Capitol IX. sobiran sacerdot, beneyda, sancta matrona Anna

Capitol.IX. Com vist lo admirable puiament de la senyora per lo sobiran sacerdot fon per ell beneyda e molt reuerida e comanada a la sancta matrona anna (a nassal+na), prophetissa (pphetissa) e del excellent orde de vida que tingue stant en lo temple.

Hauent la Senyora acabat de pujar la scala fon dauant lo gran sacerdot qui la speraua al cap d´la dita scala: ab molts daltres sacerdots los quals vist lo marauellos pujament de la senyora en tan poca edat. ¶ Stupor aprehendit omnes: et repleti sunt timore dicentes: quia vdimus mirabilia hodie (hodie: huy + die; avui, vuy, avuy). Car gran admiracio caygue sobre tots e foren plens de grandissima temor: e digueren huy hauem vist gran e asenyalada marauella en aquesta senyora. E lo sacerdot apres que la hague beneyda solemnament segons lo costum judaych; pres la ab molta reuerencia e mes la dins hon stauen les donzelles qui aturauen en lo temple. les quals eren regides per vna sancta matrona qui hauia nom Anna filla de phanuel. la qual enuiuda (enviudà) joue (jove) e desijosa de ben seruir deu clogues dins lo temple e aqui staua en continues oracions e dejunis seruint nostre senyor deu: a la qual era donat do de prophetia en singular grau. A aquesta fon acomanada la gloriosa verge per seruir la e criar la. La qual coneixent en lo seu sperit que aquesta seria senyora e Reyna de totes les vergens e religioses esdeuenidores: amaua aquella de singular amor e seruiala ab gran delit. E coneixent la grandissima sanctedat sua: e que ja en aquella tendra edat vsaua de perfeta discrecio: asigna li vna celleta molt apartada hon sa senyoria pogues orar secretament E portant la alli dix a sa merce. Ma filla aquest sera lo retret d´ls vostres secrets açi stareu en solitut orant continuament al pare celestial qui talaus (tal us) ha creada per delit e gloria sua: que com pus sola stareu de companyia humana: pus acompanyada sereu de consolacions diuines e visitacions angelicals E restant sa senyoria sola partida la virtuosa Anna: sa merçe tanca la porta e agenollant se dauant vna finestra qui miraua al cel: e dix ab moltes lagrimes e singular deuocio. ¶ Pater meus et mater mea derelinquerunt me dominus autem assumpsit me. Volent dir lo meu pare e mare man leixat e son partits de mi: e lo senyor glorios ma pres en los seus braços: e ma fet muntar a sentir e asaborir los grans secrets seus. Per que ja de açi auant no vull amor ne companyia de pare ne de mare: ans cridare e dire en feruor de amor al meu senyor: ¶ Pater meus consolator meus: dulcedo mea: tu michi cor tene: mentem rege: intellectum dirige: animum suspende: Volent dir vos senyor sou lo meu pare: e lo meu consolador: e la dolçor de la mia anima. a vos senyor offir lo meu cor que siau sols posseyidor de aquell: e regidor e gouernador de la mia pensa: endreçador del meu enteniment: eleuacio e delit de la mia anima. E aquests rahonaments e molts daltres hauia la senyora ab lo seu creador: occupant la sua vida continuament en obres virtuoses. La qual partia en esta manera. Car ella se leuaua a mija nit segons lo consell de Dauid qui diu. ¶ Media nocte surgebam ad confitendum tibi. E en aquella hora ella eleuaua lo seu sperit en la gloria de parays: e aqui sentia consolacions tantes que no basta lengua a recomptar les. E en aquesta contemplacio de la gloriosa e excellent diuina staua fins al alba. E de aqui fins a hora de tercia se occupaua en les oracions vocals: qui per lo gran sacerdot eren ornenades a dir ales donzelles qui eren en lo temple. E de tercia fins a nona feya fahena de mans ab les altres donzelles inflamant les en la amor diuina dient los que fossen molt feruents en orar e lohar nostre senyor deu: e ques guardassen de perdre temps e de molt parlar. Car aço apartaua molt la anima de vera deuocio. Totes aquelles donzelles la amauen tant que james se volgueren partir della: e no li deyen sino la nostra reyna. E sa senyoria aturaua molt poch ab elles: car la solitut li era molt cara E venint la hora de nona tornauas a cloure dins la sua celleta e aqui oraua e legia les sanctes scriptures fins que langel li portaua vianda per a dinar a ella tramesa per nostre senyor deu. la qual ella menjaua ab grandissima deuocio. E apres son dinar feya gracies a nostre senyor deu dels grans e asenyalats benificis que continuament li feya. E suplicaua li hagues pietat dels pobres e freturosos: e inspiras als richs quels ajudassen en ses necessitats E apres tornaua a la fahena ab les altres donzelles fins a hora de vespres E venint la dita hora de vespres tornaua a la sua celleta e aqui staua en contemplacio fins a la nit: e apres posauas a dormir. E en aquesta vida continua la senyora lo temps que fon en lo temple. E aqui inspirada e inflamada per nostre senyor feu vot de virginitat. E en aço instruya moltes altres donzelles. Era exemple e regla de totes virtuts. Com degu la saludaua ella responia deo gracias. Perque en totes coses fos lohat nostre senyor deu. Lo qual ella amaua e desijaua continuament per ella e per tota creatura fos lohat e magnificat. E deya continuament dins lo seu feruentissim cor. ¶ Benedicam dominum in omni tempore: semper laus eius in ore meo. Volent dir: yo beneyre lo meu senyor tostemps: e la sua lahor nos partira james de la mia boca.

Capitol CXVI. Com lo senyor vingue en hierusalem presentant se als magnats e doctors de la ley:

Capitol CXVI. Com lo senyor vingue en hierusalem presentant se als magnats e doctors de la ley: los quals menysprearen la sua sancta preycacio.

Partint sa senyoria de aqui hon hauia fet lo dit miracle ana sa clemencia per totes les ciutats veynes preycant la ley euangelica ab infinits treballs e fatiga confermant ses paraules ab multitut de miracles. E apres vengue en la gran e noble ciutat de hierusalem qui era cap del regne: hon se trobauen lauors los grans letrats e doctors de la ley: als quals se presenta sa senyoria: els dona senyals manifests que ell era ver Messies. E encegats per multitut de peccats e per grandissima enueja e malicia: nol volgueren coneixer ni estimar per senyor: ne rebre per redemptor a ells principalment trames: segons als pares seus era stat promes: ans indignats contra sa clemencia lo perseguiren ab vna hypocrital malicia cuberta ab pali de simulada iusticia: no donantli james repos fins hagueren portat a fi la vida sua: axi que com mes crexia la fama e deuocio de sa magestat entre los pobles: tant mes augmentaua la malicia dels majors: en tant que souint venien ab sa senyoria en grans e astucioses disputes desijosos de confondrel en publich e pendrel en paraula de quel poguessen redarguir e reprendre: e donar per sospitosa la sua doctrina a la gent. e mostrauense los dits maliciosos juheus foranament proceir en esta fahena ab gran benignitat e maturitat: e sols per zel de la ley: tement que no se engenras alguna error en lo poble ignorant. e la malicia sua intrinsecha los tenia axi enlaçats e descaminats que tot lo vostra senyoria de raho hauien perdut: e feyen molt ansiosos de guardar los altres de error: stant ells en stament de cruel perdicio: als quals ysayes hauia dit ab dolor de cor vehent en sperit la perdicio sua. ¶ O popule stulte in eligendo: et insipiens in iudicando et cognoscendo: quia contempsisti bonum et elegisti malum. Volent dir. O poble per deu tan fauorit vull que sapies quant dan encorreras per ta obstinada malicia: car en lo temps quet sera trames lo Messies tan desijat seras tan foll e tan apartat de raho en tes elacions: e tan indiscret en ton jutjar e coneixer: que menyprearas lo be e elegiras lo mal: e axis compli largament aquesta prophetia: car sens estimacio crexia cada dia e de hora en hora la malicia dels fariseus e letrats contra lo benigne senyor. E sa magestat ab tot li fos molt manifesta la malicia intrinseca de aquells parlauals ab molta dolçor axi com a pare quels volia tirar a la coneixença sua: e moltes vegades los parlaua ab paraboles: perque fossen pus attents a la sua doctrina: e que ab menys malenconia prenguessen la correctio sua: ab tot que la malicia e oy que portauen a sa senyoria los dits juheus: era tanta que totes les paraules que exien de la sua diuinal boca arribant als indignades orelles dells se conuertien en veri mortal. e sa magestat hauent molta pietat dells dissimulaua les malicies sues e continuaua la sua preycacio ab multissima caritat desijant la salut general de tots e preycaua molt souint en lo temple hon concorria gran multitut de poble. los quals hoyen lo senyor ab gran plaer: e augmentauen en la deuocio e estima de sa excellencia: vehent la continuacio dels admirables miracles que sa senyoria feya: e de aço creixia tant la enueja dels fariseus e majors que no podien veure ni hoyr sa clemencia sens gran mouiment de desfrenada ira: e continuament en publich ho en amagat deyen mal de sa senyoria. E de aço se clamaua sa magestat per la boca de Dauid: dient. ¶ Qui retribuunt mala pro bonis detrahebant mihi: quoniam sequebar bonitatem. Volent dir dreçant son parlar al pare seu. O pare eternal a vostra alta senyoria es manifest que aquesta gent a qui haueu trames me reten mal guardo per los beneficis a ells fets: e no cessen de murmurar de mi: e detraure la fama mia: car saben que yo segueixch bondat e virtut: e auorreixch los vicis seus: e no la salut de les animes: ans per guarir aquelles continuare la mia preycacio: e portare a fi la legacio vostra per moltes persecucions que aquest poble donar me puga: en tota la vida mia: la qual desijen portar a fi.

14.6.1461, resposta de hoc o de no

14.6.1461:

Als molt reverends nobles e magnifichs senyors los diputats del General e consell lur representants lo Principat de Cathalunya.
Lo dia passat senyors molt reverends molt nobles e magnifichs vos scrivim per letra la qual degues rebre entorn les VII ores apres mig jorn e stesement per aquella vos splicam tot lo fet e subseguit fins en aquella ora e com se havia fer lo parlament e comunicacio entre la Illustrissima Senyora Reyna e los de son consell e los tres nostres sobre les diferencies quis dehien esser en nostres respostes als apuntaments en dies passats fets. Ara per aquesta senyors vos certificam com lo dit parlament es stat fet no ab la dita Senyora Reyna mas ab los de son consell per sa ordinacio e los dits nostres tres en lo qual entraren hir a les IIII ores apres mig jorn e stigueren en aquell fins prop les X ores de nit. E los dits consellers de la Senyora Reyna volgueren passar tots los capitols de hu en hu e feren notament en algun dells de algunes coses qui no pensen sien de gran importancia car les paraules mudades lo efecte redunda una mateixa cosa o si en res devia no son coses de gran caler pero qualsevulla que sien com per los dits tres los fos dit que no ere en facultat nostra res variar ne mudar a les dites respostes ne altra fos nostra comissio que demenar de la dita Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio. Huy de mati entorn les V hores havem rebuda una letra ab la qual congoxosament nos scriviu ens encarregau de sollicitar per que de continent dita la missa de la Senyora Reyna essents tots nosaltres e los misatgers de la ciutat ajustats en nostre consell havem tramesos los dits III a la dita Senyora Reyna suplicantla per la dita resposta e no obmetent dir totes aquelles coses que son stades vistes a aço conduhir. La dita Senyora jatsia se reta admirada de tanta cuyta per quant diu li es vista impertinent posant al davant que vosaltres haveu trigat aqui delliberar per spay de VIII jorns e voleu que sa Senyoria vos responga sens temps de delliberacio dient que a nit vespre los dits consellers seus per esser hora tan tarda no li havien poguda fer complida relacio e que ara eren venguts a sa Senyoria per axo pero que no vol sino vuy tot dia tant solament ço es que ades apres dinar sa Senyoria hoira la dita relacio stesament e fara sa bona delliberacio sobre la qual donara tal resposta que vosaltres e nosaltres e tot lo Principat haurem e haura raho de restar molt contents. Aço es stat dit per la dita Senyora Reyna ab cara molt alegra e de bona contentacio de la qual los dits III qui ho han vist e hoit e nosaltres qui ho havem per lur (parece lor) report ne restam be confortats e ab sperança de tot be. Daquiavant senyors en aquesta vesprada la dita Senyora sera sollicitada per reduir loy a memoria e dema la hora assignada no sera gens preterida e en tot siau certs que per nosaltres si fara tanta diligencia que no pensam en res se pogues fer major. Ne volriem preterir (passar) una hora que no fos benifici als afers. Ab tant molt reverends nobles e magnifichs senyors la Sancta Trinitat vos haja en so guarda. Feta en Vilafrancha a XIIII dies de juny any Mil CCCCLXI. - A tota vostra ordinacio prests los embaixadors vostres.

Capitol LXX. Com herodes tingue consell per saber hon deuia naixer lo Messies.

Capitol LXX. Com herodes tingue consell per saber hon deuia naixer lo Messies.

Partits los dits reys Herodes oblidat del propri dinar per la dolor enuejosa quel rosegaua mana conuocar consell e feu ajustar tots los princeps dels sacerdots judaychs e los scriuans del poble per demanar los agudament si sabien ells hon deu naixer lo Messies que ells speren: E apres moltes altercacions los juheus respongueren. In bethlem. Volent dir. senyor lo loch hon nosaltres crehem deu naixer lo Messies es bethleem la ciutat de dauid. E aço permete la sauiesa diuina per gran confusio dels juheus: que ells nomenassen lo loch hon deuia naixer lo seu rey: confermant lo seu dit ab test de prophetia: dient. ¶ Sic enim scriptum est per prophetam. Et tu bethleem terra iuda: nequamque minima es in principibus iuda: ex te enim exiet dux: qui regat populum meum israel. Car (Ear) axiu trobam scrit per vn propheta que diu. Que bethleem qui es en la terra de judea no crega esser menor en lo principat de juda: car de ella te a exir lo regidor (dux) del poble de deu. E aquesta prophecia los juheus no la digueren clara ni complida: ans la recitaren en so que no deuia esser creguda: per complaure a Herodes que d´aquesta noua staua molt irat. E per ço nostre senyor qui es just e veu clarament lo cor dels homens: segons de sa magestat es dit. ¶ Deus intuetur cor. Quicquid agant homines sola intentio iudicat illos. Car nostre senyor deu: qui veu lo intrinsech del cor huma no mira a les obres dels homens: ans los jutja segons les intencions de aquells. E vehent sa magestat la reprouada intencio de aquells juheus que per complacencia e temor humana: no digueren la veritat clara axi com dirse deuia: puix los era demanada: permete que lo dit Herodes los rete lo guardo que mereixien. Car desijos de matar aquell nouell Rey: mata tots los fills de aquells miserables juheus. qui axil volgueren complaure e lagotejar: Herodes hoit lo parlar dels juheus reposas molt crehent que aço no seria res: puix los juheus de qui principalment era interes stauen tan desansiats: e estimauen tan poch esta fahena ab tot que ell fiaua molt duptosament de a paraula dells: ans los tenia per molt sospitosos. E puix sabe lo loch no cura pus de conferir ab ells: car cregue facilment dar hi recapte. E fon enganat ignorant lo parlar de Salamo: qui diu. ¶ Non est prudentia non est consilium contra dominum. Car noy ha consell ni saber per prudent que sia: que puga fugir a la voluntat e ordinacio de nostre senyor deu.

Capitol LXXII. Com los Reys partint de hierusalem: anaren a bethlem: e trobaren aqui lo senyor e la sua excellent mare.

Capitol LXXII. Com los Reys partint de hierusalem: anaren a bethlem: e trobaren aqui lo senyor e la sua excellent mare.

Los Reys sancts haguda resposta de herodes despedits dell ab gran plaer: partiren cuytadament desijosos de trobar lo senyor que cercauen. E exint de hierusalem veren la stela quels hauia guiat per tot lo cami: la qual hauien perduda venint en la dita ciutat. E recomplits de goig inestimable seguirenla: la qual los porta al propri loch hon era lo senyor ab la excellent mare sua. E entrant per aquella casa o porchet: trobaren la magestat diuina ab la vestidura humana: sols de la sua mare acompanyada. E illuminats de celestial gracia: conegueren esser aquell lo fill de deu qui en forma humana en los braços de la sua sanctissima mare reposaua. E prostrats en terra ab goig inestimable adoraren lo senyor: regraciant a sa clemencia la merce tan singular quels hauia feta e digueren ab feruor de vera deuocio.

¶ O omnipotencia nascentis: o magnificentia de celo ad terram descendentis: gratias agimus tibi domine deus omnipotens: quia ad viam rectam nos duxisti. mens nostra tibi deuota: amore tuo succensa suspirans tibi: quia tu es fons lucis diuine et sol claritatis eterne. requiescat in te anima nostra: ardeat in te cor nostrum cantet laudes tuas in iubilatione: es gloria nostra et spes nostra in terra viuentium.

E dient aço los dits reys sentiren dins si vn lum diuinal: quels illumina les consciencies fent los conexer clarament les errors e peccats en que han viscut fins aqui: e la gran misericordia que hauien rebuda per sola bonea de nostre senyor deu: de que romperen en tantes e tan habundoses lagrimes per gran peça no pogueren parlar ne leuarse de terra. E la senyora leuantse depeus ab gest prudentissim presentas a ells tenint en lo braç lo tresor diuinal a sa senyoria comanat: ço es lo seu fill glorios. E dixlos ab singular dolçor.

¶ Surgite et accedite et illuminamini: et facies vestre non confundentur. Volent dir. Leuau fills meus ab gran seguretat e mirau aquest spill de vida: e sereu pus largament illuminats: e podeu esser certs les vostres cares de açi auant no seran confuses: puix vos sou mesos sots la bandera de aquest Rey de gloria.

¶ Ideo notum vobis facio qp liberati a peccato: serui aūt facti deo: habetis fructum vestrum: in sanctificationem: finem vero vitam eternam: quia nomina vestra scripta sunt in celis.

Volent dir sa senyoria. O amichs e per lo meu fill molt amats yous manifeste vn grandissim goig: car sou deliurats de tot peccat. e fets seruents de aquest senyor fill de deu e meu: qui es deu omnipotent: e lo fruyt vostre en gran sanctificacio de vida: de que aconseguireu la beatitut eterna: car los noms vostres scrits en lo cel: per aquell qui eternalment vos ha elegit. E dispensa axi la diuina clemencia que lo parlar de la senyora fon axi entes per ells: e lo dells per sa senyoria com si tots eren de vna lengua. E hoyt per los reys lo dolç parlament e rahonament de sa altesa dreçaren se ab infinit goig: del que hoit hauien: e anant axi agenollats acostaren se al senyor ab molta reuerencia de hu en hu besant lo peu de sa magestat ab deuocio no recomptable. E la senyora a qui era donada potestat e auctoritat de regir lo fill de deu: prengue aquella preciosa maneta del dit senyor e posala sobre lo cap de cascu dels reys: de que sentiren consolacio no recomptable de aquell tocament. E digueren ab grandissima suauitat.

¶ O dulcebo amoris et amor dulcedinis qp magna misericordia tua: et propitiatio tua conuertentibus ad te: quesiuimus et inuenimus te domine: vt habeamus te sicut signaculum super cor nostrum.

Volent dir O dolçor de sobirana amor: e amor tota dolça quant es gran la misericordia vostra: e com vos acostau senyor als qui a vos se conuerteixen: cercat vos hauem bonea infinida: e sou vos leixat trobar senyor perço que dins lo nostre cor sia empremtada la memoria vostra axi com lo sagell en la disposta cera. E dient aço besauen moltes vegades aquells peuets tan dolços del senyor.
¶ E apres volgueren besar la ma a la senyora mare sua: e sa merce nou volgue permetre: per donar honor a la dignitat reyal sabent quant es a nostre senyor cara. E posant los lo braç damunt ab molta familiaritat e amor mana que siguessen en vn banquet pobrellet que staua en aquell loch dauant sa senyoria sens catifa ne bancal: car en la posada de sa merce res de empaliament noy hauia: ans pobretat extrema e fretura gran. E los dits reys supplicaren sa senyoria los leixe star axi agenollats: car no senten nengun treball ne cansament: e la senyora tornant los a manar que siguessen: leuant se ells depeus per hobeir e fer lo que sa merce manaua: entra joseph lo glorios spos de la senyora per la porta: qui de mati era exit de la posada e no era tornat fins alauors: e vehent tanta nouitat de gent estanya (estranya) stigue admirat fins per la senyora fon informat qui eren ne perque venien. E sabuda la veritat alegras molt e festeja tant com li fon possible aquells excellents reys. E ells lo reueriren singularment sabuda la sanctedat sua e la dignitat tan alta qui era spos de la senyora de qui ells eren tan afectats seruidors.
E lo dit joseph no podent los seruir daltre leuas lo manto per posarlo sobre lo banch hon los reys hauien a seure per fer los strado. E ells conuidant se ab ell feren lo seure primer de si regoneixent li majoritat e senyoria per esser dit pare del fill de deu: e spos de la sua mare: e perco li donauen tota la honor e reuerencia possible. e stant axi los dits Reys asseyts contemplant en lo senyor e en la sua purissima mare: e molt desijosos de saber largament lo diuinal misteri de aquella vnio diuina e humana interrogaren la senyora dient.
¶ O mira et laudabilis inter feminas enarra nobis quomodo meruisti esser mater dei.
Volent dir. O senyora admirable e digna de singular lahor entre totes les dones sia de vostra merce recomptar a nosaltres com haueu meritat esser mare de deu: car defall tot enteniment en pensar tan excellent dignitat: e sa senyoria respongue ab la humilitat e prudencia acostumada: e dix.
¶ Gratia dei sum id qd´sum: quia regnum tenui virginitatis: et regem genui castitatis: ingredientem et regredientem habui in palatio ventris filium imperatoris: et de manibus meis non amisi clauem regni pudoris. Volent dir sa merce als dits reys. o fills meus responent vos al que desijau saber: dich vos que les grans obres marauelloses que nostre senyor deu ha fetes en mi son per sola gracia e clemencia sua. Car hali plagut que tenint yo lo regne de virginitat haja concebut e parit lo rey de castedat: e dins lo palau del ventre meu es entrat e exit lo fill del emperador eternal e de la mia ma no he leixada james la clau del regne de puritat virginal. E hoida aquesta resposta de la senyora los sancts reys foren tant inflamats en la amor de sa senyoria que ficant lo genoll dauant sa altesa: digueren.
¶ O virgo virginum reffugium opressorum et summe deitatis oraculum: pro peccatoribus es effecta: nam peccatores hoc meruerunt: vt mater efficereris altissimi: et propter iperos (i+ p en virgulilla +ros) inuenisti gratiam apud deum: non enim audebat homo: se tante credere magestati: per seipsum accedere ad deum suum: nisi tu mediatrix interuenisses: per quam velut per scalam ad nos descenderet summus deus: et ad ipsum ascenderet ymus homo.
Volent dir. O verge e senyora sobre totes les vergens reffugi e solaç als tribulats e posats en pressura vos sou aquella intercessora e aiudadora qui dels peccadors sou e sereu feta aduocada: e aço han senyora meritat los peccadors que vos siau constituida mare del altissim deu e senyor: e per ells hauem trobat gracia dauant la magestat diuina reconciliant los ab la sua clemencia. O senyora excellent que no fora lome gosat de pensar atreuirse tant que per si mateix se hagues acostar a tanta magestat com es la del seu deu y senyor si vos mediadora no fosseu entreuenguda: per lo mija de la qual axi com per scala es deuallat a nosaltres lo sobiran deu omnipotent. E sa clemencia es pujat lome qui es pols e cendra.

Capitol XCVI. Com la senyora perde lo seu amat fill e de la inestimable dolor sua e del prom Joseph.

Capitol XCVI. Com la senyora perde lo seu amat fill e de la inestimable dolor sua e del prom Joseph.

Car trobant se lo senyor de edat de dotze anys venint la gran festa pascal puja la senyora mare sua en hierusalem per solemnizar la festa acompanyada de Joseph spos seu portant ab si aquella diuinal comanda del fill de deu e seu. E passats los dies solemnes la senyora delibera tornar a casa sua. e lo senyor en la partida se absenta de sa merce per complir los misteris per lo seu diuinal pare ordenats: e la senyora mare sua en aquell cars no hague nengun sentiment: car la presencia de aquell tan amat fill era axi empremtada continuament en lo enteniment de sa senyoria que li paria veurel continuament dauant si. e com fon sa merce a la fi de la jornada regoneixent se: troba menys lo thresor impreciable: Lo qual james hauia perdut de vista del dia quel pari fins aquella jornada E lauors sa senyoria experimenta dolor tan excessiua en tota la vida sua james tala ne tan aguda la hauia sentida ne que tant turment hagues donat al seu piados cor: que sens la presencia del seu fill reposar vn sol moment no podia. e ferida de dolor: dix lo parlar de job. ¶ Nunc in me metipera marcessit anima mea: et possedit me dies afflictionis. Volent dir. O que la mia anima en aquesta hora deffall per exterma (extrema) e crua dolor: car posseit me han dies de amargosa afflictio: Ab tot que en aquesta sobtosa dolor sa senyoria hague algun poch de remey pensant si per ventura lo senyor fill seu seria ab Joseph: lo qual encara no era plegat: Car la honesta costuma dels juheus era que en lo caminar les dones anauen separades dels homens: e los fadrins de poca edat hauien libertat de anar ab les dones: o ab los homens. E sa senyoria ab aquesta sperança staua a la porta de la posada mirant quant vendria joseph no sens moltes lagrimes recelosa del que li sdeuengue: e vehent lo venir sol sens aquell que ella tant desijaua: caygue sa senyoria en terra ab vn doloros sospir e crit dient. ¶ Puer non comparet et ego quo ibo: Volent dir. O joseph e hon es aquell qui nomenar no gose: car les entramenes mies son turmentades per viua dolor com no veig aquell que dins elles nou me fos stat nodrit: hon ire: hon lo cercare: E joseph que hoy vna tan dolorosa noua que perdut haguessen lo fill de deu a ell tan carament acomanat: cuyda morir lançant tan grans crits e plors: que tots los mirants mouia a molta pietat. E la dolor de la senyora e del dit joseph era tanta que la hu no podia consolar laltre: e les gents quels veyen en tanta dolor acostauen se a ells per saber la causa de tanta tristicia: e la senyora ab vn grandissim sospir dixlos: ¶ Quesiui quem diligit anima mea: quesiui illum et non inueni: vocaui et non respondit mihi. Volent dir. O amichs meus que voleu sentir de la extrema dolor mia nos pot rahonar ne compendre: car yo he perdut e cerque aquell qui ama la mia anima: cerquel e nol trobe: cridel e no respon a mi. O dolor sens mesura que mare haja a sentir tal desolacio d´esser apartada de la vista de vn fill tan amat e no saber hon es. E girant son parlar al fill deya. O vida mia que sens vos viure o puch les dolors que fins açi he passat eren a mi no res tenint la presencia vostra: ara senyor la absencia vostra turmenta tan cruament la mia anima que noy ha pena: que comparar se puga a perdua tan dolorosa. O senyor meu y hon sou deixau vos trobar a mi que sens vos no he repos. E sa senyoria leuant se ab força damor no podent sofferir lo enyorament doloros que sentia turmentant la sua anima de intrinseca pena: dix. ¶ Surgam ergo eundo de loco ad locum et circuibo per vicos et plateas et queram quem diligit anima mea. Volent dir. yom leuare acorada de extrema dolor e ire de loch en loch e circuire per tots carrers e places e cercare aquell qui tinch trauessat dins les entramenes mies: en lo qual reposa lamor e vida mia: car aquest sols ama la anima mia E ab aquesta dolor e planct sa senyoria ixque de casa acompanyada de joseph e de algunes piadoses dones qui no la volgueren leixar vehent la tant dolorada: e cercaua lo senyor fill seu. Inter cognatos et notos. Car en aquell loch hauia molta gent de natzaret parents e coneixents de la senyora e de joseph qui venien de la solemnitat de la pasca: e a aquests sa merce demanaua ab piadosa veu e multissimes lagrimes dient. Haueu vist lo meu amat fill: haueu vist la vida mia sens la qual reposar no puch: O quin coltell de dolor trauessaua la anima de sa senyoria com cascu li deya que nol hauia vist ni sabia cosa nenguna dell: E axi creixia de dolor en dolor cercant lo per gran part de la nit sens res sentir que consolacio nenguna li pogues donar. e vevent (vehent) sa senyoria que lo seu treball aprofitaua molt poch e no res: ne trobaua negun rastre del thresor que cercaua e per no donar tan larga fatiga a les dones virtuoses qui a sa merce acompanyat hauien: dellibera sa senyoria tornar a la posada sua: e aqui separada de tots se tanca en vna cambra ab dolor no recomptable: e prostrant se en terra rompent en doloroses e abundoses lagrimes recorregue a aquell qui remeyar podia la dolor sua ço es nostre senyor deu: dient a la magestat sua. O pare eternal a vostra eternal bonea ha plagut per sola clemencia vostra que yo sia mare del vostre excellent fill. o senyor que tant com yo fuy alegra de trobar me mare de vn tan singular fill tant so ara dolorada e turmentada de hauer o perdut. O senyor thresor infinit me hauieu comanat mirau com lo he guardat: que compte negu yo nous ne puch donar. O senyor que dolor sens remey turmenta la mia anima trobant se apartada de tan amable companyia. O senyor que nunqua fon mare tan rica ne tan heretada de vn fill de tanta valor: ne tan poch sera trobada mare tan dolorada de hauer perdut tan gran thresor. Ajudau me rey de vida vos qui sabeu la mia dolor. e girant sa senyoria lo parlar al fill tan amat atendrirense les entramenes de sa merce crexent en dolor e multitut de sospirs e deya. O vida mia yo so molt certa esser verdader lo que es scrit en lo libre de job qui diu. ¶ Nihil in terra sine causa fit. Car nenguna cosa vos fill meu no feu sobre la terra sens molta raho: e se be que aquesta absencia quem haueu feta es per algun gran misteri e molt rahonable: mas que fare yo amor mia que ignorant la causa sent dolor infinida de la perdua de vostra vista: e puch dir ab gran veritat. ¶ O in quanta miseria sedeo sine te vita mea: in quo residet tota felicitas mea. Car en dolor e miseria so posada trobant me de vos vida mia apartada. Car en vos senyor reposa tota la felicitat e alegria mia: e sens vos viure no puch: acorreu me senyor que jam defall la vida. o fill tan amat mostraume la vostra cara: e tornare de mort a vida: o pietat infinida qui a tots los dolorats sou clement hajau pietat de mi mare vostra qui per la absencia vostra so axi turmentada: vos sols senyor meu sabeu la dolor mia nom deixeu mes penar yous ne supplich vida mia: o loch tan desijat hon es ara lo meu fill e tota la amor mia: si yot podia saber ni trobar finarien les dolors e penes mies: o senyor y ab quant plaer besaria yo aquell loch hon reposen los peus vostres: quin delit seria lo meu queus pogues abraçar e tocar: o senyor y vida mia y qui ha cura de la vostra delicada persona: car ja es passat vn dia entregue que nous he vist: e aquesta dolorosa nit axi la passare senyor en tan cruel pena: o amor mia y que haueu vos menjat en lo dia passat: ne hon dormiu aquesta nit: quanta fretura e dolor vos acompanyen alla hon sou. Car so certa que vos senyor sentiu la mia dolor e yo la vostra. E aço turmenta la mia anima. Car si yo pensas: o sabes que vos vida mia stau ab repos alla hon sou: hauria algun remey la dolor mia: ara senyor no sent ni pense sino coses quem turmenten e creixen la dolor mia: e puch dir ab veritat. ¶ Subuersum est cor meum in memetipera quoniam amaritudine plena sum: quia longe factus est a me consolator meus. Car regirat e alterat es lo cor meu dins mi mateixa perço com me trobe plena e recomplida de amaritut: car partit ses de mi lo consolador meu: o vida mia y com pore trobar repos apartada de la vostra tan amable companyia: o senyor quina soledat tan dura es aquesta que yo sent: tots los lochs me son trists e dolorosos: puix no se ni trobe aquell loch per mi tan desijat hon vos stau ara fill meu: e deya. ¶ O salus et gaudium anime mee. quare auertis faciem tuam a me et obliuisceris tribulationem meam: Volent dir. o senyor qui sou salut hi goig de la mia anima: perque haueu apartat la faz vostra de la mia vista: sou vos oblidat senyor de la tribulacio e dolor mia: yo so molt certa que no: ans senyor crech la sentiu agudament. Ajudau me rey de vida. car ja defall la humanitat mia e no pot portar pes de tanta dolor.signopi Scientie tue nihil poterit occultari: tibi enim sunt omnia nuda et aperta. Car a la sciencia vostra e saber senyor res no es amagat: ans a vostra clemencia son manifestes e vbertes totes les coses: hi sabeu que yo no puch manifestar ni dir per boca la minima part de la dolor mia. Ajudau me senyor meu: car la sola presencia vostra pot remeyar la pena mia. E en aquest doloros plant: passa la senyora tota la nit: sens dormir: ne menjar.

COBLES AB TORNADA CONTRA AQUELLS QUI INICAMENT E AB ENVEIA

Memoriale n. 49 fol. 126 v.

COBLES AB TORNADA CONTRA AQUELLS QUI INICAMENT E AB ENVEIA HAN INSTAT E PROCURAT CONTRA LO ARCHIVER FER DITA CONSTITUCIO EN LANY MIL DX. (1510)

Homens inichs - e plens de males fades

Han procurat - ligar molt larchiver

Per lo cercar - de no pendre diner

Si doncs abans - cerques no son taxades

Aquest ligam - es fora de mesura

Los damanants - nol volen approbar

E donen mes - dients no per cercar

Mas per bon grat - no curants descriptura

C.

Diu un doctor - (1) de lalta Hierarchia

Que los treballs - nos han abans tatxar

Ans yo primer - som tengut de cercar

E no trobant - mireu com restaria

Valguera mes - que daçi fes enquesta

E nos burlas - del qui viu iustament

E serveix Deu - e Rey e molta gent

Res no volent - sino cosa molt lesta.

(1) N. del A. Misser tal nol vull anomenar açi per quant mon fill li es

molt amic.

Tornada.

Mare de Deu - supplic vos esser presta

Pregar per mi - a Deu omnipotent

Tant quant viure - yo visca sanctament

E menyspreant - aquest mon quim fa festa.

Aquesta altra tornada fiu yo quan fiu solament la primera coble no creent ni fer altra e deya axi.

Mare de Deu - conscientia pura

Pregau Jesus - vostre fill molt car

En quant fare - lam vulla conservar

Tots temps donant - a mi bona ventura. (1)

(1) N. del E. Al fol 74 v. del mencionado códice se encuentra otra copia con las variantes que siguen: el último verso de la segunda copla lo cambia el autor con tenint larchiu - com a cosa molt lesta y en el estribillo (tornada) dice daquest mon la tempesta en vez de aquest mon quim fa festa suprimiendo el otro Mare de Deu etc. Al margen pone esta nota: “Pel cercar han mostrat los que lo han procurat tenir gran enveja e iniquitat. Car no te raho de no dar cascu tant quant li plaura e hajan a fer discus de fer tatxar si bonament se poran concordar. E han pensat fer mal al Archiver e han li fet be car ara donan mes que no faen per no anar ne sperar fer taxar. E per ço com han hagut en aço mala intencio e es damnos a la republica no han volgut los deputats qui vuy son del General de Catalunya entre los quals es don Jordi Sanç preborda de Valencia que lo Archiver ho haja jurar ne oir sentencia de excomunicacio com sia contra tota raho car a cascu es licit pagar e donar ad libitum lo que li plaura."

Para mayor inteligencia del lector nos ha parecido conveniente continuar aquí la constitución o capítulo de Cortes que dio motivo a Carbonell de componer estos versos, y las notas o advertencia que puso al margen de los mismos, del tenor siguiente:

Ferdinandus secundus in prima Curia Montissoni celebrata II die septembris anno MDX pro regestis et salariis Regii Archivi.

Item confirmam la constitutio per nos feta en la tercera cort de Barcelona en lo monastir de frares menors començant. Item statuim e ordenam ab loatio e approbatio de la present Cort que los registres del Protonotari e Secretaris etc. E en aquella anadints statuim e ordenam que lo Protonotari e Secretaris que ara son e per avant seran sien tenguts de posar en lo nostre Archiu Real de Barcelona de deu en deu anys los registres axi Itinerum Diversorum com altres.
E que los qui son fets de deu anys atras encontinent sien mesos en lo dit Archiu e que no sia pagat lo dit Protonotari ne li sia dada remuneratio alguna del proces de la present Cort fins que haia dat compliment al ques obligat juxta forma del present capitol. Volem aximateix e statuim que de les copies autenticas ques trauran dels dits registres o Archiu no puixa lo Archiver o altra persona exhigir sino tant solament quatre solidos per fulla de les coses de paper. E de privilegi o cosa de pergami vuyt solidos per fulla. E mes no puga exigir dit Archiver sino per treballs de cercar los quals no pugua rebre sino que li sien tatxats per lo Canceller Vice Canceller o Regent la Cancellaria tot frau cessant en lo cercar de dites scriptures sobre la qual cerca haia jurar e oir sententia de excomunicatio de fer aquella ab tota diligentia segons request ne sera.

Tot hom se guart de tot hom.

Record com en aquest any comptam MDXIIII divendres a XV de deembre los Deputats del General de Catalunya a instancia de alguns homens inics e enveioses volgueren yo Pere Miquel Carbonell juras e ois sententia de excomunicatio segons vol e requer la dita constitutio e jo fuy content e presti e juri lo dit dia e any en poder de misser... Pla canonge de Barcelona e official del senyor Bisbe dient que jol prestava e la ohia de tenir e servar dita constitucio com havia acostumat per gratia de Deu molt be fins açi. E que tant men servara e he servat sens dit jurament com ara ab dit jurament e auditio de sententia de excomunicatio si be yo no hi so tengut pus lo Rey e la terra nom paguen de mon salari sino a trossos. E vuy me son deguts de mon salari o quitatio mes de CCCCL ducats...

Nota. De la enveia e mal parlar de un doctor lo nom del qual vull callar per bons respectes pretenent que la dita constitutio es ben posada en utilitat de la republica faent hi moltes ineptes e incivils rahons. Al qual li es stat satisfet que no es axi de mi que no so jutge ne dar sententies ne he jurat ne oit sententia de excomunicatio com altres de la Rota que son be e grassament pagats de llurs salaris per lo General de Catalunya e perque no te raho maxime del cercar no han volgut los deputats yo la haia jurada ne oir sententia de excomunicatio. Ad quid perditio haec. Car ja los damanants scriptures del Archiu sin volran usar ne poran usar ellas no volents quin dan sen pot reportar car en aço que nos pot redundar en dan daltre com seria en lo dar de les sentencies si los jutges de Rota eren soldejats e per ço han fet mal de prohibir al Archiver de no pendre lo que mes avant li vol...

Nosaltres sols! La Catalunya espanyola. 1932.

Nosaltres sols!

Publicació adherida a la unió catalanista.

20 cts.

Any II – Núm. 72 – Barcelona, dissabte dia 20 d'Agost de 1932.

Redacció i administració: Canuda, 14, pral.

El Renaixement de la Catalunya vuitcentista.

LA CATALUNYA ESPANYOLA.

Amb la sublevació del general Sanjurjo s'ha escrit un capítol més d'història d'Espanya. Amb la sublevació del general Sanjurjo, i la sensació popular que els jets han promogut, Catalunya s'ha escrit ella mateixa unes pàgines més de la seva més vergonyant submissió.

Qui és el general Sanjurjo, per a nosaltres catalans? Un general espanyol, del més clàssic espanyolisme, servador fervent de la casta i de la unitat espanyola. Naturalment, si el seu temperament no exacerbés aquest patriotisme tirànic, ja fóra ell de si, per concepció personal, un enemic de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tot això va sense dir, i està perfectament entès per a la majoria dels catalans conscients. Però, no per ésser, com a catalans, enemics irreconciliables d'aquests senyors militars que propugnen encara per un règim de privilegi, per no dir de lladronici, com era durant la seva dictadura, que anà de 1923 a 1930, haguem d' enlairar i posar tan alts els seus successors, l' actitud dels quals referent a Catalunya és prou recent i tota tendra encara per a ésser tan excessivament oblidadissos.

Els diaris catalans, de l' Entente esquerrana – L' Opinió i La Publicitat -, s'han esforçat, aquests dies, amb motiu de la sublevació de Sevilla i dels de Madrid, a voler-nos convèncer que l'oposició que experimentava l'Estatut de Catalunya al Parlament espanyol era una reminiscència d'aquest extens front que maniobrava contra la República. Que la campanya contra l'Estatut era un pla monàrquic per a obstaculitzar la República i aixecar, en nom d'un sentiment espanyol, la impopularitat contra ella. És evident, diem nosaltres, que les masses populars de les capitals espanyoles més significades, s'han posat aquests dies, al costat de la República. Tot Madrid – per exemple -, ha vibrat unànime quasi en l'adhesió al règim. Desitjaríem saber si hi ha algú que s'atrevís a sostenir-nos que aquest mateix Madrid, passat ço passat, s'aixecaria, amb la meitat d'aquest entusiasme palesat pel règim, a favor del nostre Estatut. Fa tres setmanes – hem de recordar-ho, catalans, i no esdevenir uns badocs idiotitzats de L'Opinió i de La Publicitat – que tot Madrid i tot Espanya s'aixecava contra Catalunya. No era la minoria parlamentària “cavernícola” l'enemiga de Catalunya, no eren solament Fanjul ni Royo Villanova. La caverna era tot Espanya. Els cavernícoles eren la majoria dels ciutadans espanyols, fossin monàrquics, fossin republicans. 

¿És monàrquic l'ambaixador espanyol a Praga, que féu retirar la nostra ensenya, vexada, ultratjada, befada i traïda? ¿És monàrquic aquest senyor Governador civil de València, que féu retirar la bandera valenciana dels Jocs Florals llevantins?... I en agraïment a tot això, grups de catalans – de catalans senyors! - fa una setmana exigien que es posés una bandera que simbolitza encara no solament la tradicional subjugació, sinó l'espiritual solidaritat amb aquestes ofenses a la nostra, de bandera. Fa catorze anys que, per Catalunya, repercutí el crit de Guimerà:
L' ÁNIMA ÉS MEVA!

A l'eco d'aquest gran crit, la joventut catalana de 1918 a 1923, s'arborà de patriotisme. Ha calgut un altre crit, ha calgut la veu de la més gran traïció històrica, després de la del Compromís de Casp, perquè avui hàgim de registrar l'actual degeneració nacional, l'absència total de sentiments nacionalistes en l'actual i novíssima generació catalana.

De qui és, aquesta obra? A qui es deu aquest funest treball de desnacionalització catalana? Aquí teniu l'obra de l'Esquerra! Tenim al davant ço que ha emparat Macià! Aquí podem tristament repetir allò que “els coneixereu per les seves obres”. I la seva obra és aquesta: ULTRA LA TRAICIÓ, HAN ROBAT A LA JOVENTUT LA SEVA ÁNIMA NACIONAL!

Ja poden editar fullets, tots els professionals de la menjadora, sobre si Macià no ha traït. La Història d'aquests temps serà implacable. No serà la història que escriu a sou de l'actual Generalitat el senyor Ferran Soldevila. La veritat té fonts insospitades, i triomfa sempre en definitiva.

Si recollíem totes les notes polítiques de Catalunya en aquestes dues setmanes darreres, podríem fer un florilegi del nostre decaïment nacional. Catalunya ha estat, per voluntat pròpia, la “provincia” submisa i lleial. Explotant l'odi popular als nostres tirans, els polítics de Catalunya han fet ajupir l'esquena als nous detentors de la seva llibertat. I com en altres ocasions s'encengué la protesta contra aquest col-lectiu vinclament d'esquenes, ara, tot ha anat com una seda i tots els catalans entrem pacíficament a la cleda.

La Catalunya vuitcentista, desnacionalitzada, afeblida, amb absència completa de tota reconeixença pròpia, lligava la seva vida política a la política de la península. I no obstant i això, hi hagué moments que el geni de la raça guspirejava per entre les cendres. Aquells catalans de llavors havien perdut la consciència nacional, darrera els anys d'extermini que seguiren a 1714. No sabien ben bé ço que eren. Malgrat estar submergits, sorgien en la desnacionalització més pregona, de tant en tant fets de dignitat catalana que els honoren. Moltes de les seves gestes són molt més dignes que les dels catalans d'avui, després de quaranta anys de catalanisme, amb les seves Assemblees, els seus mítings, els seus discursos, els seus llibres, les seves Conferències Nacionals, etc.

El moment polític d'ara, a la nostra terra, evidencia un dels moments històrics més penibles i lamentables. Durant aquests darrers quinze anys, una gran massa catalanista es mantenia protestatària a tot intent d'intromissió a la política del poder de l'Estat. Aquesta protesta, és veritat que, per massa temps, romangué ineficaç i féu ben poc de reconstructiu en sentit nacional. Però aquesta servava la dignitat del nostre moviment nacionalista. Quan a còpia de desil·lusions i de desenganys, aquesta protesta començava a dibuixar tot un pla d'acció, vingué prematurament el cop d'Estat militar de 1923. Semblaria que les presecucions i la reacció d'aquest temps dictatorial haurien d'haver fet reflorir l'ànima nacional dels catalans. Així va ésser. Aquells, encimbellats, pel moment, a la més alta de les nostres jerarquies ciutadanes, no volgueren o no capiren el valor patriòtic contingut en servar aquella tensió nacionalista i, porucs de l'esdevenidor, abandonaren l'oportunitat que tenien entre mans i arrossegaren amb la seva influència tot el poble català a l'abjecció més vil. No té explicació lògica l'actitud de Macià i de Gassol. Però és encara més estranya la conducta dels homes del Partit Catalanista Republicà (de República espanyola), que feia poc que es juramentaren també, en Conferència Nacional, declarant la guerra moral a Espanya. És evident que aquests homes han traït també els principis nacionalistes que deien defensar. Quan la proclamació de la República Catalana, s'acostaren a Macià, no aconsellant-li el manteniment de la República Catalana, sinó la transigència. En el fons, sols existia el desig de captar-se la confiança, per a no ésser acabats d'expulsar de la Generalitat, pels nous arribats i més sortosos de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Per aquests senyors fou tret a empentes el senyor Regassol, de la Generalitat. Les campanyes de La Publicitat contra l'Esquerra sols han estat inspirades pel despit polític, no per un ideal recte i patriòtic. Fa quatre dies que La Publicitat atacava de front l'Esquerra. L'atac s'ha anat emmudint d'una manera estranya: l'Entente esquerrana, en vistes a les futures eleccions, es va concretant.

El senyor Feliu Elies s'esgota, bo i distraient els càndids lectors amb caricatures referents a Royo Villanova; en uns moments que molts patriotes desitjarien veure d'ell una tanda de caricatures referents al resultat de l'Estatut, que podrien fer joc amb aquelles publicades en les hores felices del plebiscit. El Partit Catalanista Republicà tenia encara una gran missió a fer: servir l'ideal nacionalista català. Per a realitzar aquesta tasca, no calia abdicar de cap trajectòria política. Havia solament de fer el sacrifici – si per als seus homes era un sacrifici – de no col-laborar a la política de l'Estat. Tenim entès que va ésser per aquest motiu, que comença així: “Recordeu uns mo-n'anaren de la Lliga. Amb motiu de fer deu anys de la catalanització de La Publicitat, aquest diari reprodueix la plana central del número d'aquella data. Precisament s'hi pot llegir un article de Josep M.a Pi i Sunyer, dedicat a demostrar els avenços del catalanisme i que comença així: “Recordeu uns moments en passar. No cal elevar-se massa. Escollim com a terme de comparació els dies que – sota un eixorc provincianisme i endemà natural d'una repressió sagnant – la terra catalana havia perdut consciència d'ella mateixa. Reduïm l'anàlisi a un període de vint-i-cinc, de trenta anys. Són iguals els homes? Porta, el bategar dels cors, la mateixa duresa? Ah! com ha deixat rastre el temps que ha passat!”

Doncs, bé. Estem en retrocés nacional. La Publicitat fou filla d'aquella Conferència Nacional tan famosa. Cal rellegir tots els acords presos llavors i comparar-los amb la trista actualitat present. ¿És que les minses concessions que es fan amb motiu d'aquest Estatut reduidíssim són prou sòlides per a recolzar-hi tota una política de renunciament nacionalista?

¿És que la forma de govern republicana adoptada en aquella Conferència del 1922 es referia a una forma de govern espanyola? ¿Per què l'oportunisme immoral condemnat tantes voltes, quan ha estat exercit per homes de la Lliga, ha de continuar ara impermeabilitzat per un canvi de règim en l'Estat que té Catalunya encara ben lligada? ¿Per què prolongar aquest engany fet als bons catalans, girant d'una manera fantàstica els discos en què la República tan aviat pot ésser la Catalana com l'Espanyola, que l'Estatut és una derrota vergonyant i poc després en resulta una Autonomia; que el plet nacional català no és una qüestió de règim i que ara el senyor Azaña és per a Catalunya un novell cavaller Sant Jordi?...               

Tot això és l'única i més eficaç manera de fer perdre el cap a la nostra gent. Tot això és sumar els catalans en pro del provincianisme espanyol, com si fossim en els temps de la “jamància”, de les barricades al carrer de Ponent i de les parades de “milicianos”. Que el senyor Royo i Villanova no s'esforci a retreure textos històrics per a provar l'espanyolisme dels catalans. Els senyors Macià, Gassol, Nicolau d'Olwer, Bofill i Mates, Martí Esteve, L'Opinió i, sobretot, La Publicitat, han fet ço que les “Uniones Patrióticas” no pogueren mai assolir. Com el nou règim ha donat a Catalunya tot ço que la nostra Pàtria té dret i per justícia, a obtenir, és qüestió de demanar el cap de Sanjurjo i posar-nos al coll les cadenes voluntàries per a estar més relligats a la República. No res de “Segadors”! Ara és l'hora del “Gloria a España”!

Pàgina 2.

Batecs.

Aquests dies, tots els que som nacionalistes hem passat unes hores amargues en llegir els diaris catalans. Han portat a cap una campanya espanyolista i han comès els contrasentits més monstruosos. Més humiliació, no es pot demanar; més renunciament, no és possible; més inconsciència, no existeix. A vegades hem de rellegir les paraules de la nostra premsa diària, més d'una vegada, perquè tenim por d'ésser víctimes d'al·lucinacions. El mal que estan fent a Catalunya els homes dels partits polítics catalans, és d'aquells que deixen rastre per temps. Estan portant a cap una tasca desnacionalitzadora tan gran, que ni portada pels nostres opressors no seria de tanta eficàcia. L'obra anticatalana que ha fet tota la vida un Lerroux, la que fa un Maura, la del mateix Royo, la de l' Alba i els seus satèl·lits, no ha fet tant de mal a la nostra causa com l'actuació d'un any i mig ençà dels nostres polítics.

Les lleis d'excepció vigents en ple règim demòcrata (?) que vivim, ens priven d'ésser més explícits en les nostres manifestacions; però els nostres lectors ja poden comprendre cap on dirigim els nostres trets.

Cal només comparar els diaris d'avui amb els del temps de pre-república, i copsareu tot seguit la diferència d'esperit que hi ha d'aleshores amb ara. Una reculada enorme. Si els mateixos que avui fan estampar, amb les lletres més grosses, uns visques que són una negació nacional, haguessin vist estampats uns altres visques en els diaris contrincants, haurien posat el crit al cel, s'haurien estripat les vestimentes, i de mals catalans i traïdors els haurien omplert les oïdes.. I hem de reconèixer que aquella gent, malgrat ésser intervencionistes i haver donat ministres als governs, no descendiren a victorejar una forma de govern contrària a reconèixer la nostra personalitat.

Avui contemplem uns espectacles que ens fan abaixar la cara de vergonya; avui veiem com la majoria de catalans es comporten com si fossin fills del Guadalquivir o del Manzanares; hem vist unes desfilades i hem sentit uns crits que ens han posat al nivell de “provincia” de quarta classe. Fa poques setmanes que fou expulsat de la minoria catalana el Dr. Dolcet per haver dit que per a ell era primer la República que l'Estatut; ara el senyor Companys ha dit que primer era la República que tot – i en aquest tot hi va comprès Catalunya i la seva dignitat -, i ni Macià ni ningú no ha tingut una paraula de protesta ni li han posat els peus a rotllo. Fa pocs dies que Rovira i Virgili deia, en un editorial de La Publicitat, que havia fet més mal a Catalunya el regionalisme que el mateix centralisme; malgrat això, La Publicitat d'aquests dies és “provinciana” i àdhuc en una crònica de Tarragona llegim que: “Als edificis públics i a gairebé totes les cases comercials, centres i entitats onejaren les banderes nacional i catalana.” No dèieu que ens havíem de nomenar catalans nacionals?

Ahir, avui i sempre, els que es diuen nacionalistes solament poden cridar: Visca Catalunya!, i com a republicans, Visca la República Catalana! No podem victorejar de cap manera qui no reconeix la nostra personalitat ni ha acatat la voluntat del nostre poble; no podem fer la ploranera per fets dels quals en som estranys.

A tots aquests senyors que es diuen deixebles de Prat de la Riba i que en volen ésser els continuadors els hem de recordar que en la “Doctrina Catalanista” hi ha ben explicat el que som.

Els farem esment del començament, per si és que ho tenen oblidat: “La Pàtria. - Quin és el deure polític més fonamental? Estimar la Pàtria. - Quina és la Pàtria dels catalans? CATALUNYA. - Té algun fonament la distinció entre pàtria petita i pàtria gran? No cap; l'home té una sola Pàtria, com té un sol pare i una sola família.” Ens sembla que això no deixa lloc a dubtes. Per què, doncs, aquest confusionisme pertorbador de què fan gala els nostres diaris i els nostres homes públics?

Si Catalunya és la única Pàtria nostra, l'hem de voler i estimar fins a obtenir la seva completa llibertat; no podem victorejar cap poble que no ens reconegui la personalitat; no el podem ajudar ni estimar; no podem sentir els seus contratemps ni els seus dolors; no podem sentir ni els seus neguits ni les seves alegries.

Obrar d'altra manera, és covardia, baixesa o conveniència personal.

Per tant, nosaltres, que solament ens mou l'amor a la nostra Pàtria esclava, tenim el deure de recordar a tots els catalans que solament com a catalans devem comportar-nos i que cal reflexionar sobre el comportament dels polítics; no hi ha que fixar-se en el nom dels homes, sinó en els seus fets; saber judicar serenament per a poder distinguir tots els fingiments i maquiavelismes. Ara mateix, per voler justificar la incomprensible actitud d'aquests dies, fan la mar d'alegrois perquè s'han aprovat dos articles administratius de l'Estatut espanyol; ho presenten com una victòria, i ja no parlen de la llengua i de l'ensenyament.

La qüestió, per a ells, és l'administració, i tota la resta quatre sentimentalismes passats de moda dels fanàtics del tot o res. Hem de tenir presents tots aquests homes i partits que posen el nom de Catalunya a un nivell vergonyós; ens hem de recordar sempre de la seva actitud d'ara, i quan vinguin a parlar-nos de la llibertat de Catalunya, els hem de dir que són els nostres Judes, que per un fals petó de concòrdia s'han venut la Pàtria. Pitjors que Judes, puix diuen que Judes, dominat pels penediments, es va penjar, i ells, sense penediments i sense consciència, esperen assaborir amb tota fruïció el seu mancament i la seva covardia.

                            SOLUS.

PATRIOTES!

Demanem, insistentment, el màxim d'esforç en pro de la nostra publicació. Demanem als subscriptors que no s'endarrereixin en el pagament dels seus rebuts així que aquests siguin vençuts. Demanem als nuclis de patriotes de fora la fórmula de trametre en paquets del nostre periòdic, que podrien liquidar mitjançant recader setmanalment. Demanem que es cerquin subscripcions i es propagui NOSALTRES SOLS!

Demanem subscripcions en quotes voluntàries o donatius mensuals. El nostre periòdic és per a la Pàtria. Mercès a l'ajut de bons patriotes, el nostre periòdic té gairebé vida econòmica assegurada. Cal un esforç més. Cal augmentar el seu tiratge, per a la propaganda. Cal sobrepassar els obstacles de tota mena, que sembren al nostre pas. Malgrat la crisi econòmica actual, us demanem, patriotes, una vegada més, el vostre ajut humil.

LA PAGESIA ESTA ALERTA.

La vinya de Companys i Aragai.

En iniciar-se, l'estiu darrer, el conflicte referent a limitar la part que, segons pacte o contacte, corresponia al propietari, demanàrem l'opinió a un dels homes que, dintre la nostra pagesia, ha mostrat més capacitat, ensems que un insuperat esperit de justícia.

La seva resposta fou una crítica severíssima per a tots els qui intervingueren en el Pacte de la Generalitat, el qual, en el fons, no tingué altre resultat efectiu que torpedejar d'una manera infame LA PARAULA, així destruint, en uns moments, tot el prestigi que al llarg dels segles havia tingut en la nostra ruralia. D'aquella admonició en sortia malparada la catalanitat de Macià, l'honorabilitat de Companys i l'Aragai, la cupiditat del tres vegades funcionari i president de la Unió de Rabassaires, Riera, i també l'estultícia dels representants de l'Institut de Sant Isidre.

Aquell pagès intel·ligent i patriota ens deia que no era català aprofitar la vaguetat d'un decret, interpretar-lo capciosament i, a base d'aquesta insinceritat, dividir el poble català en els moments en què calia es mostrés més unit, tant més, quan de Madrid poca cosa podíem esperar-ne de bo.

Demés, la part en litigi, per bé que en alguns casos era força raonable en conjunt resultava negligible, sobretot pel que es refereix a la producció vitícola, afectada per qüestions de més importància, que danyen primordialment els rabassaires i parcers i també els propietaris.

Hi ha la desgravació del tribut de consums, que representa, per als nostres vins, un 40 per 100 del valor del producte. Ultra el facilitar la sortida de vins de forta graduació que es produeixen, en sa major part, fora de Catalunya, puix que l'aigua hi és incorporada dintre la ciutat.

Hi ha el problema greu de la sofisticació que allarga la collita en un 30 per 100 almenys, ço que motiva un sobrant que pesa damunt el preu de venda en una proporció incalculable. Hi ha la tolerància per fabricar vinagres, amb productes no vínics. Hi ha l'encapçalament de licors amb alcohols industrials. Hi ha la imposició d'uns drets a l'exportació de les matèries tartàriques. Hi ha uns drets pohibitus (prohibitius) a la importació de sofre i adobs.

És a dir, la producció vitícola és la més perseguida pels governs de la Monarquia i pels de la República, perquè és la producció que, en l'agricultura catalana, té més importància.

Aquest és el panorama actual.

Ara vegem què han fet els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya per a remeiar aquesta situació. Pensem que governen la majoria dels nostres Ajuntaments la Generalitat i tenen, encara, gairebé tota la representació parlamentària.

La seva actuació s'ha limitat a promoure un greu conflicte amb els propietaris, en virtut del qual s'ha donat a comprendre al Govern de Madrid que nosaltres, no solament acceptem llurs decrets en el que diuen, sinó que els interpretem de la manera que més puguin afavorir els nostres designis polítics.

S'ha de tenir present que, en la majoria dels casos, la part en disputa no representa més d'un 10 a un 20 del valor de la producció, quantitat fàcilment recuperable, només cooperant en la venda i en la compra de matèries i elements indispensables per a portar a bon terme la producció. Els propietaris, en sa major part, han pecat per absentisme, han pecat negligència i han pecat, com els altres, en no deixar la representació a pagesos autèntics.

Pecaren també pel fet que, quan tingueren influència, no posaren més interès en la solució de totes aquelles qüestions exposades anteriorment, que fan de la viti-vinicultura la Ventafocs de la producció agrària.

A base d'aquell famós decret de l'onze de juliol de l'any passat ampliat el 6 d'agost, aclarit el 10 de setembre i acabat d'esclarir el 31 d'octubre, han passat pels jutjats de Catalunya tota mena de gent demanant revisió de contractes. Els jutges els han fallat gairebé tots en contra, la majoria perquè la part de fruits que percebia el propietari no havia sofert augment d'ençà de l'any 1914, altres perquè les demandes no reunien els requisits previstos pel decret, com aquelles que, patrocinades pel diputat de l'Esquerra senyor Palacín, en què els parcers es negaven a lliurar la novena part dels fruits. D'altres perquè, tot i ésser justes, els pagesos no acudien a les cites, i els qui els representaven eren uns perfectes bandits, a alguns dels quals calgué expulsar del Jutjat de Cervera, accedir a les demandes representava enfortir la posició d'aquelles males persones.

L'historial del que ha passat a Catalunya aquests darrers mesos serà una  pàgina de tristíssima recordança. Potser en cap altra època de la història no s'haurà donat, en les autoritats populars, una mancança tan enorme de tot sentit jurídic, de tot patriotisme i també una despreocupació i descurança majors en la defensa de la nostra economia.

Aquesta és la vinya en la qual Macià, el sheriff Macià ha tolerat que els Companys i els Aragai entressin, com aquell gitano estranger que, en saltar la tanca, exclamava: la tierra de nadie, lo fruto de toos.

Josep M.a Rendé.    

     

“La Publicitat” diari dels catalans.

És, certament, d'una incongruència manifesta el concepte que La Publicitat té dels catalans en referir-se als seus lectors. L'òrgan oficiós del Partit Catalanista Republicà comet, sovint, certes relliscades que l'obliguen a fer viratges sobtats, principalment quan tracta de fer compatibles la dualitat de sentiments de Pàtria.

Catalunya endins, Catalunya enfora, Catalanisme, República Espanyola, Nacionalisme, Estatut, Concòrdia, són els termes usats indistintament pels pseudo-nacionalistes del nostre col·lega. Aquest galimatias, aquesta confusió barroera respon, de fet, a la transformació d'un partit polític que, en moments de redreçament nacional, s'ha decantat a desnonar del seu si una part ben essencial del seu programa. La metamòrfosi d'Acció Catalana en Acció Republicana, Acció Catalana Republicana i Partit Catalanista Republicà indueix a creure, també, que esdevingui l'Acció Catalana de l'Esquerra Republicana. Les galibances proferides per Francesc Macià en parlar dels de La Publicitat, així com el traspàs iniciat per alguns dels més significats elements d'Acció Catalana al districte vuitè, semblen motius per a donar-ho entenent.

Que Acció Catalana ha claudicat ben ostensiblement, en són una prova palesa els editorials publicats a La Publicitat durant aquests darrers temps. Des de l'organització del Kemping a les manifestacions últimes dels parlamentaris d'Acció Catalana, no trobaria aquest partit una excusa airosa a l'abandó de les seves pròpies doctrines.

Ja en èpoques pretèrites d'intensa persecució nacionalista havíem lamentat la renúncia tàcita de La Publicitat a emparar les rebel·lions separatistes per mor d'aparèixer amb les columnes en blanc, bo i presumint quotidianament d'aquella oració: “Aquest número ha passat per la prèvia censura.”

L'Acció Catalana, que a l'adveniment de la Dictadura Espanyola comptava amb almogàvers disposats al sacrifici (no molts, ja que els primers homes que abandonaren el país ho feren per eludir un possible perill), preferia que el seu òrgan periodístic es dediqués a la informació de certes banalitats com per exemple, un accident del cap superior de policia, la salut de l'hereu d'Alfons de Borbó i altres ressenyes l'extensió de les quals arribava a ésser apegalosa. Tal prodigalitat en informacions d'aquesta mena, quan els nacionalistes estaven atents al primer toc de clarí, no justifica, per al nostre col·lega, l'autoqualificació d'ésser el diari dels catalans. Ho justifica menys, encara, la contundència d'expressió sempre que es referia als trabucaires d'”Estat Català”, quan precisament aquest nucli de patriotes fou l'únic que va mantenir-se dignament, mentre els homes d'Acció Catalana alambinaven la dignitat de Catalunya.

No hem d'oblidar que durant l'atzagaiada de Prats de Molló s'hagué d'impedir a La Publicitat la publicació d'un editorial destinat a produir la rebentada del separatisme. Un dels seus habituals cronistes, coneixedor a fons dels problemes nacionalitaris, així ho practicava amb els patriotes irlandesos afectes a l'actuació devaleriana. Tampoc no hem d'oblidar algunes èpoques en què el silenci de La Publicitat podia interpretar-se com assentiment a la persecució patriòtica objecte de la qual n'eren víctimes alguns dels homes més prestigiosos d'Acció Catalana. Que ho diguin, si no, Maçó i Llorens, Baltà i algun altre, als quals aquest partit deu bona part de la seva puixança.

Cal constatar, igualment, l'atenció irreverent amb què s'ha mostrat Acció Catalana respecte els seus afiliats de més sana doctrina catalanista. No volem defensar homes com Carrasco i Formiguera, l'actuació doctrinària del qual no pot confondre's de cap manera amb la de “Nosaltres sols!”; però sí que ens és grat reconèixer-li un grau de dignitat molt superior al dels altres parlamentaris catalans.

No som nosaltres els cridats a jutjar, de moment, els sectors polítics que van des del Lerrouxisme fins a la Lliga, ja que llurs representants s'han mostrat amb certa sinceritat sempre que es tracta de patriotisme. A tals enemics cal tenir l'honor de combatre'ls en moments més viables, cara a cara i sense traïció. Emperò, l'actitud adoptada per Acció Catalana, a l'igual que la de l'Esquerra Republicana de Catalunya, mereix, per part nostra, el qualificatiu d'alta traïció; no solament per haver detentat la llibertat de la nostra Pàtria, sinó també per haver estroncat la possibilitat de fer efectiva, al moment, aquesta llibetat (llibertat.)

És cert que La Publicitat ha estat, en alguns moments, com si diguéssim l'aliment espiritual del nacionalisme terral. La col·laboració espontània de les seccions “El lector diu...” i “Bloc del transeünt” han mantingut un caliu patriòtic entre els lectors de La Publicitat. Mes al costat d'aquest nacionalisme esporàdic, trobareu la botiflera “Revista de Premsa”, on podreu llegir, en castellà, la reproducció dels propis articles de La Publicitat. No calia en veritat i per tan poca cosa, aixecar bandera nova als dissidents de la Lliga Regionalista. Quina concepció més migrada deuen tenir de la Pàtria, en atribuir-se, alhora, la condició de catalanistes i espanyolistes!

Dels principis que informen La Publicitat se'n dedueix una bella manera de fer Pàtria. És ben propi, també, d'aquest periòdic, el voler catalanitzar el poble emprant la propaganda d'anuncis en una llengua que no és la catalana. Tenim damunt la taula exemplars diversos del diari que ens ocupa. Els qui el llegim assíduament entenem que és una cosa de mal gust presentar una exhibició tant pletòrica d'anuncis en castellà. Ho recomanem als lectors de NOSALTRES SOLS! perquè sàpiguen a què atendre's quan hagin de proveir-se de tal o qual mercaderia. Vegem el sistema anunciador de La Publicitat controlat, ara i adés, per uns entrefilets al·lusius a l'ús del català; tot això resulta un joc de cara i creu, més ben dit: un joc brut.

Cara. - La Publicitat és un negoci per a l'anunciant i un ajut a una empresa que no cerca guanys materials.

Creu. - Radio Philco, el aparato de la Multitud. Equipo Bosc, S. A. (i Campalans en C.).

Cara. - Els nostres lectors no han d'oblidar els noms de les cases que hi anuncien.

Creu. - Papel de fumar “Bambú”. (En aquest anunci sovint es destaca un marc al·lusiu a les idees del fabricant.)

Cara. - Català, us convé anunciar a La Publicitat.

Creu. - Unión Suiza de Relojería; ninguna sucursal en España.

Podríem extreure'n un enfilall ben divertit si no fos per causar cansament als lectors de NOSALTRES SOLS!; però, donada l'exuberant col·lecció de què disposem, n'engalzem uns quants més de reguitzell:

Cara. - Ja sou socis de la Protectora? - Els fabricants i magatzemistes han de redactar en català llurs factures adreçades als clients de Catalunya. - 

Els amics de La Publicitat retenen curosament els noms de les cases que hi anuncien. - No podem publicar les notes que no vinguin escrites en català.

Creu. - Blenorragia (Purgaciones), cachets del Dr. Soivré. - Paños Ramos, Pelayo, 10. - 3 minutos y Tex-Ton... he aquí la solución, rico caldo en cubitos.

Cara i creu. - La Publicitat és el diari dels catalans.

JULI.

Pàgina 3.

EXCURSIONISME.

II.

L'altre dia començàrem a parlar de l'abillament de l'excursionista. Dèiem que les sabates han de tenir uns dos centímetres més de llargada que els peus. Cal procurar que en el seu interior no hi hagi cap gruix, costura ni clau que pugui produir durant la marxa molèstia ni dolor de cap mena.

Cal tenir sempre una atenció especial pel calçat; la pell ha d'ésser sempre suau i untuosa. Per mantenir-lo en aquest estat cal engrassar-les periòdicament i quan encara són humides, fent penetrar el greix dins la pell amb els dits. Cal tenir present que no han mai d'eixugar-se al foc, per mullades que estiguin, perquè llavors es resseca la pell i es trenca; la pell ha de contenir sempre un 8 per 100 d'aigua, i si aquesta aigua arribés a desaparèixer, cal mullar-les abans d'engreixar-les.

Les soles han d'ésser ferrades d'una manera que tinguin utilitat; que mai un excés de claus no us tempti, puix llavors s'anul·la la seva utilitat, car esdevenen unes sabates pesants i produeixen relliscades perilloses. Quan s'hagi caminat llarg temps per un terreny sec, cal mullar els claus, que, amb la sequedat, és molt fàcil el seu desprendiment.

Porteu sempre unes espardenyes a la motxilla per canviar el calçat en el lloc d'arribada; això alleugereix i reposa els peus.

Si durant la marxa se us han fet butllofes en els peus, passeu-hi una agulla de cosir, desinfectada previament per mitjà de la flama d'un llumí, l'agulla enfilada, i el fil engreixat amb vaselina. No us talleu mai la pell de la butllofa. Els peus delicats cal cuidar-los molt bé; rentar-los en una solució de formol al 5 per 100 i repetir l'operació cada tres a quatre dies en banys d'alguns minuts. Després de la marxa, rentar-los amb un drap lleugerament humit; no feu mai, en aquest moment, un bany de peus de llarga durada, car fa tornar molt sensible la pell.

Friccioneu-vos amb esperit de vi a l'acabament de cada jornada (cames i peus); això alleugereix molt la fatiga. 

Per a la marxa, també cal tenir en compte que els vestits no us oprimeixin. Les cames, protegides amb bandes, no molt estretes, o per mitges. No porteu mai vestits impermeables, que no deixen fer la transpiració com cal. L'impermeable es porta plegat al sac.

La marxa ha de fer-se a una velocitat de 5 quilòmetres per hora; quan s'està ben entrenat, la marxa que es pot assolir és d'uns 6 quilòmetres per hora. En totes les marxes cal fer un repòs cada 50 minuts de 10 minuts. Quan es marxi en petits grups, es poden regular en quinze minuts cada dues hores. Quan la distància a recórrer és molt llarga, cal fer una parada d'una hora, un cop recorregudes les dues terceres parts, per a fer un menjar lleuger. Un entrenament perfecte i ordenat permet fer marxes de llargues distàncies sense arribar a fatigar-se. Feu entrenaments de marxes moderades de 8 quilòmetres, que podreu augmentar gradualment.

No començar mai una marxa en dejú, com tampoc després d'un gros àpat. Beure amb moderació. Fer-se un tip d'aigua pot provocar els més greus accidents, àdhuc la mort. Beure l'aigua amb un xic de cafè és un gran reconfortant. Xucleu terrossos de sucre durant la marxa; el sucre és un gran economitzador d'energia. No reposeu en llocs humits o massa frescos. No dormiu mai damunt l'herba ni en llocs on bati el vent. No dormiu en els moments de repòs. Aquestes mal dormides hores produeixen un afebliment en l'organisme.

RAMPONT.

Senyor Governador...

(Tot en mayúscules.)

NO ESTIMEM NI CORRECTES NI PRACTIQUES NI FORTES, AQUELLES PROTESTES ELEVADES A CRITS PEL VERBALISME HISTERIC. US ENDRECEM AQUESTES RATLLES, SENYOR GOVERNADOR, ESCRITES AMB RESPECTE, AMB EL MATEIX RESPECTE QUE VOLDRIEM PER ALS IDEALS EXPOSATS EN AQUEST PERIODIC, PER PART DE LA DEPENDENCIA D'AQUEST GOVERN CIVIL, QUE ESTÁ ENCARREGADA DE LA PREMSA PERIODICA. 

FA MÉS DE QUATRE SETMANES, SENYOR GOVERNADOR, QUE QUAN, EN HORA LEGAL, ES PRESENTEN A LES OFICINES DEL GOVERN CIVIL ELS NOSTRES NÚMEROS PER A SEGELLAR, ELS EMPLEATS DE LA SECCIÓ CORRESPONENT NO ELS SEGELLEN TOT SEGUIT, FENT ESPERAR HORES I MÉS HORES EL NOSTRE ENCARREGAT DE PORTAR-LOS A SEGELLAR, I MOLTS DIES NO S'HAN SEGELLAT FINS DISSABTE AL MATÍ, HAVENT ESTAT PRESENTATS DIVENDRES AL MIGDIA. ALTRES VEGADES HAN MANIFESTAT QUE NO ELS VOLIEN SEGELLAR SENS ABANS LLEGIR-LOS, COSA ATEMPTATORIA A TOT DRET D'IMPRENTA. AQUESTES MIDES EXTRAORDINARIES, RESERVADES A “NOSALTRES SOLS!” PERJUDIQUEN EN GRAN MANERA L'EDICIÓ DEL NOSTRE PERIODIC. SI EL NOSTRE PERIODIC ÉS DELICTIU, CREIEM QUE ÉS EL FISCAL QUI HA DE PRENDRE AQUESTES MIDES CONTRA EL MATEIX. SI EL NOSTRE PERIODIC, OFICIOSAMENT, ÉS INDESITJABLE, QUE ES DIGUI CLARAMENT I SE SUSPENGUI LA SEVA PUBLICACIÓ. COM ENTENEM ELS NOSTRES IDEALS EMPARATS PER LES LLEIS DE LA REPÚBLICA, DE LA QUAL VÓS EN SOU EL REPRESENTANT A BARCELONA, US PREGUEM QUE DONEU LES ORDRES OPORTUNES D'ACORD EN TOTA ACTUACIÓ DE JUSTÍCIA.

ALS NOSTRES LECTORS.

Pels motius exposats en altre indret d'aquest número, demanem als nostres lectors tota mena d'excuses, si setmanalment el nostre número no és posat a la venda a Barcelona dissabte al matí. Com hauran llegit, la culpa no és nostra. Els demanem que persisteixin demanant NOSALTRES SOLS! tots els dissabtes. Si el nostre periòdic, per impediments ja anunciats, no pot veure la llum dissabte al matí, que esperin dissabte a la tarda o l'endemà. Cal fer-se càrrec dels obstacles que es creen per a impossibilitar la sortida del nostre setmanari. Cal que els patriotes amics supleixin aquestes deficiències i salvin aquests obstacles, amb més entusiasme, amb més tenacitat, amb més persistència a favor de la nostra publicació, que no és nostra, sinó de la Causa de la Pàtria Catalana. Per damunt de tots els obstacles: ENDAVANT!

Fa tretze mesos que l'Ajuntament de Barcelona és regit per una majoria que es diu catalana. Els rètols dels carrers de la Ciutat no són encara en català. Com es vol que els industrials barcelonins retolin en català els seus establiments, si encara no ha vagat, al Govern de la Ciutat, de canviar els seus rètols urbans?...

LLETRES DE VALENCIA.

Amor i Llibertat.

Quan l'altre dia vingué a València, a adherir-se a nostra Setmana Cultural Valencianista, el cèlebre “Orfeó Montsià” d'Ulldecona i ens regalaren amb sons cants meravellosos, tots plens d'harmonia i cadències belles, i pels quals l'esperit nacional de Catalunya vibraba potent i abassegador – com cal a un poble que renaix a la vida -, aleshores nostres esperits s'eixamplaven plens d'optimisme, nostre fervor nacional valencianista es refermava i el gran afecte que sempre hem professat a la nació germana creixia.

Sentíem, en escoltar el dolç i patriòtic “Cant a la Senyera”, que nostres cors, amargats encara per l'ordre arbitrària i dictatorial del “Poncio de Castella” que aleshores patíem els valencians, en prohibir-nos el dia abans que nostra gloriosa bandera sortira pels carrers de la ciutat a rebre els braus orfeonistes d'Ulldecona i en impedir que foren radiats nostres “Jocs Florals”, pel sol motiu de fer-se en la llengua nostra, es sentíen dins de nostre ambient propi, junt a uns altres cors que ens comprenien, i la gran foguera de nostre amor a la Pàtria Valenciana s'encenia més i més, fins consumir-nos en ella.

I en oferir-nos com darrer plat la gloriosa sardana, orgull de la terra vostra: “Cant de la Pàtria”, no ens poguérem contindre, i les darreres notes foren ofegades per un crit naixut (sic) de lo més íntim del nostre ser: el crit de Visca la independència de Catalunya!, que sortí vibrant i potent de nostres llavis valencians i simultàniament fou contestat amb un altre, dit amb el mateix fervor, per llavis catalans: “Visca València lliure!”

Estos crits dominaren per un moment per sobre l'ambient, i mentre les boques repetien i contestaven els crits de deslliurament, les mans oferien son entusiàstic aplaudiment com signant aquell pacte de germanor entre dos pobles igualment grans.

Ensems un pensament va creuar pel meu cap: “Dos nuclis, els més importants de la Península, estàn afermant la seva independència absoluta, la seva personalitat jurídica, i malgrat açò – estranya paradoxa -, hi ha entre els dos l'harmonia i la germanor més completa i exemplar; i és que tenen per ideal comú l'amor a la llibertat”.

I continuava pensant: “què passaria si en estos moments un espanyòfil, tipus Royo Villanova, donara el crit de ¡Viva la unidad espanyola!? Puix, que eixe crit d'unitat ens alluntaria, ens faria enemics, ja que representaria un atemptat a nostres sentiments lliberals!”

Totes estes observacions em feia i treia la conseqüència que el problema de las nacionalitats ha de ésser producte de l'amor i la comprensió, i no de la tirania i el despotisme. Que el llaç que a tots els homens ens ha d'unir ha de ser sempre el d'estimar el proïsme com a nosaltros mateix; ja que jamai l'opressió no podrà ajuntar la humanitat.

I este és el gran erro espanyol: el de voler que siguem germanastres per la força, i no companys per l'amor.

Però jo crec que l'actual oposició espanyolista front a les justes aspiracions catalanes són els últims esforços d'un poble decadent, que es veu molt proper a morir sota el pes de les culpes pròpies, i que vol, si no pot aixecar-se, arrossegar en la seua caiguda a tots els grups peninsulars; i açò no passarà mentre existixquen hòmens conscients del seu deure de patriotes, puix sabrem defensar nostres drets a la llibertat per damunt de tots els egoismes particulars * (i) partidistes.

B. Bono i Barber.

DE LA NOSTRA HISTORIA.

La primera conquista de les Balears.

Mort del Comte.

A l'any 1115 arribà a les costes de Catalunya una flota de Pisa amb la intenció de conquerir les Balears, però que una tempesta havia desviat.

Ramon Berenguer III aprofità aquesta avinentesa per a fer, tots junts, catalans i pisans, la conquista de les illes. Així és que organitzà un estol en el qual formaren molts cavallers de Provença, i sortiren definitivament de Salou. Segons Aulèstia, l'estol estava format d'uns 500 bastiments, la major part galeres, de les quals n'hi havia cent del comte.

Aquesta expedició tingué el nom de croada, car el seu fi no fou de conquesta definitiva, sinó solament de càstig, a l'objecte de disminuir la pirateria que s'aixoplugava en aquelles illes. Així veiem que, després d'apoderar-se d'Eivissa, passen a conquerir Palma de Mallorca, on tingueren de lluitar enormement i on els catalans demostraren la seva vàlua com a guerrers. Un cop amos d'aquelles terres, les deixaren al mateix valí alarb, però amb la condició, se suposa, de pagar certs tributs als vencedors.

De tornada d'aquesta expedició, Ramon Berenguer III aparellà una altra esquadra i anà a fer una visita a les repúbliques de Pisa i Gènova. Aquest viatge tingué el doble aspecte de polític i comercial; des de llavors es comencen a veure les naus catalanes anar a mercadejar en terres estrangeres i particularment a Sardenya.

Ramon Berenguer, a l'objecte d'intensificar més el tràfec amb Barcelona, rebaixà els tributs que havien de pagar totes les naus que fessin arribada al nostre port.

A l'objecte de preparar la conquesta de diversos territoris catalans que encara estaven en poder dels alarbs, sembla que féu una expedició, també ajudats pels pisants (sic), en terres de València, cosa que sembla respondre a un pla estratègic d'anar isolant els nuclis alarbs, a fi que no els fos factible el rebre reforços de fora.

No obstant ocupar-se també d'afers interiors, sembla que la idea del comte era les conquestes per mar, cosa que produí un desig d'expansió que s'efectuà més tard i que elevà Catalunya en una potència naval, que quasi arribà a ésser mestressa de la Mediterrània.

Les lluites que hagué de tenir per fer prevaler el dret que li havia cedit la seva esposa sobre Carcassona, no li permeteren continuar la trajectòria  començada de les empreses marítimes.

La seva vida s'acabava, però encara obtingué per a la catedral de Tarragona que fos elevada novament a la dignitat de metropolitana, dignitat que havia tingut en èpoques anteriors; per a obtenir-la, calgué fer la restauració de la ciutat, en la qual tingué per col·laboradors l'arquebisbe Sant Oleguer i un cavaller normand anomenat Robert d'Aguiló.

Ultra això, entrà a formar part de l'ordre militar dels Templers. Aquesta ordre tenia un caràcter doble de militar i eclesiàstic i tenia l'aurèola de les gestes que diversos prínceps havien fet en les croades que aquesta ordre havia realitzat a Terra Santa.

Poc temps després d'haver entrat a formar part dels Templers, finà Ramon Berenguer III, i fou enterrat en el Monestir de Santa Maria de Ripoll, deixant del seu govern un altíssim record, ja que, ultra haver fet unes ardides i profitoses expedicions, també col·laborà a donar expansió a totes les arts i donà una grossa empenta a l'agricultura, segons es pot despendre de les nombroses donacions de masos fetes en son testament, on és citat, entre altes (altres) conreus, el de la vinya.

R. Dalmau Ferreres.

Diada de germanor a Sant Just Desvern amb motiu de la visita de la Joventut Catalanista de Solsona que feia a “Nosaltres Sols!” de Sant Just.

La senzillesa assoleix, de vegades, caràcters de solemnitat. Així fou la festa de germanor celebrada a Sant Just Desvern.

Fou aquest acte un alt exemple, una demostració magnífica de les forces espirituals que integren la nostra comunió nacionalista.

Hi foren gairebé representades les Delegacions de gairebé tota Catalunya; les que no hi eren, trameteren l'adhesió.

“Nosaltres Sols!” de Gavà.

“Nosaltres Sols!” d'Esplugues de Llobregat.

“Nosaltres Sols!” de Sant Boi.

“Nosaltres Sols!” de Cornellà.

Grup “Bac de Roda” de Molins de Rei.

“Nosaltres Sols!” del Districte VIII de Gràcia.

“Nosaltres Sols!”, entitat de Barcelona.

Els companys de Solsona portaren l'adhesió del ferm patriota Ramon Viladrich, d'aquesta ciutat.

El “Centre Català” de Sabadell trameté una llista d'adhesió entusiasta.

El “Centre Català” de l'Havana hi era representat per Ramon Vilaró.

La Redacció del nostre periòdic no cal dir que també hi era, amb el seu estendard.

A la plaça una cobla tocà unes sardanes i el jovent les puntejà amb aquella alegria.

Després, a migdia, als voltants de la Font de la Bona Aigua, hi hagué fogueres i graelles i germanor i senzillesa casolana.

Acabat el repàs, les colles es traslladaren al mas d'un amic i foren obsequiades amb cafè, cigars i licors.

Hi hagué parlaments d'una gran modèstia oratòria, però d'una unció patriòtica i d'un amor a les coses de la terra, que feien commoure els cors i elevaren les ànimes, amb la sublim eloqüència de les coses expressades tal com les dicta l'esperit.

L'eloqüència del farsant o del que diu només coses superficials és una fumerola d'encens o un castell de focs. L'eloqüència del patriota que no té altra preparació que la ferma i conscient labor realitzada en profit de la redempció de la terra esclava, no és un devessall, no és fàcil que sigui un prodigi de retòrica; ha d'ésser més aviat una letania de planys, de desigs, d'al·locucions als oients.

L'eloqüència de l'aventurer o del fracassat pot ésser el soroll, l'eco de la pròpia davallada, el terrabastall, la ruïna i el clam de la desgràcia pròpia; de totes maneres, una còsa planera i còmoda, com tot allò que significa relliscar, caure, descendir...

Però l'eloqüència de l'home d'ànima sincera, de voluntat ferma, d'intencions pures, de projectes d'abnegació i capaç de tots els sacrificis, àdhuc de la vida, per la llibertat, per la dignitat de la terra i dels homes germans seus, ha d'ésser una ascensió difícil, una construcció de frases feixuga com els carreus de les catedrals o de les muralles...

Això fou la festa íntima celebrada al mas mig amagat en la boscúria de Sant Just Desvern: una congregació de picapedrers de l'edifici de la llibertat de Catalunya.

Pàgina 4.

Dissabte, 20 d'agost de 1932.

EPISTOLARI NACIONALISTA.

Lliguers de Dreta i lliguers d'Esquerra.

Amic del cor: avui em perdonaràs la vel·leïtat de subtitular una senzilla lletra; què et diré?; no me n'he sabut estar. 

Al cap i a la fi, les realitats així ho comporten; i el cas que tu m'exposes (vull dir les teves discussions de pur nacionalista amb els teus dos companys de dispesa, el lliguer i el comunista) també ha pesat en la balança d'aquesta meva decisió.

Em dius que em parles amb la màxima sinceritat i que estàs convençut que el criteri personal que sostens davant l'opinió “aparentment diversa en el fons, respecte del nacionalisme”, dels teus dos companys, no és un criteri personal del tot, sinó que d'altres nacionalistes el comparteixen.

I bé, amic; no he dubtat mai de la teva sinceritat, i crec que tu tampoc de la meva, i el teu criteri de nacionalista el comparteixo, certament, i amb tu i jo, de segur que molts altres.

A les raons que tu em contes que has adduït, permet-me que n'afegeixi encara unes quantes més. Abans, però, et felicito per la teva distinció entre “política vulgaris” (nacional o internacional) i aquelles actuacions que porten com a distintiu l'afany desinteressat, (gaiebé) gairebé idealista fins al sacrifici, de que sigui vindicada la justícia per a tota aquesta col·lectivitat complexa que en diem la Pàtria. És cert; això ja ultrapassa els límits de la política tal com sol ésser entesa i practicada. És, si vols, “política trascendental”. Quanta de raó tens en assegurar que mentre no ens haguem alliberat col·lectivament, tampoc individualment no ens podrem considerar lliures ni amb les mínimes garanties!

Així, doncs, la llibertat que d'antuvi ens cal, és la llibertat de tots, i per això som tots els qui tenim el deure d'esforçar-nos a obtenir-la, amb el mínim de refrecs i de disgregacions, i amb el màxim de solidaritat i de cohesió. Dintre d'una Pàtria, avui per avui i fins al present, trobem diversos estaments socials; en una Pàtria esclava, no deixa d'ésser també això cert. Tots els estaments, volguem o no, integren la Pàtria; tots, doncs, àdhuc aquells que així no ho volen entendre, tenen necessitat de la llibertat col·lectiva. Si tant hom afirma que està disposat a qualsevol sacrifici per la Pàtria, caldrà creure'l, però quan ne doni proves. Una d'elles, i decisiva per a la disciplina, consisteix a deixar de banda i almenys momentàniament, els personalismes i les divisions, no sempre injustificats, és cert. Vol dir això que hom deu renunciar a la dignitat d'home i a la redempció que creu justa? Naturalment que no, i mil vegades no! Però sí que vol dir que l'interès de la Pàtria, fent abstracció temporalment, si convé, de tot doctrinarisme, deu ésser la finalitat immediata principal: i en la concessió (que és un deure) d'aquesta primordialitat, va involucrat ja, si així volen que hom ho reconegui, el primer sacrifici seriós pro Pàtria i àdhuc pro reivindicacions socials.

Quan la gran massa defensa un ideal, tard o d'hora els elements hostils a ell són emportats en son corrent, de grat o per força. S'imposa, doncs, la tàctica d'infondre la idea i el sentiment patri a tots els sectors socials, amb energia i amb constància, i la tàctica d'eliminar, ara com ara, els motius que entrebanquin la solidarització de tots els sectors, en els quals la idea i el sentiment patris ja han estat avivats a bastament. Si totes les activitats socials i polítiques de la terra catalana anessin amb preferència encaminades a l'obtenció de la nostra independència total, ben tost la Pàtria i tots els seus problemes en sortirien beneficiats. Però despenem les energies en combatre'ns per sistema, i així ens erigim en co-autors de l'obra enemiga, que tant blasmem. L'un malda per la conservació dels costums, floriment i purificació de la llengua, etc., i, en canvi, va de bracet amb qui ha pervertit aquells costums i procura de no deixar respirar l'aire de la parla autòctona; l'altre combat un mal social; però com que la invasió de gent forastera, amb la qual fraternitza suspicaçment, és tan densa, hom té dret a creure – perquè n'està convençut – que aquella tara social es trobaria molt més atenuada a casa nostra – atenuada fins al punt de poder-se permetre un compàs d'espera en el qual anar a l'alliberament de la Pàtria -, si en lloc de donar la mà als sobrevinguts, i sobrevinguts amb detriment dels propis compatricis, els fes comprendre dignament que deuen establir-se en casa pròpia, allà on van néixer tal volta.

Però no passa així. Les nostres “autoritats” fan concòrdia; els qui capitanegen moviments de reivindicació social no volen o no poden decidir-se a donar aquell pas per tal de tallar la invasió forastera; i així hom aconsegueix que la visió dels nostres problemes socials peculiars, sigui interpretada a través de l'espectacle propi dels sobrevinguts i a través dels quals aquests sobrevinguts provoquen; i anem seguint tots molt patriotes, però incapaços de posar, en un instant suprem, l'interès de la Pàtria per damunt de tot altre. Què aconsegueix hom així, Que parli la realitat: un estira i arronça; un empitjorament del problema essencial, per no dir de tots. Hom comprèn molt bé una unió d'esforços de nacions ibèriques per tal d'alliberar-se totes elles; hom comprèn molt bé que totes aquelles terres que foren desmembrades per la violència o per la intromissió estranya (Bascònia-Navarra; Galícia-Portugal; València-Balears-Catalunya i àdhuc Rossellò), tendeixin, a més a més, dintre l'esforç general d'alliberament, a unir-se, a aliar-se o federar-se, segons ben lliurement acordin i els convingui; però hom no pot coincidir amb qui vol condicionar aquell alliberament, sigui a un imperialisme exterior de qualsevol forma, sigui a un imperialisme interior, que és el que es formaria indefectiblement, com escuma de xampany, en el cas d'una federació ibèrica del tipus propugnat per la Lliga, o en el d'una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques. I és que solament com una hipòtesi podem pensar en el canvi d'un poble ibèric, fins al punt d'una homogeneïtat convenient: aquest poble tots sabem quin és i el paper que ha tingut en la història: el poble de la “meseta”.

Creure que en nom d'un credo qualsevol, aquest poble modificarà la seva naturalesa d'au de rampinya, és una ingenuïtat. La història ens diu que és incorregible, i que Catalunya i les altres nacions ibèriques començaren d'anar malament així que les mans dels mesetanos van tocar, de lluny primer i més de prop cada dia després, les regnes de llur regiment polític i econòmic. I és incorregible encara. La República espanyola, amb el pseudo-Estatut, l'alçament Sanjurjo, els innombrables periòdics que a casa nostra es publiquen en espanyol (i amb els quals tenen concomitàncies sospitoses gents que diuen preocupar-se dels nostres problemes nacionalitaris i que encara no sabem què pensen respecte de Balears i València), són, entre molts, fets que ho evidencien.

Per això nosaltres, inconseqüentmen, hem de suportar les ires de dretes i esquerres, car ens mantenim en el punt patriòtic i deixem en lloc secundari, tots pensem com pensem (i pensem ben diversament!), els restants problemes, que no s'arranjaran del tot mai, ni per Roma ni per Rússia. I què? Irlanda, Grècia... han anat per camins d'alliberament pels mitjans que propugnem; és que en aquells països ja no es diu ni piu de les qüestions socials? Fóra absurd afirmar-ho. Per altra banda, casos com Ucrània i Geòrgia – a pesar del que hom digui – són alliçonadors.

Nosaltres no hem d'exposar-nos a jugar el seu paper a Ibèria respecte de ningú; i el poble mesetano, sigui amb el règim que es vulgui, creieu que renunciaria a fer-nos-el jugar? L'essencial no es canvia. Ultra això, no podem estar al caprici de qualsevol Sanjurjo que, monàrquic o comunista, ens tornés a escarmentar. La història parla massa. I el cas dels Estats alemanys, corbats ara sota les eventualitats d'un Reich, i el d'una Irlanda nominalment lliure fins ara, no ens farien mai decidir a acceptar amb els braços oberts ni un Estatut ni una federació lliguera, fos de dretes, fos d'esquerres.

Els dirigents del nostre moviment proletari (i, com tu, sóc un estudiant proletari!), farien un bé immens, àdhuc als seus ideals justiciers, si volguessin entendre aquestes coses totalment dins llurs organitzacions autònomes; els intel·lectuals, si imitaven a Maspons Anglasell, i els rics i els economistes si al costat dels obrers i com a iguals, ho fessin en llurs activitats. Llavors la llibertat col·lectiva fóra rápida i segura. 

Solidaritats universals, reivindicacions; justícia!... Totes les que hom vulgui; però no cap submissió nacional hipòcrita en nom de cap solidaritat; no cap atac als nacionalistes íntegres, que, amb perill evident, sostenen el foc patriòtic. Denunciem, amic, a tot desaprensiu que intenti aprofitar-se del corrent nacionalista per finalitats alienes a l'essencial i comú: l'alliberament total de la nostra nació, de la nostra Pàtria! I amb ell, el primer pas per a l'alliberament de cadascu dels seus fills!

J.

Sant Boi del Llobregat a Rafael de Casanova.

No podia pasar un altre 11 de setembre sense que deixéssim sentir d'una manera o altra la nostra veu de patriotes per aprofitar l'avinentesa que a Sant Boi reposen les despulles de Rafael de Casanova. Refugi, l'any 1714, d'aquest patrici, escapant de les urpes tiràniques del primer Borbó, qui, amb la força del número, dominava els patriotes que amb esforç sobrehumà s'aixecaren en defensa de la llibertat del poble i feia sentir més tard la veu de la pàtria clamant al món justícia davant el fet indignant a què restava sotmès el poble liberal de Catalunya.

Ara, avui, els patriotes no podem deixar passar per alt un just homenatge. Avui que l'ideal de la llibertat apunta en tots els ordres de la vida del nostre poble, volem homenatjar merescudament a Rafael de Casanova, el Conseller heroic que caigué ferit, a les muralles barcelonines, i amb ell a tots aquells lluitadors de la llibertat. Ara també Catalunya vol redreçar-se poc a poc d'aquell esclavatge, i cal que aquest redreçament sigui total, sigui de primer lloc, que cap altre sentiment no se li avantposi, que res no pugui entelar la cristal·lització magnífica de fer esdevenir realitat un bell ideal.

Que davant la seva tomba, que Sant Boi de Llobregat s'honora de tenir en la seva Església Parroquial, es mogui amb intensitat el fervor patriòtic, que faci veure a tots els patriotes que per a obtenir unes realitats en la llibertat individual, cal conquerir primerament la llibertat col·lectiva, i aquesta és la llibertat de Catalunya.

Així, doncs catalans, acudiu a les festes que organitza l'Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!” en desgreuge dels anys d'oblit en què s'ha tingut els defensors de les llibertats catalanes.

Per Catalunya i els seus màrtirs, no hi manqueu.

Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!”

Delegació de Sant Boi del Llobregat.

EL CONSELL DIRECTIU.

Sant Boi del Llobregat, Agost 1932.

Es qüestió de cridar l'atenció dels catalans, referent a la discussió pròxima de la part econòmica de l'Estatut. Per a nosaltres, és més important això que la “Sanjurjada”. Al capdavall, d'aquí a deu anys sortiran deu generals més, espanyols, enemics de Catalunya. En canvi, si triomfa el criteri de la Comissió parlamentària, que Catalunya constitueixi la seva base econòmica amb participacions i no cedint-li impostos exclusius, l'Estatut arribarà al més enllà del no-res. Amb les petites concessions, es pot esperançar els avantatges de l'aplicació. Les pessetes no admeten altra aplicació que el seu valor intrínsec.

LA NOSTRA TASCA.

Es evident que els nostres enemics – que no són pocs, com algú es pensa – hauran quedat sorpresos en veure que “NOSALTRES SOLS!” anem a un local més gran.

I és així, “NOSALTRES SOLS!” ha pres, durant aquest darrer temps, una gran embranzida.

Comptem ja amb una Secció Feminal ben nodrida; amb una Secció Universitària que Déu n'hi do; amb una munió de Centres i Delegacions adherides al nostre ideari; el nostre setmanari compta ja amb una vida més intensa, i ara, d'un mes ençà, formen un bon número els ciutadans que han demanat per ingressar als nostres rengles.

Quina és la causa d'aquest avenç?

Al nostre juí, són dues: Puresa d'ideals i Resultat de l'actual política concordista.

Repassem ara els fonaments que tenim per creure en les dues causes exposades.

“Puresa d'ideals” anomenem la primera causa. I no res més cert. Estem cansats de repetir que a “NOSALTRES SOLS! hi cap tothom, amb la condició que senti els ideals de deslliurança de la Pàtria; aquests ideals s'han de sentir de cor; i sentir-los de cor vol dir SACRIFICI.

Repassant la col·lecció del nostre setmanari, hom veurà com d'ençà del nostre primer número hem exposat que a “NOSALTRES SOLS!” no es poden cercar guanys materials ni actes de Diputat, Regidor ni aspirar a cap sub-secretaria.

Els qui sentim l'ideal de “NOSALTRES SOLS!” sabem que més aviat haurem de patir. Sabem que en els temps de la repressió eren perseguits, empresonats i s'exiliaven patriotes germans. Es aquest el sacrifici al qual ens referim.

¡Quants germans nostres hi han patit torturaments i fins hi han mort!

Però quina mort! Amb el pensament posat en la Pàtria i tenint als llavis el mot de Catalunya!

Ja ho sap tothom – fins els nostres enemics -, que els nostres ideals són purs, d'una puresa tan sublim com enèrgica.

I és precisament per això que avancem. Perquè els altres saben que som sincers i certs en les nostres manifestacions; perquè saben que tenim tota la raó en la qüestió del nostre plet; perquè saben que en proclamar-se la República continuàrem el nostre camí malgrat els confusionismes que hi havia i dient al Poble la veritat de la nostra intransigència ferma.

L'altra causa és el “Resultat de l'actual política concordista”. Ben sincerament creiem que el nostre avenç es basa en aquest segon punt.

Hom sap els confusionismes i les desorientacions que ha patit el Poble d'un any i mig ençà. Homes que eren catalanistes, s'espanyolitzaren a causa de certes campanyes concordistes portades a cap per elements de la nostra Pàtria.

Li posaren una bena als ulls i el desorientaren. Els resultats d'aquella política ja els veiem. El Poble, conscient de la realitat del seu plet, s'ha concentrat i ha tornat – torna – al vertader camí de la vertadera llibertat: al digne camí del sacrifici.

…

“NOSALTRES SOLS!” s'engrandeix. Anem a un local més gran. Ens en felicitem. Catalunya, la nostra Pàtria, encara més.

Ara, però, per a acabar, perdoneu-me una suggestió que l'adreç a la infinitat de joves que coincideixen amb nosaltres i que per pressions familiars no gosen venir.

Vosaltres, companys que encara sou joves, dieu que, sentint-ho molt, no podeu actuar tal com voldríeu.

Prou que teniu mitjans. Feu-vos socis; guardeu provisionalment una actitud reservada. Després, més endavant, quan ja sigueu més lliures en part familiar, aleshores podreu actuar en el sentit que volgueu dins el nostre ideari.

Ara, mentrestant, podeu propagar el nostre setmanari; el nostre ideari; buscar-nos subscripcions per a engrandir el “NOSALTRES SOLS!” i fer-lo arribar a Diari Català; buscar-nos donatius, socis, simpatitzants, etc., etc. 

Que us consti que el que signa aquestes ratlles es troba en el mateix cas vostre i que espera – potser amb massa impaciència – el jorn d'actuar ben lliure i ben patriòticament. El triomf de l'esdevenidor l'esperona a esperar. 

A esperar per “NOSALTRES SOLS!”, que vol dir per Catalunya.

J. DE C.

              

Cel obert.

El nostre poble, fa llàstima haver de dir-ho, està mancat de l'agilitat política suficient per abandonar els traïdors i els retractats. Què dic, si tants i tants dels mateixos intel·lectuals fan els possibles per lligar-lo amb enganys! Ah, Catalunya, que a ningú no trairies sinó a tu mateixa! Com podem consentir que dormin tranquils els nostres concordistes i espanyolitzants? Mireu sinó amb el fet de l' “Arxiu” de la Corona d'Aragó que malgrat l'Estatut quedarà en mans de Madrid.

*

Un nou “pronunciamiento”? Les intromissions que Espanya es reserva amb el seu pseudo-Estatut. I si es tractés de l'Estatut? Encara trobaria maneres. Unic remei? La independència integral!

SUBSCRIPCIÓ PRO “NOSALTRES SOLS!” DENUNCIAT.

Suma anterior Ptes. 383,45

Un nacionalista 2, -

A. S. de C. 5, -

Un Cervelloní 3,-

Separatistes de Solsona 9,-

Joan Cristià i Roca 1,-

Delegació de Gràcia

Unes lleidatanes mai espanyoles 2,-

Martrus 0,50

Camps 0,50

Asther 1,-

Calvo 1,-

Dominguez 0,50

Cañissar 0,50

Roca 1,-

Alexandre Salabert 0,50

T. S. T. 0,25

Un Separatista 1,-

Puig de fàbregues 1,-

Pere Valldeperes 2,50

Aguilar 2,-

Total: 417, 70

Segueix la subscripció.

IMP. Ràfols: Portaferrissa, 15.