Mostrando las entradas para la consulta pedre ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pedre ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 14 de septiembre de 2024

Perdre - Emperilamen

  

Perdre, v., lat. perdere, perdre, faire une perte.

No s ten a dan

De perdre me ni' ls belhs digz de mon chan. 

G. Faidit: Tant ai sufert.

Elle ne tient pas à dommage de perdre moi ni les belles paroles de mon chant.

Val mot ad home que sanc pert. Brev. d'amor, fol. 40. 

(chap. Val mol al home que pert sanc o sang.)

Vaut beaucoup à homme qui perd du sang. 

Que 'l sap ben, s' ieu la perdia, 

Qu' ieu jamais joy non auria.

B. de Ventadour: En abril. 

Vu qu'elle sait bien, si je la perdais, que jamais de joie je n' aurais.

En breu temps perdretz la calor. 

T. d'Elias de Barjols et d'Elias Cairels: N Elias Cairel. 

En court temps vous perdrez la chaleur.

- Faire un mauvais emploi. 

Trastot mon castier perc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps. 

Toute ma remontrance je perds. 

Vai s' en lo temps, e perdem lo melhor. 

(chap. S'en va lo tems, y perdem lo milló.)

B. de Ventadour: Quant erba. 

S'en va le temps, et nous perdons le meilleur.

- Déposer, quitter, renoncer à.

Per aver per vergonh' e mezura.

Marcabrus: Auiatz de. 

Pour argent il perd vergogne et mesure.

Co es la pel que pert cad' an.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cela est la peau qu'il perd chaque année.

- Cesser d'avoir, de posséder.

Entro que pert lo alenar. V. et Vert., fol. 93.

(chap. Hasta que pert lo alená, l' alé o aliento, la respirassió.)

Jusqu'à ce qu'il perd le respirer.

Fig. Aissi m perdei cum perdet se 

Lo bels Narcezis en la fon.

B. de Ventadour: Quan vei la.

Ainsi je me perdis comme perdit soi le beau Narcisse dans la fontaine.

Part. pas. Naysson, senes falhida,

Crematz o perdutz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Ils naissent, sans faute, brûlés ou perdus. 

Merces es perduda per ver.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Merci est perdue en vérité.

Cuion qu' aia perdut lo sen.

P. Cardinal: Una cieutat.

Ils pensent qu'il ait perdu le sens.

Voyez Afan et Testa.

CAT. Perdrer. ESP. PORT. Perder. IT. Perdere. 

(chap. Pedre, perdre: pergo o perc, perts, pert, perdem, perdéu, perden; perdut, perduts, perduda, perdudes; pedré, pedrás, pedrá, pedrem, pedréu, pedrán; pedría, pedríes, pedríe, pedríem, pedríeu, pedríen; perguera, pergueres, perguere, perguerem, perguereu, pergueren.)

2. Perda, Perdea, Perdoa, s. f., perte. 

Tant m' es esquiva e fera

La perda e 'l dans.

Giraud de Borneil: De chantar mi.

Tant m'est pénible et cruelle la perte et le dommage.

E m restaura perdas e dans.

R. Vidal de Bezaudun: Bel m'es.

Et me répare pertes et dommages.

De la perdea avia gran desplasser. 

Si gaire dura aquesta perdoa de nostra gens. Philomena. 

De la perte avait grand déplaisir.

Si guères dure cette perte de notre gent.

ANC. IT. Ma stringe lor la perda universale.

Barberini, Docum. d'amore, p. 365. 

Di vostra perta perde. Guittone d'Arezzo, lett. 14.

CAT. Perdua. ESP. (Perdida) Pérdida. PORT. Perda. IT. MOD. Perdita.

(chap. Perdua, perdues; pérduda, pérdudes.)

3. Perdicio, s. f., lat. perditio, perdition.

Ins el foc d' abis,

Roma, avetz vostr' estatge

E 'n perdicio.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Dans le feu de l'abîme, Rome, vous avez votre séjour et en perdition.

Perdicios al cors et a l'arma. Liv. de Sydrac, fol. 60. 

Perdition au corps et à l'âme. 

CAT. Perdició. ESP. Perdición. PORT. Perdição. IT. Perdizione.

(chap. Perdissió, perdissions.)

4. Perdement, Perdemen, s. m., perte. 

Hac gran batalha e gran mortaudat, e perdement de membres e caps. Philomena.

(chap. Va ñabé gran batalla y gran mortaldat, y perdua de membres y caps.)

Il y eut grande bataille et grande mortalité, et perte de membres et de têtes.

Mot fo grans lo dampnatges e 'l dols e 'l perdementz.

Guillaume de Tudela.

Moult fut grand le dommage et le deuil et la perte.

- Perdition.

Del greu fays

Qu' es de las armas perdemens.

Folquet de Lunel: Bona dompna.

Du pénible fardeau qui est des âmes la perdition. 

Per enveia, breument venon a perdement. V. de S. Honorat.

Par envie, en peu ils viennent à perdition.

ESP. Perdimiento. PORT. IT. Perdimento.

5. Esperdre, v., éperdre, égarer, étonner, décourager.

Nuill maltrait no m fai esperdre.

Lamberti de Bonanel: Ges de. 

Nul mauvais traitement ne me fait égarer. 

Totz lo cors m' en vai esperden.

G. Rudel: Quan lo rossinhols. 

Tout le coeur me va s'en égarant.

On plus vezia de bons homes, plus s' esperdia, e mens sabia.

V. de Richard de Barbezieux. 

Où plus il voyait de bons hommes, plus il s'éperdait, et moins il savait.

M' espert, e non ai membransa.

G. Faidit: Al semblan. 

Je m'égare, et je n' ai pas de souvenance.

Part. pas. Estat ai com hom esperdut 

Per amor en long estatge.

B. de Ventadour: Estat ai.

J'ai été comme homme éperdu par amour en long retard.

Vengro denan Pilat totz esperdutz. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16. 

Vinrent devant Pilate tous éperdus. 

ANC. FR. Renart l' oï, moult fu dolant, 

Et moult en devint esperdu.

De joie fu si esperdue,

Ke grant pièce ne pot parler. 

Roman du Renart, t. III, p. 168, et t. IV, p. 217. 

IT. Sperdere.

6. Desperdre, Deperdre, v., égarer, dissiper, perdre.

Lurs mercadarias... desperdian, fazen lo dig viatge.

Cartulaire de Montpellier, fol. 127.

Leurs marchandises... ils perdaient, faisant ledit voyage.

Fig. No t fassa desperdre temensa ni argens. Guillaume de Tudela.

Que ne te fasse égarer crainte ni argent. 

La mi' amor ta mal vau deperden. Poëme sur Boèce. 

(chap. Lo meu amor tan mal vach perdén.)

Le mien amour si mal je vais perdant.

ANC. ESP. Desperder. IT. Disperdere.

7. Deperdicio, s. f., déperdition, perte.

Cum es la deperdicio o consumpcio faita per calor. 

Eluc. de las propr., fol. 73.

Comme est la déperdition ou consomption faite par chaleur.

ESP. Desperdicio. PORT. Desperdição. (chap. Desperdissi o desperdissio, desperdissis o desperdissios; v. desperdissiá: desperdissio, desperdissies, desperdissie, desperdissiem o desperdissiam, desperdissiéu o desperdissiáu, desperdissien; desperdissiat, desperdissiats, desperdissiada, desperdissiades; desperdissiaré, desperdissiarás, desperdissiará, desperdissiarem, desperdissiaréu, desperdissiarán; desperdissiaría, desperdissiaríes, desperdissiaríe, desperdissiaríem, desperdissiaríeu, desperdissiaríen; desperdissiara, desperdissiares, desperdissiare, desperdissiárem, desperdissiáreu, desperdissiaren.)


Perempt, adj., lat. peremptus, périmé.

O si la causa de que lo plagz era es perempta, so es destrucha.

Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

Ou si la cause de quoi était le plaid est périmée, c'est-à-dire détruite.

2. Peremptori, adj., péremptoire.

- Subst. Assignation, citation.

Que hom l' apele am una peremptoria per totas, a certana jornada.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 136.

Qu'on l'appelle avec une citation pour toutes, à certain jour.

CAT. Peremptori. ESP. Perentorio. PORT. Peremptorio. IT. Perentorio.

(chap. Perentori o peremptori, perentoris o peremptoris, perentoria o peremptoria, perentories o peremptories.)

3. Perhemtorialmen, adv., péremptoirement, d'une manière décisive. Que compareguesso perhemtorialmen e personalmen denfra 1 an.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.

(chap. Que comparegueren perentoriamen y personalmen dins d'un añ.) 

Qu'ils comparussent péremptoirement et personnellement dans un an.

CAT. Peremptoriament. ESP. Perentoriamente. PORT. Peremptoriamente. IT. Perentoriamente. (chap. Perentoriamen o peremptoriamen.)


Pergamen, Pergame, s. m., lat. pergamenus, parchemin.

Si com in isto pergamen es scrit, et om legir i o pod. Titre de 1053.

(En chapurriau de 1053: Aixina com an este pergamino está escrit, y s'  hi pot lligí.)

Ainsi comme il est écrit sur ce parchemin, et on peut l'y lire.

Lo pargames o lo papier que sera engludatz sus la taula, sera partitz e senhatz per un compas. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Le parchemin ou le papier qui sera enduit sur la table, sera divisé et marqué par un compas. 

ESP. Pergamino. PORT. Pergaminho. 

(chap. Pergamino, pergaminos.)

2. Pargami, s. m., parchemin.

Tencha, pena e pargami. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

(chap. Tinta, ploma y pergamino.)

Encre, plume et parchemin. 

Lo pargami escript de la dicha arenga. Carya Magalon, fol. 15.

Le parchemin écrit de ladite harangue. 

CAT. Pergami (pergamí).

3. Parguamina, s. f., du lat. pergamena, parchemin.

Senes breu de parguamina,

Tramet lo vers en chantan.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

Sans feuille de parchemin, je transmets le vers en chantant. 

IT. Pergamena.

4. Pargaminier, s. m., parcheminier.

Pellicier, pargaminier, fes estas. Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 714.

Peaussier, parcheminier, fit celles-ci.

CAT. Pergaminer. ESP. Pergaminero. PORT. Pergaminheiro.

(chap. Pergaminé, pergaminés, pergaminera, pergamineres : qui fa los pergaminos; se féen de la pell de cordé, cabrit, etc.)

La chiqueta María teníe un corderet


Pergua, Perga, Perja, s. f., lat. pertica, perche.

Fo amb una pergua decervelat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 10. 

Fut avec une perche écervelé.

Prenon se tuitz li seinor 

A las pergas adreisar..., 

Pueis meton la tenda desus.

Roman de Jaufre, fol. 118.

Se prennent tous les seigneurs à dresser les perches..., puis mettent la tente dessus.

Perga de sauze sera.

Deudes de Prades, Auz. cass.

La perche sera de saule.

Sobre 'l punh es portat belament, sobre perja pauzat.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Sur le poing il est porté bellement, sur perche posé.

CAT. Perca. ESP. PORT. Percha. IT. Pertica. 

(chap. Percha, perches : per a dixá la roba, o la del duc (búho real), chuta, caro, falcó, esparvé, etc.; de la mateixa arraíl ve: pértiga, pértigues : eren armes, no les que ara se fan aná per al salt d' altura.)


2. Pergueta, s. f, dim., petite perche, baguette.

Far lui deu hom pergueta bassa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Faire lui doit-on petite perche basse.

(chap. Percheta, perchetes.)


Perifrasis, s. f., grec *gr, périphrase.

Perifrasis, es circumlocutios, e vol dire circumlocutios, circonstancia de paraulas quaysh semblans ad aquelas que hom enten. 

Leys d'amors, fol. 132.

Périphrase, c'est circonlocution, et veut dire circonlocution, circonstance de paroles quasi semblables à celles qu'on entend. 

CAT. ESP. (perífrasis) Perifrasis. PORT. Periphrasis. IT. Perifrasi.

(chap. Perífrassis : sircunlocussió.)


Peril, Perilh, s. m., lat. periculum, péril, danger.

Laissarai en guerra mon filh, 

En gran paor et en perilh.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Je laisserai en guerre mon fils, en grande peur et en péril.

Ilh seran escapat d' aquel perilh en qual ilh ero.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10.

Ils seront échappés à ce péril dans lequel ils étaient.

Tas filas garda de perils. Libre de Senequa.

(chap. Les teues filles guarda de perill. Ta : la teua; tes : les teues.)

Garde tes filles de périls. 

CAT. Perill. ESP. Peligro. PORT. Perigo. IT. Periglio. (chap. Perill, perills.)

2. Perillos, Perilhos, adj., lat. periculosus, périlleux, dangereux.

Tant es mos afars perilhos, 

Qu' ieu no sai co m' i emprenda.

Guillaume de Balaun: Mos vers. 

Tant est mon affaire périlleuse, que je ne sais comment je m'y prenne.

Son mot dampnozas e perilhozas. V. et Vert., fol. 22. 

Sont moult dommageables et périlleuses. 

Mas aissi a un perilhos martire, 

Que sa dolors vol que si' alegransa.

H. Brunet: Cortezamen. 

Mais ainsi il a un dangereux martyre, vu qu'il veut que sa douleur soit allégresse. 

ANC. FR. Naymon avale le tertre périllios. Roman d'Agolant, v. 847.

CAT. Perillos. ESP. Peligroso. PORT. Perigoso. IT. Periglioso.

(chap. Perillós, perillosos, perillosa, perilloses.)

3. Perillar, Perilhar, v., lat. periclitari, mettre en péril.

El batismes de Jordana 

Lur notz e 'ls perilha.

Marcabrus: El mes. 

Le baptême du Jourdain leur nuit et les met en péril.

- Péricliter, dépérir, être en péril.

Cristias vei perilhar 

Per colpa dels regidors.

G. Riquier: Cristias.

Les chrétiens je vois péricliter par la faute des gouverneurs.

En aissi m sent ieu perillar, 

Si fin' amors no m' es guirens.

Pons d'Ortafas: Aissi cum.

Par ainsi je me sens dépérir, si pur amour ne m'est garant. 

Part. prés. subst. Atressi quo 'l perilans,

Que sus en l' aigua balansa. 

P. Vidal: Atressi quo 'l. 

Ainsi comme le périclitant, qui sur l'eau balance.

D' Apollonius de Tyr, 

Sapchatz comtar e dir 

Com el fos perilhat.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Touchant Apollonius de Tyr, sachez conter et dire comme il fut mis en danger.

CAT. Perillar. ESP. Peligrar. PORT. Perigar. (chap. Perillá o peligrá: perillo, perilles, perille, perillem o perillam, perilléu o perilláu, perillen; perillat, perillats, perillada, perillades. Peligro, peligres, peligre, peligrem o peligram, peligréu o peligráu, peligren; peligrat, peligrats, peligrada, peligrades.)

4. Perigolar, v., culbuter, anéantir.

Part. pas. A baron, d' aut lignatge, 

Val mais esser perigolatz, 

Q' el viv' aunitz e deshonratz. 

Giraud de Borneil: Non sai rei. 

A baron, de haut lignage, il vaut mieux être anéanti, qu'il vive (que s'il vit) honni et déshonoré. 

ANC. FR. Là où nostre nef eust esté toute esmiée, et nous touz périllez et noiez. Joinville, p. 129.

En icelle façon, saulva, après Dieu, ladicte arche de périller.

Rabelais, liv. II, ch. 1. 

IT. Pericolare.

5. Emperilamen, s. m., péril, danger.

Ditz que co sera grant emperilamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Dit que ce sera grand danger.


domingo, 11 de agosto de 2024

Orbs


Orbs, adj., lat. orbus, aveugle.

Car qui d'aquesta es tacatz ell es totz orbs. V. et Vert., fol. 84.

Car qui est taché de celle-ci il est tout aveugle.

Cuiatz vos qu' ieu non conosca,

D' Amor, si 's orba, o losca.

Marcabrus: Dirai vos.

Croyez-vous que je ne connaisse pas, touchant Amour, s'il est aveugle, ou louche.

Fig. Tuit segon orba via.

G. Figueiras: No m laissarai.

Tous suivent voie aveugle.

Substantiv. Doncs si l'uns orbs l'autre guia

G. Figueiras: No m laissarai.

Donc si un aveugle guide l'autre.

Ab fols et ab orbs es tota sa guirenssa.

Guillaume de la Tour: Un sirventes.

Avec fous et avec aveugles est tout son appui.

Adv. comp. Aissi cum sel qu' a orbas si defen,

Ai tot perdut la forsa e l' ardimen.

P. Vidal: Anc no mov.

Ainsi comme celui qui se défend à l' aveuglette, j'ai tout perdu la force et la hardiesse.

ANC. FR. Donnant des coups orbes à droite et à gauche.

Hist. Macar., t. I, p. 299.

Et les muez parler et les orbs esclerier.

Helinand ou Thibaud de Malli, vers sur la Mort.

ANC. CAT. Orb. IT. Orbo. (chap. Sego, segos, sega, segues; ciego, ciegos, ciega, ciegues; a Tortosa está Quico lo cèlio, que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes. A mí tamé m' agrade mol lo vi de Batea.)

Quico lo Cèlio, lo Noi y lo Mut de Ferreríes

2. Orbar, v., lat. orbare, aveugler.

Fig. Lo demoni lor orba l'olh del entendement. Lo novel confort.

Le démon leur aveugle l'oeil de l'entendement.

ANC. CAT. Orbar. IT. Orbare. (chap. Segá, dixá sego (igual que segá en una fals o dalla): sego, segues, segue, seguem o segam, seguéu o segáu, seguen; segat, segats, segada, segades. Espero que a Arturo Gaya Iglesias no li sego lo dimoni l' ull del entenimén : señ.
Per sert, hauríe de lligí cóm se diu iglesia o iglesies en ocsitá, la llengua que parlabe Ramón Berenguer IV cuan va reconquistá TortosaDertusaDertosa.)

Códices Catedral Tortosa

3. Orbamen, adv., aveuglément.

Adonc queretz gierdon orbamen. V. de Pierre Pelissier.

Alors recherchez profit aveuglément.

4. Eissorbar, Eyssorbar, Yssorbar, Ichorbar, v., aveugler, ôter la lumière, perdre la vue.

(chap. Segá, pedre la llum, pedre la vista.)

Om l' espeza e l' eissorba e l' art e 'l pen.

T. d' Augier et de Bertrand: Bertran.

On le met en pièces et l' aveugle et le brûle et le pend.

Li creberon los huelhs de la testa, e lo yssorberon. V. et Vert., fol. 72.

Lui crevèrent les yeux de la tête, et l' aveuglèrent.

Fig. Aissi 'ls eyssorba cobeitatz.

Folquet de Romans: Quan cug.

Ainsi les aveugle convoitise.

Amors eyssorba selh que ve.

P. Cardinal: Ben tenh per.

Amour aveugle celui qui voit. 

Coma huells malautes ni cassidos e laganhos no pot gardar lo lum, ans eyssorba pus... ont plus clars es lo lums. V. et Vert., fol. 83. 

Comme oeil malade et chassieux et plein d'humeurs ne peut regarder la lumière, mais perd la vue davantage... où plus claire est la lumière.

Part. pas. O vezian am lurs huels yssorbatz.

V. et Vert., fol. 51. 

Le voyaient avec leurs yeux aveuglés.

Fig. Volon comparar lur sen yssorbat a la savieza de Dieu.

V. et Vert., fol. 51.

Veulent comparer leur sens aveuglé à la sagesse de Dieu.

Theodoric... ichorbatz de la heretguia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 67. Théodoric... aveuglé de l'hérésie.

ANC. FR. Pendre as forche, ou noier en mer, 

Ardoir en feu, ou essorber.

Roman du Renart, t. III, p. 293.

samaruc, teatre, ONCE

5. Issorbamen, Yssorbamen, Ychorbamen, s. m., aveuglement, perte de la vue.

Lo ychorbamen que la emperairitz avia fach a son filh.

(chap. Lo segamén que la emperatrís (Irene) habíe fet a son fill: lo va dixá sego: li va traure los ulls pera que no li prenguere lo reino o regne de Bizancio : Constantinopla : EstambulIstambul.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.

La perte de la vue que l' impératrice avait causée à son fils.

Fig. Lo yssorbamen en que peccat met persona.

Amb aquest issorbamen espenh lo en peccat.

V. et Vert., fol. 49 et 11.

L' aveuglement en quoi le péché met la personne.

Avec cet aveuglement il le pousse en péché.

martes, 6 de agosto de 2024

Nozet - Lunh

 

Nozet, s. f., noset, sorte de pierre. 

Nozet, autrament dita crapaudina, es peyra precioza.

Eluc. de las propr., fol. 190.

Nozet, autrement dite crapaudine, est pierre précieuse.

Nozet, autrament dita crapaudina, es peyra precioza.

Nuaillos, Nualhos, Nuallos, Nualios, Noalhos, adj., paresseux, négligent.

No sia flacx ni nuaillos.

P. Vidal: Cant hom. 

Qu'il ne soit lâche ni paresseux.

Ieu non vi anc bon drut nualhos.

Giraux (Giraud) le Roux: Ara sabrai. 

Je ne vis oncques bon galant paresseux. 

De sapiencia no fo trop nualhos. Poëme sur Boèce.

De sagesse ne fut trop négligent. 

Si fom isnel ressemblar los... mals, per que sem nualios ressemblar los bos. Trad. de Bède, fol. 80. 

Si nous fûmes prompts à imiter les... méchants, pourquoi sommes-nous paresseux à imiter les bons. 

Comp. D'aur no sun ges, mas nuallor no sun. Poëme sur Boèce. 

D'or ne sont point, mais ils ne sont pas moins valant.

ANC. FR. Malment uverad Ambri vers nostre Seignùr, asez nualz que nulz ki devant lui régnast. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 109. 

En leu de lit faiz soz cortine, 

L'aureiz de sarment nueillos. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm.j fol. 159.

2. Nuailha, Nualha, Nualia, Noalha, s. f., paresse, lâcheté, indolence.

Vueitz d'onor, plen de nuailha.

Lantelmet d'Aiguillon: Er ai ieu. 

Vide d'honneur, plein de lâcheté.

Es tan ples de nualha

Que, quant tot' autra gen s'en part, 

El s' estendill e badalha. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

Il est si plein de paresse que, quand toute autre gent s'en sépare, il s'étend et bâille.

Escomovent los vices a la nualia de negligentia. Trad. de Bède, fol. 30. Excitant les vices à la paresse de négligence. 

Grantz peccatz mans qu'ai fag per ma noalha.

Un troubadour anonyme: Flor de paradis.

Maints grands péchés que j'ai faits par mon indolence.

3. Nualieza, s. f., indolence, inertie.

A vanetat e a nualieza e a negligentia. Trad. de Bède, fol. 35.

A vanité et à indolence et à négligence.

4. Nuaillar, Nualhar, v., fainéanter, faire l' indolent, se décourager.

Non ai cor que nuaill.

Giraud de Borneil: Jois e chans. 

Je n' ai pas coeur que je fainéante. 

Si m nualh,

Quan dei aussar.

Giraud de Borneil: Razon. 

Si je fais l'indolent, quand je dois hausser.

Fig. Car non es dreitz que chans nuaill.

Giraud de Borneil: Nuilla res. 

Car il n'est pas juste que chant se décourage. 

Paratges 

Er greu que non nualh, 

Pos alegransa 'n falh.

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Il sera difficile que parage ne se décourage, puisque joie en faut.

(chap. bambá, no fé res, gossejá, fé l' indolén, pedre lo corache.)

5. Anuaillar, Anualhar, v., relâcher, attiédir, amolir.

Es damatges 

Que tan leu s' anuail.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz. 

Il est dommage que si promptement il se relâche. 

Per qu' ieu vas lieys no m' anualh 

De servir.

Lamberti de Bonanel: S' a Mon Restaur.

Pour que je ne me relâche pas de servir envers elle. 

Fig. Per ren que n' aia en poder,

Mos cors no s' anualha.

Peyrols: Manta gens. 

Pour rien que j'en aye en pouvoir, mon coeur né s' attiédit.


Nuca, Nucha, s. f., nuque, chignon, moelle épinière.

Sobre la nuca o servitz.

Mezolh de la 'squina dit nucha pels phisicias.

Eluc. de las propr., fol. 11 et 50.

Sur la nuque ou cerveau.

La moelle de l'échine dite nuque par les chirurgiens.

ESP. PORT. IT. Nuca. (chap. Clatell, clatells nuca; médula espinal, lo moll del esquinás. Clatellada, clatellades : cop al clatell.)

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.


Nud, Nut, adj., lat. nudus, nu, dépouillé, exempt.

Ben volria mon cavallier

Tener, un ser, en mos bratz nut.

(chap. Be voldría mon caballé tindre, una tarde - nit, als meus brassos despullat.)

La Comtesse de Die: Estat ai. 

Bien je voudrais mon chevalier tenir, un soir, nu entre mes bras.

La neus, quan ill es nuda, 

Par vas lui bruna et escura.

B. de Ventadour: Aitantas. 

La neige, quand elle est nue, parait à côté d'elle brune et obscure.

Cascus tenc son bran nut de bon acier temprat.

Roman de Fierabras, v. 370. 

Chacun tint nu son glaive de bon acier trempé. 

Fig. Ab cors de totz mals aibs nud.

Aimeri de Bellinoi: Al prim. 

Avec corps exempt de toutes mauvaises qualités. 

Non siatz 

Vas me de merce trop nuda.

Ralmenz Bistors: A vos miells.

Ne soyez pas envers moi trop exempté de merci.

Loc. La genser c'anc nasques nuda.

Aimeri de Bellinoy: Al prim. 

La plus gentille qui oncques naquît nue.

Anar posc ses vestidura 

Nutz en ma camisa.

B. de Ventadour: Tant ai. 

Je puis aller sans vêtement nu en ma chemise. 

ANC. FR. D'un homme qui tout nu de glaive et de courage.

Malherbe, liv. I.

CAT. Nu. ANC. ESP. Nudo (desnudo). PORT. Nu. IT. Nudo. 

(chap. Despullat (en fransés dépouillé), despullats, despullada, despullades.)

2. Nudament, adj., nûment, à nu.

Si i a mescla, e om i trai glasi nudament.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

S'il y a mêlée, et on y tire le glaive nûment.

CAT. Nuament. ESP. Nudamente. PORT. Nuamente. IT. Nudamente.

(chap. Despulladamen, a pel.)

3. Nudetat, s. f., lat. nuditatem, nudité.

Tant a tos temps suffert e fams e nudetatz. V. de S. Honorat.

Tant il a toujours souffert et faim et nudités.

ANC. CAT. Nuditat. IT. Nudità, nuditate, nuditade.

4. Nueza, s. f., nudité.

Fig. Re non profeita a home nueza, caut a ades cobeeza.

Trad. de Bède, fol. 47. 

Nudité ne profite rien à l'homme, quand il a sans cesse convoitise.

PORT. Nudeza.

5. Denut, Desnud, Desnug, adj., lat. denudatus, mis à nu, dépouillé, dénué, dépourvu.

Car ma voluntatz brava 

M' a faich failhir tot desnut.

G. Adhemar: Al prim. 

Car ma volonté fougueuse m'a fait faillir tout dénué.

Dins fort castelh, o dins mur, o en tor,

Lur van fugen, o desnugs, o armatz.

Le moine de Montaudon: Aissi com sel.

Dans fort château, ou dans mur, ou en tour, je leur vais fuyant, ou dépouillé, ou armé.

ANC. CAT. Desnu. ESP. Desnudo.

6. Denudar, Desnudar, v., lat. denudare, dépouiller, mettre à nu, dénuer.

Part. pas. Nervis... denudatz de carn. Trad. d'Albucasis, fol. 54. 

Nerfs... dépouillés de chair.

(chap. Nervis, ñervis, nirvis, ñirvis despullats de carn.)

A... loc religios... ad altras personas denudadas.

Charte de Gréalou, p. 90.

A... lieu religieux... à autres personnes dénuées.

Fig. De pecatz denudatz. Eluc. de las propr., fol. 122. 

Dépouillés de péchés. 

ANC. FR. De ces plumes l'a desnué.

Ysopet, 1, fab. 34. Robert, t. 1, p. 2.

IT. Disnudare. (ESP. Desnudar. Chap. Despullá, despullás: yo me despullo, despulles, despulle, despullem o despullam, despulléu o despulláu, despullen; despullat, despullats, despullada, despullades.)


Nugatio, s. f., raillerie, moquerie, sornette.

Dizem scienmen, per mostrar major affirmatio de so qu' om ditz, quar estiers seria nugatios. Leys d'amors, fol. 124.

Nous disons sciemment, pour montrer plus grande affirmation de ce qu'on dit, car autrement ce serait raillerie.

(chap. Sorna, burla, broma; enfótressen, etc.) 

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).


Nul, Nulh, Nuill, adj., lat. nullus, nul.

Davan so vis nulz om no s pot celar. Poëme sur Boèce. 

Devant son visage nul homme ne peut se cacher. 

Dona, nulhs hom no pot dire.

B. de Ventadour: Amors e que.

Dame, nul homme ne peut dire.

Anc nuills malastrucs no 'l fetz tal.

Rambaud d'Orange: Er no sui. 

Oncques nul malheureux ne le fit tel. 

Nuill pro non y ai.

Pons de Capdueil: Qui per nesci. 

Nul profit je n'y ai.

Nulla res no i pot pro tener.

B. de Ventadour: Chantars no pot.

Nulle chose n'y peut tenir profit. 

Per nulha ren que sia.

Augier: Per vos belha.

Par nulle chose qui soit.

ANC. CAT. Nul, null. PORT IT. Nullo. 

(chap. Nul o nulo, nuls o nulos, nula, nules.)

2. Nullitat, s. f., nullité.

La pronunciation de la nullitat. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542. La prononciation de la nullité.

CAT. Nullitat. ESP. Nulidad. PORT. Nullidade. IT. Nullità, nullitate, nullitade. (chap. Nulidat, nulidats.)

3. Nulhar, v., annuler, abolir, détruire.

Part. pas. Per so non es nulhatz

Lo turmens.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Pour cela n'est pas détruit le tourment.

(chap. Anulá: anulo, anules, anule, anulem o anulam, anuléu o anuláu, anulen; anulat, anulats, anulada, anulades.)

4. Anullatio, s. f., annulation.

Anullatio... promulguada en la presencia de Felip, rey de Fransa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213. 

Annulation... promulguée en la présence de Philippe, roi de France.

ESP. Anulación. PORT. Annullação. IT. Annullazione. 

(chap. Anulassió, anulassions; cassamén, cassamens, del verbo cassá, en lo sentit de anulá, tachá, inutilisá, revocá, com se fée als textos antics, com lo famós Repartiment de Valencia y Próspero de Bofarull.)

5. Annullar, Anullar, Anulhar, v., annuler, détruire.

Aquella revocar et annullar. Statuts de Provence. BOMY, p. 2.

Révoquer et annuler celle-là.

Aquo de tot en tot cassi... et anulhi. Cartulaire de Montpellier, fol. 125. Cela de tout en tout je casse... et annule.

Part. pass. L'ordre del Temple fo anullat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.

L'ordre du Temple fut détruit.

CAT. Anullar. ESP. Anular. PORT. Annular. IT. Annullare. (chap. Anulá.)

6. Lunh, adj., nul. (N. E. Metátesis de nulh.)

La grans beutatz de lieis e la drechesa, 

Non es lunhs hom que trop lauzar pogues.

Peyrols: M' entencio. 

La grande beauté d'elle et la droiture, il n'est nul homme qui trop louer pût.

Mortz es lo reys don em trastotz perdens,

Tant que lunhs hom no pot ben adysmar.

R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trabalhs.

Mort est le roi dont nous sommes tous perdants, tant que nul homme ne peut bien calculer.

El mon no es crestias de lunh aire

Que sieus liges o dels parens no fos.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Au monde il n'est chrétien de nulle famille qui ne fût son homme-lige ou des parents. 

Per lo melhor qu' es mortz de lunhas gens.

R. Menudet: Ab grans. 

Pour le meilleur qui est mort de nulles gens. 

Subst. Sabia far son dever

Mielhs que lunhs que remanha say. 

J. Esteve: Planhen ploran.

Savait faire son devoir mieux que nul qui demeure ici.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

domingo, 28 de julio de 2024

3. 10. De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

Capítul X.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.


Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.

¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.

No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.

- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.

- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat. 

- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán. 

- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.

- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún. 

La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.

- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon. 

- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.

- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.

- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?

- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat. 

- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.

- Es verdat, y men vach enriure mol.

- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.

- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?

- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.

Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.

Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada. 

Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.

- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.

- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.

- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú. 

- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.

- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán. 

- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu. 

Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.

Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen. 

Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.