champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 31 de julio de 2026
Tornes, Torrar, Torrid, Tort, Torser, Torsser - Tórdola - Tortuga
martes, 24 de junio de 2025
Lacito amarillo, Catalunya, Cataluña
Lacito amarillo, Catalunya, Cataluña
Merde, merda, mierda. Tres lenguas diferentes, un mismo significado.
jueves, 1 de agosto de 2024
Nosa, Noysa, Nausa, Nauza - Denozar
Nosa, Noysa, Nausa, Nauza, s. f., lat. noxia, noise, querelle, dispute.
Entendet la nosa et la crior. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.
Il entendit la noise et la clameur.
Ni guerra, ni batalha,
Ni nauza, ni tensos.
Giraud de Borneil: Qui chantar.
Ni guerre, ni bataille, ni noise, ni contestation.
- Bruit, tapage, gazouillement.
Fazen... noysa. Arbre de Batalhas, fol. 55.
Faisant... tapage.
El temps qu'el rossignol faz nausa,
Que, de nueit e de jorn, no pausa.
Un troubadour anonyme: Seinor vos.
Au temps que le rossignol fait gazouillement, que, de nuit et de jour,
il ne cesse.
ANC. FR. Sans faire bruit ne nose. Roman de Galyen le Rethoré, fol. 90. Pour ce que... il faisoient noise au prestre, je leur alai dire que il se téussent. Joinville, p. 64.
S'en aloit l' iaue aval, fesant
Une noise douce et plesant.
Roman de la Rose, v. 1398.
Voyez mover.
ANC. CAT. ANC. ESP. Noxa.
(chap. Nosa, noses: fé nosa : estorbá : molestá. Lo significat antic es:
fé nosa, fé soroll, disputá. Cuánta gen tenim que sol fan nosa, per ejemple la Ascuma de Calaseit y tota la brossada catalanista.)
2. Nauzos, adj., lat. noxiosus, querelleur.
Fig. Ivreza es nauzosa. Trad. de Bède, fol. 45.
Ivresse est querelleuse.
ANC. FR. Les gens qui sont si fort noiseux.
Poëme à la louange de la dame de Beaujeu.
Ne soyez point de luxure amateurs,
Noiseux, gormans et moins blasphémateurs.
J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 80.
3. Naugar, v., noiser, quereller.
Us fols ...
Que s nauga e i s tartalha.
Giraud de Borneil: Qui chantar.
Un fou... qui se querelle et s'y chamaille.
ANC. FR. On brouille, on cliquette, on noise. Coquillart, p. 147.
Not, No, s. m., lat. nodus, noeud.
Martiriatz de correjas ab notz.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot.
Martyrisé de courroies avec noeuds.
Totz nutz, fon correjatz ab notz.
Gui Folquet: A te Verge.
Tout nu, il fut frappé de courroies avec noeuds.
Tu, fay un nos a la corda. Trad. du Tr. de l'Arpentage, 1re part. c. 35.
Toi, fais un noeud à la corde.
Prov. El mal no del albre deu hom fichar mal clavel.
Trad. de Bède, fol. 29.
Au mauvais noeud de l'arbre on doit ficher mauvais clou.
ANC. FR. Pour délacer le moindre de mes nouds. Ronsard, t. I, p. 7.
- Boule.
La dicha partizos, que sia gitad' a sortz, so es a saber, a notz, que, segon aquels notz, escara cascuna partz a aquel que s' avenra.
Tit. de 1270, de la famille Gasc.
Que ledit partage, soit jeté à sort, c'est à savoir à boules, en sorte que, selon ces boules, échoira chaque part à celui qu'elle adviendra.
(N. E. Estas “boules, notz”, son los redolins o rodolins que se usaban en algunos sorteos, por ejemplo en las suertes de las acequias, en Valencia.)
- Nodus, sorte de tumeur.
Si vostr' auzel a nos als pes.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau a nodus aux pieds.
No li trobarias not entier tro las cavilhas. V. de S. Honorat.
Vous ne lui trouveriez nodus entier jusqu'aux chevilles.
CAT. Nu. ESP. Nodo. PORT. Nó, nodo. IT. Nodo. (chap. Nugo, nugos.)
2. Nodos, adj., lat. nodosus, noueux.
Aloes... es... mot... nodos.
Herba nodoza es en sas vergas.
Eluc. de las propr., fol. 199 et 210.
Aloès... est... moult ... noueux.
Herbe est noueuse en ses verges.
PORT. IT. Nodoso. (chap. Nugós, nugosos, nugosa, nugoses: que té nugos.)
3. Nodiozitat, s. f., lat. nodositatem, nodosité.
En pes, en nodiozitat et redolencia. Eluc. de las propr., fol. 199.
En pied, en nodosité et odeur.
IT. Nodosità, nodositate, nodositade. (chap. Nugosidat, nugosidats.)
4. Nodacio, s. f., lat. nodatio, nouement, connexion.
Nodacio de las arterias.
Fistula, segon veritat, es nodacio feutrada, dura, blanca.
Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 44.
Nouement des artères.
Fistule, selon vérité, est connexion coagulée, dure, blanche.
ESP. Nodación.
5. Nozador, s. m., nuque, chignon.
Sul nozador del col tal colp li a donat. Roman de Fierabras, v. 2705.
Sur la nuque du cou tel coup lui a donné.
(chap. Nuca, nuques; clatell, clatells.)
6. Nozel, s. m., noeud.
Li nozel sian apareillat.
E 'ls nozels tro als genoills.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Que les noeuds soient appareillés.
Et les noeuds jusqu' aux genoux.
Als nozels dels corns hom conoysh lors ans. Eluc. de las propr., fol. 242.
(chap. Als nugos dels cuernos se coneix los seus añs : a Beseit tenim salvaches en cuernos que se veuen, y datres que tenen cuernos invisibles.)
Aux noeuds des cornes on connaît leurs ans.
7. Nozelament, s. m., nouement, connexité, assemblage.
Humors... en las juncturas ajustadas, donans ad elas induziment et nozelament. Eluc. de las propr., fol. 49.
Humeurs... assemblées dans les jointures, donnant à elles enduit et connexité.
8. Nozelos, adj., noueux.
L' aybre es mot dur, nozelos et ramos. Eluc. de las propr., fol. 213.
L'arbre est moult dur, noueux et rameux.
(chap. L' abre es mol du, nugós y ramut.)
9. Nozar, Nosar, Noar, v., lat. nodare, nouer, attacher.
Las noza el centre. Eluc. de las propr., fol. 239.
Les noue au centre.
Fig. Li fizel amador
Qui 'lh plait d' amor sabon noar,
Prezon mais l' amoros plor.
T. de G. Faidit et d'Albert: N Albert.
Les fidèles amants qui savent nouer le plaid d'amour, prisent davantage l'amoureux pleur.
Part. pas. Nozatz a tort, quar lo dreitz lo deslia.
Bertrand d'Allamanon: Ja de chantar.
Noué à tort, car le droit le délie.
Lo fre li 'scapet qu' el tenia nozat. Roman de Fierabras, v. 1141.
Le frein, qu'il tenait noué, lui échappa.
Quatre correias
De cuer de cer menut nosadas.
Roman de Jaufre, 61.
Quatre courroies de cuir de serpent nouées menu.
CAT. Nuar. ESP. Anudar. IT. Annodare. (chap. Fé un nugo, dos nugos: “anugá”, lligá, etc.)
10. Nozelar, v., nouer, attacher.
Lors corns si nozelo. Eluc. de las propr., fol. 245.
Leurs cornes se nouent.
Part. pas. Lo Sarrazi s' afica suls estrieups nozelatz.
On li duy bran pendian en l' arso nozelatz.
Roman de Fierabras, v. 1042 et 1533.
Le Sarrasin s'appuie sur les étriers noués.
Où les deux glaives pendaient attachés à l'arçon.
11. Neccio, s. f., connexion, noeud.
La forma de la neccio es que, etc. Trad. d'Albucasis, fol. 22.
La forme de la connexion est que, etc.
12. Nectacio, s. f., jonction, attache.
La nectacio de doas dentz sanas. Trad. d'Albucasis, fol. 22.
La jonction de deux dents saines.
13. Annexio, s. f., lat. annexio, connexion, jonction.
Per so que sia annexio engual. Trad. d'Albucasis, fol. 37.
Pour cela que la connexion soit égale.
ESP. Anexión. (chap. Anexió, anexions; v. anexioná; ajuntá, fé conexió o conexioná; cojuntá, etc.)
14. Annexe, adj., lat. annexus, annexé, attaché.
Novas rimadas annexas...; annexas son cant las razos o las materias o themas, de que tratan, termeno en nombre no par de bordos.
Leys d'amors, fol. 18.
Nouvelles rimées annexées...; elles sont annexées quand les sujets ou les matières ou thêmes, de quoi elles traitent, finissent en nombre non pair de vers.
Las partidas al cor annexas.
Las fuelhas ha annexas.
Eluc. de las propr., fol. 58 et 199.
Les parties au corps annexées.
A les feuilles annexées.
CAT. Annexo. ESP. Anexo. PORT. Annexo. IT. Annesso.
(chap. Anexo, anexos, anexa, anexes.)
15. Connexio, s. f., lat. connexio, connexion.
Han natural unitat et connexio.
Que amar sia unio et connexio amorosa.
Eluc. de las propr., fol. 2 et 3.
Ont naturelle unité et connexion.
Qu' aimer soit union et connexion amoureuse.
CAT. Connexió. ESP. Conexión. PORT. Connexão. IT. Connessione.
(chap. Conexió, conexions.)
16. Connexitat, s. f., connexité.
Per que haian connexitat entre lor. Leys d'amors, fol. 13.
Pour qu'elles aient connexité entre elles.
ANC. CAT. Connexitat. ESP. Conexitad (conexidad : conexión).
17. Denozar, v., lat. denodare, dénouer, détacher.
Aquel cop denoza la 'squina. Eluc. de las propr., fol. 237.
Ce coup dénoue l'échine.
CAT. Desnuar. ESP. Desanudar (desnucar). IT. Disnodare.
(chap. Desnugá: desfé un nugo; desnucá, desnucás: yo me desnuco, desnuques, desnuque, desnuquem o desnucam, desnuquéu o desnucáu, desnuquen; desnucat, desnucats, desnucada, desnucades.)
jueves, 25 de julio de 2024
1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.
Capítul VII.
De com Pedro Saputo va adependre la música.
¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.
Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.
Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortó del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca ne van ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.
Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá:
- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.
- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana.
- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!
- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es?
- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi.
- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern.
- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.
Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí:
- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa.
- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe.
- Sí, va contestá mossen Fallata.
- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet.
- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen?
- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:
A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut.
- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.
Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.
- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.
- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.
Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:
- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.
- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:
- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.
Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista:
- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.
Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens.
- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.
Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.
Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di:
- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.
Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.















