champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
No volía fels cas, no volía deféndrem perque qui no ha fet una falta no te que defendres. Tot es mentira yo may hay vist eise comentari y may hay ficat un me gusta. Fixéutos a on han contat la mentira, a on han falsificat la notisia. Yo may hay entrat a una paret catalana o valensiana a on se utiliso lo m'agrada; u veeu?. Tampoc tins raons pa no feu, pero hasta ara no u hay fet. Yo sol hay estat a parets castellanes com la nostra a on lo facebook fique per defiacte "Me gusta". Tot está organisat per algú que ha estat a la nostra paret, encara que sol fore un tems y se va aprofitá de fe pantallassos, entre ells, de algú a quí yo li había posat eise me gusta, chun en un atre que li han tachat lo nom, perque sino se demostraríe la falsedat. Segur que seríe algún comentari a algú que escriuríe algo a la nostra paret. Per aissó han tachat lo nom de la persona que u va posá avans que yo y lo prime de abáis tame, pa no podé investigá. Me es igual no maure ni un dit. May hay dit eisses palabres, ni son les que yo utilisaría. May hay donat un me agrade o un me gusta a una opsió política, Soc apolític y aisi u hay posat per activa y per pasiva a les meues charrades. Allí aissó está mol cla, pero aissó no conveníe tráureu, Sol falsedats y mentires.
Es lo seu estilo, tamé u han fet en unes atres persones que no son de este grupo, tamé per raons llingüistiques. Tot es mentira, una gran mentira y una ruina falsificassió. No valíe la pena ni lo escriure tot asó. Pero vull que esteu tranquils lo agüelo "Sebeta" ni ha dit aissó, ni is aquí. Per siart lo premio mel van doná ya en diciembre. Tamé en aissó fallen, se inventen, se inventen y u solten. Grasies a tots per lo vostre apoyo y la vostra confiansa. Podeu está tranquils. Grasies atre camí y Bona nit. // Parlán de himnos , els segadors durán la NO proclamassió de la república cagalana.
// La asoc. cultural amics del chapurriau no té res a vore en lo que yo fico a la meua web. La página de FB de la asoc. té los administradós que han dessidit ells. La vach fe yo y está la URL de la web del chapurriau. A España es tan legal la Falange de las Jons com la CUP, HB-EH-Bildu (ETA) y datres partits. Marcel Pena, per ficá sol un ejemplo, amiguet de algún de vatros, pot votá y apoyá a partits pro etarres com yo puc parlá en falangistes, peperos o podemites. Soc poc amic dels peperos de Beseit, busquéu veleta Beceite y u voréu. Sol hay sigut militán de un partit en ma vida, y va sé CDC cuan vach viure a Reus. No hay votat may a cap partit, tampoc a CDC. Viure a Reus es viure al exili segons los que feu aná país per a referítos a la comunidat autónoma de Cataluña. Viure a Alemania per voluntat propia, com Marta Rovira y Anna Gabriel a Suiza, es exili, pero tornaré, com tamé va torná Companys, un assessino en carrés y plasses al Prinsipat. Molta memoria histérica ña. http://chapurriau.blogspot.com/2017/08/lo-reguer.html Si no li dic catalá al chapurriau, valensiá, balear y ocsitá no mu podeu prohibí ningú de vatros. Si vatros o vatres u hau de escriure vosaltros o vosaltres perque u diu algú, mos - ens, lo - el, hay - he, etc, entonses los chapurriaus escriurem segons la ortografía que se vaigue fixán. Ola k ase tamé es castellá, llástima que Nebrija y la Isabel no u puguen vore. Preocupeutos de follá mes y fotre menos per a que lo dialecte catalá no to se mórigue. Los chapurriaus procurarem mantindre lo nostre parlá tan tems com se pugue.
En Valderrobres se dice y se escribe: Si natros (natres) mos aturem, lo món s'ature. Huelga feminista. Nadie dice Vall de Roures ni escribe Vall-de-Roures, solo los catalanistas. Si se llamó así en el pasado, uall de Roures, también Barcelona fue Barchinona, Barcino, y nadie la llama así. Cuando el aeropuerto de lo prat, Barchinona se llame así, comenzaré a usar Vall de Roures, Valdarrores se decía en Beceite, lo he escuchado a gente que ya no está. Aturar existe en el idioma aragonés. Esta palabra se está perdiendo y se dice más parar. Desiderio Lombarte Arrufat escribió:
Nosaltres, ens, el, vaga, NO son de casa. En ninguna lengua de las que conozco, no hace falta ser filólogo (en mi caso lo soy, de lengua inglesa), se puede pronunciar natros o natres y escribir nosaltros, nosaltres. En las lenguas que conozco no hay tantos pronombres diferentes para una misma persona, como en el teórico catalán, natros, natres, mosaltros, mosaltres, nosaltros, nosaltres. Vatros, vatres, vosaltros, vosaltres. Si englobas chapurriau, valenciano, balear entonces sí que te salen tantos. Y si además englobas el francés, el número de catalanoparlantes aumenta considerablemente, incluídas las colonias, y el swahili.
No se puede o no se debería pronunciar LO y escribir EL, o al contrario. Sabadell se pronunciaría SabadLOL, Calafell sería CalafLOL, Castelldefels sería CastLOLdefLOLs, mel sería mol, ejemplo: l'onso minje molta mOL, onso es oso, palabra aragonesa. Tenemos en el chapurriau multitud de palabras aragonesas, algunas evolucionadas, otras intactas.
Enchumenera es otra de las que según Arturo Quintana es aragonés residual. Xemeneia en catalán (inventada, buscad en Google con intervalo), cheminée en francés, Kaminen alemán, Kamina en búlgaro (ognishte), chimney en inglés, teallach en irlandés, bastante parecido a tellat, tella, teja, focolare en italiano, vatră en rumano, lareira en gallego y portugués.
- La AbLOLa (abella) fa la mol, - en quí, en l' abogot? No confondre abella y abogot en borinot, segons lo http://dcvb.iecat.netña (hi ha en catalá, com criden los ases, burros, rucs) un borinot polit, pero no digau Pólit lo borinot (lo de la Ascuma.)
“Et aqui atrobero lor fraire Thomas et l' arsevesque Turpi AMB elhs.” Philomena, folio 1. En el chapurriau de Fabre de Valderrobres, se dice EN y se escribe EN. Natros anem a cambiaENS los cansonsillos (cambiámos).
Contestán a Ignacio Monreal. (Luis Arrufat, agüelo Sebeta)
Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.
Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias. Por favor, ¿de dónde es? Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca. También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures". Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle). Así en castellano Parábolas - Palauras - Palavras - Palabras. Miráculo - Miraglo - Milagro. En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantes alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.
¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta - sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensá a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol fáe que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.
La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
- moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Es dit duodeni, quar en quascu home es de quantitat de XII ditz.
Eluc. de las propr., fol. 56.
(chap. Se diu duodeno, perque a cada home es de cantidat de dotse dits; medix dotse dits.)
Il est appelé duodénum, car en chaque homme il est dit de la quantité de douze.
PORT. IT. (ESP. chap.) Duodeno.
7. Dozen, Dotzen, adj. num., lat. duocecimus, douzième.
El dozes, us petitz Lombartz.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Le douzième, un petit Lombard.
Deu mais comprar la causa, la dotzena part de tant cum ela val, per cosentiment del ordenador de la gleisa.
Trad. du Code de Justinien, fol. 1.
Doit en plus acheter la chose, la douzième partie de tant comme elle vaut, par consentement de l'économe de l'église.
Ell dec esser lo dotzes. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Il dut être le douzième.
CAT. Dotsé. ESP. Doceno (duodécimo). PORT. Duodecimo. IT. Dodicesimo.
8. Dotzena, s. f., douzaine.
Una dotzena de moltos.
(chap. Una dotsena de borregos; poden sé cordés grans. En catalá se diu moltó, moltons.)
Charte de Besse en Auvergne, de 1270.
Une douzaine de moutons.
CAT. Dotsena (dotzena). ESP. Docena. PORT. Duzia. IT. Dozzina.
9. Dozens, adj. num., lat. ducentos, deux cents.
Per cent vers ni per dozenz cansos.
(chap. Per sen versos ni per dossentes cansons.)
G. Magret: No m valon re.
Pour cent vers et pour deux cents chansons.
Li prestet dozens marabotis.
(chap. Li va prestá, dixá, dossens maravedís.)
V. de Bertrand de Born.
Lui prêta deux cents marabotins.
Ben dozentas jornadas s'es luynatz de sa terra. V. de S. Honorat.
S'est éloigné de sa terre bien de deux cents journées.
CAT. Dòscènts (sic). ESP. Doscientos, ducientos. PORT. Dozentos. IT. Dugento. (chap. Dossens, dossentes; se escriu igual que lo plural de dossén, que enseñe, cas. docente.)
L'enseignement et le mérite et la valeur... m'ont tellement instruit mon coeur de belle société.
Part. pas. Vulhatz, per so que siatz dutz,
Saber et sen soven vezer.
P. Vidal: Abril issic.
Pour cela que vous soyez instruit, veuillez voir souvent sens et savoir.
Si m trobes fol ni mal duich.
Guillaume de la Tour: Una, doas.
Si me trouvât fou et mal instruit.
ANC. FR. Bien sout esprevier duire è ostour è falcon.
Roman de Rou, v. 3825.
Le second point auquel il se fault diligemment duire et exercer, c'est aux réponses particulières. Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 91. Les Athéniens pour lors n'estoient point encore duits à la marine.
Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Thésée.
Plus prompt à faire mal et plus duit au malheur.
Remi Belleau, t. I, fol. 87.
(chap. du: duc, dus, du, duém, duéu, duen; dut, duts, duta, dutes; duría, duríes, duríe, duríem, duríeu, duríen, etc.)
2. Duc, s. m., lat. ducem, duc, guide.
Si 'l reis engles e 'l duz normanz.
B. de Ventadour: Lanquan vei.
(chap. Si lo rey inglés y lo duc normando.)
Si le roi anglais et le duc normand.
Pero 'l senhers coms, ducs, marques
N'a ben sa pegnora tracha.
Bertrand de Born: Guerra e trebalh.
Pour cela le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré son gage.
CAT. ANC. ESP. Duc. PORT. Duque. IT. Duce, duca (N. E. Benito Mussolini, es grassiós que lo seu apellit sigue casi mussol, que es de la familia del duc, lo búho real, tamé duque en castellá. Al llibre “lo camí” podéu lligí un capítul sobre lo duc, y a los sans inossens, tamé lo trobaréu.)
3. Duquessa, Duguessa, s. f., lat. ducissa, duchesse.
Car mentau duguessa ni regina.
Aimeri de Bellinoi: Tant es d'amor.
Car je me rappelle duchesse et reine.
Fig. Duquessa de valen pretz entier.
Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.
Duchesse de vaillant mérite entier.
CAT. Duquessa. ESP. Duquesa. PORT. Duqueza. IT. Duchessa. (chap. Duquesa o duquessa, duqueses o duquesses.)
4. Ducat, Dugat, s. m., lat. ducatus, duché.
Del ducat de Normandia... e del comtat de Peitieus.
(chap. Del ducat de Normandía... y del comtat o condat de Peitieus – Poitou.)
V. de Bertrand de Born.
Du duché de Normandie... et du comté de Poitou.
A conquerir emperi e regnat,
Estranhas terras et illas e dugat.
Rambaud de Vaqueiras: Valens marques.
(chap. A conquistá imperi y reinat, extrañes terres e isles y ducat.)
A conquérir empire et royaume, (err sétrangères, sic) terres étrangères et îles et duché.
CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato. (chap. Ducat, ducats; Ducados es una marca de sigarros.)
ESP. Ductor. IT. Duttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores; se sol empleá pera los vehiculs, pun quinse mes aball.
Se pot fe aná en lo sentit de tutó, rectó o retó; tutor, rector, ductor.)
7. Ductibilitat, s. f., lat. ductibilitatem, ductilité.
No es degu metalh de maior ductibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 183.
Il n'est aucun métal de plus grande ductilité.
CAT. Ductilitat. ESP. Ductilidad. PORT. Ductilidade. IT. Ductilità. (chap. ductilidat. Es una propiedat que presenten alguns materials, com les aleassions metáliques, que poden deformás plásticamen sense chafás, permitín obtindre arams o fils.)
8. Ductil, adj., lat. ductilis, ductile.
Coyre coronari ductil en subtils laminas.
(chap. Cobre coronari dúctil en sutils, fines, lámines.)
Eluc. de las propr., fol. 187.
Cuivre coronnaire ductile en lames fines.
CAT. ESP. (chap. dúctil) Ductil. PORT. Ductivel. IT. Duttile.
Si le Dauphin vient ici jamais, et ses barons l'amènent.
Mas l'aigua que suau s' adui
Es peiers de cella que brui.
B. de Ventadour: Lo rossignols.
Mais l'eau qui s'écoule doucement est pire que celle qui bruit.
Fig. A ver salvamen
Aduretz tota Fransa.
Germonde de Montpellier: Greu m'es.
Vous conduirez toute la France à vrai salut.
Lo gens temps de pascor,
Ab la fresca verdor,
Nos adui fuelh e flor.
B. de Ventadour: Lo gens.
(chap. Lo gentil tems de primavera, en la fresca verdó, mos porte fulla y flo. Ojalá puguerem recuperá una paraula com pascó, tenín ya Pascua.)
L'agréable temps de printemps, avec la fraîche verdure, nous apporte feuille et fleur.
Mais lai on valor ven e tria,
Ven paratge; et de lai fui
On avol cors soven s'adui.
R. Vidal de Bezaudun: En aquelh temps.
Mais là où mérite vient et choisit, arrive noblesse; et elle fuit de là où lâche coeur souvent parvient.
Loc. prov. Vos sabetz, dona gentil, clara,
Qu'us plazers autre n'adutz.
(chap. Vos sabéu, dona gentil, clara, que un plaé ne du (porte) un atre.)
Amanieu des Escas: Dona per cui.
Vous savez, dame gentille, gaie, qu'un plaisir en amène un autre.
ANC. FR.
Li graindre anemi Diex si sunt li renoié,
Quant il sunt à mal faire aduit et avoié.
J. de Meung: Testament, v. 642.
ANC. ESP. Aducir. IT. Addurre.
10. Aduzemen, s. m., conduite.
Per razon de l'aduzemen de las ayguas.
(chap. Per raó de la conducsió de les aigües.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 79.
Pour raison de la conduite des eaux.
11. Conduire, Condurre, v., lat. conducere, conduire, mener, guider.
Tan feron qu'ill lo conduisseron a Tripol en un alberc.
V. de Geoffroi Rudel.
Ils firent tant qu'ils le conduisirent à Tripoli dans une habitation.
Fig. Mas Dieu prec per sas grans mercis...
Que m condugua en paradis.
Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.
Mais je prie Dieu par ses grandes mercis... qu'il me conduise en paradis.
Car qui joi ni solaz fui
A piech de mort se condui.
Lanfranc Cigala: Ges non sui.
Car qui fuit joie et soulas se conduit à pire que mort.
CAT. Conduir. ESP. Conducir. PORT. Conduzir. IT. Condurre. (chap. conduí: conduíxco, conduíxes, conduíx, conduím, conduíu, conduíxen; conduít, conduíts, conduída, conduídes. Val pera vehiculs y en lo sentit de durá un minjá o algo bastán tems. Este tinet de oli ha conduít mol, ne ham tingut prou per a tot l'añ.)
2. Conduch, s. m., conduite, direction.
Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88.
Par conduite de nochers.
ANC. FR. Que vos tel conduit me bailliez
Que je n'i soie domagiez.
Roman du Renart, t. II, p. 371.
CAT. ESP. Conducto. IT. Condotto. (chap. conducte, conductes.)
13. Salvconduch, s. m., sauf-conduit.
Aquest present salvconduch ay fach.
(chap. Este presén salvoconducte hay fet.)
Sauf-conduit donné par J. de Fara en 1385.
J'ai fait ce présent sauf-conduit.
CAT. ESP. PORT. Salvoconducto. IT. Salvocondotto.
14. Conductor, s. m., conducteur, guide.
De la qualla armada et host era conductor et guida lo comte Ramon.
(chap. De la cual armada y host ere conductó y guía lo conde Ramón.)
Chronique des Albigeois, col. 10.
De laquelle armée et troupe le comte Raimond était conducteur et guide.