champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 22 de mayo de 2026
Set, 7
jueves, 4 de diciembre de 2025
Proar
Proar,
v., lat. probare, prouver, démontrer.
Tot quan en dic entr' els
fins amadors
Posc ben proar, qu' es vertatz e mesura.
Pistoleta:
Sens e sabers.
Tout ce que je dis entre les fidèles amants je
puis bien prouver, vu que c'est vérité et mesure.
-
Éprouver, constater, vérifier.
Fornaz e 'l focz proa l' aur e
l'argent. Trad. de Bède, fol. 81.
La fournaise et le feu éprouve
l'or et l'argent.
Aras pot hom conoisser e proar
Que de bons
faitz ren Dieus bon guizardo.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.
(Raimbaud)
Maintenant on peut reconnaître et constater que de
bonnes actions Dieu rend bon guerdon.
Fig. A la cocha pot hom
proar
Amic de bocha.
(chap. A la nessessidat se pot probá
amic de boca; cuan te fa falta ajuda, probes los amics o les amigues
“de boca”; cocha ocsitá, fransés besoin, ocsitá bezonh.)
Pierre
d'Auvergne: Abans que.
(chap. Abans en chapurriau : antes, abans
de : antes de; abans que : antes de que; fa tems, aixó se fée
abans, allacuanta.)
Au besoin l'on peut éprouver ami de
bouche.
Part. pas. Non es amors, ans es engans proatz.
(chap.
No es amor, sino engañ probat. Lo latín probare passe a probá; no
sé per qué ni cuan va passá a v, provar.)
T. de Blacas et de P.
Vidal: Peire.
Ce n'est pas amour, mais c'est tromperie
prouvée.
Ayzo es cauza proada. V. de S. Honorat.
(chap. Aixó
(assó, açó) es cosa probada.)
Ceci est chose prouvée.
CAT.
ESP. Probar. PORT. Provar. IT. Provare.
(N. E. Cuando Raynouard
escribía este Lexique Roman, aún encontraba en el dialecto occitano catalán el verbo probar, con b de Barchinona.)
(chap. Probá,
probás: yo me probo, probes, probe, probem o probam, probéu o
probáu, proben; probat, probats, probada, probades.)
2. Prova, Proa, s. f., lat. proba, éprouvette, sonde.
Vos
lo coretz e sabetz co,
Ab una prova de lato.
Deudes
de Prades, Auz. cass.
Vous le parcourez et vous savez comment,
avec une sonde de laiton.
Li qual pauzeron la proa e troberon XX passes.
Trad. des Actes des Apôtres, ch. 27.
Lesquels posèrent la sonde et trouvèrent vingt pas.
CAT. Proba. ESP. Prueba. PORT. IT. Prova, pruova. (chap. Proba, probes.)
3. Proazo, Probatio, s. f., lat. probatio, épreuve, essai.
Parti se de la folla proazo que avia faita.
V.
de Pons de Capdueil.
Il se départit de la folle épreuve qu'il
avait faite.
Pas a damnament, mas a probatio. Trad. de Bède,
fol. 30.
Pas à damnation, mais à épreuve.
ANC. FR. La
probation de vraye amour gist en fait.
Trad. de S. Bernard.
Montfaucon, Bib. bibl. Ms., p. 1390.
CAT. Probació. ESP. Probación. PORT. Provação. IT. Probazione, provazione, provagione.
4. Proansa, Probansa, Provansa, s. f., preuve.
Proansa, so es leials demostransa d' aquela causa dont es doptes.
Trad.
du Code de Justinien, fol. 27.
Preuve, c'est loyale démonstration
de cette chose dont est doute.
De
falsa carta o de falsas probansas.
For de Montcuc. Ord. des R. de
Fr., 1463, t. XVI, p. 129.
De faux actes ou de fausses preuves.
Aras
diguam d' aquelas provansas que son faitas per estruments.
(chap.
Ara diguem (parlem) d'aquelles probes que són fetes per instrumens.)
Trad.
du Code de Justinien, fol. 29.
Maintenant parlons de ces preuves
qui sont faites par instruments.
ANC.
FR. Par le prouvanche des anchiens escrips.
Cartulaire 21 de
Corbie. Carpentier, t. III, col. 406.
Mostrèrent du fet la
provance.
Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 316.
ESP.
Probanza. PORT. Provança. IT. Provanza.
5. Proaire, s. m., essayeur, examinateur.
La
toisos de la lana...
Don fo Gedeons proaire.
Pierre
de Corbiac: Domna dels.
La toison de la laine... dont Gédéon
fut essayeur.
ESP. Probador. PORT. Provador. IT. Provatore.
(chap. Probadó, probadós, probadora, probadores.)
6.
Provament, s. m., épreuve, essai.
Lo provament de l' obra es
compliment de l' amor.
Doctrine des Vaudois.
L'épreuve de l'oeuvre est complément de l'amour.
IT. Provamento.
7. Aproar, Aprobar, v., lat. approbare, approuver.
Los
quals enten aproar l' avesques de Caortz.
Tit. du XIIIe siècle.
DOAT, t. XVIII, fol. 78.
Lesquels entend approuver l'évêque de
Cahors.
CAT. ESP. Aprobar. PORT. Approvar. IT. Approvare.
(chap.
Aprobá: aprobo, aprobes, aprobe, aprobem o aprobam, aprobéu o
aprobáu, aproben; aprobat, aprobats, aprobada, aprobades; aprobaría;
aprobaré; si yo aprobara.)
-
Éprouver, essayer.
Part. pas. fig. No fo anc bos cel que non es
aproat per la aspredat dels mals. Trad. de Bède, fol. 65.
Ne fut
jamais bon celui qui n'est pas éprouve par l'âpreté des maux.
(N.
E. Observen aspredat occitano, âpreté francés de tiempos de
Raynouard, más antiguo “aspreté”; chapurriau aspredat, aspró.)
Valhen...
et aprobat en bonas vertus.
(chap. Valén... y aprobat en bones
virtuts.)
Genologia
dels contes de Tholoza, p. 3.
Vaillant... et éprouvé en bonnes
vertus.
8.
Aprobatiu, adj., approbatif.
Que aprobatiu. Leys d'amors, fol.
77.
Que approbatif.
ESP. Aprobativo. (RAE: aprobatorio, https://www.rae.es/tdhle/aprobativo)
9.
Comprobar, v., lat. comprobare, prouver, approuver.
Part. pas. Om
comprobat qu' en fossetz... per batailla.
Titre
de 960.
(chap. Home comprobat que ne foreu... per batalla. Ojo com
cambie lo ocsitá del añ 960 en lo chapurriau de 2025; sol han
passat 1065 añs desde entonses y yo u enteng perfectamen. No crec
que los catalans dels añs 960 anigueren a enseñáls a parlá als
Francos y caudillos de la época.)
Homme prouvé que vous en
fussiez... par bataille.
-
Éprouver.
Subst. Al comprobad o per batala venend o que combatre
no n' aus.
Titre
de 1025.
(chap. Al comprobat o per batalla vinén o que combatre
no n'ose; no osá : no tindre collons, no atrevís; v. combatre, o
combatí: combatixgo o combatixco, combatixes, combatix, combatim,
combatiu, combatixen; combatut, combatuts, combatuda, combatudes;
combatit, combatits, combatida, combatides.)
A l'épreuve ou par
bataille venant ou qui combattre n'en ose.
CAT.
ESP. Comprobar. PORT. Comprovar. IT. Comprobare.
(chap. Comprobá,
comprobás: yo me comprobo, comprobes, comprobe, comprobem o
comprobam, comprobéu o comprobáu, comproben; comprobat, comprobats,
comprobada, comprobades; comprobaría; comprobaré; si yo
comprobara.)
10. Esproar, Esprohar, v., éprouver, vérifier, reconnaître.
En
Guillen dis qu' el o volia esproar. V. de Guillaume de Balaun.
(chap.
Mossen Guillén (Guillermo, Guillem, Guiem) va di que ell u volíe
probá : verificá, reconeixe.)
Le seigneur Guillaume dit qu'il
voulait éprouver cela.
Lo
fuocs esproa lo fer. Trad. de Bède, fol. 45.
(chap. Lo foc probe
lo ferro, lo fierro.)
Le feu éprouve le fer.
Fig. A la cocha
pot hom son amic esproar.
Roman de Fierabras, v. 720.
Au besoin
on peut éprouver son ami.
Part.
pas. Si non es premieyramens ben esprohatz.
Coma bona moneda ben
esprohada.
V.
et Vert., fol. 83 et 59.
S'il n'est premièrement bien éprouvé.
Comme bonne monnaie bien éprouvée.
ANC. FR. Al besuin est
truved l'ami e épruved.
Philippe Than, Liv. des Créatures.
11.
Esproadamens, adv., d'une manière éprouvée, avérée,
certainement. Mot esproadamens. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 1.
Moult certainement.
(chap. Probadamen, de una manera probada,
verificat, averiguat, sertamen.)
12. Esproa, s. f., épreuve.
Per sas bonas armas, las quals el ben sap de bona esproa.
Arbre de Batalhas, fol. 77.
Par ses bonnes armes, lesquelles il sait bien de bonne épreuve.
13. Esproansa, Esprovanza, s. f., épreuve, essai.
Pos
de Capduelh fon lo plus alegres homs del mon, e dis que mais no
faria esproansa. V. de Pons de Capdueil.
Pons de Capdueil fut le
plus allègre homme du monde, et dit que davantage il ne ferait
épreuve.
Comtet li tot l' isquern e com o fes per esproansa.
V.
de Guillaume de Balaun.
(N. E. Creo que isquern tiene algo que ver
con escarnio.)
Il lui conta toute la plaisanterie et comment il le
fit pour essai.
Non
las jutges doncs per semblanza,
Mas per ver e per esprovanza.
Deudes
de Prades, Poëme sur les Vertus.
Que tu ne les juges donc pas
par ressemblance, mais par vérité et par épreuve.
14. Esproaire, s. m., essayeur, examinateur.
Ieu sui assatz esproaire.
Marcabrus:
El son.
Je suis assez examinateur.
ANC. FR.
Quelque
morceau d'esprouveur de triacle.
J. Marot, t. V, p. 85.
15.
Reproar, Reprovar, v., lat. reprobare, réprouver.
Provi, aprovi,
reprovi. Leys d'amors, fol. 90.
(chap. Probo, aprobo, reprobo.)
Je
prouve, j'approuve, je réprouve.
Subst. Que non caia en reproar.
Trad.
de la 1re Épître de S. Paul à Timothée.
Qu'il ne tombe pas
dans le réprouver.
Part. pas. Mas aquest sian reproat.
Trad.
de la 1re Épître de S. Paul à Timothée.
Mais que ceux-ci
soient réprouvés.
Mays volgra esser morts que si 'lh fos
reprovat.
Roman
de Fierabras, v. 1379.
Davantage il vaudrait être mort que s'il
fut réprouvé.
CAT.
ESP. Reprobar. PORT. Reprovar. IT. Riprovare.
(chap. Reprobá:
reprobo, reprobes, reprobe, reprobem o reprobam, reprobéu o
reprobáu, reproben; reprobat, reprobats, reprobada, reprobades;
reprobaría; reprobaré; si yo reprobara.)
16.
Repropche, s. m., reproche, blâme.
Ses negun orguelh e ses negun
repropche. Liv. de Sydrac, fol. 37.
Sans nulle insolence et sans
nul reproche.
No ti fassa aver reproche. Trad. de Bède, fol.
70.
Qu'elle ne te fasse avoir reproche.
ESP. Reproche. (chap.
Reproche, reproches.)
17. Reprochier, s. m., reproche, outrage.
De
reprochiers sadolatz.
(chap. De reproches saturat.)
Passio de
Maria.
Rassasié d'outrages.
18. Reprochament, s. m., reproche, blâme.
Apres
ma mort n' auran reprochament,
Si sai mi laisson pres.
Richard
Coeur-De-Lion: Ja nuls.
(N. E. Sí, Ricardo Corazón de León
también hablaba y escribía en occitano. Sus textos son los
favoritos de Ignacio Belanche y Silvia Dilla, filólogos de inglés
en el instituto de Valderrobres. Ambos de la CHA.)
Après ma mort
ils en auront reproche, si ici ils me laissent prisonnier.
Per que Dieus lo tornet en grans reprochamens.
Pierre
de Corbiac: El nom de.
C'est pourquoi Dieu le tourna en grands
reproches.
19.
Repropchar, v., reprocher.
No m pot dir nuls hom, ni repropchar
Qu' anc, en guerra, m volgues de vos lunhar.
Rambaud
de Vaqueiras: Senher marques.
Ne me peut dire nul homme, ni
reprocher que oncques, en guerre, je voulusse m'éloigner de
vous.
ESP. Reprochar. (chap. reprochá: reprocho, reproches,
reproche, reprochem o reprocham, reprochéu o reprocháu, reprochen;
reprochat, reprochats, reprochada, reprochades; reprocharé;
reprocharía; si yo reprochara.)
20. Reprochier, Reprovier, Reproier, s. m., proverbe.
Vers
es lo reprochier c' om di:
Tal se cuia calfar que s' art.
Amanieu
des Escas: Dona per.
Est vrai le proverbe qu'on dit: Tel se croit
chauffer qui se brûle.
Del
reprovier mi sove:
Qui non contraditz autreia.
(N. E. El que
calla, otorga; quien no contradice, otorga.)
Peyrols:
Nuls hom.
Du proverbe il me souvient: Qui ne contredit octroie.
E
'l reproiers es vertatz:
Del cal seignor tal mainada.
T. du
Dauphin d'Auvergne et de Bertrand de la Tour: Mauret.
Et le proverbe est vérité: Duquel seigneur tel domestique.
ANC. FR.
Ke
bien savès, ja n'iert, en reprovier,
D'orgellex cuer, bone
cançons cantée.
Le Roi de Navarre, chanson 14.
martes, 24 de septiembre de 2024
Planeta - Playa
Planeta, s. m. et f., lat. planeta, planète.
Dieus a fachas VII planetas que governo lo mon. Liv. de Sydrac, fol. 30.
Dieu a fait sept planètes qui gouvernent le monde.
Jupiter, segon planetas. Brev. d'amor, fol. 30.
(chap. Júpiter, lo segón planeta; allacuanta no se contáen igual que ara; tampoc los mesos eren los mateixos.)
Jupiter, seconde planète.
En bon pon fon natz et en bona planeta.
G. Figueiras: Un nou.
En bon point il fut né et en bonne planète.
Can lo dig planeta renha. Brev. d'amor, fol. 30.
Quand ladite planète règne.
CAT. ESP. PORT. IT. Planeta. (chap. Planeta, planetes; tradissionalmen: Mercurio, Venus, la Terra, Marte, Júpiter, Saturno, Urano, Neptuno, Plutón. Planetes enanos: Plutón, Haumea, Makemake, Eris Ceres.)
Planites, s. f., plainte, aérolithe.
Planites, es peyra..., ajuda donas prens. Eluc. de las propr., fol. 191.
Planite, c'est pierre..., elle aide dames enceintes.
Planta, s. f., lat. planta, plante, nom générique du genre végétal.
Fay fructificar las plantas en la terra. V. et Vert., fol. 94.
Fait fructifier les plantes dans la terre.
Prov. En brau loc fon plantada
Planta qu' el frug pejura.
Serveri de Girone: En mal punh.
En méchant lieu fut plantée la plante qui empire le fruit.
- La plante des pieds.
Planta es la extremiera partida del pe. Eluc. de las propr., fol. 61.
La plante est la partie extrême du pied.
Loc. Sieus es Arnautz del sim tro en la planta.
A. Daniel: Ans qu' els.
Sien est Arnaud de la cime jusqu'à la plante.
CAT. ESP. PORT. Planta. IT. Pianta. (chap. Planta, plantes.)
2. Plantier, s. m., pépinière.
Conte en se molteza, coma plantier. Leys d'amors, fol. 49.
Contient en soi multiplicité, comme pépinière.
Per los plantiers, XV deners. Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., J, 311.
Pour les pépinières, quinze deniers.
CAT. Planter. (chap. Planté, plantés : pera plantá.)
3. Planso, s. f., tige, rejeton, arbrisseau.
Algus plansos... ab brancas et ramels.
Cum aybre, planso et razitz, atyro humor de terra per lor noyriment.
Eluc. de las propr., fol. 240 et 58.
Aucuns arbrisseaux... avec branches et rameaux.
Comme arbre, tige et racine, attirent l'humeur de terre pour leur nourriture.
ANC. FR. Li autres ars fu d' un plançon
Longuet et de gente façon.
Roman de la Rose, v. 919.
CAT. Planso. (chap. Plansó, plansons.)
- Plançon, sorte d'arme.
Arc manal o balesta o bon bran de planso. Guillaume de Tudela.
Arc manuel ou arbalète ou bon glaive de plançon.
ANC. FR. Se combatirent avec eulx de massues et d'un baston appellé planchon ou pique de Flandres.... Ung plançon esquartelé de grans broches de fer. Lett. de rém. de 1374. Carpentier, t. III, col. 306.
4. Plantada, s. f., plant, ce qu'on replante.
Can Noe plantet vinha prumieiramen el mon, de la plantada que demoret apres lo dulivi, volc far vi per la voluntat de Dieu.
Liv. de Sydrac, fol. 115.
Quand Noé planta la vigne premièrement au monde, du plant qui demeura après le déluge, il voulut faire du vin par la volonté de Dieu.
5. Plantacio, s. f., lat. plantatio, plantation.
Aybre naysh alcunas vetz per semenacio, autras, per plantacio.
(chap. L' abre naix algunes vegades per sembra (seminassió, llaó), atres, per plantassió.)
Eluc. de las propr., fol. 220.
Arbre naît aucunes fois par semence, d'autres, par plantation.
ESP. Plantación. PORT. Plantação. IT. Plantazione, piantagione.
(chap. Plantassió, plantassions.)
6. Plantio, s. f., plantation.
Algus aybres... si engendro.. per plantio de razitz o de verga.
Eluc. de las propr., fol. 196.
(chap. Alguns abres... se engendren... per plantassió d' arraíl o de verga : plansó, rechito, empel.)
Aucuns arbres... s'engendrent... par plantation de racines ou de bouture. ESP. Plantio.
7. Plantamen, s. m., plantement, action de planter, de mettre en terre.
Per lo plantamen de las forcas que fes far.
Cartulaire de Montpellier, fol. 203.
Pour le plantement des fourches qu'il fit faire.
ANC. CAT. Plantament. ANC. ESP. Plantamiento. IT. Piantamento.
(chap. Plantamén, plantamens.)
8. Plantados, adj., fécond, abondant, fertile.
Fig. Ont plus seras assiduos en divis parlamens, ont plus i penras plantadosa entensio. Trad. de Bède, fol. 83.
Où plus tu seras assidu en divins entretiens, où plus tu y prendras féconde application.
IT. Piantadoso.
9. Plantadiu, adj., plantureux, productif.
Ab sa natural humor,
Fai la terra plantadiva.
Brev. d'amor, fol. 38.
Avec son humeur naturelle, rend la terre plantureuse.
Fig. De totz plazers plantadiva.
Folquet de Lunel: E nom del.
De tous les plaisirs productive.
ANC. FR. Jachières non pas perreuses,
Mes plantéives et herbeuses.
Roman de la Rose, v. 19749.
10. Plantayritz, s. f., planteuse, qui fait pousser.
Par ext. Infancia... que es plantayritz de dens. Eluc. de las propr., fol. 66.
L'enfance... qui est planteuse de dents.
11. Plantar, v., lat. plantare, planter.
Plantar una vinha o autres albres. Trad. du Code de Justinien, fol. 18. Planter une vigne ou d'autres arbres.
Fig. Semena e planta el cor un dezirier clar e net de viure en puritat.
V. et Vert., fol. 84.
Sème et plante au coeur un désir clair et net de vivre en pureté.
- Arrêter, fixer.
Fes plantar lo carre. Trad. des Actes des apôtres, ch. 8.
Fit arrêter le char.
Fig. Ins el Carcasses te planta.
Raimond de Miraval: A Dieu me.
En dedans au Carcassès fixe-toi.
- Garnir, remplir.
Dieus plantet paradis terrestre de bos albres e de bos frutz.
V. et Vert., fol. 36.
Dieu garnit le paradis terrestre de bons arbres et de bons fruits.
CAT. ESP. PORT. Plantar. IT. Piantare.
(chap. Plantá: planto, plantes, plante, plantem o plantam, plantéu o plantáu, planten; plantat, plantats, plantada, plantades.)
12. Plantage, s. f., lat. plantago, plantain.
Que trusetz verbena e milfueilh
E plantage e salsifranha.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Que vous écrasiez verveine et millefeuille et plantain et saxifrage.
Es bona ...
.... La plantages atressi.
Brev. d'amor, fol. 50.
Est bon... le plantain pareillement.
CAT. Plantatge. ESP. Plantage (plantaje; plantago, llantenes, plantaginaceae).
13. Sosplantar, v. supplanter, détourner, dévier, subverser.
Fig. Folia d' ome sosplanta sos anamens. Trad. de Bède, fol. 43.
Folie de l'homme dévie ses penchants.
Part. pas. Sosplantat per lor perversitat. Trad. de Bède, fol. 79.
Subversé par leur perversité.
CAT. Supplantar. ESP. Suplantar. PORT. Supplantar. IT. Soppiantare.
(chap. Suplantá: suplanto, suplantes, suplante, suplantem o suplantam, suplantéu o suplantáu, suplanten; suplantat, suplantats, suplantada, suplantades.)
14. Sosplantamen, s. m., subversion, ruine, bouleversement, substitution.
De Jacob sai ieu be per cals sosplantamens
Ac la benedictio.
Pierre de Corbiac: El nom de.
De Jacob je sais bien par quelles substitutions il eut la bénédiction.
Prov. Lengua del fol es sos sosplantamens. Trad. de Bède, fol. 73.
La langue du fou est sa ruine.
(chap. suplantamén, suplantamens; subversió, subversions; ruina, ruines; sustitussió, sustitussions.)
15. Transplantar, v., lat. transplantari, transplanter, transformer, rendre.
Part pas. Varaire negre transplantat.
Deudes de Prades: Auz. cass.
Ellébore blanc rendu noir.
CAT. ESP. Trasplantar. PORT. Transplantar. IT. Traspiantare.
(chap. Trasplantá; se conjugue com plantá.)
16. Transplantacio, s. f., transplantation.
Aybre melhora... per transplantacio. Eluc. de las propr., fol. 220.
L'arbre s'améliore... par transplantation.
PORT. Transplantação. IT. Traspiantazione.
(chap. Trasplantassió, trasplantassions; trasplante, trasplantes.)
Plap, s. m., tache.
Ses tot plap negre.
(chap. Sense cap taca negra.)
Ha cap de camel et plaps de part.
(chap. Té cap de camello y taques de leopardo.)
Eluc. de las propr., fol. 234 et 241.
Sans aucune tache noire.
A tête de chameau et taches de léopard.
2. Plapar, v., tacheter, moucheter.
Part. pas. De diversas tacas... so per tot plapatz.
Plapat de blanc, a guiza de leopart.
Eluc. de las propr., fol. 99 et 241.
De diverses taches... ils sont partout mouchetés.
Tacheté de blanc, à guise de léopard.
(chap. Tacá: taco, taques, taque, taquem o tacam, taquéu o tacáu, taquen; tacat, tacats, tacada, tacades. Si agarres una sitera y la hi arrimes an algú, li pots di: que te taco o que t' ataco, y casi sone igual.
Tacat tamé vol di dolén, en alguna ferida interió, fístula, o cáncer.)
Plassa, s. f., lat. platea, place, lieu, endroit.
Guigonet saut en la plassa
Sans e vius.
V. de S. Honorat.
Guionet saute sur la place sain et vivant.
Loc. fig. No us pessetz qu' en una plassa
Merces ab gran aver jassa.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Ne vous imaginiez pas qu'en même place merci gise avec grande richesse.
- Espace de terrain, dans les villes, entouré de bâtiments.
Per ostals e per plassas. V. de S. Honorat.
Par demeures et par places.
Loc. Ricx hom mals quan vai en plassa,
Que cuiatz vos que lai fassa?
P. Cardinal: Qui ve gran.
Puissant homme méchant quand il va en place, que croyez-vous que là il fasse?
- Lieu fortifié.
Que metan per totas las terras e plassas bonas garnisos.
Lo dit comte de Montfort avia una plassa forta.
Chronique des Albigeois, col. 5 et 22.
Qu'ils mettent par toutes les terres et places bonnes garnisons.
Ledit comte de Montfort avait une place forte.
Adv. comp. A totz o dic en plassa.
Bertrand de Born: Rassa tant.
Je le dis à tous publiquement.
CAT. Plassa (plaça). ESP. Plaza. PORT. Praça. IT. Piazza.
(chap. Plassa, plasses; plasseta, plassetes.)
2. Placier, adj., coureur de places, désoeuvré.
Per plazer als homes placiers. V. et Vert., fol. 22.
Pour plaire aux hommes désoeuvrés.
3. Plasseiayre, s. m., celui qui fréquente les places, qui se tient sur les places, désoeuvré.
Taulas tenens e plasseiayres. Cartulaire de Montpellier, fol. 45.
Tenant tables et désoeuvrés.
- Commissionnaire.
De l' escala del divenres son placeiayres.
Cartulaire de Montpellier, fol. 45.
De la garde du vendredi sont les commissionnaires.
4. Plasseiar, v., être sur la place, se tenir sur la place.
Part. prés. Can ditz las plassas de Tholoza, so es los homes plasseians.
Leys d'amors, fol. 130.
Quand il dit les places de Toulouse, cela est les hommes étant sur les places.
Plastre, s. m., plâtre.
Plastre, o geysh qui, exust et destemprat ab ayga, es util a far paretz.
Eluc. de las propr., fol. 169.
Plâtre, ou gypse qui, calciné et détrempé avec eau, est utile pour faire murailles.
(chap. Ges, alchés. ESP. Yeso.)
Plat, adj., grec *gr, plat, uni, lisse, effilé.
Voy. Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 58.
Un vaisel plat, non de bel fust.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Un vaisseau plat, non de beau bois.
E 'ls vostres detz grailes e platz.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Et les vôtres doigts délicats et effilés.
Testa longa, plat', aiglantina.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Tête longue, plate, d'aigle.
Sul destrier c' a la silha
Negr' e 'l pel plat.
Rambaud de Vaqueiras: El so que.
Sur le destrier qui a la paupière noire et le poil uni.
Fig. Fara sa voluntat,
Si no 'l ditz lauzenga plata.
Rambaud d'Orange: Als durs crus.
Fera sa volonté, s'il ne lui dit louange plate.
Substantiv. A l' en las ancas donat
De l' espaza un colp de plat.
Roman de Jaufre, fol. 2.
Lui a donné sur les hanches de l'épée un coup de plat.
ESP. PORT. Chato. IT. Piato. (chap. Chato, chatos, chata, chates.)
2. Plat, s. m., plat, sorte de vaisselle.
Faire vaysela, platz, escudelas.
Tit. de 1438, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 257.
Faire vaisselle, plats, écuelles.
CAT. Plat. ESP. Plato. PORT. Plato, prato. IT. Piatto.
(chap. Plat, plats; plateret, platerets.)
3. Plata, s. f., plaque, lame, lingot.
D' una plata d' aur o d' argen volra far un aurevelhier una bella copa a la taula del rey. V. et Vert., fol. 66.
D'une plaque d'or ou d'argent un orfèvre voudra faire une belle coupe pour la table du roi.
Incorporar lamina d'aur ab plata d'argent. Eluc. de las propr., fol. 184.
Incorporer lame d'or avec plaque d'argent.
- Argent.
L' avers e la plata er al nostre promes. Guillaume de Tudela.
L'avoir et l'argent sera au nôtre promis.
ANC. FR. Nul argent en plate quel que il soit.
Rec. des Ord. des R. de Fr., 1313, t. I, p. 521.
Le trésor de mon père est céans qui est en grosses plates d'or et billon.
Roman de Fierabras, liv. II, part. II, ch. 17.
- Plastron, partie de l' armure.
De gonios, elmes, platas o d'autres arnes. Leys d'amors, fol. 131.
De casaques, heaumes, plastrons ou d'autres harnois.
ANC. FR. Armez furent de plates. Combat des Trente, p. 20.
Et sera armé de plates, de crevellière, de gorgerette.
Stat., an. 1351. Carpentier, t. III, col. 311.
CAT. ESP. Plata. PORT. Prata. (chap. Plata, plates; argén : AU;
placa, plaques, plaqueta, plaquetes.)
4. Platina, s. f., platine, plastron, partie de l'armure.
Trencar elmes e platinas. Leys d'amors, fol. 131.
Trancher heaumes et platines.
ANC. FR. Plateinnes d'argent à mettre dessoubz clous de ceinture.
Registre de la Chambre des Comptes. Carpentier, t. III, col. 311.
5. Aplatir, v., aplatir, unir, lisser.
Fols no s' aplat lo cabelh.
Bernard de Venzenac: Hueimais pus.
Le fou ne se lisse pas le cheveu.
Part. pas. Lo nas fonc aplatit coma nas de buou. Carya Magalon., p. 2.
Le nez fut aplati comme nez de boeuf.
(chap. Aplaná: aplano, aplanes, aplane, aplanem o aplanam, aplanéu o aplanáu, aplanen; aplanat, aplanats, aplanada, aplanades.)
6. Aplatar, Applatar, v., aplatir, coucher, cacher.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Troban una balma on si van aplatar. V. de S. Honorat.
(chap. Troben una balma aon sen van aplatá.)
Trouvent une caverne où ils se vont cacher.
Drutz que lonc si s' aplata.
Ogiers: Era quan l' ivern.
Galant qui le long de soi se couche.
Part. pas. A lur ensegnat los deniers aplatat.
Perduda et applatada
Tro Dieus, per sa merce, la nos a revelada.
V. de S. Honorat.
Leur a enseigné les deniers cachés.
Perdue et cachée jusqu'à ce que Dieu, par sa merci, nous l'a révélée.
IT. Appiatare. (chap. aplatá, aplatás : ficás plato, platos, plata, plates : gitás : tombás; amagás, refugiás.)
7. Aplatadamens, adv., en cachette, secrètement.
Fesis lo aucire aplatadamens.
(chap. Lo vas fé matá amagadamen, d' amagatons, amagatontes; secretamen.)
Hist. de la Bible en prov., fol. 40.
Tu le fis tuer en cachette.
Platani, s. m., lat. platanus, plane, platane.
Platani... sas fuelhas so platas et amplas. Eluc. de las propr., fol. 217.
Platane,... ses feuilles sont plates et amples.
CAT. ESP. (plátano) PORT. IT. Platano. (chap. platané, platanés;
lo plátano, plátanos es la fruita de la palmera platanera.)
Playa, s. f., lat. plaga, plage, bord de la mer.
Am tant viron mot tost venir
Un antic moyne per la playa.
V. de S. Honorat.
En même temps ils virent moult tôt venir un vieux moine par la plage.
CAT. Platja. ESP. Playa. PORT. Praia, praya. IT. Piaga.
(chap. Playa, playes; playeta, playetes.)
domingo, 28 de julio de 2024
3. 8. Una carta anónima. Visita de un caballé.
Capítul VIII.
Una carta anónima. Visita de un caballé.
Per aquells díes va ressibí una carta sense fecha ni firma, en lo sobre: "A Pedro Saputo, Almudévar.» Y dins, Fa cuatre añs. No se va cremá, com diuen, los cuernos cavilán de quí seríe; su va pensá enseguida. Y agarrán la pluma, ne va escriure un atra contestán esta sola paraula: Passiensia. Y sense fecha ni firma la va dirigí a don Severo Manuel de Estada, sense dudá de que lo recuerdo ere de Morfina.
Cuan lo caballé va vore esta carta perdíe lo juissi no podén atiná lo que significabe ni de quí podríe sé. Consultabe a la seua dona, a son fill, a la nora, a la filla; la enseñáe als seus amics, a tot lo món; y ningú assertabe (¿cóm ere possible?), dissimulán Morfina y fen vore que se admirabe igual que tots. Y va di al final son pare:
- Ara sí que vach a vore a Pedro Saputo, pos diuen que está al seu poble, que en la seua molta sabiduría pot sé que enserto.
¿Quí vindrá en mí? Don Vicente se va oferí, y la nora tamé, y Morfina va di que no li demanaríe a son pare datra grassia a la seua vida. Al sentí aixó son pare se va alegrá, per poc no li va doná lo gust; casi se la va emportá en ell. Pero va di que primé hi aniríe sol, y que después ya se voríe. Y així u va fé.
Va arribá a Almudévar, y dixada la mula a la fonda, va aná cap a casa de Pedro Saputo. Lo va coneixe éste al momén; pero, sospechán lo cas, li va pareixe callá mentres no fore reconegut; y li va preguntá cóm se díe. Va di don Severo lo seu nom y apellits; y entonses va cridá ell a sa mare y li va di:
- Enviéu a la criada al messón y que lo criat de este caballé li faigue portá la mula y les aubardes en lo bagache. Se oposabe don Severo, y ell, mol resolt, li va di: o a casa meua o fora de casa meua.
No es digne de tan prinsipal caballé, pero es mes dessén que la fonda, y sobre tot siréu servits en bona voluntat. Se va ressigná o conformá don Severo, y no se va atreví a parlali de la carta hasta después de michdía.
Lay va enseñá, y li va preguntá si sabríe de quí podríe sé, habenla ressibit a seques per lo correu. Va pendre Pedro Saputo la carta, la va mirá, y discurrín una mica (pera dissimulá) va di:
- Esta carta es la contestassió a un atra.
- No pot sé, va contestá don Severo, perque de totes les que hay escrit hay ressibit contestassió; y ademés no li hay parlat a ningú de forma que me puguere doná esta resposta: ni los meus fills saben res tampoc, ni los meus amics.
- Pos resposta es.
- Perdonéu, pero no u puc creure.
- Que u cregáu o no, es un atra cosa; pero es lo que tos dic.
Ñan somnis, siñó don Severo, que són realidats, y realidats aon pareix que estigues ensomián. Digueume, ¿teniu almes al purgatori?
- Alguna ñaurá potsé de tantes com ne van aná allá, entre pares y agüelos.
- Pos veéu de tráureles; y si són almes de este món, mes, perque aquí se sap y se veu lo que patixen, y allá es cosa de la fe y de la imaginassió. ¡Teniu parens pobres!
- Un o dos.
- Pos auxilieulos. ¿Teniu filles casades a casa de la sogra?
- No, siñó.
- ¿Y solteres?
- Una.
- Pos caseula.
- No vol casás.
- Yo tos dic que sí que vol.
- Yo tos dic que no.
- Yo tos dic que sí.
- ¿Me u asseguréu?
- Sí, o soc lo home mes tonto y badoc del món.
- Pos yo tos juro que la casaré ben pronte vullgue o no vullgue.
- Mateula milló.
- ¿No me diéu ...?
- Al seu gust.
- No vol a ningú; no li agrade cap home.
- Impossible.
- A fe de caballé.
- ¿Hau agarrat lo cor de la vostra filla a la má, y mirat be tots los seus foradets? ¿Hau fet la proba de portala a un convén, y obligala a vestís de monja?
- No vol tal cosa; ni té vocassió al claustro.
- Pos es que ne té al atre estat; al matrimoni. Y sobre tot aixó fico lo meu honor, lo meu nom y hasta la vida.
- Estic atabalat. ¿Qué hay de fé en arribá a casa meua?
- Res, traure almes del purgatori.
- Vingue vosté a ajudám. ¿Qué, no tos pendríeu la molestia de vindre y me pintaríeu una sala?
- En mol gust.
- Pos ya respiro, ya descanso, ya men aniré contén. Pero miréu de no engañatos, perque la meua filla, y perdonéu que la alaba tan, es mol entesa, mol discreta, y mol resservada. Diuen que es mol hermosa, y crec que u es si no me engañen los ulls de pare, y per aixó dic lo que los pareix a tots; pero en aixó atre la puc jusgá en menos passió; y tos dic que los secretos del seu pit no los penetre ni lo rayo mes sutil y puro del sol; y be podríe sé que mos dixare burlats o en dos pams de nassos.
- Es mes sutil lo pensamén del home y lo coneiximén del cor humano. Yo tos prometixco que als pocs díes que la trata ham de sabé si es alma triste del purgatori, o alma benaventurada de la gloria. Y sobre la carta faré tals probes, que no tos quedará cap duda de lo que hay dit. Yo pintaré y observaré; vosté callaréu, y tot anirá be y mos desengañarem.
Mol satisfet se va quedá don Severo de les raons de Pedro Saputo, y mes de la seua promesa. Als dos díes se disposáe a anassen y li va di Pedro:
- Los antics, siñó don Severo, cuan ressibíen algún huésped, lo obsequiaben, agassajaben y regaláen tres díes sense preguntali de la seu persona; passada esta tresena li preguntaben quí ere, cóm se díe, de aón veníe y aón anáe. Ham dixat esta costum y fórmula per la gran pressa que tenim de sabé quí es lo huésped que mos ve, y potsé per la mes gran de despachál de casa. Si no trobéu a faltá la comodidat y regalo de la vostra casa, tos rogo que tos aturéu los tres díes de la ley per vosté y per mí, y un mes per l'alma del purgatori que me ha proporsionat la satisfacsió de hospedá a casa meua a un tan prinsipal y amable caballé. Los antics donáen tamé al huésped al tems de despedíl lo que díen dons de hospedache, que ere alguna roba mol pressiosa, alguna espasa, escut de armes, o be algún caball, y res de aixó nessessitéu ni ña ara la mateixa raó que allacuanta per an esta costum, miréu lo que ña a casa meua que no ñague a la vostra, y si algo trobéu del vostre gust, emportéutosu en señal de la nostra amistat. ¿Sou afissionat als llibres? ¿U sou als cuadros? Astí teniu llibres, y allá teniu cuadros.
- ¿Y si agarro lo que no deuría?
- Aixó no pot sé. Ya don Severo habíe passat alguns ratos lligín La consolassió de Boecio traduída y afegida per Pedro Saputo, encara que manuscrita; y la va apartá com a llibre que volíe emportás.
Va mirá los cuadros, y se parabe moltes vegades dabán del de Pedro y lo de sa mare fets los dos aquell añ; y va di:
- Si estos dos retratos vostres no foren tanta part del vostre cor...
- U són y mol gran, va contestá Pedro Saputo; pero per naixó mateix tos los oferixco...
- ¡Ah!, va di don Severo; yo los ficaré llum a casa meua. Li va doná Pedro Saputo les grassies per lo favor, y li va entregá los cuadros y lo llibre dién:
- A un atre al món no los hi donaría; pero don Severo Manuel de Estada té privilegi a casa de Pedro Saputo.
Sen va aná don Severo, va arribá a casa seua, y van acudí la dona y los fills a preguntali com si vinguere de una peregrinassió al atre hemisferi. Ell los va di: - U séntigo, Mariquita, u séntigo, fills meus, séntigo de no habetos emportat a tots. ¡Ay, quín home! ¡Ay, quín home tan sabut y tan amable! Mol diu la fama, pero es mol mes de lo que se diu. Cuatre díes me ha fet está, pero a casa seua, perque es mol generós, y al pareixe ric. ¡Qué be que hay estat! Es lo home mes natural que hay conegut: mol caballé, aixó sí, pero al mateix tems tan pla y amable, que se pegue al cor com un ferro a un atre a la forja. ¡Quín agassajo! ¡Quín servissi tan fi y sensill! ¡Quína fassilidat en tot! Alló, fills, es viure encantat. ¿Pos, y sa mare?
Sa mare es tota una siñora. No dirá ningú, no, que ha sigut pobre y tingut ofissi tan humilde com lo de rentadora.
- Pero de la carta, va preguntá don Vicente, ¿qué tos ha dit?
- De la carta, va contestá, ha dit moltes coses (Morfina mol atenta); pero com vindrá después...
- ¿Aquí?, va preguntá lo fill.
- Aquí, aquí, an esta casa, va contestá don Severo. Y ya podéu disposatos tots a ressibíl com a un amic, pero tamé com a un home tan sabut, y no faiguéu tontades o extravagansies perque los seus ulls penetren hasta l'alma, y sap lo que un está pensán cuan lo mire.
- ¿Conque vindrá?, va torná a preguntá don Vicente.
- Sí, fills, sí, ya u hay dit: y pintará la sala de la cadiera.
- Men alegro, men alegro, va di don Vicente donán fortes palmades; lo coneixerem.
- Abans lo podéu coneixe, va di son pare, pos li vach demaná y me va doná lo seu retrato y lo de sa mare, que són éstos. Va sé traure los retratos, y los cuatre se van amuntoná damún de ells y no los podíen vore a gust. Los va penjá don Vicente a dos claus alts y aixines los van mirá mes desplay. Después va di don Vicente:
- ¿Sabéu pare, que Pedro Saputo me pareix que se assemelle an aquell estudián navarro al que díen don Paquito?
- Calla, ignorán, li va contestá son pare; ¿qué té que vore don Paquito ni tots los Paquitos del món en eixe retrato?
Don Paquito ere un estudián, espabilat sí, y vivaracho; pero un quidam, un mindundi, comparat en Pedro Saputo. En fin, ya lo voréu y tos desengañaréu; entretán no diguéu disparats ni sabocades. Morfina se admirabe de lo que li podíe la aprensió a son pare, pos sen un mateix don Paquito y Pedro Saputo, ni lo va coneixe allá ni veíe ara lo paregut, o mes be la identidat al retrato.
Y pera fé un atra proba, va di:
- Pos tamé a mí me pareix lo de este retrato lo mateix que a Vicente. ¿No veéu, pare, que té los ulls y tot lo aire de don Paquito?
- Los ulls y lo aire de la meua quinta bruixa de yaya sí que té, va contestá son pare enfadat, porros que sou tots. No me nomenéu mes a don Paquito; perque es compará la nit al día, un teó al sol, un pigmeo a un gigán. Pos, dic, ¡si lo sentigueres tocá lo violín!
Don Paquito esgarrañabe les cordes de tripes de gat; pero alló es sentí als mateixos angels del sel.
- Es segú pare, va di don Vicente, que ha de vindre aquí, sinó demá montaré a caball y men aniré a vórel. Y mira tú siñoríssima germana meua, de no sé en ell tan seca y impenetrable com has sigut en tots los que han vingut a vóret.
- Yo te dono la meua paraula, va contestá ella, de no séu en ell, sino al contrari, mol blana y penetrable, per explicám al teu modo.
¿Qué habíe de di un home tan sabut si me veiguere seria, indiferén y resservada?
- Pos vorem, va di son germá, cóm u cumplixes.
- Dónau per cumplit, va contestá ella. Y en verdat que u díe de cor, com pot suposá lo lectó, que sap lo misteri del seu amor en Pedro Saputo, y lo secret de la carta.
Original en castellá:
Capítulo VIII.
Una carta anónima. Visita de un caballero.
Por aquellos días recibió una carta sin fecha ni firma, con el sobre: «A Pedro Saputo, en Almudévar.» Y dentro, Hace cuatro años. No se hiló, como dicen, los sesos discurriendo de quién sería; pensóselo al golpe. Y tomando la pluma, escribió otra contestando esta sola palabra: Paciencia. Y sin fecha ni firma así mismo que dirigió a don Severo Manuel de Estada, no dudando que el recuerdo era de Morfina.
Cuando el caballero vio esta carta perdía el juicio no pudiendo atinar (yo lo creo) lo que significaba ni de quién podría ser. Consultaba a su mujer, a su hijo, a la nuera, a la hija; enseñábala a sus amigos, a todo el mundo; y nadie acertaba (¿cómo era posible?), disimulando Morfina y haciendo que se admiraba lo mismo que todos. Y dijo al fin su padre: - Ahora sí que voy a Pedro Saputo, pues dicen que está en su lugar, que con su mucha sabiduría puede ser que dé en el hito. ¿Quién vendrá conmigo? Don Vicente se ofreció desde luego, y la nuera también, y Morfina dijo que si le estuviera bien ir allá, no le pediría a su padre otra gracia en su vida. Al oír esto su padre se alegró y casi le dio gusto; casi la llevó consigo. Pero dijo que primero iría solo, y que después se vería. Y así lo hizo.
Llegó a Almudévar, y dejada la mula en el mesón fue a casa de Pedro Saputo. Conocióle éste al momento; pero, sospechando el caso, le pareció callar mientras de él no fuese conocido; y le preguntó cómo se llamaba. Dijo don Severo su nombre y apellido; y entonces llamó él a su madre y le dijo: - Mandad la criada al mesón y que el criado de este caballero le haga traer la mula y el equipaje. Resistíalo don Severo, y él, muy resuelto, le dijo: o mi casa o fuera de mi casa. No es digna a la verdad de tan principal caballero, pero es más decente que el mesón, y sobre todo seréis servidos con buena voluntad. Resignóse don Severo, y no se atrevió a hablarle de la carta hasta después de mediodía.
Mostrósela por fin, y le preguntó si sabría decir qué podría ser, habiéndola recibido a secas por el correo. Tomó Pedro Saputo la carta, miróla, y discurriendo un poco (por disimular) dijo: - Esta carta es contestación a otra. - No puede ser, respondió don Severo, porque de todas las que he escrito he recibido contestación; y a más no he hablado a nadie en términos que me pudiera dar esta respuesta: ni mis hijos saben nada tampoco, ni mis amigos. - Pues contestación. - Perdonad, pero no lo puedo creer. - Que lo creáis o no, es otra cosa; pero es lo que os digo. Hay sueños, señor don Severo, que son realidades, y realidades que parecen sueños. Decidme, ¿tenéis almas en el purgatorio? - Alguna habrá quizá de tantas como fueron allá entre padres y abuelos. - Pues ved de sacarlas; y si son almas de este mundo, más, porque aquí se sabe y se ve lo que padecen, y allá es cosa de la fe y de la imaginación. ¡Tenéis parientes pobres! - Uno o dos. - Pues socorredlos. ¿Tenéis hijas casadas en casa de suegra? - No, señor. - ¿Y solteras? - Una. - Pues casadla. - No quiere casarse. - Yo os digo que sí quiere. - Yo os digo que no. - Yo os digo que sí. - ¿Me lo aseguráis? - 0 soy el hombre más tonto y baladí del mundo. - Pues yo os juro que la case bien pronto quiera o no quiera. - Matadla más bien. - ¿No me decís...? - A su gusto. - No quiere a nadie; no le gusta ningún hombre. - Imposible. - A fe de caballero. - ¿Habéis ya tomado el corazón de vuestra hija en la mano, y mirado bien todos sus senos? ¿Habéis hecho la prueba de llevalla a un convento, y obligalla a vestirse de monja? - No quiere tal cosa; ni tiene vocación al claustro. - Pues es que tiene a otro estado; al matrimonio. Y sobre todo ello pongo mi honor, mi nombre y aun la vida. - Estoy confuso. ¿Qué he de hacer en llegando a mi casa? - Nada, sacar almas del purgatorio. - Venid vos a ayudarme. ¿Qué, no os tomaríades la molestia de venir y me pintaríades una sala? - Con mucho gusto. - Pues ya respiro, ya descanso, ya me iré contento. Pero mirad no os engañéis, porque mi hija, y perdonad que os la alabe tanto, es muy entendida, muy discreta, y muy reservada. Dícenla muy hermosa, y creo que lo es si no me engañan los ojos de padre, y por eso digo lo que parece a todos; pero en esotro la puedo juzgar con menos pasión; y os digo que los secretos de su pecho no los penetra ni el rayo más sutil y puro del sol; y bien podría ser que nos dejase burlados. - Es más sutil el pensamiento del hombre y el conocimiento del corazón humano. Yo os prometo que a los pocos días que la trate hemos de saber si es alma triste del purgatorio, o alma bienaventurada de la gloria. Y lo que es de la carta haré tales pruebas, que no os quedará la menor duda de lo que he dicho. Yo pintaré y observaré; vos callaréis, y todo irá bien y nos desengañaremos.
Muy satisfecho quedó don Severo de las razones de Pedro Saputo, y más de su promesa. A los dos días se disponía a irse y le dijo aquél: - Los antiguos, señor don Severo, cuando recibían algún huésped, le obsequiaban, agasajaban y regalaban tres días sin preguntalle de su persona; pasados los cuales y no antes le preguntaban quién era, cómo se llamaba, de dónde venía y adónde iba. Hase dejado esta costumbre y fórmula por la grande prisa que tenemos de saber quién es el huésped que nos viene, y tal vez por la mayor de despedille de casa. Yo me acomodo al nuevo uso en lo primero, y dejo lo segundo para los ruines. Si no echáis de menos la comodidad y regalo de vuestra casa, os ruego que os detengáis los tres días de la ley por vos y por mí, y uno más por el alma del purgatorio que me ha proporcionado la satisfacción de hospedar en mi casa a un tan principal y amable caballero. Y pues los antiguos daban también al huésped al tiempo de despedille lo que llamaban dones de hospedaje, que eran alguna ropa muy preciosa, alguna espada, escudo de armas, o bien algún caballo, y nada de esto necesitáis ni hay ahora la misma razón que entonces para esta costumbre, mirad lo que hay en mi casa que no esté en la vuestra, y si algo topáis de vuestro gusto, llevadlo en prenda de nuestra amistad. ¿Sois aficionado a los libros? ¿Soislo a cuadros? Ahí tenéis libros, y ahí tenéis cuadros. - ¿Y si tomo lo que no debería? - Eso no puede ser, porque para vos ninguno hay exceptuado, con vos ninguno me reservo. Ya don Severo había pasado algunos ratos leyendo La consolación de Boecio traducida y añadida por Pedro Saputo, aunque manuscrita; y la apartó como libro que quería llevarse. Miró los cuadros, y se paraba muchas veces delante de su retrato y el de su madre hechos ambos en aquel año; y dijo: - Si estos dos retratos vuestros no fuesen tan parte de vuestro corazón... - Lo son y muy grande, respondió Pedro Saputo; pero por lo mismo os los ofrezco... - ¡Ah!, dijo don Severo; yo les tendré lámpara en mi casa. Dióle Pedro Saputo las gracias por el favor, y le entregó los cuadros y el libro diciendo: - A otro en el mundo no los daría; pero don Severo Manuel de Estada tiene privilegio en casa de Pedro Saputo.
Fuese, en fin, don Severo, llegó a su casa, y acudieron la mujer y los hijos a preguntarle como si viniera de una peregrinación al otro hemisferio. Él les dijo: - Siento, Mariquita, siento, hijos míos, no haberos llevado a todos. ¡Ay, qué hombre! ¡Ay, qué hombre tan sabio y tan amable! Mucho dice la fama, pero es mucho más de lo que se dice. Cuatro días me ha hecho estar, pero en su casa, en su misma casa, porque es muy generoso, y al parecer rico. ¡Qué bien que he estado! Es el hombre más natural que he conocido: muy caballero, eso sí, pero al mismo tiempo tan llano y amable, que se pega al corazón como un hierro a otro en la fragua. ¡Qué agasajo! ¡Qué servicio tan fino y sencillo! ¡Qué facilidad en todo! Aquello, hijos, es vivir encantado. ¿Pues, y su madre? Su madre es toda una señora. No dirá nadie, no, que ha sido pobre y tenido oficio tan humilde como el de lavandera. - Pero de la carta, preguntó don Vicente, ¿qué os ha dicho? - De la carta, respondió, ha dicho muchas cosas (Morfina muy atenta); pero como vendrá luego... - ¿Aquí?, preguntó el hijo. - Aquí, aquí, a esta nuestra casa, respondió don Severo. Y ya podéis disponeros todos a recibille como un amigo, pero también como un hombre tan sabio, y no hagáis necedades o extravagancias porque sus ojos penetran hasta el alma, y sabe lo que uno está pensando cuando le mira. - ¿Conque vendrá?, volvió a preguntar don Vicente. - Sí, hijos, sí, ya lo he dicho: y pintará la sala del estrado. - Me alegro, me alegro, dijo don Vicente dando fuertes palmadas; le conoceremos, le conoceremos. - Antes le podéis conocer, dijo su padre, pues le pedí y me dio su retrato y el de su madre, que son éstos. Lo mismo fue sacar los retratos, que los cuatro se amontonaron sobre ellos y no los podían mirar a gusto. Colgólos, en fin, don Vicente en dos clavos altos y así los miraron de espacio. Más luego dijo don Vicente: - ¿Sabéis padre, que Pedro Saputo, así al parecer, tiene alguna semejanza con aquel estudiante navarro que llamaban don Paquito? - Calla ignorante, le contestó su padre; ¿qué tiene que ver don Paquito ni todos los Paquitos del mundo con ese retrato? Don Paquito era un estudiante, agudo sí, y vivaracho; pero un quidam, un nadie, comparado con Pedro Saputo. En fin, ya lo veréis y os desengañaréis; entre tanto no digáis disparates. Morfina en todas escenas gozaba mucho, y se admiraba de lo que podía la aprensión en su padre, pues siendo uno mismo don Paquito y Pedro Saputo, ni le conoció allá ni echaba de ver la semejanza, o más bien la identidad en el retrato. Y por hacer otra prueba, dijo: - Pues también a mí me parece de este retrato lo mismo que a Vicente. ¿No veis, padre, que tiene los ojos y todo el aire de don Paquito? - Los ojos y el aire de mi quinta bruja de abuela, sí que tiene, respondió su padre enojado, porros que sois todos. No me nombréis más a don Paquito; porque es comparar la noche al día, un tizón al sol, un pigmeo a un gigante. Pues, digo, ¡si le oyésedes tocar el violín! Don Paquito rascaba las cuerdas; pero aquello es oír a los mismos ángeles del cielo. - Válgaos padre, dijo don Vicente, que ha de venir aquí, sino mañana montaba a caballo y me iba a velle. Y mira tú señorísima hermana mía, que no seas con él tan seca e impenetrable como has sido con todos los que han venido a verte. - Yo te doy palabra, respondió ella, de no serlo con él, sino al contrario, muy blanda y penetrable, por explicarme a tu modo. ¿Qué había de decir un hombre tan sabio si me viese grave, indiferente y reservada? - Pues veremos, dijo su hermano, cómo lo cumples. - Por cumplido, contestó ella. Y en verdad que lo decía de corazón, como puede suponer el lector, que sabe el misterio de su amor con Pedro Saputo, y el secreto de la carta.









