Mostrando las entradas para la consulta querat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta querat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 18 de mayo de 2021

Capitol LXXXII. Com la senyora fon auisada que fugis en Egipte: car herodes volia matar lo senyor fill seu.

Capitol LXXXII. Com la senyora fon auisada que fugis en Egipte: car herodes volia matar lo senyor fill seu.

Com lo senyor hagues vn any poch mes creixent la malicia de herodes: a la senyora conuengue buydar la terra e peregrinar en terra estranya: car fon dit a Joseph per langel dormint en son lit de part de nostre senyor deu. ¶ Surge et accipe puerum et matrem eius: 7 fuge in egiptum et esto dum dicam tibi. Futurum est enim vt herodes querat puerum ad perdendum eum. Qui pot pensar com se leua Joseph espantat e alterat de vna tal noua: e tot tremolant e plorant exi de la sua cambra: e toca a la porta de la celleta hon la senyora staua e per la cuyta del tocar sa senyoria se espanta: e leuant se ab molta prudencia per no despertar lo seu fill tan amat que lauors se era adormit: E obri la porta sens fer remor dix ab la cara molt piadosa: Ques aço Joseph sentiu nenguna nouitat contra lo fill meu: E lo dit Joseph vehent sa altesa axi recelosa de la persona del seu fill a ella tan cara: augmenta lo seu plor no podent formar paraula: E sa senyoria trauessada de dolor coneixent que a alguna cosa de molta congoixa volia dir lo seu spos Joseph que rahonar ni esplicar no la podia: fallint les les forçes a sa senyoria baixas sient se en terra e arrima lo cap a la porta e sens parlar lançaua grans gemechs sperant que seria aço que Joseph li vol denunciar. Lo qual vehent sa senyoria en tan extrema pena prengue esforç e dix a sa merce. ¶ O domina mea nolite expanescere surgite eamus peregrinari in egiptum: quia congregati sunt inimici nostri: vt effundant sanguinem filij tui: et inimici nostri sunt iudices. Volent dir: O excellent senyora nous espanteu ne sia lo vostre cor esmayat: car ara senyora es hora d´exercitar la virtuosa fortalea del real animo vostre: Car necessari es a vostra senyoria leuarse en fortalea d´amor e que fujam prest e anem a peregrinar en egipte: car yo he sentit per reuelacio diuina que los nostres enemichs se son ajustats e venen deliberats d´escampar la sanch del vostre glorios fill. E no pense vostra merce que los dits enemichs nostres sien persones de poca estima e que facilment los pugam fugir: ans son certament los jutges e regidors de la terra: e lo rey de aquella: Per que senyora noy ha loch segur en la propria patria acampar la vida del senyor fill vostre: ans es necessari anar en estranya terra hon no siam coneguts: car ja sab vostra senyoria que diu lo consell diuinal. ¶ Cum persequentur vos in vna ciuitate: fugite in aliam. Co es que com serem perseguits en vna ciutat ho en vna terra que fujam en altra. Axi senyora esforçes vostra merce ab molta paciencia: car esta fahena no sofir dilacio: ans esta nit ans que sia de dia hauem a exir de natzaret: car los aguayts dels enemichs nostres son molts e acampar no poriem de les sues malicioses mans si tardauem mes la partida. E la senyora hoydes aquestes paraules lança vn doloros sospir e dix. ¶ O ioseph concusa sunt enim ad hanc vocem omnia viscera mea. Volent dir Hoyt lo vostre parlar Joseph spos meu meu totes les entramenes mies sin stades regirades e han tremolat: E leuant se la senyoria de peus no podent hauer repos vehent la persona a ella tan cara posada en perill de mort: dix ab feruor de amor. Assumat spuns meus peñas (primera eñe, ñ) vt aquila volet et non defficiat: vt saluum faciat filium meum. Volent dir: O si lo sperit meu ensemps ab la persona mia podien seguir la feruor d´amor que dins la anima sent pendrien a les axi com aguila e volaria sens cansar per saluar la vida del meu fill tan amat. Car ja sabeu Jseph ço que es scrit. ¶ Amanti nichil est impossibile: qr vbi amor est labor non est. Car al qui verdaderament ama no li par res impossible que a fer haja per la persona que ama: car alla hon es la amor: lo treball no es sentit ni estimat. E Joseph vehent la tanta feruor de sa senyoria mesclada ab incomportable dolor: e contemplant lo delicament e tendrea de la sua real persona: e la difficultat del cami: cuydaua esclatar: e desijaua morir e no veure sa senyoria en tanta angustia. E la senyora anant al lit hon dormia lo seu fill ab vna lum en la ma miraual: e vehent lo dormir ab tanta suauitat e dolçor no li bastaua lo cor a despertarlo: ans trauessada de piadosa dolor deya. ¶ O ihesu benignissime tu dormis super latus tuum sinistrum: et inimici tui circundant te. Volent dir: O iesus fill meu y senyor bondat y dolçor infinida vos dormiu axi reposat sobre lo vostre costat esquerre mostrant la benignitat e pacificacio del vostre piados e misericordios cor: e los enemichs vostres senyor vos circuixen desijant matar e destroir la vostra persona: O senyor y hon son los tants y tan singulars benificis que a aquest poble judaych haueu fet que axi sou per ells desconegut: que en esta persecucio de Herodes nengu nous fa valença: ans senyor son tots conta vos: eus lançen de la propria terra: O vida mia vos los haueu deliurat de la dura captiuitat d´egipte ab tantes marauelles e miracles: mostrant la vostra diuinal potencia: ara senyor sou perseguit per ells: haueu a fogir en la mateixa terra d´egipte per mostrar la paciencia e humilitat vostra: O senor exemplar sou fet de tots los perseguits e tribulats: mostrant los ques aperten (a+p:per+ten) a la furia de sos enemichs: e que ab paciencia e callament vençen les sues batalles. O clemencia diuina be ha dit de vos Dauid pare vostre. ¶ Non est qui se abscondat a calore eius. Car a tots los lochs e terres sera manifesta la calor inflamada de la misericordia vostra: car egipte per la vostra diuinal potencia es stat ferit de diuerses plagues quant volgues deliurar lo poble vostre: ara senyor visitant la dita terra guarreu (guarireu) aquella de totes les malalties sues ab la medecina de la vostra real presencia: Ara senyor poran dir los dits habitadors de Egipte lo parlar d´Osee propheta qui diu. ¶ Percutiet nos: et curabit nos: visitabit nos: 7 suscitabit nos. Volent dir. Aquest senyor nos ha batuts e ferits: e ell mateix nos ha curats: e visitant nos per sa clemencia nos ha resuscitats: Ara senyor e fill meu passareu per aquell desert: hon los pares nostres stigueren quaranta anys: e aqui la diuinal clemencia vostra los sostengue de vianda celestial: essent los molt propici e faborable: e aqui senyor vos desconegueren e se apartaren de vos ydolatrant e murmurant moltes vegades: E de aços clamaua Dauid en persona vostra dient. ¶ Quadraginta annis proximus fui generationi huic: et dixi semper hij errant corde: (i+p en virgulilla+i) vero non cognouerunt vias meas. E per lo passament vostre senyor lo dit desert sera purificat e sanctificat e en temps esdeuenidor sera habitacio de sancts hermitans: quius seruiran ab deuocio inestimable: dels quels vos senyor sereu guiador e capita: O clement senyor y vida mia vos obris la mar en dotze camins per que lo poble d´israel passas sens treball nengu: ara senyor son a vos closos tots los camins de la terra: que nous puch portar en nenguna part: que no sia recelosa de mortal perill car lo enemich vostre meu Herodes se es tant huy encrudelit contra mi que vol robar e destroir la vida vostra qui es a mi molt pus cara que la propria: Per que puch dir manifestant la mia dolor al eternal pare vostre dient a la clemencia sua. ¶ Vide domine afflictionem meam: quem (q+m en virgulilla) erectus est inimicus 7 terruit me de circuitu. Volent dir. O senyor omnipotent a qui totes coses son manifestes: mirau la afflictio mia: car la persecutio del vostre fill e meu propria es mia: e yo porte dins la anima mia les dolors sues: car veig que aquest enemic meu se es leuat contra mi ab tanta potencia que de totes parts (pts) so circuyda de temor: ajudau me vos senyor: e pugnau per lo fill vostre: qui en tanta humilitat es posat per amor de natura humana: que pot esser dit (dir) de sa excellencia. ¶ Ille ante faciem persecutoris fugit cui angeli ministrant. Car aquest senyor fuig a la faç del seu perseguidor segons la humanitat que de mi ha presa: e segons le diuinal natura sua com a fill vostre li es deguda seruitut angelica. ¶ Quia si non fuisset homo: quis in egipto fugit. Et si non fuisset deus: cui dicitur: ex egipto vocaui filium meum. Car si aquest senyor e redemptor de natura humana no fos verdader home no fora a ell necessari fugir en egipte: e si no fos verdader deu: aqui fora dit per vos eternal pare seu de egipte he cridat lo fill meu: Axi clement pere (p+e) placiaus ajudar a la pert (p+t) mia: qui es passible e mortal: e sotsmesa a moltes dolors per rembre los peccadors. ¶ Quia si ille non eēt homo: non liberetur homo. Car sino fos home: no haguera deliurat lo home. E ja per axo la part vostra senyor no resta humiliada: ans en quant fill vostre es inmortal e impassible: egual a vos en potencia: e essencia e en totes les perfections diuinals. Vos senyor omnipotent sou lo pare de les consolacions e glorificacions: e yo la mare penes e dolors: hajau pietat senyor de la angustia mia: e done vostra clemencia confort en esta peregrinacio que manau que faça: e feu me (m en virgulilla) portar lo vostre fill en loch que campe la vida sua: qui en tant perill es posada per la malicia e enueja dels seus enemichs. Car la dita enueja los ha axi infectionades les affections e pensaments seus que continuament lançen de si pudor de malicioses obres. E perço dix Salamo. Putredo ossiú (u nassal) inuidia. E la senyora dient aquestes coses ab multissimes lagrimes miraua lo fill seu: e vehent que encara nos despertaua acostas e ell ab molta amor e besal estretament per despertarlo ab mes dolçor ab tot que lo dit senyor per lo trencament del son: e per lo sobtos e cuytat despertament se prengue a plorar ab vna careta tant piadosa: que lo cor de la senyora mare sua fon axi trauessat d´extrema dolor que cuyda morir: e tornant lo a besar ab molta compassio prenguel al braç affalagant lo ab molta amor e deyali. Ay vida mia e no ploreu car vos sabeu ab quanta dolor vos he yo despertat per la gran temor que tinch del perill vostre: car so certa senyor que los enemichs vostres no dormen ne cessen de perseguir a vos. ¶ Or aperierunt super teos suñ omnes inimici tui: sibilauerunt et fremuerunt dentibus 7 dixerunt deuorabimus eum. Car los dits enemichs vostres senyor han vbertes les boques sues sobre vos: e han chiulat e cridat estrenyent les dents ab gran furia dient: que de tots punts vos deliberen deuorar e leuar la vida. axi senyor puix no deliberau contendre ab vostres enemichs nels voleu vençre sino ab sola paciencia: necessari es que fujam: car la furia d´Herodes es molta e desmesurada. E dit aço la senyora vesti lo seu fill e bolcal posantli tota la robeta que tenia: ab tot fos tan poca e tan pobreta: que nol podia molt calfar ni guardar del fret: e posali vn drap doble al cap cobrintli la careta tant com podia: car la fredor de la nit era gran e lo senyor tan delicat que sentia les penalitats humanes pus viuament que nengun altre home: E apres sa senyoria li dona a mamar regalant (regant) li la cara ab les lagrimes abundoses que dels seus vlls exien dient: O senyor y vida mia y en tan poca edat començen les persecucions vostres: les quals augmentaran continuament fina a la fi de la vida vostra: E leuant se sa senyoria ab lo senyor al braç: ixque de casa acompanyada del seu spos Joseph: e passa a la posada de la senyora sa mare: per despedir se de sa merce e pendre la benedictio sua: ans de començar son cami.

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrancá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

martes, 18 de agosto de 2020

Dante, oc, oil, sì

De Vulgari Eloquentia, Dante.

https://www.anikaentrelibros.com/de-vulgari-eloquentia

De Vulgari Eloquentia, Dante.

Título: De Vulgari Eloquentia. Sobre la elocuencia en lengua vulgar

Título Original: (De Vulgari Eloquentia, 1305)

Autor: Dante Alighieri

Editorial: Cátedra

Colección: Letras Universales

Copyright:

© 2018, Ediciones Cátedra (Grupo Anaya, S.A.)

© 2018, Raffaele Pinto (de la introducción y la traducción)

Traducción: Raffaele Pinto

Edición: 1ª Edición: Enero 2018

ISBN: 9788437637686

Tapa: Blanda

Etiquetas: ensayo, bilingüe, libros bilingües, lingüística, lenguaje, lengua, lenguajes, conciencia, Dante, latín, poesía, teorías, humanidades, humanistas, literatura italiana,

Nº de páginas: 408

Argumento:

Uno de los momentos más importantes de la historia de la lingüística llega con el Renacimiento, cuando algunos hablantes comienzan a proponer la literatura en lengua vulgaritaliano, provenzal, español - frente a los modelos clásicos de escritura en latín. Dante Alighieri, el famoso autor de "La Divina Comedia", compuso un tratado en latín defendiendo el uso del italiano en la literatura, y no tardaría mucho en llevarlo a la acción con la composición de su gran poema épico.

Toda esta reflexión lingüística, nacida en el seno del humanismo italiano, lucha contra los preceptos de los modistas aristotélicos, un conjunto de lingüistas cuya labor era el estudio descriptivo de la lengua clásica. Contra ellos, Dante compone "De Vulgari Eloquentia", un tratado capital que zanjará el debate.

Edición bilingüe latín-castellano.

Opinión:

En los siglos XIII y XIV, Martín de Dacia y Tomás de Erfurt publicaron un conjunto de obras de gramática especulativa, una teoría lingüística de génesis aristotélica que relacionaba la gramática con la metafísica. Era, evidentemente, una labor filológica totalmente alejada de los usos que se le puedan dar a la lengua. Frente a ello, aparecen textos como el tratado "De Vulgari Eloquentia" de Dante Alighieri, título latino cuya traducción aclara sus intenciones: "Sobre la elocuencia en lengua vulgar".

En esta obra, el gran poeta italiano pretendía luchar contra la imposición social de la escritura en latín. No hay que olvidar, pues, que en esa época los 'temas serios' solo podían desarrollarse en latín, mientras que los poemas amorosos eran escritos en lenguas vulgares como el provenzal o el italiano. Esa jerarquía sociolingüística, profundamente determinada por la Iglesia Católica, se destruye totalmente gracias a la labor humanística de Dante.

"De Vulgari Eloquentia" plantea esta situación diglósica y su consecuente defensa de la lengua vulgar en la poesía (concebida en tanto que instrumento de conservación y estabilidad del vulgar). Con ello, Dante busca llevar la lengua italiana al estatus de vulgar ilustre. No obstante, no es este el único tema que trata. En la primera parte del tratado, para llegar a esta idea, el autor recorre las teorías bíblicas de la Torre de Babel y la caracterización de los dialectos italianos.

De igual manera, sorprende la segunda parte del tratado, de final abrupto, donde Alighieri abandona la reflexión lingüística y se inmiscuye en un apasionante tratado de teoría literaria. El autor reflexiona en torno a la composición más excelente (en su opinión, la canción), los temas que esta debe tratar o los esquemas métricos en los que se debe apoyar el poeta. Así pues, "De Vulgari Eloquentia" es un tratado clásico esencial para todo interesado en lingüística o en poesía medieval.

Darío Luque.

Frases de esta opinión pueden utilizarse libremente en otros medios para promoción del libro, siempre que no se varíe y se mencionen al autor de la misma y al medio anikaentrelibros.com

//

De vulgari eloquentia (acerca del habla popular) es el título de un ensayo de Dante Alighieri, escrito en latín e inicialmente iba a consistir en cuatro libros, pero Dante desechó la idea después del segundo. Fue probablemente escrito en los años que precedieron el destierro de Dante de su natal Florencia, entre 1303 y 1305. Los ensayos latinos eran muy populares en la Edad Media, pero Dante hizo algunas innovaciones en su trabajo. Primero: el tema, la lengua vernácula, que era una opción rara en ese momento. Secundariamente, la manera en que Dante se acercó a este tema, dando a la lengua vernácula la misma dignidad que se le otorgaba al latín. Finalmente, Dante escribió este ensayo para analizar el origen y la filosofía de lengua vernácula, porque, en su opinión, este idioma no era algo estático, sino algo que evolucionaba y necesitaba una contextualización histórica.

Al principio, Dante enfrentó la evolución histórica del idioma que él pensaba que nació unitario y luego fue separado en modismos diferentes debido a la vanidad demostrada por la humanidad en la Torre de Babel. Compiló un mapa de la posición geográfica de los idiomas que él conocía, mientras dividió el territorio europeo en tres partes: uno al este, con los idiomas griegos, uno al norte, con los idiomas germánicos, y al sur los idiomas del Romance, separado en tres ramas, identificadas por el adverbio de afirmación, el idioma del oc, el idioma del oïl y el idioma del . Rebatió la idea de que la gramática es un idioma estático que consiste en reglas inmutables. Dante necesitó recuperar los idiomas naturales.​

Entre los capítulos diez y quince del primer libro, Dante escribe sobre su investigación para una lengua vernácula ilustre, entre las catorce variedades encontradas en la región italiana. Directamente o indirectamente, Dante leyó los trabajos de san Agustín, los de Tomás de Aquino y algunos diccionarios enciclopédicos como el Etymologiae de Isidoro de Sevilla y Li livres dou trésor de Brunetto Latini. Él también se inspira en la filosofía Aristotélica, y en el trabajo de Dante se pueden identificar algunas referencias en los textos a representantes de lo que a veces se ha llamado Aristotelismo Radical.

-8-

1. Ex precedenter memorata confusione linguarum non leviter opinamur per universa mundi climata climatumque plagas incolendas et angulos tunc primum homines fuisse dispersos. Et cum radix humane propaginis principalis in oris orientalibus sit plantata, nec non ab inde ad utrunque latus per diffusos multipliciter palmites nostra sit extensa propago, demumque ad fines occidentales protracta, forte primitus tunc vel totius Europe flumina, vel saltim quedam, rationalia guctura potaverunt.

2. Sed sive advene tunc primitus advenissent, sive ad Europam indigene repedassent, ydioma secum tripharium homines actulerunt; et afferentium hoc alii meridionalem, alii septentrionalem regionem in Europa sibi sortiti sunt; et tertii, quos nunc Grecos vocamus, partim Europe, partim Asye occuparunt.

3. Ab uno postea eodemque ydiomate in vindice confusione recepto diversa vulgaria traxerunt originem, sicut inferius ostendemus.

4. Nam totum quod ab hostiis Danubii sive Meotidis paludibus usque ad fines occidentales Anglie Ytalorum Francorumque finibus et Oceano limitatur, solum unum obtinuit ydioma, licet postea per Sclavones, Ungaros, Teutonicos, Saxones, Anglicos et alias nationes quamplures fuerit per diversa vulgaria dirivatum, hoc solo fere omnibus in signum eiusdem principio remanente, quod quasi predicti omnes jo affermando respondent.

5. Ab isto incipiens ydiomate, videlicet a finibus Ungarorum versus orientem, aliud occupavit totum quod ab inde vocatur Europa, nec non ulterius est protractum.

6. Totum vero quod in Europa restat ab istis, tertium tenuit ydioma, licet nunc tripharium videatur: nam alii oc, alii oil, alii affirmando locuntur, ut puta Yspani, Franci et Latini. Signum autem quod ab uno eodemque ydiomate istarum trium gentium progrediantur vulgaria, in promptu est, quia multa per eadem vocabula nominare videntur, ut Deum, celum, amorem, mare, terram, est, vivit, moritur, amat, alia fere omnia.

7. Istorum vero proferentes oc meridionalis Europe tenent partem occidentalem, a Ianuensium finibus incipientes. Qui autem dicunt a predictis finibus orientalem tenent, videlicet usque ad promuntorium illud Ytalie qua sinus Adriatici maris incipit, et Siciliam. Sed loquentes oil quodam modo septentrionales sunt respectu istorum: nam ab oriente Alamannos habent et ab occidente et settentrione anglico mari vallati sunt et montibus Aragonie terminati; a meridie quoque Provincialibus et Apenini devexione clauduntur.

-9-

1. Nos autem oportet quam nunc habemus rationem periclitari, cum inquirere intendamus de hiis in quibus nullius autoritate fulcimur, hoc est de unius eiusdemque a principio ydiomatis variatione secuta. Et quia per notiora itinera salubrius breviusque transitur, per illud tantum quod nobis est ydioma pergamus, alia desinentes: nam quod in uno est rational[i], videtur in aliis esse causa.

2. Est igitur super quod gradimur ydioma tractando tripharium, ut superius dictum est: nam alii oc, alii , alii vero dicunt oil. Et quod unum fuerit a principio confusionis (quod prius probandum est) apparet, quia convenimus in vocabulis multis, velut eloquentes doctores ostendunt: que quidem convenientia ipsi confusioni repugnat, que ruit celitus in edificatione Babel.

3. Trilingues ergo doctores in multis conveniunt, et maxime in hoc vocabulo quod est «amor». Gerardus de Brunel:

Si-m sentis fezelz amics,

per ver encusera amor.

Rex Navarre:

De fin amor si vient sen et bonté;

Dominus Guido Guinizelli:

Né fe« amor prima che gentil core,

né gentil [cor] prima che amor, natura.

4. Quare autem tripharie principali[ter] variatum sit, investigemus; et quare quelibet istarum variationum in se ipsa variatur, puta dextre Ytalie locutio ab ea que est sinistre (nam aliter Paduani et aliter Pisani locuntur); et quare vicinius habitantes adhuc discrepant in loquendo, ut Mediolanenses et Veronenses, Romani et Florentini, nec non convenientes in eodem genere gentis, ut Neapoletani et Caetani, Ravennates et Faventini, et, quod mirabilius est, sub eadem civilitate morantes, ut Bononienses Burgi Sancti Felicis et Bononienses Strate Maioris.

5. Hee omnes differentie atque sermonum varietates quid accidant, una eademque ratione patebit.

6. Dicimus ergo quod nullus effectus superat suam causam, in quantum effectus est, quia nil potest efficere quod non est. Cum igitur omnis nostra loquela - preter illam homini primo concreatam a Deo - sit a nostro beneplacito reparata post confusionem illam que nil aliud fuit quam prioris oblivio, et homo sit instabilissimum atque variabilissimum animal, nec durabilis nec continua esse potest, sed sicut alia que nostra sunt, puta mores et habitus, per locorum temporumque distantias variari oportet.

7. Nec dubitandum reor modo in eo quod diximus «temporum», sed potius opinamur tenendum: nam si alia nostra opera perscrutemur, multo magis discrepare videmur a vetustissimis concivibus nostris quam a coetaneis perlonginquis. Quapropter audacter testamur quod si vetustissimi Papienses nunc resurgerent, sermone vario vel diverso cum modernis Papiensibus loquerentur.

8. Nec aliter mirum videatur quod dicimus quam percipere iuvenem exoletum quem exolescere non videmus: nam que paulatim moventur, minime perpenduntur a nobis, et quanto longiora tempora variatio rei ad perpendi requirit, tanto rem illam stabiliorem putamus.

9. Non etenim ammiramur, si extimationes hominum qui parum distant a brutis putant eandem civitatem sub invariabili semper civicasse sermone, cum sermonis variatio civitatis eiusdem non sine longissima temporum successione paulatim contingat, et hominum vita sit etiam, ipsa sua natura, brevissima.

10. Si ergo per eandem gentem sermo variatur, ut. dictum est, successive per tempora, nec stare ullo modo potest, necesse est ut disiunctim abmotimque morantibus varie varietur, ceu varie variantur mores et habitus, qui nec natura nec consortio confirmantur, sed humanis beneplacitis localique congruitate nascuntur.

11. Hinc moti sunt inventores gramatice facultatis: que quidem gramatica nichil aliud est quam quedam inalterabilis locutionis ydemptitas diversibus temporibus atque locis. Hec cum de comuni consensu multarum gentium fuerit regulata, nulli singolari arbitrio videtur obnoxia, et per consequens nec variabilis esse potest. Adinvenerunt ergo illam ne, propter variationem sermonis arbitrio singulariurn fluitantis, vel nullo modo vel saltim imperfecte antiquorum actingeremus autoritates et gesta, sive illorum quos a nobis locorum diversitas facit esse diversos.

-10-

1. Triphario nunc existente nostro ydiomate, ut superius dictum est, in comparatione sui ipsius, secundum quod trisonum factum est, cum tanta timiditate cunctamur librantes quod hanc vel istam vel illam partem in comparando preponere non audemus, nisi eo quo gramatice positores inveniuntur accepisse «sic» adverbium affirmandi: quod quandam anterioritatem erogare videtur Ytalis, qui dicunt.

2. Quelibet enim partium largo testimonio se tuetur. Allegat ergo pro se lingua oil quod propter sui faciliorem se delectabiliorem vulgaritatem quicquid redactum est sive inventum ad vulgare prosaycum, suum est: videlicet Biblia cum Troianorum Romanorumque gestibus compilata et Arturi regis ambages pulcerrime et quamplures alie ystorie ac doctrine.

3. Pro se vero argumentatur alia, scilicet oc, quod vulgares eloquentes in ea primitus poetati sunt tanquam in perfectiori dulciorique loquela, ut puta Petrus de Alvernia et alii antiquiores doctores.

Pierre, Peire; d' Alvernha, Alverne, Auvergne

4. Tertia quoque, [que] Latinorum est, se duobus privilegiis actestatur preesse: primo quidem quod qui dulcius subtiliusque poetati vulgariter sunt, hii familiares et domestici sui sunt, puta Cynus Pistoriensis et amicus eius; secundo quia magis videntur inniti gramatice que comunis est, quod rationabiliter inspicientibus videtur gravissimum argumentum.

5. Nos vero iudicium relinquentes in hoc et tractatum nostrum ad vulgare latium retrabentes, et receptas in se variationes dicere nec non illas invicem comparare conemur.

6. Dicimus ergo primo Latium bipartitum esse in dextrum et sinistrum.
Si quis autem querat de linea dividente, breviter respondemus esse iugum Apenini, quod, ceu fistule culmen hinc inde ad diversa stillicidia grundat aquas, ad alterna hinc inde litora per ymbricia longa distillat, ut Lucanus in secundo describit: dextrum quoque latus Tyrenum mare grundatorium habet, levum vero in Adriaticum cadit.

7. Et dextri regiones sunt Apulia, sed non tota, Roma, Ducatus, Tuscia et Ianuensis Marchia; sinistri autem pars Apulie, Marchia Anconitana, Romandiola, Lombardia, Marchia Trivisiana cum Venetiis. Forum Iulii vero et Ystria non nisi leve Ytalie esse possunt; nec insule Tyreni maris, videlicet Sicilia et Sardinia, non nisi dextre Ytalie sunt, vel ad dextram Ytaliam sociande.

8. In utroque quidem duorum laterum, et hiis que secuntur ad ea, lingue hominum variantur: ut lingua Siculorum cum Apulis, Apulorum cum Romanis, Romanorum cum Spoletanis, horum cum Tuscis, Tuscorum cum Ianuensibus, Ianuensium cum Sardis; nec non Calabrorum cum Anconitanis, horum cum Romandiolis, Romandiolorum cum Lombardis, Lombardorum cum Trivisianis et Venetis, horum cum Aquilegiensibus, et istorum cum Ystrianis. De quo Latinorum neminem nobiscum dissentire putamus.

9. Quare ad minus xiiii vulgaribus sola videtur Ytalia variari. Que adhuc omnia vulgaria in sese variantur, ut puta in Tuscia Senenses et Aretini, in Lombardia Ferrarenses et Placentini; nec non in eadem civitate aliqualem variationem perpendimus, ut superius in capitulo immediato posuimus. Quapropter, si primas et secundarias et subsecundarias vulgaris Ytalie variationes calcolare velimus, et in hoc minimo mundi angulo non solum ad millenam loquele variationem venire contigerit, sed etiam ad magis ultra.

viernes, 30 de noviembre de 2018

dicsionari chapurriau castellá, Q

que – que qué ha ? que – pero qué pasa ?
que yo vinga, que tú vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen que yo vaya (venga), vayas (vengas)
quebrá quebrar
quebrades quebradas
quebrán quebrando
quebranto, quebrantos, vore aflicsió quebranto, quebrantos
quedá, quedás, yo (me) quedo, quedes, quede, quedém o quedám, quedéu o quedáu, quéden – quedat, quedada quedar, quedarse
quedabe, quedáe quedaba
quedaben, quedáen quedaban
quedada quedada
quedám (yo) quedarme
quedámos quedarnos
quedán quedando
quedánli quedándole
quedánse quedándose
quedará quedará
quedare quedara, quedase
quedaré quedaré
quedaren, quedáren quedaran, quedasen
quedáreu quedarais, quedaseis
quedaríe quedaría
quedat quedado
quédat quédate
quedáu, quedéu quedáis
quedáutos, quedéutos quedaos, quedaros
quede queda
quedém o quedám a les onse quedamos a las once
queden quedan
quedes quedas
quedéutos quedaos, quedaros
quedo quedo
quedon queden
queissám, queixám quejarme
queissánse, queixánse quejándose
queissáre, queixáre quejara, quejase
queissat, queixat quejado
queisse, queixe queja
queissen, quejan quejan
queissit, queixit, queissits, queixits quejido, quejidos
queixá, queixás quejar, quejarse
queixa, queixes queja, quejas
queixaba quejaba
queixabe (ell) quejaba
queixaben, queixáen quejaban
queixabes, queixáes quejabas
queixabeu, queixáeu quejabais
queixáe, queixabe quejaba
queixáem, queixabem quejábamos
queixáen, queixaben quejaban
queixáeu quejábais
queixám quejarme
queixánme, queissánme quejándome
queixánse quejándose
queixaríem quejaríamos
queixás, yo me queixo, tú te queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen quejarse
queixat quejado
quéixat quéjate
queixe queja
queixém quejamos
quéixen quejan
queixes quejas
queixéu quejáis
queixo quejo
queixós quejoso
queixoses quejosas
quel, que lo que el
quels, que los que les, que los
quera, queres, corca, corcó, s'ha querat lo barró de melis, mos caurá la barraca de Queretes, paregut a la termita carcoma, parecido a la termita
querella, pleite, denúnsia, querelles, pleites, denúnsies, com la querella al sol que van ficá los de Beseit querella, pleito, denuncia
querellám querellarme
querellás querellarse
Queretes Cretas
querida (la), la amán, amante querida, amante
querido (lo), amán, amante querido, amante
qui, quí quien, quién
quieta, quietes, cota, cotes quieta, quietas
quietet, quietets, cotet, cotets quietecito, quietecitos
quieteta, quietetes, coteta, cotetes quietecita, quietecitas
quieto, quietos, coto, cotos quieto, quietos
quietut equilibri, estabilisassió, igualdat, armonía, proporsió, contrapés, simetría, consonánsia, contrapartida, ponderassió, ecuanimidat, sensatés, moderassió, mesura, quietut
Quilla, quilles de un barco Quilla, quillas
quimera, manía / com la franja del meu cul, paísos cagaláns, diada de la franja del meu cul, abunde esta manía a Penarroija grássies a Ignacio Sorolla Amela pero la paraula no sé si encara se diu. manía
químic, químics, com Pompeyo Fabra químico, químicos
química, químiques química, químicas
quín es lo teu? cuál es el tuyo?
quin, quinto, 5° 5 °
quina (beguda), vi quinat – mon yayo bebíe quina San Clemente, a vegades Santa Catalina, y alguna vegada mos amorráem a la botella ya de chiquets quina, bebida, vino quinado
Quina es la teua mare ? cual es tu madre ?
Quina vergoña ! qué vergüenza !
quincalla quincalla, baratijas, chucherías, fruslerías
quines són les teues ? cuáles son las tuyas?
quins són los teus pantalóns ? - Quins pantalóns mes majos ! cuales son tus pantalones ? - Qué pantalones más majos !
quinse, quinze, quince Quince 15
Quinta, 5° - la quinta del 78 Quinta 5° - la quinta del 78, los nacidos ese año
quinto, quintos, quinta, quintes – kinto, kinta, kintos, kintes - 1/5 de servesa quinto, quintos, quinta, quintas
quiosco, quioscos quiosco, quioscos - "Quiosco", a veces escrito "Kiosco", proviene del Francés kiosque, este del turco kioshk (mirador) y este del Persa kusk (palacio). Al principio su único significado era "edificio pequeño, de estilo árabe, situado en un punto estratégico para contemplar un paisaje o un acontecimiento".
quirdá, cridá llamar, gritar
Quirrina, aixina se cride o quirde a una cabra, quirrines así se llama a una cabra, cabras
quisqui quisqui
quixal, quixals – del coneiximén, entenimén, señ muela, muelas del juicio