Mostrando las entradas para la consulta assegurá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta assegurá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 25 de agosto de 2026

Valea, Valer, Val, Valensa, Valentia, Vaillimen, Valimen, Valia, Valor - Convalescencia

Valea, interj., cri de guerre des Angevins par opposition à celui des Tourangeaux.
Lhi un crido: Valea ! l' autre: Cossel !
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 28.
Les uns crient: Valea ! les autres: Cossel !
ANC. FR. Franceiz crient: Monjoe ! e Normanz: Dex aïe !
Flamenz crient: Asraz ! e Angevin: Valie !
Roman de Rou, v. 4666.
 
Manel Riu Fillat, Natxo Sorolla; Sota el llit te la mamaria
 
Valer, v., lat. valere, valoir, avoir du prix, du mérite, de la valeur.
Lo pretz e 'l sen que cen dobles valria.
Lamberti de Bonanel: En sai la.
Le mérite et le sens qui cent doubles (cent fois autant) vaudrait.
Val mais lo coms que autre bar.
P. Cardinal: Ieu volgra.
Vaut davantage le comte qu'autre baron.
Duy singular valon 1 plural. Leys d'amors, fol. 47.
Deux singuliers valent un pluriel.
- Profiter, être utile, aider.
En tal luec vos valra foldatz,
On sens no us poiria valer. 
P. Rogiers: Senher.
En tel lieu vous vaudra folie, où sens ne vous pourrait valoir.
Senhors, Dieus vos salv' e vos gart
E vos ajut e vos valha. 
Bertrand de Born: Un sirventes.
Seigneurs, que Dieu vous sauve et vous garde et vous aide et vous vaille.
Orguelh pensa: Si te vals, si me val.
Bernard de Venzenac: Iverns.
Orgueil pense: Ainsi tu vaux, ainsi je vaux.
Baros,...
Ai trobat mainz on non val ren trobars;
Tan son valen que val, tan m' an valgut.
Augier: Totz temps serai.
Barons,... j'ai trouvé maints où trouver ne vaut rien; tant je suis valant que je vaux, tant ils m'ont valu.
Part. prés.
Valen marques, senher de Montferrat.
(chap. Valén marqués, siñó de Monferrat.)
Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.
Vaillant marquis, seigneur de Montferrat.
Mout li serai valens
En son afars.
Bertrand de Born: Ges no mi.
Moult je lui serai aidant dans ses affaires.
Loc. Defendet a la gen de son empier
Qu' us d' els no i meses valhan denier.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.
Il défendit à la gent de son empire qu'un d'eux n'y mit valant denier (un denier vaillant).
Substantiv. Adoncs faria dels pros
E dels valens sos capdeus.
B. Calvo: En luec.
Alors il ferait des preux et des vaillants ses capitaines.
ANC. FR. Valt cinc sols à bon marchié. Roman du Renart, t. 1, p. 31.
Voyez Boton.
CAT. ESP. PORT. Valer. IT. Valere. (chap. Valdre; valé : valgo, vals, val, valem, valéu, valen; valgut, valguts, valguda, valgudes; valdré; valdría; si yo valguera.)

 

2. Val, s. m., valeur, prix.
Lo val d' una pauca briza.
Pierre d'Auvergne: Chantarai pus vey.
La valeur d'une petite miette.

3. Valensa, Valentia, s. f., lat. valentia, appréciation, valeur, prix.
Mans destriers de valensa.
Rambaud de Vaqueiras: El so que.
Maints destriers de valeur.
Moral. S' ieu dizia lo quart de sa valensa.
R. Jordan Vicomte de S. Antonin: Vas vos.
Si je disais le quart de sa valeur.
- Vaillance, vaillantise.
Lo qual avia faita la dita valentia. Chronique des Albigeois, col. 27.
Lequel avait fait ladite vaillance.
- Profit, aide, secours.
Maires de Crist, fai nos de precx valensa.
G. Riquier: Cristian son.
Mère de Christ, fais-nous aide de prières.
Ja pueis non quezera ren als,
Si m fessetz d' aitan valensa.
Elias de Barjols: Amors ben.
Jamais ensuite je ne chercherais rien autre, si vous me faisiez profit d'autant.
ANC. FR. Là eut de grands vaillances faites. Œuvres d'Alain Chartier, p. 145.
CAT. ESP. (Valentía) PORT. Valentia. IT. Valenzia, valenza. (chap. Valensa, valenses; valentía, valentíes; valén, valens, valenta, valentes.)

mosatros parlem valencià 

4. Vaillimen, Valimen, s. m., prix, mérite.
Hom fo de pauc solatz e de paubra enduta e de pauc vaillimen.
V. de Pistoleta.
Il fut homme de peu d'agrément et de pauvre apparence et de petit mérite.
- Aide, assistance.
Non aten socors
Ni valimen jamais.
Giraud de Borneil: Ses valer.
Je n'attends secours ni aide jamais.
CAT. Valiment. ESP. Valimiento. PORT. IT. Valimento. (chap. Valimén, valimens; preu, preus; mérit, merits.) 
5. Valeyssen, s. m., valeur, prix.
Loc. Maritz ja parssa non quier
Del valeyssen d' un denier.
Guillaume de Saint-Didier: D' una don' ai.
Mari jamais épargné ne réclame de la valeur d'un denier.

 

6. Valia s. f., valeur, prix.
Dels pezos de valia. 
Bertrand de Born: Ieu chan.
Des piétons de valeur.
ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Valia. (ESP. MOD. Valía. chap. Valía, valíes.)

7. Valor, s. f., prix, mérite, valeur.
Cavals de gran valor.
Folquet de Marseille: Sitot me soi.
Cheval de grand prix.
Moral. Hom non pot ges gran valor
Aver ses pena e ses affan.
T. d'Albert Marquis et de Gaucelm: En Gaucelm.
On ne peut point grand mérite avoir sans peine et sans tourment.
- Secours, aide, assistance.
Ieu non soi ges tant apres
Que miey prec m' aian valor.
Raimond de Miraval: A penas.
Je ne suis point tant appris que mes prières m'aient secours.
ANC. FR. En grant chierté l'aveit Rou por sa grant valor.
Roman de Rou, v. 1725.
CAT. ESP. PORT. Valor. IT. Valore. (chap. Valor, valors.)
 
Catalanistas, Enric Valor, Pompeyo Fabra

 

3. Valoros, adj., valeureux, estimé, prisé.
Linhage car
Don foro 'ls fraires valoros.
Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs.
Lignage précieux dont furent les frères valeureux.
Cui mais creis sos ricx pretz valoros.
Guillaume de Saint-Didier: Ben chantera.
A qui davantage croît son noble mérite prisé.
ANC. CAT. Valoros. CAT. MOD. Valeros. ESP. PORT. Valeroso. IT. Valoroso.
(chap. Valerós, valerosos, valerosa, valeroses.)
 
Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.

 

9. Valedor, Validor, s. m., défenseur, protecteur.
Ieu no y trob valedor
Qu' ab lieis me puesc' ajudar.
P. Vidal: Pus tornatz.
Je n'y trouve pas protecteur qui avec elle me puisse aider.
A selh qu' ab nul validor
No s pot valer.
G. Riquier: Ad un fin.
A celui qui avec nul protecteur ne se peut aider.
- Adj. Valable, favorable.
Per qu' ieu dic qu' als fis amadors
Es valedors
Cosselh privatz.
Giraud de Borneil: Alegrar.
C'est pourquoi je dis qu'aux purs amants est favorable conseil privé.
Ab aquesta present carta valedoira per totz temps.
(chap. En esta presén carta valedora per tots tems.)
Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., Toulouse, J, 328.
Avec cette présente charte valable pour tous temps.
CAT. ESP. PORT. Valedor. (chap. Valedó, valedós, valedora, valedores.)

10. Valentamen, adv., vaillamment, courageusement.
Se defenden ben e valentamen. Chronique des Albigeois, col. 72.
(chap. Se defenen be y valéntamen.)
Se défendent bien et vaillamment.
CAT. Valentement. ESP. Valientemente. PORT. IT. Valentemente. 
(chap. Valéntamen : en valentía o corache.)

11. Convalidar, v., convalider, fortifier, assurer.
Part. pas. Es convalidat, si lo forsat... y consent. Fors de Bearn, p. 1085.
Est convalidé, si le forcé... y consent.
(chap. Convalidá, fortificá, assegurá.)

 

12. Contravaler, v., équivaloir, être pareil.
Part. prés. Donon bestias a mieg creys que non podon morir, coma si eron de fer, e, si moron, ells ne emendo autras contravalens.
V. et Vert., fol. 14.
Donnent des bêtes à mi-croît qui ne peuvent mourir, comme si elles étaient de fer, et, si elles meurent, ils en exigent d'autres équivalentes.
Substantiv. No sabon mas so que far
Vezon a lurs contravalens.
P. Vidal: Abril issic.
Ne savent que ce qu'ils voient faire à leurs pareils.
ANC. FR. Tu cuides bien, e si est faille,
Que nus ne te contrevaille.
Marie de France, t. II, p. 290.
(chap. Contravalé : equivaldre.)

13. Desvaler, v., démériter, déprécier.
Siei fag, plus poderos de poder,
Qu' els autres fagz fazian desvaler.
Aimeri de Peguilain: Ara par ben.
Ses faits, plus puissants de pouvoir, qui les autres faits faisaient déprécier.
Per tot so c' om sol valer
Et esser lauzatz
Desval, et es encolpatz.
B. Calvo: Per tot so.
Par tout ce que l'homme a coutume de valoir et d'être loué il démérite, et est inculpé.
Part. prés. Sos cors crois, flacs, desvalens.
Esperdut: Qui non.
Son corps lâche, flasque, déméritant.
Substantiv. Domna fai valer ades
Los desvalens.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.
Dame fait valoir incessamment les dépréciés.
IT. Disvalere. (chap. Desvaldre : despressiá : desmereixe.)
 
Ells fan mercat en ells de fé les seues obres a preu fet.

 

14. Maisvalensa, s. f., plus-value, grand prix.
Ieu mostrarai las conoisensas
Dels auzels e las maisvalensas.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Je montrerai les connaissances des oiseaux et les plus-values.
Voyez Saber.
(chap. Plusvalía, plusvalíes : mesvalensa, mesvalenses.)

15. Sobrevaler, v., sur-valoir, surpasser, dépasser, être supérieur.
Sobreval part las melhors.
Raimond de Miraval: Anc no atendiei.
Surpasse au-delà les meilleures.
Tan sobreval vostra valors valenza.
Lanfranc Cigala: Quant en bon.
Tant votre mérite sur-vaut prix.
Subst. Ieu vos cug ab merce conquerir,
Que m' es escutz contra 'l sobrevaler.
Folquet de Marseille: S' al cor plagues.
Je vous crois avec merci conquérir, vu qu'elle m'est écu contre le sur-valoir.
Part. prés.
Com lo cor d' En Blacatz qu' era sobrevalens.
Bertrand d'Allamanon: Molt m' es.
Comme le coeur du seigneur Blacas qui était sur-valant (de très haut mérite).
Ai ! pros dompna sobrevalens.
B. Zorgi: Aissi col.
Ah ! noble dame sur-valante (de très haut mérite).
(chap. Sobrevalé, sobrevaldre : valdre mol : sobrepassá : sé superió.)

16. Convalescencia, s. f., convalescence.
Senhal de convalescencia. Eluc. de las propr., fol. 41.
Signe de convalescence.
CAT. ESP. Convalecencia. PORT. Convalecença, convalescença. 
IT. Convalescenza. (chap. Convalessensia, convalessensies.)
 
Carlos Sancho Meix, lo parlar antic (este hombre es más tonto de lo que parece a simple vista)

domingo, 19 de julio de 2026

Testimoni, Testimonial, Testimoniament, Testimoniamen, Testimoniar - Protestation

Testimoni, s. m., lat. testimonium, témoignage.
Aquilh que porto testimoni fals. Liv. de Sydrac, fol. 41.
Ceux qui portent témoignage faux.
Non digas fals testimoni. Trad. de Bède, fol. 61.
Ne dites pas faux témoignage.
- Témoin.
En mi podetz trobar
Testimoni, cavayer e jotglar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
En moi vous pouvez trouver témoin, chevalier et jongleur.
Fals testimoni que fan fals matremonis e tolon heretages. V. et Vert., fol. 15.
Faux témoins qui font faux mariages et enlèvent héritages.
ANC. FR. Nos... avon doné... en testemoine.
Charte de 1255. Du Cange, t. VI, col. 1105.
CAT. Testimoni. ESP. Testimonio. PORT. Testemunho. IT. Testimonio.
(chap. Testimoni, testimonis.)

El juez traidor, siglo XII, Teruel, viaducto; Testimoni, s. m., lat. testimonium, témoignage.

2. Testimonial, adj., lat. testimonialis, testimonial.
Las lettras testimonials. Doctrine des Vaudois.
Les lettres testimoniales.
Carta testimonial. Tit. de 1240. DOAT, t. VI, fol. 112.
Charte testimoniale.
CAT. ESP. Testimonial. IT. Testimoniale. (chap. Testimonial, testimonials.)

3. Testimoniament, Testimoniamen, s. m., témoignage.
Las XII ne fan testimoniamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Les douze en font témoignages.
(chap. Testimoniamén, testimoniamens : testimoni, testimonis.)

4. Testimoniar, v., témoigner, attester.
Nos parlem so que sabem, e testimoniam so que vezem.
(chap. Natros o natres parlem (diem) lo que sabem, y testimoniam (testimoniem) lo que veem.)
Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 3.
Nous disons ce que nous savons, et attestons ce que nous voyons.
Part. prés. Testimoniant Joan, lo qual dis. Doctrine des Vaudois.
Attestant Jean, lequel dit.
ANC. FR. Seint Grégoires testimunie.
Marie de France, t. II, p. 467.
Et li quens tut testimonia. Roman de Rou, 5661.
Si que li livre testimoigne bien. Villehardouin, p. 44.
ESP. Testimoniar. PORT. Testemunhar. IT. Testimoniare. (chap. Testimoniá; atestá; testificá.)

5. Testimoniatge, s. m., témoignage.
En testimoniatge d' asso. Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 10.
En témoignage de ceci.
(chap. Testimoniache, testimoniaches.)

6. Testimoniador, s. m., attestateur, témoin.
La mort del testimoniador.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
La mort de l'attestateur.
(chap. Testimoniadó, testimoniadós, testimoniadora, testimoniadores.)

7. Testificatiu, adj., testificatif, attestatif, propre à attester.
Votz... es... de virtut dels istruments esperitals testificativa.
Eluc. de las propr., fol. 46.
La voix... est... de la vertu des instruments spirituels testificative. 
ESP. IT. Testificativo. (chap. Testificatiu, testificatius, testificativa, testificatives; atestatiu, atestatius, atestativa, atestatives; testificadó, testificadós, testificadora, testificadores.)

8. Testificacio, Testification, s. f., lat. testificationem, témoignage,
attestation.
Mont de testificacio. Eluc. de las propr., fol. 159.
Mont de témoignage.
Lo juge declara lur testifications esser verayas.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. II, ch. 2.
Le juge déclare leurs attestations être vraies.
CAT. Testificació. ESP. Testificación. PORT. Testificação. IT. Testificazione.
(chap. Testificassió, testificassions; atestat, atestats.)

9. Testificatori, adj., justificatif, attestatif.
Letras testificatorias. Fors de Béarn, p. 1076.
(chap. Lletres (cartes) testificatories : justificatives : atestatives.)
Lettres justificatives.
(chap. Testificatori, testificatoris, testificatoria, testificatories.)

10. Testificar, v., lat. testificari, attester, témoigner.
Auzitz a lur sagrament de una causa, et testificon de una autra.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. II, ch. 2.
Il a entendu leur serment d'une chose, et ils témoignent d'une autre.
(chap. Testificá; atestá; testimoniá.)

11. Testicul, s. m., lat. testiculus, testicule.
Mollificacio dels testiculs.
Suspensori dels testiculs. 
Trad. d'Albucasis, fol. 33. 
Souplesse des testicules. 
Suspensoir des testicules.
CAT. Testicul. ESP. (Testículo) PORT. Testiculo. IT. Testicolo. 
(chap. Testícul, testiculs; colló, collons. Vore los collons de mon yayo.)

12. Testil, s. m., testicule.
Genitius,... las autras partidas apelam testilhs, quar so testimoni que hom es mascle e poderos de generar. Eluc. de las propr., fol. 59.
Génitoire,... les autres parties nous appelons testicules, car ils sont témoignage qu'on est mâle et puissant d'engendrer.

13. Attestation, s. f., lat. attestationem, attestation.
Auzidas garentias, et attestations pressas. Statuts de Provence. BOMY, p. 201.
Ouïes garanties, et attestations prises.
CAT. Atestació. ESP. Atestación. PORT. Atestação. IT. Attestazione.
(chap. Atestassió, atestassions; atestat, atestats.)

14. Detestatio, s. f., lat. detestatio, détestation.
Lo ay en detestatio. V. et Vert., fol. 90.
Je l'ai en détestation.
CAT. Detestació. ESP. Detestación. PORT. Detestação. IT. Detestazione.
(chap. Detestassió, detestassions.)

15. Protestar, v., lat. protestare, protester, assurer, affirmer.
A protestar et a dir totas aquellas causas. Statuts de Montpellier, de 1258.
À protester et à dire toutes ces choses.
Quar hom non ha re plus digne
Sobre se que es la testa,
Cum l' Escriptura protesta.
Brev. d'amor, fol. 222.
Car on n'a rien de plus digne sur soi qu'est la tête, comme l'Écriture affirme.
De las quals causas solemnamens protestan.
Rég. des États de Prov., de 1401.
Desquelles causes solennellement protestant.
CAT. ESP. PORT. Protestar. IT. Protestare. (chap. Protestá; assegurá; afirmá; contestá; queixás.)

amics del chapurriau, Y Saragossa va respóndre

16. Protestation, s. f., lat. protestationem, protestation.
Cartas de las protestations... que feron. Cartulaire de Montpellier, fol. 210.
Chartes des protestations... qu'ils firent.
CAT. Protestació. ESP. Protestación. PORT. Protestação. IT. Protestazione.
(chap. Protestassió, protestassions; protesta, protestes; contestassió, contestassions; contesta, contestes.)

fira, Valderrobres, chapurriau, stand, sossios

domingo, 10 de mayo de 2026

Segur

Segur, adj., lat. securus, sûr, tranquille, certain.
Ieu no vuelh ges sia mia Toleta,
Per qu' ieu segurs non i pogues estar.
Bertrand de Born: Pus Ventedorn.
Je ne veux point que soit mienne Tolède, pour que tranquille je n'y pusse demeurer. 
Segura pot estar del fuec e de las flamas. V. de S. Honorat.
(chap. Segura pot está del foc y de les flames.)
Elle peut être sûre du feu et des flammes.

Segur, adj., lat. securus, sûr, tranquille, certain.

- Ferme, assuré.
Miels es que hom ane segurs en bas que en alt ab peril. Trad. de Bède, fol. 80.
Il est mieux qu'on aille assuré en bas qu'en haut avec péril.
Miels n' estaretz segura 
Per far la causa dossana.
Marcabrus: L' autr' ier.
Mieux vous en serez sûre pour faire la chose douce.
Fig. Te son cors ferm e segur
De falhiso.
P. Raimond de Toulouse: Pus vey.
Tient sa personne ferme et assurée contre faute.
Adv. Segur poirem cridar: Reial !
E paiana gen desconfir.
Marcabrus: Emperaire.
Sûrement nous pourrons crier: Royal! et gent païenne déconfire.
ANC. FR. Tous segurs de victoire.
Arrivez à segur refuge.
Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 173 et 276.
Séurs doit estre et hardi.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 414.
Si ledit délict demeuroit impuni, il n'y auroit jamais dame séure.
(chap. Si lo dit delicte quede impune, no ñaurá may dama segura.)
Arrests d'amours, p. 845.
Car de très fin cuer l'aime de vrai e de séur. Roman de Berte, p. 60.
CAT. Segur. ESP. PORT. Seguro. IT. Sicuro. (chap. Segú, segús, segura, segures.)

2. Segurissime, adj. superl., lat. securissimus, très sûr.
Es cosa segurissima. Doctrine des Vaudois.
(chap. Es cosa seguríssima. Doctrina de los Vaudois, del Vaud, a Suiza.)
C'est chose très sûre.
CAT. Segurissim. ESP. Segurísimo (Segurissimo). IT. Sicurissimo.
(chap. Seguríssim, segurissims, seguríssima, seguríssimes.)

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó

3. Segurament, Seguramen, adv., sûrement, avec assurance.
Lo qual gardet ben seguramen. Chronique des Albigeois, col. 20.
(chap. Lo cual va guardá ben seguramen o segúramen; ben segú.)
Lequel il garda bien sûrement.
Dis que qui lur daria
Demandes seguramen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Dit que qui leur donnerait demandât avec assurance.
CAT. Segurament. ESP. PORT. Seguramente. IT. Sicuramente.
(chap. Seguramen o segúramen.)

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

4. Seguran, adv., sûr, certain, solide, affermi, ferme.
Fig. Vostr' amors segurana
Garis, e m reven e m sana.
Votre amour solide guérit, et me ranime et me rétablit.
Ab segurana fiansa.
Marcabrus: Per savi.
Avec ferme confiance.
(chap. Segurana es un apellit, com Segura; ne ñan bastans per Valderrobres y la comarca del Matarraña.)

Enrique Segurana Celma, guitarra sense cordes, rabosí, Valderrobres, Yo voldría sé chiquet y no pedre la ilusió

5. Seguransa, s. f., assurance.
Frugz d' entier joy, seguransa de patz.
Guillaume d'Autpoul: Esperansa.
Fruit d'entière joie, assurance de paix.
ANC. ESP. Seguranza. PORT. Segurança. IT. Sicuranza. (chap. Seguransa, seguranses; seguro, seguros; afirmamén, afirmamens; pacte, pactes; seguridat, seguridats; fiansa, fianses; garantía, garantíes; aval, avals, etc.)

6. Segurtansa, s. f., sûreté, sécurité.
Non y ve segurtansa. 
B. Carbonel: Amors per. 
Il n'y voit pas sûreté.

7. Securitat, Segurtat, s. f., lat. securitatem, sûreté, sécurité, garantie.
Il det l' anel de son det per fermansa e per segurtat.
V. de R. Jordan, vicomte Saint-Antonin.
Lui donna l'anneau de son doigt pour assurance et pour garantie.
Aitan pauc vey de segurtat. 
B. Carbonel: Amors per. 
Autant peu je vois de sécurité.
Confidentia et securitat. Eluc. de las propr., fol. 161.
(chap. Confiansa y seguridat.)
Confiance et sécurité.
Loc. Letras de segurtat. V. de S. Honorat.
(chap. Lletres, cartes de seguridat, fiansa; les entregaben los correus o corriaus.)
Lettres de sûreté.
CAT. Seguretat. ESP. Seguridad. PORT. Seguridade. IT. Sicurtà, sicuritate, sicuritade. (chap. seguridat, seguridats.)

8. Seguros, adj., assuré, confiant, tranquille.
Seguros, ses espaventalh,
Vuelh fassam d' elhs tal esparpalh
Que sia 'l camps per nos retengutz.
Bernard de Venzenac: Iverns vay. 
Confiants, sans épouvantail, je veux que nous fassions d'eux telle dispersion que le camp soit retenu par nous.

9. Segurar, v., assurer, rassurer. 
Segura la d' aitan
Que son afan i perdria.
B. Zorgi: Entre totz mos.
Assure-la d'autant qu'elle y perdrait sa peine.
- Garantir. 
Fin' amor me segura de la fresca biza.
B. de Ventadour: Tant ai mon.
Pur amour me garantit de la fraîche bise.
Part. prés. Non posc trobar dig segurans.
Raimond de Miraval: Contr' amor.
Je ne puis trouver parole rassurante.
Part. pas. Justicia es segurada en dreitura. Trad. de Bède, fol. 78.
Justice est affermie en droiture.
ANC. CAT. ESP. PORT. Segurar. IT. Sicurare.

10. Assegurar, v., assurer, certifier, garantir.
(chap. De mort mos assegure; sertifique, garantix que morirem.)

Desideri Lombarte Arrufat, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins, dialecto catalán

Izarn, so dis l' eretge, si vos m' asseguratz
Ni m faitz asssegurar que no sia crematz.
Izarn: Diguas me tu.
Izarn, ce dit l'hérétique, si vous m'assurez et me faites assurer que je ne sois pas brûlé.
- Rassurer, affermir. 
Sol aiso m n' assegura,
Qu' ieu no n' ai autre gatge.
B. de Ventadour: Quan lo dous.
Seulement ceci m'en assure, vu que je n'en ai pas d'autre gage.
Lo enhardis e lo assegura e lo afortiss coma 1 leo. V. et Vert., fol. 65.
L'enhardit et le rassure et le fortifie comme un lion.
Negus no s' y deu assegurar ni fiar. Liv. de Sydrac, fol. 72.
Nul ne s'y doit affermir ni fier.
Fig. Coms de Peiteus, vostre pretz s' asegura.
Marcabrus: Auiatz del.
Comte de Poitiers, votre mérite s'affermit.
Substantiv. Trop assegurars fai damnatge. Liv. de Sydrac, fol. 106.
Le trop assurer fait dommage. 
Part. pas. En selh luec on se te
Per pus asseguratz.
Aimeri de Bellinoy: Nulhs homs.
En ce lieu où il se tient pour plus affermi.
ANC. FR. 
Et le vent est chéns, e le temps s'asséure. Roman de Berte, p. 61.
CAT. Assegurar. ESP. Asegurar. PORT. Assegurar. IT. Assecurare, assicurare.
(chap. Assegurá, assegurás : yo me asseguro, assegures, assegure, assegurem o asseguram, asseguréu o asseguráu, asseguren; assegurat, assegurats, assegurada, assegurades; asseguraré; asseguraría; si yo assegurara lo meu coche en Mapfre.)

Assegurá, assegurás : yo me asseguro, assegures, assegure, assegurem o asseguram, asseguréu o asseguráu, asseguren; assegurat, assegurats, assegurada, assegurades; asseguraré; asseguraría; si yo assegurara lo meu coche en Mapfre.

11. Asegurier, s. m., assureur.
2 portier de la carcer..., so es folls aseguriers de la misericordia de Dieu.
V. et Vert., fol. 49.
Deux portiers de la prison..., c'est-à-dire fous assureurs de la miséricorde de Dieu.

12. Asseguramen, Aseguramen, s. m., assurance, sûreté.
Quant auzi lo cosselh e l' asseguramen que 'l donava.
V. de Rambaud de Vaqueiras.
Quand il entendit le conseil et l'assurance qu'il lui donnait. 
Loc. Letras... d' aseguramen. Cartulaire de Montpellier, fol. 163.
Lettres... de sûreté.
ANC. FR. En l'asséurement de la foy, occi l'ennemi de la loy. Joinville, p. 79.
CAT. Assegurament. ESP. Aseguramiento. (chap. Asseguramén, asseguramens.)

13. Assecuratiu, adj., assécuratif, propre à rassurer.
Lutz... es... assecurativa. Eluc. de las propr., fol. 119.
(chap. La llum... es... assegurativa o asseguradora : done seguridat.)
La lumière... est... assécurative.
(chap. Asseguratiu, asseguratius, assegurativa, asseguratives; asseguradó, asseguradós, asseguradora, asseguradores.)

14. Desassegurar, Dezasegurar, v., déconcerter, chagriner, tourmenter.
Me dona espavens
Ni m' en dezasegura.
Arnaud de Marueil: Franqueza e noirimens.
Me donne épouvante et m'en déconcerte.
Res mais no m' en desassegurara.
B. de Ventadour: Be m cugei.
Rien davantage ne m'en tourmentera. 
ESP. Desasegurar. (chap. Desassegurá : desconsertá, tormentá, fé temó o atemorisá, acolloní, acobardá, doná inseguridat.)

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba

15. Ensegurar, v., assurer, rassurer.
Part. pas. Aqui son
Pierre d'Auvergne: A vieill trobar.
Là ils sont assurés de mon chant.

Tomás Bosque Peñarroya; Aqui son Enseguratz de mon chant.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se supo más de él. A los cuarenta o cincuenta años de su desaparición se presentó en Almudévar un mendigo de esa edad poco más o menos, quiero decir, de unos cincuenta años, diciendo que era Pedro Saputo, cuando éste debiera tener entonces, si viviera, setenta y cuatro o setenta y cinco. Pero por burla y con mucho desprecio le preguntaron de su casa y no supo decir cuál era; ni satisfacer a mil otras preguntas que le hicieron. Pidiéronle que pintase, y tocase algún instrumento; y respondió muy entonado y grave: el águila no caza moscas. Y repetía y juraba que era hijo de Almudévar y el verdadero Pedro Saputo. Como era zafio, bajo, grueso, y un borrachín torpísimo, los de Almudévar se ofendieron y le entregaron a los muchachos, que llenándolo de barro y con grande ignominia y algazara le arrastraron por las calles y sacaron del lugar medio muerto. Él se levantó, y mirando al lugar, dijo en tono profético: presto será que el cielo vengue esta ingratitud y mala obra. ¡Pueblo de Almudévar!, no sabes lo que has hecho: ya lo sabrás cuando venga sobre ti el castigo y caiga en ti la calamidad de tu pecado. Los del pueblo rieron, y hasta ahora no ha vengado nada el cielo, ni les ha sobrevenido ninguna calamidad en castigo de haber tratado a aquel asqueroso como merecía. Mas él se fue a otros pueblos, andando mucho por el pie de la Sierra y por el Semontano, llamándose Pedro Saputo. Y como hablaba con gravedad y decía muchas sentencias, aunque las más de ellas muy disparatadas, se habían atribuido algunas al verdadero Pedro Saputo; pero no en Almudévar ni por nadie de los que conocieron al grande hijo de la Pupila.

Como el lector lo está viendo desde el principio de la historia de su vida, no hubo hombre en su tiempo ni después se ha conocido que le igualase en agudeza, en talento, en discreción, en habilidad para todo, juntando a tan excelentes dotes una amabilidad que robaba el corazón a cuantos le hablaban, un aire de mucha dignidad, una presencia gallarda y hermosísima, y una gracia incomparable en todo lo que decía y hacía; y jamás se le vio hinchado ni se vanaglorió de nada. Con la misma naturalidad y facilidad trataba con los grandes que con los pequeños, sin faltar al respeto que se debía a cada uno y al decoro de las personas y de las cosas. No se hacía pequeño con unos, ni grande con otros; ni alto o desdeñoso con éstos, y bajo o servil con aquéllos.

Recibió algunas ofensas, y no vengó ninguna, dándole siempre venganza a su tiempo los mismos que le ofendieron, porque su virtud y la estimación pública, y sobre todo su generosidad, confundían muy pronto a sus enemigos.

Huyó de tener envidiosos, disimulando en lo posible su gran superioridad; y con todo en Andalucía se dice que tuvo un lance con dos émulos a quienes combatió a un tiempo y desarmó, dándoles después de bofetones por desprecio, y como notándolos de infamia por haber usado con él una villanía y acometiéndole alevosamente cuando salían al campo.

También se asegura que habiéndose hecho de él un grande elogio en cierta tertulia de Huesca, tuvo un caballerete, muy jactancioso y vano, la imprudencia de decir movido de la envidia: pero al fin es un borde. No era esto ciertamente una injuria; pero además nombró a la Pupila de Almudévar con una calificación harto fea. Súpolo Pedro Saputo y el domingo inmediato por la mañana se dirigió a la ciudad, y por la tarde a la hora que la gente principal salía a recrearse a ciertos puntos, fue al más concurrido, y vio con otro y una señora a aquel desdichado. Acercósele, y pidiendo permiso a la señora y al caballero le dijo: - Yo soy Pedro Saputo; ¿qué es lo que dijiste de mi madre el jueves en casa de N.? Turbóse el cuitado; y él le dijo con severidad: dentro de tres días he de saber yo que habéis ido a la misma casa y habéis declarado a las personas que se hallaron presentes, que no sabíais lo que decíais porque no estabais en vuestro acuerdo. ¿Lo haréis? Acusado el otro de su conciencia y con la noticia de que tenía del valor y esfuerzo de Pedro Saputo, respondió que sí. Pues en señal de amistad, y que en esto no se hablará más, dadme la mano. Diósela; y él se la apretó de modo que le magulló los dedos, estrujándoselos unos con otros; de que quedó lisiado para siempre después de estar mucho tiempo en poder de cirujanos; dio altos ayes el miserable y llamó la atención del paseo; mas Pedro Saputo le dijo: de vivo a muerto es inmensa la distancia, y eso no es nada; una leccioncita de prudencia, y una memoria del día que nos vimos en este paseo. Y muy sereno, con gentil continente, y saludando a los conocidos, se fue andando a la ciudad, y se volvió a Almudévar. Y solía decir que sus particulares injurias todas las perdonaría; pero que las que dijesen o hiciesen de su madre, le quitarían el sueño a él, y el sueño y algo más a sus autores. Se habló en Huesca de este lance, y todos le aprobaron como obra de un verdadero hijo que vuelve por la honra de sus padres.

Traía siempre consigo el Manual de Epicteto, y decía que no le podía leer tanto, que no le abriese siempre con gusto y provecho. Y solía decir que este libro es el testamento de la raza humana, así como el Evangelio es el testamento de la sabiduría increada, conduciendo el uno (en lo posible) a la paz de la vida y el otro a la paz de la vida y a la felicidad eterna.

Yo quisiera poder quitar de la historia de su vida algunas travesuras que hizo de muchacho, en especial la de disfrazarse de mujer y meterse en el convento; pero debe considerarse su poca edad, los motivos porque lo hizo, y no juzgarle con disfavor. No fue una calaverada; fue sólo discurso del miedo, por más que a otro no le hubiese ocurrido. También a algunos parecerá que fuera mejor haber olvidado después a aquellas dos compañeras del noviciado, o que las hubiese tratado ya con menos familiaridad. Pero, ¿era esto muy posible a él ni a ellas? Si cuantas mujeres le veían y trataban un poco, lo que es por ellas, se daban luego por perdidas, ¿qué sucedería a aquellas dos que nacieron con él a la luz y conocimiento de la malicia? ¿Y de un modo tan singular y no visto?

Desde el momento que se reconoció a sí mismo y vio cuan fácilmente podía ser rico si quería, que fue cuando volvió del gran viaje por España, dijo a su madre estas hermosas palabras: «Ya, buena madre y señora mía, tenemos un estado decente, el cual Dios mediante y yo con salud no ha de faltarnos. Yo os ruego, pues, que a ningún pobre, anciano, enfermo o desvalido, y más si es mujer, dejéis que le coja la noche sin pan si no sabéis que otro le acude. Acordaos cuando lo érades vos e yo niño, acordaos de lo que sentíades cuando alguna persona os saludaba con afabilidad y os daba algo para mí o con pretexto y voz que era para mí, y os encontrábades con un día bueno tomándome en brazos o sentándome a vuestro lado. Aquel gozo que entonces sentíades le podéis renovar y tener siempre que quisiéredes, con la ventaja de ser vos misma la autora de vuestra felicidad, dando con que le sientan otros infelices. Porque si felicidad hay en este mundo, es la conciencia de los beneficios que se hacen.» Y él por su parte, aunque generalmente valiéndose de terceras personas, socorría muchas necesidades. ¿Quién con esto no le amaría, aunque no hubiese otra causa? Viendo tal caridad, le dijo una vez un eclesiástico virtuoso, que no podía dejar de ser su vida muy feliz y próspera; y él, generoso y magnánimo, respondió: ésa no es cuenta mía.

Puédese disputar si fue un bien o un mal, mirando a su sola persona, el haber encontrado a su padre. Porque sus bienes no los necesitaba; su favor tampoco, ni la dignidad de la familia; fuera de si quería casar con mujer que se deshonrase de un hombre sin linaje. Pero como él no la hubiese querido con esta vanidad, no se puede considerar como un favor de la fortuna el adornarle después con un tan ilustre apellido. El de sabio que ha merecido y llevaba era mucho más grande. Y en cuanto a mujer y esposa digna de él habíasele prevenido en la hermosa y discreta Morfina, que nacida con un entendimiento muy claro, un juicio profundo y recto, y un pecho nobilísimo, prefirió a todos sus hinchados pretendientes un hombre de dudosa cuna, pero con ilustre dictado de sabio, que llevaba sin vanidad, sin afectación ni ceño. Dignas eran también de él su hermanita y Eulalia, tan apreciables una y otra, cada una por su término.

Para nada, pues, necesitaba a su padre ni de su apellido. Con todo, se alegró mucho de conocerle, aunque por su madre principalmente. Nunca él había creído liviandad ni desenvoltura el hecho de su madre, porque, sobre dar entero crédito a su relación, le conocía bastante para no dudar de su virtud, sin lo que oía a todos de su mucha honestidad y recato; pero la infeliz no podía estar satisfecha con su buena opinión, y más creyéndose engañada.

Por lo demás, parece que la suerte quiso mostrar en él que los hombres que nacen de su cuenta no deben procurar ser hijos sino de sí mismos, de su aplicación y de sus obras, pues le ocultó al mundo, sea con muerte, sea de otra manera, luego que encontró un padre que le diese estado. No era sin duda éste el que le convenía; y por eso y porque ya había perdido el otro, que era el legítimo en su condición, dejó de ser su hijo, y se perdió la luz y la gloria con que en él quiso iluminar y adornar el mundo.

Acerca del fin que tuvo nada se puede afirmar. Sospechóse por algunos y aun se quiso asegurar, que la carta y llamada a la corte fue traición de los cortesanos, que viendo al rey con deseos de hacerle venir y mostrando alegría algunas damas de las principales y más hermosas, se llenaron de envidia y discurrieron esta maldad para deshacerse de él, valiéndose luego de asesinos que le quitaron la vida en el camino, juntamente con el criado. Esto es lo que se sospechó y dijo, y lo que yo he creído siempre; pero de cierto no puede saberse. De todos modos, bien exclamó el poeta aragonés: ¡Oh corte, quién te desea!