Mostrando las entradas para la consulta seguix ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta seguix ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 15 de agosto de 2024

Parabola - Parlementar

 

Parabola, s. f., lat. parabola, parabole.

Parabola, es expositios e declaratios d'una cauza mens conoguda per autra mays conoguda, per alquna semblansa qu'an entre lor.

Leys d'amors, fol. 140.

Parabole, c'est exposition et déclaration d'une chose moins connue par autre plus connue, par aucune ressemblance qu'elles ont entre elles.
CAT. ESP. (parábola) PORT. IT. Parabola. 

(chap. Parábola, paráboles; són conegudes algunes de Jessucristo

Parábola de les matemátiques, estadística, etc. Del griego παραβολή)


2. Paraula, s. f., bas. lat. parabola, parole, discours.

On trouve dans la Vulgate: Addidit quoque Job, assumens parabolam.

Job, c. 27, v. 1, et c. 29, v. 1.

Assumptaque parabola sua, dixit... ait. 

Numer., c. 23, v. 7 et 18.

Le glossaire ajouté à la collection de Denis le Petit, mort en 556, porte: Qui dicit in rustica parabola ungareh.

Un capitulaire de 853: Nostri seniores... parabolaverunt.

Un autre de 857: Insimul parabolare potuissemus.

Dans un titre de l'an 960, rapporté au tome II, p. 43, du Choix des Poésies originales des Troubadours, on lit:

Ipsas parabolas quae ipse Isarnus dizira ad ipso Froterio ant per suum missum li mandara.

Le poëme sur Boèce présente l' emploi du verbe parlar.

Fe son sermo denant totz en aytalhs paraulas. Philomena.

Fit son discours devant tous en telles paroles.

Non vol mas paraulas auzir.

Richard de Barbezieux: Be m cuiava. 

Ne veut mes paroles ouïr.

A penas pot formir

Sa paraula.

Roman de Jaufre, fol. 60. 

A peine il peut fournir sa parole.

- Loi, commandement, ordre.

Auzir volontiers la paraula de Dieu e los sermos. V. et Vert., fol. 84.

Entendre volontiers la parole de Dieu et les sermons.

Ella lo fetz ausire per paraula del rei d'Aragon. V. de Bertrand de Born.

Elle le fit occire par parole du roi d'Aragon. 

Fig. Aquells que vendon la paraula de Dieu, que predico principalmens per trayre deniers. 

Paraulas ociozas,... paraulas serpentinas e veninosas.

V. et Vert., fol. 16 et 23.

Ceux qui vendent la parole de Dieu, qui prêchent principalement pour tirer deniers.

Paroles oiseuses,... paroles de serpent et venimeuses.

Loc. Cant hom es ardens de batalhar o d' aver paraulas ab alcuna persona. Liv. de Sydrac, fol. 101.

Quand on est empressé de disputer ou d'avoir des paroles avec aucune personne.

Sa paraula atendre.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Tenir sa parole.

Contensos, es cant se desmenton l' us al autre o se dizon grossas paraulas. V. et Vert., fol. 25. 

Dispute, c'est quand ils se donnent des démentis l'un à l'autre ou se disent de grosses paroles. 

En las paraulas d' aquels sy deu hom fiar. Liv. de Sydrac, fol. 131.

Aux paroles de ceux-là on doit se fier. 

En paraulas ociozas pot hom peccar.

Lo frug glorios de paraula de vida. V. et Vert., fol. 22 et 37. 

On peut pécher en paroles oiseuses. 

Le fruit glorieux de parole de vie. 

Adv. comp. Deus no vol pas que l' amem solamen per paraula, mais en faitz. Trad. de Bède, fol. 23.

(chap. Deu no vol que l' amem solamen per paraula, sino (pero) en fets.) Dieu ne veut pas que nous l' aimions seulement en parole, mais en faits.

ANC. FR. Vous eustes sur cela de grosses paroles avec sa majesté.

Mémoires de Sully, t. 1, p. 130.

ANC. IT. Unde sopra di ciò metto la mia paraula, che a voi, nè alcuno non intendo più faccia mistieri. 

Le fallacie delle divizie affogano la paraula di Dio, e la paraula di Dio vita d' anima è. Guittone d'Arezzo, lett. 1 et 3.

CAT. Paraula. ESP. Palabra. PORT. Palavra. IT. MOD. Parola.

(chap. Paraula, paraules; palaura, palaures.)

Voyez Aver.

3. Parauleta, s. f. dim., petite parole, douce parole.

Per plus enganar la gen,

Ab proverbis dauratz de sen

Et ab parauletas venals,

Vol far creyre del ben qu' es mals.

Aimeri de Peguilain: D' aisso. 

Pour tromper davantage la gent, avec proverbes dorés de sens et avec douces paroles vénales, il veut faire accroire du bien qu'il est mal. 

CAT. Parauleta. ESP. Palabrita. IT. Paroletta. 

(chap. Parauleta, parauletes.)

4. Parladura, s. f., langage, manière de parler.

Molt mi platz

Vostra parladura.

Pierre d'Auvergne: Ben ha.

Moult me plaît votre langage.

ANC. FR. As Normanz l' enveia, ki sont lor parléure.

Roman de Rou, v. 1227.

Car bien voi ore apertement, 

Par vostre parléure bande, 

Que vous estes fole ribaude.

Roman de la Rose, v. 7013.

ESP. Parladuría (habladuría). PORT. Palradura. IT. Parladura, parlatura.

(chap. Parladuría, parladuríes; sempre té un sentit despectiu (com la parlaria que seguix). Llengua, llenguache.)

5. Parlaria, s. f., parlage, bavardage.

Auripelat de parlaria.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Brillanté de parlage.

Folas parlarias.

V. et Vert., fol. 91.

Fous bavardages. 

ANC. FR. Que trouverons-nous que sophistiqueries et règles confuses et incertaines dans la logique ou art de parlerie. 

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 302. 

CAT. ESP. Parleria. (ESP. Habladuría.)

6. Parlament, Parlamen, s. m., entretien, conversation.

PARLAMENTO EN TORTOSA, agosto, 1411

Venc ab ela a parlamen. Titre de 1168. 

Vint avec elle à conversation.

Ieu sai so que cascus ditz

Al pus celat parlamen.

(chap. Yo sé lo que cadaú diu al mes selat (secret) parlamén.)

Raimond de Miraval: S' adreg fos. 

Je sais ce que chacun dit dans le plus secret entretien.

- Caquetage, babil.

Qui aira parlament estengera malicia. Trad. de Bède, fol. 33. 

Qui hait caquetage éteindra malice.

- Conférence, congrès.

Fon ordenatz per lor uns parlamen, on foron ensems en la marcha de Torena et de Berrieu. V. de Bertrand de Born. 

Fut disposée par eux une conférence, où ils furent ensemble en la marche de Touraine et de Berri.

- Parlement, assemblée délibérante.

Ten a sos baros un parlamen.

Karles Martels lai tenc son parlamen.

(chap. Carlos Martel (Martell) va tindre allí son parlamén. Después, a Aragó, se va diferensiá entre Parlamén y Cort, Curia, segons si hi estabe o no lo rey. Los que van seguí a la mort de Martín I són un bon ejemple.)

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza).

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 50 et 22.

Tint avec ses barons un parlement. 

Charles Martel tint là son parlement. 

Fig. Al derrier jorn que tenra parlamen 

Aysel Senher que ns formet de nien.

(chap. Al radé día que tindrá parlamén aquell Siñó que mos va formá del no res.)

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Au dernier jour que tiendra parlement ce Seigneur qui nous forma de néant. 

ANC. FR. Li rois fist parlement de ses barons et du pueple. 

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 234.

Il avoit commandé que li baron e li poples fussent là assemblé à parlement. Gest. de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, 

p. 149.

CAT. Parlament. ESP. PORT. IT. Parlamento. 

(chap. Parlamén, parlamens.)

7. Parlier, Parler, s. m., parleur, bavard.

Non dupta lauzengiers

Ni parliers.

Aimar de Rocaficha: Si amors. 

Ne craint médisants ni bavards.

Papagay, trop es bel parliers. 

Non dupta lauzengiers  Ni parliers.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Perroquet, tu es fort beau parleur. 

Adj. De lieys lauzar no serai trop parliers. 

R. Jordan: Vas vos.

A la louer je ne serai pas trop parleur.

De trastotz los lengatjes parliers et entendens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De tous les langages parleur et entendeur. 

ANC. FR. Molt fu biaus parliers. Roman de la Violette, p. 36. 

ANC. CAT. Parler. ESP. Parlero (charlatán, hablador). PORT. Paroleiro. ANC. IT. Parliere. (chap. Parladó, charraire, charlatán, cotorra, papagayo; que només parle y sol diu tonteríes, y les repetix com Carlos Rallo Badet. No es lo mateix que oradó, predicadó.)

8. Parlieira, s. f., parleuse, bavarde.

No m' aiatz per trop parlieira.

Giraud de Borneil: L' autr' ier.

Ne me teniez pour trop parleuse.

Adj. Dis vostra lengua parlieira 

Al comte greu mal.

Bernard de Rovenac: Una sirventesca.

Votre langue bavarde dit au comte grief mal.

ANC. FR. Mal parlière gent. Roman du chastelain de Coucy, v. 3622. 

ANC. IT. Ch' è troppo gran parliera.

Barberini, Docum. d'amore, p. 238.

ESP. Parlera. (habladora (mal), cotilla. Chap. parladora, charlatana, charraira, cotorra, papagaya, bachillera, etc. Miréu la ristra de insults que li diu Pedro Saputo a una agüela de estes. Braulio Foz diu que algunes de les de Huesca eren trilingües, pero que sol teníen una llengua, “expeditilla”.)

9. Aparlieyra, s. f., bavarde, parleuse.

Aparlieyras occupadas de non estar en lurs ostals.

V. et Vert., fol. 93.

Bavardes occupées à ne pas demeurer dans leurs maisons.

10. Parlaire, Parladre, Parlador, s. m., parleur, bavard, babillard.

Sabis parladre fai de grans paraulas, paucas. Trad. de Bède, fol. 55.

Sage parleur fait de grandes paroles, petites. 

Ben sai que li mal parlador

M' en appelaran sofridor.

Bertrand de Born: Cortz e guerras. 

Je sais bien que les méchants bavards m'en appelleront patient. 

Adj. Sabs tu d' aquestz amadors,

Leus parladors? 

Giraud de Borneil: Alegrar me.

Sais-tu de ces amants, légers parleurs?

Lauzengiers ni mal parlaire.

Raimond de Miraval: Cel que. 

Médisant ni mauvais parleur

CAT. ESP. Parlador. PORT. Palrador. IT. Parlatore.

(chap. Parladó, parladós, parladora, parladores.)

Es layres aisel que vay emblan. Jordi Pujol, Fuster

- Parloir, salle de conférence.

Pilat intret el parlador. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Pilate entra au parloir.

De mersorgas ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104. 

De mensonges il y a grand marché dans leurs parloirs.

CAT. Parlador. IT. Parlatorio. 

(chap. Parladó: sala de conferensies, aon se conferensie o se parle.)

11. Parlablament, adv., disertement, verbeusement.

Mot parlablament et en motas manieras.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.

Moult disertement et en nombreuses manières.

(chap. Parlablemen, disertamen.)

12. Parlatori, adj., parlatoire, qui est pour parler, pour articuler.

Rims en ori, coma... parlatori. Leys d'amors; fol. 151.

Rimes en oire, comme... parlatoire.

(chap. Parlatori; rimes en ori, com... parlatori, reclinatori, refectori, tanatori. A Beseit tenim lo portal de San Gregori o lo chiringuito del batá, tamé de Gregori, y sa mare Carmina. A Beseit igual se diu Gregori que Gregorio, Desideri que Desiderio, y encara hay conegut a una Desideria.)

lo chiringuito del batá, tamé de Gregori, y sa mare Carmina

13. Paraular, v., parler.

L' us paraula ties, l' autre roman.

(chap. La un parle alemán, l' atre romans.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 18.

L' un parle thiois, l' autre roman.

(N. E. Creo que este thiois es lo mismo que tedesco, teutón, deutsch, alemán. El otro hablaba romance, como ya se vislumbra en los documentos de 843: serment, sacramento, juramento.)

Si paraula ab ton amic,... non deves esser gilos. Liv. de Sydrac, fol. 18.

(chap. Si ella parle en ton amic,... no (deus) tens que está selós.)

Si elle parle avec ton ami,... tu ne dois pas être jaloux.

ANC. FR. Molt parolent parfondement

Des décrez et dou testament.

L' abé parole à toz ensanble.

Fables et cont. anc., t. II, p. 382, et t. IV, p. 131.

Ceste gent dont je vous parole. Roman de la Rose, v. 731. 

Quant ainsi ensemble parollent. Œuvres d'Alain Chartier, p. 663.

14. Parlar, v., parler, dire.

Ses parlar, la preguarai, 

E cum? Per semblan.

Peyrols: Atressi col. 

Sans parler, je la prierai, et comment? Par apparence.

El mon non es vilas tan mal apres,

Si parl' ab leys un mot, non torn cortes.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Au monde il n'est vilain si mal appris, s'il parle un mot avec elle, qui ne devienne poli.

Ella ab Boeci parlet ta dolzamen. Poëme sur Boèce.

Ella avec Boèce parla si doucement.

Fig. Ades vol de l' aondansa 

Del cor la boca parlar.

Aimeri de Peguilain: Ades.

Incessamment veut la bouche parler de l'abondance du coeur.

Parlavon per me miei sospir. Passio de Maria. 

Parlaient pour moi mes soupirs.

Part. pas. No puesc mais

S' una vetz sola ai parlat 

So qu' el cor a mil vetz pensat.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne puis mais si une seule fois j'ai dit ce que le coeur a mille fois pensé.

Aquestas causas vos ay parladas, estant ab vos.

Fragment de trad. de la Passion. 

Ces choses je vous ai dites, étant avec vous. 

ANC. FR. Les ancelles dont tu as parled. 

Tu as parled vers moi tun serf. 

Trad. des Livres des Rois, l. I, fol. 48 et 49. 

Vous sçavez bien que j' estoye parlée de marier à tels et tels.

Les XV Joyes de Mariage, p. 21.

Qui daigne escouter si souvent 

Les vers que ma muse lui parle.

Olivier de Magny, p. 52. 

Ont tost mal dit et mal parlet. 

Roman du chastelain de Coucy, v. 4491.

CAT. ESP. Parlar. PORT. Palrar (falar). IT. Parlare. 

(chap. Parlá: parlo, parles, parle, parlem o parlam, parléu o parláu, parlen; parlat, parlats, parlada, parlades.)

15. Mesparlar, v., mal parler, médire.

Mesparlar e contendre.

Giraud de Borneil: Honraz es hom.

Médire et disputer. 

ANC. FR. Si jangleur u si losengier

Le me volent à mal turner, 

Ceo est lur dreit de mesparler.

Marie de France, t. 1, p. 48.

(chap. Malparlá, mal parlá: malparlo, malparles, malparle, malparlem o malparlam, malparléu o malparláu, malparlen; malparlat, malparlats, malparlada, malparlades.)

16. Sobreparlar, v., sur-parler, trop parler.

Amors m' a fag sobreparlar.

P. Vidal: Ges del.

Amour m'a fait sur-parler. 

Substantiv. Giet fors folia

E fol sobreparlar.

Marcabrus: Lo vers. 

Jette hors folie et fou sur-parler.

(chap. Parlá massa.)

17. Enparaular, v., apprendre, informer.

Part. pas. Cortes et ensenhatz 

E ben enparaulatz. 

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Courtois et enseigné et bien appris.

18. Emparlar, Enparlar, v., apprendre, emboucher, informer.

Part. pas. A n' y d' enparlatz

Que parlan leu e plan.

Nat de Mons: Sitot non.

Il y en a d' appris qui parlent facilement et uniment.

Per que domna gen enparlada 

Sera tos temps pros et onrada.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

C'est pourquoi dame gentiment apprise sera en tous temps méritante et honorée.

Doctrinatz,

Emparlatz

De bon' aventura.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut.

Instruit, informé de bonne aventure.

ANC. FR. Dix vos bénie, fait li uns qui plus fu enparlés des autres.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 398.

Seras-tu mès si emparlée

Com tu as esté jusqu'à ore.

Fables et cont. anc., t. III, p. 390.

ANC. IT. Imparolare.

19. Parlementar, v., parlementer.

Parlementar an els. Chronique des Albigeois, col. 16.

Parlementer avec eux. 

CAT. ESP. Parlamentar. PORT. Parlamentear, palramentear. 

IT. Parlamentare.

(chap. Parlamentá: parlamento, parlamentes, parlamente, parlamentem o parlamentam, parlamentéu o parlamentáu, parlamenten; parlamentat, parlamentats, parlamentada, parlamentades.)


miércoles, 7 de agosto de 2024

Oblic - Entroblidar

 

Oblic, adj., lat. obliquus, oblique.

- Substantiv. Biais, détour, obliquité. 

Tant non escrius ab grafi ni ab pena

Puescas saber d'amor totz los oblicx.

Serveri de Girone: Qui bon frug.

Tant tu n' écris avec poinçon ni avec plume, que tu puisses savoir tous les biais d'amour.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

- Cas oblique, terme de grammaire.

Tug li oblic singular... Termeno lors oblicz singulars ses S.

Leys d'amors, fol. 68.

Tous les cas obliques singuliers... Terminent leurs cas obliques singuliers sans S.

CAT. ESP. (oblicuo) PORT. IT. Obliquo.

(chap. Oblicuo, oblicuos, oblicua, oblicues.)


Oblidar, v., lat. oblitterare, oublier. 

En chantan m' aven a membrar

So qu' ieu cug chantan oblidar, 

E per so chant qu' oblides la dolor.

Folquet de Marseille: En chantan.

En chantant il m' advient de rappeler ce que je pense en chantant oublier, et je chante pour cela que j' oubliasse la douleur.

Oblides so que deu oblidar.

G. Riquier: Fortz guerra. 

Qu'il oubliât ce qu'il doit oublier.

Tot autre joy desconois et oblida 

Qui ve 'l sieu cors gent e cortes e guay. 

Arnaud de Marueil: Si cum li peis.

Toute autre joie méconnaît et oublie qui voit le sien corps gentil et courtois et gai.

Quan vey l' alaudeta mover

De joi sas alas contra 'l rai,

Que s' oblida e s laissa cazer.

B. de Ventadour: Quan vey.

Quand je vois l'alouette mouvoir de joie ses ailes contre le rayon, de sorte qu'elle s'oublie et se laisse choir.

Proverb. Lo reprovier non dis ges ver

Que cor oblida qu' uelhs no ve.

Peyrols: Tot mon engienh.

Le proverbe ne dit point vrai que coeur oublie (ce) qu' oeil ne voit.

Part. pas. Fora bos que no fos oblidatz

Tan ricx mirals.

Guillaume de Saint-Didier: El temps.

Il serait bon que ne fût pas oublié si riche miroir.

CAT. Oblidar, olvidar. ESP. Olvidar. IT. Obliare, obbliare.

(chap. Olvidá u oblidá: olvido, olvides, olvide, olvidem u olvidam, olvidéu u olvidáu, olviden; olvidat, olvidats, olvidada, olvidades.)

2. Oblidamen, s. m., oubli.

Desconoyssensa, so es oblidamen de Dieu e de sos beneficis.

V. et Vert., fol. 7.

Méconnaissance, c'est oubli de Dieu et de ses bienfaits.

Proverb. De necgligencia nays oblidamens. V. et Vert., fol. 12.

De négligence naît oubli.

IT. Obliamento, obbliamento. (chap. Olvidamén, olvidamens.)

3. Oblidansa, Oblidanssa, s. f., oubliance, oubli.

Per aquestz II peccatz, necgligencia et oblidanssa, esdeven soven que hom no se sap ben cofessar. V. et Vert., fol. 12. 

Par ces deux péchés, négligence et oubli, il advient souvent qu'on ne sait pas bien se confesser.

Fontainas que, cant hom beu de lor, rendo ad home la memoria e tota oblidansa. Liv. de Sydrac, fol. 55.

Fontaines qui, quand on boit d'elles, rendent à l'homme la mémoire en toute oubliance. 

ESP. Olvidança (olvidanza, olvido). IT. Oblianza, obblianza.

(chap. Olvidansa, olvidanses, es lo mateix que lo que seguix:)

4. Oblit, Obli, s. m., du lat. oblivium, oubli.

Non deu hom los oblitz 

Ni 'ls viels faitz remembrar.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

On ne doit rappeler les oublis ni les vieux faits. 

Loc. Quar meto tantost en oblit

Lurs pairos pueis que so noirit.

Brev. d'amor, fol. 63.

Car ils mettent leurs parents en oubli aussitôt après qu'ils sont nourris.

Ill crozat van reptan 

Del passatge qu'an si mes en obli.

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Les croisés je vais accusant du passage qu'ils ont tant mis en oubli.

CAT. Oblit, olvit. ESP. Olvido. IT. Oblio, obblio. 

(chap. Olvit u olvido, olvits u olvidos.)

5. Oblida, s. f., oubli.

Loc. Diguas li c' Arnautz met en oblida

Tot' autr' amor.

A. Daniel: Lanquan vei. 

Dis-lui qu' Arnaud met en oubli tout autre amour. 

Ans que torn en oblida,

Lo crims a tan corregut.

Hugues de Saint-Cyr: Longamens. 

Avant qu'il tourne en oubli, le crime a tant couru. 

IT. Obblía, oblía.

6. Oblidos, adj., lat. obliviosus, oublieux.

Lo pretz e 'l sen e la beutat de vos

Don, pois que us vi, no fui anc oblidos.

Arnaud de Marueil: Si cum li peis.

Le mérite et le sens et la beauté de vous dont, depuis que je vous vis, 

je ne fus oncques oublieux.

Necgligens et oblidos e perezos. V. et Vert., fol. 12.

Négligent et oublieux et paresseux.

ESP. Olvidoso (olvidadizo). IT. Obblioso, obblivioso. 

(chap. Olvidadís, olvidadisos, olvidadisa, olvidadises; desmemoriat,  desmemoriats, desmemoriada com la mula vella de Desiderio Lombarte de Peñarroija de Tastavins, desmemoriades.)

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

7. Desoblidar, v., oublier, perdre la mémoire.

Part. pas. Juzieus felons, trop etz desoblidatz,

Mal vos membra del temps que n' ez passatz. 

Pl. de la Vierge. 

Juifs félons, vous êtes trop oublieux, il vous souvient mal du temps qui en est passé.

8. Eyssoblidar, Yssoblidar, v., oublier. 

Grans ricors fan Dieu eyssoblidar. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Grandes richesses font oublier Dieu.

Qui es noncalens de cofessar, yssoblida sos peccatz.

V. et Vert., fol. 12.

Qui est nonchalant à se confesser, oublie ses péchés.

9. Entroblidar, v., oublier intérieurement.

Ieu non la puesc entroblidar

La belha cui non aus pregar.

Peyrols: Tot mon engienh.

Je ne la puis oublier intérieurement la belle à qui je n'ose adresser des prières.

ANC. FR. Se per vos est pitié entrobliée.

Le Comte d'Anjou: Li grans désirs.

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

4. 9. Seguix lo mateix registre. Morfina.

Capítul IX.

Seguix lo mateix registre. Morfina.


De Graus va passá a Benabarre, va doná una volta per la Llitera, va baixá a Monzón, Monsó, Monçó, de allí va pujá a Fontz o Fonz y Estadilla, va pensá en dirigí lo rumbo cap a casa seua, penanli no podé torná a Benabarre, perque va sé aon va vore mes cares majes, y pits mes uberts, (y caps mes grillats, com lo de Manuel Riu Fillat,) y olvidán en pena alguns amors que se va dixá allá desperdigats. 

- Pero prou, va di; hay donat gust a mon pare y me l'hay pres yo tamé, y no poc.

Li faltáen micha dotsena de pobles, entre atres lo de Morfina; y donán los demés per vistos, se va atansá al de aquell nobilíssim primé amor que no sabíe cóm trobaríe ni cóm se habíe de presentá, ni en quina cara después de tans añs. Y dudán, y bateganli fort lo cor, y en no menos temó que dessich, va arribá al poble y se va encaminá a casa seua.

Habíe mort lo pare fée dos añs, com vam di, aquell don Severo tan bo y tan generós; y lo fill fée cuatre que estáe casat. 

Morfina, cumplits ya los vintissing añs, sense pare, sa mare pensán sol en misses y rosaris, y lo germá en poca autoridat a casa seua, se miráe an ella mateixa com la sombra de la casa; lo que jun en lo chasco tan cruel que li va doná lo home del seu amor y a qui li va fiá mes que lo seu cor (que chasco se pot di tan llarga suspensió de la seua esperansa), y sempre en una passió que no teníe sol ni día al añ, habíe perdut aquella alegría que tan brilláe a un atre tems al seu bellíssim rostro, y sense está esguellada se coneixíe que se habíe semat la lozanía dels seus pensamens, entregada a una ressignassió penosa, que de sé ella menos animosa o de temple menos fi, la haguere consumit del tot. ¡Ah!, dels vin als vintissing passe una época, una edat sansera, y la mes forta y de mes gran mudansa a les donselles. Pero a Morfina ademés se li ajuntáe la causa espessial de que habíe amat y amabe encara al únic home que va arribá al seu cor y éste ¡fée set añs que la teníe olvidada!, mentres ella ere insensible pera tots, resignada a morí an aquell estat antes que doná la seua má a datre.

Va arribá Pedro Saputo y sol ella lo va coneixe abans de parlá; pero tots se van alegrá, hasta la cuñada. Buscán una ocasió li va preguntá a Morfina qué ere de lo seu antic amor y cariño. 

Ella li va contestá que no sabíe en quí parláe.

- En lo teu amán, va di ell.

- No tos conec per tal, va contestá ella; pero sí tos diré que ne vach tindre un, y que si me se presentare se trobaríe com la primera vegada, y com la segona, y com la tersera que mos vam vore.

- Pos yo soc, va di ell; dónam la teua queixa, pero dispósat a sentí la meua contesta.

- No trobo cap satisfacsió, va di ella; y si tots los grans homens són com vosté, si tal prossedí es inseparable de la seua exelensia, ben infelises són les que los volen. Yo tos vach volé sense sabé quí ereu, perque vach vore lo que ereu; vach vore que la idea de perfecsió que yo me había format de un home cabal, de un home digne de mí omplíe vosté cumplidamen, y mes si mes puguere sé, encara que tan jove. Después vach sabé que ereu Pedro Saputo, y sol vach tindre que ajuntá a la persona la fama del nom; y al sentí del vostre naiximén vach doná grassies a la meua estrella perque me fassilitabe fé algo per vosté y per lo meu amor; pos encara que de la fortuna fores poc afavorit, teníes un alma mol sublime. Yo tenía que heredá de mon pare, lo just pera no tindre temó que per esta causa fore mes poca la nostra felissidat. Y desde aquell momén passe un añ, ne passen dos, y cuatre y sing y sis, y cap notissia ressibixco de vosté. ¿Tos escric y qué me contestéu? Va aná a vóretos mon pare, vau prometre vindre, y tos vau burlá de la vostra paraula. 

¿Debía yo creure, dec ara creure, que me hau vullgut?

Se case mon germá, mor mon pare, quedo del vostre amor abandonada y sola; passen los añs, ni veniu, ni teniu la cortessía de escríurem una carta, o de enviám un simple recado. Sé per la fama que estéu per la vostra terra; y al mateix silensio sempre. 

¿Debía creure, ting que creure ara, que me volíeu o que me haigáu volgut may? Lo meu amor es sempre lo mateix, u confesso, perque es la meua mateixa vida, soc yo mateixa; ¿qué me diréu vosté del vostre? ¿Qué me diréu pera que a mí no me sigue fassilidat, imprudensia y error voluntari créuretos y fiám de les vostres paraules? Y encara abans de sentí la vostra resposta, vull sertificatos que no me ha penat ni me penará habetos vullgut, encara que ara mateix sense contestá a la meua queixa me aviéu una mirada de despressio, y me giréu la esquena y desapareguéu, y sápiga después que tos hau casat en un atra. Es mes fort que tot aixó lo amor que tos hay tingut, y la alta aprobassió que lo meu cor li ha donat sempre. Y encara aixina, sacrifissi per vosté no ne hay fet cap; may faré aná esta paraula, tos vach doná lo cor, allí estáe tot.

Va sentí Pedro Saputo la seua justa y sentida queixa sense interrumpila o interrómprela, y miranla afablemen, li va contestá:

- La sort y no la meua voluntat te ha privat de la satisfacsió que lo teu amor nessessitáe y lo meu ploráe per no podét doná. 

No admitixgo, pos, no admitixco contra mí la teua queixa, perque no ha estat a la meua má lo naixe de pare conegut, la seua desgrassia ha sigut la causa general y particulá de la forsa de moltes sircunstansies, ben tristes, per sert, después de conéixet, de diverses époques de la meua vida. Pensarás tú, enhorabona, en tota la noblesa que dius y vach vore per los meus ulls; pero yo debía tindre datres miramens en tú y en lo nostre amor, que no habíe de sé de un sol día, ni gosás a la soledat y fora del trate humano. Talento tens, y no nessessites que te explica estes reflexions. 

Per un atra part, a la teua edat y al meu dessich ya no cabíe entretindre la esperansa en plassos indefinits, pijós mil vegades que lo absolut silensio que hay guardat, perque éste podrá matá un amor vulgar, pero no traure lo temple ni embotá un amor verdadé a cors com los nostres. Una mirada de la fortuna que ningú sap encara, me va fassilitá lo podét proposá condissions que mos permitíen pressindí de lo que tú me oferíes en los bens de ton pare. Y cuan me disposaba a vindre a vóret, va ocurrí un cas que ha arretrasat esta visita hasta ara, com te diré cuan me haigues declarat la teua ressolusió. Estam al día; avui es, dolsa y encantadora Morfina. 

Mira lo sel; y si encara eres la mateixa pera mí, dónali les grassies al teu cor, y vine pera sempre als brassos del teu volgut, als brassos del teu home...

Va di estes raderes paraules en tan afecte, que no va pugué Morfina aguantás; y abalotada, tendra y resolta lo va abrassá ben preto exclamán: 

- ¡Amor meu! ¡Home meu!

- Pos ara, li va di ell, sabrás pera la teua satisfacsió y la de la teua familia, que ya no soc Pedro Saputo, fill de aquella pupila de Almudévar, sino que soc fill de ella y del caballé don Alfonso López de Lúsera, en qui se va casá ma mare fa cuatre mesos, habenme ell conegut per casualidat y trobanse viudo de la seua primera dona.

- ¡Fill eres, va di Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Lo conec de nom y de vista, perque añs atrás va passá per aquí dos o tres vegades y se tratáe de amic en mon pare. Sí que eres son fill, sí; men enrecordo, te li assemelles. Be díe la fama que eres fill de un gran caballé. ¡Don Alfonso, ton pare! Tamé, pos, haurás ya conegut a la seua nora, ara ta cuñada, aquella Juanita que diuen que es tan discreta, y la mes selebrada de tota esta terra.

- Sí, va contestá ell, y la vach coneixe ya de estudián, en la seua amiga Paulina...

- Són inseparables, va di Morfina; y tamé diuen de ixa Paulina que es mol grassiosa.

- Ara vindrás tú, va di Pedro Saputo, a aumentá lo número de les persones que unix aquella amistat y la sang, mes discreta que Juanita, mes amable que Paulina, mes hermosa y digna que les dos, y la verdadera gloria meua y de la meua familia. Mira sinó lo consepte que li mereixes a mon pare. Y li va enseñá la llista de les donselles en la nota que teníen totes. La va mirá Morfina; estáe ella la cuarta habenles ficat son pare per orden de distansia dels pobles; y sen va enriure de lo que afegíe al final sobre no voldre sentí parlá de amors ni casás.

- ¿Cóm, va di, haguere pogut lo bon don Alfonso imaginá, que si yo no volía sentí de amors, ere perque amaba a son fill? Pareix, pos, que ya les has vist a totes, si aixó signifique la creu que porten los seus noms.

- Ixa creu, va contestá ell, la vach fé a totes lo primé día, donanles per vistes; pero pera feli cas a mon pare y passá uns díes de curiosidat que me recordáen una mica la vida de estudián, hay estat an alguns pobles, y sert que men hay enrit.

- ¿Tamé has vist a la filla del escribén Curruquis?, va preguntá Morfina.

- ¿Quí es lo escribén Curruquis?

- Este (siñalán en lo dit); y si no hi has estat, mira de anay encara que faigues volta, perque vorás a un pare y a una filla mol originals. Y de pas podrás vore estes dos que formen la sombra del cuadro.

Va arribá en aixó la cuñada, y van continuá la charrada, y tamé dabán del germá que va vindre después, y de sa mare; que va sé la declarassió de Pedro Saputo a la familia, pos tratán a Morfina en tanta familiaridat, van entendre que ñabíe algún secretet ya no secret entre ells.

- Este caballé, va di Morfina, es fill de don Alfonso López de Lúsera.

- ¿Cóm?, va di lo germá; ¿pos no es Pedro Saputo?

- Sí, don Vicente, va contestá ell, pero tamé soc fill de don Alfonso, encara que hasta fa poc tems no se sabíe; com fa poc tamé que va enviudá de la seua primera dona y se ha casat en ma mare. Y en lo nou nom y en lo antic hay vingut a vore a Morfina y ditos a tots, que desde estudián mos volem y teníem tratat, o entés al menos entre los dos, lo nostre casamén.

- ¡Oy, sel san, si visquere mon pare!, va exclamá don Vicente. ¡Vosté, Pedro Saputo, fill de don Alfonso López de Lúsera! ¡miréu si u vach di yo cuan vach vore lo retrato! ¿Quí está, pos, a casa nostra?

- Un amán de Morfina, va di ell; un fill polític vostre, siñora (diriginse a la mare), y un germá vostre, don Vicente, si Pedro Saputo primé, 

y ara don Pedro López de Lúsera es digne de tan honor, així com es amo fa tans añs del cor de la vostra germana.

- Miréu, va di don Vicente a sa mare, miréu a la que no volíe casás. 

- ¿Y cóm había de voldre a datre, va contestá Morfina, volén ya desde sagala a don Pedro? Sí, germá, desde entonses lo vull y mos volem, y ni vull ni voldré a datre home, ni lo podría voldre, encara que don Pedro haguere mort. Y perdonéu, siñora mare, que sén donsella y están vosté presén me atrevixca a parlá de esta manera. 

- Filla, va contestá sa mare: ya saps que ploraba de vóret reassia y perque no volíes casát; ara ploro de goch de sentí lo que me dius y de vore a don Pedro a la nostra casa; ya no ting res mes que demaná a Deu an este món. ¡Ay, si vixquere ton pare! ¡Tan que parláe de Pedro Saputo, y no sabé que tots lo coneixíem! 

Pero tú, filla meua, ya u sabíes.

- Sí, mare; pero no me atrevía a díu.

- Pos siñó, va di don Vicente; ara sí que no ton aniréu al cap de un mes, ni may; ham de cassá, amic, ham de aná de cassera, y hau de tocá lo violín, anem, aquelles coses tan bones que sabéu fé. 

¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, u sabíes tot, y qué calladet que u has tingut.

- No tan cassá, amic don Vicente, perque vull fé lo retrato de la vostra germana. - Y lo de la meua dona, va di don Vicente.

- Be, tamé lo farem.

- Y lo meu.

- Pos tamé, ya que mos hi fiquem. Después ting que contali a Morfina coses importans de la meua vida, y preguntán moltes atres. 

- Ahí la teniu, va di don Vicente; ya no es chiqueta; vostra es 

¿no es verdat, mare?

- Sí, fill, sí, va di la bona siñora. Deu los beneíxque com yo los beneíxco de la meua part. La nora, sin embargo, se coneixíe que pensabe alguna vegada en lo patrimoni que significabe Morfina, a la que teníe destinada al seu cap com a tía mol volguda dels seus fills. Li habíe dixat son pare un patrimoni que pujáe uns mil dossens escuts al añ; y sentíe la nora que ixquere de casa seua. 

Lo germá ere mes noble.

Pedro Saputo va enviá al criat a son pare, escribinli que estáe a casa del difún don Severo Estada, una familia que coneixíe mol desde estudián, y lo aturaben alguns díes pera fé los seus retratos.

Pero Morfina en la gran satisfacsió de tindre al seu amán y en la seguridat del seu amor que tans suspiros y llágrimes li habíe costat, y en la libertat de confessáu y manifestáu, va recobrá la seua antiga bellesa, la energía dels afectes, la alegría del seu cor; y serena, contenta, ufana y gloriosa brilláe en totes les grassies y encans de la incomparable hermosura que li debíe a la naturalesa.

Mes y mich se va pará allí Pedro Saputo, fen los retratos, cassán tamé algún día, y gosán de la felissidat suprema del amor en la seua amabilíssima y dolsíssima enamorada, Morfina. 

Don Vicente, veénlo tan hermós, pincho, caballé, cabal y perfecte en tot y en tantes grassies y habilidats li va preguntá un día a la taula: 

- La verdat, don Pedro; ¿cuántes dones hau tornat loques an este món? ¿Totes les que hau vist?

- Y mes, va contestá Morfina, perque algunes se haurán enamorat de ell per la fama.

- No, per sert, va contestá ell; perque algo diríe ixa mateixa fama, y res hau sentit. Aixó, Morfina, signifique sol que vach naixe pera vosté, així com vosté hau naixcut pera mí; y don Vicente, que me vol com amic y com a germá, está sense cap duda encara mes sego que tú, y per aixó delire tan.

Al remat va arribá lo día de separás: día anugolat y tristot; día que may haguere tingut que portá lo sel en les seues voltes; y dixá casi sense vida an aquella infelís.

¡Gloria de este món! ¡Felisidats de esta vida!

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.