Mostrando las entradas para la consulta maja ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta maja ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 5 de septiembre de 2026

Vertelh, Vertut, Virtut, Vertuos, Vertudos, Virtuositat, Virtuozitat, Virtualment, Virtual - Revertuzar

Vertelh, s. m., du lat. verticillum, articulation.
Osses,.. en las juncturas et vertelhs, de cartillages so vestitz.
Eluc. de las propr., fol. 48.
Les os,... dans les jointures et articulations, de cartilages sont revêtus.
(chap. Articulassió, articulassions; junta, juntes: ginoll, colse, muscle, muñica, turmell o torterol, falanges, etc.)

Safraña, a Tamarite de Litera, Tamarit de Llitera, es la part contraposada al genoll, ginoll.

Vertut, Virtut, s. f., lat. virtutem, vertu.
Hanc no fo hom, ta gran vertut agues,
Qui sapiencia compenre pogues. 
Poëme sur Boèce.
Oncques ne fut homme, si grande vertu qu'il eût, qui sagesse comprendre pût.
Tres vertutz theologicals. Brev. d'amor, fol. 139.
(chap. Tres virtuts teologals (teologicals) : fe, esperansa y caridat.)
Trois vertus théologales.
Loc. Fazem de necessitat vertut.
(chap. Fem de nessessidat virtut; faigam.)
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.
Faisons de nécessité vertu.
- Qualité, faculté, efficacité.
De la manieira de las herbas e de lor vertutz.
Aquel enguens es de tal vertut, que gueris de mezelia.
Liv. de Sydrac, fol. 1 et 43.
De la manière des herbes et de leurs vertus.
Cet onguent est de telle efficacité, qu'il guérit de lèpre.
Per sa virtut judicativa. Eluc. de las propr., fol. 13.
Par sa faculté appréciative.
- Force, vigueur.
La virtut motiva.
Virtut et efficientia.
Eluc. de las propr., fol. 18 et 156.
La force motrice.
Force et puissance efficiente.
Ac bona vertut fort e pleniera,
E portet major fais d' una saumiera.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.
Il eut bonne vigueur forte et entière, et porta plus grand faix qu'une bête de somme.
Adv. comp. Planh e crida de tal vertut 
Que cilh del palays venon tut.
V. de S. Honorat.
Gémit et crie de telle force que ceux du palais viennent tous.
En vertut dels ditz sagramentz. Tit. de 1309. DOAT, t. XV, fol. 44.
(chap. En virtut dels dits juramens, sagramens, homenaches; vore los del añ 842 aon ya ñan paraules en chapurriau antic.)
En vertu desdits serments.
Va 'lh ferir per tal vertut que tot lo fendec per miey. Philomena.
Il va le frapper de telle force qu'il le fendit tout par le milieu.
- Miracle.
S' ieu muer per lieys, farai vertutz.
Rambaud d'Orange: Peire.
Si je meurs pour elle, je ferai des miracles.
Aug dir qu' anc Dieus no fetz vertutz.
Guillaume de Balaun: Mon vers.
J'entends dire qu'oncques Dieu ne fit de miracles.
- Relique.
Tro que lo sacrestans las vertutz vai mostrar 
Que lor mes sus lo cap.
V. de S. Honorat.
Jusqu'à ce que le sacristain va montrer les reliques qu'il leur mit sur le chef.
- Un des sept ordres des anges.
Los angels e 'ls archangels, las Vertutz, las Potestatz, etc. La Confessio.
Les anges et les archanges, les Vertus, les Puissances, etc.
ANC. FR. Conue fesis ès pueples le tue vertut. 
De vertut en vertut.
Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 76 et 83.
CAT. Virtut. ESP. Virtud. PORT. Virtude. IT. Virtù, virtute, virtude.
(chap. Virtut, virtuts.)

2. Vertuos, Vertudos, adj., vertueux.
Aysso es la senhoria que vertut dona ad home vertuos. V. et Vert., fol. 33.
Ceci est le pouvoir que la vertu donne à l'homme vertueux.
Lo mons es bos
E bels e vertudos.
Nat de Mons: Al bon rey.
Le monde est bon et beau et vertueux.
- Efficace.
Es bela peira e vertuosa. Trad. du Lapidaire de Marbode.
(chap. Es bella (maja) pedra y virtuosa.)
Est belle pierre et efficace.
- Capable, habile.
E 'l nessi que no son
Vertudos d' aital ver
Nat de Mons: Al bon rey.
Et les niais qui ne sont pas capables de pareille vérité entendre ni savoir.
Tant es cars e vertuos
En tot son afaire.
Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum a.
Tant il est difficile et habile en toute son affaire.
CAT. Virtuos. ESP. PORT. IT. Virtuoso. (chap. Virtuós, virtuosos, virtuosa, virtuoses.)

3. Virtuositat, Virtuozitat, s. f., puissance, excellence.
Eficacia et virtuozitat.
Senhoria et virtuozitat.
(chap. Eficassia y virtuosidat. Siñoría y virtuosidat : exelensia, potensia.)
Eluc. de las propr., fol. 106 et 118.
Efficacité et puissance.
Domination et excellence.
(chap. Virtuosidat, virtuosidats; potensia, potensies; exelensia, exelensies.)

4. Virtualment, adv., virtuellement.
La luna... virtualment es humida. Eluc. de las propr., fol. 117.
(chap. La lluna... virtualmen es humida.)
La lune... virtuellement est humide.
CAT. Virtualment. ESP. PORT. IT. Virtualmente. (chap. Virtualmen.)

5. Virtual, adj., lat. virtualis, virtuel.
Virtual perfectio.
Virtual influencia.
(chap. Virtual perfecsió. Virtual influensia.)
Eluc. de las propr., fol. 279 et 48.
Virtuelle perfection.
Virtuelle influence.
CAT. ESP. PORT. Virtual. IT. Virtuale. (chap. Virtual, virtuals.)

6. Vertuosamen, Virtuozament, adv., vertueusement.
May o mens virtuozament. Eluc. de las propr., fol. 109.
(chap. Mes o menos virtuosamen.)
Plus ou moins vertueusement.
Mesuradamen e vertuosamen. L'Arbre de Batalhas, fol. 97.
Modérément et vertueusement.
CAT. Virtuosament. ESP. PORT. IT. Virtuosamente. (chap. Virtuosamen.)

7. Esvertudar, v., évertuer, exciter, efforcer.
Aissi m vens e m' esvertuda
L' amors que m fors' e 'l talans.
Guillaume de Saint-Didier: Malvaisa.
Ainsi me vainc et m'évertue l'amour qui me pousse et le désir.
Selh que vos guerreiatz
Val meinhs on plus s' esvertuda.
Cadenet: Amors e com.
Celui que vous guerroyez vaut moins où plus il s'évertue.
Fig. Chansos leu entenduda
Lai val, e sai s' esvertuda.
Giraud de Borneil: Tot suavet.
Chanson facilement entendue là a du prix, et ici s'évertue.
(chap. Desvirtuá.)

8. Evertudamen, s. m., effort.
Mult ha sai jus en terra grans evertudamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Moult il y a ici bas sur terre de grands efforts.

9. Avertudar, v., évertuer, exciter.
Si m' esforss' e m' avertuda
L' amors que m forss' e 'l talans.
Guillaume de Saint-Didier: Malvaisa. Var.
Ainsi me presse et m'évertue l'amour qui me pousse et le désir.

10. Revertuzar, v., évertuer de nouveau, reprendre courage.
Part. pas.
Sus lo destrier s' aferma, et es revertuzatz. Roman de Fierabras, v. 431.
Sur le destrier il s'affermit, et il est évertué de nouveau.
ANC. FR. Mès tant est son crepon batuz
Qu'il ne se puet resvertuer.
Roman du Renart, t. I, p. 259.
Mais li lions se resvertue. Roman del conte de Poitiers, v. 580.
(chap. Revirtuá, revirtuás; reviscolá, reviscolás; torná a agarrá forsa.)

martes, 4 de agosto de 2026

Tos, Ton, Tieus, Teus, Tiei, Tiey, Tei, Ta, Tia, Tua, Toa, Tieua - Thos - Tost

Tos, pron. poss. m. 2e pers., lat. tuus, ton, tes.

Voyez la Grammaire romane, p. 198.
Sing suj. Ieu soi tos filhs e tu mos paire.
(chap. Yo soc ton fill y tú mon pare.)
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Je suis ton fils et toi mon père.
Tos chans no val ni plai,
Ni tos fols ditz non es res.
Hugues de Saint-Cyr: Messonget.
Ton chant ne vaut ni plaît, ni ton fou propos n'est rien.
Pl. rég. Obri tos huelhs, regarda me. Passio de Maria.
Ouvre tes yeux, regarde-moi.
Leva te sobre tos pes. Trad. des Actes des Apôtres.
Lève-toi sur tes pieds.

Es layres aisel que vay emblan. Jordi Pujol, Fuster

2. Ton, pron. poss. m. 2e pers. sing., lat. tuum, ton.
Rég. Per far ton mandamen. V. de S. Honorat.
(chap. Per a fé ton manamén.)
Pour faire ton commandement.
Plus de si o de no non sia en ton parllar. La nobla Leycson.
(N. E. Uso de si : sí y no de oc, òc, hoc en este poema del Vaud.)
Que plus de si ou de non ne soit en ton parler.
CAT. Ton. (chap. Ton pare, tons pares; ta mare, tan germana.)

3. Tieus, Teus, pron. poss. m. 2e pers., lat. tuus, tien.
Sing. suj. Lo tieus consellz mi fai mestier. V. de S. Honorat.
(chap. Lo teu consell me fa falta : me es menesté.)
Le tien conseil me fait besoin.
A nos venha lo tieus regnatz. Oraison dominicale.
A nous advienne le tien règne.
Rég. Retorna m' al tieu servici.
Soi pus freg que neu ni glas
Quan mi parti del teu solas.
Folquet de Marseille: Senher Dieu.
Retourne-moi au tien service.
Je suis plus froid que neige et glace quand je me sépare du tien agrément.
Subst. Tu gardas lo tieu e lo restrenhas. V. et Vert, fol. 21.
Tu gardes le tien et que tu le resserres.
Plur. suj. As tu donc sens meyllor
Que li tieu ancessor?
V. de S. Honorat.
As-tu donc sens meilleur que les tiens ancêtres?
Rég. Abans qu' els tieus dieus adores. Liv. de Sydrac, fol. 4.
Avant que les tiens dieux j'adorasse.
Reconosca 'ls tieus sendiers.
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Que je reconnaisse les tiens sentiers.
CAT. Teu. ESP. Tuyo. PORT. Teu. IT. Tuo. (chap. Teu, teus, teua, teues.)


4. Tiei, Tiey, Tei, pron. poss. m. plur., lat. tui, tiens, tes.
Suj. Ai! cal foron li tiey sospir? Passio de Maria.
Ah! quels furent les tiens soupirs?
No vos vuelh dar coselh ja d' ome bric,
Que pues digo tei home ni tei amic
Que t' aga mes en guerra ni en destric.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 1.
Je ne veux vous donner jamais conseil d'homme coquin, de sorte que puis disent tes hommes et tes amis que je t'aie mis en guerre et en embarras.

5. Ta, pron. poss. f. 2e pers., lat. tua, ta. 
Sing. suj. Ta clartatz no t val nien.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Ta clarté ne te vaut rien.
Rég. Ves Monferrat ten ta via. 
G. Faidit: Tug cilh que.
Vers Montferrat tiens ta voie.
Onra ton paire e ta maire. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 18.
(chap. Honra a ton pare y a ta mare.)
Honore ton père et ta mère.
L'A de TA s'élidait ordinairement devant un mot commençant par une voyelle.
T' arma sec avol feira.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Ton âme suit méchant marché.
Que per t' amor nos facza heritadors celestials. Lo Payre eternal.
(chap. Que per t' (ton) amor mos faigue hereus selestials. Lo Pare eternal.)
Que par ton amour il nous fasse héritiers célestes.
ANC. FR. Garde ton cors, pauce de t'âme.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 46
Amis, t'amour me contraint.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 773.
CAT. Ta. (chap. Ta mare cuan pixe fa clotet, tan germana, tan germanes : la teua mare, les teues germanes. Lo dialecte catalá modern fa aná la teva, les teves.)
Plur. suj.
Coms, vetsi tas mainadas, veno a tei.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 9.
Comte, voici tes gens, ils viennent à toi.
Rég. Verai Dieus, dressa tas aurelhas.
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Vrai Dieu, dresse tes oreilles.
En tas mas coman mon esperit. Liv. de Sydrac, fol. 113.
En tes mains je recommande mon esprit.
CAT. Tas. (MOD. Las tevas : les teves.)

6. Tia, Tua, Toa, Tieua, pron. poss. f. 2e pers., lat. tua, tienne, ta.
Sing. suj. Aquela piucela sia
Dels escudiers, car era tia.
Roman de Jaufre, fol. 67.
Que cette pucelle soit des écuyers, puisqu'elle était tienne.
Non sia facha la mieua voluntat mas la tieua. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 22.
(chap. No sigue feta la meua voluntat sino la teua.)
Ne soit pas faite la mienne volonté mais la tienne.
Maire de Dieu, fons de merce,
La tua grans bontatz l' aon.
J. Esteve: Planhen ploran.
Mère de Dieu, fontaine de merci, que la tienne grande bonté lui abonde.
Rég. Anc non si corrompet per la tia genitura.
Anc no passey un jorn la tieua voluntat. 
V. de S. Honorat.
Oncques ne se corrompit par la tienne procréation.
Oncques je ne passai un jour la tienne volonté.
Tu, m dona victoria en honor de la tua mayre. Philomena. 
Toi, donne-moi victoire en honneur de la tienne mère.
ANC. FR. Liève la tue main. Anc. trad. des Ps., Ms. n° 1, ps. 9.
Nostre mort et la leur et la toie procure.
Jehan de Meung, Test., v. 554.
CAT. Tua. ESP. Tuya. PORT. IT. Tua. (chap. Teua.)
Plur. suj. Non son ges mieuas
Estas paraulas, mas son tieuas.
Trad. d'un Évang. apocr.
Ne sont point miennes ces paroles, mais elles sont tiennes.
Rég. Ieu sai las tieuas obras. Trad. de l'Apocalypse, chap. 6.
Je sais les tiennes oeuvres.
Las tuas lagremas mostraras. Passio de Maria.
(chap. Les teues llágrimes mostrarás.)
Les tiennes larmes tu montreras.
CAT. Tuas. ESP. Tuyas. PORT. IT. Tuas. (chap. Teues.)


Tos, s. m., de l'arabe Tozo, enfant, jeune homme, jouvenceau, nain.
Pus temens qu' us tos.
P. d'Auvergne: S'ieu en chantan.
Plus timide qu'un jouvenceau.
Loc. Ben es nessis a lei de tos.
Raimond de Miraval: Selh que no.
Bien il est niais à manière d'enfant.
ESP. Tozo. (chap. Sagal, sagals, sagala, sagales; chiquet, chiquets, chiqueta, chiquetes; mosset, mossets, mosseta, mossetes.)

- Lo chiquet nessessite sabates. - Que les hi compro lo Espíritu San ! - Ay, José, per favor, supérau.

2. Tozet, Toset, s. m. dim., petit enfant, jouvenceau.
Cant ieu era tozetz, ieu fazia coma tozet, et avia sen de tozet.
V. et Vert., fol. 105.
Quand j'étais petit enfant, je faisais comme petit enfant, et j'avais sens de petit enfant.
ANC. FR. Ot 1 neveu jouene tousel,
Molt i avoit biel damoisel.
Roman de la Violette, p. 89.

3. Tozar, s. m., jouvenceau, jeune homme.
XXXVI tozars que non han pas XXX ans. V. de S. Honorat.
Trente-six jeunes hommes qui n'ont pas trente ans.

4. Toza, s. f., jeune fille, jouvencelle.
Vi de jos un albespi...
Una toza.
Gavaudan le Vieux: L' autre dia. 
Je vis dessous un aubépin... une jeune fille.
Apellet lo paire e 'l marit de la toza. V. de S. Honorat. 
Appela le père et le mari de la jouvencelle.
- En mauvaise part.
Albergua las tozas e 'ls lairos.
P. Cardinal: Un sirventes.
Héberge les filles et les voleurs.
Mais mentir que tozas de bordelh.
P. Cardinal: Tos temps.
Plus mentir que filles de bordel.
ANC. FR. Il n'avoit el païs si bele touse. Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 219.
IT. Tosa.

5. Tozeta, Toseta, s. f. dim., fillette, petite fille, jouvencelle.
Quant tozeta, ab gran beutat,
Met en bel tozet s' amistat.
G. Faidit: Dalfins.
Quand jouvencelle, avec grande beauté, met dans beau jouvenceau son amitié.
Quant era jove tozeta. Cat. dels apost. de Roma, fol. 118.
Quand elle était jeune fillette.
ANC. FR. D' une jolie tousette
Sage, plésant et jonete.
J. Errars, Ess. sur la Mus., t. II, p. 188.
IT. Tosetta.

6. Tosarda, s. f., jouvencelle, jeune fille.
Una bella tosarda que non avia rictat. V. de S. Honorat.
(chap. Una bella (maja, guapa) sagala que no teníe riquesa.)
Une belle jouvencelle qui n'avait pas de richesse.


Tos, Thos, s. f., lat. tussis, toux.
Coma l' aires a en se los vens e los tonedres, a hom en se l' ale e la tos.
(chap. Com l'aire té en sí los vens y los trons, té l'home en sí l'alé y la tos.) 
Liv. de Sydrac, fol. 10.
Comme l'air a en soi les vents et les tonnerres, l'homme a en soi l'haleine et la toux.
Si vostr' auzel avia tos.
(chap. Si lo vostre muixó teníe (tinguere) tos.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau avait toux.
Malautias, cum es thos ethica e semlans. Eluc. de las propr., fol. 26.
Maladies, comme est toux étique et semblables.
CAT. ESP. Tos. PORT. Tosse. IT. Tosse, tossa. (chap. Tos; tossera, tosseres; tosseguina, tosseguines.)

2. Tossir, v., lat. tussire, tousser.
Escotatz ses tossir.
(chap. Escoltéu sense tussí o tusí.)
P. Cardinal: Ab votz d' angel. 
Écoutez sans tousser.
ANC. FR. Il commença à toussir.
Arrests d'amours, p. 485.
CAT. Tossir. ESP. Toser. PORT. Tossir. IT. Tossire. (chap. Tussí o tusí : yo no tusgo, tú sí que tuses o tusses, tus, tusim o tussim, tusiu o tussiu, tusen o tussen; tusit, tusits, tusida, tusides; tussit, tussits, tussida, tussides; tussiré o tusiré; tussiría o tusiría; si yo tusguera o tussiguera o tusiguera.)

3. Tossilhos, adj., tousseur.
Gensana,... no sera tossilhos... qui d' ela uza. Eluc. de las propr., fol. 211.
(chap. Gensiana o genciana,... no sirá tussidó o tusidó... qui d'ella use : qui la fa aná, emplee.)
Gentiane,... ne sera pas tousseur... qui d'elle use.
(chap. Tussidó, tussidós, tussidora, tussidores; tusidó, tusidós, tusidora, tusidores.)


Tost, adv., tôt, aussitôt, promptement, bientôt.
Voyez Muratori, Diss. 33; Leibnitz, Coll. étym., p. 125; Denina, t. III, p. 143.
A celui que tost confessa es tost perdonat. Trad. de Bède, fol. 51.
(chap. Lo que pronte se confesse es alego perdonat.)
À celui qui tôt confesse il est tôt pardonné.
Loc. Al tost far no fos pus correns
Que si 'n degues m' arma salvar.
Berenger de Palasol: S' ieu sabi' aver.
Au tôt faire je ne fus pas plus empressé que si j'en devais mon âme sauver.
Adv. comp. Aportatz lo nostre cat ros
Tost e corren.
(chap. Portéu lo nostre gat ros (roch) a escape y corrén.)
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Apportez le nôtre chat roux tôt et en courant.
Suy sai vengutz tost e viatz.
P. Rogiers: Senher.
Je suis ici venu tôt et vite.
Tost o tard d' on er aviatz.
Aimeri de Peguilain: Chantar vuelh.
Tôt ou tard d'où il sera dévié.
Sai que l' om a perdut
Molt plus tost qu' om non gazaigna.
Azalais de Porcairagues: Ar em.
Je sais que l'on a perdu moult plus tôt qu'on ne gagne.
Cor plus tost d' una sageta d' arc.
(chap. Corre mes depressa que una sageta - saeta, flecha - d'arc o arco.)
Bertrand de Born: Non estarai.
Court plus vite qu'une flèche d'arc.
ANC. FR. Va tost, fet-il, change tes dras.
Marie de France, t. I, p. 340.
Plus tost cort c'osiax ne vole.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 248.
Ab ell s' en son eyssit tut li clergue tan tost. V. de S. Honorat.
Avec lui s'en sont sortis tous les clercs aussitôt.
Aitan tost vengro los us vays los autres. Philomena.
Aussitôt vinrent les uns vers les autres.
Conj. comp. Tan tost com de l' aigua beuras,
Ton peccat manifestaras.
Trad. d'un Évang. apocr.
(chap. Tan rápit com de l'aigua beurás, ton pecat manifestarás.)
Aussitôt comme de l'eau tu boiras, ton péché tu manifesteras.
Yeu vos segui tan tost que hauray dormit. Leys d'amors, fol. 80.
Je vous suis aussitôt que j'aurai dormi.
ANC. FR. Tantost qu'il fut retourné à Paris. Monstrelet, t. I, fol. 63.
CAT. Tost. IT. Tosto. (chap. Rápit, a escape, pronte.)

galet, gargalet, gargallet - GARGALÉ en aragonés

Tost, adj., lat. tostus, rôti, brûlé, calciné.
Sal... es dissolutiva d' humors putridas... majorment polverada, tosta et sobre l' orifice del estomach saccellada. Eluc. de las propr., fol. 193.
Le sel... est dissolutif d'humeurs putrides... principalement pulvérisé, brûlé et sur l'orifice de l'estomac placé dans un sachet.

Torrá, cremá, La Torre del Compte, Matarraña

(chap. Torrat, torrats, torrada de pa, torrades; café tostat, tostats, tostada, tostades; cremat, cremats, cremada, cremades; sucarrat com Carrégalo, sucarrats són los de Monroch, sucarrada, sucarrades; calsinat, calsinats, calsinada, calsinades; corderet rostit a Penarroija de Tastavins, rostits, rostida, rostides.)

La chiqueta María teníe un corderet; incendio, Peñarroya de Tastavins

domingo, 24 de mayo de 2026

Sibilla, Sibila - Siblar, Cirlar, Siular (chulá)

Sibilla, Sibila, s. f., lat. sibylla, sybille.
Sibilla avia prophetizat.
So que sibila avia dih.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 4 et 73.
La sybille avait prophétisé.
Ce que la sybille avait dit.
CAT. Sibilla. ESP. Sibila. PORT. Sibylla. IT. Sibilla. (chap. Sibila, profetisa.)

Sibilla, Sibila, s. f., lat. sibylla, sybille.



Siblar, Cirlar, Siular, v., lat. sibilare, siffler.
Siblan e cridan fort. V. de S. Honorat.
Ils sifflent et crient fort. 
L' enemics gieta un bruch, 
Que cibla e fremis e brocha.
V. de sainte Énimie, fol. 34.
Le diable jette un bruit, vu qu'il siffle et frémit et court.
Loc. Siulan tavan per esparvier. 
Marcabrus: Doas cuidas.
Ils sifflent taon pour épervier.
Part. prés. E 'l cavalier venc abrivat...
Siblan e bufan e brugen.
Roman de Jaufre, fol. 61.
Et le cavalier vint empressé... sifflant et soufflant et grondant.
ANC. FR. Et sa langue en siflant sible d'une voix telle.
Ronsard, t. II, p. 978.
Disent ainsi: Le peuple me faict honte, 
Me desprisant et siblant après moi.
F. H. D. B., trad. des Satyres d'Horace, p. 163.
Un joueur de comédies est vilainement hué, siblé.
Anc. trad. des Paradoxes de Cicéron, p. 11.
Des perrocquets lesquels sublent merveilleusement haut, et s'efforcent d'imiter la voix humaine.
Hist. macaronique, t. 1, p. 11.
ANC. CAT. Sibillar. CAT. MOD. Siular, xiular. ESP. Silbar. PORT. Sibilar. IT. Sibilare, sibillare. (chap. chulá : chulo, chules, chule, chulem o chulam, chuléu o chuláu, chulen; chulat, chulats, chulada, chulades; chularé; chularía; si yo chulara; chulit, chulits; chulet, chulets; signifique tamé follá. Chulo, chulos, chula, chules : majo, majos, maja, majes, bonic, bonics, bonica, boniques; tamé engreít, pujadet, pito, pincho.)

lo pena de Marcel, Markel Bringuè, Marcel Pena; chulo, engreít, pujadet

2. Siolon, s. m., lat. sibilum, sifflement des vents, ouragan, tourmente.
Tempestas et siolons 
E pluias e desaventura
Feron deysazon fort e dura. 
V. de S. Honorat.
Tempêtes et ouragans et pluies et mésaventure firent intempérie forte et rude.
(chap. huracán, airegaz, ventolina, chuladissa del ven, tronada, tornado.)

Airegaz = Viento fuerte , en Torrevelilla  ven, ventolina a Beseit

3. Eshiular, Eschiular, v., siffler.
Bazilisc los auzels... eschiulan... auci.
Eluc. de las propr., fol. 240 et 102.
Doit chanter et siffler.
Basilic les oiseaux... en sifflant... tue.
(chap. chulá, de eschiular, en ch, típica al ocsitá, chapurriau y valensiá.)

champoiral, chapurriau; chulá, de eschiular, en ch, típica al ocsitá, chapurriau y valensiá

viernes, 21 de noviembre de 2025

Mon yayo va arribá als 104 añs

 - Mon yayo va arribá als 104 añs y fumabe 2 habanos cada día, bebíe whisky importat totes les nits, minjabe marisco (clasqueta) 3 vegades a la semana, visitabe a la seua jove y maja amán asíduamen.

- Y de qué va morí?

- Lo vam tindre que matá, mos eixíe caríssim!

Traducsió del castellá:

Mi abuelo llegó a los 104 años

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Loarre, (Alerre al llibre de aon hay traduít)
aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

Alerre, De Ayerbe va aná cap a Alharre

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.


Original en castellá:

Capítulo VII.

Sigue el registro de las novias. Fiesta y baile de una aldea.

De Ayerbe fue a Loharre, donde llevaba otra, pero la halló tan berroqueña de genio, que parecía cortada de las peñas de la sierra vecina.

EL CONDE DON JULIÁN, PRISIONERO Y MUERTO EN LOARRE, castillo

En Bolea había dos, la una, beata, absoluta y novelera, la otra, hija de un letrado y tan doctora como su padre. A la primera le hizo la cruz; la segunda quiso enseñarle a hablar, diciendo muy remilgada con motivo de nombrar a su abuela, no le conocí; y sobre vivir en ciudad o en aldea, que entendía la diferiencia. Alterósele el estómago a Pedro Saputo, y en tres minutos vomitó cuatro veces. Tales náuseas le dio de oírla.

Siguió al pie de la sierra donde vio algunas flores deshojadas. Y al pasar por Lierta miró a Gratal y se le antojó subir a su picota. El día por otra parte convidaba, claro, apacible y sereno, en el mes de septiembre que alguna vez es tan amable como el mayo. Llamó, pues, un paisano del pueblo, porque él ni su criado no sabían el camino; dispuso que se llevase buena comida a la deliciosa fuente del prado del Solaz, y tomó a pechos la subida. Llegado arriba, ¡qué gozo en el corazón! ¡Qué oreo tan puro! ¡Qué sol y qué cielo al mediodía! ¡Qué llanos hasta Zaragoza! ¡Cuántos pueblos sembrados en aquella noble y graciosa vega! Y a la espalda y a los lados, ¡cuántas cumbres humildes! Pero fijando su vista en Huesca, dijo: «¡Qué bien sentada estás, ciudad alta y compuesta, ciudad de las cien torres en tus muros! ¡Cuál descuella tu catedral soberana con su edificio y vistosa con sus agujas al viento! ¡Con qué señorío y grandeza reinas en tu Hoya, amor que fuiste y corona de Aragón en tus siglos, ciudad libre y gloriosa por los Sanchos, por los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántas y cuáles bellezas encerraste siempre, brillaron en ti siempre, fueron en ti siempre la envidia de Palos y de Citera! ¡Y no he de verlas ahora, en este postrer viaje de mis amores! Mas así lo ordenan los hados. Perdonad las que en mí no habéis echado menos el traje de vuestros favores, pues lo he merecido con otro. Y aún... aún... Pero no; está ahí cerrada mi suerte por un padre a quien venero. Y para de tan de paso y en los puntos ya extremos de mi libertad, no quiero sufrir el cacareo de vuestras malditas viejas trilingües.» Y con esto volvió la espalda, y se echó como quien dice a rodar monte abajo. Llamaba trilingües a las viejas de Huesca no porque hablasen o supiesen tres idiomas, que nunca supieron más que el suyo, sino porque tenían tres lenguas para hablar y hablaban con las tres a un tiempo. ¡Qué viejas aquéllas! Pasó felizmente su generación; y ya después, viejas y jóvenes, según informes que se han recibido, sólo tienen una lengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Pasó adelante y llegó al Abadiado. - Se oye cantar, dijo a los de Montearagón, y se percibe el incienso que allí queman. Vamos adelante. Conque subió a Santolaria a ver a sus parientes y a la viuda de marras, y se lanzó en el Semontano. Yo empero no hubiese pasado tan de vuelo, porque el cielo particular del Abadiado, aunque pequeño, es amable, el país jocoso, el suelo fácil y bueno, y suele criar algunas plantas especiales.

En el Semontano hizo muchas equis y eses yendo de unos pueblos a otros, porque ya se ve, no estaban todos en línea, y pasó una larga revista de doncellas contándolas casi por docenas, aunque no todas eran adocenadas. ¿En qué vega no nacen distinguidas, olorosas y lindas flores, a vueltas de las feas, vanas y vulgares? Había, pues, de todo; y si abundaba la ropa de almacén, la quincalla de esquina y los cuadros de almoneda y aun de deshecho, también se encontraba alguna que otra que fueran muy buen descanso de cualquiera peregrinación. Y yo fío a no estar preocupado de otros amores, allí quedara preso de ellos, si había entonces doncellas como algunas que conozco en nuestro tiempo, sin embargo del sin embargo. No las produce aquel país arteras, falsas, astutas, ni fingidas; y si alguna se torna es porque las obligan malamente con su doblez y engaños los que las tratan.

Hallóse en la fiesta de un lugar, y es cosa de contarse. Llegó a una aldea, y en la casa donde se hospedó había una hija y una sobrina que sólo aguardaban a levantarse de la mesa a medio día para irse a la fiesta de otro pueblo, que unos dicen era Colungo, otros Casbas, otros Abiego; y hay quien afirma que fue Adahuesca. Pero yo que lo sé bien digo que fue Colungo. Traía carta para el padre de la hija, la cual era también de las de la lista, y le propusieron que fuese con ellas. Aceptó y tomando en ancas a su Helena (que Helena se llamaba), puesto que podía muy bien llevando la maleta el criado con un mulo, fueron al otro pueblo, donde no se sabe si tenía alguna en su registro.

Por la noche y hora primera de la velada hubo más de cien personas en la casa a ver a los forasteros, y más voces, gritos, chillidos y risotadas que en una plaza de toros. Llamaron a la mesa, y se amontonó la gente de modo en ella, que estaban a media vara, y cada silla era un grupo de cuerpos, brazos y cabezas, porque en vez de seis huéspedes convidados vinieron seis seises. La cena, abundante, pero mal acondicionada y perramente servida. Aún estaban a los postres cuando sobrevino una ola de muchachas acompañadas de otros tantos mozos, que dándose empellones, chillando, tropezando y asidas de los brazos y culebreando dijeron que venían a buscar a las chicas para ir al baile de casa de N. - Sí, sí, dijo el padre; van al momento, y ya ellas se habían levantado y agarrándose de las otras. Pero no se iban, y estaban mirando como si les faltase algo. - Vamos, don Pedro, le dijo el huésped. Vuesa Merced se servirá acompañarlas y supongo bailará con Helena. - ¡Vaya!, respondió una de las de la casa, zurda, mofletuda y pecho alto; no faltaba más sino que don Pedro no viniera al baile. El cielo se le cayó encima al oír esto; y advirtiendo el capellán su perplejidad, dijo que iría también, como quiera que no podía excusarse. Bajó entonces la cabeza, conociendo por otra parte que no dejarían de llevarle, aunque se empeñara una comisión entera.

Ya están en la casa de baile. ¡Qué confusión! ¡Qué bahorrina! Bien era grande la sala, pero estaban como sardinas en cesto. Principió, o más bien continuó la música, la cual se reducía a un mal violín, a una peor vihuela, y a una pandereta, tan desafinados los dos instrumentos de cuerda, que hacían enfermar los oídos y por ellos el alma. Hubo de bailar sin remedio, no habiendo bailado sino otra vez en la corte desde que fue estudiante de tuna. Retiróse luego a una silla que le ofrecieron, y cuando se ponía a observar lo que veía, se le vienen topando encima disparatadas y corriendo sus dos forasteras y las otras dos muchachas de su huésped, y con la mayor desenvoltura se le sienta la creída privilegiada en las rodillas, y las otras dos encima y delante de aquélla culo con falda, sirviendo él de fundamento a toda la batería. - ¿Qué hacéis, Helena, qué hacéis?, le preguntó admirado. - ¡Otra!, respondió ella, con mucho desenfado que ya de suyo pecaba más por afable que por esquiva; lo que hacen todas, después de un canario, de una chacona o un mal trozo de otro baile, iban a sentarse en las rodillas de los mozos. Tenía cerca al capellán, y le dijo: - ¿Pero es posible que sea costumbre esta llaneza? - Sí, señor, respondió el bueno del beneficiado; aquí se hace y no se repara.

Libráronle pronto de aquel peso porque sacaron a bailar a las cuatro chicas, y él se puso a mirar la sala. Había por allí algunas madres que parecían habían ido a cuidar de sus hijas y de otras, y era en lo que menos pensaban. Sentadas en el suelo y por aquellas arcas unas se contaban los partos que habían tenido y los meses que la vecina pudo dar leche al primer niño; otras las leches que mamó el suyo; otras se dormían en un rincón; otras animaban a las muchachas tímidas; hasta que sacaron un canastillo vestido de gala con muchas randas y lleno de tortas de aceite más mohínas que una mula sorda. En este mismo punto estaba él discurriendo una treta para no bailar más, pues ya le habían intimado las chicas que querían bailar con él; y le salió perfectamente. Presentáronle el canastillo, tomó una torta se levantó para repartirla a las muchachas, que acababan de bailar; pero hizo que se le torcía un pie y como estaba tan espesa la sala, dejó inclinar el cuerpo y al fin caer encima de una pobre mujer que viéndoselo venir en peso hizo el cuerpo atrás y cayeron del todo: ella boca arriba, y él de espaldas y de lado encima saltándole la torta a donde ella quiso ir. Riéronse todos mucho; levantóse, cojeaba que era una lástima, y asido del brazo del capellán se fue a la cocina donde se mojó el pie con agua fría, por disimular, y así se libró de volver al baile diciendo que aun andar no podía.

Con todo, sobre las once salió a la sala, pidió el violín, le templó, y preguntó si sabían bailar el gitano. Dijeron que bien o mal también lo bailaban. - Salga, pues, una pareja, o dos si quieren, dijo él. Y haciendo callar al de la vihuela, y advirtiendo al del pandero que diese solamente algunos golpes y le acompañase con ruido bajo continuo, principió a tocar el fandango más rabioso que se oyó de manos de músico: unas veces alto y estrepitoso; otras blando y suave; unas picado y mordente, otras ligado y llano; ya como un río lleno y arrebatado que arrastra cuanto encuentra; ya como una corriente apacible que se remansa y parece que se oculta en la arboleda hasta que rompe un remolino, y llega y cae despeñado con grande estruendo del valle y montes vecinos. Todos se alborotaron y desasosegaron a las vibraciones de aquellos ecos tan provocadores. Al principio, sólo bailaban dos parejas; muy pronto salió otra, luego otra, luego todas; y hasta las viejas que se dormían y las comadres que parteaban se pusieron en pie y hacían meneos con el cuerpo y con la cabeza, y no podían parar, como azogadas, y se derretían y regalaban. La risa comenzaba, crecía, cundía, se hizo general; y entre el violín, y las castañuelas, y tal bullir y saltar, y tanto arrope y jadeo; y el fuego que se había encendido a todos, lo mismo viejos que jóvenes se soltó la cuerda, y todos por ojos y por boca y por todo el cuerpo echaban llamas que confundían entre sí y los abrasaban. Mirábalo Pedro Saputo, y especialmente se divertía de ver el meneo y gestos de las viejas cuando pareciéndole ya demasiado peligroso el efecto de su endemoniada música, dio una gran cuchillada al violín, y con un gorjeo de golondrinas se cortó aquel incendio y estrago, dejándose caer los bailantes por aquellas sillas y por donde podían, hechos cada uno un volcán, y procurando con la gran risa en que exteriormente cuando menos encubrían los efectos disimular algún tanto lo que les pasaba, ellas con mucha vergüenza y no menos desasosiego, ellos perdido el tino, desmandados casi a vistas y no acertando con palabra derecha. ¡Ah madres, las que queréis librar de peligros a vuestras hijas! En quince días no volvieron las pobres muchachas a su temple ordinario; con sólo pensar en el baile se volvían a destemplar y arder de nuevo. Pero lo que es la memoria duró siempre. Ya eran madres, ya abuelas, y aun bisabuelas, si no murieron las que habían asistido, y aún hablaban y nombraban el gitano de aquel año.

Y por aquella noche, ¿quién estaba ya para más obra ni baile? Para desbravar del todo el estro que tenía en tal desafuero las imaginaciones, tomó otra vez el violín y dijo: voy a tocar una cosa que compuse al dolor y lágrimas de mi madre, habiéndole dicho un traidor que yo había muerto en Cataluña. Y tocó una composición muy triste y patética, sin tener mucha cuenta con las reglas del arte porque fue idea repentina y supuesto el motivo; con lo cual por de pronto se calmaron aquellos jóvenes y volvió todo al orden. Escucharon con maravilloso silencio, no hubo quien no se dejase penetrar y enternecer de una música tan afectuosa; y algunas mujeres hasta lloraron, porque esforzó él mucho el sentido del dolor y del desconsuelo. Concluyó en fin, tocaron las madres a recoger, y se retiraron todos. Mas a la casa de Pedro Saputo se lanzó tal batería de muchachas y con tanta algazara, que no cabían por la escalera, y pensó si venían huyendo de alguna emboscada o campo de batalla, o que querían acabar de ver en qué paraba la locura y desenfreno de aquel día; pero se sosegó oyendo que venían a dormir con las forasteras y las huéspedas. Cómo se gobernaría el dormitorio para tantas no lo entendía; él hubo de partir su cama con el capellán y no pegó los ojos. Conque pudo madrugar, y despidiéndose casi a mala cara, porque querían que se detuviese todas las fiestas, y dejando inconsolables a las muchachas y más a Helena, montó a caballo y se fue, respirando así que se vio en el campo, como los de una cocina humosa en invierno se salen a recrear y tornar aliento a una sala o a la ventana.