Raimon, Raimons de Salas, Marseilla

Raimon de Salas.

Florissait en 1196. Hist. génér. de Provence. T. II, p. 402.

7225.

Raimons de Salas si fo us borges de Marseilla, e trobet cansos e coblas e retroenchas. No fo mout conogutz ni mout prezatz.

Raimons de Miraval. Amors me fai cantar et esbaudir,

Raimons de Miraval.

2701, 7225, 7614, 7698.

Ramun de Miravals fo us paubres cavalliers de Carcasses, que non avia mas la quarta part de Miravals; et en aquel castel non estavo 40 homes. Mas per lo seu trobar e per son bel dire, e car el saup plus d'amor et de domnei, e de totz los faitz avinens, e de totz los ditz plazens que corron entr'amadors et amairitz, el fo amat e tengut car per lo Coms R. de Toloza, qu'el clamava son Audiart, et el lui. El coms li dava caval et armas, els draps que besoignaven, e so que l fazia mestier. Et era senher del alberc de lui, e senher del rei P. d'Arago, e del vescoms de Bezers, e d'en Bertran de Saissac, e de totz los grans baros de aquela encontrada. E non era neguna gran domna ni valens que no dezires e no se penes que el entendes en ela, o que li volgues be per domesteguessa, quar el las sabia pus onrar e far grazir que nuls autr'om; per que neguna no crezia esser presiada, si no fos sos amics Raimons de Miraval. E R. de Miravals s'entendet en mantas domnas, e'n fetz mantas bonas cansos; 

e no se crezet mais qu'il de neguna endreg d'amor agues ben, e totas l'enganeren.

Ben avetz auzit R. de Miravals qui fo ni don, per qu'ieu vos vuelh dire mais de son fag. Don el amava una dona de Carcasses que avia nom na Loba de Puegnautier, filha d'en R. de Puegnautier; et era molher d'un cavayer ric e poderos de Cabaret, pariers del castel. La Loba si era sobreavinens e voluntoza de pretz e d'onor; e tug li baro de la encontrada e li estranh que la vezian entendian en ela: lo Coms de Fois, en Olivier de Saissac, en P. Rotgier de Mirapeys, en Aimeric de Monrial, en P. Vidal, que fes mantas bonas cansos de lieis. En R. de Miravals si l'amava mais que totz, e la metia enans à son poder ab sas cansos e en comtans, com sel que o sabia meils far de cavalier del mon, et ab plus plazens razos et ab plus bels digz. E la Loba per lo gran pres en que el l'avia meza, car conoissia qu'el la sabia enansar fort e dezenansar, ela li sofria sos precs e l prometia de far plazer endreg d'amor, e l'avia retengut baizan. Mas ela o fazia tot per engan, et amava lo coms de Fois tan que ela ne avia fag son drut. Et era l'amor paleza de lor per tota la encontrada de Carcasses, don ela fon descazucha de pres e de honor e d'amics: que lai tenian per morta tota domna que fassa son drut d'aut baro.

En Miravals auzi la novela del mal c'avia fag, e que P. Vidal n'avia facha una mala chanso d'ela que di:

Estat ai una gran sazo;

en la cal el dis en unas coblas:

Mot ai mon cor felo

Per lieis que mala fo.

Miravals fo sobre totz pus dolens, et ac voluntat qu'en diches mal e en decazer ponhes; e pueis pesset se que mai valia que ponhes en ela enganar, aisi com el' avia lui enganat: e comensa la à defendre, à cobrir e à razonar del fag del Comte. La Loba auzi que Miravals la defendia del mal que avia fag, sobre la gran tristeza qu'el avia. Si s'alegra molt per la defensio de Miraval, per so qu'ela avia major paor del que de totas las autras gens. E sill fai venir à se e sill regrasia molt en ploran del mantenemen e de la defensio qu'el fazia d'ela; e si li dis: Miraval, s'ieu anc jorn agui pretz ni honor, ni amic ni amiga, ni fos auzida ni prezada luenh ni pres, ni aigui ensenhamen ni cortezia, per vos m'es tot avengut e de vos o tenh. E cum so sia causa que ieu non ai fag tot so que vos aves volgut endreg d'amors, no m'o a vedat amor d'autrui, mas una paraula que vos disses en una vostra canso, que ditz:

Amor me fai cantar et esbaudir...

Bona domna no s deu d'amor gequir;

E pus tan fai qu'ad amor s'abandona,

No s'en coch trop ni massa non o tir,

Que mens en val tot fag que dessazona.

Et ieu volia vos far tan de plazer ab onrada razo, per que vos l'acsetz plus car, que no m'en volia cochar; que non a mais dos ans e cinq mes que vos retengui baizan, si com vos diches en vostra canso:

Passatz so cinq mes e dui ans

Qu'ieu vos retengui à mos comans.

Aras vei be que vos no m voles abandonar, per lo blasme fals e mensongier que m'aun mes enemix et enemiguas de sobre me. Per so vos dic que pos vos me mantenes contra tota gent, et ieu me tuelh de tota autra amor per vos, e don vos lo cor e'l cors per far tot cant que vulhatz; e met me del tot en vostre poder e en vostras mas, e prec vos que m defendatz à vostre poder. Miraval ab gran alegreza receup lo don de la Loba, et ac de lieis tot so que à lui plac longa sazo. Mas denan s'era enamorat de la marqueza de Menerba, qu'era joves e gaia e gentils domna; e non avia mentit ni enganat, ni era estada enganada ni traïda. E per aquesta se parti Miravals de la Loba, per que fez aquesta canso que dis:

S'ieu en cantar soven

No m'atur ni m'aten,

Non cujetz que sabers

M'en falha ni razos.

la quals es aisi.

Vos avez entendut d'en R. de Miravals co saup enganar la Loba e remaner ab lieis en patz. Mas ar vos dirai de n'Alazais de Boissazon com l'enganet; et una autra apres qu'era sa vezina, na Esmengarda de Castras, et el dezia hom la bela d'Albeges. Abdoas ero de l'avescat d'Albi: n'Alazaitz era d'un castel quez a nom Lombes, molher d'en Bernat de Boisazo; na Esmengarda si era d'un borc quez a nom Castras, molher d'un ric valvassor qu'era fort de temps.

Miravals s'enamoret de n'Alazais qu'era joves e gentils e bela, e voluntoza de pretz e d'onor e de lauzor. Ecar ela conoissia que Miravals li podia plus donar de pretz que nuls hom que fos, si fo molt alegra car vit qu'el l'amava; e fetz li totz los semblans e los plazers que dona pot far à home. Et el la enanset cantan e comtan à son poder, e de lieis fes motas bonas chansos. E mes la en tan gran pretz, que totz los baros de aquela terra entendero en ela; lo vescomte de Bezers, e'l Coms de Toloza, e'l rei Peire d'Arago, als cals Miravals la avia tan lauzada, que'l reis ses vezer s'en era fort enamoratz, e l'avia mandatz sos messatges e sas joias. 

Et el ac voluntat de lieis vezer; e Miravals ponhet mot com el la vis, e fetz una cobla en sa chanso que dis:

Ar ab la forsa del freis...

S'à Lombers corteja'l reis

Per tostemps er jos ab lui;

E si tot s'es sobradeis

Per un ben en venran dui:

Que la cortezi' e'l jais

De la bella n'Alazais,

E'l fresca color e'l pel blon

Fan tot lo segle jauzion.

Donc lo rei s'en venc en Albiges à Lombes per vezer n'Alazaitz; en Miravals venc ab lo rei, pregan lo rei que'l li degues valer ab madomna n'Alazais. Fort fo ereubutz et onratz lo reis, e vegut volentiers madomna n'Alazaitz. El rei, tantost can fon assegut per apres d'ela, la preguet d'amor; et ela autrejat de far tot so que volria. Si que la nueg ac lo rei tot so que volc; el lendema fo saubut per tot lo castel e per tota la cort del rei. En Miravals, que atendia esser rics de joi per prec del rei et auzi aquestas novelas, fo fort marrit; et anet s'en e laisset lo rei e la dona. Longamen se plais del mal que avia fag la dona, e de la felonia que'l rei avia facha de lui; don el per aquesta razo fe esta chanso:

Entre dos volers soi pessiu.

Can lo Coms de Toloza fon deseretatz per la guerra e per los Frances, et ac perdut Argensa e Belcaire; e li Frances agro San Gili e Albiges e Carcasses; e Bederres fon destruitz e'l vescomte de Bezers era mort, e tota la bona gen d'aquela encontrada foro morta e guandida al Coms, ab cui el se clamava'n Audiart, el vevia ab gran dolor, per so que tota la bona gent, de cui era lo Coms senher e maystre, e donas e cavaliers ero mortz e deseretatz. Pueis avia sa molher perduda, aisi com auziretz, e sa dona l'avia traït e avia son castel perdut. Avenc se que'l reis d'Arago venc à Toloza per parlar ab lo Comte, e per vezer sa seror madona na Elionor e madona Sancha. E confortet mot sa seror e'l Comte e sos filh, e la bona gen de Toloza. E promes al Coms qu'el li rendria e cobraria Belcaire e Carcassona, et à Miravals lo sieu castel; e que la bona gen cobraria lo joi que avia perdut. En Miravals, per joi qu'el ac de la promessio que'l rei fes al Comte et à lui de rendre so qu'avion perdut, e per lo tems d'estat qu'era vengutz, ja agues el preponut de no far cansos entro quez agues cobrat lo castel de Miraval que avia perdut, e car s'era enamorat de madona na Helionor, molher del Comte, qu'era la plus bela dona del mon e la melhor, à cui el non avia encaras fag semblan d'amor, fes esta canso que di:

Bel m'es qu'ieu chan e condei

Pos l'aur'es dossa e'l temps jai.

E cant ac facha la canso la trames en Arago, per que'l rei venc ab mil cavayers à servizi del Comte, per la promessio qu'el avia facha. Don lo rei fon mortz per los Frances denan Murel ab totz los mil cavayers que avia ab se, que negus non escapet ab vida.

Dig vos ai de n'Alazais de Boisazo com engannet Miravals e si meteusa auci; ara vos vuelh dir com na Esmengart de Castras saup que n'Alazaitz l'avia escarnit, mandet per en Miravals. Et el venc, et ela l dis que mot era dolenta de so que se dizia de na Alazais, don ela avia cor e voluntat de far esmenda à lui de se mezeissa, del mal que li avia fag n'Alazais. 

Et el fon leu per enganar, can vit los bels semblans e'ls bos ditz ab qu'ela li presentava l'esmenda del dan qu'el avia pres; e dis li que voluntiers voldria prendre de lieis la esmenda. Et ela pres lo per cavalier e per servidor; e Miravals la comenset à lauzar et à grazir, et à enansar son pretz e sa valor. E la dona avia sen e saber e cortezia, e saup gazanhar amics et amigas. En Olivier de Saissac, que era un gran bar de la terra, si entendia en ela e la pregava de penre per molher.

En Miravals, can vi que l'avia tan montada en pretz et en onor, volc gazardo; e si la preget que li fezes plazer endreg d'amor. E ela dis que no faria plazer de drudaria, qu'enans lo pendria per marit, per so que lur amor no s pogues partir ni s rompes; e quel degues partir sa molher de se, laqual avia nom madona Gaudairenca. Don Miravals fon fort alegres e jauzens cant auzit que per marit lo volia; e anet s'en al sieu castel, e dis à sa molher que no volia molher que saupes trobar, que assatz avia en un alberc d'un trobador; e que se aparelhes d'anar ves l'alberc de son paire, qu'el no la tenria plus molher. Et ela entendia en un cavayer que avia nom Guillem Bremon, don ela fazia sas dansas. Cant ela auzi so que en Miravals li dis fes se fort irada, e dis que mandaria per sos parens. 

E mandet per en G. Bremon que vengues, que ela lo pendria per marit e s n'iria ab el. G. Bremon cant auzi las novelas fo molt alegres; e pres cavaliers e venc s'en al castel d'en Miraval e desmontet à la porta. E na Gaudairenca o apres, e dis à'n Miraval que siei amic eron vengut per lieis, e qu'ela s'en volia anar ab lor. Miravals fo molt alegres e la dona plus. La dona fo aparelhada d'anar; en Miravals la menet fora e troba en G. Bremon e sa companha e receup los fort. Can la dona volc montar él caval e ela dis à'n Miraval, que pus qu'ela volia partir de liei, que la des à'n Guilhem Bremon per molher. Miravals dis que voluntiers, si ela o volia. En G. se trais enan e pres l'anel per espozar; en Miraval la l det per molher e menet la'n.

Can Miraval ac partida sa molher de se, anet s'en à madona na Imenjarda; e dis li qu'el avia fag son comandamen de sa molher, e qu'ela denhes faire e dir e li atendes so que li avia promes. E la dona li dis que ben avia fag; e que s'en tornes à son castel e que fezes son aparelhamen de far grans nossas e de recebre lieis per molher, car ela mandaria tost per el. Miravals s'en anet e fes gran aparelhamen per far nossas. Ela mandet per n Olivier de Saissac, et el venc tost: et ela l dis co ela faria tot so qu'el voldria, e'l penria per marit. Et el fo lo plus alegres hom del mon; e acorderon aisi lur fag que'l ser la'n menet al sieu castel, e l'endeman l'espozet e fes grans nossas e gran cort.

Las novelas vengro à'n Miravals que la dona avia pres n Olivier de Saychac per marit. Fort fo dolen e trist, car l'avia fag sa molher laissar, e que l'avia promes que l prendria per marit, e que n'avia fag son aparelhamen de nossas; e dolens de n'Alazais del mal qu'ela avia fag ab lo rei d'Arago: e si perdet tot joi e tot alegrier e tot solatz, e cantar e trobar. E estet com hom esperdutz ben dos ans; e mans cavaliers trobador se trufavon de lui per los esquerns qu'en fazian. Mas una gentil dona que avia nom Brunessen, molher d'en P. Rotgier de Cabaret, que era envejoza de pretz e d'onor, si mandet saludan e pregan e confortan à'n Miravals que s degues alegrar per l'amor de lieis: e que saubes per veritat qu'ela l'anaria vezer si no volia venir vas lieis, e li faria tan d'amor, qu'el conoisiria be que no l volia enganar. E de aquesta razo fes esta chanso que di:

Ben aia'l messatgier.

2701, 7225-6, 7698.

Amors me fai cantar et esbaudir,

E m tol deport ab cossirier que m dona,

E torna tot mon solatz en cossir;

Que si non es ma canso sobrebona

Non dei esser aissi del tot blasmat:

Pero si cug cantar à voluntat

D'entendedors e de drutz e d'amigas.

Mas no vol ges à domnas cossentir

So per qu'à dreg vei qu'om las ocaizona,

Que tals n'i a que no volon cauzir

El temps qu'om plus d'amar las arazona:

Pois quan joven lor estrai sa beutat

Prendo'l sordeis qu'avian soanat,

Aissi com fes lo Lombartz de las figas.

Bona domna no s deu d'amor gequir;

E pos tan fai qu'ad amor s'abandona,

No s'en coch trop ni massa non o tir,

Quar mens en val tot frutz que dessazona:

Mas sapcha gen celar tota vertat,

Que cilh qu'en als li serian privat

Ad ops d'amar li serian destrigas.

Ges la bella qu'ieu plus am no s'albir

Qu'en re l'ensenh ni l casti ni l despona,

Qu'ilh sab tan be laissar e far e dir

Per que no m cal que ren als hi apona.

E si li platz que m retenh' à celat,

Per tres razos don li drut son amat

Li serai bos, messatgiers so li m digas.

S'ieu ja res fauc don madomna s'azir

No'lh perdon dieus si ella m'o perdona;

Quar no la volh galiar ni trazir, 

Ni razonar so qu'ella m mal razona. 

Tot m'es honors quant à lieis si' onrat, 

E grazisc tot quant à lieis ven à grat; 

E voll n'aver guerras et enemigas.

Bona domna, on qu' aia domnejat,

Volh que tengas Miraval domenjat;

E mas cansos en cap d'autras amigas.

Si tot m'aves, Mais d'amic, cor irat,

A vostr' ops ai Miraval si gardat,

Que vos l'aves et ieu n'ai enemigas.

Mantel, de sen, de pretz e de beutat 

E de joven vos vei tan gen honrat, 

Que sai ne son mantas domnas enigas.

2701, 7225-6, 7698, M.

Ar ab la forsa del freis,

Quan tot lo mons trembl'e brui,

Val mais solatz e domneis,

E cants e totz bel desdui,

Qu'él temps quan folh' e flor nais:

A celui qu'es pros e gais,

Contra l'us del temps e del mon,

Be par que bon cor li aon.

La gran beutatz que pareis

En la bella cui hom sui,

El ric pretz qu'à tot jorn creis

M'an tout domnejar d'autrui.

Mas un dous esguart m'atrais

Vas liei servir, don jamais 

No temsera fam, freg ni son,

S'agues cor del dig que m respon.

En amors a mantas leis,

E de mantas partz adui

Tortz e guerras e plaideis.

Leu reven e leu refui,

Leu s'apai' e leu s'irais:

E qui d'aisso l'es verais

Soven sospira de prion,

E mantz enois blan e rescon.

Anc mais ni tan no m destreis: 

Mas er ai trobat ab cui

Mi mou paors et esfreis,

E m cass' e m pren e m destrui.

Et ieu ges per tan no lais 

Que l'ai don me mou l'esglais

No tenha mon cor deziron,

On plus lo dezir me cofon.

Pero, si tot m'es gabeis,

Mos bos respietz m'i condui;

E si m dizia sordeis,

No volh tornar lai don fui.

Pos vengutz es à l'assais 

Poder a que m derc o m bais;

Qu'ieu no fug si m ras o si m ton, 

Ni ja no volh saber vas on.

S'à Lombers corteja'l reis

Tostemps mais er joi ab lui;

E si tot s'es sobradeis,

Per un be li'n venran dui:

Que la cortezi' e'l jais

De la bela n'Azalais,

El fresca color e'l pel blon

Fan tot lo segle jauzion.

Domna tan vos soi verais

Que de totz cortes assais

Volh que Miraval vos aon;

Mas nous volh dir quals es ni don.

Per mon Audiartz son gais,

Que tota gens ab eslais

Prezon mais lo Comte Ramon

De null autre Comte del mon.

2701, 3794, 7225-6, 7698, M.

Bel m'es qu'ieu cant e condei

Pos l'aur' es douss' e'l temps gais,

E pels vergiers e pels plais

Aug lo retint e'l gabei

Que fan l'auzelet menut

Entre'l blanc e'l vert e'l vaire;

Adonc se deuria traire

Cel que vol qu'amor l'ajut

Vas captenensa de drut.

Ieu no soi drutz mas domnei,

Ni no m sent pena ni fais,

Ni m rancur leu ni m'irais,

Ni per orgolh no m recrei.

Pero temensa m fai mut,

Qu'à la bella de bon aire

Non aus mostrar ni retraire

Mon cor, si'l tenc escondut

Tro qu'aia'l sieu conogut.

Be vol qu'om gen la cortei

E plai li solatz e jais;

E no l'agrad' om savais

Que s'en deguis ni s malmei.

Mas li pros son be vengut,

A cui fai tan bel vejaire

Que quascus es sos lauzaire,

Quan son d'enan lieis mogut,

Meils que s'eran siei vendut.

No crei qu'ab lieis apparei

Beutatz d'autra domna mais, 

Neis flor de rozier quan nais 

Non es plus fresca de liei: 

Cors be fag e gen cregut, 

Boqu'et olhs del mon esclaire, 

Que beutatz noi posc plus faire;

Si mes tota sa vertut

Que res no l'es remazut.

Ses pregar e ses autrei

Son intratz en greu pantais

Com pogues semblar verais

S'ieu sa gran valor desplei;

Qu'enquer non a pretz avut

Domna que nasques de maire,

Qu'encontra'l sieu valgues gaire;

E si n'ai mans car tengut 

Que'l sieu al melhor vencut.

Ja madomna no s malei

S'ieu à sa merce m'eslais,

Que non ai cor que m'abais

Ni ves amor me desrei; 

Qu'ades ai del meils volgut 

Defors e dins mon repaire: 

E de lieis no soi gabaire,

Qu'en plus non ai entendut

Mas gen m'acolh' e m salut.

Canso vai me dir' al rei,

Cui joi guid' e vest e pais,

Qu'anc no l trobei en biais,

Qu'aital com lo volh lo vei.

Ab que cobre Montagut

E Carcasson' e'l repaire,

Pois er de pretz emperaire;

E temeran son escut

Sai Frances e lai Masmut.

Domn' ades m'avetz valgut

Tan que per vos soi cantaire;

E no cugei canso faire

Tro'l fieu vos agues rendut

De Miraval qu'ai perdut.

Mas lo rei m'a covengut

Que lo me rendr' ans de gaire

E mon Audiart Belcaire;

Pois auran domnas e drut

Cobrat lo joi qu'an perdut.

2701, 3794, 7225-6, 7698, M.

Ben aia'l messagiers

E cilh que lo m trames,

A cui rent mil merces

Si ja m torn' alegriers.

Pero de mos mals cossiriers

Qu'ai avutz soi tan sobrepres, 

Qu'à penas crei que domna per amor 

M'aia bon cor ni m volha far honor.

Ab mans adregz mestiers

Avia joi conques

Tals, que cug que m valgues

Si de lai fos entiers.

Que massa rics ni pretz sobriers

No cugera que mi nogues,

Qu'ieu esgardei domna de tal valor

Que de beutatz fos bass'e de ricor.

Tals que ja lauzengiers

No s'en entremezes,

Quar mans enois n'ai pres

Mentr'era drutz leugiers;

Qu'adoncs cujava q'us empiers

No m tengues madomn' en defes,

Per que m tornet mantas vetz à folor

E mantas vetz en gaug et en doussor.

Per so m'era derriers

De totz los autres mes,

Que mon loc no m tolgues

Rotlan ni Oliviers,

Ni ges Orestains ni Augiers

No cujera que s'i mezes:

Mas me ten hom per tan bon cauzidor

Que so qu'ieu volh ten quascus per melhor

Be m cugei fos estiers

Madomna que non es,

Que tostemps li tengues

L'esbaudimens premiers

Sos fols cujars e messongiers,

E cossec la sa mala fes.

De son pauc pretz li fassa dieus menor,

Que mon fin cor a tornat en error.

Qu'ieu fui al prim destriers

Et apres palafres;

Era creis tan l'arnes

Que trop peza'l dobliers.

E pois vei que m'er mal loguiers

E temi que l'afan cregues,

Don no m'aura jamais per servidor;

E lais me dieus mo meils trobar alhor.

Domna que torn' en blasme sa valor

No deu aver de Miraval la tor.

Mon Audiart sal dieus, e sa honor, 

Que totz lo mons val mais per sa valor.

2701, 3794, 7225-6, 7614, C, M.

Entre dos volers soi pensius,

Que'l cor me dis que no cant mais,

Ni amor no vol que m'en lais

Tan quant él segle sia vius. 

Del laissar ai gran razo

Que ja mais no fes canso;

Mas eras cant quar amor e jovens

M'o ensenha, e mezura e sens.

E s'anc nul jorn fui esforsius

D'esser adretz, cortes ni gais,

Era m'es ops que m'i eslais

Ab faitz et ab ditz agradius:

Qu'en tal domn'ai sospeisso

Que'l seu rics, car gazardo

No pot servir nuls hom desavinens,

Quar ilh no fai ni'lh plai res desplazens.

Vas bona domna son autius,

Mas no de re que sos pretz bais;

Equar una domna me trais

Tornar m'en ai vilas mesclius?

Non ja; tenria li pro

Si la tornav' en resso;

Qu'à las avols no ten dan fallimens,

E prezo s mais per gabs e per contens.

Ab aitals honratz senhorius

Ai eu estat tostemps verais,

Qu'afans ni pena ni esglais

Ni nul maltrag no m fos esquius.

Quar tug dizon à lairo

Qu'anc d'amors no fi mon pro

Menton, qu'avut n'ai bes e gauzimens,

E n'ai sufert dans e galiamens.

De cui que s vol baisse sos brius

Plus l'onor midons mont'e nais; 

Qu'aissi com la roza e'l glais

Genson quan repaira l'estius, 

Midons a tot l'an sazo

Qu'ilh sab gensar sa faisso

Ab bels semblans et ab cuendes parvens,

Don creis sos pretz e sos captenemens.

Per lieis am fontainas e rius,

Pratz e vergiers, e boscs e plais,

Las domnas, els pros els savais,

Els fols els savis els badius

De la franca regio

Don ilh es e de viro:

Quar tant es lai assis mos pessamens

Que mais no cug sia terra ni gens.

N'Alazais de Boissazo

Fai son pretz meillor de bo;

E perda dieus qui l'er desavinens,

Pos tan gen sec sos bels comensamens.

2701, 7225-6, 7614, 7698, M.

S'ieu en cantar soven

No m'atur ni m'aten,

Nous cujetz que sabers

M'en falha ni razos,

Ni talans amoros,

Que'l plus de mos volers

Es en joi et en can;

E de razos ai tan,

Que cantar en poiri' assatz:

Mas tot quan sai no volh sapchatz.

Qu'amat ai longamen

Tal domn' ad escien,

Qu'anc servirs ni plazers

No m'i poc esser bos,

Ni pregars ni cansos,

Ni celars ni temers,

Qu'ieu noi trobes engan.

Et ieu sofren mon dan

Saub l'enganar totz enganatz

E remaner ab lieis en patz.

Qu'estiers no m fora gen,

Pos del mieu fallimen

Era vist lo parers,

Qu'ieu encerques son pros,

Entro que d'ambedos

Fos pres eguals lezers,

Que si fes son talan

Ieu m'anei percassan;

E fo plus adretz lo mercatz

Que de liei si m partis iratz.

Drut que de sidons pren

Nul autre venjamen

No sab que s'es jazers;

Que malditz e tensos

Fan d'ensenhat janglos.

E pois non es tot vers

Quan domna fai semblan,

Qu'ilh vol que la deman

Tal que ja no l sera privatz;

E si s'en tenra per pagatz.

Que quant ieu mi prezen

En loc de cauzimen,

Non es mos capteners

Lauzengiers ni ginhos, 

Ans plus temens q'us tos 

Soi lai on es poders. 

E dieus me don l'autr'an 

Trobar domna prezan, 

Que'l gazardos m'en si' onratz 

Quan serai per lieis trebalhatz.

Tot quant es de joven

E de fin pretz valen

Ten la marqueza ders

De Menerb' à sazos; (Menerba)

E per pauc entre nos

No poja sa valors.

Mas en parli dobtan

Qu'enemigas ne blan;

E pois de lieis no m n'escai gratz,

Lo tortz me sia perdonatz.

Mais d'amic, on qu'ieu an

Vos es caps de mon can

E de Miraval poestatz:

Mas no volh que l'anel perdatz.

Lo Camí, III.

III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.

Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

Contalles en chapurriau al racó del foc

Llibre: Contalles en chapurriau al racó del foc,
de Carlos Ollés Estopiñá (Autor), Luis Arrufat (Prólogo)

Dichos, Refráns, Endivinalles, Traballengües, Poesía, Cuentos, Charrades, Cansonetes, Les históries de Ramón.

Noms propis, dialecte ocsitá català

Si al teu DNI fique Carlos, no eres Carles. A España Carlos V, que se díe Karl - Karle al seu país, se díe Carlos, en latín Carolus.

noms catalanissims

Si yo me vull di Moncho, m'hay de cambiá lo nom al DNI, mentrestán siré Ramón, en tilde a la o, encara que tot deu me conegue com Moncho, en ch. Guimerá, en tilde a la á. (no sempre va sé aixina)

Toponimia mozárabe balear

Toponimia Matarraña

Si escrius en castellá, España, Cataluña, Logroño, van en ñ. Lo Gronyo
Si escrius en dialecte ocsitá catalá, en ny,
la llengua valensiana fée aná la ñ
si escrius en chapurriau, en ñ. 
Antigamén, la ñ ere nn, y después se va ficá la virgulilla.

Barcelona en chapurriau es Barselona, antigamén, Barcino, Barcinona, Barchinona, etc.
No conserven Barcino ni Barcinona, pero Valderrobres en catalá te que sé Vall-de-Roures.

Tot mol democrátic y sientífic, com sempre diuen. Uall de Roures ix an algún texto. 

Alguns ejemples de catalanistes que se cambien lo nom per a pareixe mes catalans:

Natxo Sorolla, Ignacio Sorolla Vidal

Carles Sancho Meix, Carlos

Carles Terès, Carlos Terés

Hèctor Moret, Héctor

Ramon Mur, Ramón Mur (lo mes cafre de Bellmún)

Tomàs Bosque, Tomás Bosque Peñarroya (lo mes membrillo de La Codoñera)

Josep Miquel Gràcia Zapater, José Miguel Gracia Zapater

Joan Lluïs Camps Juan, Juan Luis Camps Juan, ell no se cambie lo nom, atres lay cambien.

Màrio Sasot Escuer, Mario lo capsot.

Desideri Lombarte, pot sé que lo batejaren en o sense o, Desiderio

Octavi Serret, Octavio

Fermí, Fermín

Quim Arrufat, Joaquín o Juaquín

Joaquim Montclús i Esteban, Joaquín o Juaquín Monclús Esteban

Hipòlit Solé Llop, Hipólito, Pólit

Francesc Josep Celma Tafalla, Francisco José, de momén no se cambie lo nom.

Celia Antolín Bellés, no Bellès.

Javier Arrufat Molinos no se cambie lo nom. Es de Monroch.

Josep Antoni Carrégalo Sancho, José Antonio

Francesc Xavier, Francisco Javier, Escudero y algún atre.

Aragonés (fablilla : castellano baturro):
 
Chuse Inazio Nabarro, José Ignacio Navarro o Nabarro


Viccionari, Llista de noms propis en català

http://www.idescat.cat/cat/poblacio/poblonomast.html

http://justicia.gencat.cat/ca/serveis/cercador_de_noms