
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 16 de octubre de 2026
Berrengiers de Palazol, Pararols ou Palou. S'ieu sabi' aver guizardo

domingo, 11 de octubre de 2026
Guillem de Cabestanh. Lo dos cossire Que m don' amor soven,
Guillem de Cabestanh.
2701, 7225, 7614.
Guillem de Cabestanh fo un gentils castelas del comtat de Rossilhon, que confinava con Cataloingna e con Narbones. Mot fo avinens hom de la persona, e presatz d'armas, e de servir e de cortesia; e bos trobaires.
Et avia en la soa encontrada una domna que avia nom madomna Sermonda, moiller d'en Raimon de Castel-Rossilho, qu'era mot ric e gentils, e braus, e mals et orgoillos. Longamen l'amet en G. de Cabestanh, e'n fet motas bonas cansos; e la domna l volc tan de be que l fey son cavayer, et esteron ab gran joi essems lonc temps. E fon dic al marit d'ela, don el n'ac gran gelosia; et enserret la en una tor, e li foron faitz man desplazer, don G. de Cabestanh ac gran dolor; don fes una canso:
Lo dos cossire
Que m don' amor soven.
E quan R. entendet la canso crezet que fos de sa moiller, quar dis en una cobla:
Tot quan fas per temensa
Devetz en bona fei
Penre, neis quan nous vei.
Et aquest mot entendet: e mandet lo marit à 'n G. que vengues à parlamen. E menet lo ab si foras lonh del castel, et à trassio el li tolc la testa e mes la en un cavayrol; e trais li lo cor del ventre, e fes lo portar à un escudier à son alberc. Et intret s'en él castel, e fes lo cor raustir e far pevrada, per so la domna s'agradava fort de cor de salvaizina, e fes lo manjar à sa molher en semblan qu'el ne manjes. E quan l'ac manjat, el li dis que so que avia manjat era 'l cor d'en G. de Cabestanh, e mostret li la testa, e demandet si l'era estat bos. E la domna conoc la testa, e dis que tan bos li era estat, que jamais autre manjar ni autre beure no l tolria la sabor. El marit, quant o auzi, correc li dessus ab l'espaza; e la domna ac paor e fugi al balcon, e se laisset cazer jos e fo morta.
Et aquest mal fo sauputz per tota la terra, don fo mot gran tristeza de la domna e d'en G. de Cabestanh. Et ajusteron se los parens d'en G. e de la domna, e totz los cortes cavayers d'aquela encontrada, e guerrejeron R. de Castel-Rossilhon. El rei Amfos d'Arago venc en la terra, quan saup lo fag, e pres R de Castel-Rossilho, e fes metr' en G. de Cabestanh denan l'us de la gleiza de San Joan à Perpinhan, e la domna ab el.
E fon una longa sazo que tug li cortes cavayer e las domnas gentils de Cataluenha e de Rossilho, e de Sardanha e de Narbones, venian far cascun an anoal per lur armas aital jorn quan moriro, pregan nostre senhor que lur agues merce.
Aissi com avetz auzit lo rei pres R. de Castel-Rossilho e l deseretet, e l tolc totz sos castels, e l fes morir en sas preisos, e donet totz sos bes als parens d'en G. e de la domna.
2701, 7225-6, 7614, 7698, C.
Lo dos cossire
Que m don' amor soven,
Domna, m fai dire
De vos mans vers plazen.
Pessan remire
Vostre cors car e gen,
Qu'am e dezire
Mais que no fas parven.
E si tot me delei,
Ges per tan nous abnei,
Anceis vas vos soplei
Ab franca bevolensa.
Domn' en cui beutatz gensa,
Mantas vetz oblit mei
Que laus vos e mercei.
Tot jorn m'azire
L'amor queus mi defen,
S'ieu ja'l cor vire
Ves autr'entendemen.
Tout m'avetz rire
E donat pessamen.
Plus greu martire
Nuls hom de mi no sen;
Quar vos qu'ieu plus envei
De re qu' él mon estei
Desautorc e mescrei,
E dezam en parvensa.
Tot quan fas per temensa
Devetz en bona fei
Penre, neis quan nous vei.
En sovinensa
Tenc la car' e'l dous ris,
Vostra valensa
E'l bel cors blanc e lis.
S'ieu per crezensa
Estes vas dieus tan fis,
Viu ses faillensa
Intres en paradis.
Qu'aissi soi ses totz cutz
A vos de cor rendutz,
Qu'autra jois no m'adutz;
Q'una no porta benda
Qu'ie'n prezes per esmenda
Baizar, ni fos sos drutz,
Per las vostras salutz.
Ades comensa
L'amor, e m'abelis
La captenensa
De vos cui soi aclis.
Be par que m vensa
Vostr' amor, qu'ans queus vis
Fon m'entendensa
Queus ames e servis;
Qu'ab vos soi remazutz
Sols e ses tot ajutz;
E n'ai d'autres perduts
Mans dos: qui s vol los prenda,
Qu'à mi platz mot qu'atenda,
Ses totz covens saubutz,
Vos don m'es jois vengutz.
Dieus! co seria
Qu'ieu merce no trobes
Ab vos amia,
La genser qu'anc nasques!
Qu'ieu noich e dia,
Ginolhos e de pes,
Prec vostr' amor mi des.
Qu'ieu foi noiritz enfans
Per far vostres comans;
E ja dieus no m'enans
S'ieu ja m'en voill estraire.
Pros domna de bon aire
Sufretz qu'ieu bais los gans,
Que del plus soi duptans.
Ans que s'estenda
En mon cor la dolor,
Merce descenda
En vos, domn', et amor.
Joi vos mi renda
E m lonh sospir e plor;
Nous o defenda
Paratge ni ricor:
Qu'oblidatz m'es totz bes
S'ab vos no m val merces.
Ai! bella dossa res,
Ben feratz que corteza
S'al prim queus aic conqueza
M'amassetz, o non ges,
Qu'eras no sai com s'es.
No trob contenda
Contra vostra valor;
Merces vo'n prenda
Tal qu'à vos si' honor.
Ja no m'entenda
Dieus mest siei pregador,
S'ieu vol la renda
Dels quatre reis major,
Per qu'ab vos no m valgues
Merces e bona fes;
Que partir no m posc ges
De vos, en qui s'es meza
M'amor: e si fos preza
En baizar, eus plagues,
Ja no volgra solves.
Anc res qu'à vos plagues,
Franca domna corteza,
No m'estet tan defeza
Que ieu no la fezes,
Ab que far o saupes.
En Raimons, la beleza
E'l bes qu'en midons es
M'an sai lassat e pres.
martes, 12 de marzo de 2019
Rey de Mallorques, Rossello, Conflent, Serdanya
A la Crónica de Ramón Muntaner (h.1325) mensione al rey de Mallorca en los seus vassallos de Rosello, e de Conflent e de Serdanya, décades después territoris catalans. Pero avui ixen mols imbessils dién que Cataluña allacuanta ere un imperi.
Ab tant, passaren lo Pertus (Pertús), e en un coll qui es sobre una ribera que hi ha, ells vaeren lo senyor rey de Mallorques, ab la sua cavalleria e molta gent de peu de Rossello e de Conflent e de Serdanya, e estech en aquell coll ab la ...

jueves, 20 de diciembre de 2018
TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA
Giletta de Narbona cure al rey de Fransa de una fístula; li demane per home a Beltramo del Rosselló, que, casánse en ella contra la seua voluntat, a Florencia sen va enfadat; aon, festeján a una jove, en ves de esta, Giletta se gite en ell y té de ell dos fills, pel que ell, después, sentín amor per nella, la pren com dona.
Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sigue com sigue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.
Este, mort lo conde y confiat ell a les mans del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de pendre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:
- Monseñor, si voléu, sense cap molestia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.
- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?
Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.
La jove li va di:
- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rompre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?
La jove li va di:
- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.
Lo rey enseguida lay va prometre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abans del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:
- Damisela, tos hau guañat be un home.
- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infansia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.
Lo rey li va contestá:
- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguere, tot ofés va di:
- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.
- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperam que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.
Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presensia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.
Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llissensia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligensia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los subdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.
Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:
- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tingue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.
Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estansia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassions y obres de misericordia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prengueren y lay digueren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.
Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va coneixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.
La posadera li va contestá:
- Me es nessessaria la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañareu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.
Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:
- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.
La noble Siñora li va di:
- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.
- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.
La condesa li va di:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.
Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:
https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html

