Mostrando las entradas para la consulta passabe ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta passabe ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 14 de septiembre de 2024

Persona - Petar

  

Persona, s. f., lat. persona, personne.

Si que anc jorn no fon persona a cui ela parles ni demandes de lui.

V. de Pons de Capdueil. 

De sorte qu'oncques jour (jamais) ne fut personne à qui elle parlât ni s' informât de lui.

Un sirventes farai d'una trista persona. 

Palais: Un sirventes. 

Un sirvente je ferai sur une triste personne.

Mas anc non vist menar son par dol a persona. V. de S. Honorat.

Mais oncques vous ne vîtes mener son pareil deuil à personne.

- Corps, individu.

Li vestiment son saint, mas fals' es sa persona. 

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.

Les vêtements sont saints, mais faux est son individu.

Loc. Ieu, qu' en pert lo cor e la persona. 

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no.

Moi, qui en perds le coeur et le corps. 

Adv. comp. Fassa hom gach en persona.

Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.

Qu'on fasse guet en personne.

- Terme de théologie.

Lo Senher qu'es una persona en tres. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Le Seigneur qui est une personne en trois. 

De Nazareth reys Jhesus, 

Pair' en tres personas, us 

E Filhs e Sanhs Esperitz.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

De Nazareth roi Jésus, un, en trois personnes, Père et Fils et Saint-Esprit.

- Terme de grammaire.

Aici finis en las tres personas el singular del temps presen del indicatiu.

Gramm. provençal.

Ainsi finit avec les trois personnes le singulier du temps présent de l'indicatif.

CAT. ESP. Persona. PORT. Pessoa. IT. Persona. (chap. Persona, persones.)

2. Personatge, Personage, s. m., personnage.

Lo dit personatge trames devers lo visconte. 

Chronique des Albigeois, col. 16.

Ledit personnage transmis devers le vicomte.

D'un personage a lui fidel.

Fors de Béarn, p. 1074.

D'un personnage à lui fidèle.

CAT. Personatge. ESP. Personage (personaje). PORT. Personagem. 

IT. Personaggio. (chap. Personaje, personajes; personachepersonaches.)

3. Personal, adj., lat. personalis, personnel.

Execution tant personal coma autra per deutes.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 490. 

Exécution tant personnelle comme autre pour dettes.

Las dictios dels verbs personals. Leys d'amors, fol. 56. 

Les termes des verbes personnels. 

Subst. Personal val mays qu' impersonal. Leys d'amors, fol. 75. Personnel vaut mieux qu'impersonnel. 

CAT. ESP. Personal. PORT. Pessoal. IT. Personale. 

(chap. Personal, personals.)

4. Personalment, adv., personnellement.

Adjornar personalment per denant lui.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. IX, fol. 167. 

Ajourner personnellement par devant lui. 

CAT. Personalment. ESP. Personalmente. PORT. Pessoalmente. 

IT. Personalmente. (chap. Personalmen.)

5. Personalitat, s. f., lat. personalitatem, personnalité.

Aquesta pluralitatz significa motas personalitatz.

Leys d'amors, fol. 54. 

Cette pluralité signifie de nombreuses personnalités.

Angel ha... perfiecha personalitat. Eluc. de las propr., fol. 9. 

(chap. L' ángel té... perfecta personalidat.) 

Ange a... parfaite personnalité.

(chap. Personalidat, personalidats. ESP. Personalidad.)

6. Personat, Perzonat, s. m., personnat, bénéficier.

Per los personatz

O dic o per prelats.

G. Riquier: Pus Dieu.

Pour personnats je le dis ou pour prélats.

- Adj. Qualifié, élevé en dignité.

Aitan be son perzonatz.

P. Vidal: Abril issic. 

Si bien ils sont qualifiés.

CAT. Personat. ESP. Personado. (chap. Personat, personats, personada, personades : personalidat, personalidats : gen importán; 

benefactó, benefactós, benefactora, benefactores.)

7. Despersonar, v., dépeupler.

Lo reierme de Fransa desfai e despersona.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 1.

Le royaume de France détruit et dépeuple.

(chap. Despoblá: despoblo, despobles, despoble, despoblem o despoblam, despobléu o despobláu, despoblen; despoblat, despoblats, despoblada, despoblades. Contrari: poblárepoblá.)

Tarragona estabe casi despoblada al siglo XI, pero mos ham de creure que senturia y mija después ya estabe plena de gen per a "repoblá" Valénsia.

3. Impersonal, adj., lat. impersonal, impersonnel.

L' infinitius es impersonals, so es ses persona.

Del verb impersonal no tractem.

(chap. L'infinitu es impersonal, aixó es sense persona.

Del verbo impersonal no tratem.)

Leys d'amors, fol. 75 et 90.

L'infinitif est impersonnel, c'est-à-dire sans personne.

Du verbe impersonnel nous ne traitons pas.

CAT. ESP. Impersonal. PORT. Impessoal. IT. Impersonale.

(chap. In + personal, n se fa m dabán de la p: impersonal, impersonals.)


Perspectiu, adj., du lat. perspectus, perspectif, qui a rapport à la perspective. 

Segon que demostra la sciencia perspectiva.

Eluc. de las propr., fol. 107. 

Selon que démontre la science perspective.

(chap. Perspectiu, perspectius, perspectiva, perspectives.)

2. Perspectiva, s. f., perspective, traité de perspective. 

Segon que ditz Alacen en sa perspectiva. Eluc. de las propr., fol. 14.

Selon que dit Alacen en sa perspective.

(chap. Perspectiva, perspectives.)


Pertus, Pertuis, s. m., du lat. pertusus, pertuis, trou, crevasse. 

Aia al mieh luoc un pertus. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Qu'il y ait au milieu un trou.

Tu qu' estas com fan rat en pertus.

G. Rainols d'Apt: A tornar m' er.

Toi qui demeures comme font rats en trou.

Per un pertuis de taraire.

Marcabrus: Auias de chan. 

Par un pertuis de tarière. 

ANC. FR. Li berteisches garnir, è li pertuz garder. Roman de Rou, v. 4261. Dans les pertuis de ton tronc.

Ronsard, t. I, p. 498.

Par le petit pertuis d'un gran tuyau percé. 

Premières Œuvres de Desportes, fol. 242.

IT. Pertuso, pertugio. (N. E. Véase el puerto Perthus, Pertús : tajo, raja, apertura. Chap. Cribassa, cribasses; tall, talls; bada, bades; forat, forats.)

Perthus, Pertús


2. Pertusos, adj., poreux.

Sucre... es pertusos, e fon de leu. Eluc. de las propr., fol. 228. 

Sucre... est poreux, et fond facilement.

(chap. Lo sucre... es porós, y se fon fássilmen.)

3. Pertusar, v., percer, trouer, perforer, cribler.

Darz d'acer voill que ill pertus la pansa.

Lanza: Emperador avem.

Je veux que dard d'acier lui perce la panse.

Ambas las nars li pertuzatz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les deux narines vous lui percez.

Part. pas.

Non es mes en bassac pertussat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

N'est pas mis en bissac troué.

Quan be se dreça, lo cel n' a pertusat. Poëme sur Boèce.

Quand bien elle se dresse, le ciel elle en a percé. 

Fort destreg de lebrozia que l' a tot pesseiat e pertuzat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3.

Fortement étreint de lèpre qui l' a tout brisé et criblé.

ANC. FR. Nulz vers ne la puet pertuisier

Ne son vernis vermenuisier.

Jehan de Meung, Trésor, v. 634.

Faisant parler dessous ses divins doigts 

Un chalumeau pertuisé par neuf fois.

Scevole de Sainte-Marthe, p. 69.

IT. Pertugiare.

Peryodus, s. m., périodus, sorte de ponctuation qui correspondait au point et virgule.

Peryodus es us ponchs ab una tirada, so es ab una vergueta tirada ad enjos (N. E. Algo parecido a ĭ). Leys d'amors, fol. 144.

Le périodus est un point avec un tiret, c'est-à-dire avec une petite barrette tirée en dessous (ĭ).


Pes, Pez. f., lat. pix, poix, glu, colle.

Apres aiatz de pes fort neta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après ayez de la poix fort nette.

Qui tocha la pez. Trad. de Bède, fol. 35.

Qui touche la poix.

ESP. PORT. Pez. IT. Pece. (chap. La pez es una pega que se fique a dins de les botes de cuero; tamé se li pot di brea, que se fa aná per a calafatá o embreá barcos o barques.)

2. Pegz, s. f., poix.

Saumada de pegz.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114. 

Charge de poix.

3. Pega, Peja, s. f., lat. pice, résine. 

Pega es humor de pi, per decoctio de foc negra et indurzida.

Eluc. de las propr., fol. 218. 

Résine est suc de pin, par décoction de feu noire et durcie.

- Poix, colle, glu.

Pudion a pegua e a solpre. Revelatio de las penas d'yferns.

(chap. Putíen (pudíen, féen pudó) a pega y a sofre.)

Puaient à poix et à soufre.

Lo pegairos dona, l' an, de leida, II massas de peja.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Le marchand de poix donne, par an, de leude, deux masses de poix.

ANC. FR. Il estoit noir comme peige bouillie. 

Roman français de Fierabras, liv. II, part. III, c. 6 et 7. 

CAT. ESP. Pega. (chap. Pega, pega grega per a empeltá; pegues; pegamento, pegamentos; cola, coles.)

4. Pegar, v., lat. picare, poisser, goudronner, enduire, cirer. 

Una caysseta mandet far,

E vay la defora pegar.

V. de S. Honorat.

Une cassette il commanda de faire, et va la poisser extérieurement.

CAT. ESP. PORT. Pegar. (chap. Apegá, pegá; apego, apegues, apegue, apeguem o apegam, apeguéu o apegáu, apeguen; apegat, apegats, apegada, apegades.)

5. Pegairos, adj., marchand, fabricant de poix.

Lo pegairos dona, l' an, de leida, II massas de peja.

Charte de Besse, en Auvergne, de 1270. 

Le marchand de poix donne, par an, de leude, deux masses de poix.

6. Empeguir, v., poisser, oindre, frotter, s'embrouiller.

Fig. Don fassa home empeguir. 

Vos, sitot non an sazo 

Lur dig, no vulhatz enpeguir. 

Els s' empeguisson de plazer.

P. Vidal: Abril issic. 

Dont il fasse homme s'embrouiller. 

Vous, quoique n'ont pas (ne soient pas de) saison leurs propos, ne veuillez pas vous embrouiller. 

Ils s'embrouillent à plaisir.

Part. pas. Mentr' aissi son enpeguit.

P. Vidal: Abril issic. 

Tandis qu'ils sont ainsi embrouillés. 

ANC. FR. Vous me semblez à une souris empegée; tant plus elle s'efforce soy dépestrer de la poix, tant qu'elle s'en emberne. 

Rabelais, liv. III, ch. 36. 

ANC. CAT. Empeguir.

7. Empegar, Enpegar, Empezar, Enpezar, poisser, goudronner, enduire, empeser.

Ni 'ls capels blans engrezar ni enpezar, ni 'ls negres colrar ab pega non farem.

Ieu non empezarai ni farai empezar alcun capel.

Cartulaire de Montpellier, fol. 144.

Nous ne ferons ni oindre ni goudronner les chapeaux blancs, ni colorer les noirs avec de la poix.

Je ne goudronnerai ni ferai goudronner aucun chapeau.

Pega naval apta per linir et enpegar naus. Eluc. de las propr., fol. 218. Poix navale apte à enduire et goudronner navires. 

CAT. ESP. Empegar. IT. Impeciare.

8. Empeguntar, v., poisser, enduire de poix.

Part. pas. Una caxeta empeguntada

E calefatada.

V. de S. Honorat.

Une petite caisse enduite de poix et calfatée.

CAT. ESP. Empeguntar.


Pessa, Peza, s. f., pièce, morceau, lambeau. 

Voyez Denina, t. III, p. 58.

Lo mort, e 'nporta 1 pessa e pueys autra. V. et Vert., fol. 24. 

Le mord, et emporte une pièce et puis l'autre. 

Loc. prov. Per V sols a om la pess' e 'l pan.

(chap. Per sinc sous (sueldos) se té la passa y lo pa.)

Sordel: Qui be s membra.

Pour cinq sous on a la pièce et le pan.

- Espace de temps.

Quant el s' auzi saludar

De part vos, non poc mais sonar

D' una pessa.

Un troubadour anonyme: Senhor vos. 

Quand il s' ouït saluer de par vous, il ne put plus parler d'un espace de temps.

Adv. comp. Gran peza lo deu hom tener.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Grand espace de temps on doit le tenir. 

ANC. FR. Quant li rois ot demouré en ces parties une pièce. 

Demoura une pièce du temps, puis s'en parti. 

Chr. de Fr. Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 237; et t. III, p. 155.

Grant pièce aveit lur terre éue. Roman de Rou, v. 7905.

Qui estoient bien las, car ils avoient grand pièce couru.

Comines, liv. I, p. 525.

IT. Dimorarsi una pezza con voi. 

Egli ha gran pezza che, etc.

Boccaccio, Decameron, IV, 2; II, 5. 

Li principi de' Romani si tacerono grande pezza. 

Cento novel. antic., n° 92.

CAT. Pessa. ESP. Pieza. PORT. Peça. IT. Pezza. (chap. Pessa, pesses.)

2. Pesseiar, Peceiar, Pezeiar, Pesegar, Pessuguar, Peciar, v., briser, mettre en pièces, rompre, mutiler.

Lo fes tot pesseiar.

Bertrand de Born: Quan vey. 

Le fit tout mettre en pièces.

Tant escut peciar e fendre. Guillaume de Tudela. 

Tant d'écus briser et fendre.

Trenquet lo e 'l peseguet, et cant l' ac peseguat.

Abr. de l'A. et du N.-Test., fol. 12. 

Le cassa et le mit en pièces, et quand il l'eut mis en pièces.

Combatr' et envazir 

Murs, tors, e peceiar, 

Ardre e fondr' eissamenz.

B. Calvo: Mout a que. 

Combattre et envahir murs, tours, et mettre en pièces, brûler et renverser également.

Fig. Plus cai d'aut pretz, plus franh e pesseya.

Aimeri de Peguilain: Destreitz cochatz.

Plus mérite choit de haut, plus il se casse et se brise.

A penas sent qui 'l bat o 'l pessuga. Eluc. de las propr., fol. 77.

A peine il sent qui le bat ou le mutile.

Loc. Can se viron pesseiar a cartiers.

P. Cardinal: Tendas e traps. 

Quand ils se virent briser à quartiers.

- Déchirer.

Lo peronhs es una veruga

Sus en la cropa, que s pessuga

Tot auzel, can se vol peronner.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le péron est une verrue sur le croupion, que se déchire tout oiseau, quand il veut s'enduire.

Fig. Escas non vol qu' om lo pessug.

Bernard De Venzenac: Pus vey. 

L'avare ne veut pas qu'on le déchire. 

Prov. Qui non pot mordre, pessuga.

Gavaudan le Vieux: Lo vers.

Qui ne peut mordre, déchire. 

Part. prés. O bona asta de fraisne o masa peceiant. Guillaume de Tudela.

Ou bonne lance de frêne ou masse mettant en pièces. 

Part. pas. Aqui veirem manz sirventz peceiatz. 

Blacasset: Gerra. 

Là nous verrons maints sergents mutilés. 

Manta testa pezeiada. V. de S. Honorat.

Mainte tête brisée.

Fig. En aitals motz peceiatz.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no m.

En tels mots brisés.

ANC. FR. Qu'il li a pecoié l' escu. Roman du Renart, t. III, p. 245. 

Que l' anelet qui fu s' amie 

Féust perdus ne peçoiez.

Fables et cont. anc., t. II, p. 421. 

Tant que l' eschine ai peçoiée. Roman du Renart, t. II, p. 339.

Que il le fist et fendre et peçoier.

Roman d'Agolant, v. 929.

ANC. CAT. Pecejar. CAT. MOD. Pessigar. IT. Pizzicare. 

(chap. Fé a pesses, pessejá; pessigá, de pessic (pellizco en castellá): pessigo, pessigues, pessigue, pessiguem o pessigam, pessiguéu o pessigáu, pessiguen; pessigat, pessigats, pessigada, pessigades.)

3. Pessar, Pezar, v., briser, casser, rompre.

Pessa lazes e cordons.

(chap. Trenque (chafe) llassos y cordons.)

L'uns si pezet lo bratz, l'autre esdevenc rancs. V. de S. Honorat. 

Brise lacets et cordons.

L'un se cassa le bras, l'autre devint boiteux.

Part. pas. De viure non ac conort,

Ans cugeron qu'ell fos pessat

Per lo verin qu'el ac tocat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

De vivre n'eut espoir, mais ils crurent qu'il fut brisé par le venin qu'il eut touché.

4. Peceiador, adj., briseur, casseur, coupeur. 

Ab lui s'en van bel feridor de lanza, 

Pecciador de cambas e de bratz.

B. Zorgi: No m laissarai.

Avec lui s'en vont beaux frappeurs de lance, briseurs de jambes et de bras.

5. Peassar, v., rapiécer, raccommoder.

Sens peassa et ajusta

So que largueza frusta.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Sens rapièce et rajuste ce que largesse dépèce.

ESP. Pedazar.

6. Espessar, Espezar, v., briser, mettre en pièces, dépecer.

Colompnas e marmes entiers

A fag espessar per cartiers.

V. de S. Honorat.

Colonnes et marbres entiers il a fait briser par quartiers. 

Bertran, mestier no m' azauta de sirven,

C' om l' espesa e l' eisorba e l' art e 'l pen.

T. d'Augier et de Bertrand: Bertran.

Bertrand, ne me convient pas le métier de sergent, vu qu'on le met en pièces et l'aveugle et le brûle et le pend.

IT. Spezzare.

7. Espesseiar, Espessegar, v., briser, mettre en pièces, déchirer.

Elhs los van totz espessegar, que no n' escapero mays IIII que aportero las novelhas. Philomena.

Ils les vont tous mettre en pièces, de sorte que n'en échappèrent que quatre qui apportèrent les nouvelles.

Part. pas. Mortz e nafratz tan laydament

Et espesseiatz per Sarrazins. V. de S. Honorat.

Tués et blessés si laidement et mis en pièces par Sarrasins.

Los autres, que no volgro penre baptisme, foro totz espessegatz.

Philomena.

Les autres, qui ne voulurent prendre baptême, furent tous mis en pièces.

ANC. FR. A plusurs fist traire les denz 

E li altres fist espeecer.

Roman de Rou, v. 6098. Var.

(chap. Despedassá: despedasso, despedasses, despedasse, despedassem o despedassam, despedasséu o despedassáu, despedassen; despedassat, despedassats, despedassada, despedassades.)

3. Despessar, Despezar, Despechar, v., dépecer, mettre en pièces, diviser, distribuer.

Cels falz Juzieus ferir e despechar. Passio de Maria. 

Ces faux Juifs frapper et mettre en pièces.

Lo despezon plus menudamens que hom no fay carn a mazell.

V. et Vert., fol. 25.

Le dépècent plus menuement qu'on ne fait chair à boucherie.

Be say que mos payres, lo reys,

Non despesa aysi son peys

Ni las viandas a sa gent.

V. de S. Honorat.

Je sais bien que mon père, le roi, ne distribue pas ainsi son poisson ni les subsistances à sa gent.

Part. pas. Totas sas viandas sant Honorat avia despesadas a paures.

V. de S. Honorat. 

Toutes ses subsistances saint Honorat avait distribuées aux pauvres.


Pesseguier, Presseguier, s. m., du lat. persicus, pêcher.

Florisson li pesseguier.

(chap. Florixen los pressegués.)

Marcabrus: Al departir. 

Fleurissent les pêchers.

Aquel presseguiers es floritz. Leys d'amors, fol. 73. 

Ce pêcher est fleuri.

CAT. Presseguer. PORT. Pessegueiro. (chap. Pressegué, pressegués. ESP. Melocotonero.)

2. Presega, s. f., pêche.

De presegas auretz nogaills; 

Faitz n' oli.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De pêches vous aurez noyaux; faites-en huile. 

CAT. Presseg. PORT. Pessego. IT. Persica. (chap. Préssec, pressecs, bresquilla, bresquilles; mullarero, mullareros per la zona de Fraga, Maials, etc. ESP. Melocotón.)

A vore si trobes lo mullarero:

Pestar, v., lat. pistare, piler.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Sol de pestar en morter 

Pebre, e de tastar sabrer. 

Le moine de Montaudon: Fort m'enoia. Var. 

Seulement de piler en mortier poivre, et de tâter sauce. 

ESP. Pistar. PORT. Pisar. IT. Pestare.


Pestilentia, Pestilencia, Pestilensa, s. f., lat. pestilencia, peste,

contagion.

Guerras e pestilentia an destrug la ciptat. V. de S. Honorat. 

Guerres et peste ont détruit la cité.

Per la pestilencia d' aqui on ve lo vens. Liv. de Sydrac, fol. 48. 

Par la contagion de là où vient le vent.

Roma delhiurada de la pestilensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 37. 

Rome délivrée de la peste.

ANC. FR. D' estrange pestilence et de ocisiun. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 7.

CAT. ESP. PORT. Pestilencia. IT. Pestilenzia, pestilenza. 

(chap. Peste bubónica, pestes; pestilensia, pestilensies; contagi, contagis; pandemia, pandemies; corrupsió, corrupsions; peste tamé es pudinacorrompina, mala auló, com passabe als puestos aon ñabíe peste

Lo Decamerón, traduít al chapurriau, escomense en este tema.)

2. Pestilencial, adj., pestilentiel.

L' ayre pestilencial depuron. Eluc. de las propr., fol. 134-5.

(chap. L' aire pestilén depuren.)

Épurent l'air pestilentiel.

CAT. ESP. PORT. Pestilencial. IT. Pestilenziale.

3. Pestilent, adj., lat. pestilentem, pestilent, empesté.

Per infeccio d' ayre pestilent. 

Soven engendra pestilens malautias.

Eluc. de las propr., fol. 81 et 16. 

Par infection d'air empesté. 

Engendre souvent maladies pestilentes. 

CAT. Pestilent. ESP. PORT. IT. Pestilente. 

(chap. Pestilén, pestilens, pestilenta, pestilentes.)

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut

4. Pestiferat, adj., pestiféré.

Substantiv. Nombre de pestiferatz.

Carya Magalon, p. 52.

Nombre de pestiférés.

(chap. Apestat, apestats, apestada, apestades.)


Pet, Peit, s. m., lat. peditus, pet, vent. 

Qu' eu fassa 'l petz per lor donar de ven.

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Amics. 

Que je fasse le pet pour leur donner du vent.

Tals peitz que son de corn vos semblaran.

T. de Montan et d'une dame: Ieu veng.

De tels pets que son de cor ils vous sembleront.

CAT. Pet. ESP. Pedo. PORT. Peido. IT. Peto. (chap. Pet, pets.)

2. Petar, v., lat. pedere, péter, éclater.

Las castanhas del brasier

Peton quan no son mordudas.

(chap. Les castañes del brasé peten cuan no están mossegades - tallades, badades, ubertes, etc.)

Un troubadour anonyme: Las castanhas.

Les châtaignes du brasier pètent, quand elles ne sont pas mordues.

CAT. Petar. PORT. Peidar. (chap. Petá, petás: yo me peto, petes, pete, petem o petam, petéu o petáu, peten; petat, petats, petada, petades. Petaré, petarás, Juaquinico Monclús petará de gort, petarem, petaréu, petarán; petara, petares, petare, petarem, petareu, petaren; petaría, petaríes, petaríe, petaríem, petaríeu, petaríen; petera, peteres : ganes de fotres pets. Explotáestallá.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

jueves, 8 de agosto de 2024

Obrar - Obstinar


Obrar, v., lat. operare, ouvrer, opérer, travailler, ouvrager.

Prepausan en lur cor que morissan enan

Que obressan la festa. V. de S. Honorat.

Proposent dans leur coeur qu'ils mourussent avant qu'ils ouvrassent la fête.

Lo fust s' obra per lo fer. Liv. de Sydrac, fol. 81. 

Le bois s' ouvrage par le fer. 

Fig. Obri e lim

Motz de valor.

A. Daniel: Chanson.

Je travaille et lime mots de valeur. 

Si no so sanas tas pessas, 

Obras a ton dampnamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si ne sont saines tes pensées, tu travailles à ta damnation.

Vers paires Dieus, ...

Faitz nos obrar tals obras ab crezensa

Qu' entr' els gueritz trobem ab vos guirensa.

G. Riquier: Fortz guerra.

Vrai père Dieu,... faites-nous ouvrer telles œuvres avec croyance, qu'entre les préservés nous trouvions avec vous refuge. 

Part. prés. Obrant e fazent de sas artz. V. de S. Honorat. 

Travaillant et faisant de (pratiquant) ses arts. 

Part. pas. Qui vi las peyras entailladas, 

D' anticas figuras obradas.

V. de S. Honorat. 

Qui vit les pierres entaillées, d'antiques figures ouvragées.

Copas obradas meravelosament. Philomena.

Coupes ouvragées merveilleusement.

CAT. ESP. PORT. Obrar. IT. Operare. (chap. Obrá: obro, obres, obre, obrem u obram, obréu u obráu, obren; obrat, obrats, obrada, obrades; operá: opero, operes, opere, operem u operam, operéu u operáu, operen; operat, operats, operada, operades. Sinónim de traballá o treballá, cuan se referix a pedres, escultures, joyes, etc.)

2. Obra, s. f., lat. opera, oeuvre, ouvrage, action.

Erguelhs non es sinon obra d' aranha.

P. Vidal: Quor qu' om.

Orgueil n'est sinon ouvrage d'araignée.

Obras servils que podon esser fachas els autres jorns ferials.

(chap. Obres servils que poden sé fetes als atres díes ferials : festius, de festa.)

V. et Vert., fol. 89.

Œuvres serviles qui peuvent être faites aux autres jours fériaux.

Fig. Se deu hom gardar de obras de peccat.

Las VI obras de misericordia. V. et Vert., fol. 2 et 96. 

(chap. Les sis (6) obres de misericordia. Recordéu que, en ocsitá, tan los articuls com los noms, com los adjetivos se solíen escriure en A: 

las obras. Per supost, passabe lo mateix al dialecte catalá, inclús después de la gramática de laboratoris Pompeyo Fabra, escrita en llengua castellana per als semi analfabetos catalans que la teníen que lligí.
La mayoría de los que se consideren catalanoparlans no han lligit ni una página de aquell llibre, com a mol del que va fé después lo IEC pera despistá e intentá apartás del ocsitá, castellá, fransés, sense conseguíu.)

On doit se garder d' œuvres de péché.

Les six œuvres de miséricorde.

Loc. A las obras pareis

Qu' el vol tant pretz e tant (') bon' aventura.

Bertrand de Born: Nostre Senher. 

Aux œuvres il paraît qu'il veut tant gloire et tant bonne aventure.

Proverb. Qui fai deslial obra,

Segon c' a servit, o cobra.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui fait oeuvre déloyale, selon qu'il a mérité, le recouvre.

A l' obra conois hom l' obrier. Brev. d'amor, fol. 81.

A l' oeuvre on connaît l'ouvrier.

CAT. ESP. PORT. Obra. IT. Opera. (chap. Obra, obres.)

3. Obralha, s. f., ouvrage, fabrique.

Ilh son de peior obralha

Que non es lo fers san Launart.

Bertrand de Born: Un sirventes on.

Ils sont de pire fabrique que n'est le fer de saint Léonard.

4. Obratge, s. m., ouvrage.

Que m' ayen trencats mon obratge.

Un troubadour anonyme: El nom de.

Qui m'aient coupé mon ouvrage.

CAT. Obratge. (N. E. ¿Alguien ve alguna diferencia entre el occitano obratge y el catalán obratge? Si es así, quiero un poco de lo que os metéis por la nariz o directamente en la vena; no es para mí, es para un amigo aragonés catalanista.) ESP. Obrage (obraje). IT. Operaggio.

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, no sap lligí ni un cromo

(chap. Obra, obres.)

Mireu la cara de un ser superió, de un atra rassa diferenta a la española

5. Obrier, s. m., lat. operarius, ouvrier, artisan.

Ab pauc de foc fon l' aur e 'l franh

L' obriers, entro qu' es esmeratz.

P. Vidal: Neu ni gel.

Avec peu de feu fond l'or et le brise l' ouvrier, jusqu'à ce qu'il est épuré.

Pagar vol sos obriers. V. de S. Honorat.

Veut payer ses ouvriers.

Proverb. A l' obra conois hom l' obrier. Brev. d'amor, fol. 81.

A l'oeuvre on connaît l' ouvrier.

CAT. Obrer. ESP. Obrero. PORT. Obreiro. IT. Operaio.

(chap. Obré, obrés, obrera, obreres; operari, operaris, operaria, operaries; se li diu obré al que obre : fa cases, edifissis, lo paleta

baldosas, antideslizante, al revés, cemento cola

pero tamé al que fa pa, lo forné, fornés, fornera, forneres; ve de operatorium, obradó, en castellá obrador.
Operatorium (tamé furnus) ix a mols textos antics, perque ere mol importán per a consevol poble que se fundabe, y eixíe a les cartes de poblassió, donassió, testamens, etc. Laboratori, com lo de Pompeyo Fabra, taller, botiga o tenda, fábrica.)

6. Obrador, s. m., ouvroir, laboratoire, atelier, boutique, fabrique.

Ben vuelh que sapchon li plusor

D' est vers, si 's de bona color,

Qu' ieu ai trag de mon obrador.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.

Bien je veux que les plusieurs (le plus grand nombre) sachent de ce vers, que j'ai tiré de ma fabrique, s'il est de bonne couleur.

A tot jorn acostumat

De venir a lor obrador.

Brev. d'amor, fol. 125.

A toujours accoutumé de venir à leur ouvroir.

D' aquo te obrador a renieu.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

De cela il tient boutique à usure.

(N. E. Sol los faltabe als de la Ascuma tindre una botiga de usura, perque la mayoría dels llibres los tenen agotats (ells escriuen exhaurit : exhausto), pero mentres vaiguen caén subvensions está assegurada la assossiassió catalanista del Matarraña. “La pela no ens la pela”, diu lo presidén Juaquinico Monclús lo jónec.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

CAT. ESP. Obrador. (chap. Obradó, com hay explicat aquí dal.)

7. Obransa, s. f., oeuvre, ouvrage.

Per forsa d' obransa

Del Senhor pietados.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Par force d' oeuvre du Seigneur miséricordieux.

8. Obrari, adj., ouvrable.

Neguna obra servil d' aquellas que pot hom far els VI jorns obraris de la setmana. V. et Vert., fol. 2.

Nulle oeuvre servile de celles qu'on peut faire aux six jours ouvrables de la semaine.

9. Operatio, Operacio, s. f., lat. operatio, opération, action.

Ni es homs del mon poderos

Que de sas operatios,

Ni del sieu secret jutgamen,

Puesca saber perfiechamen

La raso.

Son de contemplacio

Pro mais que d' operacio.

Brev. d'amor, fol. 61 et 4. 

Ni est homme du monde puissant qui, de ses opérations ni de son secret jugement, puisse savoir parfaitement la raison.

Sont de contemplation beaucoup plus que d' opération.

CAT. Operació. ESP. Operación. PORT. Operação. IT. Operazione, operagione. (chap. Operassió, operassions.)

10. Adobrar, v., travailler, exercer, façonner.

Aquel om fai furt, qui adobra, en alcuna maniera, la causa d' autrui contra la volontat del senhor. Trad. du Code de Justinien, fol. 54. 

Cet homme fait vol, qui façonne, en aucune manière, la chose d'autrui contre la volonté du maître.

Fig. Que lo jutges e l' actors e 'l reus, cadaus d' aquels adobre son offici.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13. 

Que le juge et le demandeur et le défendeur, chacun de ceux-là exerce son office.

IT. Adoperare. (chap. Adobá se fée aná antigamen en lo sentit de prepará. Avui en día sol se diu cuan se fique algún alimén en adobo, en espessies, o be colgat de oli, vinagre, etc. Té que vore en embuchá.)


Obstant, adj., lat. obstantem, obstant, qui s'oppose, qui fait obstacle. Adv. comp. Non obstant l' appellation.

Fors Beaérn (: Fors de Béarn, Fuero de Bearne), p. 1073.

Non-obstant l'appellation.

CAT. Obstant. ESP. PORT. IT. Obstante.

(chap. Obstán, obstans : que se opose, que fa obstácul; ob + stantem. Sempre lo fem aná en no dabán: no obstán : sense fé obstácul.

Yo soc una persona que se opose, que fa obstácul a consevol idiota que parle o escriu sense sabé de qué. Ma mare va naixe a Alustante, Guadalajara, Castilla la Mancha; mon pare a Beseit, Teruel, Aragó

Yo soc 100% aragonés, com diu la jota, y encara que vach naixe a Alcañís, que ere aon estabe lo hospital mes prop, pos soc sen per sen roquerol, de Beseit, Beceite.)


Obstinar, v., (lat.) obstinare, obstiner, opiniâtrer (ANC. FR. opiniastrer). 

Part. pas. Los avia trobat grandamen obstinats.

Lo dit leguat era obstinat. Chronique des Albigeois, col. 9 et 15.

Les avait trouvés grandement obstinés.

Ledit légat était obstiné.

CAT. ESP. PORT. Obstinar. IT. Ostinare.

(chap. Obstiná, obstinás : sé tossut en contra, ficás en contra: yo me obstino, obstines, obstine, obstinem u obstinam, obstinéu u obstináu, obstinen; obstinat, obstinats, obstinada, obstinades: tossut, tossuts, tossuda, tossudes.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.


Original en castellá:

Capítulo XI.

La cueva de Santolaria.

Tenía Pedro Saputo una tía, hermana de su abuelo materno y de poca más edad que su madre, en el pueblo de Santolaria la Mayor, adonde fue a parar de Barbastro y a donde desde niño solía ir los veranos a pasar algunas temporadas. Queríale mucho su tía y toda su familia, que era numerosa y no tan pobre que no le pudiesen agasajar a su gusto. En el pueblo idolatraban en él y no acababan de sentir que no fuese de allí diciendo cada vez que le veían que era lástima que hubiese nacido en Almudévar.

Gustaba mucho del cielo de Santolaria, y solía decir que sólo faltaba a aquel pueblo una calzada o refalda que formase rellano hasta su mitad o tercera parte del lugar para criarse allí los mejores entendimientos y las más gloriosas imaginaciones del mundo. Porque el mirar siempre dónde se ponen los pies, decía que hace los ingenios botos y las almas raquíticas, apocadas y terrenas.

Íbase muchas veces a derecha e izquierda de la sierra, otras al norte y por el centro a recorrer aquellas atalayas, aquellas quebradas, senos y barrancos, ya con la flauta, ya con la escopeta, y siempre con el lapicero y algún libro, aunque rara vez le abría, porque le arrebataban la imaginación aquellas magníficas, sublimes y silenciosas soledades. Allí era poeta, era pintor, era filósofo. Tan pronto se le veía en la corona de un alto peñasco inaccesible, como al pie de aquellas eternas impotentes murallas y torreones, calculando libremente los siglos de su fundación y elevándose a la contemplación de la eternidad y del poder y grandeza del criador que todo lo sacó de la nada.

En uno de estos filosóficos paseos a aquellos palacios y alcázares de la naturaleza, se sentó al pie de una peña a tomar el fresco, y dejándose caer supino reparó a poco más de un estado de elevación en una boca o agujero que cerraban casi del todo unas yerbas nacidas en la misma peña. Sintió en su corazón un deseo vehemente de subir a él y ver lo que era y aun meterse dentro si cabía; y recogiendo piedras hizo un poyo desde el cual limpió la entrada de yerbas y se encaramó y metió la cabeza, porque el boquete era más capaz de lo que parecía. Íbase aquella entrada ensanchando al paso que adelantaba por ella, que era muy poco a poco y temblando, porque se acababa la luz de la boca y la cueva tenía traza de ser profunda. Volvíase a mirar atrás cada tres o cuatro pasos; y mientras a lo lejos pudo ver alguna claridad de la luz de la puerta, fue entrando por aquella región oscura y pavorosa y reconociendo aquel vientre oculto de la peña. El suelo en unas partes era arenoso, en otras pedregoso, en otras limpio y seco; la concavidad, en general, de cuatro a cinco pies de altura, y de seis a siete por lo más, y un poco menos ancha donde no había recodos. Pisó a un lado una cosa dura, tentó con la mano y era un martillo de hierro sin mango, el que tuvo por hallazgo de gran precio y por indicio de haber entrado otros antes que él; y aun pensó de lo que se dice en España, que no hay cueva retirada que no se crea fue albergue de los moros y depósito de sus riquezas cuando iban perdiendo la tierra y no desconfiaban de cobrarla con mejor fortuna, escondiéndose entre tanto en ellas muchas familias y viviendo ocultas, engañando con disfraz de cristianos si salían a tomar lengua de lo que pasaba y a proveerse de lo necesario. Pedro Saputo dejó allí el martillo por señal de donde había llegado, y con ánimo de volver otro día más temprano, pues era ya la tarde, se salió de la cueva y tomó la vuelta del pueblo.

Madrugó al día siguiente; llevóse recado de encender, una linterna de cristales y otra de papel, dos bujías, un blandón de dos a tres palmos, un cuchillo de monte y un arcabuz, y espoleando la mula y apeándose en el mal camino, llegó al sitio en menos de dos horas. Mejoró el poyo, tiró dentro los instrumentos, se entró como un gato, y dejando una bujía donde se acababa la claridad de la puerta y una linterna un poco más adentro fue con el blandón en la mano mirando y penetrando la cueva. Llegó al martillo, y a pocos pasos más se encontró en una sala que para allí podía decirse espaciosa, pues tenía unos diez pasos de ancha en un diámetro y como siete pies de alta; y siguiendo a la derecha un boquerón y nuevo seno en que se continuaba más estrecho que el de entrada, dio con un cadáver tendido boca abajo, aunque vuelta la cara a un lado y los brazos anchos, sin más ropa que la camisa y un corpiño a la antigua; todo él entero y tan perfecto que fuera de color negruzco y pasado parecía que acababa de morir o que estaba durmiendo. Cogióle tal horror a su vista, que se le erizaron los cabellos y le pesaba de haber entrado. Tocólo empero con el pie y se deshizo en polvo toda una pierna. Le dejó así, y puesto ya en aquel paso y siendo lo mismo para el miedo volver atrás que ir adelante, quiso acabar el reconocimiento.

A unos seis pasos más dentro y encima de una colcha o camilla en tierra topó otro cadáver, pero de mujer, no menos entero y bien conservado, medio rebujado con una manta o cosa que lo parecía, del cual con la luz del blandón brillaban como fuego las ricas piedras de un collar que traía puesto y de los pendientes, y el oro de una cadena preciosísima que con una joya de gran valor le caía en tierra por un lado. Llenóse nuevamente de horror; las piernas le flaqueaban y el alma se le perdía en el cuerpo. Quisiera tomar aquellas prendas y no se atrevía. Al fin para cobrar el ánimo y vencer cara a cara el miedo se sentó entre los dos cadáveres, y mirando ya al uno, ya al otro se puso a discurrir lo que aquello podría haber sido: cuando repara en unos instrumentos de guerra que había al lado del primer cadáver contra la pared, y algunos caídos en el suelo. Fue a examinarlos y eran dos alfanges, dos espadas, tres cuchillos, una daga, un peto, un morrión, y por allí esparcidos algunos pedernales, trozos de acero, dos o tres limas, dos pares de tenazas cortas, tres botellas de vidrio, algunos tarros, una alcuza y otros utensilios; un salero, dos o tres cucharas de plata, otras tantas de palo, reliquias de pan o al menos que lo parecía, carbón y un hogar con ceniza, huesos y otras cosas que no se conocía lo que eran, todo en un rincón o ángulo que formaba la peña. Había también algunas ropas que al tocarlas se resolvían en polvo, si no es la seda de alguna y los bordados.

Un poco más cobrado y sereno con el examen de estos objetos, fue siguiendo aquel negro horroroso claustro hasta unos doce pasos más allá de los cadáveres, donde se acababa. Y como advirtiese que en el remate estaba mucha parte de él hecha a pico, y que terminaba como en una tronera, examinó ésta y vio que lo era con efecto; esto es una ventanilla o respiradero que se cerraba con una piedra muy ajustada, la cual, quitada con poca dificultad, vio la luz del sol y los montes y peñas de enfrente, puesto que no tuviese de diámetro más de cinco o seis pulgadas. Mas como entrase algo de viento y peligrasen las luces la cerró y dio por terminado el registro de la cueva.

Llegó hasta los cadáveres, y mirándolos dijo: ésta es mujer y aquél, hombre; sin duda fue un bandolero y ella su mujer o su querida, que se albergaba en esta cueva y murieron sin auxilio humano; o fueron dos amantes que aquí se escondieron con toda esta prevención de armas y provisiones que, al parecer, no consumieron, al menos por última vez, muriendo quizá ahogados del humo, como se parece por su separación y actitud y por estas señales de lumbre. Seáis quien queráis, jóvenes desgraciados, el mundo os olvidó muy pronto, pues ni aun tradición ha quedado de vuestra desaparición ni de vuestra existencia, si no érades de países más lejanos. Descansad en paz, y no llevéis a mal que yo recoja estas joyas que os adornaban y trujisteis con vosotros para gala y honor de vuestras personas, y también sin duda para auxilio y reparo de la suerte. Y diciendo así despabiló la luz, y en un hueco natural que había en la peña a modo de armario vio una arquilla que, dándole con el cuchillo un par de golpes, saltó en astillas menudas y lo más de ella en polvo, y dejó ver en su seno el tesoro de aquellos infelices, ahora suyo por derecho de ocupación o de natural herencia. Al verle dijo: no he perdido el viaje: aunque sin esto le diera por bien empleado. Porque eran monedas de oro y plata en abundancia unas y otras y más las primeras, y brillaban muchas piedras engastadas en collares de oro, arracadas, brincos, joyas, adornos de la cabeza, ajorcas y un puño de espada sembrado a carreras de diamantes y perlas finísimas y la roseta, de brillantes. Sacó el tesoro; y mirándolo y calculando su valor, aunque por lo que hace a las monedas lo juzgó por el peso y comparación con las actuales, pues las más recientes no bajaban de ciento a ciento cincuenta años de antigüedad; le pareció que todo junto y lo que la mujer traía encima podría valer de nueve a diez mil escudos. Y volviéndose a los cadáveres dijo: No os conozco las señas, no son claras, pero sí sospechosas, porque es mucha riqueza para dos simples amantes. Decid: ¿de dónde los hubisteis? ¿Quiénes sois? Levantaos y responded. ¿Sólo el amor os trajo e hizo vivir en esta sepultura? ¿Fueron vuestras manos inocentes de todo otro delito? El silencio que seguía a estas preguntas y la quietud eterna de los cadáveres le horrorizó de nuevo y volvía a levantarse el miedo en el corazón; conque recogió el tesoro, con más lo que traía puesto la mujer, que al quitárselo se deshizo la cabeza y parte del pecho, y toda una mano donde llevaba dos o tres anillos riquísimos, y se salió llevándose un alfange, una espada y un cuchillo. Y para que otro que fuese tan curioso como él encontrase algún premio de su valor, dejó en el armario del cofrecillo algunas monedas, un dengue, unos pendientes y un collarcito de no mucho valor, de modo que todo junto y las armas que quedaban le pareció que vendría a valer de unos trescientos a trescientos cincuenta escudos. Llegó a la boca de la cueva, descargóse, y llegado abajo se sentó, respiró y descansó no pudiendo levantarse, de cortado, en un buen rato. Deshizo el poyo después y derrumbó y esparció las piedras a fin de que no quedase rastro ni sospecha de su visita a la cueva, y que si alguno había de subir a ella fuese por su espontánea curiosidad y no siguiendo el ejemplo de que dieran indicios aquellas piedras.

Cargó su mula, montó, y porque aún no era mediodía, fue por montes y peñascales y costeando sierras y pasando profundidades espantosas, a visitar la famosa cueva llamada la Tova, no porque esperase encontrar en ella algo de valor, sino por disimular su viaje y hacer creer por las muestras de las armas que no podía ni quería ocultar, y de algunas monedas que pensaba enseñar, que en la Tova había grandes tesoros como decía y creía el vulgo, y como dice y cree aún en nuestro tiempo.

Con efecto, estuvo en ella, entró un poco adentro, vio que necesitaba más aparejos y acaso compañía; y como la curiosidad de aquel día había quedado satisfecha en la cueva de los dos amantes, se sentó a la puerta, se comió un pan y unas magras de tocino que llevaba, y dándole ya el sol muy de llano y de espaldas en el camino se volvió a Santolaria adonde llegó cerca de las nueve de la noche.

Con lo que veían que trajo Pedro Saputo (que eran las armas no más y algunas monedas a modo de medallas, porque el tesoro lo guardó muy callado), creció la fama por la montaña y pie de la sierra, y dura aún en el día, que en la Tova hay mucha riqueza escondida; si bien él hablaba siempre de esto con misterio ocultando la verdad y dejando pensar a cada uno lo que quisiese.

Rogándole después muchas veces conocidos y no conocidos que fuese con ellos a la Tova, y respondía que él para ir a sacar tesoros no quería compañía por no partir con nadie; y que el que fuese cobarde no debía de ir adonde se necesitaba corazón y no lengua. Hablábales de calaveras, de encantados, de simas y boquerones. - Imaginaos, decía, lagos negros, con sapos y culebras que levantan la cabeza una vara encima del agua, y dando silbidos y sacudiendo la cresta os van siguiendo a la orilla y amenazando. Aquí toparéis con un muerto que parece vivo, o con un vivo que parece muerto; allá os salen dos viejas con barbas y mantos blancos; más allá dais con un hombre o una mujer convertidos en estatuas de medio abajo; a otro lado tropezáis con una comunidad de frailes de la Merced; a lo mejor oís suspiros y quejas que no se entienden y os paran la sangre en las venas; ya sobreviene una bandada de aves con rostros humanos dando bufidos temerosos y que de un aletazo os aturdirán y derribarán en tierra sin sentido. Pues ¿qué, cuando de repente se oye a lo lejos una gritería como de un ejército que aclama a su general, a un príncipe? Miráis allá adonde por supuesto no veis nada, y sentís a vuestra espalda una carcajada que os aturde y deja corrido. ¿Quién es el guapo que tanto valor tiene y no se cae muerto cien veces?

Con estos y otros disparates que se le antojaba decir ponía más miedo a todos, y no se sabe que nadie haya reconocido aún del todo aquella cueva que aseguran que es vastísima y muy profunda. Muchos, sí, hablan de ella y aun de hacerse ricos sin más que llegar y meter ambas las dos manos hasta los codos; pero conversación: los tinajones de oro y plata aún se están allí como el primer día. Porque si va alguno, entra pocos pasos, le da diarrea y se vuelve a salir dejándola toda por registrar, o al menos las partes más recónditas, que es precisamente donde han de estar los tesoros.