Propiciacio, Propri

Propiciacio, s. f., lat. propitiatio, propitiation.

Mont de clemencia et de propiciacio.
Dia de propiciacio.

Eluc. de las propr., fol. 161 et 129.
Mont de clémence et de propitiation.
Jour de propitiation.
CAT. Propiciació. ESP. Propiciación. PORT. Propiciação. IT. Propiziazione.
(chap. Propissiassió, propissiassions.)

2. Propitiatori, s. m., lat. propitiatorium, propitiatoire, nom que les Hébreux donnaient à une table d'or placée sur l'arche d'alliance.

Adumbrans lo propitiatori. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
Ombrageant le propitiatoire.
CAT. Propiciatori. ESP. PORT. Propiciatorio. IT. Propiziatorio.
(chap. Propissiatori, propissiatoris : que té la facultat de fé propissi o favorable; espessialmen dabán de la divinidat; tamé se li diu al reclinatori, reclinatoris.)

Propri, adj., lat. proprius, propre.

Nostre propri sen ni nostra propra volontat. V. et Vert., fol. 42.
Notre propre sens ni notre propre volonté.

Loc. prov. Comensamens es de discordia faire propri aquo qu' es comu.
(chap. literal: Escomensamén es de discordia fé propi lo que es comú; apropiá, apropiás de algo comú, com lo monte, aon se pasturabe.
Conec algunes fites que controlabem cuan erem pastorets.)

Trad. de Bède, fol. 7.

C'est commencement de discorde de faire propre ce qui est commun.

- Le sens naturel et primitif d'un mot.
Transportadas del significat propri ad impropri per alcuna semblansa.

Leys d'amors, fol. 108.
Transportées de la signification propre à l'impropre pour aucune ressemblance.

- Subst. Propriété, possession.

Veray religios non ha ren propri en terra.
Son proprietaris, pueys que auran vodat que ells non tengan propri.

V. et Vert., fol. 99 et 14.
Le vrai religieux n'a rien en propre sur la terre.
Sont propriétaires, après qu'ils auront fait voeu qu'ils ne tiennent pas (de ne pas tenir) de propre.
CAT. Propi (N. E. Encuentro propri, propria en textos que parecen catalanes, a ver si van a ser occitanos, y también propi).
ANC. ESP. Proprio. ESP. MOD. Propio. PORT. IT. Proprio, propio.
(chap. propi, propis, propia, propies.)

2. Proprietat, s. f., lat. proprietatem, propriété.

Era proprietat d' En Espaingnol. V. de Bertrand de Born.
Était la propriété du seigneur Espagnol.
Non deu aver proprietat
Ses licencia de son abbat.

V. de S. Honorat.
Il ne doit pas avoir de propriété sans la permission de son abbé.

- Ce qui appartient essentiellement à une chose.

Entendem per proprietatz las partidas essentials de la cauza.

La proprietatz del nom es significar substancia e qualitat.

Leys d'amors, fol. 145 et 43.

Nous entendons par propriété les parties essentielles de la chose.

La propriété du nom est de signifier substance et qualité.

- Qualité, titre.

Cant hom parla d' una autra persona de la cal no sab so nom, hom la dona a conoysser ayssi co pot per sas proprietatz; ell' es rey o ducs o comtes. (N. E. Hay imbéciles como Próspero de Bofarull y Mascaró, archivero del ACA, archivo general de la Corona de Aragón, que usan sin ninguna propiedad: condes-reyes, monarquía catalano-aragonesa, etc.)

V. et Vert,, fol. 39.
Quand l'homme parle d'une autre personne de laquelle il ne sait pas son nom, l'homme la donne à connaître ainsi comme il peut par ses qualités; elle est roi ou duc ou comte.

Moral. Bos pretz a tres noblas proprietatz.
G. Riquier: Quar dreytz.
Bon mérite a trois nobles qualités.
Tota proprietat
Qu' es en Dieu e' n Deitat.

Brev. d'amor, fol. 2.
Toute propriété qui est en Dieu et en Divinité.
CAT. Propietat. ESP. Propiedad. PORT. Propriedade. IT. Proprietà, proprietate, proprietade. (chap. Propiedat, propiedats)

3. Proprietari, s. m., lat. proprietarius, propriétaire, maître.

Son proprietaris, pueys que auran vodat que ells non tengan propri.

V. et Vert., fol. 14.

Sont propriétaires, après qu'ils auront fait voeu qu'ils ne tiennent pas (de ne pas tenir) de propre.

Possessors, proprietaris.

Tit. de 1422, Bordeaux. Cab. Monteil.
Possesseurs, propriétaires.

CAT. Propietari. ESP. Propietario. PORT. IT. Proprietario.
(chap. Propietari, propietaris, propietaria, propietaries.)

4. Propriamen, Propriamens, adv., proprement.

Lo quins planeta dissenden

Es dig Venus propriamen.

Brev. d'amor, fol. 32.

La cinquième planète descendante est dite Vénus proprement.

Nos non podem nomnar aquestas virtutz en romans ayssi propriamens co lo lati o pauza. V. et Vert., fol. 64.
Nous ne pouvons pas nommer ces vertus en roman aussi proprement comme le latin le pose.

- Terme de grammaire.

Cant una dictios pot estar en locutio methaforicalmen o propriamen.

Leys d'amors, fol. 142.
(N. E. Los catalanoparlantes no tendrán muchas dificultades en entender el texto de las Leys d'amors, es una de las “gramáticas” de su lengua, el occitano, que no han querido aceptar.)
Quand un mot peut être en locution métaphoriquement ou proprement.

CAT. Propiament. ESP. Propiamente. PORT. IT. Propriamente.
(chap. Propiamen, própiamen.)

5. Propriar, v., approprier, attribuer.
Part. pas. Las obras que son de gran poder son propriadas a Dieu lo payre. V. et Vert., fol. 46.
Les œuvres qui sont de grand pouvoir sont attribuées à Dieu le père.
(chap. atribuí, atribuís : yo me atribuíxco, atribuíxes, atribuíx, atribuím, atribuíu, atribuíxen; atribuít, atribuíts, atribuída, atribuídes; apropiá, apropiás té un atre significat, fé propi, conquistá, pendre, robá, furtá, etc.)

6. Apropriatio, s. f., lat. apropriatio, appropriation, ressemblance, similitude.

Alcuna apropriatio de persona. V. et Vert., fol. 39.
Aucune ressemblance de personne.

CAT. Apropiació. ESP. Apropiación. PORT. Appropriação.
IT. Appropriazione. (chap. Apropiassió, apropiassions : fé propi; no vech cla “Alcuna apropriatio de persona” traduít com “Aucune ressemblance de personne.”; en este cas siríe : paregut, assemellá, assemellás, pareixe, pareixes; de prop: aproximassió, aproximassions.)

7. Apropriar, Appropriar, v., lat. appropriare, approprier.

Verays humils non apropria a se los bes de son senhor que passon per sas mas. V. et Vert., fol. 52.
(chap. Lo verdadé humil no se apropie de los bens de son siñó que passen per ses (les seues) mans.)
Le vrai modeste n'approprie pas à soi les biens de son seigneur qui passent par ses mains.
(N. E. Aquí tengo que citar a Modesto, habitante de Beceite, cuyos vecinos son los más pacíficos.)

Per apropriar a si la terra de son vezi.

(chap. literal: Pera apropiá a sí la terra de son veí : pera apropiás de la terra de son veí (son : lo seu); vehí escriu l'agüelo Sebeta, Luis Arrufat de Valjunquera: “Sé que no escric prau be, pero, per les vostres charrades, vech que tots me enteneu y aisó o es un miracle o es una demostrasió viva de que lo chapurriau viu, en contra de lo que algún vehí se empeñe en recordamos un día si y un atre tamé.”)

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 132.
Pour approprier à soi la terre de son voisin.

- Attribuer.

Appropriar a lor juridiction. Cout. de Condom.
Attribuer à leur juridiction.
Part. pas. Los bes que son apropriatz a santa Glieysa.

V. et Vert., fol. 16.
Les biens qui sont attribués à sainte Église.
Osta aquela, si podes, am instrumentz apropriatz.

Trad. d'Albucasis, fol. 14.
Ôte celle-là, si tu peux, avec instruments appropriés.

(N. E. Las palabras en francés que están en mayúscula a principio de frase, NO suelen llevar las tildes o circunflejos; las pongo yo siempre que me dé cuenta. Osta occitano pasa a “oste” antiguo francés, y “ôte” en el francés más moderno. El verbo es “ôter”, quitar, remover, retirar, sustraer (véase tolre, tolere, tolra, año 960). Se encuentran muchísimos ejemplos, nostre : nôtre, chastel : chasteau : château, etc, &c.)

- Rendre propre, en parlant d'un nom.
Vol apropriar nom comu. Leys d'amors, fol. 131.
Veut rendre propre nom commun.
CAT. ESP. Apropiar. PORT. Appropriar. IT. Appropriare.
(chap. Apropiá, apropiás: yo me apropio, tú te apropies, apropie, apropiem o apropiam, apropiéu o apropiáu, apropien; apropiat, apropiats, apropiada, apropiades; apropiaría; apropiaré; si yo me apropiara de tots los teus llibres y no ne llixquera cap, encara aixina sabría mes que tots los sompos de la Ascuma juns.)

8. Apropriadamens, adv., convenablement.
Ayssi breumen et ayssi apropriadamens. V. et Vert., fol. 39.
Aussi brièvement et aussi convenablement.
ESP. Apropiadamente. PORT. Appropriadamente.
(chap. Apropiadamen : en propiedat, ben fet, curiosamen, etc.)

9. Apropriamen, s. m., propriété.

Lur calitat... e 'ls apropriamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.
Leur qualité... et les propriétés.
ANC. ESP. Apropiamiento. (chap. Apropiamén, apropiamens : no es lo mateix que lo fransés “propriété”, propiedat, sino lo resultat del verbo apropiá, apropiás; per ejemple : lo apropiamén del rey Jaime I del regne de Valensia : lo de Blasco de Alagón de Morella, lo de Alfonso I de Saragossa, etc.)

10. Impropri, adj., lat. improprius, impropre.

Transportadas del significat propri a impropri per alcuna semblansa.

Leys d'amors, fol. 128.
Transportées de la signification propre à l'impropre pour aucune ressemblance.
(N. E. Esto lo tenía que haber leído el ignorante químico Pompeyo Fabra antes de meter la pata.)
CAT. Impropri
(N. E. O sea, que Raynouard encuentra Propi como catalán, pero ahora encuentra lo contrario, Impropri, con dos erres, igual que se escribe en occitano; eso es normal cuando confundes una lengua, la occitana, con uno de sus dialectos, el catalán).
ESP. Impropio. PORT. Improprio. IT. Improprio, impropio.
(chap. Impropi, impropis, impropia, impropies; in + propi, negassió,
n dabán de p passe a m, aixó no sol passe al chapurriau, sino a diferentes llengües de la mateixa familia latina.)

11. Impropriamen, Enpropriamen, adv., improprement.

L' imperatius impropriamen ha presen.

Enpropriamen sia ditz, segon romans.
Leys d'amors, fol. 75 et 43.
L'impératif improprement a le présent.
Soit improprement dit, selon roman.

CAT. Impropriament. ESP. Impropiamente. PORT. Impropriamente.
IT. Impropriamente, impropiamente.
(chap. Impropiamen : de manera impropia.)

12. Improprietat, s. f., lat. improprietatem, impropriété.

La quals improprietatz de sentensa se fay en motas manieras.

Leys d'amors, fol. 104.

Laquelle impropriété de phrase se fait en nombreuses manières.

CAT. Improprietat. ESP. Impropiedad. PORT. Impropriedade.
IT. Improprietà, impropietà. (chap. Impropiedat, impropiedats.)

Pros

Catalanistas, Enric Valor, Pompeyo Fabra

Quí escriu esta merda a valenciana.tv ?

 

 

Enric Valor com a continuador de Pompeyo Fabra, Francesc de Borja Moll, Carles Salvador o Manuel Sanchís Guarner, van difondre les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.

¿”…el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que Enric Valor no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.”? ” Com bé deia Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.” “El nom d’Enric Valor va lligat, inevitablement, al de tres intelectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (1981), Joan Fuster (1992) i Vicent Andrés Estellés (1993). Pero si cada u d’estos era el millor exponent en un camp, açò és, en la llingüística Sanchis Guarner, en l’ensaig i la crítica lliterària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el cultiu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa Catalana, els contes i la novela.
Podríem comparar-ho als famosos germans Grimm. Un es dedicava als contes, faules i llegendes alemanes i l’atre a la Gramàtica i la Filologia. Valor va fer alguna cosa semblant a soles, i la seua obra té un nivell de calitat que res té que envejar a la dels germans. L’única diferència és la llengua Catalana i el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.
Si Carles Salvador va ser el precursor de la difusió del fabrisme gramatical en Valéncia, este es consolida en l’obra d’Enric Valor”.

Enric Valor "El atre renegat". El dia 13 de giner es compliran 20 anys de la mort d’Enric Valor. Noveliste i gramàtic, va ser una persona fonamental en la normalisació llingüística en el País Valencià. No en va, va adoptar el còdic fabrià i, a pesar de no estar present en la firma de les Normes de Castelló -era molt jove en eixe moment-, va contribuir a la difusió del català en tot el territori Valencià “cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchís Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.”

Mosatros parlem valencià

Capitol. XIX. Com les virtuts partint del cel passaren per los lims per portar la bona noua a Adam.

Capitol. XIX. Com les virtuts partint del cel passaren per los lims per portar la bona noua a Adam: e venint a la humilissima verge Maria trobaren aquella en oracio suplicant (snplicant) que fos digna de esser seruenta de aquella que deuia esser mare del fill de deu.

Axi despedides les dites donzelles feta profunda adoracio e gran reuerencia a la magestat duina partirense de aqui per tornar a la sua senyora de qui eren criades. E anant per lo cami digueren misericordia e pietat a les altres donzelles: nosaltres dos de necessitat hauem a passar per los lims per alegrar Adam e als fills seus dient en quin punt sta esta fahena: e totes digueren que ab elles volien anar. ¶ E hauent aço delliberat: tiraren la via dels lims e entrant per aquell loch tenebros dix misericordia al pare Adam. ¶ Gaude et letare exaudita est deprecatio tua. Volent dir alegrau vos senyor Adam: e hajau singular goig car la oracio (oro, r en virgulilla) vostra es stada hoyda per la clemencia diuina. E dellibera sa magestat trametre lo fill seu en terra per reparar la natura vostra. ¶ E adam recomplit de gran goig giras als seus fills e dix los.
¶ Leuate capita vestra: ecce apropinquabit (propinquo: propincuo: próxim; aproximar) redemptio nostra: tempus enim prope est. Volent dir: O fills meus leuau los vostres caps los quals tan largament haueu tengut inclinats per vergonya e confusio del peccat e cayment de vostre pare: car siau certs se acosta ja la redempcio nostra e lo temps es molt prop. ¶ E dix misericordia a Adam e a eua es hora que reclameu de bon cor la senyora filla vostra Maria de natzaret: car en mans de sa senyoria podeu creure lo senyor la ama tant: que delibera pendre la per sposa: e que sia vera mare del seu fill si ella volra consentir. E lauors Adam y Eua ab tots los seus fills admirats de la diuinal clemencia suplicaren aquella dient. ¶ Adonay domine deus magne et mirabilis: qui dedisti salutem in manu femine: exaudi preces seruorum tuorum. Volent dir: O eternal deu e senyor gran e marauellos puix a la vostra clemencia ha plagut posar la salut nostra en mans de aquesta singular dona placiaus exaudir la pregaria nostra per amor sua: e inspirar a ella que sens triga preste consentiment en esta fahena: perque la redempcio nostra sia prestament desempachada puix a vostra magestat plau exalçar tant aquesta senyora e filla nostra: que tots los vlls humans miren e contemplen en ella sperant reparo e merçe per mija de sa senyoria: dient ab gran confiança. ¶ Venite ad eam omnes qui laboratis et tribulati estis et dabit refrigerium et solatium animabus vestris. E inflamant se Adam en la amor e deuocio de aquesta senyora contemplant en sperit la bellea e magnificencia sua deyali. ¶ Benedicta tu et beatus vir qui diligit nomen tuum virgo maria vniuersas feminas vincis pulcritudine carnis: superas angelos et archangelos excellentia sanctitatis. ¶ E les virtuoses donzelles per la molta cuyta que tenien de esser ab la senyora sua ans que lo missatger vingues despediren se de Adam. Lo qual les suplica dient: O inclites donzelles placiaus comanarme en gracia e merçe (meri+salte línea+çe) de la senyora filla mia besant li la ma de ma (la meua) part demanant li de molta merce vulla recaptar gracia a mi e a tots los que açi som com sa senyoria haura concebut lo fill de deu sa magestat dispense ab nosaltres que anem adorar sa clemencia tancada dins lo ventre de la dita senyora: e que puga besar la ma de la filla tan amada per la qual spere esser de aquest carcer tenebros relleuat. ¶ Al qual respos misericordia e totes les altres donzelles que eren molt contentes de reportar a la senyora les paraules sues. E la dita misericordia que era pus familiar a Adam que totes les altres pres lo per la ma ab gran amor dient. O adam senyor stau ab gran confiança que aquell senyor que per amor vostra se vol tan humiliar vestint se de carn humana fent se passible e mortal nous negara lo vostre virtuos desig puix ab ferma fe loy demanau: crehent totes coses son possibles a sa magestat: e que molt facilment comunica al clemencia e gracia sua als crehents: e perço es scrit. ¶ Omnia possibilia sunt credenti. E yous do la fe Adam senyor de tornar açi ab totes estes donzelles per acompanyar vos com lo senyor manara que aneu a fer reuerencia a la senyora mare sua. ¶ E adam molt alegre feu los gran reuerencia e infinides gracies. E elles partiren se tirant son cami: e vingueren prest a la posada de la senyora sua. ¶ E entrant per la cambra trobaren sa senyoria sola de companyia humana legint en la biblia segons son costum: e venint en aquell capitol de ysayes hon diu. ¶ Ecce virgo concipiet et pariet filium. La anima sua font (fon; passat de esser, ser) tant eleuada y enflamada en lo desig de la redempcio humana e en amor de aquella excellent verge que hauia a esser mare del redemptor (punt alt) que per gran abundancia de lagrimes no pogue continuar lo legir: ans tancant lo libre se agenolla suplicant la magestat diuina dient lo parlar del mateix propheta Ysayes que diu. ¶ Emitte agnum domine dominatorem terre et erit sicus auis fugiens et pulli de nido uolantes. Volent dir: O eternal deu e senyor placia a la clement magestat vostra trametre lo anyell (agnum, agnus; corder; cordé; cordero) sens macula que haueu promes que ha de esser sacrificat per la redempcio del poble vostre. ¶ Aquest senyorejara la terra per lo seu saber e poder infinit: car sera fill vostre natural: per la qual natura li es propi (propri passe a propi) tota perfectio e bondat segons es scrit. ¶ Nemo bonus nisi solus deus. Aquest senyor sera axi com lo ocell que fuig (auis, avis fugiens) e va a peregrinar en stranyes silues (silves, selves, selva). Car deuallant lo vostre fill senyor de les altees celestials peregrinara ab la ploma de la vestidura de la carn humana: ab la qual volara sobre tota natura de penes per lo desert de aquest mon: e sera axi com ocell petit que comença a exir del niu (pulli de nido uolantes, volantes; volar) hon staua ab sobiran repos pobrellet de ploma per la sua tendra edat. Car en pobrea extrema crech yo se mostrara al mon: e perço ha dit Dauid parlant de sa senyoria. ¶ Simul in vnum diues et pauper. Car segons la natura diuina abundara en infinides riquees. E per la natura humana sera seruit de multitut de dolors e penes acompanyat de molta pobrea segons lo mateix dauid testifica dient en persona de aquest redemptor. ¶ Pauper sum ego (pobre soc) et in laboribus a iuuentute (iuventute; juventut, joventut; chuventut; juventud) mea. Volent dir que sera pobrissim (pauper es pobre; paupérrimo es pobríssim) e molt dolorat de la jouentut sua fins a la fi. ¶ O senyor clementissim y dona verge te a concebre (concebir) e parir aquest senyor fill vostre. O pietat e clemencia infinida y alargau la vida mia que yo puga veure lo temps que aquesta senyora vendra en lo mon: e tota la mia persona sia dedicada al seruici seu (punt alt) Car los meus vlls desije puguen veure e contemplar aquella virginal cara de tanta excellencia e bellea. La boca mia senyor continuament occupada sens cessar lohant e magnificant aquella senyora. Les mies mans no entenguen en altra cosa sino en la seruitut de la mia senyora (punt alt) Los genolls meus ab gran plaer staran ficats en terra en la presencia de aquesta senyora per seruir e reuerir la merce sua. Los meus peus seran molt promptes en seguir e acompanyar sa senyoria no partint me de sa merce vn sol moment. ¶ O senyor y quant sere yo gloriosa trobant me seruenta de tal senyora: car seruint a ella so certa seruire la magestat vostra puix sposa sera de la clemencia vostra e mare del vostre vnigenit fill. ¶ E stant la senyora humil en esta deuota contemplacio les donzelles virtuoses sues mirauen ab gran plaer sa senyoria: sabent molt cert que sa altesa era aquella excellent verge e senyora de la qual sa merce desijaua (desijava) esser humil seruenta (serventa).

1. 4. De cóm Pedro Saputo va aná a escola.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo va aná a escola.

Un dels mes grans engañs que se patixen al món es que no tots los burros porten albarda ni caminen a cuatre potes y ferrats com hauríen, perque aixina no entropessaríe un en tans que pareixen un atra cosa. Si al menos los creixqueren les orelles, que es lo distintiu mes propi; pero ni aixó. ¡Oh qué bo que siríe! Pedro Saputo los coneixíe en sol mirals a la cara; y desde chiquet, com se va vore lo que li va di del veinet sa mare, que lo proposáe com a modelo de aplicassió de les lletres, pero ñan arts y siensies que moren en los seus autós; esta va sé una de elles. La que después han fundat los moderns fisonomistes dits servellistes o frenólogos, es un atra; lo que no veu res als ulls y a tot lo rostro, poc vorá al cráneo, y sobre aixó, que me torron viu.

En estos ejercicios y jocs va passá encara algún tems, cuan una nit después de sená y de estás un rato calladet y cavilán li va di a sa mare en ressolusió: 

- Mare, esta nit vull ditos algo bo: demá si tos pareix aniré a escola. 

- Sí, fill; sí que me pareix be, va contestá sa mare emosionada; sí que vull que vaigues a la mostra. ¡grassies a Deu! Bona nit me dones, fill: be u has dit: de goch no podré dormí. ¡Ay! Si sapigueres lo que hay patit cuan me díen que criaba a un dropo. Ara sí que estic contenta. Perque mira, fill, que soc ta mare, y estem los dos sols al món. 

- Y mos bastem, va contestá ell: los dos y lo de allá dal (siñalán al sel en la má) contra tot lo món si mos es contrari; que no u sirá mare, no, sino mol favorable.

- Miréu, mare meua: la escola es pa mol du y sense bones dens no se pot mossegá. M’han caigut los primés, ting tots los segons, y forts, y puc mossegá y minjá lo pa de la escola que com hay dit es mol du y estopeng, y no té que donás als chiquets mentres són tan tendres. Tots ploren, tots u senten mol, tots van capbaixos y se queden arguellats y apocadets, y no adelanten res o están en les primeres lletres tans añs, que sol per sé cosa corrén no es gran vergoña per an ells y per als maestres. Yo, la verdat, no sé be lo que són les lletres; pero me pareix que en poc tems hay de alcansá y passá an eixe Agustinet y a tots los que fa tres o cuatre añs que van a la escola. Ara anem al catre, y demá voréu al seu fill escomensá a sé home y séu mol depressa. Sa mare lo miráe y ploráe de goch, y donán grassies a Deu se va gitá y no va pugué dormí de alegría com habíe dit.

Se va fé de día, pero mol abans la bona mare teníe la llum als ulls només de pensá en la ressolusió del seu fill. Se va eixecá, y cuan va tindre fet lo amorsá, va aná a despertá al chiquet Pedro, que li va demaná la roba dels díes de festa dién que aquell ere mol gran per an ell.

- Y pera ta mare tamé, va contestá ella. Y li va traure lo traje mes nou y milló; después de habé minjat un plat de migues y sense voldre pendre atra cosa va di a sa mare que lo acompañare pera dili al mestre que lo entregáe a la seua potestat y gobern.

Van arribá a les escoles, y la mare li va di al mestre que li portáe y presentáe a son fill Pedro; qui hasta aquell día no habíe tingut a be escomensá la escola perque volíe creixe y fes fort. Lo mestre sen va enriure y va contestá que admitíe en gust al chiquet Pedro per discípul, y que confiabe que en poc tems adependríe la paleta de la Jesús. En aixó sen va aná la mare, y ell se va quedá a la classe.

Aquell primé día y los dos siguiens no va fé mes que repetí los noms de les lletres com los anáen dién en veu alta los atres chiquets; pero lo cuart va preguntá al mestre si ñabíen mes lletres que aquelles; y com li va di que no, va torná a preguntá si als llibres que lligíen los chiquets adelantats ñabíen unes atres, y contestán lo mestre que ni a ixos llibres ni a tots los del món ñabíen mes lletres que aquelles, va di lo chiquet Pedro:

- Pos si es aixina en adependre yo estes lletres ya sabré tot lo que hay de sabé per ara.

- No, fill, va contestá lo mestre; perque después se han de ajuntá unes en atres pera formá les palaures.

- Pero en fin, va replicá Pedro, en estes se han de compondre totes.

- Sí, va di lo mestre.

- Pos be, va continuá lo chiquet: esta tarde me donaréu llissensia pera no vindre a escola, y demá tos demanaré un favor, que si mel feu, ni yo me trauré de está aquí cridán tantes hores matí y tarde, ni vosté tindrá que fé mes que dim lo que li pregunta. Li va otorgá lo mestre lo que demanáe; y aquella tarde va pendre una viola de sons yayos mich asclada y sense claus, la va desfé, va pegá a les dos taules per un costat un papé blang y sen va aná cap al tallé de un fusté. Li va demaná una regla, un llapis y una serreta fina, y tirán línies de dal a baix y de crusat a les taules, les va serrá les dos y va fé de vintissís a trenta tablilles cuadrades, les va ficá a la capucha del gabán, y sen va aná a amostrálesi a sa mare diénli que demá voríe en qué paráe alló.

En son demá per lo matí va aná a escola y va demaná al mestre que li escriguere a cada tablilla una lletra; después li va rogá que les embutiguere per orden a un filferro passanlo per un foradet que teníen, y fet tot per lo mestre li va doná les grassies y va di:

- Ara, siñó mestre, ya me avindré yo en estes lletres, perque les sé de corregut y ne coneixco o conec mol poques. Doneume llissensia y men vach a casa.

Dos díes va está a casa donán voltes a les tablilles y mirán de cuan en cuan una paleta del A. B. C., que teníe penjada a la paret, al cap dels dos díes li va di a sa mare: 

- Ya coneixco les lletres; vingue en mí a escola y vorá que no la engaño. Van aná a la escola, va fé lo mestre la proba y no ne va errá cap.

Va quedá espantat lo mestre; los chiquets lo miráen encantadets y sa mare estáe embargada de goch. Va corre la notissia al poble, y tots selebráen lo ingenio del chiquet Pedro de la pubilla, escomensán algúns a dili desde entonses Pedro Saputo, que al dialecto antic del país volíe di Pedro lo sabut; nom que se li va quedá com a propi y ya no va sé conegut per atre.

Lo van ficá a deletrechá; y fenlo escriure a un papé les sílabes soltes a un costat, y al atre lo vocablo que componíen, en sing díes va adependre a llichí, habense perfecsionat del tot en catorse desde lo primé en que va aná a escola.

Original en castellá:

Capítulo IV.

De cómo Redro Saputo fue a la escuela.

Uno de los mayores engaños que se padecen en el mundo es que no todos los burros llevan albarda ni andan a cuatro pies y herrados como deberían, porque así no tropezaría uno con tantos que parecen otra cosa. A lo menos les creciesen las orejas, que es el distintivo más propio; pero ni eso. ¡Oh qué bueno que sería! Siquiera Pedro Saputo los conocía con sólo mirarles a la cara; y desde niño, como se vio en lo que le dijo del vecinito que su madre le proponía por modelo de aplicación a las letras, pero hay artes y ciencias que mueren con sus autores; ésta fue una de ellas. La que después han fundado los modernos fisionomistas llamados cerebristas o frenólogos, es otra; el que no ve nada en los ojos y en todo el rostro, poco verá en el cráneo, y sobre esto, que me asen vivo.

En estos ejercicios y juegos pasó todavía algún tiempo, cuando una noche después de cenar y de estar un rato callado y pensativo dijo a su madre con resolución: - Madre, esta noche quiero dárosla buena: mañana si os parece iré a la escuela. - Sí, hijo; sí que me parece, respondió su madre alborozada; sí que quiero que vayas a la escuela. ¡Gracias a Dios! Buena noche me das, hijo: bien lo has dicho: de gozo no voy a dormir. ¡Ah! Si supieras lo que he padecido cuando me decían que criaba un holgazán, y si tenía muchos juros y renta para criallo a lo caballero. Agora sí que soy dichosa. Porque mira, hijo, que soy tu madre, y estamos los dos solos en el mundo. - Y bastamos, contestó él: los dos y el de allá arriba (señalando el cielo con la mano) contra todo el mundo si nos es contrario; que no será madre, no, sino muy favorable.

- Mirad, madre mía: la escuela es pan muy duro y sin buenos dientes no se puede morder. Hanme caído los primeros, tengo todos los segundos, y fuertes, y puedo morder y comer el pan de la escuela que como he dicho es muy duro y áspero, y no debe darse a niños mientras son tan tiernos. Todos lloran, todos lo sienten mucho, todos andan acontecidos y se paran flacos, enatizos y entecos de sujeción y apocamiento, y no adelantan nada o están en las primeras letras que llaman tantos años, que sólo por ser cosa ordinaria no es gran vergüenza para ellos y para los maestros. Yo a la verdad, no sé bien lo que son las letras; pero me parece que en poco tiempo he de alcanzar y pasar a ese Agustinico y a todos los que hace tres o cuatro años que van a la escuela. Ahora vamos a dormir, y mañana veréis a tu hijo comenzar a ser hombre y serlo muy aprisa, a lo que me da el corazón. Su madre le miraba y lloraba de gozo, y dando gracias a Dios se acostó y ni pudo dormir de alegría como había dicho.

Se hizo de día, y mucho antes la buena madre tenía la luz en sus ojos con el acontecimiento de pensar en la resolución de su hijo. Levantóse, y cuando tuvo hecho el almuerzo, fue a despertar al niño Pedro, el cual le pidió la ropa de los días de fiesta diciendo que aquél era muy grande para él. - Y para tu madre también, contestó ella. Y le sacó el vestido más nuevo y mejor; después que hubo comido un plato de migas y sin querer tomar otra cosa dijo a su madre que le acompañase para decir al maestro que le entregaba a su potestad y gobierno.

Fueron a la escuela, y la madre dijo al maestro que le llevaba y presentaba su hijo Pedro; el cual hasta aquel día no había tenido a bien comenzar la escuela porque quería crecer y hacerse fuerte. El maestro se rió y respondió que admitía con gusto al niño Pedro por discípulo, y que confiaba que al poco tiempo aprendería la paleta de la Jesús. Con esto se fue la madre, y él se quedó en la escuela.

Aquel primer día y los dos siguientes no hizo sino repetir los nombres de las letras como los iban diciendo en voz alta los otros niños; pero el cuarto preguntó al maestro si había más letras que aquéllas; y como le dijese que no, tornó a preguntar si en los libros que leían los niños adelantados eran otras, y contestando el maestro que ni en aquellos libros ni en todos los del mundo había más ni otras letras que aquéllas, dijo el niño Pedro: - Pues en este caso en aprendiendo yo estas letras ya sabré todo lo que hay que saber por ahora. - No, hijo, respondió el maestro; porque después se han de juntar unas con otras para formar los vocablos. - Pero al fin, replicó Pedro, con éstas se han de componer todas. - Sí, dijo el maestro. - Pues bien, continuó el niño: esta tarde me daréis licencia para no venir a la escuela, y mañana os pediré un favor, que si me lo hacéis, ni yo me sacaré de estar aquí voceando tantas horas mañana y tarde, ni vos tendréis que hacer más que decirme lo que os pregunte. Otorgóle el maestro lo que pedía; y aquella tarde tomó una vihuela de sus abuelos medio rota y sin clavijas, la deshizo, pegó a sus dos tablas por un lado un papel blanco y se fue al taller de un carpintero. Llegado, pidió una regla, un lápiz y una sierra fina, y tirando líneas de alto a bajo y de cruzado en las tablas, aserrólas ambas e hizo de veintiséis a treinta tablillas cuadradas, echóselas en la capilla del gabán, y se fue a enseñarlas a su madre diciéndole que mañana vería en qué paraba aquello.

Al día siguiente por la mañana fuese a la escuela y pidió al maestro que le escribiese en cada tablita una letra; luego le rogó que las metiese por orden en un hilo de alambre pasándolo por un agujerito que tenía, y hecho todo por el maestro le dio las gracias y dijo: - Ahora, señor maestro, ya me avendré yo con estas letras, porque las sé de coro y conozco muy pocas. Dadme licencia y me voy a casa.

Dos días estuvo en casa dando vueltas a las tablitas y mirando de cuando en cuando en una paleta del A. B. C., que tenía colgada en la pared, al cabo de los cuales dijo a su madre: - Ya conozco las letras; venid conmigo a la escuela y veréis que no os engaño. Fueron a la escuela, hizo el maestro la prueba y no erró ninguna.

Quedó espantado el maestro; los niños le miraban elevados y la madre estaba embargada de gozo. Divulgóse la noticia en el pueblo, y todos celebraban el ingenio del niño Pedro de la Pupila, comenzando algunos a llamarle desde entonces Pedro Saputo, que en el dialecto antiguo del país quiere decir Pedro el Sabio; nombre que al fin le quedó como propio no llamándole nadie ni siendo conocido por otro.

Pusiéronle a deletrear; y haciéndole escribir en un papel las sílabas sueltas a un lado, y al otro el vocablo que componían, en cinco días aprendió a leer, habiéndose perfeccionado del todo en catorce desde el primero en que fue a la escuela.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.

Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella, sense esperá gens, va escomensá:

Tos contaré una historia de un rey valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinosde Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés, avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon, escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé, lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte, que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu, y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca; y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa. Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer Neri va contestá:

- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.

Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:

- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.

Y no mols díes después de tindre estes paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse an ell mateix.

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL.

TEMPS DE LA FRANJA DEL MEUL CUL / n. 124 / gener 2015 (lo panfleto de la Ascuma del franchista Mario Sasot Escuer)

ENTREVISTA A
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR, catalanista com ell sol

“Quan et fan dir xapurreao a la llengua que parles, et fan assumir el discurs del colonitzador” // per BERENGUER DE MUSSOTS

Origen del terme chapurriau

Albert Sánchez Piñol, nascut a Barcelona el 1965 és escriptor, africanista i antropòleg. Autor de l’assaig Pallassos i monstres: la història tragicò- mica de vuit dictadors africans (2000), dels reculls de relats Les edats d’or (2001) i Tretze tristos tràngols (2008) i de les novel·les La pell freda (2002), Pandora al Congo (2005) i –en castellà– Victus (2012).

Natros tamé parlem chapurriau, Togo, Áridos Curto

La pel·lícula El Bosc (2012), amb guió del propi Albert Sánchez Piñol a partir d’un relat aplegat a Les edats d’or, s’ambienta al Matarranya durant la Guerra Civil del passat segle i va estat rodada, a grans trets, en català del Matarranya. Hi conversem un agradable maití d’octubre en un local de l’emblemàtica plaça de la Virreina de Barcelona, a l’exvila de Gràcia.

Pregunta). Fins ara éreu prou conegut com l’autor de La pell freda i ara ho sou encara més per ser l’autor de Victus. Com interpreteu l’excel·lent acollida que ha tingut aquesta darrera novel·la?

Resposta). Era molt difícil superar l’èxit de La pell freda, que continua sent la novel·la actual més traduïda de la llengua catalana, amb 37 traduccions. Quan vaig pel carrer ja noto que no sóc l’autor de La pell freda, sinó que sóc l’autor de Victus; però això no ho he fet jo, ho ha fet la gent. Suposo que és una novel·la històrica que empelta molt bé amb els temps que vivim. Fins i tot quan l’escrivia, tenia la impressió que aquesta novel·la era necessària. La sensació és que la gent s’apodera del llibre i ja no és teu; és d’ells. I això és el millor que li pot passar a un autor. Jo creia que el millor que et podia passar com a escriptor és que et felicitessin per un llibre, però és que la gent no et felicita, sinó que t’ho agraeix. No es pot demanar més, com autor.

P). Com explica la gran repercussió internacional que ha tingut Victus?

R). Vaig intentar escriure els elements universals d’aquella història, que són fàcils d’entendre fora de les nostres circumstàncies. Ha estat gràcies a això: plantejar el nucli del que va passar com una lluita dels sectors populars contra dues tiranies, les de Felipe V i Lluís XIV, a qui van arribar a declarar la guerra per escrit. //Només cal nomená a Felipe V o als borbons, y als catalanistes los bull la sang, no es odi, es justíssia//

En última instància, va ser la història d’una ciutat assetjada per dos imperis. Aquesta essència la pots vendre a tot arreu, com demostren les traduccions que s’estan fent: l’11 de setembre passat va sortir als Estats Units, ara sortirà a Rússia i hi ha opcions per vendre-la a Alemanya, Fran- ça, Itàlia... Han comprat els drets a Croàcia i Hongria i a d’altres països. I això és perquè és una història universal. La història era allà, en la documentació històrica, i només calia escriure-la, i capta l’interès i és fàcil de vendre.

P). És una història de la lluita del poble contra els poderosos. //Pos acabará be//

R. El panorama social a 1713 a Catalunya estava molt a prop de la guerra civil, per dir-ho d’alguna manera. El 1714 la guerra externa deixa entre parèntesis la guerra interior; però els historiadors expliquen que són les classes populars qui posen la iniciativa en la defensa de Barcelona i del país quan es queda sense aliats. Ho sabem del cert: tenim els debats parlamentaris, nombre de vots...

En contra del que diu un cert revisionisme, les classes dirigents catalanes es volien rendir, però el braç popular s’hi va negar, va decidir que calia tirar endavant, i les classes dirigents es van veure forçades a fer aquest seguidisme, però no va ser la seva iniciativa: tot al contrari.
// Lo poble, la borregada catalanista sempre vol tirá aván, com u fan al 2017, y algunes classes dirigens catalanes tamé //

En el mapa de l’antiga Corona d’Aragó, hi ha unes institucions de caire popular que estan vigents a 1713, quan hi ha més resistència. A Aragó havien estat molt laminades, aquestes llibertats. A València hi havia més resistència; fixeu-vos que els sectors austriacistes són els sectors populars. A Catalunya estaven tan vigents que van necessitar un any de setge. Però la defensa de l’austriacisme era la cobertura legal dels catalans, perquè en aquella època qui lluitava sota l’empara d’un rei il·legítim era un pirata. // Quín ere lo rey legítim? Cuan ñan reys legitims, no ñan guerres, se corone y prou, per naixó va rompre la guerra de sucessió, la de secessió no //

Però veig que s’exagerava: lluitaven per un rei que estava a Viena!
És com si estigues a Alfa Centauri!

El seu discurs era el de les llibertats i les constitucions, que si les llegeixes són un edifici institucional admirable. // Exactamén com la constitussió de España, ñan drets, pero no los que tos pensau //

Hi ha uns sectors historicistes que deien que allò eren fueros locales, però no és cert: tenien habeas corpus, una sèrie de drets i privilegis per als pagesos i per a la menestralia extraordinaris per l’època. I tot això, en el moment anterior a la Revolució Francesa. És això el que explica aquesta resistència tan desesperada i a ultrança.

P. Com a antropòleg, com interpreteu la guerra?

R. L’antropologia té una mirada distanciada que és molt astoradora per a la gent que no la practica. La primera cosa que has d’obviar és el dolor, perquè en la distància ho veus tot més nítid. El meu tema com a africanista eren els pigmeus, una excepció, una societat amb un nivell de conflicte social molt baix. Però per regla general, en els pobles primitius, l’excepcional no és l’estat de guerra, sinó l’estat de pau. // Los catalanistes són un poble primitiu, pero diuen que u son los atres //.

Segons una interpretació, en l’estat de pau hi ha l’intercanvi de béns: un tràfic de béns que la guerra talla. // La rebelió per la independensia tamé u fa //

Una nova teoria diu que la guerra inverteix els béns i els converteix en mals: béns materials per destrucció, saqueig i assassinat; béns simbòlics per mals simbòlics, com a malediccions i conjurs. En ambdós casos hi ha una relació. No deixa d’haver-hi una relació. Aquí és molt clar: entre la catalanitat i la castellanitat sempre hi ha hagut relacions que han fluctuat. Ara mateix és evident que hi ha un estat de guerra a nivell simbòlic, per tot el que es diu. // Entrevista del 2015, al 2017 está mes cla encara, y al 2025, 3 de Mars. //

I actualment hi ha una dinàmica perversa: molta gent em vol obligar a renunciar a les meves idees, però ningú no està disposat a convèncer-me de les seves, argumentant les seves posicions, com seria el normal. // Ya tos poden doná argumens, que no ne fareu cas, ni a Borrell, ni al govern, ni a la gen. Discurs victimista, no ña democrassia, ya u díe Tarradellas //

P). En què va consistir la vostra tasca d’antropòleg a l’Àfrica?

R.) Vaig treballar a l’Àfrica supervisant les ONG subvencionades per institucions catalanes i espanyoles. També vaig fer treball de camp amb els pigmeus del Congo fins que va esclatar la devastadora guerra civil i vaig haver de fugir per potes, em va anar d’un pèl.
// Y has adeprés algo de aixó? //

A diferència del cooperant que és metge, de l’enginyer o del religiós, l’antropòleg practica el canvi de paradigma. Actualment és deplorable que una paraula típica de la dreta, ‘caritat’, ha suplantat la paraula de l’esquerra, ‘solidaritat’. ONG com Greenpeace o Amnistia Internacional s’adrecen als governs, assenyalen el problema i li diuen què han de canviar. Però ara hi ha un seguit d’ONG de dretes que decideixen resoldre els seus problemes: això és caritat i neocolonialisme. La millor manera d’ajudar l’altre és invertir en les seves escoles, en el seu sistema sanitari.
// Les ONG de esquerres no roben? //

P). Fa un temps vaig anar a veure una pel·lícula basada en una narració vostra, El Bosc, ambientada al Matarranya I em pregunto, en quina llengua parlen en aquesta pel·lícula? En lapao? En xapurriat?...

R). Això em va molt bé per empalmar amb el que acabo de dir sobre l’Àfrica. Ho sento molt per fer servir aquestes paraules que ara estan una mica desfasades, però és colonialisme lingüístic, // Los PPCC no // en el sentit més estricte del terme. El primer que fa el colonialista és que t’automenyspreïs. Que et facin dir “xapurreao” a la llengua que parles n’és una mostra: et fan assumir el discurs del colonitzador. Hi ha un poder que t’ha convençut del seu propi imaginari; tu no parles un idioma, tu xapurreges. I el xapurreao ha quedat. // Demostres que copies y pegues los argumens de tots los catalanistes, chapurrear no es chapurriau //

Tu vés a l’Àfrica i et diuen: Nosotros hablamos en dialecto. Això és colonialisme lingüístic, és el mateix. // PPCC, colonialisme lingüístic, Valensiá, mallorquí, chapurriau son dialectes del catalá //

El colonialisme no sempre és exterior; el principal colonialisme que van exercir els poders europeus fins a mitjan del segle XIX era l’interior. Hi ha grups socials, grups ètnics, que s’han d’assimilar d’alguna manera. S’ha de destruir la seva ànima, i això passa per la cultura; i una de les facetes més important de la cultura és l’idioma. Com pots negar que allò és català? Què vols que sigui? Xapurreau? // Exactamén, chapurriau, no cregues que ballarem la sardana a la plassa de Valderrobres al voltán dels castellés de Fórnols /

I ara s’han inventat, modernitzat, el mateix concepte i li diuen “lapao”.
// Los chapurriaus may ham fet aná esta paraula, u han fet los polítics, igual que dili catalá al chapurriau, valensiá, balear o mallorquí, aranés //

Jo sempre dic que la gran tragèdia d’Espanya és que en lloc de modernitzar-se ha estat espanyolitzant la modernitat. // No sé qué feu an este país, ñan datres, a Fransa mateix no ñan bous, ni rey, parlen un catalá raro, tos aniríe be viure allí, y ademés foten a la presó 7 añs als que cremen un coche de Polissía //

La idea tirànica –castellanòfila i invasora– és de clara voluntat nacionalista. Apropiar-se ideològicament i culturalment i convèncer a la gent d’allà que no parlen el seu idioma, que xapurregen. I no et diuen el què. // Tórnay, lo chapurriau, alguns que diuen que chapurregen o que no u fan son Carlos Rallo Badet, Juan Luis Camps, Chimo de Queretes, Tomás Bosque de La Codoñera ... //

El procés colonial és això, que tu assumeixes el discurs del colonitzador. Jo em quedava flipat. // Natros flipem en los catalanistes tamé //

Anar al Matarranya no és anar al passat, és viatjar al futur perquè aquest és el projecte que hi ha. A més no se l’amaguen, quan el mateix ministre de cultura diu que vol espanyolitzar els nens catalans, s’està referint a això, és que així. // Ne vull una mica de aixó que fumes //

Però és que no ens entenem parlant? // Sí, y en gallegos, portuguesos, fransesos, italians, algo de rumano, corsos, asturians, per ejemple //

I quan li ho dius, allà et consiren (consideren) el seu enemic. // Deus tindre mols amics al Matarraña, no sirá per sé catalá, mes be per se mol borinot catalanista //

Esclar que hi ha variants, però què no veus que en última instància més enllà de qüestions d’ortografia hi ha una pugna de poders? Que hi ha un poder més omnipotent que l’altre, que t’està esclafant?
// Espanya ens esclafa //

P). El Bosc està ambientada al Matarranya, però rodada majoritàriament a la Terra Alta (Arnes) i Vila-rodona (Tarragonès). // Y parlen catalá del Matarraña a la Terra Alta y al Tarragonés? //

R). Però també a la Freixneda. // Només cal vore com escrius La Fresneda sen mich de La Torre pa vore quins actós vau buscá, no la penso vore, per si ix Paco Escudero y tota la brossada catalanista que viu an este poble (Beseit) //

Quan vam fer la pel·lícula vaig dir que s’ha havia de procurar respectar la parla del lloc, el matarranyenc. // Un atre nom, tenen molta inventiva, sobre tot per a fé dialectes a tot arreu, així se volíen engullí al aragonés //

Hi vam tenir assessorament lingüístic – allà tots els autòctons parlen català, català del Matarranya, es clar. Aquest havia de ser un dels encants de la pel·lícula. //Algú que parlo chapurriau al que li hayguen preguntat? Suposo que u van fe com Natxo Sorolla en la encuesta//

P). Teniu vincles directes amb el Matarranya, oi? // Oi tamé es una paraula matarranyenca //

R). Sí, la meva iaia era de la Torre del Comte – es deia Piquer – i de nen hi anava tots els estius. Encara hi tinc cosins –perquè allà tots érem parents–//Contra mes cusins, mes a dins //

i conservo els amics de quan érem nens. També hi tenim una casa, un xaletet petitó entre l’església i la plaça Major. Hi vaig de tant en tant; per treballar està molt bé.

P). Tot el Matarranya comença a estar molt valorat turísticament; hi ha qui en parla com de la Toscana aragonesa... // Una tosca y una caña, la Toscaña //

R). Home, tampoc és això.

P. Evidentment.

R. Però si ho volen vendre així ja m’està bé, jo els apoiaré. Hi ha algunes torres i restaurants de primera. La Torre del Visco a Fondespala, on jo no hi estat mai perquè és molt car, molt important. // Home, catalá habíes de sé, venén tans llibres y no te donen perres per a gastát al Matarraña? //

I Beseit, molt atractiva i amb una història al·lucinant, // Per favor, no te la inventos y no escrigues cap llibre sobre Beseit, ya ne tenim prou en los catalanistes que hi viuen o venen, apart de la de la ANC que teníe família allí //

amb un paisatge molt verd; és la font del Matarranya.

Et diria que el Matarranya m’ha influït tant com l’antropologia, i de la mateixa manera. // No te olvidos de Jordi Pujol, que tamé t'ha influít una mica massa //

És a dir, l’antropologia m’ha influït, però no pel fet que jo parli de pobles primitius com a antropòleg, sinó per la mentalitat que et dóna. I a mi el Matarranya també m’ha donat una mentalitat, té una força tel·lúrica sorprenent. // Un atra paraula matarranyenca per al dicsionari //

Jo començo a sospitar que no és casualitat que hi hagi tanta gent creativa que és d’allà o ha anat allà. //Coneixes lo cánem? No es cap casualidad.//

Calaceit està ple de pintors i escultors. // Y escritós borinots com Quimot Monclús, presidén de la Ascuma //

Hi ha una cosa en el paisatge del Matarranya que és molt dura // Una branca de carrasca // i al mateix temps molt lliure, i això jo crec que són dos dels requisits que relaciono amb la creativitat. // Lo cánem, no te olvidos //

Ho has de passar malament però has de tenir llibertat per fer-ho. // Has trillat mol a les eres de La Torre o embossán pressecs //

P). Dins de la vostra obra, a part d’El Bosc, s’hi reflecteix d’alguna manera el Matarranya?

R. No, no. Però a Victus hi ha un fragment que passa a Beseit. Històricament hi va haver una escaramussa i un guerriller d’allà, Ricard Ballester, hi va tenir un paper important.

P. Coneixeu l’obra de Desideri Lombarte?

R). Sí, sé que és poeta. Ha estat musicat per part de grups de músics d’allà. Però per parlar del Matarranya sempre hi he tingut una certa aprensió, perquè no els vull ofendre en el sentit que no vull que em vegin com un imperialista – per dir-ho d’alguna manera – català. A València passa igual. És tan delirant tot plegat! En fi... // A Ses Illes tamé tos passe, la subnormalització y la imposissió del catalá te algo que vore, sí que es delirán tot aixó //