champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.
¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!
Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.
Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:
- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.
Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.
Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:
- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...
- Y onse díes justos, va di.
- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.
- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.
- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill.
¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?
- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.
- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.
- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.
- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.
- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.
- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.
- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé.
Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:
- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.
- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego.
Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.
- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.
Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.
Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.
Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.
Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades.
Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.
Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.
Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.
La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:
Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).
Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.
La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di: - Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.
Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di: - ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!
Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di: - Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?
Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.
Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa: - Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:
- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.
La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa: - De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos s´ha mort, sirá un descans.
Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos: - Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.
Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:
- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.
Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:
- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.
Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di: - Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.
Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems. jornada-cuarta-novela-séptima
Don
Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes
que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe
sense la dona que nessessitabe. Les Pestetes, les Llebres y don
José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó
nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre
no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un
formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo
primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don
Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de
particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al
mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot
apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió.
La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe
los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la
Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está
encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses,
perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una
tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no
ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe
sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero
Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que
pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó
li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni
que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli
la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que
la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va
continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín
cada día a la escola sense roba interió, en los puñs
desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que
Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo
Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassións,
cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida
al rogle de les birles.
-
Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?
Per
un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló
tan sensill y
pertinén
no se li habíe ocurrit abáns an ell?
-
¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?
-
Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña
prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en
que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo
Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe
cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li
pareixíe tot alló.
-
¡Claro! - va repetí.
Va
continuá lo Moñigo:
-
Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos
sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe
alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y
inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua
dona. Crec que me explico, ¿no?
-
¡Claro! - va torná a di.
-
¡Claro! - va di lo Tiñós.
Lo
Moñigo va moure lo cap dudán:
-
Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.
-
¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó
fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe
que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens
guapa.
-
Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:
"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la
lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo
Moñigo.
-
¿Entonses? - va di lo Tiñós.
-
La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás
es diferén - va di lo Moñigo.
Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va
di:
-
¿Per qué no fem que se veiguen?
-
¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.
Lo
Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:
-
Vine, ya u vorás.
Van
eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol
revelabe una febril exitassió.
-
Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me enténs?
Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore
passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y
la veigue se creurá quel está esperán de verdat.
Roc,
lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan
algo no lo cuadrabe del tot.
-
¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.
-
La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.
Va
afegí lo Moñigo:
-
¿Y si li enseñe la carta a la Sara?
Daniel
va cavilá un momén.
-
Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li
parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo
torno a mirá a la cara.
-
¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.
-
La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es
una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y
que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya
lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.
Roc,
lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:
-
Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde
que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe
la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara,
sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels
dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses
no habíe conegut.
-
¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.
-
Ara mateix.
Estaben
enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un
llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don
Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home.
L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta
carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a
la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".
Al
hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre
per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa
tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los
acontessiméns desde la finestrota de la pallissa.
Lo
assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de
anássen a pique. La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo
a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart.
Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó
una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.
La
veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe
sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no
va pugué evitá ara un tremoló:
-
Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de
la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y
moribundes...
Lo
Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe
atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:
-
Jesús misericordiós, tin compassió de mí.
La
Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo
Mussol y lo Tiñós.
-
Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u
tornará a fé.
-
Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.
-
Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.
La Sara va sonriure, complaguda.
-
Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en
lo cástic:
-
Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua
vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los
afáns de la mort...
-
Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?
Se
va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen
satisfeta. Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé
replá se va girá.
-
Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.
Lo
Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de
la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les
taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá
angustiat lo Mussol:
-
¿Ha eixit ya?
-
Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se
va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!
Lo
cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes
encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y
ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li
va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran
duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán
y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo
y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara,
en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o
clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de
la boca. La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per
tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:
-
Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?
Ell
entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé
una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que
estabe contén.
La
Sara lo observabe assombrada.
-
Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?
De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don
Moissés parlabe mol be. Al poble no se ficaben de acord sobre
quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos
coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don
Ramón, lo alcalde - boticari.
La
melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van
desconsertá a la Sara.
-
¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va
torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va
contestá.
A
dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la
orella del Mussol:
-
Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de
charrá.
-
¡Chist!
Lo
Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en
ossadía.
-
Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú
y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.
Tan
roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos
roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la
Sara se va separá de la ma del Peó.
-
¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada
complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la
pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós,
sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo
Peó va torná a la cárrega.
-
¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.
Ara
li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá
la robeta detrás della, atossigada per la roijó.
-
Les mans quietes, don Moissés - va di.
A
dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:
-
Ji, ji, ji. Es una braga - va di.
Lo
Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén
enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va
escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la
seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua
se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de
requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la
retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop,
fixamen, a la Sara.
-
¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.
Ella
va riure, atontadota.
-
¡Qué coses té, don Moissés! - va di.
Ell
va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá
en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló
parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que
haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va
vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.
-
Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les
cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va
quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules
per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes
apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá
tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va
dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de
sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen
habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá
algo:
-
La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?
Lo
Mussol va aclarí:
-
Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.
Lo
Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No
obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que
nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va
torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella
estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al
buit, igual que una sonámbula. Lo Peó va voldre assegurás la
dona que nessessitabe:
-
Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a
vóret tots los díes an esta mateixa
hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un
efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?
La
Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en
una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si
algú parlare per nella desde dins del seu cos. - Lo voldré, don
Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món
desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la
radera agonía y los afáns de la mort.
-
¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá
les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va
estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de
arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure
convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó.
En Daniel, lo Mussol, van sé una mica desconsiderats,
tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén.
Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al
colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo
dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites.
Andrés, "lo
home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y
u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se
casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al
ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la
Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se
li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses,
sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli
les recomendassións del alma. Ya se habíe guañát algo. Per
afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va
tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen
grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi,
va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé
intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá
la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu
costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de
Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo
mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:
-
Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo
lo volía?
-
No, Sara - va di lo Moñigo.
-
¿De verdat? - va di ella.
-
Te u juro, Sara - va afegí.
Ella
se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va
traure va di:
-
Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida.
Va, apártat de ahí, carnús.
Compreníe
Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap,
desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó
apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son
demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la
siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe
a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li
imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afáns,
en los sensills y múltiples detalls de cada día.
Per
la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta
del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando
teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta
nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los
manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc,
lo Moñigo. La historia de la vall se reconstruíe dabán de la
seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits
distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels
sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra
avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de
palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a
la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá
la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes
no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos
restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos
destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes
del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als
horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que
teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué
les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada. Potsé,
simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la
emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán
indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que
als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los
agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó",
que ere lo origen de la vida y lo seu misteri. Cuan Gerardo sen
va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la
siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de
tots los seus fills. La mare afirmabe que Gerardo "ere lo
mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes
de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no
valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y
als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en
este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya
se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los
lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo
Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la
iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni
li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y
sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués,
que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo,
lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons germáns,
en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de
sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería
de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera
después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y
donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus
als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén,
inexplicable.
L´atre
fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del
riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En
assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de
gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la
seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe
parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée
soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que
allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos
de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son
germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un
restaurán y un barco de cabotaje. Pero Gerardo, lo Indiano, no u
va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de
aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van
renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan
tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y
entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y
carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la
cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics
de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y
que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió
com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los
va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua
dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés
perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de
perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos,
perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano.
Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics
sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han
sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu
cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís
felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén
pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un
forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va
reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos
estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá
una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les
coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje,
dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio.
Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá
lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero,
segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les
siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus
noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe
per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses.
César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere
ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos
y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y
restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don
Antonino, lo marqués. La Mica li va agarrá mol cariño al poble
de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo
sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va"
o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos
restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres
barcos de cabotaje. A la vall, la Mica no disponíe de assó y,
sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble
y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná. Raderamen,
la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al
poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que
al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per
nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe
pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres
barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera
adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe
nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo
Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano,
Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla,
desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de
acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense
nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la
Micaela, díe dell que ere "lo mes tímit de tots" y de
que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la
baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no
ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns
pera di dell una cosa que no fore serta.
Cuan
van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a
la gola. En verdat, no
teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli
lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en
dixás caure al atre costat de la tapia.
U va fé blanamen, en
una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y
les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la
ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que
se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un
lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió
mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo
segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia
del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li
habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe
preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:
-
Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?
Don
José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com
agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol
ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una
pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y
sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat
interiormen. Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en
cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo
Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don
Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes
taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe
les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la
que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se
sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que
Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los
Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que
sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de
mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué
lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo
al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc
ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc,
seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes
dissimulades an terra. ¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben
cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel
alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos
y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de
rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los
ñirvis a Daniel, lo Mussol.
-
¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.
-
¡Scht!
Lo
contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben
al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos
de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la
mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.
Ya
estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per
detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo
sacsaré la pomera.
Y
va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se
van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en
tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la
herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo
Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades.
Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li
pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo
va dixá de sacsá la pomera.
-
Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una
extraña veu.
Daniel
y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta
del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo
primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la
vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:
-
Baixa de pressa; hi deuen está.
Daniel,
lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns,
pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una
temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá
convensut al Tiñós:
-
Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.
La
temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol,
sonabe alterada, en un to superió
al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del
cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un
tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua
exitassió anabe en aumén:
-
¡Ojito, Moñigo!
-
Yo vach eixín.
-
¡Nassos!
-
Gallina lo que salto primé la tapia.
No
es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo
Mussol, después de alló, se inclinabe
a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán
dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les
denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena,
algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.
-
Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.
Daniel,
lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les
fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe.
La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:
-
¿Tos agraden les mansanes?
Va
tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo
Mussol:
-
Siiií...
Se
va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos
de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes
cadaú y veníu en mí.
Li
van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada
allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna,
y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna
piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut. La
Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel,
lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare
a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y
la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la
comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave
y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y
los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.
Los
brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y
esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo
mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus
moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al
espay igual que una bambolla de sabó.
-
Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.
Daniel,
lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an
ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret"
ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues
dos manetes, ligeres y vitals.
La
Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá
encara mes. Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré
marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu
a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.
Los
va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.
-
Ara podéu anáton - va acabá.
Los
tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la
carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo
seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia
de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua
propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó,
y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo
Moñigo, va mirá de reull al Mussol. Caminabe este en la boca
uberta y los ulls ausséns, com extassiat. Lo Moñigo lo va sacsá
de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.
Y,
sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra
los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del
apotecari.
VORETA DE L´ALBUFERA Choguet
valensiá en dos actes
ORICHINAL DE MARIANO SERRANO
75
séntims cada eixemplar
EDITORIAL ARTE Y LETRAS
AVENIDA
DE VICTORIA EUGENIA, LETRA l´. VALENCIA
OBRAS
PUBLICADAS
1 Carabasa m'han donat... - De José M. Juan
García.
2 El Millor Castíc. - De Enrique Beltrán.
3
El dolor de fer bé. - De J. Peris Celda.
4 La Menga. - De J.
Soler Peris.
5 ¡Aixina debien ser totes!... - De José M.a
Garrido.
6 De Fill a Fill. - De Manuel Navarrete.
7
Fallo a blanques. - De José M.a Juan García.
8 Térra
Fangósa. - De Paco Barchino.
9 Mal instint. - De José M.a
Mateu.
10 ¿Y dihuen qu'el peix es car? - De Visent
Montesino.
11 El tenorio del carrer. - De Eduardo Buil.
12
El marit de la machor y el novio de la menuda. - De José M.a Juan
García y J. Ferrer Vercher.
13 Picardíes d'estudiant - De
Visent Luis Puchol.
14 ¡Ya soc pare, ya soc pare! - De Pepe
Angeles,
15 Les festes d'un poblet o la filla del clavari -
De Salvador Soler Lluch.
16 La Festa de la Flor - De Felipe
Meliá.
17 Les dos chermanes. - De Eduardo Buil.
18 ¡ Ya
no sóna la guitarra! - De Felipe Meliá.
19 Els cuatre séros
- De Pepe Serred Mestre.
20 El llenguache del tabaco y ¡Eixos
Caseros!...- De Felipe Meliá.
21 Hiá que tindre carácter.
- De M. Haro López.
22 Al treballaor, faena. De Pepe
Angeles.
23 Els fills dels vells. - De Felipe Meliá.
24
De sacristá a torero. - De Leopoldo G. Blat y Vicente Broseta
Rosell.
25 ¡Pobres flors! - De Arturo Casinos.
26
En el pecat va la penitensia. - De Francisco Mínguez.
27
Rosa de Valencia. - De Eduardo Buil y Chusep Jover Navarro.
28
més alllá de la lley. - De J. Peris Celda.
29 ¡Ara eres
mare! - De Arturo Casinos.
30 Dos secrets en dos femelles. -
De Francisco Palanca y Roca.
31 Un sastre de... carreró - De
Antonio Virosque.
32 Mariano, toca... ¡Mec! Toca... ¡mec! -
De Ramón y José Morell. - Música de Miguel Asensi.
33
¡Polvos venenosos! - De Francisco Pierrá l´ Luis Candela -
Versió valensiana de José M.a Garrido.
34 En la Nochebuena.
- De Felipe Meliá.
35 Anima valensiana. - De Ignasi y
Concheta Ruiz (pare y filla).
36 Sense caraseta. - De
Santiago Sallés.
37 El sant de la chica. - De José M.a
Garrido.
38 Els Reys dels chiquets. - De Felipe Meliá.
39
La Oroneta. De Alberto Martín.
Mariano
Serrano Voreta de l´Albufera Choguet en dos actes y en pròsa
rimá.
Estrenat en el "Teatro Moderno" de Valencia,
el día 5 de Chiner de 1928.
IMPRENTA Editorial "ARTE
Y LETRAS" Avenida Victoria Eugenia, letra l´.
VALENCIA. TELÉFONO / 679.
DEDICATORIA:
A
Joaquinito Manglano y Baldoví, fill machor dels Ilustrísims
Señors Baróns de Carcer, en testimòni del entrañable
cariño que li profesa, L´Autor
ES
PROPIETAT: Ningú podrá reproduirla ni representarla sense
autorisasió del autor. "La Sociedad de Autores Españoles",
es la encarregá de consedir o negar el permis pera representarla y
cobrar els drets. Queda fet el depósit que la lley mana.
REPARTO
PERSONACHESACTORS
Toneta
PILAR TENA
Sabeleta
JOSEFINA MATEO
Tía Quica
CARMEN CORRO
Malena
CARMEN CASESNOVES
Voro
PEPE ALBA
Tío Nelo
Paco FERNÁNDEZ
Huiso
LUIS VILAR
Lario (El Sort)
MANUEL ROIG
Don Paco (El meche)
JULIO ESPÍ
Don Cuan (El fransés)
VICENTE GRANCHA
Chaumet
Juan MONFORT
Pere (El carregaor)
TOMÁS TORMO
Pascual (Veu de dins)
Director d´essena, PEPE ALBA.
PREC.
Al més chicotet
d´estatura y més "gran"" dels actors valensiáns,
PEPE ALBA; als simpátics y estudiosos artistes que integren la seua
Compañía, y a la Empresa del "Teatro Moderno", de tot còr
reconegut y obligat, els demana que conten sempre entre els seus bons
amics a M. SERRANO
Época actuaL - En l´ivèrn, de
cuatre a sis de l´esprá. - Dreta y esquèrra les del actor. 676867
ACTE PRIMER
L´acsió, en una casa situá en els llims de l'Albufera. La
essena representará el interior d´esta casa, que tindrá dos pòrtes
de cuarto, practicables, una a la dreta y atra a l'esquèrra. Al
foro, una pòrta ampla y gran, per ahon se podrán vore els cañars,
figurant qu´entre la portalá y el cañar hiá una era. Els
mòbles han de ser com correspònen a esta clase de viviendes.
Cahíres de morera encordaes; una taula de pí, y en ú dels
laterals, un cuadro de una Mare de Deu. En ú dels ánguls, varies
pèrches arrimaes, y en una d´elles, haurá penchat un rall. En
l´atre ángul, un fardo de monòts. Vestirán els actors traches de
faena com els que usen huí en el Palmar. Les chiques, traches aseats
y de mòda corrent. Penchá en un dels laterals haurá una llantèrna
gran, y en l´atre una chicoteta.
Al alsarse el teló, Quica
estará sentá y remendant un rall. VORET cridant desd´el cañar.
Voro ¡Sabeleta! ¡Sabeleta!!... ¡Anguileta de la mar!...
¡Tenqueta del Perelló! ¡Lluna de la matiná! (Pausa). ¡Recristina!
¿Qu'estás sorda, o vòls que pase de llarc?... Quica ¿Qué son
eixos crits, Vaoro? ¡Sabel está en el Palmar!... Voro Desde
fora). ¿Tardará molt, Tía Quica? Quica ¡Qué sap ú!... ¡Ella
hu sabrá! Voro Entrant per el foro en la percha en la ma)
¿H´anat a sòles? Quica A sòles. Voro ¿A rem o a pèrcha?
Quica Perchant. Voro ¡Cristo! Pos la tremuntana es com la
neu de chelá. Quica ¿No l´aguantes tú, Vaoro?... Voro
L´aguantem..., ¡quín remey hiá! Poro, crégam, Tía Quica; si yo
poguera triar y tinguera la menchusa no més mich asegurá, lo qu'es
l´aire duya chasco, ¡perqu' estaría chitat! Quica ¡Bòn gust
pa viure de renta! Varo ¡Ay! ¿Qué hu pasaría mal? De
més burros ne pasechen en los autos arrastrats y van vestits de
loritos, allá per la capital. Quica De més burros... ¡es molt
dir! Voro Mire..., m'en vach a calar per si s´agafa una gaña...
Quica ¡Bonica está la peixcá! Atres temps era una glòria el
anar a llavorar, pero huí... Voro Cuatre tencóns... Quica
Cuatre gambes. Voro ¡Repuñal! ¡Si som tants a perseguirla!
¡Hiá tant de fil escampat!... Quica Si que n´hiá, Vaoret,
pero encara hiá més fam. Voro ¿No tenim salut? Quica No'n
falta. Voro ¡Y si es ganes de menchar!.. (Anantsen. Tía
Quica, hasta en demprés. Quica Adiós, Voro; hasta en acabant.
Voro Desde fora) Si vech a Sabel, la volque. Quica ¡Com
aplegues a fer tal, veches después ahón t´amagues...; o buscat
l´hábit de pas! (Mutis voret. ¡Tenen per simple a
Vaoro!... Si en la sequia no hiá fanc, ell carrega el barquetòt
encá que siga en los camps. Ell se creu qu'el mon sanser está
dins del seu tancat; y lo que mira en los ulls..., si pòt hu agarra
en les mans. ¡Un benehít del Señor!
Entra Toneta per el
cuarto de la dreta.
Toneta Mare, ¿qu'está rosegant? Quica
¿Ahón vas ara, filla meua? Toneta A la carrera a escurar.
Quica Acaba pronte, Toneta, qu´el aire el fa molt chelat.
Toneta Eixint foro) Som amícs del sòl y el aire... Quica
Amics, dels que t´has de lliurar. Pausa. Transisió. Arreglant
les cahíres y el rall qu'estará escampat) Tarda molt en vindre
Nèlo. Y Sabel ya rato ha que debía estar así. ¡No está tan
llunt el Palmar! (Pausa. Posant atensió) Pareix que Toneta parla.
(Fa com que s´asoma a la porta foro) Vamos... Huiset qu'arribá.
Farem com qui no els ha vist... ¡Deixemlos en llibertat! (Ix per el
cuarto dreta.
Entra Toneta per el foro, seguida de Huiso, que
portará la pèrcha en la ma.
Toneta En enfado) ¡Eres tú
pòc romansero! ¡Cha qu´estem ben apañats!... ¡Ves y carrega la
barca! Huiso De malhumor) ¡La barca está carregá! Toneta
Pues ves y buida la tèrra en la mòta hu en el camp, perqu'els díes
son molt curts y de nit acabarás. Huiso ¿Pero Lario?... Toneta
Resolta) ¡Eres dur!... ¡Te dic que no es veritat! Huiso ¡Ay!...
¡Ahír el teu barquetet en sa barca va arrambar! Toneta Lo
mateix qu´ell, atres molts, si els encontre, fan igual. Huiso
¿Si va buscant l´ocasió?... Toneta ¡Pedrá el fil, si vòl
calar! Huiso A vegaes..., fentse els bobos... Toneta En cuant
demanen..., ¡tot cals! Huiso A mí m´han dit uns barqueros...
Toneta ¡Fíat, qu'estás apañat!... Desde así et diría
yo quí son eixos desllenguats y el per qué 't conten relaixos que a
tú t´emboiren el cap. Huiso No's mou la mar sense vent. Toneta
¿A que no t'haurán contat lo que patixc en mal temps, cuan se mòu
una troná y tú vas per l'Albufera bregant en l´aigua y el fanc?...
Huiso Ay... ¡Lo que no's veu!... Tonica ¡Hu debem
adivinar!... Crec que tens pròbes de sòbra... Huiso Per això
estic festechant! (Mirannt a Toneta) ¿Vòls tú que torne a
la nit?... Toneta ¡Mira!... ¡No'm fases parlar! Huiso Si es
que té que vindre Lario... Toneta ¡Guitsa! ¡Ves a pasechar!
Huiso Me s'ha clavat entre selles eixe chicòt... y, al remat,
Deu fasa que si l´encontre... hiacha un algo que contar. Toneta
¡Me tindré que posar seria! Huiso ¡Ay!... ¡Si es que motius
vas buscant! Toneta ¡Aquell que mos escoltara, aplegaría a
pensar que yo'm pase tot el día buscant novio en la marchal!... ¿Tú
me vòls?... Huiso ¡Com a la barca! ¿Y... tú? Toneta
¿Yo?... Huiso ¡Sí! ¡Tú! Toneta ¡Pos..., igual! Anda,
ves y descarrega. Huiso ¡Puc anarmen descansat? Toneta Mira
qu´eres cabesut! Huiso Pòts casarte en l´escolá, hu sinó...
te pòses mòncha; poro ser de Lario... ¡may! Toneta ¿Y per qué
me díus això? Huiso Ya te hu diré en acabant. (Mutis. Figura
que s´en va la barca. Toneta estará en la porta del foro
mirant, hasta que la barca de Huiso, se perga de vista. Toneta Ya
está Huiso isant la vèla. Y l´alsá a tope el dogalet y la barca,
p´el cañar, va més llauchera qu'el vent. Molt més que la
seua barca camina el meu pensament y ni un instant l´
abandona ni l´ olvida el meu voler. (Pausa Ya no 's veu
l´abre ni antena; ya entre sèl y aigua es pergué volant
com, per elscañars, van volant els
pardalets... ¡Quíns plaers dona l' amor!... ¡Qué curts son
estos moments! Ell va diguentme qu´em vòl... (Entrant en el
cuarto dreta) ¡No tant com yoel vullc a ell! (Mutis.
Pausa. Puñales, apareguent per el foro, seguit de D. Paco y
Lario. Puñales, en escopeta, manta y munisións. Puñales a
Lario) Pero a més de la rahó, falta en això... Lario ¿El qué?
Puñales El voler. (Seguixen com parlant. La Tía Quica, per
la dreta. Paco Bóna vesprá, Tía Quica. "Quica Bòna
vesprá, siñoret. ¿En casa?... Paco Com sempre; bòns. Quica
¿La siñora y els chiquets?... Paco Locos per vindre así un día
a fer un allipebret. Quico Pòrtelos. Paco Ara en Valensia,
en Valensia. Allá cuan millore el temps... (Fan com que seguixen
parlant. Lario a Puñales) U dels redolíns millors m'ha tocat
en el sortech. Mon pare em dona la casa y ademes l´ arrendament del
campòt de la sardina. Puñales Si está be, ¡Si está molt
be!... Paco A Lario) Tú, Lariet, eres un pòc impulsíu; a la
fòrsa no 's fa res. Quica La meua chica, Don Paco, a Lario el
pòrta entre dens y no li aplega a la gola. Lario Así l' únic...
es Huiset. Paco Tòrser una inclinasió hiá molt pócs que hu
sapien fer. Puñales Això ni els pares, que al cap sòls p' áls
fills volen el be. Lario ¿Pa qué vullc el camp, la barca, el
redolí... y els dinés, si lo que busque no hu tròbe; si de mí
fuch el voler?... Paco Yo voldría ser un sabio, y em contente en
lo que sé. A la fòrsa res s´alcansa; estudia qui vòl saber; qui
vol ferse ric, treballa, y en la constansia y el temps, se perforen
les montañes, se crehuen, volant, els vents, se encontra la medisina
que a l' enfermetat la vens, y, en lo que cap, som felisos...
Puñales Si sempre fera bón vent, seríem barqueros tots...
Quica Y calar no vól dir peix. Lario Anantsen) Pos yo tinc
isá la véla y tinc calats els mornells; si ve l´aire, allí l´espere; si ve ´l peix... allí estaré. Soc cabút, tio
Puñales... Puñales ¿Qué vòls qu' et fasa, fill meu?... Paco
A Lario) Demá vinc per a entrarme... Lario Fent mutis foro) No
puc dir si tornaré. Paco A Lario) Yo te creía més hòme...
Lario Desde fòra, a D. Paco) Tant com Huiso hu puga ser. (Mutis.
Quica Si Huiso sap que ha vingut Referintse a Lario) es mourá
mal cañaret. Antes y' han estat de pique, un bòn rato, Tona y
ell... Puñales Son pensaments imbulants... Paco Son chovens,
y en este temps, yo no sé qué pòrta l´aire, ho qué hiá
en los aliments, que produíx impasiènsia, que determina un marech
que ha tots fa correr com locos, sense tindre un plá concret,
y voldríen que, al pensar en algo que creuen bé, sense el dolor de
alcansaro, veren lo que pensen fet. Puñales No entenc
lo que diu D. Paco... Quica Lo que díu el señoret, es la pura
veritat. Paco Yo expòse el meu pensament. Puñales Les
presones molt llechides asèrten sense voler. (A Quica)
Mira, Quica, tú a Toneta no li tingues que dir res. Paco Hiá
que tindre discresió; ni a Toneta ni a Huiset. Son chovens y els
sèls ya saben que son molt mals consellers. Transisió. A
Puñales) Pero parlem de lo nòstre. ¿Revòlen animalets?
Puñales ¡Repuñal! En la replasa aquella del cañaret y en lo
sequiol de la dreta y hasta en lo mateix lluent, hiá sarsets,
bragats y fòches com may allí se vegué. Ara, com els
del Palmar tots duen en los barquets la escopeta, la casera no repòsa
ni un moment y va a rosa, sense rumbo, dende llevant a ponent.
Paco ¿Els bots estarán a punt? Quica Estesos en el sequer.
Puñales Allí, molt propet del tracho una empavesá li he
fet, que demá, si el temps es bò, ne matará més de sent. Quica
A D. Paco) ¿Vòl pa sopar algún suc ho vòl un sofrechidet? Paco ¿Hián anguiles? Puñales Yo no 'n tinc, pero el pare
de Voret per segur que ne tindrá. Quica Clar qu' en tindrá.
¡Sempre ne té! Paco ¿A quí emviarem
a per elles? Puñales No patixca, siñoret; cuan siga l' hora, el
guisao guisat el tindrá vosté. Paco Pues anem entrant els
bartuls. Puñales Quica y yo lis entrarem. (Mutis Don Paco per
cuarto esquerra. Puñales, entrará els obchectes. Quica
Les anguiles pa Don Paco... Puñales Traules del nòstre viver.
Después li dius en reserva que les ha dutes Voret y que son pare,
als amícs, a sis pesetes les ven. (Mutis al cuarto de la esquerra
Quica Com còsten tant d' agarrar... si les dònes no 'n menchem. Sabel Desde fora) ¡Mare! ¡Mare! ¿Vól eixir? Quica
Sabeleta qu' arribá. (Cridant desde dins de casa) ¿Me nesesites?
Sabel ¡Ya hu crec! Quica Eixint per el foro) ¡Vach,
filla meua, ya vach! (Pausa. ---------------- Torna
Quica, seguida de Sabel, portant entre les dos una panera, una
cahíra, la pèrcha y atres còses. Sabel Per poquet me
negue, mare; una racha m´arrumbá, y l' aigua p' els
corredors ya s' anaba desbordant. Quica ¡Es que sou molt pòca
còsa! Sabel ¡Yo a soles! Quica ¡Chica, qué
gran!... ¡Busca a l´atra vòlta a un paque pa qu´et vacha a
acompañar... ¡Ma la reina del senill! Pausa. Transisió)
Avechamlo que has comprat. Sabel Fent com qui trau
de la panera les coses que va dient). Tot cuant vosté me digué.
L´ abaecho, òli, pa, les dos lliures de sabó... Quica
¿Veres al tío Cabás? Sabel Ya está bò de la tersiana. ¡Volía
eixir a calar! Quíca Per això se pasa els mesos malaltús
y socarrat. En cuan se veu lliure un día... al aigua y al s' en
demá, a pendre solfate 'n pols y a cremarse tremolant... Entra,
entra eixa panera y en l´ estudi pòsala. (Sabel fa com qui posa en
la panera lo que dugué) ¡Aviveuse, qu' esteu moixes! ¡Tot se hu
mencheu en les mans! Sabel ¡Cha, esta dona!... ¡Té
un cheniòt!... no te deixa respirar! Quica ¡Es que teníu
una mèlsa!... Sabel Pues tinc els brasos trencáts, que la
pèrcha pesa molt, y... (Mutis Quica Té rahó. Es veritat. No
poder eixir de casa com no vaches embarcá, aburrix a cuantsevòl...
¡Al ivèrn que vé al Palmar! (Se senta a remendar el rall. Pausa.
------ La mateixa, el Franses y Lario. Franses Si no
molèste, señora... Quica (¡Santo Cristo, qué troná!) Pase y
sentes. Franses Sentantse) Reconegut. Lario A tía Quica) D.
Cuan me va demanar... Franses ¡Sí..., el favor del seu
barquet! Quica ¡Vamos..., son tal para cual! Una parella de
ánimes que del fòc han escapat. Franses ¡Sempre tan
dicharachera! Lario A Quica) ¿Qu' el tío Nèlo... no
´stá? Quica De no estar, tú no vindríes... Lario (La
vella ya pensa mal)... Quica Deixant la faena) Vach a cridarlo en
seguida. Franses Déixelo, qu´ell eixirá. Quica (Cuan sapia
qu´es el Fransés, de segur qu' es pòsa mal. (Cridant a la
esquerra). ¡Nèlo! ¡Puñales! ¡Nelet! Puñales Dins) ¿Me
crides? Quica Ix un instant. ___
Puñales, eixint.
Puñales ¿Qué vòls, Quica? Quica Este... siñor, lo que
busca te dirá. Franses Donantli la ma molt afectuós) Señor
Nèlo, ¿seguix be?... Puñales Penant y sempre penant. Lario
Vosté se queixa per visi. (A Puñales. Quica ¡Tú te fas
gròs... dechunant... (Al Franses) Diga pronte lo que siga y
menos romansechar... ___ Don Paco per la esquèrra.
...Ve vosté molt be, Don Paco. Paco ¿Hiá algú que se pòsa
mal?... (Reparant en la visita) Buenas tardes... Franses y Lario:
Buenas tardes. Quica Fent mutis per la dreta, a Don Paco apart)
¡Hu deixe en les seues mans!... Franses La visita, señor Nèlo,
es... per lo que vosté sap. Puñales ¿Encá li dec més dinés?
Franses Un bòn rengló té entregat; més com els
interesos ni paren ni dòrmen may..., resulta qu´ aumenta el conte
sinseafechir ni llevar. Paco A Puñales ¿Vosté
guardará els resibos?... Puñales ¡Vacha a saber ahón están!
Lo únic que yo asegure, que la cullita fon gran, que la venguí a
molt bòn prèu, y entre la tenda, la sal, dos remendos de barquets,
l´ arrendament y... la fam, ni tinc ya dinés, ni arròs, ni sé ya
per ahón pegar. Franses Vosté resibí uns dinés... Lario
Mon pare hu va presensiar... Paco ¿Y cuán de temps fa d´ això?
Puñales Un... dos... tres... cuatre... sinc añs. Paco
¿Tindrá nòta del conte?... Puñales Això hu pòrta Don Cuan.
Paco ¿Pero vosté..., un resguardo?... Puñales Duc el
conter en lo cap... Paco ¿Y deu molt?... Franses Setanta
duros... Paco ¿Que cuáns dinés li doná? Puñales Sent
duros en dos vegaes. Paco ¿Y cuánts lin pórta pagats?... (El
Franses repasará el llibre dels seus conters. Puñales Trenta la
primera vòlta..., atres vint per la birbá...
Cuaranta sis l´ añ siguient... Trenta cuatre per Nadal...
Trenta dos per San Miquèl... Quinse y dèu per la plantá, y creuré
que foren vint els que doní per Tots Sants. Paco Entonses,
segóns el conte, l´in tindrá vosté entregats sent sincuanta
sèt... No marra. Al Franses ¡Deu estar equivocat hu asò es un
ròbo, señor! Franses Yo vech el conte molt clar. Sent duros
donats al tèrs, son sent trenta tres al añ. Si cuan
vens el interés no es en seguida pagat, pasen estos interesos a
formar el capital. Es la costum. Es el tracte. A tots s´avisa al
donar. Paco ¡Pichor que la Calderona! ¡Si Nèlo li té
entregats doble dinés que li deu!... ¡No done res! ¡Al Chusgat! Franses Pichor per a el siñor Nèlo. Si va allí el condenarán
a que me pague els sent duros; tinc el vale asegurat. ¡Yo no vullc
més que lo chust! Paco ¿Lo chust? ¡Una escopetá!
Lario Done apeo... Done apeo... Puñales ¿Has vingut al
combregar? Lario ¿Li sap mal que yo el defenga? Puñales
¡Atra cosa me sap mal!... Franses Si vol més plaso li 'l done;
¡a ningú vullc aufegar! Paco ¡Tírelo dins la carrera! Franses Yo a voste no li he faltat. Paco ¡De limosna;
de limosna el debíen de matar! ¡Sabía que son roíns, pero no que
hu foren tant! Franses Tot es segóns com se mira; vosté mos
creu desalmats y en cambi, els que nesesiten un moment grave salvar,
al omplirlos la bolchaca mos beneixen com sants. Puñales
El que no sap més..., ¡ya hu crec! ¡Entrega la seua sanc! Franses
¡No el obligue!... ¿No pòt huí?... ¡Un atre día podrá! Paco
¡May!... ¡Perqu' eixos interesos son una bestialitat! Franses
Vosté ya sap ahon yo vixc; huí me quede en el Palmar. Puñales
¡Els dimònis que carreguen!... Paco ¡No li pague a este
truhán! Franses Señor, cálmes, perque a crits asò no es pòt
arreglar. Lo dit..., y vostés perdonen. A Lario (Ya tornarem més
espay). Lario Si vòl dinés, tío Nèlo... Puñales ¡Que
vos se trague la mar! (Mutis Lario y el Franses. Paco ¡Pa
qué hauran fet els presilis! Puñales ¡Pa tancar als
desgrasiats! _____ Els mateixos, Quica per la dreta. Quica
¿Y' alsá el vòl eixe fransés? Paco Quiqueta, ya s' en aná.
Quica A D. Paco). Té un allipebre..., ¡canela! Paco No tinc
presa. Allá més tart. (Mutis esquerra seguit de Puñales). Quica
¿Qué farán estes chiquetes que no se les ouchistar?... (Cridant). ¡Toneta! ¡Tona! ¡Toneta!... Toneta
Dins). ¿Qu' es crema?... ¡Ya vach! ¡Ya vach! Quica, a pòc
Toneta per la dreta. Quica Cuan ve la pòsta de sòl y el novio
está p' arribar, se l´ in va el temps entre els dits apañants´el
pentinat, trencant cordóns de coset y mirantse el devantal. ¡Cuan
yo tenía el seu temps!... ¡Tot es pòc pa un hòme honrat!...
Huiset es un chic de prendes. Y en lo tocant al treball... Toneta
Eixint). ¡Ya me té así, maroteta!... ¡Ya está Tona al seu
costat. (La besa). ¡De segur que no vòl res! Quica ¡Chica!
¡Chica!... ¡Tú qué saps! Es obligasió de mare... (Reparant en el
vestit de Tona que anirá arreglá com pa esperar al novio). Dus el
vestit enganchat... (L' il desengancha). No m' agrá com dus el
moño... ¿Per qué no t' el has risat? Toneta Per no calfar les
tenalles. Quica Vine así, ¡desmanotá! ¡Una greñeta no mes!
(Deixantli caure un riset sobre el front. Aixina..., aixina...
¡Ajajá!... Tan poquet y ya la cara pareix que te l´ han mudá.
Toneta Vach a mirarme a l´espill. Quica ¿Encara no t'has mirat? Toneta Una vòlta este matí. Quica Y sent vòltes
esta esprá. El del seser ya ´l trencáreu. Toneta Y este que
mos ha comprat mos fa una cara més llecha... Quica ¿Això
hu fa el vidre? Toneta Está clar. vosté també... Quica
No sou lleches. Toneta ¿Veritat? Quica Entra un garbó
de senill; la nit será molt chelá. Toneta Tot hu té ya ´l
punt y al orde, Quica Pega una mirá al sopar. (Mutis Toneta per
la dreta). ¡Qué poquéts se donen conte de lo qu´es viure en un
camp, sempre rodechats d' aigua y la tristor dels cañars! (Ensenent
la llanterna gran). En l' estíu per els mosquits y en l´ivèrn
per la negá..., vida més pòbra y més trista imposible ´s
de trobar. ¡Pero no´s queixem, no siga que vinguen díes més
mals. (Mutis dreta. D. PAGO; entrant per la esquèrra y
fent com qui busca algo per la casa, A pòc Voret. Paco Era
imposible; así están. Es lo que posí primer. (Trau un reclam de
focha y toca. Voro ¡Sabeleta! ¡Sabeleta!... Paco ¡Oy!...
¿Eres tu, Vaoret? Voro (¡Recristina, quín ancontre!) Paco
Anda, entra, que ahí fa vent. Voro Pasaba... (Com en vergoña y
rascantse el cap. Paco ¡Hòme, pasa!... ¡Y no te rasques! Voro
¡Ay!... ¿Qu' ha de fer? Paco Fregarte les mans en fòrsa, pa
que te s' en vacha el fret. (Transisió). Has creixcut molt en un
añ... Voro Com no tinc atre quefer... Paco ¿Ya fumes? Voro Ay... ¡Si m´en dona el siñoret!...
Paco Donantli un sigarro). ¿Festeches? Voro ¡També
vosté!... Ensenent el sigarro. Paco Cuan te cases, yo el padrí.
Voro ¡Qué bòn tabaco, redell! En el Palmar no ne venen de tan
suáu, siñoret. Paco Voleu el tabaco fòrt... y fluix no en dú
l´ estanquer. Voro Que pròbe, que pròbe a durne y qu´el venga
a pòcs dinés, y vorem de quín despacha... Paco Tú per
Valensia no vens... Voro Sí que vach alguna volta... Poro allí
no donen res... Tens que comprar hasta l´ aigua si no et vòls morir
de set. Paco Vine a casa. ¿Tú no saps? Voro També sé que
un porter... Paco ¿Pero?... Voro Això die yo. Cuan así ve
el siñoret... Paco Tú li dius qu´eres Vaoro. Voro ¡Li hu
vach dir; poro el porter, de patitas a la calle!... Paco
Yo li diré... Voro Dígali tot lo que vullga, poro yo no torne
més. No vullc que aquell borinòt li torne a dir a Voret: ¿Vienes
a comerte l´olla?... ¿Piensas qu´aquí es un Hostel?... ¡Vete,
vete a comer papas als solars de San Fransés!... - Si yo el plegara
a eixe tío en un día de bòn vent, per segur qne li posaba
com a baquina el barquet. Tenen un argull... Paco No hu
cregues... Mira, así ve Isabel. Voro ¿Vosté creu... que yo
venía?... Paco Yo no hu sé... ¡Ya s' entendreu! (Fent
mutis esquerra. Voro Ma qu´esta chent de Valensia...
____ Sabel, entrant per el cuarto de la dreta. Sabel
¿Acabares, Vaoret? Voro Cap a casa fea proba. Sabel ¡Adiós!
Voro ¡Ay!... ¡M´ esperaré! Sabel Per mí, no. Voro
¿Pues per quí entonses?... ¿Per la vaca de la llet? Sabel
¿Vens de llunt? Voro De Torre en Torre. Sabel ¿Mon chermá
estaba també? Voro Ell h´ anat al Pechinar. Portaba dos
atifells. Sabel ¡El día ha segut de pròba! Voro ¡Sempre
fa fret en Chiner! Sabel ¿Llavorares els monòts? Voro
Ara venía. Sabel ¿Pòc peix?... Voro Poc n' hiá; poro a
vegaes se sol omplir el mormell, de les anguiles més gròses...,
calant el fil en lo sec. Sabel ¿En tèrra tanta peixquera?...
¡Cóm no tragues el viver!... Voro Vinga, no sigues aixina...
Masa que tú me comprens... Sabel Si no t' espliques més clar...
¡Ni picá que trac en net! Voro ¡Ay..., pos tú no eres tan
boba!... Y tin en conte, Sabel, que afèctes al autori en eixe parlar
tan sec. Sabel No será per falta d' aigua; hasta así aplega el
lluent. Voro Tú te deixes la carrera per anar per els
sequionets... Bueno, m' en vach. Sabel ¡Adiós! Voro ¡Pos...
no m' en vach! Sabel Está be. Voro Pensant y acostantse a
Sabel). ¿Si yo tinguera una barca de les més grans del Saler, y en
lo sorteyoem tocara el redolí milloret; y
arrendara un camp d' arròs en un bòn arrendament, ¿yo me podría
casar? Sabel Si teníes novia.... fet. Voro ¡Vacha una
contestasió de pòc trellat! Es, Sabel... Bueno... Te volía dir...
Sabel Sí. Voro ¡Má qu' eres torpe, redell! Sabel
¡Chico! ¡Chico!... ¡Ma tú este! Ves espay y parla dret. Voro
¿Vòls escoltar, Sabeleta? Sabel T' escolte..., ¡mes no 't
comprenc! Voro Después d' una pausa). ¡Si yo tinguera una
barca!... Sabel Sí; la més gran del Saler... Voro Y ademés
me porcurara... Sabel Un camp..., en arrendament... Voro
¿Qué? ¡Anem a vore!... ¡Digues!... Sabel ¿Qué he de dir?...
Que huí no hu tens. Voro Femse 'l conter que hu tinguera... ¿Tú
qué faríes? Sabel ¿Yo?... ¡Res! Voro ¡Si el mates y' ham
acabat!... ¿No diríes: Vaoret, es un chic que fará reina a qui
siga sa muller... Perque tenint tèrra y barca y redolí y dos
barquets Sabel No te dic que no hu pensara... Voro ¿Poro en
quina chica, anem?... Sabel Hián tantes chiques fadrines...
Voro De les atres... no vullc res... ¿No dius qu' eres tan
sabuda?... ¡Tira un tir!... ¡Anda, Sabel! Sabel No puc caure...
Voro ¡Recristina!... ¡Sí que tens dur el servell! Sabel
Com vergoñosa). ¡Es que fas unes preguntes!... Voro ¡Ay!...
¡Pos les preguntes del temps! ¿Vols que 't pregunte p' el gos o per
l´ aca del forner?¡Tindré que salabrechar! Sabel ¿Pa
qué? Voro ¡Pa agarrarte 'l pensament! Sabel ¡Has vengut a
llaborar!... Voro Y vullc fer en tú, parell. ¡Ya está dit!
Vinga, contesta; ¡tenca del Perellonet! ¡llobarro
de la sequiòta! ¡vèla de barca en bòn vent!... ¿Per qué calles?
Sabel Sols te dic..., que hu pensaré... Voro así clave l´
estacòt y d' así no ix el barquet hasta que tú me contestes.
¡Avívat, no vinga chent! Sabel Me dona vergoña, Voro, el dir
que hu done per fet... Mons pares... Voro Yo... Sabel
Espayet... Voro Al forn se pòrta la coca cuan está bòna.
Sabel Después... Voro Ara, que no tinc vergoña. ¡vullc
diro ara Sabel. Huí m' esgarre la camisa y me trenque ´ls
saragüells, y volque en un regueròt, culperamunt, el barquet. ¡Ya
´s meua la bequeruda! ¡ Ya la tinc dins del mornell!... ¡Ya
Vaoret es un hòme! Sabel Vamos, tín enteniment... Es hòra
d´anar a casa... Voro ¿Pero t' en vens tú també? Sabel
Treballa, que tot aplega. Voro ¡Huy..., cuan ixca un Vaoret!
Sabel Vesten, Voro... ¡Hasta la nit! Voro Hasta en seguida,
Sabel! (Ix al foro). ¿Ous com brama l´ Albufera?
¿Veus quíns bacs pega el marech?... ¿Veus com se dobla el
senill probant la fòrsa del vent?... Pues yo en la meua
percheta y en lo meu tròs de barquet soc més fòrt qu´el
temporal... Sabel No te fases el valent. Voro A mí res me fa
ya pòr, sent l´ amo del teu voler. ¡Anguileta del Palmar! ¡Tenca
del Perellonet! Sabel Adios, Voro. Voro Adiós...,
¡chitana! Hasta en seguida, Sabel (Mutis. Pausa. Sabel
¡Grasies que s´ha desidit! ¡Ma que còsta un casament! ______ La
mateixa, Puñales per la esquèrra. Puñales Pòca presa té
Vaoro. Sabel Com ya té fet el chornal... Puñales
Pero al còs no se l' engaña. ¡Nesesita de descáns! Sabel ¡Quí
sap lo qu' es lo millor!... Puñales Lo millor...
estar sentat. Sabel Per a els vells... segur que sí; per a
Voro..., es atre cas. ____ Quica, entrant per el cuarto de la
dreta. Quica ¿Qué argüíu? Sabel Coses del pare... Quica
A Puñales). ¡No les deixes respirar! Puñales Quica, si yo no
dic res. Quica ¿No ha vingút el teu chermá? Sabel No,
siñora. Puñales Tarda molt. Quica Ya en casa debía estar.
(Asomantse a la pòrta foro. Com una gola de llop se va posant el
cañar. Puñales ¡Este chiquillo!... Sabel No penen. Tindrá
que vindre perchant. (Muts per el cuarto segón dreta. Puñales
Aixina y tot, no son hores... ¡Per a qué voldrán les mans! Quica
¡En esta nit y este vent!... Puñales De malhumor). ¡So ganes
de fer parlar! Quica No miren qu' estem patint!.,. Estíc, de
dirli, cansá, que si el temps no s´bonansiós, qu' abrevie en
carregar, y antes de qu' es ponga el sòl la barca estiga lligá.
Puñales Pues com si no li hu digueres. Quica Eixint a la
porta del foro y miránt a totes bandes). Ni una sombra es veu
pasar... Ademés, ell, tots els díes, cuan ve a casa, ve
cantant... Puñales A no ser que una avería... Quica ¿Haur
la barca volcat?... (Entrant y posantse davant del cuadro de la mare
de Deu, qu´estará penchat a un lateral. Puñales Al
foro). ¡Sempre penséu lo pichor! Quica Com resant).
Virquen de sielos y tierra abogá de la esperansa, como
salvaste al marino que navegaba en su barca y en el golfo del
Leyón le plegó la tremuntana, al peixcaor d´Albufera
tórnalo lliure a sa casa con el barquete y su percha, con
la vela y con su barca. ¡Que no s' aufegue nenguno, Madre
mía Soberana! Pausa. Seguix resant). Puñales La llanterna
en esta percha (Agarrant la percha y llanterneta. vach enseguida a
penchar pa que servixca de guía als que vachen navegant. (Ensen la
llenterna, la lliga a la punta de la percha y s´en ix a l´era a
colocarla. Quica Diguem la de les tronaes. (Resita: Santa
Bárbara está en el camp aguardant l´ Esperít Sant, y l´
Esperit Sant es ella. ¡Dèu que mos guarde d´un trò y d'
una mala sentella. (Pausa. Se queda com resant. ----- Puñales,
entrant per el foro. Puñales Y ´está isá la llenterneta.
Esperarem. Quica Yo, resant. (Puñales se senta y Quica fa com
que resa davant del cuadro. ----- Els mateixos; Toneta,
entrant per la dreta. Toneta Mare, el sopar ya está cuit. Quica
No ha vingut el teu chermá. Toneta Eixe Chaume té una
guasa... Quica Vorem lo que ahurá pasat. (Resa. Puñales
Acostantse a la pòrta del foro). Pareix qu' aplega un barquet.
Toneta Anant a la porta del foro). ¿Un barquet?... ¿De quí
será? Puñales Detenint a Toneta). ¡De qui siga!... ¡Dins de
casa! Toneta ¡Quín susto que m' han donat!... Puñales
Desde la porta del foro). Así venen... Y´arribaren... Quica
¿Son de casa o del Palmar?... Toneta ¿Chaume?... ¿Huiso?...
Puñales Lario el Sort... Toneta ¡La mala sombra dura.
--- Lario, per el foro. Larío Vostés dirán:¿
Atra vòlta Lario el Sort per esta casa? Puñales May te s'ha dit que no vingues... Lario Ara vinc perque pasaba..., y com
antes en Don Cuan se digué alguna paraula... Quica ¿No topares
en Chaumet? (Quica y Toneta fan com qui parlen. Lario Tan
sòls he vist una barca en la vèla molt isá. Puñales ¡Pues el
vent es pa cachasa! Lario Anaba tan embestida y tan caiguda de
banda qu´en los senillars la vèla portaba fregant la pancha. Puñales Hián hòmens molt atrevits. Quica Hu prenen com una
chansa y en díes com els de huí la broma sòl costar cara.
Lario Creuré qu´els qu´estic diguent... Puñales ¿Han
chocat? (Alarmat. Quica ¿S´ompliren d' aigua?
(Alarmá Lario De tot han tingut, de tot. Al eixir a la replasa de
les fòches, un remoli feu encabritar la barca, y, trencant mastil y
antena, doná vòlta de campana. Puñales ¿Y no acudires?...
Lario ¡Pa qué!... Puñales P´aufegarte en el que anaba en
aquell tròs de madera bregant en lo vent y l' aigua... Quica
A Lario ´ ansiosa). ¿No conegueres en ella?... (Lario, abatut,
diu que no en el cap. Puñales Ansiós). ¿Per la vèla?...
Toneta ¿Per la barca?... (Alarmá. Lario Sòls veguí una
ralla negra creuant la vèla a la llarga... Toneta Molt exsitá).
¡La de Huiso! Puñales ¡No pòt ser! ¡Huiso va per atra banda!
Toneta ¡Es la d' ell, pare, es la d´ell!... A Lario) ¡Has
vollgut que s' aufegara!... ¡Mal hòme! ¡Mals sentiments! Si deus
tindre negra l' ánima!... ¡Te donaba pena Huiso y cuan l' has vist
caure al aigua has pensat que yo podría tindre com la teua l´
ánima!... ¡Anem a salvarlos, pare! Puñales ¡Vell soc, pero
res m' espanta! Lario Abatut). ¡Yo no sabía qui era!... Toneta
a Lario en forsa). La caritat no repara.. ¡Pare, no se detingam!
Lario Desidit) ¡Yo aniré! Toneta ¡Fuch, mala casta!
¡Me dones asco, cobarde! ---- Chaumet per el foro. Chaumet
¿Qu' es asò? ¿Así qué pasa?... Toneta ¡Ya hu sabrás!
¡Vinga la pèrcha! Puñales Perchant dos es com s´alvansa.
Mutis foro de Toneta y Chaumet). ¡Has sigut molt ruin, Lario! Quica
¡Has fet una acsió villana! Lario Mosegantse les mans). ¡La
vergoña está cremantme! ¡Vach a vore si una racha me vòl
volcar el barquet. (Mutis foro. Puñales Cridant desde la porta
del foro). ¡Llévali el palo a la barca! No mògues, Chaume,
que vach... A Quica) Traume, Quiqueta, la manta. (Entra Quica per el
cuarto dreta y trau la manta. Quica Así la tens. Ves espay.
----- D. Paco, que entra per la esquèrra. Paco ¡Ché!
¿Qué pasa per esta casa? Quica Que una barca en el cañar...
Puñales A D. Paco y fent mutis foro). No sabem... Una desgrasia.
Paco ¿No estaba Lariet así? Quica ¡Ay, si fora una
vengansa! Paco Desde el foro). Espera, Nèlo, que vach. Quica
No vacha vosté, no vacha. Paco Fent mutis). Si per matar
una fòcha en els perills no 's repara, per salvar una persona es pòc
tot lo que se fasa. Quica Cridant desde el foro). Perchéu ample
y molta vista... (Entrant). ¡Sálvals a tots, Vèrche santa!
(Cridant a la dreta). ¡Sabeleta! ¡Sabeleta! --- La mateixa.
Sabel, per la dreta. Sabel Mare, ¿vosté me cridaba? Quica
¡Tú dirás, òvila tonta!... ¿Qué fas ahí dins? Sabel
¡De pascua!... ¿Ahón están Tona y mon pare? Quica ¿N´oíres
ni una paraula? Sabel Torbá fent punt de gamber... Quica Els
hòmens y ta chermana van en busca d' uns barqueros, que ahí dins,
(Señalant fora). en eixa mata, el vent, en un rempuixó, els ha fet
volcar la barca. Ves, ensentli una mineta a San Pere y Santa Bárbera.
Sabel ¿Son del Palmar els barqneros? ¿Sap si Voro en
ella anaba? ¿S' aufegat? ¿Estarán vius? Quica Ensen la mineta
y calla, que preguntes més que un ric. Sabel Anantsen a ensendre
la mineta per la dreta). ¡Chesús que Voro no vachal (Pausa.
Quica ¡Els que siguen, que se salven. (Seguix resant. Sabel
Tornant). Mare, ¿no venen encara? Quica ¡¡Si fa un momentet
qu´eixiren!! (Asomantse al foro). Ya pareix qu´el vent se calma.
Sabel Idem). Les cañes se bambolechen y chilla la
fullerasca. Quica Ixc en seguida, Sabel. ¡No estic be en
ninguna banda! (Mutis dreta. Sabel Cridant a la porta del foro).
¡Voro!... ¡Voret!... ¡No contesta!... ¿Ahón aniría en la barca?
(Entrant). Si es ell, me muic esta nit; esta nit me tire
a l' aigua. (Tornant al foro). ¡Voro!... ¡Voret!... ¡Salvaor!...
Abatuda y conmoguda). ¿Per qué será qu' el vent calla y no se
besen les cañes y a tròsos me cau el ánima? ---- Quica, per
la dreta. Quica ¿No ve ningú? Sabel Abatuda). ¡Ningú ve!
Quica . ¡Beneída santa Bárbera, fes algo per els pobrets!
Sabel ¡Chesús, que Voro no vacha!... ---- Les mateixes.
Voro; después D. Paco, Puñales. Huiso, Toneta, el Franses y
Chuanet. Voro Cridant com de llunt). ¡Sabeleta!... ¡Sabeleta!...
Quica ¡Ells son!..., Reina soberana... Sabel Eixint,
corrent, a la porta del foro). ¡Si que son!.. ¡Mare, ya venen!...
¡Voro! Voro Cridant fort, més aproximat). ¡Llecha de la
casa!... Sabel Alegres, mare, alegremse. Quica Entra y la
mineta apaga. Sabel Ya l´ apagaré después; ara a l´era, als
de la barca... Eixint per el foro). A vórelos a tots, ¡a tots!...
Quica Acostantse a la porta del foro). ¡Ya pareix que el pit
s´aixampla! ---- Voro, entrant per el foro, seguit de Sabel,
y en la percha al còll. Voro ¡Ya estem así, Tía Quica! Quica
¿D' ahón pareixes, mala trampa? Sabel ¿Pero eres tú el que
volcá? Voro Volcaré... ¡cuant tinga barca! ¡Huí he fet lo
que fan els hòmens! Sabel No t´ alabes, carabasa. Voro
¿Veu, tía Quica? Y' ansulta. Quica Quien desprecia... Sabel
¡Me hu pensaba! (Fa com qui parla en Voro. Quica Pero conta;
dígues, dígues... Sabel No sigues aixina, anda... Voro
Careta de pastiset... Quica ¡Abrevia! Sabel Anda, parla.
Voro A Quica). Ma que vosté es més pudenta... Quica ¡Menos
que tú, morros d´aca! Voro Si 's posa seria, m´en vach...
Quica A Voro). ¿Qu´ha pasat?... Digues. Acaba. Voro Yo m'
en he vingut davant; darrere mí ve la barca. Sabel Pero...
Quica ¿Hiá algún aufegat? Voro Crec que no, ¡perqu'
alenaba!... Quica ¿De quí es la barca? Voro De Chimo.
Sabel ¿El forner? Voro No; el de Pascuala; aquell chic
mollet de ulls que l´añ pasat tragué un' aca y se li morí d'
espasme. Quica ¿Quí més anaba en la barca? Voro Un
foraster. Sabel ¿D' ahn? Voro De fòra. Quica ¡Ma tú
éste, quína grasia! Voro Yo no sé d´ahón era l' hòme,
perque l´ hòme no parlaba. Sabel ¿Y saps qu' era foraster?
Voro P' el vestir y per la cara. Ademés, pòrta chaqueta, y
botitos y corbata. Chaumet Desde fora). ¡Mare!... ¡Mare!...
Quica Anant al foro, seguida de Voro y Sabel). ¡Y' aplegaren!
Sabel ¡Son valents! Voro ¡Hu som de rasa! Quica ¿Voleu
més llum? Toneta No siñora... --- Don Paco, entrant per
el foro. Paco Voret, estén una manta... --- Entren per la
porta del foro Puñales, Huiso y Chaumet, sostenínt al Franses, y
Toneta en les dos perches. El chiten damunt de la manta que
haurá estés Vaoro, y Don Paco li fará flexions de brasos al
Franses, per a normalisarli la respirasió. Puñales, Quica y Chaume
quedarán al costát de Don Paco, y Huiso y Toneta, Voro y Sabel,
formarán grupos apart. Huiso A tots). Si tardem en
arribar... Quica A Huiso). ¿Ahón estabes? Huiso Anaba a
casa, pero al sentir l' esclafit de l' antena qu' es trencaba, en
pena chirí en redó y aní en busca de la barca.
Toneta Sort que al chirar no volcares. (Seguixen parlant.
Paco ¿Tenen alcohol en casa? Puñales Aiguardent fòrt.
Paco Es igual. Puñales entra al cuarto de la dreta y trau el
barral d´aiguardent. Quica Ahí tinc un barral d' árnica.
Paco No, que es pròu el aiguardent. Seguix manipulant al
malalt. Voret A Sabel, per Huiso). A este li té pòr el aigua...
Sabel Deixa que Huiset acabe. Voret Ya no dic ni una paraula.
Huiso En el moment que arribí el barquero caigué a l´
aigua, y este hòme, desesperat, del senillar s´agarraba en busca de
salvasió que era imposible encontrarla, perqu´ el senill
s´esmuñía y obrintse el fanc s' el tragaba. Pouí
primer al barquero, y cuan per éste hòme anaba, vach vore acudir a
Voro pegant crits per la replasa. Entre els dos al foraster posárem
dalt de la barca, y al moure ya cap así com a més pròp... Paco
Ya li pasa... Ya tenim hòme, Puñales. Puñales Acostant la
llenterna a la cara del Franses). ¡Yo diría qu´ esta cara es la
del fransés don Cuan... Quica ¡Si que hau salvat bòna alhaixa! Paco Ara es un ser sense nòm al que la vida faltaba, y
aun sent l´ enemic més gran, lo primer era donárlila.
Después si es agrait... Huiso Fer el be ya es bòna paga. Voret
Sense sopar ixquí yo al oír els crits d´ alarma. Pa
menchar sempre hiá temps. Quica Per a tots tenim la taula.
Sabel ¿Y el barquero? Voro En un barquet s' en va anar desde
allí a casa. ¡¡Estaba fet un remull!! Quica Demá ya té la
tersiana. Paco ¿Com s' encontra, bòn amic? Franses Mejor,
mejor: muchas gracias. ¿Qué le debo? Paco A cuidarse; a mí no
me debe nada. Franses Si yo pudiera marcharme... Puñales Así
estará com en casa. No se apene. No patixca... Así res li fará
falta. Quica ¿Vosté creu qu' este bòn hòme d´así pòt
eixirsen ara? Paco En precausió y en cuidao. Sabel
Pero la nit es molt mala. Franses Que me lleven al Palmar. Voro
Don Paco, ¿arregle la barca? Si vòlen farem un llit en cuatre
feixos de palla y anirá tan conreat com el rey está en sa
casa. Huiso Entr' els dos l´arreglarem... Huiso y Voro ixen
per el foro. Sabel y Toneta se coloquen a la porta del foro. Chaumet
Vach a traure yo la manta. (Trau la manta y s' en ix per
el foro. Puñales ¿Ahón duya rumbo, Don Cuan? Franses A
Silla m' encaminaba. No volgué Lario portarme y busquí qui me
portara, en tan mala srt que a poòc me deixe la pell en l´ aigua.
Dígame lo que le debo. Paco Ya lo dije antes: nada. Franses
¿Y cómo voy a pagar?... Puñales No patixca... Quica Això
faltaba. Franses ¿Estará be, señor Nèlo, que huí fem cuenta
con paga y trenquem el document? Puñales ¡No siga aixina,
caramba! Franses ¡Es qu' estic molt agrait!... Puñales ¡No
ham fet res! Paco ¡Mostrar el ánima! Hau fet vore lo que sou;
qu' así res vos amilana cuan se trata d´ achudar al
que un auxili demana. Quica Aixina ho feen mons pares. Franses
a Puñales). Sempre que li fasa falta...
---- Voro,
entrant per el foro. Voro Apunt está l´ atifell. (Torna a eixir
per el foro. Franses Fent mutis per el foro, acompañat de Don
Paco y Puñales). ¡Gracias, doctor, muchas gracias! Puñales
Al Franses). Mire que ha sigut un cas...Cridant desde la porta del
foro). Voro , arrima be la barca. Al Franses) Tapes, Don Cuan, tapes
be... Cridant). Tú, Chaume, ves y acompáñal, y encabant tú y
Voret enseguida cap a casa. Desde la porta del foro). Y no aneu
fent volantíns. Voro, ¿tú pòrtes la manta? Voro Pa
perchar no ´s nesesita. Quica Fent mutis per el cuarto de la
dreta). ¡Beneída Santa Bárbera!... Voro ¡Sabeleta, anda
demprés!... Sabel Adiós, Voro. Voro ¡Adiós,
chitana! ---- Entren Don Paco, Puñales y Huiso. Paco
Eixintsen per el cuarto de la esquérra). Ara a sopar, que ya es hra.
(Mutis. Puñales Eixintsen per el cuarto de la dreta). Li diré a
Quica qu´el traga. (Mutis. Sabel Eixintsen per el cuarto de la
dreta) Yo li ensendré dos minetes al Sant Anchel de la
Guarda, pa que torne pronto Voro. (Mutis. Toneta a Huiso) Tú
soparás así ´n casa. Huiso A Chaume li he dit que avise pa que
no estiguen en ansia. Toneta ¿Ya creus en el meu voler? Huiso
Poro Lario te buscaba... Toneta Hiá molts que busquen fortuna y
es moren sense encontrarla. Huiso ¿Li has dit clar que tú no el
vòls? Toneta Yo no tinc més que una cara, y en ella, sense
parlar, póse lo que tinc en l' ánima. Huiso ¿Fem pau? Toneta
¡El que hacha reñit!... Huiso Anda, fem pau y... Toneta
¡Hasta l´ atra! --- Quica, eixint. Quica Toneta, ¿qu'encá no entreu? Toneta A sopar. Huiso ¡Santa paraula!...
¡Tona..., yo así em quedara hasta que vinguera l' alba! Toneta
¡Te moriríes de fam!... ¡Sense menchar..., ningú pasa! Huiso
Sòls tinc fem del teu voler... (fam) Toneta ¿Sempre
lo mateix..., no enfada? Huiso ¿Vòls que fem ara la pròba?...
Toneta ¿Aixina... en crú?... Quica Vinga... Anda. Huiso
¡Qué més dona cuit ni crú! ¡Per a menchar..., bóna gana!
FI
DEL ACTE PRIMER.
ACTE SEGÓN.
L´acsió en la mateixa
casa dels llims de l'Albufera del acte primer. Al foro se procurar
deixar el machor llòc posible, y el teló de fondo será una vista
franca de l´ Albufera. De matí y en primavera. --- Al
alsarse el teló estarán Toneta y Huiso pròxims al foro. Toneta
tindrá al seu costat un cabás, hu panera, tapat en un manil,
figurant qu' en ell pòrta la pasta al forn. Huiso no durá res en
les mans. Els personaches vestirán traches d´estíu,
com els que actualment visten els peixcaors del Palmar.
Huiso Acostantse a la porta del foro com per a anarsen).
¿Vòls que te duga en la barca?... Toneta No, qu' et lleve
la carrera. Huiso Entra el vent molt punteret, pero la meua
barqueta se beur l´ aigua, rumbosa, al posar tú els peus en ella.
Toneta ¿Y al vindre?... Huiso T'esperar. Toneta ¿Y qu'
es quede la faena?... No, Huiso, no; tú isa vèla, perque la teua
Toneta, chino chano, chino chano, en un punt está en la
fleca. Huiso ¡Qué bòna eixirá la pasta fentla tú!
Toneta ¡Com la correcha! ¿Vòls que te fasa un
rollet?... Huiso ¿No estará salat, chiqueta?... Perque fentlo
tú y pa mí... Toneta Se pòsa sucre... y s´arregla. Huiso
Feslo pues... Toneta ¿T´el mencharás?... Huiso
¡Encá que fora de pedra! Toneta En transisió) Moguem ya que ve
mon pare. Adiós, Huiso... Huiso Entretenitse) Adiós...,
Toneta... Yo... caramunt, en lo vent que ya la vèla espentecha...
Toneta Inchénua) Yo..., en lo barquet, cap avall...
Huiso ¡Vullguera ser la percheta! Toneta Yo ser el vent,
eixe vent que te va besant l´ antena... Huiso ¿M' en vach?...
Toneta Vesten ya, Huiset, perqu' el sòl du molta presa. (Mutis
Huiso. Toneta se queda mirant com se'n va per la esquerra) ¡Que
l´acompañe la sort... --- Entra Puñales, per cuarto dreta.
Puñales ¿Encá estás ahí, Toneta?... Toneta Agarrant una
percha y el cabás de la pasta) Vach a moure, siñor pare... (Mutis
foro, part dreta. Puñales Vinga filla; dónat presa. (Transisió
Cridarem a este chiquillo, (Acostantse al cuarto de la esquerra)
perque tenen manco aspenta... (Cridant ¡Chaumet!...
--- Chaumet, eixint per el cuarto esquèrra. Chaumet
Pare... Puñales Asentantse prop de la porta foro) Vine. Escolta.
Ans que tot ves al Palmar y díus al tío Gabrielo, que la
barca del Pintat la que pòrta ventureta y fa uns díes me parlá,
creuré qu´es un poquet cara, pa lo perduda qu' está. Chaumet
¿"La Carmela"? Puñales "La Carmela".
Chaumet ¿Qu' es ven? Puñales Ya fa més d' un añ. Pero té
la vela a tròsos, l' abre... es chiquet; els sollats... cada ú es
de sa manera; té la proba clavillá, y els corredórs y l´
antena se tindrien que mudar. Chaumet ¿Vòlen molt?... Puales
Sent trenta duros, y en sent més no está arreglá. Chaumet La
barca... es de fòrsa, pare; ¡crec que carrega sent sacs!
Nadaora..., ¡es nadaora! Yo la veguí en temporals, y s' esmuñía,
burlantse del aire y del aonam. Puñales Pero, en pòc
més, barca nòva. Chaumet ¡Moseguen els calafáts! D' una barca
de huit cárrec, ¡tresents duros fan pagar! Puñales Nova..., no
puc acometre. ¡Sería empeño de as! (Pausa. Déixau; no li digues
res... La tornarem a mirar. Pòts dirli qu´espere uns díes la
respòsta sobre 'l cas. (Transisió) Sega, al tornar, uns garbóns de
senill del més granat y encaba la paraera, fent doble l´ancarrisá.
Chaumet ¡Está feta!... Puñales ¡Pero el senill está
clar!... El peix vòl més acoloco... Chaumet La doblaré.
Puñales Y ben doblá. Si huí, qu' estem en la fosca, no anem
drets en lo treball, atres s´endurán el peix y... Chaumet D´anit
no se pòt queixar... Puñales Pero Sento y Pascualet... diuen
que mos l´han doblá.
Chaumet No tenen millórs avíos...,
tenen... més llargues les mans. Puñales En enfado) ¡No digues
això, Chaumet!... ¡T... no te deixes robar! Chaumet Agarrant l´
escopeta) Duré l´ escopeta en proba y esclafiré al més pintat.
Puñales No 'stá de sòbra... la vista, y dormir pòc de velá.
(Transisió) Abrevia y tírat fòra. Mira, podies, de pas, d´ aquell
topo de mansega que hiá en la replasa gran, segar unes cuantes
garbes...; el guarda... no deu estar. Chaumet Desde la porta,
preparantse per a fer mutis) Ya me plegá l´atre día, y a mí,
pare, me sap mal... Puales Ell está huí en Catarrocha,
qu' els disaptes va a cobrar... Chaumet En transisió) ¿La mare
voldrá comanda? Puñales Ta chermana la durá. Chaumet Fent
mutis per la dreta) Bueno; bòn día. Puñales Bòn día si al
vent no li s' unfla el nas. --- Sabel, desde la pòrta de la
dreta. Sabel Pare... Puñales ¿Qué vòls, Sabel? Sabel
¿Li trac así l' armosar?... Puñales Tráulo, filla meua,
tráulo. Sabel Fent mutis) En seguida. Puñales Así,
asentat, pareix que menche en més gana. (S´asenta chunt a la porta
del foro. Pòca chent se veu pasar. Cuan yo era chove, a estes
hòres tenía fet el chornal. Huí se fan més siñorets. Tots vòlen
alsarse tart y que no falte el bureo y el casino del Palmar.
--- Sabel, entrant per el cuarto de la dreta y portant l´
armosar de son pare en una safeta. L´il posará sobre
una cahíra que no tinga respaldo. Sabel Si huí no se chupla
els dits... ¡El suc está enconfitat! Puñales ¿Son tot
anguiles mareses?... Sabel ¡Vecha vosté cóm serán!...
Puñales Chust es qu´en menchemmosatros...
Sabel Pa vendre..., les del fangar. (Pausa. ¿No ha vist pasar a
Vaoro?... Puñales Es pronte. Sabel ¿Pronte?.. (Nerviosa,
asomantse a la porta del foro. ¡Caram!... (Transisió) ¿Ahír no li
digué res?... Puñales ¿Quí? Sabel Vaoro. Puñales
Sí. Sabel Ansiosa) ¿Y qué li va contestar? Puñales Que
pòt endurse la sèrsia y que la torn' en cabant. Sabel
Creguí... Puñales ¿Qué li anaba a donar? Sabel No,
señor... Era atra còsa... Puñales com p´acabar), Bueno. Pues
ya la dirás. Sabel Fent mutis poc a poc per el cuarto lateral de
la dreta). (¡Ma qu' es tonto eixe Vaoro!... ¡No sé en qué
estar pensant!... ¡Tot li s´en va fent botiches y en
rascarse el tòs y el cap! ¡Lo qu' es cuan vinga!...) Puñales a
Pascualo, que figura pasar per la carrera sense que el vecha el
públic) ¡Pascual! Pascual Dins) Bòn día, tío Puñales.
Puñales Regular. ¿Ya has armosat? Pascual No siñor.
Puñales Pos ya es hòra, qu' el matí camina a pas de chagant...
¿Feres molt?... Pascual P´al suc del día. Puñales No t'
en tinc que demanar. (Cridant. ¡Quica! Quiqueta! ¡Sabel!...
--- Entra Quica per el cuarto dreta. Quica ¿Crides, Nèlo?
Puñales Sí. El barral... ¿Tú no saps que sense el trago me se
para el armosar?... Quica ¡En tres des, pròp d' un
cánter!... Puñales ¡Beguéu més que un guaretat!
Quica Fent mutis per el cuarto de la dreta) Guapo, anem; ¡això
faltaba!... No tinc ganes de parlar. (Mutis. --- Voro, per el
foro. Voro ¿Cóm s' encontra, tío Nèlo? Pasa, mala pell,
avant... ¿Que huí penses en fer festa?... Voro No, siñor; vach
a calar. Ahír de vesprá, no poguí... Puñales ¿Que ahón
anares, condenat? Voro Fíu cap al Pònt de Peransa a fer una
pasechá. Puñales ¿Chent de Valensia? Voro No hu sé.
¡Parlaben més anderdrat! Puñales Ya cauría bòna
estrena... --- Sabel, entrant per el cuarto de la dreta y de
malhumor. Sabel ¿A quí li besá la ma? (Li deixa el vi damunt
de la cahira a son pare Voro Per Sabel) ¡Eren tot hòmens!...
Sabel ¡Ma ´l bobo! Puñales Siga com vullga, treball. (A
Sabel, per Voro) Dugué ahír a uns señorets hasta el pònt, en
pasechá. Voro Per això no vinguí anit. (A Sabel, apart) Poro
así dins, en lo cap y en lo clòt de les costelles... me vares
acompañar, ¡bequeruda del rastoll!, ¡llecha y negra com la
sal! Sabel Apart a Voro) Vcs y rentat y no 'm parles, carabasí
desculat. Voro ¡Uh!... Puñales ¿A que sé lo qu´et
donaren? Voro Dos cabúts y una fartá. (A Sabel) Ya están
ficats en lo puesto!... Sabel De malhumor, a Voro) ¡Eres més
desficasiat! ¡No sé pa qu´els arreplegues!... Voro Pa una
barca y... pa fincar. Puñales Voro será un bòn casero; no li
faltarán tancats. Voro Ya me vach traguent els conters. Puñales
Y fas be, que yo als teus añs... Sabel A Puñales, per Voro) Y
cuan ell no estiga en casa, ¿quí la casa cuidará?... ¿Quí
arreglará les gallines?... ¿Qu el fil ha de remendar?... ¿Quí
cuidará de la fusta?... ¿Quí de la ròba y el pa?... Puñales
Ell se buscará l´ avío... Voro Per Sabel) Arrendaré una
criá... hasta que hiacha una dòna... Sabel No 's tan
fásil de trobar, y..., ¡en lo tonto qu' eres tú!... Puñales
¡Sabel! Sabel ¡Es la veritat! Voro Déixela dir, tío Nèlo.
Transisió) Ahír, en la pasechá, un d'aquells siñors me día: -
¿Y vòstre fem?... - Yo, embobat, li contestí que mosatros a
la tèrra tirem sal. - El siñor, me digué un atre que sería
acompañant, pregunta por su muquer... Puñales ¡Repuñal!
Sabel ¡Má que dir fem a la dòna!... ¡Eixos no serán
cristiáns! Voro ¡Pos serán avellanencs, qu´es lo mateix per'
al cas! Sabel Apart a Voro) ¿Te desidixes hu no? Voro A
Sabel, apart; ¿No veus com estic suant? Sabel ¿Y tú dius
qu´eres tan hòme? Voro ¿Vols que fasa una porcá? Sabel
Mon pare no 't fará res... Voro ¡Tú hu encontres tot
molt clar! Sabel La pasènsia me s' acaba. Voro Desidit) Tío
Nèlo... Quica Dins) ¡Sabel!... Sabel De malhumor) ¡Vach!
(Al entrar diu a Voro: Si no li hu díus, tontarrón, crus y cuarto.
¡S' acabat! Voro Seguint a Sabel) ¡Dísliu tú, anda, valenta!
Fa com que li pega un pesic. Sabel ¡Ay! (Mutis. Puñales
¿Qu' es això? Vero Qu´antropesá... Puñales
Dimòntre de les chiquilles... ¿Qué volíes dirme aváns?... Voro
¿Yo? ¿Dírli yo?... Puñales ¡Sí, a mí!... Voro Com fent
memoria) ¡Ah!... Sí... Dírli que... m´en vach. (Fent mutis) Así
ve 'l carregaor. Puñales ¿Garròfa?... Voro Sí. (Mutis.
Puñales Avant... Avant... --- PERE GARROFA, el carregaor,
per el foro. Pere ¿S' armosá, tío Puñales?... Puñales
Ya l'han fet. ¿Y tú Peret?... Pere En el Palmar peguí un mos
en la tenda del Forner. ¡Com apreta la faena, hiá que aprofitar els
temps! Transisió) ¿Pesem algo? Puñales Pòc hiaurá. Psre
¿Sobre b?... Puñales No hu sé. Vorem. (Cridant) ¡Quica!
¡Quica!... --- Entra Quica per el cuarto de la dreta. Quica
¿Qué vòls, Nèlo? Puñales Trau de l' asequia el viver. Quica
Ara cridaré a les chiques. Pere No cal; yo li achudaré.
Quica Anem, pues. (Eixint per el foro seguida de Pere Pere De
seguideta. Puñales Vorem el pit de Peret. Si no les paga a bòn
prèu... atre día les vendrem. Entren Quica y Pere, per el foro,
portant entre els dos el viver, que deixam en últim terme. Quica
Deu estar per tres arròbes... Pere Hiaurà més aigua que peix.
Puñales Obrint el viver) Tot es anguila maresa. Quica A còm
pesa... ham de saber. Pere Posant les mans dins del viver y
tocant les anguiles). Así hiá molta morralla. Puñales Pero es
de clase, Peret. Quica Si totes foren de a lliura... Pere
Millor seríe. Puñales Ya hu crec. Quica Còsta d´agarrar la
gròsa igual que l´anguilonet. Pere En lo prèu se fa el
arreglo. Puñales No dic que no. Quica Si combé... (A Pere)
¿A cóm te les mires tú?... Pere Dòna.... yo, al tío Chaumet
l´ in he pesat trenta arròbes, de maresa y de bòn peix, a dèu
pesetes la llisa y l' anguila... a vintitres. Puñales ¡Això es
pòc meñs que doná! Quica ¿T te creus que la robem?... ¡Vacha
un descaro de hòme!... Pere ¡Yo tampòc rbe els dinés! Quica
Això tú t' apañarás; pero hiá per ah chent, que lo qu' els
soòbra en terretes, els falta en honra... ¿m' anténs? Pere
Afechiré una peseta. Este chènero es... fluixet.
Quica ¡Aspay no te fases pòbre! Puñales Feste l'ánimo,
Peret... Pere Les plases están molt males... Quica Tú a dos
pesetes les vens; conque mira si hián chavos ¡y duros! a favor teu.
Pere Tornant a mirar les anguiles) Cas tota es pasturenca...
Quica ¡Si es més blanca qu´el paper! Puñales Afich algo.
Pere..., pucha... Pere Daré una peseta més. Quica
¡Mira el bobo!... ¿Creus que venim de Belem? Si no les pagues a
trenta no cal que pergam el temps. Pere Tío Nèlo, yo no puc...
Puñales Es còsa de ma er. Yo no fas més que agafar; yo soc l´
amo dels mornells. El vendre es còsa de Quica. Pere Vinga,
llevaré un quinset. Quica Y´ham parlat pròu del asunte... ¡A
la Carrera, al viver! (Tapa el viver y fa mensió de volersel endur.
Pere ¡Recristina, quína dòna! !No té llástima als
pobrets!... Quica ¿Pòbre?... Atra vòlta será. ¿Qu' et pareix
Nèlo, quín peix? Puñales Hòme, pesa... Pere Me les quede,
pero no hu diguen vostés. En este prèu m´arruine... Crégam,
Quica. Quica ¿Trac el pes? Pere Así pòrte pes y pedres...
Quica ¿No mos farás el ganchet? Franses Trau tú l´
arròba de casa y que pese en lo pes d´ell. (Quica entra en el
cuarto de la dreta y trau la pedra. El pesaor, pesará en el pes de
dos cabasos, qu´es el que se usa ea el Palmar. Pere
Mirant les anguiles antes de pesar). Está fluixa esta peixquera... Quica Dónali més aliment. Pere Pesant). Una. Quica
Bueno. Una. Puñales ¡Che, que cau!... (Referintse al pes. Pere
Més al fí ya no pòt ser... Quica Ya sou vosatros bòns llops.
Pere Dos... (Buida Vacha, deixemo per tres. Quica No, fill
meu; pesa l´anguila y si 'n sòbra, be mos ve. Pere Después de
pesar la tersera) Bueno, de les tres arròbes ne sobra mich
cuartonet. ¿Les pesem? Quica Pa l´atra vòlta. Va contant en
els dits) A trenta... son a sis duros... chustets. Dos arrobes
serán... dotse, y ara sis més. Pere Eixe peix... Quica Val
dhuit duros. Pere Conformes. Quica Contant) Espérat...
Dèset, díhuit, ¡això es! Pere El conte estaba molt clar.
Quica Bueno, bueno. ¡Es lo mateix! Pere Donantli dinés a la
tía Quica) Tinga, tinga y hasta l´ atra. Quica Ya tením pa
fil, Nelet. Pere Arreplegant els trastos y anantsen) Adiós.
Puñales Adiós Quica A Pere) Achúdam a traure al aigua el
viver. (Fan mutis Quica y Pere. Puñales Si el peix volguera,
¡puñales!, brollaríen els dinés. --- Quica, entrant per el
foro. Quica Ahí ve Malena la Sorda. Puñales Así, pues, te
pòc que fer. Quica Estos dinés de l´ anguila, en la caixa els
guardaré. (Mutis per la dreta Puñales Ix en seguida, Quiqueta,
per si Malena du vent. --- Malena, entrant per el foro, de
malhumor. Malena ¡Ya 'stem así! Puñales Y en bòn' hòra.
Aséntat, ahí tens cahira. Malena Molt seca) No cal, arremate
pronte. ¿Que no 'stá la tía Quica? Puñales Sí, Malena; ara
ixirá. Pero aséntat mentres ixca. Malena Nerviosa) No estic per
a estar sentá, que rebote de malicsia. --- Quica,
entrant per el cuarto dreta. Quica A Malena ¿Eres t?... Puñales
Y ve´n corruixes, Malena Deixem apart la pamplina, perque...
cuan se ve picá... Bueno. He vist a la seua filla en el forn...
Quica Huí tením pasta. Malena No ´s per això la visita.
Quica Tú dirás..., ya t'escoltem... Puñales (¡Alena per
la ferida!) Malena Pues que sense dir yo res, perque a honra y
cortesía ya saben que ningú em guaña, en lo forn, la seua filla,
m´ha dit pendó, desgreñá, furta fil, llengua d´anguila... y ha
pestechat del meu hòme, que 'n mich de la glòria estiga, y a Lariet
me ´l'ha posat com pa portarlo a la fira. Puñales ¿Y t... no
digueres res? Malena ¡Chesús!... ¡Ni Avemaría! ¿Vosté no
sap quí soc yo? Puñales Neta del tío Cavila. Quica Este
rògle 's chicotet y se coneguém tots, filla. M' estraña molt que
Toneta, sense tú gastar saliva, te diguera lo que contes... ¡Que no
me hu puc creure, chica!... Puñales A mi ´m pasa lo mateix...
Malena ¿Me fan dòna de mentira? Puñales Malaena..,,
pòc a pòc... Quica No ´t pòses tan enfurida, que parlant mos
entendrem. Malena Rientse) No me coneix, tía Quica. ¿Creu que
vingu p' el perdó?... Al meu fill li sòbra vista per a buscarse una
novia (Asentuant) que un poquet més li convinga. Puñales Pòbra
es la meua Toneta. Quica Això... segóns cóm se mira. Malena
¡Pos la filla d' uns caseros! Puñales Y tú neta de Cavila, que
tancat en la presó se pasá tota la vida. Malena ¡Pero tinc la
bolsa plena! Quica Mosatros la tenim buida, y, en tindre per a
menchar, lo demés mos sòbra, chica. Pero acabem en asò; ¿cóm
quedá la meua familia?... ¿Qué li digueres tú a ella? Malena
Lo que per a el cas venía. ¿Vòl a Huiso? Que se case y que menche
pa y sardina. ¡Ferli un desprèsi al meu fill! Mire vosté, tía
Quica; si el deixara per un atre, encá me conformaría; pero
deixarlo per Huiso, qu´en la tenda té una llista... Puñales
May l´ han denunsiat les guardes. Treballa de nit y día; y si
deu..., ya pagará. Quica ¿Pa qu' et rasques si no 't pica?...
Malena ¡Ja, jay!... ¿Conque pagará?... ¡P' al Chesús!...
--- Toneta, entrant per el foro en molta desisió. Toneta
Per a cuan siga, que ni vosté ha de pagar ni s' achuda nesesita.
Quica A sabrem la veritat. Malena ¿De quí, de la
seua filla?... Toneta ¡Tírela, pare, de casa!... (En molts
brios) Tire a eixa lludria maligna, que sòls de vórela,
pare, la sanc la tinc ya frechida. Malena ¿Después que
m' has insultat, encara t' aúrtes, chica? Puñales Bueno,
pròu. Vesten, Malena. Malena ¿Me despacha? ¿Es que me tira?...
Toneta Y pòt donarli les grasies de que la tir' en política,
que a una dòna com vosté se la despacha en... saliva. Pare, me
digué en lo forn, lladrona, bruíxa, cochina. Va dir, pare,
que vosté furta l'arròs d´esta finca y per això té una barca y
mencha nòstra familia. (Puñales s´alsa y agarra una percha en to
amenasaor) Va dir que vach a Valensia..., perque Don Paco em
convida... y que torne en molts regals..., perque tinc la cara
fina... Va dir, pare... No puc més... (Plora. Puñales ¡Mala
dòna! ¡Mala víbora! Malena Fent mutis) Eixes paraules qu' ha
dit, li les diré a la chustisia. --- Sabel, s´asoma a
la pòrta del cuarto de la dreta, entrará al seu temps. Quica
¡Díguesliles al retor! Puñales ¡Cóntaliles a Cavila! Malena
Desde el foro) ¡Tots, tots pa una pòbra dòna!... (Plora) ¡Per a
una pobreta viuda!... Ara buscaré al meu Lario, y asò no acabará
aixina! (Mutis. Quica Desde el foro) ¡ Aviva la foguerá!
Puñales ¡Al fí hiaurá una ruína! Quica ¡Es voler clavar
el clau!... Toneta ¡Matar lo que ú desicha!... Pero s´engaña
Lariet. S' engaña eixa... mala... tía... Vullc a Huiso... ¡perqu'
el vullc! El vullc perqu´ell es ma vida. Si es bò... pa volerlo
més; si es ruín... ¡pa que no hu siga!... Sabel Entrant)
Dónam un abrás, chermana. Puñales El còr s' asmuñ com
l´anguila. Quica ¡Entre el fanc també se críen voluntats de
pedra viva! Puñales A Sabel) Arreplega els atifells y entrals
dins, anda, chiqnilla. (chiquilla, típic error de u y n a
la impresió.) Quica Manco plòrs, filletes meues, ¡que son
còses de la vida! (Mutts Quica y Puñales per el cuarto de la
dreta. Toneta scguix plorant. Sabel Arreplegant la casola y el
barral) Sòls miren al que mos vòl. ¡Nòstre voler ningú el mira!
(Mutis per el cuarto dreta
--- Huiso, entrant per el foro y
dirichintse a Toneta, qu´estará sentá plorant, li diu
cariñós: Huiso ¿Qué li pasa al men clavell?... ¿Quí en
eixos ulls posá el plòr?... ¿Qué té la meua nineta?... Dígues,
parla. Toneta Huiso..., no. Toneta ¿Soc yo la causa del
mal?... ¿Acás la mare del Sort ha vingut a portar nòves? ¿Es...,
Toneta, que no me vòls? ¡Cristo, parla, que m' ensenc!... ¡Alsa
eixa cara de sòl! Toneta Ella vingué fa un moment...; pero
antes, en el forn... Mira, no vullc que tú sapies... lo que crema
com el fòc. Huiso ¡Yo li tallaré la llengua! Toneta No,
Huiso, no; me fas pòr... Huiso Pòr ¿de qué?... Estant yo viu,
y en dos brasos d' estacòt, a tot aquell que t' ofenga... Toneta
Mira que una traisió... Huiso Díguesme lo qu' ha pasat. Vullc
que tú me hu contes tot. Toneta Lo més baix; lo més ruin...;
lo pichor de lo pichor... Pero no vullc que te fiques... Huiso Yo
duc sempre en, alt el front, lo mateix cuan el vent brama y cluix
l´ antena
y timó, que cuan la calma es completa
y em chite en el corredor caramunt, cara eixe sèl d' ahon ve la
flama del sòl que ya no em crema la pell, perqu´esta pell... es
tostó. Toneta Perque crec en ton voler; perqu´es teu el meu
amor, es per lo que te demane que fuixques de les cuestións, que no
te fiques en Lario... ¡que hòme sigues de rahó! Huiso Pues en
ella per davant aniré hasta el cap del mon; pero que ningú me talle
el camí de la rahó, perqu´entonses, mira, Tona, no sé lo que faré
yo. Toneta Pensar en nòstre voler, lo més sagrat, lo millor...
Huiso U tirant ma de la faca que porte dins del sarió, obrirme
pas a la fòrsa hasta que caiga ú dels dos... ¡Que yo també sé
pagar en sanc ton voler y amor! Toneta Es que yo no te hu demane.
Huiso Es que te hu regale yo... Y... parlem de lo que valga un
pòc més que Lario el Sort. Toneta Me deixes esbalaída; has
bordechat la cuestió, y vech en la teua cara, de fonda rabía
el color. Huiso Rientse nerviós) Això hu fa aquell nugolet
(Señalant el sel). que s' ha crusat en el sòl y que sombrecha
al senill y a mí me feu posar gròc. (Com escoltant a la porta del
foro) Pareix que cante Vaoro... Toneta Tú may cantes, llunt ni
pròp. Huiso Es que si yo m' entonara, no quedaba en este clot ni
casera ni peixquera. Toneta Canta huí, qu' alegra 'l còr oír
cantar als barqueros que van caminet del port. Huiso Sentensiós)
No será extrañ que huí cante, Toneta, y en la cansó, pòse tròsos
de ma vida, lliure ya d'un vell dolor... Y... te deixe, ¡llecha
meua! Toneta ¿Vindrás pronte? Huiso ¡Clar, fenoll! En la
cala de ta casa es ahon llavora ´l meu còr. (Ix per el foro.
Toneta Desde la porta) ¡Huiso, canta a la venguda! Huiso
Desde dins) Te cantaré... ¡si Deu vòl! Toneta Mutis per la
dreta) Vullguera ser pardalet y volar chunt al timó. --- Huiso,
figuranta que torna, perque ha vist vindre a Lario. Mira dins de
casa, molt agitat, y es queda a la pòrta del foro. Huiso No
está Tona. Ve Lariet. Ara mos vorem les cares. Ara sabrem si es que
vòl que yo huí la cansó cante. (Nerviós No vullc aguantar més
chepes, ni segones, ni bravates. (A Lario, que aplega ¿A
quí busques? --- Lario, entrant. Lario Res t' importa. En
tu no vullc ni paraules. Huiso A Tona no la vorás. Lario
Voré a son pare hu sa mare, que yo a Tona (Despectiu. no la vullc;
no la busque... Ne tinc atres que valen algo més qu´ella y
ademés... no 'stan donaes. Huiso Asegúrat en parlar si no vòls
que mal s' acabe. Lario Jactansiós). Volía dir... que té
novio... que té qui en ella se case. ¡Que hián hòmens... per a
tot!... Huiso Aplomat). Hasta pa trencar les cares. Seré)
Dígues, Lario, a lo que vens. Lario A tú no; busque a son pare,
y ara vach a entrar ahí dins pa fer saber en quí traten. Huiso
Desidit). ¿Y si yo te hu impedixc? Lario Tú farás be 'n
alluntarte, que no deu anar a l´ era qui de la pols vòl
lliurarse. Huiso Es qu' en l´ era... tinc l' arròs. Lario
Pues ves y avisa les guardes, si es que creus que Lario el Sort, el
teu arròs vòl furtarte. Huiso El que defén lo qu' es d´ell,
no vòl achuda d' un atre. En desisió) Tú vens a insultar a un
vell, y això, Lario, es de cobardes. Lario Yo vinc a traure la
cara per la pòbra de ma mare. Huiso Si es ella la que parlá en
lo forn, y en moltes cases, de la honra d´una chica, de la meua y
d´eixos (Señaiant al cuarto. pares. ¡Sempre sòl pasar aixina: els
lladres fan a tots lladres! Lario Me s' acaba la pasénsia.
Huiso M´ alegre que te s' acabe perque fa temps que desiche
vore ahón t' aplega el corache. Lario Ans parlaré al tío
Nèlo. Huiso ¡No entrarás, perque yo hu mane! Conque al avío,
Lariet, perque tú d' así no pases. Lario ¡Cristo! Huiso, si
eres hòme, en la Mata de les Rates, t' espere dins de un moment.
Huiso Abaixant la veu com temerós de qu´escolten) No crides.
Pòts aguardarme segur de que, cuan tú aplegues, ya estaré yo allí
esperante. Lario Pues allí vach per a tot. (Mutis dreta. Huiso
A Lario) Llígat be les garramaches, perque huí te chure
yo, per éstes, Besa la creu formá per els dits) el que tot ha de
acabarse. (Mutis esquerra. --- Voro, desde la pòrta del foro
y mirant a la esquèrra per ahon ixqué Huiso. Voro Huiso va
calent de orella... Ni al bòn día contestá. (Transisió) Cuan yo
m´en vacha, segur qu' estaré pa combregar. (S´asoma poregós a la
porta del foro, dient:) No hiá ningú; poro... aixina, no 's pòt
fer la demaná!... ¡Ay, mare..., quín compromis!... ¡En quín fanc
que m' ha ficat!... Yo que pasí nits sanseres de vent-pluch y
temporal perdut per eixa Albufera, de la pòr me vach burlar. Pero
dende que Sabel me digué de traur' el cap y dirli al tío Puñales
qu' en ella me vullc casar..., me cau la pèrcha en la sequia, els
mornells s´en van aball, si estic de choca tinc fret y fas
porra al llavorar. Antes, yo en ell raonaba com raonen dos
chermáns. Poro, ¡Cristo!, huí eixe hòme me s´antoixa un
cheneral, y sempre que vullc parlarli me s' enfanga el
paladar. (Pausa) Feste l'ánimo, Vaoro; manco vergoña y... avant.
Entra dins de casa) Ara aplegue hasta la pòrta; tòc, tòc, ¿se
poede pasar?... - Pasa, Voro, diu mon sògre. Bon día. -
No 's porta mal, - diu ma sògra, qu' en la cuina estará fent el
dinar. - ¿Qu´et pòrta? - , dirá el só Nèlo. Y yo faré
un´arrancá y li diré: - A mí me porta lo que a vosté li portá
cuan a la tía Quiqueta als pares va demanar... - Tú, encá estabes
en Valensia - Sí señor; es veritat. Poro, mire, huí, soc Voro, si
a vosté no li sap mal, y tinc un barquet de a ú; tinc pastera de
dragar; tinc dos pèrches per a barca y una vèla mich trencá.
Fil ne tinc pòc, sí señor; poro... en tot lo fil m' en vach,
perque... mire; en lo meu fil m'ha fet un engraellat... Y en la patá
que me pega... --- Puñales, entrant per la pòrta del cuarto
dreta. Puñales ¿Que fas así, benisant? Voro Pos...,
mire..., que m' en anaba... Puñales Y ´haberes pogut entrar,
que nòstra casa es de tots, y més dels del veinat. Voro Això
día yo també... Entra, che... Puñales Hòme está clar. Voro
Está clar per a vosté; per a mí... Puñales Te vech gròc, com
asustat. ¿Te fa falta fil hu pèrcha? Voro Un globo m´está
faltant per a moure cap amunt y no baixar en tot l´añ. Puñales
¿T´han despachat de la casa? ¿Has fet alguna trastá? Voro
Vinc a ferla, tío Nèlo, y no sé com comensar... Puñales Pos
huí no 'stic per a bromes, que tinc la sanc alterá. Voro Es que
yo volía dirli... --- Quica, entrant per el cuarto de la
dreta. Quica ¿De qu' estabeu raonant? Puñales No sé Voro
lo que vòl... Quica Este Voro es un sensál... Voro
Vinga, anem, no m' amoínen, que ya estic prou aufegat. Quica
Torna, pues, un atre rato. Voro Ara ya 'stic en lo fanc, y els hu
vach a dir en señes si no puc diro parlant. Puñales Vinga,
parla, parla pronte hu te pegue una perchá. Voro Pos yo...
¿sap?... (Fa en les mans seña de casament, com els muts) y sa
filla... Quica ¡Este 's que s' amborrachat! Voro Vecha si me
hu pensaba que no voldríen... Puñales ¡Puñal! Si tú no
demanes res... --- Sabel, entrant per el cuarto de la dreta.
Sabel ¡Ell qué té que demanar, si es més curt qu' un
bònanit!... Voro Alegrantse). ¿Véu?... Sabeleta hu dirá.
Quica A Sabel). Aclarixmos, aclarixmos; ¡que locos mos tornará!
Sabel Pues que Voro... Voro Això, que yo... Sabel Com
pasa per así tant... Voro Sí siñor, per así pase sempre que
vach a calar. Sabel ¡Calla, calla, que m´anredres y ya estic yo
pròu endredrá! Un día, aquell del fransés... Voro Y
que també vach suar pa dirli la que volía. Quica ¿A quí?...
Sabel ¿A quí a de ser?... Puñales Che, quín lío
esteu armant. Voro Yo, d´això no tinc la culpa. Yo pasaba amunt
y aball, y Sabel me día: ¡Voro!... Quica ¿Y pa qu' el vares
cridar? Sabel ¿Yo cridarlo?... No siñora. Ell m' anaba
importunant. - Yo t´arrambaré el barquet, me día; no te canses en
perchar... Yo... alló... li hu vach agrair... Voro ¿Veu vosté
com m' agarrá?... Quica Vamos, y´han eixit els crits de
"l´anguila de la mar, la tenca del Perelló y el sòl de la
matiná". Voro Sí siñora, si siñora; per ahí va
comensar; y com ella s´ esponchaba...yo diguí: ¡Ya 's clavá
l´ am! Puñales A Sabel. ¿Y tú qué dius, mosca morta? Sabel
Que si vostés vòlen..., ¡clar! a mí Vaoro... me tira... Voro
més que a la fòcha 'l cañar. Més que a l´anguila la fosca. Més
que a la vèla el llevant. Sabel ¡Que m' afrontes, Vaoret!...
Quica ¡Ya sou els dos bons pardals! Puñales ¿En fí, que
l' andevinalla vòl dir que te vòls casar? Voro Yo vinc a traure
la cara perque Sabel me hu maná. Puñales Pòc a pòc, perqu'
estos pasos... Quica S' han de donar pam a pam. Voro Vostés
medixquen com vullguen y déixenmos festechar. Pregunten per
mí a Huiset; al tío Sento el pardal; a Tomás de rosegó y... al
alcalde del Palmar. Sabel ¡Que mons pares no 't coneixen!...
Posantse al costat de Voro. Puñales El coneguem fa mols
añs; pero a una filla... Quica No 's dona com qui díu ahí
vas cabás. Voro De mí hiá que buscar pòc; no tinc terres
ni heretats, ni d'ahón me vinga un quinset, si no 'l guañe
treballant. Barca no 'n tinc; farem barca Sabel y yo ¿veritat?
Sabel Per mí..., clar que la farem; ¡pero tú ves ahorrant!
Voro Sí siñor. Así en la faixa duc sempre els chavos guañats.
¿Vòlen vorels? Deslligantse la faixa). Sis duros... catorse chavos
grans. Puñales Guárdalos. Voro Cóntelos, hòme. Quica
¿Pa qu´els tenim que contar, si en sis duros no hiá pròu pa
pagarli al escolá? Voro Ay.... ¿Pos que yo no vixc per anar
arreplegant?... No tinga pòr, que Sabel no se morirá de fam. Ara,
de fartá, tampoc; yo porgues no en gaste may, perque com estic polític en tota clase de carns... Si no hiá anguiles, granòtes;
sino..., rates del cañar, qu' els meus seps y els meus mornells no
descansen un instant. Sabel ¿Qu´ els pareix a vostés,
pares?... Quica Que vinga. Puñales Pa festech llarc. Quica
Antes casarem a Tona; ¿no es això, Nèlo?... Puñales Clavat.
Voro Es que yo..., ya eixit de quintes. Puñales També ixquí
yo, ¡qué caram! Sabel Viu tan a sòles Vaoro... Quica ¿Es
qu' et creus qu' el furtarán? Fent mutis per el cuarto de la dreta)
Per a huí ya basta en lo dit. Puñales Tú ves fent nuc; ya
vindrá.., Voro Vostés ya no tenen presa... Sabel No es molt
bonico esperar. Puñales Salta pronte a la faena. Voro Huí
el còs no vol el treball. (Eixintsen a la porta del foro. Sabel
Chunt a Voro y apart) Yo també estic cansaeta... Voro Apart a
Sabel) ¡Anguileta de la mar! ¡Tenqueta del Perelló!... ¡Claror de
la matiná!... Sabel Pero si yo no t' achude... Voro Ara ya
estaba penchat. ¡Cuidao si du faena el fer una demaná! Sabel
Seguix la conversasió, apart) ¿Estás content? Voro Per ton
pare no et pegue un mòs y un abras. Sabel Vesten, que me torne
ròcha. Voro Te vech ya com pa ensachar, ¡llecha
del teu Vaoret!... ¡Cuetina del cañar! ¿Vols que te pegue un
pesic?... Sabel ¡Granuja, cóm m' has peixcat!... (Voro fa mutis
y Sabel se queda a la porta del foro mirant com s´en va. Puñales
Pensatiu) La vida y la chuventut son els dos amís més
grans... ¡No té ilusións la vellea!... ¡Sòls viu del
temps que pasá! Sabel Anant al costat de son pare) Vaoret es
molt bòn chic; pare, el vullc de veritat... Puñales Pero tin
calma, el temps vòla. Un día huí et sembla un añ; pero cuan lo
que vòls, vinga, cuan el temps vacha pasant..., els añs serán com
els díes, ¡y díes que son rellamps! Sabel Es qu' ell patix;
está a sòles; no té arrimos de chermáns... Puñales Hasta huí
be s' arreglaren... Sabel Pero tot temps... no es igual. (Fent
mutis per el cuarto de la dreta. Esperar es desespero. ¡Ya m'estic desesperant! Puñales Y el qu' espera té alegría, ¡qué
alegría es esperar! (Pausa. --- Chaumet per el foro. Chaumet
Ya té vosté ahí el senill y les garbes de mansega. Puñales
¿Veres al tío Gabrielo? Chaumet Y he vis també a "La
Carmela", qu' está lligá en la barraca del só Quico el
de la tenda. Puñales ¿Li has dit que s' espere uns díes? ¿Que
no fasa venta d´ella?... Chaumet Sí, señor; y contestá, que
si vosté no es menecha... ell la barca la vendrá, qu´el amo
té molta presa. Puñales Antes ningú la volía, y al vore que ú
la festecha... a tots els entren les ganes de comprarla. ¡Qué
chenteta! Chaumet El remendo es de molts díes, y estem pròp de
la faena. Puñales Demá soc en el Palmar. ¿Vegueres la
paraera?... ¿Referes l´encarrisá? Chaumet Com vosté vòl,
¡ben espesa! Ni el aigua, tan fina qu' es, crec que pasará per
ella. Puñales Aixina, aixina, Chaumet, es com se mata peixquera.
A la nit estén el salt. Chaumet Ya está a punt en la barqueta.
Puñales ¿Y..., qué més hiá per el pòble? Chaumet Lo de
sempre. Puñales ¿No 'stigueres en la tenda? Chaumet Un
moment... Puñales ¿De qu´es parlaba? Chaumet Pos... de
barques y peixquera. Puñales Asentuant les preguntes). ¿Te
miraben molt a tú?... ¿No oíres d´esta caseta?... Chaumet
Calle, millor es callar... Puñales En ansia). ¿Es qu´en el
pòble ´s comenta? Chaumet Sempre hián desocupats, chent que
fuch de la faena y s´entreté rosegant com rosega la
cangrena... Puñales Mes víu). ¿Pero de qué rosegaben?
¡Dígueso pronte!... ¡contesta! Chaumet ¿Per a qué vòl
enterarse de conversasións de tenda? Puñales ¿Y per qué te
calles tú y pòses la cara seria? Chaumet No 'm pregunte, siñor
pare..., perque la rabia m' aufega. Puñales ¡Veches si yo me hu
pensaba! ¿Acás la tía Malena?... Chaumet ¡Quí ha de ser!...
¿Vosté no sap lo qu' eixa dòna patecha, desde que d' así al seu
fill el va despachar Toneta? Puñales Pero això no 's prou motíu
pa pestechar com pestecha. Chaumet ¡Váchali
vosté 'n rahóns!... ¡Es més ruín que la tenca! Puñales ¡Si
'm tornara de vint ans!... ¡Puñales!... Chaumet ¡Tinga
pasénsia; els tinc yo que soc son till y soc chermá de Toneta!
Puñales Desidit, anant al cuarto de la dreta). ¡Pòsam el
barquet a punt!... Vach a traure l´escopeta y... si me tope 'n son
fill, ¡ú dels dos fará taleca! Al arribar a la porta repara que
Chaumet no se mou del puesto). ¡Cristo! ¿Per qué no 't
meneches?... Chaumet Vosté, pare... así se queda. ¡La vida em
doná vosté... y si la perc... ¡seua era! Puñales Fent mutis,
desidit). ¡Arréglam el atifell! Chaumet Fent mutis per el
foro). ¡Cuan ixca... ya isí yo vèla! --- Puñales, entrant
per la dreta, en l´escopeta en la ma, pausadament. Puñales
¿Ahón s'ha ficat este chic?... (Busca y el crida a la porta
de la esquerra). ¡Chaume! ¡Chaumet!... ¡Repalleta! Eixint a la
porta del foro y mirant a totes bandes). No se veu ánima viva ni
en el sequer ni en la sequia. (Entra) El cas es que ya
pensaba que me faría esta feta. (Nerviós) No tením atre
barquet y d' eixir no hiá manera... Cavilós) Si eixe chic s'
encontra 'n Lario hu se tropesa en Malena... (Pausa llarga. Chaumet
Dins). ¡Pare!... ¡¡Tona!!... Puñales Es Chaumet. (Ix fora.
--- Quica, eixint del cuarto de la dreta y desde la pòrta del
foro, diu a Puñales, qu´está fòra. Quica ¿Quí crida per la
carrera?... Puñales Desde fora) Es nòstre fill que ve a casa.
Quica ¿No estaba así ara mateix?... --- Toneta y Sabel,
entrant per el cuarto de la dreta Toneta ¿Qué pasa, señora
mare? Sabel ¿Quína algarabía es esta? Quica A les filles)
Chaume arriba y ell dirá... --- Puñales entrant acompañat
de Chaumet, per el foro. Puñales ¡Contéstam, hòme, contéstam!
Chaumet Nerviós) Qu' en la Mata de les Rates, així com chira
a la dreta, damunt del oliveró, ahon té el tracho el tío
Pera... Quica ¿Qué? Chaumet Lario y Huiso están
pegantse... Puñales A Chaumet) ¡¡Y no duyes la escopeta!!
Toneta Ansiosa ) ¿Ells ne tenen? Chaumet A perchaes vach
vore qu' era la brega. Toneta ¡La maldisió d' esta casa es eixa
dòna, ¡eixa fiera! Puñales Donantli la escopeta a Chaumet)
¡Torna, y apúntali al cap! Toneta ¡Vèrche Santa! Sabel
¡Mare meua!... Cuant va a eixir Chaumet, comensa a cantar Huiso
desde fora, en la toná de l´ Albufera). Huiso May te cantí una
cansó... Quica ¡Eixa veu es la de Huiso!... ¡Chaume, no
ixques, espérat... Toneta (¡Ell digué que si cantaba!)...
Sabel Escolta, escolta, Toneta... Huiso Cantant desde fora).
Que patint no 's pòt cantar; huí te la cante, Toneta,
perqu' el patir s´acabá. Perqu' el patir s' acabá y l'
alegría es completa. Puñales ¿Haurá trunfat la chustisia?
Toneta Abrasant a Sabel) ¡Sabel, qué pena..., qué pena!
(Pausa. --- Els mateixos y Huiso. Puñales, desde la pòrta
del foro figurant qu´está desembarcando. Puñales ¡Vine als
meus brasos, Huiset!... Vine qu´et vullc abrasar. (S´abrasen.
Toneta A Huiso) ¡T'has perdut per eixe pillo, y el meu còr has
destrosat! Puñales ¿Com ha sigut el "tuácte"?...
Quica ¡Cóntamos lo que pasá!... Huiso Pos... no res. Còses
dels hòmens... Que yo y Lario, (S' acosten tots a escoltar). ahí
en la ereta, fa un rato es várem trobar. Ell venía en só de riña;
yo li vach tallar el pas y li diguí qu' en vosté (Per Puñales) res
tenía que parlar. Se va creixer, com fa sempre, y me vullgué alsar
el gall, y, en la faixa, varies vòltes, la ferramenta buscá.
Se crehuarem de paraules; ell un insult va soltar d'eixos que
apleguen molt fondos, d'eixos qu' ensenen la sanc..., y ya no em
poguí contindre: al insult vach contestar, y fuchint de que
vostés eixiren en aquell llans, aseptí el seu desafíu, pa en
seguida, en el cañar... --- Voro, per el foro. Voro Molta
chent pa el rey es bòna... Sabel Calla y escolta. Voro
¿Qué... hiá? (Sabel, fa com que li conta a Voro lo pasat.
Huiso Cadascú en lo seu barquet més que per l´aigua, volant,
dins la Mata de les Rates al moment várem entrar. Ell miraba
reselós; yo, una traisió esperant no el deixaba de la vista hasta
que li tallí el pas. Els dos barquets se toparen y quedaren
encallats en un topo de mansega qu´está de pòc temps segá. Yo li
escopiní la cara pa ferlo pronte saltar. Ell tirá ma a la escopeta,
que portaba prepará, y yo, sense pèdre el temps, la pèrcha en
brios alsant, li peguí un còlp en els brasos qu´el fa fer caure de
cap. Vullgué referse atra vòlta, malaínt y pestechant, y atra
samugá en la pèrcha en lo llom li vach pegar que la escopeta, dins
l´aigua, li va caure de les mans. Se tirá damunt de mí; la cara me
va arrapar y yo, agarrantlo del còll, sobre la proba chitat, li vach
fer traure la llengua, aquella llengua d´astral que la teua honra,
Toneta, vullgué un día babechar. (Pausa). No hagué més lucha
entr' els dos; se vegué la mort davant, y al dirli que pau tindría
si en vostés no es pòsa may, feu la creu en los dos dits, y,
besantla, me churá que ni sa mare ni ell una paraula dirán, pues
reconeix que vostés son una familia honrá. Toneta a Huiso).
Pero la teua ferida... (Parlen. Voro Lario té poc que fiar...
Puñales Ves alèrta, ves alèrta, que Lario es ruín vasall.
Sabel Mírat en l´espill, Voret. Voro ¿Hiá 'lgú
que te va rondant?... Pos yo tinc molt males puses... ¡Bò es Voro
si está cremat! Quica ¡Mil hombres, te díuen tots! Voro
Bueno... Punchen y vorán... ¡Ya sé qu' em tenen per Quèlo. Sabel
¡Foll! ¡Si fores avisat!... Toneta A Huiso). Entra dins y et
curarem... que seguix eixinte sanc. Huiso Esta ferida no es
res... ¡L' atra es la que fea mal! Toneta A Huiso. ¿Un'
atra?... ¿Y ahón la tens?... Huiso Dins de l´ ánima clavá.
Puñales ¡Eixes ferides no sangren! Huiso Abrasant a Puñales
y a Toneta y alvansant com per a entrar en el cuarto). ¡Tío
Nèlo, es veritat! Eixes sangren cap a díns... y maten... ¡sense
matar!
TELÓ
______
Núm. 40 La demaná de la novia. - De
Don Estanislao Alberola. 41 La salvasió de la casa. - De A.
Virosque. 42 ¡Plora, plora, Visantet, - De Jesús Álvarez. 43
¡Un home! - De Pablo G. Bonell. 44 L' alegría del dolor. - De
Antonio Martín. 45 Els rivals - De José M. Garrido. 46
¡Mareta santa! - De Paco Comes. 47 La peixca de la ballena.- De
J. Peris Celda. 48 Soc del atre. - De Pepe Pradells. 49 ¡Mar
adins!... - De Visent Alfonso. -Música de J. Manuel Izquierdo. 50
El As d´ Oros- De Felipe Meliá. 51 La indigna farsa - De
Eduardo Buil. 52 Amor... per agraiment. - De A. Virosque. 53
L´ombra del mal. - De Alfredo Sendín. 54 La plaseta del Alivio.
- De R. y J. Morell. 55 ¡Ya tens mare! - De José Gómez Polo.
56 La chiqueta. - De Daniel Herrero. 57 Pulmonía triple. -
De José María Alba. 58 El gancho, - De Eduardo Buil. 59
Bodes d'or. - De Rafael Martí Orberá. 60 Miqueta. - De Felipe
Meliá. 61 A pas de chagant. - De Visent Alfonso. 62
Churament sagrat. - De Paco Comes. 63 Contrarietats amoroses. -
De Enrique Beltrán. 64 ¡Benehít amor! - De Arturo Casinos. 65
No et fíes de l´aigua mansa - De Eduardo Buil. 66 Cacáus y
tramusos... - De J. Peris Celda. 67 Les últimes oronetes - De
Alfredo Sendín Galiana. 68 Guardes al camí - De Joaquín Borrás
69 Les miches cares - De Luis Martí. Ilustrasións musicals de
Pepe Martí. 70 Lo que no torna. - De Felipe Meliá. 71
¡Seguixca la farsa!... - De Visent Alfonso. 72 Chuant, chuant...
- De Felipe Meliá. 73 ¡15 de Maig!... - De Paco Comes. 74
Els felisos - De Rafael Martí Orberá. 75 Yo no soc yo. - De
Luis Martí. 76 Pilar y Micalet. - De Alberto Martín. 77 L'
avespeta. - De Arturo Casinos.
Una obra semanal a 40
céntimos. En tomos de 10 actos, encuadernación tela inglesa, a
CINCO pesetas tomo.
Están a la venta els tomos I, II, III,
IV, V, VI y VII de esta Galería (70 actes) encuadernats en tela
inglesa ´ al prèu de 5 pesetes cada ú.
OBRAS DE ESTA
EDITORIAL Números extraordinaris Les glándules de mono. -
Per José M.a Juan García y Enrique Beltrán. - 50 sèntims cada
eixemplar. L' amo y señor o Refranera valensiana - Per Don
Estanislao Alberòla, - Tres actes, una peseta. Chent del día o
Mil duros y automòvil. - Per Don Rafael Martí Orberá. - Dos actes,
75 sèntims. Les chiques del barrio - Per J. Soler Peris. Dos
actes, 75 sèntims. -- LA CUADRILLA DEL GATICO NEGRO Por J.
AZNAR PELLICER. - 3 ptas. BIBLIOTECA STELLA Se compone de
tomitos de bolsillo a 1 Pta. tomo. ARTE VALENCIANO FOLCHI -
SU OBRA :-: Por Juan Lacomba En rústica: SEIS pesetas.
PICOTAZOS: De M. Pastor Mata: 2 pts. Los Grandes Maestros del
Renacimiento Por Don Manuel González Martí Cuaderno de 32
páginas, 60 céntimos. Tenemos a la venta las siguientes obras
de Don RAFAEL MARTÍ ORBERÁ. L' Ombra del siprer, (4 actos) 1'50
ptas. EN CASTELLANO
TEATRO (Tomo l.°) La
risa del pueblo – Lo inmoral - Lorenzo el pastor - Sin voluntad -
La oveja perdida. Tomo 2.°- La deuda (La Honra) - La llama (El
crimen) - Los Hampones. Tomo 3.° El Fantasma - Entre Nieblas -
El Héroe. A 3 pesetas cada tomo.