Mostrando las entradas para la consulta assegurá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta assegurá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

sábado, 27 de julio de 2024

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Capítul XIV.

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.


Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.

Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:

- ¿Vau entendre lo meu papé?

- No, siñó, va contestá ella.

- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes! 

Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell: 

- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts. 

- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.

Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.

Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.

Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública. 

- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.

- No ting cap instrumén.

- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.

Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.

Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano. 

Sense notíssies de Gurb, traducsió (repassat)

- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.

Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:

- Raro humor seríe lo de eixe sagal.

- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.

- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.

Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:

O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres. 

Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di: 

- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:

- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.

Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.

lunes, 4 de marzo de 2024

Lexique roman; Ferir - Ferrigola

 

Ferir, v., lat. ferire, frapper.

E m play quan vey grans colps ferir.

Boniface de Castelane: Guerra e trebalhs.

Et me plaît quand je vois frapper grands coups.

En quelques temps, et surtout au présent de l'indicatif, il prend quelquefois l'i avant l'e.

Per ver sabran qual son li colp qu'ieu fier.

P. Vidal: Drogman (Drogoman).

Ils sauront vraiment quels sont les coups que je frappe.

El feric sobre els. Philomena. 

Il frappa sur eux. 

Fig. M'abric sai on sol non fer.

P. Fabre d'Usez: Quan pes. 

Je m'abrite ici où le soleil ne frappe. 

Aquest' amors me fier tan gen 

Al cor d' una doussa sabor.

B. de Ventadour: Non es. 

Cet amour me frappe si gentiment au coeur d'une douce saveur.

Le participe passé est en IT ou en UT:

Que l' aion batut e ferit.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qu'ils l'aient battu et frappé. 

Fo si malament e nafratz e ferutz.

Guillaume de Tudela. 

Fut si méchamment et blessé et frappé. 

ANC. FR. Qant il de riens mestier auroient 

De cete verge en mer ferroient... 

Si tost con en la mer feri, 

Une brebiz fors en sailli.

Roman du Renart, t. I, p. 3. 

On guygne, on rit, on fiert ou frappe. Coquillart, p. 169.

Tu as ferut ta maissele.

Anc. trad. du Psaut. Ms. n° 1, ps. 3. 

Li reis meismes fu feruz, 

E de sun cheval abatuz.

Roman de Rou, v. 9134.

Il vindrent ferant des esperons vers nous. Joinville, p. 34.

CAT. ANC. ESP. Ferir. ESP. MOD. Herir. PORT. Ferir. IT. Ferire. 

(chap. Ferí: ferixgo o ferixco, ferixes, ferix, ferim, feriu, ferixen; ferit, ferits, ferida, ferides.)

2. Ferimen, s. m., frappement, percussion, choc, concours.

Delhs ferimens dels pieytz... resondia tota la valh. Philomena.

Des frappements des poitrines... retentissait toute la vallée.

Votz es so en l' ayre per feriment de la lengua.

Per lor fort feriment et collizio.

Eluc. de las propr., fol. 45 et 131.

Voix est son en l'air par percussion de la langue.

Par leur fort choc et collision.

Suaus ferimens de dictios. Leys d'amors, fol. 110.

Doux concours de mots.

ESP. Herimiento. PORT. IT. Ferimento. (chap. Ferimén, cop, percussió.)

3. Feridor, s. m., frappeur, batteur.

Ab lui s'en van bel feridor de lansa. 

B. Zorgi: Non laissarai. 

Avec lui s'en vont beaux frappeurs de lance. 

ANC. ESP. Feridor. ESP. MOD. Heridor. PORT. Feridor. IT. Feritore. 

(chap. feridó, feridós, feridora, feridores.)

4. Contraferir, v., contre-frapper. 

Part. prés. Mas la quarta e la quinta que 'l son contraferens,

S'acordon per descort.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Mais la quarte et la quinte qui lui sont contre-frappant, s'accordent par dissonnance.

5. Referir, v., refrapper, frapper de nouveau, à son tour.

Cum fo de Peleus la lansa,

Que de son colp non podi' om guerir,

Si per eys loc no s'en fes referir.

B. de Ventadour: Ab joi. Var. 

Comme fut la lance d'Achille, vu qu'on ne pouvait guérir de son coup, si on ne s'en fit refrapper au même lieu.

Hom selcla e referish los tonels. Leys d'amors, fol. 130.

Ou cercle et refrappe les tonneaux. 

Si un home vol ferir de la ma, et yeu lo voli referir d' una lansa.

L'Arbre de Batalhas, fol. 135.

Si un homme veut frapper de la main, et je le veux refrapper d'une lance.

ANC. ESP. Qui arramar quisier faz lo tu referir. 

Mas fue arriedo parte ricamente referido. 

Pausona si pudiese querria los referir. 

Poema de Alexandro, cop. 59, 983 et 159.

6. Entreferir, v., entre-frapper.

Se van entreferir ab mal cor e felo. Guillaume de Tudela. 

Se vont entre-frapper avec courage méchant et félon.

S' entreferran feramens,

Co fai lo fozer can dissen.

Los XV Signes de la fi del mon. 

Ils s' entre-frapperont durement, comme fait la foudre quand elle descend. 

Part. pas. Ab aquestas paraulas, si son entreferut.

Roman de Fierabras, v. 1609. 

A ces paroles, ils se sont entre-frappés. 

ANC. FR. Si tost s'en vont entreferir.

Roman du Renart, t. III, p. 262.

CAT. Entreferir.


Ferm, adj., lat. firmus, ferme.

Los teules que son fagz de brac... los fay tornar durs e ferms coma peyra. 

Tor fermada sobre ferma roca. V. et Vert., fol. 66.

Les tuiles qui sont faites de fange... les fait devenir dures et fermes comme pierre.

Tour affermie sur ferme roche. 

Fig. En autra part non es ferms mos volers. 

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

Ma volonté n'est point ferme en autre part. 

Lai on vey plus ferma volontat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

Là où je vois plus ferme volonté. 

Subst. Passem lai, qu' el ferms e 'l conoissens 

Nos guizara, lo bon papa Innocens. 

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Passons là, vu que le ferme et le savant, le bon pape Innocent nous guidera. 

ANC. FR. Tenons ferm ce que vos ferez. Villehardouin, p. 7.

Très ferm habitacle.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie. Cant. de Moyse.

Tant que certain e ferm le rendent.

B. de S. Maure, Chron. de Norm., fol. 21. 

CAT. Ferm. ESP. PORT. Firme. IT. Fermo. (chap. Firme, firmes : segú, segús, segura, segures.)

2. Fermamen, adv., fermement.

Aquel qui la non estai fermament. Poëme sur Boèce. 

Celui qui n'est pas là fermement. 

Prometem fermamen per stipulacio.

Tit. de 1233. DOAT, t. CXXIV, fol. 163.

Nous promettons fermement par stipulation.

CAT. Fermament. ESP. PORT. Firmemente. IT. Fermamente. (chap. Firmemen : seguramen.)

3. Fermalh, Fermal, s. m., boucle, collier, fermoir.

Sa cara, sos fermals e sos fres. V. de S. Honorat.

Sa face, ses boucles et ses freins.

S'ieu n'agues o joya o fermalh,

Pus fora ricx d'un amiralh.

Lamberti de Bonanel: S'a mon. 

Si j'en eusse ou joyau ou boucle, plus je serais riche qu'un émir.

Fermals d'argent blanc.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Fermoirs d'argent blanc. 

ANC. FR. Fermeil que l'en met à la poitrine des femmes.

Glos. gall. lat. Carpentier, t. II, col. 438. 

Bien paré de courroie, de fermail et de chapel d'or. 

Joinville, p. 21.

Lui attachèrent un fermail moult richement garny de pierrerie.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 68.

4. Fermalhamen, s. m., boucle, agrafe. 

Ja non auran pro botos... 

Ni auran pro fermalhamen.

Brev. d'amor, fol. 129. 

Jamais n'auront assez de boutons... ni n'auront assez de boucles.

5. Fermazo, s. f., assurance, traité.

Tuit l'autre baro 

Que m feron fermazo. 

Bertrand de Born: Ges no mi. Var. 

Tous les autres barons qui me firent assurance.

6. Fermalha, s. f., fiançaille, accordaille, traité.

O sia qu'ela aia paire, o sia que non, ja no valrian las fermalhas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 45. 

Ou soit qu'elle ait père, ou soit que non, jamais ne vaudraient les accordailles. 

ANC. FR. Combien que les fiensailles ne fermailles n'eussent pas esté sur ce faites. Lett. de rém. de 1363. Carpentier, t. II, col. 386.

7. Fermansa, s. f., assurance, garantie. 

Det l' anel de son det per fermensa e per segurtat.

V. de R. Jordan. 

Donna l'anneau de son doigt pour assurance et pour sûreté.

Ieu non ai plus ni gatge ni fermansa. 

G. Faidit: De solatz. 

Je n'ai plus ni gage ni assurance. 

El o deu promettre per stipulazon, e donar bona fermansa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5. 

Il le doit promettre par stipulation, et donner bonne garantie. 

CAT. Fermansa.

8. Fermesa, s. f., fermeté, assurance, garantie.

Ha, per sa natura, dureza, fermeza.

Eluc. de las propr., fol. 158. 

A, par sa nature, dureté, fermeté. 

Per mais de fermesa, ieu dich... ay facha aquesta presen polissia de ma man propra. Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 230. 

Pour plus de garantie, moi dit... j'ai fait cette présente police de ma propre main. 

CAT. Fermeza. ESP. PORT. Firmeza. IT. Fermezza. (chap. Firmesa, seguridat, estabilidat, etc.)

9. Fermador, s. m., garant, témoin. 

D'aquest sacrament so... fermador. 

Tit. de 1139. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 244.

De ce serment sont... garants. 

PORT. Firmador. (chap. Firmadó, afirmadó, testimoni, testigo.)

10. Ferma, s. f., ferme, demeure, loge.

Maiso lur cove a bastir, 

Que hom apella per so ferma. 

Aqui, l' adobatz sa ferma 

Granda e larga, de tal guiza 

Que non tema plueia ni biza.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il convient de leur bâtir une maison, que pour cela on appelle ferme.

Là, vous lui arrangez sa ferme grande et large, de telle manière qu'il ne craigne pluie ni bise. 

Fig. Hieu am mi dons, car m'es capdels e ferma.

G. Anelier de Toulouse: Vera merce. 

J'aime ma dame, car elle m'est cheptel et ferme.

Ab totas fermas et estacatges que seran necessarias.

Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 57.

Avec toutes fermetures et attaches qui seront nécessaires.

11. Fermage, s. m., fermage.

Aia Pons de Mondragon la moltura e 'l fermage.

Tit. de 1225. Arch. de l' Arch. de l'archev. d'Arles.

Que Pons de Mondragon ait la mouture et le fermage.

12. Fermaria, s. f., forteresse.

Car dizetz qu' ieu romanda en esta fermaria.

Roman de Fierabras, v. 2883. 

Parce que vous dites que je reste en cette forteresse.

13. Fermetat, s. f., lat. firmitatem, fermeté, assurance, forteresse.

Per fermetat de possessio. Philomena.

Pour assurance de possession.

Constancia, so es fermetat e bon perpauzamen.

V. et Vert., fol. 64. 

Constance, c'est fermeté et bonne résolution. 

O gienhs o defensios, 

O castelhs o fermetatz.

Cadenet: Amors e com. 

Ou engins ou défenses, ou châteaux ou forteresses.

ANC. FR.

Enforchie est de turs e d'altres fermetez. 

Roman de Rou, v. 4161.

Mes chastiax et mes fermetez.

Roman du Renart, t. III, p. 233. 

Et y avoit cinq fermetez, car c'estoit une ville forte à merveilles.

Monstrelet, t. II, fol. 196.

14. Fermar, v., lat. firmare, affermir, fixer. 

Pot ben fermar la terra que m soste.

Albertet: Destreitz d'amor. 

Peut bien affermir la terre qui me soutient. 

Va fermar los ginols en terra.

Hist. abr. de la Bible, fol. 60. 

Va fixer les genoux en terre.

Qui son vilan non aerma, 

En deslialtat lo ferma.

Bertrand de Born: Mout mi plai.

Qui ne ruine pas son vilain, l' affermit en déloyauté.

Del albre vos ai dihtz yeu, 

Qu'en terra no s ferma ni vieu. 

Brev. d'amor, fol. 4.

Je vous ai dit touchant l'arbre, qu'il ne s'affermit ni vit en terre.

- Fiancer.

Car nuls om non pot fermar molier, si el a mens de VII ans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 45.

Car nul homme ne peut fiancer une femme, s'il a moins de sept ans. Substantiv.

El escrid' a s'amia: No duptetz, ma fermada! 

Roman de Fierabras, v. 2787. 

Il crie à son amie: Ne craignez, ma fiancée! 

Part. pas. Que no s deslatz

Lo plaitz fermatz.

Perdigon: Entr' amor. 

Que le plaid fixé ne se diffère. 

En amor de Dieu son fermatz. V. et Vert., fol. 32. 

Sont affermis en l'amour de Dieu. 

CAT. Fermar. ANC. ESP. PORT. Firmar. IT. Fermare. (chap. Firmá.)

15. Fermamen, Firmamen, s. m., lat. firmamentum, firmament. 

An vist un' estela cazer del fermamen. V. de S. Honorat. 

(chap. Han vist un estrel caure del firmamén; una estrella, un estel.)

Ont vu une étoile choir du firmament. 

Be s pot fermamen apellar.

Brev. d'amor, fol. 25. 

Se peut bien appeler firmament. 

Lo caps es redons com lo firmamens. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Le chef est rond comme le firmament.

- Assurance.

Lo fermament de son coratge orrezet per amonestassio del serp.

Declar. de motas demandas. 

Souilla l'assurance de son courage par l'instigation du serpent.

- Fortification.

Novelament garnida de novels fermamens. Guillaume de Tudela.

Nouvellement garnie de nouvelles fortifications. 

CAT. Firmament. ESP. Fermamento, firmamiento (firmamento). 

PORT. Firmamento. IT. Fermamento. (chap. Firmamén, firmamens.)

16. Affirmatio, s. f., lat. affirmatio, affirmation, assurance.

Maior affirmatio de so qu'om ditz,

Doas negatios, segon lati, fan affirmatio.

(chap. Dos negassions, segons lo latín, fan afirmassió.)

Leys d'amors, fol. 124 et 99. 

Plus grande affirmation de ce qu'on dit. 

Deux négations, selon le latin, font affirmation. 

CAT. Afirmació. ESP. Afirmación. PORT. Affirmação. IT. Affermazione. (chap. Afirmassió, afirmassions; v. afirmá: afirmo, afirmes, afirme, afirmem o afirmam, afirméu o afirmáu, afirmen; afirmat, afirmats, afirmada, afirmades.)

17. Affermadura, s. f., garantie, attestation.

Presa et recebuda la deita affermadura.

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Prise et reçue ladite garantie.

18. Affirmatiu, adj., lat. affirmativus, affirmatif.

Aprop, locutio affirmativa.

Se podon dire li dig verset per paraulas affirmativas.

Leys d'amors, fol. 99 et 152. 

Après, locution affirmative.

Lesdits versets se peuvent dire par paroles affirmatives.

CAT. Afirmatiu. ESP. Afirmativo. PORT. Affirmativo. IT. Affermativo.

(chap. Afirmatiu, afirmatius, afirmativa, afirmatives.)

19. Affermar, v., lat. affirmare, affirmer, affermir, assurer.

Om just non deu trianza far

Entre jurar et afermar. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

L'homme juste ne doit pas faire distinction entre jurer et affirmer.

Ganre y ac d' autres guirens 

Que affermero veramens 

Que Crist era vera propheta.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Y eut beaucoup d'autres témoins qui affirmèrent véritablement que Christ était vrai prophète.

Afermo e manteno lor folias. Liv. de Sydrac, fol. 41. 

Affermissent et maintiennent leurs folies. 

ANC. FR. La paiz fu afermée, ki gaires ne dura. Roman de Rou, v. 901.

Bien s'est amours afermée 

En mon cuer à long séjour.

Roman du châtelain de Coucy, v. 396. 

ANC. CAT. Affermar. CAT. MOD. ESP. Afirmar. PORT. Affirmar.

IT. Affermare. (chap. Afirmá, assegurá, fé firme, firmá un documén.)

20. Cofermatio, Cofermacio, Confirmation, s. f., lat. confirmationem, confirmation.

Per maior cofermatio. Leys d'amors, fol. 124. 

Pour plus grande confirmation. 

A confirmation d'aizo... Augustin, al libre... Doctrine des Vaudois.

En confirmation de ceci... Augustin, au livre... 

Quitanssa, confirmation, ratiffication.

Tit. de 1308. DOAT, t. CLXXV, fol. 299. 

Quittance, confirmation, ratification.

- Sacrement de la confirmation.

Los VII sagramens de la sancta glieya... La sancta cofermacio.

(chap. Los set sagramens de la santa iglesia... La santa confirmassió.)

V. et Vert., fol. 5. 

Les sept sacrements de la sainte église... La sainte confirmation.

CAT. Confirmació. ESP. Confirmación. PORT. Confirmação. 

IT. Confermazione. (chap. Confirmassió.)

21. Confermament, Cofermamen, s. m., confirmation.

Los quals lausament, confermament. 

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 230. 

Lesquelles approbation, confirmation. 

Carta del cofermamen de las honors.

Cartulaire de Montpellier, fol. 160. 

Charte de la confirmation des honneurs.

ANC. ESP. Confirmamiento. IT. Confermamento. (chap. Confirmamén, confirmamens; v. confirmá: confirmo, confirmes, confirme, confirmem o confirmam, confirméu o confirmáu, confirmen; confirmat, confirmats, confirmada, confirmades.)

22. Confermatiu, Cofermatiu, adj., lat. confirmativus, confirmatif, confortatif. 

Cant es confermativa.

Leys d'amors, fol. 131. 

Quand elle est confirmative. 

De sanetat cofermativa. Eluc. de las propr., fol. 73.

Confortative de santé.

ESP. PORT. Confirmativo. IT. Confermativo. (chap. Confirmatiu, confirmatius, confirmativa, confirmatives.)

23. Confermatori, Confirmatori, adj., confirmatif.

Ayssi meteysh pot hom trobar los rims en ori, coma: auditori... confermatori. Leys d'amors, fol. 151.

(chap. Aixina mateix pot hom trobá les rimes en ori, com: auditori, confirmatori.)

On peut de même trouver les rimes en oire, comme: auditoire... confirmatif.

Letras confirmatorias.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CLXXII, fol. 320.

Lettres confirmatives. 

CAT. Confirmatori. ESP. Confirmatorio. (chap. Confirmatori, confirmatoris,  confirmatoria, confirmatories.)

24. Confermar, Cofermar, Confirmar, v., lat. confirmare, confirmer, établir, affermir, appuyer.

Elh do d'aquestas ciutats vos confermi. Philomena.

Je vous confirme le don de ces cités. 

Quar vilas, pus si conferma 

En tan ferm loc, si referma.

Bertrand de Born: Mout mi plai.

Car vilain, quand il s'établit en si ferme lieu, se raffermit.

Las condemnations, las quals... se confirman.

Statuts de Provence, BOMY, p. 5. 

Les condamnations, lesquelles... se confirment.

- Conférer le sacrement de la confirmation.

Confirmacios que fay l' evesques e lo fron d'ome o de femna, can lo conferma.

Des sept Sacrements en provençal, fol. 58. 

Confirmation que fait l'évêque sur le front d'homme ou de femme, quand il le confirme.

Part. pas. El decret confermat. Vie de S. Trophime. 

Le décret confirmé.

Son per gratia cofermat

Tan que no podo far peccat.

Brev. d'amor, fol. 24. 

Sont affermis par la grâce tellement qu'ils ne peuvent faire péché.

Preicatios de preveire deu esser cofermada per obras.

Trad. de Bède, fol. 55.

Prédication de prêtre doit être confirmée par œuvres.

ANC. FR. Otroi e conferm chele meisme vente. 

Charte de la commune d' Hesdin

Mes François, qui, d'ancienne coustume, ont que il soient vainqueurs, se confermèrent et se joindrent ensemble.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 185. 

ANC. CAT. Confermar. CAT. MOD. ESP. PORT. Confirmar. IT. Confermare. (chap. Confirmá, confirmás.)

25. Desfermar, v., ouvrir, renverser, ébranler, détacher. 

Ela venc a la carcer, si la fetz desfermar.

Roman de Fierabras, v. 2078.

Elle vint à la prison, se la fit ouvrir.

Si 'l mon pogues desfermar,

E far l' en abis deissendre.

B. Zorgi: S'ieu trobes.

Si je pusse ébranler le monde, et le faire descendre en l'abîme.

Fig. Al jove rei d' Arago, que conferma

Merce e dreg, e malvestat desferma. 

G. Anelier de Toulouse: Vera merce. 

Au jeune roi d'Aragon, qui affermit merci et justice, et renverse la méchanceté.

Part. pas. Mon desfermat cor, fals e fer.

P. Fabre d'Usez: Quan pes qui. 

Mon coeur ébranlé, faux et dur. 

ANC. FR. Et Yfame reprend la clef,

Maintenant l'uis li defferma.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 459.

L'or peut un huis de fer, ce dit-on, deffermer. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 358. 

Si l'ovreient é défermeient.

Marie de France, t. II, p. 430. 

CAT. Desfermar. IT. Differmare.

26. Eferm, Enferm, adj., lat. infirmus, infirme, malade.

O es eferms, o a afan agut. Poëme sur Boèce. 

Ou il est infirme, ou il a eu chagrin. 

Ad home enferm, la carns de molto es plus sana.

Liv. de Sydrac, fol. 80. 

Pour l'homme malade, la chair de mouton est plus saine. 

Fig. La terra sera enferma per la calor de l'estieu.

(chap. La terra estará dolenta per la caló del estiu.)

Liv. de Sydrac, fol. 42.

La terre sera malade par la chaleur de l'été.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

ANC. FR. Nus hons n'i vient tant soit enfers... 

Que meintenant gariz ne fust.

Roman du Renart, t. II, p. 115. 

Tant est fox de pesme nature 

Que plus li est doctrine sure 

Que ne soit à l' enferm le pains. 

Le Reclus de Molliens, fol. 1. Gloss. sur Joinville, v°. Pesme.

Tuit li enfers qui venoient à son moustier estoient sanez par ses prières.

(chap. Tots los dolens que veníen al seu monasteri eren sanats per les seues rogatives, orassions.)

V. des SS. Pères. Carpentier, t. II, col. 868. 

Durement fu enfers li rois Pepins. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 87. 

ESP. PORT. Enfermo. IT. Infermo. (chap. Dolén, de dolens, dolens, dolenta, dolentes. Lo agüelo sebeta fa aná malal, malals.)

27. Efermetat, Enfermetat, Infermetat, s. f., lat. infirmitatem, infirmité, maladie.

Gran efermetat. Liv. de Sydrac, fol. 14.

Grande infirmité.

Molts mals e moltas infermetats.

(chap. Mols mals y moltes enfermedats.)

Tit. de 1310. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 234.

Beaucoup de maux et beaucoup d'infirmités. 

Enfermetat de febre. V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 284.

(chap. Enfermedat de fiebre.)

Maladie de fièvre. 

CAT. Infirmitat (malaltia). ESP. Enfermedad. PORT. Enfermidade. 

IT. Infermità, infirmitate, infirmidade. (chap. Enfermedat, enfermedats. Cuan algú té una enfermedat está dolén, dolens, dolenta, dolentes.)

28. Effermeria, Efermaria, s. f., infirmerie.

Del... refrechor ni de l' efermaria.

(chap. Del... refectori y de la enfermería.)

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 342.

Du... réfectoire et de l' infirmerie. 

Fig. Delieg es cais effermeria.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Délice est quasi infirmerie.

- Infirmière.

Una efermaria morga... tenguda de pervezer... de medecinas.

(chap. Una enfermera monja... que teníe que proví... medissines.)

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 340.

Une religieuse infirmière... tenue de pourvoir... de médecines.

CAT. ESP. (enfermera) Enfermeria. PORT. Enfermaria. IT. Infermeria.

29. Efermier, Enfermer, s. m., infirmier.

D'En Bonel, efermier.

(chap. De Bonel, enfermero. Casi com l'alcalde de Valderrobres, Boné, que tamé es enfermero.)

Tit. de 1226. Arch. du Roy., J. 320.

Du seigneur Bonel, infirmier.

En Bonels, l'enfermers.

Tit. de 1221. Arch. du Roy., J. 309. 

Le seigneur Bonel, l'infirmier. 

CAT. Enfermer. ESP. Enfermero. PORT. Enfermeiro. IT. Infermiere.

(chap. Enfermero, enfermeros, enfermera, enfermeres.)

30. Enfermar, Enfirmar, v., lat. infirmare, emmaladir, rendre malade, débiliter.

Cassa la feda maganhada,

Que non enferme ta maynada.

V. de S. Honorat. 

Chasse la brebis galeuse, qu'elle ne rende malade ton troupeau.

Tota... carns enfirmaria. Trad. de Bède, fol. 16. 

Toute... chair deviendrait malade. 

ESP. PORT. Enfermar. IT. Infermare. (chap. Ficás dolén; enfermá no se sol di.)

31. Refermar, Reffermar, v., renforcer, raffermir, réparer, confirmer. Menero V sirvens per refermar las tors. Philomena. 

Menèrent cinq sergents pour renforcer les tours. 

El preverbis (proverbis) vai nos o referman.

(chap. Lo proverbi mos u va confirmán.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas esparsas.

Le proverbe va nous confirmant cela. 

Plus m' en cug partir, plus m'i refferm. 

Aimeri de Peguilain: En amor truep. 

Plus je pense m'en séparer, plus je m'y raffermis. 

Referma las dens quan si movo. Eluc. de las propr., fol. 205.

Raffermit les dents quand elles se meuvent. 

ANC. FR. Le chastel d'Argent referma que li dux Gaifiers avoit abatu.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 223.

Les barons d'outremer se descordèrent du chastel refermer.

Joinville, p. 115.

CAT. Refermar. ESP. Refirmar. IT. Rifermare. (chap. reforsá, arreglá, repará, confirmá.)


Ferratge, s. f., lat. ferrago, prairie, terre labourée.

En la ferratge

Gardet tres anhels solamen.

(chap. Al freginal guardabe tres cordés solamen.)

Joyeux de Toulouse: L'autr'ier. En la prairie garda trois agneaux seulement.

IT. Ferrana. (chap. Freginalfreginals, friginal, friginals. A Beseit encara ña un terreno prop dels deposits y camí de la creu que se diu aixina. Un poble de Tarragona se diu Freginals, al Montsiá. Ferrago, ferraginale.)

timó, salsa, salséte de pastó.

Ferrigola, s. f., lavande.

A defessi, dizo li auctor, 

Es bon uzar ferrigola.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Pour le dégoût, disent les auteurs, il est bon d'user de la lavande.

(chap. Timó. Farigolero: “Individu, generalment de l’àrea metropolitana de Barcelona, que sent predilecció per recollir el timó de les cunetes.” Dicsionari lleidatà – català.)

Farigolero: “Individu, generalment de l’àrea metropolitana de Barcelona, que sent predilecció per recollir el timó de les cunetes.”