Mostrando las entradas para la consulta single ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta single ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 1 de junio de 2026

Sindic - Sizami

Sindic, s. m., lat. syndicus, syndic.
Procurador e sindic.
(chap. Procuradó y síndic. Lo chapurriau del 2026 no se diferensie mol del ocsitá de Burdeos de 1413.)
Tit. de 1413, de Sainte-Eulalie de Bordeaux. 
Procureur et syndic.
Qu' els cossols puescan far, e la universitat, sindic.
Charte de Gréalou, p. 108.
Que les consuls et l'universalité puissent faire syndic.
CAT. Sindic. ESP. Síndico. PORT. Syndico. IT. Sindaco. (chap. Síndic, sindics.)

2. Sindicat, Sendicat, Sendegat, s. m., syndicat.
Am lo cosselh del sendegat 
E dels clergues de la cieutat.
V. de S. Honorat.
Avec le conseil du syndicat et des clercs de la cité.
Sera inscrit en sendicat los noms. Fors de Béarn, p. 1077.
Il sera inscrit en syndicat les noms.
No se puescon escuzar del uffici de sindicat. Cartulaire de Montpellier, fol. 43.
Ne se puissent excuser de l'office de syndicat.
CAT. Sindicat. ESP. Sindicado (sindicato). PORT. Sindicado, syndicado. IT. Sindicato. (chap. Sindicat, sindicats. A Valderrobres ña un edifissi en este nom, allí está la escola de música.)

Sinedoche, s. f., lat. synecdoche, synecdoche, figure de rhétorique.
Voyez Diomedis, de Orat., lib. II, col. 453, éd. Putsch.
Sinedoches…., cant hom pauza lo tot per la part.., cant hom pauza la part per lo tot.
Leys d'amors, fol. 131 et 132.
La synecdoche..., quand on pose le tout pour la partie..., quand on pose la partie pour le tout.
CAT. Sinechdoque. ESP. Sinecdoque (sinécdoque). PORT. Synecdoque. 
(chap. sinécdoque : cuan se pose la part pel tot o lo tot per la part.)

Singlar, Senglar, Cynglar, s. m., sanglier.
Tornejet al fuec un senglar. Roman de Jaufre, fol. 12.
(chap. Tornejabe al foc un jabalí. Típic de Astérix y Obélix.)
Il tourna au feu un sanglier.

Tornejabe al foc un jabalí. Típic de Astérix y Obélix.

Aissi s volvs e s vira cum fai singlars feritz. Guillaume de Tudela.
Ainsi se tourne et se vire comme fait sanglier blessé.
Anc cynglar no vim plus irat,
Quan l' an brocat ni l' an cassat.
Bertrand de Born: Ieu chan qu' el reis.
Oncques nous ne vîmes sanglier plus irrité, quand ils l'ont piqué et l'ont chassé.
Loc. Val mais leos de singlar.
P. Cardinal: Ieu volgra.
Vaut mieux lion que sanglier.
ANC. FR. Si orent pris II cers et un singler.
Roman de Gérard de Vienne, v. 356.
IT. Cinghiale. (chap. Jabalí, jabalins, jabalina, jabalines. CAT. Porc senglar. ESP. Jabalí, jabalíes, jabalina, jabalinas; cría: jabato, jabatos.)

Singular, adj., lat. singularis, singulier, seul, unique.
Singulars de valor
Fo, et es
De totz bes
Complida.
G. Riquier: Aissi cum es.
Unique en mérite elle fut, et est de tous biens accomplie.
- Particulier.
Si el non a singular razo. Trad. du Code de Justinien, fol. 19.
S'il n'a pas particulière raison.
- Terme de grammaire.
Al vocatiu singular. Gramm. provençal.
Au vocatif singulier.
Subst. Lo singular e 'l plural. Gramm. provençal.
Le singulier et le pluriel.
CAT. ESP. PORT. Singular. IT. Singulare, singolare. (chap. Singulá o singular, singulás.)

2. Singularment, adv., singulièrement, individuellement. 
Per qual causa hom pot demandar totas causas singularment.
Trad. du Code de Justinien, fol. 17.
Par quelle cause on peut demander toutes choses singulièrement.
CAT. Singularment. ESP. PORT. Singularmente. IT. Singularmente, singolarmente. (chap. Singulamen o singularmen.)

3. Singularitat, s. f., lat. singularitatem, singularité, individualité.
An pluralitat et singularitat. Gramm. provençal.
(chap. Tenen pluralidat y singularidat.)
Ont pluralité et singularité.
- Bizarrerie, originalité. 
Singularitat; cant hom es ayssi sobrecuiat, que cuia plus valer et saber que los autres que valon mays. V. et Vert., fol. 8.
Singularité; quand homme est ainsi présomptueux, qu'il pense plus valoir et savoir que les autres qui valent davantage.
CAT. Singularitat. ESP. Singularidad. PORT. Singularidade. IT. Singularità, singularitate, singularitade, singolarità, singolaritate, singolaritade.
(chap. Singularidat, singularidats.)

4. Single, Sengle, adj., lat. singuli, singulier, unique, seul, individuel.
Totas las causas universas e singlas. Tit. de 1269. Arch. du Roy., K. 17.
(chap. Totes les coses universals y singulás.)
Toutes les choses universelles et singulières.
Loc. Noms divizables es aquel qu' es a sengles, so es a cascu. 
Leys d'amors, fol. 48.
Le nom divisible est celui qui est à singulier (commun), c'est-à-dire à chacun.

Sinocha, Synocha, s. f., lat. synochum, synoque, sorte de fièvre.
Engendra si febre nomnada sinocha inflativa.
Synocha, ruptura de vena.
Eluc. de las propr., fol. 90 et 266.
S'engendre fièvre nommée synoque enflative.
Synoque, rupture de veine.
L'ESP. fait usage de l'adj. sinoco. (N. E. Fiebre sínoca, del griego sýnochos, continuo.)

2. Synochides, s. f., synochide, sorte de fièvre.
Engendra si febre dita sinochides. Eluc. de las propr., fol. 91.
S'engendre fièvre dite synochide.

Sinodal, adj., du lat. synodicus, synodal, qui appartient, qui a rapport au synode.
Per constitutio sinodal. Cat. dels apost. de Roma, fol. 11.
(chap. Per constitussió sinodal.)
Par constitution synodale.
CAT. ESP. Sinodal. PORT. Synodal. IT. Sinodale. (chap. Sinodal, sinodals, de sínodo, assamblea, consili.)

2. Cenede, s. m., lat. synodus, synode, assemblée, concile.
Lo premier sainht cenede universal que fos tengutz.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 36.
Le premier saint synode universel qui fut tenu.
CAT. ESP. (sínodo) Sinodo. PORT. Sinodo, synodo. IT. Sinodo. 
(chap. Sínodo, sínodos; assamblea, assamblees; consili, consilis.)

la iglesia iba a celebrar en Viena un concilio general por el año 1311, durante el pontificado de Clemente V

Sinopis, s. m., lat. sinopis, sinope, sorte de craie rouge.
Sinopis, es color roia trobada pres la ciutat dita Sinopis.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Sinope, c'est couleur rouge trouvée près la cité dite Sinope.
ESP. Sinople. PORT. Sinopla. IT. Sinopia, senopia.

Siphat, s. m., arab. siphac, péritoine.
Spatia inter intestina et pelliculam quæ siphac dicitur.
Constantinus Afr., lib. V. Du Cange, t. VI, col. 533.
Hernia es per crebadura de la tela dita siphat. Eluc. de las propr., fol. 99.
Hernie est par rupture de la toile dite péritoine.
(chap. ESP. Peritoneo. Hernia es per trencadura de la tela dita siphat : peritoneo.)

Siroc, s. m., siroc, vent de sud-est sur la Méditerranée.
Voyez Aldrete, p. 181 et 365; et Muratori, Diss. 33.
Siroc e labech feron mala tempesta.
Syroc e labech los parton de la terra.
V. de S. Honorat.
Siroc et vent de sud-ouest firent affreuse tempête.
Siroc et vent de sud-ouest les séparent de la terre.
ANC. FR. L'ung loue le siroch, l'aultre le besch. 
Rabelais, liv. IV, ch. 43.
Les vents de note, d'auster, de siroch.
Hist. maccaronique, t. 1, p. 332.
CAT. Xaloc. ESP. PORT. Siroco, jaloque. IT. Sirocco, sciroco, scilocco.
(chap. Siroco, ven del sur-este o sur-est. Modelo de Volkswagen. Ne té un Germán Gil, de la gasolinera Cepsa de Valderrobres.)

2. Eyssiroc, Issalot, s. m., eyssiroc, siroc, vent de sud-est.
Tempesta d' aquilon, eyssiroc e labech. V. de S. Honorat.
Tempête d'aquilon, eyssiroc et vent de sud-ouest.
Los principals aissi nomnam
En nostra lengua romana:
Levan, grec e trasmontana,
Maestre, ponent e labec, 
Mieg jorn, issalot.
Brev. d'amor, fol. 41.
Les principaux ainsi nous nommons dans notre langue romane: Levant, grec et tramontane, mistral, ponent et labech, midi, siroc. 
ANC. CAT. Axaloc. 

Siroc, s. m., siroc, sorte d'échalas. 
Sirocs, qui so pals agutz. Eluc. de las propr., fol. 223.
Sirocs, qui sont pieux aigus.

Sirtite, s. f., lat. syrtides, sirtite, sorte de pierre précieuse.
Saphirs... apelon la eyssamen sirtite, per so quar en la riba de Sirtes fluvi las troba hom. Trad. du lapidaire de Marbode.
Saphir... ils l'appellent également sirtite, pour cela que sur la rive du fleuve Sirtes on les trouve.

Sirventes, Serventes, s. m., sirvente, sorte de poésie.
Un sirventes fatz dels malvatz barons.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Je fais un sirvente sur les mauvais barons.
Fes sirventes joglaresc, que lauzava l' uns e blasmava los autres.
V. d'Augier.
Il fit sirventes joglaresques, vu qu'il louait les uns et blâmait les autres.
Qui volra serventes auzir
Tescut d' enueitz, d' antas mesclat.
P. Cardinal: Qui volra.
Qui voudra ouïr sirvente tissu d'ennuis, de hontes mêlé.
IT. Serventese. (chap. Sirventés, classe de poema.)

2. Sirventesc, s, m., sirvente.
Ni sirventesc
Ni balaresc
Non t' aug dir e nuilla sazon.
Giraud de Cabreira: Cabra joglar.
Ni sirvente ni ballade je ne t'entends dire en nulle saison.
E 'l rei d'Arago donet per molher las cansos d' En Guiraut de Bornelh als sieus sirventesc. V. de Bertrand de Born.
Et le roi d'Aragon donna pour femme les chansons du seigneur Giraud de Borneil aux siens sirventes.

3. Sirventesca, s. f., sirvente.
Va, sirventesca,
Al bon rey d' Arago.
(Ves, sirventesca o sirventés, al bon rey d'Aragó.)  
Pierre Basc: Ab greu.
Va, sirvente, vers le bon roi d'Aragon.
ANC. FR. 
N'entendi mie à gas ne à fere serventoiz. Roman de Rou, v. 4889.

Sisclar, v., gazouiller, fredonner, crier.
L' auzel son de sisclar mut.
Rambaud d'Orange: Er quan.
Les oiseaux sont de gazouiller muets.
Aras no siscla ni canta
Rossinhols.
Rambaud d'Orange: Aras.
Maintenant ne gazouille ni chante rossignol.
(chap. Chulá; piulá los muixons; cridá.)

2. Siscle, Ciscle, s. m., gazouillement, fredonnement.
D' on vey mortz quitz, cris, brais e siscles.
Rambaud d'Orange: Ar s' espan.
D'où je vois morts piaillements, cris, braillements et gazouillements.
- Clameurs.
Ab critz et ab ciscles et ab grans colps mortals. Guillaume de Tudela.
Avec cris et avec clameurs et avec grands coups mortels.

Sisclaton, Sisclato, s. m., sisclaton, sorte d'étoffe.
Golius, dans son Dictionnaire arabe, dit au mot Siglat:
Operimentum laneum quod mulieres pilento suo camelino injiciunt, lene ac molle panni genus, colore pictum.
Estrecha venc en un mantel
D' un drap de seda bon e bel,
Que hom apela sisclato.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Elle vint serrée en un manteau d'un drap de soie bon et beau, qu'on appelle sisclaton.
- Tunique. 
Mota jupa de seda e mot ric sisclaton. Guillaume de Tudela.
Nombreuses jupes de soie et nombreuses riches tuniques.
ANC. FR. Et cauces de présumption
Faites de viermeil siglaton.
Roman du Renart, t. IV, p. 294.
Armez de haubregon, couvert d'un singlaton. 
Poème sur Bertrand Du Guesclin.
ANC. ESP.
En cuerpos è en camisas e en ciclatones. Poema del Cid, v. 2731.
Todos vestidos eran de blancos ciclatones.
Vida de santa Oria, cop. 143.

Sitot, conj., quoique, bien que. 
Ieu vos am, sitot vos no m' amatz.
Hugues de la Bachelerie: Ses totz enjans.
Je vous aime, quoique vous ne m'aimiez pas.
Ades m' agr' ops, sitot s' es bos,
Mos chans fos melhers que non es.
B. de Ventadour: Ja mos chantars. 
Incessamment me serait besoin, bien qu'il soit bon, que mon chant fût meilleur qu'il n'est.

Situar, v., du lat. situs, situer.
Part. pas. En lo loc ont la pessa venduda sera situada. Fors de Bearn, p. 1073.
Dans le lieu où la pièce vendue sera située.
CAT. ESP. PORT. Situar. IT. Situare. (situá, colocá, posá : sitúo, sitúes, sitúe, situem o situam, situéu o situáu, sitúen; situat, situats, situada, situades; situaré; situaría; si yo situara.)

2. Situament, s. m., situation, position.
Situament dels osses. Trad. d'Albucasis, fol. 45.
Position des os.
IT. Situamento. (ESP. Situación, posición. chap. Situamén, Situassió, possisió.)

Sivals, Sivaus, Savals, adv., au moins, du moins.
Elh er amicx sivals o drutz clamatz.
Rambaud d'Orange: Si de trobar.
Il sera ami au moins ou galant avoué.
Totz temps n' aurai bon cor sivaus.
B. de Ventadour: Chantars.
Toujours j'en aurai bon coeur du moins.
O metre l' escut denan,
Savals entre lui e se.
Cadenet: Amors e com.
Ou mettre l'écu devant, du moins entre lui et soi.
Savals mezeus l' esforsamens es honestes. Trad. de Bède, fol. 2.
Du moins l'effort même est honnête.

Sizami, s. m., lat. sesamum, sésame, jugéoline, sorte de plante.
Am farina de sizami. Trad. de Albucasis, fol. 60.
(chap. En farina de sésamo o séssamo - pronunsiem les dos S fortes, al escomensamén se escriu sol 1 s, entre vocals, ss.)
Avec farine de sésame.
- Adj. De sésame.
Oli violat o sizami.
En oli sizami o en mucellage de altea.
Trad. d'Albucasis, fol. 14 et 38.
Huile de violette ou de sésame.
En huile de sésame ou en mucilage de gui mauve.
(ESP. Sésamo.) PORT. Sesamo. IT. Sisamo, sesamo. (chap. Sésamo o séssamo.)

En farina de sésamo o séssamo - pronunsiem les dos S fortes, al escomensamén se escriu sol 1 s, entre vocals, ss.

domingo, 26 de abril de 2026

Rezegue, Rezensar

Rezegue, s. m., risque.
Sian a peril et a rezegue d' els.
Sia a rezegue et a peril dels ditz.
Statuts de Montpellier, de 1258.
Qu'ils soient à péril et à risque d'eux.
Qu'il soit à risque et à péril desdits.
CAT. Risc. ESP. Riesgo. PORT. Risco. IT. Rischio. (chap. Riesgo, riesgo; v. arriesgá: arriesgo, arriesgues, arriesgue, arriesguem o arriesgam, arriesguéu o arriesgáu, arriesguen; arriesgat, arriesgats, arriesgada, arriesgades; yo arriesgaré; yo arriesgaría; si yo arriesgara. Un risco es dal o baix un single.)

José Luis Fabre Moragrega; Rezegue, s. m., risque.

Rezensar, v., rincer, laver, nettoyer.
On sas mas e sa cara
Puesca rezensar.
Amanieu des Escas: En aquel. 
Eau fraîche et claire où ses mains et sa face elle puisse laver.
Part. pas. Veiretz rezensada
Vostra don' e lavada.
Amanieu des Escas: En aquel.
Vous verrez nettoyée votre dame et lavée.

viernes, 23 de febrero de 2024

Manifiesto a favor de desobedecer las leyes que atacan el dialecto catalán en la escuela.

Cientos de docentes firman un manifiesto a favor de “desobedecer” las leyes que atacan el dialecto occitano catalán en la escuela.


Los firmantes se comprometen a “promover actitudes positivas en relación con la lengua occitana catalana” y a mantener este idioma en las interacciones en los centros educativos “para que el alumnado tenga el mejor dominio posible de todas las lenguas escolares”.

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza). 


Un total de 300 docentes de la comunidad educativa se está organizando en defensa del infecto dialecto catalán a través de la firma del manifiesto 'Insubmissió per la lenga' ('Insumisión por la lengua occitana'), con el que llaman a la sociedad a promover el uso del ridículo dialecto catalán en los centros y a “desobedecer las leyes que pretenden reducir el uso del subdialecto catalán en el ámbito escolar y atacan los derechos lingüísticos”. 

  Loís Alibèrt 

Según ha informado Coordinadora Obrera Sindical en un comunicado, con el apoyo de Esquerra de Companys Independentista han impulsado esta acción de protesta ante la “oleada” de leyes que “ponen en peligro el catalán manipulador en las escuelas”. Así, han puesto de ejemplo la “imposición” de la sentencia del 25% o los nuevos modelos de “libre elección de lengua” impulsados por gobiernos de PP y Vox en territorios como las islas Baleares (ses illes) 



Con el manifiesto, los firmantes también se comprometen a contribuir a “promover actitudes positivas en relación con la lengua occitana” y a mantener ese dialectillo catalán en las interacciones en los centros educativos “para que el alumnado tenga el mejor dominio posible de todas las lenguas escolares”. Igualmente, con la firma pretenden “amplificar el descontento alrededor del territorio contra toda normativa, ley o sentencia que actúe contra el conocimiento y el uso del pseudo catalán en los centros educativos”.


Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit. 
 // Estos días hay mucho movimiento de personas que viven del dialecto catalán o quieren vivir de él. Son bastantes los borregos y borregas catalanistas y catalanistes que saben muy poco de lenguas, dialectos, y de historia. Algunos son víctimas del tomàtic




Rtve - hablar aragonés inventado (fabla) para neohablantes (neofablantes de fabla, que no la han oído ni en videos.) 






Víctor Vidal, Cachol, La Portellada, presidente, asociación empresarios Matarraña

Cachol ix al cuentet Lo burro mort. La seua dona, Josefina Nogués, de la CHA, es la protagonista.
 

(mantener la lengua durante 800 años: 2024 - 800 = 1224. Me pregunto qué lengua se encuentra en estos documentos de Francia desde el 842. Qué lengua se encuentra en este documento del 2.2.1231
Esta catalanista es más burra de lo que parece. 

Josefina, Josefa, Pepa, Pepita, La Comarca, instituto de Valderrobres, Nogués
  

En Nueva York, se está presenciando un fenómeno lingüístico sin precedentes. La ciudad, conocida por su diversidad, alberga ciudadanos que hablan cientos de idiomas en peligro de extinción y amenazados, lo que la convierte en un punto de encuentro único para la diversidad lingüística mundial. Sin embargo, este mosaico cultural enfrenta una amenaza silenciosa: la extinción de la mayoría de estos idiomas en el próximo siglo. Ante esta situación, los lingüistas Daniel Kaufman y Ross Perlin, al frente de la Alianza de Lenguas en Peligro de Extinción (sus siglas en inglés, ELA) en Manhattan, se han encargado de documentar los idiomas que se hablan en la metrópoli estadounidense. Desde el inicio de su proyecto en 2016, han identificado hablantes de más de 700 idiomas, de los cuales al menos 150 están catalogados como amenazados.  La labor lingüística. El trabajo de la ELA no solo se centra en la documentación, sino también en la creación de un mapa lingüístico que refleje la rica diversidad de idiomas de la ciudad. A través de este esfuerzo, buscan no solo preservar el patrimonio lingüístico global, sino también sensibilizar sobre la importancia de proteger estas lenguas en peligro. La iniciativa subraya un llamado a la acción para salvaguardar lo que queda de esta diversidad antes de que sea demasiado tarde. La presencia de tantos idiomas en una sola ciudad es un recordatorio de las migraciones humanas y de cómo las comunidades buscan mantener vivas sus culturas y lenguas en nuevos entornos. Sin embargo, la globalización, el cambio tecnológico y la asimilación cultural plantean desafíos significativos para la supervivencia de estos idiomas. La labor de ELA es, por lo tanto, un esfuerzo crucial en la lucha contra la homogeneización lingüística y la pérdida cultural.


Hundreds of the world’s endangered and threatened languages are spoken in and around New York City. And because most of the world’s languages are on a path to disappear within the next century, there will likely never be this many in any single place again. The linguists Daniel Kaufman and Ross Perlin direct the Endangered Language Alliance in Manhattan, an organization that has set out to document the languages spoken in the city. Since the project began in 2016, ELA has located speakers of more than 700 languages. Of those languages, at least 150 are listed as under significant threat in at least one of three major databases for the field. Perlin and Kaufman consider that figure to be conservative, and Perlin estimates that more than half of the languages they documented may be endangered. The @elalliance is working to map all of the city’s many languages. Tap the link in our bio to read more about their work and to hear some of the endangered languages.

[Pel futur del català: única llengua oficial. Pel futur del català: única llengua oficial.

Alfonso Gañán Calvo (No confundir con este gañán calvo: Pedrico Cucalón.) 

La lengua establece una influencia de primer orden en la identidad cultural y la interacción social. Tengo un amigo muy querido y extraordinariamente inteligente, catalán, que cuando tuvo sus hijos mientras vivía en Estados Unidos decidió no exponerlos al español, sino solamente al catalán y, por necesidad, al inglés que les permitía una convivencia e inmersión social completa donde vivía. Al volver a España, naturalmente, la inmersión en Cataluña de sus hijos no tuvo complicación alguna. Es más, disfrutaron de oportunidades y ventajas significativos en muchos ámbitos por su absoluto dominio del inglés. Sin embargo, estoy convencido de que en la mente de aquellos pequeños de ojos brillantes e inquisitivos que conocí existe ahora una frontera más que virtual en los límites de Cataluña. La lengua establece una influencia de primer orden en la identidad cultural y la interacción social. En general, la población humana adopta su lengua madre sin ser consciente de que moldea nuestra percepción del mundo y nuestra conexión con la comunidad. De hecho, cada lengua encapsula una forma de ver y entender el mundo, actuando como un sistema codificado no sólo para almacenar y transmitir realidades complejas: sirve además para coordinar rápida y eficazmente a un gran número de personas, siendo éste su papel más relevante socialmente, a diferencia de otros lenguajes como las matemáticas o el pentagrama musical. Esta característica particular de la lengua la convierte en el instrumento fundamental de toda actividad humanística, desde la acción política, hasta el análisis filosófico, pasando por el establecimiento de religiones, la moral, la ética, y la justicia. Todos estos ámbitos resultan impregnados por la compartimentación y cobertura que una cierta lengua realiza sobre la realidad que observan los humanos que la emplean, sin olvidar que el propio acto de observación se ve también determinado por la propia lengua del observador. Se puede afirmar que toda acción política a cualquier escala, desde la familiar a la del Estado, cuyo objeto sea la preservación de una lengua refleja una elección consciente por preservar una identidad cultural a través de esa lengua. Sin embargo, ninguna elección política suele ser gratuita, ni sus efectos despreciables a partir de una cierta escala temporal. Este hecho está íntimamente relacionado con la propia naturaleza compleja de las sociedades humanas, un fenómeno indisociable de su origen biológico. Aquí, la naturaleza ofrece modelos de extraordinaria utilidad para entender el papel fundamental de las lenguas en la evolución humana y la transmisión de cultura: entre ellos, destaca el código genético, almacenado en un sustrato compartido por todo ser vivo (el ADN) que, sin embargo, contiene un inmenso conjunto de soluciones particulares de éxito que han hecho posible la existencia de cada una de las especies biológicas por separado. Las soluciones almacenadas en el código genético pueden no ser óptimas, pero unifican a los individuos de cada especie. La naturaleza unificadora de la lengua posee los mismos atributos, tanto en el ámbito biológico como cultural. De hecho, se suele utilizar el término “ADN”, por extensión del “código” que esta molécula puede almacenar, para referirse a las características esenciales que definen a una organización, por ejemplo. Puede afirmarse que cuando una comunidad biológica explora una ruta de subsistencia por separado, por las causas que sean, esto le lleva sin excepción, pasado el tiempo suficiente, a una separación como especie, definida por sus diferencias de código genético.   La emergencia de un lenguaje complejo y plástico, como es una lengua, en los humanos, representa un hito evolutivo que permitió la transmisión de conocimientos y experiencias, apareciendo una diferenciación singular, más allá del código genético, respecto a otras especies. Esta capacidad para codificar y transmitir realidades complejas a través de la lengua produce una fuerza unificadora que ha moldeado la historia humana, permitiendo la colaboración y el desarrollo de sociedades complejas. Sin embargo, la lengua contiene también el mismo poder de división que el propio código genético, reflejando y perpetuando divisiones dentro de la propia especie humana, relacionadas con las distintas soluciones exploradas por cada comunidad. Lengua, nación y unidad. La relación entre lengua, nación y unificación es en este momento un asunto de especial transcendencia en el caso de España, justamente donde el español como lengua ha jugado un papel central en la construcción de una identidad nacional unificada. Haciendo uso del modelo natural ofrecido por el código genético, la actual política lingüística de España de no promover el español como la lengua única del Estado no tiene otro horizonte posible que la preservación de las diferencias geopolíticas y la degradación progresiva, más tarde o más temprano, de la unidad social como comunidad de intereses coordinados que podemos definir como nación. Italia ofrece un interesantísimo ejemplo histórico de cómo se concibió la unificación, mediante la invención de una lengua común: el italiano moderno. Esto obliga a pensar en el poder de la lengua para construir comunidades más integradas y cohesivas, considerando la pertinencia de políticas que defiendan una unidad lingüística para el Estado. A pesar de los desafíos presentados por la diversidad lingüística y las tensiones políticas, la lengua sigue siendo una herramienta poderosa para la unificación y el progreso humano. La capacidad de los humanos para comunicarse y compartir conocimientos a través de la lengua es una fuerza fundamental para el avance y la colaboración. Así, el papel de la lengua, como paradigma más universal de lenguaje, en la sociedad humana invita a considerar cómo las actuales políticas lingüísticas y las actitudes hacia la diversidad lingüística pueden influir en la cohesión social y el desarrollo futuros de España.



martes, 10 de octubre de 2023

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh

Raimond de Miravals.

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh



I.

Dels quatre mestiers valens,
Per que cavalliers an pretz,
Es belh solatz avinens
Un dels melhors,
E selh cui mielhs acuelh amors;
Per qu' ieu m' esfors ab els et ab chantars,
Cum sobre totz fos grazitz mos affars;
Qu' homs malazautz, sitot s' es pros,
Non es guair' ad ops d' amar bos.

Per domnas desconoissens
Que per un' autra 'n son detz,
S' es alques camjatz mos sens,
Quar las pluzors
No sabon entendre lauzors;
Per qu' ieu non vuelh mos belhs digz plazens cars

Pauzar denan als lurs nescis cuidars,
Pus plazers non es cabalos,
Ans me vir vas autras razos.

Er dirai de mos talens
Qu' estat n' aurai mutz e quetz,
Mentre fui lur bevolens,
M' o tolc temors;
Gardatz s' es ben domneys errors,
Q' uns malapres, vilas, cobes, avars,
Outracuiatz
parliers de mals parlars,
Es aculhitz enans que nos;
E quasquna vol n' aver dos.

No vuelh esser conoissens
Dels enjans que tug sabetz,
Don dizon donas que mens
N' es ma valors,
E dels autres domneyadors,
Quar per negun qu' els conogues tan clars
No 'ls agra mais aitan suffertz ni pars;
Mas ades hom n' es negligos
Vas selh que conoys aziros.

Si m' an menat malamens
Donas, e faitz lurs devetz,
Que falhitz m' es essiens
Chans et amors,
Voluntatz, arditz e temors,
Humilitatz e suffrirs e celars,
Parlar per ops, e quan m' es ops, calhars;
Aitals sui francs et amoros
Quar volc ma dona qu' aitals fos.

Ab aitals captenemens
Cum auziretz, si us voletz,
La sai, e sos cors qu' es gens,
E sa valors
Fina ab pauc de preyadors,
Valen e pros, lial ses totz trichars,
Guaya e prezan qu' a penas nulhs lauzars
Pot sos ricx pretz ni sas faisos
Dir en comtans ni ab chansos.

Lials, si m falh amors e domneyars,
Ieu ai chauzit de senhors part mos pars
Mon Audiart, que m' es tan bos
Qu' en sui fis als autres baros.

II.

A penas sai don m' aprenh
So qu' en chantan m' auzetz dir;
Com pieitz trac ni plus m' azir,
Miels en mon chan esdevenh;
Guardatz, quant er qui m n' ensenh,
Si sabrai esdevenir,
Sol ma bona domna m denh,
E nulh' autra no m destrenh,
Ni ses lieys no puesc guerir
De la dolor que sostenh.

Lo plus nescis hom del renh
Que la veya ni remir
Deuria esser al partir
Savis e de belh captenh;
E doncs ieu que l' am ses genh
Be m' en deuria jauzir,
Pos tan gran valor la senh;
E ges de saber no m fenh,
Ni nulh hom no pot falhir
Que de lieys aia sovenh.

Anc a nulh fin amador
No cug mais esdevengues,
Que de domnas no m ven bes,
Ni no m' aus clamar de lor;
Qu' una m tolh lo joy d' alhor
E del sieu no m dona ges,
Ni d' autra non ai sabor;
Pero per la su' amor
Soi plus guays e plus cortes,
E 'n port a totas honor.

Be sai que per sa ricor
Me tol so qu' anc no m promes,
Qu' ieu non soi ges tant apres
Que miey prec m' aian valor;
En aisso paus ma dolor,
Que lai se pausa merces
On falhon tuit validor;
Mas ilh a tan de lauzor
Qu' el bes i es grazis e pres,
E 'l mal en loc de doussor.

Dona, ben cortes jornal
Fa 'l jorn que vos va vezer,
Que ges pueis no s pot tener
Que no us port amor coral;
E non tug per cominal,
Qu' els fals no podon voler
So que volem nos leyal;
Per so viura desleyal
Selh qu' ab enjan no s' esper,
S' aillor non pren son ostal.

Tug li trobador engal,
Segon que an de saber,
Lauzon domnas per plazer,
E non guardon cui ni qual;
Mas qui trop mais que no val
Lauza si dons, fai parer
Qu' esquerns es e non ren al;
Mas ieu n' ai cauzida tal
Qu' om non pot dire mas ver,
Si doncs non dizia mal.

Per qu' ieu non pes de ren al
Mas de servir a plazer
Lieys de cui tenc Miraval.
Deus benediga 'l leyal:
Eu en cort volgra vezer
Cilh cui port amor coral.

III.

D' amor son totz mos cossiriers,
Per qu' ieu no cossir mas d' amor,
E diran li mal parlador
Que d' als deu pensar cavaliers;
Mas ieu dic que no fai mia
Que d' amor mov, qui qu' o dia,
So que val mais a foudat et a sen,
E tot quant hom fai per amor es gen.

Amors a tans de bos mestiers
Qu' a totz fai benestans socor,
Qu' ieu no vey nulh bon servidor
Que non cug esser parsoniers,
Qu' en luec bos pretz no s' abria
Leu, si non ve per amia;
Pueis dizon tug, quant hom fai falhimen,
Be m par d' aquest qu' en donas non enten.


Dona no pot aver estiers,
Si non ama, pretz e valor,
Qu' atressi com li amador
An mais de totz bos aips sobriers,
Selha que trop no s' en tria
En val mais, qui la 'n castia,
Adoncs fai mal, si 'n mielhs no s' en repen;
Mas creire deu adreg castiamen.

Qu' ieu sui mainhtas vetz lauzengiers,
Quar a dona ni a senhor
Non deu consentir deshonor
Negus sos fizels cosselliers;
Non laissarai qu' ieu non dia,
Qu' ieu tos temps non contradia
So que faran domnas contra joven,
Ni m semblara de mal captenemen.

E ja d' aquestz drutz messongiers
Que cuion aver gran lauzor,
Ni dona que s' aten a lor,
Uns per so no m sia guerriers;
Qu' enemics ni enemia
No m notz lo pretz d' una fia,
Sol que m' aia ma dona ferm talen,
E meinhs d' erguelh e mais de chauzimen.

De gaug li fora plazentiers,
Mas trop mi ten en gran error,
Pero per semblan de melhor
N' ai eu loguat cinc ans entiers;
Mas una dona mendia,
Falsa, que dieus la maldia,
Mes entre nos aquest destorbamen,
Don mainhtas vetz n' ai pueys plorat greumen.

Mais D' Amic, dieus benezia
Qui vol que m siatz amia,
E s' ie us ai fag plazer ni onramen
Enquer, si us platz, o farai per un cen.

Mantelh, qui aital n' abria,
Ben er cregutz, quals qu' o dia,
Qu' anc no 'l conques per aur ni per argen,
Mas per valor, e per pretz, e per sen.

Pastoret, no us lauzi mia,
Si dieus vos don joy d' amia,
Qu' a ma dona no mostretz cum l' es gen,
Si
Miravalh sap tener franchamen.

Chansoneta, ves mi dons vai corren,
Qu' ilh mante pretz, e renha en joven.

//

Raimon de Miraval(h) (c. 1135/1160 – c. 1220) was a troubadour (fl. 1180–1220) and, according to his vida, "a poor knight from Carcassonne who owned less than a quarter of the castle of Miraval." Favoured by Raymond VI of Toulouse, he was also later associated with Peter II of Aragon and Alfonso VIII of Castile. His senhal for Raymond VI was Audiart.

Raimon has been identified with a person of the same name who undersigned a charter of 1151, which led some to place his birth date as early as c. 1135, while others reject the identification with the Raimon de Miraval of the charter and estimate his birth date at 1160 based on the height of his career c. 1200. That Raimon owned only a quarter of his family's ancestral castle is an indication either of partible inheritance or clan structure. Miraval was captured by Simon de Montfort during the Albigensian Crusade. After the Battle of Muret in 1213 Raimon probably fled to Spain, after swearing never to sing again until he had regained his castle.

At some point he separated from his wife, Gaudairença (or Caudairenga), herself the author of the (now lost) song Coblas e dansas, for uncourtly behaviour. Now a single man, he pursued, with little amatory success but great poetic inspiration, his muses, first Étiennette de Pennautier, wife of Jourdain de Cabaret, “la loba”, the she-wolf, who eventually settled with the Raymond-Roger, Count of Foix, and then with Azalaïs de Boissézon, another married lady, who used his graphic descriptions of her to lure Peter II of Aragon into her bed. 

Of Raimon's works 45 remain, of which 22 have melodies: one of the highest survival rates among troubadours. Most of these works are of the trobar leu style. Raimon addressed many works to one named "Pastoret", but the identification of this person has been problematic, though he is usually identified as Raymond Roger Trencavel. Raimon was admired by contemporaries and by most poets of later generations and he is famous for his handling of the subject of courtly love. Raimon represents a move away from the traditional cansos celebrating the jois d'amor ("joys of love") or amor de lonh ("love from afar"), but rather emphasizing courtliness, honor, and reputation. The highest virtue is faithfulness, but this hinges on courtliness (pretz e valor).Graham-Leigh, Elaine. The Southern French Nobility and the Albigensian Crusade. Woodbridge: The Boydell Press, 2005. ISBN 1-84383-129-5

Taylor, Colin (2018). Lauragais: Steeped in History, Soaked in Blood. Troubador Publishing. ASIN 1789015839.

Topsfield, L. T. "Raimon de Miraval and the Art of Courtly Love." The Modern Language Review, Vol. 51, No. 1. (Jan., 1956), pp 33–41.

https://www.jstor.org/stable/3718257

Topsfield, L. T. (ed). Les Poésies du troubadour Raimon de Miraval. Paris: Les Classiques d'Oc IV, 1971.

http://cunnan.sca.org.au/wiki/Raimon_de_Miraval

http://trobar.org/troubadours/raimon_de_miravalh/

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

III.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.