lleute

Lo lleute ere una bola de pasta pa fe lo pa. Cuan yo era crío, ma mare pastáe una volta a la semana, normalmen los dijous, y lo lleute se afegíe a la pasta que fae ella pel assunto de la fermentassió. Después se li donae un pa a la veína.

//

A casa sol féem collada natural, cuan criaben les cabres, de les ovelles may vam fé collada, ni vam beure lleit. Suposo que lo lleute es la levadura.

Pels de carchofa tampoc ne féem aná, de mes gran sempre ne trobes algún a la boca.

Si no me engaño, lo lleute es levadura que se emplee per a fe pa, servesa....

Lo del pels de les carchoferes es coll per a fe formache, collades....

Teníem una panera a la 'despensa', o rebost, pero natres no vam fé pa may a casa. Eli Bosque Caballé, la veína, sí. Forn Bosque Caballé, a Beseit.

DCVB:

LLEUTE m.

Llevat; massa fermentada que es mescla amb la pasta de farina per a fer-la fermentar (Ribes, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Gandesa, Sorita, Cinctorres, Aiguaviva d'Aragó); cast. levadura.

    Fon.: ʎéwte (Ribes, Esterri, Tor, Àreu, Tavescan, Sort, Senterada, Pobla de S., Tremp, Bonansa, Gandesa, Cinctorres, Sorita, Aiguaviva); ʎéwto (Maella).

    Sinòn.: llevat, rent.

    Etim.: del llatí levĭtu, mat. sign., derivat de levare ‘alçar’. (Cf. Spitzer Kat. Etym. 29; Rohlfs Gasc. 196).

REBOST m. 

|| 1. Cambra o altre lloc d'una casa, o d'una nau, on es guarden els comestibles; cast. despensa. Per nou panys ab claus que compram a ops d'arquibanchs e caixes del rebost del senyor Rey, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269). Los officials de la boteyleria de la paniceria del rebost e de la cuyna, Ordin. Palat. 16. Les altres dones, les unes al rebost, les altres a la cuyna, Tirant, c. 26. No crech comanàs... la clau del rebost a moça ni sclaua, Proc. Olives 732. Aqueixa olor embalsamava el rebost, Rosselló Many. 202. Rebost d'es formatge: celler o altre lloc subterrani on es guarda la provisió de formatge d'una casa, d'una possessió (Mall.). Rebost d'es vidre o d'es plats: cambra on es guarda la vaixella i els atuells de vidre, com tassons, pitxers, etc. (Palma). a) abusivament, Cambra fosca on es guarden les coses inútils o poc usades d'una casa (Al., Bocairent). 

|| 2. Provisió de comestibles estojada en una casa, en un vaixell, etc.; cast. despensa. Tots aportaven rebost per a menjar, Miquel Parets 68 (Aguiló Dicc.). 

|| 3. fig., humorísticament, Pits voluminosos d'una dona (mamellona)(Men.); cast. pechugaza.

    Fon.: rəβɔ́st (or.); reβɔ́st (occ.); reβɔ̞́st, raβɔ̞́st (val.); rəβɔ̞́st (bal.); molt dialectal, rəβɔ́sk (Eiv.).

Aquí les paraules inventades pera que lo dialecte catalá tingue mes léxic que no se trobe escrit ni se diu a cap puesto:

    Intens.:—a) Augm.: rebostàs, rebostarro.—b) Dim.: rebostet, rebostetxo, rebostel·lo, rebosteu, rebostí, rebostiu, rebostic, rebostó, rebostoi.—c) Pejor.: rebostot.

    Etim.: del llatí repŏstum, ‘cosa guardada’.

bresquilla

BRESQUILLA f. 

|| 1. Varietat de préssec, primerenc, més petit i més dolç que l'ordinari (Calasseit, Gandesa, Tortosa, Maestr., Val., Alcoy, Biar); cast. durazno. Mores, préssecs i bresquilles, Serres Poes. 60. 
|| 2. Bolet de l'espècie Agaricus Eryngii D. C. (val., ap. Archivo, vii,352).
    Etim.: derivat de bresca, per sa dolçor.

agaricus campestris

abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

Lo abrecoc tamé té una franja, com lo meu cul.

albaricoque

DOMASQUINO:

El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera. (No es el triste y famoso Paracuellos de la guerra civil) 

ALBERCOC m. 

|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoy): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. 
Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. 
Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. 
Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. 
Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. 
Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).

    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).

  

    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.

    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.

caballó, caballons

caballó, caballons

menos cassá pokemons y mes cavá caballons, que estéu agilipollats, copón.

CAVALLÓ m.

|| 1. La part principal de l'albarda, que es compon dels dos arçons de fusta i un encoixinat de palla coberta de cuiro (Calasseit). Damunt el cavalló va la pell on cavalquen o carreguen. 

|| 2. Crestall o llom de terra entre dos solcs de sembradura o de reguiu, o entre dues taules d'hort (Oliana, Bellpuig, Ll., Pradell, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Maestrat, Cast., Val., Sueca); cast. caballón, camellón. Los quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa d'alluvions d'aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1470 (Arx. Gral. R. Val.). Fa-hi cavallons | ab alerons, Spill 14798. 
Un cavalló tort, el farà desfer sense mirament, Pasqual Raval 2. 

|| 3. Carena de la teulada (Artesa, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Llucena, Val., Sueca, Alcoy, Pego, Benidorm); cast. caballete. 

|| 4. Filera de teules cobertores (Capçanes, Sueca). 

|| 5. Munt de cert nombre de garbes (generalment deu) que es forma així com van segant i es deixa enmig del camp per a esser carregat després en haver de garbejar; cast. tresnal. En els documents antics trobam també el mot cavalló amb el significat de ‘feix de palla’. De cols spinachs albergínies de cauallons e de totes altres ortalices sia donada delma, Jaume I, Sent. La pexera que en lo comensament serà feyta de rama e lenyes e cavalons, doc. a. 1315 (RLR, xxx, 274). Decem octo cauayons ordey, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 182). On age garbes ne cauayons, Ordenacions de Valls, a. 1390. XVI cauayons de li,doc. a. 1456 (BSAL, iv, 10). Cent caualons de pala poc més o menys, doc. a. 1461 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Per nou cavallons de palla a raó dos sous y deu lo cavalló, doc. a. 1469 (arx. convent Concepció, de Palma). 
En pendrem dels cabayons [sic] y també un xich de las garbas, 
Milà Rom. 329. A quasi totes les regions catalanes s'entén per cavalló un munt de deu garbes; però aquest nombre no és absolutament fix, car també es fan cavallons d'onze garbes (Puigcerdà), de tretze (Pla del Llobregat) i fins de disset (Ordino).

|| 6. Conjunt de deu vencills per a lligar garbes o altres coses (Mall.). 

|| 7. Desena; conjunt de deu coses, especialment de figues o altra fruita (Maestr., Val.). «M'hai minjat tres cavallons de figues» = trenta figues (Benassal).

Fon.: kəβəʎó (pir-or., or.); kəβəјó (Plana de Vic, Empordà, Pobla de L.); kaβaʎó (occ., Val).; kavaʎó (Cast., Al.); kəvəјó (mall., Eiv.); kəvəó, kəvó (men.).

Etim.: derivat de cavall.

//

Del aum. de caballo.

1. m. Lomo de tierra, como el que queda entre surco y surco al arar un terreno o el que se levanta con la azada.

2. m. Lomo de tierra que se dispone para contener las aguas o darles dirección en los riegos.

3. m. Montículo de tierra que resulta de hacer un enterramiento.

cachap

cachap, cachapera, conill, cría del conill, habitán de Valjunquera,

lo niu es lo cau, cachapera.

mozarabismo valenciano, equivale a los catalanes llorigó y farnaca. Para Corominas es «indudablemente prerromano» y su extensión se corresponde al área mozárabe (valcachap., cast. gazapo, port. caçapo ). La voz no pasó desapercibida a los eruditos:

“cachap: gazapo” (Mayans y Siscar: Voc. valenciá, 1787)

Por su connotación paródica, la vemos en motes de personajes populares:

“Raonament entre... llaurador de Alfafar y Serafino Cachap, Valencia, 1820)

“al so Chulla, al Cachap, al Motiló” (BNM, ms. 14447, Badía y Adell: La matiná de Sen Roc, 1864, f. 23)

El derivado ‘cachapera’ (madriguera de conejos) amplió su semantismo a casa o barraca oscura y estrecha, cajones donde se encerraban a las palomas, etc.:

“viu entrar
dins de aquella cachapera
un home tan estirat,
que pareixía un furguet”
(Segona part ahon se referix el modo com perden lo temps homens y dones..., Valencia, 1784)

El iberista Vidal destaca su “origen desconocido” y su relación con la raíz *kach. De la lengua vecina dice: «en cuanto en castellano se ha desarrollado agazapado con el sentido de estar bien agachado, normalmente para ocultarse» (Vidal, p.40). Incomprensiblemente no enriquece su tesis con los acachar, acacharse, acachat, etc.; que serían cultismos etimológicos descendientes del protovalenciano:

“y suau s acacha” (Gaçull, J.: La brama dels llauradors, Valencia, 1497)

“acachen les orelletes” (Coloqui en que es declara lo perjuhí... en fer cuchs de seda,Valencia, 1728)

“acacharse: abajarse” (Mayans: Voc. valenciá, 1787)

“el poble paga acachat” (Peris Celda: Arrós en fesols y naps, Valencia, 1921,p.7)

gazapo

De or. inc.

1. m. Conejo nuevo.

2. m. coloq. Hombre disimulado y astuto.

cachapa

1. f. Col. y Ven. Pan hecho con masa de maíz tierno molido, leche, sal, papelón o 

azúcar, que se prepara en forma de bollo envuelto en la hoja de la mazorca y hervido, o cocido y a manera de torta.

CATXAP m.

Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Benassal, Morella, Val., Altea); cast. gazapo. Es xapava totes les llebres y conills..., sense que li deixara a la raboseta ni siquiera un caxap [sic], Martínez Folkl. i,139.
    Fon.: kəʧáp (or.); kaʧáp (occ., val.).
    Intens. dim.: catxapet, catxapó.
    Etim.: incerta. S'havia assenyalat com origen d'aquest mot el llatí dasypus, ‘espècie de llebre’; però ha estat refusada aquesta explicació per raons fonètiques (cfr. REW 2483). Segons Spitzer (Neuph. Mitt. xxiv, 152), el castellà gazapo s'explicaria com a derivat amb el sufix -apo d'una arrel gaz- (que es troba en gazuza ‘fam’, gazofia ‘excés de menjar’, etc.) i que s'explicaria semànticament per la idea de ‘llepar o xuclar goludament’.

amagatall

verbo amagás:

m' amago, t' amagues, s' amague, mos amagam o amaguem, tos amagáu o amaguéu, s' amaguen.

Li diu la dona al home:
- Si yo me amagara, no me trobaríes.
Y conteste ell:
- Seguramen, no te buscaría.

(Vore en romans provensal: escondire - escondut)


DCVB:

AMAGATALL m.

|| 1. Lloc apte per amagar-hi o amagar-s'hi; cast. escondrijo. Els sarrahins,... cercavan amagatays persò que fossen restaurats, Marsili Cròn., cap. 33. Atalls, | amaguatalls, | caus e retrets, Spill 5452. Pirene... vivia alli, dels óssos | y llops en lo feréstec rellent amagatall, Atlàntida, i. Una soca d'olivera feya un amagatay, Aguiló Poes. 143. 

|| 2. Secret, pensament amagat. Que [la confessió] sia clara, sens amagatalls, Eximenis Conf. 2.

    Fon.: əməɣətáʎ (Ross., Conflent, Vilabertran, Gir., Torelló, Solsona, Cardona, Gironella, Valls); amaɣatáʎ (Tremp, Massalcoreig, Gandesa, Tortosa, Morella, Benassal, Castelló, València, Alcoy, Alacant); 
əməɣətáј (Olot, Llofriu, Amer, St. Vicenç dels H., Mall., Men., Eiv.); əməʝətáј (Palma, Manacor).

amagatall de un onso pardo a la cova de la dona de Beseit, Beceite

read my lips : llich los meus labios: ahhhhhhhh !,
foto de Miguel Ángel Deusdat, "bomberets".

texto comentario de Enrique Segurana:


El malvado oso.......( chan chan chaaaan )
Despertó de su siesta, y olisqueando el aire viciado de su oscura guarida, se lanzo en pos de las excursionistas que habían osado perturbar su sueño.
Corrieron y corrieron, ladera abajo, por designios del destino, a una de las mozas, ella, de aspecto recio y saludable, del bolsillo trasero de su vaquero se le cayo algo.......no, no fue el móvil al querer hacerse un selfie, fue.........una dulce y empalagosa barrita de chocolate y miel.
No recuerdo la marca, pero.......el animal, con cara de satisfacción, la olisqueo, freno su carrera y cogiéndola con su zarpa, dijo en el idioma o dialecto de los osos pardos....... !!!!A MERENDAR !!!!
Y colorín colorado......el oso ha merendado.