Mostrando las entradas para la consulta espina ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta espina ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 18 de febrero de 2024

Espia - Espleyar

Espia, s. f., espion.

Voyez Denina, t. III, p. 74.

Trameton espias soven a la marina.

V. de S. Honorat.

Transmettent souvent espions au bord de la mer

Parria

Qu' espia

Fossetz de qualque folha gen.

J. Estève: L' autr' ier.

Il paraîtrait que vous fussiez espion de quelque folle gent.

(N. E. Esto que se lo apliquen los que entran con perfiles falsos al grupo yo parlo lo chapurriau y a otros.)

Espia; espía, espíes; espiá

 

Gran re d' espias bonas e certanas.

Tit. du XV siècle, DOAT, t. CXLVII, fol. 286.

Beaucoup d'espions bons et sûrs.

ANC. FR. Sorent par leur espies que le roy l'avoit deffendu.

Joinville, p. 40.

CAT. ESP. (espía) PORT. Espia. IT. Spione. 

(chap. Espía, espíes.)

2. Espiamen, s. m., espionnage, observation, exploration. 

Ja laire no s' en meta en grans espiamens, 

Que no m pot esser toultz ni emblatz furtilmens.

P. de Corbiac: El nom de. Var. 

Jamais larron ne s'en mette en grandes explorations, vu qu'il ne me peut être enlevé ni volé furtivement. 

IT. Spiamento. (chap. Espiamén, espionage, espionache.)

3. Espil, s. m., observatoire.

Aqui es format lo dich espil per tal engienh, que neguna persona non ho pot cogitar... Aquel que vol montar al espil.

Lett. du Preste Jean à Frédéric., fol. 34.

Là est formé ledit observatoire par tel engin, qu'aucune personne ne peut se l'imaginer... Celui qui veut monter à l' observatoire.

4. Espiar, v., épier, regarder, reconnaître.

El faran levar trop mayti, 

E pueis espiar al cami

O a murtriers o a layros.

Brev. d'amor, fol. 128. 

Le feront lever très matin, et puis épier au chemin ou par meurtriers ou par voleurs. 

For espiet

En cal terra lo sanz anet.

(chap. Fort va espiá a quina terra lo san anabe (anáe, va aná).

V. de S. Honorat. 

Épia fort en quelle terre le saint alla.

Part. prés. Anavo espian per los ostals.

(chap. Anaben espián per los hostals, hotels, fondes, albergues, etc.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

Allaient épiant par les hôtels.

Part. pas. An un message trames 

A Narbona, c' a espiat 

Del miracle la veritat.

V. de S. Honorat. 

Ont transmis un message à Narbonne, qui a reconnu la vérité du miracle.

S'ieu lieys pert per son folhatge, 

Ieu n' ay autra espiada

Fina, esmerada e pura.

Marcabrus: Lanquan. 

Si je la perds par sa folie, j'en ai épié une autre polie, brillante et pure. Car us Turc de Maragoyle los a totz espiatz.

(chap. Ya que un Turc de Maragoyle los ha espiat a tots.)

Roman de Fierabras, v. 86.

Car un Turc de Maragoyle les a tous épiés.

CAT. ESP. PORT. Espiar. IT. Spiare. (chap. espiá: espío, espíes, espíe, espiém o espiám, espiéu o espiáu, espíen; espiat, espiats, espiada, espiades.)

5. Expinctar, Espingar, v., épier, guetter l'occasion.

Si ieu demandi parlament am mon enemic, expincti d' esser en certa (cert) loc on el pot venir.

L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

Si je demande un pourparler avec mon ennemi, je guette l'occasion d'être en certain lieu où il peut venir.

Part. prés. Espingan entro que venga.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Épiant jusqu'à ce qu'il vienne.

IT. Espieggiare.

 

Espic, s. m., lat. spicus, épi. 

Malas meissos e vouz espics.

P. Vidal: Pois ubert.

Mauvaises moissons et épis vides.

Que ses gra l' espics.

(chap. Que la espiga sense gra.)

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls breus. 

Que l'épi sans grain.

Fig. Pus d' amor m' es falhida 'l flors 

E 'l dous frutz e 'l gras e 'l espics. 

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad.

Puisque d'amour m'a manqué la fleur et le doux fruit et le grain et l'épi.

Loc. prov. Ben cobram lo gran segon l'espic.

(chap. Be cobram, cullim, lo gra segons l'espiga.) 

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps.

Nous recueillons bien le grain selon l'épi.

2. Espiga, s. f., lat. spica, épi.

Premieyramens son en herbas o en semensas, e pueys en aresta et en espiga, e pueys en frug.

(chap. Primeramén són en herbes o en llaós, y después en aresta y en espiga, y después en fruit; semensas : semen : llaó : sembradura.)

V. et Vert., fol. 10. 

Premièrement sont en herbes ou en semences, et puis en arête et en épi, et puis en fruit.

Lanquan vey florir l'espiga.

G. Adhemar: Lanquan vey.

Lorsque je vois fleurir l'épi.

CAT. ESP. PORT. Espiga. IT. Spiga. (chap. Espiga, espigues; aresta, arestes.)

3. Espigar, v., lat. spicare, épier, pousser en épis, se garnir d'épis.

Segon dever per temps espiga. Leys d'amors, fol. 36. 

Selon la convenance il se garnit d'épis à temps.

Part. pas. Los blads comensavon a secar avan que fosen espigatz. 

(chap. Los blats se escomensaben a secá abans de espigá, que estigueren o estaren espigats).

Petit Talamus de Montpellier. Martin, p. 152. 

Les blés commençaient à sécher avant qu'ils fussent épiés.

CAT. ESP. PORT. Espigar. IT. Spigare, spicare.

(chap. espigá, espigás; espígol; espigolá: rebuscá, be espigues, olives, ameles que han caigut per les boches, etc. Una lletuga se espigue, les bledes, les cols se espiguen cuan se fan altes y perden les seues propiedats.)

 

Espieut, Espeut, Espiaut, s, m., lat. spiculum, épieu, pique, javelot, lance.

Mortz d' espieut feritz.

(chap. Mort ferit de pica, llansa; espeto, banderilla, puncha, pincho.)

J. Estève: Lo senher.

Mort frappé d'épieu.

Son espeut brandig.

Guillaume de Tudela. 

Brandit son épieu.

Fer ne I ab l' espiaut per mieg lo ventre. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 19. 

En frappe un avec l' épieu parmi le ventre. 

Ab son espieu trencan el n' a X trabucatz.

Roman de Fierabras, v. 2906.

Avec sa lance tranchante il en a abattu dix.

ANC. FR. Lors à tant a li més brandi

Son espiel en signe d'estour 

Cruens.

Roman du Renart, t. IV, p. 209. 

A bons espiez tranchans ont la presse rompue. 

Huon de Villeneuve, Du Verdier, t. II, p. 252. 

Lançons à li nos espiés acérez.

Roman de Roncevaux. Monin, p. 36. 

ESP. Espiche (espeto, banderilla, pincho). PORT. Espeto. IT. Spiedo.

 

Espitlori, s. m., pilori.

Condemnat a estar en l' espitlori.

(chap. Condenat a está al pelleric.)

Cout. de Condom, Condamné à être au pilori.

PORT. Pelourinho. (chap. Pelleric. Fórnols, carré pelleric; lo de Valderrobres estabe a la plassa; lo de Queretes encara se veu al mich de la plassa. Pot sé que se trobo escrit en k final, pellerik.)

Pelleric, Queretes, plassa, pellerik


Espina, s. f., lat. spina, épine. 

De ponhens espinas coronat.

Folquet de Romans: Quan lo dous.

Couronné d'épines poignantes.

Fig. Terra de nostre cors non germene espinas de luxuria.

Trad. de Bède, fol. 52. 

Que la terre de notre corps ne produise épines de luxure.

Loc. fig. Domna, rosa ses espina.

(chap. Dona, rosa sense espina.)

P. de Corbiac: Domna dels.

Dame, rose sans épine.

- Arête.

No te pesses de bo morcel t' engrais, 

Ni qu' el te don sinon os o espina.

T. de Thomas et de Bernardo: Bernardo.

Ne t' imagine pas qu'il t' engraisse de bons morceaux, ni qu'il te donne sinon os ou arête.

CAT. ESP. Espina. PORT. Espinha. IT. Spina. (chap. espina, espines, tan de les roses, com dels peixos, com la corona de espines de Jesús.)

- Arbrisseau, aubépin. (N. E. Espino albar.)

E 'l flors pareys en l' espina.

Marcabrus: L' yverns. 

Et la fleur paraît en l'épine.

Blanca com neus e flors d' espina.

(chap. Blanca com la neu y les flos del espino albar : blanques; 

la argilaga, archilaga, ginesta, chinestra, fa les flos grogues.)

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Blanche comme neige et fleurs d'épine.

ANC. FR. Mais d'une chose m'esmervel

Qu'ele ot plus blanc col et poitrine 

Que flour de lis, ne flour d' espine. 

Roman de la Violette, v. 890.

2. Espinos, adj., lat. spinosus, épineux. 

L' aybre es mot espinos. 

(chap. L'abre (albre, arbre) es mol espinós.) 

Plantas espinozas habundo trop en humor unctuoza.

(chap. Les plantes espinoses abunden mol en suc untuós, saba o humor untuosa.)

Eluc. de las propr., fol. 212 et 197.

L'arbre est très épineux.

Les plantes épineuses abondent beaucoup en humeur onctueuse.

CAT. Espinos. ESP. Espinoso. PORT. Espinhoso. IT. Spinoso.

3. Espinar, v., piquer d'épines. 

Part. pas. Livratz a mort et espinatz.

Las espinas ab que J. C. fon coronatz e espinatz. V. et Vert., fol. 104.

(chap. Les espines en les que Jesucristo va sé coronat y punchat.)

Livré à mort et piqué d'épines.

Les épines avec quoi Jésus-Christ fut couronné et piqué.

CAT. ESP. Espinar. PORT. Espinhar. IT. Spinare.

4. Espinassar, v., piquer, couronner d'épines.

Part. pas. Per nostres obs fo vil tengutz...

Escarnitz et espinassatz.

Gui Folquet: Escrig trop.

Pour nos besoins il fut avili... déchiré et couronné d'épines.

 

Espinar, s. m., lat. spinachium, épinard.

Quatre livras de pezes, espinarx, etc. 

Per alcuns que soperon lo vespre, per arencx et espinarx.

(chap. Per alguns que van sopá a la vesprada, per arencs – sardines de cubo, guardiassivils - y espinacs.)

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Quatre livres de pois, épinards, etc.

Pour aucuns qui soupèrent le soir, pour harengs et épinards.

CAT. Espinac. ESP. Espinaca. PORT. Espinafre. IT. Spinace.

(chap. Espinac, espinacs, los que minjabe Popeye.)

 

Espingala, s. f., espingarde, espingole, grande arbalète.

Dartz et espingalas traire. Leys d'amors, fol. 131.

Tirer dards et grandes arbalètes.

Per metre las espingualas e 'ls canos e las balestas de torn.

Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 283.

Pour mettre les espingoles et les canons et les balistes de tour.

ESP. PORT. Espingarda. IT. Spidgarda. (chap. Espingarda, espingardes, grans ballestes.)

Espingarda, Spidgarda, espingardes, grans ballestes

 

Esplecha, s. f., revenu, profit, produit.

Esplecha était un terme générique, qu'on peut traduire par droit d'usage. Il s'appliquait également:
1°. aux droits du seigneur qui levait l'esplecha sur les produits des terres des habitants;
2°. et pour ceux-ci, aux droits de chauffage, de pâturage et de défrichement, etc., dans les terres du seigneur.

Raymond Bérenger, en 1206, accorde aux citoyens d'Aix le droit pasturgandi, splenchandi, et bosqueinrandi.

Un titre de 1497 maintient aux habitants de Callians la faculté pastorgandi, eyssartandi, leignerandi, fusteiandi, glandeiandi et omnes esplechas faciendi.

La chiqueta María teníe un corderet; Un titre de 1497 maintient aux habitants de Callians la faculté pastorgandi, eyssartandi, leignerandi, fusteiandi, glandeiandi et omnes esplechas faciendi

Voyez Du Cange, t. III, col. 156 et 269.

Tota la esplecha menuda que es dins las bolas de la dicha maio.

Tit. de 1271. Arch. de la m. de Lentillac.

Tout le menu produit qui est dans les limites de ladite maison.

- Droit de pâturage.

Las aiguas... e la esplecha e las erbas.

Tit. de 1261. Arch. du Roy., J, 330. 

Les eaux... et le droit de pâturage et les herbes. 

Esplecha a III buous, si 'ls tenia.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M, 876. 

Droit de pâturage pour trois boeufs, s'il les tenait.

- Redevance, impôt.

Avien... esplecha cad an de cauls e de pors.

(chap. Teníen... esplecha cad' añ de cols y de porros; dret de explotassió.)

Levavo esplecha... de pors o de cauls... de totz los ortz.

Tit. de 1271. DOAT, t. CXLVI, fol. 148.

Avaient... chaque année redevance de choux et de porreaux.

Levaient redevance... de porreaux ou de choux... de tous les jardins.

- Jouissance.

Sobre l' us et l' esplecha de las aigas e dels boscx dels terradors.

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 10.

Sur l'usage et la jouissance des eaux et des bois des territoires.

Als us e a l' esplecha e proffeys necessaris de la maio.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 7.

Aux us et à la jouissance et profits nécessaires de la maison.

2. Espleita, s. f., redevance, impôt.

Espleita d' ous e de formagues e de fe e de pailla.

(chap. Espleita d' ous y de formaches y de fenás y de palla.) 

Tit. de 1187. DOAT, t. CXIV, fol. 152.

Redevance d'oeufs et de fromage et de foin et de paille.

3. Esplec, Espleg, Esple, Espleit, Espley, s. m., revenu, profit, produit.

Dels digs terradors e dels esplecs e de las usansas dels digs locs.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M, 876. 

Desdits territoires et des revenus et des usances desdits lieux.

Car non esper espleg

De m' amiga.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no. 

Car je n'espère profit de mon amie.

De Niort pert la rend' e l' espley. 

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Perd la rente et le profit de Niort. 

Los digs terradors e 'ls pasturals e 'ls esplecs.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M, 876. 

Lesdits territoires et les pâturages et les produits.

- Jouissance, service.

Aprop l' austor ven esparvier... 

Tan es cortes, pros et adreitz, 

Mas trop pauc dura sos espleitz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Après l'autour vient l'épervier... tant il est aimable, courageux et adroit, mais son service dure très peu.

Aian us et esplec el boscx e dels boscx. 

Sobre l' us et l' esplec de las aigas et dels boscx dels terradors.

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 12 et 10. 

Aient usage et jouissance au bois et des bois. 

Sur l'usage et la jouissance des eaux et des bois des territoires.

- Abondance, satiété, excès.

Adv. comp. En aissi tres jorns paisetz lo

Non a esple mas per razo... 

E cascun jorn lo paisetz be

De bonas carns tot a esple. 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Nourrissez-le ainsi pendant trois jours non à l'excès, mais raisonnablement...

Et chaque jour nourrissez-le bien de bonnes viandes tout à satiété.

ANC. FR. Del harneis pristrent à grant espleit, 

E merveillus gain i unt feit. 

Marie de France, t. I, p. 416.

4. Explectacio, s. f., usage. 

Prescriptio, explectacio et possessio de temps.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 91. 

Prescription, usage et possession de temps.

5. Esplechiu, Espleitiu, Esplechieu, s. m., droit de pâturage.

Las aiguas e 'ls bosz e 'ls esplechieus.

Tit. de 1259. Arch. du Roy., J, 330. 

Les eaux et les bois et les droits de pâturage.

Et esplechius et azemprius.

Tit. de 1244. Arch. du Roy., J, 330. 

Et droits de pâturage et droits de parcours. 

Els usatges e 'ls espleitius.

Tit. de 1196. Arch. du Roy., J, 323. 

Les usages et les droits de pâturage. 

Azemprius et esplechius.

Tit. de 1207. Arch. du Roy., J, 323. 

Droits de parcours et droits de pâturage.

E 'ls usatges e 'ls espleitius e 'ls homes.

Tit. de 1197. Arch. du Roy., J, 330.

Et les usages et les droits de pâturage et les hommes.

6. Explechar, Expleitar, Explectar, v., exploiter, se servir, user, posséder, défricher. 

Aya, tengua, use, expleyte.

Tit. de 1338. DOAT, t. XXXIX, fol. 142. 

Qu'il ait, tienne, use, exploite.

Las causas dessus dichas... explectero en la dicha ciutat.

Sagel, maio et archa comunals de lasquals enqueras s' esplecho.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 80 et 86.

Ils exploiteront les choses susdites... en ladite ville.

Sceau, maison et coffre communaux desquels ils se servent encore.

Que li meu hom de Luguanh i puesco esplechar... paguan lor partida segon que i esplecharan.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M, 876.

Que mes hommes de Luguan y puissent défricher... en payant leur partie selon qu'ils y défricheront.

Aver et espleitar la medietat.

(chap. Tindre y explotá la mitat.)

Tit. de 1208. Arch. du Roy., J, 317. 

Avoir et exploiter la moitié. 

Fig. Recebre et explechar

Lo regne del mieu paire.

Izarn: Diguas me tu. 

Recevoir et posséder le royaume de mon père.

- Agir, opérer.

Ben sai que son dan esplecha 

Drutz qu' en dona jove s' empren. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert. 

Je sais bien que son dommage opère galant qui pour jeune dame s'enflamme.

Olivier lo gentil a mot ben espleytat. 

Roman de Fierabras, v. 243. 

Olivier le gentil a très bien agi.

Pretz en joys s' esplecha. 

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Mérite où joie s'opère.

(chap. Explotá : yo exploto una mina, explotes, Ignacio Sorolla Vidal explote un bancal de amelés, en les mans a les burchaques, natros o natres explotem o explotam, vatros o vatres explotéu o explotáu, exploten; explotat, explotats, explotada, explotades; yo explotaré; yo explotaría; si yo explotara.)

Ignacio Sorolla Vidal explote un bancal de amelés

7. Espleyar, v., profiter, jouir.

Aquest respieg on hom ren non espleya.

G. de S. Didier: El mon non.

Ce répit où on ne profite de rien. 

Per qu' es foldatz qui d'amor non espleya. 

Albert de Sisteron: En amor ai. 

C'est pourquoi c'est folie gui ne jouit d'amour.

lunes, 27 de abril de 2026

Rosa, roza

Rosa, roza, s. f., lat. rosa, rose.
Plus colorada
Que rosa de mai brotonada.
(chap. Mes colorada que rosa al mach brostada.)
P. Vidal: Lai on cobra.
Plus colorée que rose de mai boutonnée.
Rosa fresca de mai non es plus colorada. V. de S. Honorat.
Rose fraîche de mai n'est pas plus colorée.
Fig. Domna, roza ses espina.
(chap. Dona, rosa sense espina - espines, puncha, punches.)
Pierre de Corbiac: Domna dels.
Dame, rose sans épine.
De tota boneza
Etz roz' espandia.
Perdigon: Verges.
De toute excellence vous êtes rose épanouie.
Voyez Aigua.
CAT. ESP. PORT. IT. Rosa. (chap. Rosa, roses.)

Pantera Rosa, Beceite, Beseit; Plus colorada Que rosa de mai brotonada.

2. Roseta, Rozetta, s. f. dim., rosette, petite rose.
Dieus vos sal, Na pastorela,
Color de rozeta.
Un Troubadour Anonyme: Per amor.
Dieu vous sauve, dame pastourelle, couleur de petite rose.
CAT. ESP. PORT. Roseta. IT. Rosetta. (chap. Roseta, rosetes, pera la Rosa, al jardinet de Queretes.)
- Petite rougeur, petit bouton.
Rosettas son qu' el paladel
Naisson.
Deudes de Prades, Auz. cass.
(Ce) sont petites rougeurs qui au palais naissent.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

3. Rosan, Rozan, adj., rosé, couleur de rose.
La colors fo fresca e rozana.
Bertrand de Born: Ges de disnar.
La couleur fut fraîche et rosée.

4. Rosat, Rozat, adj., lat. rosatus, rosat, rosé, qui appartient à la rose.
Ab ol rosat. 
Deudes de Prades, Auz. cass.
Avec huile de rose.
Sucre rozat.
Leys d'amors, fol. 111.
Sucre rosat.
CAT. Rosad. ESP. PORT. Rosado. IT. Rosato. (chap. rosat, rosats, rosada, rosades.)

Artur Quintana Font, Arturo, Quintana, Codoñera, boina, txapela, català, alemán

5. Rosal, Rozal, adj., lat. rosalis, rosé, rougeâtre.
Los albres redran lo sanc rozal.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Les arbres rendront le sang rosé.

6. Rosenc, Rozenc, adj., rosé, couleur de rose, alezan, rouge.
Per flors blancas, purpurencas o rozencas.
Fa aquela stridor semlantment qu'el ferr rozenc escantit en l' aygua.
Caval... si es de pels rozenc.
Eluc. de las propr., fol. 219, 138 et 246.
Par fleurs blanches, purpurines où rosées. 
Fait ce frémissement semblablement que le fer rouge éteint dans l'eau.
Cheval... s'il est de poils alezans.
(chap. Ruén, lo coló del ferro cuan está mol calén; ruens, ruenta, ruentes.)

7. Roce, adj., lat. roseus, rosé, de couleur rose.
Color rocea, punica et citrina han pauca diferencia.
Eluc. de las propr., fol. 266.
Couleur rosée, écarlate et citrine ont peu de différence.

8. Roser, Rosier, s. m., rosier.
Flor de roser, quan nais,
Non es plus fresca de lei.
(chap. Flo de rosé (la rosa), cuan naix, no es mes fresca que ella.)
Raimond de Miraval: Bel m' es.
Fleur de rosier, quand elle naît, n'est pas plus fraîche qu'elle.
No m fai chantar flors ni rosiers.
Lamberti de Bonanel: Al cor.
Ne me fait chanter fleur ni rosier.
CAT. Roser. ESP. Rosal. IT. Rosaio. (chap. Rosé, rosés.)

9. Roselh, s. m., du lat. rosetum, roseraie, bosquet de rosiers.
Bocs (bosc) m' en son pratz e vergier e rozelh.
Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum a.
Bois m'en sont prés et vergers et roseraie.
PORT. Rosal. (ESP. Chap. rosaleda.)

10. Rozella, s. f., roselle, nom donné à la fleur du pavot.
Flor tan bella
Que l' enfan apelon rozella.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Fleur si belle que les enfants appellent roselle.
ANC. CAT. Rosella. (chap. Roella, roelles; ruella, ruelles. ESP. Amapola.)

Rozella, s. f., roselle, nom donné à la fleur du pavot.

11. Raujen, adj., rosé, de rose, vermeil.
Lo ten e fresc e raujen.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Le teint et frais et rosé.

viernes, 20 de octubre de 2023

XX, Domna, dels angels regina, (lenga romana, Romans); Pierre de Corbiac

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

XX.


Domna, dels angels regina,

Esperansa dels crezens,

Segon que m' aonda mos sens

Chan de vos lenga romana;

Quar nuls hom just ni peccaire

De vos lauzar no s deu traire,

Can sos sens miels l' aparelha

Romans lenga latina.


Domna, roza ses espina,

Sobre totas flor' s olens,

Verga seca frug fazens,

Terra que ses labor grana,

Estela del solelh maire,

Noirissa del nostre paire,

El mon una no us somelha

Ni londana ni vezina.


Domna joves e mesquina,

Fost a dieu obediens

En totz sos comandamens;

Per que la gen crestiana

Cre ver e sap tot l' afaire

Que us dis l' angel saludaire,

Que consebras per l' aurelha

Dieu que enfantes vergina.


Domna, verges pura e fina

Ans que fos l' enfantamens 

Et apres tot eissamens,

De vos trais sa carn humana 

Jhesu Crist nostre salvaire; 

Si com, ses frachura faire, 

Vai e ven rais quan solelha 

Per la fenestra vezina.


Domna, vos etz l' aiglentina

Que trobet vert Moysens,

Entre las flamas ardens;

E la toizos de la lana

Que s moillet en la sec' aire,

Don fo Gedeons proaire;

Mas natura s meravelha

Com romazest enterina. 


Domna, estela marina,

De las autras plus luzens,

La mars nos combat e 'l vens;

Mostra nos via certana:

Quar si ns vols a bon port traire

No tem nau ni 'l governaire,

Ni 'l tempier que ns estorbilla

Ni 'l stobi de la marina.


Domna, metges e metzina,

Lectoaris et enguens,

Nos nafratz de mort temens

La velia oing e sana;

Dossa, pia, de bon aire

Fai nos tost de mal estraire,

Quar perdutz es qui s fonilla,

Pos la mortz l' es trop aizina.


Dieu espoza, filh' e maire,

Manda 'l filh e prega 'l paire,

Ab l' espos parl' e conselha

Com merces nos si' aizina.


Pos durmen mas tu ns revelha

Ans que ns sia mortz vezina.


Pierre de Corbiac.


https://en.wikipedia.org/wiki/Peire_de_Corbiac

Peire de Corbiac or Corbian was a Gascon cleric and troubadour of the thirteenth century. His most famous works are a religious piece, the Prière à la Vierge (prayer to the Virgin), and his "treasures",
Lo tezaurs (c. 1225).

https://archive.org/details/letresordepierr00latigoog

Peire was born at Corbiac near Bordeaux to a poor family. He was educated at Orléans in the Scholastic tradition. His nephew was the troubadour Aimeric de Belenoi, whose vida refers to him as maestre (master, teacher) and Peire elsewhere calls himself maistre. Certainly Peire's Tezaur is didactic in nature: his purpose in writing was to convince the wise that though he was poor in material terms he was richer still. Composed in 840 alexandrines, the Tezaur is an encyclopaedic compilation of all that the troubadour knew. The work displays a great breadth of knowledge. He expends 547 lines narrating the chief events of the Old and New Testaments, then discusses the seven liberal arts, medicine, surgery, necromancy, mythology, the lives of the ancient Greeks and Romans, and those of the contemporary French and English.

Peire was familiar with the work of Venerable Bede, of John de Holywood, and of Chrétien de Troyes. He also provides the modern historian with several pieces of crucial information not found elsewhere. He refers to dancing the Sanctus, Agnus, and the Cunctipotens, showing that the liturgy was performed. The Tezaur also contains the first mention of contrapointamens, a century before its appearance in Latin as contrapunctus, today's counterpoint. The Tezaur had a lasting influence in the Late Middle Ages. The Jew Emanuele da Roma wrote the Ninth Meḥabbereth, a Hebrew poem based on the Tesoretto of Brunetto Latini, itself based on the Tezaur of Peire.

Peire was a religious man, as the dedicatory first verse of his Tezaur attests: it contains a dedication to Jesus and Mary and a statement of Trinitarian faith:

Domna, rosa ses espina,

sobre totas flors olens,

verga seca frug fazens,

terra que ses labor grana,

estela, del solelh maire,

noirissa del vostre paire,

el mon nulha no.us semelha

ni londana ni vezina.

Domna, verge pura e fina,

ans que fos l'enfantamens,

et apres tot eissamens,

receup en vos carn humana

Jesu Crist, nostre salvaire,

si com ses trencamen faire

intra.l bels rais, quan solelha,

per la fenestra veirina.

Domna, estela marina

de las autras plus luzens,

la mars nos combat e.l vens;

mostra nos via certana;

car si.ns vols a bon port traire

non tem nau ni governaire

ni tempest que.ns destorbelha

ni.l sobern de la marina.

Lady, rose without thorn,

sweet above all flowers,

dry rod bearing fruit,

earth bringing forth fruit without toil,

star, mother of the sun,

nurse of thine own Father,

in the world no woman is like to thee,

neither far nor near.

Lady, virgin pure and fair

before the birth was

and afterwards the same,

received human flesh in thee

Jesus Christ our Saviour,

just as without causing flaw,

the fair ray enters when the sun shines

through the window-pane.

Lady, star of the sea,

brighter than the other stars,

the sea and the wind buffet us;

show thou us the right way:

for if thou wilt bring us to a fair haven,

ship nor helmsman fears

not tempest nor tide

lest it trouble us.

domingo, 15 de mayo de 2022

CARTA 9. Imposición de la penitencia canónica. Bendición de los Ramos, etc.

CARTA 9. 

Imposición de la penitencia canónica. Bendición de los ramos. Origen de los monumentos. Otros ritos singulares del Jueves Viernes y Sábado santo. Reclusión de las mujeres públicas en la semana santa. Ceremonia actual en la vigilia de la Ascensión y otra ya abolida en el día de Pentecostés

Mi querido hermano: No sé si en lo venidero podré satisfacer el deseo que muestras de que mis cartas sean más frecuentes. Aun con la dilación de que te quejas me veo precisado a no extenderme en ellas, contando siempre con dejar algo para los correos siguientes. Harto es esto para quien pasa el día en el penoso escrutinio de códices viejos. Muchos de ellos, escritos en el siglo XV (1), conservan aún la imposición de la penitencia pública, en la feria IV Cinerum, con un rito harto parecido al del pontifical romano (par. III.); pero con esta diferencia, entre otras, que los penitentes no eran arrojados de la Iglesia hasta después de haber asistido a la misa en las gradas del altar mayor a la parte exterior de las rejas. No se halla mención de los grados de penitencia; pero la prolijidad en señalar las circunstancias locales de esta ceremonia, muestra que su uso no quedaba al arbitrio de los obispos, sino que se practicaba en aquellos tiempos, conforme a lo mandado en los cánones. Corresponde a esta ceremonia la reconciliación de los mismos penitentes en la feria V in coena Domini.

Están también conformes todos los códices en el rito del Domingo de Ramos, que verás en la semana santa que posees de esta Iglesia impresa en 1494, es a saber, que (2) en ninguna parroquia se bendigan los ramos antes que en la Iglesia catedral; y que en esta no se diga otra misa sino la mayor, a fin de que todos, así eclesiásticos como legos, concurran a esta solemnidad. De lo primero queda todavía algún vestigio, concurriendo los cleros de las parroquias a esta bendición de ramos. La cual, hasta muy pocos años ha, se hacía fuera de la Iglesia en la plaza dicha de la Seo, donde también se predicaba el sermón, que aún hoy llaman de la Palma. Igualmente se ha abolido la rúbrica que mandan aquellos códices, de que al llegar la procesión a la puerta de la Iglesia, (3) cuatro niños, puestos en el campanario o atrio de la iglesia, cantasen los vv. Gloria laus etc. Aunque de estas variantes y otras muy singulares en las ceremonias y preces de esta función se hablará en nuestra obra. En todas las ferias de Cuaresma hasta la Dom. in Passione no hay otro tracto que el Dne. non secundum peccata etc. repartidos sus tres versículos según el orden de las ferias. También es digna de atención la ceremonia establecida en algunos de estos misales para guardar el cuerpo del Señor desde el jueves santo hasta el día siguiente. Mandan que sea llevado in sacrarium, y alguno para quitar la duda dice, in sacristiam, por manos de un diácono o subdiácono, quedando el celebrante, aunque no sea el Obispo, en el altar. El misal de 1509 todavía supone que se guardaba in sacrario: mas como la semana santa citada, ya dice que sia reservat lo corpus Domini en lo sacrari, ó casa que aparellat hauran; podemos conjeturar que el uso de los altares adornados, que llaman monumentos, para depositar en ellos la sagrada Eucaristía, se hallaba ya introducido y autorizado en esta iglesia a fines del siglo XV.

Aún a mediados del mismo, a saber, en 1459, consta por el Diario tantas veces citado, que el Rey D. Juan II y su mujer Doña Juana visitaron cada uno de por sí las iglesias de esta ciudad en la noche del jueves santo. Y en el año 1469, hablando del jubileo concedido a la catedral para la fiesta de la Asunción de nuestra Señora, dice que el Papa concedió la misma gracia para el jueves santo desde la hora de poner el Señor en el monumento hasta el día de Pascua (a). Por donde se ve que el uso de los monumentos no es aquí tan reciente, como algunos creen. 

(a) Las palabras originales del Diario son las siguientes: "en lany 1459 lo Digous Sant en la nit lo Senyor Rey e Senyora Reyna cercaren les Eglesies cascu per sí; e encontrárense en Sent Joan del Mercat. E lo dit Senyor e Senyora estagueren parlant huna estona (un breve rato) ab molt gran amor.”... “Lany 1469 lo Papa a atorgat la dita perdonança a la Seu del Digous Sant, posat lo corpus en lo moniment fins lo dia de Pascua.” 

Por otra parte no ha faltado quien haya querido persuadirme que es anterior la época de este rito, asegurando que en un consejo de esta ciudad de 17 de Marzo de 1385, se permite que salgan a visitar los monumentos las malas mujeres encerradas toda la semana santa en la casa que llamaban de las Arrepentidas. Desconfiando yo de este hecho (4) busqué el documento original cuya copia incluyo, donde sólo se manda que las malas mujeres el martes santo sean recogidas y encerradas en la casa de la penitencia, donde permanezcan hasta la tarde del sábado próximo, señalándoles para su sustento diario veinte y cuatro maravedís. Ni en ese año ni en los siguientes hay memoria de la supuesta visita de monumentos; sólo constan las deliberaciones anuales para socorrerlas con dicha limosna.

En esta Metropolitana, en las parroquias de la ciudad y aun en algunos monasterios es ahora tan suntuoso el aparato de estos altares u oratorios, que no parece sino que el clero y el pueblo se han propuesto con santa emulación desagraviar al Señor de las injurias que recibió de los judíos y de los herejes de los últimos siglos. Mucho pudo influir en este buen espíritu el ejemplo del santo patriarca Juan de Ribera, devotísimo del augusto Sacramento del altar. El misal de 1509 manda que en las tres primeras ferias de la semana santa se diga la misa con ornamentos negros, y también en el jueves santo, cuando en ella no se consagra el crisma: circunstancia que hacía igualmente omitir Gloria, Credo e Ite missa est. Un códice de principios del siglo XV previene que en el viernes santo se use de ornamentos blancos, y que después de la adoración de la Cruz y de haber mostrado al pueblo la santa espina, se tomen negros. El citado misal de 1509, sin hacer mención de la espina, manda que se vistan entonces ornamentos blancos: calla igualmente la elevación de la hostia. En ambos días se decían las vísperas dentro de la misa: y en solo el jueves santo se bendecía el fuego.

Aún más entrado el siglo XVI proseguía esta que ahora nos parece extravagancia. El ordinario de 1527, y el misal de 1528 mandan que en el sábado santo todos los asistentes al altar vistan ornamentos negros hasta concluida la letanía y bendición de la fuente bautismal, y que antes de comenzar la misa induant vestes solemnes. Exceptúan de esta regla al diácono que canta la Angélica, el cual desde el principio va con dalmática blanca. En la bendición del cirio pascual se halla la comparación de María santísima con la abeja; cuando después de las palabras: apis mater eduxit, añaden: ò vere beata et mirabilis apis, cujus nec sexum masculi violant, foetus non cassant, nec filii destruunt castitatem! Sic sancta concepit virgo Maria, virgo peperit, et virgo permansit. Y esto es común en todos los códices, como creo que lo fue en toda España hasta la corrección de San Pío V. Los maitines de Resurrección se decían antes a las dos y media de la mañana, y comenzaban por el R. Christus resurgens etc. Fr. Guillermo Anglés en el tratado de Expositione missae, que se conserva MS. en el archivo de esta santa iglesia, dice que (5) a principios del siglo XIV había en algunas partes la costumbre de decirse la misa de este día a media noche, como la de Navidad. Desde Pascua hasta la Trinidad no tenían los maitines sino un solo nocturno. En la misa de la vigilia de la Ascensión del Señor conserva esta Iglesia una costumbre antigua, cuyo origen no he podido averiguar. Pónese un barreño con agua al lado derecho del crucero, y juntamente una espuerta llena de silbatos de caña para distribuir a los niños que acuden como a son de campana. El sonido de estos sencillos instrumentos llenos de agua remeda el canto de los pájaros, cuya alegría en día de tanto gozo para todo el mundo, parece que quisieron recordar los autores de este uso. Permanecen los niños tocando sus silbatos todo el tiempo que dura la misa, y no más. Tampoco he podido hallar el origen de otra ceremonia usada ya en esta iglesia los días de Pentecostés a mediados del siglo XIV. Para representar la venida del Espíritu Santo sobre los Apóstoles (6), bajaban a la hora de misa y de vísperas una paloma en una máquina, al mismo tiempo que el pueblo arrojaba truenos con ballestas, que bien sería alguna cosa parecida a nuestros cohetes. El obispo D. Vidal de Blanes, que lo fue desde el año 1356 hasta el de 1368 (7), prohibió los dichos truenos por el daño que acarreaban al cimborio. Mas, o sea que no fuese obedecido en esta parte, o que con otros fuegos artificiales acompañasen esta ceremonia que se hacía en el presbiterio o cerca de él, lo cierto es que en el año 1469, pegándose algunas chispas al marco o adorno del altar mayor que era ya entonces de plata, se derritió todo con el voraz incendio, que no pudo atajarse (a). 

(a) Da cuenta de este suceso el Diario MS. del capellán de D. Alonso V, por estas palabras: "Diu menge a XXI de Maig dia de Pascua de cinquagesima (Pentecostés) any 1469 lo dit dia fonch feta palometa en la Seu de Valencia; e en la nit a XI hores se mes fosch (foch, foc; fuego) en laltar major de la dita Seu, hon se cremá tot lo retaule que era de argent.” 

Esto es: "el domingo 21 de Mayo día de Pascua de Pentecostés del año 1469 se hizo la ceremonia de la paloma en la Catedral de Valencia; y a las once de la noche se prendió fuego en el altar mayor de la dicha Catedral, de donde resultó quemarse todo el retablo que era de plata.” 

Acaso tan costosa experiencia hizo abandonar esta devota representación, de la cual extraño no haber hallado algún vestigio en los códices del siglo XV. Loables ingenios de la piedad para dejar más impresa en los ánimos la memoria de los sagrados misterios. Nada perdió de su reputación el ilustrado siglo XVI por haber conservado y recomendado la ceremonia de soltar el celebrante en esta misma fiesta dos palomas al entonar el coro el v. de la Alleluia; de lo cual veremos a su tiempo algunas muestras en la Iglesia de España. Tú conoces mejor que yo la sabia prudencia de la Esposa de Jesucristo en esto y en todo. A Dios. Valencia 13 de Diciembre de 1802. 

NOTAS Y OBSERVACIONES. 

(1) Conservan aún la imposición de la penitencia pública en la feria IV Cinerum. Es gran recomendación, así de esta Diócesis, como de otras de nuestra Península el fervor con que en el siglo XIV conservaban la práctica de la penitencia pública, amortiguada y casi de todo punto abolida en otras de Europa desde principios del siglo VIII. De la decadencia de la disciplina en este punto hablaba ya Roberto de Flamesburg, que murió siendo penitenciario de la de París y canónigo de S. Víctor el año 1224 (Poenitencial. p. V.); el cual después de haber dado exacta razón del método que guardaba él en la administración de la penitencia, y recomendado como sabio y piadoso las penas canónicas, doliéndose ya de la tibieza y frialdad de los penitentes, para aviso de los confesores prosigue diciendo: vix aliquem invenies qui suprascriptas, quia graves sunt et austerae, suscipiat poenitentias. Tu igitur paulatim, et paulatim eas mitigabis, ut aliquam habeat poenitens poenitentiam. Y luego añade: sanum igitur mihi videtur consilium, ut quantumcumque potes, poenitentem inducas, ut canonicam et autenticam suscipiat poenitentiam, et sic tibi, et ei bene erit. Quod si obtinere non poteris, dicas ei: frater, oportet te vel in hac vita puniri vel in purgatorio... Elige igitur tibi vel in hac vita sufficienter secundum poenitentias canonicas vel autenticas puniri, vel purgatorium acceptare. Quod si elegerit poenitens, ad petitionem ejus, et libitum et arbitrium tuum poteris canonicas mitigare poenitentias. Por el mismo tiempo, esto es, hacia los años 1215 escribió también su penitencial Pedro Pictaviense, por donde consta cuan decaído estaba ya el fervor de la penitencia respecto de los antiguos cánones, quedando su imposición al juicio de los confesores; porque dice (Poenit. fol. 3.): pro hujusmodi peccatis contra naturam... et pro adulteriis, et incestibus, et consimilibus solent injungi jejunia in pane et aqua, secundum tempus quo moratus est in peccato, et secundum alias circunstantias, vel compenset. Pro simplici fornicatione simplicia jejunia, nisi personae vel alia circunstantiae occurrant, et etiam cum ovis ei casseis. Y luego: cetera remedia, imò omnia pendent ex discretione confessorum, Y más adelante (fol. 9.): sicut moderni physici temperant antiquarum violentiam potionum; sic et nos plerumque antiquorum rigorem canonum poenitentialium; quia non possumus sustinere censuram illius temporis, quando et corpora et merita defecerunt. Tunc enim in amore Christi ferventiores erant fideles, quando recens erat corpus Christi. Ideoque et valebant et volebant, non patienter solum, sed et libenter pro Christo custodire vias duras.

Aún es más claro, si cabe, y más breve sobre este punto el testimonio de Guillermo el Obispo de París, que murió hacia la mitad del siglo XIII (lib. de Poenit. cap. penult.). Estas son sus palabras: facta autem confessione ad integrum poenitentiae arbitrariae erunt. Y en otra parte dice: cum in arbitrio confessoris et voluntate poenitentialem satisfactionem positam esse dicamus, dicimus consequenter quod in bona fide ipsius hoc positum est.

Llegó ya desde entonces a hacerse tan general esta persuasión de la arbitrariedad de las penitencias, que vino a ser axioma entre casi todos los confesores, como dice Alexandro de Hales (Summ. p, IV. q. 21. membr. 3. art. I.); quidam dicunt et ferè omnes confessores, quod omnes poenitentiae sunt arbitrariae, idest, in voluntate sacerdotis; et potest dare plus vel minus, pro voluntate suam, nec peccat: et hoc ex vi clavium. 

Esta opinión y el abuso que de ella se había hecho parece haber intentado moderar nuestro San Raymundo (Summ. lib. III, cap. de Poenit. et remiss.) coetáneo de Guillermo Parisiense, explicando la verdadera inteligencia que debe darse a la expresión in arbitrio confessoris. Nec debes, sacerdos, dice, à forma praedicta (poenitentialium canonum) recedere nisi propter causam. Et in hoc consistit ejus arbitrium, scilicet, pro qua vel pro quibus circumstantiis, et quantum et quando possit augeri vel minui poena canonica. (V. Morin. de Administ. Sacr. Poen. lib. X. c. 23. seq.) 

Estas palabras de S. Raymundo eran entonces como la voz común de la iglesia de España, cuyos sínodos y prelados en aquel siglo y en los siguientes, han clamado por la restauración de los cánones penitenciales, no en el sentido de la proposición de Pedro de Osma justamente condenada por Sixto IV: non peractam poenitentiam confitentes absolvi non debere; sino conforme al espíritu de la santa Iglesia, declarado en las palabras del concilio III de Toledo: secundum formam canonum antiquorum dentur poenitentiae, como lo demuestra el cardenal de Aguirre en su disertación sobre los cánones XI y XII del dicho concilio (excurs. II. n. 166. seq.), y que fue la práctica tan recomendada por S. Francisco Xavier (Turselin. vit. S. Franc. Xav. lib. VI. cap. 17.), y Santo Tomás de Villanueva (Serm. in fer. VI. post Dom. IV. Quadr.). De donde nació que en España se haya tenido por tan necesario al clero el estudio de estos cánones penitenciales, que llegó a decir uno de los obispos de Ciudad Rodrigo, anteriores al concilio de Trento (Andr. Hisp. Episc. Civit. mod. confit. edit. Argentinae 1508): qui canones poenitenciales ignorat, vix meretur dici sacerdos; siendo una de las glorias de nuestra Iglesia la parte que tuvo el celo de sus obispos en aquel solemne mandato de este santo concilio (Sess. XXV. decr. de ref.): sciant universi sacratissimos canones, exactè ab omnibus, et quoad ejus fieri poterit, indistinctè observandos. Merecen leerse también las reflexiones del cardenal de Aguirre sobre la deposición de Potamio, obispo de Braga, por el X concilio de Toledo, y sobre lo mandado por el XI en el capítulo IV (de disciplina antigua eccl. speciatim Hispaniae... circa lapsos in peccatum carnis, excurs. XII. seq.) 

(2) Que en ninguna parroquia se bendigan los ramos antes que en la Iglesia catedral. La rúbrica conforme está en la semana santa que poseo de 1494, intitulada Hores de la semana santa segons lo us del archibisbat de Valencia (Horas de la semana santa conforme a la práctica del arzobispado de Valencia), dice así, p. XXXI. b. en lo diumenge de rams en la sglesia cathedral nos diga altra missa sino tan solament la misa maior. E per les sglesies parrochials nos fasa la benedictio del rams fins atant que en la sglesia cathedral de aquells hajen fet la benedictio: a fi que axi ecclesiastichs com lechs sien a la proceso general, e al sermo del reverent Bisbe. Esto es: 

"el domingo de Ramos no se diga en la Iglesia catedral otra misa sino la mayor. Y en las iglesias parroquia les no se haga la bendición de los ramos hasta que se haya concluido en la catedral; para que así los eclesiásticos como los seglares asistan a la procesión general y al sermón del reverendo Obispo.” Los códices Valentinos de principio de este siglo XV previenen que la bendición de los ramos se haga sólo en la catedral, y por ningún caso en las parroquias; cuya práctica observaban otras diócesis de Occidente desde el siglo IX, en que Teodulfo, el obispo de Orleans, compuso el himno Gloria, laus et honor: pues en las estrofas de él, que hoy no se cantan, porque pertenecían sólo a la ciudad de Angers, donde se compuso, describe aquel prelado la magnífica procesión que hacían con los ramos benditos todas las parroquias y monasterios, y varias personas seculares yendo a la catedral, (V. Grancol. comm. sur le Brev. rom. part. II. c. 53.) 

Otra cosa muy señalada previene esta rúbrica acerca de la bendición de los ramos: sia feta la benedictio dels rams per lo Bisbe ò per lo sacerdot girada la cara al orient, è tenint tostems la ma stesa sobre lo poble (pág. XXXII. b. Esto es: "la bendición de los ramos hágala el obispo o el sacerdote vuelto el rostro hacia oriente, y teniendo entretanto la mano extendida sobre el pueblo.” 

(3). Cuatro niños puestos en el campanario o atrio de la Iglesia cantasen los vv. Gloria, laus &c. Este rito es tomado del misal mozárabe, donde se previene que al llegar la procesión de ramos ante januam veniae... pueri stent supra dictam portam, et cantent hunc versum &c. 

Aún después de introducido el rito romano se conservó en muchas diócesis de España, de donde pudieron haberle tomado otras de Europa, aunque con alguna variedad. El antiguo ritual de Turon dice: pueri de choro... 

ascendunt super muros portarum civitatis: et tunc clauduntur portae. Deinde incipit cantor: Gloria, laus. Respondent pueri: Israel es tu. 

El de Roven (Rouen): cum autem processio ad portam civitatis ornatam venerit, sex pueri turrim ascendant, et hos versus festive cantent Gloria, laus et honor &c.

Un misal MS. de la Iglesia de Saresbury (Salisbury), sufragánea de Cantorberi (Canterbury): septem pueri in loco eminentiori simul cantent v. Gloria, laus.

Basten estas muestras. Pudo haber dado origen a este rito la estrofa Coetus in excelsis te laudat &c.

(4) Busqué el documento original. En el volumen de deliberaciones del consejo general, entre varias del día 17 de Marzo de 1385, se lee lo siguiente: "è fò acordat è proveit concordantment en è per lo dit consell que en lo present any en la prop vinent sentmana sancta, ço es, lo dimarts per lo mati de aquella sentmana, les fembres pecadores publiques de la dita ciutat sien meses e encloses dins la casa de les dones de penitencia, e estien aqui tro al dissabte seguent en hora de vespres, et sien dats de la pecunia comuna de la dita ciutat per lo clavari d'aquella á cascuna de les dites fembres, et per cascun jorn que alli estaran, pera sa provisio XII diners.” Esto es: y fue unánimemente acordado y proveído en y por el dicho consejo que en el presente año en la próxima semana santa, a saber, el martes de ella por la mañana, las mujeres pecadoras públicas de la dicha ciudad sean puestas y encerradas en la casa de las mujeres de la penitencia, donde permanezcan hasta el sábado siguiente a la hora de vísperas: y que del tesoro común de la dicha ciudad se den por el mayordomo de ella a cada una de las dichas mujeres doce dineros para su manutención cada día de los que allí estuvieren. 

(5) A principios del siglo XIV había en algunas partes la costumbre de decirse la misa de este día (de Pascua) a media noche &c. Esta misa era probablemente la del sábado santo, que antes no se celebraba durante el día, como ni en Roma el viernes santo, para declarar la tristeza de la Iglesia (S. Braul. ep. XIV. Flor. t. XXX. p. 338): hoc biduo sacramenta non celebrantur, decía Inocenc. I (epist. ad Decent. Eugubin. Episc.) Desde fines del siglo XIV comenzó a anticiparse (consuetud. monast, Cassan. an. 1387.), por justas causas, que para ello ocurrieron. Del rito antiquísimo de celebrar esta misa del sábado por la noche queda aún vestigio en las expresiones que decimos en ella: hac potissimum nocte, hanc sacratissimam noctem. De su observancia en España, y de su origen hace memoria San Braulio (loc. laud.) diciendo: ipsam nocte eo usque celebrantur festa, quoadusque nox transeat media, qua hora et nos credimus resurrecturos, et Dominum vivos et mortuos judicatorum. De esto daremos a su tiempo varias pruebas tomadas de nuestros misales y rituales antiguos. 

(6) Bajaban... una paloma en una máquina &c. Por aquel mismo tiempo era rito común en varias Iglesias de occidente soltar palomas en la misa mayor al cantar la secuencia. Lucas cusentino añade también el rito de las lenguas de fuego, que eran pequeñas estopas encendidas: particulae subtilissimae stuppae succensae. De los truenos que acompañaban en Valencia a este rito, no he visto ejemplos en los editores de monumentos litúrgicos, mas no desconfío hallarlos en los códices de nuestras diócesis. 

(7) Prohibió los dichos truenos. La constitución del Obispo D. Vidal, en que manda que esta Ceremonia de la paloma sólo se haga en el primer día de Pentecostés con todas las circunstancias acostumbradas, a excepción de los truenos, se halla en la colección de Constituciones Valentinas, impresa en 1546 en folio. Dice así: 

Vitalis Episcopus, et capitulum.... ordinarunt quod amodo in festis Pentecostes non fiat repraesentatio emissionis Sancti Spiritus, nisi in primo festo bis, scilicet, horis missae, et vesperorum. Volentes quod horis eisdem quibus fiet repraesentatio supradicta, non fiant tonitrua cum ballistis; sed simpliciter fiat eadem repraesentatio cum universis circumstantiis suis, exceptis tonitruis, quae damnum non modicum inferunt çambario (cimborio) dictae Sedis. Alioquin si secus factum fuerit, Nos Episcopus supradictus, in laicos illos qui tonitrua facere attemptabunt, nunc pro tunc, et è contra in his scriptis excommunicationis sententiam promulgamus. Volentes nihilominus quod presbyteri seu clerici qui consenserint in praedictis, in poenam incidant, quavis vice, decem morabatinorum applicandorum operi dictae Sedis.