Mostrando las entradas para la consulta hort ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta hort ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 3 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Masetto de Lamporecchio se fa lo mut y entre com jardiné a un convén de monges, que competíxen en gitás en ell.

Hermossíssimes Siñores, bastáns homes y dones ñan que són tan burros com per a créures que cuan a una jove se li fiquen al cap les toques blanques y damún dels muscles se li avíe la cogulla negra, díxe de sé dona y ya no sentíx la cridada de la carn, com si se la haguere convertit en pedra al féla monja; y si per cassualidat algo sénten contra eixa creénsia seua, tan se enfaden com si se haguere cometut un grandíssim y criminal pecat contra natura, no pensán ni tenínse en considerassió an elles mateixes, a qui la plena libertat de fé lo que vullguen no pot sassiá, ni tampoc al gran podé de la soledat y lo tíndre tems. Y ñan encara mols que se creuen que la cavegueta, la pala y los bons minjás y les incomodidats trauen del tot als llauradós la ganeta de cardá y los fan amples de inteligénsia y espabil. Pero cuán engañats están los que aixina creuen tos u demostraré en una historieta.

An esta comarca nostra ñabíe y encara ña un convén de nones, mol famós per la seua santidat, que no nombraré per a no disminuí gens la seua fama; allí, no fa mol tems, ñabén entonses sol vuit monges y una abadesa, y totes joves, y un bon homenet jardiné de un vergéseu que, no contentánse en lo jornal, demanán la cuenta al mayordomo de les monges, a Lamporecchio, de aon ere, sen va entorná. Allí, entre los demés que alegremen lo van ressibí, ñabíe un jove llauradó fort y valén, y per a sé villano guapo de cara, de nom Masetto, y li va preguntá al jardiné aón habíe estat tan tems. Lo bon home, que se díe Nuto, lay va di, y Masetto li va preguntá qué fée al monasteri. A lo que Nuto va contestá:

- Yo traballaba a un jardí mol hermós y gran, y ademés de aixó, anaba alguna vegada al bosque a per lleña, portaba aigua y féa atres servíssis; pero les Siñores me donaben tan poc jornal que apenes podía pagám les sabates. Y ademés de aixó, són totes joves y pareix que tenen lo dimoni a dins, aixina, cuan yo traballaba alguna vegada al hort, una diebe: «Fica aixó aquí», y l’atra: «Fica astí alló» y un atra me preníe la eixadella de la má y diebe: «Aixó no está be»; y me fée tanta rabia que dixaba la faena y men anaba del hort, aixina que, entre una cosa y l’atra, no vach volé estáy mes y hay tornat. Y me va demaná lo seu mayordomo, cuan men vach aná, que si tenía an algú a má que puguere fé la meua faena, que lo enviara, y lay vach prometre, pero aixina li guardo Déu los riñóns que ni buscaré ni li enviaré a dingú.
A Masetto, sentín les paraules de Nuto, li va vindre al ánimo un dessich tan gran de está en estes monges que se derretíe veén per les paraules de Nuto que podríe conseguí algo del que volíe. Y considerán que no u conseguiríe si li diebe algo a Nuto, li va di:

- ¡Ah, qué be has fet de torná! ¿Qué es un home entre dones? Milló estaríe en diables: de sat vegades, sis no saben lo que elles mateixes volen.

Pero después, acabada la conversa, Masetto va escomensá a pensá quin camí empendríe per a pugué está en elles; y com sabíe fé be les faenes que Nuto fée, no va tindre temó de pédre este treball per aixó, pero se pensabe que no siríe admitit perque ere massa jove y guapo. Pel que, donánli voltes, va pensá:
«Lo puesto está bastán llun de aquí y dingú me coneix allí, si sé fé vore que soc mut, segú que me admitirán».
Y en aquell pensamén, sense dili a dingú aón anabe, com un home pobre sen va aná al convén. Una vegada allí, va entrá a dins y va trobá al mayordomo al pati, a qui, fénli gestos com fan los muts, li va explicá que demanabe de minjá per amor de Déu y que ell, si lo nessessitabe, li asclaríe la lleña. Lo mayordomo li va doná de minjá de bona gana, y después lo va ficá dabán de uns trongs que Nuto no habíe pogut asclá, pero éste, que ere mol mes fort, en un momén los va estronchiná.

Lo mayordomo, que nessessitabe aná al bosque, lo va portá en ell y allí li va fé tallá lleña; después, ficánli lo burret dabán, per señes li va doná a enténdre que lo portare al convén. Ell u va fé mol be, y lo mayordomo, fénlo fé sertes faenes, mes díes va volé tíndrel. Un de estos díes la abadesa lo va vore, y li va preguntá al mayordomo quí ere. Este va di:
- Siñora, es un pobre home sort y mut (sordomut), que va vindre fa uns díes a per limosna, aixina que li hay fet un favor y tamé li hay fet fé bastantes coses que mos féen falta. Si sapiguere llaurá un hort y vullguere quedás, crec que estaríem ben servits, perque ell u nessessite y está fort y se podríe fé de ell lo que se vullguere; y ademés de aixó no tindríeu que preocupatos de que gastare bromes a les vostres joves.

A lo que va di la abadesa:

- Per Déu que dius la verdat: entérat de si sap llaurá y procura retíndrel; dónali un parell de albarques, algún tabardo vell, y dónali be de minjá. Lo mayordomo va di que u faríe.

Masetto no estabe mol lluñ, y fen vore que agranáe lo pati, sentíe totes estes paraules y se diebe:

«Si me fiquéu ahí dins, tos llauraré lo hortet tan be com may tos se ha llaurat.»
Habén vist lo mayordomo que sabíe llaurá mol be y preguntánli per señes si volíe quedás allí, y éste per señes contestán que faríe lo que ell vullguere, habénlo admitit, li va maná que llaurare lo hort y li va enseñá lo que teníe que fé; después sen va aná a datres assuntos del monasteri y lo va dixá. Ell, llaurán un día detrás de l´atre, les monges van escomensá a marejál y a ficál en cansóns, com moltes vegades passe que datres fan als muts, y li díen les paraules mes roínes del món creén que ell no les sentíe; y la abadesa, que potsé creíe que ell teníe tanta poca coa com veu y oít, de alló poc o gens se preocupabe. Pero va passá que habén traballat un día mol y están descansán, dos monges que caminaben pel jardí se van arrimá aon estabe, y van escomensá a mirál mentres ell fee vore que dormíe. Pel que una de elles, que ere algo mes dessidida, li va di a l’atra:

- Si me hagueres de guardá lo secreto te diría un pensamén que hay tingut moltes vegades, que potsé a tú tamé podríe agradát.
L’atra va contestá:
- Parla en confiansa, que no lay diré may a dingú.

Entonses la mes valenta va escomensá:

- No sé si has pensat lo estrictamen que vivím y que aquí may ha entrat un home mes que lo mayordomo, que es agüelo, y este mut. Y moltes vegades hay sentit di a moltes dones que han vingut a vóremos que totes les dolsaines del món són una broma comparades en la dolsó de ajuntás la dona al home. Pel que moltes vegades me han entrat ganes, y ya que en datre no puc, u probaría en este mut si es verdat, y éste es lo mes indicat del món per an aixó perque, encara que vullguere, no u podríe ni sabríe contáu; ya veus que es un mosso tontot, mes creixcut de cames que de juissi. En gust escoltaré qué te pareix aixó.

- ¡Ay! - va di l’atra- , ¿qué dius? ¿No saps que ham prometut la nostra virginidat a Déu?

- ¡Oh! - va di ella- , ¡cuántes coses se li prometixen tots los díes y no sen cumplix cap! ¡Si lay ham prometut, que sigue un atra o atres les que cumplíxquen la promesa!

A lo que la germana va di:

- Y si mos quedárem preñades, ¿qué passaríe?
Entonses aquella va di:

- Escomenses pensán en lo mal abáns de que te arribo; si passare, entonses ya hi pensarém: podríen fes mil coses de manera que may se sápigue, sempre que natros mateixes no u charrém. Esta, sentín aixó, tenín encara mes ganes que l’atra de probá cóm ere l'home, va di:

- Pos be, ¿qué farém?

- Veus que pronte sirá nona(la hora novena), les tres de la tarde; crec que les atres monges están dormín menos natros; mirém pel hort a vore si ña algú, y si no ña dingú, ¿qué farém mes que agarrál de la má y portál a la barraqueta aon se amague cuan plou, y allí una se quede a dins en ell y l’atra fa guardia? Es tan saboquet que se acomodará a lo que volém.
Masetto escoltabe tot este raonamén, y disposat a obeí, no esperabe mes que vinguéren a agarrál. Elles, mirán be per tot arreu y veén que desde cap puesto podíen sé enchampades, arrimánse la que habíe escomensat la conversa a Masetto, lo va despertá y ell se va ficá de peu; ella en gestos afalagadós lo va agarrá de la má, y ell pegán unes carcañades de tontet, lo va portá a la barraca, aon Masetto, sense fes mol rogá va fé lo que ella volíe. Ella, habén obtingut lo que volíe, li va dixá lo puesto a l’atra, y Masetto, sempre fen vore que ere un saboc, fée lo que elles volíen; pel que abáns de anássen de allí, mes de una vegada va volé cada una probá cóm cabalgabe lo mut, y después, parlán entre elles moltes vegades, díen que en verdat alló ere tan dols com habíen sentit, inclús mes y tot, y buscán los moméns conveniéns, en lo mut anaben a jugá.
Va passá un día que una germana seua, desde una finestra de la seua alcobeta sen va doná cuenta del tejemaneje y lo va amostrá a unes atres dos;
primé van pensá en acusáles a la abadesa, pero después, cambián de paréixe y ficades de acuerdo en les dos primeres, se van ajuntá per a tombás a Masetto, y an estes se van sumá les atres tres que sen van aná enterán.

Al final, la abadesa, que encara no sen habíe donat cuenta de estes coses, passeján un día sola pel jardí, sén gran la calina, se va trobá a Masetto (que en poca faena ya se cansabe durán lo día per massa cabalgá) que se habíe adormit tombat a la sombra de un armelé, y habénli eixecat les robes lo airet que bufáe, estabe en tot al descubert. Veén aixó la abadesa y trobánse sola, va caure a la mateixa gana que les seues mongetes, y despertán a Masetto, a la seua alcoba sel va emportá, aon uns cuans díes, en grans queixes de les monges perque lo jardiné no veníe a llaurá lo hortet, lo va tindre, probán y tornán a probá aquella dolsó que abáns solíe censurá a les atres. Al final, enviánlo a la habitassió de ell y requerínlo en molta frecuénsia, no podén Masetto satisfé a tantes, va pensá que de fes lo mut podríe víndreli un gran mal si durabe mes tems; y per naixó una nit, están en la abadesa, va escomensá a di:

- Siñora, hay sentit que un gall pot en deu gallines, pero que deu homes ben just poden contentá a una dona, y yo ting que cumplí en nou, per res del món podré aguantáu, ya no puc fé ni poc ni mol; y per naixó, o me dixéu anámen en Déu o li trobéu un arreglo an aixó.

La Siñora, sentín parlá an este a qui teníe per mut, se va esbarrá, y va di:

- ¿Qué es aixó? creía que eres mut.

- Siñora - va di Masetto -, sí que u era pero no de naiximén, sino per una enfermedat que me va dixá mut, y per primera vegada esta nit séntigo que me torne la veu, pel que alabo a Déu tot lo que puc.

La Siñora su va creure y li va preguntá qué volíe di alló de que a nou teníe que serví. Masetto li va di lo que passabe, lo que sentín la abadesa, sen va doná cuenta de que no ñabíe cap monja que no fore mol mes sabia que ella; pel que, sense dixá anássen a Masetto, se va disposá a arribá en les seues monges a un acuerdo en estos assuntos, per a que per culpa de lo que passáe en Masetto no fore criticat lo convén.

Aquells díes va morí lo mayordomo, y de común acuerdo, fénse manifest lo que a esquenes de totes se habíe estat fen, van fé creure a la gen de la roglada que grássies a les orassións y los mérits del san al que estabe dedicat lo convén, a Masetto, que habíe sigut mut mol tems, li habíe tornat la veu, y lo van fé mayordomo; y de tal manera se van repartí les faenes que ell va pugué aguantáu. Y en elles bastáns monaguillos va engendrá pero en tanta discressió que res se va sabé hasta después de la mort de la abadesa, sén ya Masetto agüelo y volén torná ric a casa seua.

Aixina, pos, Masetto, vell, pare y ric, sense tindre la faenada de alimentá als seus fills ni pagá los seus gastos, grássies al seu espabil, al poble de aon habíe eixit sense res, va torná, afirmán que aixina tratabe Cristo a qui li ficabe los cuernos damún de la corona.

SEGONA

martes, 2 de mayo de 2017

Aguaviva, Aiguaviva, Aiguaiva

Aguaviva, Aiguaviva, Aiguaiva
 
vista, pueblo, poble, Aguaviva, Aiguaiva, Aiguaviva, Bergantes

(La wikitrolas hay que consultarla con mucha información de antemano, sinó te la meten doblada, como el imbécil de Luis Roberto Castrillón a una web feminista)

El habla de esta localidad, una variante del valenciano-catalán, (catalán se entiende como dialecto occitano) es una de las más originales e interesantes de toda la frontera lingüística catalano-aragonesa. Los técnicos en lingüística se refieren a ella como "Parlar d'Aiguaiva" (Aiguaiva) y popularmente es conocida como "chapurriau". Presenta sus similitudes y diferencias con los pueblos cercanos.


Hasta ahora no se ha guardado esta variante de la lengua catalana en diccionario. Puede incluirse en las hablas del Guadalope y Alto Mezquín.
 
En el vocalismo destaca la presencia del diptongo ia, que no es, como en el aragonés central, consecuencia de la diptongación de E breve latina, sino que parece está relacionado con la e abierta del catalán occidental y el valenciano, de la cual se considera un cambio espontáneo (cial, cielo; pial, piel; tiarra, tierra). Es decir, este diptongo ia parece que no tiene nada que ver con la etimología: sería un cambio espontáneo bastante tardío (tuvo que ser después del siglo XII, pues Aguaviva fue reconquistada en 1169 por Alfonso II de Aragón) que algunos han achacado a la influencia del mozárabe local. Por el contrario, la O breve evoluciona siempre a o: bona (buena). No existe seseo (zelles, cejas; zent, cien), por lo que contrasta con otras hablas catalanas en las que es normal, pero, además, en el habla de Aguaviva, igual que en Torrevelilla, La Ginebrosa (Chinebrosa) y La Cañada de Verich a la fricativa interdental sorda (falz, hoz, falce, fals pronunciado con z como en aragonés) se opone una africada interdental sonora dotze, doce, pronunciando más o menos como "dodde"; setze, pronunciado "sedde", etc.). Es común la e en los plurales (la casa/les cases; valenciano, asturiano) - el catalán tiene plural en as - y en los verbos (cantes, canten) y la pérdida de -o final (moliner, molinero; castell, castillo). Se conserva la s sonora [z]: casa [káza]. Pero, frente a las hablas catalanas vecinas, mantiene la -r final (ferrer, herrero; parlar, hablar).
La x inicial (pero qué x, pedazo de idiotas como Tomasico Bosque?) o tras consonante se pronuncia como prepalatal africada sorda (chuflar por xuflar, colchó por colxó), pero se conserva la g-, j- inicial como fricativa sonora, por ej. en gent, junt, frente al valenciano, en que se hace africada.
 
bandera, Aguaviva, Aiguaiva, Aiguaviva, Bergantes
 


https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Aiguaviva_de_Bergantes

Aiguaviva se situa a la confluència dels rius Guadalop i Bergantes, al límit històric dels regnes d'Aragó i de València. La població, estable fins al 1930, ha disminuït de més de la meitat des d'aleshores. El conreu de regadiu (400 hectàrees) aprofita les aigües del Guadalop a través de séquies administrades per una comunitat de regants. El secà (vinya, cereals i oliverar) ocupa unes 820 hectàrees, i a les terres no conreades (2800 hectàrees), cobertes en part de romaní i de carrasca, hi pasturen més de mil caps de bestiar, especialment oví i cabrum. Al s. XVIII tenia importància el conreu de moreres als marges de les feixes, les fulles de les quals eren destinades a la cria dels cucs de seda. Les terres de conreu estan força repartides i, en general, són explotades pels propietaris. La vila (677 hectàrees [1981], aiguavivans; 549 m alt), gairebé equidistants d'ambdós rius, fou reconquerida al final del s. XII per Alfons I de Catalunya-Aragó. Al temple parroquial de Sant Llorenç, del s. XVIII, són venerades quatre hòsties consagrades, les quals, segons la tradició, se salvaren de l'incendi que el 1475 destruí l'antiga església. Durant la Primera Guerra Carlina fou batuda a Aiguaviva, el 29 d'abril de 1838, la partida del guerriller carlí Lluís Badoy (batalla d'Aiguaviva). 

El parlar d'Aiguaviva, al límit lingüístic del català amb el castellà, té unes característiques peculiars, que no es retroben exactament en cap altra població veïna, amb l'excepció de la Ginebrosa, a causa de l'aïllament de la vila de la resta del territori català (els seus habitants tenen més relació amb Morella i amb Alcanyís que no pas amb Vall-de-roures).
Té com a particularitats fonètiques davant el català general: manca dels fonemes [ɛ] [ɔ] el primer substituït, en determinats casos, per l'articulació [ja]: [pjál] per pèl; interdental fricativa sorda [θ] com a resultat de c davant e i i: (θẹles], (θiştéla] per celles, cistella; articulació apicointerdental africada sonora [d] com a resultat del grup de c davant e i i: [dọðe] per dotze; articulació d dels grups romànics contínua (l,n,r)+c davant ei i i: [dọņðẹla], [katorðe] per donzella, catorze, i inversió del grup tl procedent de t'l, que passa a ld: [ŕɔlde] en lloc de la forma rotlle o rotle.
Com a particularitat morfològica, cal destacar el fet que a la primera persona del singular del present d'indicatiu de la primera conjugació empren una <a>: jo canta.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0001322.xml

Programa

El conocido como “chapurriau” o “Parlá de Aiguaviva” ha sido estudiado por numerosos lingüistas de todo el mundo, sorprendidos por su pervivencia y peculiaridades. ¡Bien dicho! lo practica con los “aiguavivanos”, para acercarlo de manera divertida a los aragoneses.
El programa visita el colegio de esta localidad de poco más de 700 habitantes donde convive la lengua de los libros con la que los alumnos escuchan en casa. Da un paseo por sus comercios y, acude al campo y a la almazara municipal para descubrir lo que le da sentido a las torradetas.
Aguaviva tiene un lenguaje tan particular que no se parece al que hablan en La Ginebrosa, que está a 4 kilómetros. María de Miguel se encuentra con unos y otros en el puente que los separa para entender sus diferencias y tratar de reconciliarles.
Saluden en un bona tarda
lloc, Aiguaiva, fetge crugo, esporgá, oli, malles (borrasses), cadira, clau, silló (sofá), aquells chics chuguen, bé (ben) dit, cañada, lamines, sequillo, hort, l'hort, ahí tinc dos eixades, eixadella, aixadella, 
l'hort, sil vols treballaR, ha de estar ben femat, precís, Aljerez (Bergantes), al jerez no, caballó, pataques, gorrino, sanC, arrós, borrifaldes, torçut (torcit), 

 

jasco (aragonés, seco), salchiches de fira, contornada, el oli, olives, llaurar, fem, se replegue a ma y tamé se replegue en les maquinetes, duen com un batidó, rames, sostove,cauen les olives, caixes, estic llimpián la olivera, chitos (pullissos, chupones), molí del oli,

 

baixaven les olives de casa, les pesaven y les pujavej a dal y en tot lo graner se posave com un tall aixina de olives. 

 

gronsa, tolva, fusta (madera), sansa (orujo), raïm (uva), bajoques, carchofes, presseguer, pesols (guisantes, bisaltos), fava (haba).

Mainates : son los de Aguaviva segons los de La Ginebrosa.
Rabosos: Los de La Ginebrosa.

Parlán en la argentina
ñan moltes paraules del italiá al chapurriau, ginoll, cotó u enteníe enseguida.
coca, tonta
piloto, tonto
a valtres, a vosotros
fa fred, cau rosada (escarcha),
cuan la Candelera plora, l'inviern fora
pal abril ix lo blat de la cobil 
al abril no te llevos fil
bram, bulto com un burro
tetar, teta, teta, carnucet !

 

 

 

Cansó , canción

baixeu les coquetes, (torta de alma, casqueta, casquetes)
baixeu lo vi blanc,
baixeu la Pepita
sentada en un banc

La funció d’una televisió pública, entre d’altres, dins del seu compromís de qualitat, hauria de ser la promoció de la cultura pròpia del territori reflectint la seva diversitat però alhora actuant com un element cohesionador entre els seus habitants.
 
La funció d’una televisió pública, entre d’altres, dins del seu compromís de qualitat, hauria de ser la promoció de la cultura pròpia del territori reflectint la seva diversitat però alhora actuant com un element cohesionador entre els seus habitants.

 

La televisió pública de l’Aragó, Aragón TV, es presenta com un mitjà que “posee” (sic.) els principis d’objectivitat, veracitat, imparcialitat, respecte per la llibertat d’expressió, respecte per la pluralitat política, cultural, lingüística (alerta!), infància, foment de la mútua solidaritat i la correcció dels desequilibris econòmics, socials i culturals entre els diferents territoris de l’Aragó.
Amb aquesta carta de presentació, Aragón TV compta dins de la seva programació amb l’espai anomenat ¡Bien dicho!,  que recentment dedicava un capítol al poble de la província de Terol Aguaviva, on els seus 700 habitants tenen una parla tan curiosa que “ha estat estudiada per nombrosos lingüistes de tot el món”.
En la gairebé mitja hora de programa la presentadora parla amb la gent del carrer, del mercat, el forner, els nens de l’escola, els pagesos i va descobrint paraules i frases pròpies d’aquesta població. La presentadora es mostra totalment sorpresa quan descobreix que a Aguaviva, o a Aiguaiva com li diuen els seus oriünds, anomenen als llibres, “llibres”; a les claus, “claus”; al raïm, “raïm”, (raím) a l’hort, “hort” i així fins a un llarg etcètera. (et cetera en latín) El més curiós no és només aquesta parla peculiar única en tot el món, sinó que els seus propis parlants en diuen “chapurreau” o “chapurriau”.
 
Xampurrejar”, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és “parlar molt imperfectament una llengua barrejant-hi mots, expressions, etc., d’una altra”.

En castellà, “chapurrear”, segons el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola,  és “hablar con dificultad un idioma, pronunciándolo mal y usando en él vocablos y giros exóticos”. Per tant, els propis parlants han adoptat una denominació de la llengua pròpia que indica que és imperfecta, que no és la correcta, la normativa. L’única persona que mostra una mica de consciència lingüística de tots els aiguaivans que surten al programa és un home que porta una parada al mercat que diu que no parlen “ni català, ni valencià, sinó chapurriau”, tot i que després aclareix: “pero MOS entenem tots”.
 
(Sirán inútils tota esta brossada que no coneixen la seua llengua OCcitana, lo catalan es un dialecte)
 
Loís Alibèrt, catalan comprès, dialècte, occitan

 

Doncs vet aquí que gràcies a Aragón TV descobrim que existeix un poble a la Franja de Ponent que té una parla única al món on llapis es diu “llapis” i cadira, “cadira”. No sé a vosaltres, però a mi encara em cau la cara de vergonya.
// Tos hauríe de caure la cara de vergoña per moltes atres coses, pero no ne teniu ni gota.//
Plataforma per la Llengua (se referixen a la Occitana)

lunes, 12 de agosto de 2024

Original - Ortolana

 

Original, adj., lat. originalis, original, originel, primitif.

Pres corrupcio general

En lo peccat original.

Brev. d'amor, fol. 55.

Prit corruption générale dans le péché originel.

L' original mon. Trad. de la 2e Épître de S. Pierre.

Le monde primitif. 

Substantiv. La copia collationada ab lo original. Fors de Béarn, p. 1097.

(chap. La copia compulsada en lo original.)

La copie collationnée avec l' original.

CAT. ESP. PORT. Original. IT. Originale. 

(chap. Original, com lo “orinal”, bassí de Valderrobres, originals.)

2. Originalment, adv., originairement. 

Es composta de qualitat elemental originalment.

Eluc. de las propr., fol. 28. 

Est composée de qualités élémentaires originairement.

CAT. Originalment. ESP. PORT. IT. Originalmente. 

(chap. Originalmen, originariamen.)


Orina, s. f., lat. urina, urine.

De s' orina

Fai metzina.

(chap. De sa (la seua) orina fa medissina.)

Guillaume de Berguedan: Un trichayre.

De son urine fait médecine.

Aus, tu que donas mezinas

E que jutjas las orinas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Écoute, toi qui donnes médecines et qui juges les urines.

CAT. ESP. Orina. PORT. Orina, ourina. IT. Orina. (chap. Orina, orines; purín, purins : mescla de orina y merda dels gorrinos.)


Orizon, s. m., lat. horison, horizon.

Aquel cercle termenant nostra vista, es dit orizon.

Eluc. de las propr., fol. 108. 

Ce cercle terminant notre vue, est dit horizon.

CAT. Horisont. ESP. Horisonte (chap. horizonte). PORT. Orisonte, horizonte. IT. Orizzonte.


Orlar, v., ourler, border.

Part. pas. Coma 1 vaissels de cera que es orlatz e avironatz de peiras pressiozas.

Lo vaissels, que es de terra, orlatz ricamen.

Liv. de Sydrac, fol. 38.

Comme un vase de cire qui est bordé et entouré de pierres précieuses.

Le vase, qui est de terre, bordé richement. 

ESP. PORT. Orlar. IT. Orlare. (chap. Orlá : bordá.)

2. Orladura, s. f., bordure, ourlet.

Una bela orladura. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 37. 

Une belle bordure.

ANC. FR. D' os estoit fete l' orléure. Roman du Renart, t. 1, p. 55. 

ESP. PORT. (chap.) Orladura. IT. Orlatura.


Ornar, Hornar, v., lat. ornare, orner, parer.

Part. pas. 1 calice hornat de las pus presciosas peyras que podion esser trobadas. Philomena. 

Un calice orné des plus précieuses pierres qui pouvaient être trouvées.

Substantiv. Aprop que deu hom pauzar S per causa d' ornat.

Leys d'amors, fol. 5.

Après que on doit poser S pour cause d' ornement.

ANC. CAT. ESP. (adornar) PORT. Ornar. IT. Ornare. (chap. Adorná.)

2. Ornament, Ornamen, s. m., lat. ornamentum, ornement.

Cauzas sanctas, ayssi co son los ornamens de sancta Glieya, que son adordenatz al servizi de Dieu.

Totz los autres ornamens del autar.

V. et Vert., fol. 15 et 16.

Choses saintes, ainsi comme sont les ornements de sainte Église, qui sont consacrés au service de Dieu.

Tous les autres ornements de l'autel.

CAT. Ornament. ESP. PORT. IT. Ornamento. (chap. Adorno, adornos.)

3. Ornatiu, adj., ornatif, qui sert à orner.

O son... ornativas. Leys d'amors, fol. 26. 

Ou elles sont... ornatives.

4. Ornamenta, s. f., ornement. 

Pueys a l' ornamenta 

Del autar demandada.

V. de S. Honorat. 

Puis a demandé l' ornement de l'autel.

5. Adorn, adj., orné, élégant. 

Son adorn bel cors ses par.

Paulet de Marseille: Er qu' el jorn. 

Son élégant beau corps sans pareil.

6. Adornamen, s. m., ornement, embellissement.

Si fan aquells adornamens per atrayre plus a peccat.

Per 1 cascun adornamen de sobrefluitat. 

V. et Vert., fol. 70.

Se font ces embellissements pour plus entraîner au péché.

Par un chacun ornement de superfluité.

ANC. FR. Furent sauvées les reliques et les aornemens d' icelle église.

Monstrelet, t. II, fol. 128.

La splendeur et refulgence de son très noble et précieux aornement.

J. Marot, t. V, p. 4.8. 

ANC. CAT. Adornament. ANC. ESP. Adornamiento. IT. Adornamento.

(chap. Adornamén, adornamens : adorno, adornos.)


Orobi, s. m., lat. orobax, pivoine.

Figas, menta, orobi. Eluc. de las propr., fol. 103.

(chap. Figues, menta, peonia.)

Figues, menthe, pivoine.


Ors, Urs, s. m., lat. ursus, ours.

Urs pren aquel nom quar am la boca... forma los orsatz.

No es animant tan engenhos a far mal cum ors.

Eluc. de las propr., fol. 261.

L' ours prend ce nom parce que avec la bouche... il forme les oursons.

Il n'est animal si ingénieux à faire le mal comme ours.

(chap. Onso, onsos; ESP. Oso.)

Despiertan a un oso pardo que hibernaba en la Cova de la Dona de Beceite

2. Orsa, Ursa, s. f., lat. ursa, ourse.

Ursa o orsa es bestia mot cruzel, majormen quan ha orsatz.

Eluc. de las propr., fol. 261. 

L' ourse est bête moult cruelle, principalement quand elle a oursons.

ESP. PORT. Ursa. IT. Orsa. (chap. Onsa, onses.)

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

3. Orsat, s. m., ourson.

E 'ls orsatz semlo pessas de carn ses faysso al comensament.

(chap. Y los onsets pareixen pesses de carn sense forma al escomensamén.)

Eluc. de las propr., fol. 231.

Et les oursons ressemblent à des morceaux de chair sans forme au commencement.

(chap. onset, onsets, onseta, onsetes.)


Ort, s. m., lat. hortus, jardin, verger, potager.

Pietz ol no fa fems en ort.

(chap. Pijó auló (pudó) que no fa lo fem al hort, horta.)

A. Daniel: Pois Raimons.

Sent pire que ne fait fumier en jardin. 

Tant amon ort e jardis.

Bertrand de Born: Be m platz. 

Tant ils aiment verger et jardin.

Fig. De cobezeia ns planton ort.

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Nous plantent jardin de convoitise. 

Cambra de Dieu, ort don naysso tug be. 

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Chambre de Dieu, jardin dont naissent tous les biens.

- Par extens. Solitude.

Tornar faran de ciutat a un ort.

G. Rainols: A tornar. 

Feront tourner de cité en une solitude. 

Totz lo mons me par sol uns ortz. 

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad' iverns. 

Tout le monde me paraît seulement une solitude. 

ANC. FR. Por coi venez en son hor herbergier. Roman d'Agolant, v. 1227.

CAT. Hort. ESP. Huerto. PORT. Horto. IT. Orto. 

(chap. Hort, horts; horta, hortes; hortet, hortets; horteta, hortetes.)

2. Ortenc, adj., de jardin.

D' aybres... alcus so ortencs o domesges.

Flors ortencas.

Eluc. de las propr., fol. 195 et 142. 

Des arbres... aucuns sont de jardin ou domestiques.

Fleurs de jardin. 

PORT. (ESP.) Hortense. (chap. Hortenc, hortencs, hortenca, hortenques : del hort o del horta, com los maracuyás hortencs del horta de Guay.)

Guay cultiva Maracuyá huerta mayor Beceite


3. Ortolan, ortola, s. m., lat. hortulanus, jardinier.

Aquest jardi plantet lo grans ortolas. V. et Vert., fol. 36. 

(chap. Este jardí va plantá lo gran hortolá u hortelano, jardiné.)

Ce jardin planta le grand jardinier.

Adoncas Jhesu Crist, en forma de ortolan, 

Ac pietat, e dis: Non plorar, Maria. V. de Sainte Magdelaine. 

Alors Jésus-Christ, en forme de jardinier, eut pitié, et dit: Ne pleure pas, Marie. 

ANC. FR. Surviendrent deux pasteurs et un ortholan. 

Lett. de rém., 1464, Carpentier, t. III, col. 102. 

Anthoine Belot, ortholan de Nysmes. 

Tit. de 1473. Hist. de Nismes (Nîmes), pr., t. III, p. 3. 

CAT. Hortolá. ESP. Hortelano. PORT. Hortelão, hortolão. IT. Ortolano.

(chap. Hortolá, hortolans (tamé sels diu als de Horta de Sant Joan o Puigventós de la figuereta; hortelano, hortelanos), hortolana u hortelana, hortolanes u hortelanes; jardiné, jardinés, jardinera, jardineres.)

4. Hortal, s. m., hortolage, jardinage. 

Pel pres commu fe, pailla et hortal et hortalas. 

Charte de Gréalou, p. 102.

Pour le prix commun foin, paille et hortolage et légumes.

5. Hortala, s. f., légume, produit du jardin.

Pel pres commu fe, pailla et hortal et hortalas.

Charte de Gréalou, p. 102.

Pour le prix commun foin, paille et hortolage et légumes.

6. Ortalessa, Ortalessia, Hortalicia, Ortoloza, s. f., légume, herbe potagère, jardinage.

Si alcus pren... ortalessa d' ort. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 129. 

Si aucun prend... légume de potager.

O ortalessia de casal. 

Cout. de Fumel de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 147. 

Ou jardinage de casal. 

Hortalicias de jardins. Fors de Béarn, p. 1088. 

Légumes de jardin. 

CAT. Hortalissa. ESP. Hortaliza. PORT. Hortaliça. 

(chap. Hortalissia, hortalissies : llegums, verdures; pataques, guixes, sigrons, bajoques, bledes, borraines, cols, ensiam o lletugues, primentons, tomates, espinacs, carbasses, carbassons, pepinos o cogombros, churuvíes, safranories, rabanetes, etc.)

huerto ecológico, Jaime Giner Guimerá, huerta mayor

7. Ortolana, s. f., hortolane, sorte de poésie.

Coma son... vaquieras et ortolanas e vergieras. Leys d'amors, fol. 40.

Comme sont... vachères et hortolanes et vergières.

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA PRIMERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA PRIMERA.

Gianni Lotteringhi sen cridá de nit a la porta; desperte a la seua dona y ella li fa creure que es un fantasma; lo van a conjurá en una orassió y les cridades paren.

Siñó meu, me haguere agradat moltíssim, si a vos tos haguere vingut be, que un atra persona en ves de yo haguere escomensat tan bona materia com es esta de la que parlarem avui; pero ya que voleu que siga yo qui a los demés anima, u faré de bona gana. Me les ingeniaré, caríssimes siñores, en contátos algo que tos pugue sé útil en un futur, perque si les demés són com yo, totes som temoriques, y mes de los fantasmes, que Deu sabrá que són, yo no u sé, ni hay trobat hasta ara a dingú que u sapiguere, y tots los tenim temó; y per a fels marchá cuan vinguen a vatres, prenén bona nota de la meua história, adependréu una santa y bona orassió, y que va mol be per an estos casos.

Va ñabé a Florencia, al barri de San Brancazio, un comersián que se díe Gianni Lotteringhi, home mes afortunat al seu arte que sabut en atres coses, perque tenín algo de simplet, ere mol sobín capitá de los cantadós del laude de Santa María la Nova, y teníe que ocupás del coro, y teníe datres ocupassións que lo teníen entretengut. En aixó ell se teníe en mol; y alló li passáe perque mol assobín, com home ben acomodat, los donáe bons minjás als flares. Estos, com la un unes calses, l´atre una capa y datre un escapulari li traíen sobín, li enseñaben bones orassións y li resáen lo parenostre en vulgar, y la cansó de San Alejo y lo lamén de San Bernardo y les alabanses de doña Matelda y atres tonteríes tals, que ell teníe en gran apressio y totes per la salvassió de la seua alma les díe mol diligenmen. Teníe este Gianni una dona majíssima y atractiva, de nom doña Tessa y ere filla de Mannuccio de la Cuculia, mol sabuda y previsora; ella, veén la simplesa del home, com estáe enamorada de Federigo de los Neri Pegolotti, que ere mol hermós y pincho, y ell estáe enamorat de ella, va arreglá en una criada seua que Federigo vinguere a parláli a una possesió mol maja que lo dit Gianni teníe a Camerata, aon ella passáe tot lo estiu; y Gianni alguna vegada allí acudíe per la tarde a sopá y a dormí, y pel matí sen entornáe a la tenda y a vegades als seus laudes. Federigo, que mol u dessichabe, aprofitán la ocasió, un día que li va sé manat, al fes de nit, allá que sen va aná, y com no habíe vingut Gianni, per la nit, en mol plaé y tems, va sopá y va dormí en la Siñora, y ella, están als seus brassos, li va enseñá prop de sis dels laudes del seu home. Pero no volén que aquella fore la radera vegada, per a que la criada no tinguere que aná a buscál cada vegada, van arreglá juns esta seguida: que ell, tots los díes, cuan aniguere o tornare de una possesió seua que una mica mes aball estabe, se fixare en una viña que ñabíe prop de la casa de ella, y voríe una calavera de burro damún de un sep de viña. Cuan la veiguere en lo morro girat cap a Florencia, sense falta, per la nit, que acudiguere aon ella, y si no trobabe la porta uberta, que cridare tres vegades, y ella li obriríe; y cuan veiguere lo morro del ruc girat cap a Fiésole, que no vinguere, perque Gianni estaríe allí. Y fénu de esta manera, moltes vegades juns van está. Entre tantes vegades ne va ñabé una a la que, tenín que sopá Federigo en doña Tessa, habén ella fet guisá dos capóns mol gorts, va passá que Gianni, que no teníe que víndre, va arribá mol tart. La Siñora u va sentí mol, y ell y ella van sopá una mica de carn salada o cansalada que habíe fet adobá apart; y la criada va fé portá, en un mantel blang, los dos capóns guisats y mols ous ressién postos aquella tarde, y un canti de bon vi a un jardí seu al que podíe entrás sense aná per la casa y aon ella acostumbrabe a sopá en Federigo alguna vegada, y li va di que ficare aquelles coses al peu de un pressegué que estabe a un pradet; y tan enfadada estáe, que no sen va enrecordá de díli a la criada que se esperare hasta que Federigo vinguere, y li diguere que Gianni estabe allí y que agarrare aquelles coses del hort. Per lo que, anánsen al catre Gianni y ella, y tamé la criada, no va passá mol rato hasta que Federigo va arribá y va cridá una vegada a la porta, que estabe tan prop de la alcoba, que Gianni u va sentí al momén, y tamé la dona; pero per a que Gianni no puguere sospechá de ella, va fé vore que dormíe.

Y, esperán un poc, Federigo va quirdá per segona vegada; de lo que maravillánse Gianni, li va pessigá fluixet a la dona y li va di:

- Tessa, ¿Sens lo que yo séntigo? pareix que criden a la nostra porta. La dona, que mol milló que ell u habíe sentit, va fé vore que se despertabe, y va di: - ¿Qué dius, eh?

- Dic - va di Gianni - que pareix que criden a la nostra porta.
- ¿Criden? ¡Ay, Gianni meu! ¿No saps qué es? Es lo fantasma, del que hay tingut estes nits passades la temó mes gran que may se va tindre, tanta que, alguna nit, cuan lo hay sentit, me hay tapat lo cap y no me hay atrevit a destapámel hasta que ha sigut día cla.

Va di entonses Gianni:

- Va, dona, no tingues tanta temó, si es ell, perque hay dit antes lo Te lucis y la Intemerata y moltes atres bones orassións cuan mos habíem de gitá y tamé hay persignat lo llit de racó a racó en lo nom del Pare y del Fill y del Espíritu San, y no ña que tíndre temó: que no pot, per mol poder que tingue, fémos mal.

La dona, per a que Federigo no sospechare y se enfadare en ella, va deliberá eixecás y féli sabé que Gianni estabe a dins, y li va di al home: - Mol be, tú dis les teues paraules; yo per la meua part no me tindré per salvada ni segura si no lo conjuram, ya que estás tú aquí.

Va di Gianni:

- ¿Y cóm sel conchure?

Va di la dona:

- Yo be u sé, que abansahí, cuan vach aná a Fiésole a per les indulgénsies, una de aquelles ermitañes que ñan allí, Gianni meu, la dona mes santa que Deu te al seu servissi, veénme tan atemorisada me va enseñá una santa y bona orassió, y me va di que la habíe probat moltes vegades abans de sé ermitaña y sempre li habíe servit. Pero Deu sap que sola may me hauría atrevit a probála; Pero ara que estás tú, vull que lo conjurem.

Gianni va di que mol be li pareixíe; y eixecánse, sen van aná los dos a poquetet cap a la porta; afora encara estáe Federigo, sospechánse algo, y una vegada allí, li va di la dona a Gianni: - Ara escupíña cuan yo tu diga.

Va di Gianni:

- Vale.

Y la dona va escomensá la orassió, que ere esta:

- Fantasma, fantasmot, que vas per la nit fen temó, en la coa tiessa has vingut, y en la coa tiessa ten anirás; vésten al hort aon lo pressegué, allí hay ña grassa mascarada y sen cagallóns de les meues gallines; proba del canti y vésten depressa, y no mos faigues mal ni a mí ni al meu Gianni.

Y dit aixó, li va di al home:

- ¡Escupíña, Gianni!

Y Gianni va escupiñá; y Federigo, que estabe a fora y va sentí aixó, se li van passá los sels, y encara ple de melancolía teníe tantes ganes de riure que casi petáe, y en veu baixa, cuan Gianni escupiñáe, díe: - Les dens.

La dona, después de habé conjurat tres vegades al fantasma, va torná al llit en lo seu home. Federigo, que esperabe sopá en ella, sense habé senat y habén entés be les paraules de la orassió, sen va aná al hort y va trobá a la bresquillera los dos capóns, lo vi y los ous, sels va emportá a casa y va sopá en gran gust; y después les atres vegades que se va trobá en la dona sen van enriure mol de este conjur.

Es sert que diuen algúns que la dona habíe girat lo cap pelat del burro cap a Fiésole, pero que un llauradó que passabe per la viña li habíe pegat en una gayata y lo habíe fet girá, y se habíe quedat mirán cap a Florencia, y per naixó Federigo, creén que lo cridáen, habíe vingut, y que la dona habíe dit la orassió de esta guisa: «Fantasma, fantasmot, vésten en Deu, que la calavera del burro no la hay girat yo, que un atre ha sigut, que Deu lo castigo, yo estic aquí en lo meu Gianni»; per lo que, anánsen, sense albergue y sense sopá se habíe quedat. Pero una veína meua, que es una dona mol vella, me va di que tan una com l´atra van sé verdat, segóns lo que ella de chiqueta habíe sentit, pero que la radera no li habíe passat a Gianni Lotteringhi, sino a un que se díe Gianni de Nello, que estabe a Porta San Pietro y ere tan bobo com u va sé Gianni Lotteringhi. Y per naixó, cares siñores meues, a la vostra elecsió dixo pendre la que mes tos agrado de les dos, o si voléu, les dos: tenen molta virtut per an estes coses, com per experiénsia hau sentit; adeprenéules y ojalá que tos servixquen algún día.

miércoles, 28 de junio de 2017

Vull un trosset de terra

Vull un trosset de terra

Desideri Lombarte Arrufat

Manen les ordenances i els més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure,
cadascú un tros de terra quan morim.

Jo que he tingut la meua terra en vida,
que no me'n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d'una olivera
o bé davall del ribasset de l'hort.

Amb tres passes de llarg i tres pams d'ample,
tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damunt del meu cos.

Si tos convé de plantar-hi algun arbre,
que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit
voreu com faran flors per primavera.

I quins préssecs més grocs maduraran,
i que roges s'hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran!
Que quan maduraran se faran negres.

No tingueu aprensió, que seran bones;
la terra purifique i tot ho escou.
I si n'hi vaig donar bons fruits en vida,
per què no els puc donar després de mort?

Y ara escrit en Chapurriau

Manen les ordenanses y los més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadaú un tros de terra per a viure,
cadaú un tros de terra cuan morim.

Yo que hay tingut la meua terra en vida,
que no men falto per a después de mort.
Guardéumela davall de una olivera
o bé davall del ribasset del hort.

En tres passes de llarg y tres pams de ample,
tres vares de fondaria, ya ne ting prou; *yan
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damún del meu cos.

Si tos convé (de) plantay algún abre, *abre, arbre, segos cadaú
que sigue pressegué, siré o prunera.
Y del meu cos colgat y consumit
voreu com farán flos per primavera.

Y quins préssecs més grocs madurarán,
y qué roiges si farán les sireres,
y les prunes, quines prunes ñaurán!
Que cuan madurarán se farán negres.

No tingueu aprensió, que sirán bones;
la terra purifique y tot u escou.  * tot u paix
Y si ni vach doná bons fruits en vida,
per qué nols puc doná después de mort?  * no los

domingo, 2 de junio de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SÉPTIMA.

Simona vol a Pasquino; están juns a un hort; Pasquino se refregue les dens en una fulla de sauvia y se mor; Simona es arrestada, y volén mostrali al jues cóm va morí Pasquino, refreganse les dens en una de aquelles fulles, se mor de la mateixa manera.

Pánfilo habíe acabat la seua historia cuan lo rey, sense mostrá cap compassió per Andreuola, mirán a Emilia, li va fé un gesto volén di que contare la seua, y ella va escomensá: volgudes compañes, la historia contada per Pánfilo me porte a contaton una en cap cosa pareguda a la seua mes que va passá a un jardí, y del mateix modo arrestada, com u va sé Andreuola, no per forsa ni per virtut sino per inesperada mort se va librá de la justissia. Y com ya se ha dit mes vegades entre natros, encara que Amor de bon grado habite a les cases de los nobles, no per naixó fuch de les de los pobres y tamé an elles amostre alguna vegada les seues forses de tal manera que com a poderossíssim siñó se fa tindre temó de los mes rics. Tornaré a la nostra siudat, de la que avui, contán diverses coses, vagán per varies parts del món, tan mos ham alluñat.
Va ñabé, pos, no fa encara mol tems, a Florencia, una jove mol hermosa y pita per a la seua condissió, ere filla de pares pobres, que se díe Simona; y encara que tinguere que guañás en les seues mans lo pa que volíe minjá, y per a subsistí filare llana, no va sé cap impedimén per a que Amor li apareguere al cap dels actes y paraules amables de un mosso de igual condissió, que li portáe la llana per a filá, de nom Pasquino. Volenlo mol y no atrevinse a res mes, filán, a cada volta de llana que se enroscabe al fus tiráe mil suspiros mes calens que lo foc al enrecordassen de aquell que li portabe la llana per a hilvanala.
Ell, per un atra part, volén que se filare be la llana del seu mestre, com si sol la que Simona filabe, y no cap atra, haguere de sé prou per a fé totes les teles, mes assobín que a les atres hilvanadores la solissitabe. Per lo que, solissitán un y l’atra gosán al sé convoyada, va passá que, agarrán ell mes valentía de la que solíe tindre y ella traénse la temó y vergoña de damún, se van ajuntá, y los va agradá tan que no se podíen aguantá de trobás. Y aixina lo seu plaé se va inflamá mes, y va passá que Pasquino li va di a Simona que volíe que trobare lo modo de aná a un jardí aon ell volíe portála, per a que allí mes al ample y en menos temó pugueren está juns. Simona va di que sí, y donanli a entendre a son pare, un domenge después de diná, que volíe aná a la bendissió de San Galo, en una compaña seua de nom Lagina, al jardí que li habíe mostrat Pasquino sen va aná, aon lo va trobá en un compañ seu de nom Puccino, de mote lo Tort. Allí, escomensán un amorío entre lo Tort y Lagina, ells se van retirá a una part del jardí a disfrutá dels seus plaés y al Tort y a Lagina los van dixá a un atra. 


salvia, sauvia


Ñabíe an aquella part del jardí aon Pasquino y Simona habíen anat, una grandíssima y hermosa mota de sauvia, y al seu peu se van assentá. Habén parlat mol de una berena que an aquell hort volíen fé, Pasquino, giranse cap a la gran mota de sauvia, va agarrá algunes fulles de ella y va escomensá a refregás en elles les dens y les genives, dién que la sauvia los llimpiabe mol be de consevol cosa que haguere quedat después de minjá. Y después de llimpiás les dens va torná a la conversa de la berena de la que estaben parlán primé. Y casi no habíe parlat gens cuan va escomensá a cambiásseli tota la cara, va pedre la vista y la paraula y en poc rato se va morí. Veén aixó Simona va escomensá a plorá y a cridá al Tort y a Lagina, que rápidamen van acudí en los talons al cul, y veén a Pasquino no sol mort, sino ya tot unflat y ple de taques fosques per la cara y per lo cos, va bramá lo Tort:

- ¡Ah, dona roína, l´has envenenat tú!

Y habén fet un gran abalot, va sé sentit per mols que vivíen prop del jardí, y va aná escampanse lo rumor. Trobanlo mort y unflat y sentín doldres al Tort li "van fotre la martellada" (la culpa) a Simona de habél envenenat en engañs. Ella, per lo doló del acsidén que li habíe tret al seu amán, casi fora de sí, no sabén excusás, va sé cregut per tots que habíe sigut com lo Tort díe; per lo que, arrestanla, plorán sempre ella mol, va sé portada al palau del podestá. Insistín allí lo Tort, lo Rechoncho y lo Desmañat, compañs de Pasquino que habíen arribat, un jues sense fé llarg lo assunto se va ficá a interrogala sobre lo fet y, no podén compendre ella en qué podíe habé obrat mal o sé culpable, va volé, están ell presén, aná aon estabe lo cos mort y contali in situ com habíe passat. Fenla portá sense cap soroll cap allí, li va preguntá cóm habíe sigut. Ella, arrimanse a la mota de sauvia y habén contat tota la historia abáns per a donáli a entendre lo que habíe passat, va fé lo que Pasquino habíe fet, refreganse contra les dens una de aquelles fulles de sauvia. Lo TortRechoncho y Desmañat y uns atres amics y compañs de Pasquino, se queixáen en presensia del jues, y demanáen que lo foc fore lo cástic. La pobreta, per lo doló del amán perdut y per la temó de la pena demanada per lo Tort, estabe apocadeta, y per habés refregat les dens en la sauvia, va patí aquell mateix acsidén que antes habíe patit Pasquino, no sense gran maravilla de tots los que estaben presens.
¡Oh, almes felises, a qui un mateix día va passá lo ardén amor y acabá la mortal vida; y mes felises si juntes a un mateix puesto ton vau aná; y felissíssimes si a l’atra vida se vol, y tos voléu com u vau fé an ésta! Pero mol mes felís l´alma de Simona en gran mida, per lo que respecte al juissi de los que, vius, detrás de ella ham quedat. La seua inossensia no va caure daball de los testimonis del Tort, del Rechoncho y del Desmañat (potsé cardadós o homens mes baixos). Lo jues, tot parat per lo acsidén, jun en los que allí estaben, no sabén qué di, va callá un bon rato; después, en lo juissi mes cla, va di:
- Pareix que esta sauvia es venenosa, lo que no sol passá en cas de la sauvia. Pero per a que no pugue matá a dingú mes, que se tallo hasta les arraíls y se avío al foc. Lo que ere guardia del jardí ya u estáe fen en presensia del jues, y encara no acababe de tombá la gran mota cuan va apareixe la raó de la mort de los dos amans. Ñabíe daball de la mota de aquella sauvia un sapo jagán, y van pensá que la sauvia se habíe envenenat per culpa del sapo. Al sapo, no atrevinse dingú a arrimásseli, li van ficá al voltán una pila grandíssima de lleña, y allí jun en la sauvia lo van sucarrá, y se va acabá lo prossés del siñó jues per la mort del pobret Pasquino. Ell, jun en la seua Simona, tan unflats com estaben, per lo Tort y lo Rechoncho y lo Morro Gorrino y lo Desmañat van sé sepultats a la iglesia de San Paolo, de aon probablemén eren feligresos.

jornada-cuarta-novela-octava