46. Lucchetto Gattilusi. Cora qu' ieu fos marritz e consiros

46. Lucchetto Gattilusi.

Dal canz. e.

Cora qu' ieu fos marritz e consiros

per dan de pretz que cascuns relinquia,

aram conort e sui gais e joios;

car jois e pretz revenra ques perdia,

car lo pros comps Provensal Lombardia

vol conquerir, Toscana e Poilles; 

e d'autra part Conrad vol son paes, 

el rei Matfre no s' i acorda mia, 

perqu' entrels faitz avanta pretz sa balia. 

Sil pros coms val segon qu' es poderos, 

maint miraill ha on mirar si deuria; 

e sis mires el faitz del rei n'Anfos, 

ieu sai per ver que tant non tarzaria 

aiso c' ha empres, que laisar non poiria 

que non laises tot lo pretz c' ha conques; 

quel bruit ve tan ves tota part on es, 

com laisava de lai mar en Suria,

e de Poilla tro en Normandia.

Doncs albir se pot, tals es lo resos, 

s' el se tenia tot so c' hom en diria. 

e membre li que Carl ab sos baros 

conques Poilla, on ac la senhoria, 

e del gran fait que Fransa far solia; 

car aral te al tesor en defes.

e pos lo nom del rei Carl en lui es, 

segal sieu fait, qu' estiers a tort seria 

per ses clamatz que volc, si non volia. 

Si Colratz non es valens e pros, 

deslinhara, car li sieu sobranson Suria. 

non er aiso a bastansa, si plus no fos: 

doncs, si laisa so qu' esser sieu deuria, 

fara semblan que mal l'autrui tenria; 

e sil no ve recobrar demanes, 

fara creire so quel rei dis espres,

qu' el sia mort e c'autre 'n son luec sia; 

car, s'el fos just, lo sieu demandaria. 

Sil rei Matfre fos coratjos,

e so qu' el te conques per gaillardia, 

s'ara lo pert, caira per un dos 

aura reblan, car mais de carestia 

deu hom tener on plus l'ac a fadia, 

et els baros ha tant del sieu mes, 

membreil qui son, ni can, ni com es; 

e pens cascus de gardar nueit e dia. 

aiso c'ab autre senhor non auria.

Bernart, apren e chantal sirventes, 

e poira dir, sil cor no faill als tres, 

quel jocs sera entablatz ses fadia;

ma tale lo vuol, ch' io non credo che sia.

42. Lanfranco Cigala. Estiers mon grat mi fan dir villanatge

42. Lanfranco Cigala. *

Della prima si dà il testo edito dal Mahn (Werke d. Troub. III, 122); 

per la seconda si riproduce la lezione del canz. I.

Estiers mon grat mi fan dir villanatge

li faillimen vironat de follia

d' un croi marques, e sai qu' eu fas follatge

q' ab escien failh per autrui follia

mas una res m' escuza, s' o enten,

que si fossen cellat li faillimen,

ja del faillir non agr' hom espaven,

e qui mal fa, ben dei sofrir q' om dia.

Per qu' eu dirai d' un fol nega barnatge, 

sosterra pretz e destrui cortesia,

qu' om ditz qu' e natz de Monferrat linatge

mas non pareis a l' obra qu' aissi sia; 

ans crei que fo fils o fraire de ven,

tan cambia leu son cor e son talen: 

en Bonifaz es clamatz falsamen, 

car anc bon faig non sap far a sa via.

Son sagramen sai eu quel mis en gatge

als Milanes et a lur compagnia,

e 'n pres deniers per aunir son paratge, 

e vendet lur la fe qu' el non avia; 

pero de fe d' eretges nol repren, 

qu' el jura leu e fail son sagramen; 

e s' el annatz volgues rendre l' argen 

del sagramen crei q' om lo quitaria.

Tant es avols e de menut coratge 

qu' anc jorn nol plac pretz de cavalaria, 

per qu' a perdut pro de son heritatge, 

q' anc non regeis per ardiment un dia; 

mas qar a faz dos traimens tan gen 

a son seingnor, a Tan primieramen, 

pois a Milan a cui frais convinen, 

e cuja a obs cobrar sa manentia.

S' eu fos seigner ja nom feir' homenatge 

adrechamen, car sai qu' el nol tenria; 

nim baisera mais de boch' el visatge, 

car autra vez lam baiset a Pavia, 

pois en baiset lo papa eissamen; 

donc pois aissi tota sa fe demen, 

s' ab me jamais fezes paz ni coven, 

si nom..., ren nol creiria.

Ai! Monferrat plangues lo flac dolen, 

quar aunis vos e tota vostra gen, 

qu' aissi fenis l' onratz pretz veramen 

que Monferratz per tot lo mon avia. 

Aunit marques, al diabol vos ren 

qui tal vassal taing aital segnoria.

Seingner Thomas, tan mi platz

lo pretz c' om de vos retrai,

eil honrat fatz que vos faitz lai,

vos mi fan tan plazer de zai,

que tot zo qu' eu posc ni qu' eu sai

vos profer et ancora mai,

que pauc mi sembla zo qu' eu ai

ad honrar vos si com s' eschai;

per qu'eu d'aillors men propterai. 

E temeria faillir

s' ieu m' enardis de querir

quem voillatz per amic tenir. 

mas car de tot mon cor dezir 

vostres precs per comanz auzir

e vos honrar et hobezir, 

aisso m' en fai tot enardir, 

qu'om pot bon demandar e dir

lai on hom al cor de servir. 

E certanament voc dic (vos dic)

que ja nom trobarez tric

ni fals ni fellon ni enic,

auz mi trobarez de cor ric, 

qui que l'aia croi ni mendic,

et auriam per enemic

quius fezes enoi ni destric, 

nim creiria d'aisso chastic, 

qu' aissi deu hom amar amic. 

E pos sui asseguratz 

a demandar so quem platz, 

prec que coblejan respondatz 

ad aquestas coblas qu' eu fatz 

per fermar nostras amistatz. 

mas eu non quier ges quem digatz 

sius es gais ni enamoratz;

qu' aisso sai eu ben qu'es vertatz, 

qu' estiers non foratz tant prezats. 

Pero sius ven a plazer 

del vostre noble saber, 

voill per vos auzir e saber, 

quar molt en poirai mais valer, 

mas trop plus voluntiers vezer 

vos volgr' ieu, zo sapzats en ver; 

mas quecs deu laissar remaner 

zo que vol, cant nol pot aver, 

tro que n' ai' autra veg lezer.

En Romas, cel quis fai valer 

vos don complir vostre plazer, 

et a mi don sen e poder 

d'onrar vos quell ai lo voler.

* Biografia, secondo il testo edito dallo Chabaneau (op. cit. p. 105): 

En Lanfrancs Cigala si fo de la ciutat de Genoa. gentils homs e savis fo; e fo jutges cavalliers, mas vida de juge menava. et era grans amadors; & entendia se en trobar, e fo bos trobaire, e fetz mantas bonas cansos; e trobava voluntiers de Dieu.

Colom, 500 anys enganyats

Colom, 500 anys enganyats.

Des dels Estats Units d’Amèrica, Charles J. Merrill, professor de la universitat de Mount Saint Mary, ha estudiat durant divuit anys tota la informació i les teories existents sobre els orígens de Cristòfol Colom. Per tant, les seves conclusions, publicades a l’estat de Washington el 2008 amb el títol Colom of Catalonia: Origins of Cristopher Colombus revealed, no són fruit de l’apassionament propi de qui vol «llaurar cap a casa».

Amb aquest llibre, Merrill demostra amb rigor que el descobridor d’Amèrica era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per això els monarques van ocultar la catalanitat de Colom i van fomentar la idea que era italià. Però li van donar els calerons per el viatge malgrat la enemistat, i la pela és la pela.

La mentida va guanyar credibilitat perquè es va anar repetint (com Espanya ens roba) de forma autoritzada fins que es va convertir en un dogma històric. Però, com diu l’autor: «Fins a cert punt, és possible que el mateix Colom i la seva família acceptessin aquest engany. Devien tenir-hi les seves raons. Però no hi ha cap motiu perquè nosaltres hi estiguem d’acord.»

Quan va escriure aquest llibre, Charles J. Merrill era professor de llengües a la Universitat de Mount Saint Mary, a l’estat nord-americà de Maryland. Es va llicenciar pel Dartmouth College i va cursar estudis de postgrau i doctorat a la Duke University. Ha realitzat extensos estudis sobre literatura medieval catalana i va participar en un documental del Discovery Channel sobre la vida de Cristòfor Colom.
Actualment viu a Roma, on estudia per ordenar-se sacerdot catòlic.

Disponible (dispunipla) a eBay.cat

 

Colom ere català, i prou!

OCTAVA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

OCTAVA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Gulfardo pren dinés prestats de Guasparruolo, y quedán en la dona per a gitás en ella a cambi de ells, los hi done; y después, en presénsia de ell, li diu que los hi habíe donat an ella, y ella té que dí que es verdat.

Si aixina ha disposat Deu que hay de escomensá yo la presén jornada en la meua história, aixina u faré. Mol se ha dit de les burles fetes per les dones als hómens, ton contaré una feta per un home a una dona, no ya perque yo vullga censurá lo que lo home va fé, o di que a la dona no li va está ben empleat, sino per a alabá al home y criticá a la dona, y per a mostrá que tamé los hómens saben burlás dels que creuen en ells, com són burlats per aquelles en qui ells creuen. Encara que, qui vullguere parlá mes propiamen, no li diríe burla sino paga, perque com tota dona té que sé honestíssima y guardá la seua castidat com la seua vida, y no dixala tacás per cap raó, y no podén aixó, sin embargo, completamen fés com se deuríe per la nostra fragilidat, afirmo que es digna del foc aquella que an aixó per dinés arribe; mentres que qui per amor (coneixén les seues grandíssimes forses) arribe an alló, per un jues no massa rigurós mereix sé perdonada, com, fa pocs díes, va amostrá Filostrato que li habíe passat a doña Filipa a Prato.
Ñabíe a Milán un tudesco a sueldo o sou, de nom Gulfardo, arrogán, pero mol leal an aquells als que servíe, lo que rares vegades se trobe entre los tudescos; y com ere, en los préstamos de dinés que se li faien, lealíssim pagadó, mols mercadés hauríe trobat que per un minut rendimén consevol cantidat de dinés li hauríen dixat. Este, vivín a Milán, va ficá lo seu amor a una Siñora mol hermosa, doña Ambruogia, dona de un ric viachán que teníe per nom Guasparruolo Cagastraccio, que ere mol conegut seu y amic; y volénla mol discretamen, sense acatássen lo home ni datres, li va demaná un día parlá en ella, rogánli que vullguere sé cortés en lo seu amor, y que ell estabe per la seua part disposat a fé lo que ella li manare. La Siñora, después de mols discursos, va víndre a la conclusió de que estabe disposada a fé lo que Gulfardo volíe, si de aixó se seguíen dos coses:
la una, que aixó no fore manifestat per nell a dingú; l’atra, que, com ella teníe per an alguna hassienda seua nessessidat de dosséns floríns de or, volíe que ell, que ere ric, los hi donare, y después, sempre estaríe al seu servissi. Gulfardo, sentín la codissia de esta, asquejat per la vilesa de la que creíe que ere una dona noble, va cambiá en odio lo seu ardén amor; y va pensá que teníe que burlála, y li va enviá a di que de mol bona gana, y que alló y tot lo que ella vullguere li donaríe; y per naixó que li enviare a di cuán volíe que ell acudiguere an ella, que entonses los hi portaríe, y que may dingú sabríe de estos afers mes que un compañ seu del que sen fiabe mol y que sempre anabe en ell. La Siñora, com a dona roína, al sentí aixó li va enviá a di que Guasparruolo lo seu home teníe que aná als pocs díes per negossis hasta Génova, y entonses ella lay faríe sabé.
Gulfardo, cuan li va pareixe oportú, sen va aná a Guasparruolo y li va di aixina.

- Ting que fé un negossi per al que nessessito dosséns floríns de or, los que voldría que me prestares en lo interés en que sols dixám los atres.

Guasparruolo li va di que de bona gana, y al momén li va contá los dinés y los hi va dixá. Als pocs díes Guasparruolo sen va aná a Génova, com la Siñora habíe dit; per lo que la Siñora va enviá a díli a Gulfardo que aniguere a casa y li portare los dosséns floríns de or. Gulfardo, prenén al seu compañ, sen va aná a casa de la Siñora, que ya lo esperabe; la primera cosa que va fé va sé ficáli a la ma los dosséns floríns de or, veénu lo seu amic, y aixina li va di: - Siñora, tingue estos dinés y se los daréis a vostre home cuan vuelva. La Siñora los va agarrá, y no sen va acatá per qué Gulfardo parlabe aixina, va pensá que u fée per a que lo seu compañ no sen percatare de que ella se donabe an ell per dinés; per lo que va di: - U faré en gust, pero vull contáls -. Y ficánlos a una taula, ne va contá dosséns, y mol contenta los va torná a guardá; y va pendre a Gulfardo, sel va emportá a la seua alcoba, y no sol aquella vegada, sino datres moltes, antes de que lo seu home tornare de Génova, lo va satisfé en la seua persona. Cuan va torná Guasparruolo de Génova, Gulfardo, habénlo fet espiá per a assegurás de cuán estabe en la seua dona a casa, sen va aná a vórel, y, en presénsia de ella, li va di:

- Guasparruolo, los dinés que lo atre día me vas prestá, al final no los vach nessessitá, perque no se va pugué fé lo trate; y per naixó los hi vach portá aquí enseguida a la teua dona y los hi vach doná a la ma; per lo que podem canselá la cuenta.

Guasparruolo, giránse cap a la seua dona, li va preguntá si los habíe ressibit. Ella, que allí veíe al testigo, no u va pugué negá, y va di:

- Sert que los vach arreplegá, com acabes de arribá no men había enrecordat de dítu.
Va di entonses Guasparruolo:

- Gulfardo, estic contén; anéu en Deu, que yo arreglaré la vostra cuenta. La dona, quedánse burlada, li va doná al home lo deshonest preu de la seua maldad; y aixina lo espabilat amán va gosá gratis de la seua avara Siñora.

SEGONA JORNADA. NOVELA NOVENA. Bernabó de Génova, Ambruogiuolo

Bernabó de Génova, engañat per Ambruogiuolo, perd lo seu y mane matá a la seua dona, inossén; ésta se salve y, en hábit de home, servix al sultán; trobe al engañadó y porte a Bernabó a Alejandría aon, castigat lo estafadó, tornán a ficás vestits de dona, jun en lo home, rics tornen a Génova. 

Habén Elisa en la seua triste história cumplit lo seu deber, la Reina Filomena, que hermosa y alta de estatura ere, mes que cap atra amable y sonrién de rostro, va di:

- Lo pacte fet en Dioneo té que sé respetat y, aixina, no quedán mes que ell y que yo per novelá, diré yo la meua história primé y ell, com u va demaná per mersé, sirá lo radé que la digue. Y dit aixó, aixina va escomensá:

Ñabíen a París, a un albergue, uns cuans importantissims mercadés italiáns, uns per un assunto y atres per uns atres. Habén sopat una nit tots, van escomensá a parlá de diferentes coses, y passán de una conversa a un atra, van arribá a parlá de les seues dones, que habíen dixat a les seues cases; y fen bromes va escomensá a di un:

- Yo no sé lo que fará la meua, pero sí sé be que, cuan aquí me se fique per dabán alguna joveneta que me agrade, dixo a una vora l´amor que li ting a la meua dona y trac de ella lo plaé que puc.
Un atre va contestá:

- Y yo fach lo mateix, perque si crec que la meua dona té alguna aventura, la té, y si no u crec, tamé la té; y per naixó, lo que se fa que se faigue: lo que lo burro fot contra la paret, ixo ressibix.

Lo tersé va arribá a la mateixa opinió, y a tots los pareixíe que estáen de acuerdo en que les dones dixades per nells no perdíen lo tems.
Sol un, que teníe per nom Bernabó Lomellin de Génova, va di lo contrari, afirmán que ell, per espessial grássia de Déu, teníe per cónyuge a la dona mes cumplida en totes aquelles virtuts que dona o caballé o donsella pot tindre, que potsé a Italia no ñaguere datra igual: perque ere hermosa de cos y encara bastán jove, y templada y forta, y res ñabíe propi de dona, com bordá labores de seda, fé calseta y coses paregudes, que no faiguere milló que cap. Ademés de aixó no se podíe trobá cap escudero, o criat si volém cridál aixina, que puguere serví milló la taula de un siñó del que ella servíe, sabíe mol y ere discreta. Ademés de aixó, sabíe montá a caball, goberná un falcó, llichí y escriure y contá una história milló que si fore un mercadé; y de aixó, después de moltes atres alabanses, va arribá a lo que se parlabe allí, afirmán en juramén que cap atra mes honesta ni mes casta se podíe trobá que ella; pel que creíe ell que, si deu añs o per sempre estiguere fora de casa, ella no se entendríe en datre home en tals assuntos. Ñabíe entre estos mercadés que aixina parlaben un jove de nom Ambruogiuolo de Piacenza, que an esta radera alabansa que Bernabó habíe fet de la seua dona va escomensá a fótre les mes grans carcañades del món, y li va preguntá si lo emperadó li habíe consedit aquell privilegio sobre tots los demés homes. Bernabó, una mica mosquejat, va di que no lo emperadó sino Déu, qui teníe algo mes de podé que lo emperadó, li habíe consedit aquella grássia. Entonses va di Ambruogiuolo:
- Bernabó, yo no dudo de que creus di la verdat, pero segóns me pareix, has mirat poc la naturalesa de les coses, perque si la hagueres mirat, no te crec de tan torpe ingenio que no hagueres vist an ella coses que te faríen parlá en mes cautela sobre este assunto. Y per a que no cregues que natros, que mol libremen ham parlat de les nostres dones, cregam tindre una dona feta de un atra pasta que la teua y ham parlat aixina per un espabil natural, vull charrá una mica en tú sobre esta materia. Sempre hay entés que lo home es lo animal mes noble que va sé creát per Déu entre los mortals, y después la dona; pero lo home, tal com generalmén se creu y veu en les obres, es mes perfecte, y tenín mes perfecsió, sense falta té que tindre mes gran firmesa, y la té perque universalmen les dones són mes caprichoses y volubles (la donna é mobile), y lo perqué se podríe en moltes raóns naturals demostrá, pero ara u dixaré a una vora. Si lo home, que es de mes gran firmesa, no pot ressistís, no diguém ya a una que lay rogo, sino a no dessichá an alguna que an ell li faigue tilín, y ademés de dessichála faigue tot lo que pugue per a está en ella, y alló no una vegada al mes sino mil al día li passe, ¿qué esperes que una dona, naturalmén caprichosa, pugue fé dabán dels rogs, los piropos y mil atres trucos que fa aná un home que la ame? ¿creus que podrá ressistís? Sértamen, encara que u afirmos no crec que u cregues; la teua dona es de carn y ós, com u són totes les demés. Es possible, encara que sigue honestíssima, que faigue lo que fan les atres: y no es possible negá res tan absolutamen ni afirmá lo contrari, com u fas tú.

A lo que Bernabó va contestá y va di:

- Yo soc mercadé y no filósofo, y com a mercadé contestaré; y dic que sé que lo que dius los pot passá a les nessies, que no tenen cap pudor; pero aquelles que sabies són tenen tanta solissitut per lo seu honor que se fan mes fortes que los homes, y de éstes es la meua.

Va di entonses Ambruogiuolo:

- Verdaderamen si per cada vegada que sedigueren a tals assuntos los creixquere un cuerno (baña) al fron, que donare testimoni del que habíen fet, crec yo que poques ñauríe que se dixaren engatussá, pero com lo cuerno no naix y no sels note, cuan poden los fiquen de amagatóns. Pots tindre aixó per sert, que sol es casta la que no ha sigut festejada per dingú, o si va festejá ella, la que no va sé escoltada. Y encara que yo sápiga per naturals y diverses raóns que les coses són aixina, no parlaría tan cumplidamen com u fach si no ne haguera ficat a proba moltes vegades a moltes dones; y te dic que si yo estiguera a la vora de la teua dona santíssima, crec que en poc tems la portaría a lo que ya hay portat a datres.

Bernabó, enfadat com un mico o macaco, va contestá:

- Lo debatí en paraules podríe allargás massa: tú diríes y yo diría, y al final no serviríe de res. Pero ya que dius que totes se pleguen tan fássilmen y que lo teu ingenio es tan, per a que te asseguros de la honestidat de la meua dona estic disposat a que me tallon lo cap si may pots conduíla al llit; y si no pots, no vull mes que pergues mil florins de or.

Ambruogiuolo, acalorat sobre lo assunto, va contestá:

- Bernabó, no sé qué faría en la teua sang si te guañara; pero si vols tindre una proba del que te hay explicat, aposta sing mil floríns de or dels teus, que tenen que sét menos volguts que esta calibossia tan dura, contra mil dels meus, y men aniré a Génova y abáns de tres mesos desde que men hayga anat, hauré fet la meua voluntat en la teua dona, y en siñal de alló portaré en mí algunes de les seues coses mes pressiades, y tals y tans indissis que tú mateix confessos que es verdat, en la condissió de que me donos la teua paraula de no vindre a Génova abáns de este tems ni li escriurás res sobre este assunto.

Bernabó va asseptá la aposta, y encara que los atres mercadés que allí estaben van probá de estorbá aquell fet, veén que un gran mal podíe víndres, estaben sin embargo tan ensésos los anims dels dos mercadés que, contra la voluntat dels atres, se van comprometre la un en l´atre y van firmá dos escrits. Y fet lo compromís, Bernabó se va quedá y Ambruogiuolo tan pronte com va pugué sen va aná cap a Génova.

Y quedánse allí algúns díes y en molta cautela informánse del nom del barri y de les costums de la Siñora, va sentí de ella lo que li habíe sentit a Bernabó; pel que li va paréixe habé emprés una nessia empresa. Pero sin embargo, habén conegut a una pobre dona que mol anabe a casa seua y a la que la Siñora volíe mol, la va corrompre en dinés (soborná) y a dins de un baúl construít per al seu propósit, se va fé portá no sol a la casa sino a la alcoba de la noble Siñora: y allí, com si an alguna part vullguere anássen la pobre dona, segóns les ordens donades per Ambruogiuolo, li va demaná que la guardare algúns díes.

Quedánse, pos, lo baúl a la habitassió y arribada la nit, cuan Ambruogiuolo va pensá que la Siñora dormíe, obrínla en sertes ferramentes que portabe, va eixí a la alcoba en silensio, a la que ñabíe una llum ensesa. Va escomensá a mirá y a guardás a la memória la decorassió de la cámara, les pintures y totes les demés coses notables que an ella ñabíe. Después, arrimánse al llit y veén que la Siñora y una sagaleta que en ella estabe dormíen com a socs, desplayet la va destapá tota y va vore que ere tan hermosa despullada com vestida, y cap siñal (marca) per a podé contála li va vore fora de una que teníe a la mamella esquerra, que ere una peca y en rogle uns pelets rubios com l´or; y vist aixó, en cuidadet la va torná a tapá, encara que, veénla tan hermosa, li van entrá ganes de aventurá la seua vida y gitásseli al costat.

Pero com habíe sentit que ere tan rigurosa y fura en aquells assuntos no se va arriesgá y, quedánse la mayoría de la nit per la alcoba ben a gust, una bossa y una saya va traure de un cofre seu, y uns anells y una correcha (un sinto), y ficán tot alló a la seua arca, ell tamé se va embutí a dins, y la va tancá tal com estabe abáns: y lo mateix va fé dos nits sense que la Siñora sen donare cuenta de res. Arribat lo tersé día, segóns la orden donada, la bona dona va torná a per l´arca, y se la va emportá; eixín de ella Ambruogiuolo y recompensán a la dona segóns li habíe prometut, lo mes pronte que va pugué en aquelles coses sen va entorná a París abáns del plasso que se habíen ficat. Allí, cridán als mercadés que habíen estat presens a les paraules y a la aposta, están presén Bernabó va di que habíe guañat la aposta que habíe fet, ya que habíe conseguit alló que habíen apostat: y de que alló ere verdat, primé va dibuixá la forma de la alcoba y les pintures que an ella ñabíe, y después va enseñá les coses de ella que se habíe emportat, afirmán que les hi habíe donat. Va confessá Bernabó que aixina ere la cámara com ell diebe y que, ademés, reconeixíe que aquelles coses verdaderamen habíen sigut de la seua dona; pero va di que habíe pogut per algúns dels criats de la casa sabé les característiques de la alcoba y del mateix modo habé conseguit les coses; pel que, si no diebe res mes, no li pareixíe que en alló ñaguere prou per a donás per guañat. Pel que Ambruogiuolo va di:

- En verdat que en aixó tindríe que ñabé prou, pero com vols que diga algo mes, u diré. Te dic que la Siñora Zinevra, la teua dona, té daball de la mamella esquerra una peca grandeta, y al voltán uns pelets rubios com l´or.

Cuan Bernabó va sentí aixó, li va paréixe que li habíen enclavat un gaviñet al cor, tan doló va sentí, y en la cara cambiada, sense di cap paraula, va doná siñals manifestes de sé verdat lo que Ambruogiuolo diebe; y después de un ratet va di:

- Siñós, lo que diu Ambruogiuolo es verdat, y per naixó, habén guañat, que vingue cuan vullgue y se li pagará.

Y aixina se li va pagá al día siguién, y Bernabó, eixín de París, en cruels intensións contra la seua dona, cap a Génova sen va aná. Y arrimánse allí, no va volé entrá a la siudat, sino que se va quedá a unes vin milles a una de les seues possessions; y a un criat seu, del que mol se fiabe, en dos caballs y en les seues cartes va enviá a Génova, escribínli a la Siñora que habíe tornat y que vinguere a trobál. Al criat li va maná que, cuan estiguere en la Siñora, allí aon milló li pareguere, la matare y tornare aon estabe ell. Arribat, pos, lo criat a Génova y entregades les cartes y feta la seua embajada, va sé ressibit per la Siñora en gran alegría; y ella al matí siguién, montán en lo criat a caball, cap a la seua possessió se va ficá en camí; y caminán juns y parlán de diferentes coses, van arribá a una valleta mol fonda y solitaria y rodejada (voltada) per altes roques y abres; y pareixénli al criat un puesto aon podíe en seguridat cumplí la orden del seu siñó, traén lo gaviñet y agarrán a la Siñora pel bras va di:

- Siñora, encomanéu la vostra alma a Déu, no aniréu mes abán, es nessessari que morigáu.

La Siñora, veén lo gaviñet y sentín les paraules, tota espantada, va di:

- ¡Mersé, per Déu! Abáns de que me matos dísme en qué te hay ofés per a que tingues que matám.

- Siñora - va di lo criat - , a mí no me hau ofés en res, pero en qué hau ofés al vostre home yo no u sé, ell me va maná que, sense tíndretos cap misericórdia, an este camí tos matara: y si no u fach me va amenassá en fém penjá. Sabéu be qué obligat li estic y que no puc díli que no a consevol cosa que ell me ordeno: sap Déu que per vos séntigo compassió, pero no puc fé datra cosa.

A lo que la Siñora, plorán, va di:

- ¡Ay, mersé per Déu!, no vullgues convertít en assessino de qui no te ha ofés per serví a un atre. Déu, que tot u sap, sap que no hay fet may res pel que tinga que ressibí tal pago de lo meu home. Pero dixem ara aixó; pots, si vols, a la vegada agradá a Déu, al teu siñó y a mí, fému de esta manera: agarra estes robes meues, y dónam lo teu jubón (jaqueteta) y una capa, y en elles torna al teu siñó y lo meu y disli que me has matat; y te juro que men aniré an algún puesto aon may ni a tú ni an ell tos arribo cap notissia meua. Lo criat, que contra lo seu gust la teníe que matá, fássilmen se va apiadá; pel que va agarrá les seues robes y li va doná una jaqueteta seua y una capa en capucha, y algúns dinés, y li va rogá que de aquelles comarques se alluñare, la va dixá a peu a la vall y sen va aná aon lo seu siñó, al que li va di que no sol la seua orden habíe sigut cumplida, sino que lo cos de ella lo habíe aviát a uns llops. Bernabó, después de un tems, sen va entorná a Génova y, cuan se va sabé lo que habíe fet, va sé mol recriminat.

La Siñora, quedánse sola y desconsolada, al vindre la nit, disfrassánse tan be com va pugué va aná a una aldea prop de allí y li va comprá a una agüeleta lo que nessessitabe, va arreglá la jaqueta a la seua medida, y la va acursá, y se va fé en la camisa un parell de miges y se va tallá lo pel. Com si fore un mariné, cap al mar sen va aná, aon per ventura va trobá a un noble catalá de nom señer en Cararh, que de una nave seua, que estabe algo alluñada de allí, habíe baixat a refrescás a una fon de Alba; entrán en ell en conversa, la va contratá per criat, y va pujá en ell a la nave, fénse cridá Sicurán de Finale. Allí, en millós robes vestit en indumentaria de gentilhome, lo va escomensá a serví tan be que mol li va agradá.

No va passá mol tems desde entonses que este catalá en la seua cárrega va navegá cap a Alejandría y li va portá al sultán uns falcons peregrinos, pareguts als esparvés, y los hi va regalá; y habénlo lo sultán invitat a minjá alguna vegada y vistes les maneres de Sicurán que sempre anabe a aténdrel, y agradánli, lay va demaná al catalá, y éste, encara que du li va paréixe separás de ell (ella), lay va dixá. Sicurán en poc tems tamé la grássia y l´amor del sultán va conquistá en lo seu esmero, pel que en lo pas del tems va passá que, tenínse que fé a serta época del añ una gran reunió de mercadés cristians y mussulmans, com una fira, a Acre, que estabe al Señorío del sultán, y per a que los mercadés y les mercansíes segures estigueren, sempre habíe acostumbrat lo sultán a enviá allí, ademés de als atres ofissials, algúns dels seus dignataris en gen que atenguere a la guardia. Per an esta fira, arribat lo tems, va enviá a Sicurán, que ya coneixíe mol be la llengua.

Están, pos, Sicurán a Acre com siñó y capitá de la guardia dels mercadés y les mercansíes, y desempeñán allí be lo que tocabe pel seu ofissi, y donán voltes vigilán, veén a mols mercadés sicilianos y pissanos y genovesos y venessians y atres italiáns, en ells de bon grado se entreteníe, recordán la seua terra.
Ara, va passá una vegada que, habén ell un día desmontat a un almassén de mercadés venessians, va vore entre atres joyes una bossa y una correcha que enseguida va reconeixe com que habíen sigut seues. Sense fé cap gesto, amablemen va preguntá de quí eren y si les veníen. Habíe vingut allí Ambruogiuolo de Piacenza en moltes mercansíes en una nave de venessians, y al sentí que lo capitán de la guardia preguntabe de quí eren, va doná unes passes cap abán y, enriénsen, va di:

- Micer, les coses són meues, y no les veng, pero si tos agraden to les (donaré) daré en gust. Sicurán, veénlo riure, va sospechá que l´habíe reconegut en algún gesto; pero, ficán la cara seria, va di:

- Ten enrius potsé perque me veus a mí, home de armes, aná preguntán sobre estes coses de dones. Va di Ambruogiuolo:

- Micer, no men enric de aixó, sino del modo en que les vach conseguí. A lo que Sicurán va di:

- ¡Ah, aixina Déu te dono bona ventura, si te apetix, dísme cóm les vas conseguí!

- Micer - va di Ambruogiuolo - , me les va doná en alguna atra cosa una noble Siñora de Génova, Zinevra, dona de Bernabó Lomellin, una nit que me vach gitá en ella, y me va rogá que pel seu amor les guardara. Ara, men enric perque me hay enrecordat de la tontina de Bernabó, que va está tan loco de apostá sing mil floríns de or contra mil meus a que la seua dona no se rendíe a la meua voluntat; cosa que vach fé yo y vach guañá la aposta; y ell, a qui se tendríe que castigá per la seua brutalidat en ves de an ella per habé fet lo que totes les dones fan, tornán de París a Génova, segóns u hay sentit, la va fé matá. Sicurán, al sentí aixó, va compendre quina habíe sigut la raó de la ira de Bernabó contra nella y va vore que éste ere lo culpable de tot lo seu mal; y va dessidí al seu interió no dixál seguí impune. Va fé vore, pos, Sicurán que li habíe agradat mol esta história y va trabá en ell una estreta familiaridat, tanta que, per los seus consells, Ambruogiuolo, acabada la fira, en ell y en totes les seues coses sen va aná a Alejandría, aon Sicurán li va encarregá un negossi y li va dixá en depósit bastans dels seus dinés, pel que ell, veénse traure gran profit, se quedabe de bona gana. Sicurán, preocupat de demostráli la seua inossensia a Bernabó, no va descansá hasta que, en ajuda de algúns grans mercadés genovesos que a Alejandría estaben, trobán extrañes raóns, lo va fé vindre; y están éste en pobre estat, per algún amic seu lo va fé ressibí de amagatontes hasta lo momén que li va pareixe adecuat per a fé lo que cavilabe. Habíe ya Sicurán fet contáli a Ambruogiuolo la história dabán del sultán, y al sultán li va agradá, pero después de vore allí a Bernabó, pensán que no teníe que doná llargues a la faena, buscán lo momén adecuat, li va demaná al sultán que cridare a Ambruogiuolo y a Bernabó, y que en presensia de Bernabó, si no podíe fes fássilmen, en severidat se li arrancare a Ambruogiuolo la verdat de cóm habíe sigut alló del que ell vassilabe o fanfarronejabe.

Arribán Ambruogiuolo y Bernabó dabán del sultán, en presensia de mols, en cara seria, a Ambruogiuolo li va maná que diguere la verdat de cóm habíe guañat a Bernabó sing mil floríns de or; y estabe presén allí Sicurán, en qui confiabe mol Ambruogiuolo, y ell en la cara mol mes enfurruñada lo amenassabe en tortures si no diebe la verdat. Pel que Ambruogiuolo, acollonit y obligat, en presensia de Bernabó y de mols atres, no esperán mes castic que torná los sing mil floríns de or y les coses, cóm habíe anat lo assunto va contá. Y habénu contat Ambruogiuolo, Sicurán, com delegat del sultán en alló, giránse cap a Bernabó, li va di:

- ¿Y tú, qué li vas fé per esta mentira a la teua dona?

A lo que Bernabó va contestá:

- Yo, portat de la ira per la pérdua dels meus dinés y de la vergoña pel deshonor que me pareixíe habé ressibit de la meua dona, vach fé que un criat meu la matare, y segóns lo que ell me va contá, pronte va sé engullida per mols llops.

Dites totes estes coses en presensia del sultán y per nell sentides y enteses totes, no sabén ell encara aón volíe arribá Sicurán (que aixó li habíe demanat), li va di Sicurán:

- Siñó meu, claramen podéu vore cuán aquella bona Siñora podíe gloriás del amán y del home; perque lo amán la prive del honor tacán en mentires la seua fama y aparte de ella al home; y lo home, mes cregut de les falsedats de atres que de la verdat que ell per llarga experiénsia podíe sabé, la fa matá y destripá per los llops y ademés de aixó, es tan poc lo cariño y l´amor que tan l´amic com l´home li tenen que, están mol tems en ella, ningú la coneix. Si se pot castigá al estafadó y perdoná al estafat, faré que vingue ella dabán la vostra presensia. Lo sultán, disposat en este assunto a contentá a Sicurán en tot, va di que sí, que faiguere vindre a la dona. Se maravillabe mol Bernabó, que firmemen la creíe morta; y Ambruogiuolo, veén vindre lo mal, no sol teníe temó ara de torná los dinés. Feta, pos, la consesió pel sultán a Sicurán, éste, plorán y aginollánse dabán del sultán, va abandoná la veu de home y va di en la seua veu natural:

- Siñó meu, yo soc la misserable y desventurada Zinevra, y porto sis añs voltán disfrassada de home pel món, per culpa de este traidó Ambruogiuolo, y per este infame y cruel home entregada a la mort a mans del seu criat y a sé despellotada per los llops. Y esgarránse los vestits y mostrán les dos cantrelles, va fé evidén que ere dona al sultán y a tots los demés; giránse después a Ambruogiuolo, preguntánli en insultos cuán, segóns fanfarronejáe, se habíe gitat en ella. Ell, reconeixénla y mut de vergoña, no diebe res. Lo sultán, que sempre per home la habíe tingut, veén y sentín aixó, tan se va maravillá que se pensabe que alló ere un somni. Pero después de passásseli lo encantamén, veén la verdat, va loá (alabá) en máxima alabansa la vida y la constansia y les costums y la virtut de Zinevra, hasta entonses cridada Sicurán. Y fen portá riquíssims vestits de dona y dames que li faigueren compañía segóns la petissió feta per nella, a Bernabó li va perdoná lo habéla fet matá, y ell se li va aviá als peus plorán y li va demaná perdó moltes vegades, y ella benignamen lo va perdoná, lo va fé eixecás y lo va abrassá com al seu home.

Lo sultán después va maná que Ambruogiuolo an algún puesto de la siudat fore lligat al sol a un poste y enviscat o en mel, y que de allí no lo tragueren hasta que caiguere; y aixina se va fé. Después de aixó, va maná que lo que habíe sigut de Ambruogiuolo se li donare a la Siñora, que no ere menos de deu mil doblas: y ell, fen prepará una hermossíssima festa, va honrá a Bernabó com a home de la Siñora Zinevra, y a la Siñora Zinevra com mol valenta dona, y li va doná, tan en joyes com en vajilla de or y de plata com en dinés, un atre tan, que valíe unes deu mil doblas.

Y fen prepará un barco per an ells, después de acabás la festa que los fée, los va doná llissensia per a torná a Génova, aon forrats y en gran alegría van torná, y en máxim honor van sé ressibits, espessialmen la Siñora Zinevra, a qui tots creíen morta; y sempre va sé reputada de gran virtut mentres va viure.

Ambruogiuolo, lo mateix día que va sé lligat al piló y enviscat en mel, en grandíssim estorbo per les mosques, avespes, formigues y tabans, dels que aquell país está plenet, va morí y va sé rossegat hasta los ossos. Estos, blangs y penján dels tendons, durán mol tems, sense sé tocats de allí, de la seua maldat van sé testimoni a consevol que los vée. Y aixina lo burladó va sé burlat.

Déssima

PRIMERA JORNADA. NOVELA OCTAVA

Guiglielmo Borsiere, en discretes paraules, emprén la avaríssia del siñó Herminio de los Grimaldi.

Se sentabe a la vora de Filostrato Laureta, que, después de habé sentit alabá lo ingenio de Bergamino y advertín que li corresponíe an ella contá alguna cosa, sense esperá cap órden, plassenteramen va escomensá a parlá aixina:

La novela pressedén, volgudes compañes, me porte a contá cóm un home bo, tamé cortessano y no sense fruit, va criticá la codíssia de un mercadé riquíssim; y ésta, encara que se assemelle al argumén de la passada, no tos tindrá que sé per ixo menos gustosa, pensán que va a acabá be.

Va ñabé a Génova, ya fa mol tems, un gentilhome de nom siñó Herminio de los Grimaldi que ere estimat per tots, y per les seues grandíssimes possesións y dinés, superabe en mol la riquesa de consevol atre ressidén de qui entonses se sapiguere a Italia; y tan com superabe en riquesa a consevol itálic, tamé en avaríssia y miséria destacabe sobre consevol misserable y agarrat que ñaguere al món: per lo que no sol per a honrá a datres teníe la bossa tancada, tamé en les coses nessessáries a la seua própia persona, contra la costum general de los genovesos que acostumbren a vestí noblemen, teníe ell, per no gastá, grans privassións, y del mateix modo en lo minjá y lo beure, que no minjae per no cagá.

Per lo que mereixcudamen lo seu apellit de Grimaldi li habíe sigut retirat y tots lo cridaben com Herminio Lopretto. Va passá en este tems en lo que ell, no gastán, multiplicabe lo seu, que va arribá a Génova un valén home de corte, cortés y de bones paraules, de nom Guiglielmo Borsiere, en res paregut als de avui que, no sense gran vergoña de les corruptes y vituperables costums dels qui volen avui sé cridats y reputats per nobles y per siñós, paréixen mes be burros educats a la torpesa de tota la maldat de los homes mes vils que a les cortes. Y mentres a datres tems solíe sé la seua ocupassió y consagrás lo seu cuidado a consertá pas aon ñabíe guerra o les ofenses hagueren naixcut entre homes nobles, o a consertá matrimonis, parentéles y amistat, y en paraules bones y discretes recreá los ánims de los fatigats y distraure a les cortes, y en ágres renécs, corregí los defectes de los roíns; avui en contá mal los uns dels atres, en sembrá sissaña, en di infámies, ignomínies y maldats y, lo que es pijó, en féles en presénsia de los homes, en fótres en cara los mals, les vergoñes y tristeses, verdaderes o falses, los uns als atres, y en falsos afalagaméns (halagos) fé torná los ánims nobles a les coses vils y malvades, se ingenien en passá lo tems.

Y es mes vullgut y mes honrat y exaltat en premios altíssims per los Siñós misserables y desconsiderats aquell que mes abominables paraules diu o acsións cometíx: gran vergoña y digna de reprobassió del món presén y proba mol evidén de que les virtuts, volán de aquí aball, mos han abandonat als fems del vissi.

Pero, tornán a lo que había escomensat, que lo just enfado me ha apartat mes del que pensaba, dic que Guiglielmo va sé honrat y de bona gana ressibit per tots los homes nobles de Génova y que, habénse quedat algúns díes a la siudat y habén sentit moltes coses sobre la miséria y la avaríssia del siñó Herminio, lo va volé vore. Lo siñó Herminio habíe ya sentit que este Guiglielmo Borsiere ere un home honrat y, per agarrat que fore, alguna chispeta de cortessía, en paraules amistoses y en alegre gesto lo va ressibí y va entrá en ell en mols y variats raonaméns, y conversán lo va portá en ell, jun en atres genovesos que en ell estaben, a una casa nova seua que habíe manat fé mol hermosa; y después de habélay mostrat tota, va di:

- Siñó Guiglielmo, vos que hau vist y sentit tantes coses, ¿me sabríeu mostrá alguna cosa que may haygue sigut vista, que yo puguera fé pintá a la sala de esta casa meua? A lo que Guiglielmo, sentín lo seu modo de parlá poc discret, va contestá:

- Siñó, algo que may se haygue vist no cregáu que yo puga mostrátos, si no són estornuts, pets y datres vens o coses paregudes; pero si tos agrade, be tos enseñaré una cosa que vos no crec que haigáu vist may.

Lo siñó Herminio va di:

- Tos u rogo, diéume qué es -.

A lo que Guiglielmo entonses va contestá rápidamen:

- Manéu pintá la cortessía.

Al sentí lo siñó Herminio estes paraules se va sentí invadit per una vergoña tan gran que va tindre forsa per a féli cambiá lo ánimo a tot lo contrari del que hasta aquell momén habíe sigut, y va di:

- Siñó Guiglielmo, la faré pintá de manera que may ni vos ni datre en raó puguéu dim que no la hayga vist y conegut.

Y desde entonses (en tal virtut van sé dites les paraules de Guiglielmo) va sé lo mes liberal y mes generós gentilhome y lo que va honrá als forastés y als siudadáns mes que cap atre que ñaguere a Génova al seu tems.

NOVENA

vellut

Mario G.Losano: El valenciano Enrique Dupuy y el Japón del siglo XIX, 2017.

De Génova provenían también los artesanos que introdujeron en Valencia la producción del terciopelo de seda (vellut , en valenciano y velluto en italiano) y que formaron los gremios de los velluters. 

www.museodelasedavalencia.com

https://ca.wikipedia.org/wiki/Vellut

www.vellut.cat/projecte.php?id=33&idioma=cat

http://www.closgalena.com/formiga-vellut-banquete-premios-nobel-2017/

https://www.softcatala.org/diccionari-multilingue/paraula/vellut/

https://sinonims.iec.cat/sinonims_cerca_sin.asp?pclau2=vellut

Guifré lo vellut