champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Peire d’Alvernha est un troubadour (né vers 1130 et décédé vers 1190, actif de 1149 à 1170) dont 21 ou 24 œuvres en occitan nous sont parvenues. Originaire d'Auvergne, il a parcouru toutes les grandes cours des territoires occitans et espagnols.
Son style, le trobar clus, est souvent ésotérique et complexe.
D’après sa vida, Peire était le fils d’un bourgeois du diocèse de Clermont. Comme attesté également dans sa vida, sa popularité fut grande durant sa vie et même après. On le disait bel homme, charmant, sage et instruit, et voyagea en Espagne. Durant son séjour en Espagne il fut présent à la cour d’Alphonse VII de León et Castille et de son fils Sanche III de Castille en 1157–1158. L’auteur de sa vida considère ses poèmes comme étant les meilleurs jusqu’à Giraut de Bornelh et ses mélodies comme étant les meilleures de tous les temps. Le biographe anonyme note que ses informations sur les dernières années de Peire lui viennent de Robert Dauphin. Il a été suggéré que celui-ci soit l’auteur de sa vida.
Peire vécut jusqu’à un âge avancé (60), et fit pénitence avant sa mort.
Œuvres:
Elles ont été composées entre 1149 et 1170 en ancien occitan.
Peire écrivit principalement des cansos qui, ainsi qu’il est indiqué dans sa vida, étaient appelées vers à cette époque. Il inventa également la «chanson pieuse» et écrivit 6 poèmes de ce type parlant des thèmes sérieux de la religion, de la piété, et de la spiritualité. Même dans ses œuvres plus profanes, on peut détecter l’influence moralisatrice de Marcabru, avec qui il a pu être en relation dans ses dernières années. Une des dernières chansons de Marcabru est une satire d’une des premières de Peire d’Alvernhe. La complexité de Marcabru fut également transmise à Peire.
L'œuvre de loin la plus célèbre de Peire d’Alvernhe est Chantarai d'aquest trobadors, un sirventès écrit à Puivert (Puoich-vert) dans lequel il ridiculise 12 troubadours contemporains et fait son propre éloge. Il a été conjecturé que cette pièce fut d’abord représentée en présence des 12 poètes ridiculisés, à la fin de l’été 1170 tandis qu’une ambassade menant Aliénor d'Angleterre, la fille d’Henri II d'Angleterre, à son promis espagnol Alphonse VIII de Castille, séjournait à Puivert. Le Moine de Montaudon (Pierre de Vic) composa plus tard une parodie da la satire de Peire, Pos Peire d'Alvernhl a chantat.
Chantarai d'aquest trobadors est considéré presque universellement aujourd’hui comme une pièce parodique et pas comme une critique littéraire ou artistique sérieuse. L’obscurité de la plupart des poètes ridiculisés et l’attaque de caractéristiques personnelles comme l’apparence et les manières a accrédité l’idée que la parodie ait été faite en présence des 12 victimes, accréditant d’autant plus le fait que ça ait été une parodie amiable. Au-delà des critiques sur la personne, beaucoup de critiques lancées par Peire portant sur les œuvres, notamment celles de Bernard de Ventadour et Raimbaut d'Orange.
La vida de Peire le dépeint comme un chanteur accompli et le meilleur compositeur d’alors de mélodies pour vers. Le fameux Chantarai d'aquest trobadors contient une tornada finale indiquant sa nature musicale, bien que sa propre mélodie n’ait pas survécu.
Seules 2 mélodies de Peire nous sont parvenues : l’une pour Chantarai d'aquest trobadors, une canso, et l’autre pour sa tenson. Les notations modernes de chacune sont fournies par Aubrey, La musique des troubadours.
Globalement, la musique de Peire est davantage mélismatique que la musique typique des troubadours, et elle mime le style trobar clus de ses paroles.
Peire d'Alvernha, Liriche. Alberto del Monte (trad. et ed.). Turin: Loescher-Chiantore, 1955.
Roger Teulat, Pierre d'Auvergne (Peire d'Alvèrnha), Tous les textes connus du fameux troubadour, chantés et écrits entre 1150 et 1170, réunis, présentés et traduits en occitan moderne et en français par Roger Teulat, Lo Convise / éditions Ostal del Libre, 2001, réédité en 2005, Aurillac.
Longa
sazo ai estat vas amor Humils e francs, et ai fait son coman En
tot quan puec; qu' anc per negun afan Qu' ieu en sofris, ni per
nulha dolor, De lieys amar non parti mon coratge Vas qui m' era
rendutz de bon talen, Tro qu' ieu conoisc en lieys un fol
usatge De que m dechay, e m' a camjat mon sen.
Agut
m' aura per leyal servidor, Mas tan la vey adonar ab enjan, Per
que s' amor no m platz dezerenan, Ni m pot far be qu' ieu en senta
sabor; Partirai m' en, qu' aissi m' es d' agradatge, Pus qu'
elha s part de bon pretz eyssamen; E vuelh alors tener autre
viatge, On restaure so que m' a fag perden.
Be
sai, si m part de lieys ni m vir alhor, Que no l' er greus ni so
tenra a dan; E si cug ieu saber e valer tan Qu' aissi cum suelh
enansar sa lauzor, Li sabria percassar son domnatge; Pero lays
m' en endreg mon chauzimen; Quar assatz fai qui de mal
senhoratge Si sap partir, e lunhar bonamen.
En
patz m' en part, mas quan cossir l' error, E 'l dan qu' ai pres e
'l destric, lieys aman, Ni quo m' agra trobat ses cor truan, Que
m feira ben e m tengra en doussor, No m puesc mudar que non sia
salvatge; Mas conort mi, qu' auzit ai dir soven, Qu' ades pass'
om premiers per lo folhatge, E pueys tanh be qu' om s' an
reconoissen.
Ai!
cum cugey fos dins d' aital color Cum m' aparec deforas per
semblan; Et en aissi cum ilh a beutat gran, E cum val mais
guardes genser s' onor; Et en aissi cum es de belh estatge, Agues
en si mais de retenemen; Et en aissi cum es d' aussor
paratge, Contra son pretz temses far falhimen.
Ja
non degra far beutatz son estatge, Ni remaner en domna
autramen, Si non guardes s' onor e son paratge, E non agues en
se retenemen.
II.
Amors
e com er de me! Ja sui tornatz en l' afan De que m' alarguetz
antan En aissi del tot lo fre, Per vezer si ja poiria Be ni
gen viure ses vos; Be ni gen no, mas viuria Seguramen cum que
fos, Aissi cum vey viur' assatz, Ses vos e ses vostr' ajuda, De
ricx e d' alezeratz Qu' an la vergonha perduda.
De
tot autre guerrier cre Que s pot hom defendr' ab bran, O metre
l' escut denan Savals entre lui e se, O s' estrem' om de sa
via, O s met en un luec rescos, O 'lh val fors' o gualhardia, O
gienhs, o defensios, O castelhs, o fermetatz, O amics, o bon'
ajuda, Mas selh que vos guerreiatz Val menhs on plus s'
esvertuda.
Ai! de mon cor, quar no ve De lai on remas
antan Amors, a vos o deman, Ma domna per qu' el rete, Vau
vezer si 'l me rendria; A l' anar suy ieu cochos, Mas al tornar
cum seria! Be faria d' un dan dos. Mais me notz A DIEU
SIATZ, Que DIEUS VOS SAL no m' ajuda: Dona, si no fos
comjatz, Bona fora la venguda.
Tres
letras de l' A B C Aprendetz, plus no us deman: A, M, T; quar
atretan Volon dire com: AM TE. Et ab aitan de clercia Auriam
pro ieu et vos. Empero mais ieu volria O e C
mantas sazos, Pueys s' ieu dizia: “diguatz, Dona, vos faretz
m' ajuda?” Ieu crey que vos seriatz De dir oc
aperceubuda.
Bona domna, tart m' ave Qu' ieu vos digua mon
talan, Et aquo pauc e duptan, E per tot so no m recre; E
quar vostra companhia Es tota d' omes gilos, Us amicx se
tanheria, Dona, entre me e vos; Quar ieu tem e vos duptatz, Per
que y aura ops ajuda; E per que non comensatz, Bona domna, es
perduda.
L' anars, bona domna, m platz Vas vos per respieg
d' ajuda; Pero quan m' en sui tornatz, Ieu trob ma pena
creguda.
Lauzengier, benastr' aiatz, Quar m' etz de tan
bon' ajuda, Qu' ab vostre mentir m' onratz, E vertatz non es
saubuda.
III.
Ab leyal cor et ab humil talan, Venc
vas amor per mostrar mos greus mals Qu' ieu ai sufertz grans e
descominals, Per lo dous ris e l' amoros semblan Que m fetz mi
dons al prim esguardamen, Quan pres mon cor e mon fin pessamen, E
suy mi mes el sieu ric senhoratge.
A vos, amors, vuelh mostrar
en chantan, Quom pres mi dons, ni per que, ni per quals, Ni on
me mes sos homs fis e leyals; A pauc de be suy pres e malanan, On
m' a tengut senes tot chauzimen, Non sol un an, ans crezatz
certamen Seran complit set ans al prim erbatge.
Tot suavet,
amors, mi venc denan Mostran els huelhs guays semblans e
cabals, Et ab merce, quar non es hom carnals Que ja pogues
desviar mon talan, Per lo sieu ris que m fes tan doussamen, Que
m fon avis merce n' agues breumen; Quar m' o cugei conosc que fis
folhatge.
Qu' ieu la triey, segon lo mieu semblan, Per la
melhor de las autras reyals; Et a tengut mon cors en sos
ostals, Ab son ric pretz, sobr' els autres prezan: Si quo 'l
solelhs sobr' autr' alumnamen Nos ren clardat, ben puesc dir
eyssamen Qu' ilh es clardatz, e rent alumenatge.
Lo dous
cossir del belh cors benestan, Agreuia mout mas dolors e mos
mals Que de plorar rendon mos huelhs venals Per sa beutat que
m' es tot jorn denan; Que per semblan m' auci en pessamen, Per
que conosc qu' aucir m' a planamen
Si
'n breu vas me non domda son coratge.
E doncs, amors, fessetz
per me aitan, Qu' en ben voler siatz ab me enguals, Que m
destrenguatz mi dons d' aitan savals Que 'l sapcha bo, e m' en
fassa semblan; Quar ieu l' am mais de nulha ren viven; Et avetz
mi fag alegr' e jauzen Quan ieu de lieys aurai pres senhoratge.
A
Mon Dezir, t' en vai chanson breumen,
E
di 'l, si 'l play, que per son chauzimen
Li
sapcha bo que ieu l' am d' agradatge.
IV.
S' anc fui
belha ni prezada, Ar sui d' aut en bas tornada; Qu' a un vilan
sui donada, Tot per sa gran manentia; E murria, S' ieu fin
amic non avia Cuy disses mo marrimen, E guaita plazen Que mi
fes son d' alba.
Ieu sui tan corteza guaita, Que no vuelh
sia desfaita Leials amors a dreit faita; Per qu' ieu sui guarda
del dia Si venria, E sel qui jay ab s' amia Prenda comjat
francamen, Baizan e tenen, Qu' ieu crit quan vey l' alba.
Be
m plai longua nuegz escura, E 'l temps d' ivern on plus dura, E
no m' en lays per freidura Qu' ieu leials guaita no sia Tota
via; Per tal que segurs estia Fins drutz quan pren jauzimen
De
domna valen, Del ser tro en l' alba.
S' ieu en un castelh
guaitava, E fals' amors y renhava, Fals sia ieu si no celava Lo
jorn aitan quan poiria; Car volria Partir falsa drudaria D'
entre la corteza gen; Guait ieu leialmen, E crit quan vey l'
alba.
Ja per guap ni per menassa, Que mos mals maritz
me fassa, No mudarai qu' ieu no jassa Ab mon amic tro al
dia; Quar seria Desconoissens vilania, Qui s partria
malamen Son amic valen De si, tro en l' alba.
Cadenet és el nom amb què és conegut un trobador que compongué la seva obra en la primera meitat del segle xiii en l'entorn de la cort de Raimon V de Tolosa. Segons Martí de Riquer, la seva vida es podria situar dins del període que va de 1166 a 1239.
Cadenet (c. 1160 – c. 1235) was a Provençal troubadour (trobador) who lived and wrote at the court of Raymond VI of Toulouse and eventually made a reputation in Spain. Of his twenty-five surviving songs, twenty-one (or twenty-three) are cansos, with one alba, one partimen, one pastorela, and one religious piece represented. Two of his melodies survive.
During Cadenet's childhood Raymond V of Toulouse and Bertrand I of Forcalquier went to war over the Vaucluse. Cadenet's father was killed in battle fighting for the count of Forcalquier and the castle of Cadenet was destroyed. Cadenet was taken captive or as a hostage to the court of Toulouse, where he became known after his birthplace, a term which also mean "juniper grove" (cade is Occitan for "juniper"). He rose to prominence in the court under the patronage of several prominent families with close connections to the Cathar movement. According to his late thirteenth-century vida, . . . et el venc bos e bels et courtes e saup ben cantar e parlar, et apres a trobar coblas e sirventes. He became a devoted attendant of the count and countess of Toulouse.
His cansos celebrate love but also criticise the feudal lords for their less admirable behaviour. He was only full of praise for lauzengiers, the spies and eavesdroppers who forced lovers into ever more secrecy. He wrote one sirventes criticising Raymond Roger Trencavel for his poor manners on a visit to the court of the count of Toulouse in 1204. This sirventes is a useful source for the relationship between Toulouse and the Trencavel on the eve of the Albigensian Crusade, as it was written for a contemporary audience and dealt with personal issues. Cadenet also wrote a famous early alba, S'anc fu belha ni prezada, whose music (air) and lyrics are still preserved. The music is of the style of an oda continua hymn. In some of his writings, modern researches have thought to detect the influence of Cathar doctrine. His famous Lo ben e lo mal (The Good and the Bad) divulges a deep sense of guilt towards God and a desire to swap evil and good:
Elsewhere the learned Cadenet borrowed a Classical metaphor, that of the "boat of love, ploughing through the rough weather" from Ovid, and wrote Plus que la naus q'es en la mar prionda / Non had poder de far son dreg viatge. Cadenet elsewhere employs simile and metaphor to compare a beautiful but difficult woman to a pretty flower without seed:
Car es delida
leu flors, on mieills es florida;
q'ela se fraing per nïen
qand so qe mostra desmend.
After the Crusade and the Inquisition, Cadenet took refuge in Spain (either Castile or Aragon, c. 1230), where he had an influence on the court of Alfonso X of Castile. Alfonso's cantiga Virgen, madre gloriosa adapts metric elements from Cadenet's alba. Late in life, after an unhappy falling in love with a novice nun, sources differ as to whether he entered either the Order of the Temple or the Order of the Hospital. He appears to have been serving with the Order in Palestine when he died around 1230, though other sources place him in the Hospitaller establishment at Orange in 1239.
Gaunt, Simon, and Kay, Sarah. "Appendix I: Major Troubadours" (pp. 279–291). The Troubadours: An Introduction. Simon Gaunt and Sarah Kay, edd. Cambridge: Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-57473-0.
Pillet, Alfred, Bibliographie der Troubadours... ergänzt, weitergeführt und herausgegeben von Dr. Henry Carstens. Halle: Niemeyer, 1933 [Cadenet és el trobador PC 106]
Favati, Guido (editor), Le biografie trovadoriche, testi provenzali dei secc. XIII e XIV, Bologna, Palmaverde, 1961, p. 330
Martí de Riquer, Vidas y retratos de trovadores. Textos y miniaturas del siglo XIII, Barcelona, Círculo de Lectores, 1995 p. 267-269 [Reproducció de la vida, amb traducció a l'espanyol, i miniatures dels cançoners A, I i K]
Dona, genser qu' ieu no sai dir, Per
que soven planh e sospir, Est vostre amicx fis et leials, Assaz
podetz entendre cals, Mand e tramet salutz a vos; Mas a sos obs
n' es sofraitos: Jamais salutz ni autre be Non aura, si de vos
no 'l ve. Dona, loncx temps a qu' ieu cossir Co us disses o vos
fezes dir Mon pessamen e mon coratge, Per mi meteys o per
messatge; Mas per messatge non aus ges, Tal paor ai no us
desplagues; Ans o dissera ieu metes, Mas tan soi d' amor
entrepres, Quan remir la vostra beutat, Tot m' oblida quant m'
ai pensat: Messatge trametrai fizel, Breu sagelat de mon
anel; No sai messatge tan cortes Ni que mielhs seles totas
res. Cest cosselh m' a donat amors A cui deman tot jorn
secors; Amors m' a comandat escriure So que 'l boca non ausa
dire, E no puesc far esdig ni garda En so que amors me
comanda. Ar auiatz, dona, s' a vos plai, So que mos breus vos
dira lai: Corteza domn' e conoissens, E de bon grat a totas
gens, Apreza de totz benestars En fatz, en ditz et en
pessars, La cortezi' e la beutatz, E 'l gen parlars e 'l bels
solatz, L' ensenhamentz e la valors, Li bel ris, l' esgartz
amoros, E l' autre benestan de vos, Li bon fait e 'l dig
agradiu, Mi fan la nueg e 'l jorn pensiu; Quan non ai loc de
vos vezer, Joi ni deport non puesc aver; Non puesc aver joi ni
deport. Peritz soi si non venc al port; Qu' el loncs espers e
'l greus sospirs, E 'l trop velhar e 'l pauc dormirs, E 'l
deziriers de vezer vos, Mi tenon si 'l cor angoissos, Cen vetz
prec dieu la nueg e 'l jor, Que m do la mort o vostr' amor: Dona,
si m don vostr' amor dieus, Cen tantz soi mielz vostres que
mieus, Car de vos sai, dona, que m ve Tot quant ieu fas ni dic
de be. Lo premier jorn qu' ieu anc vos vi, M' intret el cor
vostr' amor si Qu' un fuec m' avetz lainz assis, Qu' anc no
mermet, pus fo enpris; Fuecx d' amor escart e destreing, Que
vins ni l' aiga no l' esteing; Pus fon enpris, pueys no s'
esteys, De jorn en autre dobl' e creys. E quan me soi de vos
lonhatz Creys e dobla pus l' amistatz: Mas quan se pot
esdevenir Qu' ieu vos vey, dona, ni us remir, Soi aissi que
mais res no m sen; Per que sai be qu' es falhimen Lo
reprochiers c' om dire sol, Que huelhs no vezo cors ne dol; Lo
cors m' en dol, dona, per ver Quan no us podon miei huelh
vezer; Mas del vezer cosselh no i sai: Pero mon cor que remas
lai, Lo premier jorn que anc vos vi, Anc pueis de vos no si
parti; Non si parti de vos un torn: Ab vos sojorna nueg e
jorn Ab vos esta on qu' ieu m' esteia, La nueg e 'l jorn ab vos
domneia; Per que m' esdeven mantas vetz, Qu' en autr' afar
pessar no m letz, Quan cug pensar en autra res. De vos ai
messatge cortes, Mon cor, qu' es lai vostr' ostaliers, M' en
ven de vos sai messatgiers, Me ditz e m remembr' e m retray Vostre
gen cors cuendet e gay, La vostra bella saura cris, E 'l vostre
fron pus blanc que lis, Los vostres huelhs vairs e rizens, E 'l
naz qu' es dreitz e be sezens, La fassa fresca de colors Blanca,
vermelha pus que flors, Petita boca, bellas dens Pus blancas
qu' esmeratz argens, Mento e gola e peitrina Blanca com neus e
flors d' espina, Las vostras bellas blancas mas E 'ls vostres
detz grailes e plas, Pueis la vostra bella faisso On non a ren
de mespreiso, Los vostres gaps plazens e bos, E 'l gen solatz e
'l franc respos, E 'l ben semblan que m fetz al prim Quan s'
esdevenc qu' amdui nos vim; Quan so m remembr' al cor ni m
ditz, Adoncx remanc si esbaitz No sai on vauc ni don mi
venc, Meravilh me car me sostenc, Qu' el cor me falh e la
colors. Si m destrenh, dona, vostr' amors Tot jorn suefri aital
batalha: Mas la nueg trac peior trebalha; Que quan me soi anatz
jazer, E cug alcun repaus aver, E 'l compaigno dormon
trestuit, Que res non fai n' auia ni bruit, Adoncx me torn e m
volv e m vir, Pens e repens, e pueis sospir; Soven mi levi en
sezens, Apres m' en retorn en jazens, E colgui me sobr' el bras
destre, E pueis me vire el senestre; Descobre mi
soptozamen, Pueis me recobri bellamen; E quan me soi pro
trebalhatz Ieu get defor amdos mos bratz, E tenc lo cor e 'ls
huelhs aclis, Mas juntas, deves lo pais On ieu sai, dona, que
vos es; Tot aiso fas c' auzir podes. Ai! bona dona
benestans, Si veira ja est fis amans A son viven lo jorn ni 'l
ser Que, a selat o per lezer, Vostre gen cors cuend e
prezan Entre mos bras remir baizan, Huelhs e boca tan
doussamen! Que sol un bais fassa m dels cen, Et ieu pel joi
blasmar m' en lais; Er ai trop dig, mas no puesc mais, S' una
vetz sola ai parlat So qu' el cor a mil vetz pensat; Quant aiso
dic, non puesc pus dir, Clauzi mos huelhs, fas un sospir, En
sospiran vau endormitz; Adoncx s' en vai mos esperitz Tot
dreitamen, dona, ves vos De cui vezer es cobeitos; Tot en aisi
con ieu dezir La nueg e 'l jorn quan m' o cossir, A son talan
ab vos domneya, Embrass' e baiza e maneya; Ab que dures aisi
mos soms No volria esser reis ni coms: Mais volria jauzens
dormir Que velhan deziran languir. E Rodocesta, ni
Biblis, Blancaflors, ni Semiramis, Tibes, ni Leyda, ni
Elena, Ni Antigona, ni Esmena, Ni 'l bel' Ysseulz ab lo pel
bloy, Non agro la meitat de joy
Ni
d' alegrier ab lurs amis, Cum ieu ab vos, so m' es avis. Per la
douzor fas un sospir, Pueis mi trasail al resperir, Obri mos
huelhs isnelamen, Gart sai e lai tot belamen, Trobar vos cug,
domna, latz mei, Mas no vos truep ni no vos vei; Clauzi mos
huelhs e torn ma cara, Las mas juntas, d' eissa maneira Vezer
si poiria durmir, Mas ges no i puesc esdevenir; Ans torn en
eyssa la batalha D' amor que m' aussi e m trebalha. Dona, no us
puesc lo cente dir De las penas, ni del martir, Del pantays, ni
de la dolor Qu' ieu trac, dona, per vostr' amor; Per vostr'
amor totz vieus aflam, Mas per merce, dona, reclam Que m
perdones s' ieu falh ni pec; Auiatz et entendetz est prec, Dona,
la genser creatura Que anc formes el mon natura, Genser qu' ieu
non puesc dir ni say, Pus bela que bels jorns de may, Solelhs
de mars, umbra d' estieu, Roza de may, pluia d' abrieu, Flors
de beutat, miralhs d' amor, Claus de bon pretz e crinz d'
onor, Mas de do, capdels de joven, Sim e razitz d'
ensenhamen, Cambra de joi, loc de domnei, Dona, mas juntas vos
soplei; E pos sui vostres leialmentz, Venza us merces e
chauzimentz Que m retengas a servidor, E prometes mi vostr'
amor. Del plus no us prec, ni no s cove, Mas tot si' en vostra
merce; C' aissi lais dieus d' amor jauzir: Mais am de vos sol
un dezir, E l' esperanz' e 'l lonc esper Que de nuilh' altra
son jazer; E pos de mi vos fas ligansa, Prometes mi bon'
esperansa; De la promess' aurai confort, E bon respieg tro a la
mort. Mais vuelh en bon esper morir, No vuelh dezesperatz
languir. Dona, no us aus de pus preyar, Mas dieus vos sal e
dieus vos gar; Si us platz, rendetz mi ma salut: Pus amors m' a
per vos vencut, Vensa us per mi cortesamentz Amors, que totas
causas ventz, Dompna!
II.
Si cum li peis an en l'
aigua lor vida, L' ai ieu en joy e totz temps la i aurai, Qu'
amors m' a fait en tal domna chauzir Don viu jauzens sol del
respieit qu' ieu n' ai; Tant es valens que, quan ben m' o
cossir, M' en nays erguelhs e 'n creys humilitatz; Si s tenon
joinz amors e jois amdos Que ren no i pert mezura ni razos.
Tot
autre joy desconois et oblida Qui ve 'l sieu cors gent e cortes e
guay, Que tan gen sap avinen far e dir Ab pur plazer tot so que
ben estay, Que hom non pot mal dire ses mentir; Qu' en lieis es
sens, honors, pretz e beutatz: E se no m val sos gens cors
amoros, Amors n' a tort qui m' en fai enveyos.
Belha
domna, cui joys e jovens guida, Ja no m' ametz, totz temps vos
amarai, Qu' amors o vol ves cui no m puesc guandir; E quar
conois qu' ieu am ab cor verai, Mostra m de vos de tal guiza
jauzir: Pensan vos bais e us maney e us embraz; Aquest domneis
m' es dous e cars e bos, E no 'l me pot vedar negus gelos.
Mais
am de vos lo talant e 'l dezir Que d' autr' aver tot so qu' a drut
s' eschai;
D'
aisso n' ai pro, quar tem el plus falhir,
Pero
non sui del tot dezesperatz, Qu' en ricas cortz ai vist mantas
sazos Paubr' enrequir e recebre grans dos.
Vas
lo pays, pros domna issernida, Vire mos huelhs on vostre cors
estai, E quan de vos plus pres no m puesc aizir, Ten vos el cor
ades, e cossir sai Vostre gen cors cortes que m fai languir, Lo
bel semblant e 'l deport e 'l solatz, Lo pretz e 'l sen e las
beutatz de vos Don, pois que us vi, no fui anc oblidos.
Mos
Gens Conquis, jois e pretz e solatz Vos tenon guai vostre pretz e
joyos, Per qu' om no us vei que no s' azaut de vos.
Ves
mon Frances vuelh que s n' an ma chansos,
Quar
es adregz e francs e larcs e pros.
III.
Belh m' es quan
lo vens m' alena En abril ans qu' intre mays, E tota la nuegz
serena Chanta
'l
rossinhols e 'l jays; Quecx auzel en son lenguatge, Per
la frescor del mati, Van menan joy d' agradatge; Com quecx ab
sa par s' aizi!
E pus tota res terrena S' alegra, quan
fuelha nays, No m puesc mudar no m sovena D' un' amor don ieu
sui jays; Per natur' e per uzatge M' aven qu' ieu vas joy m'
acli Lai, quant fai lo dous auratge Que m reven lo cor
aissi.
Pus blanca es que Elena, Belhazors que flors que
nays, E de cortezia plena, Blancas dens ab motz verays, Ab
cor franc ses vilanatge, Color fresca ab sauras cri: Dieus que
'l det lo senhoratge La sal, qu' anc gensor no vi.
Merce
fara, si no m mena D' aissi enan per loncs plays, E don m' en
un bais d' estrena, E, segon servizi, 'l mays; E pueys farem
breu viatge Sovendet, e breu cami, Qu' el sieu belh cors d'
alegratge M' a mes en aquest trahi.
IV.
Belh m' es
lo dous temps amoros,
Lanquan
lo mons reverdezis,
Per
qu' ieu m' alegr' e m' esbaudis
Ab
joy de las novellas flors,
E
chant d' amor jauzens pel bon esper;
Qu'
aissi m' estai mos cors mati e ser
Que
d' als no m ve pessamen ni cossires.
En tal domna qu' es belh'
e pros Ai mon entendemen assis, E sos pretz es tan bos e
fis Qu' en sa beutat gensa valors: Aisso la m fai plus duptar e
temer; Et on mielhs vey que no m deu eschazer, M' en creys
magers voluntatz e dezires.
Ges no puesc esser oblidos, Qu'
el mon ren tant no m' abelis; Be m mal menet e be m' aucis, Quar
anc l' a m fes amar amors. Si m' an li mal abaissat a plazer Que
totz jorns muer e no m' en puesc mover,
Ans
m' es sojorns lo solas e 'l martires.
E pero, si 'l bel mals
m' es bos, Grans ops m' auria qu' en gueris, E silh vas cui ieu
sui aclis Fezes m' ajuda e secors. Amors! faras ja ren al mieu
voler? Per so, t' en prec, tu qu' o as en poder, Qu' un pauc
ves mi lo sieu coratge vires.
E
s' ieu auzes dir quar mi fos Un ser lai on se desvestis, Sol
que 'l plagues qu' ieu la servis, No volgra guazardos maiors: E
s' a present, per proar de saber, Non l' auzava solatz adoncx
tener, Mans jocs y a que valon mais que rires.
Contra 'ls
lauzengiers enueyos, Mal parlans, per qui jois delis, Volgra
que celes e cobris Son cor quasqus dels amadors; Que tals es
fals lo segles a tener, E ges ades non deu hom dire ver; Soven
val mais mentirs et escondires.
Lo
vers tramet a mi dons per plazer: Mal o fas, cors, car te potz
abstener, Quant te parli de lieys, que non sospires.
V.
L'
ensenhamentz e 'l pretz e la valors De vos, domna, cui sopley
nueyt e dia, M' an si mon cor duit de belha paria, On plus me
duelh ieu chant e m' esbaudei, E quar amors mostra totz sos
poders Vas me tot sol que troba plus leyal, No m val esfors
contra lieys ni sabers.
E doncs, domna, valha m vostre
secors, E vensa vos merces e cortezia, Ans qu' el talans ni l
deziriers m' aucia Del vostre cors gensor qu' el mon estei; Als
vostres laus dir mi sofranh lezers, Quar tant es rics vostre pretz
e tan val, Sobr' els melhors es eyssausatz et ers.
Domna
valens, don dic veras lauzors, Ren de mon cor non ai mas la
bailia, De vos lo tenc don tot lo mon seria, S' elh era mieus;
e quar soven no us vei, Lai on vos etz contrasta m mos temers; Qu'
ins en mon cor ieu vos faisson aital Com ieu vos vi als prims
plazens vezers.
Domna, 'ls plazers grazisc e las honors, E
us grazirai totz temps, si tan vivia, Quar me sufretz qu' en bon
esper estia, E, s' a vos plai, conosc que far o dei; Doncs, s'
aissi muer, que m val mos bos espers?
S'
en breu de me pus coralmen no us cal,
Dezesperar
me fara 'l non chalers.
Domna, nos tres vos et ieu et
amors Sabem totz sols, ses autra guerentia, Quals fo 'l covens;
no s tanh qu' ieu plus en dia, Quar vostres suy e per vostre m'
autrei; Si es mos cors en vos joinhz et aders De fin' amor e de
dezir coral, Qu' en autra part non es ferms mon volers.
D'
aisso sai grat als autrestrobadors Que quascus pliu en sos digz,
et afia Que sa domna es la genser que sia; Sitot s' es fals
lurs digz, laus e mercei, Qu' entre lurs guaps passa segurs mos
vers, Q' us no l' enten ni no so ten a mal, Quar atressi s
cuion sia plazers.
Plus fora ricx de totz entendedors, Si
ieu agues lo joi que plus volria, De proeza ja par no trobaria, Ni
nulha res non fora contra mei; E pel gran cor qu' auri' e dels
sabers, De paradis foran mieu li portal, E mais d' honor no i
poiria avers.
VI.
Aissi cum selh qu' ama e non es
amatz, O ai ieu fag qu' ai amat longamen En un sol luec don ges
no m' en repen, Qu' ans la vuelh mais servir dezesperatz Que d'
autr' aver totas mas voluntatz; E quar ieu l' am leyalmen, ses
engan, Crei qu' ilh val tan que ja no i aurai dan.
Auzit ai
dir, per que m sui conortatz, Que qui ben sier bon guazardon
aten, Ab qu' el servirs sia en luec jauzen, Qu' en aissi es
trop miels guazardonatz; Per qu' ieu me sui del tot a vos
donatz, Belha domna, qu' ieu d' als non ai talan Mas de servir
vostre cors benestan.
Mielhs qu' ieu no dic, dona, prec m'
entendatz, Qu' ieu vos am mais mil tans no fatz parven, E no m'
en lais mas per dreg espaven; Qu' ieu me feira molt de vos plus
privatz, Mas diria hom qu' ieu sui enamoratz; Pero vers es qu'
anc re non amiei tan, Mas endreg vos eu non aus far semblan.
Vos
valetz tan qu' ieu crei que conoscatz Que mielhs ama selh que
pregua temen, Que no fai selh que pregua ardidamen; Bona domna,
ja aisel non crezatz Qu' ab engan vai e si es enganatz; Mas ieu
sui selhs que muer temen aman, Per que no us aus preyar mas en
chantan.
Soven m' aven la nueg, quan sui colgatz, Qu' ieu
sui ab vos per semblan en durmen; Adoncs estauc en tan ric
jauzimen, Qu' ieu non volgra ja esser rissidatz, Tan cum dures
aquel plazenz pensatz; E quan m' esvelh, cug murir deziran, Per
qu' ieu volgra aissi dormir tot l' an.
Chascun que us ve,
domna, sap qu' es vertatz Que totz bons aibs avetz complidamen; En
vos pot hom trobar beutat e sen, Pretz e valor, e totz bons faitz
onratz: Per so, en dreit d' amor, vos er peccatz Del mal qu' eu
ai; e per vos muor aman, Que non fora, se non valgues aitan.
Bona
domna, soven sui acordatz Qu' ie us an vezer, e soven vau
duptan Que no us plagues, per qu' ieu n' ai estat tan.
Seinher
Frances, cal que si' abaissatz, De totz bos pretz vos anatz
meilluran Per dir e far trestot faich benestan.
VII.
Anc
vas amor no m puesc re contradire, Pus anc hi volc son poder
demostrar; Per qu' ieu non puesc sa guerra sols atendre, A sa
merce me ren sos domengiers, E ja mos cors vas lieys non er
leugiers; Qu' anc nulhs amans pus lo premier conquis, Ni aquelh
eys no fo de cor pus fis.
D' amor no m fenh, ni 'n sui del
plus jauzire, Mas sol d' aitan qu' ab ferm cor et ab clar, A
lei d' aman, mi fai en tal entendre, De cuy es pretz fis e cars et
entiers; E non er ja per me conquiza estiers, Si fin' amors,
que a mon cor assis, Lo sieu bel cors per forsa non languis.
Si
dieus volgues lo sieu ric pretz devire, Gran ren pogra d' autras
donas honrar; Tan cum mars clau ni terra pot estendre, Es lo
sieu pretz de totz bos aips premiers; Et agra m' ops lo jorn,
vilas portiers, Qu' aniei ves lieis, e qu' ieu tan prim no
vis; Que mon saber ai paor que m' aucis.
Bona domna, li
plazer e 'l dous rire E l' avinens respos que sabetz far, M' an
si conquis qu' ad autra no m puesc rendre; Partira m' en si pogues
voluntiers, Que vostre pretz cre que m' es sobransiers; Mas en
aisso m conort e m' afortis, Que paratges es vas amor aclis.
Al
ferm voler don vos am e us dezire, Dona, m jutgatz, e si mezura us
par Que us en denha merces al cor deyssendre, No m' o tuelha
paors de lauzengiers, Que ja negus non er tan plazentiers Al
prim saber, ni lunhdas ni vezis, Que ja sia de mos afars
devis.
Aitan se pert qui cuia plazers dire Ni lauzenguas
per mon cor devinar, Q' atressi ben e mielhs m' en sai
defendre, Qu' ieu sai mentir e remanc vertadiers: Tal ver y a
qu' es fals e messongiers; Car qui dis so per qu' amor
avilzis, Vas si dons ment e si mezeis trahis.
Chansoneta,
selh cuy es Monpesliers, Qu' es guays e pros volgra ben que t'
auzis, Mas enans vai lai a mon Gen Conquis.
VIII.
Aissi
cum selh que anc non ac cossire Ni voluntat ni cor ni pessamen De
nulha re, pueis vos vi, mas de vos Ai ieu estat, domna, tan
cossiros Co us pogues tans de plazers far e dire, Que una vetz,
en trastot mon viven, Vos fos d' aquo qu' ieu plus dezir
servire.
Vas qualque part qu' ieu an ni m vuelf ni m vire,
Bona
domna, tan vos am finamen, Mos cors no s pot per ren partir de
vos, Ans en durmen me vir mantas sazos, Qu' ieu joc e ri ab
vos, e 'n sui jauzire; Pueis, quan reissit, vey e conosc e sen Que
res non es, torn en plorar lo rire.
E doncx, domna, genser qu'
el mon se mire,
Pus
aissi sui vostre serf leialmen, Per chauzimen e per honor de
vos Vulhatz, si us play, qu' el vostre belhs respos Tengua 'l
mieu cor plazen en tal albire, Que 'l voluntatz qu' ai del vostre
cors gen No l' estengua, ni l' angoissos martire.
Pero
plazen e dous, senes devire, M' en son li mal per los bens qu' ieu
n' aten; E si us plagues qu' ieu agues ren de vos, Ans qu' om
saubes per me que res en fos, Sapchatz, domna, que m laissari'
aucire: Ja dieus no m do pueis viure lonjamen, Pus ja serai en
re vas vos trayre.
Mais
vuelh estar totz temps francx e suffrire, Quan pus non puesc aver
de jauzimen, Qu' aia 'l solatz e l' aculhir de vos Qu' anes
preyan sai e lai a rescos, Que ges no m puesc mon coratge
devire: Qu' al mieu albir, qui en dos luecs s' aten Vas quascun
es enganaire e trahire.
De las domnas non s' eschai ges a
dire, Que mainh n' i a que s camjon tan soven Que dan hi a selh
qu' es ses mal cossire.
Domna, lo jorn m' aucietz mantenen Que
ja m trobetz ves vos mas en ben dire.
IX.
Tot quant ieu
fauc ni dic que m sia honrat Me mostr' amors que m' es al cor
assiza, E lai on vey plus ferma voluntat De pretz conquerr' e
de joy mantener, Esforsi m mais de far e dir plazers; Quar
mezura es e sabers et honors Qu' om puesc' esser plus plazens als
melhors. Mout fora greus, mas quar ven tant en grat, Lo mals d'
amor franh per si e us e briza, E 'l gaug que son ab la dolor
mesclat Fan la pena e la fan leu parer: Qu' ieu fora mortz, mas
us jauzens espers M' a enrequit, gent conortat e sors; E si 'n
trac mal, ieu n' aten gen secors.
Qu' aissi m' a tot amors
vout e virat D' autres afars, e tornat a sa guiza; Tug silh qu'
ieu veg mi semblon folh e fat, Qu' ab lor non puesc solatz d' amor
aver Per vos, dona, don no part mon volers: E s' ieu ja 'l cor
vir per amar alhors, No m valha dieus ni merces ni amors.
Mout
estai gent franquez' ab gran beutat;
Doncx,
si cum etz la genser qu' anc fos viza,
Dona,
si us platz aiatz humilitat De mi que sui totz el vostre
poder; Valha m' ab vos merces e car teners, Qu' en breu seran
mey ris tornat en plors,
Si
'l mieu fin cor no vens vostra valors.
D'
amor no m par qu' om puesca far meitat, Quar, segon dreg, pus es
per locx deviza, D' aqui enan deu aver nom camjat; Per so no us
cal, bona dona, temer Que ja vas vos tan falha mon sabers, Qu'
els vostres mans no m tenha per senhors,
Neus
amaray, si us platz, mos nozedors.
X.
Ses joy non es
valors, Ni ses valors honors, Quar joy adutz amors, Et amor
domna guaya, E gayeza solatz, E solatz cortezia; Per qu' ieu
non vuelh un dia Viure desconortatz, Ans on pus suy iratz Ieu
chant e m' asolatz, Quoras qu' avinen sia.
En joy ai mon
esper, Fin cor, e ferm voler, E joy no m puesc aver, Domna,
tro qu' a vos playa Cui me suy autreyatz, Per aital
aventura Qu' amors m' en assegura, E vos m' en esfreidatz; Mas
una re sapchatz, S' amor e mi forsatz, Mout etz salvatg' e
dura.
Chauzimen e merce Podetz aver de me, Qu' ie us
amarai jasse, E tot so que m n' eschaya, Domna, penrai en
patz Aissi cum bos sufrire; Qu' ie us am tant e us dezire, Mais
m' en platz us somnjatz De vos, quan sui colguatz, Que us
tengues en mos bratz, Que d' autra esser jauzire.
Domna,
merce vos clam, Que totz ard et afflam, Tan de bon cor vos
am: Ai! doussa res veraya, Quar es tant alt puiatz Lo dezirs
que m turmenta, Merce us clam, domna genta, Colors d' autras
beutatz, Que s' ieu orguelh y fatz, La vostr' humilitatz Per
merce m' o cossenta.
El
cor vos mir ades, E quar vos sui plus pres, La genser qu' anc
nasques, Prec vos que dan no i aia; Belha domna, si us
platz
Vuelh vostre pretz retraire, Si qu' ab fin joi s'
esclaire Per vos ma voluntatz; Qu' en nuls autres pensatz No
fui alezeratz, Des que ieu vos vi guaire.
XI.
Si m
destrenhetz, dona, vos et amors Qu' amar no us aus, ni no m' en
puesc estraire; L' us m' encaussa, l' autre m fai remaner, L'
us m' enardis, e l' autre m fai temer; Preyar no us aus per enten
de jauzir, Aissi cum selh qu' es nafratz per murir, Sap que
mortz es, e pero si s combat, Vos clam merce ab cor
dezesperat.
Bona domna, paratges ni ricors, On plus autz es
e de maior afaire, Deu mais en se d' umilitat aver, Quar ab
erguelh non pot bos pretz caber, Qui gen no 'l sap ab chauzimen
cobrir; E puois no m puesc de vos amar suffrir, Per merce us
prec e per humilitat Qu' ab vos trobes qualaquom pietat.
No
mi nogua vostra rica valors, Qu' anc non la puec un jorn plus
enans traire; De pus vos vi, aic lo sen e 'l saber De vostre
pretz creysser a mon poder, Qu' en manhs bons locs l' ai dig e fag
auzir: E si us plagues que m denhessetz grazir, No quezira plus
de vostr' amistat, Ans prezera per guazardon lo grat.
Totz
los forfaitz e totas las clamors, En que m podetz acuzar ni
retraire, Son quar m' auzatz abelhir ni plazer Plus d' autra re
qu' ieu anc pogues vezer; Qu' autr' ochaizo, dona, no m sabetz
dir, Mas quar vos sai conoisser e chauzir Per la melhor et ab
mais de beutat; Veus tot lo tort en que m' avetz trobat.
Vostre
gen cors, vostra fresca colors, E 'l dous esguartz plazens que m
sabetz faire Vos mi fan tan dezirar e voler, Qu' ades vos am on
plus m' en dezesper; E si folhei, quar no m' en sai partir: Mas
quant me pens quals etz que m faitz languir, Cossir l' onor, et
oblid la foudat, E fug mon sen, e sec ma voluntat.
Belhs Carboucles, no us puosc plus de ben dir; Mas qui 'l marques mentau
de Monferrat, Ja plus no 'l laus qu' assatz l' aura
lauzat.
XII.
A guiza de fin amador, Ab franc cor
humil e verai, Viu sol del bon respieg d' amor Jauzens, ab greu
pena qu' en trai Mos cors, per que la m fetz chauzir, Dont hom
non pot lauzan mentir, Ni del be que y es dir el tertz.
Ges
no l' aus mostrar ma dolor Estiers adhorar, quan s' eschai Qu'
ieu la vey, li dic ab temor Semblans per que sap be cum vai; E
s' ieu en re mensprenc el dir, Sobretemers me fai falhir, Que
fai humils los plus espertz.
Ailas! qu' en er si no m
socor? Non als, mas deziran morrai; E doncx aura hi gran
honor, Si per so quar l' am mi dechai! Ilh en pot ben son cor
complir, Mas non l' er, segon mon albir, Apres me nulhs amics
tan sertz.
Tot ades sopley et azor Al pays on ma don'
estai; E 'n tenria neys per senhor Un pastor que vengues de
lai Empero negus no s cossir Qu' el castelh, on se fai
servir, Ja sia per me descubertz.
Chanso, vai t' en a la
melhor, E di 'l qu' ieu 'l clam merce, s' il plai; Quan cossir
ara sa valor, Li membre del fin cor qu' ieu l' ai: Que, si m
lais dieus s' amor jauzir, Semblaria m; tan la dezir, Ab lieys
paradis us dezertz.
Pueys diguas a mon Ben S' Eschai Qu' en
tal son pauzat mei dezir, S' il puesc a son plazer servir, De
ric guizardon serai sertz.
Arnaut de Mareuil (Maruelh, Marolh, Marol, Maroill, Maruoill, o Meruoill) fue un trovador occitano de fines del siglo XII. Su nombre indica que procedía de Mareuil-sur-Belle, actual departamento de Dordogne, en la región del Périgord. De las veinticinco o quizá veintinueve obras que compuso, todas ellas Cançóes (canciones), tan solo han sobrevivido seis con música.
La tradición provenzal cuenta que Arnaut era un clérigo de origen pobre. Salió al mundo a vivir de sus letras, se estableció en la corte de Tolosa y posteriormente en la de Béziers. Parece que amó a la condesa Azalais, hija de Ramón V de Tolosa y esposa de Roger II Trencavel. La narración de este amor es el tema de la mayoría de los 31 poemas que nos han llegado de su autoría. Alfonso II de Aragón fue su rival por los afectos de Azalais y, según la razó de unos de los poemas de Arnaut, los celos del rey la persuadieron de romper su amistad con este poeta. Pasó entonces a Montpellier, donde encontró el patrocinio del conde Guillermo VIII.
Arnaut de Mareuil era menos famoso que su contemporáneo Arnaut Daniel (Petrarca los compara y opta por este último), pero destacaba por la elegante simplicidad de la forma y la delicadeza del sentimiento. Su cantaire (cantor) y jongleur (juglar) fue el trovador Pistoleta.