Mostrando las entradas para la consulta esquena ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta esquena ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 1 de junio de 2026

Soanar, Sobdos, Sobre

Soanar, v., dédaigner, mépriser. 
Non deu null ome soanar. Roman de Jaufre, fol. 46.
Ne doit nul homme dédaigner.
Selh sui que no soana
Lo ben que Dieus li fai.
B. de Ventadour: Quan la.
Je suis celui qui ne méprise pas le bien que Dieu lui fait.
Anc no soanet d' avinen.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Oncques il ne dédaigna de prime abord.
Part. pas. Eu nou serai soanatz. 
B. Calvo: Finz e leials.
Je ne serai pas dédaigne. 

Artur Quintana i Font; Soanar, v., dédaigner, mépriser.

2. Soan, s. m., honte, mépris, dédain.
Aissi com sel que trabuca e pesa
Soan mesclat ab bos deniers de pes.
B. Carbonel: Aissi cum sel.
Ainsi comme celui qui trébuche et pèse le mépris mêlé avec de bons deniers de poids.
Marcelha li tol a gran soan. 
Bertrand de Born: Un sirventes.
Lui enlève Marseille à grande honte.
Loc. Amors m' a mes en soan.
B. de Ventadour: Tuit sels.
Amour m'a mis en dédain.
Tan lur es cars legors, e pretz, soanz.
B. Calvo: En luec de.
Tant leur est cher loisir, et mérite, dédain.

3. Soana, s. f., rebut.
Dieus te met ab las soanas.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Dieu te met avec les rebuts.

4. Soanamen, s. m., dédain, mépris. 
Car de lor venon li fals ris
E 'ls soanamens dels joglars.
P. Vidal: Abril issic.
Car d'eux viennent les faux ris et les mépris des jongleurs.

Sobdos, Sopdos, Soptes, adj., lat. subitus, subit, prompt, soudain.
De sobdos cocelh se repen hom apres. V. et Vert., fol. 73.
De prompt dessein on se repent après.
Greus es sopdosa mudazos. Trad. de Bède, fol. 30.
Pénible est subit changement.
Pot hom vezer e ve
Cals es soptes o es fis e venals.
B. Carbonel: Motas de ves.
L'homme peut voir et voit quel est prompt ou est fidèle et vénal.
CAT. Soptos. (chap. súbito, súbitos, súbita, súbites.)

2. Sobdosament, Soptozamen, adv., subitement, soudainement.
Descobre mi soptozamen.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Je me découvre subitement.
Sobdosament venra lor perdicios. Trad. de Bède, fol. 63.
Soudainement viendra leur perdition.
CAT. Soptosament. (chap. súbitamen, de repén, de pronte, al momén.)

3. Sobte, Subte, Supte, adv., subitement, promptement.
Sanc de taur plus sobte si prezura que autre. Eluc. de las propr., fol. 29.
Sang de taureau plus subitement se fige qu'autre.
Ieu no vuelh dir tan supte mon talan.
Bertrand du Pujet: Bona dompna.
Je ne veux pas dire si promptement mon désir.
Que nuilla res l' avenga subte.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Que nulle chose lui advienne subitement. 
CAT. Sopte. (súbitamen; de repén; al momén.)

4. Soptamen, Subtamens, adv., subitement, promptement. 
Mort que te penra soptamen.
(chap. Mort que te pendrá súbitamen; de repén.)
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Mort qui te prendra subitement.
Es tan cregutz soptamen.
Alegret: Ara pareisson.
Est si promptement accru.
Tan venra lo jorn subtamens. Contricio e penas infernals.
Tant viendra le jour subitement.

5. Subitan, Subtan, adj., subit, soudain.
Tot aissi m gardatz, si us platz,
D' agaitz de mort subitana. 
Lanfranc Cigala: Oi! maire.
Tout de même gardez-moi, s'il vous plaît, d'aguets de mort subite.
De mort subtana gardan
Mon cors.
Geneys, le jongleur de Lucas: Dieu verays.
De mort subite préservant mon corps.
CAT. ESP. PORT. Subitaneo. IT. Subitano.

6. Sopdanamen, adv., soudainement, subitement.
Que 'l mortz no t sostera gaire,
Ans te penra sopdanamen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Vu que la mort ne t'épargnera guères, mais elle te prendra soudainement.
CAT. Subitaneament.

7. Soptar, Subtar, v., surprendre, assaillir.
Com cel que vol subtar avan.
Qui subta, sembla que dupte.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Comme celui qui veut assaillir avant.
Qui surprend, il semble qu'il doute.
Part. pas. Pueis no seria
Per mort soptatz. 
J. Esteve: Quossi moria.
Puis je ne serais par mort surpris.
Que no sian de mort subtat.
Los VII Gaugz de la Maire.
Que nous ne soyons par mort surpris.

8. Dessuptos, adj., surpris, pris à l'improviste.
E 'l salh en pes quon trachers dessuptos.
P. Cardinal: Un sirventes ai.
Et il saute en pieds comme traître pris à l'improviste.

9. Desopte, adv., tout à coup.
Desopte 
El col lo ponh desotz los pes.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Tout à coup il coule le poing sous les pieds.

10. Deyssoptar, v., assaillir, surprendre.
Part. pas. Dolors l' a deysoptat. 
V. de S. Honorat.
La douleur l'a surpris.

Sobre, prép., lat. supra, sur, dessus, au-dessus de, par-dessus.
No reman peira ni fusta
Que l' us ab l' autre no s combata,
E que sobre Jaufre no bata.
Roman de Jaufre, fol. 32.
Il ne reste pierre ni poutre qui l'une avec l'autre ne se combatte, et qui sur Jaufre ne frappe.
Colgui me sobr' el bras destre.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Je me couche sur le bras droit.
Per sa amor que es sobre virtutz d' ome. V. et Vert., fol. 47.
Par son amour qui est au-dessus de vertus d'homme.
Fis sobr' els fis e valens sobr' els bos.
Pons de Capdueil: Per joy.
Pur par-dessus les purs et valant par-dessus les bons.
- Contre. 
Il valen rey d' Espanha
Fassan gran ost sobre Maurs conquerer,
Qu' el marques vai ost e setges tener
Sobr' el soudan.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot om.
Que les vaillants rois d'Espagne forment grande armée contre les Maures (pour) conquérir, vu que le marquis va tenir armée et siége contre le soudan.
Sera ns la guitz
Sobr' els fals fellos.
Gavaudan le Vieux: Senhors per.
Nous sera le guide contre les faux félons.
Adv. comp. Lur bobans sera de sobr' en jos.
Bertrand de Born: S' ieu fos aissi.
Leur ostentation sera de dessus en bas.
Un pauc de sobre en sobre non ges preondamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Un peu de dessus en dessus (superficiellement), non point profondément.
Pero mans cavaliers
Abaissa fagz vilas
E torna 'l nom de sobre soteiras.
Giraud de Borneil: Dels bels digz.
Pourtant maints cavaliers abaisse fait vilain et tourne le nom de dessus inférieur.
ANC. FR. Li troi larron sore li queurent.
La damoisele trizte et mate
Seur vostre vair palefroi siet.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 243 et 202.
G'irai sor aus por lor teres laidir.
Roman de Garin, Gl. sur Joinville, p. 13.
CAT. ESP. PORT. Sobre. IT. Sopra, sor. (chap. Sobre, damún, etc.)
Ce mot se combinait avec un grand nombre de substantifs, tantôt pour leur donner plus d'énergie, tantôt pour leur donner un sens opposé:
Mi vau meten,
Per sobrardimen,
En bruda.
Giraud de Borneil: Gen m' aten.
Je vais me mettant, par sur-hardiesse (excès d'audace), en querelle.
Anc tant durs sofismes, ni tant clus dictamens,
No foron ditz ni faitz ni tant grans sobresens. 
Guillaume de Tudela.
Oncques si rudes sophismes, ni si obscurs propos, ne furent dits ni faits, ni si grands sur-sens (extravagance).
Joint à un adjectif, il lui donnait la valeur du superlatif:
Aquest pas es sobreprecios e sobrenobles. V. et Vert., fol. 43.
(chap. Este pa es sobrepressiós y sobrenoble : super pressiós, pressiosíssim, super noble, nobilíssim o noblíssim.)
Ce pain est sur-précieux et sur-nobles.
Il en était de même quand il précédait un adverbe:
Sera mal fagz sobreaundozamen.
Calendrier provençal. 
Il sera mal fait surabondamment.
Subst. Si 'l tot del sobreplus no m val.
Aimeri de Peguilain: Totz hom qui.
Si le tout du surplus ne me vaut.
Il se joignait aussi aux verbes pour donner de la force à leur signification:
S' ieu, per sobramar, 
Ai renhat folhamen.
Pons de Capdueil: Qui per.
Si moi, par sur-aimer (excès d'amour), j'ai vécu follement.
Totz jorns vai creissen
Tan, d' or en or, que n' es sobreversatz.
P. Cardinal: Totz lo mons.
Toujours va croissant tant, d'heure en heure, qu'il en est sur-versé (bouleversé).
Joint à un pronom démonstratif, il formait un adverbe composé:
Sydras sobre aisso eviet lor presen.
Sobre aisso l' angel s' en parti.
Liv. de Sydrac, fol. 3 et *7. 
Sydrac sur cela leur envoya présent.
Sur cela l'ange s'en alla.
Voyez la plupart des substantifs, des adjectifs, des pronoms, des verbes 
et des adverbes.

2. Sobrier, Sobrer, adj., supérieur, dominant, élevé, altier, excessif, superflu.
Si col frug qui, del albre sobrier,
Son plus plasent e de sabor plenier.
T. d'Henri et d'Aruer: Amic Aruer.
Ainsi comme les fruits qui, de l'arbre élevé, sont plus agréables et de saveur accomplis.
Quinze milhas e plus agron aura sobriera. V. de S. Honorat.
Quinze milles et plus ils eurent le vent dominant.
Si cum son bestias sobreiras. Trad. du Code de Justinien, fol. 53.
Ainsi comme sont bêtes superflues.
Fig. Veira celui qu' avia estat sobriers e luxurios. Trad. de Bède, fol. 17.
Verra celui qui avait été élevé et luxurieux.
Mala m' es e brava e sobreira.
G. Pierre de Cahors: D' una leu.
Méchante elle m'est et dure et altière.
Pot esser als enemicx sobrers.
T. de Rambaud et d'Adhemar: Senher.
Peut être aux ennemis supérieur.
Adverbial. Color tan fina sobrier.
Guillaume, Moine de Puicibot: Uns joys.
Couleur si supérieurement fine.
Adv. comp. Voill sia totz temps saubut 
Cum ieu l' ai amat a sobrier. 
La Comtesse de Die: Estat ai.
Je veux qu'il soit en tout temps su comme je l'ai aimé à l'excès.
Pus yest malastrucx a sobriers 
Que non es Arnaud.
Guillaume de Durfort: Turcmalet.
Plus vous étes malheureux à l'excès que n'est Arnaud.
CAT. Sobrer. (chap. superió, dominán, eixecat, pujadet, altané, excessiu, superfluo, sobrán.)

3. Sobreiramen, Sobrieramen, adv., supérieurement, souverainement, fièrement.
Sobreiramen senhoreya, 
Quar sap qu' ieu lo sofrirai.
Giraud le Roux: A la mia.
Fièrement elle domine, parce qu'elle sait que je le souffrirai.
Aquest fo... sobrieramen de bona resposta. Cat. dels apost. de Roma, fol. 5.
Celui-ci fut... souverainement de bonne réplique.
(chap. Superiomen, soberanamen.)

4. Sobreira, Sobrieira, Sobriera, s. f., surabondance, excédant.
Talant ai que vos queira
De la terra don avetz tal sobreira.
T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En Blacatz.
J'ai envie que je vous requière de la terre dont vous avez telle surabondance.
- Excès, extravagance, témérité, inconséquence.
Us coms malvatz
Que tot jorn fai sobrieira
D' avols peccatz.
P. Cardinal: Tals cuia.
Un comte méchant qui toujours fait excès de honteux péchés.
Fatz gran sobreira,
Car re i lais,
Qu' anc res de ben no us sofrais.
Bertrand de Born: Domna puois.
Je commets grande inconséquence, puisque j'y laisse quelque chose, vu que oncques rien de bien ne vous manqua.
- Outrage. 
Que s cuia qu' ab sos vilans digz,
Ab sobrieras et ab foudatz
Li deya hom esser privatz.
Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres.
Qui se pense qu'avec ses vilains propos, avec outrages et avec folies on lui doive être dévoué.
ANC. CAT. Sobreria. (chap. superabundansia, sobre abundansia, exedén o excedén.)

5. Sobeiran, Sobeyran, Sobiran, Sobeira, Sobeyra, Sobira, adj., lat. superans, supérieur, élevé, souverain.
Qu' el meta sus el sobeyra tro.
B. Carbonel: S' ieu.
Qu'il le mette sus au supérieur ciel.
Que prengo la sobeirana
Via qu' es plus certana.
Brev. d'amor, fol. 15.
Qu'ils prennent la supérieure voie qui est plus certaine.
Fig. Ar vei qu' els plus sobeiras
En tenon tug mal resso.
Elias de Barjols: Amors be.
Maintenant je vois que les plus élevés en tiennent tous mauvais renom.
En la pressensia del sobira rey. Philomena.
En la présence du souverain roi.
Subst. E 'l sobeiras es de tan gran rictat.
Giraud de Calanson: A lieys.
Et le souverain est de si grande puissance.
- Élu.
Vol nos far ferms e certas,
Si 'l crezem, qu' ab los sobiras
Nos metra.
Gavaudan le Vieux: Senhors.
Veut nous faire fermes et certains, si nous le croyons, qu'avec les élus il nous mettra.
CAT. Soberá. (N. E. Pallars sobirà : lo de damún, lo jussà es lo de baix) 
ESP. PORT. Soberano. (chap. Soberano, soberanos, com los reys, la marca de brandy o coñac de Osborne.)

6. Sobeiranamen, adv., supérieurement, souverainement, fièrement.
Sobeiranamen grazitz. Brev. d'amor, fol. 1.
Supérieurement accueilli.
CAT. Soberanament. ESP. PORT. Soberanamente. (chap. Soberanamen o soberánamen.)

7. Sobran, Sobra, adj., souverain, supérieur.
Pasgues, Senher sobras, 
De dos peys e de cinc pas.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera.
Vous repûtes, Seigneur souverain, de deux poissons et de cinq pains.
Que non ause esser sobras qui non apres esser sotras. Trad. de Bède, fol. 55.
Qu'il n'ose pas être supérieur qui n'apprit pas à être inférieur.
Substantiv. Comenset als sobras. Trad. de Bède, fol. 14.
Il commença aux supérieurs.
IT. Soprano, sovrano. (chap. Superió, superiós, superiora, superiores; soberano, soberanos, soberana, soberanes; una soprano : una cantán de veu superió, com Montserrat Caballé.)
8. Sopranamen (sobranamen), adv., supérieurement, souverainement.
Reis castelans, car sobranamen
Est sobeirans de fin pretz e d' onransa.
Bertrand d'Allamanon III: D' un sirventes.
Roi castillan, puisque souverainement vous êtes souverain de pur mérite et d'honneur.
(N. E. Reis castelans : rey castellano, de Castilla; Roi castillan; castelan, castellán = castellano = catalán. Château, castel, castell, chasteau, castiello, castrum, châtelain, châtelaine, etc.)

Reis castelans : rey castellano, de Castilla; Roi castillan; castelan, castellán = castellano = catalán. Château, castel, castell, chasteau, castiello, castrum, châtelain, châtelaine, etc

9. Sobiranetat, Subiranetat, s. f., hauteur, élévation.
De la subiranetat del cap entro als pes. Trad. d'Albucasis, fol. 12.
(chap. De la altura - eixecada, elevassió - del cap hasta los peus.)
De la hauteur de la tête jusqu'aux pieds.
- Pouvoir, souveraineté.
Tot son resort e tota sa sobiranetat. Cout. de Condom.
Tout son ressort et toute sa souveraineté.
- Fierté, témérité.
Sobiranetatz, sobrausaria. Leys d'amors, fol. 50.
Témérité, jactance.
ESP. Soberanidad. (chap. Soberanidat, soberanidats.)

10. Sobror, s. f., supériorité, élévation.
Domna, tornatz m' avetz en gran sostror.
- Senher, si m' ajut Dieus, mais en sobror.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 101.
Dame, vous m'avez tourné en grand abaissement.
- Seigneur, si Dieu m'aide, davantage en élévation.

11. Sobransa, s. f., supériorité, domination.
Loc. Lai on joi non a sobransa.
Marcabrus: Bel m' es quant.
Là où plaisir n'a pas domination.
Masmut nos fan sobransa.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es.
Mahométans nous font supériorité.

12. Sobransier, Sobranzier, Sobrancier, adj., dominant, supérieur, arrogant.
Estiers fora trop sobranciers mos tortz.
B. Zorgi: Aissi col fuocx.
Autrement serait trop dominant mon tort.
Ieu no soi sobransiers,
Mas, si la 'n blasmava Ogiers,
Ieu l' en combatria.
Giraud de Borneil: S' ara no.
Je ne suis pas arrogant, mais, si Ogiers l'en blâmait, je l'en combattrais. 
Subst. Tot autresi deu la domna grazir
Lo sobranzier, e 'l nescis defugir.
T. d'Henri et d'Aruer: Amic Aruer.
Tout pareillement la dame doit accueillir le supérieur, et le niais fuir.

13. Sobransaria, s. f., jactance, fierté, arrogance, insolence.
Anc no m plac ni m plai sobransaria.
Folquet de Marseille: Sitot me.
Oncques ne me plut ni me plaît jactance.
Sai que fatz
Gran sobransaria.
Gaubert, Moine de Puicibot: Car no. 
Je sais que je fais grande fierté.
Ela li retrazia tot jorn las sobransarias e 'ls dampnatges. 
Leys d'amors, fol. 105.
Elle lui rappelait toujours les insolences et les dommages.

14. Sobraitier, adj., pressant, exigeant.
E 'l voler es tan sobraitiers
Que nul' autr' amor no m reblan.
Guillaume de Saint-Didier: Domna ieu vos.
Et le vouloir est si exigeant que nul autre amour ne me flatte.

15. Sobradeis, adj., arrogant, hautain.  
Sitot s' es sobradeis, 
Per un ben en venran dui.
Raimond de Miraval: Ar ab la.
Quoiqu'il soit arrogant, pour un bien en viendront deux. 

16. Sobros, s. m., suros, sorte de tumeur.
A tot auzel que nais sobros.
Deudes de Prades, Auz. cass.
À tout oiseau (à) qui naît suros.
Fig. Lemozis
Qu' era seus, e fora 'l bos,
Mas un sobros lo gavaingna.
Bertrand de Born: Be m platz.
Le Limousin qui était sien, et lui serait bon, mais un suros le ronge.
CAT. Sobros. ESP. Sobrehueso.

17. Sobra, s. f., reste, excédant, superfluité, excès.
De las sobras del blat passan un an entier. V. de S. Honorat.
(chap. De (en) les sobres del blat passen un añ sansé.) 
Avec les restes du blé ils passent un an entier. 
Fig. Non ai sobras d' albir.
Lanfranc Cigala: Quant en bon.
Je n'ai pas excédants de prudence.
Absolum. De trop sobras si deu garar
Qui vol esser valens ni pros.
Bertrand de Paris de Rouergue: Guerdo.
De trop de superfluités doit se préserver qui veut être vaillant et preux.
CAT. Sobras. ESP. Sobra (sobras). PORT. Sobras. (chap. La sobra, les sobres; v. sobrá.) 

18. Sobrietat, Sobritat, s. f., lat. sobrietatem, sobriété, tempérance.
Lo frug que porta l' albre de sobrietat. V. et Vert., fol. 102.
(chap. Lo fruit que porte l'abre o albre de sobriedat.)
Le fruit que porte l'arbre de sobriété.
Fig. Qui sobritat sap tener
De far e de dir. 
P. Raimond de Toulouse: Us novels.
Qui tempérance sait garder de faire et de dire.
CAT. Sobrietat. ESP. Sobriedad. PORT. Sobriedade. IT. Sobrietà, sobrietate, sobrietade. (chap. sobriedat, sobriedats.)

19. Sobrar, v., lat. superare, subjuguer, surpasser, dominer.
Blasman los Genoes, car il se lasavon sobrar. V. de B. Zorgi.
Blâmant les Génois, parce qu'ils se laissaient subjuguer.
Us sobron cil que no valon nien.
B. Calvo: Ges no m' es.
Vous surpassent ceux qui ne valent rien.
Cant lo vezia, dol la sobrava. Passio de Maria.
Quand elle le voyait, douleur la subjuguait.
Sai perden gazainhar,
E, quan sui vencutz, sobrar.
P. Vidal: Pus tornatz.
Je sais en perdant gagner, et, quand je suis vaincu, dominer.
- Rester, regorger, excéder, surabonder.
Tot quant li sobrava per Dieu fasia donar. V. de S. Honorat.
(chap. Tot cuan li sobrabe per Deu fee doná.)
Tout ce qui lui restait au nom de Dieu il faisait donner.
Ieu no vuelh cambiar
De joi ab un rei avar,
Cui sobra aurs et argens.
P. Vidal: Si m laissava.
Je ne veux changer de bonheur avec un roi avare, à qui surabonde or et argent.
Part. prés.
El vostre pretz vai la meillor sobran.
R. Jordan Vicomte de S. Antonin: Per cal.
Le votre mérite va surpassant la meilleure.
- Subst. Jactance, arrogance.
Dieus baisset l' orguelh e lo sobrans.
Richard de Barbezieux: Atressi cum. 
Dieu rabaissa l'orgueil et l'arrogance. 
Part. pas. Val mais mort que vius sobratz.
(chap. Val mes mort que viu superat : subyugat.)
Bertrand de Born: Be m play.
Vaut davantage mort que vif subjugué.
Substantiv. Troba bevolensa
Lo ric e 'l sobrat.
P. Cardinal: Sel jorn que.
Trouve bienveillance le puissant et le dominé.
ANC. FR. Tu as porté celuy qui tout supere,
Royne des cieulx, Vierge et mère très pure.
Cl. Marot, t. V, p. 335.
CAT. ESP. PORT. Sobrar. IT. Soprare. (chap. Sobrá alguna cosa; superá an algú : supero, superes, supere, superem o superam, superéu o superáu, superen; superat, superats, superada, superades; superaré; superaría; si yo superara.)

20. Sobransar, Sobranzar, v., subjuguer, dominer.
En aissi vens e destrenh e sobransa
Selhs qu' a sos ops vol triar et eslire.
Hugues Brunet: Cortezamen.
Ainsi il vainc et étreint et subjugue ceux qu'à ses besoins il veut trier et choisir. 
Per la foudat qu' el sobransa. 
Cercamons: Ges per lo.
Par la folie qui le domine.
Subst. Sobranzar...
Degratz lauzar, e vos l' anas blasmant.
T. d'Henri et d'Aruer: Amic Aruer.
Le dominer... vous devriez louer, et vous l'allez blâmant.

21. Desobre, prép., lat. desuper, dessus.
E 'ls riu son clar desobre los sablos, 
B. de Ventadour: Bels Monruels.
Et les ruisseaux sont clairs dessus les sables.
Desobre un pelisso que ac nom ermi.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56.
Dessus une pelisse qui eut nom hermine.
Adverbial. Aisi cum es desobre escrit. Acte de 1158.
(chap. Aixina com está damún escrit.)
Ainsi comme il est dessus écrit.
Adv. comp. Peire d'Alvernhe a tal votz,
Que canta desobre dessotz.
V. de Pierre d' Auvergne. Var.
Pierre d'Auvergne a une telle voix, qu'il chante dessus dessous.
ANC. FR. Tot par desor le port. Villehardouin, p. 62.
Li corbeax siet deseur l'oeille.
Marie de France, t. II, p. 238.
Le fais desur son col cherra.
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 75.
Desseins dessur desseins, fallace sur fallace.
Premières Œuvres de Desportes, fol. 327.
Desur lui, après l'amenèrent.
Marie de France, t. II, p. 434.
CAT. Dessobre. IT. Disopra. (chap. Damún. ESP. Encima)

Matapaelles, Sardina, Curiós insidén,  misa,  San Bartolomé , Beseit

22. Insuperable, adj., lat. insuperabilem, insurmontable, invincible.
Alectori... ret home victorios et insuperable. Eluc. de las propr., fol. 185.
L'alectorienne... rend l'homme victorieux et invincible.
CAT. ESP. Insuperable. PORT. Insuperavel. IT. Insuperabile. (chap. Insuperable, insuperables.)

23. Resupinar, v., lat. resupinare, coucher, renverser.
Part. pas. Malaute sia resupinat sobre dos.
Trad. d'Albucasis, fol. 40.
Que le malade soit couché sur le dos.
(chap. Resupiná, ficá decúbito supino, o sigue, tombat de esquena mirán cap a dal.)

sábado, 9 de mayo de 2026

Secambrin, Secle, Segle, Secodre, Socodre, Secta, Seda, Ceda, Sedar

Secambrin, s. m., oxymel.
Causas infrigidans, ayssi com... secambrin e julep.
Trad. d'Albucasis, fol. 55.
Choses rafraîchissantes, ainsi comme... oxymel et julep.

Causas infrigidans, ayssi com... secambrin e julep.



Secle, Segle, s. m., lat. seculum, siècle, monde.
Anc pueys no fe 'l segles mais dechazer.
Pons de Capdueil: Tant m' a.
Oncques depuis ne fit le siècle que déchoir.
Si perdetz en est segle, en l' autre gazanhatz. Guillaume de Tudela.
(chap. Si perdéu an este siglo (món), al atre guañaréu.)
Si vous perdez en ce monde, dans l'autre vous gagnez.
Loc. Volon lo secle redon.
G. Anelier de Toulouse: Ara farai.
Ils veulent le siècle rond (tout entier).
ANC. CAT. Secle, segle, seggle. CAT. MOD. Sigle. ESP. Siglo. PORT. Seculo.
IT. Secolo. (chap. Siglo, siglos; 100 añs; lo món.)

2. Seglar, adj., lat. secularis, séculier, mondain.
Esvazisson las festas per obras seglars.
D' ome seglar ab femna religiosa.
V. et Vert., fol. 16 et 19.
Envahissent les fêtes par oeuvres mondaines.
D'homme séculier avec femme religieuse.
Subst. Als seglars et als layx. V. de S. Honorat.
(chap. Als seglás y als laicos o laics.)
Aux séculiers et aux laïcs.
ESP. Seglar. (chap. seglá, seglás.)

3. Secular, adj., lat. secularis, séculier, mondain.
En letras seculars et en las esperituals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 41.
En lettres mondaines et dans les spirituelles.
ANC. FR. Mout estoit bons escoliers des lettres divines et des séculars. 
Chronique, Ms. de Berne, t. II, p. 44.
CAT. ESP. PORT. Secular. IT. Secolare. (chap. Seculá o secular, seculás o seculars.)

4. Segleiador, s. m., mondain, homme du monde.
Non puosc sols lo fuoc escantir
Dels segleiadors ufaniers.
Marcabrus: Pus s' enfuleysso. (N. E. Hay variantes)
Je ne puis seul le feu éteindre des mondains présomptueux.

Secodre, Socodre, v., lat. succutere, secouer, agiter.
Ni 'l preires secodra l' isop.
Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.
Et le prêtre secouera le goupillon.
“Secor tos pes e tas mas!” Et el los secodet, e las cadenas cazeron li.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 11.
“Secoue tes pieds et tes mains!” Et il les secoua, et les chaînes lui tombèrent.
Tira e secot et estort. Roman de Jaufre, fol. 3.
Tire et secoue et arrache.
Loc. Qui dona los sains ordres, secot sa ma de tot guiardo.
Trad. de Bède, fol. 66.
Qui donne les saints ordres, secoue sa main de tout bénéfice.
Loc. fig. No secodra lo jo dels vices. Trad. de Bède, fol. 44.
Il ne secouera pas le joug des vices.
- Rejeter, repousser.
La bona cosdumn' es socodre aquo que la mala esseniet.
Trad. de Bède, fol. 1.
Le bonne coutume est de secouer ce que la mauvaise enseigna. 
- Battre des ailes.
Si ben manja e ben secot,
Aisi es fort ben sas del tot.
Deudes de Prades, Auz. cass.
S'il mange bien et bien bat des ailes, ainsi il est fort bien sain du tout.
Part. pas. loc. Mot etz d' aver secos e plas.
H. Catola: Senher.
Moult vous êtes de richesse secoué et plat.
ANC. FR. Sans estre esbranslé ne secous.
Cl. Marot, t. III, p. 44.
Les fondemens des cieux esbranlez et secouz.
La Boderie, Hymn. eccles., p. 280.
CAT. ESP. PORT. Sacudir. (chap. Sacsá o saxá : sacso, sacses, sacse, sacsem o sacsam, sacséu o sacsáu, sacsen; sacsat, sacsats, sacsada, sacsades; yo sacsaré; yo sacsaría; si yo sacsara.)

2. Escotir, v., lat. excutere, secouer, agiter.
Escotir el fres e 'scumar. Leys d'amors, fol. 131.
Secouer le frein et écumer.
Don la forsa l' escotz. 
T. de G. Riquier et de Henri: Senher Enric.
Dont la force l'agite.
ANC. FR. Contre Adonis escout la teste. Roman de la Rose, v. 15950.
Escous en a tote la flor. Roman de Berte, p. 194.
IT. Scuotere.

3. Discussion, s. f., lat. discussionem, discussion. 
Las discussions que son accomensadas en las cors.
(chap. Les discussions que són escomensades a les corts.)
Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 461.
Les discussions qui sont commencées dans les cours.
CAT. Discussió. ESP. Discusión. PORT. Discução. IT. Discussione.
(chap. Discussió, discussions; v. discutí : discutixgo o discutixco, discutixes, discutix, discutim, discutiu, discutixen; discutit, discutits, discutida, discutides; yo discutiré; yo discutiría; si yo discutiguera o discutira; discutidó, discutidós, discutidora, discutidores.)

Secta, s. f., lat. secta, secte, doctrine.
Ensenha a son filh secta de gran perilh,
E la gran heregia de ley de payania.
V. de S. Honorat.
Il enseigne à son fils doctrine de grand péril, et la grande hérésie de loi de païennie.
Li qual amenaran sectas de perdicio.
Trad. de la 2° Épître de S. Pierre.
Lesquels amèneront sectes de perdition.
CAT. ESP. Secta. PORT. Secta, seita. IT. Setta. (chap. Secta, sectes, com la dels Vaudois; sectari, sectaris, sectaria com la secretaria de la Ascuma, sectaries.)  

Seda, Ceda, s. f., du lat. sericum, soie, étoffe de soie.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Un mot bel vel de seda de que son cap cubria. V. de S. Honorat.
Un moult beau voile de soie de quoi son chef elle couvrait.
En seda et en bos draps. Trad. de Bède, fol. 41.
(chap. En seda y en bons draps. Los de Peñarroija no són mol bons.)
En soie et en bons draps.
Loc. Cozez las telas ab un fil
Que sia de seda sotil.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Cousez les toiles avec un fil qui soit de soie fine.
Drap de seda e gris e vair. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.
Drap de soie et gris et vair.
- Poil de certains animaux.
Sedas de porc queretz granre.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Soies de porc vous chercherez beaucoup.
(N. E. Cerda, cerdas del cerdo, los pelos.)
- Par ext. Tamis.
Pa... pur de farina de froment... que es... ab cedas be purgada.
(chap. Pa... puro de farina de formén (blat)... que es... en sedás ben purgada. Sedás, aré, criba, pera porgá o purgá, cribá. ESP. Tamiz.)
Eluc. de las propr., fol. 208.
Pain... pur de farine de froment... qui est... avec tamis bien purgée.
CAT. ESP. PORT. Seda. IT. Seta. (chap. Seda, sedes; adj. sedós, sedosos, sedosa, sedoses.)

2. Cedal, adj., de soie, en soie.
Lansas trencans, forbidas, peno cedal.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.
Lances tranchantes, fourbies, pennons en soie.

Sedar, v., lat. sedare, apaiser, calmer.
Part. pas. Entro que l' apostema sia sedat.
Entro que vegas aquela... sedada per la mordicatio de la medecina.
Trad. d'Albucasis, fol. 53 et 23.
Jusqu'à ce que l'apostème soit calmé.
Jusqu'à ce que vous voyez celle-là... apaisée par l'excitation de la médecine. 
ESP. Sedar. IT. Sedare. (chap. Sedá, tranquilisá, adormí, anestessiá, calmá : sedo, sedes, sede, sedem o sedam, sedéu o sedáu, seden; sedat, sedats, sedada, sedades; sedaré; sedaría; si yo sedara.)

2. Sedacio, Cedatio, s. f., lat. sedatio, calme, tranquillité.
La sedacio del apostema.
Quan es la cedatio de la dolor et la cessatio de la febre.
Trad. d'Albucasis, fol. 62 et 24.
Le calme de l'apostème.
Quand est le calme de la douleur et la cessation de la fièvre.
(ESP. Sedación. chap. Sedassió, sedassions; anestessia, anestessies; tranquilidat; calma.)

3. Cedatil, adj., sédatif, propre à calmer.
Emplastres cedatils. Trad. d'Albucasis, fol. 16.
Emplâtres sédatifs.
ESP. Sedativo. (chap. Sedatiu, sedatius, sedativa, sedatives, com una galtada en la ma uberta; sedán, sedans.)

esplanissada, esplanissades, cop en la má uberta, normalmén a la esquena (espala a Fondespala); alguns brutos saluden aixina.

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.