Mostrando las entradas para la consulta abogat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta abogat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit.
Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro J. Bel Caldú).


Original en castellá:

Capítulo X.

Concluye el registro de novias. Y es lo mejor de todo.


Miró la lista, y le faltaban cinco o seis pueblos. En el primero le obsequiaron teniéndole enclavado a dos mesas de juego desde el alba hasta la noche. Moríase de asco y de enfado; y sin decir nada a las muchachas, que eran dos, la una joven y no maleja, y la otra atrevida de edad y talla, y aunque con opinión de buena moza, luz sin calor por demasiada nuestra, pasó adelante.

En el segundo pueblo conoció la persona más extravagante que vio en su vida; y le recibieron poco menos que con desaire teniéndole por un aventurero, hasta que presentó la carta de su padre, en la cual sólo decía al dueño de la casa que su hijo don Pedro pasaba a visitar algunos amigos, y que si algo se le ofrecía le hiciesen la cortesía de recibirle. Entonces todo mudó, y pasaron al extremo contrario. Era el escribano de quien le habló Morfina, hombre rico, de genio irregular, tan pronto arrebatado, tan pronto remiso y como insensible; raquítico, o más bien un poco jorobado, piernas largas, cuerpo corto y encogido, lo que fue causa que le llamasen Curruquis; ojos salidos, rostro pequeño, boca rasgada, cuello dudoso, pecho levantado y propenso a doble giba; hablador sempiterno, y más claro y llano que la pobreza en camisa. Así que vio la carta de don Alfonso dijo: - Ya yo conozco a vuestro señor padre y he oído la historia de vuesa merced, y me alegro mucho y celebro tener en mi casa al gran Pedro Saputo, agora don Pedro López de Lúsera, hijo de un tal caballero como don Alfonso López de Lúsera. Del sabio nace el sabio, que lo es también, aunque no tanto, el caballero don Alfonso López de Lúsera; y tal vez de hombres pequeños nacen hombres grandes, aunque grande es también don Alfonso López de Lúsera; y aún he visto nacer de grandes pequeños, aunque aquí todo ha mejorado y subido punto del uno al otro. ¿Porque comparado con vos, qué es ya vuestro padre por más que sea don Alfonso López de Lúsera? Seáis muy bien venido. Sabed que esta casa toda es vuestra con dominio propio y absoluto; me basta saber que sois el hombre más grande de España y de Aragón y todo. Y más agora con el nuevo nombre que lleváis, no digo nada, con el ser que sois nada menos que hijo del caballero don Alfonso López de Lúsera, la flor y la nata de los caballeros aragoneses de más alta alcurnia. Pero vamos claros: ¿venís a ver a mi hija Pepita? Hallábase ella delante, y respondió Pedro Saputo: - Yo vengo a haceros una visita, y confieso que no me pesa de ver a esa señora Pepita, vuestra hija, pues su presencia no es para espantar a nadie. - Yo lo creo, ¡cuerno!, dijo el escribano; ahí la tenéis, miradla; y luego, ¿eh?, lo que yo le pondré en el delantal, que señor mío, si quiero, será la friolera de seis mil escudos en moneda limpia y enjuta. ¿Os parece poco señor don Pedro?, no reñiremos: sean siete mil. ¿Todavía no estáis contento? Pues, ocho mil, y cerremos. ¿Qué queréis, amigo? Un hijo y dos hijas me dio el de arriba; el hijo se me lo llevó y quedaron ellas; la mayor me la casaron hace cuatro años, y le hice heredera con condición que no me pusiese los pies en casa hasta que me sacasen ésta. ¿Me entiende vuesa merced? Pues digo, vuestra presencia es gallarda; vive Dios que sois galán y bien hecho. Mira, Pepita, mira; esto es cosa buena. Pues de vuestra familia... Vamos, es mucha honra para mí emparentar con don Alfonso López de Lúsera; con una casa tan ilustre; aunque también la mía es antigua. Eh, volved la vista; ésas son mis armas: sí, señor, las armas de los Jordanes. Porque yo soy Jordán por parte de madre, y Almanzor por parte de padre. Los Almanzores (vea vuesa merced sus armas, son las de ese cuartel) fueron por lo menos generalísimos de los moros; digo, capitanes cristianos, pero muy famosos, que vencieron a generalísimos de los moros, y de algún tope que les dieron tomaron su nombre por apellido. Pues los Jordanes, saque vuesa merced la cuenta; en la Tierra Santa de un toqueo mataron lo menos trescientos mil mahometanos, que si agora vinieran a España nos ponían a freír el alma. De modo, amigo mío, que si vos sois noble, mi hija ya lo veis; y podemos decir que pari dignamur stemmate. ¿Entendéis el latín? - Sí, señor. - Es que si no, os diría que eso quiere decir que en linaje somos iguales. Vamos al negocio. Pepita, el señor, como acabas de oír es celebérrimo y nunca bien ponderadosapientissimus sapientum Pedro Saputo, y además hijo de aquel gran caballero que has oído nombrar, don Alfonso López de Lúsera; y viene a verte. Si tú le gustas a él, y él te gusta a ti, cuenta hecha y al nudo ciego; ocho mil por agora del primer empujón, dos mil más para el aniversario de tu boda, y mil por cada nieto que me deis mientras viva. Conque miraos bien, tanteaos de amor, conoceos por dentro y por fuera y enamoraos como locos. Yo me voy a N. (un lugarcito que distaba legua y media) a hacer una escritura; son las nueve de la mañana y volveré a comer, o no volveré; es decir, que a la hora, ¡Jesús!, y la cuchara al plato. Adiós. Y diciendo esto se levanta, coge unos papeles y el tintero, el sombrero y la capa, vuelve a decir adiós, cierra la puerta con llave, quita la llave y se va dejando a los dos encerrados en el cuarto. - ¡Padre!, ¡padre!, gritó la muchacha. - Soy sordo, soy sordo, respondió él; y llamó a su mujer y le dijo: ahí quedan los pájaros; la llave yo me la llevo; cuidado que nadie los incomode. Hasta la vuelta.

Y se quedaron los dos mirándose del uno al otro; él, admirado y sonriéndose; ella, un poco avergonzada y encendida de color, pareciendo casi hermosa con este realce; pero uno y otro se resignaron. Preguntóle Pedro Saputo si su padre había hecho aquello alguna otra vez, y dijo que hacía un año lo hizo con un rústico labrador, que luego (añadió) porque no supo hablarme una palabra en más de hora y media que nos tuvo en este mismo cuarto, le despidió con desabrimiento y bochorno, diciéndole que no quería un gaznápiro y majadero para yerno. - Y ahora, preguntó Pedro Saputo, ¿cuánto pensáis que tardará en abrirnos? - Lo menos cuatro horas, dijo la muchacha, porque tres de ir y venir, que nunca hace correr la mula, y una más allá o más para despachar la diligencia que lleva. ¿Le parece a vuesa merced mucho? - ¿A mí, Pepita?, respondió él; que pareden la puerta si quieren, y hasta que yo los llame. - Pensaba, dijo ella. En esto llamó la madre a la puerta y dijo: - ¡Mira, hija, dile a ese caballero que tenga paciencia; yo lo siento mucho, pero como tu padre es así... Cómo ha de ser; entretened el tiempo lo mejor que podáis; alegra, hija mía, alegra a don Pedro; yo andaré en gobernar la comida con la moza (criada). - Muy bien, señora, muy bien, contestó Pedro Saputo; vuestra Pepita es amable, y no me parecerá largo el tiempo que dure esta penitencia. - Mejor, caballero, mejor, respondió la buena de la madre; con que adiós y no tiene remedio. Ella se fue a la cocina, y ellos se entraron en el despacho del padre.

Pues señor, dijo entre sí Pedro Saputo; en esta casa todos son locos; buen remate llevo. Pero la muchacha no es fea ni melindrosa; pecho al agua. Llevaba acaso un lapicero encima, pues los colores estaban en la maleta, como se supone, y se puso a hacer su retrato. Sacóle muy parecido, y la muchacha quedó sumamente complacida; y dieron las once. Después dieron las doce, luego la una, y al fin las dos; él, hombre de mundo, ella tentada de la risa, y el padre no venía. Dan las tres, y en este mismo punto le oyeron en la escalera que subía repitiendo la declaración de una mujer que había herido a su suegro, y decía, como hablando consigo mismo, pero en voz alta y sonora; y dijo la sujeto, que lo había hecho por hacelle entender su razón, por cuanto tenía oído que no hay ejemplar que ningún sordo haya dejado de oír dándole un buen tenazazo en las espinillas... ¡Ja- ja- ja! Y soltó una gran carcajada. Llegó así al cuarto, y les abrió la puerta, mostrándose incomodado y casi furioso porque no habían comido. - Pues señor padre, dijo la muchacha; si teníades vos la llave, ¿cómo habíamos de salir? - Es verdad, dijo él, riéndose, no me acordaba. ¿Y cómo ha ido, hija? - Muy bien, padre, respondió ella. - Supongo, dijo, que don Pedro no es el brutis y mastuerzo del año pasado; aquel páparo, aquel antropófago de Junzamo. Púsose ella colorada, y continuó el padre: buenas nuevas, bonísimas, ¿conque os habéis gustado? Me alegro. - Mirad lo que ha hecho don Pedro, dijo la muchacha; y le enseñó el retrato. Dio un salto el escribano, y dijo: - Diez mil el primer día, y en lo demás lo dicho. Mira, Pepita... ¡Voto a quien!... el primer nieto que me deis quiero que se llame don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor de los... Sí, sí, así se ha de llamar. Ya veis, amigo, que esto de Jordán de Jerusalén hace más bombo y trueno que eso otro de vuestra familia. Vamos, vamos a comer.

Comieron, y no cesando el escribano de ponderar el talento y habilidades de su hija, y de añadir nietos y miles de escudos al dote, y de matar infieles y moros con los Jordanes y Almanzores, se levantó Pedro Saputo, cansado y diciendo que aún iba a pasar al pueblo de... Lo mismo fue oír esto el escribano se echó a reír y dijo: - ¿Pensáis que tendréis mala cama? Y se disparó como una saeta escalera abajo, cerró la puerta de la calle con llave y todos sus cerrojos, y volvió a subir diciendo: conmigo está (enseñando la llave); yo tengo que extender dos escrituras y un testamento, y mi hija no ha de estar sola, porque su madre en poniéndose el sol se pone también, que está un poco delicada y se mete entre las mantas. Conque echad la cuenta, y el sol mirad cómo nos entra. Y con el mismo donaire les dio la espalda metiéndose en su escribanía, y retirándose también muy pronto la madre. La hija le enseñó la casa: la despensa, los graneros, la bodega, los corrales, y hasta las nueve, que tomaron una cena ligera, hubo de dar, bien que sin pesadumbre, conversación y entretenimiento a la muchacha.

Por la mañana no le dejaron ir; comió allí; pero desde la mesa, y aun casi riñendo con el padre y la hija, que no se tomaba ya menos libertad se despidió y montó a caballo, riéndose todo el camino a solas, como hombre que se le ha vuelto el juicio, del carácter de las tres originalísimas personas de aquella casa. Fue la última que visitó, porque deseaba concluir y volver a ver a sus padres.

Llegó y en ocho días no acabaron de reírse del humor y genio del escribano. Juanita y su madre casi enfermaron de tanto reír; el padre le preguntaba muchas veces: - Pero, hijo, ¿es posible que eso ha pasado así como nos lo cuentas? Y se reía también y tornaba a la misma admiración y pregunta. Avisaron a Paulina que Pedro había traído un registro de novias y entre todos habían de elegirle esposa; vino y cuando oyó esta relación, se rió tanto que se le caía a chorros la leche de los pechos y decía a Juanita: - Por Dios, amiga, tenme que me muero; siento no ser hombre para ir a pretender a esa muchacha y ver si me encerraban con ella. Cuéntalo, cuéntalo otra vez; dinos el gesto del escribano Curruquis y la traza de su hija, y lo que hicisteis con ella, que no sería sólo el retrato en tantas horas, algo te dejas; no nos lo dices todo. Y sin duda se dejaba algo, quizá lo más, si no es malicia pensarlo.

En muchos días sólo con mirarse de unos a otros estallaba la risa; y a toda ocasión, y aun sin ella, repetían las palabras del escribano y le remedaban. Porque aunque también gustaron mucho otras aventuras que le sucedieron, pero ésta fue la más celebrada y reída. Y lo podía ser, porque en verdad sólo un burlador de jiboso o un loco rematado pudiera poner los yernos a la prueba que él los ponía. Con todo yo sé de un abogado de cierto reino de España, cuyos hijos viven aún, que intimó otra mucho más abreviada y fuerte a un pretendiente que fue a pedille una hija. Y era, como digo, un abogado, todo un abogado.

viernes, 3 de mayo de 2024

Letanias - Aleugansa

Letanias, s. f. plur., lat. litanias, litanies.

Son alcu nom plural en votz, e singular en significat, coma letanias.

Leys d'amors, fol. 53.

Quelques noms sont pluriels en voix, et singuliers en signification, comme litanies.

Leo anava a Sanh Peyre, dizen las letanias, las quals avia establidas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

Léon allait à Saint-Pierre, disant les litanies, lesquelles il avait établies.

Il s'est dit aussi au singulier.

Ab la letania de la lesso. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 22. 

Avec la litanie de la leçon. 

CAT. Lletania. ESP. Letanía. PORT. Ladainha. IT. Letanie, letane.

(chap. Letanía, letaníes.)

 

Lethes, s. m., grec *gr, Léthé. 

Lethes... vol dire oblidamen. Eluc. de las propr., fol. 81. 

Léthé... veut dire oubli. 

ESP. Lete, Leteo.

2. Litargia, Litarguia, s. f., lat. lethargia, léthargie.

Litargia... es talment nomada quar lethes, d'on ve aquel nom, vol dire oblidamen.

Litargia fa hom oblidos. Eluc. de las propr., fol. 81. 

Léthargie... est ainsi nommée parce que léthé, d'où vient ce nom, veut dire oubli.

Léthargie rend homme oublieux. 

Suc d'api, contra frenezi 

E letarguia issamens, 

Es mot medicinal enguens.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Le suc de céleri, contre la frénésie et la léthargie également, est moult médicinal onguent. 

ANC. CAT. ANC. ESP. (chap.) Letargia. PORT. Lethargia. IT. Letargia.

3. Litargix, adj., lat. lethargicus, léthargique. 

Substant. Als malautes, majorment litargix.

Els frenetix o els litargix. Eluc. de las propr., fol., 77 et 44.

Aux malades, principalement (aux) léthargiques.

Aux frénétiques ou aux léthargiques. 

ESP. Letárgico. PORT. Lethargico. IT. Letargico. (chap. Letárgic, letargics, letárgica, letárgiques : desmemoriat, desmemoriats, desmemoriada com la mula vella de Desiderio Lombarte, desmemoriades; aletargat, aletargats, aletargada, aletargades.)

 

Lettra, Letra, s. f., lat. littera, lettre, caractère de l'alphabet. 

Voyez Duarte Nunes de Lãio (Leão), Orthogr. da Lingoa portug., p. 156. 

orthographia da lingoa portuguesa


Tres lettras del a b c 

Aprendetz, plus no us deman.

Cadenet: Amors.

Apprenez trois lettres de l' A B C, plus je ne vous demande.

Letra es votz no divizabla. Leys d'amors, fol. 2.

Lettre est voix non divisible. 

Libres scritz am letras d'aur. Libre de Tindal.

Livres écrits avec lettres d'or.

- Lecture.

Qui met un efan a letra, al comensamen hom li essenha lo Pater noster.

V. et Vert., fol. 37.

Qui met un enfant à lettre, au commencement on lui enseigne le Pater noster.

- Écriture.

Aissi com fan los escrivas que mostron bona letra al comenssamen, e pois fan la malvaysa. V. et Vert., fol. 17.

Ainsi comme font les écrivains qui montrent bonne lettre au commencement, et puis la font mauvaise.

- Texte, latin.

Mal entenden e corrompen 

La letra del Vielh Testamen.

Brev. d'amor, fol. 88. 

Entendent mal et corrompent la lettre du Vieux Testament.

Aquest peccat es apelat en letra presomptio, mas en romans se deu apellar folla esperansa. V. et Vert., fol. 13.

Ce péché est appelé en latin presomptio, mais en roman il se doit appeler folle espérance. 

Prov. La letra aucis, e l' esperit vivifia. 

Leys d'amors, fol. 128. 

La lettre tue, et l'esprit vivifie.

- Les lettres, littérature.

Fo hom de bas afar, mas savis hom de letras e de sen natural.

V. de Giraud de Borneil.

Fut homme de basse condition, mais savant homme de lettres et de sens naturel.

Car non podia viure per las suas letras, el s' en anet per lo mon.

V. d'Arnaud de Marueil. 

Parce qu'il ne pouvait vivre de ses lettres, il s'en alla par le monde.

Emparet ben letras, e deleitet se en trobar. V. d'Arnaud Daniel. 

Apprit bien les lettres, et se délecta à composer.

- Ouvrage littéraire.

Car mantes (mantas) causas nos an dichas

Li auctor en letras escrichas.

Un troubadour anonyme: Mot aurai. 

Car maintes choses nous ont dites les auteurs en lettres écrites.

- Épître, missive.

Ela li mandet messatje ab letras amorosas. V. de Guillaume de Balaun. Elle lui envoya message avec lettres amoureuses. 

Ja no m man letra ni sagelh.

Deudes de Prades: En un sonet.

Jamais ne m'envoie lettre ni cachet.

- Ordre, dépêche.

Loc. Fetz letras de part lo rei a 'N Guilem del Baus q' el vengues al rei.

V. de Guillaume de Baux. 

Fit lettres de par le roi au seigneur Guillaume du Baux qu'il vînt au roi.

Letras de segurtat. V. de S. Honorat. 

Lettres de sûreté.

So son letras de perdon e de la indulgencia.

V. et Vert., fol. 75. 

Ce sont lettres de pardon et de l'indulgence. 

Per portar lettras clausas de part mossenhor lo juge maje.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Pour porter lettres closes de par monseigneur le juge-mage. 

CAT. Lletra. ESP. PORT. Letra. IT. Lettera. (chap. Lletra, lletres.)

2. Letrier, s. m., lutrin, pupitre. 

Avian davant letriers en los quals stavan libres scritz am letras d'aur, e en aquels libres cantavan. Libre de Tindal. 

Avaient devant lutrins sur lesquels étaient des livres écrits avec lettres d'or, et ils chantaient dans ces livres.

3. Litteral, adj., lat. litteralis, littéral.

Sillaba es votz litteral. Leys d'amors, fol. 6. 

La syllabe est voix littérale. 

CAT. ESP. PORT. Literal. IT. Litterale. (chap. Literal, literals : a la lletra, copiat a la lletra, a la ungla.)

4. Letrat, adj., lat. litteratus, écrit, copié.

Si co avetz auzit en la gesta letrada. Guillaume de Tudela. 

Ainsi comme vous avez appris dans l'histoire écrite.

- Lettré, homme de lettres.

Savis homs fo e ben letratz. V. de Pierre d'Auvergne. 

Fut homme savant et bien lettré. 

Deu dir sa condicio, 

Si es laicx o clers o pages..., 

O es homs simples o letratz.

Brev. d'amor, fol. 121. 

Doit dire sa condition, s'il est laïque ou clerc ou paysan..., ou (si) il est homme simple ou lettré.

Substantiv. De letratz n' i a ganre

Qu'el lati non entendo be.

Un troubadour anonyme: Mot aurai.

De lettrés il y en a beaucoup qui n'entendent pas bien le latin.

Es grans meravilha de vos autres letratz

Com, senes penedensa, solvetz ni perdonatz.

Guillaume de Tudela.

C'est grande merveille de vous autres lettrés comment, sans pénitence, vous absolvez et pardonnez.

ANC. FR. Ne purreit remembrer nul sage clerc lettret. 

Roman de Horn, fol. 20.

CAT. Lletrat. ESP. PORT. Letrado. IT. Letterato. (chap. A la jurisprudensia: lletrat, lletrats, lletrada, lletrades : abogat, abogats, abogada, abogades; literatura: literato, literatos, literata, literates.)

 

Letz, v., lat. licet, il est licite, permis, loisible.

En autr' afar pessar no m letz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Il ne m'est pas permis de penser à autre affaire. 

Si negus es del vers contradizens, 

Fassa s'enan, qu'ieu dirai per que m lec 

Metr' en est vers tres motz de divers sens. 

Alegret: Ara pareisson. 

Si nul est contredisant du vers, qu'il se mette en avant, vu que je dirai pourquoi il me fut permis de mettre dans ce vers trois mots de divers sens. 

Tos temps, si m legues, blasmera 

Lieys.

P. Vidal: Amors pres. 

Toujours, s'il m'était permis, je blâmerais elle.

Tant cant poiras fai ben de ssa, 

Que ja pueis no t lesera.

Libre de Senequa. 

Tant que tu pourras fais bien de çà (dans ce monde), vu que jamais après il ne te sera loisible.

Leza ad aquels qu' el dan o 'l tort auran sufert, penhorar e vengar.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Qu'il soit permis à ceux qui auront souffert le dommage ou le tort, de mettre en cause et venger. 

ANC. FR. Non ne leist à seigurage de partir les cultivurs de leur terre.

Lois de Guillaume le Conquérant, 33. 

En ces deus cas les loist deffendre. Roman de la Rose, v. 4775. 

Si qu'à chacun loisoit de le aller veoir, qui veoir le vouloit.

Monstrelet, t. III, fol. 130. 

Celuy auquel ce qu'il veult loit, 

Veult tousjours plus que ce qu'il doit. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 4. 

Il nous loise et appartiengne... créer en chascune bonne ville, jurés.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 8.

CAT. Licit (lícit). ESP. (lícito) PORT. Licito. IT. Lecito, licito. (chap. Líssit, lissits, líssita, líssites.)

2. Legut, adj., licite, permis, loisible.

Que sia legut a cascun de la prendre.

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 424. 

Qu'il soit licite à chacun de la prendre.

Aytals mudamens es legutz. Leys d'amors, fol. 68.

Pareil changement est permis.

Non es leguda causa jurar. Les X Commandements de Dieu. 

Jurer n'est pas chose licite.

No 'l laissa desviar en chausas non legudas. Regla de S. Benezeg, fol. 6.

Ne le laisse dévier en choses non permises.

ANC. CAT. Legut.

3. Legudamen, adv., licitement.

Hom parla non legudamen. Regla de S. Benezeg, fol. 22.

On parle non licitement.

Las causas dessus dichas far no podo legudamen.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88. 

Les choses dessusdites ne peuvent faire licitement. 

ANC. CAT. Legudament. (chap. Degudamen, de forma deguda, líssitamen, de forma líssita.)

4. Licencia, Licensia, Lissensia, s. f., lat. licentia, licence, permission.

Ses Deu licencia ja non faran torment. Poëme sur Boèce.

Sans la licence de Dieu jamais ils ne feront tourment.

Licencia empetrada. Brev. d'amor, fol. 132. 

Permission impétrée.

Donada que lor ac lissensia. Philomena.

Donné qu'il leur eût la permission.

- Dérèglement, désordre. 

Per la licensia d'un sol. Trad. de Bède, fol. 48.

Par le désordre d'un seul. 

CAT. Llicencia. ESP. Licencia. PORT. Licença. IT. Licenzia. (chap. Llissensia, llissensies.)

5. Licenciar, v., licencier, congédier, donner le degré de licence, émanciper.

Sant Nazari requer un jorn est ipocrita 

Que lo licencies, que vol se far ermita. 

V. de S. Honorat. 

Cet hypocrite requiert un jour saint Nazaire qu'il le licenciât, vu qu'il veut se faire ermite. 

Part. pas. No pot esser maridada

Si no es denant licenciada. 

Eluc. de las propr., fol. 70. 

Ne peut être mariée si elle n'est auparavant émancipée.

En presensa de mossen Guillem Aramon, licenciat en leys.

Titre de Périgueux, de 1386. 

En présence de monseigneur Guillaume Aramon, licencié en lois.

Domergue Dayron, licentiat en leys. 

Tit. de 1428-9. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 228. 

Domergue Dayron, licencié en lois. 

Substant. So dit lo licenciat. L'Arbre de Batalhas, fol. 193. 

Cela dit le licencié.

ESP. PORT. Licenciar. IT. Licenziare. (chap. Llissensiá: llissensio, llissensies, llissensie, llissensiem o llissensiam, llissensiéu o llissensiáu, llissensien; llissensiat, llissensiats, llissensiada, llissensiades.)

Le CAT. a le participe passé llicenciat.

6. Lezer, s. m., loisir, permission, moyen. 

Voyez Denina, t. III, p. 117 et 118.

Als vostres laus dir mi sofranh lezers. 

Arnaud de Marueil: L' ensenhamentz. 

A dire vos louanges me manque loisir. 

Aitals maltraitz m'es lezers.

Folquet de Marseille: Us volers. 

Pareil tourment m'est loisir. 

Dos n' i a guerreyadors, 

Quar an de mal far lezer.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Il y en a deux ennemis, car ils ont moyen de mal faire.

Tuit sels que m pregan qu' ieu chan, 

Volgra 'n saubesson lo ver, 

S' ieu n' ai aize ni lezer.

B. de Ventadour: Tuit sels. 

Tous ceux qui me prient que je chante, je voudrais qu'ils en sussent le vrai, si j'en ai aise et loisir. 

Adv. comp. Pueis non pot dormir a lezer. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis il ne peut dormir à loisir. 

Lo pot laissar domneiar 

Et estar ab leys a lezer.

Garin d'Apchier: Mos Cominals. 

Le peut laisser galantiser et demeurer avec elle à loisir.

A selat o per lezer.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

En cachette ou avec permission.

7. Lezor, s. f., loisir, repos, désoccupation.

Dos jorns e una nueyt aqui fero lezor. 

Roman de Fierabras, v. 4227. 

Deux jours et une nuit là ils firent repos. 

Adv. comp. Qu' ades a lezor

M' adutz e m' acuelha 

Jays encantador. 

G. Pierre de Casals: Ab lo pascor. 

Qu' incessamment à loisir me conduise et m'accueille joie enchanteresse.

8. Lezeros, adj., qui est de loisir, désoeuvré, désoccupé.

Que negus non estia nualhos ni lezeros. 

Trad. de la reg. de S. Benoît, fol. 25. 

Que nul ne soit paresseux ni désoeuvré. 

Aiatz membransa 

De gardar vostr' arney, 

Si trossa ni conrey 

Y falh ni ardalhos, 

Mentre qu' es lezeros 

Al ostal, costa 'l foc.

Amanieu des Escas: El temps de. 

Ayez souvenance de regarder votre harnais, si trousse ni courroie y manque ni ardillon, tandis que vous êtes désoccupé à la maison, contre le feu.

9. Alezerar, Alhezerar, v., charmer les loisirs, désoccuper, distraire.

El consirs don ieu m' alezer,

Me pais mais qu'autra vitalha.

Peyrols: Manta gens me.

La pensée dont je charme mes loisirs, me repaît plus qu'autre victuaille. Part. pas. En nuls autres pensatz

No fui alezeratz.

Arnaud de Marueil: Ses joy. 

Par nulles autres pensées je ne fus distrait. 

Om si deu gardar, 

Mentr' es alhezeratz, 

E de far grans peccatz 

E de tot malestar.

Giraud de Borneil: Solatz. 

On doit se garder, tandis qu'on est désoccupé, et de faire grands péchés et de tout mal-être. 

Substant. De ricx e d' alezeratz

Qu'an la vergonha perduda.

Cadenet: Amors e com er.

De riches et de désoccupés qui ont perdu la vergogne.

(chap. De rics y desocupats que han perdut la vergoña.)

 

Leu, s' m., poumon.

Lo Leus i es per alenar

E l' aire freg al cor tirar.

Brev. d'amor, fol. 53.

Le poumon y est pour respirer et l'air frais au coeur attirer.

Le front e 'ls tens ab suc de lachuga e de papaver unguen, e 'l cap en leu de porc o d'autra bestia evolven. Eluc. de las propr., fol. 80.

Le front et les tempes avec suc de laitue et de pavot oignant, et la tête avec poumon de porc ou d'autre bête enveloppant. 

ANC. CAT. Leu. (chap. Lo lleu, los lleus : pulmó, pulmons; antic castellá liviano.)

2. Levada, s. f., mou, poumon.

Las levadas dels motons ni de las fedas non botarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129.

Les mous des moutons ni des brebis je ne mettrai.

 

Leu, Lieu, adj., lat. levis, léger, prompt, leste. 

Com selh qu' es correns e lieus.

Aimeri de Peguilain: Nulhs hom.

Comme celui qui est courant et leste.

Fig. Non es camjans ni lieus.

Raimond de Castelnau: Era ben.

N'est changeant ni léger.

Ancmais no fui leus a enamorar.

G. Faidit: Mon cor e me. 

Oncques plus je ne fus prompt à amouracher.

- Aisé, facile.

Farai hueymais mon chan 

Leu a chantar e d' auzir agradan. 

Blacas: Bel m' es ab. 

Je ferai désormais mon chant facile à chanter et plaisant à ouïr.

Le troubadour Elias Cairels a appelé chansoneta de leu rima une pièce

où le dernier mot de chaque couplet est répété au commencement du suivant, et où les rimes des vers du premier sont exactement et méthodiquement répétées à chaque vers des autres couplets. 

ANC. CAT. Leu, lieu. CAT. MOD. (¿no se encuentra lleu en los textos?) ESP. PORT. Leve. IT. Leve, lieve. (chap. Leve, leves; lijero, lijeros, lijera, lijeres: u escric en jota perque u pronunsiem en jota, no en g com gepa, gitá, gitam.)

Adverb. Ni camje leu sos sens ni sos acortz,

Car qui leu vol, leu falh e leu s' estortz. 

Nat de Mons: La valors. 

Ni qu'il ne change pas légèrement ses sentiments ni ses sympathies, car qui légèrement veut, facilement faut et facilement se sauve. 

Leu reven e leu refui, 

Leu s' apai e leu s' irais.

Raimond de Miraval: Ar ab la. 

Aisément revient et aisément s'enfuit, aisément s'apaise et aisément s' irrite.

Loc. Car tenc a leu

Lo dig de Dieu.

Lanfranc Cigala: En chantar. 

Car elle tint à léger la parole de Dieu.

Adv. comp. D' aquesta natural amor

An mot cantat li trobador, 

Disen de lieis en manhs logals, 

A leu grans bes, a leu grans mals. 

Brev. d'amor, fol. 193. 

De ce naturel amour ont moult chanté les troubadours, disant de lui en maints lieux, tantôt de grands biens, tantôt de grands maux. 

Tu lo deves far saber al plus leu que poiras.

Liv. de Sydrac, fol. 65. 

Tu dois le faire savoir au plus tôt que tu pourras. 

Amicx, ben leu deman morras.

Garins le Brun: Nueg e jorn. 

Ami, peut-être demain tu mourras. 

Be leu pezara us de ma mort.

E volriatz m'aver estort.

Amanieu des Escas: Dona per cui. 

Peut-être il vous pésera de ma mort, et vous voudriez m'avoir sauvé.

Com cel qui er 

Visquet mor hui de leu.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Comme celui qui vécut hier meurt aujourd'hui avec facilité.

Quar leu despen qui de leu a guazan. 

G. Faidit: Mantas sazos. 

Car facilement dépense qui avec facilité a profit. 

Aurem secors del rey Marselli leu e tost. Philomena. 

Nous aurons secours du roi Marsile facilement et tôt.

ANC. FR. Car chose de legier venue legierement dechiet.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 298. 

Qui de légier se puet muer. 

C'est uns homs qui ment de légier. 

Roman de la Rose, v. 9932 et 3580.

Comparat. O pena levior o penitencia. Cartulaire de Montpellier, fol. 54.

Ou peine plus légère ou pénitence.

2. Levet, adj. dim., léger, facile. 

Fai sos sos levetz e plas.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Fait ses airs légers et simples. 

Adverb. A leis complairia?

Levet, s' Amors volia.

P. Rogiers: Ben volgra. 

A elle plairais-je? Facilement, si Amour voulait.

3. Sobreleu, adj., très léger, très facile. 

Adverb. Vos avetz ben talant de foudat,

Qu'anc no vim joi sobreleu conquistat. 

T. de G. de La Tour et d'Imbert: Seingner. 

Vous avez bien goût de folie, vu que oncques nous ne vîmes le bonheur conquis très facilement.

4. Leumen, Leumens, adv., légèrement, aisément, facilement, incontinent, ordinairement.

A! for' aunida, 

Si crezes leumen.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Ah! je serais honnie si je crusse légèrement. 

Pero leumens

Dona gran joy, qui be mente 

Los aizimens. 

Le Comte de Poitiers: Pus vezem. 

Pourtant facilement donne grande joie, qui bien maintient les aises.

Adverbis es una part d'oratio que leumen vol, ses tot meia, esser pauzat aprop lo verb; dizem leumen, quar alqun adverbi son que requiero esser pauzat denan lo verb. Leys d'amors, fol. 99.

L'adverbe est une partie du discours qui ordinairement veut, sans nul intermédiaire, être placé après le verbe; nous disons ordinairement, car aucuns adverbes sont qui demandent à être placés devant le verbe.

ANC. CAT. Leument. CAT. MOD. Levement (¿y lleument?). ESP. PORT. IT. Levemente. (chap. Levemen, lijeramen, fássilmen.)

5. Leveza, s. f., légèreté, inconstance.

Es senhals de sequeza gran

E senhals de gran leveza

D' umors e de subtileza.

Brev. d'amor, fol. 56.

C'est signe de grande maigreur et sigue de grande inconstance d'humeurs et de subtilité.

PORT. Leveza. IT. Levezza.

6. Levitat, s. f., lat. levitatem, légèreté, souplesse, agilité.

Ni ha autras armas que levitat de membres.

Dam..., cum sia bestia mot pauruga... natura li a donat... a fugir levitat.

Eluc. de las propr., fol. 253 et 248.

Ni n'a autres armes qu' agilité de membres.

Le daim..., comme il soit bête moult peureuse... la nature lui a donné... légèreté à fuir. (N. E. Me recuerda a Carlitos Podiomontibus o Puigdemont.)

ESP. Levedad. IT. Levità, levitate, levitade. (chap. Agilidat, agilidats.)

7. Leviazo, s. f., allégement, soulagement, saignée.

Qui 'l sanc caut d'una leviazo 

D' home li dona, fort es bo.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qui lui donne le sang chaud d'une saignée d'homme, c'est fort bon.

8. Leugier, adj., léger, qui ne pèse guère.

Leugiers m' es lo fays.

(chap. Lijero me es lo feix : lo feix no me pese gens.)

 

B. de Ventadour: Quan la fuelha.

Léger m'est le faix.

- Prompt, volage, frivole.

Ja mos cors vas lieys non er leugiers.

Arnaud de Marueil: Anc vas amor.

Jamais mon coeur ne sera volage envers elle.

Lo joy d'aquest segle leugier.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no. 

La joie de ce monde frivole.

Car leugier

Son a mal far e fals e messongier. 

B. Carbonel: Per espassar. 

Car ils sont prompts à mal faire et faux et mensongers.

- Facile, commode, aisé.

Non es leugiera

La dreita via per seguir.

P. Vidal: Abril issic. 

N'est pas facile la droite voie à suivre. 

ANC. FR. Ne sont mie li mur legier à éfondrer. Roman de Rou, v. 4118.

De ceste matière les exemples sont partout druëment semez ès escriptures, et légiers à trouver. Œuvres d'Alain Chartier, p. 382.

- Gracieux, coulant.

Bel m' es, ab motz leugiers, de far 

Chanson.

Sordel: Bel m'es. 

Il m'est beau, avec mots légers, de faire chanson. 

Violatz e chantatz cointamen

De ma chanson los motz e 'l so leugier. 

Albert de Sisteron: Bon chantar. 

Violez et chantez gracieusement de ma chanson les paroles et l'air léger.

CAT. Lleuger. ESP. Ligero. PORT. Ligeiro. IT. Leggiere. (chap. Lijero, lijeros, lijera, lijeres - u escric en j perque pronunsiem jota. An alguns pobles pot sé que se pronunsio llugé, llugés, llugera, llugeres.)

9. Leuzeret, adj. dim., gracieuset, guilleret.

Chansoneta leu e plana 

Leugereta, ses ufana.

Guillaume de Berguedan: Chansoneta. 

Chansonnette légère et simple, gracieusette, sans apparat.

(chap. Lijeret, lijerets, lijereta, lijeretes; llugeret, llugerets, llugereta, llugeretes : grassioset, grassiosets, grassioseta, grassiosetes.)

10. Leugieramen, Leugeiramen, Leucieyramen, adv., légèrement, facilement, aisément.

Tot aisso pot hom leugieramen saber. Liv. de Sydrac, fol. 49. 

Tout cela on peut aisément savoir.

On plus haut son, cazon leugeiramen.

Folquet de Marseille: Hueimais.

Où plus élevés ils sont, (plus) ils tombent facilement.

Drutz qu' aissi leugieyramen

Se part de si dons breumen.

T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N (') Uc.

Amant qui ainsi légèrement se sépare de sa dame brusquement.

ANC. FR. Toz les prist, nul n'en escapa,

Legierement les pout l'en prendre; 

Ne se porent mie desfendre.

Roman de Rou, v. 16294. 

CAT. Leugerament. ESP. Ligeramente. PORT. Ligeiramente. 

IT. Leggieramente, leggeramente. (chap. Ligeramen o lijeramen; llugeramen.)

11. Leviar, Leujar, v., alléger, soulager.

Que m dones joi e m leuges ma dolor.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.

Qu'elle me donnât joie et m' allégeât ma douleur. 

Part. pas. Pois m' a leviat de greu pena 

Us motz gais.

B. Zorgi: Sitot m' estauc.

Depuis qu'un mot gai m'a soulagé de cruelle peine.

(chap. Aliviá; ESP. Aliviar.)

12. Leujaria, Leujairia, s. f., légèreté, frivolité, inconstance, folie.

Pus amors tornet en leujaria.

G. Faidit: Chant e deport. 

Depuis qu'amour tourna en inconstance. 

Mesura m ditz suau e gen 

Que fassa mon afar ab sen, 

E leujaria la 'n desmen.

Garins le Brun: Nueg e jorn. 

Raison me dit doucement et gentiment que je fasse mon affaire avec discernement, et folie l'en dément. 

Pero vers es que per ma leujairia 

Vuelh mais puiar que drechura no manda.

Perdigon: Aissi cum. 

Pourtant il est vrai que par ma légèreté je veux plus m'élever que droiture ne commande. 

ANC. FR. Quant il gaba de moi par si grant légerie. 

Trav. of Charlem., p. 26. 

ANC. CAT. Leugeria.

13. Aleviar, Alleviar, Aleujar, Alleujar, v., lat. alleviare, alléger, soulager.

Per aleviar ma pena 

Vuelh far alb' ab son novel. 

Hugues de la Bachelerie: Per grazir la. 

Pour alléger ma peine je veux faire aubade avec air nouveau.

Per Dieu, aleujatz m' aquest fays!

G. Adhemar: Lanquan vei. 

Pour Dieu, allégez-moi ce fardeau! 

Part. pas. Alleviadas son tas dolors. V. de S. Honorat.

(chap. Aliviades són les teues dolós.)

Tes douleurs sont allégées.

CAT. Alleujar, alleugerar. ESP. Aliviar, aligerar. PORT. Alliviar, aligeirar. 

IT. Allegiare, allegerire. (chap. Aliviá, alijerá: alivio, alivies, alivie, aliviem o aliviam, aliviéu o aliviáu, alivien; aliviat, aliviats, aliviada, aliviades; alijero, alijeres, alijere, alijerem o alijeram, alijeréu o alijeráu, alijeren; alijerat, alijerats, alijerada, alijerades; alijera!)

14. Alleviatiu, adj., allévatif, propre à alléger, à soulager.

De greus corses alleviativa. Eluc. de las propr., fol. 24.

De corps lourds allévative.

(chap. Aliviatiu, aliviadó; aliviativa, aliviadora; aliviatius, aliviadós; aliviatives, aliviadores.)

15. Allevacio, Alleviacio, s. f., lat. allevatio, allégement, soulagement.

De la malautia allevacio. Trad. d'Albucasis, fol. 70.

Soulagement de la maladie.

Si es en qualitat temprat, al malaute dona allevacio.

Eluc. de las propr., fol. 76.

S'il est tempéré en qualité, au malade il donne soulagement.

Entro que... malaute atrobe alleviacio. Trad. d'Albucasis, fol. 31. 

Jusqu'à ce que... le malade trouve soulagement.

IT. Alleviazione, alleviagione.

16. Aleviament, s. m., lat. allevamentum; allégement, soulagement.

A malautias aleviament.

Cap pren aleviament.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 33. 

Soulagement à maladies. 

La tête prend soulagement.

CAT. Alleujament, alleugerament. ESP. Aligeramiento. IT. Alleviamento, alleggiamento.
(chap. Alijeramén o aligeramén; alivio.) 

17. Aleugansa, s. f., légèreté.

La pesantura e l' aleugansa... non es mas del ponh de la planeta.

Liv. de Sydrac, fol. 94.

La pesanteur et la légèreté... n'est que du point de la planète.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


I.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo, van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse añs, lamentabe lo curs dels acontessimens, encara que u acatare com una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe que aixó ere progressá;
Daniel, lo Mussol, no u sabíe exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a la llarga, efectivamen, un progrés.
Ramón, lo fill del boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe, durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo púlpito.
Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de este progrés.
Pero a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este respecte. Ell creíe sabé tot lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat, poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems - pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara, absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses inútils o poc práctiques.
Daniel, lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que ell y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe may, tampoc. 
Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs, ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo.
Daniel, lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense ressentís. 
Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell, dessididamen, no volíe progressá.
Per la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches, com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de birles.
La idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá aquella atmósfera densa, que entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos! Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo inventari de la seua roba.
- Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que se perguen.
Daniel, lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va torcá los mocs.
"Lo momén té que sé mol espessial cuan la mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá.
La mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú - lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol se va repetí: 
"Algo mol gran a la vida, Danielet", y va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu. Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe una grandesa al estil de la de don Moissés, lo maestre, o com la de don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero, a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas, preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe, assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes. Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y ere casi humana.
Son pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls.
- No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel, lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe una retirada a Paco, lo ferré.
- Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic fill. Si encara tinguerem una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay quedat estéril o erma com la de Lorca después del aborto. Son pare va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense moures de la seua postura, va afegí:
- Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no tenen remey.
La mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen:
- A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No tenim perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona. Al cap de un rato va afegí:
- Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella:
- Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado.
La mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va gitá y se va adormí fen conjetures sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y que se habíe quedat erma después del aborto.

Seguix al II.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes, Molledo, Cantabria