Mostrando las entradas para la consulta millorá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta millorá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 2 de junio de 2024

Lexique roman; Melodia - Reminiscencia


Melodia, s. f., lat. melodia, mélodie.

Cant aquestas II partz del cor se acordon, elas fan mot dous cant e doussa melodia. V. et Vert., fol. 59.

Quand ces deux parties du coeur s'accordent, elles font moult doux chant et douce mélodie.

La gran melodia

Que an los benhauratz en l' auta ierarchia. V. de S. Honorat. 

La grande mélodie qu'ont les bienheureux dans la haute hiérarchie. 

Redo dossa et plazent melodia. Eluc. de las propr., fol. 281.

Rendent douce et agréable mélodie.

Siei compaynon cantavan mirabla melodia. V. de S. Honorat.

Ses compagnons chantaient admirable mélodie.

CAT. ESP. (melodía) PORT. IT. Melodia. (chap. melodía, melodíes.)

2. Melodios, adj., lat. melodus, mélodieux.

Ab sos melodios e prims. La Crusca provenzale, p. 100. 

Avec airs mélodieux et délicats. 

So es cant melodios. Leys d'amors, fol. 7. 

C'est chant mélodieux. 

Cansos... melodiosas. Eluc. de las propr., fol. 69.

Chansons... mélodieuses. 

PORT. Melodiozo. IT. (ESP.) Melodioso. (chap. Melodiós, melodiosos, melodiosa, melodioses; melódic, melodics, melódica, melódiques.

ESP. Melódico.)


Melota, s. m., du lat. melis, blaireau.

Melota... es nom de taysho.

Aquesta liquor amo trop alcunas bestias, qual es melota.

Eluc. de las propr., fol. 259 et 272.

Blaireau... c'est le nom de taisson.

Cette liqueur aiment beaucoup quelques bêtes, tel est le blaireau.

2. Melota, s. f., lat. melota, peau garnie de son poil, fourrure.

Ab pel mot peluda, dita melota. Eluc. de las propr., fol. 259. 

Avec peau moult velue, dite fourrure.


Mels, Meils, Mielhs, Miels, adv. comparatif, lat. melius, mieux.

Sap ben dir e mielhs faire.

(chap. Sap be di y milló fé.)

Aimeri de Peguilain: Pus descobrir. 

Sait bien dire et mieux faire.

On plus vau, mielhs am e mais vuelh.

Berenger de Palasol: Mais ai.

Où plus je vais, mieux j'aime et plus je veux. 

ANC. FR. Se bien l'ont fet, mielx le feront.

Roman de Rou, v. 11251. 

Loc. Dona, si m don vostr' amor Dieus,

Cen tantz soi miels vostres que mieus. 

Arnaud de Mareuil (Marueil): Dona genser. 

Dame, si Dieu me donne votre amour, cent (fois) autant je suis mieux vôtre que mien.

El vos volia meils que ad home del mon. V. de Bertrand de Born.

(chap. Ell tos volíe mes que a cap home del mon.)

Il vous voulait mieux (plus de bien) qu'à homme du monde.

Pero maltraitz ni afans 

No m dezenansa ni m te 

De vos servir mielhs de be.

Aimeri de Peguilain: Eissamen cum. 

Pourtant persécution ni peine ne me décourage ni me retient de vous servir mieux que bien. 

Mielhs de dompna, quan vei vostre cors gen. 

Richard de Barbezieux: Atressi com Persavaus. 

Mieux de dame, quand je vois votre corps gentil. 

Adv. comp. Las trips s'ajosteron aqui,

Tut li home qui mielz e mielz. 

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Les tribus s'assemblèrent là, tous les hommes à qui mieux mieux.

ANC. FR. I acoururent que mieus mieus. Roman du Renart, t. IV, p. 275. Dances et chières à merveilles 

D' ungz et d' autres à qui mieulx mieulx. 

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 35.

Dieus don li bona via tener

De ben en mielhs e de pretz en poder.

Hugues Brunet: Per lo dous. 

Dieu lui donne bonne voie à tenir de bien en mieux et de mérite en puissance. 

ANC. FR. De bien en mieulx renouvelloient les biens.

Hist. de J. de Saintré, p. 203.

IT. Quando montar credea di bene in meglio. 

Redi, (Dittiram.) Ditirambo, v. 22. 

Pero m'a fait Amor tan d'onramen

Que mais e meils, ab ferm cor natural, 

Am que nuls hom.

P. Raimond de Toulouse: De fin' amor. 

Pourtant Amour m'a fait tant d'honneur que plus et davantage, avec coeur ferme et naturel, j'aime que nul homme. 

Substant. Dic vos que m par vilania,

Qui partis, e qui 'l mielhs se tria. 

Bernard de Rovenac: D'un sirventes. 

Je vous dis que (cela) me paraît vilenie, qui partage, et qui se choisit le mieux.

Mas elha m deu mon mielhs triar. 

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Mais elle me doit trier mon mieux. 

Loc. Era nos a mostrat Mortz que pot faire, 

Qu'a un sol colp a lo mielh del mon pres. 

G. Faidit: Fortz chausa. 

(chap. Ara mos ha mostrat la Mort qué pot fé, que en un sol cop ha lo milló del món pres.)

Maintenant la Mort nous a montré ce qu'elle peut faire, vu qu'à un seul coup elle a le mieux du monde pris.

Ab dels mels de la vila e dels emparentatz.

Guillaume de Tudela. 

Avec des mieux de la ville et des apparentés. 

ANC. FR. Là fu li mielx, là fu li plus. 

Li plus de la chevalerie, 

E li mielx de la baronie. 

Roman de Rou, v. 13070 et 16267. 

Subst. comp.

Pero 'l miels del miels que hom ve, 

Mi dons, que val mais que valors, 

En pot leu far acordamen.

Folquet de Marseille: Mout i fetz. 

Pourtant le mieux du mieux qu'on voit, ma dame, qui vaut plus que valeur, en peut facilement faire accord.

ANC. CAT. Mills.

2. Melhor, Meillor, Melher, Meilher, Mielher, Meiller, adj. comparatif, lat. melior, meilleur. 

Ades m' agr' obs, sitot s' es bos,

Mos chans fos mielhers que non es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Maintenant j'aurais besoin, quoiqu'il soit bon, que mon chant fût meilleur qu'il n'est.

Pero bon m' es, mas mielher volgra fos. 

Giraud le Roux: Auiatz la. 

Pourtant bon m'est, mais meilleur je voudrais qu'il fût.

Précédé de l'article ou suivi de DE, qui se traduit ordinairement par QUE, ce mot exprimait le superlatif.

Pus, domna, etz la meilher.

G. Pierre de Casals: Be m plagra. 

Puisque, dame, vous êtes la meilleure. 

Si melher es dels pros.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

S'il est meilleur que les preux. 

Bona domna, meiller de las meillors.

Pistoleta: Sens e sabers. 

Bonne dame, meilleure que les meilleures. 

Loc. Dona meiller de bona,

E la genser c'om anc pogues vezer. 

G. Magret: Cel cui senhor. 

Dame meilleure que bonne, et la plus gentille qu'on pût oncques voir. Substant. Esperans' an tuit li meillor

Els vostres cars precs merceians. 

Folquet de Marseille: Si cum sel. 

Espérance ont tous les meilleurs aux votres chères prières produisant merci.

Vai s' en lo temps, e perdem lo melhor.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Le temps s'en va, et nous perdons le meilleur. 

ANC. FR. Oncques mais rois, ne quens, ne dus 

N' oïrent de millor estoire.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 80. 

La ville qui ere une des meillors. Villehardouin, p. 116.

Dona sa terre e son réalme

A son meillor parent Willealme.

Li dus ont chevaliers des meillors de Bretaingne.

De Bretaigne manda li meillors ensement.

Roman de Rou, v. 11918, 3943 et 2368.

L'ancien français avait changé OR en EUR, mais cette dernière désinence se conserva longtemps invariable pour les deux genres.

A la meilleur du royaume de France. 

Le Comte de Béthune. Ess. sur la mus., t. II, p. 170.

Puis comme un camp épars qui cherche meilleur place.

Philippe Hegemon, p. 28. 

CAT. Millor. ESP. Mejor. PORT. Melhor. IT. Migliore. (chap. Milló, millós.)

3. Melhoramen, Melhuramen, Meillurament, Milhoramen, Milhuramen,

s. m., amélioration, soulagement. 

Res que fassa ni que dia, 

No conosc que pros me sia, 

Ni no y vei melhuramen.

B. de Ventadour: Lo temps. 

Rien que je fasse ni que je dise, je ne connais pas que profit me soit, ni je n'y vois pas amélioration. 

Mas de la nostra part er lo milhuramen. Guillaume de Tudela. 

Mais de la notre part sera l' amélioration.

La domna conoc mantenent 

Que l'enfas ac meillurament.

V. de S. Honorat. 

La dame reconnut aussitôt que l'enfant eut soulagement.

ANC. CAT. Millorament. ESP. Mejoramiento. PORT. Melhoramento. 

IT. Miglioramento. (chap. Milloramén, milloramens.)

4. Melhurazo, Melhuirazo, Meilurazo, Meliurazo, s. s., lat. melioratio, amélioration, abonissement, soulagement.

Pus, domna, etz la meilher, ses duptansa, 

Ben deu venir a mi melhurazos.

G. Pierre de Casals: Be m plagra. 

Puisque, dame, vous êtes la meilleure, sans doute, il m'en doit bien venir amélioration. 

Ai ieu dicha tan gran meilurazo

Al vostre pretz.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

J'ai moi proclamé si grande amélioration pour votre mérite.

ANC. FR. S' impriment certaines dispositions d' empiremens ou de méliorations.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. IV, p. 334.

ANC. CAT. Melloraço. (chap. Millorassió, millorassions; millora, millores.)

5. Meilhuranza, Meilluranza, Megloranza, s. f., amélioration, avantage.

Totz hom qu' en vai, taing que sia menbratz,

Qu' el combatre y ha tan de meilluranza. 

B. Zorgi: Non lassarai.

Tout homme qui s'en va, il convient qu'il soit bien avisé, vu qu'au combattre il y a autant d'amélioration.

En l' orb trop aitan de megloransa 

Que jamais sols non ira volontiers.

P. Pelissier: Seingner Blacatz. 

Dans l'aveugle je trouve tant d'avantage que jamais seul il n'ira volontiers.

IT. Miglioranza. (chap. Milloransa, milloranses.)

6. Melhurier, Meillurier, s. m., amélioration, avantage, mieux.

No i conoisseretz melhurier. Brev. d'amor, fol. 124. 

Vous n'y connaîtrez pas amélioration. 

Trop a grans meilluriers

Sel que te gen los sieus e 'ls estranhers. 

T. de Rambaud, de Perdigon et d'Adhemar: Senher. 

A très grands avantages celui qui tient agréablement les siens et les étrangers.

Posco mermar o creisser de la tailla d'aquella persona segon lo meillurier o 'l pejurier que aura pres. Tit. de 1263. DOAT, t. CXLVI, fol. 31.

Puissent diminuer ou croître de la taille de cette personne selon le mieux ou le pire qu'elle aura pris.

7. Melhuros, adj., avantageux, fier.

Sos locx n'er melhuros.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Sa situation en sera avantageuse. 

Com joyos ni melhuros

En sia.

Cadenet: Camjada s' es. 

Comme joyeux et fier j'en sois.

8. Melhorar, Meillorar, Meillurar, Melhurar, Meluyrar, v., lat. meliorare, améliorer, élever, perfectionner, rendre meilleur.

Amors fa ill meillors meillorar.

Rambaud de Vaqueiras: Leu pot.

Amour fait améliorer les meilleurs.

Qualque re 

De que melhures ma razos.

G. Faidit: Ab chantar. 

Quelque chose par quoi ma raison se perfectionnât. 

Ben a malvatz cor e mendic

Sel qui ama e no s melhura.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon. 

Bien a mauvais coeur et perfide celui qui aime et ne s'améliore pas.

Bos seigner creis los sieus e 'lz meillura. 

Bernard de La Barthe: Foilla ni flors. 

Bon seigneur accroît les siens et les élève.

L' enrequi e 'l meilloret. V. du moine de Montaudon.

L' enrichit et l' éleva. 

Part. pas. Ab aisso m' a joy e deport rendut, 

E mon saber tenc en dreg meluyrat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

Avec cela m'a rendu joie et transport, et mon savoir tient justement amélioré.

ANC. FR.

L'aultre riche importun le long de la journée 

Avec flammes et fer meliore ses champs. 

Anc. trad. des Épîtres d'Horace, liv. II, p. 336. 

Partant désiroit de pouvoir traitter quelque chose de certain avec le roy, pendant qu'il estoit huguenot, afin de méliorer leur condition.

Mém. de Sully, t. 1, p. 182. 

ANC. IT. Uno ven meno, altro meilliora. Guittone d'Arezzo, Lett. 27.

CAT. Millorar. ESP. Mejorar. PORT. Melliorar. IT. MOD. Migliorare.

(chap. Millorá: milloro, millores; millore, millorem o milloram, milloréu o milloráu, milloren; millorat, millorats, millorada, millorades.)

9. Ameilhurament, s. m., amélioration.

De las reparations et dels ameilhuraments.

Tit. de 1358. DOAT, t. CXIV, fol. 103.

Des réparations et des améliorations.

10. Admilioracio, s. f., amélioration.

Aprop alcus dias retornet admilioracio de las suas disposicios.

Trad. d'Albucasis, fol. 26.

Après quelques jours revint amélioration des siennes dispositions.

11. Amilorar, v., améliorer. 

Que pessetz d' amilorar aquest loc. Philomena. 

Que vous pensiez d'améliorer ce lieu.

- Se prévaloir, faire le fier, s' avantager.

Amilorar de tan noble baro ni de tan pros quo el es. Philomena. 

Se prévaloir de si noble baron et de si preux comme il est.

(chap. Amillorá : millorá.)


Melsa, s. f., rate.

Melsa dona a la partida sinestra suppliment et perfeccio.

Contra inflacio de melsa.

Eluc. de las propr., fol. 56 et 212.

La rate donne à la partie gauche souplesse et perfection. 

Contre gonflement de rate.

CAT. Melsa. (chap. Melsa, melses; ESP. Bazo.)


Membrar, Menbrar, Nembrar, v., lat. memorare, remémorer, se rappeler, se souvenir, revenir en mémoire. 

En chantan m' aven a membrar 

So qu' ieu cug, chantan, oblidar.

Folquet de Marseille: En chantan. 

En chantant il m'arrive de remémorer ce que je pense, en chantant, oublier.

Qui be s membra del segle qu' es passatz. 

Sordel: Qui be s membra. 

Qui bien se souvient du siècle qui est passé. 

Li membre del fin cor qu' ieu l' ai.

Arnaud de Marueil: A guisa de. 

Qu'il lui souvienne de la pure affection que j'ai pour elle.

Si d' aquetz dos membrava 

Ad home.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Si de ces deux il souvenait à l'homme. 

Part. prés. Gloriosa, siatz de mi membrans. 

Guillaume d' Autpoul: Esperansa. 

Glorieuse, soyez de moi vous souvenant.

Hom que a merce d' ome chaitiu es membrans de se. 

Trad. de Bède, fol. 5.

L'homme qui a merci d'homme chétif est se souvenant de soi.

Part. pas. Mantas vetz m' es pueis membrat 

L' amor que me fetz al comjat. 

B. de Ventadour: Accossellatz. 

Maintes fois m'est depuis revenu en mémoire l'amour qu'elle me fit au congé.

Per so que nembrada en sia. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Pour qu'elle en soit remémorée. 

Mortz fuy per vos, don vos es mal membrat.

Folquet de Romans: Quan lo dous. 

Je fus mis à mort pour vous, dont il vous est mal souvenu. 

Loc. Baro, estem membrat e cert. Guillaume de Tudela.

Barons, soyons sûrs et certains.

- Prudent, bien avisé, renommé.

A drutz de bona domna tanh 

Que sia savis e membratz.

P. Vidal: Neu ni gel.

Il convient à amant de bonne dame qu'il soit sage et prudent.

Quar un effant pauc tenia 

En sa fauda, que durmia, 

E filava cum membrada.

G. Riquier: L'autr'ier. 

Car elle tenait dans son giron un petit enfant, qui dormait, et elle filait comme bien avisée. 

Apres si t demanda sos cavayers membratz. 

Roman de Fierabras, v. 4526. 

Après s'il te demande ses chevaliers renommés. 

Substantiv. Nescis als fatz,

E dregz e savis als membratz.

Giraud de Borneil: S' anc jorn. 

Simple avec les ignorants, et juste et sage avec les bien avisés. 

ANC. FR. Faites li de moi membrer.

Le Roi de Navarre, chanson XII. 

Bien l'en menbre et bien l'en sovient. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 228. 

Fu li bons rois Pépins à la chaire membrée. Roman de Berte, p. 155.

Gart que toz jors seit bien menbrez

Quels choses covienent à rei.

2e trad. du Chastoiement, cont. 22.

ANC. CAT. ESP. Membrar. PORT. Lembrar. IT. Membrare.

(chap. Memorá, fé memoria o membrá, recordá, enrecordá, enrecordassen.)

Memorá, fé memoria o membrá, recordá, enrecordá, enrecordassen

2. Membramen, s. m., souvenir, souvenance.

Mas non es dreitz c' om valens ni prezatz

Se recreza per aital membramen.

Sordel: Qui be s membra.

Mais il n'est pas juste qu'homme vaillant et prisé se décourage pour pareil souvenir.

(chap. Record, records o recuerdo, recuerdos.)

3. Membransa, s. f., souvenance, souvenir.

Sol qu' el cor aia de mi membransa.

Hugues Brunet: Cortezamen.

Seulement qu'au coeur elle ait de moi souvenance. 

Greu n' aura Dieus membransa 

D' aquels per cuy es oblidatz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Difficilement Dieu en aura souvenance de ceux par qui il est oublié.

ANC. FR. Et dit Renart: Par la membrance, 

Par les plaies, par la mort beu. 

Roman du Renart, t. III, p. 46.

ANC. CAT. Membrança. ESP. Membransa. PORT. Lembranca (lembrança). IT. Membranza.

4. Membradament, adv., sciemment, en connaissance de cause.

Alcus membradament o per sa folor anava encontra.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXXXVII, fol. 221. 

Aucun sciemment ou par sa folie allait contre.

(chap. Aposta, en coneiximén de causa.) 

5. Memoria, s. f., lat. memoria, mémoire.

Bona memoria per ben retener. V. et Vert., fol. 9. 

Bonne mémoire pour bien retenir.

(chap. Bona memoria per a be retindre.)

Ela a memoria per qu'ilh remenbre las cauzas que so aoras trespassadas.

Liv. de Sydrac, fol. 10. 

Elle a mémoire pour qu'elle remémore les choses qui sont maintenant passées. 

Loc. Son filz, de bona memoria. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 82.

(chap. Son fill, de bona memoria : mort.)

Son fils, de bonne mémoire.

- Compte, état sommaire de ce qui est dû.

1 copia de las petitas memorias. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Une copie des petits mémoires. 

CAT. ESP. PORT. IT. Memoria. (chap. Memoria, memories.)

6. Memoratiu, adj., mémoratif. 

Apela Aristotil... la quinta virtut, memorativa. Eluc. de las propr., fol. 14.

Aristote appelle... la cinquième qualité, mémorative. 

PORT. IT. Memorativo. (chap. Memoratiu, memoratius, memorativa, memoratives.)

7. Memorial, adj., lat. memoriale, mémorial, avertissement.

Lo vestir que hom dona al paure li es coma memorial que pregue Dieu per aquell que fay aquella almorna. V. et Vert., fol. 78.

Le vêtement qu'on donne au pauvre lui est comme avertissement qu'il prie Dieu pour celui qui fait cette aumône.

- Subst. Mémoire, état sommaire d'un compte.

Per la copia dels memorials facha. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Pour la copie faite des mémoires.

CAT. ESP. PORT. Memorial. IT. Memoriale. (chap. Memorial, memorials.)

8. Comemoracio, Comemoratio, s. f., lat. commemoratio, commémoration.

Oratios ab comemoracio de la santa passio del filh de Dieu.

Brev. d'amor, fol. 100. 

Oraison avec commémoration de la sainte passion du fils de Dieu.

Per comemoratio e per gloria d'elh. Philomena.

Pour commémoration et pour gloire de lui.

CAT. Commemoració. ESP. Commemoracion (conmemoración). 

PORT. Commemoração. IT. Commemorazione. 

(chap. conmemorassió,  conmemorassions; v. conmemorá: conmemoro, conmemores, conmemore, conmemorem o conmemoram, conmemoréu o conmemoráu, conmemoren; conmemorat, conmemorats, conmemorada, conmemorades.)

9. Desmembrar, Demembrar, v., oublier. 

Que vuelha desmembrar mos peccatz, mas dolors. V. de S. Honorat.

Qu'il veuille oublier mes péchés, mes douleurs. 

Que non an demembran 

Mi ni negus de totz selhs que estan 

En est segle malvat, galiador.

R. Gaucelm: A Dieu. 

Qu'il n'aille pas oubliant moi ni nul de tous ceux qui sont en ce siècle méchant, trompeur. 

Part. pas. Quan si vol recordar de causa desmembrada.

Eluc. de las propr., fol. 18. 

Quand il veut se souvenir de chose oubliée.

ANC. CAT. Desmembrar. IT. Dismemorare. (chap. Desmemoriá : olvidá : pedre la memoria, com la desmemoriada mula vella de Desideri Lombarte.)

10. Desmemoriament, s. m., perte de la mémoire, folie.

Alienacio, o desmemoriament. Eluc. de las propr., fol. 50. 

Aliénation, ou perte de la mémoire.

(chap. Desmemoriamén : pérduda o pérdua de la memoria : demensia, Alzheimer.)

11. Dememoriar, v., priver de mémoire, être fou, insensé, extravaguer.

Part. pas. Aquels qui so fora uzagge de razo, o dememoriatz.

Eluc. de las propr., fol. 194.

Ceux qui sont hors d'usage de raison, ou insensés. 

ESP. Desmemoriar. (chap. Desmemoriá.)

12. Remembransa, Renembransa, s. f., souvenance, commémoration, ressouvenir.

Ades m' auci sa doussa remembransa.

Hugues de Saint-Cyr: Ses dezir. 

Sans cesse me tue sa douce souvenance.

Entorn lieys que m ten en remembransa. 

Aimeri de Bellinoy: Meravil me. 

Autour d'elle qui me tient en souvenance.

Remembransa de la passio de Jhesu Crist. V. et Vert., fol. 84.

Commémoration de la passion de Jésus-Christ. 

Tuit li mal e 'l ben del mont son mes en remembransa per trobadors.

Gramm. provençal. 

Tous les maux et les biens du monde sont mis en ressouvenir par les troubadours.

Car ieu fauc tota ora renembransa de vos senes entrelaissament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Car je fais toujours commémoration de vous sans discontinuation.

ANC. FR. Lors te vendra en remembrance, 

Et la façon et la semblance.

Roman de la Rose, v. 2445.

Se ne fust tant de remembrance. Roman de Rou, v. 16. 

ANC. CAT. Remembrança. ESP. Remembranza. IT. Rimembranza.

(chap. Remembransa, rememoransa : record o recuerdo.)

13. Remembrament, Remembramen, s. m., ressouvenir.

Per talh que tos temps aguesso remembrament d' aquelha aigua beneseyta. Philomena. 

(chap. Per tal que tots tems tingueren remembramén : rememoramén : record d' aquella aigua beneita.)

Pour tel que toujours ils eussent ressouvenir de cette eau bénite.

Loc. Per so que d' el fos fag tos temps remembramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Pour ce que de lui fut fait en tout temps ressouvenir.

ANC. FR. Quant de sa doulce mère li vient remembrament. 

Roman des quatre fils Aymon. Bekker, p. 4.

14. Remembre, adj., remémoratif, souvenant, ressouvenant.

Ne siatz remembres e testimonis. Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 39.

En soyez remémoratifs et témoins.

15. Remembrius, adj., mémoratif. 

De mort no suy remembrius 

Ni temens.

G. Riquier: A mon dan. 

De mort je ne suis mémoratif ni craintif.

16. Remembrador, Renembrador, adj., mémoratif.

Es remembrador de mi.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Vous êtes mémoratifs de moi. 

Que siatz renembrador d' aycellas paraulas. 

Trad. de la 2e Épître de S. Pierre.

Que vous soyez mémoratifs de ces paroles. 

ANC. ESP.

Madre, del tu Golzalvo sey remembrador. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 866.

17. Rememoracio, s. f., lat. rememoratio, ressouvenir.

Rememoracio de la opperacio.

Segon que ve rememoracio de lor.

Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 24.

Ressouvenir de l' opération.

Selon qu'il vient ressouvenir d'eux.

18. Rememorar, Remembrar, Renembrar, Rembrar, v., lat. rememorare, remémorer, se rappeler, se souvenir, se ressouvenir.

No deu hom los oblitz

Ni 'ls viels faitz remembrar.

Giraud de Borneil: Per solatz.

On ne doit les oublis ni les vieux faits rappeler.

Vai lur remembrar del pantays qu' avian vist.

V. de S. Honorat.

Va leur ressouvenir de l'agitation qu'ils avaient vue.

Trobey lay donas, per ver, 

Que m fero rembrar mon paire.

P. Vidal: Abril issic. 

Je trouvai là dames, pour vrai, qui me firent rappeler mon père.

Pot, si s vol, remembrar.

Marcabrus: Pus mos coratge. 

Peut, s'il veut, se rappeler.

Del bec adobar vos remembre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

D' arranger le bec qu'il vous souvienne.

Part. prés. Yeu so rememorant la operacio. 

Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Je suis me rappelant l'opération. 

Qu' el nostre luectenen, remembrans de salut, nomne persona bona et util. Cartulaire de Montpellier, fol. 49. 

Que notre lieutenant, se souvenant de salut, nomme personne bonne et utile. 

ANC. FR. Amis, fet-ele, jeo pensoue,

E vos cumpainuns remembroue.

Marie de France, t. 1, p. 382.

Considère la manière de la mort de luy, laquelle est moult lamentable et piteuse à remembrer. Monstrelet. t. 1, fol. 57.

ANC. CAT. ANC. ESP. Remembrar (ESP. MOD. Rememorar). 

IT. Rimembrare. (chap. Rememorá, recordá.)

19. Reminiscencia, s. f., lat. reminiscentia, réminiscence. 

Entre memoria e reminiscencia ha diferencia... Bestias, ja sia que haio memoria, empero no han reminiscencia. Eluc. de las propr., fol. 18. 

Entre mémoire et réminiscence il y a différence... Les bêtes, bien qu'elles aient mémoire, n'ont pas réminiscence.

CAT. ESP. PORT. Reminiscencia. IT. Reminiscenzia. (chap. Reminissensia.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.


Original en castellá:

Capítulo XI.

La cueva de Santolaria.

Tenía Pedro Saputo una tía, hermana de su abuelo materno y de poca más edad que su madre, en el pueblo de Santolaria la Mayor, adonde fue a parar de Barbastro y a donde desde niño solía ir los veranos a pasar algunas temporadas. Queríale mucho su tía y toda su familia, que era numerosa y no tan pobre que no le pudiesen agasajar a su gusto. En el pueblo idolatraban en él y no acababan de sentir que no fuese de allí diciendo cada vez que le veían que era lástima que hubiese nacido en Almudévar.

Gustaba mucho del cielo de Santolaria, y solía decir que sólo faltaba a aquel pueblo una calzada o refalda que formase rellano hasta su mitad o tercera parte del lugar para criarse allí los mejores entendimientos y las más gloriosas imaginaciones del mundo. Porque el mirar siempre dónde se ponen los pies, decía que hace los ingenios botos y las almas raquíticas, apocadas y terrenas.

Íbase muchas veces a derecha e izquierda de la sierra, otras al norte y por el centro a recorrer aquellas atalayas, aquellas quebradas, senos y barrancos, ya con la flauta, ya con la escopeta, y siempre con el lapicero y algún libro, aunque rara vez le abría, porque le arrebataban la imaginación aquellas magníficas, sublimes y silenciosas soledades. Allí era poeta, era pintor, era filósofo. Tan pronto se le veía en la corona de un alto peñasco inaccesible, como al pie de aquellas eternas impotentes murallas y torreones, calculando libremente los siglos de su fundación y elevándose a la contemplación de la eternidad y del poder y grandeza del criador que todo lo sacó de la nada.

En uno de estos filosóficos paseos a aquellos palacios y alcázares de la naturaleza, se sentó al pie de una peña a tomar el fresco, y dejándose caer supino reparó a poco más de un estado de elevación en una boca o agujero que cerraban casi del todo unas yerbas nacidas en la misma peña. Sintió en su corazón un deseo vehemente de subir a él y ver lo que era y aun meterse dentro si cabía; y recogiendo piedras hizo un poyo desde el cual limpió la entrada de yerbas y se encaramó y metió la cabeza, porque el boquete era más capaz de lo que parecía. Íbase aquella entrada ensanchando al paso que adelantaba por ella, que era muy poco a poco y temblando, porque se acababa la luz de la boca y la cueva tenía traza de ser profunda. Volvíase a mirar atrás cada tres o cuatro pasos; y mientras a lo lejos pudo ver alguna claridad de la luz de la puerta, fue entrando por aquella región oscura y pavorosa y reconociendo aquel vientre oculto de la peña. El suelo en unas partes era arenoso, en otras pedregoso, en otras limpio y seco; la concavidad, en general, de cuatro a cinco pies de altura, y de seis a siete por lo más, y un poco menos ancha donde no había recodos. Pisó a un lado una cosa dura, tentó con la mano y era un martillo de hierro sin mango, el que tuvo por hallazgo de gran precio y por indicio de haber entrado otros antes que él; y aun pensó de lo que se dice en España, que no hay cueva retirada que no se crea fue albergue de los moros y depósito de sus riquezas cuando iban perdiendo la tierra y no desconfiaban de cobrarla con mejor fortuna, escondiéndose entre tanto en ellas muchas familias y viviendo ocultas, engañando con disfraz de cristianos si salían a tomar lengua de lo que pasaba y a proveerse de lo necesario. Pedro Saputo dejó allí el martillo por señal de donde había llegado, y con ánimo de volver otro día más temprano, pues era ya la tarde, se salió de la cueva y tomó la vuelta del pueblo.

Madrugó al día siguiente; llevóse recado de encender, una linterna de cristales y otra de papel, dos bujías, un blandón de dos a tres palmos, un cuchillo de monte y un arcabuz, y espoleando la mula y apeándose en el mal camino, llegó al sitio en menos de dos horas. Mejoró el poyo, tiró dentro los instrumentos, se entró como un gato, y dejando una bujía donde se acababa la claridad de la puerta y una linterna un poco más adentro fue con el blandón en la mano mirando y penetrando la cueva. Llegó al martillo, y a pocos pasos más se encontró en una sala que para allí podía decirse espaciosa, pues tenía unos diez pasos de ancha en un diámetro y como siete pies de alta; y siguiendo a la derecha un boquerón y nuevo seno en que se continuaba más estrecho que el de entrada, dio con un cadáver tendido boca abajo, aunque vuelta la cara a un lado y los brazos anchos, sin más ropa que la camisa y un corpiño a la antigua; todo él entero y tan perfecto que fuera de color negruzco y pasado parecía que acababa de morir o que estaba durmiendo. Cogióle tal horror a su vista, que se le erizaron los cabellos y le pesaba de haber entrado. Tocólo empero con el pie y se deshizo en polvo toda una pierna. Le dejó así, y puesto ya en aquel paso y siendo lo mismo para el miedo volver atrás que ir adelante, quiso acabar el reconocimiento.

A unos seis pasos más dentro y encima de una colcha o camilla en tierra topó otro cadáver, pero de mujer, no menos entero y bien conservado, medio rebujado con una manta o cosa que lo parecía, del cual con la luz del blandón brillaban como fuego las ricas piedras de un collar que traía puesto y de los pendientes, y el oro de una cadena preciosísima que con una joya de gran valor le caía en tierra por un lado. Llenóse nuevamente de horror; las piernas le flaqueaban y el alma se le perdía en el cuerpo. Quisiera tomar aquellas prendas y no se atrevía. Al fin para cobrar el ánimo y vencer cara a cara el miedo se sentó entre los dos cadáveres, y mirando ya al uno, ya al otro se puso a discurrir lo que aquello podría haber sido: cuando repara en unos instrumentos de guerra que había al lado del primer cadáver contra la pared, y algunos caídos en el suelo. Fue a examinarlos y eran dos alfanges, dos espadas, tres cuchillos, una daga, un peto, un morrión, y por allí esparcidos algunos pedernales, trozos de acero, dos o tres limas, dos pares de tenazas cortas, tres botellas de vidrio, algunos tarros, una alcuza y otros utensilios; un salero, dos o tres cucharas de plata, otras tantas de palo, reliquias de pan o al menos que lo parecía, carbón y un hogar con ceniza, huesos y otras cosas que no se conocía lo que eran, todo en un rincón o ángulo que formaba la peña. Había también algunas ropas que al tocarlas se resolvían en polvo, si no es la seda de alguna y los bordados.

Un poco más cobrado y sereno con el examen de estos objetos, fue siguiendo aquel negro horroroso claustro hasta unos doce pasos más allá de los cadáveres, donde se acababa. Y como advirtiese que en el remate estaba mucha parte de él hecha a pico, y que terminaba como en una tronera, examinó ésta y vio que lo era con efecto; esto es una ventanilla o respiradero que se cerraba con una piedra muy ajustada, la cual, quitada con poca dificultad, vio la luz del sol y los montes y peñas de enfrente, puesto que no tuviese de diámetro más de cinco o seis pulgadas. Mas como entrase algo de viento y peligrasen las luces la cerró y dio por terminado el registro de la cueva.

Llegó hasta los cadáveres, y mirándolos dijo: ésta es mujer y aquél, hombre; sin duda fue un bandolero y ella su mujer o su querida, que se albergaba en esta cueva y murieron sin auxilio humano; o fueron dos amantes que aquí se escondieron con toda esta prevención de armas y provisiones que, al parecer, no consumieron, al menos por última vez, muriendo quizá ahogados del humo, como se parece por su separación y actitud y por estas señales de lumbre. Seáis quien queráis, jóvenes desgraciados, el mundo os olvidó muy pronto, pues ni aun tradición ha quedado de vuestra desaparición ni de vuestra existencia, si no érades de países más lejanos. Descansad en paz, y no llevéis a mal que yo recoja estas joyas que os adornaban y trujisteis con vosotros para gala y honor de vuestras personas, y también sin duda para auxilio y reparo de la suerte. Y diciendo así despabiló la luz, y en un hueco natural que había en la peña a modo de armario vio una arquilla que, dándole con el cuchillo un par de golpes, saltó en astillas menudas y lo más de ella en polvo, y dejó ver en su seno el tesoro de aquellos infelices, ahora suyo por derecho de ocupación o de natural herencia. Al verle dijo: no he perdido el viaje: aunque sin esto le diera por bien empleado. Porque eran monedas de oro y plata en abundancia unas y otras y más las primeras, y brillaban muchas piedras engastadas en collares de oro, arracadas, brincos, joyas, adornos de la cabeza, ajorcas y un puño de espada sembrado a carreras de diamantes y perlas finísimas y la roseta, de brillantes. Sacó el tesoro; y mirándolo y calculando su valor, aunque por lo que hace a las monedas lo juzgó por el peso y comparación con las actuales, pues las más recientes no bajaban de ciento a ciento cincuenta años de antigüedad; le pareció que todo junto y lo que la mujer traía encima podría valer de nueve a diez mil escudos. Y volviéndose a los cadáveres dijo: No os conozco las señas, no son claras, pero sí sospechosas, porque es mucha riqueza para dos simples amantes. Decid: ¿de dónde los hubisteis? ¿Quiénes sois? Levantaos y responded. ¿Sólo el amor os trajo e hizo vivir en esta sepultura? ¿Fueron vuestras manos inocentes de todo otro delito? El silencio que seguía a estas preguntas y la quietud eterna de los cadáveres le horrorizó de nuevo y volvía a levantarse el miedo en el corazón; conque recogió el tesoro, con más lo que traía puesto la mujer, que al quitárselo se deshizo la cabeza y parte del pecho, y toda una mano donde llevaba dos o tres anillos riquísimos, y se salió llevándose un alfange, una espada y un cuchillo. Y para que otro que fuese tan curioso como él encontrase algún premio de su valor, dejó en el armario del cofrecillo algunas monedas, un dengue, unos pendientes y un collarcito de no mucho valor, de modo que todo junto y las armas que quedaban le pareció que vendría a valer de unos trescientos a trescientos cincuenta escudos. Llegó a la boca de la cueva, descargóse, y llegado abajo se sentó, respiró y descansó no pudiendo levantarse, de cortado, en un buen rato. Deshizo el poyo después y derrumbó y esparció las piedras a fin de que no quedase rastro ni sospecha de su visita a la cueva, y que si alguno había de subir a ella fuese por su espontánea curiosidad y no siguiendo el ejemplo de que dieran indicios aquellas piedras.

Cargó su mula, montó, y porque aún no era mediodía, fue por montes y peñascales y costeando sierras y pasando profundidades espantosas, a visitar la famosa cueva llamada la Tova, no porque esperase encontrar en ella algo de valor, sino por disimular su viaje y hacer creer por las muestras de las armas que no podía ni quería ocultar, y de algunas monedas que pensaba enseñar, que en la Tova había grandes tesoros como decía y creía el vulgo, y como dice y cree aún en nuestro tiempo.

Con efecto, estuvo en ella, entró un poco adentro, vio que necesitaba más aparejos y acaso compañía; y como la curiosidad de aquel día había quedado satisfecha en la cueva de los dos amantes, se sentó a la puerta, se comió un pan y unas magras de tocino que llevaba, y dándole ya el sol muy de llano y de espaldas en el camino se volvió a Santolaria adonde llegó cerca de las nueve de la noche.

Con lo que veían que trajo Pedro Saputo (que eran las armas no más y algunas monedas a modo de medallas, porque el tesoro lo guardó muy callado), creció la fama por la montaña y pie de la sierra, y dura aún en el día, que en la Tova hay mucha riqueza escondida; si bien él hablaba siempre de esto con misterio ocultando la verdad y dejando pensar a cada uno lo que quisiese.

Rogándole después muchas veces conocidos y no conocidos que fuese con ellos a la Tova, y respondía que él para ir a sacar tesoros no quería compañía por no partir con nadie; y que el que fuese cobarde no debía de ir adonde se necesitaba corazón y no lengua. Hablábales de calaveras, de encantados, de simas y boquerones. - Imaginaos, decía, lagos negros, con sapos y culebras que levantan la cabeza una vara encima del agua, y dando silbidos y sacudiendo la cresta os van siguiendo a la orilla y amenazando. Aquí toparéis con un muerto que parece vivo, o con un vivo que parece muerto; allá os salen dos viejas con barbas y mantos blancos; más allá dais con un hombre o una mujer convertidos en estatuas de medio abajo; a otro lado tropezáis con una comunidad de frailes de la Merced; a lo mejor oís suspiros y quejas que no se entienden y os paran la sangre en las venas; ya sobreviene una bandada de aves con rostros humanos dando bufidos temerosos y que de un aletazo os aturdirán y derribarán en tierra sin sentido. Pues ¿qué, cuando de repente se oye a lo lejos una gritería como de un ejército que aclama a su general, a un príncipe? Miráis allá adonde por supuesto no veis nada, y sentís a vuestra espalda una carcajada que os aturde y deja corrido. ¿Quién es el guapo que tanto valor tiene y no se cae muerto cien veces?

Con estos y otros disparates que se le antojaba decir ponía más miedo a todos, y no se sabe que nadie haya reconocido aún del todo aquella cueva que aseguran que es vastísima y muy profunda. Muchos, sí, hablan de ella y aun de hacerse ricos sin más que llegar y meter ambas las dos manos hasta los codos; pero conversación: los tinajones de oro y plata aún se están allí como el primer día. Porque si va alguno, entra pocos pasos, le da diarrea y se vuelve a salir dejándola toda por registrar, o al menos las partes más recónditas, que es precisamente donde han de estar los tesoros.

miércoles, 26 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA SEXTA.

Madama Beritola, trobada en dos cabridets a una isla, habén perdut dos fills, sen va de allí cap a Lunigiana, aon un dels fills va a serví al seu siñó y en la filla de éste se gite, y lo fiquen a la presó; Sicilia rebelada contra lo rey Carlos, y reconegut lo fill per la mare, se case en la filla del seu siñó y trobe a són germá, y tornen a tindre una alta possisió.

Sen habíen enrit mol les Siñores y los joves de les aventures de Andreuccio, cuan Emilia, advertín la historia acabada, seguín lo orde de la Reina aixina va escomensá:

Coses series y doloroses són los movimens de la fortuna, sobre los que crec que no desagrade tindre que sentí tan als felisos com als desgrassiats, als primés fa precavits y als segóns console. Y per naixó, encara que grans coses hayan sigut dites abáns, enteng contátos una historia tamé verdadera y piadosa, que, encara que alegre final tingue, va sé tanta y tan llarga la seua amargura, que apenes puc creure que alguna vegada la dolsificare la alegría que la va seguí:

Mol volgudes Siñores, después de la mort de Federico II lo emperadó, va sé coronat rey de Sicilia Manfredo, al que acompañabe sempre un home noble de Nápoles de nom Arrighetto Capece, teníe per dona a una hermosa y noble dama igualmén napolitana de nom madama Beritola Caracciola.

Arrighetto, tenín lo gobern de la isla a les mans, sentín que lo rey Carlos primé habíe vensut a Benevento y matat a Manfredo, y que tot lo reino se veníe an ell, tenín poca confiansa en la escasa lealtat dels sicilianos no volén convertís en súbdito del enemic del seu siñó, se preparabe per a fugí. Pero sabut aixó per los sicilianos, ell y mols atres amics y criats del rey Manfredo van sé entregats com a prissioneros al rey Carlos, y lo domini de la isla después.

Madama Beritola, en tan gran mudansa de les coses, no sabén qué siríe de Arrighetto y sempre tenín temó de lo que habíe passat, per temó a sé humillada, dixades totes les seues coses, en un fill seu de uns vuit añs de nom Giuffredi, y preñada y pobre, montán a una barcota, va fugí a Lípari, y allí va parí un atre fill mascle al que va nombrá Lo Expulsat;
y en una criandera (nodrissa o assormadora) y tots los demés, a una barqueta va montá per a torná a Nápoles en los seus paréns. Pero va passá lo que no se esperaben: per la forsa del ven, lo barquet minudet, que a Nápoles teníe que arribá, va sé transportat a la isla de Ponza, aon van entrá a una caleta, y se van ficá a esperá la oportunidat per a continuá lo viache. Madama Beritola, desembarcán y fen terra a la isla com los demés, y trobat un puesto solitari y ben lluñ, allí se va retirá sola a queixás pel seu Arrighetto. Y fen lo mateix tots los díes, va passá que, están ella ocupada en la seua aflicsió, sense que dingú, ni marinero ni atre, sen donare cuenta, va arribá una galera de corsaris, que los van capturá a tots y sen van aná.

Madama Beritola, acabat lo seu diari lamén, tornán a la playa per a vore als seus fills, com acostumbrabe fé, a dingú va trobá allí, del que se va maravillá primé, y después, sospechán lo que habíe passat, los ulls cap al mar va atansá y va vore la galera, encara no mol alluñada, que remolcabe al barquet, pel que va está segura de que, igual que al home, habíe perdut als fills; y pobre y sola y abandonada, sense sabé si podríe trobá an algú, veénse allí, desmayada, cridán al home y als fills, va caure a la playa.

No ñabíe aquí dingú que en aigua freda o en un atre michá a les desmayades forses cridare, pel que al seu albedrío van pugué los espíritus aná bambán per aon van volé ; pero después li van torná les forses, jun en mes llágrimes, y mol tems va cridá als fills y per totes les cavernes y covaches los va aná buscán. Cuan va vore que se fatigabe inútilmen y caíe la nit, esperán y no sabén qué fé, se va preocupá una mica y, anánsen de la playa, an aquella caverna aon acostumbrabe a plorá y a queixás va torná. Y cuan la nit ya habíe passat, en molta temó y en incalculable doló, y lo nou día habíe vingut, y ya passada la hora de tersia, com la nit abáns no habíe sopat, obligada per la fam, se va ficá a pasturá herba; y pasturán com va pugué, plorán, anáe pensán sobre la seua futura vida allí. Y mentres cavilabe, va vore vindre una cabreta que va entrá allí prop a una coveta, y después de un ratet va eixí de ella y sen va aná pel bosque; pel que, eixecánse, allí va entrá, de aon habíe eixit la cabreta, y va vore dos cabridets potsé naixcuts lo mateix día, que li van pareixe la cosa mes dolsa del món y la mes grassiosa; y com encara no se li habíe retirat la lleit dels pits después del parto, los va agarrá téndramen y los va assormá en les seues mamelles y mugrons.
Estos no van repudiá lo servissi, igual mamaben de ella com u hagueren fet de la seua mare, y de entonses en abán entre la mare y ella cap distinsió van fé; pareixénli a la noble Siñora habé trobat an esta isla deserta compañía, pasturán herbes y bebén aigua y plorán pel home y los fills y enrecordánsen de la seua vida passada, allí a viure y a morí se habíe disposat. Y, vivín aixina, la noble Siñora en fiera convertida, va passá que, después de algúns mesos, per fortuna va arribá tamé un barquet de pissanos (de Pisa) allí aon ella habíe arribat abáns, y se van quedá uns cuans díes. Ñabíe an aquell barco un home noble de nom Currado dels marquesos de Malaspina en una dona seua valenta y santa; y veníen en peregrinassió de tots los sans llocs que ña al reino de Apulia (Puglia) y a casa seua tornaben. Per a entretindre lo aburrimén, en la seua dona y algúns criats y gossos, un día van volé baixá a la isla; y no mol lluñ del puesto aon estabe madama Beritola, van escomensá los gossos de Currado a seguí als dos cabridets, que, ya granets, estaben pasturán; los cabridets, acassats pels gossos, van escampá cap a la caverna aon estabe madama Beritola. Ella, veén aixó, ficánse de peu y agarrán un tocho, va fé tirá cap atrás als gossos; y allí Currado y la seua dona, que als seus gossos seguíen, van arribá, y veénla morena y prima y peluda com se habíe ficat, se van assustá y extrañá, y ella mol mes que ells. Pero después de que als seus rogs habíe Currado aguantat als seus gossos, después de moltes súpliques van conseguí que diguere quí ere y qué fée allí, y ella los va contá tota la seua historia y les seues desventures. Lo que, sentín Currado, que habíe conegut mol be a Arrighetto Capece, va plorá de compassió y en moltes paraules se les va ingeniá per a apartála de esta dessisió tan rigurosa, oferínli portála a casa seua o tíndrela en ells en lo mateix honor que a san germana, y que allí se quedare hasta que Déu mes alegre fortuna li deparare. An estes ofertes no se va plegá la Siñora, y Currado va dixá en ella a la seua dona y li va di que enviaríe minjá, y robes, perque estabe vestida en draps, per no di que estabe descorcholí, en pilotes, y que u probare tot per a emportássela en ells. Quedánse en ella la noble Siñora, habén plorat mol en madama Beritola los seus infortunios o les seues desgrássies, fets vindre vestits y viandes, en la faenada mes gran del món la va convense de minjá y vestís. Y después de mols mes rogs, dién ella que no volíe aná aon fore coneguda, va conseguí que anare en ells a Lunigiana, en los dos cabridets y la cabreta, que mentrestán habíe tornat aon estaben elles y li habíe fet grandíssimes festes a la noble Siñora. Y aixina, vingut lo bon tems, madama Beritola en Currado y en la seua dona al barco van montá, y en ells la cabra y los dos chotets.

Com no sabíen lo nom de la dona, la van cridá Quirrina; y, en bon ven, pronte van arribá hasta lo delta del Magra, aon van baixá del barco y als seus castells van pujá. Allí, a la vora de la dona de Currado, madama Beritola, en trajes de viuda, com una damissela seua, honesta y humilde y ben creguda va está, guardán lo amor per als seus cabridets y fénlos alimentá.

Los corsaris que habíen assaltat y enganchat lo barco a Ponza en lo que madama Beritola habíe vingut dixánla an ella perque no la habíen vist, en tota la demés gen sen van aná cap a Génova; y allí dividit lo botín entre los amos de la galera, li van tocá, entre atres coses, la niñera de madama Beritola y los dos chiquets a un tal micer Guasparrino de Oria, que los va enviá a casa seua per a tindrels com criats de les faenes de la casa.

La niñera, mol apocadeta per la perdua de la seua ame y per la misserable fortuna que los habíe caigut a damún als dos chiquets y an ella, va plorá amargamen; pero después de vore que les llágrimes no li servíen de res, com ere sabia y espabilada, va pensá que si los dos chiquets eren reconeguts, podríen ressibí molesties, y esperán que, cuan fore, cambiare la fortuna pugueren torná al perdut estat, va pensá no descubrí a dingú quí eren: y a tots diebe (los que li habíen preguntat per naixó) que eren los seus fills. Y al mes gran, no Giuffredi, sino Giannotto de Prócida lo cridabe; al minut no se va preocupá de cambiáli lo nom; y en máxima diligensia li va enseñá a Giuffredi per qué li habíe cambiat lo nom y en quin perill podíe está si fore reconegut, y aixó no una vegada sino moltes y ben assobín li recordabe: lo que lo sagal, que u enteníe be, fée lo que li enseñabe la sabia nodrissa.

Se van quedá, pos, mal vestits y pijó calsats, y féen totes les faenes mes roínes, jun en la niñera, y en passiensia van aná passán mols añs a casa de micer Guasparrino. Pero Giannotto, cuan ya teníe setse añs, tenín mes atrevimén del que sol tindre un criat, rechassán la baixesa de la condissió servil, puján a unes galeres que anaben a Alejandría, del servissi de micer Guasparrino sen va aná y va está per mols puestos, sense pugué millorá gens. Al final, después de uns tres o cuatre añs de habéssen anat de casa de micer Guasparrino, sén un bon mosso y habénse fet gran de estatura, y habén sentit que son pare, al que creíe mort, estabe encara viu encara que en cautividat tingut pel rey Carlos, casi desesperán de la fortuna, vagán com un vagabundo, va arribá a Lunigiana, y allí va entrá per casualidat com a criat de Currado Malaspina servínli en diligensia y a gust. Y com mol poques vegades va vore a sa mare, que en la Siñora de Currado estabe, no la va pugué coneixe, ni ella an ell: la edat los habíe cambiat mol tan al un com al atre, desde que se van vore per radera vegada. Están, pos, Giannotto al servissi de Currado, va passá que una filla de Currado de nom Spina, que habíe enviudat de Niccolo de Grignano, va torná a casa del pare; ella, sén mol bella y agradable y jove, en poc mes de setse añs, per ventura li va ficá los ulls a damún a Giannotto y ell an ella, y la un del atre se van enamorá. Este amor no va está mol tems sense efecte, y mols mesos van passá abáns de que algú sen acatare; pel que, ells, massa segús y confiats, van escomensá a actuá de manera menos discreta que la que se requeríe. Y anán un día per un bosque ple de abres, la jove y Giannotto, dixán a tota la demés compañía, sen van aná dabán, y pareixénlos que habíen dixat mol lluñ als demés, a un puestet idílic y bucólic ple de herbetes y floretes, y voltat de abres, van escomensá a fé lo amor. Y cuan ya habíen estat juns mol rato, que lo gran plaé los va fé trobá mol curtet, van sé alcansats per la mare de la jove primé, y después per Currado. Ell, apenat sobremanera al vore aixó, sense di res del perqué, los va fé agarrá als dos per tres dels seus criats y a un castell seu los van portá lligats; y de ira y de disgust gemegán anáe, disposat a féls morí.
La mare de la jove, encara que mol cabrejada estiguere y reputare digna a la seua filla, habén vist segóns les paraules de Currado quina ere la seua intensió respecte als culpables, no podén soportá alló, donánse pressa va alcansá al enfadat home y va escomensá a rogáli que li faiguere lo favor de no convertís en verdugo de la seua filla y que no se tacare les mans en la sang de un criat seu, y que trobare un atra manera de calmá la ira, com per ejemple ficáls a la presoneta y que penaren y ploraren lo pecat cometut. Y tantes paraules li va está dién la santa dona que va apartá del seu ánimo lo propósit de matáls; y va maná que a diferéns puestos foren engabiats, y allí ben guardats, en poc minjá y moltes incomodidats, hasta que dessidiguere fé un atra cosa en ells; y aixina se va fé.

Y vaya vida van passá tancats y plorán seguit y fen mes dijú que un flare. Portán, pos, Giannotto y Spina una vida tan dolorosa, y habén passat ya un añ sense que Currado sen enrecordare de ells, va passá que lo rey Pere de Aragó, per un acuerdo en micer Gian de Prócida, va sublevá a la isla de Sicilia y lay va pendre al rey Carlos; pel que Currado, com ere gibelino, va fé una gran festa.

Giannotto va sentí parlán an algún de aquells que lo custodiaben, va doná un gran suspiro y va di:

- ¡Ay, triste de mí!, ¡que fa avui ya catorse añs que vach arrastránme pel món, no esperán datra cosa que ésta, y ara que arribe, me ha trobat a la presó, de la que may mes espero eixí, mes que mort!

- ¿Y qué? - va di lo seladó -. ¿Qué te importe a tú lo que faiguen los altissims reys? ¿Qué tens tú que fé a Sicilia?

A lo que Giannotto va di:

- Pareix que me se trenque lo cor enrecordánmen del que mon pare va tindre que fé allí. Encara que yo era mol chiquet cuan vach fugí de allí, men enrecordo de que lo vach vore Siñó en vida del rey Manfredo. Va seguí lo seladó:
- ¿Y quí va sé ton pare?

- Mon pare - va di Giannotto - puc ya manifestáu perque me vech a cubert del perill que tenía descubrínu, se va di y se diu encara, si viu, Arrighetto Capece, y yo no Giannotto sino Giuffredi me dic; y no dudo, si de aquí ixquera, que tornán a Sicilia, no tinguera allí encara una altíssima possisió.

Lo bon home, sense di res mes, lay va contá tot a Currado. Sentín aixó Currado, encara que va mostrá no preocupás del prissionero o presoné, sen va aná a vore a madama Beritola y li va preguntá si habíe tingut algún fill de Arrighetto que se diguere Giuffredi. La Siñora, plorán, va contestá que, si lo mes gran dels dos fills seus que habíe tingut estiguere viu, aixina se diríe y tindríe vintidós añs. Sentín aixó, Currado va pensá que podíe fé una gran misericordia y borrá la seua vergoña y la de la seua filla donánlay an aquell per dona; y per naixó, fen vindre secretamen a Giannotto, lo va interrogá en pels y señals sobre tota la seua passada vida. Y trobán una abundansia de indissis de que de verdat ere Giuffredi, fill de Arrighetto, li va di:

- Giannotto, saps lo gran que ha sigut la ofensa que me has fet en la meua filla, habénte tratat be, com té que fes en los criats, teníes que buscá sempre lo meu honor y lo de les meues coses; y mols atres als que hagueres fet lo que a mí me vas fé, te hauríen matat, cosa que grássies a la meua piedat no vas patí. Ara, ya que me dius que eres fill de un home noble y de una noble Siñora, vull que se acabo la teua angustia y tráuret de la miseria y de la presó aon estás, y al mateix tems lo teu honor y lo meu reintegrá al seu debut puesto.

Com saps, Spina, a qui en amorosa amistat vas coneixe, es viuda, y la seua dote es gran y bona, y les costums de son pare y de sa mare los coneixes, per lo que, cuan vullgues, estic disposat a que, ya que deshonestamen va sé la teua amigueta se convertixque honestamen en la teua dona, y que vigues com un fill meu aquí en mí y en ella.
La presó habíe machacat y ablanit la carn de Giannotto, pero lo generós ánimo propi del seu origen no habíe menguat gens, ni tampoc lo verdadé amor que li teníe a la seua dona; y encara que dessichare lo que Currado li oferíe y u veiguere al seu alcanse, gens va atenuá lo que la grandesa del seu ánimo li demanáe di y fé, y va contestá:

- Currado, ni soc un afanós de Señorío ni ting dessich de dinés ni datra raó me va fé may obrá com un traidó contra la teua vida y les teues coses. Vach vóldre a ta filla y la estimo encara, y la voldré sempre, perque la reputo digna del meu amor; y si yo en ella me vach portá poc honestamen segóns la opinió dels vulgars, vach cometre aquell pecat que sempre porte parello la juventut, y que si se vullguere fé desapareixe se hauríe de extinguí la juventut, y éste, si los vells sen vullgueren enrecordá de cuan van sé joves y los defectes dels demés compararen en los seus, no siríe tingut per serio com u es ara per tú y per mols atres; y com amic, no com enemic, vach pecá, y no una vegada, sino moltes. Lo que me oferixes sempre u vach dessichá, y si haguera cregut que me podíe sé consedit, mol tems abáns u hauría demanat. Si no tens pensat fé lo que les teues paraules diuen, no me alimentos en vanes esperanses; fésme torná a la presó, y fésme allí afligí tan com vullgues, que mentres vullga a Spina te voldré a tú per l´amor seu, faigues lo que faigues, y te tindré reverénsia.

Currado, habénlo sentit, se va maravillá y lo va tindre com enamorat per un amor ruén, y mes lo va volé: per naixó, ficánse de peu, lo va abrassá y lo va besá, y sense tardá mes, va maná que portáren a Spina en secreto cap allí. Ella, a la presó, se habíe ficat arguellada, blanca y fluixeta, y un atra dona pareixíe, y Giannotto pareixíe tamé un atre home. Ells, en presénsia de Currado, en consentimén mutuo se van casá segóns la nostra costum. Y después de uns díes, sense que dingú sen enterare del que habíe passat, los van proví de tot alló que nessessitáben o los apetíe, y pareixénlos tems de fé alegrás a les dos mares, cridán a la seua dona y a la Quirrina aixina los va di:

- ¿Qué diríeu, Siñora, si yo tos tornara al vostre fill gran casat en una de les meues filles? A lo que la Quirrina va contestá:  

- No podría ditos res, y no podría estátos mes obligada del que tos estic, pero mol mes u estaría si vos una cosa que me es volguda mes que yo mateixa me tornáreu; y tornánmela de la manera que diéu, me tornaríeu a mí la meua perduda esperansa y la vida. Y plorán, va callá.
Entonses li va di Currado a la seua dona:

- ¿Y a tú qué te pareixeríe, dona, si tel donára per géndre? A lo que la Siñora va contestá:
- No un de ells, que són nobles, sino consevol misserable si a vos tos vinguere en gana, me estaríe be.

Entonses va di Currado:
- Espero fétos alegrá dins de pocs díes.
Y veén ya als dos joves que habíen recuperat lo seu anterió aspecte, vestínlos honradamen, li va preguntá a Giuffredi:

- ¿Qué te agradaríe mes, ademés de la alegría que tens, que vore aquí a ta mare?

A lo que Giuffredi va contestá:

- No me es possible creure que los seus desventurats acsidéns la haiguen dixat viva: pero si aixina fore, mol me agradaríe, y ademés, en lo seu consell, podría recuperá a Sicilia gran part dels meus bens.
Entonses Currado va fé vindre allí a les dos Siñores. Les dos van fé maravilloses festes a la ressién casada, maravillánse de que Currado haguere arribat a sé tan bondadós y fet lo seu parén a Giannotto, al que madama Beritola, per les paraules sentides a Currado, va escomensá a mirá be, y se va despertá an ella algún recuerdo de les infantils facsións de la cara del seu fill, y sense esperá datra demostrassió, en los brassos uberts se li va tirá al coll, ni lo desbordán amor y la alegría materna li van permétre o permití di cap paraula, la van privá de tots los sentits hasta tal pun que com si estiguere morta va caure als brassos del fill que la abrassabe. Ell, encara que mol se extrañare de habéla vist moltes vegades abáns an aquell mateix castell sense may reconéixela, va reconéixe l´auló de sa mare y reprochánse lo seu descuido, ressibínla als seus brassos plorán, la va besá. Madama Beritola va sé assistida per la dona de Currado y per Spina, en aigua freda y en atres artes seues li van torná les desmayades forses y va torná a abrassá al fill en moltes llágrimes y moltes dolses paraules; y plena de piedat materna mil vegades mes lo va besá, y ell an ella mol la va mirá y la va abrassá. Estes festes se van repetí tres o cuatre vegades, no sense contén y plaé dels concurréns, y se van contá les seues calamidats. Currado ya habíe comunicat als seus amics lo nou víncul familiá, y va organisá una hermosa y magnífica festa.

Giuffredi li va di:

- Currado, me hau contentát en moltes coses y mol tems hau honrat a ma mare: ara, per a que res quedo per fé, tos rogo que a ma mare, a los meus convidats y a mí alegréu en la presénsia de mon germá, que com a criat té a casa seua micer Guasparrino de Oria, qui, com ya tos hay dit, de ell y de mí se va apoderá pirateján y después, que enviéu an algú a Sicilia per a que se informo de les condissións y del estat del país, y que averíguo qué ha sigut de Arrighetto, mon pare, si está viu o mort, y si está viu, en quin estat; y una vegada informat de tot, tórno a natros.

Li va apetí a Currado la petissió de Giuffredi, y sense tardá va enviá a discretíssimes persones a Génova y a Sicilia. Lo que va aná a Génova, va trobá a micer Guasparrino, y de part de Currado li va rogá que al Expulsat y a la seua niñera li enviare, contánli lo que Currado habíe fet en Giuffredi y en sa mare.
Micer Guasparrino se va maravillá mol al sentíl, y li va di:

- Es verdat que faré per Currado consevol cosa que estigue a les meues máns y que ell vullgue. Hay tingut a casa, desde fa catorse añs, al mosso que me demane y a sa mare, y tels enviaré de bona gana; pero li dirás de part meua que se cuido de no creure massa les fábules de Giannotto, que dius que avui se fa cridá Giuffredi, perque es mol mes roín del que ell se pense.
Y dit aixó, fen honrá al valén home, va fé cridá a la niñera en secreto, y la va interrogá sobre aquell assunto. Ella, habén sentit la rebelió de Sicilia y sentín que Arrighetto estabe viu, traénse la temó de damún que hasta entonses habíe tingut, lay va contá tot y li va di les raóns per les que se habíe comportát de aquella manera.


Micer Guasparrino, veén que les coses dites per la nodriza cuadráben en les del embaixadó de Currado, va escomensá a doná fé a les paraules; y va fé mes averiguassións sobre este assunto, cada vegada trobáe mes coses que li féen creure en alló, y avergoñínse del vil trate que li habíe donat al mosso, per a enmendáu, com teníe una filla mol maja de ONSE añs de edat, sabén quí habíe sigut y ere Arrighetto, en una gran dote lay va doná per dona, y después, lo mosso, la filla, lo embajadó de Currado y la niñera, puján a una galera ben armada, van aná cap a Lérici (Lérida o Lleida no), aon se va fé una gran festa a un castell no mol lluñ de allí, propiedat de Currado.

Qué festes va fé la mare al torná a vore a son fill minut, cuántes les de los dos germáns, y los tres a la fiel niñera.

Déu, generossíssim cuan escomense a doná, pel que sabém que no es catalá, va fé arribá alegres noves de la vida y lo bon estat de Arrighetto Capece.

Mentres los convidats estáen a la taula, encara al primé plat, va arribá aquell que habíe sigut enviat a Sicilia, y entre atres coses va contá que Arrighetto, que estáe a Catania encarselát pel rey Carlos, cuan se va eixecá lo poble contra lo rey, van córre a la cárcel y, matán als guardies, lo habíen tret de allí, y com lo mes gran enemic del rey Carlos lo habíen fet capitán y lo habíen seguit a expulsá y matá als fransesos; per naixó, se habíe fet mol amic del rey Pedro, qui tots los seus bens y tot lo seu honor li habíe restituít, pel que tornabe a está en gran possisió; afegín que an ell lo habíe ressibit en máxim honor y li habíe fet moltes festes per les bones notíssies de la seua dona y del fill, dels que después de sé empresonat res habíe sabut, y enviabe a per nells una escuadra en algúns gentilhomes, que veníen detrás.

Currado y algúns dels seus amics van eixí a trobá als gentilhomes que veníen a per madama Beritola y Giuffredi, van sé ressibits alegremen y convidats al banquete, que encara no estabe ni a miges. Ells, de part de Arrighetto, van saludá y agraí a Currado y a la seua dona lo honor fet a la seua dona y a son fill, y tots, mol conténs, van minjá y beure al banquete de les ressién casades y los ressién casats. Y no sol aquell día se va fé festa, sino mols mes; y después de acabá lo jubiléu, pareixénli a madama Beritola y a Giuffredi y als demés que teníen que anássen, en moltes llágrimes de Currado y de la seua dona y de micer Guasparrino, puján al barco, emportánse a Spina, sen van aná.

Van tindre bon ven, y van arribá pronte a Sicilia, y van sé ressibits a Palermo per Arrighetto en tan gran festa (tots per igual, los fills y les dones) que no se podríe contá; y allí se creu que mol tems van viure tots felísos y van minjá perdius.

Séptima