Mostrando las entradas para la consulta teues ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta teues ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 14 de septiembre de 2024

Perdre - Emperilamen

  

Perdre, v., lat. perdere, perdre, faire une perte.

No s ten a dan

De perdre me ni' ls belhs digz de mon chan. 

G. Faidit: Tant ai sufert.

Elle ne tient pas à dommage de perdre moi ni les belles paroles de mon chant.

Val mot ad home que sanc pert. Brev. d'amor, fol. 40. 

(chap. Val mol al home que pert sanc o sang.)

Vaut beaucoup à homme qui perd du sang. 

Que 'l sap ben, s' ieu la perdia, 

Qu' ieu jamais joy non auria.

B. de Ventadour: En abril. 

Vu qu'elle sait bien, si je la perdais, que jamais de joie je n' aurais.

En breu temps perdretz la calor. 

T. d'Elias de Barjols et d'Elias Cairels: N Elias Cairel. 

En court temps vous perdrez la chaleur.

- Faire un mauvais emploi. 

Trastot mon castier perc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps. 

Toute ma remontrance je perds. 

Vai s' en lo temps, e perdem lo melhor. 

(chap. S'en va lo tems, y perdem lo milló.)

B. de Ventadour: Quant erba. 

S'en va le temps, et nous perdons le meilleur.

- Déposer, quitter, renoncer à.

Per aver per vergonh' e mezura.

Marcabrus: Auiatz de. 

Pour argent il perd vergogne et mesure.

Co es la pel que pert cad' an.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cela est la peau qu'il perd chaque année.

- Cesser d'avoir, de posséder.

Entro que pert lo alenar. V. et Vert., fol. 93.

(chap. Hasta que pert lo alená, l' alé o aliento, la respirassió.)

Jusqu'à ce qu'il perd le respirer.

Fig. Aissi m perdei cum perdet se 

Lo bels Narcezis en la fon.

B. de Ventadour: Quan vei la.

Ainsi je me perdis comme perdit soi le beau Narcisse dans la fontaine.

Part. pas. Naysson, senes falhida,

Crematz o perdutz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Ils naissent, sans faute, brûlés ou perdus. 

Merces es perduda per ver.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Merci est perdue en vérité.

Cuion qu' aia perdut lo sen.

P. Cardinal: Una cieutat.

Ils pensent qu'il ait perdu le sens.

Voyez Afan et Testa.

CAT. Perdrer. ESP. PORT. Perder. IT. Perdere. 

(chap. Pedre, perdre: pergo o perc, perts, pert, perdem, perdéu, perden; perdut, perduts, perduda, perdudes; pedré, pedrás, pedrá, pedrem, pedréu, pedrán; pedría, pedríes, pedríe, pedríem, pedríeu, pedríen; perguera, pergueres, perguere, perguerem, perguereu, pergueren.)

2. Perda, Perdea, Perdoa, s. f., perte. 

Tant m' es esquiva e fera

La perda e 'l dans.

Giraud de Borneil: De chantar mi.

Tant m'est pénible et cruelle la perte et le dommage.

E m restaura perdas e dans.

R. Vidal de Bezaudun: Bel m'es.

Et me répare pertes et dommages.

De la perdea avia gran desplasser. 

Si gaire dura aquesta perdoa de nostra gens. Philomena. 

De la perte avait grand déplaisir.

Si guères dure cette perte de notre gent.

ANC. IT. Ma stringe lor la perda universale.

Barberini, Docum. d'amore, p. 365. 

Di vostra perta perde. Guittone d'Arezzo, lett. 14.

CAT. Perdua. ESP. (Perdida) Pérdida. PORT. Perda. IT. MOD. Perdita.

(chap. Perdua, perdues; pérduda, pérdudes.)

3. Perdicio, s. f., lat. perditio, perdition.

Ins el foc d' abis,

Roma, avetz vostr' estatge

E 'n perdicio.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Dans le feu de l'abîme, Rome, vous avez votre séjour et en perdition.

Perdicios al cors et a l'arma. Liv. de Sydrac, fol. 60. 

Perdition au corps et à l'âme. 

CAT. Perdició. ESP. Perdición. PORT. Perdição. IT. Perdizione.

(chap. Perdissió, perdissions.)

4. Perdement, Perdemen, s. m., perte. 

Hac gran batalha e gran mortaudat, e perdement de membres e caps. Philomena.

(chap. Va ñabé gran batalla y gran mortaldat, y perdua de membres y caps.)

Il y eut grande bataille et grande mortalité, et perte de membres et de têtes.

Mot fo grans lo dampnatges e 'l dols e 'l perdementz.

Guillaume de Tudela.

Moult fut grand le dommage et le deuil et la perte.

- Perdition.

Del greu fays

Qu' es de las armas perdemens.

Folquet de Lunel: Bona dompna.

Du pénible fardeau qui est des âmes la perdition. 

Per enveia, breument venon a perdement. V. de S. Honorat.

Par envie, en peu ils viennent à perdition.

ESP. Perdimiento. PORT. IT. Perdimento.

5. Esperdre, v., éperdre, égarer, étonner, décourager.

Nuill maltrait no m fai esperdre.

Lamberti de Bonanel: Ges de. 

Nul mauvais traitement ne me fait égarer. 

Totz lo cors m' en vai esperden.

G. Rudel: Quan lo rossinhols. 

Tout le coeur me va s'en égarant.

On plus vezia de bons homes, plus s' esperdia, e mens sabia.

V. de Richard de Barbezieux. 

Où plus il voyait de bons hommes, plus il s'éperdait, et moins il savait.

M' espert, e non ai membransa.

G. Faidit: Al semblan. 

Je m'égare, et je n' ai pas de souvenance.

Part. pas. Estat ai com hom esperdut 

Per amor en long estatge.

B. de Ventadour: Estat ai.

J'ai été comme homme éperdu par amour en long retard.

Vengro denan Pilat totz esperdutz. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16. 

Vinrent devant Pilate tous éperdus. 

ANC. FR. Renart l' oï, moult fu dolant, 

Et moult en devint esperdu.

De joie fu si esperdue,

Ke grant pièce ne pot parler. 

Roman du Renart, t. III, p. 168, et t. IV, p. 217. 

IT. Sperdere.

6. Desperdre, Deperdre, v., égarer, dissiper, perdre.

Lurs mercadarias... desperdian, fazen lo dig viatge.

Cartulaire de Montpellier, fol. 127.

Leurs marchandises... ils perdaient, faisant ledit voyage.

Fig. No t fassa desperdre temensa ni argens. Guillaume de Tudela.

Que ne te fasse égarer crainte ni argent. 

La mi' amor ta mal vau deperden. Poëme sur Boèce. 

(chap. Lo meu amor tan mal vach perdén.)

Le mien amour si mal je vais perdant.

ANC. ESP. Desperder. IT. Disperdere.

7. Deperdicio, s. f., déperdition, perte.

Cum es la deperdicio o consumpcio faita per calor. 

Eluc. de las propr., fol. 73.

Comme est la déperdition ou consomption faite par chaleur.

ESP. Desperdicio. PORT. Desperdição. (chap. Desperdissi o desperdissio, desperdissis o desperdissios; v. desperdissiá: desperdissio, desperdissies, desperdissie, desperdissiem o desperdissiam, desperdissiéu o desperdissiáu, desperdissien; desperdissiat, desperdissiats, desperdissiada, desperdissiades; desperdissiaré, desperdissiarás, desperdissiará, desperdissiarem, desperdissiaréu, desperdissiarán; desperdissiaría, desperdissiaríes, desperdissiaríe, desperdissiaríem, desperdissiaríeu, desperdissiaríen; desperdissiara, desperdissiares, desperdissiare, desperdissiárem, desperdissiáreu, desperdissiaren.)


Perempt, adj., lat. peremptus, périmé.

O si la causa de que lo plagz era es perempta, so es destrucha.

Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

Ou si la cause de quoi était le plaid est périmée, c'est-à-dire détruite.

2. Peremptori, adj., péremptoire.

- Subst. Assignation, citation.

Que hom l' apele am una peremptoria per totas, a certana jornada.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 136.

Qu'on l'appelle avec une citation pour toutes, à certain jour.

CAT. Peremptori. ESP. Perentorio. PORT. Peremptorio. IT. Perentorio.

(chap. Perentori o peremptori, perentoris o peremptoris, perentoria o peremptoria, perentories o peremptories.)

3. Perhemtorialmen, adv., péremptoirement, d'une manière décisive. Que compareguesso perhemtorialmen e personalmen denfra 1 an.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.

(chap. Que comparegueren perentoriamen y personalmen dins d'un añ.) 

Qu'ils comparussent péremptoirement et personnellement dans un an.

CAT. Peremptoriament. ESP. Perentoriamente. PORT. Peremptoriamente. IT. Perentoriamente. (chap. Perentoriamen o peremptoriamen.)


Pergamen, Pergame, s. m., lat. pergamenus, parchemin.

Si com in isto pergamen es scrit, et om legir i o pod. Titre de 1053.

(En chapurriau de 1053: Aixina com an este pergamino está escrit, y s'  hi pot lligí.)

Ainsi comme il est écrit sur ce parchemin, et on peut l'y lire.

Lo pargames o lo papier que sera engludatz sus la taula, sera partitz e senhatz per un compas. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Le parchemin ou le papier qui sera enduit sur la table, sera divisé et marqué par un compas. 

ESP. Pergamino. PORT. Pergaminho. 

(chap. Pergamino, pergaminos.)

2. Pargami, s. m., parchemin.

Tencha, pena e pargami. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

(chap. Tinta, ploma y pergamino.)

Encre, plume et parchemin. 

Lo pargami escript de la dicha arenga. Carya Magalon, fol. 15.

Le parchemin écrit de ladite harangue. 

CAT. Pergami (pergamí).

3. Parguamina, s. f., du lat. pergamena, parchemin.

Senes breu de parguamina,

Tramet lo vers en chantan.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

Sans feuille de parchemin, je transmets le vers en chantant. 

IT. Pergamena.

4. Pargaminier, s. m., parcheminier.

Pellicier, pargaminier, fes estas. Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 714.

Peaussier, parcheminier, fit celles-ci.

CAT. Pergaminer. ESP. Pergaminero. PORT. Pergaminheiro.

(chap. Pergaminé, pergaminés, pergaminera, pergamineres : qui fa los pergaminos; se féen de la pell de cordé, cabrit, etc.)

La chiqueta María teníe un corderet


Pergua, Perga, Perja, s. f., lat. pertica, perche.

Fo amb una pergua decervelat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 10. 

Fut avec une perche écervelé.

Prenon se tuitz li seinor 

A las pergas adreisar..., 

Pueis meton la tenda desus.

Roman de Jaufre, fol. 118.

Se prennent tous les seigneurs à dresser les perches..., puis mettent la tente dessus.

Perga de sauze sera.

Deudes de Prades, Auz. cass.

La perche sera de saule.

Sobre 'l punh es portat belament, sobre perja pauzat.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Sur le poing il est porté bellement, sur perche posé.

CAT. Perca. ESP. PORT. Percha. IT. Pertica. 

(chap. Percha, perches : per a dixá la roba, o la del duc (búho real), chuta, caro, falcó, esparvé, etc.; de la mateixa arraíl ve: pértiga, pértigues : eren armes, no les que ara se fan aná per al salt d' altura.)


2. Pergueta, s. f, dim., petite perche, baguette.

Far lui deu hom pergueta bassa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Faire lui doit-on petite perche basse.

(chap. Percheta, perchetes.)


Perifrasis, s. f., grec *gr, périphrase.

Perifrasis, es circumlocutios, e vol dire circumlocutios, circonstancia de paraulas quaysh semblans ad aquelas que hom enten. 

Leys d'amors, fol. 132.

Périphrase, c'est circonlocution, et veut dire circonlocution, circonstance de paroles quasi semblables à celles qu'on entend. 

CAT. ESP. (perífrasis) Perifrasis. PORT. Periphrasis. IT. Perifrasi.

(chap. Perífrassis : sircunlocussió.)


Peril, Perilh, s. m., lat. periculum, péril, danger.

Laissarai en guerra mon filh, 

En gran paor et en perilh.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Je laisserai en guerre mon fils, en grande peur et en péril.

Ilh seran escapat d' aquel perilh en qual ilh ero.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10.

Ils seront échappés à ce péril dans lequel ils étaient.

Tas filas garda de perils. Libre de Senequa.

(chap. Les teues filles guarda de perill. Ta : la teua; tes : les teues.)

Garde tes filles de périls. 

CAT. Perill. ESP. Peligro. PORT. Perigo. IT. Periglio. (chap. Perill, perills.)

2. Perillos, Perilhos, adj., lat. periculosus, périlleux, dangereux.

Tant es mos afars perilhos, 

Qu' ieu no sai co m' i emprenda.

Guillaume de Balaun: Mos vers. 

Tant est mon affaire périlleuse, que je ne sais comment je m'y prenne.

Son mot dampnozas e perilhozas. V. et Vert., fol. 22. 

Sont moult dommageables et périlleuses. 

Mas aissi a un perilhos martire, 

Que sa dolors vol que si' alegransa.

H. Brunet: Cortezamen. 

Mais ainsi il a un dangereux martyre, vu qu'il veut que sa douleur soit allégresse. 

ANC. FR. Naymon avale le tertre périllios. Roman d'Agolant, v. 847.

CAT. Perillos. ESP. Peligroso. PORT. Perigoso. IT. Periglioso.

(chap. Perillós, perillosos, perillosa, perilloses.)

3. Perillar, Perilhar, v., lat. periclitari, mettre en péril.

El batismes de Jordana 

Lur notz e 'ls perilha.

Marcabrus: El mes. 

Le baptême du Jourdain leur nuit et les met en péril.

- Péricliter, dépérir, être en péril.

Cristias vei perilhar 

Per colpa dels regidors.

G. Riquier: Cristias.

Les chrétiens je vois péricliter par la faute des gouverneurs.

En aissi m sent ieu perillar, 

Si fin' amors no m' es guirens.

Pons d'Ortafas: Aissi cum.

Par ainsi je me sens dépérir, si pur amour ne m'est garant. 

Part. prés. subst. Atressi quo 'l perilans,

Que sus en l' aigua balansa. 

P. Vidal: Atressi quo 'l. 

Ainsi comme le périclitant, qui sur l'eau balance.

D' Apollonius de Tyr, 

Sapchatz comtar e dir 

Com el fos perilhat.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Touchant Apollonius de Tyr, sachez conter et dire comme il fut mis en danger.

CAT. Perillar. ESP. Peligrar. PORT. Perigar. (chap. Perillá o peligrá: perillo, perilles, perille, perillem o perillam, perilléu o perilláu, perillen; perillat, perillats, perillada, perillades. Peligro, peligres, peligre, peligrem o peligram, peligréu o peligráu, peligren; peligrat, peligrats, peligrada, peligrades.)

4. Perigolar, v., culbuter, anéantir.

Part. pas. A baron, d' aut lignatge, 

Val mais esser perigolatz, 

Q' el viv' aunitz e deshonratz. 

Giraud de Borneil: Non sai rei. 

A baron, de haut lignage, il vaut mieux être anéanti, qu'il vive (que s'il vit) honni et déshonoré. 

ANC. FR. Là où nostre nef eust esté toute esmiée, et nous touz périllez et noiez. Joinville, p. 129.

En icelle façon, saulva, après Dieu, ladicte arche de périller.

Rabelais, liv. II, ch. 1. 

IT. Pericolare.

5. Emperilamen, s. m., péril, danger.

Ditz que co sera grant emperilamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Dit que ce sera grand danger.


domingo, 28 de julio de 2024

4. 3. Relassió del pare de Saputo.

Capítul III.

Relassió del pare de Saputo.


Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:

ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.

Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.

Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.

Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa. 

La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.

Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:

"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»

Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella. 

- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.

Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá: 

- ¿Aón anéu, don Alfonso?

- A casa vostra, li vach contestá.

- ¿Sabéu lo que passe an ella?

- U sé y an aixó vach.

- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:

- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di: 

- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.

Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.

- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell. 

- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:

- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones. 

- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 1. Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.

Llibre tersé.

Capítul I.

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.


¡Venerable antigüedat, amor del cor, encanto de la imaginassió, dessich del tems presén, gloria y honor dels pobles, de les nassions y de la humanidat, ajuntán sempre lo sel en la terra, als deus en los homens! ¡Salve! Tamé yo me alimento de la teua memoria, me exalto de les teues maravilles, magnifico a los teus héroes y contemplo estátic y ansiós lo mágic resplandó dels teus nugols arrebolats.

Mol tems fáe que Pedro Saputo dessichabe visitá los pobles historics del nostre regne; y libre ara de tota preocupassió y abans de que lo cridare alguna nova obra, va determiná satisfé la seua curiosidat. 

Va visitá, pos, los antics forts dels cristians, que eren Marcuello, que al seu tems encara se conserváe, Loharre, Montearagón y Alquézar (al qsar), que tan sélebres y nomenats són a les nostres histories.

A Alquézar habíe estat en los estudians, pero no va examiná les seues antigüedats, y va volé torná mol aposta a vóreles, y mes les pintures de la iglesia. Va vore unes opossisions de segón violín de aquella capelleta de música; aon van concursá sis opossitós. Per sert que al vore la parsialidat en la que se va jusgá la habilidat comparativa dels musics, va di: "Pamema de pamemes y tot pamemes es aixó de les opossisions; una cortina que cubrix una farsa; lo cumplimén de una ley lo seu espíritu no entre a la consiensia o se quede allí y no ix als efectes. Van competí aquí les mitres y les faldes, y van guañá les faldes.» Va sabé que ñabíe recomanassions de dos siñós obispos y de una siñora de títul, habense emportat la plassa lo recomanat per esta. Per lo demés, lo milló de ells li va pareixe sol mijanot. Y encara que en gust haguere agarrat lo violín y ficat en ridícul a tots, no va volé féu pera evitá la vanidat.

De Alquézar, per está tan prop y habé volgut sempre, va puchá a la serra de Guara. Va pujá, y una vegada a la punta va mirá infinidat de pobles que se veuen, sobre tot an aquell pressiós lienzo o llansol estés desde la falda al que diuen lo Semontano. Y va di: ¿ñaurá un atre paraís a la terra? Sol falte que u entenguen y valoron los que hi viuen.

Va mirá después cap al seu lloc (poble, vila), y va saludá a sa mare, a sa padrina, a san germaneta Rosa y a Eulalia; va bachá un atra vegada al poble, y va visitá lo alcázar de aon agarre lo nom aquella mol antiga y mol noble vila.

De ahí va pujá al Sobrarbe, y va visitá la seua capital, la famosa vila de Aínsa, poble entonses de singsens veíns y ara de poc mes de sen, habén sigut cremat a la guiarra de sucessió, y enrunats fée poc los seus valens forts; sén, sin embargo, una plassa que si tinguerem gobern siríe mes respetable y forta que la de Jaca y no menos importán y nessessaria.

Va pujá tamé a San Victorián; va visitá la antiga cova dels monjos, o sigue del san; va adorá lo cos de éste pensán en Alcoraz; va venerá lo sepulcre de don Gonzalo, y dudán del de Arista, va baixá y sen va aná a Jaca, desde aon va pujá a San Juan de la Peña.

251. NACIMIENTO DE SAN JUAN DE LA PEÑA (SIGLO VII. SAN JUAN DE LA PEÑA)

¡Oh, en quin respecte y amor va venerá les sendres dels nostres reys allí enterrats, y dels héroes que al seu costat dormen an aquell antic panteón y cova aon están les memories y tota la gloria de lo nostre regne!

Va sentí lo del vol del caball o lo salt al aire just al canto de aquella altíssima peña; va vore, meneján lo cap, les columnes, altera Troja, de que mos parle lo bon pare Briz Martínez, y al sabé de les rentes del monasteri y veén qué poc les nessessitáen los monjos, se va di per an ell: eixes rentes han de pedrels, primé pedrán a Deu, después pedrán lo món.

Tamé va pujá a la cova mes alta del monte Oruel; y después de respirá fondo va baixá per lo camí real cap a Almudévar, pero passán per Riglos, perque va volé vore los Mallos, aquelles peñes que pareixen malls o martells en renglera, en lo mánec embutit a la montaña. S’hi va atansá, y los va vore, y va pujá an ells, y en un gabiñet va escriure lo seu nom al fron del que mes erguit y solt té lo cap.

Cuan arribáe prop del seu lloc va vore una gran gentada a la part de fora, se sentíe un gran estrapalussi, brogit, crits y veus com de mando. Y ¿qué ere? No u haguere volgut vore; sego haguere vullgut está. Habíe caigut un rayo a la torre de la iglesia y la habíe inclinat una mica cap a un costat desde lo radé cos; y lligada en redol una maroma passán per damún dels edifissis de les cases hasta lo campo, estáen tots agarrats an ella y estirán pera adressala.

Així que lo van vore y van coneixe se van alegrá mol y lo van cridá, perque esperáen que en lo seu bon discurs se inventaríe alguna trassa pera animá lo intento, y li van di lo que passáe, que prou veíe ell y sentíe. Pero va dissimulá y va maná portá mes cordes y lligales a la maroma de la que estiráen; va repartí la forsa entre totes, y va di que lo llas de la torre no estáe ben ficat; y que abans de fé lo gran estiró volíe ell compóndrel. Va escalá la torre com un gat, y en una navalla va retallá la maroma sense dixali mes que una veta sana, pera que al menos puguere atribuí la desgrassia al poble. Va fé desde la teulada de la iglesia la siñal convenida, y a una veu que va doná lo encarregat de la direcsió de les forses, van estirá tots en tanta forsa y tan rápit que se va trencá la maroma y van caure tots de cul a enterra; estáe mol humida y blana y va quedá un forat mol gran, tardán tots no poc en alsás, ya que no podíen desapegás del fang. Va ploure per la tarde y tota la nit y se va umplí lo forat de aigua, y pel matí se van trobá en una bassa feta y dreta que encara al nostre tems, después de tans añs desde lo fet, se diu la bassa de la culada (que es mol pareguda a la de Fórnols, lo poble del autó).

http://www.sipca.es/censo/1-INM-TER-044-105-009/Balsa/y/lavaderos.html

https://matarranyaturismo.es/wp-content/uploads/2021/04/LA-BALSA.-FORNOLES-1.pdf?x80321

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.

lunes, 13 de mayo de 2024

Lexique roman; Man, Ma


Man, Ma, s. m. et f., lat. manus, main.

Quan la blanca mas ses guan

Estrenh son amic doussamen.

T. de S. de Mauleon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm. Quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Esplanissada

Aissi cum hom tra lo det o la ma fors de l'aiga. Liv. de Sydrac, fol. 26.

Ainsi comme on tire le doigt ou la main hors de l'eau.

Cavaliers si' aunitz que s met a domneiar 

Pus que toca dels mas motos belans.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

Que chevalier soit honni qui se met à galantiser après qu'il touche des mains moutons bêlants. 

A 'N Guio de Bergonha an be los mas liatz.

Roman de Fierabras, v. 3045. 

Au seigneur Guyon de Bourgogne ils ont bien lié les mains.

Fig. L'apostol comanda que hom leve puras mas en oratio; las puras mas son las puras e netas obras fachas ab pura conciencia.

Aquell ven am mas vueias davan Dieu que lo ve pregar ni querre, ses far prezen de bonas obras. V. et Vert., fol. 90 et 91. 

L'apôtre commande qu'on lève des mains pures en oraison; les mains pures sont les pures et nettes oeuvres faites avec pure conscience.

Celui-là vient les mains vides devant Dieu qui vient le prier et requérir, sans faire présent de bonnes oeuvres.

En man morta ni en man forsiva. 

Terrier de la confrérie du S.-Esprit, de Bordeaux, fol. 187.

En main morte ni en main ferme.

Loc. Dizem de bo pinheyre o escriva que a bona ma, so es a dire, es bos maestre en aquela art. Eluc. de las propr., fol. 48.

(chap. Diém de bon pintó o escribén que té bona ma, aixó es a di, es bon mestre en aquella art.)

Nous disons de bon peintre ou écrivain qu'il a bonne main, c'est-à-dire, il est bon maître dans cet art.

Mais volria un cordo 

Que ieu l' agues de sa man.

Hugues de S. Cyr: Aissi cum es. 

Plus je voudrais un cordon que je l'eusse de sa main.

Merce mi dons, a cui baiziey las mas.

Pons de la Garde: Farai chanson. 

Merci ma dame, à qui je baisai les mains.

El letra portara 

Al sant qu' ell meteys Karlles, de sa man,

escriura.

V. de S. Honorat. 

Il portera au saint une lettre que lui-même Charles, de sa main, écrira.

Be t fier ab la man drecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Bien je te frappe avec la main droite. 

Tut lauzan Dieu jonthas las mans. V. de S. Honorat. 

Tous louent Dieu les mains jointes.

Que s rend' a vos mas joinhs, de ginolhos.

G. Pierre de Casals: Be m plagr' ueymais. 

Qu'il se rende à vous mains jointes, à genoux. 

Mes man a son cotel per la gola tayllar. V. de S. Honorat. 

Mit main à son couteau pour la gorge couper. 

Qui met sa ma al arayre. V. et Vert., fol. 99. 

Qui met sa main à l'araire. 

Meton man a l' obra. V. de S. Honorat. 

Mettent main à l'oeuvre.

Quar si 'l metiatz en la ma, 

Per ver dir, un marabeti, 

E per mentir, un barbari, 

Lo barbari guazanhara.

P. Cardinal: Tan son valen.

Car si vous lui mettiez dans la main, pour dire vrai, un maravédis, et pour mentir, un barbarin, le barbarin gagnera.

Loc. fig. Tant am fermamen

Lieis que a e man me e mon sen. 

P. Raimond de Toulouse: Pois lo novel. 

Tant j'aime fermement celle qui a en main moi et mon sens.

Lo vers chant qui 'l sabra ses brays, 

On mot mi platz de qui mas bays.

Pierre d'Auvergne: L' airs clars. 

Qui le saura chante le vers sans cris, où moult me plaît (celle) de qui je baise les mains. 

En tas mas coman mon esperit. Liv. de Sydrac, fol. 113. 

Dans tes mains je recommande mon esprit.

Ill er ops que 'l man estenda, 

E pens de soven armar.

Bertrand d'Allamanon: Pueis.

Il lui sera besoin qu'il étende la main, et pense de souvent armer.

Tant sia ardit 

Qu' al fach man estenda.

P. Cardinal: Manz baronz. 

Tant il soit hardi qu'il étende la main au fait. 

Laicha la man al sers, e querra livreza. Trad. de Bède, fol. 74. 

Lâche la main au serf, et il cherchera liberté. 

Ni cavayer ni donzelo 

C' om agues noirit en sa man.

P. Vidal: Abril issic. 

Ni chevalier ni jeune damoisel qu'on eût nourri dans sa main. 

Los bes de son senhor que passon per sas mas.

V. et Vert., fol. 52. 

Les biens de sou seigneur qui passent par ses mains.

Prenez man e fes, fez R., qu'eu vos jur e us plevis, qe us en valrai tot mon poder. V. de Guillaume de Cabestaing.

Recevez main et foi, fit Raimond, que je vous jure et vous promets que je vous en servirai de tout mon pouvoir.

ANC. ESP.

Rachel è Vidas amos me dat las manos 

Que non me descubrades à Moros ni à Christianos.

Poema del Cid. v. 106. 

Prometre pena entre lor o en la ma del arbitre.

Quar aissi es usansa que las partz solon prometre en mas del arbitre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10. 

S' engager à satisfaction entre eux ou dans la main de l'arbitre.

Car ainsi il est d'usage que les parties ont coutume de faire promesse entre les mains de l'arbitre. 

I non recep cosseil de ma de prestre. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 68. 

Un seul ne reçut conseil de main de prêtre. 

Lo mon tenra tot sotz sa ma. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Tiendra tout le monde sous sa main. 

Proverb. Juoc de mas engenra bregas. Liv. de Sydrac, fol. 106. 

Jeu de mains engendre querelles.

Un reprochier que fort m'azauta, 

C' ab una man lav' om l' autra,

Et, ambas, los huelhs e la cara.

Amanieu des Escas: Dona per cui. 

Un proverbe qui me plaît fort, (c'est) qu'avec une main on lave l'autre, et, (avec) les deux, les yeux et la face.

Adv. comp. L' aigua s' estai d' a totas mans, 

Com si fos postat, o murs plans. 

V. de S. Honorat.

L'eau s'arrête de tous côtés, comme si (ce) fût cloison, ou mur plan.

Qu' ieu aia perdo per tas mans. Los VII gaugz de la Mayre.

(chap. Que yo tinga perdó per les teues mans.)

Que j'aie pardon par tes mains.

Anero s'en man e man essems. Cat. dels apost. de Roma, fol. 149.

(chap. S'en van aná mano a mano juns; ni diém ma a ma.) 

S'en allèrent main à main (côte à côte) ensemble. 

Ab totas mas vey clergues assajar

Que totz lo mons er lurs, cuy que mal sia. 

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

De toutes mains je vois clercs essayer que tout le monde sera leur, à qui que mal soit.

ANC. FR. Or s'an vont andui main à main.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 106. 

CAT. Ma. ESP. Mano. PORT. Mão. IT. Mano. (chap. Ma, mans; maneta, manetes.)

2. Manada, s. f., poignée.

Una manada d' isop. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10. 

Une poignée d'hysope. 

CAT. ESP. Manada (puñado). IT. Manata. (chap. Manoll de fonoll, manolls; puñ ple. Les dos mans plenes: aumosta, almosta, aumostada, almostada.)

3. Manier, Mainier, Maner, adj., qu'on porte à la main, familier, apprivoisé.

S' ieu ai mon austor anedier

Bon e volan e prenden e mainier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Si j'ai mon autour à canards bon et volant et prenant et apprivoisé.

Ieu sai d' aquels malvatz, 

E ses tota valensa, 

En aut luec poyatz 

E mainiers e privatz.

G. Faidit: Lo gens cor. 

Je connais de ces méchants, et sans aucun mérite, en haut lieu parvenus et familiers et intimes. 

Anc non vi tan salvatge, 

Mais pueys fon maniers e privatz.

Giraud de Borneil: No puesc sofrir. 

Oncques je ne vis si sauvage, mais après il fut familier et privé.

ANC. FR. Curies, targes prenent, é lor ars maniers tendent. 

Chevaliers i a bons e maniers de joster. 

Roman de Rou, v. 4088 et 4119.

ESP. Menero (manero: dicho de un azor o de un halcón: enseñado a venir a la mano.). IT. Maniero.

4. Maneiador, s. m., manieur, receveur.

Cambiador e maneiador d' argent. Eluc. de las propr., fol. 115.

(chap. Cambiadó y manejadó d' argén, plata, dinés.) 

Changeur et manieur d'argent.

5. Manual, Manal, adj., lat. manualis, manuel, qui travaille avec les mains, qui est à la portée de la main, familier.

L' obrier manual 

Son tug menestairal.

G. Riquier: Pus Dieu.

Les ouvriers qui travaillent avec les mains sont tous artisans.

En son paire ac bon sirven 

Per trair' ab arc manal d' alborn.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

En son père eut bon sergent pour tirer avec arc manuel d' aubour.

Fig. Mot no manual, so es qu'om no l'a acostumat per dire.

Leys d'amors, fol. 68.

Mot non familier, c'est-à-dire qu'on ne l'a pas accoutumé à dire.

ANC. FR. Que vous arés son gent anel

Qu' ele porte en son doit manel. 

Roman del conte de Poitiers, v. 269. 

CAT. ESP. PORT. Manual. IT. Manuale. (chap. Manual, manuals.)

6. Manualment, adv., manuellement.

Mas junthas et manualment eu so vostre hom.

Metem manualment en tenezo et en corporal possessio. 

Tit. de 1263 et de 1255. DOAT, t. CVI, fol. 209 et 129.

Mains jointes et manuellement je suis votre homme.

Mettons manuellement en jouissance et en possession corporelle.

ESP. IT. Manualmente. (chap. Manualmen: en la ma, en les mans.)

7. Manudierament, adv., manuellement, de la main à la main. 

Si pagan manudierament, et sensa neguna apodissa.

Que tals mercenaris si pagan manudierament.

Statuts de Provence. BOMY, p. 213. 

Se payent de la main à la main, et sans nulle quittance.

Que tels mercenaires se payent de la main à la main.

(chap. A la ma; pagá en ma. ESP. Pagar en mano.)

8. Manumissio, s. f., lat. manumissio, manumission.

Manumissios, so es quant alcus hom afranchis son sers.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Manumission, c'est quand quelque homme affranchit son esclave.

CAT. Manumissio. ESP. Manumisión. PORT. Manumissão. 

IT. Manumissione. (chap. Manumissió, manumissions: cuan algún home afranquix : libere lo seu sirvén o esclavo.)

9. Mancip, Massip, adj., lat. mancipatus, pubère, adolescent.

Mentre qu'es mancips e tos, 

L' eschai solatz e pretz e dos.

Giraud de Borneil: Ops m'agra. 

Tandis qu'il est pubère et jeune garçon, il lui échoit plaisirs et distinctions et dons.

Aqui ac un donzel mansip e tos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2. 

Il y eut là un damoisel pubère et jeune garçon.

- Subst. Jeune homme, garçon.

Metam lo massip en carcer, pueis direm que no vim la letra de K., et aissi serem excusatz. Philomena. 

Mettons le jeune homme en prison, puis nous dirons que nous ne vîmes pas la lettre de Charles, et ainsi nous serons excusés.

Que masip... apprentiz aia be... acabat son terme.

Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 436. 

Que garçon... apprenti ait bien... achevé son terme.

ANC. FR. Chétif comme un pauvre mancip. Blason des faulces amours.

Se donna mancipe et serf voluntaire soy et sa postérité.

Rabelais, liv. I, ch. 50. 

IT. Mancipio.

- Subst. Jeune fille.

Auzi la vos d' un pastoriu

Ab una mancipa chantar.

Marcabrus: L'autr' ier.

J'entends la voix d'un pastoureau chanter avec une jeune fille.

Aqui avian massipas negras que vestion vestimens negres, que pudion a pega e a solpre, e tenian en lors cols serpens et dragos e foc. 

Revelatio de las penas d'Ifern.

Avaient là de jeunes filles noires qui portaient vêtements noirs, qui puaient à poix et à soufre, et tenaient en leurs cous serpents et dragons et feu.

10. Mancipancion, s. f., lat. emancipationem, émancipation.

Si cum es en mancipancion, so es quant lo paire sol son filh de son poder. Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Ainsi comme il est dans l' émancipation, c'est-à-dire quand le père délie son fils de son pouvoir.

ESP. Mancipación (emancipación). (chap. Emansipassió, emansipassions.)

11. Emancipatio, Emancipation, s. f., lat. emancipationem, émancipation.

Emancipation... plus pleneirement contenguda en carta.

Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 113. 

Émancipation... plus pleinement contenue dans charte.

Que los cossols puesco... far emancipatios.

Tit. de 1287. DOAT, t. CXVI, fol. 80. 

Que les consuls puissent... faire émancipations. 

CAT. Emancipació. ESP. Emancipación. PORT. Emancipação. 

IT. Emancipazione. (chap.  Emansipassió.)

12. Emancipar, v., lat. emancipare, émanciper.

Part. pas. A vos... fill emancipat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVI, fol. 264. 

A vous... fils émancipé.

Ela es emancipada, so es issida del poder del paire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 50.

Elle est émancipée, c'est-à-dire sortie du pouvoir du père.

CAT. ESP. PORT. Emancipar. IT. Emancipare. (chap. emansipá, emansipás: emansipo, emansipes, emansipe, emansipem o emansipam, emansipéu o emansipáu, emansipen; emansipat, emansipats, emansipada, emansipades.)

13. Maneiar, Maneyar, Maniar, Manear, v., manier, palper, caresser.

Ab deniers que tenha e maney.

Pierre de Bussignac: Sirventes. 

Avec deniers qu'il tienne et manie. 

Quar no pot esser iratz 

Nuls hom lo jorn que'l mania.

Pons de la Garde: Mandat m' es. 

Car ne peut être triste nul homme le jour qu'il la caresse.

Embrass' e baiza e maneya.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Embrasse et baise et caresse.

CAT. ESP. PORT. Manejar. IT. Maneggiare. (chap. Manejá; magrejá, paupá, acarissiá.) 

14. Maniblar, Maneblar, v., mouvoir, agiter, diriger.

No' vuelh s' asemble 

Mos cors ab autr' amor,

Si qu' en manible 

Ni 'n volva 'l cap alhor.

A. Daniel: Quan chai. 

Je ne veux pas que mon coeur s'unisse avec autre amour, de manière qu'il en dirige et en détourne la tête ailleurs.

15. Mantuzar, v., manier, prendre avec la main.

Nuills hom, qu' es trop luxurios, 

A tener auzel non es bos; 

Trop gran mal li fai, si 'l mantuza. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Nul homme, qui est très luxurieux, à tenir oiseau n'est bon; très grand mal lui fait, s'il le manie.