Mostrando las entradas para la consulta cambiá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cambiá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 26 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

Tofano li tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran.


Tofanoli tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran. Tofano ix de casa y corre cap allí, ella entre a casa y li tanque an ell la porta, y bramán lo insulte.

Lo rey, al sentí que acababe la novela de Elisa, sense esperá, giránse cap a Laureta, li va mostrá que li tocáe an ella narrá; per lo que ella aixina va escomensá a di:
¡Oh, Amor, cuántes y quínes són les teues forses, cuáns los consells y cuántes les invensións! ¿Quín filósofo, quín artista haguere pogut alguna vegada o podríe mostrá estes sagassidats, esta inventiva, estos arguméns que inspires tú de repén al que seguix les teues patejades? Per sert que la doctrina de consevol atre es mol justeta en relassió a la teua, com mol be se pot compendre de les coses antes mostrades; a les que, amoroses siñores, yo ne afegiré una, ficada en práctica per una doneta tan simple que no sé quí mes que Amor haguere pogut mostrálay.

Va ñabé fa tems a Arezzo un home ric, de nom Tofano. An éste li va sé donada per dona una majíssima jove de nom doña Ghita, de la que ell, sense sabé per qué, pronte se va sentí selós, y donánsen cuenta ella se va enfadá; y habenli preguntat moltes vegades sobre la raó dels seus sels, y no habénli sabut ell siñalá mes que coses generals y roínes, li va víndre al ánim a la dona fel morí del mal que sense raó se temíe. Y veén que un jove, segóns lo seu juissi mol pincho, la marejáe, discretamen va escomensá a enténdres en ell; y están ya les coses tan avansades entre ell y ella que no faltáe mes que cambiá les paraules per obres, va pensá la Siñora trobá una manera per a féu.

Habén vist entre les males costums del seu home que se entreteníe eixecán lo colse, no sol va escomensá a alabál per alló, sino que lo insitáe a beure mol assobín. Y tan va pendre alló per costum, que casi totes les vegades que ella volíe, lo acabáe engatán; y cuan lo veíe ben gat, sel emportáe a dormí. Aixina se va trobá la primera vegada en lo seu amán, y después moltes vegades va continuá trobánse en ell, y tan se va confiá de les borracheres del home, que no sol habíe arribat al atrevimén de portá al querido a casa, sino que ella a vegades sen anabe en ell a la seua, que no estáe mol apartada, y después tornáe a casa., Y de esta manera continuán la enamorada dona, va passá que lo desgrassiat y cornut sen va doná cuenta de que lo animáe a beure, pero ella no bebíe may; per lo que li van entrá sospeches de lo que passáe, aixó es, que la dona lo engatáe per a pugué fé lo seu gust mentres ell dormíe la mona. Y volén de aixó, si aixina fore, tíndre probes, un día, sense beure gens en tot lo día, com si fore lo home mes abstemio (Artemio no) que ñaguere, va fé vore que anáe tou, y creénsu la dona, y pensán que ya no li calíe beure mes, lo va prepará per a dormí. Y fet aixó, segóns acostumáe a fé algunes vegades, va eixí de casa, y a casa del seu amán sen va aná, y se va quedá allí hasta mija nit.

Tofano, al no sentí a la dona, se va eixecá y va aná cap a la porta, la va tancá per dins y se va apoyá a la finestra en lo cap a fora, vigilán a vore cuán tornaríe y féli manifest que sen habíe acatat de les seues costums; y allí estáe encara cuan la dona va torná, y trobánse la porta tancada, se va assustá, y va escomensá a probá de forsála. Después de está Tofano un rato miránla, li va di: - Dona, te esforses en vano, perque aquí dins no podrás torná a entrá. Torna allí aon has estat hasta ara; y que sápigues que no tornarás may aquí hasta que de aixó, en presénsia dels teus paréns y de los veíns, te haiga fet lo honor que te convé.

La dona va escomensá a suplicá per l´amor de Deu que faiguere lo favor de obríli, perque no veníe de aon ell pensáe, sino de velá en una veína seua, perque les nits eren mol llargues y ella no podíe dormí tota la nit, ni velá sola a casa. Los rogs no li servíen de res, perque aquell animalot estabe disposat a que tots los del poble conegueren la seua vergoña, si es que no la sabíen. La dona, veén que lo suplicá no li valíe, va cambiá a les amenasses y va di: - Si no me obris te faré lo home mes desgrassiat que existix.
A lo que Tofano va contestá: - ¿Y qué podríes fém?

La dona, a la que Amor ya li habíe agullonat en los seus consells, li va contestá:
- Abans de patí la vergoña que vols fém passá sense raó, me aviaré an este pou que está aquí prop, y cuan después me trobon morta, tots creurán que tú, engatinat, me has aviát allí, y aixina, sirás pregonat, haurás de fugí o pédre tot lo que tens, o te tallarán lo cap per habém assessinat. Tofano ni se va inmutá, ni va cambiá gens la seua néssia opinió en estes paraules; per lo que la dona li va di: - Pos ya no puc patí mes, ¡Deu te perdono!

Y dit aixó, sén la nit tan fosca que apenes hauríen pogut vóres un al atre per la carrera, sen va aná la dona cap al pou; y, eixecán com va pugué una grandíssim bolo que ñabíe al peu del pou, cridán «¡Deu, perdónam!», la va dixá caure a dins del pou.

Lo códul, al arribá al aigua, va fé mol soroll, y al sentíu Tofano se va creure que se habíe aviát a dins; per lo que, agarrán lo cubo en la corda, a escape se va adressá cap al pou per a ajudála.

La dona, que se habíe amagat a un raconet prop de la porta, al vórel corre cap al pou perdén les calses, se va embutí a casa y se va tancá a dins, se va assomá a la finestra y li va di: - Se ha de beure aigua pel día, no sol per la nit. Tofano, al sentíla, se va vore burlat y va aná cap a la porta, y com no podíe entrá, li va escomensá a cridá que lo obriguere.

Ella, dixán de parlá baixet com hasta entonses habíe fet, cridán, va di: - Per los claus de nostre Siñó, borracho fastidiós, no entrarás aquí esta nit; no puc patí mes estes costums teues: ting que féli vore a tot lo món quí eres y a quin hora tornes a casa per la nit. Tofano, mol cabrechat, la va escomensá a insultá quirdán; y sentín este abalot, los veíns se van despertá y eixecá, hómens y dones, y se van assomá a les finestres y van preguntá qué ere alló. La dona va escomensá a di plorán:

- Es este mal home, que me torne gat per la nit a casa o se adorm per les tabernes y después torne an estes hores, o mes tart; ya lo hay aguantat mol, y no ha valgut de res, y com ya no u aguanto mes, hay volgut fél passá esta vergoña de tancáli la porta de casa per a vore si torne al bon camí. Lo animalot de Tofano, per la seua part, díe cóm habíe sigut la cosa y la amenassabe. La dona als seus veíns los díe:

- ¡Veigáu quín home! ¿Qué pensaríeu si yo estiguera al carré com está ell y ell estiguere a casa com estic yo? Per Deu que seguramén lo creuríeu an ell: be podéu vore lo servell que té. Diu que hay fet lo que yo crec que ha fet ell. Se ha cregut que me assustaría si aviáe no sé qué al pou, ojalá Deu que se haguere aviát de verdat y aufegat de aigua, que lo vi que se ha trascolat se hauríe batejat ben be.

Los veíns, hómens y dones, van escomensá tots a empendre a Tofano, y a fótreli la culpa an ell, y a insultál per lo que díe contra la seua dona; y enseguida va corre lo rumor de veí a veí, que va arribá hasta los paréns de la dona. Estos, anán cap allí, y sentín lo que díen uns veíns y datres, van agarrá a Tofano y lo van esbatussá, dixánlo com u haguere fet una mola de molí. Después, entrán a la casa, van pendre les coses de la dona y en ella sen van aná a casa, amenassán a Tofano en coses pijós. Tofano, veénse malparat y que los seus sels lo habíen portat per mal camí, com volíe a la seua dona, va recurrí an algúns amics que van fé de intermediaris, y al final se va torná a emportá la dona a casa, a la que va prometre no sé may mes selós; y ademés de aixó, li va doná llissénsia per a que faiguere lo que vullguere, pero en prudénsia, que ell no sen acatare. Y aixina se va quedá, tontet, cornut y esbatussat. Viva lo amor (y mórigue la avaríssia), y viva la compañía.




viernes, 5 de julio de 2024

Moys, Mois, Moix - Mueis, Mueg, Mug, Muog, Mog


Moys, Mois, Moix, adj., lâche, vil, sournois.

Falz prezicx

D' omes moys ni tricx.

P. Bremond Ricas Novas: Si m ten.

Fausses prédications d'hommes lâches et trompeurs.

Tug cominalmen

Em trafeguier e moys.

Nat de Mons: Sitot non.

Tous généralement nous sommes trompeurs et vils.

Aissi quo 'l moix laire 

Son quetz e celaire.

Raimond de Miraval: Enquer.

Ainsi comme les voleurs sournois sont cois et dissimulés.

Fig. Ab lial cor, fi e pauc moys.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Avec coeur loyal, pur et peu sournois.

2. Moyssart, Moichart, adj., lâche, vil, méprisable.

Adreg e franc ses cor moyssart.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps. 

Loyal et franc sans coeur vil.

Ab moicharda machination.

Cartulaire de Montpellier, fol. 142. 

Avec lâche machination. 

Subst. Li folh e 'l fellon e 'l moyssart.

P. Cardinal: Ben tenh. 

Les fous et les félons et les lâches.

(chap. En chapurriau, al menos al poble de Arnes, moix, moixa signifique trist o triste, apagat, sensible, etc. Coneixeréu alguns a Terenci Moix.)

Algars, Algás, toll del vidre, Arnes, Tarragona, Lo Port,


Moyso, s. f., mesure.

A forma ni a moyso dessus dita. Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 85.

A forme et à mesure dessusdite.

ANC. FR. La bouche petite et grocete... 

Le col fu de bonne moison, 

Gros assez et lons par raison. 

Boutons i ot petis et clos... 

Si en i ot d'autre moison.

Roman de la Rose, v. 539 et 1649.


Mozir, v., moisir.

Part. pas. Ama locs mozitz et pudens. Eluc. de las propr., fol. 240. 

Aime lieux moisis et puants.

ANC. CAT. Mosir. ESP. Mohecer (N. E. enmohecer, cubrir de moho).

(chap. fés, criás moho, enverdí, enverdís; puestos humits y pudens.)


Mucal, s. m., bas lat. mucalis, datte.

Palma..., sos frugs... so ditz mucals. Eluc. de las propr., fol. 217.

Le palmier..., ses fruits... sont dits dattes.

(chap. Dátil, datils; palmera, palmeres; no confundí en cubalibre o palmero, que se diu aixina perque lo tubo medix mes o menos un pam. Esta l de palm no se pronunsie, se pert, com la p de psiquiatra, dels que ne fan falta un clapé per als catalanistes; la o de Lourdes, la p de psicópata com Manel Riu Fillat, etc.)


Lexique roman; Mania – Manjuiar

Mucellage, s. m., lat. mucillaginem, mucilage.

Que la femna sia cristerizada de mucellage de ptilli.

Mucellage de fenugrec am cizami. Trad. d'Albucasis, fol. 36.

Que la femme soit clystérisée avec mucilage de tilleul.

Mucilage de fénugrec avec sésame. 

ANC. CAT. Mussilage. ESP. Mucílago (N. E. Sustancia viscosa, de mayor o menor transparencia, que se halla en ciertas partes de algunos vegetales, o se prepara disolviendo en agua materias gomosas.)

PORT. Mucilagem. IT. Mucilagine, mucillagine, mucellagine.

Mudar, v., lat. mutare, changer, transporter, détourner, différer, déplacer. Ja no volgr' alhors mudar mon garnimen.

Le Comte de Poitiers: Companho.

Je ne voudrais jamais transporter ailleurs mon équipage.

An mudat lur estaje. V. de S. Honorat. 

Ont changé leur demeure.

Quascuna creatura

Pot mudar, segon natura,

Son bon esser de ben en mal.

Brev. d'amor, fol. 10.

Chaque créature peut changer, selon nature, sor bon être de bien en mal.

El fols si muda coma li luna. Trad. de Bède, fol. 37.

(chap. Lo tonto, atontat, se mude, se gire, se cambie com la lluna.

Menos Carlos Rallo Badet, que es lo mes sompo de tot Aragó, que se va quedá girat cap a la lluna catalanista desde que ere un chiquet que corríe per la bassa. Sol li falte abrassá la mija lluna del Islam y que li tallon la punteta de la sigala. Milló siríe que lay tallaren sansera; total, la fa aná menos que Arturico Quintana Font. San germana y sa mare me van escriure al Carallibre - cuan encara lo tenía - per a defensál, com si un home nessessitare que lo defenguen, y mes online. Mes dropo, cagat, insultadó, aragonés catalanista y ploramiques no ne ña a cap puesto.)

Carlos Rallo Badet, Calaseit, disseñadó de coches

Le fou se change comme la lune.

Los quals quatre mestres, cascun an, se mudaran.

(chap. Aixó hauríen de fé los pressidens de la Ascuma, que ni són mestres ni u sirán may, cada añ, cambiá, pera vore quín es lo mes inútil de tots.) 

Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475.

Lesquels quatre maîtres, chaque année, se changeront.

Tro 'l nom d'amans 

En drut se muda.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda maia.

Jusqu'à ce que le nom d'amant se change en favori.

Loc. Aoras non aus mudar

Qu'ieu no chant al vostre somos.

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui d'Uiselh

Maintenant je n'ose différer que je ne chante à la votre invitation.

Non mudarai deserenan

Qu'ieu non despley 

Un son novelh qu'els esbaudey.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Je ne différerai pas désormais que je ne déploie un nouvel air qui les réjouisse.

- Muer.

Deu hom son auzel aguizar 

Aissi que meills deia mudar. 

Dirai co si deu mudar 

Auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

On doit affaiter son oiseau ainsi qu'il doive mieux muer.

Je dirai comment se doit muer oiseau.

Part. prés. A senhor mudan, so es assaber a abbat moren.

Tit. de 1287. DOAT, t. CXXX, fol. 158. 

A seigneur changeant, c'est à savoir à abbé mourant.

Part. pas.

Volrai lo donc mal mudat, guallinier.

Gras, debaten, que non puesca volar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Je le voudrai donc mal mué, gelinier, gras, se débattant, qu'il ne puisse voler.

ANC. FR. Sans vostre amor ne m'a vie mestier; 

Ne je ne vuil tot lo siegle en muer. 

Le Châtelain de Couci, chanson 8. 

Bien me revint son gracieux langaige, 

Et tost muey mon propos et coraige.

Charles d'Orléans, p. 4.

Ou sont-ce honneurs qui font muer les meurs. Cretin, p. 232.

Ceux-là sont incontinent muez d'amour en haine et de haine en amour.

Comines, liv. I, p. 73. 

D'un visage constant et sans muer de couleur. 

Amyot, Tr. de Plutarque. Vie de Sylla.

CAT. ESP. PORT. Mudar. IT. Mutare. (chap. mudá, mudás, mutá (cambiá): yo me mudo, mudes, mude, mudem o mudam, mudéu o mudáu, muden; mudat, mudats, mudada, mudades.)

2. Muda, s. f., mue.

Si vostr' ausels, avan la muda,

A tota la coa perduda.

(chap. Si lo vostre muixó, abans de la muda, ha tota la coa perduda.)

Deudes de Prades: Auz. cass.

Si votre oiseau, avant la mue, a toute la queue perdue.

CAT. ESP. PORT. IT. Muda. (chap. Muda, mudes; v. mudá, mudás; mutá,  cambiá, cambiás.)

3. Mudamen, s. m., changement.

Senes lunh mudamen en se. Brev. d'amor, fol. 35.

Sans nul changement en soi. 

L'orde de mudamen del enperi. Cat. dels apost. de Roma, fol. 102. 

L'ordre de changement de l'empire.

Tota la solfa sai e los set mudamens.

(chap. Tota la solfa sé y los set mudamens; solfa : solfeo : do, re, mi, fa, sol, la, si. Sol + Fa : solfa.)

coral, Beceite, Alberto Moragrega, Margarita Celma Tafalla

Pierre de Corbiac: El nom de.

Je sais tout le solfége et les sept changements.

ANC. FR. Par muement de lieu en autre.

Joinville, p. 149.

CAT. Mudament. ESP. Mudamiento. PORT. Mudamento. IT. Mutamento.

(chap. Mudamén, mudamens.)

4. Mutatio, Mutacio, Mudazo, s. f., lat. mutatio, mutation, changement. Dieus no pren mutatio. 

Segon diverses movemens 

E mutacios.

Brev. d'amor, fol. 9 et 32. 

Dieu ne prend point de changement.

Selon divers mouvements et mutations. 

Greus es sopdosa mudazos. Trad. de Bède, fol. 30.

Changement subit est pénible. 

CAT. Mutació. ESP. Mutación. PORT. Mutação. IT. Mutazione. 

(chap. Mutassió, mutassions.)

5. Mutabilitat, s. f., lat. mutabilitatem, mutabilité, mobilité, inconstance.

Mutabilitat, sensibletat.

Granda mutabilitat.

Eluc. de las propr., fol. 1 et 117.

Mobilité, sensibilité. 

Grande mobilité.

CAT. Mutabilitat. ESP. Mutabilidad. PORT. Mutabilidade. IT. Mutabilità, mutabilitate, mutabilitade.

(chap. Mutabilidat, mutabilidats; inconstansia, inconstansies, sensiblería, sensibleríes, com al italiá “la donna è mobile...”, “la dona es mutable com una ploma al ven”.)

6. Mudayritz, s. f., muable, changeuse.

Luna... es mudayritz del ayre. Eluc. de las propr., fol. 116. 

La lune... est changeuse de l'air.

7. Mutable, Mudable, s. f., lat. mutabilis, mobile, changeant, muable. 

Fa hom mutable de loc en autre. Eluc. de las propr., fol. 117. 

Fait l'homme changeant de lieu en autre. 

Alqu mot so mudable. Leys d'amors, fol. 68.

Quelques mots sont muables.

Tota creatura es mudabla per sa natura. V. et Vert., fol. 40.

Toute créature est changeante par sa nature. 

CAT. ESP. Mudable. PORT. Mudavel. IT. Mutabile. 

(chap. Mudable, mudables, mutable, mutables; contrari: inmutable, inmutables, que no se inmute, que no mude, que no cambie.)

8. Commutatio, s. f., lat. commutatio, commutation, changement, figure de rhétorique.

Commutatios... apelada anthimetabola, se fay can son doas sententias que la una es adversaria a l'autra, et hom fay del mot derrier premier e del primier derrier. Leys d'amors, fol. 146. 

La commutation.... appelée antimétabole, se fait quand deux phrases sont dont l'une est contraire à l'autre, et qu'on fait du mot dernier le premier et du premier le dernier.

CAT. Commutatió. ESP. Conmutación. PORT. Commutação.

IT. Commutazione. (chap. Conmutassió, conmutassions; v. conmutá.)

9. Comutatiu, adj., commutatif, changeable, variable.

O son.... comutativas. Leys d'amors, fol. 26. 

Ou elles sont... commutatives. 

CAT. Commutatiu. ESP. Conmutativo. PORT. IT. Commutativo.

(chap. Conmutatiu, conmutatius, conmutativa, conmutatives. 

Propiedat conmutativa de les matemátiques.)

conmutatiu, conmutatius, conmutativa, conmutatives. Propiedat conmutativa de les matemátiques






10. Inmutar, v., lat. immutare, changer. 

Part. prés. Requier lutz inmutant.

Segon la qualitat de la vapor inmutant la cella phantastica.

Eluc. de las propr., fol. 15 et 78. 

Requiert lumière changeante.

Selon la qualité de la vapeur changeant le siége fantastique.

Part. pas. Els inmutatz, l' esperit animal corr. Eluc. de las propr., fol. 16.

Eux changés, l'esprit animal court. 

CAT. Immutar. ESP. Inmutar. IT. Immutare. (chap. Inmutá, inmutás: inmuto, inmutes, inmute, inmutem o inmutam, inmutéu o inmutáu, inmuten; inmutat, inmutats, inmutada, inmutades.)

11. Immutacio, Inmutacio, s. f., lat. immutatio, changement.

Desordenada inmutacio. 

De immutacio receptivas.

Eluc. de las propr., fol. 34 et 114. 

Changement désordonné. 

Susceptibles de changement. 

CAT. Immutació. ESP. Inmutación. IT. Immutazione. 

(chap. Inmutassió, inmutassions; v. inmutá, inmutás.)

13. Inmutabilitat, s. f., lat. immutabilitatem, immutabilité. 

Han inmutabilitat. 

Inmutabilitat ses transmutacio.

Eluc. de las propr., fol. 1 et 4. 

Ont immutabilité. 

Immutabilité sans transformation. 

CAT. Immutabilitat. ESP. Inmutabilidad. PORT. Immutabilidade. 

IT. Immutabilità, immutabilitate, immutabilitade. (chap. Inmutabilidat, inmutabilidats.)

13. Inmutatiu, adj., immutatif, changeant.

Virtut inmutativa.

So dels elemens inmutativas.

Eluc. de las propr., fol. 19 et 114. 

Vertu changeante. 

Sont immutatives des éléments. 

ESP. Inmutativo. (chap. Inmutatiu, inmutatius, inmutativa, inmutatives.)

14. Permutar, v., lat. permutare, permuter.

Desempari e doni e permuti de mi en vos.

(chap. Yo desamparo y dono y permuto de mí en vos.)

Tit. de 1275. Arch. du Roy. Toulouse, J. 321.

Je désempare et donne et permute de moi à vous.

CAT. ESP. Permutar. PORT. Permudar. IT. Permutare.

(chap. Permutá: permuto, permutes, permute, permutem o permutam, permutéu o permutáu, permuten; permutat, permutats, permutada, permutades. Encara se fan permutes de dos possessions entre dos persones. Permuta : cambi.)

15. Permutatio, s. f., lat. permutatio, permutation, changement.

Cofermi aquesta permutatio. 

Tit. de 1275. Arch. du Roy. Toulouse, J. 321. 

Je confirme.... cette permutation.

Permutatios de letra o de sillaba. Leys d'amors, fol. 121. 

Permutation de lettre ou de syllabe. 

CAT. Permutació. ESP. Permutación (permuta). PORT. Permutação. 

IT. Permutazione. (chap. Permutassió o permuta, permutassions o permutes.)

16. Permuta, s. f., échange, troc.

Non ha loc en permutas simplas. Fors de Bearn, p. 1085.

N'a pas lieu en échanges simples.

CAT. ESP. IT. (chap.) Permuta.

17. Permutador, s. m,, troqueur.

Los autres.... permutadors. Cout. de Condom.

Les autres... troqueurs.

IT. Permutatore. (chap. Permutadó, permutadós, permutadora, permutadores.)

18. Permutable, adj., lat. permutabilis, permutable, changeable. Permutabla per sa condicio.

Prepausan... las que han inmutabilitat a las permutablas.

Eluc. de las propr., fol. 8 et 1.

Permutable par sa condition.

Préfèrent... celles qui ont immobilité aux changeables. 

IT. Permutabile. (chap. Permutable, permutables.)

19. Permutatiu, adj., permutatif, propre à permuter.

O son.... permutativas. Leys d'amors, fol. 26. 

Ou elles sont.... permutatives.

Dels cors d'aquels qui la auzo permutativa. Eluc. de las propr., fol. 46.

Permutative des corps de ceux qui l'entendent. 

IT. Permutativo. (chap. Permutatiu, permutatius, permutativa, permutatives. )

20. Remudar, Remuiar, v., lat. remutare, remuer, changer, bouger, séparer.

Parlar ni remudar no i s pot. Liv. de Sydrac, fol. 16.

Parler ni remuer ne s'y peut.

Pero si s remuda

Malautes, quan mielhs cuda

En autra part guerir.

Peyrols: Pus de mon.

Pourtant aussi se remue le malade, quand il pense en autre part mieux guérir.

Mas que per aisso no m remut.

Rambaud d'Orange: Er quan. 

Pourvu que pour cela je ne me remue. 

Sol non polsa ni remuia.

Roman de Jaufre, fol. 44.

Seulement ne souffle ni remue.

Fig. Doz cavaliers prezans

Don largueza no s remuda. 

T. de Guion et de Maenard: En Maenard. 

Deux chevaliers prisés dont générosité ne se sépare pas.

Subst. A son remudar si eversa la maire. 

Liv. de Sydrac, fol. 65. 

A son remuer se renverse la matrice.

CAT. ESP. Remudar. IT. Rimutare. (chap. Remudá, remudás, sorollá, sorollás, com Ignacio Sorolla, moures mol, no está coto o quieto, no tartí.)

21. Remudamen, s. m., remuement, mouvement, agitation, changement.

Per la vanetat del dih sanc e de son remudamen. Liv. de Sydrac, fol. 104.

Par la légèreté dudit sang et de son agitation. 

Al remudament no fassa barat. Arbre de Batalhas, fol. 130. 

Au changement qu'il ne fasse pas tromperie. 

ESP. Remudamiento. IT. Rimutamento. (chap. Remudamén, remudamens; agitassió, agitassions; sorollamén, sorollamens.)

22. Transmudar, Trasmudar, v., lat. transmutare, transmuer, transporter, changer.

Virar e transmudar los motz. Leys d'amors, fol. 14. 

Changer et transporter les mots. 

Laurador termes moven

De lor logal o trasmudan.

Quan l' onor a Dieu deguda 

En creatura transmuda.

Brev. d'amor, fol. 127 et 74.

Laboureurs remuant ou transportant les limites de leur local.

Quand il transporte à la créature l'honneur dû à Dieu.

Part. pas. Las dichas dictios son transmudadas. Leys d'amors, fol. 108. Les dits mots sont transportés. 

ANC. FR. Destruisit le royaume de Assur et en transmua la seigneurie aux Persans, et aux Mèdes. Alain Chartier, p. 295. 

Vous qui m'avez en rocher transmué. 

Premières Œuvres de Desportes, p. 253. 

CAT. ESP. Transmutar, trasmudar. PORT. Transmutar, transmudar. 

IT. Trasmutare, tramutare. (chap. Transmudá, transmutá, trasmudá, trasmutá.)

23. Transmutacio, Trasmutacio, s. f., lat. transmutatio, transformation. Entro que es digerida et ha presa transmutacio.

En trasmutacios de metalhs.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 240. 

Jusqu'à ce qu'elle est digérée et a pris transformation.

En transformations de métaux. 

CAT. Transmutació, trasmutació. ESP. Transmutación, trasmutación, trasmudación. PORT. Transmutação, trasmudação. IT. Trasmutazione, trasmutagione, tramutazione, tramutagione. (chap. Transmutassió, transmutassions; trasmutassió, trasmutassions; transmudassió, transmudassions; trasmudassió, trasmudassions. La mes coneguda es la transmutassió a la eucaristía.)

24. Transmudamen, Trasmudamen, s. m., transformation, permutation, bouleversement, changement.

Lo qual transmudamen o transpositio. Leys d'amors, fol. 108. 

Lequel changement ou transposition. 

Fai d' umors gran transmudamen 

La luna merman e creissen.

(chap. Fa de humors (aigües) gran transmudamén la lluna mermán y creixén.)

Brev. d'amor, fol. 34.

Fait grand bouleversement d'humeurs la lune diminuant, et croissant.

ANC. ESP. Trasmudamiento. IT. Trasmutamento, tramutamento.

(chap. Transmudamén, transmudamens; trasmudamén, trasmudamens; transformassió, permutassió, cambi. Ya se sap o sa sabíe que la lluna afecte mol a les aigües, desde les marees hasta al hora de llimpiá la sequia, o regá, o plantá, etc. en lluna nova o lluna vella. Aixó u saben mol be los allunats com Manel Riu Fillat, Carlos Rallo Badet, Ignacio Sorolla Vidal y alguns atres aragonesos catalanistes com los de la Ascuma.)

25. Transmudable, Trasmudable, adj., transmutable.

Ses comensamen e ses fi,

Non transmudables atressi.

Brev. d'amor, fol. 2. 

Sans commencement et sans fin, non transmutable pareillement.

ESP. Trasmutable. PORT. Transmutavel. IT. Trasmutabile.

(chap. Transmudable, transmudables; trasmudable, trasmudables.)


Mueis, Mueg, Mug, Muog, Mog, s. m., lat. modius, muid.

Richartz metra a mueis et a sestiers

Aur et argent.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Richard dépensera à muids et à setiers or et argent. 

Tu li donaras X sols, o XX mugz de blatz chascun an.

Trad. du Code de Justinien, fol. 39. 

Tu lui donneras dix sous, ou vingt muids de blé chaque année. 

PORT. Modio. IT. Moggio.

sábado, 24 de marzo de 2018

Poema, historia del chapurriau

Juan Carlos Abella

en ocsitá mescla vol di chapurriau

HISTORIA DEL CHAPURRIAU

A mols siglos atrás vull aná
un fet importán se va produí
la gen va trová un atre parlá
un parlá nou que los va distinguí

fill de pare llatí y del ocsitá
de un dialecte seu, lo llemosí
este nou parlá va escomensá
poc a poc se va aná introduín aquí

y la gen d'avans lo van respetá
van buscá un nom, a eise parlá nou
com ere una mescla eise parlá
per aixó lo van cridá "chapurriau"

un nom ficat en respecte
pa reconeise eise parlá nou
que li done mol bon aspecte
en ocsitá mescla vol di chapurriau

y eisa llengua va creise en forsa
al nostre territori se va introduí
a Aragó va arribá, y si va quedá
pels seus territoris se va distribuí

van se tems de vida mol dura
les distánsies eren mol grans
casi no se coneisie ni la escritura
se veen poc la gen d'avans

la vida transcurríe a cada poble
la llengua creisie a cada comunidat
cada paraula nova ere igual de noble
y a cada poble n'han evolusionat

al prinsipi tot ere una llengua igual
pero en lo tems tot va cambiá
la política mos va fe mal
en diferéns regións mos van separá

a cada regió lo seu parlá van ajuntá
y de aisó un idioma van traure
la seua gramática van creá
y d'aquí dingú los pot moure

sol vam quedá natros, los de Aragó
pos estem en clara minoría
reconeise lo nostre idioma los fa pó
y així ham arribat a avui en día

ara uns se creuen mes importáns
y als seus germáns volen colonisá
y fan acsións mol preocupáns
lo nostre parlá mos volen fe cambiá

de importánsia tots ne tenim igual
y de historia, cultura, y tradisió
qui no u vuigue vore aisi, mol mal
pos si tots som iguals, qui es lo milló?.

Camiseta, yo parlo lo chapurriau

lunes, 17 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA SEXTA. NOVELA SÉPTIMA.

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá una ley.

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá les leys.

Ya callabe Fiameta y tots reíen encara del ingeniós argumén de Scalza per a ennoblí sobre tots los atres als Baronci, cuan la reina va maná a Filostrato que novelare; y ell va escomensá a di:
Valeroses siñores, bona cosa es sabé parlá be per tot arreu, pero yo jusgo que es bonissim sabé féu cuan u demane la nessessidat; lo que tan be u va sabé fé una noble Siñora sobre la que enteng parlátos que no sol a diversió y rissa va moure als preséns, sino que se va deslligá de les llasses de una infamán mort, com sentiréu.

A la siudat de Prato ñabíe abans una ley, sértamen no menos condenable que dura, que, sense fé distinsió, manáe igual que fore cremada la dona que fore per lo home enchampada en adulterio en algún amán com a la que per dinés en algún atre home fore trobada. Y mentres ñabíe esta ley va passá que una noble Siñora, hermosa y enamorada mes que cap atra, de nom doña Filipa, va sé trobada a la seua propia alcoba una nit per Rinaldo de los Pugliesi, lo seu home, en brassos de Lazarino de los Guazzagliotri, jove hermós y noble de aquella siudat, a qui ella com an ella mateixa volíe y ere volguda per nell; veén aixó Rinaldo, mol cabrechat, ben just se va pugué aguantá de tirás damún de ells y matáls als dos, y si no haguere sigut perque va pensá en ell mateix, seguín lo ímpetu de la seua rabia u haguere fet.

Refrenánse, pos, en aixó, no se va pugué aguantá de voldre que lo que an ell no li ere líssit fé u faiguere la ley pratense, es di, matá a la seua dona. Y per naixó, tenín per a probá la culpa de la dona mol conveniéns testimonis, al fés de día, sense cambiá de opinió, acusán a la seua dona, la va fé portá a juissi. La Siñora, que de gran ánim ere, com generalmen solen sé les que están enamorades de verdat, encara que desaconsellánlay mols dels seus amics y paréns, va dessidí compareixe y confessá la verdat, milló morí en valén ánim que viure vilmen, fugín, y sé condenada al exili per rebeldía y declarás indigna de tal amán com ere aquell en lo que habíe estat la nit de abans. Y mol ben acompañada de dones y de homens, per tots exhortada a que negare, arribán dabán del podestà, li va preguntá en firme y segura veu qué volíe de ella.
Lo podestà, miranla y veénla majíssima y mol admirable en les seus maneres, y de gran ánim segóns les seues paraules testimoniaben, va sentí compassió de ella, temense que confesare una cosa per la que tinguere ell que féla morí si volíe conservá la seua reputassió.

Pero no podén dixá de preguntáli alló de que ere acusada, li va di: - Siñora, com veéu, aquí está Rinaldo, lo vostre home, y se querelle contra vos, y diu que tos ha trobat en adulteri en un atre home, y per naixó demane que yo, segóns mane una ley, tos castiga en la mort; pero yo no puc féu si vos no confessáu, y per naixó cuidautos be de lo que anéu a contestá, y diéume si es verdat alló de lo que lo vostre home tos acuse. La Siñora, sense amedrentás ni una mica, en veu mol plassentera, va contestá: - Siñó, es verdat que Rinaldo es lo meu home, y que la nit passada me va trobá als brassos de Lazarino, en lo que moltes vegades hay estat per lo bon y perfecte amor que li ting, y aixó may u negaré. Pero com estic segura que sabéu, les leys tenen que sé iguals per a tots y fetes en consentimén de aquells als que afecten; y en esta ley no passe aixó, pos sol obligue a les pobretes dones, que mol milló que los homens podríen satisfé a mols; y ademés de aixó, cap dona, cuan se va fé, li va doná consentimén, perque cap dona va sé aquí cridada; y per naixó se pot dí que es una ley mal feta y roína. Y si voléu en perjuissi del meu cos y de la vostra alma sé ejecutó de ella, a vos u dixo; pero abáns de que jusguéu res, tos rogo que me consedigáu una grassia, que es que preguntéu al meu home si yo, cada vegada y totes les vegades que ell volíe, sense díli may que no, lay consedía tot de mí mateixa o no.

A lo que Rinaldo, sense esperá a que lo podestá lay preguntare, rápidamen va contestá que sense cap duda la seua dona sempre que ell la habíe requerit li habíe consedit lo que volíe. - Pos - va seguí rápidamen la Siñora - yo tos pregunto, siñó podestà, si ell ha pres de mí sempre lo que ha nessessitat y li ha agradat, ¿qué había de fé yo en lo que me sobre? ¿Ting que aventáu als gossos? ¿No es mol milló servílay a un home noble que me vol mes que an ell mateix que dixá que se pergue o se faigue malbé?

Estaben allí per al interrogatori de tan famosa Siñora casi tots los pratenses ajuntats, los que, al sentí tan afilada resposta, enseguida, después de mol riure, a una veu van cridá que la Siñora teníe raó y díe be; y abans de que sen anigueren de allí, exhortanlos an alló lo podestà, van modificá la cruel ley y van dixá que sol se referiguere a les dones que per dinés faltaren contra los seus homens. Aixina que Rinaldo, quedanse en la boca uberta, sen va aná del tribunal; y la Siñora, alegre y libre, apartada del foc, a casa seua sen va entorná plena de gloria.

A la siudat de Prato ñabíe abans una ley, sértamen no menos condenable que dura, que, sense fé distinsió, manáe igual que fore cremada la dona que fore per lo home enchampada en adulterio en algún amán com a la que per dinés en algún atre home fore trobada.

lunes, 7 de enero de 2019

UNA ROMIGUERA

Resulte que ya fá trenta añs
que va naise una romiguera
de abonos ni han ficat tans
pa que puncho com la primera

es la romiguera del catalá
que van creá per a dominamos
incordiánmos sense pará
encara no han pogut doblegámos
y es que natros tenim la raó
y aixó es algo que esta tan clá
cada dia u defensém en mes pasió
que res may mos podrá cambiá
a eixa romiguera la están regán
gen en mol oscurs interesos
la nostra tradisió están cambián
trenta añs que aguantém excesos
orgullosos de lo que fan no poden está
pos obliguen a cambiá a tota la gen
en lo mateix molde mos volen fabricá
tots iguals al seu pensamén
pero ara al mich de la romiguera
mols muixonets van ficá una llaó
y ha naixcut una bonica figuera
en un sol añ, ya s´ha fet la milló
eixa es la Figuera de la esperansa
regada per la nostra humildat
la fá forta la nostra pasiénsia
alimentada per la autentica verdat
en molta forsa se obri camí
entre mich del romigueral
es la gen que s´ha cansat de patí
la gen que u está passán mal
a la vora de la Figuera s´ha ajuntat
la forsa de un bon amelé
los dos bé s´han complementat
y al romigueral han debilitat
la flexibilidat de la figuera
es la milló virtut que té
guañará a eixa romiguera
jun en la duresa del amelé
es la unió de les persones
la que tallará a la romiguera
natros ne som mols mes
y tenim una unió verdadera
la nostra raó se acabará imposán
despullarém les seues mentires
mentres a natros no mos callarán
natros volem seguí sen lo que som.

sábado, 13 de enero de 2018

LO CANT DE LA PERDIU

A un atre blog, paraules del Matarraña, han borrat la entrada los borregos de Blogger perque algú ha denunsiat la entrada perque insite al odio.

Si borren esta, encara está a datres puestos, com per ejemple:

https://chapurriau.wordpress.com/2018/01/12/lo-cant-de-la-perdiu/

Hola:

Como probablemente ya sabrás, nuestras Normas de la Comunidad 
(https://blogger.com/go/contentpolicy) describen los límites de los 
contenidos permitidos y no permitidos en Blogger.

Nos han pedido que 
revisemos tu entrada "LO CANT DE LA PERDIU".

Hemos determinado que infringe 
nuestras normas y hemos eliminado la entrada, anteriormente disponible en 
http://paraulesdelmatarrana.blogspot.com/2018/01/lo-cant-de-la-perdiu.html.

¿Por qué hemos eliminado tu entrada de blog?
Tu contenido vulnera nuestra política de incitación al odio.

Para 
obtener más información, visita la página de normas de la comunidad, cuyo enlace encontrarás en este correo.

Si crees que hemos cometido un error, puedes solicitar una apelación: 

Tienes la opción de presentar tus reclamaciones ante juzgados o tribunales. 

Si tienes alguna duda de carácter legal o quieres consultar las opciones 
legales a las que puedes recurrir, te recomendamos que busques 
asesoramiento jurídico.

Te recomendamos revisar el contenido completo de tus entradas para 
asegurarte de que cumplen nuestros estándares y no existe ninguna otra 
infracción que pueda dar lugar a que se elimine tu blog.

Para obtener más información, consulta los siguientes recursos:

Términos del Servicio: https://www.blogger.com/go/terms
Normas de la Comunidad de Blogger: https://blogger.com/go/contentpolicy

Un saludo,

Perdiu, perdiz, alectoris rufa

//

Juan Carlos Abella

"LO CANT DE LA PERDIU"

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
un águila la vol perseguí
pos lo seu fill no pot dormí.

Per qué cante la perdiu
a la vora del riu?
a ver a quí fa baixá
pa podé festejá.

Aón cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Matarraña,
la senten a tota España.

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Ulldemó
u fa sense cap pó.

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Algás
no ña manera de callás.

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Mezquín
la gen tamé está patín.

Que canto la perdiu
no cal que patiu,
cante com sempre ha cantat,
lo seu cant mai ha cambiat.

Cuan cante la perdiu
an ella dingú li diu
que cambio lo seu cant
per un atre de mes gran.

Cuan cante la perdiu
an ella dingú li diu
que lo cant te que cambiá
per un que de fora vindrá.

Dixeu a la perdiu cantá
y natros que mos puguem expresá
igual que sempre u ham fet
que es un parlá mol monet.

Fem tots com la perdiu,
cantem a la vora del riu
lo nostre cant "lo chapurriau"
com sempre un cant de pau.

La perdiu vol volá,
natros no volem cambiá,
als nostres fill ham enseñat
la llengua que ham heredat.

Cantem tots com la perdiu
que no cal que patiu,
si som mols los que cantem
a mes gen arrivarem.

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

Rochos (agüelo Sebeta)

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.