Mostrando las entradas para la consulta maja ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta maja ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.

3. 12. Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

Capítul XII.

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.


¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!

Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.

Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:

- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.

Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.

Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:

- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...

- Y onse díes justos, va di.

- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.

- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill. 

¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?

- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.

- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.

- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.

- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.

- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.

- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.

- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé. 

Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:

- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.

- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego. 

Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.

- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.

Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.

Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.

Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.

Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades. 

Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.

Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronanse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entresuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.

sábado, 30 de marzo de 2024

Lexique roman; Genh, Geinh, Gien, Gienh, Ginh - Agensar

 

Genh, Geinh, Gien, Gienh, Ginh, s. m., lat. genium, génie, art, adresse, ruse.

Ben dei chantar pus amors m'o ensenha, 

E m dona gienh cum sapcha bos motz faire.

Peyrols: Ben dei. 

Je dois bien chanter puisqu' amour me l'enseigne, et me donne génie comment je sache bons mots faire.

Pus no i val arditz, valgues nos geinhs.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Puisque n'y vaut hardiesse, que nous valût ruse. 

Pus del partir non ai ginh ni saber. 

Peyrols: Mot m'entremis. Var. 

Puisque du partir je n'ai moyen ni savoir.

- Façon, manière.

E manht genh se volv' e s vira 

Mos talans, e ve e vay.

B. de Ventadour: E manht genh. 

En mainte façon se roule et se tourne mon désir, et va et vient.

- Lien, jet.

Ayssi com hom rete l' austor o lo esparvier ab lo gien que no s' envole, sinon a la volontat de son senhor. V. et Vert., fol. 103.

Ainsi comme on retient l'autour ou l'épervier avec le jet qu'il ne s'envole, sinon à la volonté de son seigneur.

Fig. Que hom lo retenga, e que li meta gien de fe e d'amor de Dieu.

V. et Vert., fol. 103.

Qu'on le retienne, et qu'on lui mette jet de foi et d'amour de Dieu.

- Engin, machine de guerre.

Matran va pregar K. que fes sessar los giens. Philomena.

Matran va prier Charles qu'il fît cesser les engins.

CAT. Geni, giny. ESP. PORT. IT. Genio. (chap. Genio, genios; ingenio, ingenios: máquina de guerra com la catapultafonévolmanganell, etc.)

Geni, giny, Genio, ingenio, máquina de guerra, catapulta, fonévol, manganell



2. Genier, s. m., enjôleur, fourbe, trompeur.

Pus semblet genier amors,

E guardet vas doas partz,

Et renhet si cum rainartz.

Serveri de Girone: Pus semblet.

Depuis qu'amour sembla un trompeur, et regarda vers deux côtés, et se gouverna ainsi comme renard.

ANC. CAT. Ginyer.

3. Ginhos, Gignos, adj., adroit, ingénieux.

Mas l' autr' arquier defors es plus ginhos.

P. Vidal: Quant hom onrat.

Mais l'autre archer dehors est plus adroit.

En totz afars sui savis e ginhos.

Rambaud de Vaqueiras: Savis e folhs.

En toutes affaires je suis prudent et adroit.

- Trompeur.

Amors non vol que ja us sia gignos.

Folquet de Marseille: Ja non cuig.

Amour ne veut que jamais je vous sois trompeur.

ANC. FR. Voient enfant bel et gignos.

Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 14. 

Luy et les siens sont hardis et génieux en armes.

Monstrelet, t. III, fol. 61.

4. Gignoset, adj. dim., fin, délié, effilé. 

E 'ls cils gignosetz e petitz.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Et les cils déliés et petits.

5. Ginhosamens, adv., ingénieusement. 

Establi nueg e jorn ben e ginhozamens.

Tot ginhosamens

Menar mon adversari a desconfezimens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Établit la nuit et le jour bien et ingénieusement. 

Tout ingénieusement mener mon adversaire à déconfiture.

6. Ginhozia, s. f., adresse, tromperie. 

Autres son ypocritas, sotils e ginhos de falsa ginhozia, que se entendon enoblezir e muntar en autas et en grans dignitatz. V. et Vert., fol. 9.

Autres sont hypocrites, subtils et ingénieux de fausse tromperie, qui tendent à s' ennoblir et à monter en hautes et grandes dignités.

7. Engen, Engein, Engienh, Engin, s. m., lat. ingenium, génie, adresse. 

L' engin e la subtilitat. Brev. d'amor, fol. 2 

L' adresse et la subtilité.

Quar el y met l' engienh e la valor. 

Folquet de Marseille: En chantan. 

Car il y met l'adresse et la valeur. 

Ni 'l saber de Platon

Ni l' engeinz de Virgili.

(chap. Ni lo sabé (la sabiduría) de Platón, ni l' ingenio de Virgilio.)

Arnaud de Marueil: Razos es.

Ni le savoir de Platon, ni le génie de Virgile.

Pedro Saputo en chapurriau

- Engin, machine de guerre.

Ans feyron latz de corda qu'es ab l' engens tendutz. 

Guillaume de Tudela. 

Mais firent lacet de corde qui est tendu avec l' engin. 

L' enginhayre a fait l' engienh aparelhar. Roman de Fierabras, v. 3329. 

(chap. L' ingenié o ingeniero ha fet aparellá, prepará la máquina; ingenio.)

L' ingénieur a fait apprêter la machine.

ANC. FR. De lor engin les enginna.

IIe trad. du Chastoiement, conte 17, p. 124. 

Miex valt engien que ne fet force.

(chap. Mes val ingenio que forsa; ESP. Más vale maña que fuerza.)

Fables et cont. anc., t. IV, p. 119. 

ANC. CAT. Engeny, enginy. CAT. MOD. Ingeni. ANC. ESP. Engeño. 

ESP. MOD. Ingenio. PORT. Engenho. IT. Ingegno. (chap. Ingenio, ingenios; ingeniero, ingenieros, ingeniera, ingenieres; ingenié, ingeniés.)

8. Enginhamen, Enginamen, s. m., tromperie, artifice.

Selh que van per terra, per l' enginhamen de cela estela, en aissela ora, si no s' en prendion garda, si poirion forsviar del cami. 

Liv. de Sydrac, fol. 72.

Ceux qui vont par terre, par la tromperie de cette étoile, à cette heure, s'ils ne s'en prenaient garde, se pourraient fourvoyer du chemin.

Almorna de rapina non es pas mesters de merce, mas enginamens de felonia. Trad. de Bède, fol. 67.

Aumône de rapine n'est pas action de merci, mais artifice de félonie. ANC. CAT. Engignament. IT. Ingegnamento.

9. Enginhos, adj., lat. ingeniosus, adroit, ingénieux, trompeur. 

Qui a la cara... magra e jauna es artificios e enginhos.

Liv. de Sydrac, fol. 127.

Qui a le visage... maigre et jaune est artificieux et trompeur.

Peirols, si drutz enginhos, 

Ben esperans e sufrens, 

Fai tan c' a sa guisa vens.

T. de Peyrols et de son seigneur: Senher. 

Peyrols, si galant adroit, bien espérant et patient, fait tant qu'à sa guise il vainc.

Sors, aquest hom es enginhos.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Soeur, cet homme est trompeur. 

ANC. FR. Plus engignos naturelment.

IIe trad. du Chastoiement, conte 13, p. 97. 

Thiébaut li quenz de Chartres fu fel e engignous.

Roman de Rou, v. 4408.

CAT. Engignos, enginyos, ingenios. ANC. ESP. Engeñoso. ESP. MOD. Ingenioso. PORT. Engenhoso. IT. Ingegnoso. (chap. Ingeniós, ingeniosos, ingeniosa, ingenioses.)

10. Enginhaire, Enginhador, s. m., ingénieur, machiniste.

Tro que venc l' enginhaire. Guillaume de Tudela. 

Jusqu'à ce que vint l'ingénieur. 

No s sabon captener 

Nulh temps ses enginhadors. 

Bertrand de Born: S' abrils e fuelhas. 

Ne se savent gouverner en aucun temps sans machinistes. 

ANC. FR. Carpentiers et engignéors.

Roman de Rou, v. 11610. 

Jocelin de Cornaut estoit mestre engingneur. Joinville, p. 42.

(chap. Ingeniero, ingenié, maquiniste; ingenieros, ingeniés, maquinistes; fem. ingeniera, ingenieres, maquinista, maquinistes.)

11. Enginhar, Engeingnar, v., machiner, ingénier, tromper.

Domna, pensem del enginhar

Lausengiers, cui Dieus contranha.

B. de Ventadour: Estat ai cum. 

Dame, pensons à tromper médisants, que Dieu réprime.

Mas de lieis enginha.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol.

Mais s' ingénie à cause d'elle. 

Part. pas. Pero non ai tant engignat

C' amor m'en feses anc giausir. 

P. Bremond Ricas Novas: So don me.

Pourtant je n'ai pas tant ingénié qu'amour m'en fit oncques jouir.

ANC. FR. Bien l'a engingnié et déçut. Fables et cont. anc., t. IV, p. 4.

Par engin volra essaier 

Se le corb purra engingnier. 

Marie de France, t. II, p. 106. 

Einsinc deçoit 

Deables la gent et engigne.

Fables et cont. anc., t. II, p. 352. 

Par li cunseil Thiébaut si bons il engigna. 

Roman de Rou, v. 4336. 

ANC. CAT. Engegnar. CAT. MOD. Ingeniar. ANC. ESP. Engeñar. ESP. MOD. Ingeniar. PORT. Engenhar. IT. Ingegnare. (chap. Ingeniá, ingeniás: ingenio, ingenies, ingenie, ingeniem o ingeniam, ingeniéu o ingeniáu, ingenien; ingeniat, ingeniats, ingeniada, ingeniades.)

12. Malginhos, adj., maladroit.

Prims sens fai home malginhos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Mince sens fait homme maladroit.


Genibre, Genebre, s. m., lat. juniperus, genièvre.

Prendetz la goma del genebre.

(chap. Prenéu la goma (ressina) del ginebre de La Ginebrosa o chinebre de La Chinebrosa.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Prenez la gomme du genièvre.

Sia laurs o genibres.

(chap. Sigue lloré o ginebre.)

A. Daniel: Ans qu' els.

Soit laurier ou genièvre. 

Loc. prov. Camja pin per genebre.

E. Cairel: Era no vei. 

Change pin pour genièvre. 

CAT. Ginebre. ANC. ESP. Genebro. ESP. MOD. Enebro. PORT. Zimbro. 

IT. Ginepro. (chap. Ginebre, ginebres, chinebre, chinebres; GinebrosaChinebrosa, poble de Teruel. Beguda: ginebrachinebra. Un puesto aon abunden los ginebres se diu ginebrera, chinebrera.)

Chinebre, chinebra, ginebre, ginebra, licor, destilat

Genolh, Ginolh, s. m., du lat. genu, genou.

Genolhs so on s'ajusto las cueysshas... Et so dits genolhs quar, etc.

Eluc. de las propr., fol. 60. 

Les genoux sont où se joignent les cuisses... Et sont dit genoux parce que, etc.

Metiatz vos de hun ginolh en terra. Passio de Maria. 

Que vous vous mettiez d'un genou en terre. 

Adv. comp.

Per so 'lh suy fis e hom fizels li m ren. 

Fis, de genolhs, mas jontas, humilmen. 

Pons de Capdueil: Us gais conortz.

Pour cela je lui suis pur et homme fidèle je me rends à elle, pur, à genoux, mains jointes, humblement.

Mes se de ginolh denan el, e baisset sa benda per lui bayzar.

V. de Guillaume de Balaun.

Se mit à genou devant lui, et baissa son bandeau pour le baiser.

CAT. Genoll. ANC. ESP. Genojo, ginojo (MOD. Rodilla). IT. Ginocchio. (chap. Ginoll, genoll, ginolls, genolls; chinoll, chenoll, chinolls, chenolls; a ginollons, chinollons.)

2. Genolhos, Ginolhos, s. m., genou. 

(de genolhos, à genoux; chap. A ginollons. Es la frasse favorita de Tomás Bosque Peñarroya y de José Miguel Gracia Zapater: A ginollons cullía codoñs, codoñs cullía a ginollons. Los dos són de La Codoñeracatalanistes saboquets. La un lo del finestró, l'atre lo de la comparativa, juglaret alusinat.)

Adv. comp.

Quan quier merce mi dons de genolhos.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Quand je demande merci à ma dame à genoux.

De ginolhos, lo cap vas terra.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

A genoux, la tête vers terre.

A genolhos, sopleyan humilmen.

P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy. 

A genoux, suppliant humblement. 

ANC. FR. Lez lui se met en genuilluns.

Marie de France, t. I, p. 268.

Sovent se courbe à genoillons.

Fables et cont. anc., t. II, p. 41.

CAT. Genollons. IT. Ginocchione. (chap. A ginollons.)

codoñ, codoñs

3. Genuflexio, s. f., lat. genuflexio, génuflexion.

Oracios, genuflexios. Eluc. de las propr., fol. 3.

(chap. Orassions, genuflexions.)

Oraisons, génufexions. 

CAT. Genuflexió. ESP. Genuflexión. PORT. Genuflexão. IT. Genuflessione.

(chap. Genuflexió, genuflexions: flexió de ginoll, ficá un ginoll anterra.)

4. Aginolhamen, s. m., génuflexion.

El sagramen e l' aginolhamen que hom fazia al rey.

(chap. Lo sagramén - sacramén, homenache, promesa, jura – y lo aginollamén (genuflexió) que hom (se) fée al rey. 

Los mes coneguts del proto chapurriau són los del añ 842.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 205.

Le serment et la génuflexion qu'on faisait au roi.

ANC. CAT. Agenollament. IT. Agginocchiamento. (chap. Aginollamén,  aginollamens; genuflexió, genuflexions.)

aginollá, aginollás

5. Agenolhar, Aginollar, v., agenouiller.

Per soven agenolhar. Brev. d'amor, fol. 66. 

Pour souvent agenouiller.

Aginolla se davan ella. V. de P. Vidal. 

(chap. S'aginolle dabán (d') ella.)  

S'agenouille devant elle.

CAT. ANC. ESP. Agenollar. IT. Agginocchiare. (chap. Aginollá, aginollás: yo me aginollo, aginolles, aginolle, aginollem o aginollam, aginolléu o aginolláu, aginollen; aginollat, aginollats, aginollada, aginollades. En ch, achinollá, achinollás: yo me achinollo, achinolles, achinolle, achinollem o achinollam, achinolléu o achinolláu, achinollen; achinollat, achinollats, achinollada, achinollades.)


Genre, s. m., lat. generum, gendre.

Lo genres contra son sogre, e 'l sogres contra son genre.

(chap. Lo gendre contra son sogre, y lo sogre contra son gendre.)

Tot aco que nos avem dit del paire e del fil, si es vers del sogre e del genre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 5. 

Le gendre contre son beau-père, et le beau-père contre son gendre.

Tout ce que nous avons dit du père et du fils, aussi est vrai du beau-père et du gendre.

CAT. Gendre. ANC. ESP. (MOD. Yerno) PORT. Genro. IT. Genero. 

(chap. Gendre, gendres : l' home de una filla; la dona d' un fill es la nora, nores. Pobreta la nora de sa mare de Carlos Rallo Badet.)


Genre, Gendre, s. m., lat. genus, genre.

Li logicia prendon gendre coma plus general que especia, coma cors o substansa, quantitat, qualitat. Leys d'amors, fol. 139.

Les logiciens prennent genre comme plus général qu'espèce, comme corps ou substance, quantité, qualité.

Li genre de toz mals. Trad. de Bède, fol. 72.

Les genres de tous maux.

- Terme de grammaire.

Can la votz es del masculi gendre.

Gendre, nombre, persona. 

Leys d'amors, fol. 4 et 146. 

Quand le mot est du genre masculin.

Genre, nombre, personne.

CAT. ESP. (género) PORT. Genero. IT. Genere. 

(chap. Género, géneros; sol ne ñan dos: mascle y femella; cuan un animal al naixe té los dos géneros se li diu monflorito : hermafrodita, com un choto - mascle de cabra - que vam tindre, que teníe los dos órganos sexuals. No es broma, ni tampoc ere un chotacabras. Tenía o ting fotos, ere blanc o blang.)

2. Generatio, Generacio, s. f., lat. generatio, génération, généalogie.

Tot aissi coma trespassa l' una generacios aprop l'autra.

Liv. de Sydrac, fol. 14.

Tout ainsi comme passe une génération après l'autre.

Sabia molt las generacios dels grans homes d' aquellas encontradas.

V. de Hugues de Pena.

Savait moult les généalogies des grands hommes de ces contrées.

- Extraction, race.

Hom fo de paubra generatio. V. de B. de Ventadour.

Fut homme de pauvre extraction.

Las bonas gens que naisseran de sa generatio. Liv. de Sydrac, fol. 27.

(chap. Les bones gens que naixerán de sa (la seua) generassió.)

Les bonnes gens qui naîtront de sa race.

CAT. Generació. ESP. Generación. PORT. Generação. IT. Generazione.

3. Genitura, s. f., lat. genitura, géniture, procréation.

Anc no si corrompet per la tia genitura. V. de S. Honorat.

Oncques ne se corrompit par la tienne procréation.

ANC. ESP. PORT. IT. Genitura.

4. Genitiu, s. m., lat. genitivus, génitoire, partie sexuelle.

Genitius so membres ministrans a generacio. Eluc. de las propr., fol. 58.

Génitoires sont membres servant à la génération.

(chap. Genitals són membres que servixen (per) a la generassió.)

- Génitif, terme de grammaire.

Genitius es ditz d' engendrar. Leys d'amors, fol. 57.

(chap. Genitiu es dit d' engendrá.)

Génitif est dit d'engendrer.

Li cas sun seis... genitius, etc. Gramm. provençal. 

(chap. Los casos (ne) són sis... genitiu, etc.) 

Les cas sont six... le génitif, etc.

CAT. Genitiu. ESP. PORT. IT. Genitivo. (chap. Genitiu, genitius, de gramática.)

5. Genital, adj., lat. genitalis, génital.

Humor... per virtut de calor natural distillada, corr als locs genitals.

Eluc. de las propr., fol. 57.

Humeur... distillée par vertu de chaleur naturelle, court aux parties génitales.

ESP. PORT. Genital. IT. Genitale. (chap. genital, genitals, de engendrá, generá, reproduí.)

6. Genitalias, s. f. pl., du lat. genitalis, génitoires.

Res non efflama en aissi las genitalias.

Lo deleiz de las genitalias sec lo ventre estendut per viandas.

Trad. de Bède, fol. 52 et 45.

Rien n'enflamme ainsi les génitoires.

Le délice des génitoires suit le ventre tendu par aliments.

ANC. FR. Si tu vols couper orendroit

Tes genitailles.

Conte d'un home qui s'ocist, etc.

(chap. Los genitals, les parts que engendren; se sol referí a les parts que se veuen: sigala, polla, chulet; figa, chona.)

7. Genitensa, s. f., partie sexuelle, génitoire.

Tem que lhi fassa tolre la genitensa. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76.

Je crains qu'il lui fasse enlever la partie sexuelle.

8. Generatiu, adj., génératif. 

Virtut o potencia generativa.

Eluc. de las propr., fol. 14. 

Vertu ou puissance générative.

ESP. PORT. IT. Generativo. (chap. Generatiu, generatius, generativa, generatives.)

9. Generable, adj., lat. generabilis, susceptible de génération, de procréation. (N. E. errata pro-créatoin.)

Que las cauzas compostas d'aquela materia sian generablas et corruptiblas. Eluc. de las propr., fol. 105.

Que les choses composées de cette matière soient susceptibles de génération et corruptibles. 

ESP. Generable. IT. Generabile.

10. Generar, v., lat. generare, engendrer, procréer.

Mul, filh d'aze et d' ega, no pot generar.

(chap. Macho, fill de burro y de yegua, no pot generá, engendrá; cuan es una femella se li diu mula, com la desmemoriada de Desideri Lombarte.)

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

Eluc. de las propr., fol. 236.

Mulet, fils d'âne et de jument, ne peut engendrer.

(N. E. Hay algún Mulet en Calaceite, pero ojalá que no se hubiese engendrado al burro denominado Carlos Rallo Badet. Seguro que encuentra una mula y tiene la desgracia de engendrar un ase catalanista.)

ANC. ESP. Generar. PORT. Gerar. IT. Generare.

11. Genesi, s. f., lat. Genesis, Genèse.

Moysems, en Genesi, 

Raconta lay pres de la fi.

Brev. d'amor, fol. 87. 

Moïse, dans la Genèse, raconte là près de la fin. 

Lo libre de Genezi.

(chap. Lo llibre del Génessis.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 1.

Le livre de la Genèse.

CAT. ESP. (Génesis) PORT. Genesis. IT. Genesi.

12. Genolosia, Genologia, s. f., lat. genealogia, généalogie.

Las genolosias e los probainamens. (N. E. prohainamens ?, prochain.)

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les généalogies et les propagations.

Ensiec sy la genologia dels contes de Tholoza.

Genologia dels contes de Tholosa.

S'ensuit la généalogie des comtes de Toulouse. 

CAT. ESP. (genealogía) PORT. IT. Genealogia. (chap. Genealogía, genealogíes.)

13. Generalitat, s. f., lat. generalitatem, généralité.

Generalitatz es cant hom reman en dupte et en cauza no certa per la generalitat de las paraulas. Leys d'amors, fol. 120.

Généralité est quand on reste en doute et en cause non certaine par la généralité des paroles. 

Per aquesta generalitat. L'Arbre de Batalhas, fol. 158. 

Par cette généralité.

CAT. Generalitat. ESP. Generalidad. PORT. Generalidade. IT. Generalità, generalitate, generalitade. (chap. Generalidat, generalidats; les generalidats eren impostos generals, o del General, que solíen administra los diputats o deputats del General, a tota la Corona de Aragó. La casa aon se arreplegaben podíe sé la Diputassió, la Casa del General, que después va passá a dís Generalidat.)

Dietari de la Generalidat de Cataluña de juliol de 1522

14. General, adj., lat. generalis, général.

L' habitacols es generals

La terra de totz animals.

Brev. d'amor, fol. 39.

La terre est l'habitation générale de tous animaux.

Aicho es generals regla. Gramm. provençal. 

Cela est générale règle.

Reddra conte al recebedor general.

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 423.

Rendra compte au receveur général. 

Adv. comp. La causa tan be en general com en especial.

V. et Vert., fol. 36.

La chose aussi bien en général comme en spécial.

CAT. ESP. General. PORT. Geral. IT. Generale.

14. Generalment, adv., généralement.

Generalment so es vers, si es plag de causa corporal.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Généralement cela est vrai, s'il est litige de chose corporelle.

Que nos veda generalmen tot peccat.

Les X commandements de Dieu.

Qui nous défend généralement tout péché. 

ANC. FR. En tous lieux si généralment.

Eustache Deschamps, p. 142. 

CAT. Generalment. ESP. Generalmente. PORT. Geralmente. 

IT. Generalmente. (chap. Generalmen.)

16. Generos, adj., lat. generosus, généreux, illustre.

Per lo noble e generos seignor.

Tit. du XVe siècle. Entre le seigneur et les habitants de la Roche. 

Par le noble et généreux seigneur.

CAT. Generos. ESP. PORT. IT. Generoso. (chap. Generós, generosos, generosa, generoses. Antigamen no significabe que donabe, sino ilustre, noble.)

17. Engenramen, s. m., procréation, génération, production.

Engenramen d' ome e de femna. Liv. de Sydrac, fol. 82. 

Procréation d'homme et de femme.

Duret l'emperis XIIII engenramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Dura l'empire quatorze générations. 

ANC. ESP. Engendramiento. IT. Ingeneramento. (chap. Engendramén, engendramens; generassió, generassions.)

18. Engenradura, s. f., progéniture, naissance.

Ama sa engenradura. Brev. d'amor, fol. 52. 

Aime sa progéniture.

Loc. Jacob respondet... Si mi donas la premiera engenradura.

Hist. abr. de la Bible, fol. 8. 

Jacob répondit... Si tu me donnes la première naissance (le droit d'aînesse).

ANC. FR. Ki molt nuist à engenréure.

Roman de Mahomet, v. 1824.

19. Engenraire, Engenrador, s. m., créateur, procréateur, producteur, père.

Paire 

Del sieu filh et engenraire.

Brev. d'amor, fol. 9. 

Père et procréateur du sien fils.

Engenrador,... lume merevilhos e grant. Lo Payre eternal.

Créateur,... lumière merveilleuse et grande. 

ANC. FR. E li plus sage e li meillor

E tuit li bon engendréor

I morurent, fors vilenaille

Ne remist el règne senz faille.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 171. 

CAT. ESP. Engendrador. IT. Ingeneratore.

10. Engenrayritz, s. f., du lat. generatrix, génératrice, mère.

Verge, de Dieu engenrayritz, sias nos huey en ajuda. Philomena.

Vierge, mère de Dieu, sois-nous aujourd'hui en aide. 

IT. Ingeneratrice. (chap. Engendradora.)

21. Engenrar, Engendrar,. v., lat. ingenerare, engendrer, procréer, produire.

Cavaliers fon vostre paire,

Que us engenret.

Marcabrus: L' autr' ier jost. 

Chevalier fut votre père, qui vous engendra. 

Matrimonis, lo qual Deus establit a engenrar efans.

Des sept Sacrements en prov., fol. 58. 

Mariage, lequel Dieu établit pour engendrer enfants.

Fig. Ples ventres no pot engenrar sotil sen. Trad. de Bède, fol. 52.

Ventre plein ne peut engendrer sens subtil. 

Juoc de mas engenra bregas. Liv. de Sydrac, fol. 106.

Jeu de mains engendre querelles.

Aquest peccatz engenret la mort. Liv. de Sydrac, fol. 84.

Ce péché engendra la mort.

Adonc engendrarian collizio. Leys d'amors, fol. 3.

Alors engendreraient collision.

Part. prés. Am enguentz carn engendrantz. Trad. d'Albucasis, fol. 11. Avec onguents produisant chair. 

Part. pas. Natz

Enans de temps et engenratz. Brev. d'amor, fol. 9.

Né et engendré avant le temps. 

Serpent coronat, 

De vibra engenrat. 

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Serpent couronné, de vipère engendré.

ANC. FR.

Au bon duc Aymon qui les voult engenrer. 

Roman des fils d' Aymon. Bekker, p. 2.

ANC. CAT. Engenrar. CAT. MOD. ESP. Engendrar. IT. Ingenerare. 

(chap. Engendrá: engendro, engendres, engendre, engendrem o engendram, engendréu o engendráu, engendren; engendrat, engendrats, engendrada, engendrades.)

22. Progenies, s. f., lat. progenies, progéniture, race, famille.

La linhada o la progenies del rey Clodovieu

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97. 

La lignée ou la progéniture du roi Clovis

ESP. PORT. IT. (chap.) Progenie.

23. Progenia, s. f., du lat. progenies, progéniture, race.

Per femna francha, e tota la progenia que de ley issira.

Tit. de 1225. Arch. du Roy., J. 332. 

Pour femme franche, et toute la progéniture qui sortira d'elle.

Aisso es la progenia dels comtes de Bles.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. 

Ceci est la race des comtes de Blois

IT. Progenia.

24. Primogenitura, s. f., lat. primogenitura, primogéniture.

Dret de primogenitura. Fors de Béarn, p. 1085.

(chap. Dret de primogenitura; primo : primé, genitus : engendrat, 

lo primé fill, lo primogénito o primogénit.)

Droit de primogéniture. (N. E. d'aînesse, avant né.)

CAT. ESP. PORT. IT. Primogenitura. (chap. Primogenitura, primogenitures.)

25. Regeneration, s. f., lat. regenerationem, régénération. 

L'Antechrist enseigna non sperar, en aiço, la regeneration, la confermation. Doctrine des Vaudois.

L'Antechrist enseigne de ne pas espérer, en ceci, la régénération, la confirmation. 

CAT. Regeneració. ESP. Regeneración. PORT. Regeneração. 

IT. Regenerazione. (chap. Regenerassió, regenerassions.)

26. Regenerament, s. m., régénération.

Per lo lavament del regenerament.

Trad. de l'Épître de S. Paul à Titus. 

Par la purification de la régénération.

27. Regenerar, v., lat. regenerare, régénérer.

Regenerar, distribuir las gracias del Sant Esperit. Doctrine des Vaudois. Régénérer, distribuer les grâces du Saint-Esprit. 

Lo cal regeneret nos.

Trad. de la Ire épître de S. Pierre. 

Lequel nous régénéra. 

CAT. ESP. PORT. Regenerar. IT. Regenerare. (chap. Regenerá: regenero, regeneres, regenere, regenerem o regeneram, regeneréu o regeneráu, regeneren; regenerat, regenerats, regenerada, regenerades.)

28. Homogeneos, adj., grec *gr, homogène.

Cauzas homogeneas, so es a dire semlans en natura.

Eluc. de las propr., fol. 116. 

Choses homogènes, c'est-à-dire semblables en nature.

CAT. ESP. (homogéneo, homogénea) PORT. Homogeneo. IT. Omogeneo.

(chap. Homogéneo, homogéneos, homogénea, homogénies o homogénees.)

29. Etherogeneos, adj., lat. heterogeneus, du grec *gr, *gr, hétérogène. Cauzas etherogeneas et diversas en natura. Eluc. de las propr., fol. 116.

Choses hétérogènes et diverses en nature. 

CAT. ESP. (heterogéneo.) PORT. Heterogeneo. IT. Eterogeneo. (chap. Heterogéneo, heterogéneos, heterogénea, heterogénies o heterogénees.)


Gent, Gen, s. f., lat. gentem, gent, nation, famille.

Tota gen crestiana

Que es desotz lo ray.

B. de Ventadour: Quan la doss' aura. 

Toute gent chrétienne qui est dessous le soleil.

Anc non nasquet sai entre nos 

Tan belha de neguna gen.

G. Rudel: Quan lo rossinhols.

Oncques ne naquit ici parmi nous aussi belle d'aucune nation.

- Personne, homme.

Que val viure ses amor,

Mas per far enueg a la gen?

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Que vaut vivre sans amour, excepté pour faire ennui à la gent?

Frances no son pas gens, ans son diable nat. 

Roman de Fierabras, v. 3291. 

Les Français ne sont pas hommes, mais ils sont diables nés.

Loc. Los senhors prelatz et gens de gleysa. 

Reg. des états de Provence, de 1401.

Les seigneurs prélats et gens d'église.

Quar aitals captenemens

No val mest las bonas gens.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Car telle conduite ne vaut parmi les bonnes gens.

Las gens d'art. Liv. de Sydrac, fol. 73.

Les gens d'art.

Dreitz de natura fo 'l primiers, 

E dreitz de gens fo 'l derriers.

Brev. d'amor, fol. 3. 

Droit de nature fut le premier, et droit des gens fut le dernier. 

ANC. FR. Par my le col soient-ils pendus

Telz gents qui sont si empeschables.

La Farce de Pathelin, p. 46.

Les plus gents de bien.

Amyot, Trad. de Plutarque, Œuvres mêl., t. I, p. 361.

CAT. Gent. ANC. ESP. Gient. ESP. MOD. PORT. IT. Gente. (chap. Gen, gens, chen, chens; gentada, gentades; gentolagentolesgestussagentusses.)

2. Gens, Ges, adv. nég., point, pas, nullement.

Ella s fen sorda, gens a lui non atend. Poëme sur Boèce.

Elle se feint sourde, point à lui ne fait attention.

Patz forsada no m platz ges. 

Bernard de La Barthe: Foilha ni flors. 

Paix forcée ne me plaît point. 

CAT. Gens. (chap. Gens, gens ni mica.)

3. Gent, adj., lat. gentilis, gent, gentil, joli, agréable, gracieux.

Merce us clam, domna genta.

Arnaud de Marueil: Ses joy non es. 

Merci je vous crie, dame gentille.

Cant las maisos son gentas en la vila, la vila n'es plus genta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 86. 

Quand les maisons sont jolies en la ville, la ville en est plus jolie.

Fig. Bon cosselh vos don e gen: 

Amatz e cantatz soven.

Peyrols: Quant amors. 

Bon et gentil conseil je vous donne: Aimez et chantez souvent. 

Comparatif. Sa beutatz es, entre las gensors,

Genser, aissi cum entre foillas flors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom.

(chap. La seua bellesa es, entre les mes gentils, la mes gentil, aixina com entre fulles la flo.)

Sa beauté est, entre les plus gentilles, plus gentille, ainsi comme la fleur entre les feuilles. 

Per la gensor que anc formes 

Amors, e per la plus gaya.

Arnaud de Marueil: Us gays. 

Pour la plus gentille qu'oncques formât amour, et pour la plus gaie. 

ANC. IT.

Che quanto gente è più mistier gensore. Guittone d'Arezzo, Lett. 30.

ANC. FR. N'en devez autruy blasmer

Que le gent corps que vous portez. 

Charles d'Orléans, p. 23.

Vostre gent corps de moy se part et emble. 

Clément Marot, t. I, p. 341. 

Nommer le puis, c'est li plus gens. Lai d'Ignaurès, p. 11. 

Sans que je puisse appercevoir 

Ung seul confort ne recevoir 

De vostre gracieux corps gent.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 788. 

Adverb.

Mout estai gen franquez' ab gran beutat. 

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu.

Moult est gentiment franchise avec grande beauté. 

Li siei belh huelh traidor 

Que m'esguardavan tan gen.

B. de Ventadour: Acossellatz. 

Les siens beaux yeux traîtres qui me regardaient si gracieusement. 

ANC. IT. Se ne la propria mente

Genti pensieri et onesti ritiene. 

Barberini, Doc. d'amore, p. 152.

Le dictionnaire de la Crusca dit sur cet adjectif:

Voce anticha venuta dal provenzale.

ANC. CAT. ANC. ESP. Gent. (ESP. MOD. Gentil. Chap. Gentil, gentils; agradable, grassiós, majo; grassiosa, maja, guapa.)

4. Gentament, adv., gentiment, agréablement. (chap. Gentilmen)

E 'l van gentamentz conortan. Roman de Jaufre, fol. 87.

Et le vont gentiment encourageant.

ANC. FR. Les verges d'or gentement esmaillées. 

Jehan de Saintré, t. I, p. 146.

5. Gentet, adj. dim., gentillet. 

Diminutivas coma: gentet. Leys d'amors, fol. 100. 

Diminutives comme: gentillet.

Adverb. Al pus gentet que puscatz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Au plus gentiment que vous puissiez. 

Gentet, rizen, joguan. 

Gaubert, Moine de Puicibot: Uns joys. 

Gentiment, riant, jouant.

6. Genliazos, s. f., gentillesse. 

Voill que m do de sas faissos, 

Que il estai genliazos.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Je veux qu'elle me donne de ses manières, vu que lui siet gentillesse.

7. Gensozia, Genseza, s. f., gentillesse.

N Aymars me don sa coyndia, 

En Trencaleos

Sa gensozia.

Elias de Barjols: Belhs Guazans. 

Que le seigneur Aimar me donne sa grâce, le seigneur Trencaleon sa gentillesse.

Un manuscrit porte genseza.

8. Gentileza, s. f., gentillesse, noblesse.

La nobleza e la gentileza del cors non es veraia nobleza, car totz em filhs de una mayre. 

De lur gentileza, per so car so e cuion esser de gentil brac.

V. et Vert., fol. 33 et 34. 

La noblesse et la gentillesse du corps n'est pas vraie noblesse, car nous sommes tous fils de même mère.

De leur noblesse, parce qu'ils sont et pensent être de noble boue.

ANC. FR. Généralement toute la seigneurie et gentillesse de ces deux parties chevaucherent devant et derrière.

Monstrelet, t. II, fol. 108. 

CAT. Gentilesa. ESP. PORT. Gentileza. IT. Gentilezza. (chap. Gentilesa, gentileses.)

9. Gentil, lat. gentilis, adj., gentil, agréable, noble.

Franca e gentils e d'avinen companha. 

Pons de Capdueil: Leials amics. 

Franche et gentille et d'avenante compagnie. 

Era joves e gaia e gentils domna.

V. de Raimond de Miraval. 

Était jeune et gaie et gentille dame. 

ANC. FR. Maintenant en un bel repaire 

L' ammena la gentix comtesse... 

Damoisele gentil et franche. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 422, et t. I, p. 176. 

A poures gentilz hommes et gentilz femmes.

Joinville, p. 145. 

Lequel s'estoit marié à une gentil-femme du pays du Maine.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 119.

- Substantiv. Païen.

Aquo que fazio los gentils al comensament del mes.

Eluc. de las propr., fol. 127. 

Ce que faisaient les gentils au commencement du mois.

Li gentil o 'lh paya foro traitz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 82. 

Les gentils ou les païens furent trahis. 

CAT. ESP. PORT. Gentil. IT. Gentile. (chap. Gentil, gentils; gentil hom o ric hom, rico hombre, rico ome : home noble.)

10. Gentilmen, adv., gentiment. 

Sabetz gentilmen servir 

Las domnas.

Pons d'Ortafas: Aissi cum. 

Vous savez gentiment servir les dames.

CAT. Gentilment. ESP. PORT. IT. Gentilmente. (chap. Gentilmen.)

11. Gentilar, v., se montrer gracieux, plaire.

Quar tan gen gentila.

Raimond de Miraval: Aissi m. 

Parce que si gracieusement elle se montre gracieuse.

12. Gensar, v., orner, parer, embellir.

Ilh sab gensar sa faisso

Ab bels semblans et ab cuendes parvens.

Raimond de Miraval: Entre dos volers. 

Elle sait embellir sa façon avec beaux semblants et gracieuses apparences.

Pus vos no las voletz gensar, 

S' elhas se genson, no vos tir.

Le Moine de Montaudon: Autra vetz. 

Puisque vous ne les voulez pas orner, si elles s' ornent, qu'il ne vous déplaise.

- Être beau, briller.

Ab la bela qu'entre las gensors gensa

P. Imbert: Aras pus vei. 

Avec la belle qui entre les plus belles brille. 

En sa beutat gensa valors.

Arnaud de Marueil: Belh m'es. 

En sa beauté brille mérite.

Per cui pretz meillura e gensa.

La Comtesse de Die: Ab joi et ab. 

Par qui mérite s'améliore et brille. 

Part. pas. Aissi cum es d'un fruich gensatz uns ortz.

B. Zorgi: Aissi col. 

Ainsi comme d'un fruit est orné un jardin. 

ANC. FR. Recognoissez les dictz de nostre maistre, 

Et vous gencez pour lou remede y mettre. 

Légende de Faitfeu, p. 4. 

ANC. CAT. Genzar.

13. Agensamen, s. m., agencement, arrangement, accommodement.

Pueys sec se l' agensamens. Leys d'amors, fol. 4.

Puis s'ensuit l' agencement. 

Per nom d' agensament. 

Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355. 

Sous le nom d' accommodement.

14. Agensar, v., plaire, embellir.

Toza, tant m' agensa

Vostr' amors.

G. Riquier: Gaya pastorella. 

Jeune fille, tant me plaît votre amour.

Senher, cui agensa

Joys e solatz.

T. de Folquet et de Giraud: Giraud. 

Seigneur, à qui plaît joie et amusement. 

ANC. FR. Comme on a de coustume d'agencer les palais le jour des nopces. Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 151. 

CAT. Agenzar. ANC. IT. Agenzare.

Le Dictionnaire italien d'Alberti dit sur ce verbe: 

Voce anticha derivata del provenzale. 

Molto m' agenzeria vostra parvenza. Monna Nina.

Di cui il meo cor gradir molto s' agenza. 

Barberino (Barberini), Tav. (Tavola) de' Docum. d'amore.