Mostrando las entradas para la consulta estómec ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta estómec ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 4 de diciembre de 2025

Prior, Privat, Pro, Pron, Proa

Prior, s. m., lat. prior, prieur.

Ieu non sai tan fals coronat
Clerge ni prior ni abbat.

Guillaume de Berguedan: Mal o fe.
Je ne sais si faux couronné clerc ni prieur ni abbé.
Vengut son a Llerins, demandan lo prior. V. de S. Honorat.
Ils sont venus à Lerins, ils demandent le prieur.

Dans cet ouvrage on trouve priols, pour prior.

L'an de Dieu mil e tres cent
Compli lo priols son Romans.
(chap. L'añ de Deu mil y tressens acabe lo prior son (lo seu) romans.)

V. de S. Honorat.
L'an de Dieu mil et trois cents le prieur acheva son roman.
ANC. FR. Que li abbé ne li prior

Tant les gardoient chierement.
Fables et cont. anc., t. II, p. 345.
CAT. ESP. PORT. Prior. IT. Priore. (chap. Prior, priors.)

2. Priorat, s. m., lat. prioratus, prieuré.

L' abas si 'l det lo Priorat de Montaudon.
V. du moine de Montaudon.
L'abbé ainsi lui donna le prieuré de Montaudon.
CAT. Priorat. ESP. Priorato. PORT. Priorado. IT. Priorato.
(chap. Priorat, priorats, com la famosa comarca de Falset, Montsant.)

Francesc Franc B. cuenta parodia, catalanistas, Francisco Franco Bahamonde

3. Prioressa, Prioresa, s. f., lat. priorissa, prieure, supérieure.

Las terras de la prioresa. Tit. de 1270. Arch. du Roy., J. 4.
Les terres de la prieure.
Domna l' abadessa... la prioressa. Cartulaire du Bugue, fol. 32.
Dame l'abbesse... la prieure.
PORT. Prioreza. (ESP. Priora, menos común prioresa.)
(chap. Prioresa, prioreses; prioressa, prioresses; priora, priores.)

4. Prioritat, s. f., priorité.
Totas tres ses prioritat. Eluc. de las propr., fol. 4.
Toutes trois sans priorité.
CAT. Prioritat. ESP. Prioridad. PORT. Prioridade. IT. Priorità, prioritate, prioritade. (chap. Prioridat, prioridats.)

5. Sotz prior, s. m., sous-prieur.

Esser sotz prior et soz abatz.
(chap. Sé subprior y subabat, sub-prior, sub-abat.)

Regla de S. Benezeg., fol. 25.
Être sous-prieur et sous-abbé.

Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.


Privat, adj., lat. privatus, privé, intime, secret, particulier, connu.

Aras sai per vertat

Que 'lh a autr' amic privat.

B. de Ventadour: Accossellatz.
Maintenant je sais par vérité qu'elle a autre ami intime.

Auran can e lebrier
Del comt', e s' amor privada.

Bertrand de Born: Rassa mes se.
Ils auront chien et lévrier du comte, et son attachement intime.

Dis l'emperaire: Vuelh siatz de mon cossel privat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8.
L'empereur dit: Je veux que vous soyez de mon conseil privé.

Anc non vi tan salvatge,

Mais pueys fon maniers e privatz.

Giraud de Borneil: No puesc sofrir.
Oncques je ne vis si sauvage, mais après il fut familier et privé.

De totas encontradas
Estranhas e privadas.

Arnaud de Marueil: Razos es.
De toutes contrées étrangères et connues.
Subst. Non pas solament als bos et als privaz, mas als non doctrinaz.

Trad. de Bède, fol. 74.
Non pas seulement aux bons et aux intimes, mais aux non instruits.
Adv. Comtan privat e pales. V. de S. Honorat.
Ils content particulièrement et publiquement.
Adv. comp.

N Aimars fai lum en sa cambra
De sef ardent, quan a privat s' en intra.
Guillaume de Saint-Gregori: Ben grans.
Le seigneur Aimar fait lumière en sa chambre de suif ardent, quand en secret il s'en entre (rentre).
ANC. FR. Où que je soie, ge sui vostre privé.
Roman d'Agolant, v. 1262.
Ne vaudroit-il pas mieux que cela eust esté dit à part et en privé.

Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 321.
CAT. Privat. ESP. PORT. Privado. IT. Privato.
(chap. Privat, privats, privada, privades; íntim, intims, íntima, íntimes; secret, secrets, secreta, secretes; particulá, particulás; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

2. Privada, s. f., amie.
Preguet una sia privada
Que annes en cell' encontrada.

V. de S. Honorat.
Pria une sienne amie qu'elle allât dans cette contrée.

- Privé, latrine.

Poyrir en privadas et en lagz luocz. V. et Vert., fol. 80.
Pourrir en privés et en vilains lieux.
CAT. ESP. PORT. Privada. IT. Privata. (chap. Privada, privades : amiga, amigues; novia, novies; amán, amans. Letrina, letrines, cagadó, cagadós.)

3. Privadamen, adv., privément, particulièrement, secrètement.

Alberguet privadamen e seladamen en la cieutat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 1.
Il séjourna privément et secrètement dans la cité.

Anet s' en a la vinha un ser privadamen. V. de S. Honorat.
Il s'en alla à la vigne un soir secrètement.
ANC. FR. Tant qu'eussiez à cest péchière
Privéement un poi parlé.

Roman du Renart, t. III, p. 38.
CAT. Privadament. ESP. PORT. Privadamente IT. Privatamente.
(chap. Privadamen, privádamen.)

4. Privadeza, Prevadeza, s. f., privauté, familiarité, habitude.

El amava una domna de gran valor, et avia gran prevadeza ab ela.

V. de Rambaud de Vaqueiras.

Il aimait une dame de grande valeur, et avait grande privauté avec elle.

Nuls hom non pot conoisser lo sen de las Saintas Scripturas si non o aprent per la privadeza de ligir. Trad. de Bède, fol. 83.

Nul homme ne peut connaître le sens des Saintes-Écritures s'il ne l'apprend par l'habitude de lire.

5. Privar, v., lat. privare, priver, cacher.

La priva, deshereta de totz sos bens et heretages.
Tit. de 1399. Justel, Hist. de la maison de Turenne, p. 134.
La prive, déshérite de tous ses biens et héritages.
Coms de Tolsan, ja non er qu' ie us o priva;
Veiaire m' es que 'l guerra recaliva.

Montan Sartre: Coms de.
Comte de Toulouse, jamais il ne sera que je vous le cache; il me semble que la guerre se rallume.

Part. pas. Coma Valent, l' emperador... agues privadas motas glieias de lors pastors. Cat. dels apost. de Roma, fol. 47.
Comme Valens, l'empereur... eut privé de nombreuses églises de leurs pasteurs.
CAT. ESP. PORT. Privar. IT. Privare. (chap. Privá, privás: yo me privo, prives, prive, privem o privam, privéu o priváu, priven; privaré; privaría; si yo me privara.)

6. Privacio, Privatio, s. f., lat. privatio, privation, perte.
Ab privatio de votz. Eluc. de las propr., fol. 47.
Avec privation de voix.
Per negatio o per privatio. Leys d'amors, fol. 45.
Par négation ou par privation.
CAT. Privació. ESP. Privación. PORT. Privação. IT. Privazione.
(chap. Privassió, privassions.)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

7. Aprivadansa, s. f., familiarité, privauté.

Per sel' aprivadansa que davan lor auria facha. Liv. de Sydrac, fol. 64.
Par cette familiarité que devant eux il aurait faite.

8. Aprivadar, v., apprivoiser, familiariser, rendre familier.

No lor deves mostrar bela cara... ni els aprivadar de te.

Liv. de Sydrac, fol. 64.
Tu ne leur dois montrer belle mine... ni les familiariser avec toi.

Pueis, quan s' ira aprivadan,
Hom li mostre la carn denan.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Puis, quand il ira s'apprivoisant, qu'on lui montre la chair devant.

Moral. Aprivadar pot hom estranhas gens,
Et estranhar los pus propdas parens.
Serveri de Girone: Cavayers.
On peut apprivoiser les gens farouches, et rendre farouches les plus proches parents.
Part. pas. Tant l' ai aprivadat.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Tant je l'ai apprivoisé.


Pro, Pron, adv., prou, assez, beaucoup.

Quan me soi pro trebalhatz,
Ieu jet defor amdos mos bratz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.
Quand je me suis assez tourmenté, je jette dehors mes deux bras.
Subst. Del papa, sai que dara largamen

Pro del perdon e pauc de son argen.
(chap. Del Papa, sé que dará (donará) llargamen prou de perdó y poc de son argén : dels seus dinés. prou de : mol, bastán.)
Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes.
Touchant le pape, je sais qu'il donnera largement beaucoup du pardon et peu de son argent.

Adv. comp. No n' ai retengut

Ni pauc ni pro per negun autr' afaire.
P. Raimond de Toulouse: No m puesc.
Je n'en ai retenu ni peu ni prou pour nulle autre affaire.

Qu' om no li puesca essenhar
Petit ni pro.

Marcabrus: Cortezamens.
Qu'on ne lui puisse apprendre peu ni beaucoup.
ANC. FR. Ce qui se fait bien, se fait prou vistement.

Du Bartas, p. 24.
Entre peu ou prou de durée, il n'y a rien de différence si nous le comparons avec l'infinie éternité.

Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. IV, p. 239.
IT. Adv. Pugnate forte et prò.

Guittone d'Arezzo, lett. III, p. 17.
CAT. Prou. (chap. Prou, mol, bastán; ya ne ting prou : ya val, ya no ne vull mes; plou poc, pero plou prou pera omplí 'l (lo) pou.)


Pro, Pron, s. m., profit, avantage.

Si qu' ieu n' aia tot lo pro,
Et el la belha razo.

B. de Ventadour: Acossellatz.
De sorte que j'en aie tout le profit, et lui la belle raison.

S' ieu mueir aman per vos, cug far mon pron.
Blacasset: Gerra.
Si je meurs pour vous en aimant, je crois faire mon profit.

Loc. Vei que nulha pro no m te
Ves lieis que m' auci e m cofon.

B. de Ventadour: Quan vei la.
Je vois que nulle profit ne me tient vers celle qui me tue et me détruit.

Per pron tener, es hom apelhatz pros.
P. Cardinal: Ieu trazi piegz.
Pour profit tenir, l'homme est appelé preux.
En mains afars que no us tornon a pron.
T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal.
En maintes affaires qui ne vous tournent à profit.
Loc. fig. Podetz dire vostre talan,

Que mi no tenetz pro ni dan.

Cadenet: S' ieu ar esdevenia.
Vous pouvez dire votre désir, vu que vous ne me tenez profit ni dommage.
Prov. Com lo proverbis ditz:

Non es tot bel so que pro te.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Comme le proverbe dit: N'est pas tout beau ce qui profit tient.
ANC. FR. A nul pro ne lui puet venir.

2e Trad. du Chastoiement, conte 22.

Plus ala li soen prou ke li vostre quérant.
Roman de Rou, v. 3412.
Bevez assez, bon preu vous face.

Fables et cont. anc., t. I, p. 365.
ESP. IT. Pro.

2. Profieg, Profieyt, s. m., profit.

A ma honor e profieyt. Titre de 1080.
A mon honneur et profit.
Senher, autra via
Prenetz tal que us sia
De profieg major.

G. Riquier: L'autre jorn.
Seigneur, autre voie prenez telle qu'elle vous soit de profit plus grand.

CAT. Profit. ESP. Provecho. PORT. Proveito. IT. Profitto.
(chap. Profit, profits.)

5. Profechos, Profetchos, Profichos, Profeitos, adj., profitable.

Quan no vol creire son sirven
De cosselh profechos e bo.

B. Carbonel: Cor diguas me.
Quand il ne veut pas croire son serviteur touchant conseil profitable et bon.

Atemprada vianda es profeitosa al cors e a l' arma.

Trad. de Bède, fol. 52.
Nourriture tempérée est profitable au corps et à l'âme.

Ta paraula e tos sermos
Sia tot' ora profetchos.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Que ta parole et ton discours soit à toute heure profitable.

Conoisens totas las davan ditas cauzas esser profichozas als ditz cossols.

Cartulaire de Montpellier, fol. 82.
(chap. Coneixén (que) totes les dabán dites coses sé profitoses als dits consuls; los de Montpellier, Mompestler, Montispessulani, etc.)
Connaissant toutes les devant dites choses être profitables auxdits consuls.

Retrato de Jaime I, por Jaume Mateu. Museo de Arte de Cataluña.

CAT. Profitos. ESP. Provechoso. PORT. Proveitoso.
(chap. Profitós, profitosos, profitosa, profitoses; que fa profit, que done profit.)

4. Profechable, Profichable, Profeitable, adj., profitable.
Negus homs non ama neguna causa, si no se cuia que li sia honorabla o delechabla o profechabla.

V. et Vert., fol. 31.
Nul homme n'aime nulle chose, s'il ne pense pas qu'elle lui soit honorable ou délectable ou profitable.

Neguna causa profichabla a mossenhor.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2.
Nulle chose profitable à monseigneur.
Vanas e non profeitablas fablas. Trad. de Bède, fol. 81.
Vaines et non profitables fables.
ANC. CAT. Profitable. IT. Profittabile.

5. Profeitancza, s. f., profit, avantage.

L' autre, entre las peyras, non faczia profeitancza.

L' Avangeli de li quatre semencz.
L'autre, entre les pierres, ne faisait profit.

6. Profeitozament, adv., profitablement.

Eschivat plus profeitozament. Trad. de Bède, fol. 45.
Esquivé plus profitablement.
ANC. FR. Grandement conforté et proffitablement conseillé.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 360.
CAT. Profitosament. ESP. Provechosamente. PORT. Proveitosamente.
IT. Profittevolmente. (chap. Profitosamen.)

7. Profechar, Profichar, Profeitar, Profitar, v., profiter, tirer profit.

Fai profechar, quec dia,
Cels que son en bona via.

Brev. d'amor, fol. 102.
Fait profiter, chaque jour, ceux qui sont en bonne voie.

Cal cosa profeita al ome? Doctrine des Vaudois.
Quelle chose profite à l'homme?
El eis no s' o sap devezir
Tan gen que s puesca profichar.
Pierre d'Auvergne: De Dieu no.
Lui-même ne se le sait diviser si bien qu'il puisse (en) tirer profit.

Part. prés. Las doas profechans

Son, e de pretz enans.

G. Riquier: Si m fos.
Les deux sont profitantes, et de mérite avancement.

ANC. CAT. Profitar. ANC. ESP. Provechar. IT. Profittare.

8. Aprofechable, adj., profitable, utile.
Segon que cascus sera plus aprofechables.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 17.
Selon que chacun sera plus utile.

Aquest enguens a mot de vertutz, que so aprofechablas a las gens que n' an bezonh. Liv. de Sydrac, fol. 43.
Cet onguent a moult de vertus, qui sont profitables aux gens qui en ont besoin.
ESP. Aprovechable. (chap. aprofitable, aprofitables.)

9. Aprofichablamen, adv., profitablement.
Doctors lieg subtilmen o aprofichablamen. Leys d'amors, fol. 99.
Le docteur lit subtilement ou profitablement.

ESP. Aprovechadamente. (chap. Aprofitadamen.)

10. Aprofechar, Aprofiechar, Approfitar, v., profiter.

Podo nozer o aprofechar? - A l' arma non podo re aprofechar.

Aissy coma la medecina non aprofiecha re a la plaga can lo fers es dedins. (chap. Aixina com la medissina no fa profit a la ferida (llaga) cuan lo ferro está adins.)

Liv. de Sydrac, fol. 77 et 95.

Peuvent-ils nuire ou profiter? - A l'âme ils ne peuvent point profiter.

Ainsi comme la médecine ne profite point à la plaie quand le fer est dedans.

Coma en los motz... approfitar. Leys d'amors, fol. 115.
Comme en les mots... profiter.

CAT. Aprofitar. ESP. Aprovechar. PORT. Aproveitar. IT. Approfittare.
(chap. aprofitá : aprofito, aprofites, aprofite, aprofitem o aprofitam, aprofitéu o aprofitáu, aprofiten; aprofitat, aprofitats, aprofitada, aprofitades; aprofitaría; aprofitaré; si yo aprofitara.)

11. Aprofichabletat, s. f., amélioration, perfectibilité.

Per la enfermetat e la no aprofichabletat d' el.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
Par l'infirmité et la non perfectibilité de lui.


Proa, s. f., lat. prora, proue.
Cant per la proa pres l' azaura. V. de S. Honorat.
Quand par la proue il prit la tartane.
CAT. ESP. PORT. Proa. IT. Prora. (chap. Proa, proes, contrari a la popa, popes. Lligíu l'agüelo y lo mar, en chapurriau.)

Lligíu l'agüelo y lo mar, en chapurriau

jueves, 15 de agosto de 2024

Panel - Papier

 

Panel, s. m., panneau, espèce de selle sans arçons.

Done vos sell' e panel.

Bertrand de Born le fils: Pos sai. 

Qu'il vous donne selle et panneau.


Panier, s. m., panier.

D' aquest vers empli tos paniers.

Rambaud d'Orange: Als durs crus.

De ce vers emplis tes paniers.

Senton l' odor

Del panier vielh del pescador, 

Per que s' intro plus volontier 

En lo nuou que el vielh panier.

Brev. d'amor, fol. 52.

Ils sentent l'odeur du panier vieux du pêcheur, c'est pourquoi ils entrent plus volontiers dans le neuf que dans le vieux panier.

panier; panera, paneres

CAT. Paner. IT. Paniere. (chap. Pané, panés; panera, paneres.)

- Fig. Tromperie, embûche.

Albert marques, tota vostr' esperansa 

Es en trair et en faire panier.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Albert marquis, toute votre espérance est en trahir et en faire tromperie.


Pansa, s. f., panse, ventre, bedaine.

Darz d'acer voill que ill pertus la pansa.

Lanza: Emperador. 

Je veux que dard d'acier lui perce la panse. 

Ja per els non empliretz la pansa. 

T. d'Albertet et du Moine: Monges diguatz. 

Jamais par eux vous n'emplirez la panse.

Loc. prov. Fan lur Dieu de la pansa. Brev. d'amor, fol. 67. 

Font leur Dieu de la panse. 

CAT. Panxa. ESP. Panza. PORT. Pança. IT. Pancia. 

(chap. Pancha, panches; estómec, estomecs; panchut com Juaquinico Monclús de la Ascuma, panchuts, panchuda, panchudes.)

2. Panseta, s. f. dim., petite panse.

La vostra panseta

Esclatara, si avetz manjat pro.

(chap. La vostra pancheta reventaré, si hau (habéu) minjat massa.)

T. de Gaucelm et de J. Miralhas: Joan Miralhas.

La votre petite panse éclatera, si vous avez beaucoup mangé.

CAT. Panxeta. (chap. Pancheta, panchetes; ESP. Panceta (bacon).

IT. Pancetta)

3. Panga, s. m., panse, estomac. 

Usa petit de vi per lo tieu panga.

Trad. de la 1re Ép. de S. Paul à Timothée. 

Use peu de vin pour le tien estomac.


Pantais, Pantays, s. m., essoufflement, respiration bruyante, cauchemar. Auzel es de trop gran pantays.

Deudes de Prades, Auz. cass.

L'oiseau est de trop grand essoufflement.

Lo diable fals...

Una nuech, en pantays, als donzels a mostrat 

Que lur payres, lo reys, era mort. 

Vai lur renembrar del pantays qu' avian vist. 

V. de S. Honorat.

Le diable faux... une nuit, en cauchemar, a montré aux damoisels que leur père, le roi, était mort.

Il va leur ressouvenir du cauchemar qu'ils avaient vu.

- Souci, tourment, angoisse. 

Dona, no us puesc lo cente dir... 

Del pantays ni de la dolor 

Qu' ieu trac, dona, per vostr' amor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, je ne vous puis le centième dire... du tourment et de la douleur que je souffre, dame, pour votre amour.

Perdud' ai la bellazor... 

Per qu' ay ira, dols e pantais.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

J'ai perdu la plus belle... c'est pourquoi j'ai tristesse, deuil et souci.

Car nuilla ren non daran 

Menz de guerra e de pantais.

Pierre de Bergerac: Bel m'es. 

Car ils ne donneront nulle chose à moins de guerre et de tourment.

Loc. Qui d'amor es en pantays.

Marcabrus: Ans que. 

Qui est en souci d'amour.

- Pantois, trouble, confusion, agitation.

An vout en tal pantays

L' apostolss e 'lh fals doctor (apostolis)

Sancta Gleiza, don Dieu s' irays.

P. Vidal: A per pauc que. 

Le pape et les faux docteurs ont précipité dans telle confusion la sainte Église, de quoi Dieu s' irrite. 

Loc. E m do s' amor, e me tragua d' est pantays. 

T. de Thomas et de Bernardo: Bernardo.

Et me donne son amour, et me tire de ce tourment. 

Esta en pantays 

Si lur o fassa dir.

G. Riquier: Sel que sap.

Il est en souci s'il le leur fasse dire. 

Domnas son intradas en pantais.

Cercamons: Pois nostre. 

Les dames sont entrées en agitation. 

Lo desir qu' el ten en pantays. 

Guillaume de Saint-Didier: Domna ven. 

Le désir qui le tient en haleine. 

CAT. Pantex.

2. Pantaysar, Pantayzar, Pantayar, Panteyar, v., pantoiser, rêver, s'agiter.

La nueg, entre sons, pantaysa 

Mon cors.

G. Adhemar: Lanquan vey. 

La nuit, entre sommeil, mon coeur pantoise.

Pantayset aquel ser que 'l donna s' ajacia. V. de S. Honorat. 

Il rêva ce soir que la dame se couchait.

Sompnia e pantayza de festas e de nossas. V. et Vert., fol. 49. 

Songe et rêve de fêtes et de noces.

Del rey Felip veirem be si panteya.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Quant au roi Philippe nous verrons bien s'il est agité.

Ill li dizian: Tu pantayzas. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 12.

Ils lui disaient: Tu rêves.

Part. pas. L' a tota nueg pantayat. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

L' a toute la nuit pantoisé.  

CAT. Pantexar.

Pantera, s. f., lat. panthera, panthère.

La pantera a tan dous ale e tan de flairan que tot autra bestia.

Naturas d'alcunas bestias. 

La panthère a si douce haleine et autant d'odorat que toute autre bête.

Pantera es.... de diversas colors. Eluc. de las propr., fol. 256.

(chap. La pantera es... de diverses, diferens colós; per ejemple, rosa.)

La panthère est... de diverses couleurs.

CAT. ESP. Pantera. PORT. Panthera. IT. Pantera.

(chap. Pantera, panteres; només són uns gatets catalanistes.)

2. Panteron, s. m., panteron, sorte de pierre précieuse.

Panteron, es peyra..., es rog, vert, faubel, purpurenc et rozenc.

Eluc. de las propr., fol. 191. 

Panteron, c'est pierre..., il est rouge, vert, fauve, pourpré et rosé.


Pao, Paho, Pau, s. m., lat. pavo, paon. 

Apres aiatz un pao, 

La pel del peitz li romparetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ayez après un paon, la peau de la poitrine vous lui romprez.

Lo paho se horgolhozis de sa choa e lo gall de sa testa.

(chap. Lo pavo se enorgullix de sa coa y lo gall de sa testa : del seu cap, per la cresta.)

V. et Vert., fol. 104.

Le paon s' enorgueillit de sa queue et le coq de sa tête.

So qu' el paus dis a la gralha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Ce que le paon dit à la corneille.

CAT. Pago. ESP. Pavon (pavo). PORT. Pavão. IT. Pavone. 

(chap. Pavo, pavos.)

2. Paonat, adj., nuancé comme les couleurs du paon, brillanté.

Ac gonella ben taillada, 

D' una bruneta paonada.

Roman de Jaufre, fol. 7. 

Eut tunique bien taillée, d'une brunette brillantée.


Papa, s. m., lat. papa, pape.

Lo papa fa de perdon gran largueza. 

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.

Le pape fait de pardon grande largesse. 

Qui 'l papa pogues citar 

A maior de se, fora bo.

Folquet de Lunel: Al bon rey.

Qui le pape pourrait citer à plus grand que lui, (ce) serait bon. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Papa.

2. Papat, s. m., lat. papatus, papauté. 

El fos gitat fora del papat.

Ocupet lo papat. Arbre de Batalhas, fol. 20.

Qu'il fût jeté hors de la papauté.

Occupa la papauté.

Aquest pres lo papat l'an de nostre Senhor CLV.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 19.

Celui-ci prit la papauté l'an de notre Seigneur cent cinquante-cinq.

CAT. Papat. ESP. PORT. Papado. IT. Papato. (chap. Papat, papats.)

3. Papal, adj., lat. papalis, papal. 

Per letras papals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 170. 

Par lettres papales. 

La dignitat papal. Arbre de Batalhas, fol. 19.

La dignité papale.

CAT. ESP. PORT. Papal. IT. Papale. (chap. Papal, papals.)

4. Antipapa, s. m., lat. antipapa, antipape.

Lo veray papa... fugic en Fransa, e lo antipapa demoret a Roma.

Feron tres antipapas. Arbre de Batalhas, fol. 21.

Le vrai pape... fuit en France, et l' antipape demeura à Rome.

Firent trois antipapes. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Antipapa.


Papagai, Papagay, Papaguai, Papaguay, s. m., perroquet.

Papagay, trop es bel parliers.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Perroquet, tu es fort beau parleur. 

Si us escaravais 

Si fenhia papaguais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Si un scarabée se feignait perroquet. 

Entr' els auzels, algus uzo del pe cum home de la ma, cum so papaguay et pellica. Eluc. de las propr., fol. 48. 

Parmi les oiseaux, aucuns se servent du pied comme l'homme de la main, comme sont perroquets et pélicans.

CAT. Papagall. ESP. Papagayo. PORT. Papagaio. IT. Papagallo.

(chap. Papagayo, papagayos, com Carlos Rallo Badet.)

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Papallo, Pabalho, Pavalho, Pavaillo, s. m., lat. papilio, pavillon, tente. Voyez Muratori, Diss. 33. 

Elmes e brans, tendas e papallos. 

Granet: Comte Karle. 

Heaumes et glaives, tentes et pavillons.

S' ar no vezem tendas e pabalhos, 

E murs fondre e cazer autas tors. 

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Si nous ne voyons maintenant tentes et pavillons, et murs écrouler et tomber hautes tours. 

Fes venir son pavalho, 

E la gelda que mena la garizo. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

Fit venir son pavillon, et la troupe qui mène l' équipement.

CAT. Pabello, pavello. ESP. Pabellón. PORT. Pavelhão. IT. Padiglione.

(chap. Pabelló, pabellons.)


Papaver, s. m., lat. papaver, pavot.

Car tres papavers hi a vers,

So es blancx e vermelh e ners.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car il y a trois pavots vrais, c'est blanc et vermeil et noir.

Papaver... val a far oli. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Pavot... vaut à faire huile.

(chap. La ruella... val per a fé oli; de una classe de ruella se trau lo opio.)

PORT. Papoula. IT. Papavero.

(chap. Ruella, roella, ababol; ESP. amapola.)

ababol, roseloa, roella, ruella, amapola

2. Paver, s. m., pavot.

Qui del paver lo suc trai.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui du pavot tire le suc.


Papiri, s. m., lat. papyrus, papyrus. 

Papiri es junc apte a far mecas per ardre, quan es dezicat.

Eluc. de las propr., fol. 218.

Papyrus est jonc propre à faire mèches pour brûler, quand il est desséché.

ESP. (chap.) Papiro. PORT. Papyro. IT. Papiro.

2. Papier, s. m., lat. papyrus, papier. 

Lo pargames e lo papier que sera engludatz sus la taula.

Liv. de Sydrac, fol. 138. 

Le parchemin et le papier qui sera collé sur la table.

La caisha de papier. Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

(chap. La caixa de papé.)

La caisse de papier.

CAT. Paper. ESP. PORT. Papel. (chap. Papé, papés; papelería, papeleríes; papelera, papeleres; fábriques de papé de Beseit.)

fábricas de Beceite, Noguera

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Loarre, (Alerre al llibre de aon hay traduít)
aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

Alerre, De Ayerbe va aná cap a Alharre

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.


Original en castellá:

Capítulo VII.

Sigue el registro de las novias. Fiesta y baile de una aldea.

De Ayerbe fue a Loharre, donde llevaba otra, pero la halló tan berroqueña de genio, que parecía cortada de las peñas de la sierra vecina.

EL CONDE DON JULIÁN, PRISIONERO Y MUERTO EN LOARRE, castillo

En Bolea había dos, la una, beata, absoluta y novelera, la otra, hija de un letrado y tan doctora como su padre. A la primera le hizo la cruz; la segunda quiso enseñarle a hablar, diciendo muy remilgada con motivo de nombrar a su abuela, no le conocí; y sobre vivir en ciudad o en aldea, que entendía la diferiencia. Alterósele el estómago a Pedro Saputo, y en tres minutos vomitó cuatro veces. Tales náuseas le dio de oírla.

Siguió al pie de la sierra donde vio algunas flores deshojadas. Y al pasar por Lierta miró a Gratal y se le antojó subir a su picota. El día por otra parte convidaba, claro, apacible y sereno, en el mes de septiembre que alguna vez es tan amable como el mayo. Llamó, pues, un paisano del pueblo, porque él ni su criado no sabían el camino; dispuso que se llevase buena comida a la deliciosa fuente del prado del Solaz, y tomó a pechos la subida. Llegado arriba, ¡qué gozo en el corazón! ¡Qué oreo tan puro! ¡Qué sol y qué cielo al mediodía! ¡Qué llanos hasta Zaragoza! ¡Cuántos pueblos sembrados en aquella noble y graciosa vega! Y a la espalda y a los lados, ¡cuántas cumbres humildes! Pero fijando su vista en Huesca, dijo: «¡Qué bien sentada estás, ciudad alta y compuesta, ciudad de las cien torres en tus muros! ¡Cuál descuella tu catedral soberana con su edificio y vistosa con sus agujas al viento! ¡Con qué señorío y grandeza reinas en tu Hoya, amor que fuiste y corona de Aragón en tus siglos, ciudad libre y gloriosa por los Sanchos, por los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántas y cuáles bellezas encerraste siempre, brillaron en ti siempre, fueron en ti siempre la envidia de Palos y de Citera! ¡Y no he de verlas ahora, en este postrer viaje de mis amores! Mas así lo ordenan los hados. Perdonad las que en mí no habéis echado menos el traje de vuestros favores, pues lo he merecido con otro. Y aún... aún... Pero no; está ahí cerrada mi suerte por un padre a quien venero. Y para de tan de paso y en los puntos ya extremos de mi libertad, no quiero sufrir el cacareo de vuestras malditas viejas trilingües.» Y con esto volvió la espalda, y se echó como quien dice a rodar monte abajo. Llamaba trilingües a las viejas de Huesca no porque hablasen o supiesen tres idiomas, que nunca supieron más que el suyo, sino porque tenían tres lenguas para hablar y hablaban con las tres a un tiempo. ¡Qué viejas aquéllas! Pasó felizmente su generación; y ya después, viejas y jóvenes, según informes que se han recibido, sólo tienen una lengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Pasó adelante y llegó al Abadiado. - Se oye cantar, dijo a los de Montearagón, y se percibe el incienso que allí queman. Vamos adelante. Conque subió a Santolaria a ver a sus parientes y a la viuda de marras, y se lanzó en el Semontano. Yo empero no hubiese pasado tan de vuelo, porque el cielo particular del Abadiado, aunque pequeño, es amable, el país jocoso, el suelo fácil y bueno, y suele criar algunas plantas especiales.

En el Semontano hizo muchas equis y eses yendo de unos pueblos a otros, porque ya se ve, no estaban todos en línea, y pasó una larga revista de doncellas contándolas casi por docenas, aunque no todas eran adocenadas. ¿En qué vega no nacen distinguidas, olorosas y lindas flores, a vueltas de las feas, vanas y vulgares? Había, pues, de todo; y si abundaba la ropa de almacén, la quincalla de esquina y los cuadros de almoneda y aun de deshecho, también se encontraba alguna que otra que fueran muy buen descanso de cualquiera peregrinación. Y yo fío a no estar preocupado de otros amores, allí quedara preso de ellos, si había entonces doncellas como algunas que conozco en nuestro tiempo, sin embargo del sin embargo. No las produce aquel país arteras, falsas, astutas, ni fingidas; y si alguna se torna es porque las obligan malamente con su doblez y engaños los que las tratan.

Hallóse en la fiesta de un lugar, y es cosa de contarse. Llegó a una aldea, y en la casa donde se hospedó había una hija y una sobrina que sólo aguardaban a levantarse de la mesa a medio día para irse a la fiesta de otro pueblo, que unos dicen era Colungo, otros Casbas, otros Abiego; y hay quien afirma que fue Adahuesca. Pero yo que lo sé bien digo que fue Colungo. Traía carta para el padre de la hija, la cual era también de las de la lista, y le propusieron que fuese con ellas. Aceptó y tomando en ancas a su Helena (que Helena se llamaba), puesto que podía muy bien llevando la maleta el criado con un mulo, fueron al otro pueblo, donde no se sabe si tenía alguna en su registro.

Por la noche y hora primera de la velada hubo más de cien personas en la casa a ver a los forasteros, y más voces, gritos, chillidos y risotadas que en una plaza de toros. Llamaron a la mesa, y se amontonó la gente de modo en ella, que estaban a media vara, y cada silla era un grupo de cuerpos, brazos y cabezas, porque en vez de seis huéspedes convidados vinieron seis seises. La cena, abundante, pero mal acondicionada y perramente servida. Aún estaban a los postres cuando sobrevino una ola de muchachas acompañadas de otros tantos mozos, que dándose empellones, chillando, tropezando y asidas de los brazos y culebreando dijeron que venían a buscar a las chicas para ir al baile de casa de N. - Sí, sí, dijo el padre; van al momento, y ya ellas se habían levantado y agarrándose de las otras. Pero no se iban, y estaban mirando como si les faltase algo. - Vamos, don Pedro, le dijo el huésped. Vuesa Merced se servirá acompañarlas y supongo bailará con Helena. - ¡Vaya!, respondió una de las de la casa, zurda, mofletuda y pecho alto; no faltaba más sino que don Pedro no viniera al baile. El cielo se le cayó encima al oír esto; y advirtiendo el capellán su perplejidad, dijo que iría también, como quiera que no podía excusarse. Bajó entonces la cabeza, conociendo por otra parte que no dejarían de llevarle, aunque se empeñara una comisión entera.

Ya están en la casa de baile. ¡Qué confusión! ¡Qué bahorrina! Bien era grande la sala, pero estaban como sardinas en cesto. Principió, o más bien continuó la música, la cual se reducía a un mal violín, a una peor vihuela, y a una pandereta, tan desafinados los dos instrumentos de cuerda, que hacían enfermar los oídos y por ellos el alma. Hubo de bailar sin remedio, no habiendo bailado sino otra vez en la corte desde que fue estudiante de tuna. Retiróse luego a una silla que le ofrecieron, y cuando se ponía a observar lo que veía, se le vienen topando encima disparatadas y corriendo sus dos forasteras y las otras dos muchachas de su huésped, y con la mayor desenvoltura se le sienta la creída privilegiada en las rodillas, y las otras dos encima y delante de aquélla culo con falda, sirviendo él de fundamento a toda la batería. - ¿Qué hacéis, Helena, qué hacéis?, le preguntó admirado. - ¡Otra!, respondió ella, con mucho desenfado que ya de suyo pecaba más por afable que por esquiva; lo que hacen todas, después de un canario, de una chacona o un mal trozo de otro baile, iban a sentarse en las rodillas de los mozos. Tenía cerca al capellán, y le dijo: - ¿Pero es posible que sea costumbre esta llaneza? - Sí, señor, respondió el bueno del beneficiado; aquí se hace y no se repara.

Libráronle pronto de aquel peso porque sacaron a bailar a las cuatro chicas, y él se puso a mirar la sala. Había por allí algunas madres que parecían habían ido a cuidar de sus hijas y de otras, y era en lo que menos pensaban. Sentadas en el suelo y por aquellas arcas unas se contaban los partos que habían tenido y los meses que la vecina pudo dar leche al primer niño; otras las leches que mamó el suyo; otras se dormían en un rincón; otras animaban a las muchachas tímidas; hasta que sacaron un canastillo vestido de gala con muchas randas y lleno de tortas de aceite más mohínas que una mula sorda. En este mismo punto estaba él discurriendo una treta para no bailar más, pues ya le habían intimado las chicas que querían bailar con él; y le salió perfectamente. Presentáronle el canastillo, tomó una torta se levantó para repartirla a las muchachas, que acababan de bailar; pero hizo que se le torcía un pie y como estaba tan espesa la sala, dejó inclinar el cuerpo y al fin caer encima de una pobre mujer que viéndoselo venir en peso hizo el cuerpo atrás y cayeron del todo: ella boca arriba, y él de espaldas y de lado encima saltándole la torta a donde ella quiso ir. Riéronse todos mucho; levantóse, cojeaba que era una lástima, y asido del brazo del capellán se fue a la cocina donde se mojó el pie con agua fría, por disimular, y así se libró de volver al baile diciendo que aun andar no podía.

Con todo, sobre las once salió a la sala, pidió el violín, le templó, y preguntó si sabían bailar el gitano. Dijeron que bien o mal también lo bailaban. - Salga, pues, una pareja, o dos si quieren, dijo él. Y haciendo callar al de la vihuela, y advirtiendo al del pandero que diese solamente algunos golpes y le acompañase con ruido bajo continuo, principió a tocar el fandango más rabioso que se oyó de manos de músico: unas veces alto y estrepitoso; otras blando y suave; unas picado y mordente, otras ligado y llano; ya como un río lleno y arrebatado que arrastra cuanto encuentra; ya como una corriente apacible que se remansa y parece que se oculta en la arboleda hasta que rompe un remolino, y llega y cae despeñado con grande estruendo del valle y montes vecinos. Todos se alborotaron y desasosegaron a las vibraciones de aquellos ecos tan provocadores. Al principio, sólo bailaban dos parejas; muy pronto salió otra, luego otra, luego todas; y hasta las viejas que se dormían y las comadres que parteaban se pusieron en pie y hacían meneos con el cuerpo y con la cabeza, y no podían parar, como azogadas, y se derretían y regalaban. La risa comenzaba, crecía, cundía, se hizo general; y entre el violín, y las castañuelas, y tal bullir y saltar, y tanto arrope y jadeo; y el fuego que se había encendido a todos, lo mismo viejos que jóvenes se soltó la cuerda, y todos por ojos y por boca y por todo el cuerpo echaban llamas que confundían entre sí y los abrasaban. Mirábalo Pedro Saputo, y especialmente se divertía de ver el meneo y gestos de las viejas cuando pareciéndole ya demasiado peligroso el efecto de su endemoniada música, dio una gran cuchillada al violín, y con un gorjeo de golondrinas se cortó aquel incendio y estrago, dejándose caer los bailantes por aquellas sillas y por donde podían, hechos cada uno un volcán, y procurando con la gran risa en que exteriormente cuando menos encubrían los efectos disimular algún tanto lo que les pasaba, ellas con mucha vergüenza y no menos desasosiego, ellos perdido el tino, desmandados casi a vistas y no acertando con palabra derecha. ¡Ah madres, las que queréis librar de peligros a vuestras hijas! En quince días no volvieron las pobres muchachas a su temple ordinario; con sólo pensar en el baile se volvían a destemplar y arder de nuevo. Pero lo que es la memoria duró siempre. Ya eran madres, ya abuelas, y aun bisabuelas, si no murieron las que habían asistido, y aún hablaban y nombraban el gitano de aquel año.

Y por aquella noche, ¿quién estaba ya para más obra ni baile? Para desbravar del todo el estro que tenía en tal desafuero las imaginaciones, tomó otra vez el violín y dijo: voy a tocar una cosa que compuse al dolor y lágrimas de mi madre, habiéndole dicho un traidor que yo había muerto en Cataluña. Y tocó una composición muy triste y patética, sin tener mucha cuenta con las reglas del arte porque fue idea repentina y supuesto el motivo; con lo cual por de pronto se calmaron aquellos jóvenes y volvió todo al orden. Escucharon con maravilloso silencio, no hubo quien no se dejase penetrar y enternecer de una música tan afectuosa; y algunas mujeres hasta lloraron, porque esforzó él mucho el sentido del dolor y del desconsuelo. Concluyó en fin, tocaron las madres a recoger, y se retiraron todos. Mas a la casa de Pedro Saputo se lanzó tal batería de muchachas y con tanta algazara, que no cabían por la escalera, y pensó si venían huyendo de alguna emboscada o campo de batalla, o que querían acabar de ver en qué paraba la locura y desenfreno de aquel día; pero se sosegó oyendo que venían a dormir con las forasteras y las huéspedas. Cómo se gobernaría el dormitorio para tantas no lo entendía; él hubo de partir su cama con el capellán y no pegó los ojos. Conque pudo madrugar, y despidiéndose casi a mala cara, porque querían que se detuviese todas las fiestas, y dejando inconsolables a las muchachas y más a Helena, montó a caballo y se fue, respirando así que se vio en el campo, como los de una cocina humosa en invierno se salen a recrear y tornar aliento a una sala o a la ventana.