Amor, poesía, Juan Carlos Abella

Sabeu de que va la poesía de avui, com no, va de amor.

"AMOR"

Amor es llibertad, santa llibertat
Amor es pasió, gran pasió
Amor es ilusió, molta ilusió
Amor es igualdat, nesesaria igualdat

Amor es unió, rocosa unió
Amor es bondat, infinita bondat
Amor es verdat, tota la verdat
Amor es lo milló, de la vida lo milló

Amor es cansó, alegre cansó
Amor es patí, mai se pare de patí
Amor es eixí, les millós coses fa eixí
Amor es llisó, sempre se depren una llisó

Amor son moments, los millós moments
Amor es esperansa, bendita esperansa
Amor es templansa, molta templansa
Amor de valents, pera mol valents

Amor de aventura, cada día una aventura
Amor y eternidat, dure hasta la eternidat
Amor reforsat, cada día ix mes reforsat
Amor es ternura, la mes tendra ternura

Amor es llum, la mes clara llum
Amor es primavera, cada día una primavera
Amor es una frontera, defensiva frontera
Amor es costum, respete la milló costum

Amor es pau, nesesaria pau
Amor es tradisió, respetuosa tradisió
Amor es evolució, continua evolusió
Amor es chapurriau, viva lo chapurriau

Amor es parella, espesial parella
Amor productiu, cada día mes productiu
Amor es estiu, calen com lo estiu
Amor de dos, amor de ell y de ella.

poema Ausiàs March

poema Ausiàs March 

Texto de los grillats catalanistes de Franja Viva 

Meravellós poema del gran Ausiàs March. Que forma part del patrimoni literari heredat dels nostres clàssics, i que també és patrimoni de tots els catalanoparlants. 

Com veieu ja llavors es feia servir la “R” final, que alguns absurdament es volen carregar, de la mateixa manera que es volen carregar la unitat de la llengua, (la llengua occitana) en aquest cas representada per aquest gran poeta del S. XV valencià, una època en què a molts llocs la nostra llengua també era coneguda com a llengua valenciana, tot i que ara siga designada, per consens de la romanística internacional, com a llengua catalana.

Al chapurriau la R final NO sone, y no la escribim. Imaginá, doló, está, milló, etc. 

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginaR, que altre bé no hi habita.
Sentint estaR en aguait ma doloR,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo milloR.
Del temps present no em trobe amadoR,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensaR me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma doloR,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensaR fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaeR serviR,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradiR.
Fóra millor ma dolor soferiR
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de sabeR
com del passat plaeR me cové eixiR.
Llas, mon delit doloR se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjaR en doloR se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaeRs li renovella
sí que el passat present li fa tornaR,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixaR,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.

Nota: hem posat les "R" finals en majúscula, per a destacar-les. El so de "R" final és plenament vigent actualment en la major part dels parlars valencians...