Mostrando las entradas para la consulta charraire ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta charraire ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 15 de agosto de 2024

Parabola - Parlementar

 

Parabola, s. f., lat. parabola, parabole.

Parabola, es expositios e declaratios d'una cauza mens conoguda per autra mays conoguda, per alquna semblansa qu'an entre lor.

Leys d'amors, fol. 140.

Parabole, c'est exposition et déclaration d'une chose moins connue par autre plus connue, par aucune ressemblance qu'elles ont entre elles.
CAT. ESP. (parábola) PORT. IT. Parabola. 

(chap. Parábola, paráboles; són conegudes algunes de Jessucristo

Parábola de les matemátiques, estadística, etc. Del griego παραβολή)


2. Paraula, s. f., bas. lat. parabola, parole, discours.

On trouve dans la Vulgate: Addidit quoque Job, assumens parabolam.

Job, c. 27, v. 1, et c. 29, v. 1.

Assumptaque parabola sua, dixit... ait. 

Numer., c. 23, v. 7 et 18.

Le glossaire ajouté à la collection de Denis le Petit, mort en 556, porte: Qui dicit in rustica parabola ungareh.

Un capitulaire de 853: Nostri seniores... parabolaverunt.

Un autre de 857: Insimul parabolare potuissemus.

Dans un titre de l'an 960, rapporté au tome II, p. 43, du Choix des Poésies originales des Troubadours, on lit:

Ipsas parabolas quae ipse Isarnus dizira ad ipso Froterio ant per suum missum li mandara.

Le poëme sur Boèce présente l' emploi du verbe parlar.

Fe son sermo denant totz en aytalhs paraulas. Philomena.

Fit son discours devant tous en telles paroles.

Non vol mas paraulas auzir.

Richard de Barbezieux: Be m cuiava. 

Ne veut mes paroles ouïr.

A penas pot formir

Sa paraula.

Roman de Jaufre, fol. 60. 

A peine il peut fournir sa parole.

- Loi, commandement, ordre.

Auzir volontiers la paraula de Dieu e los sermos. V. et Vert., fol. 84.

Entendre volontiers la parole de Dieu et les sermons.

Ella lo fetz ausire per paraula del rei d'Aragon. V. de Bertrand de Born.

Elle le fit occire par parole du roi d'Aragon. 

Fig. Aquells que vendon la paraula de Dieu, que predico principalmens per trayre deniers. 

Paraulas ociozas,... paraulas serpentinas e veninosas.

V. et Vert., fol. 16 et 23.

Ceux qui vendent la parole de Dieu, qui prêchent principalement pour tirer deniers.

Paroles oiseuses,... paroles de serpent et venimeuses.

Loc. Cant hom es ardens de batalhar o d' aver paraulas ab alcuna persona. Liv. de Sydrac, fol. 101.

Quand on est empressé de disputer ou d'avoir des paroles avec aucune personne.

Sa paraula atendre.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Tenir sa parole.

Contensos, es cant se desmenton l' us al autre o se dizon grossas paraulas. V. et Vert., fol. 25. 

Dispute, c'est quand ils se donnent des démentis l'un à l'autre ou se disent de grosses paroles. 

En las paraulas d' aquels sy deu hom fiar. Liv. de Sydrac, fol. 131.

Aux paroles de ceux-là on doit se fier. 

En paraulas ociozas pot hom peccar.

Lo frug glorios de paraula de vida. V. et Vert., fol. 22 et 37. 

On peut pécher en paroles oiseuses. 

Le fruit glorieux de parole de vie. 

Adv. comp. Deus no vol pas que l' amem solamen per paraula, mais en faitz. Trad. de Bède, fol. 23.

(chap. Deu no vol que l' amem solamen per paraula, sino (pero) en fets.) Dieu ne veut pas que nous l' aimions seulement en parole, mais en faits.

ANC. FR. Vous eustes sur cela de grosses paroles avec sa majesté.

Mémoires de Sully, t. 1, p. 130.

ANC. IT. Unde sopra di ciò metto la mia paraula, che a voi, nè alcuno non intendo più faccia mistieri. 

Le fallacie delle divizie affogano la paraula di Dio, e la paraula di Dio vita d' anima è. Guittone d'Arezzo, lett. 1 et 3.

CAT. Paraula. ESP. Palabra. PORT. Palavra. IT. MOD. Parola.

(chap. Paraula, paraules; palaura, palaures.)

Voyez Aver.

3. Parauleta, s. f. dim., petite parole, douce parole.

Per plus enganar la gen,

Ab proverbis dauratz de sen

Et ab parauletas venals,

Vol far creyre del ben qu' es mals.

Aimeri de Peguilain: D' aisso. 

Pour tromper davantage la gent, avec proverbes dorés de sens et avec douces paroles vénales, il veut faire accroire du bien qu'il est mal. 

CAT. Parauleta. ESP. Palabrita. IT. Paroletta. 

(chap. Parauleta, parauletes.)

4. Parladura, s. f., langage, manière de parler.

Molt mi platz

Vostra parladura.

Pierre d'Auvergne: Ben ha.

Moult me plaît votre langage.

ANC. FR. As Normanz l' enveia, ki sont lor parléure.

Roman de Rou, v. 1227.

Car bien voi ore apertement, 

Par vostre parléure bande, 

Que vous estes fole ribaude.

Roman de la Rose, v. 7013.

ESP. Parladuría (habladuría). PORT. Palradura. IT. Parladura, parlatura.

(chap. Parladuría, parladuríes; sempre té un sentit despectiu (com la parlaria que seguix). Llengua, llenguache.)

5. Parlaria, s. f., parlage, bavardage.

Auripelat de parlaria.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Brillanté de parlage.

Folas parlarias.

V. et Vert., fol. 91.

Fous bavardages. 

ANC. FR. Que trouverons-nous que sophistiqueries et règles confuses et incertaines dans la logique ou art de parlerie. 

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 302. 

CAT. ESP. Parleria. (ESP. Habladuría.)

6. Parlament, Parlamen, s. m., entretien, conversation.

PARLAMENTO EN TORTOSA, agosto, 1411

Venc ab ela a parlamen. Titre de 1168. 

Vint avec elle à conversation.

Ieu sai so que cascus ditz

Al pus celat parlamen.

(chap. Yo sé lo que cadaú diu al mes selat (secret) parlamén.)

Raimond de Miraval: S' adreg fos. 

Je sais ce que chacun dit dans le plus secret entretien.

- Caquetage, babil.

Qui aira parlament estengera malicia. Trad. de Bède, fol. 33. 

Qui hait caquetage éteindra malice.

- Conférence, congrès.

Fon ordenatz per lor uns parlamen, on foron ensems en la marcha de Torena et de Berrieu. V. de Bertrand de Born. 

Fut disposée par eux une conférence, où ils furent ensemble en la marche de Touraine et de Berri.

- Parlement, assemblée délibérante.

Ten a sos baros un parlamen.

Karles Martels lai tenc son parlamen.

(chap. Carlos Martel (Martell) va tindre allí son parlamén. Después, a Aragó, se va diferensiá entre Parlamén y Cort, Curia, segons si hi estabe o no lo rey. Los que van seguí a la mort de Martín I són un bon ejemple.)

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza).

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 50 et 22.

Tint avec ses barons un parlement. 

Charles Martel tint là son parlement. 

Fig. Al derrier jorn que tenra parlamen 

Aysel Senher que ns formet de nien.

(chap. Al radé día que tindrá parlamén aquell Siñó que mos va formá del no res.)

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Au dernier jour que tiendra parlement ce Seigneur qui nous forma de néant. 

ANC. FR. Li rois fist parlement de ses barons et du pueple. 

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 234.

Il avoit commandé que li baron e li poples fussent là assemblé à parlement. Gest. de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, 

p. 149.

CAT. Parlament. ESP. PORT. IT. Parlamento. 

(chap. Parlamén, parlamens.)

7. Parlier, Parler, s. m., parleur, bavard.

Non dupta lauzengiers

Ni parliers.

Aimar de Rocaficha: Si amors. 

Ne craint médisants ni bavards.

Papagay, trop es bel parliers. 

Non dupta lauzengiers  Ni parliers.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Perroquet, tu es fort beau parleur. 

Adj. De lieys lauzar no serai trop parliers. 

R. Jordan: Vas vos.

A la louer je ne serai pas trop parleur.

De trastotz los lengatjes parliers et entendens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De tous les langages parleur et entendeur. 

ANC. FR. Molt fu biaus parliers. Roman de la Violette, p. 36. 

ANC. CAT. Parler. ESP. Parlero (charlatán, hablador). PORT. Paroleiro. ANC. IT. Parliere. (chap. Parladó, charraire, charlatán, cotorra, papagayo; que només parle y sol diu tonteríes, y les repetix com Carlos Rallo Badet. No es lo mateix que oradó, predicadó.)

8. Parlieira, s. f., parleuse, bavarde.

No m' aiatz per trop parlieira.

Giraud de Borneil: L' autr' ier.

Ne me teniez pour trop parleuse.

Adj. Dis vostra lengua parlieira 

Al comte greu mal.

Bernard de Rovenac: Una sirventesca.

Votre langue bavarde dit au comte grief mal.

ANC. FR. Mal parlière gent. Roman du chastelain de Coucy, v. 3622. 

ANC. IT. Ch' è troppo gran parliera.

Barberini, Docum. d'amore, p. 238.

ESP. Parlera. (habladora (mal), cotilla. Chap. parladora, charlatana, charraira, cotorra, papagaya, bachillera, etc. Miréu la ristra de insults que li diu Pedro Saputo a una agüela de estes. Braulio Foz diu que algunes de les de Huesca eren trilingües, pero que sol teníen una llengua, “expeditilla”.)

9. Aparlieyra, s. f., bavarde, parleuse.

Aparlieyras occupadas de non estar en lurs ostals.

V. et Vert., fol. 93.

Bavardes occupées à ne pas demeurer dans leurs maisons.

10. Parlaire, Parladre, Parlador, s. m., parleur, bavard, babillard.

Sabis parladre fai de grans paraulas, paucas. Trad. de Bède, fol. 55.

Sage parleur fait de grandes paroles, petites. 

Ben sai que li mal parlador

M' en appelaran sofridor.

Bertrand de Born: Cortz e guerras. 

Je sais bien que les méchants bavards m'en appelleront patient. 

Adj. Sabs tu d' aquestz amadors,

Leus parladors? 

Giraud de Borneil: Alegrar me.

Sais-tu de ces amants, légers parleurs?

Lauzengiers ni mal parlaire.

Raimond de Miraval: Cel que. 

Médisant ni mauvais parleur

CAT. ESP. Parlador. PORT. Palrador. IT. Parlatore.

(chap. Parladó, parladós, parladora, parladores.)

Es layres aisel que vay emblan. Jordi Pujol, Fuster

- Parloir, salle de conférence.

Pilat intret el parlador. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Pilate entra au parloir.

De mersorgas ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104. 

De mensonges il y a grand marché dans leurs parloirs.

CAT. Parlador. IT. Parlatorio. 

(chap. Parladó: sala de conferensies, aon se conferensie o se parle.)

11. Parlablament, adv., disertement, verbeusement.

Mot parlablament et en motas manieras.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.

Moult disertement et en nombreuses manières.

(chap. Parlablemen, disertamen.)

12. Parlatori, adj., parlatoire, qui est pour parler, pour articuler.

Rims en ori, coma... parlatori. Leys d'amors; fol. 151.

Rimes en oire, comme... parlatoire.

(chap. Parlatori; rimes en ori, com... parlatori, reclinatori, refectori, tanatori. A Beseit tenim lo portal de San Gregori o lo chiringuito del batá, tamé de Gregori, y sa mare Carmina. A Beseit igual se diu Gregori que Gregorio, Desideri que Desiderio, y encara hay conegut a una Desideria.)

lo chiringuito del batá, tamé de Gregori, y sa mare Carmina

13. Paraular, v., parler.

L' us paraula ties, l' autre roman.

(chap. La un parle alemán, l' atre romans.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 18.

L' un parle thiois, l' autre roman.

(N. E. Creo que este thiois es lo mismo que tedesco, teutón, deutsch, alemán. El otro hablaba romance, como ya se vislumbra en los documentos de 843: serment, sacramento, juramento.)

Si paraula ab ton amic,... non deves esser gilos. Liv. de Sydrac, fol. 18.

(chap. Si ella parle en ton amic,... no (deus) tens que está selós.)

Si elle parle avec ton ami,... tu ne dois pas être jaloux.

ANC. FR. Molt parolent parfondement

Des décrez et dou testament.

L' abé parole à toz ensanble.

Fables et cont. anc., t. II, p. 382, et t. IV, p. 131.

Ceste gent dont je vous parole. Roman de la Rose, v. 731. 

Quant ainsi ensemble parollent. Œuvres d'Alain Chartier, p. 663.

14. Parlar, v., parler, dire.

Ses parlar, la preguarai, 

E cum? Per semblan.

Peyrols: Atressi col. 

Sans parler, je la prierai, et comment? Par apparence.

El mon non es vilas tan mal apres,

Si parl' ab leys un mot, non torn cortes.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Au monde il n'est vilain si mal appris, s'il parle un mot avec elle, qui ne devienne poli.

Ella ab Boeci parlet ta dolzamen. Poëme sur Boèce.

Ella avec Boèce parla si doucement.

Fig. Ades vol de l' aondansa 

Del cor la boca parlar.

Aimeri de Peguilain: Ades.

Incessamment veut la bouche parler de l'abondance du coeur.

Parlavon per me miei sospir. Passio de Maria. 

Parlaient pour moi mes soupirs.

Part. pas. No puesc mais

S' una vetz sola ai parlat 

So qu' el cor a mil vetz pensat.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne puis mais si une seule fois j'ai dit ce que le coeur a mille fois pensé.

Aquestas causas vos ay parladas, estant ab vos.

Fragment de trad. de la Passion. 

Ces choses je vous ai dites, étant avec vous. 

ANC. FR. Les ancelles dont tu as parled. 

Tu as parled vers moi tun serf. 

Trad. des Livres des Rois, l. I, fol. 48 et 49. 

Vous sçavez bien que j' estoye parlée de marier à tels et tels.

Les XV Joyes de Mariage, p. 21.

Qui daigne escouter si souvent 

Les vers que ma muse lui parle.

Olivier de Magny, p. 52. 

Ont tost mal dit et mal parlet. 

Roman du chastelain de Coucy, v. 4491.

CAT. ESP. Parlar. PORT. Palrar (falar). IT. Parlare. 

(chap. Parlá: parlo, parles, parle, parlem o parlam, parléu o parláu, parlen; parlat, parlats, parlada, parlades.)

15. Mesparlar, v., mal parler, médire.

Mesparlar e contendre.

Giraud de Borneil: Honraz es hom.

Médire et disputer. 

ANC. FR. Si jangleur u si losengier

Le me volent à mal turner, 

Ceo est lur dreit de mesparler.

Marie de France, t. 1, p. 48.

(chap. Malparlá, mal parlá: malparlo, malparles, malparle, malparlem o malparlam, malparléu o malparláu, malparlen; malparlat, malparlats, malparlada, malparlades.)

16. Sobreparlar, v., sur-parler, trop parler.

Amors m' a fag sobreparlar.

P. Vidal: Ges del.

Amour m'a fait sur-parler. 

Substantiv. Giet fors folia

E fol sobreparlar.

Marcabrus: Lo vers. 

Jette hors folie et fou sur-parler.

(chap. Parlá massa.)

17. Enparaular, v., apprendre, informer.

Part. pas. Cortes et ensenhatz 

E ben enparaulatz. 

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Courtois et enseigné et bien appris.

18. Emparlar, Enparlar, v., apprendre, emboucher, informer.

Part. pas. A n' y d' enparlatz

Que parlan leu e plan.

Nat de Mons: Sitot non.

Il y en a d' appris qui parlent facilement et uniment.

Per que domna gen enparlada 

Sera tos temps pros et onrada.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

C'est pourquoi dame gentiment apprise sera en tous temps méritante et honorée.

Doctrinatz,

Emparlatz

De bon' aventura.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut.

Instruit, informé de bonne aventure.

ANC. FR. Dix vos bénie, fait li uns qui plus fu enparlés des autres.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 398.

Seras-tu mès si emparlée

Com tu as esté jusqu'à ore.

Fables et cont. anc., t. III, p. 390.

ANC. IT. Imparolare.

19. Parlementar, v., parlementer.

Parlementar an els. Chronique des Albigeois, col. 16.

Parlementer avec eux. 

CAT. ESP. Parlamentar. PORT. Parlamentear, palramentear. 

IT. Parlamentare.

(chap. Parlamentá: parlamento, parlamentes, parlamente, parlamentem o parlamentam, parlamentéu o parlamentáu, parlamenten; parlamentat, parlamentats, parlamentada, parlamentades.)


lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.


Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut. 

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua. 

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot. 

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.