bocage.

Per plays e per la gaudina 

Auch de chans la contenso.

Marcabrus: L' yverns. 

Par bois et par le bocage j'entends la dispute des chants.

Pus que la rosa en la gaudina. V. de S. Honorat. 

Plus que la rose dans le bosquet.

ANC. FR. Tant chemine

Par bois, par plain et par gaudine. 

Roman du Renart, t. II, p. 343. 

En cele grant forest me met 

Al plus espès de la gaudine.

Marie de France, t. I, p. 182. 

Tant trespassent chans et gaudines.

G. Guiart, t. II, p. 188.

 

Gauch, Gaug, Gaut, Guaug, s. m., lat. gaudium, joie, plaisir, bonheur, gaîté. 

On trouvait dans Ennius le mot gau employé pour gaudium.

Ennius, ut memorat, replet te laetificans gau. Auson., Idyl. 12.

Gaug ai ieu tal que mil dolen

Serian del mieu gaug manen,

E del mieu gaug tuit miei paren

Viurian ab gaug ses manjar.

Rambaud d'Orange: Ab nou cor.

J'ai telle joie que mille aflligés seraient riches de ma joie, et de ma joie tous mes parents vivraient avec joie sans manger.

Amors vol gauch, e guerpis los enics.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls. 

Amour veut joie, et délaisse les tristes. 

Loc. Dieus, vostr'amor e 'l guaug celestial.

Bernard de Venzenac: Lo pair' e 'l filh. 

Dieu, votre amour et la joie céleste. 

Am Dieu s'es adormitz els gautz celestials. V. de S. Honorat.

Avec Dieu s'est endormi dans les joies célestes.

Loc. fig. En pur gaug me banh.

J. Estève de Beziers: Aissi cum. 

En pure joie je me baigne. 

Adv. comp. Ieu chantarai de gauz e voluntos. 

G. Pierre de Casals: Ieu chantarai. 

Je chanterai avec joie et volontiers. 

Tuich li cortes que ren sabon d'amar 

La devon dir de gaug e volontiers.

Aimeri de Bellinoi: Meravilh. 

Tous les courtois qui savent chose d'aimer la doivent dire avec joie et volontiers.

CAT. Gotg (goig). ANC. ESP. Gaudio. ESP. MOD. PORT. Gozo. IT. Gaudio.

(chap. Goch, gochs; gochet: cussigañes a La Fresneda, per ejemple.)

2. Gaudi, s. m., gaudium, joie, bonheur, félicité.

Co fo natz, lor parent e lor amix s'ajustero al gaudi del efant.

Demostra lo gaudi que agro... Lo gaudi que l'angels nunciet als pastors.

Sermons en prov., fol. 17 et 19.

Comme il fut né, leurs parents et leurs amis se réunirent pour la joie (provenant) de l'enfant.

Montre la joie qu'ils eurent... Le bonheur que l'ange annonça aux pasteurs.

3. Gaudida, Gausida, Gauzia, Jauzida, s. f., jouissance, possession.

Lo frug, so es la gauzida de las cosas de la heretat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 17. 

Le fruit, c'est la jouissance des choses de l'hérédité.

De tot l'aver de sa bayllia, 

De la gausida e del fruch, 

Fasia tres parts.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

De tout l'avoir de son administration, de la jouissance et du fruit, il faisait trois parts.

Deg aver lo frug et la gaudida.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXIV, fol. 23.

Doit avoir le fruit et la jouissance. 

Ad amor, es tan pauca la gauzia 

De vos que mais desir que ren del mon.

Faidit de Belistar: Tot atressi. 

A l'égard de l'amour, est si petite la jouissance de vous que je désire plus que chose du monde. 

Bels semblans me guida, 

Que m dis que jauzida 

N' aurai ses fallia.

Giraud de Borneil: Ab semblan. 

Belle manière me guide, qui me dit que jouissance j'en aurai sans faute.

4. Gauzimen, Jauzimen, s. m., lat. gaudimonium, jouissance, plaisir, bonheur.

Quar m' agr' ops q' ab la novella flor 

Uns novells jois mi dones jauzimen. 

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo 'l. 

Car j'aurais besoin qu'avec la nouvelle fleur une nouvelle joie me donnât jouissance. 

En pert tot jauzimen, 

Tal desconort mi dona.

Peyrols: Manta gens. 

J'en perds tout plaisir, tel découragement elle me donne.

Pos fui en vostra comanda 

Ab petit de gauzimen.

B. Zorgi: Atressi com. 

Depuis que je fus en votre service avec peu de jouissance. 

Prov. Qui semena en pena,

Aquel cuelh en jauzimen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui sème en peine, celui-là recueille en plaisir.

ANC. CAT. Gaudiment, jausiment. ANC. ESP. Goziamento. IT. Godimento.

5. Gaudensa, s. f., jouissance, possession.

O d'autras gaudensas.

Tit. de 1291. DOAT, t. CLXXV, fol. 222. 

Ou d'autres jouissances.

6. Gaus, adj., gai, joyeux.

Bel cors, plasent e gaus, 

De totas beltaz claus. 

Richard de Barbezieux: Altressi com.

Beau corps, agréable et joyeux, clef de toutes beautés. 

CAT. Gosos. ESP. PORT. Gozoso. IT. Gaudioso. (chap. Gochós, gochosos, gochosa, gochoses.)

7. Gavios, adj., joyeux, content.

Gavios 

Fora mot, s'ieu fos 

Am vos.

Leys d'amors, fol. 123. 

Je serais moult joyeux, si je fusse avec vous. 

Home sanguinenc sompnia de causas gaviosas.

Eluc. de las propr., fol. 78.

Homme sanguin songe de choses joyeuses.

8. Gauzion, Jauzion, adj., joyeux, gai, heureux.

Un ric joy jauzion que n' ai.

G. Faidit: Hueimais tanh.

Une riche joie joyeuse que j'en ai.

Belha domna jauzionda.

B. de Ventadour: Tant ai mon. 

Belle dame gaie.

Quar res ses vos no m pot far jauzion. 

Berenger de Palasol: De la gensor. 

Car rien sans vous ne me peut faire heureux.

9. Gaudire, Jauzire, adj., jouissant, joyeux, heureux.

No serai jauzire

De lieys ni de s'amor.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Je ne serai jouissant d'elle ni de son amour. 

Ab vos reman, si m voletz far jauzire. 

A. Sabata: Fis amicx sui.

Avec vous je reste, si vous me voulez faire joyeux.

S' ieu fos fals, enganans e traire

Encontr' amor, adonc for' ieu gaudire. 

Jordan de Bonels: S'ira d' amor. 

Si je fusse faux, trompant et traître envers amour, alors je serais heureux.

10. Gaudir, Gauzir, Jauzir, v., lat. gaudere, jouir, se réjouir, obtenir,

posséder. 

Si m lais Dieus s' amor jauzir.

Arnaud de Marueil: A guisa de.

Si Dieu me laisse posséder son amour.

Dieus qu' el mon capdelha, 

Si 'l play, me don jauzir.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Que Dieu qui gouverne le monde, s'il lui plaît, me donne à jouir.

Per els jau tal amia

Cui platz mos bes e ma joia.

Raimond de Castelnau: Ges sitot. 

Par eux je possède telle amie à qui plaît mon bien et mon bonheur.

Una ves o mais m' en gausiria.

T. de Prévost et de Savari: Savaric. 

Une fois ou plus je m'en réjouirais. 

Part. prés. Ab los joyos deu hom esser jauzens. 

H. Brunet: Cuendas razos. 

Avec les joyeux on doit être se réjouissant. 

S'ira d'amor tengues amic gauden.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor.

Si tristesse d'amour tenait un amant se réjouissant.

De la mort de Terric fon el jauzens, 

E la parlet e volc, e fo cossens.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 65.

De la mort de Thierry il fut se réjouissant, et l'ordonna et voulut, et fut consentant. 

Subst. Quan mi mostretz vostra faisso, 

Sobre totz jauzens fui joios.

Gavaudan le Vieux: Dezemparatz.

Quand vous me montrâtes votre façon, au-dessus de tous les jouissants je fus joyeux.

Part. pas. Er ai ieu joy e sui jauzitz.

G. Rudel: Belh m' es l'estius. 

Maintenant j'ai joie et suis réjoui. 

Toza, be 'n fora gauzitz.

Giraud de Borneil: L'autr' ier. 

Jeune fille, bien j'en serais réjoui.

ANC. FR.

Signors, dist Floripars, or soiés tuit joiant. 

Roman de Fierabras en vers français.

CAT. Gaudir, gausir, jausir. ANC. IT. Gaudire. IT. MOD. Gaudere.

(chap. Chalá, disfrutá. ESP. Gozar, disfrutar.)

11. Esjauzida, s. f., joie, réjouissance.

N' atent bon' esjauzida, 

S' a lei platz que mos ditz acuoill.

Cercamons: Ges per lo. 

J'en attends bonne jouissance, s'il lui plaît qu'elle accueille mes paroles.

12. Esgauziment, Esjauzimen, s. m., joie, jouissance, contentement.

Adoncs lur creys novels esjauzimens.

Peyrols: Tug miey cossir. 

Alors leur croît nouveau contentement.

De gran alegrier et esgauziment.

Eluc. de las propr., fol. 161. 

De grande allégresse et contentement.

ANC. FR. Autre n'avera de mei nul esjoïssement. 

Roman de Horn, fol. 94.

13. Esjauzire, s. m., joyeux, content, heureux.

Qui m fos amics verais

Ni de mos bes esjauzire.

Giraud de Borneil: Ges aissi del. 

Qui me fût ami vrai et joyeux de mes biens.

14. Esgauzir, Esjauzir, Ejauzir, v., réjouir, féliciter, applaudir. 

No s deu hom per trop ben esjauzir,

Ni ja per mal hom fort no s desesper.

P. Rogiers: No sai don chan.

On ne se doit pour grand bien réjouir, ni jamais pour mal homme fort ne se désespère.

Quant que m fezes ejauzir,

Amors era m fai plorar.

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d' Arago.

Combien que vous me fîtes réjouir, amour maintenant me fait pleurer.

Ieu no suy drutz, ni drutz no m fenh, 

Ni nulhs joys d'amor no m'esjau.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es. 

Je ne suis amant, ni ne me feins amant, ni nulle joie d'amour ne me réjouit.

Qui s' esgau a l'ora qu' es destreis.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.

Qui se réjouit à l'heure qu'il est opprimé. 

Qui honora son paire s'esjauzira de sos fils. Trad. de Bède, fol. 70.

Qui honore son père se réjouira de ses fils.

ANC. FR. Le père del juste esjoït en moi; cil que engendre le sage esjoïra en lui. Que ton père et ta mère esjoïssent yceluy que toi engendra. 

Trad. du liv. des Proverbes, ch. XXIII, v, 24. 

Il s'esjoïssoit forment des faiz et des biaus commencemenz de son fil.

Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 131. 

Qu'on vante du soleil la chevelure blonde 

De ce qu'elle esjouit tout l'enclos de ce monde. 

Premières œuvres de Desportes, fol. 22. 

Riens n'est fors l'or qui l'avare esjouysse. 

J. Marot, t. V, p. 202. 

Ces nouvelles esjouirent fort Galba. 

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Galba.

14. Congauzir, v., congratuler, féliciter.

Can viron Jaufre venir, 

Van lo mantenen aculhir

E congauzir et abrassar.

Roman de Jaufre, fol. 49. 

Quand ils virent Jaufre venir, ils vont sur-le-champ l'accueillir et féliciter et embrasser. 

Ab cal se poiria congauzir e lauzar 

Del ben e del servizi.

Izarn: Diguas me tu. 

Avec lequel il se pourrait réjouir et louer du bien et du service.

Fig. Vertatz la vol, dreytura la congau.

P. Cardinal: Caritatz es.

Vérité la veut, droiture la congratule.

- Approuver.

Non es plazens a Dieu, ni o congau.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

N'est pas agréable à Dieu, ni ne l' approuve.

16. Joi, Joy, s. m., joie, plaisir, bonheur.

Totz temps sec joy ir' e dolors, 

E tos temps ira jois e bes; 

E ja non crey, s' ira non fos, 

Que ja saupes hom jois que s'es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Tristesse et douleur suit toujours joie, et joie et bonheur toujours tristesse, et je ne crois pas, si tristesse ne fût, que jamais on sût ce que c'est que joie.

Vos etz lo meus joys premiers, 

E si seretz vos lo derriers.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Vous êtes le mien premier bonheur, et aussi vous serez le dernier.

Belha domna, on que siatz, 

Joys sia ab vos, e joy aiatz.

Peyrols: Atressi. 

Belle dame, où que vous soyez, que bonheur soit avec vous, et que vous ayez bonheur. 

Loc. fig. Ilh m' es de joy tors e palais e cambra.

A. Daniel: Lo ferm voler.

Elle m'est de joie tour et palais et chambre. 

ANC. IT.

Und' ogni gioi per me son vane e voite. 

Pannucio del Bagno, canz. 47.

Voyez d'autres exemples dans les notes sur Guittone d'Arezzo, p. 231 et 171.

ANC. CAT. Joi.

17. Joia, s. f., joie, bonheur.

Cui platz mos bes e ma joia.

Raimond de Castelnau: Ges sitot.

A qui plaît mon bien et mon bonheur.

Loc. En menan gran joia. V. de S. Honorat.

En mènent grande joie.

Adv. comp. De totas partz y venron a gran joya.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

De toutes parts y vinrent à grande joie.

- Présent, cadeau, joyau, joujou.

Costuma es e cortezia de noble espos, can ve a sa espoza, que li aporte de sas joyas e de sos dos. V. et Vert., fol. 45. 

C'est coutume et courtoisie de noble époux, quand il vient à son épouse, qu'il lui apporte de ses joyaux et de ses dons.

Vay li dar grantz joias e deniers e cavalls. V. de S. Honorat.

Va lui donner grands cadeaux et deniers et chevaux.

S'en era fort enamoratz e l'avia mandatz sos messages e sas joias.

V. de Raimond de Miraval.

S'en était fort enamouré et lui avait envoyé ses messages et ses présents.

Deron joias a Maria... 

Al enfant deron tres besanz

Per semblant de joias d'enfanz. 

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Donnèrent cadeaux à Marie... A l'enfant donnèrent trois besans par manière de joujoux d'enfants.

ANC. CAT. ESP. Joya. PORT. Joya, joia. IT. Gioia. (chap. Joya, joyes.)

18. Joyel, Joell, s. m., joyau.

Vos devetz autreiar... 

Bon' amor ambeduy,

E que prendatz de luy 

Joyels, e 'l de vos.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Vous vous devez octroyer... bon amour tous les deux, et que vous preniez de lui joyaux, et lui de vous.

An menesprezat nossas e totz ajustamens carnals e los joells e totz los paramens mundas. V. et Vert., fol. 96. 

Ont méprisé noces et tous ajustements charnels et les joyaux et toutes les parures mondaines.

ANC. FR. Chapel, anel, fermail, çainture 

Ou joel de bele faiture.

Roman de la Rose, v. 9810.

CAT. Joyell. ESP. Joyel. IT. Gioiello.

19. Jais, s. m., joie.

Enans l'ira venra 'l jais.

Giraud de Borneil: Quan branca.

Avant la tristesse viendra la joie.

Per Dieu, no s fraingna nostre jais.

Rambaud d'Orange: Entre gel. 

Pour Dieu, que notre joie ne se brise.

Tota gen crestiana...

Volgr' agues tan de jai

Cum ieu, ses fencha vana. 

B. de Ventadour: Quan la doss' aura. 

Toute gent chrétienne... je voudrais qu'elle eût autant de joie que moi, sans feinte vaine.

20. Joyosa, s. f., Joyeuse.

On appelait ainsi l'épée de Charlemagne. Par extension on donna ce nom à d'autres épées.

Consec lo prince en sa rota, 

Joyosa dintz lo cor li bota.

V. de S. Honorat. 

Poursuit le prince dans sa déroute, Joyeuse dans le corps lui met. 

ESP. Joyosa (nombre de la espada de Carlomagno.)

21. Jai, adj., joyeux.

Qui jais non es, com chantara?

Pistoleta: Manta gent.

Qui n'est pas joyeux, comment chantera-t-il?

No m puesc mudar no m sovena

D' un' amor don ieu sui jays.

Arnaud de Marueil: Belh m' es quan.

Je ne puis changer que je ne me souvienne d'un amour dont je suis joyeux.

22. Joyos, adj., joyeux.

Del altrui joy sui joyos.

E. Cairel: Si cum selh.

De la joie d'autrui je suis joyeux.

Pus lo dous temps ve jogan e rizen,

Guais e floritz, joyos, de bel semblan.

H. Brunet: Pus lo dous.

Puisque le doux temps vient jouant et riant, gai et fleuri, joyeux, de belle apparence.

ANC. FR. Li dus si fu joios é liez.

Roman de Rou, v. 11470.

Et cil s'en fait *jolox et liez.

Fables et cont. anc., t. II, p. 157.

Cum joiose chose.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 132.

CAT. Joyos. IT. Gioioso.

23. Joyosamen, adv., joyeusement.

Mas ieu chan joyosamen.

Gaubert, Moine de Puicibot: Si res valgues.

Mais je chante joyeusement.

Per qu' el recipio joyozament. Eluc. de las propr., fol. 77. 

C'est pourquoi ils le recevaient joyeusement.

24. Conjoissensa, s. f. jouissance, délectation.

Bonaurada vida es conjoissensa de Deu. Trad. de Bède, fol. 37.

Vie bienheureuse est jouissance de Dieu.

25. Conjoir, v., fêter, affectionner, savourer, goûter.

Cel que cosjois et ama lo liam de charitat, deu chaptener sa lengua de mal dire. 

Si cum aurelia non conjois vianda. Trad. de Bède, fol. 21 et 43.

Celui qui affectionne et aime le lien de charité, doit maintenir sa langue de mal dire.

De même que l'oreille ne savoure pas aliment. 

ANC. FR. Li rois Gontranz l' acola et le conjoï moult longuement.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 222.

Li rois les conjoit et acole.

Roman du Renart, t. III, p. 235. 

Il fut moult conjoï des habitans.

Monstrelet, t. II, fol. 157.

26. Gai, Guai, adj., gai, joyeux, riant.

Mout ai estat cuendes e gais.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Moult j'ai été gracieux et gai.

Quar mos amics es lo plus guais, 

Per qu'ieu sui cuendeta e guaia.

La Comtesse de Die: Ab joi et ab. 

Car mon ami est le plus gai, c'est pourquoi je suis accorte et gaie.

Ab son gay e leugier

Vuelh far gaya chanso,

Car de gaya razo

Son mieu gay cossirier.

Albertet: Ab son.

Avec air gai et léger je veux faire gaie chanson, car de gai sujet sont mes gais pensers.

Loc. Aissi m sol amor e domneis

Tenir gai, coma l'aiga 'l peis.

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad.

Ainsi a coutume amour et courtoisie de me tenir gai, comme l'eau le poisson.

ANC. CAT. Gay. IT. Gaio.

27. Sobregais, adj., très gai.

La sobregaya companhia.

Leys d'amors, La Loubère, p. 17.

La très gaie compagnie.

28. Guayamen, adv., gaîment. 

Tan mi plai la guaya sazos 

Que vei guayamen comensar.

Pons de Capdueil: Miels qu'om no pot. 

Tant me plaît la gaie saison que je vois gaîment commencer. 

ANC. CAT. Gayament. IT. Gaiamente.

29. Gayeza, Guaieza, Gaeza, s. f., gaîté, contentement, allégresse. Guaieza e fina beutatz 

Estan ab lieys nueg e dia.

Giraud de Salignac: Per solatz.

Gaîté et pure beauté sont avec elle nuit et jour.

Mout bas fora meza

Valors, 

Deportz e guayeza, 

Si no fos amors.

Peyrols: Quora qu'amors. 

Moult bas serait mise valeur, amusement et gaîté, si ne fût amour.

Loc. Me ten en tal gayeza,

La franca res, que en pur gaug me banh. 

J. Estève de Béziers: Aissi cum. 

Me tient en tel contentement, le franc objet, que je me baigne en pure joie. 

ANC. CAT. Gaieza, gaeza. IT. Gaiezza.

30. Gaiada, s. f., plaisanterie, moquerie.

Ieu vei soven per gaiada

Recebre gran coltelada.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Je vois souvent pour plaisanterie recevoir grande estafilade.

(N. E. Cualquiera conocerá el gay saber, la poesía provenzal, occitana.)

Gaunha, s. f., ouïe de poisson, amygdale.

Han pulmo o qualque re en loc de polmo, cum... peyshos gaunhas, ab las quals atyro ayre.
Eluc. de las propr., fol. 231.

Ont poumon ou quelque chose au lieu de poumon, comme... poissons (ont) ouïes, avec lesquelles ils attirent l'air.

IT. Gavigne. (ESP. Agalla, agallas; chap. Agalla, agalles.)

 

Gauta, s. f., joue.

Pustella en la gauta.

A. Daniel: Autet e bas.

Abcès en la joue.

Aquilh que son ferit en una gauta devon tener l'altra aparelhada.

(chap. Aquells que son ferits a una galta deuen tindre l'atra preparada : aparellada. Pun 2: Galtada, galtades; bufetada, bufetades.)

Regla de S. Benezeg, fol. 25.

Ceux qui sont frappés sur une joue doivent tenir l'autre apprêtée.

(N. E. ESP. literal: Aquellos que son heridos en una mejilla deben tener la otra aparejada, preparada.)

- Bouche, mâchoire.

Amors m' afrena la gauta.

A. Daniel: Autet e bas. 

Amours m'enfrène la bouche.

Venquet en ferentz 

Ab una gauta d'asne, mil payans enfugentz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Vainquit en frappant avec une mâchoire d'âne, mettant en fuite mille païens. 

CAT. Galta. IT. Gota. (chap. Galta, galtes; no digáu mejilla, mejilles; carrillada, carrillades.)

Sur le mot gota, le dictionnaire d'Alberti dit:

Voce tolta dal provenzale gauta.

2. Gautada, s. f., soufflet.

Mas qui m vol donar gautada. Brev. d'amor, fol. 64.

(chap. Pero qui me vol fotre (doná) una galtada, bufetada.)

Mais qui me veut donner soufflet.

Venc, e donec li una gran gautada.

Hist. abr. de la Bible, fol. 61. 

Vint, et lui donna un grand soufflet.

Pueys en la cara de grans gautadas. 

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur. 

Puis sur la face de grands soufflets. 

ANC. CAT. Galtada. ANC. IT. Gautata. IT. MOD. Gotata. (chap. galtada,  galtades; bufetada, bufetades.)

Le dictionnaire d'Alberti porte:

Alcuni antichi dissero anche gautata, che è maniera provenzale.

3. Gauteiar, v., souffleter.

Lo gauteiero, e lhi escupiro e la cara. 

(chap. Lo van galtejá, abufetejá y lo van escupiñá a la cara. A Nostre Siñó.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 108. 

Le souffletèrent, et lui crachèrent sur le visage. 

Part. pas. Gauteiatz et escopitz. Contricio e penas ifernals. 

(chap. Galtejat, abufetejat, y escupiñat.)

Souffleté et conspué.

 

Gavarer, s. m., ronce, buisson.

Non cuelh hom figas en espinas, ni razim en gavarer.

(chap. No cull hom :- se cullen - figues als espinos, ni raím a les romigueres; gavarrera, gabarrera.)

Trad. du N.-Test. S. Luc, c. 6.

On ne cueille pas figues sur épines, ni raisin sur ronce. 

CAT. Gavarrera. ESP. Gavanco (zarza, zarzamora)

(chap. Picaesquenes; gavarrera, gabarrera, gavarreres, gabarreres, garrabera, garravera, garraveres, garraberes; romiguera, romigueres.)