Mostrando las entradas para la consulta apellit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta apellit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 1 de julio de 2017

lista negra de los diputats o deputats del General de Cathalunya

Tos penséu que sou democratics y moderns, pero només sou uns catalibans, catanazis, catabatasunos, y en general sou exactamén lo que dieu de atres, fascistes; vatros dieu feixistes.

Tan los 
nazis alemans com Mussolini eren sossialistes.
NAZI = NAtionalsoZIalismus.

Cataluña, Catalunya, nazi, nazis, catanazis, catalanazis, nazismo catalán, ERC y los nazis, socialistas




Marcel Pena, Markel Bringuè, pro etarra, Bildu, EH Bildu, catalaniste

Lo pena de Marcel, Marcel Pena, Markel Bringuè o Bringué, de La Llitera.


A cascala catalanistes, estelada



Los chapurriaus tenim lo dret de parlá, escriure, defensá lo chapurriau, no mol traurán ni 'sientifics' lingüistes, de la siensia de si la enserto la endivino, filólogos, ni dingú.

Arturo Quintana Font

Arturico Quintanica y Fuentecica (Este es catalá, es lo gos rabiós que ha contagiat a mols aragonesos, desde los tems de Desideri Lombarte.
Cuan se mórigue este ca, no se acabará la rabia.)

Ignacio Sorolla Vidal, conegut com Ignacio Sorolla Amela



Mes Ascuma

AscumaAssociació catalanista del Matarranya, en l´agüelo Quintaneta a la esquerra, a la dreta de Carlos Sancho Meix. Después lo presidén es Juaquinico Monclús, sense t al apellit. Tamé ix José Miguel Gracia Zapater (lo del finestró).

Juaquinico lo cochet, Monclús, unes vegades u escriu en T y atres sense

Juaquinico lo cohetMonclús, unes vegades escriu lo seu apellit en T y datres sense, aixina de atontat está.

Si al Aragón oriental lo llamas franja, eres gilipollas, otra franja.

Si al Aragón oriental lo llamas franja, eres gilipollas, otra franja


Aquí teniu unes cuantes franjes:

Franja, franjes, franja del meu cul, Mullarero, bresquilla, préssec

A vore si trobéu o trobáu lo mullarero. (A melocotón li falte la tilde)

Javier Giralt Latorre, professó investigadó universidat Saragossa

Javier Giralt Latorre, professó investigadó a la universidat de Saragossa 

Luis Raxadel


Papé de cul, estelada, independéncia, Catalunya, paper higiènic


Víctor Vidal, Cachol, La Portellada, presidente, asociación empresarios Matarraña

Cachol ix al cuentet Lo burro mort. La seua dona, Josefina Nogués, es la protagonista.

https://www.diariodeteruel.es/bajoaragon/pepa-nogues-antropologa-y-etnologa-todo-lo-que-ayudo-a-mantener-la-lengua-durante-800-anos-ahora-ha-cambiado (mantener la lengua durante 800 años: 2024 - 800 = 1224. Me pregunto qué lengua se encuentra en estos documentos de Francia desde el 842. Qué lengua se encuentra en este documento del 2.2.1231? Esta catalanista es más burra de lo que parece. Ya os podéis imaginar en qué centro educativo trabaja impartiendo clases del dialecto occitano catalán. Pista: es un nido de ratas catalanistas en la capital de la comarca del Matarraña.)


Josefina, Josefa, Pepa, Pepita, La Comarca, instituto de Valderrobres, Nogués


La Diana está ficada:

Diana Ross, chapurriau, lista negra


//

5 DE MAYO.

Los señores Diputados mandaron escribir las cartas que siguen a continuación, advirtiéndose, que de la primera y del pregón que en ella se incluía, se envió también copia, con la dirección respectiva, a un gran número de diputados locales.

Al honorable senyer En Francesch Benda ciutada diputat local en la ciutat de Gerona.
Honorable senyer. Dins aquesta vos tramatem copia de una crida ab la qual son donades per enamigues de la cosa publica les persones en ella nomenades. Dehim e manam vos aquella vista la present façau publicar en nom de nosaltres als diputats e conçell com a representants aquest Principat per los los lochs acustumats de aqueixa ciutat sens empero nominacio ne intervencio de algun oficial sino en la manera que es escrita de mot a mot e com publicada sera feu aquella registrar en poder del notari de aqueixa diputacio local. Avisant nos ab vostra letra del dia que les dites costes haureu exequutades. Aço empero no diferiau o dilateu per alguna causa o raho car deliberacio precedent ab intervencio de aquesta ciutat axi volem se faça. Dada en Barchinona a cinch de maig del any Mil CCCC sexanta dos. Manuel de Monsuar dega de Leyda. Los diputats del General e conçell representants lo Principat de Cathalunya residents en Barchinona.

Sigue el pregón a que se refiere la carta anterior.

Ara oyats tot hom generalment de part dels molt reverends egregis nobles magnifichs e honorables diputats del General e consell lur representants lo Principat de Cathalunya en virtut de la comissio de la cort ultimament celebrada en la ciutat de Leyda e encara de la capitulacio per la Majestat del Senyor Rey atorgada fermada e jurada et alias. Que com los honorables micer Francesch Marquilles mossen Nicholau Pujades ardiacha de la mar micer Pere Falco micer Jaume Taranan e micer Pere de Montmany ciutadans de Barchinona sien stats conselladors e adjutors notoriament hoc e hajen participat e assistit axi en lo spatxament de diverses letres procehides de la Majestat o cort de la Senyora Reyna dirigides als dits deputats e concell e a la ciutat de Barchinona com en altres actes fets e attemptats les quals e los quals son contra la capitulacio dita. E per les dites causes deliberacio precedent ab intervencio de la dita ciutat los dits diputats e concell hajen dats per enamichs e acuydats de la cosa publica del dit Principat los dessus nomenats (la lista negra de los diputats o deputats del General de Cathalunya) per ço ab veu de aquesta publica crida vos notifique hom les dites coses perque a tots sien manifestes e a fi que aximateix tot hom del dit Principat los haja per enamichs e acuydats com dit es e que les persones e tots bens dels dessus dits que sapien e haver puixen meten en mans e poder dels dits diputats e conçell en altra manera seria procehit contra los contrafahents segons per la dita capitulacio et alias es permes. Es empero entes e declarat que la persona e bens del dit ardiacha per esser ecclesiastich han esser confischats ab los mijans deguts e pertinents a despeses del General juxta la deliberacio dessus dita.

resposta de hoc o de no

jueves, 12 de octubre de 2017

Andalús contestán a MSF Sègarra

Andalús contestán a MSF Sègarra, fique la è per a que paregue mes catalá lo apellit.
 
Aixina se escriu lo castellá, no com a la foto.
 
Los andaluces riéndose porque obviamente sin nosotros su comunidad autónoma de mierda estaría más en la ruina de lo que está.
 
Andalús contestán a MSF Sègarra ,  fique la è per a que paregue mes catalá lo apellit
 
Te lo dig en català que, aunq so andalu, parl el catala de put mad, much graci por la buen brom q has di, tú ere andalú, porq con ese art no eres catala fij, me he teni que rei un mont a tu cost, me descojo con lo que has di, graci, por cier, Catalu no es tu país y tú eres español
 
 
Republik Katalonien, iluso, república de Catalunya, Cataluña
Republik Katalonien, iluso, república de Catalunya, Cataluña
 
23 países se han independizado de España, cómo ha de ser ilegal?
 

jueves, 16 de mayo de 2024

Marguarita, Margarida - Marbrin

Marguarita, Margarida, s. f., lat. margarita, perle, marguerite.

Si engendro marguaritas, o perlas.

(chap. S' engendren “margarites”, o perles.)

Eluc. de las propr., fol. 136.

S'engendrent marguerites, ou perles.

De peiras preciosas e de margaridas.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 17.

De pierres précieuses et de perles.

ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Margarita. (chap. Margarita, margarites : perla, perles. Aixina li diém a la manzanilla, camomila, Chamaemelum nobile.) 

 

Marge, s. m., lat. marginem, marge, bord.

Declarar lo test els marges dels libres.

(chap. Glosá, declará, explicá lo texto als margens dels llibres.)

Glosá, declará, explicá lo texto als margens dels llibres

 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 156.

Expliquer le texte aux marges des livres. 

Prop del marge de la palpebra. Trad. d'Albucasis, fol. 16. 

Près du bord de la paupière.

CAT. Marge. ESP. Margen. PORT. Margem. IT. Margine.

(chap. Marge, margens.)

2. Margua, s. m., marge, bord.

Sia de subtils marguas. Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Soit de bords délicats.

 

Margerit, s. m., renégat, apostat, parjure.

Non sui margeritz,

Ans es tan ferma ma leis 

Que, s' anc jorn foi recrezens, 

Ara m' en sui reprendens.

Bertrand de Born: S'abrils. 

Je ne suis point apostat, au contraire, tant est ferme ma loi que, si jamais je fus fatigué, maintenant je suis m'en reprenant.

(chap. Margarit, ña un mas al Pantano de Pena en este nom.)

Maridar, v., lat. maritare, marier, accoupler.

Mais cen piuzellas vos ai vist maridar 

A coms, marques, a baros d'aut afar. 

Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.

Plus de cent pucelles je vous ai vu marier à comtes, marquis, à barons de haute condition. 

Subst. Que 'l filha c' an de comayre 

Fan lur nepta al maridar.

B. Carbonel: Tans ricx

Vu que la fille qu'ils ont de commère ils (en) font leur nièce au marier.

Part. pas. Adulteris, es cant homz es molheratz o femna maridada, o ambidoy o so, e falso lor mariatge. Liv. de Sydrac, fol. 130. 

Adultère, c'est quand l'homme est épousé ou la femme est mariée, ou tous deux le sont, et qu'ils faussent leur mariage.

ANC. FR. Et ainsy seroit-il d'un homme mariet.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 428.

ANC. CAT. ESP. Maridar. IT. Maridare. (chap. Maridá, casá, doná en matrimoni. Marit, marits; home, homens; dona, dones; esposa, esposes; espós, esposos.)

2. Maridamen, s. m., mariage.

En son maridamen. Tit. de 1321. DOAT, t. XXXIX, fol. 1.

(chap. Al seu casamén, maridamén, boda.)

A son mariage.

Al vostre maridamen... 

Reynas e donas gentils... 

Desirava yeu ajostar.

(chap. Al vostre maridamén reines y dones gentils dessichaba o dessijaba o desseaba yo ajuntá.)

Fragment de la V. de S. Georges.

A votre mariage... reines et dames gentilles... je désirais réunir.

ANC. FR.

Je vous querons aussi ung biau mariement. 

Poëme de Hugues Capet, fol. 10.

IT. Maritamento. (chap. Maridamén, maridamens; casamén, casamens; boda, bodes.)

3. Maridatge, Mariatge, s. m., mariage.

Chapten te d' estrain maridatge. Trad. de Bède, fol. 1.

Abstiens-toi d'étrange mariage.

Falso lor mariatge.

Cant hom jatz ab femna, cant a honestedat de mariatge, hom fai gran peccat, car ab sa molher pot hom peccar. 

Liv. de Sydrac, fol. 30 et 130.

Faussent leur mariage.

Quand on gît avec femme, quand il y a honnêteté de mariage, on fait grand péché, car avec sa femme on peut pécher.

CAT. Maridatge. ESP. Maridage (maridaje). IT. Maritaggio. 

(chap. Maridaje o maridache se fa aná avui en día cuan se parle de quina beguda passe en quin minjá.)

4. Marit, Marrit, s. m., lat. maritus, mari, homme marié.

Sapchatz gran talen n'auria

Que us tengues en loc del marrit.

La Comtesse de Die: Estat ai en. 

Sachez que j'en aurais grand désir que je vous tinsse en place du mari.

Luenh es lo castelhs e la tors

Ont elha jay e son maritz.

G. Rudel: Pro ai del.

Loin est le château et la tour où elle gît et son mari.

ANC. FR.

Que pour tele aventure me donnassent marit. Roman de Berte, p. 77.

CAT. Marit. ESP. PORT. Marido. IT. Marito. (chap. Marit, marits; home, homens; espós, esposos.)

5. Matrimoni, Matremoni, s. m., lat. matrimonium, mariage.

Non son liatz de matremoni ni an fag votz. 

El sagrament de matremoni.

V. et Vert., fol. 18 et 5. 

Ne sont liés par le mariage ni n'ont fait voeux. 

Le sacrement de mariage. 

D' afar de matrimoni, per cal causa 'l demens, 

Qu' omz no s puesca salvar fils e filhas avens. 

Izarn: Diguas me tu. 

D' affaire de mariage, pour quelle cause il ment, de sorte qu'on ne se puisse sauver fils et filles ayant. 

CAT. Matrimoni. ESP. PORT. IT. Matrimonio. (chap. Matrimoni, matrimonis.)

6. Matrimonial, adj., lat. matrimonialis, matrimonial.

Per matrimonial remembrance. Eluc. de las propr., fol. 17.

Pour commémoration matrimoniale. 

De hetad matrimonial. Tit. de 1266. DOAT, t. VIII, fol. 13. 

D' âge matrimonial.

CAT. ESP. PORT. Matrimonial. IT. Matrimoniale. 

(chap. Matrimonial, matrimonials.)

7. Matrimonialmen, adv., matrimonialement, dans le mariage.

En la terra sia, 

La cal poscezis justamen,

Estan matrimonialmen.

Brev. d'amor, fol. 225. 

Dans la terre sienne, laquelle il possède justement, étant dans le mariage.

ESP. IT. Matrimonialmente. (chap. Matrimonialmen.)

8. Amaridar, v., marier.

Pauras tozas amaridar. La Confessio.

Marier pauvres filles.

9. Remaridar, v., remarier.

Si se remarida. Fors de Béarn, p. 1086. 

S'il se remarie.

(chap. Tornás a casá; remaridá, remaridás. Yo me torno a casá; yo me remarido, remarides, remaride, remaridem o remaridam, remaridéu o remaridáu, remariden; remaridat, remaridats, remaridada, remaridades.)

 

Marme, Marbre, s. m., lat. marmorem, marbre.

Marme blanc, can polverat es.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Marbre blanc, quand il est pulvérisé.

Colompnas de marme pezans. V. de S. Honorat.

Colonnes de marbre pesantes.

Anet a las fenestras de fi marbre obrat.

(chap. Va aná a les finestres de fi mármol obrat.)

Roman de Fierabras, v. 2140. 

Alla aux fenêtres de pur marbre ouvragé.

CAT. Marbre. ESP. Mármol. PORT. Marmore. IT. Marmo. (chap. Mármol, marmols. Apellit de Pablo o Pau de los picapedra, picapedrés.)

Luis Latorre Albesa, Mármol, marmols. Apellit de Pablo o Pau de los picapedra, picapedrés


2. Marbrin, adj., de marbre.

Devalet o poiet als gras marbris. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74.

Descendit ou monta aux degrés de marbre.

ANC. FR. Haultes tours marbrines, desquelles tout le circuit étoit orné.

Rabelais, liv. IV, ch. 2.

A la fenestre marbrine,

Là s'apoia la mescine.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 384.

On leur a establi deux statues marbrines.

Cl. Marot, t. III, p. 15.

(ESP. Marmóreo. Chap. de mármol: marmóreo, marmóreos, marmórea, marmórees.)

domingo, 11 de febrero de 2024

Echo - Eira

Echo, s. m., lat. echo, écho.

Echo, so es la votz que retendis en las vals cant hom crida sus per lo pueg. V. et Vert., fol. 23.

(chap. Eco, aixó es la veu que ressone a les valls cuan hom cride desde dal del puch.)

Écho, c'est la voix qui retentit dans les vallées quand on crie au-dessus par la montagne.

CAT. ESP. (chap.) Eco. PORT. Ecco. IT. Eco (N. E. como Umberto).

ECO, ECHO

Edi, s. m., lat. haedus, petit bouc, bouquet.

Edi o cabrit pel ha plus lonc et rude que anhel.

(chap. Chotet o cabrit té lo pel mes llarg y basto que lo cordé.)

Eluc. de las propr., fol. 250. 

Bouquet ou chevreau a le poil plus long et rude qu'agneau.

 

Edifici, s. m., lat. aedificium, édifice, bâtisse.

Nostre trebalh del edifici que avem fach.

(chap. Nostre treball del edifissi que ham fet.)

Tit. de 1434, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 242. 

Notre travail de l'édifice que nous avons fait. 

Fig. Chai edificis de vertuz. Trad. de Bède, fol. 15.

(chap. Cau lo edifissi de virtuts.)

L'édifice des vertus tombe.

Chiringuito del Azud, Assut, Liebherr 918, Milián Quílez

- Machine de guerre.

El reis Henrics si fes metre dels edificis en aquella part on saub qu'el murs era rotz. V. de Bertrand de Born.

Le roi Henri fit mettre des machines de guerre en cette partie où il sut que le mur était rompu. 

CAT. Edifici. (N. E. - ¿Cómo se dice en catalán edificio? - Edifici – Ya sé que es difícil, pero ¿cómo se dice?

ESP. PORT. Edificio. IT. Edifizio. (chap. Edifissi, edifissis.)

2. Edificament, s. m., édifice, bâtisse.

Mesuri las tors hautas e 'ls edificamentz.

(chap. Yo medixco les torres altes y los edificamens, edifissis, edificassions.)

P. de Corbiac: El nom de. Var. 

Je mesure les hautes tours et les édifices. 

ANC. FR. Sus un malvez fondement 

N'est fet bon édefiement. 

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 114. 

PORT. IT. Edificamento.

3. Edificatio, Hedificatio, s. f., lat. aedificatio, édification, bâtisse, construction.

La festa de la edificatio d'aquesta glicia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 36. 

La fête de l'édification de cette église. 

En que fo figurada la edificatio del temple.

Eluc. de las propr., fol. 160. 

En quoi fut figurée la construction du temple.

- Fig. Edification, bon exemple.

Vos est hedifications de Dieu... per so que la glieyza recepia hedificatio.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens. 

Vous êtes bâtisse de Dieu... afin que l'église reçoive édification.

A la honor de Dieu et a la hedificatio de lur pruesme.

A follas paraulas de mala hedificatio.

V. et Vert., fol. 82 et 104. 

A l'honneur de Dieu et à l'édification de leur prochain.

A folles paroles de mauvaise édification. 

CAT. Edificació. ESP. Edificación. PORT. Edificação. IT. Edificazione. (chap. Edificassió, edificassions)

4. Edificar, Hedificar, v., lat. aedificare, bâtir, édifier.

Vos edifiques, so es bastitz una maison en la terra d'aquela heretat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 6.

Vous édifiâtes, c'est-à-dire bâtîtes une maison en la terre de cet héritage.

Lo temple que ton senhor payre avia en cor de edificar.

Hist. abr. de la Bible, fol. 41.

Le temple que ton seigneur père avait en pensée d'édifier.

Hedificar lo monastier. Philomena.

(chap. Edificá lo monasteri.)

Édifier le monastère.

monasterio de Poblet, reyes de Aragón

Dels test dels uous lors cazas edifico. Eluc. de las propr., fol. 156. 

(chap. Ells edifiquen les seues cases de les clasques dels ous.)

Ils bâtissent leurs cases des coquilles des oeufs. 

Fig. Cel que prophetisa hedifica la gleyza.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens. 

Celui qui prophétise édifie l'église. 

Part. prés. Auzels cantans et nis edificans.

Eluc. de las propr., fol. 123.

Oiseaux chantants et bâtissant nids.

CAT. ESP. PORT. Edificar. IT. Edificare. (chap. edificá: edifico, edifiques, edifique, edifiquem o edificam, edifiquéu o edificáu, edifiquen; edificat, edificats, edificada, edificades.)

edificá: edifico, edifiques, edifique, edifiquem o edificam, edifiquéu o edificáu, edifiquen; edificat, edificats, edificada, edificades

5. Edifiar, v., édifier, construire, bâtir.

Al mostier de Verdelai que el avia edifiat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97. 

Au monastère de Verdelai qu'il avait construit.

- Fig. Édifier, exciter à la vertu par ses exemples, par ses discours. Scientia efla, charitaz edifia... Cant edifia sainta gleisa per lo merite de sa vida.

Trad. de Bède, fol. 35 et 79.

La science enfle, la charité édifie... Quand il édifie la sainte église par le mérite de sa conduite. 

ANC. FR. Seient édifiet li mur de Jérusalem

Anc. tr. du Miserere, Bibl. cott. 

Sur tous les lieux plaisans et agréables, 

Édifiés de manoirs convenables.

Eustache Deschamps, p. 13.

6. Rehedification, s. f., lat. reaedificationem, réédification.

Per la construction et rehedification de, etc. A la rehedification et conservation. Tit. de 1468. DOAT, t. XCV, fol. 193.

Pour la construction et réédification, de, etc.. 

A la réédification et conservation. 

CAT. Reedificació. ESP. Reedificación. PORT. Reedificação. (chap. Reedificassió, reedificassions.)

IT. Riedificazione.

7. Reddificar, v., lat. reaedificare, réédifier, rebâtir.

Fera abatre e demolir sans jamais reddificar.

Chronique des Albigeois, col. 102. 

Fera abattre et démolir sans jamais rebâtir. 

ANC. FR. Ceux de dedans, en grand diligence, les rédifioient de bois.

Monstrelet, t. I, fol. 129. 

CAT. Redificar, reedificar. ESP. PORT. Reedificar. IT. Riedificare. (chap. reedificá, se conjugue com edificá.)

 

Editio, s. f., lat. editio, édition. 

Comparet las o las ajustet ab las autras editios.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 25.

Il les compara ou les accorda avec les autres éditions.

CAT. Edició. ESP. Edición. PORT. Edição. IT. Edizione. 

(chap. edissió, edissions.)

 

Edra, s. f., lat. hedera, lierre. 

Bagas d'edra hi metretz... 

En un fust d'edra vert e gros 

... faretz far un cros.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous y mettrez des baies de lierre.

Dans un bois de lierre vert et gros... vous ferez faire un creux.

Edra pren nom de herere qui vol dire gafar, quar si rapa et gafa.

Eluc. de las propr., fol. 206.

Edra (lierre) prend nom de haerere qui veut dire mordre, car il s'attache et mord.

CAT. Hedra. ESP. Yedra (hiedra). PORT. Hera. IT. Edera. (chap. hedra, hedrera.)

John Steinbeck, La Perla, chapurriau, perles, ostres, hedra

 

Efimeron, s. m., lat. ephemeron, éphimeron, sorte de poisson. 

Aquel peyssho de mar, nomnat efimeron, aquel jorn mor el qual naysh.

(chap. Aquell peix de mar anomenat efimeron, mor lo día que naix; 

per naixó se diu aixina, perque es efímero, que no dure gens.)

Eluc. de las propr., fol. 88.

Ce poisson de mer, nommé éphimeron, meurt le même jour auquel il naît.

2. Efimer, Effimer, adj., lat. ephemerus, éphémère, de peu de durée.

La prumiera especia de febre es dita effimera... Efimera es talment dita, quar efimeron, don ve aquest nom, vol dire simple.

Eluc. de las propr., fol. 87 et 88.

La première espèce de fièvre est dite éphémère... Elle est ainsi dite éphémère, parce que efimeron, dont vient ce nom, veut dire simple. 

ESP. Efímero. PORT. Efemero. IT. Effimero.

3. Femelh, adj., éphémère.

Quar ilh son voutis e menor, 

Femelh et ab mens de vigor.

Brev. d'amor, fol. 41.

Car ils sont inconstants et moindres, éphémères et avec moins de vigueur.

 

Efrun, Enfrun, adj., triste, morose, refrogné, avide.

Per tolre flac cor et efrun. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Pour enlever coeur faible et triste.

Enfrus e glotz iest e lagz.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec. 

Tu es refrogné et glouton et laid. 

ANC. FR. Vilains enfrums fel et estous.

Roman du Renart, t. IV, p. 19. 

Moult est richesce enfrume et gloute.

Roman de la Rose, v. 10905. 

Dex, qui nos forma uns et uns, 

Ou il est or fel et enfruns 

Au povre, ou il est ses vengerres.

Helinand, Vers sur la Mort.

2. Ufruna, s. f., déplaisir, mauvaise grâce, mécontentement.

Non ac bon chavaler... 

Que no aia sa part ses nulha ufruna. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103. 

Il n'y eut bon chevalier... qui n'ait sa part sans nul mécontentement.

3. Efrunamens, adv., avidement, gloutonnement.

Segon que hom manja plus efrunamens en tant es majors lo peccat.

V. et Vert., fol. 21.

Selon que l'on mange plus gloutonnement d'autant est plus grand le péché.

 

Egruvir, v., gémir, soupirer. 

Esgardans el cel, egruvi.

(chap. Mirán al sel, suspire; v. suspirá.) 

Trad. du nouv. Test., S. Marc, ch. 7. 

Regardant au ciel, il soupira.

 

Egua, Ega, s. f., lat. equa, cavale, jument.

Mul e mulas foron pueis creadas d'aze e d'egua.

(chap. Los machos y mules van sé después creats de ruc, ase, burro y de yegua; ase : acémila y varians; ruc : rucio; lo apellit Mulet abunde a Calaseit, pero lo mes burro es Carlos Rallo Badet.)

lo apellit Mulet abunde a Calaseit, pero lo mes burro es Carlos Rallo Badet.

Liv. de Sydrac, fol. 28.

Mulets et mules furent ensuite créés d'âne et de jument.

Si tu fas montar a ton caval ma ega.

(chap. literal: Si tú fas montá a ton caball ma yegua; ma : la meua.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 55. 

Si tu fais saillir ma jument par ton cheval.

ANC. FR. Loua les jumens ou eques... pour piquer ou batre son mil ou blé.

Lett. de rém., 1408. Carpentier, t. II, col. 235.

On lit dans le Roman du comte de Poitiers, v. 209:

Quant est montés sor s'aigue mor.

Ce qui signifie cavale moresque.

CAT. Egua. ESP. Yegua. PORT. Egoa. (chap. Yegua, yegües.)

Gianni, Decamerón, Yegua, yegües

2. Egatier, s. m., lat. equarius, gardeur de juments.

O pastor, o vaquier,

Egatier, o porquier

E d'autres noms que i a.

G. Riquier: Pus Dieu m'a.

Ou pâtre, ou vacher, ou gardeur de juments, ou porcher et d'autres noms qu'il y a.

ANC. CAT. Eguater. ESP. Yegüero. PORT. Egoariço. (chap. yegüé, yegües, yegüera, yegüeres.)

 

Egypani, s. m., égipan.

Cimbols et autres estrumens sonats per egypanis et satiris.

Eluc. de las propr., fol. 174.

Cymbales et autres instruments touchés par égipans et satyres.

(ESP. Egipán, ser fabuloso, mitad cabra, mitad hombre.)

Tomás Bosque; Cimbols et autres estrumens sonats per egypanis et satiris

 

Eira, s. f., lat. area, aire à battre le blé.

E 'l desme de t' eira. Trad. de Bède, fol. 46.

Et la dîme de ton aire.

CAT. ESP. Era. PORT. Eira. IT. Aia. (chap. era, eres de batre.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit.
Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro J. Bel Caldú).


Original en castellá:

Capítulo X.

Concluye el registro de novias. Y es lo mejor de todo.


Miró la lista, y le faltaban cinco o seis pueblos. En el primero le obsequiaron teniéndole enclavado a dos mesas de juego desde el alba hasta la noche. Moríase de asco y de enfado; y sin decir nada a las muchachas, que eran dos, la una joven y no maleja, y la otra atrevida de edad y talla, y aunque con opinión de buena moza, luz sin calor por demasiada nuestra, pasó adelante.

En el segundo pueblo conoció la persona más extravagante que vio en su vida; y le recibieron poco menos que con desaire teniéndole por un aventurero, hasta que presentó la carta de su padre, en la cual sólo decía al dueño de la casa que su hijo don Pedro pasaba a visitar algunos amigos, y que si algo se le ofrecía le hiciesen la cortesía de recibirle. Entonces todo mudó, y pasaron al extremo contrario. Era el escribano de quien le habló Morfina, hombre rico, de genio irregular, tan pronto arrebatado, tan pronto remiso y como insensible; raquítico, o más bien un poco jorobado, piernas largas, cuerpo corto y encogido, lo que fue causa que le llamasen Curruquis; ojos salidos, rostro pequeño, boca rasgada, cuello dudoso, pecho levantado y propenso a doble giba; hablador sempiterno, y más claro y llano que la pobreza en camisa. Así que vio la carta de don Alfonso dijo: - Ya yo conozco a vuestro señor padre y he oído la historia de vuesa merced, y me alegro mucho y celebro tener en mi casa al gran Pedro Saputo, agora don Pedro López de Lúsera, hijo de un tal caballero como don Alfonso López de Lúsera. Del sabio nace el sabio, que lo es también, aunque no tanto, el caballero don Alfonso López de Lúsera; y tal vez de hombres pequeños nacen hombres grandes, aunque grande es también don Alfonso López de Lúsera; y aún he visto nacer de grandes pequeños, aunque aquí todo ha mejorado y subido punto del uno al otro. ¿Porque comparado con vos, qué es ya vuestro padre por más que sea don Alfonso López de Lúsera? Seáis muy bien venido. Sabed que esta casa toda es vuestra con dominio propio y absoluto; me basta saber que sois el hombre más grande de España y de Aragón y todo. Y más agora con el nuevo nombre que lleváis, no digo nada, con el ser que sois nada menos que hijo del caballero don Alfonso López de Lúsera, la flor y la nata de los caballeros aragoneses de más alta alcurnia. Pero vamos claros: ¿venís a ver a mi hija Pepita? Hallábase ella delante, y respondió Pedro Saputo: - Yo vengo a haceros una visita, y confieso que no me pesa de ver a esa señora Pepita, vuestra hija, pues su presencia no es para espantar a nadie. - Yo lo creo, ¡cuerno!, dijo el escribano; ahí la tenéis, miradla; y luego, ¿eh?, lo que yo le pondré en el delantal, que señor mío, si quiero, será la friolera de seis mil escudos en moneda limpia y enjuta. ¿Os parece poco señor don Pedro?, no reñiremos: sean siete mil. ¿Todavía no estáis contento? Pues, ocho mil, y cerremos. ¿Qué queréis, amigo? Un hijo y dos hijas me dio el de arriba; el hijo se me lo llevó y quedaron ellas; la mayor me la casaron hace cuatro años, y le hice heredera con condición que no me pusiese los pies en casa hasta que me sacasen ésta. ¿Me entiende vuesa merced? Pues digo, vuestra presencia es gallarda; vive Dios que sois galán y bien hecho. Mira, Pepita, mira; esto es cosa buena. Pues de vuestra familia... Vamos, es mucha honra para mí emparentar con don Alfonso López de Lúsera; con una casa tan ilustre; aunque también la mía es antigua. Eh, volved la vista; ésas son mis armas: sí, señor, las armas de los Jordanes. Porque yo soy Jordán por parte de madre, y Almanzor por parte de padre. Los Almanzores (vea vuesa merced sus armas, son las de ese cuartel) fueron por lo menos generalísimos de los moros; digo, capitanes cristianos, pero muy famosos, que vencieron a generalísimos de los moros, y de algún tope que les dieron tomaron su nombre por apellido. Pues los Jordanes, saque vuesa merced la cuenta; en la Tierra Santa de un toqueo mataron lo menos trescientos mil mahometanos, que si agora vinieran a España nos ponían a freír el alma. De modo, amigo mío, que si vos sois noble, mi hija ya lo veis; y podemos decir que pari dignamur stemmate. ¿Entendéis el latín? - Sí, señor. - Es que si no, os diría que eso quiere decir que en linaje somos iguales. Vamos al negocio. Pepita, el señor, como acabas de oír es celebérrimo y nunca bien ponderadosapientissimus sapientum Pedro Saputo, y además hijo de aquel gran caballero que has oído nombrar, don Alfonso López de Lúsera; y viene a verte. Si tú le gustas a él, y él te gusta a ti, cuenta hecha y al nudo ciego; ocho mil por agora del primer empujón, dos mil más para el aniversario de tu boda, y mil por cada nieto que me deis mientras viva. Conque miraos bien, tanteaos de amor, conoceos por dentro y por fuera y enamoraos como locos. Yo me voy a N. (un lugarcito que distaba legua y media) a hacer una escritura; son las nueve de la mañana y volveré a comer, o no volveré; es decir, que a la hora, ¡Jesús!, y la cuchara al plato. Adiós. Y diciendo esto se levanta, coge unos papeles y el tintero, el sombrero y la capa, vuelve a decir adiós, cierra la puerta con llave, quita la llave y se va dejando a los dos encerrados en el cuarto. - ¡Padre!, ¡padre!, gritó la muchacha. - Soy sordo, soy sordo, respondió él; y llamó a su mujer y le dijo: ahí quedan los pájaros; la llave yo me la llevo; cuidado que nadie los incomode. Hasta la vuelta.

Y se quedaron los dos mirándose del uno al otro; él, admirado y sonriéndose; ella, un poco avergonzada y encendida de color, pareciendo casi hermosa con este realce; pero uno y otro se resignaron. Preguntóle Pedro Saputo si su padre había hecho aquello alguna otra vez, y dijo que hacía un año lo hizo con un rústico labrador, que luego (añadió) porque no supo hablarme una palabra en más de hora y media que nos tuvo en este mismo cuarto, le despidió con desabrimiento y bochorno, diciéndole que no quería un gaznápiro y majadero para yerno. - Y ahora, preguntó Pedro Saputo, ¿cuánto pensáis que tardará en abrirnos? - Lo menos cuatro horas, dijo la muchacha, porque tres de ir y venir, que nunca hace correr la mula, y una más allá o más para despachar la diligencia que lleva. ¿Le parece a vuesa merced mucho? - ¿A mí, Pepita?, respondió él; que pareden la puerta si quieren, y hasta que yo los llame. - Pensaba, dijo ella. En esto llamó la madre a la puerta y dijo: - ¡Mira, hija, dile a ese caballero que tenga paciencia; yo lo siento mucho, pero como tu padre es así... Cómo ha de ser; entretened el tiempo lo mejor que podáis; alegra, hija mía, alegra a don Pedro; yo andaré en gobernar la comida con la moza (criada). - Muy bien, señora, muy bien, contestó Pedro Saputo; vuestra Pepita es amable, y no me parecerá largo el tiempo que dure esta penitencia. - Mejor, caballero, mejor, respondió la buena de la madre; con que adiós y no tiene remedio. Ella se fue a la cocina, y ellos se entraron en el despacho del padre.

Pues señor, dijo entre sí Pedro Saputo; en esta casa todos son locos; buen remate llevo. Pero la muchacha no es fea ni melindrosa; pecho al agua. Llevaba acaso un lapicero encima, pues los colores estaban en la maleta, como se supone, y se puso a hacer su retrato. Sacóle muy parecido, y la muchacha quedó sumamente complacida; y dieron las once. Después dieron las doce, luego la una, y al fin las dos; él, hombre de mundo, ella tentada de la risa, y el padre no venía. Dan las tres, y en este mismo punto le oyeron en la escalera que subía repitiendo la declaración de una mujer que había herido a su suegro, y decía, como hablando consigo mismo, pero en voz alta y sonora; y dijo la sujeto, que lo había hecho por hacelle entender su razón, por cuanto tenía oído que no hay ejemplar que ningún sordo haya dejado de oír dándole un buen tenazazo en las espinillas... ¡Ja- ja- ja! Y soltó una gran carcajada. Llegó así al cuarto, y les abrió la puerta, mostrándose incomodado y casi furioso porque no habían comido. - Pues señor padre, dijo la muchacha; si teníades vos la llave, ¿cómo habíamos de salir? - Es verdad, dijo él, riéndose, no me acordaba. ¿Y cómo ha ido, hija? - Muy bien, padre, respondió ella. - Supongo, dijo, que don Pedro no es el brutis y mastuerzo del año pasado; aquel páparo, aquel antropófago de Junzamo. Púsose ella colorada, y continuó el padre: buenas nuevas, bonísimas, ¿conque os habéis gustado? Me alegro. - Mirad lo que ha hecho don Pedro, dijo la muchacha; y le enseñó el retrato. Dio un salto el escribano, y dijo: - Diez mil el primer día, y en lo demás lo dicho. Mira, Pepita... ¡Voto a quien!... el primer nieto que me deis quiero que se llame don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor de los... Sí, sí, así se ha de llamar. Ya veis, amigo, que esto de Jordán de Jerusalén hace más bombo y trueno que eso otro de vuestra familia. Vamos, vamos a comer.

Comieron, y no cesando el escribano de ponderar el talento y habilidades de su hija, y de añadir nietos y miles de escudos al dote, y de matar infieles y moros con los Jordanes y Almanzores, se levantó Pedro Saputo, cansado y diciendo que aún iba a pasar al pueblo de... Lo mismo fue oír esto el escribano se echó a reír y dijo: - ¿Pensáis que tendréis mala cama? Y se disparó como una saeta escalera abajo, cerró la puerta de la calle con llave y todos sus cerrojos, y volvió a subir diciendo: conmigo está (enseñando la llave); yo tengo que extender dos escrituras y un testamento, y mi hija no ha de estar sola, porque su madre en poniéndose el sol se pone también, que está un poco delicada y se mete entre las mantas. Conque echad la cuenta, y el sol mirad cómo nos entra. Y con el mismo donaire les dio la espalda metiéndose en su escribanía, y retirándose también muy pronto la madre. La hija le enseñó la casa: la despensa, los graneros, la bodega, los corrales, y hasta las nueve, que tomaron una cena ligera, hubo de dar, bien que sin pesadumbre, conversación y entretenimiento a la muchacha.

Por la mañana no le dejaron ir; comió allí; pero desde la mesa, y aun casi riñendo con el padre y la hija, que no se tomaba ya menos libertad se despidió y montó a caballo, riéndose todo el camino a solas, como hombre que se le ha vuelto el juicio, del carácter de las tres originalísimas personas de aquella casa. Fue la última que visitó, porque deseaba concluir y volver a ver a sus padres.

Llegó y en ocho días no acabaron de reírse del humor y genio del escribano. Juanita y su madre casi enfermaron de tanto reír; el padre le preguntaba muchas veces: - Pero, hijo, ¿es posible que eso ha pasado así como nos lo cuentas? Y se reía también y tornaba a la misma admiración y pregunta. Avisaron a Paulina que Pedro había traído un registro de novias y entre todos habían de elegirle esposa; vino y cuando oyó esta relación, se rió tanto que se le caía a chorros la leche de los pechos y decía a Juanita: - Por Dios, amiga, tenme que me muero; siento no ser hombre para ir a pretender a esa muchacha y ver si me encerraban con ella. Cuéntalo, cuéntalo otra vez; dinos el gesto del escribano Curruquis y la traza de su hija, y lo que hicisteis con ella, que no sería sólo el retrato en tantas horas, algo te dejas; no nos lo dices todo. Y sin duda se dejaba algo, quizá lo más, si no es malicia pensarlo.

En muchos días sólo con mirarse de unos a otros estallaba la risa; y a toda ocasión, y aun sin ella, repetían las palabras del escribano y le remedaban. Porque aunque también gustaron mucho otras aventuras que le sucedieron, pero ésta fue la más celebrada y reída. Y lo podía ser, porque en verdad sólo un burlador de jiboso o un loco rematado pudiera poner los yernos a la prueba que él los ponía. Con todo yo sé de un abogado de cierto reino de España, cuyos hijos viven aún, que intimó otra mucho más abreviada y fuerte a un pretendiente que fue a pedille una hija. Y era, como digo, un abogado, todo un abogado.