Mostrando las entradas para la consulta agüelos ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta agüelos ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.


Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.

jueves, 29 de marzo de 2018

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Som massa agüelos.

Lo nou disc de LOS DRAPS:

Mos fem agüelos pero som com los chiquets.

Mos fem agüelos. Alejandro Romero Rivases, los draps

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps 


https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps



los draps, logo, logotipo, Penarroija de Tastavins, grupo de música

https://an.wikipedia.org/wiki/Imachen:Los_Draps.png

Los Draps és un grup de rock-ska-folk-punk originari de la comarca del Matarraña (la Franja del meu cul). Influïts pel rock urbà i l'estil dels Gra Fort, el seu so barreja el punk-core amb instruments tradicionals: en el seu cas, la dolçaina aragonesa.


Me va demaná un integrán del grupo, Alejandro Romé Saltarribassos, en castellá, encara que escriu lo catalá de Fabra mol be, que traguera lo logo de la web, aquí un enllás extern 
https://an.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps en aragonés.


Espígol (baix i veus)
Flare (dolçaina i cors)
Jorgito (dolçaina i cors)
Kolores (bateria i veus)
Marc (guitarra)
Rosset (teclats, gaita i cors)



Rosset , Ignacio, Íñigo, Nacho Sorolla Amela
Rosset, Ignacio, Íñigo, Nacho Sorolla Amela

Txutxa (guitarra i veus)


El grup es va originar l'any 92 al voltant de Joaquín de Guenen i Daniel del Colero: tots dos tocaven la guitarra en moltes festes pels pobles del Matarraña i els Ports, amb temes propis com ara Los Índios del Castell o Chica del mes de febrer, però d'un repertori basat principalment en versions com una de Litros de alcohol que resava «litros de merda corren per la séquia, gorrina...»
Però, no va ser fins al 1997 quan es va completar un grup amb l'entrada de Sisco de Torretes (bateria), Ignacio del Rosset (teclats) i Sergio Arsís (baix): l'estiu de 1998, Los Draps feien el primer de molts concerts per la comarca a Penarroija, junt amb els grups La CodoñeraAzero Artrosis, fins que a les acaballes del 99 Sisco va deixar el grup i va ser substituït per Rubén de Kolores, l'actual bateria de la formació.
Arribats a l'estiu de 2000 van gravar la maqueta Terra de Frontera, que els obriria la porta a concerts importants com el Carrascar i el Rebrot, ambdós en 2001. 
Llavors ja havien afegit un segon guitarrista, César de Txutxa, amb el qual actuarien a events importants, com l'Acampallengua de les Balears, l'Aplec dels Ports, diversos Correllengua i l'Acampallengua de la Franja del meu cul.
L'estiu del 2002 Dani del Colero deixava el grup i es quedaven sense cantant i guitarra solista, la qual cosa significava tornar a començar: la veu a les cançons va caure de la mà de Sergio i Kolores, i Txutxa va haver d'aprendre a tocar sol, fet que els va alentir en la seva evolució fins a l'arribada del Flare, amb el qual es van acabar orientant cap al punk-rock amb «gaita». El febrer de 2004 van gravar la cançó Matarraña, basada en un poema del desaparegut poeta penarroigí Desiderio Lombarte: el tema, editat per l'Associació Cultural Arran, és una de les referències de l'estil de música que fan ara. Pangea arran
Temps després va incorporar-se al grup Jorgito com a segon dolçainer: la contundència del grup s'anava establint amb temes com Cultura popularRevolució i PP Feixistes (que els valdria una denúncia per part del PP d'Osca) i el conjunt es consolidava a cada concert, però a causa d'alguns problemes mèdics i psicològics d'un dels seus membres, el grup va estar apartat dels escenaris fins al 2005. 
Mentrestant, al novembre del 2004 entrava al grup Marc (ex guitarrista de Notinkson), de Massalió, amb el qual es completava la formació actual del grup que s'autoeditaria el seu primer disc l'any 2006: No mos fareu callá!
El disc (els draps) té dotze cançons (de les quals una, Entalto lo pueblo en aragonés) i conté col·laboracions de Kapi d'Azero, Isa, Miguel i Chabi de Prau, Kaspas de Visión Túnel, Josep de Areñs de Lledó de Temps al temps i Jandro de Mallacán.
El mateix any rebien el premi a la millor cançó en llengua minoritària de l'Aragó en els VIII Premis de la Música Aragonesa per Cultura popular, i pel novembre tornaven a entrar en estudi per enregistrar Un crit al vent, cançó inèdita inclosa en Sons del Matarraña, un recopilatori fet expressament per promoure la música en català a l'Aragó al llarg de 2007.
  • Terra de frontera (autoedició, 2000): la primera (i única) maqueta editada
  • No mos faréu callá (Mago Fermín, 2006): primer disc oficial, llicenciat baix Creative Commons




Los draps, cucs (gusanos)  gusano es tamé un nick dels que fa aná Íñigo Sorolla Amela de Peñarroya de Catavinos.
A Puigdemont lo visiten a la presó o garjola la extrema dreta alemana, llástima que no pugáu traure una cansoneta en este tema, siríe mol sonada! 
  • Correllengua (?, 2002)
  • Binissalem (?, 2002)

Occità, català, chapurriau, balear, valencià, Natxo del Rosset, no u enteng


  • Atles musical, una llengua de convit (?)
  • Una roella al cor (?)
  • Cultura de resistència vol.2 (?, 2004)
  • Esclat '06 (Maulets, 2006)
  • Sons del Matarraña (ASCUMA, 2007)

  1.  Contundència a la frontera entrevista en l'Enderrock de juny de 2006
  2.  Enderrock.cat El PP d'Osca vol denunciar el grup de la Franja del meu cul Los Draps
  3.  Enderrock.cat Cap de setmana de música en català a la Comunitat Valenciana
  4.  Los Draps tornen a estudiuna entrada del seu bloc en BlogSpot
  5.  Enderrock.cat Grups del Matarraña participen en la promoció de música en català a l'Aragó
  6.  Enderrock.cat encapçalament de l'entrevista adés referida


Modifica


Los Draps estió un grupo aragonés de musica en catalán, formato en a comarca d'o Matarraña. O suyo estilo musical yera o punk-core entrepitato con instrumentos tradicionals aragoneses como a donzaina.


O grupo prencipio en l'anyo 1992 tocando en as fiestas d'os lugars d'o Matarraña y arredols, fendo sobre tot versions de cantas d'atros grupos. En 1997 o grupo fue establito oficialment.

Dentran en o grupo Torretes (batería), Rosset (teclau) y Arsís (baixo) antimás de Guenen y Colero que yeran os guitarristas (o segundo antimás o cantaire). A primera actuación d'o grupo estió en o estiu de 1998 en Peñarroya chunto con as collas de La Codoñera Azero y Artrosis. Dimpués facioron quantos conciertos más por a comarca d'o Matarraña.

A la fin de 1999, Sisco deixó lo grupo estando sustituito por Kolores, l'actual batería. En o estiu de 2000 se gravó a maqueta "Terra de Frontera" y se fan conciertos importants por toda a cheografía d'a Francha del meu cul y atros puestos como as Islas Balears, antimás s'incorpora a lo grupo lo guitarrista Txutxa. Dani del Colero, lo cantaire, dixa o grupo en 2002.

As nuevas voces son Sérgio y Kolores y agora solo bi'n ha (ña en chapurriau) un guitarrista, Txutxa. Dentra en a colla Flare que toca a dulzaina (a dal fique donzaina) fendo un cambeo en o estilo d'o grupo a punk-rock con gaita.

En febrero de 2004 gravoron a canta "Matarraña", poesía d'o poeta Desiderio Lombarte, natural de Peñarroya. Más tardi s'incorpora a lo grupo Jorgito, segundo dulzainero. Se fan gravacions de temas como "Cultura Popular", "Revolució" (Revolución) y "Feixistes" (Faxistas).

En noviembre d'ixa mesma anyada dentra en o grupo lo guitarrista Marc (ex de Notinkson). O suyo primer disco "No mos fareu callá!" (No mos faretz callar!)

/ Faretz , presentz , aragonés antic/


Aragonés, presentz, medieval, Pedro II, Osca, Huesca, Wasqa,


apareixe en 2006, o disco incluye 11 cantas en catalán y una, Entalto lo pueblo en aragonés y destacan as colaboracions de Kapi (Azero), Isa, Miguel y Chabi (Prau), Kaspas (Visión Túnel), Josep (Temps al Temps) y Jandro (Mallacán).

Iste mesmo anyo a canta "Cultura Popular" recibe o premio a la millor canta de luenga minoritaria d'Aragón en os VIII Premios d'a Musica Aragonesa.

En aviento de 2011, a colla fació oficial a suya deseparación.

Os zaguers miembros de Los Draps estioron:

Alejandro Romero Rivases lo apotecari. Voz.
Kolores: Batería y coros
Marc: Guitarra
Txutxa: Guitarra y coros
Espígol: Baixo Flare: Donzaina Jorgito: Donzaina
Natalia: Donzaina
ETC.

viernes, 21 de febrero de 2020

Lo agüelo Sebeta: contestán a Ignacio Monreal

Contestán a Ignacio Monreal.

Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.

Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas- Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.

¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.

La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
-palaures, palabres, paraules,
-milacre, milagre y hasta miracle, y
-moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

domingo, 26 de mayo de 2024

Lexique roman; Mathematica - Maurela


Mathematica, s. f., lat. mathematica, mathématiques.

Apres, senes maestre, totas las sciensas de mathematicas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 53.

Apprit, sans maître, toutes les sciences de mathématiques.

CAT. ESP. (matemática, matemáticas) Matematica. PORT. Mathematica. IT. Matematica. (chap. Matemática, matemátiques.)

2. Mathematic, adj., lat. mathematicus, mathématique.

Ses nombre no podem saber neguna mathematica sciencia.

Eluc. de las propr., fol. 278. 

Sans nombre nous ne pouvons savoir nulle science mathématique.

CAT. Matematic. ESP. Matemático. PORT. Mathematico. IT. Matematico.

(chap. Matemátic, matematics, matemática, matemátiques)


Maturitat, s. f., lat. maturitatem, maturité.

Si alcus depopularia camps, vinhas o blat davant maturitat.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 133. 

Si aucun dépeuplerait champs, vignes ou blé avant maturité.

ANC. FR. On voit à meureté venir tous fruits. Bataille de Crécy.

ANC. CAT. Maturitat. IT. Maturità, maturitate, maturitade.

2. Maturacio, s. f., lat. maturatio, maturation.

Frugz veno a maturacio.

(chap. Los fruits venen a madurassió : maduren.)

Quan l' apostema es en maturacio. Eluc. de las propr., fol. 84.

Les fruits viennent à maturation.

Quand l'apostème est en maturation. 

ESP. Maduración. PORT. Maduraçao. IT. Maturazione. 

(chap. Madurassió, madurassions.)

3. Maduresa, Madureza, s. f., maturité.

Pueis qu' es vengutz a madureza, et es sas. V. et Vert., fol. 20.

Puisqu'il est venu à maturité, et qu'il est sain.

Fig. Sia facha ab sobeyrana maduresa e atrempansa.

Regla de S. Benezeg, fol. 53. 

Soit faite avec extrême maturité et modération.

CAT. Maduresa. ANC. ESP. PORT. Madureza. IT. Maturezza. 

(chap. Maduresa, madureses.)

4. Madurament, s. m., maturité.

Color et madurament.

Pren... madurament.

Eluc. de las propr., fol. 225 et 197.

Couleur et maturité.

Prend... maturité. 

CAT. Madurament. ESP. Maduramiento. IT. Maturamento. 

(chap. Maduramén, maduramens.)

5. Madur, adj., lat. maturus, mûr.

La fuelh' e 'l flors e 'l frugz madurs.

(chap. La fulla y la flo y lo fruit madú : la fruita madura.)

Pierre d'Auvergne: La fuelh' e 'l flors. 

La feuille et la fleur et le fruit mûr. 

Sa fruita, cant es madura.

(chap. Sa (la seua) fruita, cuan está madura.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Son fruit, quand il est mûr. 

Fig. Mas yeu par ybres,

Quan li dic so don sui madurs.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur.

Mais je parais ivre, quand je lui dis ce dont je suis mûr.

Lo cellarier... sia elegutz... savis et madurs de costumas.

Regla de S. Benezeg, fol. 43.

Le cellérier... soit élu... sage et mûr de coutumes. 

Agut madur cosselh. Tit. de 1395. DOAT, t. CXXXVII, fol. 367. 

(chap. Hagut (tingut) madú consell.)

Eu mûr conseil.

Subst. loc. Quan n' ac pres lo vert e 'l madur.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Quand il en eut pris le vert et le mûr. 

CAT. Madur. ESP. PORT. Maduro. IT. Maturo. 

(chap. Madú, madús, madura, madures.)

6. Maturatiu, adj., maturatif, hâtif, actif.

Mesclat ab sal, d'apostemas maturatiu.

De frugz maturativa.

Eluc. las propr., fol. 208 et 125. 

Mêlé avec sel, maturatif d' apostèmes. 

Maturative de fruits.

Ministra maturatius emplastres.

Collect. de recettes de médecine. 

Administre emplâtres maturatifs.

ESP. Madurativo. IT. Maturativo.

7. Madurar, v., lat. maturare, mûrir.

Frugz fa madurar.

Apostemas madura.

Eluc. de las propr., fol. 123 et 208. 

Fait mûrir les fruits. 

Mûrit les apostèmes. 

CAT. ESP. Madurar. PORT. Maturar, madurar. IT. Maturare.

(chap. madurá: maduro, madures, madure, madurem o maduram, maduréu o maduráu, maduren; madurat, madurats, madurada, madurades.)

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Mos fem agüelos.


Mauca, s. f., panse, bedaine, gros ventre.

El bras d'outra en outra trauca,

Mas l'ausberc li gueri la mauca.

Roman de Jaufre, fol. 90. 

Perce le bras d'outre en outre, mais le haubert lui garantit la panse.

2. Maucut, adj., ventru. 

Ieu t' agra dat caval maucut

Ab sela de Carcassona

Et entressenh et escut

De la cort de Narbona.

Raimond de Miraval: A Dieu me. 

Je t'aurais donné cheval ventru avec selle de Carcassonne et enseigne et écu de la cour de Narbonne.

(chap. Pancha com Sancho Pancha o lo sagal de la pancha de Valderrobres, panches. Panchut com lo presidén de la Ascuma, Juaquinico Monclús, panchuts, panchuda, panchudes.)

Yo voldría sé chiquet Y no pedre la ilusió

Maurela, s. f., morelle, sorte de plante.

Serpens que manja maurela 

Tot mantenen renovela.

Brev. d'amor, fol. 50.

Serpent qui mange morelle tout aussitôt se renouvelle.

CAT. IT. Morella.

Maurela, morelle, morella