Mostrando las entradas para la consulta lengua catalana ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta lengua catalana ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 20 de febrero de 2025

Antoni Maria Alcover Sureda

Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.


Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.

Nació en Santa Cirga, finca situada entre Manacor y Porto Cristo, hijo de labradores acomodados. Tras estudiar latín y cultura clásica se trasladó, a los quince años de edad a Palma para estudiar en su seminario

Muy rápidamente se dio a conocer como polemista intransigente, puesto que su carácter recio le hizo intervenir en furiosas polémicas.

Su vocación literaria se despertó primero en español, y a partir del 1879 en catalán y mallorquí. A partir de este año inició la tarea de recoger en el mallorquín coloquial de Mallorca las fábulas, que empezó a publicar el 1880 con el pseudónimo de "Jordi d'es Racó". La primera fábula aparece en la revista La Ignorancia. En 1885 publica Contarelles, un recuento de narraciones de tema popular. En 1886 fue ordenado presbítero. Fue vicario de la parroquia de Manacor, y en 1888 obtuvo la cátedra de Historia Eclesiástica del Seminario. Más adelante llegaría a ser vicario general y canónigo de la Sede de Mallorca.

En 1906, por iniciativa suya, y bajo su presidencia se celebró el Primer Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Cuando se constituyó la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes fue nombrado presidente. Debido a la feroz disputa que mantuvo con los miembros del Instituto, esta relación terminó pronto. Claro, con catalanistas no se puede juntar uno.

Su obra magna fue el Diccionario Catalán Valenciano Balear, que no vio terminado, y que acabó su colaborador Francesc de Borja Moll

Fuertemente enfrentado a Pompeu Fabra (Pompeyo) por su gramática de laboratorio,​ Alcover llegó a afirmar que Fabra había sido uno de los gramáticos más funestos que había tenido jamás la lengua catalana, que había pretendido imponer una ortografía exótica y que había creado un estado de violencia entre los estudiosos del catalán, haciendo de la lengua una bandera de separatismo y de odio contra España

Entre otros, tuvo el cargo de corresponsal de la Academia de Buenas Letras de Barcelona y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona.

En política fue uno de los principales promotores del partido integrista en Mallorca. Inicialmente dio apoyo al movimiento autonomista de la Solidaridad Catalana. Jodó con la solidaridad catalana, dinero para el proceso, millones de euros que no van a los pobres o enfermos.

No obstante, tras su intensa pelea con el Instituto de Estudios Catalanes y la Liga Regionalista hacia finales de la década de 1910, se opuso al catalanismo político y se hizo maurista

Su producción literaria, dirigida a la investigación lingüística, la historia, la descripción de costumbres populares, la recogida de materiales folclóricos, cuando no se dedica a la polémica, es de pocos artificios, prosa sin voluntad estética, se reduce a la Recopilación de Rondallas Mallorquinas de Jordi des Racó, algunas biografías, como la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa, una novela de tono costumbrista (Arnau), y los dietarios de sus viajes.

Fue impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear, obra lexicográfica que recoge el conjunto del léxico catalán, mallorquín, valenciano en todos los dialectos y todas las épocas. Los tres son idiomas muy próximos al aragonés y occitano antiguo.

http://dcvb.iec.cat/results.asp

seguramente está más que manipulado, no es como el original, aparece País Valencià, por ejemplo, dudo mucho que Alcover escribiese o dijese País Valencià.

  1.  Laínz Fernández, Jesús (2012). Desde Santurce a Bizancio: El poder nacionalizador de las palabras. Encuentro. p. 405. ISBN 978-84-9920-095-8.
  2. Massot i Muntaner, Josep (1985). Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. p. 49. ISBN 84-7202-745-7.
  3.  Mayurqa, n.º 23. Universitat de les Illes Balears. 1990-96. p. 112.



 
  • https://web.archive.org/web/20010814220339/http://www.terra.es/personal6/scabello/cope1.htm Además de describir el fenómeno de la popularidad de los programas de radio incluye un catálogo de las Rondallas publicadas y las grabaciones.
  • http://rondalles.uib.es/ Biblioteca virtual de la Universidad de les Illes Balears dedicada a las Rondallas Mallorquinas
  • http://www.uoc.edu/lletra/obres/rondaies/index.html 
    Un artículo de crítica literaria de Josep A. Grimalt en las páginas de la Universitat Oberta de Catalunya, UOC
 
 
Josep Massot Muntaner, nascut a Palma el 1941, es va llicenciar en Filologia romànica a la Universitat de Barcelona i és monjo de Montserrat des de 1962. Des de 1971 dirigeix les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És director també de les revistes Serra d’Or, Randa i Llengua i Literatura, i codirector de la Catalan Historical Review. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vicepresident de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i responsable de publicacions de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Ha publicat una seixantena de llibres i més de mil articles, pròlegs i ressenyes extenses sobre temes de llengua, literatura i història dels inexistents Països Catalans. És doctor honoris causa per la Universitat de ses Illes Balears i ha rebut un bon nombre de premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 2012.

Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través de l'espistolari d'A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras (Textos i Estudis de Cultura Catalana)

Narcís Iglésias Franch

El Diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver)

Maria Pilar Perea Sabater

viernes, 9 de agosto de 2024

Offendre, Ofendre - Defensiu

 

Offendre, Ofendre, v., lat. offendere, offenser, blesser.

S' om pogues partir de follor...

E no volgues Dieus tan soven offendre. 

Bernard d'Auriac: Be volria.

Si l'homme pouvait se départir de folie... et qu'il ne voulût pas si souvent offenser Dieu.

Non t' ofendas a la peira. Trad. de Bède, fol. 73.

Que tu ne te blesses pas à la pierre. 

Part. pas. Car l' avem ofendut.

(chap. Ya que l' habem ofés. Miréu que en ocsitá ere ofendut, y en castellá ofendido.)

G. Riquier: Qui conois.

Car nous l'avons offensé.

ANC. FR. Soy instamment exercer et travailler, part à la fortification de sa patrie et la défendre, part au repoulsement des ennemis et les offendre. Rabelais, Prologue, liv. III.

Vous gardez à tout povoir de offendre Dieu. 

Jehan de Saintré, t. I, p. 86. 

Se nous avons offendu à nulluy.

Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. II, ch. 5.

CAT. Ofendrer. ESP. Ofender. PORT. Offender. IT. Offendere.

(chap. Ofendre, ofendres: yo me ofenc u ofeng, ofens, ofén, ofenem, ofenéu, ofenen; ofés, ofesos, ofesa, ofeses; ofengut, ofenguts, ofenguda, ofengudes.)

2. Offensa, Offenssa, Ofensa, s. f., lat. offensa, offense, lésion.

Patz e perdos d' ofensa.

G. Riquier: Cristian.

Paix et pardon d'offense. 

Gardar de peccat e de la offenssa de Dieu. V. et Vert., fol. 92.

Préserver de péché et de l'offense de Dieu.

CAT. ESP. Ofensa. PORT. Offensa. IT. Offenza. (chap. Ofensa, ofenses.)

3. Offensio, Ofensio, s. f., lat. offensio, offense, outrage.

Offensio no us fis jorn de ma via.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Offense je ne vous fis jour de ma vie. 

Qu' ela degues penre venjansa de lui, si el avia faita ofensio vas ela.

V. de Pons de Capdueil. 

Qu' elle dût prendre vengeance de lui, s'il avait fait offense envers elle.

ANC. FR. Et a faict tous les deux gravement par son authorité, et sans grande offension d'esperit.

J. Collin, Tr. d' Amytié de Cicéron, p. 36. 

ESP. Ofensión (ofensa). IT. Offensione. 

(chap. Ofensió, ofensions : ofensa, ofenses.)

4. Offensatio, s. f., offense.

Per las offensatios: Regla de S. Benezeg, fol. 79. 

Par les offenses.

5. Offendement, s. m., lat. offendimentum, offense, embarras, transgression.

Per offendement. Trad. de Bède, fol. 59.

Par offense.

Ieu m' excuzi en ayso ses offendement, avent bona consciencia.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 24.

Je m' excuse en ceci sans transgression, ayant bonne conscience.

IT. Offendimento.

6. Offendedor, s. m., violateur, transgresseur.

Vengar... de negun tort que sia fatz ad aquel offendedor.

Statuts de Montpellier, de 1204.

Venger... de nul tort qui soit fait à ce transgresseur.

ANC. CAT. Ofenedor. (chap. Ofenedó, ofenedós, ofenedora, ofenedores.)

Manuel Riu Fillat insulte a amics del chapurriau, Ignacio Sorolla li riu les poques grássies

7. Defendre, v., lat. defendere, défendre, garantir, prohiber.

Ieu no soy reis coronatz...

Que posc' a mon fort seignor 

Defendre mas heretatz.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos. 

Je ne suis pas roi couronné... (pour) que je puisse contre mon seigneur puissant défendre mes héritages.

Mi sui trebalhatz 

Cum pogues mi dons defendre 

Dels manens malvatz.

Pierre de Bussignac: Sirventes.

Je me suis tourmenté comment je pusse défendre ma dame des riches méchants.

- Faire défense, interdire, se refuser. 

Combat so don ieu no m posc defendre.

G. Magret: En aissi. 

Je combats ce dont je ne puis me défendre. 

Si vol autr' amador 

Ma domna, non lo y defen.

B. de Ventadour: Acossellatz mi. 

Si ma dame veut autre amant, je ne le lui défends pas.

Maynthas vetz dreitz defen 

So qu'amors cossen.

Aimar de Rocaficha: Si amors. 

Maintes fois droit interdit ce que amour permet. 

Es tan fers e salvatges que del ballar se defen. 

Le Comte de Poitiers: Companho. 

Il est si farouche et sauvage que du danser il se défend.

Part. pas. Me sui d'amor defendut tota via, 

Domna, tro vi vostre cors benestan. 

Ralmenz Bistors d'Arles: Aissi col fort. 

Je me suis toujours défendu d'amour, dame, jusqu'à ce que je vis votre personne agréable. 

ANC. CAT. Defendre, denfendrer. ESP. PORT. Defender. IT. Difendere. 

(chap. Defendre, defendres: yo me defenso, defenses, defén, defenem, defenéu, defenen; defengut o defés, defenguts o defesos, defenguda o defesa, defengudes o defeses.)

8. Defensa, s. f., lat. defensa, défense. 

Los castels e plassas de sa terra, los quals so de defensa, fara abatre e demolir. Chronique des Albigeois, col. 31. 

Les châteaux et places de sa terre, lesquels sont de défense, il fera abattre et démolir.

Non vol admetre las exceptions, allegations e defensas.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 430. 

Ne veut admettre les exceptions, allégations et défenses.

CAT. ESP. PORT. Defensa. IT. Difensa. (chap. Defensa, defenses.)

9. Defendensa, s. f., résistance.

Selh qui, per nos, fon pausatz en la crotz, 

E clavellatz ses tota defendensa.

Pujols: Dieus es. 

Celui qui, pour nous, fut posé en la croix, et cloué sans toute résistance.

10. Defensio, Defension, Defencion, s. f., lat. defensionem, défense, résistance, retranchement, protection, forteresse. 

Per la defension del pays. Reg. des États de Prov., de 1401. 

Pour la défense du pays.

O gienhs, o defensios, 

O castelhs.

Cadenet: Amors e. 

Ou engin, ou retranchement, ou château. 

La defension qu'eu ai al monestier de Tornac. 

Tit. de 1174. Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 134. 

Le retranchement que j'ai au monastère de Tornac. 

Defencion d' aqui enant non sia recebedoira. 

Statuts de Montpellier, de 1258.

Défense de là en avant ne soit recevable. 

Vos pensetz de far defensio. 

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques. 

Vous pensâtes de faire résistance. 

S'alegra molt per la defensio de Miraval. V. de Raimond de Miraval.

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh

Se réjouit moult à cause de la protection de Miraval.

ANC. FR. Pour la deffension desdites frontières. Monstrelet, t. I, fol. 162.

De porter la parole en defension publique. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. III, p. 250.

- Prohibition.

Mandat m'a, III jors a, e fait defensio 

Que no lays pasar home de lunha regio. 

Roman de Fierabras, v. 4050. 

M' a mandé, il y a trois jours, et fait défense que je ne laisse passer homme d'aucune région.

ANC. FR. Mandé m' a, jà III fois, et fait defencion 

Que je ne lais aler escuier ne garchon,

Chevalier ne sergant, si je ne sai le non. 

Poëme de Fierabras en vers français. 

ANC. CAT. Defensió. ESP. Defensión. PORT. Defensão. IT. Difensione.

(chap. Defensió, defensions; resistensia, resistensies; protecsió, protecsions; fortalesa, fortaleses; defensa, defenses.)

11. Defendement, Defendemen, Deffendement, s. m., défense, protection.

Aquel deffendement qu' el fara en aquest plag, el pensa far per so dreg.

Trad. du Code de Justinien, fol. 12. 

Il pense faire pour son droit cette défense qu'il fera en ce plaid.

Vers paires Dieus, ...

Defendemens, defendens d' aversiers. 

G. Riquier: Fortz guerra.

Vrai père Dieu,... protection, protégeant d' ennemis.

Per donar... als uelhs defendement. Eluc. de las propr., fol. 39. 

Pour donner... aux yeux défense.

ANC. FR. Que il n' i ot desfendement. Roman de Brut, t. I, p. 297.

ANC. CAT. Defeniment, deffeniment. ANC. ESP. Defendimiento. 

PORT. Defendimento. IT. Difendimento. 

(chap. Defendemén, defendemens : defensa, defenses.)

Memorial en defensa de la lengua catalana para que se predique en ella en Cataluña.

12. Defensal, s. m., retranchement, barrière. 

L' autre portal es fermatz... 

E pois aquest es passatz, 

Pois no i ha nuil defensal.

Un troubadour anonyme: Chastel. 

L' autre portail est fermé... et après que celui-ci est passé, puis il n'y a nulle barrière. 

ANC. FR. Iloec avait tel defensail. G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 551.

13. Defensailla, s. f., résistance. 

Volpills e nuailhos

Flacs, ses tota defensailla.

Bertrand de Born: Maitolin. 

Poltren et lâche, flasque, sans toute résistance.

14. Defendedor, s. m., défenseur.

Trop son li combatedor

E pauc li defendedor.

Aimeri de Peguilain: Li folh. 

Beaucoup sont les assaillants et peu les défenseurs. 

E 'l coms a cor d' esvazidor, 

E 'l vescoms de defendedor, 

E veiam los lai al pascor.

Bertrand de Born: Rassa tan.

Et le comte a coeur d' envahisseur, et le vicomte de défenseur, et voyons-les là au printemps. 

ANC. CAT. Deffendedor, defenedor. ANC. ESP. PORT. Defendedor. 

IT. Difenditore. (chap. Defenedó, defensó, defenedós, defensós, defenedora, defensora, defenedores, defensores.)

15. Defensible, adj., défensible.

Lo castel, lo qual era fort defensible. Chronique des Albigeois, p. 52. 

Le château, lequel était fort défensible. 

ANC. ESP. Defensible. (chap. Defensible, defensibles : que se pot defensá; defendible, defendibles.)

16. Defensar, v., défendre.

Los vassals son tengutz de defensar la persona de lor senhor.

Arbre de Batalhas, fol. 106.

Les vassaux sont tenus de défendre la personne de leur seigneur.

Contra freior defensar. Eluc. de las propr., fol. 42.

Défendre contre froideur. 

CAT. ANC. ESP. Defensar. IT. Difensare. (chap. Defensá, defensás: yo me defenso, defenses, defén, defenem, defenéu, defenen; defensat, defensats, defensada, defensades; defengut, defenguts, defenguda, defengudes.)

17. Defendalh, s. m., retranchement, barrière.

El frontal del mur havia C (100) portas de metalh, et per tot eviro certas estaggas e defendalhs ordenatz egalment a defendre.

Eluc. de las propr., fol. 167.

A la façade du mur il y avait cent portes de métal, et partout environ certains étages et retranchements ordonnés également pour défendre.

18. Defensor, s. m., lat. defensor, défenseur.

No era razo que natura layshes ses armas defensivas aquel qui es del grey defensor. Eluc. de las propr., fol. 234.

Il n'était pas raison que nature laissât sans armes défensives celui qui est défenseur du troupeau. 

CAT. ESP. PORT. Defensor. IT. Difensore. 

(chap. Defensó, defensós, defensora, defensores; defenedó, defenedós, defenedora, defenedores.)

19. Defensiu, adj., défensif.

Membres... defensius, so del cervel las doas telas e 'l test.

Eluc. de las propr., fol. 33. 

Membres... défensifs, ce sont les deux tissus du cerveau et le têt.

Anar en armas defensivas. Arbre de Batalhas, fol. 222. 

Aller en armes défensives.

CAT. Defensiu. ESP. PORT. Defensivo. IT. Difensivo.

(chap. Defensiu, defensius, defensiva, defensives.)

martes, 2 de julio de 2024

Morn


Morn, adj., morne, triste, pensif.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica, morn, morne, triste, pensif

E 'l peccat qu'els esglaya,

E 'ls ten morns e tritz.

G. Faidit: Era nos.

Et le péché qui les effraie, et les tient mornes et tristes.

Ill non es de re trista ni morna.

A. Daniel: Lanquan vei.

Elle n'est de rien triste ni morne. 

Fig. La plueia e 'l vent e 'l temps morn.

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

La pluie et le vent et le temps morne. 

ANC. FR. L' hiver morne de froid, blanc de nège et de glace.

Remi Belleau, t. I, p. 99.

PORT. Morno. (chap. Moix, moixos, moixa, moixes; triste o trist, tristos o tristes, ell está triste, elles són unes tristes; tristot, tristots, tristota, tristotes; pensatiu, pensatius, pensativa, pensatives; cabiladó, cabiladós, cabiladora, cabiladores.)

2. Mors, adj., triste, morne.

Voletz tan laitz deseretar

Una pulcella trist' e morsa,

Car vezetz que no us pot far forsa.

Roman de Jaufre, fol. 102.

Vous voulez si laidement déshériter une pucelle triste et morne, parce que vous voyez qu'elle ne peut vous faire résistance.


Morphea, s. f., morphée, sorte de maladie.

(N. E. La maladie de morphée, ou sclérodermie localisée est une maladie rare (incidence environ 2 à 3 pour 100 000), inflammatoire, supposée auto-immune, de la peau et des tissus mous (graisse, fascia, muscles, et même parfois os) conduisant à un durcissement anormal appelé sclérose. https://www.deuxiemeavis.fr/pathologie/maladie-de-morphee#:~:text=La%20maladie%20de%20morph%C3%A9e%2C%20ou,un%20durcissement%20anormal%20appel%C3%A9%20scl%C3%A9rose.)

Voyez Du Cange, à ce mot.

Morphea, es taca et infectio de pel.

Cum en aquels qui han morphea.

Eluc. de las propr., fol. 100 et 65.

Morphée, c'est tache et infection de peau.

Comme en ceux qui ont morphée.

PORT. Morpheã. IT. Morfea.


Mortairol, s. m., coulis.

Per far meillor mortairol

Ajusta i hom del barbaiol.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Pour faire meilleur coulis on y ajoute de la joubarbe.

Si non cum els mangem la bona fresza

E 'ls mortairols grasses e ben espes.

P. Cardinal: Ab votz d'angel.

Si comme eux nous ne mangeons pas la bonne fressure et les coulis gras et bien épais.

CAT. ESP. Morterada. (chap. Morterada, morterades; se sol fé en lo morté, mortés, pero tamé en una hormigonera, hormigoneres, igual que se fa lo hormigó, hormigons.)


Mortier, s. m., lat. mortarium, mortier, sorte de vase.

Pizar el mortier

Pebre.

Le Moine de Montaudon: Fort m'enueia. 

Piler dans le mortier poivre.

Tot l' aur e l' argent fassam pizar e mortiers de coyre. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18. 

Que tout l'or et l'argent nous fassions piler dans des mortiers de cuivre.

CAT. Morter. ESP. Mortero. PORT. Morteiro. IT. Mortaio. 

(chap. Morté, mortés; per a fé all y oli, per a picá; vore al Decamerón la noveleta del morté.)

Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.

Mortier, s. m., mortier, terme de maçonnerie.

Dedins fan barreiras ab cautz et ab mortier.

Pessio los autz murs e la sala peirina,

Que so faitz de mortier, d'arena e de caucina.

Guillaume de Tudela. 

Dedans font des barrières avec chaux et avec mortier.

Mettent en pièces les hauts murs et la salle de pierre, qui sont faits de mortier, de sable et de chaux. 

Fig. Si sap donar metzina que n' iesca 'l poiridiers 

Ni la malaventura, tan es durs lo mortiers.

Izarn: Diguas me tu. 

S'il sait donner médecine de manière qu'en sorte la pourriture et la maladie, tant est dur le mortier.

CAT. Morter. ESP. Mortero. PORT. Morteiro. 

(chap. Morté, simén mesclat en grava o arena grossa, pedres, etc.)


Mos, pron. poss. m. 1re pers., lat. meus, mon, mes.

Voyez la Grammaire romane, p. 192.

Sing. sujet. Ja mos cors vas lieys non er leugiers.

Arnaud de Marueil: Anc vas Amor. 

Jamais mon coeur envers elle ne sera léger. 

Mos chantars li plai. 

B. de Ventadour: Quan la doss' aura. 

Mon chanter lui plaît. 

ANC. FR. Je sui vostre homs et vos mes sire. 

Roman du Renart, t. II, p. 307. 

Plur. rég. Mon cor eu l' autrei e m' amor, 

Mon sen, mos oillz e ma vida.

La Comtesse de Die: Estat ai.

Je lui octroie mon coeur et mon amour, mon sens, mes yeux et ma vie.

Mos digz escouta e rete.

B. de Ventadour: Quan par la flors. 

Elle écoute et retient mes dits. 

CAT. Senyor... combat te ab mos combatadors.

Trad. des Ps. en lang. cat., ps. 34.

(N. E. Traducción de los Salmos en lengua catalana, ja ja ! 

¿De qué lengua los tradujeron, acaso de la misma occitana? 

Jodó con Raynouard. Pegaba unos patinazos que parecía Bartolomé Simpson.)

(chap. Meu, meus, meua, meues.)

2. Mon, pron. poss. 1re pers. sing., lat. meum, mon.

Rég. Per so no us aus mon cor mostrar ni dire.

Folquet de Marseille: Tan m' abellis. 

Pour cela je ne vous ose montrer ni exprimer mon coeur.

Mon chan finisc ab dol et ab maltraire. 

Bertrand de Born: Mon chan.

Que mon chant je finisse avec deuil et avec souffrir.

CAT. Mon. (CAT. MOD. inventat per Pompeyo Fabra: el meu, els meus, la meva, les meves.) (chap. Mon pare no té nas, mon pare no té nas, ma mare es chata, y un germanet que ting, y un germanet que ting, té un nas de pataca.)

3. Mieus, Meus, pron. poss, m. 1re pers., lat. meus, mien.

Sing. suj. Cen tantz soi mielz vostres que mieus.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Cent fois autant je suis mieux vôtre que mien. 

Lo meus Dieus que crezet cel e terra e 'l solelh e la lunha.

Liv. de Sydrac, fol. 4. 

Le mien Dieu qui créa ciel et terre et le soleil et la lune. 

Rég. Lo mieu fin cor gardatz.

Peyrols: Ben dey chantar. 

Le mien pur coeur considérez.

Pero quascus sap son afar, 

Et ieu sai lo mieu eissamen.

Pistoleta: Manta gent. 

Pourtant chacun sait son affaire, et je sais la mienne également.

Subst. Perdonat m'er, ab que done del mieu. 

P. Cardinal: De selhs. 

Il me sera pardonné, pourvu que je donne du mien.

Ja, per ma fe, non auretz ren del meu. 

Le Dauphin d'Auvergne: Vilan cortes. 

Jamais, par ma foi, vous n' aurez rien du mien. 

CAT. PORT. Meu. (chap. Meu, meus, meua, meues.)

Plur. suj. Si 'l mieus regnes fos d' aquest mont, certas li mieu ministre combatessan. Trad. du N.-Test. S. Jean, c. 18.

Si le mien règne fût de ce monde, certes les miens ministres combattissent. 

Rég. Senher, mostra m la drecha via, 

E no y esgart los meus neletz.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Seigneur, montre-moi la droite voie, et n'y regarde les miens péchés. CAT. Meus.

4. Mei, Miei, Mey, Miey, pron. poss. m. plur., lat. mei, mes.

Suj. Mal me faderon mei pairi.

G. Rudel: No sap chantar. 

Mal me féèrent mes parrains.

Quan no us podon miei huelh vezer. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand mes yeux ne vous peuvent voir.

IT. Miei.

5. Ma, pron. poss. f. 1re pers., lat. mea, ma.

Sing. suj. Ma domna m lais per autre cavalier. 

(chap. Ma dona (la meua dona) me dixe per un atre caballé.)

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.

Ma dame me laisse pour autre chevalier. 

Rég. Mos senher met ma terra en turmen.

Richard, Roi d'Angleterre: Ja nuls hom.

Mon seigneur met ma terre en tourment.

CAT. Ma. (CAT. MOD. inventat, la meva, les meves.)

(chap. Ma : la meua: ma mare. Ma o man germana : la meua germana.) 

Plur. suj. Mas cansos me semblon sirventes.

Rambaud de Vaqueiras: D' amor no m lau. 

Mes chansons me semblent sirventes. 

Plur. rég.

Lo dous cossir...

Agrevia mout mas dolors e mos mals.

Cadenet: Ab leyal cor.

La douce pensée... aggrave moult mes douleurs et mes maux.

6. Mi, pron. poss, f. 1re pers. sing., ma.

Suj. Aisso m veda de que m don aondansa,

Mi dons, qu' es pros, cortez' e benestans.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier.

Cela me défend de quoi elle me donne abondance, ma dame, qui est généreuse, courtoise et accomplie.

Rég. Quant ieu mi dons sobrepren

De la mia forfaitura.

B. de Ventadour: Conortz era. 

Quand je surprends ma dame de la mienne forfaiture. 

ESP. Mi.

7. Mia, mieua, pron. poss. f. 1re pers., mienne.

Sing. suj. Conosc que ja non er mia.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Je connais que jamais elle ne sera mienne. 

En te se cofiza la mieua arma. V. et Vert., fol. 86.

(chap. En tú se confíe la meua alma. v. confiá, confiás.)

En toi se confie la mienne âme.

Rég. Nuls hom no pot meils gardar la mia chausa de me.

Trad. de Bède, fol. 40. 

Nul homme ne peut mieux garder la mienne chose que moi.

ANC. FR. Éust tel fame com la moie.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 133. 

La gregnur pars deit estre meie. Marie de France, t. II, p. 100.

Certes vengiez seroit enc ui

Se la puissance en estoit mieue.

Fables et cont. anc., t. I, p. 281.

CAT. (meva, meves) ESP. (mía) IT. Mia. 

(N. E. Mallorquí: “la vida mia, amor.”)


Plur. suj. Eu soi lor, et ellas son mias.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Je suis leur, et elles sont miennes. 

Las mieuas fedas auzen la mieua votz.

Trad. du N.-Test. S. Jean, c. 10. 

Les miennes brebis oyent la mienne voix. 

Rég. En cal maniera creires las mieuas paraulas.

Trad. du N.-Test. S. Jean, c. 5.

En quelle manière vous croirez les miennes paroles.

ANC. FR. Aprenés-moi donc toutevoies

Quex choses puéent estre moies.

Roman de la Rose, v. 5338.

jueves, 16 de mayo de 2024

Lexique roman; Mant - Marescar

 

Mant, adj., maint, plusieurs.

Mant bratz, manta tesla fracha,

Mant mur, manta tor desfacha, 

Mant castel forsat e conques.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Maint bras, mainte tête brisée, maint mur, mainte tour renversée, maint château forcé et conquis.

Adv. comp. Om cuoill mantas vetz los balais 

Ab qu' el mezeis se balaia. 

La Comtesse de Die: Ab joi. 

On cueille maintes fois les verges avec quoi on se frappe soi-même.

ANC. FR. Et neporquant j'ai mains anuis 

Soffers et maintes males nuis.

Roman de la Rose, v. 3561. 

Et maint d'autres bones gens. Villehardouin, p. 3.

Maiz par préière del clergié 

Ki l'en out meinte fez préié, 

E par le cunseil des baruns, 

Ki meinte fez l'en unt semunz. 

Roman de Rou, v. 5772.

ANC. IT. Mante fiate di senno s' infinge... 

Che mante volte però morti vidi. 

Barberino, Docum. d'Amore, p. 13.

(chap. Mol, mols.)


Mantel, Mantelh, Mantell, Manteu, s. m., lat. mantellum, manteau.

Mantum Hispani vocant quod manus tegat tantum. 

Isidore, lib. XIX, c. 24.

Voyez Aldrete, p. 271 et 366; Mayans, Orig. de la Lengua esp., t. II, p. 234 et 250.

La una m pres sotz so mantelh.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

L'une me prit sous son manteau.

Quan viest capa sobre mantelh. 

Bertrand de Born: Bel m' es quan. 

Quand il revêt cape sur manteau. 

E m fes escut de son ric mantelh endi. 

A. Daniel: Los braills. 

Et me fît écu de son riche manteau violet. 

Ac manteu acolat. Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut manteau accolé. 

Fig. Nostra Dona fes son mantell de matremoni per celar sa virginitat.

V. et Vert., fol. 91. 

Notre Dame fit son manteau du mariage pour celer sa virginité. 

ANC. FR. Puis a affublé un mantel

Vair d' escarlate taint en graine. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 311.

Et seurcot et mantel de samit. Joinville, p. 33.

Prent ung mentel d' ypocrisie. Roman de la Rose, v. 16142.

ANC. CAT. Mantell. ESP. Manteo. PORT. Manto. IT. Mantello.

(chap. Manto, mantos; mantel, mantels per a la taula; mantell, mantells; mantellina, mantellines.)

2. Manta, s. f., mante, manteau, couverture, housse.

Us vay dolan ab tal ayssa

Que no us te pro cot ni manta.

B. Alahan de Narbonne: No puesc.

Vous va dolant avec telle hache que ne vous tient profit cotte ni mante.

Manta portey mantas ves.

Raimond d'Avignon: Sirvens sui. 

Manteau je portai maintes fois. 

Caval que t sia bos 

Ab cabestre, ab manta.

Raimond de Miraval: A Dieu m. 

Cheval qui te soit bon avec chevêtre, avec couverture.

CAT. ESP. PORT. IT. Manta. (chap. Manta, mantes; manteta, mantetes.)

3. Mentill, s. m., manteau, mantelet, mantille.

Lo mentill 

C' ai trayt de mon armari. 

Guillaume de S. Gregori: Razo e dreit. 

Le mantelet que j'ai tiré de mon armoire.

CAT. Mantellina. ESP. Mantilla, mantellina. PORT. Mantilha. IT. Mantellina.


Mar, s. m. et f., lat. mare, mer.

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 120. 

El trametia los breus ultra la mar. Poëme sur Boèce.

Il transmettait les lettres outre la mer.

Eron passat per lo mar Rog, a pe sec. V. et Vert., fol. 26.

(chap. (Eren passats) van passá per lo mar Roch, a peu sec.)

Étaient passés par la mer Rouge, à pied sec. 

Fig. Aquesta mar amara d' aquest mun. 

Que lo puescan afangar en l' abis et en lo mar de ifern.

V. et Vert., fol. 102 et 19. 

Cette mer amère de ce monde. 

Qu'ils le puissent embourber dans l'abîme et dans la mer d'enfer.

La gran mar 

Dels blatz en espic ondeiar.

(chap. La gran mar dels blats espigats (en espiga) ondejá : fé oles, ondes.)

Leys d'amors, fol. 36.

La grande mer des blés en épi ondoyer.

La mar de las ystorias. Mém. sur Narbonne. DOAT, t. L, fol. 3. 

La mer des histoires. 

Loc. Tant es grossa la mar. V. de S. Honorat. 

Tant la mer est grosse.

El nauchier, can ve lo bel temps clar, 

Que s coch' e cor tro qu' es en auta mar. 

P. Espagnol: Entre. 

Le nocher, quand il voit le beau temps clair, qui se hâte et court jusqu'à ce qu'il est en haute mer. 

En lo gran pelech

De la mar.

V. de S. Honorat.

Dans la grande plaine de la mer.

Coma son homes de mar. V. et Vert., fol. 54. 

Comme sont hommes de mer. 

Passai un bratz de mar ab mo navei. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 42.

Je passai un bras de mer avec mon navire.

La crebadura de la terra per la qual la mars Betada passa per mieh la terra. Liv. de Sydrac, fol. 49.

L'ouverture de la terre par laquelle la mer Betée passe par le milieu de la terre.

ANC. FR. Et tu le déusses savoir

Qu'il n'a jusqu'à la mer Betée 

Garçon qui ne l'ait garçonée. 

Roman du Renart, t. III, v. 309. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Mar. IT. Mare. 

2. Marage, Maraje, s. m., plage, côte, rivage.

Lai on lo monestiers es aras el marage.

Sus en un puech pres del marage.

V. de S. Honorat. 

Là où le monastère est maintenant sur la plage.

Sus en une élévation pres du rivage.

ANC. FR. Des Oure vers la mer, tot li païz marage. 

Roman de Rou, v. 1885.

Là furent assemblé icele gent marage. 

Poëme d'Alexandre, Carpentier, t. II, col. 1169.

3. Marina, s. f., plage, côte, rivage, mer.

Trameton espias soven a la marina. 

Velas an e bon vent, van s' en per la marina. 

Lur pregan que las barcas metan a la marina. 

V. de S. Honorat. 

Envoient souvent des espions à la côte. 

Ont voiles et bon vent, s'en vont par la côte. 

Leur prient qu'ils mettent les barques à la mer. 

ANC. FR. Des nés sunt ki ainz ainz issuz, 

Par la marine sunt coruz.

Roman de Rou, v. 6243.

CAT. ESP. (chap.) Marina. PORT. Marinha. IT. Marina.

4. Mares, adj., marin, de mer. 

Subst. Peissos d' estanh e fluvials

Fay mot plus tost que lo mares.

Brev. d'amor, fol. 52.

Poisson d'étang et de fleuve produit moult plus tôt que le marin (celui de mer).

5. Marcx, s. m., mare, marais.

Quan hom las rainas aus braire

Per lo marcx e per lo riu.

B. Martin: Quan l' erba.

Quand on entend les raines coasser par le marais et par le ruisseau.

ANC. FR. Les suppliants feussent alez peschier en un marchaiz commun. Le suppliant abuvroit les boeufs de son hostel en un marchais ou lac.

Lett. de rém. de 1410 et de 1467. Carpentier, t. II, col. 1174.

6. Marin, Mari, adj., lat. marinus, marin, de mer.

Viu d' auzels maris. Eluc. de las propr., fol. 141.

Vit d'oiseaux marins. 

L' aires, segon natura,

Espeissat d' aiga marina, 

Pluia fai e nevolina.

Brev. d'amor, fol. 38. 

L'air, selon nature, condensé d'eau de mer, produit pluie et brouillard.

Son bestias marinas. Doctrine des Vaudois. 

Sont bêtes marines.

CAT. Mari (marí). ESP. Marino. PORT. Marinho. IT. Marino. 

(chap. Del mar: marí o marino, marins o marinos, marina, marines.)

7. Outramarin, adj., outre-marin, d'outre-mer.

A cas negres outramaris. 

Gavaudan le Vieux: Senhors. 

A chiens noirs d'outre-mer.

Eu li ai vist caval outramarin.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Je lui ai vu cheval d'outre-mer.

ANC. FR.

Là vient la grant richesce du règne ultre-marin.

Roman de Rou, v. 3433. 

CAT. Ultramar. ESP. PORT. Ultramar, ultramarino. IT. Oltramarino.

(chap. Ultramarino, ultramarins o ultramarinos, ultramarina, ultramarines.)

8. Marinier, s. m., marinier, matelot.

Atressi cum la ballena, 

Quant li marinier son sus.

Lamberti de Bonanel: Pois vei. 

Pareillement comme la baleine, quand les mariniers sont dessus.

Tant es grossa la mar...

Que neguns mariniers non fera lo viatge.

V. de S. Honorat.

Tant est grosse la mer... que nul marinier ne ferait le voyage.

Fig. Razos e discretios son carratiers de totas las virtutz, e mariniers en la nau de l'arma. V. et Vert., fol. 62. 

Raison et discrétion sont conducteurs de toutes les vertus, et matelots dans le navire de l'âme.

CAT. Mariner. ESP. Marinero. PORT. Marinhero. IT. Mariniero, mariniere.

(chap. Mariné o marinero, marinés o marineros, marinera, marineres.)

9. Maritim, adj., lat. maritimus, maritime.

Es terra maritima. Eluc. de las propr., fol. 179. 

Est terre maritime. 

Narbona es vila maritima. Mém. sur Narbonne. DOAT, t. L, fol. 3.

(chap. Narbona es vila marítima.)

 Narbonne est ville maritime.

CAT. Maritim. ESP. (marítimo) PORT. Maritimo. IT. Marittimo. 

(chap. Marítim, maritims, marítima, marítimes.)

Lo agüelo y lo Mar.

10. Maritimal, adj., maritime. 

Sus lo pays maritimal. Régl. des états de Prov., de 1401. 

Sur le pays maritime.

11. Demergar, v., lat. demergere, engloutir, enfoncer, abîmer.

Part. pas. fig. Pero demergat sui.

Lanfranc Cigala: Gloriosa.

Pourtant je suis englouti.

12. Somergir, Submergir, Submerger, v., submergere, submerger, plonger, noyer.

Que Jhesus lo somerga. 

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat. 

Que Jésus le submerge.

Part. pas. Sian submergidas am vi agre. Trad. d'Albucasis, fol. 23. 

Soient noyées avec vinaigre.

Fig. Nocument es submergit en juvament. Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Le dommage est noyé dans le secours.

Totas aquestas erbas o alcunas de lor sian submersas en aygua en la ola.

Trad. d'Albucasis, fol. 38.

Que toutes ces herbes ou quelques-unes d'elles soient plongées dans l'eau dans la marmite.

CAT. ESP. Sumergir. PORT. Submergir. IT. Sommergere. 

(chap. Sumergí, sumergís, afoná, afonás, aufegá, aufegás, etc. Yo me sumergixco, sumergixes, sumergix, sumergim, sumergiu, sumergixen; sumergit, sumergits, sumergida, sumergides.)

13. Emerger, v., lat. emergere, émerger, sortir, apparaître.

Part. prés. Soven, al mieg del an emergent, comensa l' an legal.

Es an emergent quan hom compta..., comensan ad alcun notable cas o accident. Eluc. de las propr., fol. 122.

Souvent, au milieu de l'an émergent, commence l'an légal.

C'est l'an émergent quand on compte..., commençant à quelque notable cas ou accident. 

ANC. CAT. Emergir. (ESP. Emerger. Chap. Emergí.)

14. Enmerger, v., lat. immergere, plonger, enfoncer. 

Enmergeys aquel en boder bulhit. Trad. d'Albucasis, fol. 17.

Plonge celui-là en beurre bouilli.


Marabeti, Maraboti, s. m., maravédis, marabotin.

Si'l metiatz en la ma, 

Per ver dir, un marabeti, 

E per mentir, un barbari, 

Lo barbari guazanhara.

P. Cardinal: Tan son valen. 

Si vous lui mettiez dans la main, pour dire vrai, un maravédis, et pour mentir, un barbarin, le barbarin gagnera.

Cum del enfan qu' an un marabeti 

Fai hom del plor laissar e departir.

Aimeri de Peguilain: Si cum l'arbres. 

Comme de l'enfant qu'avec un maravédis on fait cesser et départir du pleur.

Que ill darian CC marabotis; e 'l reis... pres los CC marabotis.

V. de Bertrand de Born.

Qu'ils lui donneraient deux cents marabotins; et le roi... prit les deux cents marabotins.

- Sorte de redevance.

Deu en donar, per senhoria, marabeti d' aur per tot temps, cad an, a Nadal. Tit. de 1265. DOAT, t. CXXX, fol. 21. 

Doit en donner, pour seigneurie, un marabotin d'or pour toujours, chaque an, à Noël.

Ab un marabotin d' aur que lo dit Uc... ne deu donar et pagar cad an.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXXIX, fol. 41. 

Avec un marabotin d'or que ledit Hugues... en doit donner et payer chaque année.

CAT. Maravedis. ESP. (chap.) Maravedí (morabetino y variantes).


Maragde, Maracde, Maraude, Meraude, s. m, lat. maragdus, émeraude.

Fis maracdes, que resplan,

Val mais que veires vertz ni grocs.

G. Adhemar: Ben fora.

Fine émeraude, qui resplendit, vaut plus que verre vert ni jaune.

Lo maragde naturalmens

Restrenh los carnals movemens.

Brev. d'amor, fol. 40.

L' émeraude naturellement restreint les mouvements charnels.

En maraud' es pus grans valors.

Serveri de Gironne: Manhs ricx.

En émeraude est plus grande valeur.

Meraude, robi, safir, jaspi. Liv. de Sydrac, fol. 139. 

Émeraude, rubis, saphir, jaspe. 

Prov. Ieu non dic ges c' om en estanh 

Non puesca maracde pauzar.

P. Vidal: Abril issic. 

Je ne dis point qu'en étain on ne puisse émeraude enchâsser. 

IT. Smeraldo.

2. Maracda, s. f., émeraude.

O per maracdas o per rubis d' Orient. V. et Vert., fol. 29.

Ou pour émeraudes ou pour rubis d'Orient.

3. Esmerauda, s. f., lat. smaragdus, émeraude.

Trenta et seys esmeraudas.

Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52.

Trente et six émeraudes.

ANC. CAT. Esmeragda. CAT. MOD. ESP. PORT. Esmeralda. (chap. esmeralda, esmeraldes.)


Marc, s. m., marc, sorte de poids. 

Falsa auna ni fals marc. Tit. de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 142. 

Fausse aune et faux marc. 

Ar agues ieu mil marcx de fin argen.

Pistoleta: Ar agues. 

Maintenant eussé-je mille marcs d'argent fin. 

Aissi vos pogratz un denier 

Adesmar contra un marc d'argen.

Pierre, Roi d'Aragon: Be m plairia.

Vous pourriez ainsi évaluer un denier en comparaison d'un marc d'argent. 

Fig. De ton aver ni de tos marcs

No sias avars ni trop larcs.

Libre de Senequa.

De ton avoir ni de tes marcs ne sois avare ni trop large.

CAT. Marc. ESP. PORT. IT. Marco. (chap. Marc, marcs. Moneda, pes de or o argén, plata. Marc de fusta, de cuadro; marquetería. Marc: Marcos.)

Des troubadours ont joué sur le mot en faisant allusion à saint Marc. Quar, en lur cortz, fa sayns Marcx acabar

Mais que Jhesus.

G. Anelier de Toulouse: El nom de.

Car, dans leur cour, saint Marc fait achever plus que Jésus.

Motas ves ieu truep que sans Marcx

Ajuda mais et sans Donatz

Que Dieus ni dreits ni amistatz.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Maintes fois je trouve que saint Marc aide plus et saint Donat que Dieu ni droit ni amitié.


Marca, Marqua, s. f., marque, indication.

Voyez Denina, t. I, p. 190; Leibnitz, Coll. étym., p. 62; Ihre, Diss. alt., 

p. 229.

Facha lur marca e lur senhal en l' estanh, que los consolz an avut lo patron d' aquela marca e mes en l' ostal del comun.

Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258.

Leur marque faite et leur signe sur l'étain, que les consuls ont eu et mis le patron de cette marque dans l'hôtel de la commune.

ANC. FR. Et le hiaume li a trencié

Tros qu'en la coife del hauberc.

Li brans devale et fait son merc. 

Roman de Partonopeus, t. II, p. 164.

Si qu'es costez parent li merc. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 67.

CAT. ESP. PORT. Marca. (chap. Marca, marques.)

- Droit de représailles.

En aquel cas en lo qual sera donada marqua contra un realme o encontra una provensa.

(chap. En aquell cas en lo cual sirá donada marca contra un reino o regne o contra una provinsia. Miréu que provensa : Provença : provinsia; latín Provintia, pressisamén ere una provinsia romana mol destacada.)

Lo rey non deu autreyar marqua contra los clercs ni contra las personas de la gleysa ni ecclesiasticas.

(chap. Lo rey no deu otorgá marca contra los clérigos ni contra les persones de la iglesia ni eclesiástiques.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 207 et 209.

En ce cas dans lequel sera donnée marque contre un royaume ou contre une province.

Le roi ne doit octroyer marque contre les clercs ni contre les personnes de l'église ni ecclésiastiques.

2. Marcha, Marca, Marqua, s. f., lat. marchia, marche, frontière d'une province, d'un état.

Un honrat baron qu' era de la marca de Proensa. V. de Pons de Capdueil.

(chap. Un honrat baró que ere de la marca de Provensa.)

Un baron distingué qui était de la marche de Provence.

Castellans de Saintonge, de la marqua de Peitieu.

(chap. Castellans o catalans de Saintonge, de la marca (marquesat) de Peitieu - PoitouCatalá y castellá es lo mateixchâtelain, castlan, castellán, catalán, castlá, castlan, castellano, castellana, castellanas, catalana, catalanas, catalanes, castellanes.)

V. de Renaud de Pons.

Châtelain de Saintonge, de la marche de Poitou.

Catalá y castellá es lo mateix; châtelain, castlan, castellán, catalán, castlá, castlan, castellano, castellana, castellanas, catalana, catalanas, catalanes, castellanes

ESP. IT. Marca. (N. E. La muy conocida Marca Hispánica, con o sin tilde, les gusta mucho a los catalanistas. A los borregos catalanistas aragoneses, franchistes, les gusta más el término franja, que es lo que yo tengo entre los dos glúteos. El más franchista de todos es lo capsot de Mario Sasot.)

Mario Sasot Escuer, Lo catalá a la franja del meu cul pot entrá pronte a una crisis irrecuperable.

- Marquisat.

Las marchas son, mas no 'ls marques. 

(chap. Los marquesats existixen, pero no los marquesos.)

Bertrand de Born: Volontiers. 

Les marquisats existent, mais non les marquis.

ANC. FR.

Mult l'ont cil de ses marches creimu et redoté.

A sis bons des marches fist Richart guerréier.

Roman de Rou, v. 2633 et 4318.

L'on traitast de bonner les marches entre les Bulgres et les Alemans et les François austrasiens. 

Gest. de Louis le Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 148.

Quand au fait du chasteau de Fronsac, c'est le plus fort chasteau des marches de Guyenne. Monstrelet, t. III, fol. 36.

(chap. En cuan al fet del castell de Fronsac, es lo castell mes fort de les marques, de la marca, del marquesat - y ducat - de Guyena.)

3. Marcar, Marquar, Marquesar, v., confiner, marquer, désigner.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Las terras del rei de Fransa que marcavon ab las terras d' En Richart. 

V. de Bertrand de Born.

Les terres du roi de France qui confinaient avec les terres du seigneur Richard.

Podo marquar tant... Penhorar ni marcar ni penre. 

Cout. de Moyssac, XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 11 et 12. 

Peuvent marquer tant... Engager ni marquer ni prendre. 

Fig. Engans los caussic e 'ls marca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

Tromperie les choisit et les marque.

Part. prés. subst.

Dieus gart Lombardia, 

Boloigna e Milans... 

C' uns dels sers non sia, 

E 'ls bons marquesans.

Pierre de la Caravane: D'un sirventes. 

Dieu garde Lombardie, Bologne et Milan... et les bons confinants, qu'un d'eux ne soit esclave. 

Part. pas. No sia penhorads ni marcads ni destrigats.

Tit. de 1239. DOAT, t. CXXVII, fol. 35. 

Qu'il ne soit engagé, ni marqué ni détourné.

ANC. FR. La marche du roiaume de Bourgoigne qui marchist aus Lombartz... Et és terres voisines qui aus François marchissoient. 

Chron. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 2 et 291.

Les Liegois marchissans à icelle seigneurie de Namur.

Monstrelet, t. II, fol. 41. 

CAT. ESP. PORT. Marcar. IT. Marcare. (chap. Lindá, partí, marcá: marco, marques, marque, marquem o marcam, marquéu o marcáu, marquen; marcat, marcats, marcada, marcades.)

4. Marcanco, adj., commandant de marche.

En un puh es Folchiers, lo marcanco.

(chap. A un puch está Folquet, lo comandán de la marca.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 24.

En une élévation est Folquet, le commandant de marche.

5. Marques, Marquis, s. m., marquis. 

Las marchas son, mas no 'ls marques.

Bertrand de Born: Volontiers.

Les marquisats existent, mais non les marquis.

A la mort no s sap escrimir 

Reis ni coms ni ducx ni marquis.

(chap. De la mort no se sap escapá ni rey ni conde (o comte) ni duc ni marqués.)

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.

A la mort ne se sait soustraire roi ni comte ni duc ni marquis.

Reis et emperadors,

Ducs, marques e comtors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Rois et empereurs, ducs, marquis et comtors. 

CAT. ESP. (marqués) Marques. PORT. Marquez. IT. Marchese.

(chap. Marqués, marquesos; marqueset, marquesets. A Beseit va sé famós lo marqués del Freginal, un home noble pero sense títul, que se podríe pintá en la paleta de colós que fée aná Akira Toriyama; pero no vull di quí ere ni perqué li van ficá este mote.)

6. Marquesa, Marqueza, s. f., Marquise.

Entendia se en la marquesa, qu'era filla del comte d'Urgel.

(chap. Se enteníe en la marquesa, que ere filla del comte de Urgel o Urgell. Com veéu, en ocsitá no abunde la ll final escrita; se pot vore si ya ere ll comparán la rima en datres paraules. A Beseit tamé va ñabé una marquesa del Freginal, y tampoc diré quí ere.)

V. de Bertrand de Born.

Mettait son affection en la marquise, qui était fille du comte d'Urgel.

Tot mi platz de mi dons, la marqueza.

Peyrols: Be m cujava.

Tout me plaît de ma dame, la marquise.

Fig. Sobre totas a de beutat l' empier;

Reina es de joi ses contenso...

E marquesa de ben dir sa razo.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.

Sur toutes elle a l'empire de beauté; elle est reine de joie sans contestation... et marquise pour bien dire sa raison.

CAT. ESP. Marquesa. PORT. Marqueza. IT. Marchesa.

(chap. Marquesa, marqueses; dim. marqueseta, marquesetes.)

7. Demarchar, Demarquar, v., démarquer, séparer, distinguer.

Lo dit leguat fec partir e demarchar la dita armada.

(chap. Lo dit legat va fé partí (anassen) y desmarcá (marchá) la dita armada.)

Chronique des Albigeois, col. 8.

Ledit légat fit partager et distinguer ladite armée.

CAT. ESP. PORT. Demarcar. (chap. Marchá, desmarcá, desmarcás, separá, separás. Desmarcá se fa aná mol al fútbol; cuan te marquen, te desmarques, te separes, t' apartes, marches.)

8. Marescar, v., marquer, faire la marque pour laquelle on percevait un droit.

Marescar e tersar. Tit. de 1490. Bordeaux, Bibl. Monteil. 

Marquer et tiercer.