Mostrando las entradas para la consulta condenat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta condenat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 8 de septiembre de 2024

Pec - Despuelhar, Despolhar, Despoillar, Despulhar, Despullar, Despuyllar

 

Pec, s. m., lat. peccatum, faute, manquement.

Vas lieys no farai pec.

Guillaume de Saint-Gregori: Razo e dreit.

Vers elle je ne ferai de faute.

De totas er la plus vertadera, 

E per re no i trobaretz pec.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De toutes elle sera la plus véridique, et en rien vous n'y trouverez faute.

Adv. comp. Segon qu'es homs, ses pec morra;

Segon que es Dieus, suscitara.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Selon qu'il est homme, il mourra sans faute (assurément); selon qu'il est Dieu, il ressuscitera.

2. Peca, Pecha, s. f., faute, manquement.

Mostra las pecas que fan alqu. Leys d'amors, fol. 94. 

Montre les fautes que font aucuns. 

IT. Pecca.

- Amende, impôt.

Si... no pagava, per si e per son bestiar, la pecha e el gatge al senhor.

Cout. de Condom. 

S'il... ne payait, pour soi et pour son bétail, l' amende et le gage au seigneur.

Non es tengut de paguar pecha.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 256. 

N'est pas tenu de payer amende. 

ESP. Pecha. PORT. Pécha.

3. Peccat, Pechat, s. m., lat. peccatum, péché, faute, désobéissance.

Zo sun bon omne qui an redems lor peccaz. Poëme sur Boèce. 

Ce sont bons hommes qui ont racheté leurs péchés. 

Si per so m fai mal, 

Pechat fai criminal.

B. de Ventadour: Lo gens temps.

Si pour cela elle me fait mal, elle fait péché criminel.

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit. V. et Vert., fol. 10. 

Le second péché contre le Saint-Esprit. 

El a los set peccatz mortals.

(chap. Ell té los set pecats mortals.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Il a les sept péchés mortels. 

ANC. FR. E fu lur péschied mult forment granz. 

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 3. 

Ah! sire, vous feriez péchiet. Li Gieus de Robin et de Marion.

CAT. Pecat. ESP. Pecado. PORT. Peccado. IT. Peccato.

(chap. Pecat, pecats.)

4. Peccaire, Pechadre, Peccador, s. m., lat. peccator, pécheur, délinquant, coupable.

Pos que tal patz podes faire, 

Que atendes doncx, peccaire?

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque tu peux telle paix faire, qu' attends-tu donc, pécheur?

Toz pechadres es ergolios. Trad. de Bède, fol. 35.

Tout pécheur est orgueilleux.

On li peccador penran fi.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Où les pécheurs prendront fin.

Als peccadors donatz via e conort.

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Aux pécheurs vous donnez voie et encouragement. 

Adjectiv. Volon tan argen,

Qu'hom peccaire fan cast e mon. 

G. Anelier de Toulouse: Ara farai. 

Ils veulent tant argent, que l'homme pécheur ils font chaste et pur.

Al segle ai fayt mon plazer 

Tan qu'en sui de trop peccaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

Au monde j'ai fait mon plaisir tant que j'en suis de beaucoup coupable.

ANC. FR. Un poure pécherre ala dire à la contesse de Poitiers.

Joinville, p. 126. 

Combien qu'il ait esté desloiaus et péchierres.

Jehan de Meung, Test., v. 946.

Atendirent li pécheor que il perdissent mei.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 118.

CAT. ESP. Pecador. PORT. Peccador. IT. Peccatore. 

(chap. Pecadó, pecadós.)

5. Peccairitz, Peccayritz, Pechairitz, s. f., lat. peccatrix, pécheresse, délinquante, coupable.

Tal perdo quon ac la peccairitz, 

Prec que 'l fassa la Trinitatz.

R. Menudet: Ab grans dolors. 

Tel pardon comme eut la pécheresse, je prie que lui fasse la Trinité.

D' aquesta lassa peccayritz. V. de S. Honorat.

De cette malheureuse pécheresse.

Adjectiv. Una tozeta peccairitz. V. de S. Honorat. 

Une jeune fillette pécheresse.

Arma pechairiz plaing sos mals. Trad. de Bède, fol. 50. 

Ame (âme) pécheresse déplore ses maux.

CAT Pecadora. ANC. ESP. Pecatriz. ESP. MOD. Pecadora. PORT. Peccadora. IT. Peccatrice. (chap. pecadora, pecadores.)

6. Pecados, adj., pécheur.

Aquesta vita pecadosa. Carya Magalon., p. 42.

Cette vie pécheresse.

7. Peccar, Pequar, v., lat. peccare, pécher, faillir, désobéir.

Que m perdones s'ieu falh ni pec.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Que vous me pardonniez si je faux et pèche. 

Car peccas y mortalmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Car tu y pèches mortellement.

Autres pequeron pus greu que tu, e visqueron pus longamen.

Declaramens de motas demandas. 

D' autres péchèrent plus grièvement que toi, et vécurent plus longuement.

Loc. Cant auzels fui

So que pecca a penre.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand l'oiseau fuit ce qu'il faut à prendre. 

ANC. FR. Péchied ai en ço. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 19. 

CAT. ESP. Pecar. PORT. Peccar. IT. Peccare. 

(chap. Pecá: peco, peques, peque, pequem o pecam, pequéu o pecáu, pequen; pecat, pecats, pecada, pecades.)


Pecorin, adj., lat. pecorinus, pécorin, de menu bétail.

Carns... porcina et pecorina es melhor rausta. 

Entre totas carns pecorinas.

Eluc. de las propr., fol. 233 et 252.

Viande... de porc et de menu bétail est meilleure rôtie.

Entre toutes viandes de menu bétail.

(ESP. Pécora : oveja; IT. Pecora. Chap. pécora, pécores: ovella, ovelles. Se sol di de forma despectiva, mala pécora.)

2. Pec, adj., lat. pecus, sot, stupide, nigaud, niais, borné, pécore

Non es hom tan pecs, sol ben ames, 

Que no 'l menes Amors a valent port. 

G. Riquier: Fis e verays. 

Il n'est pas homme si sot, seulement que bien il aimât, qu'Amour ne le menât à bon port.

Plus pecs qu' efans que teta.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Plus niais qu'enfant qui tette.

Tenh dona trop per pegua, 

Can suefre qu' en lieys entenda.

E. Cairels: Era non vei. 

Je tiens dame pour fort sotte, quand elle souffre qu'il s'affectionne à elle.

Non o crezatz, ni ayatz tan pec sen.

P. Cardinal: De sels qu' avetz. 

Ne le croyez pas, ni n' ayez sens si borné. 

Sas peguas intensios. 

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Ses sottes intentions.

Sa pegua captenensa 

No 'l deuriatz tant esquivar. 

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Sa conduite stupide vous ne devriez pas tant lui épargner.

Sel qu' es pecx no ve de cor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Celui qui est niais ne voit de coeur.

Substantiv. Amor fai ...

E 'l fol savi, e 'l pec conoissedor.

Aimeri de Peguilain: Cel que s'irais.

Amour fait... et le fou sage, et le niais connaisseur. 

Ab los pecx lo truans se rescon. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Avec les pécores le fourbe se cache.

Perdon lur, que ieu t' en prec, 

Que no sabon que fan, li pec.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Pardonne-leur, vu que je t'en prie, vu qu'ils ne savent ce qu'ils font, les stupides.

CAT. Pech. (chap. Carlos Rallo Badet; sompo, tonto, gilipolles, atontat, capsot, cap de soca, estúpit, cap de suro.)

sompo, sompa

3. Pegueiar, v., niaiser, divaguer, déraisonner.

Guilhem, be us aug pegueiar.

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Guillaume, bien je vous entends divaguer.

4. Pegament, adv., niaisement, sottement, bêtement.

Aug pegament lauzar.

G. Riquier: Ab pauc.

J'entends sottement louer.

ANC. CAT. Pegament. (chap. Tontamen, sompamen, atontadamen, estúpidamen.)

5. Pegueza, s. f., niaiserie, sottise, bêtise.

Qui pus o vai seguen,

Ades creys sa pegueza.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Qui plus va cela suivant, incessamment croît sa sottise.

Cobezez' e paors,

Guiscozi' e pegueza.

Nat de Mons: Sitot non.

Convoitise et peur, ruse et sottise.

ANC. CAT. Peguesa, peguea.

(chap. Tontina, tontería, assompamén, atontamén, estupidés.)


Pecunia, Peccunia, s. f., lat. pecunia, argent, pécune. 

El non quer guiardo en las divinas chausas, ni alcuna peccunia ni vana gloria. Trad. de Bède, fol. 66.

Il ne cherche pas profit dans les choses divines, ni aucun argent, ni vaine gloire.

Extorsion de pecunias. Statuts de Provence. BOMY, p. 9. 

Extorsion d' argents. 

ANC. FR. Si le trésor de Romme estoit desgarni de pécune, chacun bailloit librement le sien. Œuvres d'Alain Chartier, p. 426.

Si grant pécune en or, argent et joyaux. 

Monstrelet, t. 1, fol. 303.

ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Pecunia. (chap. Pecunia, pecunies : perres, dinés, ya que les ovelles teníen un gran valor.)

2. Peculi, s. m., lat. peculium, pécule.

Lo peculis, so es aquel avers del filh que es partitz del aver del paire.

Del peculi del serv, si el avia peculi.

Trad. du Code de Justinien, fol. 26 et 27.

Le pécule, c'est cet avoir du fils qui est séparé de l'avoir du père.

Du pécule de l'esclave, s'il avait pécule.

CAT. Peculi. ESP. PORT. IT. (chap.) Peculio.

3. Pecuniari, Peccuniari, adj., lat. pecuniarius, pécuniaire.

Certas obs es que sia causa pecuniaria, so es causa en rancura d' onor o d' aver. Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Certes il est besoin que (ce) soit cause pécuniaire, c'est-à-dire cause en récrimination de domaine ou d'avoir.

Per causa civil o peccuniaria..., cas civil o pecuniari. Cout. de Condom.

Pour cause civile ou pécuniaire..., cas civil ou pécuniaire.

CAT. Pecuniari. ESP. PORT. IT. Pecuniario.

(chap. Pecuniari, pecuniaris, pecuniaria, pecuniaries.)

4. Pecunios, adj., lat. pecuniosus, pécunieux, fortuné.

Tan rix ni tan pecunios. Leys d'amors, fol. 38.

Si riche et si pécunieux.

ANC. CAT. Pecunios. PORT. IT. Pecunioso. 

(chap. Pecuniós, pecuniosos, pecuniosa, pecunioses; afortunat, afortunats, afortunada, afortunades; ric, rics, rica, riques.)

5. Peccunial, adj., pécuniaire.

Totz los crims corporals o peccunials punidors.

La pecunial pena en autra pena mudar. Cartulaire de Montpellier, fol. 50.

Tous les crimes corporels ou pécuniaires punissables.

Changer la peine pécuniaire en autre peine.

ANC. ESP. Pecunial. IT. Pecuniale. (chap. Pecunial : pecuniari.)

6. Peccunialmen, adv., pécuniairement.

Lo colpable peccunialmen condempnatz.

(chap. Lo culpable pecunialmen condenat : a pagá una multa.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 51.

Le coupable pécuniairement condamné.

IT. Pecunialmente. (chap. pecunialmen.)


Pedagoc, s. m., lat. paedagogus, pédagogue, précepteur. 

Alqu mot... ressemblan lo lati... coma... fixios, pedagocs.

Leys d'amors, fol. 68. 

Aucuns mots... ressemblent au latin... comme... fiction, pédagogue.

Tenen se per pedagoc o per maestre de Colrradi, nebot del avan dich Frederic. Cat. dels apost. de Roma, fol. 191. 

Se tenant pour pédagogue ou pour maître de Conradin, neveu de l'avant-dit Frédéric.

CAT. Pedagog. ESP. PORT. IT. Pedagogo. 

(chap. Pedagogo, pedagogos, pedagoga, pedagogues.)


Pegner, Penher, Peinher, Pencher, v., lat. pingere, peindre, enluminer.

Per que penho li penhedor 

Aost a ley de batedor.

Brev. d'amor, fol. 47.

C'est pourquoi les peintres peignent août en manière de batteur.

Peinh sos peilhs cum s' er' auras.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Peint ses cheveux comme s'il était blond. 

La colors no i es meza 

Pegnen, ans sobra freschesa 

De roza de mai.

Un troubadour anonyme: Pres soi ses.

La couleur n'y est pas mise en peignant, mais elle surpasse fraîcheur de rose de mai.

Car sol se sap peingner et affaichar.

Sordel: Lo reprouviers (reproviers).

Car elle sait seulement se peindre et farder.

De las domnas que s van penhen.

Le moine de Montaudon: Autra vetz.

Des dames qui vont se peignant. 

Fig. Lo dous temps que colora e penh. 

A. Daniel: Ab plazer. 

Le doux temps qui colore et peint. 

Substantiv. Si per penher ni per forbir 

Podion pus joves tornar. 

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

Si par le peindre et par l'orner elles pouvaient plus jeunes redevenir. Prov. Qui ben penh, ben ven.

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

Qui peint bien, vend bien. 

Part. pas. Ar intret en las cambras qu'eran penchas am flors.

V. de S. Honorat. 

Immédiatement il entra dans les chambres qui étaient peintes avec fleurs.

Quan s' an pencha lur cara.

Gavaudan le Vieux: Ieu no sui. 

Quand elles ont peint leur face. 

CAT. ESP. PORT. Pintar. IT. Pingere. 

(chap. Pintá, pintás: yo me pinto, pintes, pinte, pintem o pintam, pintéu o pintáu, pinten; pintat, pintats, pintada, pintades.)

2. Pinturar, Picturar, v., peindre, colorier, orner. 

Part. pas. Fier Richart sus l' escut qu' es totz d' aur pinturatz.

Roman de Fierabras, v. 3568.

Richard frappe sur l'écu qui est tout peint d'or. 

De diversas colors picturada. Eluc. de las propr., fol. 135. 

Peinte de diverses couleurs.

ANC. FR. Dusc'à la chambre que d'or peinturé.

Roman d'Aubri. Bekker, p. 159.

(chap. Pintá.)

3. Peintura, Pinctura, Pictura, Penchura, s. f., lat. pictura, peinture, fard, simulacre, apparence, portrait.

Aissi com mais prez hom laida peintura,

Quant es de luenh que quant es pres vengutz.

Folquet de Marseille: Sitot me soi.

Ainsi comme l'homme prise davantage laide peinture, quand il est de loin que quand il est venu auprès. 

Si el i fet peinturas. Trad. du Code de Justinien, fol. 17. 

S'il y fit des peintures. 

Pels Egiptias fo... trobada pictura.

Ja que alcunas pincturas sio de tot messongieras.

Eluc. de las propr., fol. 267. 

Par les Égyptiens fut... trouvée peinture. 

Bien qu'aucunes peintures soient du tout mensongères. 

Totas las emages e las penchuras dels sanhs.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 92. 

Toutes les images et les peintures des saints. 

Prov. Tal bad' en la penchura,

Qu' autre n' espera la mana.

Marcabrus: L'autr'ier.

Tel bâille à la peinture, qu'un autre en attend le résultat. 

CAT. ESP. (pintura) PORT. Peintura. IT. Pintura, pittura.

(chap. Pintura, pintures.)

Lo niu

4. Peingneson, s. f., peinture, fardement, action de s'appliquer du rouge.

Que n' aian XX (anz) de peingneson. 

Le moine de Montaudon: Quant tuit. 

Qu'elles en aient vingt (ans) de fardement.

5. Peing, Penh, s. m., lat. pigmentum, peinture, fardement, fard.

Ad aisso non puesc penh 

Ni dauramen trobar.

G. Riquier: Segon qu' ieu. 

A ceci je ne puis trouver peinture ni dorure. 

Nos tollez lo peing a tort.

Le moine de Montaudon: Quant tuit. 

Vous nous ôtez le fard à tort.

6. Pintor, Pictor, s. m., lat. pictor, peintre.

Bernard Martin lo pintor.

B. Martin: Companho.

Bernard Martin le peintre.

Pictors so ditz qui fan ymaginas et figuras. Eluc. de las propr., fol. 267.

Sont dits peintres ceux qui font images et figures.

CAT. ESP. PORT. Pintor. IT. Pintore, pittore.

(chap. Pintó, pintós, pintora, pintores.)

7. Penheire, Pinheyre, Pencheyre, Penhedor, Penhidor, Pinhedor, s. m.,

peintre, enlumineur.

Dizen de bon pinheyre o escriva, que ha bona ma.

Utils so a escrivans et pinhedors.

Eluc. de las propr., fol. 48 et 239. 

Disent de bon enlumineur ou écrivain, qu'il a bonne main.

Sont utiles aux écrivains et enlumineurs.

Si com li penhidor 

Coloro so que fan.

Amanieu des Escas: El temps.

Ainsi comme les peintres colorent ce qu'ils font. 

Per que penho li penhedor

Aost a ley de batedor.

Brev. d'amor, fol. 47.

C'est pourquoi les peintres peignent Août en manière de batteur.

ANC. FR. Miex ressemble Bertain que ne peindroit peignière.

Roman de Berte, p. 21.

8. Pinzel, s. m., pinceau.

Color fresca ab cabeil saur, 

Et anc non obret de pinzel.

P. Vidal: Pois ubert. 

Couleur fraîche avec cheveu blond, et oncques elle ne se servit de pinceau. 

CAT. Pinsell (pinzell). ESP. PORT. Pincel. IT. Pennello. 

(chap. Pinsell, pinsells; pinsellet, pinsellets.)

9. Pencha, s. f., peinture, encre.

Que li porte ...

Tantost pencha e pargami. V. de S. Alexis. 

Qu'il lui porte... aussitôt encre et parchemin.

(chap. Tinta, tintes.)

10. Picturatiu, adj., picturatif, propre à peindre, à orner.

Fig. De la terra renovelatiu et picturatiu.

Eluc. de las propr., fol. 134. 

De la terre renouvellatif et picturatif.

11. Depenher, Despenher, v., lat. depingere, dépeindre, peindre, dessiner.

Cet que depeis la bestia non es faillitz. 

Marcabrus: Soudadier per. 

Celui qui dépeignit la bête ne s'est pas trompé.

Loc. fig. Be s deu gardar qui a drutz se depeis, 

Per cals obras deu domna esser conquista. 

V. de Bertrand de Born.

Bien se doit regarder qui en amant se dessine, par quelles œuvres dame doit être conquise. 

Part. pas. Entr' ellas doas depenh sun l' eschalo. Poëme sur Boèce.

Entre elles deux sont peints les échelons. 

Aquest albre lo qual vezetz aissi depenh. Brev. d'amor, fol. 4. 

Cet arbre lequel vous voyez ici peint.

Fig. Anc no vi cors miels talatz ni despeinhs

Ad obs d'amar.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Oncques je ne vis corps mieux taillé ni dessiné au besoin d'aimer. 

IT. Dipingere.


Peich, Peit, Piech, Piet, Pieit, Pit, s. m., lat. pectus, poitrine, estomac. Voyez Denina, t. II, p. 300.

Blanc peich, ab dura mamella.

P. Vidal: Be m pac. 

Blanche poitrine, avec dure mamelle.

Está plorán. No té mamelles.

Lo peitz e 'l ventre e 'ls braguiers.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

La poitrine et le ventre et les brayers.

Per costatz e per piechz manta lansa. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Par côtés et par poitrines mainte lance. 

Vos ferian pel pieitz e pel mento.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Vous frappaient par la poitrine et par le menton.

Pitz, tetinas e trezas e mentos.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Poitrines, tétons et tresses et mentons.

ANC. FR. La vache avec gros pect que son veau tendre tire. 

P. Hegemon, p. 7.

Son cief encline sor son pis. Roman del conte de Poitiers, v. 260.

CAT. Pit. ESP. Pecho. PORT. Peito. IT. Petto, peito.

(chap. Pit, pits; pitral, pitrals; pitralera, pitraleres; mamella, mamelles.)

Lexique roman; Dur – Perdurablamen

2. Pege, s. m., poitrine, estomac.

Tal colp li det sotz pege, 

C' a pauc no 'l parec fetge. 

Guillaume de Berguedan: Chanson ai.

Tel coup lui donna sous poitrine, que peu s'en fallut que ne lui parût le foie.

3. Peitrina, Pectrina, s. f., poitrine.

Mento e gola e peitrina

Blanca com neus e flors d' espina.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Menton et gorge et poitrine blanche comme neige et fleur d'épine.

Una cros roia sobre la pectrina. Carya Magalon., p. 51.

(chap. Una creu roija sobre 'l pit.)

Une croix rouge sur la poitrine.

ANC. FR. Percent lur cors e lur pétrines. Marie de France, t. II, p. 450.

4. Peitral, s. m., lat. pectoralis, poitrail.

Denan al peitral 

Bels sonalhs tragitatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Devant au poitrail belles sonnettes entremêlées. 

Trombas, tabors, sonaills, genz e peitrals.

Aicart del Fossat: Entre dos reys.

Trompettes, tambours, sonnettes, engins et poitrails.

CAT. Pitral. ESP. Petral (pecho). PORT. Peitoral. IT. Pettorale. 

(chap. Pitral, pitrals; adj. pectoral, pectorals : del pit.)

5. Espectar, v., lat. expectorare, expectorer.

Ieu gieti foras et espec 

De mon cor.

Gavaudan le Vieux: Dezamparatz. 

Je jette hors et expectore de mon coeur. 

CAT. ESP. PORT. Expectorar. (chap. Expectorá: expectoro, expectores, expectore, expectorem o expectoram, expectoréu o expectoráu, expectoren; expectorat, expectorats, expectorada, expectorades.)


Peilla, Pelha, s. f., lat. spolia, peille, guenille, linge, haillon.

Pot anar d'una peilla nutz.

Marcabrus: Al prim.

Il peut aller dépouillé d'une guenille.

Aus, tu que as draps e pelhas,

E vezes de freg vermelhas

Las gens.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Entends, toi qui a vêtements et linges, et vois de froid les gens vermeilles.

Fig. Par qu' es peilla

Lo segnor d' Ancavel.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Il paraît qu'est peille le seigneur d' Ancavel.

(chap. Pellissa, pell de animal pera vestís, pellisses.)

2. Sarpelheira, s. f., serpillière, grosse toile.

Ni que ja 'nport mas una sarpelheira.

Pierre de la Mula: Ja de razon. 

Ni que jamais il emporte excepté une serpillière.

ANC. CAT. Sarpallera. CAT. MOD. Xarpallera. ESP. Arpillera. 

(chap. Sarpillera, sarpilleres : teixit basto de estopa, per ejemple per a fé sacs.)

3. Espeillar, v., dépouiller, déshabiller, renoncer.

Fig. Ben es fols qui no s' espeilla

El segle que d' engan tuoilla.

Marcabrus: Bel m' es can.

Est bien fou qui ne renonce au siècle qui souille de tromperie.

4. Expoliatio, s. f., lat. spoliatio, spoliation, délivrance.

Per far l' expoliatio,

Dissendet Jhesus, quan mortz fo.

Brev. d'amor, fol. 174. 

Pour faire la délivrance, Jésus descendit, quand il fut mort. 

ESP. (Expoliation) Expoliación. IT. Spogliagione. 

(chap. Expoliassió, espoliassió, expolio, expoliassions, espoliassions, expolios.)

5. Espoliar, v., lat. spoliare, dépouiller, spolier.

Espoliero la glyeia de San Peyre. Cat. dels apost. de Roma, fol. 115.

Spolièrent l'église de Saint-Pierre. 

Part. pas. fig. Los bes e 'ls mals, ses totz retenemens,

Tro el nasquet e fon martiriatz, 

Don l' aunitz locx remas espoliatz.

A. Brancaleon: Pessius pessans.

Les biens et les maux, sans aucunes restrictions, jusqu'à ce qu'il naquit et fut martyrisé, de quoi le lieu honni demeure dépouillé.

CAT. Espoliar. ESP. Expoliar. PORT. Espoliar. IT. Spogliare.

(chap. Espoliá, expoliá: expolio, expolies, expolie, expoliem o expoliam, expoliéu o expoliáu, expolien; expoliat, expoliats, expoliada, expoliades; despullá : “despojá”.) 

8. Despuelha, s. f., dépouille, vêtement, livrée.

Joys ab amar cabaleya,

E s veston d' una despuelha.

G. Rudel: Lanquan lo temps.

Joie gouverne avec aimer, et ils se vêtissent de même livrée.

IT. Spoglia. (chap. Despulla, despulles : pell de serp.)

7. Despoillament, Despulhament, s. m., dépouillement.

Despoillament de borsa. Doctrine des Vaudois.

Dépouillement de bourse.

E 'l despulhament del cors de la carn.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Colossiens.

Et le dépouillement du corps de la chair.

(chap. Despullamén, despullamens : “despojamén, despojamens”.) 

8. Despuelh, s. m., dépouillement.

Loc. El cap en son remas mains en despuelh.

P. Vidal: Quor qu'om.

Au chef en sont demeurés maints en dépouillement.

ESP. PORT. Despojo. (chap. Despulla, despulles : “despojo, despojos”.)

9. Despolhador, s. m., spoliateur, voleur.

Despolhadors noytals de ostals et de camps.

Priv. concedé par les Rois d'Angleterre, p. 17. 

Spoliateurs nocturnes d'hôtels et de champs. 

ESP. PORT. Despojador. IT. Spogliatore. 

(chap. Expoliadó, despulladó, “despojadó”, expoliadós, despulladós, expoliadora, despulladora, expoliadores, despulladores.)

10. Despuelhar, Despolhar, Despoillar, Despulhar, Despullar, Despuyllar, v., dépouiller, déshabiller.

Que lo malvays hom despuylles,

E 'l tolgues l' habit de mongia.

V. de S. Honorat. 

Que le mauvais homme il dépouillât, et lui ôtât l'habit de monachisme.

Cobezeza de gazanhar e de despolhar son companho. V. et Vert., fol. 17.

Convoitise de gagner et de dépouiller son compagnon.

Huey vos ai vist laiamen despolhar. Passio de Maria.

Aujourd'hui je vous ai vu laidement dépouiller.

Loc. Genser no s vest ni s despoilla.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Plus belle ne se vêtit ni se déshabille.

Ans qu' els cim reston de brancas 

Sec, ni s despuelhon de fuelhas.

A. Daniel: Ans qu' els.

Avant que les cimes des branches restent sèches, et se dépouillent de feuilles.

Substantiv. Entr' el despulhar e 'l vestir.

P. Vidal: Baros Jhesus. 

Entre le dépouiller et le vêtir.

Part. pas. Despolhada de totz bes. V. et Vert., fol. 82.

Dépouillée de tous biens.

CAT. Despullar. ESP. (desnudar) PORT. Despojar. IT. Spogliare.

(chap. Despullá, despullás; “despojá, despojás”: yo me despullo, despulles, despulle, despullem o despullam, despulléu o despulláu, despullen; despullat, despullats, despullada, despullades.)

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 3. Aventures del camí de Barbastro.

Capítul III.

Aventures del camí de Barbastro.

Aventures del camí de Barbastro.


No anáe per lo camí real o triscat temén que lo flare s'haguere mort y lo estigueren acassán, sino per sendes y voreres per culpa de la temó que lo guiabe.

Se va topetá en un llauradó que ajudat de dos mossos fills seus estáe fen uns forats com a fosses y li va preguntá pera qué los faien. Li van contestá que pera plantá una viña, y que a cada forat ficáen dos sarmens. Va mirá ell un rato y va di:

plantá una viña

- Bons llauradós, ¿no siríe milló en ves de ixos forats obrí una sanja tan llarga com la tira de viña, y u faríeu en mes fassilidat, y después de orejada y solejada ficáreu los sarmens atravessats y los enterráreu en la terra ya curada que vau traure primé? 

Y va di lo mes mosso dels fills:

- Yo crec, pare, que este sagal té raó.

Pero lo pare va contestá:

- Ni tú ni ell la teniu; aixina me va enseñá lo vostre yayo, mon pare, a plantá la viña, y aixina tos u enseño yo a vatres.

- Y ¿no donaréu datra raó, bon home?, li va di Pedro Saputo. ¿Conque moro mon pare y moro hay de morí yo? Pos en verdat que si sempre faiguerem lo que van fé los nostres pares y allacuanta féen ya los antics, sempre lo món estaríe com al primé día. 

Y dieume, ¿Cuán donará fruit aquella atra viña?

- Eixa, va contestá lo llauradó, se va plantá l’añ passat y encara tardará a doná fruit, perque ara creix y arraíle, después se pode a ran, degolle o escamoche, pera tráureli los chupons inutils, y después torne a rechitá, llansá, y són ya los sarmens que han de formá lo sep; y al cuart añ de plantada fa lo primé raím.

Va mirá Pedro Saputo la viña de mes a prop, va mirá les atres y se va girá al llauradó y li va di:

- Yo crec que dixá llansá al seu aire a la viña ha de tráureli forses del seu arrailamén, y que siríe milló podala com lo primé añ, o al menos llimpiala mol be, y podala lo segón, cuan ya tindríe que doná alguns carrolls. Perque... 

- No ña perque ni per cuán, lo va tallá lo llauradó; sou un mosset que encara put a la lleit de sa mare, ¿y veniu donanme llissons y volén enseñám modes noves? Caminéu, fill de puta, y seguiu lo vostre camí, si es que sabéu aón está, que yo, per sert, no tos hay cridat.

- Men vach, sí, men vach, va contestá Pedro Saputo, pero tos dic, home fals, y chafaré sen llanses sobre aixó, que la viña que no done fruit y bo, encara que no mol abundán, lo segón añ, o no va naixe pera viña o es filla de burro.

- ¿L'hau sentit al insolén? Va di lo llauradó a sons fills; y los mossos van arremetre contra nell eixecán les seues caveguetes. 

Ell anáe ya a probá un atra vegada la puntería del seu bras en un parell de coduls contra los mossos, cuan, enrecordansen del flare preguntón, los va dixá caure als peus; pero se va enfrentá al primé que veníe, y agarranlo de costat va esquivá lo cop de la eixadella, li va saltá damún y lo va tombá an terra, mentrestán va arribá l’atre y va fé en ell lo mateix. Bregáen per eixecás, y ell los marejáe com un ratolí al gat, hasta que pera acabá li va fotre una puñada al mes gran al muscle y li va estamordí un bras, y al mes menut de una cossa li va empaná los nassos, fenli saltá un riu de sang; y li va di al pare que veníe cap an ell mol furién:

- Vech canes al vostre cap y no li vull ficá les mans a damún, cap de suro, que si no teníu mes dicha en atres coses que tindre fills valens, miréu la cara que porten. Torqueuli los mocs an eixe mosso que se embrute la cara y la camisa, y an eixe atre lligueulo curt, si ne sabéu, que be u ha de menesté, y donéu memories de la meua part al albéitar del poble. Y en aixó los va dixá y va tirá cap abán.

Atravessán plans, y baixán y puján barrangs, alguns mol fondos, passán rius y no tocán cap poble, perque se desviabe de tots, va vindre la nit y no sabíe aón se trobáe, habíe perdut lo tino y estáe baldat. Va trobá un collet coronat de un edifissi cuan miráe cap al sel perque ñabíe molta oscurina; y a má dreta allá lluñ sentíe algunes campanes. Este collet y este edifissi, va di, be podríe sé la ermita famosa de Nostra Siñora del Puch y eixes campanes que séntigo siríen de la siudat de Barbastro. Y així ere en verdat. Y fen alto y mirán a la ermita díe: ahí té que ñabé per lo menos un capellá en la seua casera; pero es hora sospechosa, y primé contestarán los morts dels sementeris y se eixecarán al juissi de Deu, que contestarán ixos solitaris ara y me obrirán la porta. La siudat, segons lo eco de les campanes, no pot está mol lluñ y vech una faixa blanca que deu sé lo caminet, la senda. Dormiu en pas, guardes del santuari; no vull estorbá lo vostre descans ni donatos cap susto sense profit. Y dién aixó va empendre lo camí de la siudat.

A les poques passes y entre una gran espessura de abres que faen del tot fosc lo puesto de un costat al atre del camí, va sentí remugá, y después va topetá en un home que li va preguntá sobressaltat: 

- ¿Quí va?, ¿sou cosa de este món o del atre?

- De éste y del atre, va contestá Pedro Saputo; y vosté, ¿quí sou? 

- Yo, va di lo home en veu tremolosa, soc un penitén, y totes les nits ixco de la siudat a les nou, y en los peus descalsos y resán lo rosari ving a la ermita, reso a la porta a ginollons set credos y tres salves, y men entorno cap a casa. De nou díes men falten tres, avui es lo sexto de la novena.

- ¿Y quin pecat hau cometut, li va preguntá Pedro Saputo, pera fé tan extraña penitensia? Y va contestá lo home: 

- Un domenche que va aná molta gen al Puch vach está yo un rato per eixes caigudes del monte en algunes mossetes y vach seduí a una de elles.

- Pos, amic, va di Pedro Saputo, si tots los que seduíxen donselles als santuaris o van an ells a demostrá los seus amors, segons ting sentit y prediquen per ahí los flares, hauríen de fé esta penitensia que vosté fa, me pareix a mí que totes les ermites del món hauríen de sé mes visitades de nit que de día.

- Es que yo, va di lo penitén, li vach doná paraula, y ara ha eixit de sing y no vull casám en ella, sino en un atra.

- ¡Hostia!, va di Pedro Saputo; esta ya es mes grossa. Pero has de entendre, mosso engañat, que en la teua penitensia no satisfarás a la mosseta, perque ella, creén en la paraula que li vas doná se va entregá a la teua voluntat, y la has burlat. La deuda de la teua paraula sempre estará viva; aquell deute sempre es lo mateix; lo dret es de ella y sol de ella, y si no sedix, la vostra persona tota no es la vostra, sino seua.

¿Qué feu als passeos de nitet a la ermita, y en los credos y salves? Encara que vingueres tota la teua vida, en ves de sol nou nits, no enmendaríes la mala obra que li vas fé ni li tornaríes la honra que li has pres, ni redimiríes la obligassió que tens en ella. No vas be, mosso, no vas be; y lo confessó que te ha imposat ixa penitensia es un ignorán que tos porte a la perdissió en eixe engañ que vols fé a Deu y has fet al món y a la sagala. Yo te dic, y creume: si vols viure en pas de la teua alma, y no sé desgrassiat an este món y condenat al atre, cumplix primé la penitensia, ya que te la han imposat, y después la paraula an aquella simple inossén mosseta. Yo sé que ella te vol, y com la vas engañá, cada día demane a Deu que te castigo. ¡Y te castigará!... ¡Y ara mateix! ¡Aquí mateix y per la meua má!... Si no te arrepentixes inmediatamen y vas demá a demanali perdó y oferili la teua má. ¿U entens?... Va di estes paraules en gran forsa y severidat, y lo mosso estáe ya tan acollonit, que al sentiles va caure an terra de ginolls y va di tremolán y plorán:

- U faré, siñó ángel, u faré; ¡no me matéu!, ¡no me faiguéu mal, per Deu! - ¡Sí que u faré! - ¡Ay, Siñó!, ¡Dixeume aná a demanali perdó a la Virgen Santíssima!...

- Ves en hora bona, va di Pedro Saputo en la mateixa seriedat; pero has de tindre entés que si no cumplixes, si demá mateix no vas a casa de la mosseta, y quedes conforme, te trauré la vida de repén en una espasa invissible que porto sempre en mí. Perque, ¡villano!

- ¡Siñó, siñó!, va gañolá lo mosso mich mort de po.

- Camina, malaventurat; seguix lo teu camí, y demá mos vorem aquí o a un atra part. Y dién aixó lo va agarrá del bras y de una espolsada lo va eixecá y lo va aventá camí abán en tal furia, que al infelís li va pareixe que lo remate siríe obrís la terra daball dels peus y caure al mes fondo dels abismos del infiarn. Va aná entropessán deu o dotse passes caigo o no caigo y bramán:

- Virgen Santíssima, ¡perdó!, ¡perdónam!, tot escagarsataterrorisat, en temó de que sel emportaren los dimonis. La escurina los va separá y arribán lo mosso a la porta de la capella va fé mols actes de contricsió y va está dos hores allí en la boca seca demanán misericordia a Deu y a María Santíssima. Y en son demá a la matinada va aná a vore a la dels sing (mesos), li va di que ya volíe casás en ella, y en efecte va portá cap abán lo negossi en tanta actividat que abans de acabás lo mes estáen casats, y mol contén ell de pugué aná al sel en una dona que ben mirada valíe tan com un atra, apart de habela conegut en lo sentit bíblic, que no done ni trau poca cosa.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 3. De cóm Pedro Saputo se va ficá mol fort.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo se va ficá mol fort.

Eixecacóduls, haciendo escuela, Moncho, pedrolo, piedra, roca

A los nou añs se anáe ya arrimán, y encara no parláe de aná a la mostra. Sa mare u sentíe, pero calláe, encomanán a Deu la sort del seu fill y la seua. Les seues diversions eren corre mol, jugá a la pilota y saltá y caminá per bardes y parets, ere tan ligero y sereno, que en la mes gran fassilidat se empináe als tellats mes alts y eixíe y se ficáe dret a un caballó, y miráe al carré y no se ni anáe lo cap. Una vegada, ajudat de atres sagalets, va atravessá un tauló prim desde un tellat al atre y va passá per nell moltes vegades, y balláe al mich y corríe a la coj, coj, y fée atres mil moneríes. Tamé solíe aná en los llauradós als cams, y tot lo día estáe preguntán de les faenes, y terres, plantes y estassions. Ere mol charraire. Aixó, així com atres moltes coses, se u va traure del ventre de sa mare, igual que una careta majíssima, ulls amorosos, mirada expresiva y profunda, y un aire grassiós y noble, tots teníen ficats los ulls an ell, y ell robáe lo cor a tots, pareixíe un encantamén. Un día va arribá en gran pena a casa perque un mosset del seu tems li habíe guañat a reñí, y li va di a sa mare que li diguere per qué li habíe vensut si no ere mes alt y teníen la mateixa edat. Sa pobre mare no sabíe qué contestali; al final se li va ocurrí dili que aixó consistíe en que com l’atre pesolaga ere llauradó y fée aná les forses, se habíe endurit y encara que ere tan chiquet com ell, ere mes fort. Va quedá satisfet de esta raó; y aquell mateix día va aná a casa sa padrina, y li va rogá a son padrí (que no ere mes que lo home de sa padrina, que fée tems que se habíe casat) que li portare en lo carro sing o sis pedres mol grosses, tan grans com un arca; y lo padrí, que lo volíe com si fore fill, li va doná lo gust y va portá en dos tongades set roques, unes mes grosses, y atres menos, y una mol gran, y se les va fé entrá al corral de casa seua, lo quels va costá no pocs esforsos a micha dotsena de guañapans.

roquerols, Cristian Laborda Lombarte, Valderrobres

Desde aquell día estáe seguit regirán les pedres en una palanca y les minudes en los brassos, volcanles, cambianles de puesto, fen grans esforsos, y suán y jurán com si estiguere condenat an aquell traball del infern. Tamé va fé afilá dos destrals velles que estáen per allí, y com descans del ejercicio dels barroculs agarráe una estral y fée esclops y bades a uns trongs de carrasca que se va fé portá. No contén en aixó va demaná una massa y chafáe y machacáe la roca mes gran. Al cap de tres o cuatre mesos, pera probá les seues forses, va cridá al sagal de marres y li va di que habíen de reñí un atra vegada; lo zagal no volíe, pero ell lo va amenassá que lo arrastraríe com un gat mort, y lo va obligá y van reñí en gran passió y bravura. Va guañá Pedro Saputo, pero en tanta ventaja, que después se probáe a reñí en atres mes granets y tamé los guañáe fassilmen. Y va di a sa mare: ya hay vist, siñora mare, que me va di la verdat cuan la riña de Geronimillo, pos en lo tombá de les roques y lo ejercicio de la destral y la massa, y alguna vegada que me fico a cavá en los llauradós, me hay ficat tan fort que guaño a tots los sagals del meu tems y hasta algúns atres mol mes grans. Bon secreto me va enseñá. Yo li prometixgo que no me guañará datre a luchá ni a pegá puñades, y hasta hay de derrocá y cossejá, encara que sigue a un chagán que se atrevixque a enfrentás en mí. Y així va sé, perque entrenán mol les forses, y en la bona y perfecta complexió y salut del seu cos, va alcansá mol grans bríos, y va sé tan forsut, que después, tan per diversió com per probás agarráe dos o tres homens y jugáe en ells com si foren tochets de fe calseta (palillos de randa).