Mostrando las entradas para la consulta querat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta querat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 5 de septiembre de 2026

Verm, Verma, Vermet, Vermena, Vermiculacio, Vermen, Vermenos, Avermar - Verrolh, Berrolh

Verm, s. m., lat. vermis, ver.
Si vostr' auzel a el cors verms.
(chap. Si vostre muixó té al cos cucs.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau a dans le corps des vers.
Si cum verms corrump lo fust. Trad. de Bède, fol. 62.
Ainsi comme ver corrompt le bois.
(chap. Aixina com la quera corrom la fusta; quera : classe de cuc, termita; corrom tamé signifique : rossegue, minge, gaste, desgaste.)
Fig. Hyeu soi verms e non pas homs. V. et Vert., fol. 90.
Je suis ver et non pas homme.
ANC. FR. Jo acertes sui verms. Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 21.
Rouille et verm qui luy ronge l'âme.
Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. II, p. 254. 
PORT. Verme. IT. Verme, vermo. (chap. Cuc, cucs; cuquet, cuquets; quera, queres : termita, termites. Cuan algú se fique dolén, sobre tot de la pancha, y sane, se diu : ya ha cagat lo cuc. ESP. Gusano, termita.)

  quera, querat, querada, carcoma, corcó, corcat

2. Verma, s. f., ver.
La verma qu' estrenheretz
E desempre ab un filetz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Le ver que vous étreindrez et sans retard avec un petit fil.

3. Vermet, s. m. dim., vermisseau.
D' escorpios naysho vermetz. Eluc. de las propr., fol. 259.
De scorpions naissent vermisseaux.

4. Vermena, s. f., vermine.
Negras foro pueis creadas de carn, formitz del femps de buou e d' autras vermenas assatz. Liv. de Sydrac, fol. 28.
Les puces furent ensuite créées de chair, les fourmis de la fiente de boeuf et d'autres vermines assez.

5. Vermiculacio, s. f., lat. vermiculatio, vermoulure.
Aytal humor... es cauza de vermiculacio. Eluc. de las propr., fol. 62.
Pareille humeur... est cause de vermoulure.

6. Vermen, adj., vermineux, de l'espèce des vers, des insectes.
La formitz es plus flairans bestia vermena que sia. Liv. de Sydrac, fol. 77.
La fourmi est la plus flairante bête vermineuse qui soit.
ANC. FR.
Et lors les nettoyer de l'ordure et vermin
Qui gaste leur demeure et les ruine enfin. P. Hegemon, p. 40.

7. Vermenos, adj., lat. verminosus, véreux, vermoulu.
Ayssi com la poma qu' es bela e flairans deforas, e dedins es poirida e vermenosa. Liv. de Sydrac, fol. 86.
(chap. Aixina com la poma que es bella y flairán per fora, y adins está podrida y cucada.)
Ainsi comme la pomme qui est belle et odorante en dehors, et dedans est pourrie et véreuse.
Fig. Cors poirit ab cor vermenos.
(chap. Cos podrit en cor cucat.)
P. Vidal: Cant hom.
Corps pourri avec coeur véreux.
ESP. Vermenoso. PORT. IT. Verminoso. (chap. Cucat, cucats, cucada, cucades : ple de cucs.)

Aquí descanse Fulano, que va aná a vore en un misto si ñabíe gas al depósit, y sí que ne quedabe. RIP (no ton enriguéu o enrigáu)

8. Avermar, v., avoir des vers, engendrer des vers.
Auzel, cant s' averma,
Deu hom socorre per desempre.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Oiseau, quand il engendre des vers, on doit (le) secourir tout aussitôt.

Vern, s. m., aune, sorte d'arbre.
Nég. expl.
No 'ls tem ni no 'ls blan una rusca de vern.
P. Bremon Ricas novas: En la mar.
Je ne les crains ni ne les caresse une écorce d'aune. 
CAT. Vern. (chap. Alisso, alissos. ESP. Aliso, familia Alnus.)

chap. Alisso, alissos. ESP. Aliso, familia Alnus


2. Vernha, s. f., aune, sorte d'arbre.
Freg, aura e buerna
S' atrai e chai e despuelha la vernha.
A. Caille: Aras quan.
Froid, vent et bruine s'attire et tombe et dépouille l'aune.

Vernassal, adj., du lat. vernaculus, bas, vil, bouffon, servile.
Tal es vil e vernassals
Que torna leu cortes e pros.
Nat de Mons: Al bon rey.
Tel est vil et bas qui devient bientôt courtois et preux.
Fig: Un sirventes leugier e vernassal
Vuelh ab vils motz de vil razo bastir.
Durand de Carpentras: Un sirventes.
Un sirvente léger et bouffon je veux avec vils mots de vil motif fabriquer.

Tomás Bosque Peñarroya; Vernassal, adj., du lat. vernaculus, bas, vil, bouffon, servile.

Vernis, Vernitz, s. m., vernis.
Desus fer e acier que relhuzis,
Et azur e vernis que resplandis.
D' acier e de vernitz tal resplandor.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29 et 27.
Dessus fer et acier qui brille, et azur et vernis qui resplendit.
D'acier et de vernis telle splendeur.
CAT. Barnis. ESP. Barniz. PORT. Verniz. IT. Vernice. (chap. Barnís, barnisos o barnissos; varnís, varnisos o varnissos si tenim en cuenta la paraula antiga en ocsitá, vernis.)

2. Vernissar, v., vernisser, vernir. 
Part. pas. Una urcha... ben vernissada dedins et defora.
(chap. Una engerra (jarra)... ben barnisada o barnissada per dins y per fora.)
Hist. de la Bible en prov., fol. 4.
Une jarre... bien vernie dedans et dehors.
ESP. Barnizar. IT. Vernicare, verniciare. (chap. Barnisá o barnissá : barniso, barnises, barnise, barnisem o barnisam, barniséu o barnisáu, barnisen; barnisat, barnisats, barnisada, barnisades; barnisaré; barnisaría; si yo barnisara la caseta de fusta del freginal de Beseit, del meu amic lo vivet.)

Verquiera, Verchiera, s. f., dot.
Donar volia sa filha...
Am be mot gran verquiera
A un noble donzell.
V. de S. Honorat.
Il voulait donner sa fille... avec bien moult grande dot à un noble damoiseau.
La verchiera de sa sor
Vendet.
(chap. La dote de san germana va vendre.)
Garins d'Apchier: Mos Cominals.
La dot de sa soeur il vendit.
ANC. FR. Payer à l'ancienne comtesse de Valentinois,... à cause de la verchiere, ou dot, dont ladicte comtesse où aultre pourroit faire poursuite.
Titre de 1404. Carpentier, t. III, col. 1136.
(chap. Dote, dotes. ESP. Dote.)

Verrolh, Berrolh, s. m., verrou.
L' huysh e 'l verrolh.
Verrolh o ferrolh o berrolh. 
Leys d'amors, fol. 29 et 68.
La porte et le verrou.
Verrou ou verrou ou verrou.
Voyez Fer.
(chap. De ferro, ferrollat o forrollat, ferrollats o forrollats. ESP. Cerrojo.)

Fardar; Farga, forja, Forges, Fraguas, herrar es humano, errar

sábado, 8 de agosto de 2026

Trapenar, Tras, Trassa, Estraissa, Retrah, Retrag, Atras, Detras, Trasmeliar, Trau, Travar - Tregan

Trapenar, v., s'évanouir, chanceler.
Al premier uc
Trapenar sa valensa.
Sordel: Non pueis mudar.
Au premier cri sa vaillance s'évanouir.
ANC. ESP. Traspellar. IT. Trapelar.

Tras, s. m., trace.
Voyez Denina, t. III, p. 83.
Greu i ve pas, cami, tras ni esclaus.
Serveri de Girone: A greu pot.
Difficilement y voit passage, chemin, trace ni vestige.

2. Trassa, s. f., trace.
Tot segrai trassa
Dels pus avinens.
G. Riquier: En re.
Entièrement je suivrai la trace des plus avenants.
Fig. Tant seguetz trassa 
D' aquest lengier chantars, 
G. Riquier: A Sant Pos, 
Tant vous suivez la trace de ce léger chanter.
CAT. Trassa. ESP. Traza. IT. Traccia. (chap. Trassa, trasses; trassada, trassades; trassa : maña. No tens trassa pera cuiná.)

Lo Camí (Miguel Delibes) en chapurriau

3. Estraissa, s. f., trace, vestige.
Ab grant trebalia, trobaras l' estraissa.
Segre las estraissas dels majors.
(chap. Seguí les trasses dels majós.)
Trad. de Bède, fol. 38 et 7.
Avec grand tourment, tu trouveras la trace.
Suivre les traces des plus grands.

4. Retrah, Retrag, s. m., du lat. retractus, récapitulation, récrimination, bavardage.
Apres venon retragz, quan l' us retras al autre sas vergonhas.
Mesclas e bregas, retrah, contensos et omicidis. 
V. et Vert., fol. 25 et 22.
Après viennent les récriminations, quand l'un reproche à l'autre ses vergognes. 
Brouilleries et rixes, récriminations, contestations et homicides.
CAT. ESP. (Retracto) PORT. Retrato. (chap. Retracte, retractes; recapitulassió, recapitulassions; recriminassió, recriminassions.)

5. Retrassar, v., récapituler, récriminer, reprocher, retracer, raconter.
Quan l' un retras al autre sas vergonhas. V. et Vert., fol. 25.
(chap. Cuan la un (li) reproche al atre ses (les seues) vergoñes.)
Quand l'un reproche à l'autre ses vergognes.
(chap. Retractá, retractás; recriminá; recapitulá; reprochá.)

Tras, prép., du lat. retro, derrière.
Ab aitan un nain issi,
Que estava tras un boison.
Roman de Jaufre, fol. 12.
En même temps un nain sortit, qui était derrière un buisson.
Li an sos huelhs bendatz,
E las mas tras lo dos estreytamen liatz.
Roman de Fierabras, v. 2962.
Lui ont ses yeux bandés, et les mains derrière le dos étroitement liées. 
Adv. comp. Avetz tan de mal pres
Aras e d' aissi en tras.
Garins d'Apchier: Cominal. 
Vous avez pris tant de mal maintenant et d'ici en arrière.
CAT. ESP. PORT. Tras. IT. Tra.

2. Atras, adv., arrière, en arrière.
Si per so vauc atras o avan.
P. Cardinal: Totz temps.
Si pour cela je vais arrière ou avant.
Vertatz es atras tirada,
E messonja enantida.
G. Riquier: Vertatz es.
Vérité est tirée en arrière, et mensonge honoré.
CAT. ESP. (Atrás) PORT. Atras. (chap. Atrás, que igual u vorás.)

3. Detras, prép., derrière.
Detras l' autar de Nostra Dona. Philomena.
(chap. Detrás del altá de Nostra Dona.)
Derrière l'autel de Notre-Dame.
Adv. El lo portet detras. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 112.
(chap. Ell lo va portá detrás.)
Il le porta derrière.
Adv. comp. Dessus e dessotz, denan detras. V. et Vert., fol. 59.
(chap. Damún y daball, dabán detrás.)
Dessus et dessous, devant derrière.
Tal li det per detras qu' en terra l' a tombat. Roman de Fierabras, v. 4092.
Tel (coup) il lui donna par derrière qu'à terre il l'a tombé.
Loc. Quant er so denan detras.
Garins d'Apchier: Cominal.
Quand il sera ce devant derrière.
CAT. ESP. (Detrás) PORT. Detras. IT. Dietro. (chap. Detrás.)

4. Trasmeliar, v., troubler.
Part. pas. M' en vau trasmeliatz,
Pessieus, cossiros e marritz.
Amanieu des Escas: A vos qu' ieu. 
Je m'en vais troublé, pensif, soucieux et marri.

Trau, s. m. et f., lat. trabs, poutre, solive.
E 'n fon levatz el trau qu' er' en la fanha.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.
Et il en fut levé à la poutre qui était dans la fange.
Prov. En l' autrui oill sabon pel descobrir,
E non senton la trau qu' en lor oill an.
Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.
En l'oeil d'autrui savent poil découvrir, et ne sentent pas la poutre que dans leur oeil ils ont.
ANC. FR. Porquoi vois-tu un festu en le oel toun frère, et ne veis un tréef en toen oel? Trad. de l'Évangile de S. Mathieu, ch. VII, vers. 3.
Alors les trabs et les chevrons de la maison et aussi les pierres se commencèrent incontinent à désassembler.
Hist. de Giglau et de Geoffroi.
ESP. Trabe. PORT. IT. Trave. (chap. Viga, vigues; barró, barrons; llumera, llumeres.)

esgorfa, algorfa, desván, buhardilla, tejado, teulada, tellat, pergola

2. Travar, v., entraver, attacher, unir.
Fig. Ges bos sens no us trava.
G. Riquier: D' Astarac.
Point bon sens ne vous attache.
CAT. ESP. Trabar. PORT. Travar. (chap. Trabá.)

3. Traut, Trahut, Trau, s. m., embarras, bagage. 
Remas ins el camp trastotz lo lor trautz.
Ditz lor que companho que defors son ichu
E mo senher Bochartz an perdu lor trau.
Guillaume de Tudela.
Reste dans le camp tout le leur bagage.
Leur dit que les compagnons qui dehors sont sortis et mon seigneur Bochard ont perdu leur bagage.
- Train, convoi.
Per aver companhia gran, 
Gran trahut e gran mazan.
Brev. d'amor, fol. 121.
Pour avoir compagnie grande, grand train et grande magnificence.

4. Entravar, v., entraver, enchaîner, mettre des entraves
Entravatz lo coma caval.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Entravez-le comme cheval.
Fig. Si m pren mi dons e m' entrava
Tot als sieus comans.
Rambaud d'Orange: Aras no siscla.
Ainsi me prend ma dame et m'enchaîne tout à ses ordres.
Le mot français entraves a été forme du roman Trau, qui a fourni entravar: 
on mettait les jambes des prisonniers dans des ouvertures faites à des poutres, Traus, qu'on resserrait et rapprochait de manière qu'ils ne pouvaient plus se déplacer.
Victi carceris... trabes illa quæ victorum pedes coarctabat, repulsis obicibus, scinditur media, confractisque catenis omnes pariter dissolvuntur.
Gregor. Turon. V. Patrum. - Vita S. Gregorii ep. ling. act. SS. 4 januarii, t. I, p. 169.

Trauc, s. m., trou.
Ieu non lur puesc lur traucs omplir.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Je ne leur puis leurs trous remplir.
Compliro lo trauc de la coronda,... pueys clausero lo trauc. Philomena.
Ils remplirent le trou de la colonne... puis fermèrent le trou.
ANC. FR. Soris ki n'a c'un trau poi dure. Lai d'Ignaurès, p. 19.
ANC. CAT. Troc.

2. Traucar, Trauquar, v., trouer, percer, ouvrir, pénétrer.
Escutz traucar e desguarnir.
Bertrand de Born: Be m play lo.
Écus trouer et dégarnir.
Traucar murs nous et anticx.
(chap. Foradá (trabucá, obrí, penetrá) muros nous y antics.)
Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad' iverns.
Percer murs neufs et antiques.
Lo gran evesques, lo cal trauquet los cels.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
Le grand évêque, lequel ouvrit les cieux.
Fig. Dolor lur traucava 'l cor. Passio de Maria.
La douleur leur pénétrait le coeur.
Part. pas. Per mas e per pes clavellatz,
Lo cap encli, traucatz lo latz.
Passio de Maria.
Par mains et par pieds cloué, le chef incliné, le côté percé.

3. Traucable, adj., incisif.
Fig. Paraula de Dieu es viva... e plus traucabla de tot glazi.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
La parole de Dieu est vive... et plus incisive que tout glaive.

4. Trauquilos, adj., plein de trous.
Fromage... sec, dur, trauquilos. Eluc. de las propr., fol. 275.
(chap. Formache... sec, du, foradat - ple de forats.)
Fromage... sec, dur, plein de trous.

  quera, querat, querada, carcoma, corcó, corcat

5. Trauquilhar, v., trouer, percer de trous.
Part. pas. Mens mal es fromagge be calcat qu' espongios o trauquilhat.
Eluc. de las propr., fol. 275.
Moins mauvais est fromage bien pressé que spongieux ou percé de trous.

6. Travel, s. m., tarière. 
Travels et autres istrumens de carpentaria. Eluc. de las propr., fol. 12.
Tarières et autres instruments de charpenterie.

Taravel, s. m., du lat. terebra, tarière, trépan.

7. Travelhar, v., transpercer, traverser, déborder.
Fig. Tant l' am q' el cors me travelha.
P. Bremond Ricas Novas: Pois lo bels.
Tant je l'aime que le coeur me transperce.

Trefas, adj., trompeur, perfide, moqueur, railleur.
Ab totz los reys de Crestias
Se combatra ab sos trefas
Andolozitz et Arabitz.
Gavaudan le Vieux: Senhors.
Avec tous les rois de Chrétiens il se combattra avec ses perfides Andalous et Arabes.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Vous êtes fausse et perfide.
ESP. Trefe. 

Lo reguer, lo pena de Marcel, Markel Bringuè, Marcel Pena, pro etarra, Bildu, EH Bildu, catalaniste, aragonés, de La Litera, La Llitera

2. Trefanet, adj. dim., imposteur, trompeur, railleur, moqueur.
Subst. E 'ls trefanetz menut vestitz,
Que Dieu ni lei ni ben non an.
Giraud de Borneil: En honor Dieu.
Et les trompeurs vêtus menu, qui Dieu ni loi ni bien n'ont.

3. Trefart, adj., trompeur, traître, moqueur, railleur.
Om no deu appelar lo rei trefart.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 49.
On ne doit pas appeler le roi traître.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

4. Trefanar, v., railler, se moquer, trahir.
Jovens funei' e trefana. 
Marcabrus: El mes quan.
Jeunesse trompe et se moque.

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2

Trega, Tregua, Treva, Trev, s. f., trêve, repos.
Voyez Denina, t. I, p. 398; t. III, p. 85.
E m plai quan la trega es fracha.
Bertrand de Born: Guerra e trebalh.
Et me plaît quand la trêve est rompue.
Que n' esfrangna la tregua.
Sail de Scola: Gran esfortz.
Que j'en rompe la trêve.
La maire Deu nos en fetz patz e treva.
Aimeri de Bellinoy: Cant es d' amor.
La mère de Dieu nous en fit paix et trêve.
Loc. Non aura ni fi ni treva. 
Deudes de Prades, Auz. cass.
N'aura ni fin ni trêve.
Ab mi non auretz trev ni fi.
Raimond l'Écrivain: Senhors l' autr' ier.
Avec moi vous n'aurez trêve ni fin.
CAT. ESP. Tregua. PORT. Tregoa. II. Tregua, triegua. (chap. Tregua, tregües.)

2. Trevar, v., avoir trêve, faire paix.
Val ben tan totz hom qu' ab elhas treva. 
Aimeri de Bellinoy: Cant es d' amor. 
Vaut bien autant tout homme qui avec elles fait paix.

3. Entregar, Entreguar, Entreugar, v., avoir trêve, faire paix.
Gerra m play ses jamais entreugar.
Blacasset: Gerra mi play.
Guerre me plaît sans jamais avoir trêve. 
Part. pas. Ab Franceis non an ges entregat.
Gui de Cavaillon: Doas coblas.
Avec les Français ils n'ont point fait paix.
IT. Intreguare. 

4. Entregamen, s. m., trêve, paix, repos, suspension d'armes.
Cesta fai de las guerras fis et entregamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Celle-ci fait des guerres fins et trêves.
ANC. CAT. Entregament. ESP. Entregamiento. (chap. Entreguamén, entreguamens; pau o pas, paus.)

Tregan, s. m., goujon
Dels peisonetz c' om tot l' an pren,
Que an nom trochas o tregans.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Des petits poissons qu'on prend toute l'année, qui ont nom loches ou goujons.

martes, 18 de mayo de 2021

Capitol LXXXII. Com la senyora fon auisada que fugis en Egipte: car herodes volia matar lo senyor fill seu.

Capitol LXXXII. Com la senyora fon auisada que fugis en Egipte: car herodes volia matar lo senyor fill seu.

Com la senyora fon auisada que fugis en Egipte: car herodes volia matar lo senyor fill seu.


Com lo senyor hagues vn any poch mes creixent la malicia de herodes: a la senyora conuengue buydar la terra e peregrinar en terra estranya: car fon dit a Joseph per langel dormint en son lit de part de nostre senyor deu. ¶ Surge et accipe puerum et matrem eius: 7 fuge in egiptum et esto dum dicam tibi. Futurum est enim vt herodes querat puerum ad perdendum eum. Qui pot pensar com se leua Joseph espantat e alterat de vna tal noua: e tot tremolant e plorant exi de la sua cambra: e toca a la porta de la celleta hon la senyora staua e per la cuyta del tocar sa senyoria se espanta: e leuant se ab molta prudencia per no despertar lo seu fill tan amat que lauors se era adormit: E obri la porta sens fer remor dix ab la cara molt piadosa: Ques aço Joseph sentiu nenguna nouitat contra lo fill meu: E lo dit Joseph vehent sa altesa axi recelosa de la persona del seu fill a ella tan cara: augmenta lo seu plor no podent formar paraula: E sa senyoria trauessada de dolor coneixent que a alguna cosa de molta congoixa volia dir lo seu spos Joseph que rahonar ni esplicar no la podia: fallint les les forçes a sa senyoria baixas sient se en terra e arrima lo cap a la porta e sens parlar lançaua grans gemechs sperant que seria aço que Joseph li vol denunciar. Lo qual vehent sa senyoria en tan extrema pena prengue esforç e dix a sa merce. ¶ O domina mea nolite expanescere surgite eamus peregrinari in egiptum: quia congregati sunt inimici nostri: vt effundant sanguinem filij tui: et inimici nostri sunt iudices. Volent dir: O excellent senyora nous espanteu ne sia lo vostre cor esmayat: car ara senyora es hora d´exercitar la virtuosa fortalea del real animo vostre: Car necessari es a vostra senyoria leuarse en fortalea d´amor e que fujam prest e anem a peregrinar en egipte: car yo he sentit per reuelacio diuina que los nostres enemichs se son ajustats e venen deliberats d´escampar la sanch del vostre glorios fill. E no pense vostra merce que los dits enemichs nostres sien persones de poca estima e que facilment los pugam fugir: ans son certament los jutges e regidors de la terra: e lo rey de aquella: Per que senyora noy ha loch segur en la propria patria acampar la vida del senyor fill vostre: ans es necessari anar en estranya terra hon no siam coneguts: car ja sab vostra senyoria que diu lo consell diuinal. ¶ Cum persequentur vos in vna ciuitate: fugite in aliam. Co es que com serem perseguits en vna ciutat ho en vna terra que fujam en altra. Axi senyora esforçes vostra merce ab molta paciencia: car esta fahena no sofir dilacio: ans esta nit ans que sia de dia hauem a exir de natzaret: car los aguayts dels enemichs nostres son molts e acampar no poriem de les sues malicioses mans si tardauem mes la partida. E la senyora hoydes aquestes paraules lança vn doloros sospir e dix. ¶ O ioseph concusa sunt enim ad hanc vocem omnia viscera mea. Volent dir Hoyt lo vostre parlar Joseph spos meu meu totes les entramenes mies sin stades regirades e han tremolat: E leuant se la senyoria de peus no podent hauer repos vehent la persona a ella tan cara posada en perill de mort: dix ab feruor de amor. Assumat spuns meus peñas (primera eñe, ñ) vt aquila volet et non defficiat: vt saluum faciat filium meum. Volent dir: O si lo sperit meu ensemps ab la persona mia podien seguir la feruor d´amor que dins la anima sent pendrien a les axi com aguila e volaria sens cansar per saluar la vida del meu fill tan amat. Car ja sabeu Jseph ço que es scrit. ¶ Amanti nichil est impossibile: qr vbi amor est labor non est. Car al qui verdaderament ama no li par res impossible que a fer haja per la persona que ama: car alla hon es la amor: lo treball no es sentit ni estimat. E Joseph vehent la tanta feruor de sa senyoria mesclada ab incomportable dolor: e contemplant lo delicament e tendrea de la sua real persona: e la difficultat del cami: cuydaua esclatar: e desijaua morir e no veure sa senyoria en tanta angustia. E la senyora anant al lit hon dormia lo seu fill ab vna lum en la ma miraual: e vehent lo dormir ab tanta suauitat e dolçor no li bastaua lo cor a despertarlo: ans trauessada de piadosa dolor deya. ¶ O ihesu benignissime tu dormis super latus tuum sinistrum: et inimici tui circundant te. Volent dir: O iesus fill meu y senyor bondat y dolçor infinida vos dormiu axi reposat sobre lo vostre costat esquerre mostrant la benignitat e pacificacio del vostre piados e misericordios cor: e los enemichs vostres senyor vos circuixen desijant matar e destroir la vostra persona: O senyor y hon son los tants y tan singulars benificis que a aquest poble judaych haueu fet que axi sou per ells desconegut: que en esta persecucio de Herodes nengu nous fa valença: ans senyor son tots conta vos: eus lançen de la propria terra: O vida mia vos los haueu deliurat de la dura captiuitat d´egipte ab tantes marauelles e miracles: mostrant la vostra diuinal potencia: ara senyor sou perseguit per ells: haueu a fogir en la mateixa terra d´egipte per mostrar la paciencia e humilitat vostra: O senor exemplar sou fet de tots los perseguits e tribulats: mostrant los ques aperten (a+p:per+ten) a la furia de sos enemichs: e que ab paciencia e callament vençen les sues batalles. O clemencia diuina be ha dit de vos Dauid pare vostre. ¶ Non est qui se abscondat a calore eius. Car a tots los lochs e terres sera manifesta la calor inflamada de la misericordia vostra: car egipte per la vostra diuinal potencia es stat ferit de diuerses plagues quant volgues deliurar lo poble vostre: ara senyor visitant la dita terra guarreu (guarireu) aquella de totes les malalties sues ab la medecina de la vostra real presencia: Ara senyor poran dir los dits habitadors de Egipte lo parlar d´Osee propheta qui diu. ¶ Percutiet nos: et curabit nos: visitabit nos: 7 suscitabit nos. Volent dir. Aquest senyor nos ha batuts e ferits: e ell mateix nos ha curats: e visitant nos per sa clemencia nos ha resuscitats: Ara senyor e fill meu passareu per aquell desert: hon los pares nostres stigueren quaranta anys: e aqui la diuinal clemencia vostra los sostengue de vianda celestial: essent los molt propici e faborable: e aqui senyor vos desconegueren e se apartaren de vos ydolatrant e murmurant moltes vegades: E de aços clamaua Dauid en persona vostra dient. ¶ Quadraginta annis proximus fui generationi huic: et dixi semper hij errant corde: (i+p en virgulilla+i) vero non cognouerunt vias meas. E per lo passament vostre senyor lo dit desert sera purificat e sanctificat e en temps esdeuenidor sera habitacio de sancts hermitans: quius seruiran ab deuocio inestimable: dels quels vos senyor sereu guiador e capita: O clement senyor y vida mia vos obris la mar en dotze camins per que lo poble d´israel passas sens treball nengu: ara senyor son a vos closos tots los camins de la terra: que nous puch portar en nenguna part: que no sia recelosa de mortal perill car lo enemich vostre meu Herodes se es tant huy encrudelit contra mi que vol robar e destroir la vida vostra qui es a mi molt pus cara que la propria: Per que puch dir manifestant la mia dolor al eternal pare vostre dient a la clemencia sua. ¶ Vide domine afflictionem meam: quem (q+m en virgulilla) erectus est inimicus 7 terruit me de circuitu. Volent dir. O senyor omnipotent a qui totes coses son manifestes: mirau la afflictio mia: car la persecutio del vostre fill e meu propria es mia: e yo porte dins la anima mia les dolors sues: car veig que aquest enemic meu se es leuat contra mi ab tanta potencia que de totes parts (pts) so circuyda de temor: ajudau me vos senyor: e pugnau per lo fill vostre: qui en tanta humilitat es posat per amor de natura humana: que pot esser dit (dir) de sa excellencia. ¶ Ille ante faciem persecutoris fugit cui angeli ministrant. Car aquest senyor fuig a la faç del seu perseguidor segons la humanitat que de mi ha presa: e segons le diuinal natura sua com a fill vostre li es deguda seruitut angelica. ¶ Quia si non fuisset homo: quis in egipto fugit. Et si non fuisset deus: cui dicitur: ex egipto vocaui filium meum. Car si aquest senyor e redemptor de natura humana no fos verdader home no fora a ell necessari fugir en egipte: e si no fos verdader deu: aqui fora dit per vos eternal pare seu de egipte he cridat lo fill meu: Axi clement pere (p+e) placiaus ajudar a la pert (p+t) mia: qui es passible e mortal: e sotsmesa a moltes dolors per rembre los peccadors. ¶ Quia si ille non esset (eēt) homo: non liberetur homo. Car sino fos home: no haguera deliurat lo home. E ja per axo la part vostra senyor no resta humiliada: ans en quant fill vostre es inmortal e impassible: egual a vos en potencia: e essencia e en totes les perfections diuinals. Vos senyor omnipotent sou lo pare de les consolacions e glorificacions: e yo la mare penes e dolors: hajau pietat senyor de la angustia mia: e done vostra clemencia confort en esta peregrinacio que manau que faça: e feu me (m en virgulilla) portar lo vostre fill en loch que campe la vida sua: qui en tant perill es posada per la malicia e enueja dels seus enemichs. Car la dita enueja los ha axi infectionades les affections e pensaments seus que continuament lançen de si pudor de malicioses obres. E perço dix Salamo. Putredo ossiú (u nassal) inuidia. E la senyora dient aquestes coses ab multissimes lagrimes miraua lo fill seu: e vehent que encara nos despertaua acostas e ell ab molta amor e besal estretament per despertarlo ab mes dolçor ab tot que lo dit senyor per lo trencament del son: e per lo sobtos e cuytat despertament se prengue a plorar ab vna careta tant piadosa: que lo cor de la senyora mare sua fon axi trauessat d´extrema dolor que cuyda morir: e tornant lo a besar ab molta compassio prenguel al braç affalagant lo ab molta amor e deyali. Ay vida mia e no ploreu car vos sabeu ab quanta dolor vos he yo despertat per la gran temor que tinch del perill vostre: car so certa senyor que los enemichs vostres no dormen ne cessen de perseguir a vos. ¶ Or aperierunt super teos suñ omnes inimici tui: sibilauerunt et fremuerunt dentibus 7 dixerunt deuorabimus eum. Car los dits enemichs vostres senyor han vbertes les boques sues sobre vos: e han chiulat e cridat estrenyent les dents ab gran furia dient: que de tots punts vos deliberen deuorar e leuar la vida. axi senyor puix no deliberau contendre ab vostres enemichs nels voleu vençre sino ab sola paciencia: necessari es que fujam: car la furia d´Herodes es molta e desmesurada. E dit aço la senyora vesti lo seu fill e bolcal posantli tota la robeta que tenia: ab tot fos tan poca e tan pobreta: que nol podia molt calfar ni guardar del fret: e posali vn drap doble al cap cobrintli la careta tant com podia: car la fredor de la nit era gran e lo senyor tan delicat que sentia les penalitats humanes pus viuament que nengun altre home: E apres sa senyoria li dona a mamar regalant (regant) li la cara ab les lagrimes abundoses que dels seus vlls exien dient: O senyor y vida mia y en tan poca edat començen les persecucions vostres: les quals augmentaran continuament fina a la fi de la vida vostra: E leuant se sa senyoria ab lo senyor al braç: ixque de casa acompanyada del seu spos Joseph: e passa a la posada de la senyora sa mare: per despedir se de sa merce e pendre la benedictio sua: ans de començar son cami.

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA. Lidia, Nicostrato, Pirro, perera

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presensia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

pera, perera, Lidia, Nicostrato, Pirro


Tan los habíe agradat la historia de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silensio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes histories, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los homens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcons de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres domestics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tindre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue vindre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.


¿Quína gloria mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y parens; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presensia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difissils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presensia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles homens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de homens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cussigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrencá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instrumens propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presensia vostra. Per lo que la raó de estes visions han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di:

- Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: 

- Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligensia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato:

- Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.