Mostrando las entradas para la consulta reprén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta reprén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 2 de mayo de 2019

Cuarta jornada

CUARTA JORNADA

Escomense la cuarta jornada del decamerón, en lo gobern de Filostrato, aon se raóne sobre aquells que van tindre un final infelís en los seus amors.
Mol volgudes siñores, tan per les paraules escoltades als homes sabios com per les coses que hay vist y lligit moltes vegades, jusgaba yo que lo impetuós ven y ardó de la enveja sol habíe de amenassá les altes torres y les mes eixecades puntes dels ábres; pero en la meua opinió me trobo sobremanera engañat. Perque fugín yo, y habénme sempre ingeniat en fugí del fiero ímpetu de eixe rabiós espíritu, no sol per los plans sino tamé per les profundíssimes valletes, callat y amagat, me hay ingeniat en caminá; lo que pot pareixe ben cla a qui les presentes noveletes llich, que no sol en florentino vulgar y en prosa están escrites per mí y sense títul sino tamé en estil humildíssim y baix tan com se pot, y no per tot aixó hay pogut dixá de sé fieramen atacat per aquell ven (hasta casi desarrailat) y de sé ferit per los mossos de la enveja; per lo que puc compéndre que es verdat lo que solen di los sabios: que només la miseria dixe de sé envejada an este món presén. Pos ha ñagut qui, discretes siñores, lligín estes noveletes, han dit que vatres me agradéu massa y que no es cosa honesta que yo tan me complaga en agradatos y consolatos y algúns encara han dit algo pijó: en alabatos com u fach. Atres, mostrán vóldre parlá mes reflexivamén, han dit que a la meua edat ya no está be perseguí estes coses: parlá de dones y convoyáles.
Y mols, mostránse mol preocupats per la meua fama, diuen que milló faré en está en les musses al Parnaso o Parnasso que en estes charrades mesclám en vatres. Y ñan algunes, mes despechades que parlán en sabiduría, que han dit que faría milló en pensá aón podría guañám lo pa que aná paupán lo ven. Y algúns atres diuen que les coses que tos conto han passat de un atra manera, y se les ingenien en demostráu. Aixina que, per tantes y tals bufades, per tan afilades dens, valeroses siñores, mentres milito al vostre servissi, estic afuetát, molestat y, en fin, crussificat en viu. Estes coses en tranquil ánim, u sap Déu, escolto y séntigo, y sense replicá en alguna bona resposta me les trac dels oíts. Pero antes de que escoménsa a contestá an algú, voldría contá una part de una história.
A la nostra siudat, fa ya mol tems, va ñabé un home de nom Filippo Balducci, home de condissió bastán modesta, pero ric y ben despachat y tan hábil en les coses que lo seu estat requeríe. Teníe a una Siñora per dona a qui tendramen volíe, y ella an ell, y juns portaben una vida felís, sense ficá tan afán en datra cosa mes que en agradás la un al atre. Va passá que, com passe a tots, la bona Siñora se va morí y no va dixá res seu a Filippo, mes que un fill únic consebit de ell, de uns dos añets. Filippo, per la mort de la seua dona se va quedá tan desconsolat com may se habíe quedat dingú al pédre a una persona volguda; y veénse sol sense la seua compañía, se va dessidí a dedicás al servissi de Déu, y fé lo mateix del seu fill minut. Per lo que, donán totes les seues coses per lo amor de Déu, sense tardá sen va aná cap a la punta del Monte Sinerio (Senario) y allí se van embutí los dos a una selda minudeta, y vivíen de almoines, féen dijú y resáen. Se guardabe de parlá de cap cosa temporal ni de dixáli vore cap de elles a son fillet, per a que no lo apartaren del servissi al Siñó, y sempre li parlabe de la glória de la vida eterna y de Déu y de los sans, sense enseñáli datra cosa mes que les santes orassións. Y en esta vida mols añs lo va tíndre, sense dixál eixí de la selda ni amostráli res mes que la vida de devossió a Deu. Acostumbrabe lo bon home a aná alguna vegada a Florencia, y de allí, segóns les seues nessessidats ajudat per los amics de Déu, a la selda sen entornabe. Va passá que tenín lo jove devuit añs, y sén Filippo agüelet, un día li va preguntá que aón anabe. Filippo lay va di; a lo que va contestá lo mosso:
- Pare, vosté ya es agüelo y mal pot soportá los patiméns; ¿per qué no me portéu una vegada a Florencia, per a que, dixánme conéixe als amics de Déu y vostres, yo, que soc jove y ting mes forses que vosté, puga después aná a Florencia a tratá los vostres assuntos cuan u vullguéu, y vosté pugue quedás aquí?
Lo bon home, pensán que son fill ya ere prou gran, y estabe tan aveat al servissi de Déu que difíssilmen les coses del món podríen atráurel, se va di: «Be diu éste».
Per lo que, tenín que aná a Florencia, sel va emportá en ell. Allí lo jove, veén los edifissis, les cases, les iglesies y totes les demés coses de la siudat, com qui no sen enrecordabe de habéles vist, va escomensá a maravillás mol, y li fée moltes preguntes a son pare, qué es aixó, cóm se diu. Lo pare lay díe y ell, quedánse contén de sentíu, li preguntabe un atra cosa. Y preguntán de esta manera lo fill y contestán lo pare, per ventura se van topetá en un grupo de belles mossetes emperifollades veníen de un convit de bodes. En cuan les va vore lo jove, li va preguntá a son pare qué ere alló.
Lo pare li va di:
- Fill meu, acacha la vista, no les miros, que són cosa roína.
Va di entonses lo fill:
- Pero ¿cóm se diu aixó?
Lo pare, per a no despertá lo poc convenién dessich carnal del jove, no va volé nombráles pel seu propi nom, es di, «dones», sino que va di:
- Se diuen ganses.
¡Maravillosa cosa de sentí! Aquell que may a la seua vida ne habíe vist cap, sense preocupás de los palaus, ni del buey, ni del caball, ni del burro, ni de los dinés ni de atra cosa que haguere vist aquell día, va di:
- Pare, yo vull tíndre una de estes ganses.
- ¡Ay, fill meu! - va di lo pare -, calla, que són una cosa mol roína.
Lo jove, preguntánli, li va di:
- ¿Aixina són les coses roínes?
- Sí - va di lo pare.
Y ell va di entonses:
- No sé lo que diéu, ni per qué éstes són coses roínes: al meu respecte, no me ha paregut hasta ara vore may res tan majo y agradable com elles. Són mes majes que los cordés pintats que me hau enseñat moltes vegades. ¡Ay!, si tos importo algo, feu que mon emportém una allá dal y yo la portaré a pasturá.
Va di lo pare:
- No u vull; ¡no saps tú aón pasturen!
Y va vore que la naturalesa ere mes forta que lo seu ingenio, y se va arrepentí de habél portat a Florencia.

Me val en lo que hasta aquí hay contat de la presén novela. Diuen, pos, algúns dels que me censuren que fach mal, oh joves dames, esforsánme massa en agradatos; y que vatres massa me agradéu. Aixó u confesso; me agradéu y me esforso en agradatos; y los pregunto si de aixó se maravillen considerán no ya lo habé conegut lo besás y lo abrasás y los plassentés ajuntaméns que en vatres, dolsíssimes siñores, se tenen moltes vegades, sino sol lo habé vist y vore continuamen les corteses costums y la atractiva hermosura y la cortés gallardía y ademés de tot aixó, la vostra señoril honestidat: cuan aquell que nutrit, criat, creixcut a un monte salvache y solitari, dins de los límits de una minuda selda, sense datra compañía que son pare, al vóretos, vau sé dessichades per nell, y seguides en afecte.
¿Hauríen de empéndrem, de amonestám, de castigám éstos si yo, que ting un cos que lo sel va fé per a amatos, y yo desde la meua infánsia l´alma tos vach dedicá al sentí lo poder de la llum de los vostres ulls, la suavidat de les vostres paraules y les flames enseses per los vostres suspiros, si me agradéu y si yo en agradatos me esforso; y espessialmen tenín en cuenta que antes que res vau agradá a un ermitañet, a un jovenet sense sentit, casi a un animal salvache? Per sert que qui no tos vol y per vatros no dessiche sé amat, com persona que ni los plaés ni la virtut de la natural afecsió sentix ni coneix me reprén: y poc me preocupo per naixó. Y qui contra la meua edat va parlán muestre que mal coneix que encara que lo gos té lo cap blang, la coa la té verda; als que, dixán a una vora les bromes, contesto que may reputaré vergoñós per a mí hasta lo final de la meua vida lo convoyá an aquelles coses a les que Guido Cavalcanti y Dante Alighieri ya agüelos, y micer Gino de Pistoia mol agüelet van tindre en honor, y van buscá lo seu plaé.
Y si no fore que siríe eixímen del modo en que se acostumbre a parlá, portaría aquí al mich la história, y la mostraría plena de homes vells y valéns que als seus añs mes madús mol se van esforsá en convoyá a les dames, lo que si ells no u saben, que vaiguen y u adeprénguen. Que se quedon en les musses al Parnaso, afirmo que es un bon consell: pero no sempre podem quedámos en les musses ni elles en natros. Les musses són dones, y encara que les dones no valguen lo que valen les musses, tenen en lo primé aspecte semellansa en elles, aixina que encara que per un atra cosa no me agradaren, només per naixó hauríen de agradám; sense contá en que les dones ya van sé per a mí ocasió de compóndre mil versos. Elles me van ajudá be y me van mostrá cóm escriure aquells mil; y potsé per a escriure estes coses, encara que humildíssimes siguen, tamé han vingut algunes vegades a está en mí, en servissi potsé y en honor de la semellansa que les dones tenen en elles; per lo que ni del Monte Parnaso ni de les musses me separo tan com mols creuen.
Pero ¿qué los direm an aquells que de la meua fama tenen tanta compassió que me aconsellen que me busca lo pa? Sertamen no u sé, pero, volén pensá quina siríe la seua resposta si per nessessidat los u demanara an ells, penso que diríen: «¡Búscateu a les teues fábules!». Mes han trobat entre les seues fábules los poetes que mols rics entre los seus tessoros, y mols ne han ñagut que anán detrás de les seues fábules van fé florí la seua edat, mentres per lo contrari, mols al buscá mes pa del que nessessitaben, se van morí sense madurá. ¿Qué diré mes? Si me sobrevinguere la nessessidat yo sé, segóns lo Apóstol, viure tan a la abundánsia com patí la miseria; y per naixó dingú se té que preocupá de mí mes que yo. Y los que diuen que estes coses no han passat aixina com les conto, me agradaríe mol que trobaren les originals, que si no concordáren en les que yo escric, justa diré que es la seua reprimenda y en corregím yo mateix me les ingeniaré; pero mentres no aparegue res mes que paraules, los dixaré en la seua opinió, seguín la meua, dién de ells lo que ells diuen de mí. Y com ya hay contestat prou per esta vegada, dic que en la ajuda de Déu y la vostra, gentilíssimes siñores, en qui espero, armat y en bona passiénsia, en aixó tiraré cap abán, girán la esquena an este ven y dixánlo bufá, perque no vech que pugue passám a mí datra cosa mes que lo que li passe al polset, que, bufán lo torbellino, o de la terra no lo mou, o si lo mou lo porte cap amún y moltes vegades damún del cap de los homes, sobre les corones de los reys y de los emperadós, y a vegades damún dels alts palaus y sobre les eixecades torres lo deposite; de los que, si cau, mes aball no pot arribá del puesto aon va sé portat. Y si alguna vegada en tota la meua forsa me vach disposá a complaítos en algo, ara mes que may u faré, perque sé que datra cosa dingú podrá di en raó, que los demés y yo, que tos volem, naturalmén obrem; y per a vóldres oposá a les leys de la naturalesa se nessessiten moltes grans forses y moltes vegades no sol en vano sino en grandíssim mal del que se afane se fiquen en obra. Estes forses, confesso que ni les ting ni dessicho tíndreles en aixó, y si les tinguera, antes a datres les hi dixaría prestades que les faría aná per a mí. Per naixó, que cállon los criticadós y criticadores, y si calentás no poden, que viguen carpits, y que se quedon en los seus plaés (bastán corruptes), y a mí que me dixon en los meus, an esta curta vida que mo se done, y que me dixon tranquil. Pero ham de torná, perque ya ham divagat prou, oh hermoses siñores, allá de aon vam eixí, y ham de seguí lo orden escomensat.
Lo sol ya habíe fet amagás a tots los estels y la terra humida y en sombra de la nit se anáe eixugán, cuan Filostrato, eixecánse, a tota la seua compañía va fé alsá, y anán cap al hermós jardí, per allí van escomensá a passejás; y arribada la hora de minjá, van amorsá allí aon habíen sopat la nit passada. Y cuan se van eixecá de la michdiada, están lo sol al cenit, de la manera acostumbrada prop de la fresqueta fon se van assentá o gitá, y entonses Filostrato a Fiameta li va maná que escomensare en les históries, y ella va escomensá aixina:


viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA SÉPTIMA

Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconeixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germans; y después, discretamen, en la seua amán gose o chale.

 
Ya alabada per tots calle Fiameta, cuan la Reina, per a no pedre tems, rápidamen a Emilia li encomane la narrassió; y ella escomense:
A mí m´agrade torná a la nostra siudat, de aon los dos anteriós narradós s´han apartat. Vull contátos cóm un ressidén nostre va reconquistá a la seua perduda Siñora. 

Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
Y agarrán tots los dinés que va pugué amprá, secretamen, sense di cap paraula ni a amics ni a paréns, mes que sol a un compañ seu que tot u sabíe, sen va aná y va arribá hasta Ancona, fénse cridá Filippo de San Lodeccio, y trabán allí coneiximén en un ric mercadé, va entrá al seu servissi y en un barco jun en ell sen va aná cap a Chipre. Les seues costums y maneres van agradá tan al mercadé que no sol li va assigná un bon jornal, sino que lo va fé lo seu sossio en part y ademés gran part dels seus negossis los hi va ficá entre les mans, y los va portá tan be y en tanta solissitut que en pocs añs se va fé un ric mercadé y ben famós. En estos negossis, encara que moltes vegades sen enrecordare de la cruel Siñora y encara siguere traspassat per l´amor y mol dessichare torná a vórela, va tíndre tanta constansia que durán sat añs va vénse aquella batalla. Pero va passá que, sentín un día a Chipre cantá una cansó que fée tems ell habíe compost, aon se contabe l´amor que li teníe a la seua Siñora y lo plaé que de ella gosabe, pensán que no podíe sé que ella lo haguere olvidat, en tan dessich de torná a vórela se va inflamá que, no podén patíu mes, se va disposá a torná a Florencia.
Y ficats en orden tots los seus assuntos, va vindre sol en un criat seu a Ancona, aon habén arribat les seues coses, les va enviá a Florencia un amic del anconés sossio seu, y ell, de amagatóns, com un peregrino que vinguere del san Sepulcro, en lo seu criat va arribá; y una vegada a Florencia, sen va aná a una fondeta que dos germans teníen prop de la casa de la seua Siñora. Y aon primé va aná va sé a la porta de la casa de ella per a vórela si podíe; pero va vore les finestres y les portes tancades, pel que se va pensá que habíe mort o que se habíe mudat de allí. Mol pensatiu, sen va aná a casa de sons germans, als que va vore tots vestits de negre, de lo que se va extrañá mol. Sabénse tan cambiat pel disfrás y lo tems que fée que no estabe allí, com no podríe sé reconegut fássilmen, se va arrimá a un sabaté y li va preguntá per qué aquells anaben vestits de dol. A lo que lo sabaté va contestá:
- Van vestits de dol perque no fa ni quinse díes que un germá seu que fée mol tems que no estabe aquí, que teníe per nom Tedaldo, va morí; y me pareix entendre que han probat a la justissia que un que té per nom Aldobrandino Palermini, que está a la presó, lo va matá perque estabe enamorat de la seua dona y habíe tornat disfrassat per a está en ella. Se va extrañá mol Tedaldo de que tan se li assemellare algú que fore pres per nell y li va doldre la desgrássia de Aldobrandin, y habén sentit que la Siñora estabe sana y salva, sén ya de nit, ple de diferéns pensaméns, sen va entorná cap a la fonda, y después de sopá a lo mes amún de la casa va aná a dormí en lo seu criat. Allí, tan per los mols pensamens que li assaltaben com per la duresa del llit y potsé per la sena, que habíe sigut justeta, ya ere mijanit y encara Tedaldo no habíe pogut adormís, pel que, están despert, li va pareixe cap a la mijanit sentí que desde la teulada o tellat de la casa baixabe gen a la casa, y después per les bades de la porta de la cámara va vore cap vindre una llum cap allí. Pel que, arrimánse a les reixetes, va escomensá a mirá qué ere alló y va vore a una jove mol hermosa en un cresol a la ma vinín cap allí en uns atres tres homes, que habíen baixat de la teulada, y después de fes algunes festes los uns als atres, va di un de ells a la jove: 
- Ya podem, Déu sigue loat, está segús, perque sabém sert que la mort de Tedaldo Elisei ha sigut achacada per sons germans a Aldobrandino Palermini, y ell ha confessat y ya está escrita la sentensia, pero debem seguí callán perque si alguna vegada se sap que ham sigut natros estarem en lo mateix perill que está ara Aldobrandino.
Y dit aixó, en la dona, que mol contenta se va mostrá en aixó, van baixá y sen van aná a dormí. Tedaldo, sentit aixó, va escomensá a considerá cuáns y quins eren los errors en que podíe caure la men dels homes, pensán primé en sons germans, que a un extrañ habíen plorat y sepultat al seu nincho, y después acusat a un inossén per falses sospeches, y en testigos no verdadés habél portat cap a la mort, y ademés de alló en la severidat sega de les leys y dels seus rectós, que moltes vegades, com solisits investigadós de la verdat, en crueldats fan probá lo fals y se diuen ministres de la justissia y de Déu cuan són ejecutós de la iniquidat y del dimoni. Después de aixó, a la salvassió de Aldobrandino va atansá los seus pensaméns y va considerá lo que debíe fé. Y en cuan se va alsá pel matí, dixán al criat, cuan li va paréixe adecuat sen va aná ell sol a la casa de la seua Siñora y, trobán per cassualidat uberta la porta, va entrá a dins y va vore a la seua Siñora assentada per enterra a una saleta que ñabíe a la planta baixa; y estabe plena de plos y de amargura; y casi se va ficá a plorá de compassió; y arrimánse li va di:
- Siñora, no tos atribuléu; la vostra pas está prop.
La Siñora, al sentíl, va eixecá la cara y, plorán, va di:
- Bon home, paréixes un peregrino forasté; ¿qué saps tú de la pas ni de la meua aflicsió? 
Va contestá entonses lo peregrino:
- Siñora, yo soc de Constantinopla y fa poc que hay arribat aquí enviat per Déu a convertí les vostres llágrimes en rissa y a librá de la mort al vostre home. 
- ¿Cóm - va di la Siñora - si eres de Constantinopla y ressién arribat aquí saps quí som lo meu home y yo?
Lo peregrino, escomensán desde lo prinsipi, li va contá tota la história de la angustia de Aldobrandino y li va di quí ere ella, cuán tems fée que estabe casada y atres moltes coses que ell mol be sabíe dels seus assuntos, pel que la Siñora se va maravillá mol y tenínlo per un profeta se va aginollá als seus peus, rogánli per Déu que, si habíe vingut a salvá a Aldobrandino que se donare pressa perque quedabe poc tems. Lo peregrino, mostránse com un san, va di: 

- Siñora, eixequeutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.

Va di entonses la Siñora:

- Siñó, hay pecat mol y no sé de quin pecat vol Déu que me enmenda, y per naixó, si u sabéu, diguéumel y faré tot lo que puga per a enmendám. 

- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén. 

Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?
 
La Siñora, al sentí aixó, va dixá eixí un gran suspiro y se va maravillá mol, pensán que dingú u sabíe, a no sé que desde que habíen matat an aquell que va sé enterrat com Tedaldo se haguere propagat o escampat algo per algunes paraules indiscretamen dites per un amic de Tedaldo, que sabíe de alló; y va contestá:
 
- Vech que Déu tos amostre tots los secretos dels homes, y per naixó estic disposada a no ocultátos los meus. Es verdat que a la meua juventut vach amá mol al desventurat jove que han matat y han donat la culpa al meu home. La seua mort hay plorat perque me dol, pel que, per mol rígida y fura que me mostrara en ell abáns de la seua partida, ni la seua partida ni la seua llarga ausensia ni la seua desventurada mort han pogut may arrencámel del cor.
A lo que va di lo peregrino:
 
- Al desventurat jove que han matat no lo vau vóldre vos, sino a Tedaldo Elisei. Pero diguéume, ¿quina va sé la raó per la que tos vau enfadá en ell? ¿tos va ofendre en algo? Y la Siñora li va contestá:
 
- No, may me va oféndre, pero la raó del enfado van sé les paraules de un malparit flare en lo que me vach confessá una vegada, perque cuan li vach parlá del amor que an aquell li tenía y de la intimidat que tenía en ell, me va fótre lo cap tan calén que encara me espante, diénme que si no me abstenía de alló aniría a la boca del dimoni a lo mes fondo dels inferns y siría condenada al foc etern. De aixó me va entrá tanta temó que del tot me vach disposá a no vóldre gens mes la seua intimidat; y per a apartá consevol ocasió, ni la seu carta ni la seua embajada vach volé ressibí; encara que crec que si haguere perseverat mes (perque sen va aná desesperat y lo vach vore consumís com fa la neu al sol), la meua dura dessisió se haguere doblegat o belcat perque datre dessich mes gran no tenía al món. 
Va di entonses lo peregrino:
- Siñora, éste es lo únic pecat que ara tos atribule o apene. Sé firmemen que Tedaldo no tos va forsá en res; cuan tos vau enamorá de ell per la vostra propia voluntat u vau fé, agradántos ell, y cuan vos mateixa vau volé va vindre a vos y va gosá de la vostra intimidat, en la que en paraules y en obres tan agrado li vau mostrá que, si primé tos amabe, mes de mil vegades vau fé redoblá lo seu amor. Y si aixina va sé, com sé que va sé, ¿quina raó podíe móuretos a apartál tan rígidamen? 
Eixes coses s´han de pensá abáns de fes, y si creguéreu que debíeu arrepentítos com de algo mal fet, no féles. Tal com ell se va fé vostre, vos tos vau fé seua. Si ell no haguere sigut vostre, podríeu habé fet tot lo que haguéreu vullgut, com ama, pero vóldre arrebatáli a vos que éreu seua ere un robo y cosa reprobable si aquella no ere la voluntat de ell. Pos hau de sabé que yo soc flare y per naixó coneixco totes les seues costums; y si parlo de elles una mica libremen per al vostre profit no estará mal en mí com estaríe en uns atres; y tos parlaré de estos usaches per a que de ara en abán milló los conegáu del que pareix que hau fet hasta ara. 
Ñabíe abáns flares santissims y homes de valor, pero los que avui se diuen flares, y per naixó volen sé tinguts, no tenen res de flare, mes que la capa, y ni siquiera ésta es de flare perque si per los fundadós dels flares van sé triades primes y míseres y de teles bastes y manifestadores del espíritu que habíe desapressiat les coses temporals cuan se embolicáe lo cos en tan vil vestit, avui se les fan amples y forrades y satinades y de teles finíssimes y los han donat forma cortessana y pontifical per a no avergoñís de pavonejás en ells a les iglesies y a les plasses com en los seus vestits fan los seglás; y com en lo esparavel lo peixcadó se ingenie en agarrá als rius mols peixos de una tongada, aixina estos, en les amplíssimes guirnaldes embolicánse, a moltes santurrones, moltes viudes, a moltes atres dones nessies y homes se ingenien en agarrá deball, y de alló se ocupen en mes gran solissitut que de cap atre ejercicio. Y mentres los antics dessichaben la salvassió dels homes, estos dessichen a les dones y les riqueses, y tot lo seu empeño han ficat y posen en assustá o esbarrá en palabrería y en pintures les mens dels sabocs y en enseñáls que en les limosnes se purguen los pecats y en misses, per a que an aquells que per cobardía (no per devossió) se han fet flares, y per a no passá penuries ni fam, éste los envíe lo pá, aquell los envíe lo vi, aquell atre los done la pitansa per l'alma dels seus morts. Y sertamen es verdat que les almoines y les orassions purguen los pecats, pero si los que los fan veigueren a quí los fan o los conegueren, abáns los guardaríen per an ells o los aventaríen als gorrinos. Y com saben que contra menos gen sigue posseedora de una gran riquesa, a mes toquen, tots en charrades y en espans se ingenien en tráurels als demés alló que dessichen per an ells sols. Reproben als homes la lujuria per a que, apartánse de ella los reprobats, per als que reproben se quedon les dones; condenen la ussura y les ganansies injustes per a que, sén restituídes an ells, puguen fes les capes mes amples, comprá obispos y atres prelatures mes grans en alló que han enseñat que portaríe a la condenassió a qui u tinguere. Y cuan de estes coses y de atres moltes que caussen escándol sels reprén, en contestá «féu lo que diém y no lo que fem» creuen que tenen digna descárrega de tan pes, com si los fore mes possible a les ovelles sé constáns y de ferro que als pastós. Y cuáns ne ñan de aquells a qui donen tal resposta que no la entenen de la manera en que la diuen, mols u saben. Volen los flares de avui que faiguéu lo que diuen, aixó es, que ompligáu les seues bosses de dinés, los confiéu los vostres secretos, observéu castidat, perdonéu les afrentes, tos guardéu de parlá mal de dingú: coses totes bones, totes honestes, totes santes; ¿pero per a qué? Per a podé fé ells lo que, si los seglás u fan, no podrán fé. ¿Quí no sap que sense dinés la dropina, gossina o vagansia no pot durá? Si en los teus gustos te gastes los dinés, lo flare no podrá haraganejá o gossejá; si ten vas en les dones de la roglada los traurás lo puesto als flares; si no eres passién y perdones les afrentes, lo flare no se atrevirá a vindre a casa teua y contaminá a la teua família. ¿Per qué seguixco? Se acusen ells mateixos tantes vegades com abáns los oyens se excusen de aquella manera. ¿Per qué no se queden a casa si no creuen podé sé abstinens y sans? O si volen dedicás an aixó, ¿per qué no seguixen aquelles santes paraules del Evangelio

«va escomensá Cristo a fé y a enseñá»? 

Faiguen aixó primé y enseñon después als demés. 

Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitans no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia. 

De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.
 
Habíe acabat lo peregrino les seues paraules cuan la Siñora, que atentíssimamen lo escoltabe perque mol verdaderes li pareixíen les seues raóns, y se vée en seguridat castigada per aquell pecat, al sentílay an ell, va di:
 
- Amic de Déu, bastán be sé que són sertes les coses que diéu y en gran part conec per la vostra enseñansa quí són los flares, que hasta ara han sigut tinguts per mí com a sans; y sense duda coneixco que la meua culpa ha sigut gran en lo que vach fé contra Tedaldo, y si puguera en gust la enmendaría de la manera que me hau dit: pero ¿cóm pot sé? Tedaldo no podrá torná may: está mort, y per naixó lo que no pot fes no sé per a qué u hay de prometre.
Lo peregrino li va di:
 
- Siñora, Tedaldo no está mort, segóns Déu me revele, está viu y sano y en bon estat si tinguere la vostra grássia.
 
Va di entonses la Siñora.
 
- Miréu lo que diéu; que yo lo vach vore mort dabán de casa meua en moltes gaviñetades, y lo vach tíndre an estos brassos y en moltes llágrimes vach bañá la seua carta inerte, lo que van doná peu a que se diguere lo que deshonestamen se ha dit.
 
Entonses va di lo peregrino:
 
- Siñora, diguéu lo que digáu tos asseguro que Tedaldo está viu; y si voléu prometí alló en la intensió de cumplíu, espero que lo veigáu pronte.
La Siñora va di entonses:
 
- U fach y u faré de bona gana; y res podríe passá que me donare tanta alegría que vore al meu home libre y sense mal y a Tedaldo viu.
 
Li va pareixe entonses a Tedaldo tems de descubrís y de consolá a la Siñora en mes serta esperansa del seu home, y va di:
 
- Siñora, per a que puga consolátos en relassió al vostre home, un gran secreto nessessito dítos, que cuidaréu de que may mentres viscáu lay manifestéu a dingú. Estaben a un puesto apartat y sols, habénse pres gran confiansa la Siñora en la santidat que li pareixíe tíndre lo peregrino; pel que Tedaldo, traén un anell guardat per nell en sumo cuidado, que la Siñora li habíe donat la radera nit que habíe estat en ella, mostránlay, va di: 

- Siñora, ¿reconeixéu aixó?
 
En cuan la Siñora lo va vore lo va reconeixe y va di:
 
- Siñó, sí, yo lay vach doná a Tedaldo fa tems.
 
Lo peregrino, entonses, ficánse de peu y rápidamen traénse de damún la esclavina y del cap la cogulla, y parlán en florentino, va di:
 
- ¿Y a mí, me coneixéu?
 
Cuan lo va vore la Siñora, veén que ere Tedaldo, se va esglayá, en tanta temó com si als morts haguere vist caminá com als vius. 

Tedaldo li va di:
 
- Siñora, no tingáu temó, soc lo vostre Tedaldo viu y sano y no me hay mort ni me van matá, cregáu lo que cregáu los meus germans y vos.
 
La Siñora, tranquilisada una mica, y baixán la veu, y miránlo mes y asseguránse de que aquell ere Tedaldo, plorán se li va aviá al coll y lo va besá, dién: 

- Dols Tedaldo meu, ¡sigues benvingut!
Tedaldo, besánla y abrassánla, va di:
 
- Siñora, no es ara tems de fémos mes estrets saludos; vull aná a fé que Aldobrandino tos sigue tornat sano y salvo, y espero que abáns de demá per la nit tinguéu noves que tos agradon; si ting sort, com espero, sobre la seua salvassió vull podé vindre esta nit a donátoles en mes tems del que ara ting.
Y giránse se va ficá la esclavina y la capucha, besán un atra vegada a la Siñora y reconfortánla en bona esperansa, se va separá de ella y allá sen va aná aon Aldobrandino estabe empresonat, mes embegut en pensamens de temó de la inminén mort que de esperansa de futura salut; y com consoladó, en la venia dels carselés, va entrá aon ell estabe y assentánse a la vora de ell, li va di:

- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossensia; y per naixó, si vols consedim un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la sentensia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:
 
- Bon home, ya que de la meua salvassió te preocupes, encara que no te conec ni men enrecordo de habét vist may, tens que sé amic, com dius. Y en verdat lo pecat pel que se diu que ting que sé condenat a mort, may lo hay cometut; mols atres hay fet, que potsé an aixó me han portat. Pero te dic per la temó de Déu aixó: si ell ara té misericordia de mí, grans coses, no una minuda, faría de bona gana, encara que no u prometiguera; aixina que demana lo que te paregue, que sense falta, si me escapo de ésta, u cumpliré.
 
Lo peregrino entonses va di:
 
- Lo que vull no es datra cosa mes que perdonos als cuatre germans de Tedaldo lo habét conduít an este pun, creénte culpable de la mort de son germá, y que los tingues per germans y per amics si te demanen perdó.
A lo que Aldobrandino va contestá:
 
- No saps qué dolsa es la vengansa ni en cuánta forsa se dessiche, pero encara aixina, per a que Déu de la meua salvassió se ocupo, de bona gana los perdonaré y ara ya los perdono, y si de aquí ixco viu y me salvo, per a féu seguiré lo modo que me digues. Aixó li va agradá al peregrino, y sense vóldre díli res mes, li va rogá que tinguére bon ánimo, que en seguridat abáns de que acabare lo siguién día tindríe notíssia sertíssima de la seua salut. Y separánse de ell sen va aná a la señoría y en secreto a un caballé que la gobernabe li va di aixina:

- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patixguen los castics los que no han cometut lo pecat y siguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandino Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres mans an aquell jove, tos hauré demostrat.
Lo valén home, que teníe llástima de Aldobrandino, va fé oít a les paraules del peregrino, y explicánli moltes coses sobre aixó, sén lo seu guía, cuan estaben al primé son, als dos germans de la fonda y al seu criat va apresá a mansalva, y volénlos torturá per a descubrí cóm habíe sigut la cosa, cadaú per separat y después tots juns van confessá habé matat a Tedaldo Elisei. Preguntats per la raó, van di que perque éste a la dona de un de ells, no están ells a la fonda, habíe molestat mol y volgut forsá a que faiguere la seua voluntat.
Lo peregrino, enterat de aixó, en llisensia del gentilhome sen va aná y secretamen va aná a casa de la Siñora Ermelina, y an ella sola (habénsen anat a dormí tots los demés de la casa) la va trobá esperánlo, igualmén en dessich de tíndre bones notíssies del home y de reconsiliás del tot en Tedaldo.
Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:
 
- Siñora meua, alégrat, que per sert recuperarás demá aquí sano y salvo al teu Aldobrandino.
 
Y per a assegurálay mes, li va contá lo que habíe fet. La Siñora no se creíe pugué recuperá a Tedaldo viu, al que creíe habé plorat mort, y vore libre de perill a Aldobrandino, a qui se creíe tíndre que plorá per mort uns pocs díes después, tan alegre com may u va está dingú, afectuosamen va abrassá y besá al seu Tedaldo; y anánsen juns al llit de bona gana van firmá grassioses y alegres paus, prenén la un del atre deleitable alegría. Y al arrimás lo día, Tedaldo, eixecánse, habén ya explicat a la Siñora lo que enteníe fé y rogánli que mol secret u tinguere, un atra vegada en hábit de peregrino va eixí de casa de la Siñora per a podé, cuan fore lo momén, ocupás dels assuntos de Aldobrandino. La señoría, arribat lo día y pareixénli tíndre completa informassió del assunto, rápidamen va liberá a Aldobrandino y pocs díes después als malhechós va fé tallá lo cap aon habíen cometut lo assessinat. Están, pos, libre Aldobrandino, en gran alifara seua y de la seua dona y de tots los seus amics y paréns, y sabén que alló habíe sigut obra del peregrino, lo van portá a casa seua durán tan tems com li apetiguere está a la siudat; y allí, de féli honors y festes que no se acabáen, y espessialmén la dona, que sabíe a quí los hi fée. Pero pareixénli, después de algúns díes, tems de reconsiliá a sons germans en Aldobrandino, a qui sabíe no sol desacreditats per la seua absolusió, sino tamé armats per la temó, va demaná a Aldobrandino que cumpliguere la seua promesa. Aldobrandino va contestá que estabe disposat. Lo peregrino li va fé prepará un hermós convit per al día siguién, al que va di que volíe que ell en los seus paréns y en les seues dones invitare als cuatre germans y a les seues dones, afegín que ell mateix aniríe a invitáls de part seua. Lo peregrino enseguida sen va aná a casa dels cuatre germans, y dirigínlos les paraules que per a tal assunto se requeríen, al final, en raóns irrebatibles fássilmen los va portá a vóldre reconquistá, solisitán lo perdó, la amistat de Aldobrandino, y fet aixó, an ells y a les seues dones a diná en Aldobrandino lo día siguién los va convidá, y ells, de bona gana, creén la seua paraula, van asseptá lo convit.
Aixina, pos, en son demá, a la hora de diná, primé los cuatre germans de Tedaldo, vestits de negre com anaben, en algúns amics seus van arribá a casa de Aldobrandino, que los esperabe; y allí, dabán de tots aquells que per a acompañáls habíen sigut invitats per Aldobrandino, aviádes les armes an terra, se van ficá en mans de Aldobrandino, demanánli perdó pel que contra ell habíen fet. Aldobrandino, plorán compassivamen, los va ressibí y besán a tots a la boca, gastán poques paraules, totes les afrentes ressibides va perdoná. Después de ells, les germanes y les dones totes vestides de dol van vindre, y van sé ressibides per la Siñora Ermelina y les atres grans Siñores. Van sé magníficamen servits al convit tan los homes com les dones, pero flotabe al aire la melancolía pel ressién doló que estabe repressentat en los vestits oscurs dels paréns de Tedaldo. La invensió y la invitassió del peregrino habíe sigut censurada per mols, y ell sen habíe percatat. Tal com u habíe dessidit, vingut lo tems, se va ficá de peu, y encara minján los demés la fruita, va di:
- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidens; pel que son germans y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina. 

Veén aixó Aldobrandino, va di:
- ¿Qué es aixó, Ermelina? ¿cóm es que no u selebres com les atres dones? 

Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:
- No ne ña cap que en mes agrado li haygue fet festes o les hi faigue que les que li faré yo, perque mes que cap atra li está obligada, considerán que per nell te hay recuperat; pero les deshonestes parladuríes de cuan plorabem al que creíem que ere Tedaldo, fan que me retinga.
Aldobrandino li va di:
 
- ¡Aném, aném!, ¿creus que yo crec als que lladren? Procurán la meua salvassió ya ha demostrat que alló eren falsedats, sense contá en que may u vach creure: eixécat enseguida, ves a abrassál.
 
La Siñora, que datra cosa no dessichabe, no va tardá en obeí en alló al home; pel que, eixecánse com habíen fet los demés, abrassánlo ella, li va fé alegres festes. Esta liberalidat de Aldobrandino mol los va agradá als germans de Tedaldo y a tots los homes y dones que allí estaben, y consevol barrunto que hagueren tingut per los cotilleos que habíen sentit, en aixó va desapareixe. Habén, pos, selebrat tots a Tedaldo, ell mateix va esgarrá los vestits negres que portaben sons germans y les de les germanes y cuñades, y va volé que se portaren atres robes y después de vestís, mols cans y balls se van fé y atres passatems; per estes coses, lo convit, que habíe tingut un escomensamén algo silensiós, va tíndre un final sonat. Y en grandíssima alegría, aixina com estaben, sen van aná a casa de Tedaldo y allí van sopá per la nit, y mols díes después, seguín del mateix modo, van continuá la festa. Los florentinos durán mols díes com a ressussitat y assombrosa cosa van mirá a Tedaldo; y mols, y hasta los germans, encara dudaben sobre si ere ell o no, y no su creíen del tot ni potsé su hagueren cregut durán mol tems si un cas que va passá no haguere arribat a aclaríls quí habíe sigut lo mort; que va sé este: 

Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:
 
- ¡Bons los tingue Faziuolo!
 
A lo que Tedaldo, en presensia de sons germans, va contestá: 

- Me hau pres per un atre.
 
Ells, al sentíl parlá, se van avergoñí y li van demaná perdó, dién: 

- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.
 
Lo germá gran de Tedaldo, al sentí aixó, va aná cap an ells y los va preguntá quin vestit portabe aquell Faziuolo. Ells lay van di y se va trobá que lo assessinat anabe pressisamen vestit com díen ells; pel que, entre aixó y atres siñals, se va aclarí que lo mort habíe sigut Faziuolo pres per Tedaldo, pel que se van dissipá les sospeches de sons germans y de consevol atre. Tedaldo, que habíe tornat riquíssim, va perseverá en lo seu amor y sense que la Siñora se enfadare mes en ell, discretamen obrán, mol tems van disfrutá del seu amor. Déu mos dixo chalá del nostre.


tersera jornada novela octava

sábado, 29 de noviembre de 2025

Prendre, Penre, Penrre, Prener

Prendre, Penre, Penrre, Prener, v., lat. prehendere, prendre, saisir, revêtir.

Ven acorren, si 'l pren per lo talo. Poëme sur Boèce.

Vient accourant, il le prend par le talon. 

Ieu cosselh als fins amans

Qu' en prenden fasson lur demans.

Deudes de Prades. Ab lo dous. 

Je conseille aux purs amants qu'en prenant ils fassent leurs demandes.

Qui m' en desmen, tost prengua

L' ausberc e la lansa e l' escut.

Rambaud d'Orange: Er quan. 

Qui m'en dément, que promptement il prenne le haubert et la lance et l'écu. 

Prov. Aital cuia penre qu' es pres.

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Tel croit prendre qui est pris.

- Fig. En parlant du Rédempteur.

Denhest penre carn e sanc.

(chap. Te vas digná a pendre carn y sang (o sanc).)

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Vous daignâtes prendre chair et sang.

- Enraciner, réussir.

Sy l' om es luxurios, que jassa soen ab ela, sa semensa ca dedins ses nulha forssa, l' adonx no si pot penre per sa frevoleza.

Liv. de Sydrac, fol. 27.

Si l'homme est luxurieux, qu'il couche souvent avec elle, sa semence tombe dedans sans nulle force, là alors elle ne peut prendre par sa frivolité.

- S'emparer, se rendre maître.

Los grans princeps... tolon ciutatz e castels..., e prendon per lur forssa... aquo del autruy. V. et Vert., fol. 15.

Les grands princes... enlèvent cités et châteaux..., et prennent par leur force... ce d'autrui.

- Voler, dérober.

Es layronici penrre l' autruy a tort et a decebemen d' aquell de cuy es, senes sa voluntat. V. et Vert., fol. 14.

C'est larcin (de) prendre (le bien) d'autrui à tort et avec déception de celui de qui il est, sans sa volonté.

Es layres aisel que vay emblan. Jordi Pujol, Fuster

- Percevoir, prélever.

Sobre lo captal prenon las montas o en deniers o en bestias.

V. et Vert., fol. 13.

Sur le cheptel ils prennent les intérêts ou en deniers ou en bêtes.

Dels romieus non prenia re. V. de S. Honorat.

(chap. Dels romeus (pelegrins) no preníe res.)

Des pélerins il ne prenait rien.

- Recevoir, accepter.

Los autres que no volgro penre baptisme foro totz espessegatz.

(chap. Los atres que no van voldre (o volé) pendre bautisme van sé tots fets pesses : espessegats, massacrats; no se van voldre batejá, batechá.)

Philomena.

Les autres qui ne voulurent prendre baptême furent tous massacrés.

Prendo en do, e pueys celon lo layronici. V. et Vert., fol. 14. 

Prennent en don, et puis cèlent le vol.

Fig. Prendetz conjatz de mi, qu' ieu 'l pren de vos.

(N. E. oc. conjatz, fr. congé : comiat en dialecto occitano catalán.)

Pierre de Barjac: Tot francamen.

Prenez congé de moi, vu que je le prends de vous. 

Lo comjat que prezi de vos.

Pons de Capdueil: Mielhs qu'om. 

Le congé que je pris de vous.

- Éprouver, ressentir, être atteint. 

Ab grand dreg, prendon, maintas sazos,

Dans e destrics.

B. Calvo: Ab gran.

Avec grande justice, ils éprouvent, maintes fois, dommages et embarras.

- Manger, avaler.

Pero d' erbas saladas 

E de liume prenia quan venian las grans festas. V. de S. Honorat. Pourtant d'herbes salées et de légumes il prenait quand venaient les grandes fêtes.

- Survenir.

Degr' esser aital vergonha presa, 

Quom a mi pren, al rei aragones.

Bernard de Rovenac: D' un sirventes.

Devrait être telle honte éprouvée par le roi aragonais, comme à moi il survient.

- Précédé du pronom SE, il signifiait ordinairement être employé.

Aquest nombre VII se pren universalmens en la Escriptura per totas vegadas. V. et Vert., fol. 84.

Ce nombre sept se prend universellement dans l'Écriture pour toutes les fois. 

Loc. Li moyne prenon autamen

A contar mot devotamen.

V. de S. Honorat. 

Les moines commencent hautement à conter moult dévotement.

Li Juzieu prendo a cridar.

De pietat pres a plorar.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Les Juifs se prennent à crier. 

De pitié se prit à pleurer.

Fin' amors pren a amic 

Tantost lo paubre com lo ric.

Folquet de Romans: Donna eu pren. 

Pur amour prend pour ami tout aussitôt le pauvre comme le riche.

Penra calque cariera 

Per qu' el diga de non.

G. Riquier: Sel que sap. 

Prendra quelque voie pour qu'il dise de non. 

Quan lo viron, prenon dadau.

V. de S. Honorat. 

Quand ils le virent, ils prennent la fuite.

Mas en persona no ne pres possession. 

Genologia dels contes de Tholoza, p. 13. 

Mais n'en prit pas possession en personne.

Dizon...

Qu'en prenga dret, si m' agrada.

Bertrand de Born: Rassa mes.

Disent... que j'en prenne justice, s'il me convient. 

Ieu puesc prendre 

Eyssample segon qu' ay vist.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Je puis prendre exemple selon (ce) que j'ai vu. 

Senher Sordel, sobre me pren l' esmenda.

P. Bremon Ricas Novas: Tant fort. 

Seigneur Sordel, sur moi je prends la réparation.

On li peccador penran fi.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Où les pécheurs prendront fin. 

Tot quan s' en pot avenir, 

Deu drutz en be penr' e grazir.

T. d'Albert, Marquis, et de G. Faidit: Gaucelm.

Tout ce qui s'en peut advenir, amant doit prendre en bien et agréer. 

S' ieu dic re que mi dons en grat prenda. 

Folquet de Marseille: Pos entremes. 

Si je dis rien que ma dame prenne en gré.

Pren la garda de Maria.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Prend la garde de Marie. 

En autra terra irei penre lengatge.

Guillaume de Cabestaing: Mout m'alegra. 

En autre terre j'irai prendre langage.

(N. E. Cabestaing, Cabestany, era un trovador catalán; observen su lenguaje, lengatge, lengua : es occitano puro, no tienen otra lengua los catalanes. Robando de aquí y allá se puede hacer una lengua Frankenstein o batúa, y encima normalizarla para subnormales que no leen suficiente.)

S' a mi mal en pren.

P. Cardinal: Qui per nesci. 

Si à moi mal en prend.

Que prenian un marit de bon grat.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Qui prenaient un mari de bon gré. 

Prenga vos merce del mal qu' ieu prenc. 

H. Brunet: En est son. 

Qu'il vous prenne merci du mal que j'éprouve.

Vas on

Penre port?

Augier: Cascus plor. 

Vers où prendre port?

Yssamens pres Adam per la boca e fou tantost vencutz.

V. et Vert., fol. 101.

Il prit également Adam par la bouche et il fut aussitôt vaincu.

Pren per flor la neu e 'l glatz.

Dalfinet: Del mieg sirventes.

Prend pour fleur la neige et la glace.

Pres per molher una soudadeira.

V. de Gaucelm Faidit. 

Prit pour femme une soudadière.

Entro que sus la pel si prenda.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Jusqu'à ce que sur la peau il s'attache. 

Lo rossinhols chanta tan dousamen 

Que negus chans d' auzel al sieu no s pren. 

E. Cairels: Lo rossinhols.

Le rossignol chante si doucement que nul chant d'oiseau au sien ne se compare.

Lo rossinhols chanta tan dousamen Que negus chans d' auzel al sieu no s pren.


Quar negus no s pren garda.

Boniface de Castelane: Guerra e trebalhs.

Parce que nul ne se prend garde. 

Quan lo vi, elh se pres a plorar. Philomena. 

Quand il le vit, il se prit à pleurer.

Manda 'l jorn qu' am leys vaza

Per penre tot son voler.

T. de Prevost et de Savaric: En Savaric. 

Mande lui jour qu'il aille avec elle pour prendre toute sa volonté. 

Prov. Qui mais pot, mais pren.

(chap. Qui mes pot, mes pren.)

Pons Santeuil de Toulouse: Marritz cum. 

Qui plus peut, plus prend. 

Part. prés. Domna, s' ieu ai mon austor anedier 

Bon e volan e prenden e manier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondist. (escondisc

Dame, si j'ai mon autour à canard bon et volant et prenant et familier. Part. pas. Anc hom mais pres no fo

No volgues esser desliuratz.

Granet: Fin pretz. 

Oncques plus homme pris ne fut qui ne voulût être délivré.

D' un sirventes m' es grans voluntatz preza.

Bernard de Rovenac: D' un sirventes.

D'un sirvente il m'est grande volonté prise.

Pres ai lo mal don cug qu' aurai la mort.

G. Adhemar: En temps. 

J'ai pris le mal dont je crois que j'aurai la mort. 

Dona, sitot no us es presa

De l' amor don ieu soi pres.

Un troubadour anonyme: Dona.

Dame, quoique vous ne soyez pas atteinte de l'amour dont je suis atteint.

Aquels que an presas las ditas fermas.

Ord. de Philippe-le-Bel, de 1306. 

Ceux qui ont pris lesdites fermes. 

Lo guiren non agues pres lo fag en si.

For de Montcuc., Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 136. 

Que le garant n'eût pas pris le fait sur soi.

Si l' emperador avia estat am tota sa gen entorn aquesta cieutat VII ans, non l' auria presa per forsa.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 10.

Si l'empereur avait été sept ans avec toute sa gent autour de cette cité, il ne l'aurait pas prise par force.

- Surprendre.

Delivret la femna que era preza en adulteri. V. et Vert., fol. 79. 

Il délivra la femme qui était surprise en adultère.

- Subst. Prisonnier.

De sos pres pretz esmanda 

Del rei.

Bertrand de Born: Quan vei. 

Pour ses prisonniers vous prîtes rançon du roi. 

En totz luecx me tenh per ton pres.

Marcabrus: Pus mos. 

En tous lieux je me tiens pour ton prisonnier.

CAT. Pendrer. ESP. PORT. Prender. IT. Prendere. (chap. Pendre, prendre : preng o prenc, prens, pren, prenem, preneu, prenen; pres, presos, presa, preses.)

2. Prendemen, s. m., saisie, prise.

Pel prendemen de bes o de una altra maniera.

Charte de Gréalou, p. 72.

Par saisie de biens ou d'une autre manière.

El prendemen d' aquesta ciutat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 167. 

A la prise de cette cité.

Cathacrezis es uzurpatios, so es prendemen d'autrui nom en defauta del sieu nom propri. Leys d'amors, fol. 129.

La catachrèse est usurpation, c'est-à-dire prise du nom d'autrui au défaut du sien nom propre.

ESP. Prendimiento. IT. Prendimento.

3. Presa, Preza, Prisa, Prea, s. f., prise, capture, proie.

Sa presa pren per gran esfort.

(chap. Sa presa pren en gran esfors.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Sa proie il prend avec grand effort. 

Miels es humiliar ab los suaus que prea partir ab los ergolios.

Trad. de Bède, fol. 24.

Mieux est de s'humilier avec les paisibles que de partager capture avec les orgueilleux.

Compellir per arrestament, prisa e detention.

Tit. de 1431, de Bordeaux. Cab. Monteil.

Contraindre par arrestation, prise et détention.

Loc. En que se pauzon las colombas... per pahor dels aucells de preza.

(chap. Al que se posen los coloms... per temó (paó, po) dels muixons de presa : de rapiña : cassadós.)

V. et Vert., fol. 55.

En quoi se posent les colombes... par peur des oiseaux de proie.

Mandamen de presa de corps.

Fors de Béarn, p. 1080. 

Mandement de prise de corps.

- Circuit, enceinte. 

CCCCLXXX, estadis de preza.

Eluc. de las propr., fol. 166. 

Quatre cent quatre-vingts stades de circuit.

CAT. ESP. Presa. PORT. Presa, preza. IT. Presa. 

(chap. Presa, preses; captura, captures; v. apresá; capturá.)

4. Preador, adj., déprédateur, pillard, ravisseur. 

Subst. Cel que lor tol alcuna causa sobremonta la crueltat de toz preadors. Trad. de Bède, fol. 40.

Celui qui leur enlève quelque chose surpasse la cruauté de tous ravisseurs.

5. Preiso, Preizo, Preyso, Preio, Preso, Presso, Priso, s. f., prison.

Per eveia lo mesdren e preiso. Poëme sur Boèce.

Par envie ils le mirent en prison.

Pueys li mes so filh en preso. Philomena. 

Puis lui mit son fils en prison.

Pres sui ieu be, mas bel' es ma preizos.

Giraud le Roux: Auiatz.

Bien je suis prisonnier, mais belle est ma prison.

Fig. Autra vetz fui en la prison d'Amor 

D' on eschapei.

Aimeri de Peguilain: Atressi.

Une autre fois je fus dans la prison d'Amour d'où j'échappai.

Loc. Si t platz, desliura m d' en preio.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

S'il te plaît, délivre-moi d'en prison. 

(N. E. El catalán “si us plau”, “si et plau”, se parece bastante a “si t platz” occitano y al francés “s'il te plaît”, “s'il vous plaît”.)

Loc. fig. S' abanz no fan redenzon

Del aver qu' an en preison.

(chap. Abans en chapurriau es lo mateix que abanz en ocsitá; redenzon es rescate, dinés que se paguen per a liberá a una persona de la presó o mercansía pignorada, empeñada (aver : habé), v. rescatá, redimí; fransés rançon, inglés ransom.)

Giraud de Borneil: Honratz es.

Si auparavant ils ne font rançon de l'avoir qu'ils ont en prison (enfermé).

- Prise, capture.

Aissi quo 'l mainadier

Que s gieta a bando 

Per faire sa preso.

Albert de Sisteron: Ab son guai.

Ainsi comme le chef de mercenaires qui se jette sans retenue pour faire sa prise.

Fayta que fo la presso de la ciutat. Philomena.

Faite que fut la prise de la cité.

CAT. Preso (presó). ESP. Prisión. PORT. Prisão. IT. Prigione.

(chap. Presó, presons; presoneta, presonetes; a Beseit la presoneta está a la vora de la llonja, va sé ofissina de turisme un tems, y la peña dels amics de mon germá gran, Tomás. Féen bones rostifarres de sardines, la auló se escampabe per mich poble. Al Matarraña ña una ruta de les presons (cárcel, cárceles). Vore la cansó mallorquina “a la ciutat de Nàpols”.)

La presoneta, calle Villaclosa, la botera, lonja detrás derecha

6. Preneyre, s. m., preneur.

Tos paren seran... preneyre de tos deniers.

(chap. Tons parens sirán... prenedós de tons dinés; tons : los teus; tons parens te pendrán los dinés, suposo que cuan se mórigue; llibre “diálogo del alma y del cos” en ocsitá. Se hauríe de buscá y editá.)

Dialogue de l'âme et du corps.

Tes parents seront... preneurs de tes deniers.

7. Prendedor, adj., preneur, saisisseur, ravisseur.

Esparviers et austors, 

E guirfals prendedors.

(chap. Esparbés y azors, y falcons gerifaltes prenedós : rapiñadós, cassadós; gerifalte: falco rusticolus.)

Giraud de Salignac: Esparviers.

Éperviers et autours, et gerfauts preneurs.

Saup mout la natura dels auzels prendedors.

V. de Deudes de Prades. 

Il sut moult la nature des oiseaux preneurs. 


Esparbés y azors, y falcons gerifaltes prenedós : rapiñadós, cassadós; gerifalte: falco rusticolus


ESP. PORT. Prendedor. IT. Prenditore.

(chap. Prenedó, prenedós, prenedora, prenedores.)

8. Preyo, s. m., prisonnier.

Pietz tray de preyo

E plus greu martire.

P. Bremon Ricas Novas: Ben deu estar.

Pire je souffre qu'un prisonnier et plus dur martyre.

ANC. FR. O prisonz et o preies à Roem repaira.

Roman de Rou, v. 4746. 

Et dit: Nos avons un prison.

Roman du Renart, t. III, p. 144.

9. Preisonier, Prezonier, Presoner, s. m., prisonnier, détenu.

Laisset los preisoniers per sagramenz e per ostages.

V. de Bertrand de Born.

Laissa les prisonniers sur serments et sur otages.

Rezemer e desliurar los prezoniers.

V. et Vert., fol. 80.

Racheter et délivrer les prisonniers.

Fossan estatz presoners.

Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 70. 

Fussent été prisonniers. 

ANC. CAT. Presoner. ESP. Prisionero. PORT. Prisioneiro. IT. Prigioniere.

(chap. Presoné, presonés, presonera, presoneres.)

10. Preisonatge, Preyzonaje, s. m., prison.

Mes en preyzonaje. V. de S. Honorat. 

Mis en prison.

Puois vai enqueren 

Tal ren per qu' om lo torn en preisonatge. 

Le moine de Montaudon: Aissi cum cel. 

Puis il va cherchant telle chose pour qu'on le remette en prison.

11. Aprendre, Apenre, Aprener, v., apprendre, connaître, savoir, s'instruire, instruire.

Lo mal e 'l ben aprenga, 

E 'l mielhs gart e retenga.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Que le mal et le bien il apprenne, et que le mieux il garde et retienne.

Qui vol apenre d'amor

Amar li cove, 

Que ja per essenhador 

Non apenra re.

Aimeri de Bellinoy: Pos lo gai. 

Qui veut apprendre d'amour il lui convient d'aimer, vu que jamais par maître il n'apprendra rien.

Prov. 

Pueys poirion dir: De folh apren hom sen.

R. de Castelnau: Mon sirventes.

Puis ils pourraient dire: De fou on apprend sens.

Part. pas. Apresa de totz benestars

En fatz, en ditz et en pessars. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Instruite de toutes bonnes manières en faits, en dits et en pensers.

Chansos, en cortz et en plays, 

Las plus apresas preson mays.

G. Adhemar: Ben m'agr'ops. 

Chansons, en cours et en assemblées, les plus connues ils prisent davantage.

CAT. Apendrer. ESP. Aprender. PORT. Aprender, apprender. 

IT. Apprendere. (chap. Adependre : ad + prehendere : adepreng o adeprenc, adeprens, adeprén, adeprenem, adeprenéu, adeprenen; adeprés, adepresos, adepresa, adepreses; adependré, adependría, si yo adeprenguera. Pera adependre te poden enseñá, amostrá.)

12. Malapres, adj., mal appris, grossier, malhonnête.

El mon non es vilas tan malapres,

Si parl' ab lieys un mot, non torn cortes.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Au monde n'est vilain si mal appris qui, s'il parle un mot avec elle, ne devienne courtois.

Si negus lauzengiers malapres 

M' a dig enuey.

Pons de Capdueil: Astrucx es.

Si nul médisant malhonnête m'a dit ennui.

Subst. Mas no i entra vilans ni malapres.

Giraud de Calanson: A lieys cui om. 

Mais n'y entre vilain ni mal appris.

(chap. Mal adeprés, ignorán, grossero.)

13. Apreisonar, Apresonar, v., emprisonner, tenir prisonnier.

Part. pas. Tota sa gen era presa, que morta, que apresonada.

Arbre de Batalhas, fol. 51.

Toute sa gent était prise, que (soit) morte, que (soit) emprisonnée.

De bos getz apreisonatz.

Giraud de Borneil: No pues.

Par bons jets emprisonné.

ESP. Aprisionar. (chap. Empresoná, ficá a la presó.)

14. Aprehendre, Aprehender, v., lat. aprehendere, appréhender.

Part. pas. Aprehendut en persona. Fors de Béarn, p. 1094.

Appréhendé en personne.

(ESP. Aprehender.)

15. Aprehensiu, adj., perceptif, propre à percevoir.

Virtut gustativa que es... aprehensiva de sabors.

(chap. Virtut (facultat) gustativa que es... aprensiva (perseptiva) de sabors.)

Eluc. de las propr., fol. 14. 

Faculté gustative qui est... perceptive de saveurs.

CAT. Aprehensiu. ESP. Aprehensivo. PORT. Apprehensivo.

(chap. Aprensiu, aprensius, aprensiva, aprensives; perseptiu, perseptius, perseptiva, perseptives; v. persibí.)

16. Apprentiz, s. m., apprenti.

Massip o apprentiz de la present civitat.

Statuts des Barbiers de Toulouse. Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 436.

Garçon ou apprenti de la présente cité.

ESP. PORT. Aprendiz. (chap. Aprendís, aprendisos, aprendís, aprendises.)

17. Aprendisage, s. m., apprentissage. 

Per carta de aprendisage. Fors de Béarn, p. 1096. 

Par acte d'apprentissage.

ESP. Aprendizage (aprendizaje). (chap. Aprendisaje, aprendisache.)

18. Comprendre, Compenre, Comprener, v., lat. comprehendere, comprendre, concevoir.

Hanc no fo om, ta gran vertut agues,

Qui sapiencia compenre pogues.

Poëme sur Boèce. 

Oncques ne fut homme, si grande vertu qu'il eût, qui la sagesse comprendre pût.

- Embrasser, réunir.

Sillaba... vol dire aitan coma comprendemens, quar sillaba compren motas letras. Leys d'amors, fol. 6.

(chap. Sílaba... vol di tan com comprensió, ya que la sílaba comprén moltes lletres.)

Syllabe... veut dire autant comme réunion, car la syllabe réunit plusieurs lettres.

- Embraser, enflammer.

Aissi cum cel qu'el fuocs d'enfern compren.

Richard de Barbezieux: Tuich demandon. Var. 

Ainsi comme celui que le feu d'enfer embrase.

Lo fuecs que compren ses esca.

(chap. Lo foc que pren sense esca, ensenall; clofos, clasques de amela o anou, rametes, palla, pallús, tea, crosta de pi, boches, etc. ESP. yesca.)

Rambaud d'Orange: Car doux.

Le feu qui prend sans amorce.

Pers. pas. fig.

Aissi intra ins el cor, e s compren.

Le moine de Montaudon: Ayssi cum selh.

Ainsi il entre dedans au coeur, et s'enflamme.

CAT. Compendrer. ESP. Comprender. PORT. Comprehender.

IT. Comprendere. (chap. Compendre: compreng o comprenc, comprens, comprén, comprenem, comprenéu, comprenen; comprés, compresos, compresa, compreses.)

19. Comprehendable, adj., compréhensible.

Car non comprehendable son li jujament de Dieu.

(chap. Ya que no són comprensibles los juissis de Deu.)

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

(chap. Comprensible, comprensibles, que se pot compendre : entendre.)

Car non compréhensibles sont les jugements de Dieu.

10. Comprehensiu, adj., collectif. 

Noms comprehensius es aquel que compren en se e conte molteza, coma granier. Leys d'amors, fol. 49.

(chap. Nom comprehensiu es aquell que comprén en sí y conté multitut, com grané : que conté mols grans.)

Le nom collectif est celui qui comprend en soi et contient multitude, comme grenier.

21. Comprendemens, s. m., compréhension, embrassement, réunion.

Sillaba... vol dire aitan coma comprendemens, quar sillaba compren motas letras. Leys d'amors, fol. 6.

Syllabe... veut dire autant comme réunion, car la syllabe réunit plusieurs lettres. 

ESP. Comprensivo.

22. Desaprendre, Desaprenre, Desaprener, v., désapprendre, oublier. 

Un jorn qu'a lieys vengues que m fezes desaprenre.

Lo mal qu'ieu trac per lieys.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi.

Un jour que je vinsse à elle (pour) qu'elle me fît oublier le mal que je souffre pour elle. 

Amors que m' apres

Cantar, me desapren. 

Gaubert, moine de Puicibot: S' a vos plagues.

Amour qui m'apprit le chanter, me désapprend.

ANC. CAT. Desapendrer. ESP. PORT. Desaprender. IT. Disapprendere.

(chap. “Desadependre” : olvidá.)

23. Encomprendre, v., enflammer, allumer.

Fig. part. pas. El sabis Salomos... fo enconpres, per las concoeiras, en tant grant amor de luxuria. Trad. de Bède, fol. 41. 

Le sage Salomon... fut enflammé, par les concubines, de si grand amour de luxure.

24. Escomprendre, Esconprendre, v., embraser, allumer, brûler, éprendre.

Plus que fuec m'es avis qu' esconprenda. 

Guillaume d'Anduse: Be m ditz.

Plus que feu il m'est avis qu'il allume.

Cum del fuec que s' escompren,

D' on nais la flamma.

Giraud de Borneil: Razon. 

Comme du feu qui s'embrase, d'où naît la flamme. 

Fig. Ni per autra mos fis cors s' escomprenda. 

Aimeri de Peguilain: En Amor.

Ni que pour autre mon pur coeur s'enflamme. 

Breu qu'ieu n' arde de fuec e m n' escomprenc. 

H. Brunet: En est.

Que bientôt j'en brûle de feu et je m'en embrase.

Aquel veneus al cor l' escomprendra. Trad. de Bède, fol. 10.

Ce venin au coeur l'embrasera.

Part. pas. Un boisso de foc escompres.

G. Folquet: Escrig trop.

Un buisson de féu embrasé.

25. Emprendre, Emprenre, Enprenre, Empenre, v., entreprendre, commencer.

Li dona noble cor per grans cauzas empenre. V. et Vert. fol. 65.

(chap. Li done noble cor pera grans coses empendre.)

Lui donne noble coeur pour grandes choses entreprendre.

D' aut rey, tanh, quant un gran fag empren, 

Qu' el tragu' a cap.

Lanfranc Cigala: Quan vei far. 

Touchant roi élevé, il convient, quand un grand fait il entreprend, qu'il le mène à terme.

Amdos los reys an una cauz' empreza.

(chap. Los dos reys han una cosa empresa.)

Bernard de Rovenac: D'un sirventes.

Les deux rois ont une chose entreprise.

Fig. Falsedatz e desmezura

An batalha empresa

Ab vertat et ab dreytura.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Fausseté et excès ont bataille entreprise avec vérité et droiture.

ANC. FR.

Tout en plorant emprent le roy à apeler.

Roman de Berte, p. 30. 

Lors est temps qu'on empraingne 

Grosses choses qui a à guerrier.

Eustache Deschamps, p. 76. 

Eu tous lieus emprent à aler 

A tournoy, à guerre, à jouster. 

Roman du châtelain de Couci, v. 337.

- Poursuivre, se mettre aux trousses. 

Belhas tres monjas emprenhetz a Valhbona, 

Quant agron dig completa et ora nona.

(chap. Tres belles (majes, guapes) monges vau empendre a Vallbona, cuan habíen dit completa y hora nona - novena.)

Giraud de Calanson: Sitot s' es.

Trois belles moinesses vous entreprîtes à Valbonne, quand elles eurent dit complies et heure none.

- Prendre, choisir.

Refaitz for' en dezir, sol qu' ilh denhes emprenre

Un jorn qu'a lieys vengues.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi.

Je serais rétabli en désir, pourvu seulement qu'elle daignât choisir un jour que (où) je vinsse à elle.

- Imprimer, empreindre.

Y empres son anelh. V. de S. Honorat. 

Y imprima son anneau.

- Embraser, enflammer, éprendre.

Fig. Mal aia 'l jorns qu' Amors mi fetz emprendre. 

Pons de la Garde: Sitot non ai. 

Mal ait le jour qu'Amour me fit éprendre. 

Plus s' empren 

Amors quan recaliva.

(chap. Mes pren Amor cuan “recaliue” : recalente : reprén; caliu, calius.) 

Sail de Scola: Gran esfors.

Davantage s'éprend amour quand il se réchauffe.

Ja n' auras tu malvolens, 

Quar en trop lauzar t' emprens.

Giraud de Borneil: S'ara no poia.

Jamais tu n' auras de malveillants, parce qu'à trop louer tu t'enflammes.

ANC. FR. Moult grant pitié l'emprent. Roman de Berte, p. 69.

Bien doit savoir qui tel amour emprent. 

Le Vidame de Chartres: D'Amors, Ms., 7222, f. 7.

- S'enraciner, s'attacher, s'habituer. 

Home jove que s' empren

En far peccat.

(chap. Home jove que s'empeñe (s'emprén, se habitúe) a fé pecat : pecá.)

Brev. d'amor, fol. 93.

Homme jeune qui s'habitue à faire péché. 

Es fols qui 'n be far no s' empren.

G. Anelier de Toulouse: Vera merce. 

Est fou qui à bien faire ne s'attache pas. 

Fig. La desamors s' aferma e s' empren.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

L'indifférence s'affermit et s'enracine. 

Ans si empren e si ferma quec dia.

Hugues de Saint-Cyr: Nuls hom no.

Mais il s'attache et s'affermit chaque jour. 

Loc. Tant es mos afars perilhos

Qu' ieu no sai co m' i emprenda. 

Guillaume de Balaun: Mos vers mov. 

Tant est mon affaire périlleuse que je ne sais comment je m'y prenne.

Part. pas. Entre dos reis vei mogut et enpres 

Un novel plait.

Aicarts del Fossat: Entre dos.

Entre deux rois je vois mu et entrepris un nouveau plaid.

Un fuec m' avetz lainz assis

Qu' anc no mermet pus fo enpris.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Un feu vous m'avez là dedans assis qui oncques ne diminua depuis qu'il fut allumé.

CAT. Empendrer. ESP. Emprender. PORT. Emprender, emprehender. 

IT. Imprendere. (chap. Empendre: empreng o emprenc, emprens, emprén, emprenem, emprenéu, emprenen; emprés, empresos, empresa, empreses; empendría; empendré; si yo emprenguera.)

26. Empreza, s. f., entreprise.

Hom d' armas e de gran enpreza.

(chap. Home d'armes y de gran empresa : emprenimén.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 95. 

Homme d'armes et de grande entreprise.

CAT. ESP. Empresa. PORT. Empresa, empreza. IT. Impresa.

(chap. Empresa, empreses; empreseta, empresetes : en pessetes se fa empresa; en pressa no se fa cap bona empresa.)

27. Empreiso, s. f., entreprise.

Faillon per fadas empreizos.

H. Brunet: Lancan son.

Manquent par folles entreprises.

28. Emprendemen, Enprendemen, Emprenement, Emprenemen, Enprenemen, s. m., entreprise, accord, convention, dessein.

L' enprendemen n' er aunitz

S' ar no vezem tendas e pabalhos.

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh.

L'entreprise en sera honnie si maintenant nous ne voyons pas tentes et pavillons. 

Arditz coma leo de far grans enprendemens.

V. et Vert., fol. 64. 

Hardi comme lion à faire de grandes entreprises.

Li drapier an fag enprenemen

Que no laison lur draps senes argen.

Guillalmet: Senher prior. 

Les drapiers ont fait convention qu'ils ne laissent pas leurs draps sans argent.

- Jonction, rajustement.

Cant Rogiers vi l' emprenement. V. de S. Honorat.

Quand Rogiers vit le rajustement.

- Embrasement.

Fig. Per emprendemen de luxuria. La Confessio. 

Par embrasement de luxure.

- Accusation, attaque, médisance.

Ajuda a la caytiva d'aquest enprenement. V. de S. Honorat.

Aide à la chétive touchant cette accusation. 

Jogar a taulas, ad escaxs e a datz, e a dire follias, e gabarias e mals enprendemens. V. et Vert., fol. 20. 

Jouer à dames, à échecs et à dés, et à dire des folies, des railleries et de pernicieuses médisances.

IT. Imprendimento.

29. Enprendeire, s. m., entrepreneur. 

Fo... enprendeires de grans batalhas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 21. 

Fut... entrepreneur de grandes batailles. 

ESP. Emprendedor. IT. Imprenditore. (chap. v. empendre: empendredó, empendredós, empendredora, empendredores; emprendedó, emprendedós, emprendedora, emprendedores; emprenedó, emprenedós, emprenedora, emprenedores. Ña algún emprenedó mol empreñadó y alguna empendredora mol empreñadora.)

30. Entreprendre, v., entreprendre, assaillir, poursuivre.

Aissi m' entrepres folhors,

Et amors falset mon sens.

Gaubert, moine de Puicibot: Be se cujet. 

Ainsi m'entreprit folie, et amour faussa mon sens. 

Part. pas. Tan soi d' amor entrepres

Quan remir la vostra beutat.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Tant je suis d'amour entrepris quand je considère la votre beauté.

M' an ab mentir aitan aut entrepres.

Bertrand de Born: Quan la.

M'ont avec mentir aussi haut entrepris. 

ESP. PORT. Interprender. IT. Intraprendere.

31. Entreprenen, adj., entreprenant. 

Era home valen et entreprenen.

Chronique des Albigeois, col. 22.

Était homme vaillant et entreprenant.

32. Empreisonar, Empreysonar, v., emprisonner, détenir, enfermer.

No dic que ben sia, 

Si us empreisona ni us lia. 

T. du Comte de Rodez et de Hugues de Saint-Cyr: N Ugo. 

Je ne dis pas que ce soit bien, si elle vous emprisonne et vous lie. 

Fig. Cil qui mon cor empreisona.

Peyrols: Manta gens. 

Celle qui mon coeur emprisonne. 

Part. pas. 

De mos nobles baros que son enpreysonatz.

Roman de Fierabras, v. 2202. 

De mes nobles barons qui sont emprisonnés. 

Anc pueys non issi de preyson, 

Anz l' ay tengut empreysonat.

V. de S. Honorat. 

Oncques depuis il ne sortit de prison, au contraire je l'ai tenu emprisonné.

ANC. CAT. Empresonar. IT. Imprigionare. (chap. en + presó : empresoná : m dabán de p : ficá a la presó.)

33. Emprenable, Imprenable, adj., imprenable.

Lo qual era emprenable.

Sur una roca coma imprenabla.

Chronique des Albigeois, col. 50 et 25.

Lequel était imprenable. 

Sur une roche comme imprenable.

34. Esprendre, v., éprendre, enflammer, embraser.

Aissi cum selh qu'el fuec d' ifern s' espren. 

Richard de Barbezieux: Tug demandon. Var.

Ainsi comme celui qui au feu d'enfer s'embrase.

La ciutatz se n' espren, e leva se l' esglais, 

La vila ars trastota de lonc e de biais. 

Guillaume de Tudela.

La cité s'en embrase, et l'épouvante se répand, la ville brûle toute en long et en biais. 

Part. pas. fig.

Donc no sabetz qu' om non a ges de sen

Quant en amar s'es espres senes fre.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor.

Donc vous ne savez pas qu'homme n' a point de sens quand à aimer il s'est enflammé sans frein.

Sui aissi del fuec d'amor espres.

G. Faidit: Mout m' enuyet.

Je suis ainsi du feu d'amour enflammé.

ANC. FR.

Très fine amors qui tout mon coeur esprent.

Le Vidame de Chartres: D'Amors, Ms. 7222, f. 7.

35. Mesprendre, Mensprendre, Mespenre, Menspenre, v., fausser, décevoir, abuser, tromper.

Per eretics fals 

Dechazer e menspenre.

Germonde, Dame de Montpellier: Greu m'es. 

Pour hérétiques faux déchoir et décevoir. 

Diran tuit: Mi non podon mesprendre

De nuill mal plaitz.

Bertrand de Born: Ar ven la. 

Ils diront tous: Ils ne peuvent m'abuser par nulle mauvaise querelle.

- Faire erreur, tomber en faute.

S'ieu en amor mespren,

Tort a qui colpa m'en fai.

B. de Ventadour: Conortz.

Si en amour je fais erreur, tort a qui m'en fait crime.

S'ieu en re mensprenc el dir, 

Sobretemers me fai falhir.

Arnaud de Marueil: A guiza.

Si en rien je fais erreur au dire, le fort craindre me fait faillir.

- Se méprendre, se tromper.

Plus savis hom de mi mespren.

G. Rudel: No sap chantar. 

Plus savant homme que moi se trompe.

- Mépriser, dédaigner.

Lauzan so c' om deu mensprendre.

P. Vidal: Sitot l'aura. 

Louant ce qu'on doit mépriser.

Subst. Soterrar

L' aver don fan tal mesprendre 

Qu' il no s' en podon salvar.

Giraud de Borneil: Honraz es. 

Enfouir l'avoir dont ils font tel décevoir qu'ils ne s'en peuvent sauver.

Part. pas. 

Non puesc mais, que res non l' ai mespres,

Ans l' ai lonc temps servida et onrada.

T. d'Albert Marquis, et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Je ne puis davantage, vu que rien je ne lui ai faussé, mais je l'ai longtemps servie et honorée. 

Qui no vol esser mespres,

De tota vilania s gar.

(chap. Qui no vol sé menospressiat, de tota villanía se guarde.)

Marcabrus: Cortezamens.

Qui ne veut être méprisé, de toute vilenie se garde.

- Coupable, répréhensible. 

Tant mi sent ves Dieu mespres 

Qu' ieu m cuiei desesperar.

Cadenet: Ben volgra. 

Tant je me sens vers Dieu coupable que je me crus désespérer.

Del peccat del paire lo filhs non es mespres.

Guillaume de Tudela. 

Du péché du père le fils n'est pas répréhensible (N. E. leo réprésensible.)

- Ignorant, mal appris.

Pero Boecis non fo de tot mespres. Poëme sur Boèce.

Pourtant Boèce ne fut du tout ignorant.

ANC. FR. Mal li deit avenir que vers son seigneur mesprent.

Roman de Horn, fol. 20. (ESP. Menospreciar; CAT. Menyspreuar) 

(chap. menospressiá : pendre per menos de lo que vals : menospressio, menospressies, menospressie, menospressiem o menospressiam, menospressiéu o menospressiáu, menospressien; menospressiat, menospressiats, menospressiada, menospressiades; menospressiaría; menospressiaré; si yo menospressiara.) 

36. Mespreizo, Mespreison, s. f., méprise, tromperie.

Per mon dan, no m tem far mespreizo.

Perdigon: Tot l'an. 

Pour mon dommage, elle ne craint pas de me faire tromperie.

Fetz una mespreison don hom no 'l deu razonar.

V. de Bertrand de Born. 

Il fit une tromperie dont on ne le doit pas justifier. 

ANC. FR. Vilainies et mesprisions.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 7.

Si savent bien qu'il font grant mesprisons. 

Le chastelain de Coucy, chanson 6.

Nule cause de haine ne de nule mesproison. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 187.

(chap. Menospressio, despressio. ESP. Menosprecio, desprecio.) 

37. Perprendre, v., contenir, recueillir, comprendre, circonvenir, environner. 

Cum el sia causa que totas cauzas perprengua.

La terra perpren tot jorn l'ayga de la plueia e la geta en la mar.

Liv. de Sydrac, fol. 10 et 80.

Comme il soil chose qui comprenne toutes choses.

La terre recueille toujours l'eau de la pluie et la jette en la mer.

Lo Senher que formet lo tro 

E tot quan terr' e mar perpren.

P. D'Auvergne: Lo Senher.

Le Seigneur qui forma le firmament et tout (ce) que la terre et la mer comprend.

- Concevoir.

Co l' engenret ni col perpres.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Comment elle l'engendra et comment elle le conçut.

Part. pas. Qu' el marit fos d' aital perpres.

B. Rigaut: Tota dona.

Que le mari fût de telle (façon) circonvenu. 

Lo mons es perpres d' enjan.

G. Riquier: Karitat et amor.

Le monde est environné de tromperie. 

Fig. Del cor que m' a perpres.

Aimeri de Peguilain: Qui suffrir. 

Du coeur qu'elle m'a circonvenu. 

ANC. FR. Ardane ert molt grant à cel jor

E porprenoit molt à son tor. 

R. de Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 14.

Quant cil dou chastel virent que l'entrée estoit pourprise des gens le conte. Ann. du règne de S. Louis, à la suite de Joinville, p. 254. 

Ki porpris sunt de péchiet.

Trad. des Serm. de S. Bernard, fol. 10.

38. Perpriso, s. f., occupation, file.

Aqui viratz dressar tan pavalho, 

Tanta seinha de guias e tan peno; 

Mais de VII leguas dura la perpriso. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 24. 

Là vous verriez dresser tant de pavillons, tant d'enseignes de guidons et tant de pennons; plus de sept lieues dure l'occupation.

39. Perpreza, s. f., saisie, occupation. 

D' aquesta meitat d' aquesta perpreza d' aquesta pessa de terra.

Tit. de 1275. Arch. du Roy., Toulouse, J. 321. 

De cette moitié de cette saisie de cette pièce de terre.

40. Reprendre, Reprehendre, Reprenre, Repenre, v., lat. reprehendere,

reprendre, rattraper, ressaisir. 

Autra vetz fui en la preizon d' Amor

D' on escapei, mas aora m repren.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren. 

Une autre fois je fus dans la prison d'Amour d'où j'échappai, mais maintenant il me ressaisit.

- Réprimander, blâmer, redresser.

Alcus parliers reprehendon e chuflon et arezon aquells que vezon far be.

V. et Vert., fol. 23. 

Quelques bavards reprennent et raillent et plaisantent ceux qu'ils voient faire bien.

Drutz repren so que sol dezirar.

H. Brunet: Mas l' adrechs.

Amant blâme ce qu'il a coutume de désirer. 

Comenset lo a repenre.

(chap. Lo va escomensá a rependre : empendre : renegá.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8. 

Il commença à le réprimander.

El reprehendia trop fort.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 57.

Il réprimandait trop fort. 

Es dregz qu'ieu lo 'n reprenda.

Bertrand de Born: Quan vei. 

Il est juste que je l'en reprenne.

Honrada en tota re,

Si que no y a qu' om reprenda.

Hugues de Saint-Cyr: Servit aurai.

Honorée en toute chose, de sorte qu'il n'y a pas quoi on reprenne.

Prov. Tals cuia repenre autrui,

Que l' autre pot repenre lui.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Tel pense reprendre autrui, que l'autre peut reprendre lui.

Totz hom qui leu vol reprendre,

Leu es repres de parlar.

Bernard de la Fon: Leu chansoneta.

Tout homme qui veut légèrement reprendre, est légèrement repris de parler.

Part. prés. S' anc jorn fui recrezens,

Ara m' en sui reprendens. 

Bertrand de Born: S' abrils e. 

Si jamais je fus affligé, maintenant je suis m'en blâmant.

Part. pas. Tant es devergonhatz lo fols repres d' enjan.

Sordel: Sol que. 

Tant est déhonté le fou repris de tromperie. 

Subst. Ai vis mainz repres reprendedors. 

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

J'ai vu maints réprimandés reprimandeurs.

- Reprisé.

El vestiment, en l' or qui es repres, 

Desoz avia escript un pei (π) grezesc. Poëme sur Boèce. 

Au vêtement, dans l'ourlet qui est repris, dessous il avait écrit un p (π) grec.

CAT. Rependrer. ESP. Reprender. PORT. Reprehender. IT. Riprendere.

(chap. Rependre, reprendre : empendre : renegá : repreng o reprenc, reprens, reprén, reprenem, reprenéu, reprenen; représ; represos, represa, represes.)

41. Repretza, s. f., réprimande, correction.

Ben assentatz, ben dig e ses repretza. 

P. Cardinal: Ab votz. 

Bien sensé, bien dit et sans correction. 

IT. Ripresa.

42. Reprehensio, Repreensio, Reprencio, s. f., lat. reprehensio, réprimande, correction.

Polveras aspras e cozens de correxios e de reprehensios.

V. et Vert., fol. 57. 

Poudres âpres et cuisantes de corrections et de réprimandes.

Ses repreensios. Trad. de Bède, fol. 67. 

Sans réprimandes.

Non deu far causa desonesta ni de reprencio.

Arbre de Batalhas, fol. 78. 

Ne doit faire chose déshonnête ni de réprimande. 

CAT. Reprensió. ESP. Reprensión. PORT. Reprehensão. IT. Riprensione.

(chap. Reprensió, reprensions : renec, renecs : correcsió, correcsions.)

43. Reprendemen, s. m., réprimande, correction.

De lauzors o d' ensenhamen

E, qui s vol, de reprendemen.

Leys d'amors, fol. 41.

De louanges ou d' instruction et, qui se veut, de réprimande.

ANC. ESP. Reprendimiento. IT. Reprendimento. 

(chap. Reprendimén, reprendimens : renec : reprensió : correcsió.)

44. Reprendedor, s. m., réprimandeur, censeur, correcteur. 

Ai vis mainz repres reprendedors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

J'ai vu maints réprimandés réprimandeurs. 

Pels crois reprendedors.

Paulet de Marseille: Ges pels. 

Par les vils censeurs. 

Adj. Ab fals dics reprendedors.

Gaubert, moine de Puicibot: S'ieu anc. 

Avec faux propos réprimandeurs.

ANC. CAT. Reprenedor. ANC. ESP. Reprendedor. PORT. Reprehendedor. 

IT. Riprenditore. (chap. Reprenedó, reprenedós, reprenedora, reprenedores; censó, censós, censora, censores; pare renegadó, yayos renegadós, renegadora com man germana, mares renegadores; correctó, correctós, correctora, correctores.)

45. Reprendable, Rependable, adj., reprenable, répréhensible.

Car reprendables era.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates. 

Car il était répréhensible.

Lo sabis de paraula es quiriz de non reprendabla vida.

Trad. de Bède, fol. 55.

Le sage en parole est requis de vie non répréhensible.

Que no sia orgollos ni rependables.

Trad. de la règ. de S. Benoît, fol. 13.

Qu'il ne soit orgueilleux ni répréhensible.

46. Sorprendre, Surprendre, Sosprendre, v., surprendre, séduire.

Pus Amor me vol d' amor sorprendre.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Puisqu'Amour me veut d'amour surprendre. 

Ni m' engane de re 

Diables ni m surprenda.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Ni me trompe en rien le diable ni me surprenne. 

Part. pas. Veiaire m' es qu' ieu no sui selh que suelh,

Si m' a sospris us grans mals don mi duelh.

G. Adhemar: El temps. 

M'est avis que je ne suis pas celui que j'ai coutume, tant m'a surpris un grand mal dont je me plains.

CAT. Sorpendrer. ESP. Sorprender. PORT. Surprender. IT. Sorprendere.

(chap. Sorpendre, sorpendres : yo me sorpreng o sorprenc, sorprens, sorprén, sorprenem, sorprenéu, sorprenen; sorprés, sorpresos, sorpresa, sorpreses : sorprengut, sorprenguts, sorprenguda, sorprengudes; sorprendría; sorprendré; si yo me sorprenguera.)

47. Sobreprendre, v., surprendre, atteindre, entourer.

Quan ieu mi dons sobrepren

De la mia forfaitura.

B. de Ventadour: Conort era.

Quand je surprends una dame de la mienne forfaiture.

Non a forsa ni sen, 

Can poder d' aigla 'l sobrepren.

Deudes de Prades, Auz cass. 

Il n'a force ni sens, quand pouvoir d'aigle l'atteint. 

Fig. Peccatz la sobrepres, car ab un jovencell

Ac amor.

V. de S. Honorat.

Péché la surprit, car avec un jouvencel elle eut amour.

La nech que los sobreprenguet.

(chap. La nit que los va sorprendre; los va agarrá la nit.)

(N. E. Hay muchas variaciones para noche, esta es nueva.)

Chronique des Albigeois, col. 12.

La nuit qui les surprit.

Part. pas. Tot lo segle vei sobrepres 

D' engan e de galiamen.

P. Vidal: Baros Jhesus. 

Tout le monde je vois entouré de fourberie et de tromperie.

Tu restauriest la folia 

Don Adam fon sobrepres.

P. Cardinal: Vera vergena.

Tu restauras la folie dont Adam fut atteint.

Tan m' a greumen mos desirs sobrepres.

(N. E. No confundir sobrepres con sobrepés, Juaquinico Monclús de la Ascuma lo sabe diferenciar muy bien.)

B. Zorgi: Aissi col.

Tant mon désir m'a péniblement surpris. 

IT. Soprapprendere.

No confundir sobrepres con sobrepés, Juaquinico Monclús de la Ascuma lo sabe diferenciar muy bien


Juaquinet pareix que estigue preñat