Mostrando las entradas para la consulta bruixa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta bruixa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 8. Una carta anónima. Visita de un caballé.

Capítul VIII.

Una carta anónima. Visita de un caballé.

Una carta anónima. Visita de un caballé.

Per aquells díes va ressibí una carta sense fecha ni firma, en lo sobre: "A Pedro Saputo, Almudévar.» Y dins, Fa cuatre añs. No se va cremá, com diuen, los cuernos cavilán de quí seríe; su va pensá enseguida. Y agarrán la pluma, ne va escriure un atra contestán esta sola paraula: Passiensia. Y sense fecha ni firma la va dirigí a don Severo Manuel de Estada, sense dudá de que lo recuerdo ere de Morfina.

Cuan lo caballé va vore esta carta perdíe lo juissi no podén atiná lo que significabe ni de quí podríe sé. Consultabe a la seua dona, a son fill, a la nora, a la filla; la enseñáe als seus amics, a tot lo món; y ningú assertabe (¿cóm ere possible?), dissimulán Morfina y fen vore que se admirabe igual que tots. Y va di al final son pare:

- Ara sí que vach a vore a Pedro Saputo, pos diuen que está al seu poble, que en la seua molta sabiduría pot sé que enserto. 

¿Quí vindrá en mí? Don Vicente se va oferí, y la nora tamé, y Morfina va di que no li demanaríe a son pare datra grassia a la seua vida. Al sentí aixó son pare se va alegrá, per poc no li va doná lo gust; casi se la va emportá en ell. Pero va di que primé hi aniríe sol, y que después ya se voríe. Y així u va fé.

Va arribá a Almudévar, y dixada la mula a la fonda, va aná cap a casa de Pedro Saputo. Lo va coneixe éste al momén; pero, sospechán lo cas, li va pareixe callá mentres no fore reconegut; y li va preguntá cóm se díe. Va di don Severo lo seu nom y apellitsy entonses va cridá ell a sa mare y li va di:

- Enviéu a la criada al messón y que lo criat de este caballé li faigue portá la mula y les aubardes en lo bagache. Se oposabe don Severo, y ell, mol resolt, li va di: o a casa meua o fora de casa meua. 

No es digne de tan prinsipal caballé, pero es mes dessén que la fonda, y sobre tot siréu servits en bona voluntat. Se va ressigná o conformá don Severo, y no se va atreví a parlali de la carta hasta después de michdía.

Lay va enseñá, y li va preguntá si sabríe de quí podríe sé, habenla ressibit a seques per lo correu. Va pendre Pedro Saputo la carta, la va mirá, y discurrín una mica (pera dissimulá) va di: 

- Esta carta es la contestassió a un atra.

- No pot sé, va contestá don Severo, perque de totes les que hay escrit hay ressibit contestassió; y ademés no li hay parlat a ningú de forma que me puguere doná esta resposta: ni los meus fills saben res tampoc, ni los meus amics.

- Pos resposta es.

- Perdonéu, pero no u puc creure.

- Que u cregáu o no, es un atra cosa; pero es lo que tos dic. 

Ñan somnis, siñó don Severo, que són realidats, y realidats aon pareix que estigues ensomián. Digueume, ¿teniu almes al purgatori? 

- Alguna ñaurá potsé de tantes com ne van aná allá, entre pares y agüelos.

- Pos veéu de tráureles; y si són almes de este món, mes, perque aquí se sap y se veu lo que patixen, y allá es cosa de la fe y de la imaginassió. ¡Teniu parens pobres!

- Un o dos.

- Pos auxilieulos. ¿Teniu filles casades a casa de la sogra?

- No, siñó.

- ¿Y solteres?

- Una.

- Pos caseula.

- No vol casás.

- Yo tos dic que sí que vol.

- Yo tos dic que no.

- Yo tos dic que sí.

- ¿Me u asseguréu?

- Sí, o soc lo home mes tonto y badoc del món.

- Pos yo tos juro que la casaré ben pronte vullgue o no vullgue.

- Mateula milló.

- ¿No me diéu ...?

- Al seu gust.

- No vol a ningú; no li agrade cap home.

- Impossible.

- A fe de caballé.

- ¿Hau agarrat lo cor de la vostra filla a la má, y mirat be tots los seus foradets? ¿Hau fet la proba de portala a un convén, y obligala a vestís de monja?

- No vol tal cosa; ni té vocassió al claustro.

- Pos es que ne té al atre estat; al matrimoni. Y sobre tot aixó fico lo meu honor, lo meu nom y hasta la vida.

- Estic atabalat. ¿Qué hay de fé en arribá a casa meua?

- Res, traure almes del purgatori.

- Vingue vosté a ajudám. ¿Qué, no tos pendríeu la molestia de vindre y me pintaríeu una sala?

- En mol gust.

- Pos ya respiro, ya descanso, ya men aniré contén. Pero miréu de no engañatos, perque la meua filla, y perdonéu que la alaba tan, es mol entesa, mol discreta, y mol resservada. Diuen que es mol hermosa, y crec que u es si no me engañen los ulls de pare, y per aixó dic lo que los pareix a tots; pero en aixó atre la puc jusgá en menos passió; y tos dic que los secretos del seu pit no los penetre ni lo rayo mes sutil y puro del sol; y be podríe sé que mos dixare burlats o en dos pams de nassos. 

- Es mes sutil lo pensamén del home y lo coneiximén del cor humano. Yo tos prometixco que als pocs díes que la trata ham de sabé si es alma triste del purgatori, o alma benaventurada de la gloria. Y sobre la carta faré tals probes, que no tos quedará cap duda de lo que hay dit. Yo pintaré y observaré; vosté callaréu, y tot anirá be y mos desengañarem.

Mol satisfet se va quedá don Severo de les raons de Pedro Saputo, y mes de la seua promesa. Als dos díes se disposáe a anassen y li va di Pedro:

- Los antics, siñó don Severo, cuan ressibíen algún huésped, lo obsequiaben, agassajaben y regaláen tres díes sense preguntali de la seu persona; passada esta tresena li preguntaben quí ere, cóm se díe, de aón veníe y aón anáe. Ham dixat esta costum y fórmula per la gran pressa que tenim de sabé quí es lo huésped que mos ve, y potsé per la mes gran de despachál de casa. Si no trobéu a faltá la comodidat y regalo de la vostra casa, tos rogo que tos aturéu los tres díes de la ley per vosté y per mí, y un mes per l'alma del purgatori que me ha proporsionat la satisfacsió de hospedá a casa meua a un tan prinsipal y amable caballé. Los antics donáen tamé al huésped al tems de despedíl lo que díen dons de hospedache, que ere alguna roba mol pressiosa, alguna espasa, escut de armes, o be algún caball, y res de aixó nessessitéu ni ña ara la mateixa raó que allacuanta per an esta costum, miréu lo que ña a casa meua que no ñague a la vostra, y si algo trobéu del vostre gust, emportéutosu en señal de la nostra amistat. ¿Sou afissionat als llibres? ¿U sou als cuadros? Astí teniu llibres, y allá teniu cuadros.

- ¿Y si agarro lo que no deuría?

- Aixó no pot sé. Ya don Severo habíe passat alguns ratos lligín La consolassió de Boecio traduída y afegida per Pedro Saputo, encara que manuscrita; y la va apartá com a llibre que volíe emportás.

Va mirá los cuadros, y se parabe moltes vegades dabán del de Pedro y lo de sa mare fets los dos aquell añ; y va di:

- Si estos dos retratos vostres no foren tanta part del vostre cor... 

- U són y mol gran, va contestá Pedro Saputo; pero per naixó mateix tos los oferixco...

- ¡Ah!, va di don Severo; yo los ficaré llum a casa meua. Li va doná Pedro Saputo les grassies per lo favor, y li va entregá los cuadros y lo llibre dién:

- A un atre al món no los hi donaría; pero don Severo Manuel de Estada té privilegi a casa de Pedro Saputo.

Sen va aná don Severo, va arribá a casa seua, y van acudí la dona y los fills a preguntali com si vinguere de una peregrinassió al atre hemisferi. Ell los va di: - U séntigo, Mariquita, u séntigo, fills meus, séntigo de no habetos emportat a tots. ¡Ay, quín home! ¡Ay, quín home tan sabut y tan amable! Mol diu la fama, pero es mol mes de lo que se diu. Cuatre díes me ha fet está, pero a casa seua, perque es mol generós, y al pareixe ric. ¡Qué be que hay estat! Es lo home mes natural que hay conegut: mol caballé, aixó sí, pero al mateix tems tan pla y amable, que se pegue al cor com un ferro a un atre a la forja. ¡Quín agassajo! ¡Quín servissi tan fi y sensill! ¡Quína fassilidat en tot! Alló, fills, es viure encantat. ¿Pos, y sa mare? 

Sa mare es tota una siñora. No dirá ningú, no, que ha sigut pobre y tingut ofissi tan humilde com lo de rentadora.

- Pero de la carta, va preguntá don Vicente, ¿qué tos ha dit?

- De la carta, va contestá, ha dit moltes coses (Morfina mol atenta); pero com vindrá después...

- ¿Aquí?, va preguntá lo fill.

- Aquí, aquí, an esta casa, va contestá don Severo. Y ya podéu disposatos tots a ressibíl com a un amic, pero tamé com a un home tan sabut, y no faiguéu tontades o extravagansies perque los seus ulls penetren hasta l'alma, y sap lo que un está pensán cuan lo mire.

- ¿Conque vindrá?, va torná a preguntá don Vicente. 

- Sí, fills, sí, ya u hay dit: y pintará la sala de la cadiera.

- Men alegro, men alegro, va di don Vicente donán fortes palmades; lo coneixerem.

- Abans lo podéu coneixe, va di son pare, pos li vach demaná y me va doná lo seu retrato y lo de sa mare, que són éstos. Va sé traure los retratos, y los cuatre se van amuntoná damún de ells y no los podíen vore a gust. Los va penjá don Vicente a dos claus alts y aixines los van mirá mes desplay. Después va di don Vicente: 

- ¿Sabéu pare, que Pedro Saputo me pareix que se assemelle an aquell estudián navarro al que díen don Paquito?

- Calla, ignorán, li va contestá son pare; ¿qué té que vore don Paquito ni tots los Paquitos del món en eixe retrato?

Don Paquito ere un estudián, espabilat sí, y vivaracho; pero un quidam, un mindundi, comparat en Pedro Saputo. En fin, ya lo voréu y tos desengañaréu; entretán no diguéu disparats ni sabocades. Morfina se admirabe de lo que li podíe la aprensió a son pare, pos sen un mateix don Paquito y Pedro Saputo, ni lo va coneixe allá ni veíe ara lo paregut, o mes be la identidat al retrato. 

Y pera fé un atra proba, va di:

- Pos tamé a mí me pareix lo de este retrato lo mateix que a Vicente. ¿No veéu, pare, que té los ulls y tot lo aire de don Paquito?

- Los ulls y lo aire de la meua quinta bruixa de yaya sí que té, va contestá son pare enfadat, porros que sou tots. No me nomenéu mes a don Paquito; perque es compará la nit al día, un teó al sol, un pigmeo a un gigán. Pos, dic, ¡si lo sentigueres tocá lo violín! 

Don Paquito esgarrañabe les cordes de tripes de gat; pero alló es sentí als mateixos angels del sel.

- Es segú pare, va di don Vicente, que ha de vindre aquí, sinó demá montaré a caball y men aniré a vórel. Y mira tú siñoríssima germana meua, de no sé en ell tan seca y impenetrable com has sigut en tots los que han vingut a vóret.

- Yo te dono la meua paraula, va contestá ella, de no séu en ell, sino al contrari, mol blana y penetrable, per explicám al teu modo.

¿Qué habíe de di un home tan sabut si me veiguere seria, indiferén y resservada?

- Pos vorem, va di son germá, cóm u cumplixes.

- Dónau per cumplit, va contestá ella. Y en verdat que u díe de cor, com pot suposá lo lectó, que sap lo misteri del seu amor en Pedro Saputo, y lo secret de la carta.


Original en castellá:

Capítulo VIII.

Una carta anónima. Visita de un caballero.

Por aquellos días recibió una carta sin fecha ni firma, con el sobre: «A Pedro Saputo, en Almudévar.» Y dentro, Hace cuatro años. No se hiló, como dicen, los sesos discurriendo de quién sería; pensóselo al golpe. Y tomando la pluma, escribió otra contestando esta sola palabra: Paciencia. Y sin fecha ni firma así mismo que dirigió a don Severo Manuel de Estada, no dudando que el recuerdo era de Morfina.

Cuando el caballero vio esta carta perdía el juicio no pudiendo atinar (yo lo creo) lo que significaba ni de quién podría ser. Consultaba a su mujer, a su hijo, a la nuera, a la hija; enseñábala a sus amigos, a todo el mundo; y nadie acertaba (¿cómo era posible?), disimulando Morfina y haciendo que se admiraba lo mismo que todos. Y dijo al fin su padre: - Ahora sí que voy a Pedro Saputo, pues dicen que está en su lugar, que con su mucha sabiduría puede ser que dé en el hito. ¿Quién vendrá conmigo? Don Vicente se ofreció desde luego, y la nuera también, y Morfina dijo que si le estuviera bien ir allá, no le pediría a su padre otra gracia en su vida. Al oír esto su padre se alegró y casi le dio gusto; casi la llevó consigo. Pero dijo que primero iría solo, y que después se vería. Y así lo hizo.

Llegó a Almudévar, y dejada la mula en el mesón fue a casa de Pedro Saputo. Conocióle éste al momento; pero, sospechando el caso, le pareció callar mientras de él no fuese conocido; y le preguntó cómo se llamaba. Dijo don Severo su nombre y apellido; y entonces llamó él a su madre y le dijo: - Mandad la criada al mesón y que el criado de este caballero le haga traer la mula y el equipaje. Resistíalo don Severo, y él, muy resuelto, le dijo: o mi casa o fuera de mi casa. No es digna a la verdad de tan principal caballero, pero es más decente que el mesón, y sobre todo seréis servidos con buena voluntad. Resignóse don Severo, y no se atrevió a hablarle de la carta hasta después de mediodía.

Mostrósela por fin, y le preguntó si sabría decir qué podría ser, habiéndola recibido a secas por el correo. Tomó Pedro Saputo la carta, miróla, y discurriendo un poco (por disimular) dijo: - Esta carta es contestación a otra. - No puede ser, respondió don Severo, porque de todas las que he escrito he recibido contestación; y a más no he hablado a nadie en términos que me pudiera dar esta respuesta: ni mis hijos saben nada tampoco, ni mis amigos. - Pues contestación. - Perdonad, pero no lo puedo creer. - Que lo creáis o no, es otra cosa; pero es lo que os digo. Hay sueños, señor don Severo, que son realidades, y realidades que parecen sueños. Decidme, ¿tenéis almas en el purgatorio? - Alguna habrá quizá de tantas como fueron allá entre padres y abuelos. - Pues ved de sacarlas; y si son almas de este mundo, más, porque aquí se sabe y se ve lo que padecen, y allá es cosa de la fe y de la imaginación. ¡Tenéis parientes pobres! - Uno o dos. - Pues socorredlos. ¿Tenéis hijas casadas en casa de suegra? - No, señor. - ¿Y solteras? - Una. - Pues casadla. - No quiere casarse. - Yo os digo que sí quiere. - Yo os digo que no. - Yo os digo que sí. - ¿Me lo aseguráis? - 0 soy el hombre más tonto y baladí del mundo. - Pues yo os juro que la case bien pronto quiera o no quiera. - Matadla más bien. - ¿No me decís...? - A su gusto. - No quiere a nadie; no le gusta ningún hombre. - Imposible. - A fe de caballero. - ¿Habéis ya tomado el corazón de vuestra hija en la mano, y mirado bien todos sus senos? ¿Habéis hecho la prueba de llevalla a un convento, y obligalla a vestirse de monja? - No quiere tal cosa; ni tiene vocación al claustro. - Pues es que tiene a otro estado; al matrimonio. Y sobre todo ello pongo mi honor, mi nombre y aun la vida. - Estoy confuso. ¿Qué he de hacer en llegando a mi casa? - Nada, sacar almas del purgatorio. - Venid vos a ayudarme. ¿Qué, no os tomaríades la molestia de venir y me pintaríades una sala? - Con mucho gusto. - Pues ya respiro, ya descanso, ya me iré contento. Pero mirad no os engañéis, porque mi hija, y perdonad que os la alabe tanto, es muy entendida, muy discreta, y muy reservada. Dícenla muy hermosa, y creo que lo es si no me engañan los ojos de padre, y por eso digo lo que parece a todos; pero en esotro la puedo juzgar con menos pasión; y os digo que los secretos de su pecho no los penetra ni el rayo más sutil y puro del sol; y bien podría ser que nos dejase burlados. - Es más sutil el pensamiento del hombre y el conocimiento del corazón humano. Yo os prometo que a los pocos días que la trate hemos de saber si es alma triste del purgatorio, o alma bienaventurada de la gloria. Y lo que es de la carta haré tales pruebas, que no os quedará la menor duda de lo que he dicho. Yo pintaré y observaré; vos callaréis, y todo irá bien y nos desengañaremos.

Muy satisfecho quedó don Severo de las razones de Pedro Saputo, y más de su promesa. A los dos días se disponía a irse y le dijo aquél: - Los antiguos, señor don Severo, cuando recibían algún huésped, le obsequiaban, agasajaban y regalaban tres días sin preguntalle de su persona; pasados los cuales y no antes le preguntaban quién era, cómo se llamaba, de dónde venía y adónde iba. Hase dejado esta costumbre y fórmula por la grande prisa que tenemos de saber quién es el huésped que nos viene, y tal vez por la mayor de despedille de casa. Yo me acomodo al nuevo uso en lo primero, y dejo lo segundo para los ruines. Si no echáis de menos la comodidad y regalo de vuestra casa, os ruego que os detengáis los tres días de la ley por vos y por mí, y uno más por el alma del purgatorio que me ha proporcionado la satisfacción de hospedar en mi casa a un tan principal y amable caballero. Y pues los antiguos daban también al huésped al tiempo de despedille lo que llamaban dones de hospedaje, que eran alguna ropa muy preciosa, alguna espada, escudo de armas, o bien algún caballo, y nada de esto necesitáis ni hay ahora la misma razón que entonces para esta costumbre, mirad lo que hay en mi casa que no esté en la vuestra, y si algo topáis de vuestro gusto, llevadlo en prenda de nuestra amistad. ¿Sois aficionado a los libros? ¿Soislo a cuadros? Ahí tenéis libros, y ahí tenéis cuadros. - ¿Y si tomo lo que no debería? - Eso no puede ser, porque para vos ninguno hay exceptuado, con vos ninguno me reservo. Ya don Severo había pasado algunos ratos leyendo La consolación de Boecio traducida y añadida por Pedro Saputo, aunque manuscrita; y la apartó como libro que quería llevarse. Miró los cuadros, y se paraba muchas veces delante de su retrato y el de su madre hechos ambos en aquel año; y dijo: - Si estos dos retratos vuestros no fuesen tan parte de vuestro corazón... - Lo son y muy grande, respondió Pedro Saputo; pero por lo mismo os los ofrezco... - ¡Ah!, dijo don Severo; yo les tendré lámpara en mi casa. Dióle Pedro Saputo las gracias por el favor, y le entregó los cuadros y el libro diciendo: - A otro en el mundo no los daría; pero don Severo Manuel de Estada tiene privilegio en casa de Pedro Saputo.

Fuese, en fin, don Severo, llegó a su casa, y acudieron la mujer y los hijos a preguntarle como si viniera de una peregrinación al otro hemisferio. Él les dijo: - Siento, Mariquita, siento, hijos míos, no haberos llevado a todos. ¡Ay, qué hombre! ¡Ay, qué hombre tan sabio y tan amable! Mucho dice la fama, pero es mucho más de lo que se dice. Cuatro días me ha hecho estar, pero en su casa, en su misma casa, porque es muy generoso, y al parecer rico. ¡Qué bien que he estado! Es el hombre más natural que he conocido: muy caballero, eso sí, pero al mismo tiempo tan llano y amable, que se pega al corazón como un hierro a otro en la fragua. ¡Qué agasajo! ¡Qué servicio tan fino y sencillo! ¡Qué facilidad en todo! Aquello, hijos, es vivir encantado. ¿Pues, y su madre? Su madre es toda una señora. No dirá nadie, no, que ha sido pobre y tenido oficio tan humilde como el de lavandera. - Pero de la carta, preguntó don Vicente, ¿qué os ha dicho? - De la carta, respondió, ha dicho muchas cosas (Morfina muy atenta); pero como vendrá luego... - ¿Aquí?, preguntó el hijo. - Aquí, aquí, a esta nuestra casa, respondió don Severo. Y ya podéis disponeros todos a recibille como un amigo, pero también como un hombre tan sabio, y no hagáis necedades o extravagancias porque sus ojos penetran hasta el alma, y sabe lo que uno está pensando cuando le mira. - ¿Conque vendrá?, volvió a preguntar don Vicente. - Sí, hijos, sí, ya lo he dicho: y pintará la sala del estrado. - Me alegro, me alegro, dijo don Vicente dando fuertes palmadas; le conoceremos, le conoceremos. - Antes le podéis conocer, dijo su padre, pues le pedí y me dio su retrato y el de su madre, que son éstos. Lo mismo fue sacar los retratos, que los cuatro se amontonaron sobre ellos y no los podían mirar a gusto. Colgólos, en fin, don Vicente en dos clavos altos y así los miraron de espacio. Más luego dijo don Vicente: - ¿Sabéis padre, que Pedro Saputo, así al parecer, tiene alguna semejanza con aquel estudiante navarro que llamaban don Paquito? - Calla ignorante, le contestó su padre; ¿qué tiene que ver don Paquito ni todos los Paquitos del mundo con ese retrato? Don Paquito era un estudiante, agudo sí, y vivaracho; pero un quidam, un nadie, comparado con Pedro Saputo. En fin, ya lo veréis y os desengañaréis; entre tanto no digáis disparates. Morfina en todas escenas gozaba mucho, y se admiraba de lo que podía la aprensión en su padre, pues siendo uno mismo don Paquito y Pedro Saputo, ni le conoció allá ni echaba de ver la semejanza, o más bien la identidad en el retrato. Y por hacer otra prueba, dijo: - Pues también a mí me parece de este retrato lo mismo que a Vicente. ¿No veis, padre, que tiene los ojos y todo el aire de don Paquito? - Los ojos y el aire de mi quinta bruja de abuela, sí que tiene, respondió su padre enojado, porros que sois todos. No me nombréis más a don Paquito; porque es comparar la noche al día, un tizón al sol, un pigmeo a un gigante. Pues, digo, ¡si le oyésedes tocar el violín! Don Paquito rascaba las cuerdas; pero aquello es oír a los mismos ángeles del cielo. - Válgaos padre, dijo don Vicente, que ha de venir aquí, sino mañana montaba a caballo y me iba a velle. Y mira tú señorísima hermana mía, que no seas con él tan seca e impenetrable como has sido con todos los que han venido a verte. - Yo te doy palabra, respondió ella, de no serlo con él, sino al contrario, muy blanda y penetrable, por explicarme a tu modo. ¿Qué había de decir un hombre tan sabio si me viese grave, indiferente y reservada? - Pues veremos, dijo su hermano, cómo lo cumples. - Por cumplido, contestó ella. Y en verdad que lo decía de corazón, como puede suponer el lector, que sabe el misterio de su amor con Pedro Saputo, y el secreto de la carta.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 10. Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capítul X.

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capsots los pares, tontos los mestres, badocs los veíns, mes valdríe no naixe, o no estudiá res y viure sol o anassen als montes si un sapiguere que allí habíe de topetá en una compañera de trate confortán y recreatiu. Dichós de Pedro Saputo, que encara que se va trobá en mols abatuts va sabé librás de ells y fels la figa. Yo, fora de mon pare... No vull di lo demés. Sobre que ting amics y amigues del alma que a pun estic de tratáls de idiotes, com a creure homens de pro als faramalles, charlatans, engañadós y hipócrites que mo se venen per Licurgos tocats per la Providensia pera remediá la España y reformá lo món.

Habíe lo nostre chiquet pintó sentit parlá al mestre Artigas de autós y llibres del art, y li va suplicá al siñó mossen que li faiguere portá tots los que trobare; y en dos o tres mesos va tindre los que mes se coneixíen allabonses. Se va ficá a estudiáls en molta afissió y no menos constansia, y per los matins y les velades passáe casi tot lo tems en alló, sense olvidá al mateix tems los atres ejercicios, alternán después lo traball per hores y hasta per díes segons lo humor o la disposissió, perque teníe per máxima lo no violentás may ni cansás fen ejercicio. Conque estudiabe, dibuixabe, pintabe, esculpíe, tornejabe, repassabe la solfa, y tocáe los diferens instrumens que sabíe. A sa mare li va di que no anare mes a rentá roba de atres, sino que bonamen serviguere a casa a les persones de mes estat del poble que li pareguere; y encara aixó li díe lo cor que duraríe poc tems, y mentrestán se anare tratán en algo mes de estima y dessensia.

Lo niu

Per capricho va pintá a un taulonet un niu de oronetes al momén de arribá la mare en lo minjá, ya escomensán a traure ploma los minudets, y la va enclavá per la nit desde una finestra a una fusta de les que formáen lo ráfec de la teulada, que no ere alt; y pel matí mol prontet ya lo estáen codolechán los sagals del carré enfadanse perque no podíen sisquera fé fugí a la mare, y cridanla oreneta bruixa perque habíe fet allí lo niu sense vóreu ells. U va sentí Pedro Saputo, y va eixí y va traure lo taulonet, quedán los sagals avergoñits per una part, y per l'atra enriénsen de ells mateixos. 

Va corre la veu y van vindre a vore la pintura infinites persones; pero ell los va di que no podíe vores de prop, sino al ráfec y desde lo carré; y així la va torná a ficá al seu puesto, y tot lo poble veníe a vore aquell prodigio de un chiquet de catorse añs. 

Si no s'haguere perdut después de mort, haguere pugut sé un atre Yalisso, que va fé un goz pintat a un cuadro en tal perfecsió, que pareixíe hasta rabiós, y va costá guerres per tíndrel, y al final, después de mol tems, va sé portat del Asia a Roma y dedicat per Augusto César al Capitolio.

Va pintá aquell añ dos sales, una de un benefissiat ric, y l'atra del hidalgo pare de Eulalia, qui, pera acabá de borrá la memoria de les paraules que va di a sa mare de Pedro Saputo, li fée mes favor que ningú al poble. Y en verdat, encara que lo chiquet ere tan generós, no podíe olvidá del tot les dos raderes expresions que va fé aná contra nell y sa mare; y aixó que no compreníe encara tota la malissia que portáen. Va morí desgrassiadamen lo hidalgo cuan estáe pintán lo radé lienzo de la seua sala. La va acabá, pero afegín a dal dos angels en ademán de estendre sobre lo cuadro un vel blang de crespón en orla negra. Y va ficá encara allí un atre primor; y va sé que an aquells angels va fé lo retrato de Eulalia y lo seu, ixíen tan be que pareixíe que los hagueren tallat los caps y los hagueren apegat als cossos despullats dels angels.

Com ya seguíe les regles del art y sabíe com plasmá la naturalesa, va advertí entonses mols defectes a les pintures de la capella de la Corona; y va demaná llissensia pera ficá un rótul que declarabe quí les habíe fet y la edat que teníe. Pero la obra milló, la obra de mes mérit, y u va di ell cuan ya no podíe equivocás, va sé sempre lo niu de oronetes, que alguns van volé comprá, ñabén qui li va oferí hasta coranta escuts de or, que per als coneixedós que podíe ñabé a un poble com Almudévar, ere mol, sense duda. Se va pedre, com hay dit, a la seua mort, així com atres coses de mol primor y valor que ñabíe a casa seua.

Entre los llibres de pintura van vindre tamé dos en latín y un en italiá, y va di: pos yo estes llengües hay de adepéndreles. Y en efecte se va ficá a estudiá la latina, y en una semana va adependre los nominatius y les conjugassions, perque la seua memoria ere assombrosa. Pero no li van permetre seguí este estudi les dos obres de pintura que va tindre al poble.

Sa bona mare recordabe ara moltes vegades la professía de la gitana, pero calláe per no di lo engañ en que la habíen seduít, exposanse ademés a que no la cregueren, encara que la seua honestidat y mol juissi la abonaren per al que vullguere di en defensa seua. Pero después de ben pensat u dixáe está, y resumíe totes les seues reflexions en estes cristianes paraules: 

Deu me perdono aquell fallo y no me dono tot lo be an esta vida.


Original en castellá:

Capítulo X.

Extraordinaria aplicación de Pedro Saputo.

Zotes los padres, zotes los maestros, zotes los vecinos y zote el siglo, más valdría no nacer, o no estudiar nada y vivir solo o irse a los montes si uno supiese que allí había de topar una compañera de trato confortante y recreativo. Dichoso de Pedro Saputo, que aunque dio con muchos zotes supo librarse de ellos y hacerles la higa. Yo, fuera de mi padre... No quiero decir lo demás. Sobre que tengo amigos y amigas del alma que así estoy en mandarlos para zotes, como en creer hombres de pro a los faramallas, charlatanes, embaidores e hipócritas que se nos venden por Licurgos suscitados de la providencia para remediar la España y reformar el mundo.

Había nuestro niño pintor oído hablar al maestro Artigas de autores y libros del arte, y le suplicó al señor cura le hiciese traer cuantos de ellos se encontrasen; y en dos o tres meses tuvo los más de los que entonces se conocían. Púsose a estudiarlos con mucha afición y no menos constancia, y por las mañanas y las veladas pasaba casi todo el tiempo en ello, sin olvidar al mismo tiempo y de ahí a unos días los otros ejercicios, alternando luego el trabajo por horas y aun por días según el rumor o la disposición, porque tenía por máxima el no violentarse nunca ni cansarse en un ejercicio. Conque estudiaba, dibujaba, pintaba, esculpía, torneaba, repasaba la solfa, y tocaba los varios instrumentos que sabía. A su madre le dijo que no fuese más a lavar ropas ajenas, sino que buenamente sirviese en casa a las personas de más estado del pueblo en lo que le pareciese; y que aun esto le daba el corazón que duraría poco tiempo, y entre tanto se fuese tratando con alguna más estimación y decencia.

Por capricho pintó en una tabla un nido de golondrinas en el acto de llegar la madre con el cebo, ya comenzando a echar pluma los pequeñuelos, y la enclavó por la noche desde una ventana en un madero de los que formaban el alero del tejado, que no era alto; y por la mañana muy tempranito lo estaban apedreando los muchachos de la calle desatinándose porque no podían siquiera hacer huir a la madre, y llamándola maldita porque había hecho allí el nido sin verlo ellos. Sintiólo Pedro Saputo, y salió y quitó la tabla, quedando los muchachos corridos por una parte, y por otra riéndose de sí mismos. Corrió la voz y vinieron a ver la pintura infinitas personas; mas él les dijo que no podía verse de cerca, sino en el alero y desde la calle; y así la tornó a poner en su lugar, y todo el pueblo venía a ver aquel prodigio de un niño de catorce años. Que si no se perdiera en su muerte, quizá hubiera sido otro Yalisso, el cual fue un perro pintado en un cuadro con tal perfección, que parecía le representaba rabioso, y costó guerras por haberlo, y al fin, después de muchos tiempos, fue traído del Asia a Roma y dedicado por Augusto César en el Capitolio.

Pintó en aquel año dos salas, una de un beneficiado rico, y otra del hidalgo padre de Eulalia, el cual, para acabar de borrar la memoria de las palabras que dijo a la madre de Pedro Saputo, le hacía más favor que nadie en el lugar. Y en verdad, aunque el niño era tan generoso, no podía olvidar del todo las dos últimas expresiones que usó contra él y su madre; y eso que no comprendía aún toda la malicia que encerraban. Murió desgraciadamente el hidalgo cuando estaba pintando el último lienzo de su sala, que la concluyó no obstante; pero añadió en lo alto dos ángeles en ademán de tender sobre el cuadro un velo blanco de crespón con orla negra. Y puso aún allí otro primor; y fue que en aquellos ángeles hizo el retrato de Eulalia y el suyo saliendo tan bien, que parecía les hubiesen cortado las cabezas y pegándolas a los cuerpos desnudos de los ángeles.

Como ya seguía las reglas del arte y sabía componerlas con la naturaleza, y ésta y aquéllas con su gusto, advirtió entonces muchos defectos en las pinturas de la capilla de la Corona; y pidió licencia para poner un rótulo que declaraban quién las había hecho y la edad que tenía. Pero la obra mejor, la obra de más mérito, y lo dijo él cuando ya no podía equivocarse, fue siempre el nido de golondrinas, el cual le quisieron comprar algunos, habiendo quien le mandó por él hasta cuarenta escudos de oro, que para los conocedores que podía haber en un pueblo como Almudévar, es mucho sin duda. Perdióse, como he dicho, en su muerte, así como otras cosas de mucho primor y valor que había en su casa.

Entre los libros de pintura vinieron también dos en latín y uno en italiano, y dijo: pues yo estas lenguas he de aprendellas. Y con efecto se puso a estudiar la latina, y en una semana aprendió los nominativos y las conjugaciones, porque su memoria era asombrosa. Mas no le permitieron seguir este estudio las dos obras de pintura que tuvo en el pueblo.

Su buena madre recordaba ahora muchas veces la profecía de la gitana, pero callaba por no decir el engaño con que la habían seducido, exponiéndose además a no ser creída, puesto que su honestidad y mucho juicio la abonasen para cuanto quisiese decir en su defensa. Mas después de bien pensado lo dejaba, y resumía todas sus reflexiones en estas cristianas palabras: Dios me perdone aquel yerro y no me dé todo el bien en esta vida.

lunes, 4 de marzo de 2024

Fersa - Ferment

Fersa, s. f., reine, dame au jeu des échecs.

fersa, reina, reine, ajedrez, échecs, escacs

 

Quan la fersa n'adus pres de si.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Quand il en amène la dame près de soi. 

ANC. FR. Après le roc a pris la fierce.

Roman du Renart, t. III, p. 333. 

Et qui échec dit lor éust 

N'iert-il que covrir le péust, 

Car la fierche avoit esté prise.

Roman de la Rose, v. 6735.

(N. E. Fürst, en alemán, gobernante de un principado, príncipe, princeps; Fürstin, princesa.)

 

Fertilitat, s. f., lat. fertilitatem, fertilité.

Era de tan gran fertilitat, coma es huei.

(chap. Ere de tan gran fertilidat, com es avui.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 121.

Était de si grande fertilité, comme est aujourd'hui. 

CAT. Fertilitat. ESP. Fertilidad. PORT. Fertilidade. IT. Fertilità, fertilitate, fertilitade. (chap. Fertilidat, fertilidats.)

2. Fertil, adj., lat. fertilis, fertile. 

Terra es fertil et habundant en blatz.

(chap. literal: Terra es fértil y abundán en blats.)

Normandia... fertil es en camps.

Eluc. de las propr., fol. 175.

Est terre fertile et abondante en blés.

La Normandie... est fertile en champs.

CAT. ESP. (fértil) PORT. Fertil. IT. Fertile. (chap. fértil, fertils.)

3. Infertil, adj., infertile.

Loc... estreyt et infertil.

Tit. de 1468. DOAT, t. XCV, fol. 192.

Lieu... étroit et infertile.

IT. Infertile. (chap. Infértil, erm, no productiu. Faixeta estreta y erma; faixonet estret y erm; gaya estreta y dixada; faixa estreta y abandonada, etc. Avui en día no tenim lo vocabulari agrícola de allacuanta.)

 

Ferula, s. f., lat. ferula, férule, sorte de plante. (Apiaceae)

Ferula es herba que distilla suc.

(chap. Férula es herba que destile suc.)

Eluc. de las propr., fol. 209.

La férule est herbe qui distille suc.

CAT. ESP. (férula) IT. Ferula.

(chap. La férula té assobín auló de seba, ápit o all, com l' all de bruixa. La férula comú pareix lo fonoll espigat y datres plantes espigades.)

La férula té assobín auló de seba, ápit o all, com l' all de bruixa

 

Fervor, s. f., lat. fervor, ferveur, ardeur.

Per temprar la fervor del sanc.

(chap. Per a templá o temprá la fervó de la sang o sanc. Fervó : bull, bullimén, ardó; fig. Rasmia, espenta, forsa, ánim o ánimo, ímpetu, etc.)

Eluc. de las propr., fol. 30.

Pour tempérer l' ardeur du sang.

Si comensa alcuna bona obra ab alcuna fervor, lendema n'a mens, lo terz jorn mens, e lo quart cays non re.

(chap. Si escomense alguna bona obra en alguna (algo de) fervó, ensondemá ne té menos, lo tersé día (encara) menos, y lo cuart casi res o gens (non re : no + cosa : res : gens)

V. et Vert., fol. 13.

S'il commence aucune bonne oeuvre avec quelque ardeur, le lendemain il en a moins, le troisième jour moins, et le quatrième quasi rien.

Am gran fervor de religio.

(chap. En gran fervó de religió. - No se debíe referí a Lluïs Companys.)

Companys, Lluís, Luis, Luís, Loís, Luisico, el malas compañías, ERC, asesino de catalanes

Cat. dels apost. de Roma, fol. 135.

Avec grande ferveur de religion.

CAT. ESP. PORT. Fervor. IT. Fervore. (chap. Fervó; fervor, alguns y algunes seguramén pronunsien la r final an esta paraula, com a honor, amor, Leonor, Héctor, Óscar.)

2. Fervent, Ferven, adj., lat. ferventem, fervent, ardent, animé.

Solelh trop fervent. Eluc. de las propr., fol. 19. 

Soleil très ardent.

Li dona gran volontat e ferven dezirier de ben perseverar.

(chap. Li done gran voluntat y fervén dessich de ben perseverá.)

V. et Vert., fol. 65.

Lui donne grande volonté et fervent désir de bien persévérer.

CAT. Fervent. ESP. Ferviente. PORT. IT. Fervente.

(chap. Fervén, fervens, ferventa, ferventes.)

3. Sobrefervent, adj., très ardent.

Foc sobrefervent.

(chap. Foc sobrefervén, sobreardén, mol ardén, mol fort, achicharrán, achicharradó, torradó, sucarradó, etc.)

LOS CORPORALES DE AGUAVIVA, Aiguaiva, foguera, hoguera; flama, flames

Eluc. de las propr., fol. 2.

Feu très ardent.

4. Fervemmens, adv., fervemment, avec ferveur.

Fervemmens levar son cor. V. et Vert., fol. 88. 

Élever son coeur fervemment.

CAT. Fervorosament. ESP. Fervorosamente. PORT. IT. Ferventemente.

(chap. Fervorosamen, fervenmen.)

5. Esfervir, v., animer, rendre fervent.

Sos cors s' esfervis contra Deu.

Trad. de Bède, fol. 43.

Son coeur s'anime contre Dieu.

ANC. FR. L'aultre se efferve et se trouble.

Coquillart, p. 43.

(chap. Efervessén tamé ve de fervor: bullí, com les pastilles efervessens en aigua.)

6. Ferment, s. m., lat. fermentum, ferment, levain.

Ferment es dit, quar es fervent.

Eluc. de las propr., fol. 208.

Est dit ferment, parce qu'il est ardent.

CAT. Ferment. ESP. PORT. IT. Fermento. (chap. Fermén, llevat. v. fermentá: fermento, fermentes, fermente, fermentem o fermentam, fermentéu o fermentáu, fermenten; fermentat, fermentats, fermentada, fermentades. Per a fé vi ha de fermentá lo suc o mosto. Pera fé pa ha de fermentá lo lleute.)

Pera fé pa ha de fermentá lo lleute

jueves, 29 de febrero de 2024

Fardar - Fatigacio

Fardar, v., farder.

Voyez Denina, t. II, p. 297, et t. III, p. 22.

De fardar e de polir e de rigotar lurs caps, V. et Vert., fol. 70.

De farder et de polir et de friser leurs têtes.

 

Fardel, s. m., fardeau.

Voyez Denina, t. III, p. 22.

D' avol fardel

Se carga e d'avol fais.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz.

Se charge de méchant fardeau et de mauvais faix.

ANC. FR. Si l'a lié en un fardel.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 386.

Si ont moult bien apareillié 

Comme marcheanz lor fardel.

Roman du Renart, t. I, p. 139.

CAT. Fardell. ESP. (hato, fardo) PORT. Fardel. IT. Fardello. (chap. Fardell, fardells; v. fardellá. Lliga la borrassa en un fardell, que mon anem al atra finca.)

 

Farga, s. f., forge.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com aurs en fuec e cum aciers en farga

S' afina.

Guillaume de Durfort: Quar say. 

Comme or en feu et comme acier en forge s'afine. 

Fig. Tribulatio es la farga e lo martell de paciencia.

V. et Vert., fol. 66. 

Tribulation est la forge et le marteau de patience. 

CAT. Farga. ESP. PORT. Forja. (chap. Forja, forges; ya ha eixit més amún, aon fique fabreguayar.)

2. Fargar, v., forger, fabriquer. 

En Guillelm Fabre sap fargar, 

Et anc nulh temps fabres no fo.

B. d'Auriac: En Guillem. 

(N. E. Ironía con el apellido Fabre, como Forges lo hizo con Fraguas.)

Fardar; Farga, forja, Forges, Fraguas, herrar es humano, errar

Le seigneur Guillaume Fabre sait forger, et oncques jamais il ne fut forgeron.

Martella ab so martell sobre nostre dos, e 'll nos farga.

V. et Vert., fol. 44.

Martelle avec son marteau sur notre dos, et il nous forge.

Fig. Quant autres fan enguanas farguar. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Quand les autres font forger tromperies. 

Part. pas. I bastays cargatz

Sol d' esterlis de nou fargatz. 

V. de S. Alexis. 

Un portefaix chargé seulement de sterlings fabriqués de neuf.

Can l' archa fon fargada.

Trad. de la 1re épître de S. Pierre.

Quand l'arche fut fabriquée. 

Aytal mot son finch e fargat segon lati. 

Leys d'amors, fol. 69.

De tels mots sont formés et forgés selon le latin.

CAT. ESP. PORT. Forjar. (chap. Forjá.)

 

Farina, s. f., lat. farina, farine.

Coma aquel que purga la pura farina del bren. V. et Vert., fol. 35.

Comme celui qui purge la pure farine du son. 

Prov. Mas aras sai que mains fols pais, 

So di 'l reprovier, farina.

P. Camor: Iratz chant.

Mais maintenant je sais que farine nourrit maints fous, ce dit le proverbe.

CAT. ANC. ESP. Farina. ESP. MOD. Harina PORT. Farinha (N. E. galego Fariña, como la de Sito Miñanco). IT. Farina. (chap. Farina, farines; farinetes, lo minjá preferit de Pininfarinetes.)

farinetes, guixes, guijas, almorta, sigrons, garbanzos, cigrons

2. Farnier, s. m., farinier. 

Per menador o per farnier.

Qu'el mounier o 'l farnier sia en colpa. 

Ieu son mouniers... o farniers. 

(chap. Yo soc moliné... o fariné.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 140, 46 et 141.

Par meneur ou par farinier. 

Que le meunier ou le farinier soit en faute. 

Je suis meunier... ou farinier.

ANC. CAT. Fariner. ESP. Harinero (: molinero).

3. Far, s. m., lat. far, escande, espèce de froment.

So mantas especias de froment, alcu es dit far.

Eluc. de las propr., fol. 208. 

Sont maintes espèces de froment, aucun est dit escande.

ESP. Farro (Triticum dicoccum). IT. Farro, farre.

 

Farsir, Frasir, v., lat. farcire, farcir, garnir, remplir, gonfler.

Las ronhonadas dels moutons... non... farcirai, ni sobre aquelhas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Je ne farcirai pas... les rognons des moutons, ni sur ceux-là aucune graisse je ne superposerai. 

Part. pas. Ventres replez e farsiz de grans viandas.

(N. E. No sé si Juaquinico Monclús entenderá esta frase en lengua occitana. Es el presidente de la Ascuma, sucursal del IEC en Aragón, en Calaceite.)

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús, Esteban

Trad. de Bède, fol. 9.

Ventres pleins et farcis de quantité d'aliments. 

Dos fadestols ab aur farcis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90. 

Deux fauteuils garnis d'or.

(N. E. Más arriba: Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil, silla plegable, sillón.)

Sel de Milan ab lur farsida pansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Ceux de Milan avec leur panse gonflée. 

(N. E. No sé si se refiere a algunos antepasados de Oriol Junqueras.)

Oriol Junqueras, Alain Delon

Fig. Del trachor de Metaplana

Qu'es d'engan frasitz e ples.

Guillaume de Berguedan: Chansoneta.

Du traître de Métaplane qui est farci et plein de tromperie.

CAT. Farcir. (chap. farsí, plená, omplí, rellená es castellanisme: farsixco o farsixgo, farsixes, farsix, farsim, farsiu, farsixen; farsit, farsits (ous rellenos), farsida, farsides; embutí: butifarra, butifarres, güeña, güeñes, llenguañissa, llenguañisses, churís, churissos, chorís, chorissos (choricer a Alcañís), salchicha, salchiches, chistorra, chistorres. Encara me dixo algún embutit, com la sobrasada mallorquina, la botifarra catalana, de aon ve lo nom de butifarrendum o botifarrendum, fuet, espetec, mortadela, salami, etc.)

Carnicería , Ginesa Gil, Beceite, Beseit, llenguañissa, longaniza

 

Fastic, Fastig, Fasti, s. m., lat. fastidium, dégoût, répugnance, ennui. Fastic, es can no pot manjar.

Deudes de Prades, Aus. cass.

Dégoût, c'est quand il ne peut manger. 

Fastig es abhominacio no voluntaria de vianda et de beuragge.

Eluc. de las propr., fol. 91. 

Dégoût est abomination non volontaire de nourriture et de breuvage.

Fig. Lo demoni, que fay far lo peccat e lo procura, n' a fasti et abhominacio, cant hom lo fay. V. et Vert., fol. 19.

Le démon, qui fait faire le péché et le procure, en a dégoût et abomination, quand on le fait.

Hueimais fastics mi seria

Cobleiars d'aisso que no m cal.

B. Zorgi: Mout fai. 

Désormais me serait dégoût de faire des couplets de ce dont ne me soucie.

Loc. Tenon s'a fastic

Qui tot non lor o gic.

P. Cardinal: Li clerc si.

Ils tiennent à ennui qui ne le leur laisse tout.

CAT. Fastig. ANC. ESP. (MOD. Hastío, asco) PORT. Fastio. IT. Fastidio.

(chap. Fástic, fastics; asco, ascos, asquejat, asquejats, asquejada, asquejades; vómit, vomits, v. vomitá, gitá, arrojá, traure los feches.)

Javier Giralt Latorre; Albelda; Litera, Llitera; Enfollir

2. Fastigos, adj., fastidieux, dégoûté.

Fastigos,

Chufaniers e vils janglos.

P. Vidal: Abril issic.

Dégoûté, railleur et vil hableur.

CAT. Fastigos. ESP. Fastidioso. ANC. PORT. Fastioso. PORT. MOD. IT. Fastidioso. (chap. Asquerós, asquerosos, asquerosa, asqueroses; igual algú diu fastigós, pero yo no may; vomitiu, que fa vómit, asquerós, que done asco, me fa escrúpol, repelén, repulsiu, etc.)

3. Fastir, v., lat. fastidire, dégoûter, ennuyer, fatiguer.

Car no vol fastir (N. E. vol : vuelh, vull)

Ma bel' amia.

G. Faidit: Solatz e chantar.

Car je ne veux ennuyer ma belle amie.

IT. Fastidire.

4. Fasticar, v., être dégoûté, avoir dégoût, dégoûter.

Pueis donatz la

A sel auzel que fastica.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis donnez-la à cet oiseau qui a dégoût.

Part. pas. Tant es malvatz,

Qu' eu fastigatz

Sui e lassatz.

Esperdut: Qui non. 

Tant est mauvais, que j'en suis dégoûté et lassé. 

CAT. Fastiguejar. ESP. Fastidiar. IT. Fastidiare. (chap. Fastidiá es doná fástic a un atre, molestá. Algo o algú te fa fástic, disgust, malestá, ganes de vomitá, arrojá o “gitá”, com se díe als masos de Beseit – Arnes, perque yo hay conegut a una dona que u va di están a la taula. Este gitá encara se fa aná al aragonés, y tamé foragitá, jetter en fransés.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, lo tonto del poble

 

Fat, s. m., lat. fatum, destin, destinée, fatalité.

Ay avut aytal fat tota ora,

C' amoros soi et amoros serai.

(chap. literal: Hay tingut tal mala fortuna a tot' hora, que amorós soc y amorós siré o seré.)

Perdigon: D' amor non puesc.

J'ai toujours eu telle destinée, qu' amoureux je suis et amoureux je serai.

Vos volem demostrar, 

Per entendre pus clar, 

Qu' es astres ni qu' es fatz.

Nat de Mons: Al bon rey.

Nous vous voulons démontrer, pour entendre plus clair, qu'est astre et qu'est destinée.

Gayne, so a ditz Karles, Dieus ti done mal fat.

Roman de Fierabras, v. 787.

Ganelon, ce a dit Charles, que Dieu te donne mauvaise destinée.

ANC. FR. Il n'appartient qu'aux fatz d'establir le fat ou destinée.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 283. 

CAT. Fat. ANC. ESP. Fato. ESP. MOD. Hado. PORT. Fado (N. E. como la canción más conocida del país). IT. Fato. (chap. mala sort, mala fortuna, mal destino, fatalidat.)

2. Fada, s. f., lat. fatua, fée. 

Toza, fi m ieu, gentil fada 

Vos adastret, quan fos nada, 

D'una beutat esmerada.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Jeune fille, me fis-je, quand vous fûtes née, gentille fée vous doua d'une beauté pure. 

Selhui fadet gentils fada 

A cui fon s' amors donada.

Marcabrus: Estornelh. 

Gentille fée doua celui à qui son amour fut donné.

ANC. ESP.

Que las mis fadas negras no se parten de mi. 

Arcipreste de Hita, cop. 798. 

CAT. Fada. ESP. MOD. Hada. PORT. Fada. IT. Fata. (chap. Hada, hades; diém tamé hada madrina y no hada padrina, cuan diém padrina a la dona que mos porte a la pila a batejá.)

- Sorte d'araignée.

Aranhas c'om apela fadas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Araignées qu'on appelle fées.

3. Fachurier, Fachilador, s. m., enchanteur, magicien, sorcier.

Fachuriers e devins

Et autres galiarts que sabien diablias.

(chap. Magos y adivinos y datres impostós que sabíen diablures.)

V. de S. Honorat.

Magiciens et devins et autres imposteurs qui savaient diableries.

Li non cast, li fachilador, li homicidi.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 22. 

Les non chastes, les sorciers, les homicides.

ANC. CAT. Fatiller, fadador. ANC. ESP. Hadador. (MOD. encantador, mago, quien hace sortilegios: sortílego. PORT. Feiticeiro. (chap. Encantadó, mago, adivino, bruixa, bruixes, bruixot, bruixots, curandero, curanderos, curandera, curanderes, perque ne ñabíen que coneixíen técniques com la de traure lo enfit, curá chiquets herniats o trencats, que no són sol físsiques. Men enrecordo de que mon yayo Tomás ne coneixíe un prop de Tortosa. Allacuanta anaben caminán a Tortosa desde Beseit (y tornaben lo mateix día) ben assobín, per la actual senda GR-8, a un tros encara se pot vore la antiga calsada romana.

Al llibre Pedro Saputo podéu vore una bona crítica irónica cuan se fa meche, per ejemple, los “flarets” que li fot pel cul a un agüelo a La Almunia de Doña Godina. Y al Decamerón en chapurriau bastantes práctiques de nigromansia y datres encantamens, póssimes, etc.)

4. Fachilieira, Faitileira, s. f., sorcière, fée, magicienne.

Las faitileiras pudens.

Marcabrus: Pus mos. 

Les sorcières puantes.

Crezo vilhas fachilieiras. Brev. d'amor, fol. 131.

Croient vieilles sorcières.

ANC. CAT. Fatillera. PORT. Feiticeira.

5. Fachilhayritz, s. f., sorcière.

Falsas vielhas fachilhayritz 

Per cosselhar qualque bevenda.

Brev. d'amor, fol. 131.

Fausses vieilles sorcières pour conseiller quelque breuvage.

6. Fachillamens, Faitilhamens, s. m., enchantement, sorcellerie.

Cill que fan faitilhamens.

Marcabrus: Pus mos. 

Ceux qui font sorcelleries.

Fachillamens se trouve dans des variantes.

7. Fadar, Faidar, v., féer, douer, enchanter.

En aissi m fadet mos pairis 

Qu'ieu ames e no fos amatz.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ainsi mon parrain me féa que j'aimasse et ne fusse aimé.

Aissi m fadero tres serors

En aquella ora qu'ieu sui natz,

Que totz temps fos enamoratz. 

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Ainsi trois soeurs me douèrent en cette heure que je suis né, que je fusse toujours enamouré. 

Part. pas. Nuls hom faidatz.

Pistoleta: Aitan sospir.

Nul homme féé.

So qu'es predestinat 

O fadat per natura.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Ce qui est prédestiné ou doué par nature. 

ANC. FR. Je cuit que cist hom est faez.

Fables et cont. anc., t. III, p. 430. 

C'est une chose faée.

Charles d'Orléans, p. 264.  

Sachiez de voir que l'espée 

Est en tel manière faée.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 144.

ANC. ESP. Que los que a vos fadaron

Non sean verdaderos en lo que adevinaron.

Arcipreste de Hita, cop. 125.

ANC. CAT. Fadar. ESP. MOD. Hadar. PORT. Fadar. IT. Fatare.

8. Fachurar, Faiturar, v., enchanter, ensorceler, fasciner.

Ab sos bels huoills amoros, 

De qe m poizona e m faitura

Silh que m'a joya renduda.

B. de Ventadour: Aitantas bonas.

Avec ses beaux yeux amoureux, avec quoi m'empoisonne et m'enchante celle qui m'a rendu la joie.

ANC. CAT. Fatillejar.

L'ancien français employait le substantif faiture et faicturerie pour sorcellerie.

Sorceries, charoiz et faitures soubs le sueil de l' uys de l'hostel. 

Lett. de rém. de 1376. Carpentier, t. II, col. 348.

Par leurs sorceries et faictureries. 

Lett. de rém. de 1446. Carpentier, t. II, col. 348.

 

Fat, adj., lat. fatuus, fat, fou, ignorant, sot, simple, imbécile.

(N. E. Esta palabrica la conocen bien algunos fatos de Huesca, como los de la CHA, que salieron después del diluvio a regar con botas de goma y chubasquero.)

Albert Moliner , Giners, los orígenes de la raza catalana, como la vasca, son anteriores al peninsular ibérico. Hay numerosos estudios que así lo atestiguan.

Si m partetz un juec d'amor, 

No suy tan fatz

No sapcha triar lo melhor

Entr' els malvatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh. 

Si vous me départez un jeu d'amour, je ne suis si sot que je ne sache choisir le meilleur entre les mauvais.

Quar ab vos son fadas las conoissens.

Pons de Capdueil: Humils e fis. 

Car avec vous sont sottes les savantes

Qui s vuelha m'en tenha per fat.

R. Rigaut: Tota domna.

Qui se veuille m'en tienne pour imbécile

Falhon per fadas enpreizos.

H. Brunet: Lanquan son.

Manquent par folles entreprises. 

Substantiv. Sa beutatz

Fai 'ls fols e 'ls fatz 

Tornar senatz. 

Raimond de Miraval: Forniers per mos. 

Sa beauté fait retourner sensés les fous et les simples. 

Proverb. Si voletz el segle parer,

Siatz en luec folhs ab los fatz.

P. Rogiers: Senher Raymbaut.

Si vous voulez paraître au siècle, soyez en lieu fou avec les fats. 

ANC. CAT. Fat. ESP. PORT. IT. Fatuo. (chap. ignorán, capsot, simple, imbéssil, idiota, borinot, cap de soca, tonto, atontat, apamplat, etc; per a resumí: Tomás Bosque. Per a les dones tamé ñan varians.
Vore la retahíla de piropos que Pedro Saputo li va di a una dona agüela.)

Tomás Bosque; Goz, gozos, goza, goces, gocet, gocets, goceta, gocetes al Mezquín, Mesquí; gos, gossos, gossa, gosses; gosset, gossets, gosseta, gossetes

2. Fad, adj., lat. fatuus, fade. (chap. sossa, sense sal, sense gust.)

Si la sal es fada, en que la saborares?

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 9. 

Si le sel est fade, avec quoi lui donnerez-vous de la saveur?

De sabor... fada. Eluc. de las propr., fol. 271. 

De saveur... fade.

CAT. Fad. IT. Fado.

3. Fadamen, adv., follement, sottement.

Quan fadamen 

Parl' om soven.

Giraud de Borneil: Quar non ai. 

Quand on parle souvent sottement.

4. Fadet, adj. dim., frivole, léger.

Fadet joglar, 

Con potz pensar 

Aquo qu'es greu per eyssernir?

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Frivole jongleur, comment peux-tu penser ce qui est pénible pour discerner?

5. Fadelh, adj., fat, fou.

Trobat m'an nesci e fadelh,

Quar no sai aver ajustar.

B. Martin: Farai un vers. 

Ils m'ont trouvé niais et fou, parce que je ne sais pas amasser richesse.

6. Faduc, adj., fade, fastidieux, ennuyeux, méprisé.

Vos, drutz, etz gent faduca.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Vous, galants, vous êtes gent ennuyeuse. 

Pel joglareiar faduc.

Garins d' Apchier: Aissi con. 

Par le bouffonner fastidieux. 

Substantiv. En totz bos sens ab los faducx. 

Marcabrus: Al departir. 

En tous bons sens avec les ennuyeux.

7. Fatonier, Fantonier, adj., fou, niais, fantastique, faquin, fanfaron.

Albertet, ben vos teng per fatonier, 

Car mais prezatz foudat que sen.

T. d' Albertet et de Pierre: En Peire. 

Albertet, je vous tiens bien pour fou, car vous prisez plus folie que sens.

Non amest cusson ni fantonier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug. 

Vous n'aimâtes goujat ni faquin. 

Ni vuellas esser menuziers

En tos avers ni fatoniers.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ni veuilles être mesquin ni fanfaron dans tes richesses.

CAT. Furios. ESP. PORT. IT. Furioso. (chap. Furiós, furiosos, furiosa, furioses.) Marcel Pena, lo pena de Marcel

8. Fatuitat, s. f., lat. fatuitatem, fatuité, sottise, niaiserie.

Gran re de paraulas, las quals escriure es fatuitatz.

Leys d'amors, fol. 120. 

Beaucoup de paroles, lesquelles écrire c'est sottise.

CAT. Fatuitat. ESP. Fatuidad. PORT. Fatuidade. IT. Fatuità, fatuitate, fatuitade. (chap. Fatuidat, fatuidats.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera, quína grassia que fa lo catalaniste

9. Fades, s. m., fadaise, impertinence, fatuité.

En crides pueis mon fades.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben. 

En criât ensuite mon impertinence. 

Loc. Sitot m'o tenetz a fades.

Rambaud d'Orange: Escotatz. 

Quoique vous me tenez cela à fadaise.

10. Fadeza, s. f., fadaise, sottise, fatuité.

Corona del sabi es sa richesa, e 'l no sens del fol es fadeza.

Trad. de Bède, fol. 36.

Couronne du sage est sa richesse, et le non-sens du fou est folie.

Fig. Ab un ram de fadeza,

Del portar temeros 

Estara vergonhos.

G. Riquier: Si m fos. 

Avec un rameau de fatuité, il restera honteux du porter modeste.

ANC. FR. J'abhorre, en y pensant, moy-mesme et ma fadesse.

Ronsard, t. II, p. 1302. 

CAT. Fadea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana.)

Mario Sasot; Las gens s' enfolezisso per mantas manieiras de fulhias

11. Fadenc, s. m., fadaise, niaiserie. 

Ab los cortes apren hom cortesias,

Et ab los pecx, fadencx e gamusias.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Avec les courtois on apprend courtoisies, et avec les sots, niaiseries et bêtises.

Tug lor fait son de fadencx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Tous leurs faits sont de fadaises.

12. Fadeiar, v., extravaguer, gausser, ridiculiser.

Mas talant a de fadeiar 

Qui so que te vol demandar.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Mais a désir de gausser qui ce qu'il tient veut demander.

Mesura m dis qu' eu non domnei, 

Ni ja per domnas no fadei.

Garins le Brun: Nuoitz e jorn. Var. 

Raison me dit que je ne fasse pas le galant, ni que jamais je n'extravague pour dames.

Com cel qu' en tot cant vol far se fadeya. 

T. de Jean Lag et d'Ebles: Qui vos dara.

Comme celui qui en tout ce qu'il veut faire se ridiculise.

13. Enfadezir, v., faire le fou, bouffonner, rendre fou

Ben poiras, fol, enfadezir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar

Tu pourras bien, fou, bouffonner. 

No m' en pot nuls fagz enfadezir.

Folquet de Marseille: Ja non cug. 

Nul fait ne m'en peut rendre fou. 

CAT. Enfadeir.

 

Fatigar, v., lat. fatigare, fatiguer.

Part. pas. Jhesus fon fatiguat.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 4.

Jésus fut fatigué.

Fig. Els esperitz d'aquels... fatigatz de sol l'auzir.

Leys d'amors, fol. 114. 

Les esprits de ceux-là... fatigués seulement de l'entendre. 

CAT. ESP. PORT. Fatigar. IT. Faticare. (chap. fatigá, fatigás: yo me fatigo, fatigues, fatigue, fatiguem o fatigam, fatiguéu o fatigáu, fatiguen; fatigat, fatigats, fatigada, fatigades; cansá, agotá, baldá, chafá, etc.) 

2. Fatigacio, s. f., lat. fatigatio, fatigue.

Ses enueg et fatigacio.

De labor et fatigacio.

Eluc. de las propr., fol. 106.

Sans ennui et fatigue.

De labeur et fatigue.

ESP. Fatigación (fatiga). (chap. fatiga, fatigues; cansamén, cansamens; baldamén, baldamens; agotamén, agotamens; chafamén, chafamens.)